Manteniment bàsic de les instal·lacions d’edificis

Quina és la temperatura d’ajust de la calefacció, quan i com s’ha de netejar el filtre d’un aire condicionat, per què es dispara el diferencial d’una instal·lació elèctrica, com s’evita el degoteig d’una aixeta… Aquestes són qüestions bàsiques associades al manteniment d’un edifici, que incidirà de forma directa en la confortabilitat dels usuaris i la vida útil de les instal·lacions.

En aquest sentit, el coneixement dels elements i el funcionament de les instal·lacions permet participar de forma activa en la vigilància i el manteniment d’aquestes, fet que ha de garantir-ne l’òptima utilització i la durabilitat i reduir així els costos d’ús dels edificis.

Aquest manual pretén ser una primera aproximació al coneixement de les instal·lacions dels edificis, amb l’objectiu de donar-ne a conèixer els elements principals i descriure el funcionament bàsic de les instal·lacions interiors en els edificis. Així mateix, també es descriuen detalladament algunes de les operacions de manteniment bàsiques que es poden dur a terme sobre cada una de les instal·lacions.

Aquest manual s’estructura en quatre capítols, i en cada un d’ells es tracta alguna de les tipologies de les instal·lacions dels edificis (electricitat, aigua, calefacció i climatització). D’aquestes, es presenten els principals conceptes físics que intervenen en el seu funcionament, així com una descripció bàsica de l’estructura de funcionament d’aquestes instal·lacions amb la relació dels components principals i la interrelació entre ells. Finalitzat cada apartat, també trobem un seguit d’exemples d’intervencions de manteniment bàsic en què s’explica el procediment pas a pas.

• El seguiment i la vigilància dels paràmetres d’ajust de les instal·lacions garanteix la confortabilitat dels usuaris, el correcte funcionament de les instal·lacions i l’eficiència energètica.

• Quan actua un dispositiu de protecció elèctrica, és símptoma d’un problema o avaria elèctrica; si coneixem la funcionalitat d’aquest dispositiu de protecció, podrem actuar en conseqüència i evitar mals majors.

• L’escalfament d’un cable elèctric és símptoma que hi circula més corrent del que hi hauria de circular, i això pot suposar un risc de curtcircuit, i fins i tot, d’incendi.

• Si no arriba prou aigua (cabal) a una aixeta, pot ser degut a diverses causes, que cal conèixer per poder-ho tractar.

• Una aixeta que degoteja ha perdut l’estanquitat i malmet més de 25 litres d’aigua potable al dia.

• La pressió mínima de subministrament d’aigua serà d’1 bar i la màxima de 5 bar. Amb pressions superiors es poden malmetre elements del circuit d’aigua.

• La pressió d’emplenament d’un circuit de calefacció se situa habitualment en 1,2 bar, i la temperatura d’ajust de la calefacció hauria de situar-se en un màxim de 21ºC.

• Una bossa d’aire en un radiador, emissor de calor o canonada reduirà substancialment o anul·larà la capacitat de calefacció; per això és important la purga del circuit de calefacció.

• El rendiment i la potència d’un sistema de climatització està condicionat per la diferència de temperatura entre l’ambient que es vol refredar o calefactar i la temperatura de l’ambient en què se cedeix o absorbeix calor.

• Per garantir l’eficàcia i la higiene d’un sistema de climatització, cal fer la neteja periòdica dels filtres del circuit d’aire condicionat.

Un corrent elèctric és el moviment d'electrons per un conductor. En aquest sentit, tots els cossos tendeixen a buscar l'estat neutre (igualtat de càrregues); per tant, si es posen en contacte dos cossos, l'un carregat amb un excés d'electrons (+) i l'altre amb dèficit (-), s'establirà entre ells un intercanvi d'electrons fins que s'igualin elèctricament.

Un circuit elèctric és el camí a través del qual circula un corrent elèctric (es mouen els electrons). En aquest cas, per facilitar-ne la comprensió, s'estableix una similitud entre el circuit hidràulic i el circuit elèctric.

En la imatge anterior podem observar que, com a conseqüència de la diferència d’alçades del circuit hidràulic, l'aigua té un recorregut descendent, amb un cabal subjecte al gruix de la canonada (resistència del circuit). De la mateixa manera que, en el circuit elèctric, és la font de corrent (la pila) qui proporciona aquesta diferència d’alçada (voltatge), i els electrons es mouen pel circuit en funció de la resistència d’aquest.

En aquest cas, cal ressaltar que el moviment dels electrons produeix un treball, que la bombeta transforma en llum.

En tots els circuits elèctrics es posen de manifest unes magnituds elèctriques, de les quals destacarem les següents:

Tensió elèctrica o voltatge (U). És el desnivell elèctric existent entre dos punts d'un circuit. La seva unitat és el volt (V), que es representa per la lletra U i es mesura amb un aparell anomenat voltímetre.

Intensitat de corrent elèctric (I). És la quantitat d'electricitat que es desplaça per un conductor en la unitat de temps (1 s). La unitat d'intensitat elèctrica és l'ampere (A) i es mesura emprant un amperímetre.

Resistència elèctrica (R). És la dificultat que presenta un material al pas del corrent elèctric. Es representa per la lletra R i la seva unitat és l'ohm (Ω).

La llei d'Ohm. Estableix la relació matemàtica que hi ha entre el corrent elèctric que circula per un conductor, la seva resistència i la diferència de potencial existent, de manera que s'estableix l’expressió següent:

A partir de l’expressió anterior es dedueix que en un circuit elèctric, si coneixem dues de les tres magnituds principals, sempre podem calcular la que ens falta. Una manera de recordar les relacions de la llei d’Ohm és a través d’un esquema triangular en què, tapant la magnitud desconeguda, trobem la manera d’operar per calcular-la. Potència elèctrica (P). És la quantitat de treball desenvolupat. En un circuit elèctric, és igual al producte de la tensió per la intensitat de corrent. La seva unitat és el watt (W); també són força comuns els seus múltiples kW i MW. Aquesta magnitud s’utilitza per descriure o seleccionar qualsevol aparell elèctric i es representa amb la fórmula següent:

Energia elèctrica. És el treball desenvolupat en un circuit elèctric durant un temps determinat. La seva unitat és el joule (J), tot i que en termes elèctrics és més habitual expressar-la en Wh o kWh, com en els comptadors elèctrics, i es representa amb la fórmula següent:

En funció de la font generadora, trobem diferents tipus de corrent, de manera que l’energia elèctrica pot ser:

• Corrent continu (CC, o DC en anglès): fa referència a un flux continu de corrent entre dos punts de diferent potencial (voltatge) que no canvia de sentit amb el temps. Aquest tipus de corrent, habitualment, és generat per piles o bateries.

• Corrent altern (CA, o AC en anglès): canvia de sentit amb el temps. Aquest canvi de sentit de la circulació del corrent és degut al fet que el corrent altern es produeix habitualment per mitjà d’alternadors, que canvien el sentit de la circulació del corrent a raó de les revolucions de gir de l’alternador; així varia la tensió entre els dos pols en forma d'ona sinusoidal, que es representa de la manera següent:

El tipus de corrent altern és el més habitual perquè és el més fàcil de generar i transportar; la freqüència de la xarxa elèctrica és de 50 Hz (la tensió canvia de polaritat 50 vegades per segon).

L’energia elèctrica per al consum domèstic i industrial es genera, majoritàriament, a les centrals productores d’electricitat. Aquesta energia es distribueix mitjançant una xarxa de línies elèctriques interconnectades amb els punts de consum.

El transport de l’energia elèctrica des de les centrals generadores fins als centres de distribució es realitza en:

• Alta tensió (220 kV – 380 kV) normalitzada a Espanya, que es transformarà a mitjana tensió.
• Mitjana tensió (20 kV ‒ 15 kV) en les subestacions transformadores o centres de distribució d’energia elèctrica. Aquests centres distribueixen l’energia elèctrica mitjançat una xarxa elèctrica de mitjana tensió, que posteriorment es transforma a baixa tensió.
• Baixa tensió (<1000 V), que pot ser monofàsica, amb una tensió de 230 V i una potència màxima de 15 kW, o trifàsica, amb una tensió de 400 V.

Una instal·lació elèctrica interior (edifici) comença amb el quadre de comptadors, en el qual s’ubicarà la connexió de servei amb els fusibles de protecció de la línia. En alguns casos també s’inclouen els comptadors de companyia. Des d’aquí, la instal·lació passa pel quadre general de distribució i es ramifica fins a tots els punts de consum.

Cada subministrament elèctric disposa d’un quadre de distribució elèctrica general, situat habitualment al costat de la porta d’accés a l’edifici o la zona que s’ha de protegir, on s’ubicaran els elements de protecció elèctrica de tota la instal·lació interior.

Reglamentàriament, totes les instal·lacions elèctriques hauran d’incorporar dispositius de protecció i comandament que permetin la connexió i la desconnexió de parts de la instal·lació per impedir defectes de funcionament o perill per a les persones, així com l’aïllament de zones per realitzar operacions de manteniment, inspecció o substitució d'elements de la instal·lació en condicions segures.

Com a dispositius de protecció més significatius, podem identificar els següents:

La manipulació de circuits elèctrics pot ser perillosa per a les persones. Els principals perills d’electrocució poden tenir diverses causes, tal com mostra la imatge següent:

Una instal·lació elèctrica està formada per diversos elements que, en conjunt, permeten la conducció i gestió de l’electricitat. En aquest sentit, descriurem els elements més significatius de les instal·lacions elèctriques.

Les instal·lacions elèctriques poden anar encastades o vistes per la superfície; en tot cas, totes les conduccions elèctriques han d’anar aïllades i protegides mecànicament per tubs, canals o safates que garanteixin un cert grau de protecció mecànica i, en alguns casos, l’estanquitat de les instal·lacions elèctriques.

Per a la correcta instal·lació de línies de distribució elèctrica, és necessari tenir en compte que:

• El traçat de les línies seguirà camins verticals o horitzontals.
• Es respectaran les distàncies i cotes màximes establertes (que s’indiquen a la imatge següent).
• Les connexions i derivacions sempre es faran en caixes de connexions.
• Els trams rectes de línia no excediran de 15 m sense caixa de derivacions.

Aquests elements són la base del transport de l’energia i els podrem trobar, bàsicament, fabricats en coure o alumini, encara que, per a les instal·lacions interiors d’edificis, els més habituals seran els conductors de coure amb un format flexible. També existeixen en el mercat conductors rígids, molt poc utilitzats en les instal·lacions interiors d’edificis.

A més, aquests conductors poden ser:

• Unifilar: un sol conductor.
• Multifilar: s’agrupen diversos conductors en un mateix encapsulat.

L’aïllament dels conductors presenta una coloració que servirà per identificar-ne la funcionalitat en la instal·lació.

Els endolls, interruptors, commutadors, polsadors o encreuaments de les instal·lacions elèctriques s'anomenen mecanismes elèctrics i poden ser encastats, de superfície, lliures o, fins i tot, endollables.

A continuació, presentarem una taula en què es recull els mecanismes de connexió i maniobra bàsica més significatius en les instal·lacions elèctriques d’edificis.

Per a la substitució o instal·lació d’un mecanisme elèctric (interruptor, commutador, endoll, etc.), serà necessari conèixer-ne la funcionalitat i l’esquema de principi per tal de realitzar correctament la connexió elèctrica.

L'interruptor és un mecanisme de maniobra que actua sobre un receptor, en aquest cas una làmpada, a la qual donarà pas del corrent provinent de la caixa de derivació.

Aquest mecanisme d’actuació disposarà dels següents elements connectats entre si:

• El caixetí, on es connectarà l'interruptor. Haurà de disposar d’un tub o canal que el connecti a una caixa de derivació.

• De la caixa de derivació ha de sortir un tub o canal cap al receptor (la làmpada).

• Des del caixetí de l'interruptor surten dos cables: un, de color negre, està connectat a la línia de fase (color marró) de la caixa de derivació (cable mínim d’1,5 mm2). Un altre, de color gris o negre, està connectat a través de la caixa de derivació a la làmpada.

• Des de la làmpada anirà un cable de color blau (neutre) fins a la caixa de derivació, on es connecta, en la regleta de connexió corresponent, al neutre (cable mínim d’1,5 mm2).

• També haurà de sortir de la làmpada un altre cable de color groc i verd (de presa de terra) fins a la regleta de connexió de terra de la caixa de derivació.

Per a la substitució o instal·lació d’un mecanisme elèctric (interruptor, commutador, endoll, etc.), serà necessari conèixer la seva funcionalitat i l’esquema de principi d’aquest element per tal de realitzar la connexió elèctrica correctament.

L’endoll (presa de corrent) consta de dos elements: clavilles i endolls, que es connecten entre ells per establir una connexió elèctrica que permet el pas del corrent elèctric fins a un receptor.

Habitualment, l’endoll és l’element fix de la instal·lació elèctrica, que estarà connectat a la línia per mitjà de la caixa de derivació. Alhora, aquest element permet l’acoblament de les clavilles aèries d’un receptor.

L’endoll disposarà dels següents elements connectats entre si:

• Caixetí: és on es connectarà l'interruptor i haurà d’estar unit amb un tub o canal a una caixa de derivació.

• Cables: des del caixetí de l'endoll surten tres cables (mínim de 2,5 mm²): un de color marró, un altre de color blau (neutre) i un de color groc i verd (de presa de terra); tots ells s’hauran de connectar a la línia d’alimentació elèctrica per mitjà de la caixa de derivació.

• En cas de muntar diversos endolls sobre la mateixa caixa de derivació, aquests es connectaran en paral·lel entre si, tal com mostra la imatge anterior.

L'aigua és un compost format per la combinació de dos àtoms d'hidrogen (H) i un d'oxigen (O) que es representa com H2O. Aquest compost es pot manifestar a la natura en tres estats:

• Sòlid (gel)
• Líquid (aigua)
• Gasós (vapor)

Aquests estats poden canviar en funció de l'aportació o sostracció de calor.

• Solidificació: és el pas de líquid a sòlid per la pèrdua de calor, és a dir, la congelació. L'aigua té la peculiaritat d'augmentar un 10% el seu volum quan es congela. Aquest efecte és el causant dels problemes que poden ocasionar-se a les canonades d’aigua quan la temperatura disminueix per sota dels 0ºC.
• Vaporització: és el pas de líquid a gas per efecte de l'aportació de calor fins a arribar als 100ºC en condicions de pressió atmosfèrica.

Com a característiques significatives de l’aigua, ressaltarem:

• El volum específic: és a dir, el volum ocupat per la unitat de massa. Aquest valor varia amb la temperatura i la pressió; de totes maneres, aquestes variacions són tan petites que a efectes pràctics prendrem com a valor fix de densitat 1 litre/kg.

• La calor específica de l'aigua: és la quantitat de calor que cal subministrar a una massa d’1 kg per tal que la seva temperatura augmenti 1⁰C; en el cas de l’aigua, aquest valor és d’1 kcal/kgºC, encara que aquest valor depèn de les condicions de pressió i temperatura.

Un circuit hidràulic és el camí a través del qual circula un fluid quan es produeix una diferència de pressió entre dos punts del circuit.

A la imatge següent es representa un circuit hidràulic simple, en el qual podem observar que, com a conseqüència de la diferència de nivell, l'aigua té un recorregut descendent, amb un cabal proporcional a la resistència del circuit.

Aquest fet es produeix perquè, com a conseqüència de la força de la gravetat, els fluids exerceixen una pressió en totes direccions equivalent al seu propi pes. També en els circuits hidràulics, els fluids poden estar sotmesos a l’acció d’altres forces que produiran una pressió addicional en ells, per exemple, l’acció d’una bomba.

En la circulació d’un fluid per un circuit hidràulic es posen de manifest diverses magnituds físiques, de les quals destacarem la pressió.

La pressió és la resultant d’una força aplicada sobre una superfície. La seva unitat en el Sistema Internacional és el pascal (Pa), però té com a inconvenient que és una unitat molt petita; per tant, s'utilitzen habitualment altres unitats, que expressem a continuació juntament amb les seves equivalències.

Aquesta quasi equivalència entre unitats ha fet que en la pràctica es prengui com a equivalents el bar (bar), l'atmosfera tècnica (atm), els quilos per centímetre quadrat (kg/cm²) o, el que és el mateix, els 10 m columna d’aigua (mcda). Per tant, a efectes pràctics, direm:

El subministrament d’aigua potable comporta el solapament de dues xarxes, que operen en paral·lel per atendre les necessitats associades al servei de subministrament i desguàs de l’aigua:

Xarxa de distribució d’aigua potable

Disposa d’un o diversos punts de captació, en els quals s’extreu l’aigua i s’envia a la planta de tractament. Una vegada potabilitzada, l’aigua serà transportada des de les plantes de tractament fins als centres de distribució, on s’emmagatzema en els dipòsits de regulació. Finalment, les canonades de distribució s’encarreguen de l’abastament domiciliari.

Aquestes xarxes de distribució d’aigua són estructures hidràuliques, que disposen d’un sistema de bombament que permet a la xarxa treballar a pressions de 3 a 5 vegades per sobre de la pressió atmosfèrica. Això té per objecte garantir les condicions de servei requerides (pressió i cabal), independentment de l’alçada del punt de subministrament.

Xarxa de sanejament (o de clavegueram)

El cicle de l’aigua no s’acaba amb el subministrament, sinó que continua amb la xarxa de sanejament, que per mitjà d’una xarxa de canonades transporta les aigües residuals i pluvials fins a una planta de tractament, on es depurarà abans d’abocar-la al medi (rius, rieres o mar).

Les xarxes de clavegueram són estructures hidràuliques que funcionen a pressió atmosfèrica i aprofiten la força de la gravetat per al desguàs de l’aigua.

La instal·lació de subministrament d’aigua en un edifici estarà connectada a la xarxa de subministrament urbà, i consta d’un entramat de conductes i accessoris que distribueix l'aigua fins als punts de consum a l’interior dels edificis. Aquesta xarxa també compta amb una xarxa paral·lela d’aigua calenta que parteix del punt d’escalfament (escalfador, caldera o acumulador).

Les condicions de subministrament han d’estar garantides. La xarxa de distribució garantirà que:

• La pressió mínima en el punt més desfavorable (més alt i allunyat) de la instal·lació serà d’1 bar.
• La pressió de subministrament serà de 5 bars com a màxim per evitar problemes de funcionament (degoteig d’aixetes, cisternes de vàter que no tanquen, etc.).

El cabal de servei ha de garantir un mínim d’entre 0,05 l/s i 0,2 l/s per punt de subministrament.

Una instal·lació interior de subministrament d’aigua comença en el punt de connexió a la xarxa amb el quadre de comptadors, en el qual s’ubicarà la connexió de servei i els comptadors de companyia; des d’aquí la instal·lació es ramifica fins a tots els punts de consum.

La distribució d’aigua en un edifici està formada per diversos elements que, en conjunt, permeten la conducció i la gestió del subministrament d’aigua a les zones que generalment s’anomenen zones humides i que agrupen els elements de consum d’aigua, així com els corresponents desguassos.

La instal·lació interior constarà, com a mínim, dels elements següents:

• Clau de pas: situada a l'interior de l’edifici, accessible i que permetrà el tall del subministrament d’aigua en general a l’edifici.
• Derivacions particulars: tram de canalització comprès entre la clau de pas i els brancs d'enllaç a les zones humides. Seran independents per a cada zona humida i inclouran una clau de pas per a l’aigua freda i una altra per a l’aigua calenta.
• Brancs d'enllaç: trams que connecten la derivació particular amb els diferents punts de consum.
• Punts de consum: tot aparell o equip individual o col·lectiu que requereixi subministrament d'aigua per a la seva utilització directa o el seu escalfament. Comptaran amb aixeta de tall individual.

A la imatge següent mostrem un esquema del principi de la instal·lació de subministrament d’aigua domèstica, en el qual el número 1 indica la ubicació de la clau de pas; el 2 i el 4, la ubicació de les claus de tall dels sanitaris, i finalment el 3, l’aixeta individual del punt de consum. També s’indica amb el número 5 la secció interior recomanada per a canonades de coure o plàstic.

Canonades

Les instal·lacions d’aigua poden anar encastades o vistes per la superfície; en tot cas, totes les conduccions d’aigua han de garantir l’estanquitat i la resistència mecànica en les condicions de servei extremes a què poden estar sotmeses. A més a més, en el cas de les canonades del circuit d’aigua calenta, aquestes hauran d’estar aïllades tèrmicament.

Les canonades d’aigua potable podran ser d'acer galvanitzat, coure, acer inoxidable, policlorur de vinil no plastificat (PVC), policlorur de vinil clorat (PVC-C), polietilè (PE), polietilè reticulat (PE-X), polibutilè (PB), polipropilè (PP), multicapes de polímer / alumini / polietilè resistent a temperatura (PE-RT) i multicapes de polímer / alumini / polietilè reticulat (PE-X).

Per a la correcta instal·lació de les canonades de distribució d’aigua és necessari tenir en compte que:

• El traçat de les línies seguirà camins verticals o horitzontals i respectarà les disposicions següents:
  • Les canonades d'aigua freda han d'anar per sota de les d'aigua calenta i a una distància mínima de 4 cm.
  • Les canonades han d'anar per sota de qualsevol canalització o element elèctric o electrònic i a una distància mínima horitzontal de 30 cm.
  • Les canonades han de guardar una separació mínima de 3 cm respecte a les conduccions de gas.
  • S’hauran de situar com a mínim a 20 mm per sobre de la part superior de banyeres, lavabos, bidets, piques, etc.

• La secció de la canonada serà suficient per transportar el cabal d’aigua requerit sense generar sorolls o cops d’ariet.

La xarxa d'evacuació té per objecte conduir a l'exterior de l'edifici les aigües pluvials i residuals sense causar molèsties, humitats, sorolls ni males olors a l’edifici. Aquesta xarxa condueix per gravetat l'aigua dels aparells sanitaris o la pluja cap als conductes generals (baixants) per mitjà d’uns trams de canonada d’un diàmetre menor denominats «desguassos».

La xarxa interior d'evacuació d'un edifici consta de les parts fonamentals següents:

• Canonades d'evacuació: habitualment estan constituïdes per canonades de PVC amb junta encolada i consten de les parts següents:
  • Desguassos: canonades que surten dels sanitaris i desemboquen en un altre conducte de més diàmetre.
  • Derivacions: canonades horitzontals amb un cert pendent que enllacen els desguassos amb els baixants de l’edifici i presenten un pendent mínim del 2,5% i un pendent màxim del 10%; normalment estan situades sota el terra o encastades.
  • Baixants: canonades verticals que recullen l'abocament de les derivacions i desemboquen en els col·lectors de l’edifici; són, per tant, trams descendents.

• Sifons: són sistemes de tancament hidràulic que impedeixen la comunicació de l'aire viciat de la xarxa d'evacuació amb l'aire dels mateixos edificis. El seu enllaç amb el baixant ha de tenir un adequat pendent hidràulic i s’ha de situar a un nivell inferior al del mateix sifó.

• Ventilació de la xarxa d’evacuació: és indispensable en totes les instal·lacions i consisteix simplement a comunicar la part superior de tots els baixants amb l'exterior. És indispensable evitar les males olors en les zones humides de l’edifici.

En la imatge següent mostrem un esquema del principi de la instal·lació d’evacuació d’un habitatge tipus, en el qual indiquem la localització dels sifons i els diàmetres exteriors de les canonades de PVC.

Una aixeta que degota és un problema poc significatiu per al correcte funcionament d’una instal·lació, però força important pel que fa al consum d’aigua i l’envelliment prematur dels elements associats a aquesta avaria.

Actualment, hi ha diversos tipus de mecanismes que fan la funció d'una aixeta; en general, consisteixen en un cos fix que disposa d'una peça interior accionada des de l'exterior, la qual, pel seu moviment, permet o impedeix el pas de l'aigua.

Com a sistemes més destacables d’aquests dispositius ressaltarem:

Aixeta de seient: És una aixeta que consta de tija amb rosca i al final una volandera gran i gruixuda de cautxú o de goma que, en girar el comandament, és pressionada contra un ressort interior de l’aixeta que tanca el pas de l'aigua.

Aquesta volandera de seient generalment està feta de goma i amb el pas del temps es desgasta. Si l'aixeta degota, el més probable és que aquesta volandera sigui la culpable i s’haurà de substituir.

Aixeta de monocomandament: Aquestes aixetes són d'un sol comandament, el qual dona pas tant a l'aigua calenta com a l'aigua freda. El sistema d'obertura és de palanca, que s'aixeca cap amunt i dona pas a l’aigua de forma proporcional a la posició d’aquesta. Hi ha diversos models d’aquest tipus d’aixetes, però el més habitual és el de discs ceràmics. Actua per mitjà del desplaçament d’uns discs amb orificis, que es desplacen sobre una base amb les entrades d’aigua. Aquestes deixen passar l’aigua quan coincideixen amb els orificis.

Aquests discs poden malmetre’s com a conseqüència de la incrustació de brutícia o calcificacions. Si l'aixeta degota, el més probable és que aquests discs estiguin malmesos o bruts.

Aixeta temporitzada: Aquestes aixetes semiautomàtiques s'obren amb un clic i es tanquen automàticament al cap d’un cert temps, després de deixar passar un cabal determinat. El sistema de funcionament d'aquestes aixetes és relativament senzill. Quan es prem el capçal, s'obre el canal de descompressió de l’aixeta, a través del qual surt l'aigua des d’una cassoleta situada al capçal de la canella de l'aixeta. D'aquesta manera, el pistó que tancava el pas de l'aigua s'introdueix a la cassoleta i permet el pas de l’aigua, fins que, per l’efecte de la mateixa pressió, torna a recuperar la posició inicial.

Si l'aixeta degota, el més probable és que hi hagi un deteriorament o brutícia a la junta del pistó d’accionament.

L'energia tèrmica sempre flueix de forma espontània d’un element calent cap a un de fred. Això implica que la transmissió de calor d'un cos a un altre sempre serà del de més temperatura cap al de menys temperatura, fins que s’arribi a l’equilibri tèrmic (els dos elements estan a la mateixa temperatura).

En aquest mateix sentit, l'energia tèrmica es pot transferir essencialment per:

• Conducció: transmissió de calor entre dos punts d'un cos que es troben a diferent temperatura, sense que es produeixi transferència de matèria entre ells.
• Convecció: transmissió de calor entre dos elements a través d’un fluid (gas o líquid) en moviment que transporta l'energia tèrmica. Pot ser:
  • Forçada: a través d'un ventilador (aire) o una bomba (aigua) es mou el fluid, que transporta la calor des d'una zona calenta cap a la zona freda.
  • Natural: el mateix fluid, quan s’escalfa, canvia la seva densitat, i això fa que es desplaci cap a la zona més freda, on cedeix la seva calor.
• Radiació: transmissió de calor mitjançant l'emissió d'ones electromagnètiques (per exemple, la calor del Sol arriba a la Terra per radiació).

Un circuit de calefacció és un circuit de generació i transport de calor, en el qual es transforma en calor l’energia continguda en un recurs energètic (principalment un combustible) i es transporta de forma controlada a l’ambient.

En la imatge següent es representa un circuit de calefacció simple, en el qual podem observar que, com a conseqüència de la generació de calor en el radiador (transforma l’energia elèctrica en calor), l’aire que està en contacte amb ell s’escalfa i canvia la seva densitat, fet que fa que es desplaci cap a la part superior i cedeixi calor a l’ambient.

Aquest fet es produeix de forma espontània, com a conseqüència que l’energia tèrmica sempre flueix de forma natural d’un element calent cap a un de fred, del radiador a l’ambient, fins a arribar a l’equilibri tèrmic.

En la transmissió tèrmica d’un circuit de calefacció es posen de manifest diverses magnituds físiques, de les quals destacarem:

Els generadors de calor se seleccionen per la potència tèrmica que són capaços de generar.

Per determinar la potència d’un generador de calor o la potència calorífica que es pot transportar per un circuit, s’utilitza l’expressió següent:

On:

P és la potència calorífica en kcal/h (1 kW = 860 kcal/h)

Q és el cabal del fluid en l/h

p és la densitat (massa específica) del fluid en kg/l

c és la calor específica del fluid en kcal/kgºC

Δt és la variació de temperatura del fluid en ºC

x és la multiplicació

En el cas que el fluid utilitzat sigui aigua, les constants seran:

• p, la densitat (massa específica) de l’aigua: 1kg/l
• c, la calor específica de l’aigua: 1 kcal/kgºC

Per tant, en el cas que el fluid utilitzat sigui aigua, les fórmules anteriors queden reduïdes a:

El poder calorífic és la quantitat d'energia que pot desprendre un combustible en produir-se una reacció química de combustió.

La magnitud del poder calorífic pot variar segons com es mesuri. Segons la forma de mesurar, s'utilitza l'expressió:

• Poder calorífic superior (abreujadament, PCS), que correspon a la calor total produïda en la reacció de combustió.
• Poder calorífic inferior (abreujadament, PCI), que correspon a la calor aprofitable, sense comptar l'energia dels gasos de combustió.

L’objecte d’una instal·lació de calefacció és generar i mantenir una temperatura de confort dins de l’edifici compensant les pèrdues de calor generades de forma natural, a través de les parets i els tancaments, quan la temperatura exterior està per sota de la temperatura de confort.

Les instal·lacions de calefacció, habitualment, estan compostes per:

• un o diversos generadors de calor (calderes);
• un circuit de distribució de calor;
• uns emissors, que poden ser d’alta o baixa temperatura, i
• un sistema de control que regula la producció de calefacció.

Una instal·lació de calefacció comença amb el generador de calor, la caldera, que és un equip destinat a cremar combustible per extreure’n l'energia calorífica i transferir-la a un fluid (habitualment aigua), que circula fins al circuit de distribució de la calefacció.

Actualment, existeixen multitud de tipus de calderes en funció del combustible que cremen, del tipus de combustió, del sistema d’extracció de fums, etc. Tot i això, totes aquestes opcions comparteixen una estructura i un funcionament comuns, que consten dels elements bàsics següents:

• Cremador: és l'encarregat de cremar un combustible líquid, gas o sòlid i produir una flama.
• Cambra de combustió: és on es crema el combustible i on s’arriba a les temperatures més altes, properes als 2.000 ºC.
• El circuit d’extracció de fums: compleix la doble missió de conduir els fums que es produeixen en la combustió i recuperar la major part de calor possible per després cedir-la a l’aigua. Per això, el circuit d’extracció de fums té una gran sinuositat, per reduir la velocitat de sortida dels gasos i aprofitar al màxim l’intercanvi de calor.
• Caixa de fums: és la zona en la qual conflueixen tots els fums, que són enviats posteriorment a l'exterior per la xemeneia.
• Retorn d'aigua: és la presa en la qual es connecta la part de la instal·lació per on torna l’aigua més freda del circuit de distribució.
• Sortida d'aigua: una vegada que l'aigua ha entrat a la caldera i ha absorbit calor, és enviada de nou cap a la instal·lació.
• Circuit d'aigua: en aquest circuit l'aigua circula i s’escalfa en absorbir la calor de les parets que la contenen, que és transmesa per radiació, conducció i convecció.

Les calderes anomenades mixtes, a més de calefacció, també produeixen aigua calenta amb un circuit paral·lel.

Les calderes transfereixen la calor a l'aigua pel contacte directe entre la flama i el cos de la caldera per on circula l'aigua, és a dir, es produeix una transmissió de calor per conducció; també es produeix un intercanvi de calor per radiació, des de la flama a les parets de la cambra de combustió, i per convecció, ja que els fums calents produïts en la combustió, en el seu recorregut d’evacuació, també escalfen les parts metàl·liques properes a l’extracció de fums per les quals circula l’aigua.

La distribució de la calefacció per aigua es realitza normalment mitjançant diversos circuits independents, a fi de poder controlar el consum i optimitzar el rendiment del sistema. Cada un dels circuits del sistema de distribució consta, generalment, d'una canonada d'impulsió d’aigua calenta i una altra de retorn dels emissors, que estarà a menys temperatura, ja que l'aigua ha recorregut el circuit transmetent calor als ambients per mitjà dels emissors.

Els materials habituals en les canonades dels circuits de calefacció són l'acer estirat, el coure i el polipropilè reticular. En aquest cas, existeixen diversos sistemes de distribució; un dels més estesos és el sistema de distribució per a radiadors, que pot tenir les configuracions bàsiques següents:

• Sistema bitub: consta de dos ramals principals als quals es connecten els radiadors en paral•lel, amb l'entrada d'aigua calenta a la part superior i la sortida d'aigua freda a la part inferior del costat contrari. D'aquesta manera l'aigua circula per tot el radiador i n’assegura l’escalfament total.

• Sistema monotub: els radiadors se situen en sèrie, i l’entrada d'aigua calenta i la sortida d'aigua freda del radiador es troben a la mateixa clau. La clau impulsa l'aigua calenta fins al final del radiador. L'aigua puja i fa el circuit al revés fins a tornar a sortir freda per la mateixa clau. Cal assegurar-se que l'aigua arribi fins al final del radiador per mitjà d’una cànula que s’acobla a la clau; en cas contrari, el radiador no s'escalfarà íntegrament i restarà eficàcia a la instal•lació.

Els emissors de calor són els encarregats de transmetre a l'ambient la calor produïda per la caldera. En aquest sentit, existeixen bàsicament els següents tipus d’emissors, que s’agrupen en emissors d’alta i baixa temperatura:

• Radiadors: són elements a l’interior dels quals l’aigua circula a baixa velocitat, i a través de la seva gran superfície d'intercanvi amb aletes de dissipació, es produeix l'emissió de calor, majoritàriament per convecció a la zona que es vol calefactar.
• Ventiloconvector (fan-coil): són elements emissors que transmeten la calor per convecció forçada utilitzant un ventilador que fa circular aire a través de les aletes d’un bescanviador, amb la qual cosa l’aigua calenta circula a baixa velocitat i impulsa l’aire escalfat a l’ambient. Aquest sistema pot treballar tant a baixa com a alta temperatura.
• Superfícies radiants: són tubs, generalment de plàstic, situats sota una superfície radiant (terres, parets o sostres), que radiaran calor quan circuli aigua calenta a baixa velocitat per l’interior del circuit de tubs, de manera que la superfície en contacte amb l'ambient arribarà a una temperatura capaç d'intercanviar calor amb l’ambient.

La potència de la calefacció equival a la potència màxima requerida en el moment més fred d'un any mitjà; per això és imprescindible un sistema de regulació de la calefacció que ajusti la producció a la demanda del moment. A menys temperatura exterior, més potència de calefacció es requereix.

Els ajustos principals del circuit de calefacció seran:

• Temperatura del circuit de calefacció (impulsió): si el circuit és d’alta temperatura, aquest estarà ajustat entre 50 i 70ºC; en cas que sigui de baixa temperatura, entre 35 i 50ºC.
• Temperatura d’ajust del termòstat: aquesta no hauria de superar els 21ºC durant el dia, i per dormir no hauria de superar els 17ºC.
• Pressió del circuit de calefacció: ha d'estar al voltant d’1,2 bar i pot oscil·lar un 25% cap amunt o cap avall.

Un dels motius que els radiadors no escalfin prou pot ser que dins del sistema de calefacció s'hagi acumulat aire, que dificulta la circulació de l'aigua que escalfa els radiadors i provoca que aquests no transmetin calor de forma homogènia. Si hi ha aire a la instal·lació, de vegades també poden sentir-se sorolls estranys en encendre la calefacció, provocats per les bombolles d'aire acumulades al sistema; aquest també serà un símptoma que cal purgar els radiadors abans que s'iniciï la temporada de calefacció. Abans de cada temporada de fred, convé purgar els radiadors per evitar aquests problemes.

La purga del circuit de calefacció consisteix principalment a eliminar l'aire sobrant del circuit dels radiadors, de manera que millorarà el rendiment energètic de la instal·lació de calefacció.

El purgador s’utilitza per evacuar l’aire existent a la xarxa de canonades dels circuits tancats, tant de calefacció com de refrigeració.

Cal ressaltar la importància que té l’eliminació de l’aire de l’interior de canonades quan aquestes pertanyen a circuits tancats. Si no es realitza de manera correcta, l’aire provoca un tap a la canonada i evita la circulació lliure del fluid; aleshores la calor no es transmet des del generador fins a la unitat terminal.

En els sistemes de calefacció per radiadors, podem trobar els següents tipus de purgadors:

Purgador manual

El purgador més utilitzat a les instal·lacions de radiadors és del tipus manual, que simplement és una peça que encaixa en el radiador i disposa d’un cargol superior que tapa un petit orifici lateral. Això permet obrir el circuit per aquest punt, que actua com una petita vàlvula que facilita l’alliberament de l’aire d’aquesta part del circuit.

Per purgar manualment el sistema, n'hi ha prou a afluixar el cargol de la part superior del purgador, cosa que permet la sortida del gas i de l'aire pel petit orifici d’evacuació.

Purgador automàtic

El purgador automàtic, habitualment, consta d’un mecanisme compost per un flotador i una vàlvula, que actuen automàticament en disminuir el nivell d’aigua en aquest punt; la boia deixa oberta una petita vàlvula perquè vagi sortint l'aire de manera automàtica, fins que l’aigua empeny el flotador i aquest tanca completament el pas d'aigua quan no hi ha aire en aquest punt.

La purga del circuit amb aquest dispositiu és completament automàtica i no requereix cap intervenció preventiva de manteniment.

Si un purgador està obturat i no pot purgar, serà recomanable canviar-lo per un de nou.

Tots els elements, en funció de la seva temperatura, es poden presentar en els tres estats:

• Sòlid
• Líquid
• Gasós

Perquè un element canviï d’estat, caldrà aplicar o extreure una determinada quantitat de calor, denominada calor latent. Aquest terme fa referència a la quantitat de calor per unitat de massa necessària per produir el canvi d’estat en un element.

En aquest mateix sentit, s’ha d’observar que:

• Quan un element rep o perd calor, la seva temperatura augmenta. No obstant això, quan aquest element canvia d’estat, absorbeix o cedeix calor sense que canviï la seva temperatura.
• Mantenint la pressió constant, tots els elements pateixen un canvi d'estat a una determinada temperatura, tot i que, amb la variació de la pressió, la temperatura de canvi d’estat variarà proporcionalment a aquesta; és a dir, si al nivell del mar l’aigua s’evapora a 100ºC i es congela a 0º, disminuint la pressió, l’aigua s’evaporarà a una temperatura inferior i es congelarà a una temperatura superior. Al contrari, si augmentem la pressió, l’aigua s’evaporarà a una temperatura superior i es congelarà a una temperatura inferior.
• En les mateixes condicions, la quantitat de calor absorbida o alliberada en el canvi d'estat serà igual, independentment del sentit en què es produeixi. És a dir, si per convertir l’aigua en gel és necessari alliberar una quantitat de calor de 80 kcal/kg, per convertir el gel en aigua, es requereix aportar una quantitat de calor equivalent (80 kcal/kg).

L'energia tèrmica flueix de forma natural des d’un punt calent cap a un de fred. Una refredadora és una màquina tèrmica que treballa en sentit invers, aportant calor des d’un punt fred cap a un punt més calent, de la mateixa manera que una bomba quan eleva aigua i la impulsa des d'un nivell inferior a un superior, contràriament al sentit natural de la circulació d’aquesta, que seria descendent.

Aquest fet permet que una nevera pugui extreure calor de l’espai interior cap a l’ambient exterior, tot i que aquest últim estigui a més temperatura.

Un circuit frigorífic és un circuit tancat pel qual discorre refrigerant, que absorbeix calor de l’evaporador (zona freda) i cedeix calor al condensador (zona calenta).

La base del funcionament d’un circuit frigorífic serà l’aprofitament del canvi d’estat d’un refrigerant com a element de transferència de calor. Per això, aquest refrigerant ha de tenir la capacitat d'absorbir calor a baixa pressió i baixa temperatura i cedir-lo a alta pressió i alta temperatura.

El principi de funcionament d’un circuit frigorífic es pot resumir en 4 fases:

• Fase 1. Evaporació: El procés de refrigeració s’inicia en l’evaporador, que és la part del circuit frigorífic que està en contacte amb l'ambient que es vol refredar. En aquesta part del circuit, el fluid refrigerant que hi ha a l’interior absorbeix calor i s'evapora fàcilment, amb la qual cosa l’ambient que està en contacte amb aquesta part del circuit es refredarà. Per tant, el refrigerant està absorbint calor a baixa temperatura i baixa pressió i canvia d'estat, de líquid a gas. S’evapora.
• Fase 2. Compressió: De l'evaporador, el gas refrigerant surt a baixa pressió i, en passar pel compressor, aquest n’augmenta la pressió, amb el consegüent augment de temperatura.
• Fase 3. Condensació: Una vegada que s'aconsegueix elevar la pressió i la temperatura del gas refrigerant, aquest passa a la part del circuit que s’anomena condensador. En aquesta part del circuit, el gas refrigerant es transforma en líquid, és a dir, es condensa cedint a l'ambient la calor adsorbida a l’evaporador. Per tant, el refrigerant està cedint calor a alta temperatura i alta pressió i canvia d'estat, de gas a líquid. Es condensa.
• Fase 4. Expansió: Per poder reiniciar el cicle, cal que el fluid refrigerant en estat líquid a alta pressió la disminueixi per obtenir gas refrigerant en les condicions inicials, és a dir, a baixa pressió i a baixa temperatura. Per això, abans de l’evaporador, hi ha una vàlvula d'expansió que produeix una brusca expansió del fluid refrigerant, que provoca que una part del fluid s’evapori i es refredi bruscament.

En tota transformació d'energia, una part de l'energia disponible es perd en el procés, de manera que només serà aprofitada una part de l'energia total aportada al sistema, que identificarem com a rendiment (η) i sempre serà inferior al 100%.

Una bomba de calor és una màquina tèrmica reversible que no transforma una font d’energia en calor. Únicament transporta calor en sentit invers al procés natural de transferència de calor, és a dir, aporta calor des d’un punt fred cap a un altre punt més calent.

Per tant, el seu rendiment s’avalua en funció de l’eficàcia en el transport de calor d’un focus fred a un de calent, és a dir, de quantes unitats d’energia tèrmica és capaç de transportar per cada unitat d’energia elèctrica consumida. Aquest factor de rendiment s’anomena coeficient d'operació de la màquina (COP), Coeficient of Performance. Habitualment serà superior a 1 (100%) i és la resultant de l’equació següent:

L’objecte d’una instal·lació de climatització és proveir l’edifici de les condicions de confort, pel que fa a temperatura, humitat ambiental i ventilació, i compensar les pèrdues o els guanys assolits de forma natural pel mateix edifici.

Les instal·lacions de climatització habitualment estan formades per:

• un o diversos generadors,
• un circuit de distribució i
• uns emissors de calor que generalment treballen a baixa temperatura.

Una instal·lació de climatització comença amb el generador (el climatitzador), que és un equip destinat a transportar energia en forma de calor d'un ambient (exterior o interior) a un altre. Aquest procés es genera a través del canvi d'estat de gas a líquid d'un refrigerant amb l’ajuda d'un compressor.

Els climatitzadors més habituals són els que s’anomenen bombes de calor, que són circuits frigorífics reversibles, en els quals es canvia el sentit de la circulació del refrigerant per mitjà d’una vàlvula de 4 vies, que canvia el sentit de transmissió de la calor de l’interior a l’exterior o de l’exterior a l’interior, és a dir, aportant o extraient calor de l’edifici.

Actualment hi ha diverses solucions per a la distribució de la climatització, en funció de l’element de transmissió tèrmica que s’utilitzi en la generació i la distribució de la climatització. En destacarem els següents:

• Sistema tot aire. En un sistema tot aire, s’aporta un cabal d’aire exterior que és tractat en el climatitzador per tal d’aconseguir les condicions de confort de l’edifici, i es distribueix per mitjà de conductes d’aire que desemboquen en les unitats emissores de difusió (difusors i reixetes), que en certs casos disposen d’un sistema de control de la quantitat d’aire subministrada amb comportes motoritzades.

• Sistema aire-aigua. En un sistema aire-aigua s’utilitzen simultàniament cabals d’aigua i d’aire. L’aire s’aporta per ventilar l’edifici i garantir la qualitat de l’aire interior. L’aigua és el fluid utilitzat per a la distribució de la climatització per mitjà de radiadors, terra radiant, aerotermos o inductors.

• Sistema tot aigua. En un sistema tot aigua s’utilitza aigua com a fluid termòfor, tant en la generació (bomba de calor geotèrmica) com en la distribució, que pot ser per circuits de dos tubs, que només distribueixen fred o calor, o per circuits de quatre tubs, que poden distribuir simultàniament calor o fred en diferents zones de l’edifici. Aquest sistema utilitza com a unitats terminals radiadors, superfícies radiants (sostre, terra o parets), aerotermos o inductors.

• Sistemes d'expansió directa (refrigerant). La distribució de la climatització forma part del circuit frigorífic que connecta la unitat exterior del climatitzador amb la unitat interior.

També hi ha aparells individuals d'expansió directa, que s’ubiquen en cadascun dels locals que cal condicionar. Aquesta solució és molt simple perquè és fàcil d’instal·lar individualment.

Una operació habitual en el manteniment dels sistemes de climatització (Split o per conductes) és la neteja dels filtres, dels bescanviadors i del ventilador interior, ja que l’obstrucció d’aquests elements limita l’intercanvi de fred o calor, tant a la unitat interior com a la unitat exterior, disminueix el rendiment de l’equip, augmenta el consum elèctric, força el funcionament de l’aparell i en redueix la vida útil.

En aquest sentit, la neteja del filtre del climatitzador ajudarà, no només a tenir una millor qualitat de l'aire, sinó a reduir el consum i augmentar la vida de l’equip.

En algunes ocasions, la neteja dels filtres no solucionarà el problema de la mala olor de l’aire; en aquest cas, serà necessari realitzar una desinfecció, tant dels filtres com de la unitat interior.

Netejar els filtres d'un aire condicionat Split és una tasca molt senzilla; n'hi haurà prou amb desmuntar els filtres, esbandir-los amb aigua tèbia, fregar-los lleugerament amb les mans per desprendre la brutícia més resistent i utilitzar, en cas necessari, algun tipus de sabó no agressiu.

Per netejar els filtres d'un aire condicionat, mai hauríem d'utilitzar productes abrasius, ja que poden fer malbé els materials de què estan fabricats i arribar a deixar-los inservibles; tampoc és convenient utilitzar raspalls de cerres dures per evitar la possibilitat de desfilar el teixit, produir forats i reduir la capacitat de filtratge.

Un cop nets, serà convenient deixar-los eixugar abans de col·locar-los de nou a l’aparell d’aire condicionat.

Les unitats d'aire condicionat de conductes se situen habitualment al sostre de les zones climatitzades, i els filtres són a la part posterior de l’equip (la zona de retorn de l’aire).

Per netejar aquest filtre s’haurà d'aixecar una part del sostre que cobreix l’equip i, posteriorment, s’haurà de desmuntar i netejar-lo de la mateixa manera que les unitats d'aire condicionat Split.

Algunes unitats d'aire condicionat de conductes disposen d'uns filtres que no estan fabricats amb niló i no són rentables, per la qual cosa els haurem de substituir per filtres nous.

Procediment

D'altra banda, una neteja més profunda requerirà rentar el bescanviador del mòdul exterior amb aigua a pressió en forma d'esprai per no doblegar les aletes del condensador, que són d'alumini i molt toves.

El correcte funcionament de les instal·lacions dependrà, en gran mesura, de l’ajust i manteniment dels paràmetres funcionals preestablerts per a cada un dels sistemes i dispositius. El coneixement i manteniment d’aquests garantirà la confortabilitat dels usuaris i la durabilitat de les instal·lacions.

La manipulació de les instal·lacions elèctriques presenta un alt component de perillositat; en conseqüència, qualsevol intervenció en aquestes instal•lacions haurà d’estar precedida per la desconnexió de la línia o secció d’instal·lació subjecta a la manipulació. També serà preceptiu conèixer amb detall els elements de protecció elèctrica associats a aquesta secció d’instal·lació.

Els sorolls a les canonades i les pèrdues de pressió i cabal a les aixetes, habitualment, són conseqüència d’una secció inadequada de les canonades. Així mateix, les petites fuites en el circuit d’aigua (degoteig d’aixetes i cisternes) poden representar un elevat consum al llarg de l’any, més de 25 l d’aigua per aixeta i dia.

Una pressió inadequada o la presència d’aire en el circuit de calefacció poden significar l’anul·lació o el mal funcionament d’una part de la calefacció, així com el malbaratament d’energia.

L’obstrucció dels filtres en els equips de climatització limiten l’intercanvi de fred o calor, disminueixen el rendiment de l’equip i augmenten el consum elèctric. En aquest sentit, la neteja del filtre dels equips de climatització ajudarà, no només a tenir una millor qualitat de l'aire, sinó a reduir el consum i augmentar la vida de l’equip.

Àtom: La part de matèria més petita que forma part d'un sistema químic.

Bescanviador: Dispositiu dissenyat per transferir calor entre dos mitjans habitualment separats per una barrera.

Cabal: Quantitat de matèria (aigua, gas o sòlid) que passa per una secció concreta d’un conductor en una unitat de temps determinada.

Calor específica: Quantitat de calor que es necessita per cada unitat de massa per elevar la temperatura un grau centígrad.

Canvi d’estat: Evolució de la matèria entre diversos estats (sòlid, líquid, gasós) sense que hi hagi canvis en la seva composició.

Circuit frigorífic: Dispositiu basat en els principis de la termodinàmica dissenyat per transferir energia tèrmica entre dos focus.

Combustible: Qualsevol material capaç d'alliberar energia quan s'oxida de manera violenta amb despreniment de calor.

Commutador: Dispositiu elèctric o electrònic que permet modificar la connexió elèctrica d’un circuit, que desconnecta un punt d’aquest circuit i el connecta a un altre punt o circuit de forma simultània.

Comptador: Dispositiu de mesura acumulada que comptabilitza en una unitat de mesura preestablerta.

Electrocució: Accident elèctric amb resultat de mort com a conseqüència del pas del corrent a través del cos, que provoca una aturada respiratòria o cardíaca.

Electrons: Partícula subatòmica, amb una càrrega elèctrica elemental negativa, que habitualment es representa pel símbol e-.

Energia tèrmica: Manifestació de l'energia en forma de calor. En tots els materials els àtoms estan en continu moviment; aquest moviment implica que els àtoms tinguin una determinada energia que anomenem calor.

Fluorescència: Propietat d'una substància d'emetre llum quan és exposada a radiacions ultraviolades, raigs catòdics o raigs X.

Força de la gravetat: Força responsable del fet que els cossos siguin atrets cap a la superfície de la Terra.

Generador elèctric: Dispositiu capaç de mantenir una diferència de potencial elèctric entre dos dels seus punts i transformar alguna forma d'energia en energia elèctrica.

Impulsió: Força aplicada a un element que fa que es desplaci cap a l'exterior.

Magnitud: Propietat dels cossos que pot ser mesurada, com la mida, el pes o l'extensió.

Massa: Magnitud física que expressa la quantitat de matèria d’un element.

Ones electromagnètiques: Forma que l'energia de la radiació electromagnètica adopta segons la teoria ondulatòria. Es tracta d'ones transversals que es desplacen a la velocitat de la llum.

Polsador: Operador elèctric que només romandrà en estat actiu mentre s’exerceix una pressió sobre ell.

Potabilitzat: Ha estat tractat per ser apte per al consum humà.

Purgar: Acció de purificació o de neteja; per exemple, en els circuits de calefacció significa netejar d'aire un circuit hidràulic.

Refrigerant: Fluid frigorigen que s'utilitza en la transmissió de calor.

Transmissió de calor: Procés pel qual s'intercanvia energia en forma de calor entre diferents cossos o entre diferents parts d'un mateix cos.

Volum específic: Volum ocupat per una unitat de massa.

ROLDAN, J. (1997) Manual de mantenimiento de instalaciones. Madrid: Ediciones Paraninfo, SA. Llibre sobre principis tecnològics de física, mecànica, electricitat i altres que ajudaran a calcular i resoldre problemes tècnics, amb normes i consignes de seguretat, esquemes bàsics d'electricitat, pneumàtica, hidràulica, fluids en general, calefacció , refrigeració i ventilació.

PAY, P. (2014) Instalación y mantenimiento de sanitarios y elementos de climatización. Murcia: Ediciones Ceysa Cano Pina. Llibre que desenvolupa els continguts de les unitats formatives UF0411: Instal·lació i manteniment d'aparells sanitaris d'ús domèstic i UF0412: Instal·lació i posada en marxa d'aparells de calefacció i climatització d'ús domèstic, com a parts del mòdul formatiu MF1155_1: Instal·lació de canonades, el qual, al seu torn, pertany al certificat de professionalitat IMAI0108: Operacions de fontaneria i calefacció-climatització domèstica.

GARCÍA-MÁRQUEZ, V.; GONZÁLEZ, J.; GONZÁLEZ, J. (2013) Mantenimiento y mejora de las instalaciones en los edificios. Màlaga: IC editorial. Llibre que descriu les operacions periòdiques de manteniment de les instal•lacions tèrmiques i l’enllumenat en edificis que han estat realitzades i registrades segons els procediments reglamentaris.

Norma bàsica i requeriments que han de complir els edificis.

Reglament de les instal•lacions de baixa tensió.

Reglament de las instal•lacions tèrmiques en edificis.