Pòdcast - Psicologia en el dia a dia

Descripció de l'episodi:

És important saber com ens sentim, pensem en el nostre dia a dia i desenvolupar aquelles capacitats que ens poden ajudar a fer front a situacions d’estrès de la millor manera possible.

Tots podem potenciar i millorar la nostra intel·ligència emocional: Coneixent les nostres pròpies emocions (saber gestionar-les) i reconeixent les dels altres (treballar l’empatia) i tenir la capacitat de motivar-se un mateix. En aquest pòdcast ens centrarem en la intel·ligència emocional. Què és? D’on surt aquest concepte? Quin paper pot jugar en les nostres vides fer-ne ús? Quins factors intervenen? Quines habilitats necessitem per tenir una bona intel·ligència emocional?

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

Benvinguts a AudioFormació, un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

LOLA CARRASCO: En aquesta col·lecció de pòdcasts mirarem de donar-vos a conèixer informació, eines i recursos per fer front als reptes diaris en salut mental. És important saber com ens sentim, pensem o actuem en el nostre dia a dia, i desenvolupar aquelles capacitats que ens poden ajudar a fer front a situacions d’estrès de la millor manera.

Avui ens volem centrar en parlar de la intel·ligència emocional. Què és? D’on surt, aquest concepte? Quin paper pot jugar a les nostres vides fer-ne ús? Quins factors intervenen i quines habilitats necessitem per tenir una bona intel·ligència emocional?

Tot això ens ho explicarà en Xavi Savin, que és psicòleg general sanitari, i una servidora, Lola Carrasco, que soc comunicadora. Tots dos som els encarregats de donar veu a aquestes píndoles formatives.

I avui comencem, -hola, Xavi— aquesta col·lecció amb un concepte que tothom en parla força en els darrers anys, que és la intel·ligència emocional. Per tant, jo crec que el millor que podem fer és explicar què és, la intel·ligència emocional?

XAVI SAVIN: Molt bé! La intel·ligència emocional és la capacitat que tenim les persones de superar dificultats crítiques, automotivar-nos i per actuar independentment de les nostres emocions. Aquest seria el titular.

LOLA CARRASCO: D’acord. Aquest és un concepte que se’n parla molt actualment, però no sé quan es va descobrir, o quan es va començar a fer algun experiment o tenir dades per poder investigar una mica més sobre el tema.

XAVI SAVIN: Sí que és veritat que la intel·ligència emocional com a concepte és relativament modern. De fet, és fàcil que tu facis memòria de quan anàvem al col·le, quan anàvem a l’escola i ens passaven un test, i amb aquest test ens deien a què ens podíem dedicar de grans. De què anava, aquest test, quines preguntes hi havia?

LOLA CARRASCO: Una mica de tot: matemàtiques, conceptes, memoritzar…

XAVI SAVIN: Molt bé, hi havia numèrica, espaial, verbal… De fet, era l’avaluació de la facilitat que teníem per les assignatures tipus matemàtiques, llenguatge… N'hi havia de relacionar, aquest tipus de coses. Això ho coneixem com el quocient intel·lectual, què és el QI. Durant molts anys, s’entenia que la millor manera de predir el futur èxit d’una persona era a través del seu quocient intel·lectual. Ara han passat molts anys, tu m'imagino que continues tenint contacte amb alguns companys d’escola, i es compleix, això?

LOLA CARRASCO: No. No sempre. La gent que destacava molt a escola no sempre després ha tingut un èxit professional.

XAVI SAVIN: Molt bé. I especialment al revés: gent que potser tenia moltes dificultats per aprovar i ara veus que la vida els va força bé.

LOLA CARRASCO: Llavors, això per què passa?

XAVI SAVIN: Al final, quan utilitzem el mètode científic és: intuïm alguna cosa —i això mateix ho van intuir a Harvard als anys 40— però després s’ha de demostrar, i la manera de demostrar-ho va ser agafant 95 estudiants, que eren estudiants brillants amb un alt QI, i els van acompanyar per veure si correlacionava el quocient intel·lectual elevat i el bon expedient acadèmic amb l’èxit. I ells entenien com a èxit una persona que es guanyés bé la vida, que es dediqués a desenvolupar un dels seus talents, que tingués un cercle d’amistats estable, que tingués un cert prestigi, etc. I van veure que no, i com que van identificar que no, llavors hem de buscar a veure què és el que aquestes persones exitoses tenien en comú.

LOLA CARRASCO: Llavors van descobrir que les emocions hi tenen alguna cosa a veure, o no? O m’estic avançant?

XAVI SAVIN: Sí, però al quocient emocional, la intel·ligència emocional —però també ho anomenem així, quocient emocional—, evidentment l’emoció hi té una part molt important, però hi ha altres aspectes.

LOLA CARRASCO: Com per exemple?

XAVI SAVIN: Com per exemple la resiliència, la capacitat de resistir les dificultats. Com per exemple l’automotivació, i després tindrà un pes fonamental ser capaç d’identificar una emoció, posar-li nom i identificar-la en un mateix i els altres. I, sobretot, ser capaç de gestionar-la un mateix i d’influir en els altres.

LOLA CARRASCO: Aquí hem de deixar clar que no parlem d'habilitats. Podríem dir, per exemple, un company de feina que era molt bo dibuixant, que ha tingut un gran èxit professional gràcies al fet de no tenir —potser— aquells coneixements en matemàtiques o en llengua, però, en canvi, va desenvolupar aquesta part artística. No parlem d’això, sinó que parlem de com ens relacionem o com entenem la vida.

XAVI SAVIN: Estem parlant d’habilitats socials. En canvi, quan pensem en habilitats, què pensem?, en fer esport…

LOLA CARRASCO: Tocar la guitarra… o fer ceràmica. Aquí estem parlant que és molt important per gestionar un contracte, un sou, la compra d’una casa.

XAVI SAVIN: La convivència amb la parella.

LOLA CARRASCO: O amb els veïns. Llavors, aquests estudiants de Harvard, al final què va passar? Es va veure que tots tenien uns nivells acadèmics similars, però no a tots els va funcionar igual la vida.

XAVI SAVIN: Van veure que el nivell acadèmic, o les diferències denivell acadèmic i de quocient intel·lectual, no servien per predir l’èxit. Fins els anys 90, que aquí va ser Salovey i Mayer, que van parlar d’intel·ligències múltiples, ho estic buscant perquè… No, perquè m’he equivocat, és en Gardner el que parlava d’intel·ligències múltiples, que són la verbal, la logico-matemàtica, espacial, musical, cinestèsica —que és la corporal—, etc. I aquí sí que ve Salovey i Mayer, que ja comencen a parlar als anys 90 —o sigui que ja veus que és molt recent— de la intel·ligència emocional. I aquí ja parlen de la capacitat de posar nom a les emocions, de gestionar l’emoció pròpia, d’influir en l’emoció de l’altre, tot aquest tipus de coses. Però és al 95 quan ve el nostre amic.

LOLA CARRASCO: En Goleman. Daniel Goleman. Què va passar amb en Goleman? Què va fer que a tothom li esclatés el cap?

XAVI SAVIN: En Goleman va fer un llibre que es diu Intel·ligència emocional.

LOLA CARRASCO: No es va trencar massa el cap.

XAVI SAVIN: No, amb el títol, no. Amb el llibre, sí. I nosaltres el recomanem sempre perquè és possiblement un dels manuals més importants de psicologia moderna.

LOLA CARRASCO: I què el fa diferent? Què aporta?

XAVI SAVIN: En un primer moment, la psicologia neix de la filosofia, i tenim Aristòtil, Descartes, Epíctet… molts filòsofs que parlaven de l’esperit, de l’ànim, de la felicitat, de la realització personal, de tot això. I parlaven des d’un aspecte lògic. Al final, la filosofia se centra en la lògica, que és: “No em faré trampes amb l’argument i així trauré conclusions”.

LOLA CARRASCO: De fet, en Goleman aporta una cita d’un filòsof, en aquest llibre, que és una mica el resum del que hi trobarem a dins.

XAVI SAVIN: Si el vols llegir tu.

LOLA CARRASCO: Sí, mira« “Qualsevol es pot enfadar, això és una cosa molt senzilla. Però enfadar-se amb la persona adequada en el grau exacte, en el moment oportú, amb el propòsit just i de la manera correcta, això certament no és tan senzill”. És Aristòtil qui ho diu a L'ètica a Nicòmac

XAVI SAVIN: I Goleman obre el seu llibre d'intel·ligència emocional, el primer que llegeixes és aquesta cita. I això resumeix perfectament quina és la seva intenció, que és fer-nos entendre que les emocions són importants, que no hi ha emocions bones i dolentes. Diu: “Qualsevol es pot enfadar”.

LOLA CARRASCO: Tots, tots ens podem enfadar.

XAVI SAVIN: Però, a més, no ho critica, no diu: “no t’has d’enfadar”, que és una cosa que ens diuen des de ben petits.

LOLA CARRASCO: Perquè fins aleshores el tema era que aquelles emocions que patíem, fos la que fos, les havíem de reprimir.

XAVI SAVIN: Fins aleshores no, encara ara! Em sembla que t’ho vaig explicar un dia, que anava pel carrer amb la meva filla Maria plorant, i una dona li diu: “No ploris, que estàs molt lletja”. Però això ens ho han dit sempre: »No t’enfadis, no ploris, no has d’estar trist, anima’t…« Ens han vinculat les emocions agradables a coses que jo puc mostrar i les emocions desagradables a coses que no puc mostrar. En Goleman el primer que diu és: aquí no hi ha emocions bones ni dolentes. Si tu tens una emoció és perquè hi ha un motiu. L’important és que aquesta emoció no l’expressis de manera exagerada, que no l'expressis amb la persona equivocada, i que no ho facis per motius poc adequats. Si jo mostro enuig per atracar , llavors està malament. Però si jo mostro enuig perquè algú intenta aprofitar-se de mi, aleshores és adaptatiu.

LOLA CARRASCO: També ens dóna eines perquè puguem fer front o gestionar aquestes emocions, o no? O el Goleman es queda que això és el que hi ha i ja t’ho faràs?

XAVI SAVIN: El seu llibre (que no l’he portat i el podria haver portat) és un llibre d’aquest gruix. Què?, 400, 500 pàgines? És gruixudet! Llavors, la primera part…

LOLA CARRASCO: És per a tots els públics, és a dir, qualsevol persona que no sigui psicòloga o entesa en la matèria s’hi pot trobar còmode, llegint-lo?

XAVI SAVIN: S’entén tot, però és cert que és un manual. És una lectura que qualsevol persona habituada a llegir sobre psicologia pot llegir sense cap tipus de dificultat, i jo el recomano. El recomano sempre. Però sí que és veritat que és un manual. Si estic acostumat a…

LOLA CARRASCO: Novel·les… Bé, llavors en Goleman què diu? Hi ha alguna cosa que podem posar en pràctica del que ens diu?

XAVI SAVIN: Ell parla de les emocions, i parla de les bàsiques. Quines són, les emocions bàsiques?

LOLA CARRASCO: Doncs el fàstic, la por, la tristesa, la felicitat… la sorpresa. Quantes en portem, cinc?

XAVI SAVIN: I l’amor. L’enuig l’has dit?

LOLA CARRASCO: Em sembla que sí. Cinc o sis.

XAVI SAVIN: Ell el primer que diu és que les emocions serveixen per sobreviure com a individu i com a espècie, però serveixen per sobreviure en una societat menys evolucionada que la que tenim ara. O sigui, els nostres avantpassats. Per tant, farem un exercici, només amb dos o tres, i jo crec que s’entendrà molt bé. Per exemple, l’enuig. La ira. Què podria fer enfadar moltíssim els nostres avantpassats?

LOLA CARRASCO: Doncs per exemple que ens robessin el menjar. O els animals, si teníem animals, que ens robessin…

XAVI SAVIN: Molt bé, que em prenguin la collita o que em prenguin les gallines, o que algú intenti atacar els meus. Molt bé. Llavors, el cos reacciona per què? Per defensar… Si em prenen la collita i jo me la deixo prendre em moriré a l’hivern. Per tant, jo he de defensar, amb violència, en aquest cas. El meu cos, com reacciona? A la pupil·la, què li passa?

LOLA CARRASCO: Es focalitza, no? Es fa petita.

XAVI SAVIN: Es fa petita perquè jo m’enfoco cap al meu enemic. Inclús tinc una mirada de túnel. Quan un està molt enfadat no veu pràcticament l’entorn, només veu l’enemic. La respiració…

LOLA CARRASCO: S’accelera.

XAVI SAVIN: S’accelera, el cor…

LOLA CARRASCO: Bombeja més de pressa.

XAVI SAVIN: El batec és fort, la respiració és ràpida i superficial i, per exemple, hi ha dos grans consumidors, que són el cervell… som més intel·ligents o menys, quan estem enfadats?

LOLA CARRASCO: Jo crec que menys.

XAVI SAVIN: Estem superats, ens costa accedir a les paraules.

LOLA CARRASCO: Estem com focalitzats en aquella persona que ens fa mal.

XAVI SAVIN: Jo estic molt enfadat i li vull dir a algú que no m’agrada com ha actuat i no m’acaben de sortir les paraules.

LOLA CARRASCO: No penso en res més.

XAVI SAVIN: I l’estómac? Tens malestar d’estómac?

LOLA CARRASCO: Sí, et fa mal, no?

XAVI SAVIN: Per què?, perquè el que fa és que tota aquesta energia, aquesta sang tan rica en oxigen, no la porta al cervell i a l’estómac i a l’aparell digestiu sinó que la porta…

LOLA CARRASCO: A les mans.

XAVI SAVIN: A les mans, i després hi ha l’adrenalina, hi ha una química que a mi m’ajuda a ser impulsiu i fort. I això em permetria lluitar.

LOLA CARRASCO: Què passa avui en dia?

XAVI SAVIN: Què passa avui en dia? Què t’enfada, a tu? T’han robat les gallines avui o no?

LOLA CARRASCO: No tinc gallines ni collita. Per tant, em pot enfadar que Rodalies vagi malament i perdi el tren o no arribi, no sàpiga a quina hora passarà. O que hi hagi alguna cosa que no vagi bé a la feina, alguna entrega que no estigui a temps. Coses d’aquestes.

XAVI SAVIN: Això de Rodalies segurament l’emoció no seria l’enuig, sinó que seria la frustració.

LOLA CARRASCO: Sí, però t’enfades amb allò que no està funcionant.

XAVI SAVIN: Perquè ens costa, i això és un dels exercicis, que és aprendre a diferenciar entre melancolia i pena, entre culpa, entre ràbia i frustració…

LOLA CARRASCO: Posar nom a l’emoció.

XAVI SAVIN: I posar el nom adequat. La ira es correspon amb un abús, hi ha un abús intencionat.

LOLA CARRASCO: D’acord, que et prenguin la plaça d’aparcament.

XAVI SAVIN: Que te la prenguin per un descuit o que te la prenguin amb intenció?

LOLA CARRASCO: Amb intenció, veient que anaves a aparcar i se’t colen.

XAVI SAVIN: Es colen, o al supermercat, o que un company faci passar per seva la teva feina. La ira normalment és la resposta a un abús, que abans era “em prenen la collita” i avui és… Potser em prenen la meva feina, el meu reconeixement, o la meva plaça de pàrquing o el que sigui. I llavors què fas, quan algú intenta fer passar per seva la teva feina? aixar del cotxe i barallar-te amb la persona que te l’ha robat no pertoca. Però escoltaria, però el teu cos està en marxa per fer-ho. urant uns instants, potser toques el clàxon molt fort i després te n’adones i dius…

LOLA CARRASCO: No paga la pena.

XAVI SAVIN: Me’n vaig a un altre pàrquing i ja està. Aqest moment, aquesta acció impulsiva és el segrest de l'amígdala, el que ell vol dir quan diu que l’emoció de vegades et segresta. Potser hauria de ser capaç de parar, d’anar a aquesta persona i dir-li: “Escolta, jo estava aquí, he posat l’intermitent”.

LOLA CARRASCO: O sigui, queixar-nos o dir que…

XAVI SAVIN: Però sense segrest emocional. El que passa és que, quan jo intento parlar, estic tan nerviós, se'mveu tan tens, no escullo bé les paraules, i l’altra persona potser em diu: “Tranquil, eh”. I com ens afecta, aquest “tranquil”?

LOLA CARRASCO: Ens posem més nerviosos.

XAVI SAVIN: O sigui, al contrari de tranquil: la ira és la resposta a un abús, i el meu cos reacciona per lluitar. Però avui en dia les persones ja no solucionem les coses lluitant. Fem anar més la ira i la por. Què podria fer molta por als nostres avantpassats?

LOLA CARRASCO: Doncs que un animal et pogués atacar.

XAVI SAVIN: Depredador? Alguna cosa més?

LOLA CARRASCO: Que vingués una altra tribu a emportar-se la collita o trencar la teva cabana, no ho sé.

XAVI SAVIN: Depredadors i tribus veïnes. Algú que em pugui agredir, que em pugui fer mal i que posi en risc la meva vida. I llavors la pupil·la, què li passa amb la por?

LOLA CARRASCO: Es dilata, és com que veu més camp.

XAVI SAVIN: Hi veig més clar, hi veig millor i veig més camp. Amb por jo veig una porta que no la veia, però amb por jo veig la porta. Amb ira, no perquè la pupil·la es dilata, s’obre el camp, entra més llum, hi veig millor…

LOLA CARRASCO: La por, a diferència de l’enuig, seria que volem escapar?, estem mirant vies…?

XAVI SAVIN: La por ens paralitza, d’entrada et sona això? T’ha passat alguna vegada?

LOLA CARRASCO: Sí, és com que et bloqueja.

XAVI SAVIN: Et bloqueja el temps suficient per decidir entre amagar-te i fugir, i llavors el que necessito és veure-hi molt bé. Al cor què li passa?

LOLA CARRASCO: Batega també de pressa.

XAVI SAVIN: El cor s’accelera, la respiració… passa gairebé el mateix que l’enuig, però la meva intenció és fugir o amagar-me i tota aquesta energia no va als braços sinó que va a les cames, i això et permet córrer moltíssim. Si tu corres perquè t’estan atracant o perquè et persegueix un gos o un toro, és igual, corres molt, no hi ha estrebades… no has d’escalfar. Per sortir corrents d’un cocodril, un no ha d’escalfar.

LOLA CARRASCO: És a dir que la ment està focalitzada a fugir, evita que tots els altres senyals puguin distreure.

XAVI SAVIN: Tota l’energia se’n va cap a les cames, a les extremitats inferiors. Què et fa por últimament?

LOLA CARRASCO: Uf, doncs no ho sé, alguna pel·lícula, eh. No ho sé. Ara, amb tot el tema de la covid, doncs potser emmalaltir.

XAVI SAVIN: Buscaríem una por de les antigues: que m’atraquessin o un incendi. En el cas d'una pel·lícula, que el meu cos reaccioni per sortir corrents és igual, no surto corrents perquè estic a la butaca, però aquesta reacció és adaptativa. Ara, tenir por de la covid i llavors no vull ni sentir-ne a parlar, no puc ni anar a vacunar-me… seria una reacció que jo faig: intento fugir d’una cosa de què no puc fugir corrents. Per exemple, hi ha molta gent que li fa por parlar en públic, i el seu cos com reacciona? Li treu la sang del cervell i l’envia a les cames. Li dilata la pupil·la, li accelera el cor i la respiració és ràpida i superficial, i això ho complica encara més. El que hem d’entendre és que l’emoció em dóna informació útil. La por vol dir que he identificat una amenaça. Ara seria que m’acomiadin, que em deixi la parella, emmalaltir… Abans era que m’ataqués un d’una tribu. La ira vol dir que he identificat un abús. Els abusos anteriors és “em roben la collita”, l’actual és “algú intenta aprofitar-se de mi o dels meus”.

LOLA CARRASCO: Em fan treballar més hores o m’abaixen el sou…

XAVI SAVIN: La tristor és la reacció a “he perdut alguna cosa”. Quan ells havien perdut una cosa important el que feien era amagar-se en una cova. Nosaltres ens amaguem a casa. No volem sortir del llit. El que hem d’entendre és que la informació que em dóna l’emoció és correcta i la reacció del meu organisme havia estat adaptativa i ara no ho és.

LOLA CARRASCO: Avui dia què hem de fer?

XAVI SAVIN: Hem d’aprendre a posar-li nom a l’emoció, que molta gent només sap identificar si és agradable o desagradable. Hem de diferenciar entre enuig i frustració: si triga el metro a venir, jo no tinc ganes de barallar-me, però si algú se’m cola al supermercat, una mica més sí… són dues emocions una miqueta diferents. Jo li he de posar el nom adequat, he d’aprendre a gestionar-ho (després explicarem dos trucs) i després, quan ja he gestionat la reacció del meu organisme, he de fer alguna conducta que m’ajudi a solucionar-ho. Si tinc por de perdre la feina, continuar formant-me; si tinc por de trencar amb la parella, cuidar-la; si tinc por de parlar en públic, potser apuntar-me a un grup de teatre o anar a parlar a la ràdio.

LOLA CARRASCO: A veure, Xavi, si et sembla bé… segons Goleman podem potenciar i millorar la nostra intel·ligència emocional. Ens hauries d’explicar com ho podem fer.

XAVI SAVIN: Això és importantíssim! Sabem que tenim el quocient intel·lectual dinsen una forquilla, i no ens movem d’aquí. Hi ha un component genètic altíssim. Sí que és veritat que un nen o una nena que neixi en un entorn molt ric i motivador, i que pugui experimentar, etc., doncs anirà a màxims d’aquesta forquilla; i un que tingui molt poquets estímuls anirà a mínims, però hi ha un component genètic i, a més, fins a una edat bastant primerenca, podrem jugar però sempre dins forquilla.

LOLA CARRASCO: Sabent que tenim un quocient intel·lectual bàsic…

XAVI SAVIN: que varia poc, tret que hi hagi una demència, un Alzheimer, o una cosa d’aquest estil.

LOLA CARRASCO: Però. podem potenciar l’emocional?

XAVI SAVIN: L’emocional el podem treballar sempre, i això és fantàstic perquè, a més, aquest és el que realment correlaciona. Tindria molts exercicis, però el més senzill de tots i el que jo proposo és agafar l’hàbit de posar nom a l’emoció.

Per exemple, si algú em diu: “Em canvies el torn?” jo li puc dir sí o no. Però no li estic donant tota la informació. Potser li he de dir: “Home, ja m’agrada que em facis confiança, però no t’ho canvio perquè em fa moltíssima il·lusió dissabte fer tal cosa”.

LOLA CARRASCO: Aquí ja parlaríem d’aprendre a posar límits o aprendre a comunicar-nos d’una manera assertiva. Ja entraríem a tocar altres temes.

XAVI SAVIN: És que si jo comunico sense l’emoció no estic comunicant, i l’altra persona no sap. El dia que parlem d’assertivitat, que crec que tenim un programa, parlarem de moltes coses, però la qüestió principal és que jo he de ser capaç d’identificar l’emoció i posar-li nom.

I un altre exercici que és molt senzill és fer allò que es correspon no amb l’emoció que tinc, sinó amb l’emoció que vull tenir, l’emoció que em serveix. Que vinc molt neguitós a casa? Segurament si jo arribo a casa molt neguitós el que em ve de gust és anar a la nevera i començar a menjar. Però això no m’ajuda a gestionar el meu neguit. Què m’ajudaria? Una dutxa? Una banyera?

LOLA CARRASCO: Canviar una mica la nostra ment.

XAVI SAVIN: Sortir a córrer, o llegir? O, per exemple, a les persones ens agrada escoltar música, però quina música escoltem?, la que és coherent amb l’estat d’ànim que tenim i és millor que escoltem la música que és coherent amb l’estat d’ànim que volem tenir.

LOLA CARRASCO: Per exemple, si estem tristos, no ens posarem música que faci que aquesta tristor vagi a més, sinó que buscarem tot el contrari. Temes que ens motivin i que ens facin ballar. I això fa que la ment faci aquest canvi, canviï? És a dir, faci el clic?

XAVI SAVIN: Això es coneix com a informació propioceptiva, no només la part de la música, que té un altre component que té a veure amb l’àrea del cervell que estimula, sinó el fet que, quan la conducta i l’emoció no són coherents, la conducta guanya.

O sigui, si jo estic trist i somric, la química del meu cervell és la pròpia de la felicitat i no de la tristor. Si jo estic molt neguitós i em faig una banyera, el meu cervell arriba un moment que agafa i diu: “Doncs no deu estar tan neguitós”. Si jo he de parlar en públic i m’assec o em poso darrere un faristol amagat, llavors jo no li donaré la volta a la confiança; si jo agafo el micro i començo a passejar entre les cadires, sé que pot semblar difícil, però, si ho faig, en dos minuts el meu cervell em reconeix com una persona segura i començo a sentir-me segur.

LOLA CARRASCO: Molt bé. No sé si vols afegir alguna cosa més.

XAVI SAVIN: Jo, amb aquests dos exercicis que proposem, un és el de ser capaç de posar nom a l’emoció, i el nom ajustat. O sigui, no estic bé o malament. Com estàs? Fatal. No, fatal què? Trist, melancòlic, frustrat? Et sents culpable? Tens neguit? I després el fet de saber que jo primer he de gestionar el meu organisme, i després puc començar a treballar el que m’ha generat aquesta emoció. Amb aquests dos exercisi, ja ho tenim!

LOLA CARRASCO: Doncs ho deixem aquí, Xavi.

Recomanem a tots aquells que estigueu sentint aquest pòdcast, que en tenim d’altres! Seguirem parlant de la intel·ligència emocional perquè dóna per molt, i que són tot estratègies que finalment fan que ens entenguem millor nosaltres i la gent que està al nostre entorn, així que moltes gràcies. Fins la propera.

XAVI SAVIN: Molt bé, igualment.

Heu escoltat un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

Descripció de l'episodi:

En aquest pòdcast es parlarà de la importància de la intel·ligència emocional en el treball. El que marca la diferència, més enllà de fer bé la feina, és la intel·ligència emocional. Les persones emocionalment intel·ligents comprenen millor els altres, s’adapten millor a les situacions canviants i incertes, són més empàtiques, tenen una vida més sana… Les persones amb una intel·ligència emocional alta compten amb molts avantatges, també en l’àmbit laboral.

Com influeix la intel·ligència emocional en la nostra feina? Com podem desenvolupar-la?

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

Benvinguts a AudioFormació, un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

LOLA CARRASCO: En aquesta col·lecció de videopòdcasts mirarem de donar-vos a conèixer informació, eines i recursos per fer front als reptes diaris.

És important saber com ens sentim, pensem o actuem en el nostre dia a dia i desenvolupar aquelles capacitats que ens poden ajudar a fer front a situacions d’estrès de la millor manera.

Avui parlem de la importància de la intel·ligència emocional a la feina. Com influeix la intel·ligència emocional en el treball? Com podem desenvolupar-la?

Tot això ens ho explicarà en Xavi Savin, psicòleg general sanitari, i una servidora, Lola Carrasco. Tots dos som els encarregats de donar veu a aquestes píndoles formatives.

Hola, Xavi. A veure. En el primer pòdcast d’aquesta col·lecció vam parlar de la intel·ligència emocional, però avui volem centrar-nos en aquest tipus d’intel·ligència en el món laboral. Per tant, volem parlar de la importància de la intel·ligència emocional a la feina. Quin és el motiu que avui parlem un altre cop de la intel·ligència emocional, però aquest cop posant el focus en el món laboral?

XAVI SAVIN: Perquè el primer pòdcast era més genèric: vam estar parlant dels diferents tipus d’intel·ligència, vam recordar com en Goleman li va acabar de donar importància, i ja vam apuntar que teníem tendència a creure que l’èxit depenia sobretot del quocient intel·lectual quan, en realitat, depenia de la intel·ligència emocional. El que volem fer avui és parlar de quins aspectes de la intel·ligència emocional podem desenvolupar a la feina per poden afavorir un bon rendiment i, sobretot, un millor ambient.

LOLA CARRASCO: Sí, perquè tenir intel·ligència emocional és el que fa que les persones puguin assolir aquest èxit personal i professional, que de vegades va molt lligat, no?

XAVI SAVIN: Les persones emocionalment intel·ligents comprenen millor els altres, s’adapten millor als canvis, són més empàtics i, en general, tenen una vida més sana.

LOLA CARRASCO: Tot són avantatges.

XAVI SAVIN: És un «chollo», ser emocionalment intel·ligent.

LOLA CARRASCO: Doncs anem per feina! Com ajuda, a la feina, desenvolupar aquesta intel·ligència? Posem una mica d’exemples? Clar, la feina és un lloc on es poden viure tensions, pressió… Llavors, si no ho sabem gestionar bé, ens pot complicar la vida, a nosaltres i a la resta de companys. Aquí intervindria la intel·ligència emocional?

XAVI SAVIN: Un dels aspectes que comentàvem és que la intel·ligència emocional em permet identificar millor els meus sentiments i els dels altres. I això em permet ser més empàtic i, evidentment, m’ajuda a gestionar de manera molt més fàcil qualsevol conflicte o situació que hi ha a l’entorn laboral.

LOLA CARRASCO: En Goleman ja ho deia, que es és la capacitat de reconèixer els nostres propis sentiments, els dels altres, motivar-nos, gestionar adequadament les relacions. I el quocient emocional, no l’intel·lectual, el que fa és predir la manera i les capacitats que té una persona per reaccionar davant dels esdeveniments i els problemes quotidians.

Avui el que podríem fer és parlar de quines habilitats hauríem de tenir, aprendre, cultivar, o el que sigui, per arribar a tenir aquesta intel·ligència emocional. Perquè ja ho vam dir l’altra vegada, però ho podem recordar, que el quocient intel·lectual és el que tens,,,

XAVI SAVIN: Hi ha un component innat importantíssim.

LOLA CARRASCO: Amb el que tu neixes. Però, en canvi, l’emocional podem treballar-lo. És a dir, si no tenim gaire quocient emocional ara, podem aconseguir tenir-ne un bon nivell d’aquí a un temps.

XAVI SAVIN: De fet, nosaltres direm alguna cosa de com ho podem treballar. Un pot aprendre a desenvolupar qualsevol d’aquests aspectes en qualsevol moment de la seva vida.

LOLA CARRASCO: Doncs comencem, si et sembla bé. Què podríem treballar primer de tot?

XAVI SAVIN: Primer seria l’empatia, que és una paraula molt de moda, no? Tothom diu que és molt empàtic…

LOLA CARRASCO: Sí, que tothom ho diu, però no sé si ho practica.

XAVI SAVIN: Doncs es tracta de reconèixer l’altre amb les seves emocions i les seves idees. Comportaments empàtics a la feina suposarien millorar les relacions tant dels equips, com amb els companys, com amb clients, proveïdors, usuaris… tot aquest tipus de coses.

Com ho faig per millorar la meva empatia? M’he de fer la pregunta de com crec que se sent el meu company, en què el puc ajudar i si hi ha alguna cosa que puguem fer perquè aquesta persona es trobi millor. La manca d’empatia parteix d’un error cognitiu que s’anomena «personalització» que es concreta en creure que els altres se senten tal com ens sentim nosaltres.

LOLA CARRASCO: I això és un gran error.

XAVI SAVIN: Mira, et poso un exercici, que sembla que no tingui res a veure, però ens servirà per veure que, de vegades, pensem així. Jo tinc una capsa de sabates, i et pregunto: “Què creus que hi ha dins d’aquesta capsa de sabates?”.

LOLA CARRASCO: Unes sabates.

XAVI SAVIN: Unes sabates! Llavors jo l'obro i, efectivament hi ha unes sabates. Doncs has guanyat un gomet. Trec les sabates i hi poso, per exemple, aquests auriculars i la tanco. Llavors, ve en Joan i, si jo li pregunto al Joan què creu que hi ha a dins d’aquesta capsa de sabates, què em dirà?

LOLA CARRASCO: Unes sabates.

XAVI SAVIN: D’acord. Doncs quan no som empàtics, diem “uns auriculars”. Això ens passa moltes vegades, que interpretem la vida segons el que hem vist. Si l’altra persona actua o es comporta d’una manera diferent, és perquè en cap moment ha vist que tréiem les sabates i hi posàvem els auriculars perquè ell era en un altre lloc. L’empatia és fer l’exercici de posar-se a la pell de l'altra

LOLA CARRASCO: En el lloc de l’altra.

XAVI SAVIN: No de pensar: “Si jo fos ell, diria que són uns auriculars”. Doncs aquest és el primer exercici que proposem, que és fer un exercici sincer, conscient i racional: »Si aquesta persona diu que hi ha unes sabates és perquè segurament la seva experiència respecte d’aquesta capsa és diferent de la meva«. Què et sembla, aquest exercici? És la primera vegada que l’utilitzo, però…

LOLA CARRASCO: Em sembla molt bé. És molt gràfic, queda molt clar.

XAVI SAVIN: L’empatia és això. És un exercici que s’utilitza com a un dels criteris per diagnosticar la síndrome d’Asperger, que són persones que poden ser empàtiques sempre que jo els expliqui de manera literal què és el que jo he percebut. Aquest exercici de posar-se a la pell del altres, els costa per una qüestió d’una comunicació amb l’amígdala.

LOLA CARRASCO: Quin altre aspecte o habilitat hauríem de treballar per tenir intel·ligència emocional a la feina?

XAVI SAVIN: La motivació.

LOLA CARRASCO: Ai, que costa de vegades, trobar-la….

XAVI SAVIN: De vegades parlem de motivació extrínseca i intrínseca. Aquí hem de treballar la intrínseca, l’extrínseca és: si tu fas això jo et dono cent euros. Llavors, és una motivació que ve de fora. Però a la feina ja ens donen cent euros a final de mes. Però no ens ho poden estar recordant constantment. I un ha de ser capaç de motivar-se per si mateix.

LOLA CARRASCO: I hi ha estratègies o maneres de treballar-la, aquesta motivació? Com?

XAVI SAVIN: Sí. Hi ha una part que té a veure amb l’aprenentatge vicari, amb el que jo he viscut amb la meva infància i preadolescència, com sempre comentem. Però també és important com em parlo. La sensació que jo faig les coses per obligació normalment em genera frustració.

LOLA CARRASCO: He de fer aquest informe, he de presentar-lo demà mateix…

XAVI SAVIN: Si és un “he de fer” real, doncs cal que hi sigui perquè aquesta pressió m’anirà bé. Però, moltes vegades, és “necessito” quan en realitat és “prefereixo”. “Necessito sortir a les cinc”: potser ho necessito, si a les cinc i cinc surt el meu fill de l’escola.

LOLA CARRASCO: O he d’anar al metge.

XAVI SAVIN: Efectivamwnt. Però potser és: “Home, jo preferiria sortir a les cinc”. I, evidentment, si el meu horari és aquest he de fer el possible per complir-lo; però en realitat hi ha coses que jo prefereixo. “Necessito canviar de feina”, “Necessito marxar d’aquí”. No ho sé si ho necessito, potser és “m’agradaria, ho preferiria”.

LOLA CARRASCO: Doncs seria vigilar els verbs, les paraules que utilitzem per parlar-nos a nosaltres mateixos.

XAVI SAVIN: El que comentem moltes vegades.

LOLA CARRASCO: Que el cervell entén literalment allò que li diem.

XAVI SAVIN: Això t’ho has après de meravella.

LOLA CARRASCO: Sí, això ho porto ja de fàbrica.

XAVI SAVIN: Ja m’ho has sentit moltes vegades. És això!

LOLA CARRASCO: Aquestes obligacions que ens posem d’una manera que pesa molt.

XAVI SAVIN: Imagina’t que et dic: “Jo necessito canviar de feina”. Tu el que pensaràs és que no estic bé, que hi ha urgència…

LOLA CARRASCO: Començaré a pensar coses, buscar raons per les quals he de canviar de feina.

XAVI SAVIN: Però si jo et digués: “M’agradaria” o “Preferiria”, llavors pensaràs: “No està malament del tot, però voldria estar millor”. Doncs igual que ho interpretes tu, ho interpreto jo.

Per això, hem de vigilar les paraules que utilitzem. Per exemple: la queixa.

LOLA CARRASCO: Uf, això sí que acostuma a passar molt a les feines. Solem queixar-nos per moltes coses.

XAVI SAVIN: I la queixa m’intoxica a mi i intoxica l’entorn. La paraula “intoxicar” no m’acaba d’agradar, però…

LOLA CARRASCO: Encomana?

XAVI SAVIN: Sí, perjudica, genera mal ambient. Jo he de poder queixar-me, però he d’escollir-ho bé.

LOLA CARRASCO: Hi ha molta gent que està instal·lada en aquesta queixa, i sempre tenen molta feina. Tant que, a vegades, que sembla que no evolucioni. Fan tan poc perquè aquesta feina baixi, o per delegar… Aquí ja entraríem en molts altres temes; però la queixa és molt negativa.

XAVI SAVIN: I genera un mal ambient. Aquesta gent que tot el dia bufa…

LOLA CARRASCO: Sí, no ho suporto.

XAVI SAVIN: No ho suporto, no! “Preferiria que no ho fes”. No exagerem!

LOLA CARRASCO: Preguntes: “Com estàs” i ja està bufant, està sempre estressat.

XAVI SAVIN: Doncs això ens recorda que les emocions s'encomanen, i hem de procurar no propagar-les. No vol dir que no ens hem de queixar, sinó que ens hem de queixar quan toca.

LOLA CARRASCO: Si tenim molta feina, demanar ajuda, delegar, buscar maneres de rebaixar-ho.

XAVI SAVIN: La por: “Tot és terrible, tot és un desastre, tot serà fatal”. “Si no entrego això…”. I de vegades li dius: “Si no entregues això, què?”. “Bé, si no ho entrego, ho entrego demà” o «He d’avisar». Però tot és terrible. Aquí, el mateix, ens recorda que el que fem és que les persones prestin atenció al llenguatge. Que quan jo dic “No suporto” o “No puc més”, o “No accepto”, o “No tolero”…

LOLA CARRASCO: Abans de dir-ho, pensar.

XAVI SAVIN: O després, perquè de vegades no pensem, però anar corregint. Agafar l’hàbit de dir: “Bé, no, en realitat això no és intolerable, és incòmode”. O: “En realitat això, doncs sí, hauré d’advertir”. En la majoria de casos, les persones normalment negociem uns terminis.

LOLA CARRASCO: Aquí entraria la comunicació: quan de vegades hi ha una cosa que no surt a temps, comunicar-ho. A vegades és molt pitjor intentar arribar a temps i al final no arribar que dir: “Mira, segurament en lloc de dijous ho entregarem divendres perquè estarà molt millor, el projecte o l’entrega”.

XAVI SAVIN: La culpa. Ahir a consulta parlava amb una persona sobre la culpa. Com se soluciona, la culpa? Amb reparació. Aquesta persona, que té un horari flexible, deia: “L’altre dia, a les onze del matí, em vaig posar a mirar la tele i em vaig sentir fatal. Com ho puc fer per no sentir-me tan malament?”. Jo li vaig dir: “Quanta estona vas veure la tele?”. “Deu minuts”, perquè després li va venir la culpa. Jo li vaig comentar: “Si tu has mirat deu minuts la tele, i normalment després de sopar et poses a treballar…”. És una persona autònoma, ho fa per ella mateixa. Li vaig dir: “Si després de sopar, t’haguessis posat a fer feina, aquella que no has fet i una miqueta més, i t’hi haguessis posat una hora, sentiries la mateixa culpa?” Diu: “No, clar, si he vist la tele deu minuts al matí i al vespre aprofito, no em sentiré culpable”. Doncs la culpa se soluciona amb reparació. “He deixat penjat aquest company”, doncs l’endemà no només em comprometo més sinó que porto esmorzar; això és una reparació, i la culpa se soluciona d’aquesta manera.

I després, el ressentiment. Sempre parlem que les emocions no són ni bones ni dolentes, però és veritat que les desagradables —la ira, la ràbia, l’odi—, aquestes tenen un component d’estrès, em generen malestar, no estic còmode.

LOLA CARRASCO: La rancúnia.

XAVI SAVIN: El que he de fer és no odiar ningú. Tu creus que jo odio gent o no? M’has sentit odiar?

LOLA CARRASCO: No.

XAVI SAVIN: D’acord. Estava pensant… de veritat, no? Jo no odio ningú.

LOLA CARRASCO: Tu pots parlar de determinades activitats de gent, però d'això a la paraula “odiar” és com molt grossa, no?

XAVI SAVIN: I genera un malestar molt gran. Però el que sí que faig —i això ho has sentit— és: “Si ve tal persona, passo”. L’odies?, no, no l’odio. «Vens?, no, passo». Això és el que hem de procurar. El ressentiment normalment és la conseqüència que hi ha algú que té conductes que són contràries als meus valors i jo continuo insistint.

Quan això és el meu cap, o la meva cap, o el meu cunyat o el meu sogre, doncs m’ho menjo. Aquí ho hem de gestionar d’una altra manera que avui no tenim temps. Però moltes vegades el que hem de fer és agafar i dir: “Com que tu tens aquesta conducta jo vaig a esmorzar en un altre moment”. Ho vam parlar, te’n recordes? El ressentiment es guanya agafant i dient: “La gent que té aquest tipus de conductes perd el privilegi de la meva companyia en determinats moments”. I així desapareix el ressentiment.

La motivació, sii jo em parlo bé, si soc capaç de marcar límits, si no estic instal·lat en la queixa, si jo faig tot això, és molt més fàcil que la pugui mantenir. Si el meu parlar amb mi mateix i el que jo estic reflectint cap als altres és “no puc, no suporto, bufar, l’odio, li tinc mania…”.

LOLA CARRASCO: Això es va fent una bola i al final es crea un clima insuportable, no? Hi ha unes maneres de millorar per arribar a fer tot aquest procés? No sé si podem treballar alguna habilitat a l’hora de potenciar aquesta intel·ligència emocional.

XAVI SAVIN: Utilitzar unes paraules o unes altres al final és un hàbit.

LOLA CARRASCO: Ser conscient. Avui posaríem una primera pedra: ser conscient d’allò que ens diem i per què ens ho diem.

XAVI SAVIN: Quan ho faig me n’adono. El “sempre”, “tot”, el “mai”, el “ningú” i l’“hauria”… quan algú diu “sempre”, jo penso: “Sempre, vols dir que sempre?”. És començar a captar quan utilitzo aquest tipus d’expressions.

LOLA CARRASCO: Una bona manera de potenciar aquesta intel·ligència emocional seria conèixer-nos millor? Això ho hem parlat moltes vegades. <ens aniria bé saber les nostres fortaleses i també les nostres febleses, per reforçar aquelles coses en què anem una mica més fluixets?

XAVI SAVIN: Ens han educat per reconèixer públicament les nostres debilitats i amagar les nostres fortaleses. Quan un diu: “Jo soc molt bo fent alguna cosa”, el miren com dient: “Ets un cregut”.

LOLA CARRASCO: Posar-te medalles no queda bé socialment.

XAVI SAVIN: A la gent no li costa dir: “A mi em costa moltíssim parlar en públic, em fa molta vergonya.”. Però si algú ve i diu: “Jo parlo en públic i m’ho passo de conya”…

LOLA CARRASCO: Empatitzem més amb les febleses o necessitem que l’altra persona tingui algun punt, alguna cosa que no el fa perfecte?

XAVI SAVIN: Hem estat educats amb valors cristians, i els valors cristians, en general, estan força bé. El respecte, no robar, no matar, tot aquest tipus de coses. Però dins dels valors cristians també hi ha el tema del perdó, que donaria per molt. S’ha de perdonar sempre, i hi ha persones que abusen de nosaltres, perquè com que perdonem sempre… hi ha qui se n’aprofita. I això és un valor cristià. I em sembla que és un dels pecats capitals, no, la supèrbia. Doncs…

LOLA CARRASCO: Bé, en la seva justa mesura.

XAVI SAVIN: Clar! Jo he de ser capaç d’agafar i dir: “Això, això, i això no ho faig prou bé, però amb això soc talentós”. Jo faig una truita de patates … no és veritat,

LOCAL CARRASCO: No la fas bé la truita?

XAVI SAVIN: No, jo la truita no la faig bé. Què faig bé? De cuina, poc.

LOLA CARRASCO: També estaria bé saber això: què fa que salti la nostra ira, què ens fa enfadar o què ens frustra? Perquè, a més a més, això de vegades és molt important per controlar aquesta manera de dir: “No, t’has de rebaixar”…

XAVI SAVIN: L’autoconeixement seria: «Jo sé que en això soc fort, això ho he de millorar, i sé que això m’afecta i això no. Com que depèn de mi, el que he de procurar moltes vegades és: m’aparto, gestiono i ja hi tornaré.

LOLA CARRASCO: L’autocontrol, seria una part important en aquesta intel·ligència emocional? Som animals però a vegades… A vegades, no! Hem de recordar que ja estem socialitzats i no podem perdre els estreps per coses per molt importants que siguin… O la proporcionalitat, no? Perquè no has entregat una cosa a temps, o perquè s’ha perdut un client… Poden passar mil coses en una feina però, a vegades, això no justifica segons quins comportaments, sigui de caps o de companys.

XAVI SAVIN: L’autocontrol… de fet, m’agradaria dedicar-li un monogràfic, a la gestió d’aquest segrest emocional. Però no en tenim tants, de pòdcasts. El més fàcil és: un ha de ser capaç de captar quan el seu nivell de nervis o de preocupació, o d’enuig, és suficient per perdre el control. I aquí el més fàcil és: un temps fora.

LOLA CARRASCO: Saber dir: “Mira, ho sento, he de sortir un moment”.

XAVI SAVIN: Jo, poca estona abans, em tremola aquest ull. Si veus que faig així veuràs que el següent que faig és anar-me’n al bany. Tu ho tens captat?

LOLA CARRASCO: No, no. He de practicar l’autoconeixement, pel que veig.

XAVI SAVIN: Doncs a mi em tremola l’ull. Hi ha persones que trontollen o mouen la mà, o es noten que la respiració s’accelera una miqueta, o noten que es posen una mica nerviosos i que ja s'entrebanquen amb la parla, i el següent és perdre el control. Doncs el s'ha de fer és aprendre quin indicador tinc que estic arribant a aquest punt. Perquè hi ha un punt que és de no retorn, i el punt de no retorn és com quan… jo ja m’estic enfadant, estic dient coses que preferiria no dir, que no hagués dit d’estar controlat, i llavors això es coneix com el segrest de l’amígdala.

Un altre truc molt senzill és: quan jo rebo un correu i aquest correu em disgusta. el que hauria de fer és contestar-lo però no enviar-lo. De fet, la resposta va ser correcta, va ser «polite». No em vaig passar, el WhatsApp… si jo rebo un WhatsApp d’un exnòvio, d’una exnòvia, d’algú amb qui no tinc una bona relació, algú amb qui tinc un conflicte… Jo sempre explico el mateix: el podeu contestar al moment perquè necessito gestionar aquesta crítica que em fan sobre la meva feina, però el contesto a les notes. Me’n vaig a esmorzar i quan torni ho torno a llegir.

LOLA CARRASCO: Contestar-ho és per desfogar-te?

XAVI SAVIN: Perquè necessito posar paraules a aquella emoció. Jo he rebut això, jo ho contesto a les notes. Me’n vaig a esmorzar, torno i ho torno a llegir. Si encara em sembla una bona idea, l’envio.

LOLA CARRASCO: Però contestar en calent, mai.

XAVI SAVIN: No, i al correu electrònic, el mateix. Jo envio un e-mail que potser és una crítica o un retret, una cosa d’aquest estil, jo contesto però no l’envio.

LOLA CARRASCO: Perquè per no tenir aquest autocontrol i patir aquests moments d’ira, d’enuig, podria ser que al final ens haguem de penedir.

XAVI SAVIN: Amb mitja horeta n’hi ha prou. Quan un té una emoció sembla que es quedarà instal·lada tot el dia. I no és veritat, ve de mitja hora. Al tanatori, que en un minut estem plorant, després estem rient, després tornem a plorar… Perquè les emocions, quan canvia l’estímul… quan et donen un entrepà de pernil, ja es veu tot d’una altra manera. Si l’emoció canvia i el missatge ja no t’agrada, vol dir que aquell missatge era emocional i no era racional.

LOLA CARRASCO: A més de marxar, tu què recomanes? Marxes al lavabo, et rentes la cara, prens un cafè, estires les cames? Algun truc? Canviar d’escenari ja és molt?

XAVI SAVIN: T’obliga a modificar els estímuls, em podria posar una estoneta de ràdio, puc posar un pòdcast.

LOLA CARRASCO: El nostre, d’intel·ligència emocional.

XAVI SAVIN: El que sigui, és fer alguna cosa que m’ajudi a rebre estímuls diferents dels que estic rebent en aquest moment del correu electrònic.

LOLA CARRASCO: Canviem de tema. La gent que té intel·ligència emocional, també acostuma a tenir habilitats socials? Va molt lligat?

XAVI SAVIN: Sí, les habilitats socials semblen una cosa innata: “És que ell té molta facilitat”. En realitat, són conductes apreses.

LOLA CARRASCO: Ah, sí? Però hi ha algun componentm alguna cosa portem de base, de fàbrica, o no?

XAVI SAVIN: El que portem de base, de fàbrica, és que s’aprèn molt per aprenentatges vicaris. Si els meus pares tenen moltes habilitats socials és molt fàcil. Si jo sóc el fill de la Isabel Preysler, quan venen convidats oferiré un Ferrero.

LOLA CARRASCO: Ja ho tinc com molt assumit.

XAVI SAVIN: Però no hi ha el gen del Ferrero. Llavors, les habilitats socials són apreses. Què és el que he de fer? He de buscar models i copiar conductes.

LOLA CARRASCO: Una vegada més: buscar a qui vull assemblar-me.

XAVI SAVIN: Qui ho fa molt bé, això? Tal persona. Tal persona què fa? Fa això, això, i això. Ho copio. Després de copiar, veuré si amb aquesta conducta que he copiat em sento a gust.

LOLA CARRASCO: I també suposo que es poden adaptar a tu. Aquesta persona ho fa molt bé però jo ho faig a la meva manera, intentant…

XAVI SAVIN: Normalment, els nostres models o referents són la gent que a mi m’agrada com ho fa, perquè ho fa segons els meus valors. Si no, no aniria amb una safata de Ferrero, perquè em sentiria ridícul.

Però jo busco aquest model, el copio, i després analitzo. Em trobo millor quan jo faig la conducta tal com ho fa la Maria que com ho faig jo? Sí?, doncs ja ho tinc! Llavors és convertir-ho en un hàbit. I això és repetició.

LOLA CARRASCO: Hi ha algunes habilitats que tenen les persones que tenen habilitats socials… O sigui, saben escoltar, et miren als ulls.

XAVI SAVIN: Són capaços de motivar.

LOLA CARRASCO: Què fan? No sé si podem donar alguna recomanació, avui, aquí.

XAVI SAVIN: Jo no la donaria.

LOLA CARRASCO: Saben negociar? Fan sentir-te bé? No ho sé.

XAVI SAVIN: Jo faig una conducta. Si després em sento malament, vol dir que aquesta conducta l’he fet tan bé com jo creia, però que no estic satisfet amb el resultat. Recorda que sempre diem: “L’emoció em dona informació”. I llavors puc analitzar aquestes conductes com ara: “Ostres, he anat a una reunió i la veritat és que no m’he sentit a gust perquè crec que he participat poc”. O que, quan he parlat, potser ho he dit de manera una miqueta agressiva, o nerviosa…». Llavors ve el penediment i és el moment d’analitzar: qui hi havia a la reunió que ho hagi fet molt bé? Tal persona. Què ha fet, tal persona? Doncs mira, he vist que tenia els punts preparats. He vist que ha demanat la paraula. Que no ha interromput, que ha fet… Doncs llavors jo això ho copio i ho forço.

És veritat que al final les habilitats socials, al principi les he de forçar, i després s’acaben instal·lant.

LOLA CARRASCO: Molt bé. I el lideratge també té alguna cosa a veure amb la intel·ligència emocional?

XAVI SAVIN: Hem d’entendre el lideratge no com aquella conducta que fa un cap, sinó com aquella capacitat que tenen determinades persones d’influir en els altres.

LOLA CARRASCO: Que podríem tenir tots si ho treballem…

XAVI SAVIN: I que podem tenir tots, clar. El lideratge és un préstec. Quan tu em suggereixes alguna cosa, jo decideixo si seguir-te o no. No és un tema d’atribucions. Com ho fem? Doncs, evidentment, serà un bon líder aquell dels nostres companys que sigui empàtic, que tingui un bon llenguatge. El que parlàvem de bufar, al final esquivem el que bufa, sí? Ara, aquell que es preocupa per mi….

LOLA CARRASCO: Que té una bona actitud cada dia…

XAVI SAVIN: Que veu en què em pot ajudar, que està compromès. Tot aquest tipus de coses.

LOLA CARRASCO: Que està motivat… tot això ajuda. Doncs tenim molta feina, no? Se’ns gira feina. Perquè si no tenim aquestes habilitats, s’han de treballar.

XAVI SAVIN: Ho hem de treballar, ho hem de fer a poc a poc. I, com a tots els pòdcasts que estem proposant, si les persones n’agafen ni que sigui una idea… Si algú diu: “Doncs jo m’adono que sempre dic que això és fatal, i ara quan digui fatal me n’adonaré i veuré si realment és tan dolent o és una cosa que té menys importància”. Amb una sola cosa que canviem de cadascun d’aquests pòdcasts, ja hem fet molt.

LOLA CARRASCO: Doncs cal recomanar que tenim més pòdcasts dedicats a la intel·ligència emocional, que els podeu trobar en aquesta col·lecció. Que també tenim experiments, i tenim síndromes i parlem una mica de tot el que té a veure amb la psicologia, de com ens afecta en el nostre dia a dia malgrat a vegades no ho sembli. Perquè a vegades nosaltres tenim reaccions i treballem i ens comuniquem d’una determinada manera i sempre hi ha alguna cosa al darrere que explica per què som així.

Moltes gràcies, Xavi.

XAVI SAVIN: Fins a la propera.

LOLA CARRASCO: Fins a la propera.

Heu escoltat un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

Descripció de l'episodi:

En aquest pòdcast es parlarà de quines són les millors estratègies per desenvolupar la intel·ligència emocional. L'autoconsciència ens permet saber com estem: si patim estrès, pensaments, emocions i creences. És un gran mecanisme que influeix en el desenvolupament personal. Practicar l'atenció plena i saber escoltar són grans eines per treballar la intel·ligència emocional. Per on comencem? Com podem desenvolupar-les? Com trobar la motivació?

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

Benvinguts a AudioFormació, un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

LOLA CARRASCO: En aquesta col·lecció de pòdcasts mirarem de donar-vos a conèixer informació, eines i recursos per fer front als reptes diaris. És important saber com ens sentim, pensem o actuem en el nostre dia a dia, i desenvolupar aquelles capacitats que ens poden ajudar a fer front a situacions d’estrès de la millor manera.

Avui us volem parlar de quines són les millors estratègies per desenvolupar la intel·ligència emocional: per on comencem, com podem desenvolupar-les i com trobar la motivació. Tot això ens ho explicarà en Xavi Savin, que és psicòleg general sanitari, i una servidora, Lola Carrasco. Tots dos som els encarregats de donar veu a aquestes píndoles formatives. Hola, Xavi.

XAVI SAVIN: Hola, Lola.

LOLA CARRASCO: Ja us hem parlat en altres pòdcasts de la intel·ligència emocional, i avui us volem explicar precisament com podem desenvolupar estratègies que ens ajudin a desenvolupar aquesta intel·ligència de la que tant es parla, que tants beneficis ens pot suposar, però que a vegades no sabem per on començar.

XAVI SAVIN: Per a aquells que se sorprenguin de per què fem tants pòdcasts sobre la intel·ligència emocional, és perquè al final és un títol que és un calaix de sastre on hi ha la capacitat d’entendre les emocions, de gestionar-les, d’influir, d’automotivar-nos. Hi és tot, sobretot quan parlem de psicologia aplicada a la feina.

Quan parlem de psicologia clínica, aleshores no. Aleshores estem parlant d’altres tipus, anem més enllà de la intel·ligència emocional; però, quan parlem de com apliquem la psicologia als estudis o a la feina, doncs hem d’anar a petar a aquí.

LOLA CARRASCO: Ja ho hem parlat en altres pòdcasts. Aquesta intel·ligència emocional, si l’apliquem a la feina perquè hi trobarem una sèrie d’avantatges, després d’una manera natural l’acabarem aplicant a tots els àmbits de la nostra vida: potser al familiar, a la reunió de l’escala de veïns o amb el grup de pares dels nostres fills, perquè veurem que hi ha molts avantatges en posar-la en pràctica.

XAVI SAVIN: Sí, però sobretot al principi, requereix un esforç. Això és com quan…

LOLA CARRASCO: Hem d’anar al gimnàs.

XAVI SAVIN: Els que som psicòlegs o treballem de psicòlegs no estem tot el dia en mode psicologia. De vegades dius les coses i et diuen: “I tu ets psicòleg?”. “Doncs sí, sóc psicòleg, però…”

LOLA CARRASCO: Home, tu ets una mica així, a tot li passes el filtre del psicòleg, no? Diria que sí.

XAVI SAVIN: Recordem què és la intel·ligència emocional: la intel·ligència emocional és la capacitat de l’ésser humà per superar les dificultats i les crítiques, per automotivar-nos i actuar independentment del nostre estat d’ànim, sent capaços de llegir les emocions dels altres.

Aquí hi ha com tres potes. Una és el fet que jo soc capaç de tolerar que no agrado a tothom, de suportar les crítiques. Després hi ha la capacitat de motivar-me, de tenir objectius, de ser resilient, de no procrastinar, totes aquestes variables, que són tan importants al nostre lloc de treball. I la d’interpretar les meves emocions i les dels altres i gestionar-les. Doncs tu diràs.

LOLA CARRASCO: Hi ha una cosa que molts cops surt vinculada a la intel·ligència emocional, i és l’autoconsciència. No sé si l’autoconsciència és el mateix que conèixer-se un mateix. Potser hem de començar per aquí? Perquè si no, no sabem ben bé per on hem de tirar, oi?

XAVI SAVIN: Quan parlem d'autoconsciència, parlem de dos aspectes. Un, l’autoconeixement, que és saber quines són les meves debilitats i fortaleses, però també saber identificar quin és el meu estat: si estic preocupat, angoixat, enfadat… hi ha els dos coneixements.

LOLA CARRASCO: I és important identificar correctament quina és l’emoció que se’ns desperta quan passa alguna cosa que no hauria de passar? Sempre hem de recordar que la intel·ligència emocional no és només allò que fem servir o aquells hàbits que podem aprendre a fer servir en unes circumstàncies determinades. Sobretot és interessant conèixer-la quan hi ha crisis, conflictes, … És molt més important en aquests moments, que és quan perdem els nervis, quan ens discutim, quan no trobem solució perquè ens bloquegem.

XAVI SAVIN: Les persones anem amb el pilot automàtic. En castellà diuen «como pollo sin cabeza», que és dir que funcionem per inèrcia. Doncs ser capaç d’identificar i dir : «Compte, que m’estic angoixant, o m’estic estressant o m’estic enfadant, o alegrant o calmant”, doncs això ens va genial i serà un dels aspectes importants que haurem de desenvolupar.

LOLA CARRASCO: Hi ha alguna estratègia a seguir si detectem que estem a punt de perdre els nervis, o si estem tristos perquè no han sortit les coses, i aquesta tristor ens provoca que ens bloquegem, perquè no podem veure'n un resultat què podem fer? Hi ha alguna estratègia que puguem aplicar?

XAVI SAVIN: Una d’elles és utilitzar en el nostre favor la informació propioceptiva. Passa una cosa en psicologia i en consulta, que ens repetim molt. I per què ens la repetim molt?, perquè volem que aquesta persona acabi fent seu aquest coneixement, i que l’acabi aplicant. La informació propioceptiva és quan jo tinc una emoció i això em porta a fer determinades coses.

LOLA CARRASCO: Acció-reacció.

XAVI SAVIN: Per exemple: si estic nerviós, trontollo; si estic alegre, somric; si estic trist, ploro.

Aleshores, el meu cervell identifica una emoció i dona una sèrie d’ordres. Des de fer una ganyota fins a no parar quiet, moure’m. Però aquesta comunicació és en els dos sentits, que vol dir que va del cervell, de l’amígdala, de l’hipotàlem, del cervell reptilià, cap al meu organisme, i viceversa, de manera que si jo aconsegueixo fer la conducta pròpia d’una emoció, l’acabo modificant.

LOLA CARRASCO: És a dir, si jo estic trista i no vull estar trista, perquè no vull perpetuar-ho (perquè em puc permetre estar trista) però no perpetuar-ho, o potser en un lloc determinat no puc estar constantment trista, he de fer una acció contrària a la tristesa.

XAVI SAVIN: Una cosa que jo parlo de vegades amb la gent a consulta és quan algú em diu: “Xavi, avui no em puc aixecar”. I de vegades els dic: “Avui d’acord, demà no”. De vegades, si hi ha un motiu… “És que m’ha passat això i avui, ostres, avui no puc”. “D’acord, avui ens ho regalem, avui m'hi delecto: em poso un blues, pel·lícules d’aquestes dels anys 60”, tot aquest tipus de coses. Però demà no.

Llavors, com ho faig l’endemà? Doncs l’endemà el que faré serà una conducta pròpia d’un estat d’ànim diferent.

LOLA CARRASCO: Per exemple? Què puc fer per no estar trist?

XAVI SAVIN: Apujar totes les persianes, preparar-me un bon esmorzar, posar música alegre. A l’Spotify jo puc escollir música per estat d’ànim: doncs posaré la música de l’estat d’ànim que jo vull tenir. També pot ser caminar, per què?

LOLA CARRASCO: Activar el cos.

XAVI SAVIN: Activar el cos, o córrer. En el cas que el que jo vulgui sigui animar-me, si el que jo vull és relaxar-me, faré el contrari.

LOLA CARRASCO: Fer esport què genera?

XAVI SAVIN: A part que genera serotonina, genera estímuls, accelera el cor. Jo, per exemple, si estic angoixat he de fer el contrari. Llavors, el primer pas serà aquest. Jo imposo la meva conducta i, quan l’emoció i la conducta no són coherents, guanya la conducta.

LOLA CARRASCO: Trio aquella conducta que vull sentir.

XAVI SAVIN: Mira: ahir estava amb una persona a la consulta que no estava excessivament animada, i aquesta persona és surfista, fa surf. I jo li deia: “Es pot fer surf i no ser feliç?”. I em deia: “No, clar, si tu estàs amb el neoprè, estàs a la platja i estàs a sobre una onada, en aquell moment, passi el que passi, tu en aquell moment estaràs feliç”. Això és la informació propioceptiva. El teu cervell diu: “Si és que és la bomba!”.

LOLA CARRASCO: Estàs concentrat en allò que tens: has de veure l’onada, agafar-la, és a dir, el teu cervell ha de començar a treballar.

XAVI SAVIN: Molt bé. Ara, si jo em poso així: tanco els ulls, em poso les mans sobre la panxa, abaixo els ombros, miro a terra i sospiro profundament…

LOLA CARRASCO: Encara m’ensorro més.

XAVI SAVIN: En dos minuts estic enfonsat.

LOLA CARRASCO: Si per exemple estic enfadada i no vull estar enfadada?

XAVI SAVIN: Aquí depèn del motiu. Si l’enuig és perquè algú ha abusat, a part que jo faci conductes pròpies de l’alegria, possiblement hauré de posar límits, hauré de parlar amb aquesta persona.

LOLA CARRASCO: Què més? Què més podem fer per aplicar aquesta intel·ligència emocional al nostre dia a dia?

XAVI SAVIN: Hi ha un terme que ja comença a fer una mica de ràbia, que és el de l’atenció plena. Que si la zona de confort, que si l’atenció plena.

LOLA CARRASCO: Hi ha certes paraules que no t’agraden.

XAVI SAVIN: Quan això arriba a Instagram és que fem tard, però la veritat és que l’atenció plena és un concepte important. Que és? He de prestar atenció a allò que estic fent. Quan jo no practico l’atenció plena és: jo estic fent un cafè i estic pensant en el que tinc pendent de presentar demà. Llavors, jo no sé quin gust té el cafè.

És igual que diguem marques, tu has anat alguna vegada a una botiga Nespresso?

LOLA CARRASCO: Sí.

XAVI SAVIN: I de vegades et diuen: “Vols provar aquest nou cafè?”.

LOLA CARRASCO: Sí, tenen una zona de degustació.

XAVI SAVIN: Llavors tu agafes i et treuen aquell cafè i tu el degustes.

LOLA CARRASCO: Has de saber, has de triar… a més, és una mica exercici de pressió de dir: “A veure quin gust té, si ametlles o mandarina”.

XAVI SAVIN: I normalment aquell cafè és boníssim, per què? Perquè tota la teva atenció, tots els teus sentits estan posats en aquell cafè. En canvi, tu vas al matí i prems el botó i cau.

LOLA CARRASCO: I te'l prens directament.

XAVI SAVIN: Jo tinc un cafè d’aquests de… una mica friqui, molc el cafè i el poso i tal.

LOLA CARRASCO: Que la màquina no va amb càpsules.

XAVI SAVIN: Perquè així en prenc algun menys, com que és entretingut… Però el que em refereixo és: quan he tingut una màquina d’aquestes, és igual la marca que sigui, i tu poses una càpsula, treus el cafè i normalment t’estàs prenent el cafè i estàs fent altres coses. I quin gust té?

LOLA CARRASCO: De cafè.

XAVI SAVIN: Ni ho saps. Però quan tu ets a la botiga no. Això és l’atenció plena. L’atenció plena és: si jo m’estic dutxant i estic pensant que arribo tard a la feina no m’estic dutxant. Estic de camí a la feina ja.

LOLA CARRASCO: Escoltant el tema de l’atenció plena em ve al cap fer activitats que requereixen molta atenció. No sé què aporta al nostre cervell, a la llarga, tenir hobbies, per exemple, de fer puzles de 1.000-1.500 peces, que requereixen tota aquesta atenció.

XAVI SAVIN: El cervell, si jo el treballo…

LOLA CARRASCO: O fer, mots encreuats…

XAVI SAVIN: O sudokus, aquest tipus de coses.

LOLA CARRASCO: Que activen al cervell, no sé si determinades àrees.

XAVI SAVIN: Jo no treballo amb gent gran, gent molt gran. A partir de tres metres ja no.

No treballo amb gent gran, però hi ha la psicogeriatria que en són experts i una de les activitats que fan és aquesta.

Jo, per exemple, sí que he treballat amb temes d’addiccions i, quan una persona ha passat per un tema d’alcoholisme durant molt de temps, de vegades ens costa una miqueta recuperar, i fem des de sudokus fins a puzles, fem la compra sense llista de la compra….. O sigui, han de memoritzar i intentar recordar el passadís, etc.

Tot això ens va molt bé; però són dues coses diferents: l’atenció plena i el flow. Avui no parlarem del flow, perquè no tenim temps, però el flow és això: són aquestes activitats en les quals jo deixo de prestar atenció a tota la resta, i que són una miqueta buscades.

LOLA CARRASCO: Em focalitzo en aquella activitat i no penso en res més.

XAVI SAVIN: Tocar un instrument, veure una pel·lícula, llegir una novel·la…

LOLA CARRASCO: Però, a la llarga, nosaltres tenim aficions o activitats que fan que abaixem el ritme?

XAVI SAVIN: Sí, però l’atenció plena la puc aplicar… T’ha passat alguna vegada que, per venir aquí a la ràdio, sempre passes pel mateix carrer, i un dia està tallat i passes pel del costat.

LOLA CARRASCO: I descobreixes un altre món.

XAVI SAVIN: I dius: “Ostres!”

LOLA CARRASCO: Aquesta botiga no l’havia vist mai.

XAVI SAVIN: Això és l’atenció plena.

LOLA CARRASCO: Descobrir llocs, carrers, gent… fins i tot a vegades…

XAVI SAVIN: Quan viatgem, que maques són les altres ciutats! I, de vegades, podem mirar la nostra ciutat o el nostre poble amb ulls del que viatja. Això és l’atenció plena, i és fonamental. Per què ho passem tan bé viatjant? Ostres, perquè les sensacions que tenim són així de xules.

LOLA CARRASCO: Perquè descobrim molts llocs o indrets. Què més?

XAVI SAVIN: Saber escoltar: escolta activa. Tu fas molta ràdio, molta més que jo, i no et passa de vegades que tu estàs parlant amb algú i veus que l’altre està pendent del que dirà després i no t’està escoltant?

LOLA CARRASCO: Et diré una cosa, això passa i ha passat moltes vegades. Per fer ràdio, per exemple, has de fer un guió. La gent es pensa que no, que vas amb les mans al cap, i que ja fluirà, i això no sempre és així.

XAVI SAVIN: Si no féssim un guió, ens podem saltar moltes coses, no?

LOLA CARRASCO: Clar, evidentment! A partir del guió, tu pots improvisar el que vulguis, però que hi hagi un guió és bàsic. L’entrevistat que no el té acaba parlant d’un altre tema. I l’entrevistador li acaba preguntant allò que s’ha deixat passar perquè tu estàs a l’altra banda i dius: “Ostres, segueix per aquí, no? Pregunta, explica-m’ho més”.

XAVI SAVIN: Perquè està més pendent del guió.

LOLA CARRASCO: Aquí no hi ha escolta.

XAVI SAVIN: Doncs l’escolta activa és això: jo dic una cosa i escolto.

LOLA CARRASCO: Recullo el que m’estàs dient i d’aquí doncs…

XAVI SAVIN: A les entrevistes de feina passa molt això, que la persona està molt pendent que vol dir això o fins i tot, el que és pitjor encara, que no vol dir això…

LOLA CARRASCO: I ho diu.

XAVI SAVIN: Jo feia entrevistes just quan vaig sortir de la universitat. Vaig estar treballant un temps en recursos humans perquè no em sentia prou segur per anar a la consulta. En aquella feina, venia que et deia: “Jo, d’anglès, res”.

LOLA CARRASCO: Si, no hem parlat d’aquest tema.

XAVI SAVIN: Però devia sortir de casa pensant: “Que no em preguntin per l’anglès, que no em preguntin per l’anglès”. Això és perdre l’escolta activa. L’escolta activa és l’atenció plena a la conversa. O sigui: tu i jo estem parlant, evidentment tenim un guió, però de tant en tant un dels dos surt i si allò és interessant es recull.

LOLA CARRASCO: I això a vegades no ho apliquem perquè és bastant complicat posar-ho en pràctica.

XAVI SAVIN: Ens costa molt escoltar.

LOLA CARRASCO: Si et sembla Xavi, ho deixem aquí, però seguirem parlant de les millors estratègies per desenvolupar la intel·ligència emocional en un altre pòdcast on parlarem de l’efecte Pigmalió, de motivació, d’objectius, rutines i d’energia negativa.

Heu escoltat un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

Descripció de l'episodi:

En aquest pòdcast es parlarà de l’efecte Pigmalió, de la influència que una persona pot exercir sobre una altra basada en la imatge que aquesta té d'ella, ja que les seves creences poden influir en el rendiment de l'altre. I, també, de com podem motivar-nos per tirar endavant projectes.

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

Benvinguts a AudioFormació, un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

LOLA CARRASCO: En aquesta col·lecció mirarem de donar-vos a conèixer informació, eines i recursos per fer front als reptes diaris. És important saber com ens sentim, pensem o actuem en el nostre dia a dia, i desenvolupar aquelles capacitats que ens poden ajudar a fer front a situacions d’estrès de la millor manera.

Aquest pòdcast és la segona part de quines són les millors estratègies per desenvolupar la intel·ligència emocional. Un cop més, amb en Xavi Savin, psicòleg general sanitari, i una servidora, Lola Carrasco, comunicadora. Som els encarregats de donar veu a aquestes píndoles formatives, En aquell primer pòdcast vam parlar de la intel·ligència emocional i de com n’és d’important saber escoltar. Hi ha una cosa que es diu efecte Pigmalió. Xavi, ens podries explicar què és i què té a veure amb la intel·ligència emocional?

XAVI SAVIN: Pigmalió surt del mite de Pigmalió, que està a Les Metamorfosis, i explica una història, que és molt curteta. Pigmalió és un escultor i fa el seu ideal de bellesa. Ell s’imagina una dona, la dona més bella, i llavors li queda tan bé, perquè era un bon escultor, que s’enamora. Llavors clar, està molt trist. I Afrodita veu aquest escultor tan trist, enamorat d’un tros de pedra, que li dona vida. Llavors s’utilitza per dir: fins a quin punt l’opinió dels altres és important? Quan jo tinc un cap o tinc un company que parla de mi com que soc el millor, això m’apropa una miqueta més a ser el millor? Això és l’efecte Pigmalió. Si jo penso que la meva filla és molt maldestra, serà més maldestra. Li diré: “No pugis a l’arbre perquè ets molt maldestra”. Quan els altres nens pugin a l’arbre, ella no pujarà. Llavors, què passarà?

LOLA CARRASCO: Que caurà.

XAVI SAVIN: Que serà maldestra. Vam parlar de com donar els missatges als companys, no sé en quin pòdcast, perquè fa dies, però és important ser un bon Pigmalió, ser un Pigmalió positiu. I jo què faig? Recorda que des del punt de vista de la psicologia, sempre és: el que depèn d’un, no el que depèn dels altres. Jo què faig? Jo escullo amb qui passo més temps. I passaré més temps amb aquells Pigmalions positius.

LOLA CARRASCO: Una cosa, la motivació també té a veure amb la intel·ligència emocional, no sé si hi ha alguna pauta o alguna indicació que podríem donar per trobar-la.

XAVI SAVIN: L’automotivació.

LOLA CARRASCO: O no sé si fomentar la motivació en els altres. No ho sé. Si un va motivat, això s’encomana.

XAVI SAVIN: Això connecta tothom. El que haurem de tenir són objectius clars, objectius no desitjos! Quina diferència hi ha, entre un objectiu i un desig?

LOLA CARRASCO: Que són realitzables i que depenen de tu.

XAVI SAVIN: I que tenen data. Jo desitjo deixar de fumar. “Fumar de deixar”, anava a dir. Deixar de fumar. Això és un desig. “Demà no fumo més”, això és un objectiu. Llavors, han de ser realitzables, han de ser un pèl cobdiciosos, han de ser engrescadors. Han de dependre de mi i el següent serà que jo em doni ordres o em doni missatges que m’ajudin.

LOLA CARRASCO: I per definir aquests objectius, no sé si també hi ha alguna tècnica o alguna manera…?

XAVI SAVIN: SMART, que ho tens aquí, ho tenim perquè tenim un guió.

LOLA CARRASCO: Hi ha una tècnica que es diu SMART l’acrònim de?

XAVI SAVIN: “Específic, mesurable, assolible, realista i marcat en el temps”, en anglès. Específic. Vull ser més feliç, vull ser més eficaç, vull rendir millor… De vegades ens passa, això, inclús a la feina, objectius de l’estil “augmentar la valoració”, “ser més ben valorats”.

LOLA CARRASCO: Però com valorem aquesta valoració?

XAVI SAVIN: Específic ha de ser una cosa concreta. Caminar tres quilòmetres, contestar deu mails. Mesurable. Per què?, perquè és el que a mi em permet saber que hi ha una progressió. Tres, quatre, cinc correus electrònics. Dos, tres, quatre, cinc trucades. Atendre tres, quatre, cinc persones… Assolible. Jo aquí, assolible… ha de ser assolible, però que no sigui gaire fàcil d’assolir.

LOLA CARRASCO: Un pèl ambiciós.

XAVI SAVIN: Un pèl ambiciós perquè si no… Jo em proposo aprimar-me mig quilo aquest mes, que no seria un bon objectiu, perquè després direm una cosa més que no és a SMART. Mig quilo al mes, doncs si estem a dia 1, quan estiguem a 25 ja m’hi posaré, perquè mig quilo…

LOLA CARRASCO: Per mig quilo no m’hi poso.

XAVI SAVIN: Un dia em salto un dinar i ja m’aprimo mig quilo.

LOLA CARRASCO: Ha de ser un repte, que sigui un pèl difícil.

XAVI SAVIN: Mig quilo a la setmana, o començo a fer-ho dilluns o la cosa és complicada. Ha de ser així, ha de ser un pèl ambiciós, d’acord?

LOLA CARRASCO: D’acord, realista.

XAVI SAVIN: Sí, bé, que no ens passem d'ambiciós. Quan jo em passo d'ambiciós el que faig és dividir-ho, per exemple: vull guanyar o vull estalviar cent mil euros. És realista? Per mi no.

LOLA CARRASCO: No, per mi tampoc. Clar, depèn de quant guanyis al mes.

XAVI SAVIN: Llavors, com ho faig? Bé, doncs el que pot ser realista és estalviar cent euros o cent cinquanta al mes.

LOLA CARRASCO: Bé, en funció de la teva economia.

XAVI SAVIN: O seria realista pensar un 10% del meu salari. O sigui, de cada deu euros, nou me’ls gasto i un l’estalvio. Llavors, el que faré serà veuré quant de temps necessito per aconseguir aquests cent mil. Això serà realista. I marcat en el temps. Quan ens marquem un objectiu, l’ideal seria que, encara que fos de manera simbòlica, el moment d’acabar sigui fàcil de calcular: quin estalvi puc fer i quant de temps per arribar a la quantitat que jo vull? O sigui que aquí, sumes i restes. Però el moment d’iniciar, aquí molta gent diu: “L’1 de gener”. No. El moment de començar sempre és avui. Sí? Avui, encara que sigui… imagina’t que avui decideixo deixar de fumar la cigarreta de després de dinar, ja no et dic per complet.

LOLA CARRASCO: I per què, això?

XAVI SAVIN: Perquè llavors el control el tinc jo.

LOLA CARRASCO: No, si posposem i diem: “Deixo de fumar dilluns que ve”…

XAVI SAVIN: Perquè ens fem trampes. I el que estic fent és donar-li el poder a la cigarreta. I el poder l’he de tenir jo. Vull deixar de fumar. Tu no fumes, però si fumessis… Pots començar a fumar per poder comprovar-ho! Si tu dius “l’1 de gener deixo de fumar”, tot el poder el té la cigarreta, però si tu dius “realment vull deixar de fumar” i tinguessis un paquet i agafes i el tires, aquí manes tu.

LOLA CARRASCO: Si he pres la decisió ara, avui, el millor és començar ja, en el moment que estic com amb el subidón, no?

XAVI SAVIN: Que de vegades inclús pot ser generar un petit punt de no retorn tipus envio un correu al meu gestor del banc i li dic “obre’m un compte”, i li dones l’ordre de traspassar cent euros cada mes. Però tinc els cent mil? No. En tinc cent i he arrencat en el moment que jo he decidit.

I després et deia que hi ha un altre que no apareix aquí, i aquest està molt bé. a mi m’agrada! És: una persona ha d’estar viva per fer-ho millor. No pot ser que estigui mort. Ara hem dit deixar de fumar. Imagina’t que els dos fumem, que no és el cas, i decidim deixar de fumar alhora. Inclús apostem diners. I jo surto d’aquí de la ràdio, em passa un cotxe i em mata. Doncs he guanyat. No fumo més.

LOLA CARRASCO: No, no, això està clar.

XAVI SAVIN: Em deus cent euros. Però si agafem i diem: “Jo per deixar de fumar, el primer que puc fer, per exemple, és tornar a agafar l’hàbit de fer esport, perquè mentre vaig corrent no fumo i em sento millor i recupero i això m’ajuda a motivar-me”. Si a mi m’atropellen i tu surts a a córrer, qui ho fa millor aquesta tarda?

LOLA CARRASCO: Jo.

XAVI SAVIN: Doncs és un bon objectiu. Abans hem dit perdre pes, perdre pes no és un bon objectiu…

LOLA CARRASCO: És perdre una quantitat exacta.

XAVI SAVIN: No. Si tu i jo apostem a veure qui perd abans…

LOLA CARRASCO: Deu quilos.

XAVI SAVIN: Si tu perds deu quilos et quedes en el espíritu de la golosina. Un quilo, d’acord? Inclús un quilo, i a mi m’atropellen. El perdré?

LOLA CARRASCO: Sí, clar.

XAVI SAVIN: Ràpidament. Però si apostem a veure qui és capaç de prendre dos litres d’aigua… tu beus més aigua que jo. Imagina’t que diem: “Dos litres d’aigua”. Aquesta és l’aposta. Qui ho fa millor, un viu o un mort?

LOLA CARRASCO: Un mort.

XAVI SAVIN: Beure aigua? LOLA CARRASCO: Ah, no, el viu.

XAVI SAVIN: Doncs això és un bon objectiu. Un objectiu a la feina no pot ser que ningú es molesti, pot ser saludar tothom quan entra. No pot ser deixar de fer, ha de ser el que jo faig.

LOLA CARRASCO: Una cosa activa.

XAVI SAVIN: I que allò que jo faig ajudi a… si jo saludo tothom, la probabilitat que ningú es molesti és més alta, però el meu objectiu no és que no es molestin, perquè els morts no molesten. El meu objectiu és fer una cosa que millori la percepció.

LOLA CARRASCO: Mira, l’autogestió, també, de passar la conducta per sobre de les ganes, no sé si vols comentar alguna cosa.

XAVI SAVIN: És precisament això, jo agafo compromisos i a mi em ve de gust beure els dos litres d’aigua? No, em ve de gust saludar tothom? No.

LOLA CARRASCO: Ja, però val la pena dir: “Aquesta activitat té aquests beneficis”.

XAVI SAVIN: L’ésser humà té una cosa que s’anomena voluntat, “a mi em ve de gust això i faig això altre”.

LOLA CARRASCO: Mira, per acabar, si vols, podríem comentar o explicar quatre exemples que podrien ajudar en aquesta classe de millora en el sentit d’aconseguir que la nostra intel·ligència emocional se'n beneficiï.

XAVI SAVIN: Establir una nova rutina. Per exemple, jo tinc una rutina que és: em llevo més d’hora. No més d’hora que tothom que ens escolta; em llevo més d’hora del que en tenia costum. Jo em llevava a les set i ara em llevo a dos quarts de set. Ostres, se m’han acabat les presses. Doncs que cadascú triï la seva rutina. Hi ha gent que pot dir “comprar al mercat”. O pot dir “anar a treballar amb bicicleta”, el que sigui. Crear un horari. L’horari és fonamental. Te’n recordes quan anàvem al col·le i ens pintàvem aquests horaris: pati, llengua, mates… que fàcil era, la vida. No havíem de decidir res, estava tot programat. Això què fa? El dimarts piano —jo no feia piano, eh—, el dimecres futbol, el dijous… llavors estaves molt millor i estaves molt millor perquè no improvisaves. No improvisaves en funció del teu estat d’ànim. La gent que se’n va tres-quatre dies al gimnàs tenen un estat d’ànim, no millor, però més fàcil que sigui millor. En qualsevol cas, el tenen millor que si no anessin al gimnàs, això segur. Llavors, crear un horari.

LOLA CARRASCO: L’alimentació també és important.

XAVI SAVIN: Alimentar-nos bé és fonamental. Com que jo no soc dietista, no diré el que és… però per a mi alimentar-me bé, a més, és no fer un sopar…

LOLA CARRASCO: I també pot incloure deixar les presses, triar a última hora qualsevol cosa. No només allò que menges, sinó que a vegades hi ha tot una sèrie d’hàbits vinculats a com mengem, com esmorzem, la gent que no esmorza res i s’està hores i hores fins al migdia.

XAVI SAVIN: Clar, no menjar dret, no menjar de qualsevol manera.

LOLA CARRASCO: Davant de l’ordinador, potser. I per últim: energia negativa. Què fem amb aquesta energia?

XAVI SAVIN: Hem parlat bastant de les emocions en diversos pòdcasts. L’emoció ve del llatí emovere, que vol dir que et treu d’un estat i et porta a un altre. Normalment, et treu d’un estat de calma i tranquil·litat i et porta al caos. Ja que tens aquest excés d’energia que arrencaries caps o sortiries corrents, doncs ves al gimnàs, o pinta, o dibuixa, o cuida el jardí.

LOLA CARRASCO: Busca alternatives positives a aquella negativitat que surt no sap ben bé d’on.

XAVI SAVIN: La meva parella es diu Marta. I té una sèrie de companys de feina que li diuen: “El teu marit és hiperactiu o què?”. I no és que sigui hiperactiu, és que tinc molt mala llet, i si un dissabte estic tot el dia a casa, m’enfilo per les parets, és que no puc, és que mossegaria algú.

LOLA CARRASCO: I què fas? Busques activitats?

XAVI SAVIN: Pinto i cuido el pati i arreglo la bicicleta o la moto. Sí, faig un munt de coses. Doncs això és el que hem de fer. Al final, les persones sentim emocions, això ens activa, i el que hem de fer és, amb aquesta activació, fer alguna cosa que sigui útil.

LOLA CARRASCO: Que no sigui destructiva, per a nosaltres ni per als altres.

XAVI SAVIN: Si estigués assegut i parat, això sortiria per una altra banda. Per tant, canviem la rutina, creem un horari, ens alimentem el millor possible. També és veritat que hi ha menjars que estan molt bons.

LOLA CARRASCO: Sí, però combinar-ho, no? Menjar mongeta amb patata un dia i un altre dia menjar una pizza, no passa res.

XAVI SAVIN: I si tenim un excés d’energia perquè l’emoció que sentim és la frustració, l’enuig, la ira, la por, la ràbia o la que sigui, doncs fem alguna cosa útil amb això.

LOLA CARRASCO: Per acabar, recordar per què estem fent aquests pòdcasts, què aporten, per què serveixen.

XAVI SAVIN: Aporten tenir l’hàbit d’establir determinades conductes que ajudin amb el benestar emocional, especialment en el nostre entorn professional. Però, com tu deies, després això ho generalitzo i em va bé per al meu dia a dia.

LOLA CARRASCO: Xavi, moltes gràcies per explicar-nos quines són les millors estratègies per desenvolupar la intel·ligència emocional. Recordeu que aquest pòdcast té una primera part i que en tenim d’altres dedicats a conceptes psicològics que us poden ajudar a millorar el vostre entorn laboral.

Heu escoltat un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

Descripció de l'episodi:

L'autocontrol emocional és un component essencial en la intel·ligència emocional. Permet regular totes les emocions positives i negatives que s'experimentin i expressar-les de manera adequada.

En aquest pòdcast parlarem de quines són les emocions bàsiques, com ens ajuden i com podem aprendre a gestionar-les. Quines són? Per a què serveixen? Com ens ajuden a sobreviure? Al llarg del pòdcast s’intentarà donar resposta a aquests preguntes.

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

Benvinguts a AudioFormació, un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

LOLA CARRASCO: En aquesta col·lecció de videopòdcasts mirarem de donar-vos a conèixer informació, eines i recursos per fer front als reptes diaris. És important saber com ens sentim, pensem o actuem en el nostre dia a dia, i desenvolupar aquelles capacitats que ens poden ajudar a fer front a situacions d’estrès de la millor manera.

Avui us volem parlar de com gestionar de manera positiva les emocions. Quines són les emocions bàsiques, com ens ajuden, com podem aprendre a gestionar-les. I tot això ens ho explicarà en Joan Pinyol, psicòleg expert en treball, i una servidora, Lola Carrasco. Tots dos som els encarregats de donar veu a aquestes píndoles formatives. Hola, Joan.

JOAN PINYOL: Hola, Lola.

LOLA CARRASCO: Com estem?

JOAN PINYOL: Molt bé.

LOLA CARRASCO: A veure: la intel·ligència emocional està molt lligada a les emocions. Per tant, volíem dedicar aquesta píndola a parlar de la importància, però també treure-li una mica de pes, que a vegades en els pòdcasts estem parlant de com hem de procurar gestionar i tal… fer-ho d’una manera positiva.

Si et sembla bé, podríem començar parlant de les emocions, i com són d'importants les emocions, i de com és d'important gestionar aquestes emocions si estem parlant d’intel·ligència emocional. Et sembla bé? Doncs… per on comencem, Joan?

JOAN PINYOL: Bé, la intel·ligència emocional, com a tal, ja sabem que hi ha un psicòleg, que és el Daniel Goleman.

LOLA CARRASCO: Que n’hem parlat força amb en Xavi.

JOAN PINYOL: Se n’ha parlat força amb en Xavi i en els dos pòdcasts que heu anat fent. Jo em basaré més des de l’origen. Tu ho has dit molt bé, amb el tema de l’origen de les emocions. I per què les emocions? Les emocions són una primera reacció que tenim enfront d’un estímul. Això ha estat fonamental per a la supervivència.

LOLA CARRASCO: Clar, a vegades hem viscut la repressió d’aquestes emocions durant molts anys. Sembla que hem de reprimir sentir-les, però que si no les sentíssim potser ens hauríem extingit, no? Són vitals per a la supervivència.

JOAN PINYOL: Ho has dit molt bé, exactament, són vitals per a la supervivència. Clar, hi haurà gent que potser tindrà un pensament diferent del que us diré ara: no deixem de ser emocions.

És veritat que tenim una part d’emoció i una part de raó. Però tot el que ha estat la supervivència, el nostre dia a dia, es regeix per l’emoció. Després li podem donar un component o una pàtina de raó, és important, perquè si no això seria una autèntica bogeria; però podríem entrar al detall després —si vols— de cadascuna de les que hi havia.

LOLA CARRASCO: Sí, doncs si vols comencem per la por. La por, què passa quan tenim por?

JOAN PINYOL: Bé, per començar, com tot, si et sembla bé, el que farem serà parlar una mica d’aquestes emocions, hi ha un psicòleg que es diu Paul Ekman —com que hem parlat al principi del Daniel Goleman, que és famós pel tema de la intel·ligència emocional—, i ell es basava en la idea que tota la humanitat —en general, independentment de raça, cultura, d’on siguin—, tots tenim sis emocions bàsiques. Una d’elles, efectivament, és la por. Bé, potser estem entre sis o set. Però la por, a part que totes les emocions són universals, la por és la que realment ens ha portat al que és la supervivència.

LOLA CARRASCO: Per què?

JOAN PINYOL: Perquè la por és la que dona la percepció del perill, si no tinguessis percepció de perill… Antigament, els homínids, des de fa milions d’anys, després dels Homo sapiens ja fa menys, el que podríem dir més el nostre entorn… clar, si tu anaves per la selva i et venia un tigre i no tenies por…

LOLA CARRASCO: Se’t menjava, se’t cruspia.

JOAN PINYOL: Doncs clar, la por es va generar a partir d’això, a partir de depredadors, a partir de perills que poguessin haver-hi. Està bé que parlem d’això perquè dins del que és la intel·ligència i com gestionar les emocions positives, jo he de dir que com a psicòleg l’experiència que tenim és que es parla de les emocions positives, però també cal entendre que les que en diem «negatives» no serien tan negatives, sinó desagradables. Cal també saber enfocar-les, perquè també és bo tenir aquest tipus d’emocions.

LOLA CARRASCO: Totes serveixen per a alguna cosa.

JOAN PINYOL: Totes, efectivament, i la que tu deies, la por —per anar centrant-nos– igual que antigament, o fa milions d’anys, era per això, per defensar-te… perquè té una característica molt important, i que avui en dia també ens passa: el que et fa és que la por genera una mica d'estrès i la sang baixa a les cames, i això era per poder fugir. Ara això avui en dia no pots agafar…

LOLA CARRASCO: Bé, en principi no tenim tigres ni animals que ens puguin atacar pel carrer, però…

JOAN PINYOL: Correcte, però sí que és veritat que tu ets en un lloc fosc i vas de nit i, si tens por, que puguis fer aquesta reacció d’escapar. Si tu, per exemple, ets a la feina, i hi ha una situació que et supera, que et fa por, clar, això…

LOLA CARRASCO: No pots marxar, no és una opció.

JOAN PINYOL: No pots marxar. La gent de què té por? Avui dia avui té por de…

LOLA CARRASCO: D’una entrega que no es du a terme, o que s’ha fet malament una feina…

JOAN PINYOL: Molt bé.

LOLA CARRASCO: Una esbroncada del cap.

JOAN PINYOL: O sobretot això, emmalaltir, o per exemple amb el tema de no presentar un projecte, com tu has dit molt bé, etc. I això és una cosa que es pot gestionar i mirarem de quina manera es pot gestionar.

LOLA CARRASCO: D’acord. Després, una altra emoció que podríem estar sentint és la ira o l’enuig. Això per a què servia abans i com ha evolucionat fins el dia d’avui?

JOAN PINYOL: Era sobretot quan és agressió, la ira et ve per una agressió. Sobretot era també antigament, i ara ho veurem, quan et volien robar…

LOLA CARRASCO: Atacar.

JOAN PINYOL: Molt bé. Quan et volien atacar. Súper bé!

LOLA CARRASCO: El nostre cos s’havia de preparar per fer front a aquesta agressió externa.

JOAN PINYOL: Exactament, una agressió, i comporta lluitar. A diferència de la por, que la sang va a les cames, amb la ira i l’enuig la sang va als braços. Això és així, cada una té les seves peculiaritats!

Avui en dia, quan tens ira o enuig? Quan no se’t té en compte, quan tu veus que hi ha una injustícia, quan hi ha una discussió, quan tens una certa agressió?

Estem parlant de coses que són molt bàsiques, però és que és important que la gent entengui que hi ha situacions que te les genera l’amígdala. Això es genera dins el sistema límbic i és així. Allò bo és que, coneixent-ho, ho convertirem en positiu. És a l’hora de dir: sé que això ho tinc així i hi ha moments que hi ha una cosa que es diu segrest de l’amígdala, i davant d’una discussió necessites discutir-te més perquè no pots parar. Però bé, sabent que això és així hi ha també tècniques que explicarem, tècniques de relaxació, de respiració, de ser conscient; això és molt important: l'autocontrol de què està passant. I això seria una miqueta el resum, de ser conscient i de fer autocontrol, però aquest és bàsicament el tema de la ira.

LOLA CARRASCO: Un altre seria el fàstic, per a què servia abans sentir fàstic?

JOAN PINYOL: Faig així, quan miro cap a dalt és per un tema de reflexió. És rebuig, el fàstic. De fet. Això fa fàstic, o aquesta persona fa fàstic.

LOLA CARRASCO: Persones, coses, menjars, circumstàncies.

JOAN PINYOL: Exacte, sí. En l’origen era el menjar, perquè és una cosa que el sistema límbic detectava que, per l’olor, si un menjar no estava bo —que al principi produïen vòmits i malestar— l'oloraves alguna cosa i et produïa…

LOLA CARRASCO: Era també autoprotecció, no?

JOAN PINYOL: Exactament. Avui en dia això ho utilitzem per a situacions que no ens agraden, o gent que no ens agrada, o aliments. Però és una de les sis emocions bàsiques.

LOLA CARRASCO: Després també veurem com podem fer-ho per controlar o gestionar aquesta emoció. La sorpresa, està vinculada també al passat, del que feien els nostres avantpassats?

JOAN PINYOL: A la novetat. La sorpresa ve amb la novetat.

LOLA CARRASCO: La curiositat de descobrir o de saber…

JOAN PINYOL: Correcte, de descobrir coses noves.

LOLA CARRASCO: Sí, m’he après els deures, Joan.

JOAN PINYOL: Molt bé. Molt bé.

LOLA CARRASCO: L’alegria, aquesta seria una de les positives, no? Perquè fins ara potser… la sorpresa també, però… i suposo que la sorpresa ha permès evolucionar l’ésser humà.

JOAN PINYOL: Sí, sobretot a descobrir coses noves. Per exemple, amb la situació de la pandèmia, la sorpresa és una de les emocions que, quan nosaltres parlàvem amb pacients i amb gent, et deien: realment m’ha produït una sorpresa, independentment de la incertesa i tot, perquè descobrien una cosa nova, que era que hi havia una malaltia que ningú coneixia i de cop i volta…

LOLA CARRASCO: Hi havia molts dubtes.

JOAN PINYOL: El descobriment, la sorpresa fa això. El que dius tu, l’alegria. L’alegria és quan hi ha abundància. Tot s’ha d’entendre el perquè, són evolucions de milions d’anys i això és així; potser d’aquí a més milions d’anys hi haurà unes altres emocions. Però era perquè hi havia gran producció d’aliments.

LOLA CARRASCO: O que la collita havia anat bé.

JOAN PINYOL: Excedents d’alimentació.

LOLA CARRASCO: O el bestiar, que havien fet una venda de bestiar…

JOAN PINYOL: O que havies caçat un mamut.

LOLA CARRASCO: Que hi havia menjar, també, potser.

JOAN PINYOL: Sobretot era així.

LOLA CARRASCO: Coses molt bàsiques.

JOAN PINYOL: Molt bàsiques, i això era el que produïa, perquè bàsicament era tot supervivència.

LOLA CARRASCO: Estem parlant d’éssers molt bàsics i que nosaltres som descendents d’aquests bàsics. Però, en canvi, el nostre cos ha evolucionat i això encara queda..

JOAN PINYOL: Ara no parlarem tant, potser de l’emoció, però és una cosa que a mi m’agrada molt, i és un fet interessant de conèixer. Els homínids com a tal, fa sis milions d’anys. Tot això venia dels primats, dels primats als orangutans, als goril·les, amb els quals compartim un 99% a nivell genòmic… Això des de fa 70 milions d’anys. Però com a homínid, el que podríem dir la nostra estirp és de fa uns sis milions d’anys.

Tot això va anar evolucionant fins al que fa 250 mil o 300 mil anys eren el que en diem els Homo sapiens- I hem continuat evolucionant. Però ja des d'un inici les emocions hi eren. I clar, tot això que ells estaven evolucionant nosaltres ho hem anat arrossegant. De fet, estem actuant igual que fa milers i milers d’anys. El que passa és que les situacions d’ara són diferents.

Hi va haver un canvi molt important amb la Revolució Industrial. El que nosaltres diem, els psicòlegs (sé que parlem de moltes coses, però crec que és interessant de cara a la gent que ens escolti,ja que fem una mica un compendi de coses de psicologia) hi ha un psicòleg molt famós que es diu Maslow i que parla que és la piràmide de Maslow. La piràmide va des de la base del més principal fins a coses molt més concretes. Doncs això és una mica…

LOLA CARRASCO: L’evolució.

JOAN PINYOL: El que estem fent amb l’evolució. Però això ho seguim tenint. I amb el tema de l’alegria que has dit abans, per reprendre-ho, on és l’alegria? L’alegria avui està en ganes de fer coses. De saber que tens salut, coses d’aquest estil.

LOLA CARRASCO: O aconseguir objectius, o un projecte que s’ha aprovat, una feina que t’han donat, una promoció…

JOAN PINYOL: Exactament. De la feina, perquè hem de tenir en compte que tenim una part de la nostra vida, parlo de l’àmbit laboral… Ens passem un terç dormint, un altre terç per a oci, família, personal, i en l’altre terç hi ha la feina. Té un component molt important.

Doncs, efectivament, hi ha projectes que si et surten bé et donaran alegria. Per altra banda, et produeix frustració si no s’aconsegueixen. Per això és molt important el que estem parlant de passar-ho a positiu. Jo més que emocions positives has de ser conscient de dir “això és així”, doncs és fàcil dir-ho aquí i és més difícil de fer-ho. D’això n’hem de ser conscients, però sí que és veritat que cal saber-ho reenfocar i buscar la part positiva de dir “bé, a veure com li puc donar la volta a això”.

LOLA CARRASCO: Molt bé, i acabaríem amb l’amor. Què hi pinta l’amor en tot això? Però més enllà d’un amor romàntic, entenem, no?

JOAN PINYOL: Sí, l’amor… hem estat parlant que hi ha sis emocions bàsiques. Aquesta hi ha gent que parla d’una més, que és l’amor, i que jo ho comparteixo totalment. Primer: no deixa de ser supervivència en algun sentit, l'amor, perquè representa la reproducció i l’evolució també de l’espècie.

Però també el sentit d’afecció. El sentit d’afecció: cal pensar que nosaltres, sense amor, si no hi hagués aquest concepte d’amor com a emoció… (després a vegades parlem de sentiments; sentiment és una emoció, però molt més evolucionada, està molt més elaborada) …. Doncs és el que parlem, la maternitat, per dir alguna cosa. Qui ens escolti, sobretot les mares que tinguin fills, l’amor és el que fa que realment tu (malgrat tots coneixem les dificultats que tens quan tens canalla) doncs l’amor el que fa és que tu protegeixis aquella persona.

Doncs el mateix que fas amb un nadó o amb un nen petit, l’amor també és el que et dóna… entenent-ho des del punt de vista evolutiu, és l’emoció, que fa que estiguis per aquella persona. Tinc amor per una persona, “estic enamorat”. Aquí hi ha alguna cosa que et vincula a ella i és una cosa que t’ho marca el teu propi sistema límbic perquè, com déiem, l’evolució va començar en una part del cervell. Fem una mica més de part biològica: va començar en una part cervell que es diu “cervell reptilià”. Això ho portem de quan hi havia tota la part dels dinosaures. És així: és el més bàsic, respirar i tot això.

Després va passar cap a la part més del sistema límbic. Això es genera molt amb el tema sobretot dels mamífers. Per aquest mateix fet, també. De reproducció. Clar, perquè el que eren els rèptils, ells feien ous i vinga, ja estava, però els mamífers…

LOLA CARRASCO: Necessiten aquest component d’amor o de dependència o de lligam.

JOAN PINYOL: Sí, perquè és un tema purament de supervivència també, perquè tu…

LOLA CARRASCO: Un cop neix una criatura.

JOAN PINYOL: Una dona o un humà, un dofí, qualsevol dels mamífers que tenim, no poden tenir milers d’ous. I, els que hi ha, s’han de cuidar molt bé. Llavors, l’amor és el que fa això, i això està al sistema límbic.

I després hi ha el que va anar evolucionant en milers d’anys, que és el que es diu el còrtex, que és el que coneixem tots més, que és allò que sembla una nou, que està damunt, i realment aquí és on comença a treballar més la part de la raó. Però tot es genera molt en la part central, que és el sistema límbic.

LOLA CARRASCO: Molt bé, Joan. A veure, hem fet una repassada d’una mica quines són les emocions bàsiques, quines són les emocions que ens mouen, mai millor dit.

Les positives potser sí que s’haurien de gestionar per no passar-nos, potser, de passada? Si anar-nos-en massa de mare. Però clar, les que tenen molt mala premsa serien les negatives, però igualment s’han de viure, no?

No sé si valdria la pena que ens diguessis, si tenim por, de quina manera podem gestionar-la perquè no ens bloquegi, perquè no ens limiti, perquè no ens segresti, podríem dir, que a vegades és el que acostuma a passar, no? Abans la por servia per fugir d’un enemic real, que era un mamut, però avui dia, si estem en una oficina o a la feina, i tenim por d’entregar una feina o que allò que fem no estigui prou bé, la por no ens ajuda gaire.

JOAN PINYOL: No ens pot paralitzar, correcte! O emmalaltir… està bé que tinguis por d’emmalaltir.

LOLA CARRASCO: Però si no sortim de casa…

JOAN PINYOL: Por de la por, que això ja és pànic, això és més complicat.

LOLA CARRASCO: Hi ha alguna estratègia, si identifiquem que tenim por, què podem fer per superar-la o per gestionar-la? No sé quin seria el verb més adequat.

JOAN PINYOL: D’acord. No és fàcil, respondre-ho d’una manera ràpida. És la millor pregunta que pots fer. El més important és que cal entendre que cada emoció està pensada o feta per a una circumstància determinada. Si tu tens la defunció d’un familiar, el normal és que estiguis trist, això és el més lògic. Si tu vas per un lloc que no coneixes, si fas un viatge i vas de nit, és normal que tinguis por. Això és molt important. I que si les coses et van bé, estiguis alegre. Hi ha gent que, efectivament, hi ha coses que poden anar bé i no estan alegres, això ja és una altra cosa, no?

Llavors, de què parlem? De la part positiva, que està bé, i en la mesura que ha de ser. Amb el que en diríem (jo no en dic ) negatiu, que no és tan agradable, sembla que sigui més políticament incorrecte. Però és veritat, perquè hi han de ser. Jo sempre dic: has de ser conscient de la situació en què estàs i si tens una situació de por al davant, per exemple, que siguis a un lloc i amb tot el tema de la covid, tinguis por, això és correcte. Tu has de prendre les mesures oportunes. Preparar-te millor, si has de fer algun tipus de feina, això el que fa és minimitzar. Fer el que es diuen mesures preventives. Hi ha moltes circumstàncies que t’ho porten.

Nosaltres una de les coses que també recomanem és expressar les teves emocions, expressar-les, efectivament, encara que sigui… si tens algú amb qui pots expressar-les, millor. Això el que sempre diem a la psicologia, això es diu mètode socràtic, poder expressar, que algú t’escolti i que et pugui respondre. Això t’ajuda, però moltes vegades no tens aquesta oportunitat o no vols fer-ho. Doncs tu mateix, fer una mica d’autoanàlisi de per què, i trobar la mesura correcta. Que tindré por? Tindré por. Tindré pànic? No.

Si tinc pànic, doncs això sí que és una cosa que quan algú li produeix aquesta angoixa i malestar, de vegades no és tan fàcil com “m’ho faig jo mateix”. Després hi ha tècniques de molts tipus, però és que toquem 125.000 temes, però per exemple: davant d'aquestes situacions, poder respirar bé, de forma diafragmàtica, no és cap ximpleria, perquè té un sentit. Inspirar pel nas, diafragma vol dir no pulmó, que baixi fins a baix i poder expulsar. Allò que dius “comptaré fins a tres”, doncs no, compta fins a deu o compta un minut, i això el que fa és oxigenar molt més el cervell. Oxigenar-te més el cervell fa que et trobis una miqueta millor, trobar-te una miqueta millor vol dir que generes més endorfines i redueixes una cosa que es diu cortisol. No és que sigui una classe tècnica, però sí que són coses que…

Compartir és molt important. És molt important perquè fa que treguis una part de la teva part de pensaments, d’emocions més negatives, però l’altre, pobre, no s’ho ha de menjar, però sí que et pot dir: “Ostres, mirat, des de fora…”

LOLA CARRASCO: I a vegades pot passar que un cop tu verbalitzes allò que et fa por o que et crea enuig, quan ho estàs dient potser ho rebaixes? Dir: “Ostres, ara que em sento jo mateix, potser no és tan greu o no és tan exagerat com m’imaginava a la meva ment”. Perquè a vegades fem aquesta mena de retroalimentació d’un tema i val la pena treure-ho fora.

JOAN PINYOL: Ho has dit molt bé, Lola, tot això és molt científic. Algú pot pensar, el Joan està explicant aquestes coses, i hi ha coses molt tècniques, per això també hi som els psicòlegs, hi ha gent que té unes situacions molt complicades i requereixen una atenció professional. Però ara estem fent…

LOLA CARRASCO: Una cosa que ens pot passar a tots.

JOAN PINYOL: Doncs tu ho has dit molt bé, quan t’he dit “expressa les emocions”, no tothom té algú al costat que li pugui expressar aquestes emocions. Expressa-les, tu expressa una emoció. “Em trobo en aquesta situació”, sembla que estiguis parlant amb tu mateix… això està demostrat científicament, no és que diguis…

LOLA CARRASCO: Explica-li a algú, encara que no hi hagi aquest “algú”.

JOAN PINYOL: Exacte, tu mateix ho estàs expressant, ho estàs exterioritzant, i això són tècniques de psicologia que ajuden a poder gestionar aquesta part. Igual que, a vegades algú que es veu supereufòric dius: “ostres, em trobo com eufòric”, també un mateix diu, “ostres, ho rebaixaré”, no?

Estem parlant d’aquestes coses. Doncs bé, són coses bones, el que hem parlat avui, de conèixer les emocions, l’origen que tenien, que les tenim, i les tindrem, vull dir… molts anys. I que realment n’hi ha moltes, d’emocions, calculen que n’hi ha més de 300. Hem parlat ara de les bàsiques, però que són les bàsiques perquè es considera que són les que ens han portat fins on som ara.

LOLA CARRASCO: I tu per què creus que durant tants anys s’ha condicionat que la gent les reprimís? I ara és com molt recent, que és: no, no, s’han de viure, s’han de gestionar, s’han d’entendre, s’han d’acceptar, i no passa res.

JOAN PINYOL: Perquè evolucionem. No, no, és veritat.

LOLA CARRASCO: És una part més.

JOAN PINYOL: Sí, és una part més, també és veritat que a vegades les emocions sempre han anat acompanyades d’una certa debilitat. Ostres, si jo mostro que soc així…

LOLA CARRASCO: Que estic trist…

JOAN PINYOL: Nosaltres moltes vegades a consulta molta gent diu: “Escolta’m, jo ploro molt davant d’una defunció. Això és de debilitat?”. No, tot el contrari. Això ja seria per fer una altra sessió. Però sí que és veritat que tots hem anat evolucionant amb les circumstàncies de la vida. Ens han anat portant a veure que realment és necessari exterioritzar les coses, és així, que s’han anat fent, però de vegades potser en un àmbit molt més familiar, més d’amics, però clar, arriba on arriba. La conversa amb un amic. “Et passa alguna cosa?”, et pot dir tal, i també perquè hi havia una certa estigmatització en dir “si dic això pensaran que”…

LOLA CARRASCO: És una feblesa i es pot fer servir.

JOAN PINYOL: O que realment puc tenir un problema, parlant de terminologia més normal, no anem a fer coses tècniques.

Avui en dia, al contrari, tot això s’està normalitzant moltíssim i la gent entén perfectament que davant de situacions de dificultat emocional, igual que en l'àmbit físic ningú ha tingut mai cap problema, que si em fa mal la boca he d’anar al dentista, o si em trenco una cama he d’anar al traumatòleg; doncs en una situació emocional, sigui la que sigui —avui hem parlat d’unes, però les circumstàncies a la vida són moltes, de parella, de fills, de feina—, doncs poder posar-te en mans d’un professional que t’ajudi a enfortir, a reconduir, això és molt important.

LOLA CARRASCO: Doncs si et sembla ho deixem aquí, ens quedaríem amb aquest missatge, que és important viure les emocions, no reprimir-les i gestionar-les de la millor manera possible.

Moltíssimes gràcies, Joan, per ser amb nosaltres. Recomanem que tenim més píndoles i pòdcasts sobre la intel·ligència emocional, que en els darrers anys ha viscut un despertar.

Moltes gràcies i fins a la propera.

Heu escoltat un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

Descripció de l'episodi:

Els canvis són inevitables i la capacitat a l'hora de modificar la conducta ens permet treure més profit i augmentar la nostra competència. Per on començar? Quines fases formen part dels procés? Com preparar-nos psicològicament per a gestionar els canvis que a nivell professional es produeixen en la nostra vida? Quines habilitats i recursos podem desenvolupar per a millorar tant el nostre entorn com la gestió dels equips?

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

Benvinguts a AudioFormació, un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

LOLA CARRASCO: En aquesta col·lecció de pòdcasts mirarem de donar-vos a conèixer informació, eines i recursos per fer front als reptes diaris.

És important saber com ens sentim, pensem o actuem en el nostre dia a dia, i desenvolupar aquelles capacitats que ens poden ajudar a fer front a situacions d’estrès de la millor manera.

Avui us volem parlar de la gestió del canvi i què podem fer. Per on començar? Quines fases formen part d’aquest procés? Quines habilitats o recursos podem desenvolupar?

Doncs tot això ens ho explicarà en Xavi Savin, que és psicòleg general sanitari, i una servidora, Lola Carrasco. Tots dos som els encarregats de donar veu a aquestes píndoles formatives.

Hola, Xavi.

XAVI SAVIN: Hola.

LOLA CARRASCO: No sempre és possible ni fàcil acceptar els canvis que ens arriben, no? Però és per això que avui volem dedicar aquest pòdcast a aquest tema, a la gestió del canvi. Què puc fer jo? Per on podem començar?

XAVI SAVIN: El primer serà preparar-nos psicològicament. Les persones tenim tendència a resistir-nos al canvi.

LOLA CARRASCO: Tu creus?

XAVI SAVIN: Sí, ho sé.

LOLA CARRASCO: Per què tenim aquesta resistència? Per què no ens agrada, si és com que ens ho venen com que és molt atractiu, no: canviar, nous horitzons, obrir-nos! I això és molt publicitari i ja està, i en realitat la ment humana és com més conservadora?

XAVI SAVIN: Ens ho venen perquè és com el repte, no? Sortir de la zona de confort, però les persones el que volem és el que coneixem. Ha de ser molt dolent el que és conegut perquè tinguem ganes del que és desconegut. Hi ha la tendència a resistir-nos al canvi. Jo puc projectar i que m’il·lusioni. Per exemple, visc en una casa i em puc il·lusionar que m’agradaria viure aquí, però d’aquí a començar a fer coses per fer una hipoteca, buscar el pis, etc.

LOLA CARRASCO: És a dir, que la il·lusió a vegades es pot quedar una mica tèrbola si ens comencem a plantejar tot el que hem de fer per aconseguir aquell objectiu.

XAVI SAVIN: Ens resistim. El canvi és risc i tenim tendència a resistir-nos al canvi. Què passa? Que aquí no parlem d’aquests canvis buscats, sinó que parlem dels canvis sobrevinguts. Dels que de cop ens trobem i que no podem fugir-ne.

LOLA CARRASCO: Doncs a veure, hi ha estratègies que podem portar a terme perquè aquests canvis siguin més fàcils?

XAVI SAVIN: El primer serà ser capaç d’identificar l’emoció i la conducta que aquesta emoció m’acaba generant. Les emocions, que ens porten pel camí de l’amargor. Passem per una mena d’itinerari i, si et sembla bé, ho anem parlant.

Tenim sis fases. La primera d’elles es diu “el repte”.

El repte de vegades també s'anomena “la crisi”. El que ens diu és que el canvi és una cosa natural i, per tant, és segur que amb el pas del temps s’aniran donant. La vida és canvi. Alguns d’ells venen en forma de crisi, de ruptura (per exemple, la covid), mentre que uns altres són viscuts des d’un inici com una oportunitat. Quina serà la diferència?: que sigui sobrevingut o que jo el vagi a buscar.

LOLA CARRASCO: Pot ser una feina que hem perdut, o pot ser també una promoció. Aleshores, una és una oportunitat; però és veritat que l’emoció serà diferent, però el risc, la por o l’emoció varia. Pot ser una oportunitat d’ascendir, però podem tenir por.

XAVI SAVIN: Aquesta crisi o aquesta oportunitat generarà una emoció amb una certa intensitat. I recorda que quan parlàvem d’intel·ligència emocional dèiem que el primer que hem de fer és ser capaços de posar-li el nom correcte, que és por o preocupació, o il·lusió inclús, però no deixen de ser emocions.

LOLA CARRASCO: Aquesta és la primera fase, el repte. Saber què és.

XAVI SAVIN: Ens centrarem en els canvis que venen a conseqüència d’una crisi. Aquests canvis que en principi semblen no ser positius, i que jo no els he anat a buscar. Llavors, què és el primer que passarà?

LOLA CARRASCO: Que no volem acceptar-ho.

XAVI SAVIN: La negació: quan el canvi ve a conseqüència d’una crisi és freqüent trigar a acceptar aquesta nova situació. Per exemple, aquí vam estar durant un temps negant que la covid hi fos.

LOLA CARRASCO: Que no passava res.

XAVI SAVIN: “No, si només hi ha dos casos, només n’hi ha cinc, són tots importats”, etc. Per què?, perquè ens resistíem a aquesta crisi que ens venia. Però també, per exemple, quan potser es fusionen dos departaments i això vol dir que hem de trobar noves tasques a fer. O quan hi ha un avenç tecnològic i potser una cosa que jo feia queda desfasada.

LOLA CARRASCO: Novetats, processos que hem d’aprendre per millorar la nostra feina.

XAVI SAVIN: Quan van sortir les càmeres de fotos digitals, segur que n’hi havia dels de les analògiques que van trigar deu anys encara, perquè «Em resisteixo, perquè jo sé fer anar això, amb això em sento segur». La negació és: jo miro cap a una altra banda.

LOLA CARRASCO: I això porta un problema, no?, si ens quedem aturats en aquesta fase?

XAVI SAVIN: Porta un problema que és que la crisi s’ha produït i m’atropella. Les persones que siguin capaces d’adaptar-se més ràpidament seran les que gestionaran millor la crisi. El primer és la negació. La negació és: faig el possible per no adonar-me que la crisi, el canvi, s’ha produït.

LOLA CARRASCO: He d’acceptar que allò està passant m’agradi o no.

XAVI SAVIN: La següent serà la por. L’emoció natural davant de qualsevol canvi o amenaça és la por. La por ens fa romandre immòbils el temps suficient per decidir la millor estratègia per afrontar l’amenaça. Nosaltres sabem que la por primer paralitza i després em permet buscar una estratègia o una altra. Els canvis generen por perquè, quan hi ha un canvi, hi ha un risc, que és: «jo ara canvio de l’analògica a la digital, potser ara les fotos no em surten bé, o potser als meus clients no els agrada». El que sigui. Aleshores, què és el que hem de tenir en compte? Que. quan apareix la por, és perquè jo ja he deixat de negar-ho. Mentre jo ho nego, aquí no hi ha por, no hi ha res. Hi ha immobilitat. I llavors arriba un moment que dic: “D’acord, ha passat això, tenim aquí la covid”. Llavors ve la por.

LOLA CARRASCO: I després de la por què ve?

XAVI SAVIN: Després de la por vindrà la transició. Que ens diu: temps que transcorre des que modifiquem la nostra conducta per respondre a aquest nou escenari. Com ho expliquem d’una altra manera? Hi ha una crisi, jo tinc por. Amb la por m'adono que he de canviar coses, però quan jo començo a canviar coses no se soluciona tot de cop. Hi ha una temporadeta…

LOLA CARRASCO: Que m’he d’adaptar a allò que és nou.

XAVI SAVIN: Jo tinc la meva estratègia, la poso en pràctica, però no se soluciona tot de cop. Això és la transició, la transició és: des que començo a esforçar-me fins que veig el resultat.

Per exemple, imagina’t, el fax queda desfasat, comença el correu electrònic, jo començo a dir a tothom que amb el correu electrònic les coses aniran millor. Al principi no van millor perquè tothom estava molt habituat al fax, i m’he de donar un temps, m’he de donar tres o quatre mesos.

LOLA CARRASCO: Perquè al final tothom faci servir el correu i deixi l’altre mecanisme.

XAVI SAVIN: Clar, però quan jo passo… som grans, eh, tu i jo. Potser ens està escoltant algú i diu: “El fax, com?”.

LOLA CARRASCO: Encara n’hi ha, eh.

XAVI SAVIN: Sí, per a determinats tipus de comunicacions, sí. Però, abans, jo me’n recordo a l’oficina que tenia mon pare, que tenien camions, que el fax era constant. I s’anava enrotllant allà. A més, va ser aquest moment de passar del fax al correu electrònic.

I al principi el correu electrònic era com molt més carregós, la transició és aquest temps, fins que no m’habituo, fins que m’acostumo; jo, clients, proveïdors, companys, etc. ens adaptem. Cada vegada que en una organització com pot ser la Diputació de Barcelona hi ha un canvi de programa, és quasi segur que el programa nou té millores respecte al programa antic.

LOLA CARRASCO: Sí, però costa posar-s’hi.

XAVI SAVIN: Per què? Primer, perquè hi ha aquesta resistència al canvi, hi ha gent que es resisteix més que d’altres; però és evident que al final el canvi ens atropellarà. I després perquè quan jo començo: ara no sé on està el desplegable, jo no sé on està l’índex.

LOLA CARRASCO: On ho he d’enviar… m’he de començar…

XAVI SAVIN: Ara, al cap d’un any, si ara tenim el Windows… per quin anem?

LOLA CARRASCO: Ui, ni idea!

XAVI SAVIN: Que ens donessin el 3 o el 4, o el 5, veuríem que realment l’evolució… Jo crec que hi estem molt més acostumats, perquè, per exemple… els telèfons constantment canvien.

LOLA CARRASCO: Mira, i fins i tot et diré una cosa, les xarxes socials normalment van fent canvis. Per tant, els usuaris d’aquestes xarxes socials, que som gairebé tots, tu entres un bon dia i dius: “Ostres, i això on és ara?”.

XAVI SAVIN: «Si el menú el tenia a baix i ara el tinc a dalt».

LOLA CARRASCO: “Si això és nou! A veure, esbrinem”. Al final, som en un món tan tecnològic que de vegades, sense avisar fins i tot, has d’adaptar-te i buscar com es fa el que feies fins ahir d’una manera i avui es fa d’una altra.

XAVI SAVIN: Normalment, els canvis són a millor. La transició és aquest temps fins que jo m’adapto. Des que jo inicio els nous procediments o protocols fins que se’n treu el resultat. Amb el cas aquest, ens comencem a vacunar i l’endemà no van deixar d’haver-hi ingressos.

LOLA CARRASCO: Hi ha un temps fins que tothom està vacunat, o la gran majoria, i va baixant la incidència.

XAVI SAVIN: Doncs el tema és aquest, és: jo utilitzo aquesta estratègia, que considero que és bona, i dono temps suficient per veure si el resultat és el que jo esperava.

LOLA CARRASCO: La següent fase seria el resultat, quan ja comencem a veure resultats sobre aquell procés que hem iniciat fa un temps.

XAVI SAVIN: D’acord. Normalment, serà millor; si no és a millor, doncs escolta, hauré de canviar d’estratègia.

LOLA CARRASCO: O trigaré més o menys a assolir-ho, no?

XAVI SAVIN: Però aquí sí que ja ha passat aquesta transició, aquest desert, i aquí l’objectiu és veure si els resultats són els que jo esperava.

LOLA CARRASCO: I finalment ja tenim una nova realitat.

XAVI SAVIN: El moment en el qual la nova conducta ja s’ha convertit en un hàbit i ens preparem per al següent repte. Normalment, sí! Això també ho posaré en una gràfica, que és: jo arrenco aquí, aquí hi ha una crisi, si ho gestiono bé, normalment arribo aquí. Estem d’acord que el correu electrònic és més eficient que el fax. Però que les primeres setmanes a les empreses amb el correu electrònic, la gent anava més lenta, sí o no?

LOLA CARRASCO: O que a algú li explotava el cap també.

XAVI SAVIN: Doncs mira, ara me’n recordo d’una altra anècdota. Jo treballava en una empresa i una persona em diu: “¿Cómo se envía el correo?”. I li dic: “Pues tienes que poner a quién se lo mandas”. I al destinatari va posar “Pepe”. Ni arrova ni res.

LOLA CARRASCO: Clar, perquè ningú li havia explicat que li havia d’enviar al Pepe, però que el Pepe tenia una adreça electrònica.

XAVI SAVIN: Doncs aquesta persona segur que ja se n’ha sortit i ja sap com s’envien els correus. Per tant, la conseqüència del canvi moltes vegades no vol dir que el que jo hagi passat pel mig sigui millor. Però la conseqüència és: jo el que hi havia abans ja sabia gestionar-ho i ara sé gestionar el d’abans i això. Per tant, normalment quedo en una posició més favorable que al principi.

LOLA CARRASCO: A veure, ens has explicat les fases, però estaria bé explicar si hi ha algunes habilitats, estratègies, que podríem desenvolupar per poder viure aquestes fases una mica millor.

XAVI SAVIN: Molt bé. La primera era negació.

LOLA CARRASCO: No, la primera era el repte. El repte és el que t’arriba. La notificació que això a partir d’ara es farà així.

XAVI SAVIN: De vegades el repte és: “Escolta, que em diuen que a partir d’ara passarà això”, “tindrem aquest nou client”, “donarem aquesta atenció en aquest lloc concret”. Com surto de la negació? Com ho faig per no mantenir-me immòbil? El que he de fer és recaptar informació fiable per poder, al més aviat possible, adonar-me del nou escenari. Jo he de buscar fonts que siguin fiables i que em donin informació.

LOLA CARRASCO: Com més informació, millor.

XAVI SAVIN: De la negació sortim amb informació.

La por… aquí el que hem de fer és aprendre a gestionar aquesta emoció, que ho hem comentat en altres pòdcasts, però al final és: la por em paralitza i només donant-me una miqueta de temps, normalment ja soc capaç de gestionar-ho. Com més aviat passi la negació, abans superaré la por.

I m’he de plantejar petits reptes. Diu: “Ja sabem que l’escenari ha canviat, però ens costa començar a prendre decisions”. En aquest moment, aprendre a gestionar l’emoció, i que aquesta no impedeixi modificar determinades conductes, serà la clau. El que faré seran passos petits. Em proposaré: «He de parlar amb públic. Jo sé que això em fa molt de respecte», però diré: “Bé, doncs potser parlar davant de 400 persones em costa moltíssim, però…” Començaré per fer-me un guió, això és fàcil! I després, quan tingui el guió, potser puc practicar sol, i després de practicar-ho sol puc fer-ho amb cinc. La manera de vèncer la por és amb exposició progressiva.

LOLA CARRASCO: Esglaonadament. Després de la por, aquesta transició, com ho podem fer perquè no ens agafi un atac de nervis? Perquè potser, a vegades, el que ens pot passar és que assumim que hi ha un canvi, ens hi posem, però ens fa com una mica de basarda, tirar-nos a la piscina.

XAVI SAVIN: Aquí el que faré serà, en el moment que jo negocio què faré, em donaré un termini. Agafaré i diré: “Jo provaré això”. Imagina’t que és un canvi de programa, doncs l’ideal seria: “Escolta, posem el programa, el posem en marxa i d’aquí a tres mesos en parlem. I, durant tres mesos, farem el possible. Que no? Doncs si hem de tirar enrere, tirem enrere”. Jo no estaré jutjant des del primer dia, perquè el primer dia, quan hi ha una crisi, el resultat se’n va cap a baix. Per què? Perquè l’antic procediment era un hàbit i això vol dir que em sortia de manera molt fàcil. Jo anava allà, em posava el paper, marcava el número de telèfon i fax enviat. Ara he de crear un nou hàbit. Si jo agafo i em dono l’oportunitat de “va, un parell de mesos i ho valorem”, d’aquesta manera puc gestionar molt millor la transició.

LOLA CARRASCO: Si fem aquesta transició correctament, el més normal és que tinguem bons resultats, però pot ser que no.

XAVI SAVIN: Ho revisem. Per què? Perquè si passats dos o tres mesos no tinc millors resultats, el que faré serà revisar el procediment, però és evident que el principi ja ha passat.

LOLA CARRASCO: Ja hem fet la primera feina.

XAVI SAVIN: Aquí hi ha hagut una crisi i aquella estratègia és evident que no m’anava bé. Si jo m’he adonat que hi havia una crisi és perquè de sobte el mercat ha canviat, o les normes han canviat.

LOLA CARRASCO: És a dir, si obtenim resultats que no són d’allò més adients, tornar a la por o a la negació podria ser?

XAVI SAVIN: Hauré de canviar d’estratègia. Si ho faig diverses vegades, que també ho tenim en un altre pòdcast, pot aparèixer la indefensió. Això a l’altre ja hem dit com gestionar-ho.

LOLA CARRASCO: Que el busquin i l’escoltin.

XAVI SAVIN: Ja hem dit com gestionar-ho, però el tema és aquest: si els resultats no em surten, reviso el procediment.

LOLA CARRASCO: I aleshores ens trobem una nova realitat.

XAVI SAVIN: Que és: jo encara sé utilitzar el fax i, a més, ara sé utilitzar el correu electrònic. O: jo sé utilitzar la versió 2.0 i la versió 2.3. I segur que la 2.3 té més coses. El que hem d’entendre és… ara m’anaves a dir: “I això com…?”

LOLA CARRASCO: No, no, no, estava pensant això, que ara, amb aquesta nova realitat, el que haurem assolit és un nou hàbit, que això a vegades és el més complicat, però ja haurem passat aquest procés.

XAVI SAVIN: I al final la intel·ligència és la capacitat que tenim per adaptar-nos. Crisis n’hi haurà constantment, crisis o canvis o modificacions; per tant, aquelles persones que siguem conscients que ens costa una miqueta i tinguem clars aquests passos i anem avançant a poquet a poquet, som els que ens adaptarem més vegades a més canvis.

LOLA CARRASCO: Molt bé, si et sembla bé, recordem per què fem aquests pòdcasts.

XAVI SAVIN: Fem aquests pòdcasts perquè volem promocionar, a part de la intel·ligència emocional, el benestar emocional, perquè la gestió del canvi és fonamental, perquè a les organitzacions, on les persones podem treballar durant moltíssims anys, és evident que ens va genial anar-nos adaptant; i perquè si jo sé que tinc tendència a resistir-me al canvi, potser puc posar un plus d’esforç per modificar-ho. En qualsevol cas, això no vol dir que tots els canvis siguin bons. Vol dir que jo he de donar l’oportunitat de durant un temps provar-ho, veure els resultats i després veure si això ho adapto o no.

LOLA CARRASCO: Decidir.

XAVI SAVIN: Si ho adapto, serà perquè és millor, i això vol dir que hauré arribat a un punt millor que l’inicial.

LOLA CARRASCO: Dit tot això, us recomanem que escolteu els altres pòdcasts que hem fet relacionats amb el benestar emocional, i moltes gràcies, Xavi.

XAVI SAVIN: A tu, fins a la propera.

Heu escoltat un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

Descripció de l'episodi:

En aquest pòdcast es parlarà de com adaptar-nos a entorn professionalment exigents. Per on començar? Quins poden ser aquests entorns? Quines habilitats o recursos podem desenvolupar?

Ser conscients de la situació, detectar aquells elements que dificulten un bon ambient i veure com gestionar aquestes situacions pot ajudar.

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

Benvinguts a AudioFormació, un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

LOLA CARRASCO: En aquesta col·lecció de pòdcasts mirarem de donar-vos a conèixer informació, eines i recursos per fer front als reptes diaris. És important saber com ens sentim, pensem o actuem en el nostre dia a dia, i desenvolupar aquelles capacitats que ens poden ajudar a fer front a situacions d’estrès de la millor manera.

Avui us volem parlar de com adaptar-nos a entorns professionals emocionalment exigents. Per on començar? Quins poden ser aquests entorns? Quines habilitats o recursos podem desenvolupar? Tot això ens ho explicarà en Xavi Savin, que és psicòleg general sanitari, i una servidora, Lola Carrasco. Tots dos som els encarregats de donar veu a aquestes píndoles formatives. Hola, Xavi.

XAVI SAVIN: Hola, Lola.

LOLA CARRASCO: No sempre és possible canviar el nostre entorn de treball o les circumstàncies, i per això avui volem dedicar aquest videpòdcast a això: com adaptar-nos a aquests entorns professionals que emocionalment són molt exigents. Per on podríem començar?

XAVI SAVIN: Podríem començar dient què és això d’exigent. Exigent serà tot allò on l’emoció del client, de l’usuari, juga un paper important. Aquests pòdcasts els fem per a la Diputació de Barcelona. De vegades han d’atendre persones, siguin clients, proveïdors o usuaris, o persones de Barcelona, que venen a fer una demanda o una reclamació, però ho fan amb angoixa; per exemple, gestionar multes, que ho fan amb preocupació, o disgust. Es tracta d’això.

LOLA CARRASCO: A veure, poden haver-hi tota mena de professions: les forces d’ordre, policies, bombers, personal sanitari que està actuant en emergències. Però també hi ha altres professions de despatx, podríem dir, que estan també molt pressionades a l’hora d’entregar, a l’hora de mostrar resultats; que no sempre han de ser situacions extremes, sinó que la feina, el dia a dia, no hi ha un pic de feina, sinó que sempre estem en una situació d’estrès continu. Aquí no sé si també podríem parlar d’aquest tipus de professions.

XAVI SAVIN: Sí, però sobretot, emocionalment exigent, l’emoció que ho fa exigent és l’emoció de qui ve. Aquí no estem parlant que jo tingui malestar amb els companys, que per això ja hem parlat de tots els temes d’intel·ligència emocional. En psicologia, l’expert en això es coneix com a primers auxilis psicològics, o psicòleg emergencista. El psicòleg d’emergències, que és aquell psicòleg o aquella psicòloga que, per exemple, atén després d’un atemptat, o que atén després d’un accident on hi ha hagut víctimes, o que atén persones que estan excarcerades, que el vehicle ha tingut un accident, no poden sortir fins que no arriben els bombers, o els bombers no aconsegueixen alliberar-lo. Són aquelles situacions en les quals el més important és l’emoció. Això ens passa a totes les feines, passa a la banca, i passa al personal funcionari, moltíssim, que és quan jo estic en una finestreta i la persona que estic atenent té un nivell de malestar molt important.

LOLA CARRASCO: Què podem fer per millorar la situació? Estem en una situació que el nostre client, la persona que estem atenent, està nerviós o fins i tot molt tens, perquè allò que ens ve a explicar li suposa un entrebanc o li suposa un greu problema. Nosaltres com podem reaccionar davant d’una situació així?

XAVI SAVIN: Prendrem consciència del problema, n’identificarem el motiu. Si poguéssim, que això no passa normalment en emergències, jo em prepararia per a aquella situació. Per exemple, ens ho emportem fora de l’àmbit laboral. Una actuació d’emergències a la meva vida personal és quan un amic o una amiga em truca perquè s’acaba de divorciar. Això és una emergència, o perquè ha tingut una mort propera a dins de la família, això és una emergència. Si em truca algú i em diu: “Xavi, a veure si ens veiem, que estic molt trist perquè m’acabo de separar o m’acabo de divorciar o m’ha passat això”… Jo ja em prepararé, i això s’anomena entrenament en imaginació. Jo arribaré allà, em trobaré aquesta situació, possiblement estarà així, procuraré fer això, això altre, etc.

Normalment, amb emergències no tenim aquesta oportunitat, no sabem a què anem. El que farem serà: em retiro una miqueta i m’assossego. Això serà el primer. Planificar i organitzar. Després, veuré què és urgent i què és important. Quan tu i jo hem parlat d’urgència i importància, el que hem dit és que cal tenir molta cura d’allò que és important. Aquí no, aquí cal tenir molta cura del que és urgent. En situacions en què jo estic atenent una persona que està molt preocupada…

LOLA CARRASCO: O en un estat de nervis, per exemple, un cas molt greu que està descontrolada.

XAVI SAVIN: Imagina’t que jo estic atenent el públic i algú ha perdut el fill. Aquí el fet urgent és trobar aquest nano. Llavors, jo em centraré en això. O hi ha algú que ve molt preocupat perquè, no ho sé, li acaba de retirar el cotxe la grua i ha de dur algú a l’hospital; aquí el fet urgent és trobar-li un mitjà de transport. En aquest cas, normalment, les persones, com que sempre passem allò que és urgent per davant del que és important, hem de procurar no descuidar l’important. Aquí no, aquí el que és urgent és urgent.

LOLA CARRASCO: Què més hauríem de fer o podríem fer?

XAVI SAVIN: Aquí el guió ens diu: aprèn a delegar. De fet, delegar és importantíssim. Hi ha moltes persones que diuen: “Amb el que trigo a explicar-t’ho, ja ho faig jo”. Però en aquest cas sí que potser puc agafar i dir: “Pots atendre aquesta persona?”, “Pots fer això?”.

LOLA CARRASCO: Potser buscar la persona més adient que no pas jo a l’hora de tractar aquest tema. Potser jo no soc la persona…

XAVI SAVIN: En qualsevol cas, totes aquestes són situacions que tenen l’impacte emocional i surten del que és esperat. Per tant, necessitaré l’ajuda d’algun company o companya i, per tant, he de poder delegar.

LOLA CARRASCO: Què més? Concentrar la teva ment, això seria un pas? A vegades fem moltes coses alhora i ens despista?

XAVI SAVIN: No deixar-nos segrestar per aquesta emoció. Aquí ve, insisteixo, el que fa que hi hagi aquest impacte emocional important és qui ve a buscar el servei de la Diputació de Barcelona. És aquesta emoció. Jo el que he de fer és no deixar-me segrestar per aquesta emoció, i m’he de concentrar en el punt important, i ho he de forçar.

Jo moltes vegades t’he explicat que nosaltres treballem en uns despatxos de sis o set metres quadrats. I quan estàs a consulta, ve una persona trista i només poden passar dues coses: que surtin dos tristos o que l’altre s’animi. O ve una persona angoixada, només podem sortir els dos angoixats o que l’altre es relaxi. Aquñi passa el mateix: ve algú perquè l’atenguem i ve amb un nivell d’enuig molt important, o ens enutgem els dos o l’altre es calma. Aquí és on hem de centrar l’atenció en el que és eficaç o el que és operatiu i que no se me’n vagi cap a “és que s’ha dirigit a mi amb l’expressió tal, m’ha dit que semblo…”.

LOLA CARRASCO: Aquí tornaríem un altre cop a parlar de les emocions, de com interfereixen, com apareixen i ens condicionen. Llavors, què fem?

XAVI SAVIN: El que fem és: jo puc decidir on centro l’atenció i puc decidir què faig. Anava a dir una cosa que em fa gràcia, no sé si és gràcia, la paraula. Els psicòlegs i les psicòlogues emergencistes es passen el dia per terra.

LOLA CARRASCO: Què vols dir amb això?

XAVI SAVIN: Es passen el dia per terra perquè hi ha hagut un atemptat, i tu vols que aquesta persona es calmi. És difícil que en un lloc on hi ha hagut un atemptat, on hi ha corredisses, allà drets els dos parlant, es calmi. Buscaran un lloc a part i seuran a terra. O, per exemple, t’he parlat de quan algú es queda dins del cotxe i no pot sortir. Si el cotxe està bolcat i la persona està així, es posen a terra, es posen al nivell. El que he de procurar és que la postura i tot l’entorn, el context, sigui el més favorable possible per estar calmats. I això normalment és anar a terra. Si jo estic atenent una persona i està dreta i jo estic assegut, o jo estic recolzat, està incòmode… és difícil. Procurarem això.

LOLA CARRASCO: I amb les emocions què fem, Xavi?

XAVI SAVIN: Amb les emocions, el primer, serà…

LOLA CARRASCO: Com les controlem? Perquè si nosaltres rebem algú que està trist o enfadat, empatitzar pot no ser gaire bo.

XAVI SAVIN: No, empatitzar és bo sempre.

LOLA CARRASCO: Però sense que acabem encomanant-nos d’aquella emoció, no? Com posem aquesta barrera sense que aquella altra persona se senti rebutjada o que no l’estem tractant com mereix?

XAVI SAVIN: Jo estic atenent el públic, i ve una persona enfadada. L’enuig era la conseqüència de què?

LOLA CARRASCO: Que hi ha alguna cosa que no s’està complint o que ens estem sentint atacats, o no escoltats.

XAVI SAVIN: Aquella persona pensa que no ha estat justament tractada. Per exemple, està enutjat amb una multa que li han cobrat i considera que no li haurien d’haver cobrat. Jo el primer que he de fer és identificar l’emoció de l’altre, li poso nom. Si és enuig vol dir que considera que hi ha hagut un abús. Aquí poden passar dues coses, que és que hi hagi hagut un abús o que no hi hagi hagut un abús. Però el que és segur és que ell ho ha viscut com un abús. Aquest és el nivell d’empatia, el meu nivell d’empatia no és que jo també m’emprenyi, és: jo em poso a les teves sabates i potser soc capaç d’entendre que si jo hagués rebut aquesta comunicació també m’enutjaria.

LOLA CARRASCO: I un cop fet això, què fem?

XAVI SAVIN: Si realment hi ha hagut un abús, l’ideal seria una disculpa i una reparació en la mesura que jo pugui. I si no hi ha hagut un abús, li hauré d’explicar a aquesta persona. Si li explico bé i el meu estat d’ànim és favorable, gairebé segur que li dono la volta. Què és tristesa? Vol dir que ha perdut alguna cosa, i jo he de saber què ha perdut i si puc fer alguna cosa perquè recuperi això que ha perdut. Si és culpa, vol dir que considera que no ha actuat bé. Si és melancolia, vol dir que tenia una cosa i ara ja no la té. El que haurem de fer és això: procurar identificar l’emoció, veure el per què, que la seva emoció cobri sentit, aquest és l’exercici veritable de l’empatia, és: jo he de ser capaç d’entendre per què aquesta persona actua així. Algunes vegades t’ho he comentat, jo de vegades ve gent a consulta que d’entrada no et cau bé, t’explica la seva vida i penses: “Si és que…”

LOLA CARRASCO: No podia fer una altra cosa.

XAVI SAVIN: Doncs hem d’arribar a aquest “si és que…”. Si algú està enfadat és perquè ell considera que té motius per estar enfadat. Una de dues: o són certs o està equivocat. En qualsevol cas, la seva emoció és sincera, és original. Aquí és on posarem el focus.

LOLA CARRASCO: Més enllà d’atendre personal o gent que poden venir a fer consultes o queixes o el que sigui, aquests entorns professionals exigents també poden ser persones que tenen una responsabilitat i que clar, la seva presa de decisions afecta moltes altres persones. Aquesta exigència continuada durant dies, setmanes, mesos, en el mateix càrrec, no sé si es pot gestionar d’alguna manera perquè al final no et passi una factura psicològica de dir: “Ostres, és que de triar aquest o no aquest projecte depèn això o això altre”.

XAVI SAVIN: Una ajuda, una subvenció.

LOLA CARRASCO: Correcte. Poden passar moltes coses. Com ens podem protegir per tirar i fer bé la nostra feina, ser objectius o tenir en compte molts factors, sense que això ens suposi una càrrega en el nostre dia a dia?

XAVI SAVIN: Una cosa important serà tenir clar quines són les meves atribucions.

LOLA CARRASCO: Fins on puc arribar.

XAVI SAVIN: Treballava en una entitat que es dedicaven a un cert col·lectiu. I ho fan molt bé i deien: “Xavi, a mi em ve gent que és d’un altre col·lectiu. Jo em sento fatal perquè els ajudo…”. Eren persones que patien dol. “Però clar, a mi em venen i també necessiten l’atenció d’un psicòleg”.

Un s’ha de convèncer que al final jo faig el que puc dins de les meves atribucions. Després, serà important el tema de la parada de pensament, de ser capaç quan surto de la feina desconnectar, etc. Són eines o estratègies que avui si ho començo a explicar no acabem.

LOLA CARRASCO: Bé, doncs si et sembla bé, per acabar, no sé si vols afegir alguna cosa més.

XAVI SAVIN: Podem explicar el motiu i recopilar, si et sembla bé.

LOLA CARRASCO: Explica quin és el motiu pel qual fem aquests pòdcasts.

XAVI SAVIN: El motiu és: tothom que té atenció al públic o a tercers o usuaris es troba amb situacions d’impacte emocional, des d’una esbroncada —que pot ser amb tu o pots ser un espectador— fins a una persona que es dirigeix a tu amb enuig, tristesa, preocupació, culpa, ira, ràbia o el que sigui.

Com ho gestionem? El primer exercici, el de l’empatia, però què és? Jo he de tenir un interès a conèixer els teus motius, fins que arribi el punt que la teva conducta es vegi justificada, i això m’ajuda a agafar distància, adonar-me que l’enuig no és amb mi, no em coneix, sinó que l’enuig ve de fora. I després ser capaços d’imposar la nostra pròpia emoció, que és: jo agafo distància i faig conductes que són pròpies de l’emoció que jo vull tenir.

LOLA CARRASCO: Doncs fins aquí.

XAVI SAVIN: Fins aquí el pòdcast.

LOLA CARRASCO: Tenim més pòdcasts dedicats a la intel·ligència emocional, dedicats a experiments relacionats amb la psicologia, que ens ajuden a entendre com funciona la nostra ment i per què actuem de determinada manera. Us recomanem que els veieu, els escolteu i aquest de moment el deixem aquí. Gràcies, Xavi.

XAVI SAVIN: Fins a la propera.

Heu escoltat un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

Descripció de l'episodi:

La intel·ligència emocional és l’habilitat per a reconèixer, entendre i gestionar les emocions en nosaltres i en la interacció amb els altres. Una persona amb intel·ligència emocional serà capaç de modificar el seu estil de lideratge en funció de l’altra persona. Té molt a veure amb la capacitat d’influir i d’escollir com em relaciono amb els altres.

Sabies que la intel·ligència emocional és responsable d’entre el 85% i el 90% de l’èxit dels líders en les organitzacions? Com podem aplicar la intel·ligència emocional a la feina? I a la nostra vida personal? De tot això es parlarà en aquest pòdcast.

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

Benvinguts a AudioFormació, un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

LOLA CARRASCO: En aquesta col·lecció de videopòdcasts mirarem de donar-vos a conèixer informació, eines i recursos per fer front als reptes diaris. És important saber com ens sentim, pensem o actuem en el nostre dia a dia, i desenvolupar aquelles capacitats que ens poden ajudar a fer front a situacions d’estrès de la millor manera.

Avui us volem parlar de la intel·ligència emocional i l’eficàcia personal i professional. Com podem aplicar aquesta intel·ligència emocional a la feina i a la nostra vida personal? Tot això ens ho explicarà en Joan Pinyol, que és psicòleg expert en treball, i una servidora, Lola Carrasco. Tots dos som els encarregats de donar veu a aquestes píndoles formatives.

Hola, Joan.

JOAN PINYOL: Hola, Lola, com va?

LOLA CARRASCO: Un cop més, parlem d’intel·ligència emocional, i aquest cop posem el focus a ser molt més eficaços a la feina. Avui volem parlar d’aquesta intel·ligència emocional però aplicada a l’eficàcia.

No sé per on podem començar. No sé si començar parlant d’intel·ligència emocional, què és o què comporta i després aplicar-ho al treball.

JOAN PINYOL: La intel·ligència emocional, com que sé que s’ha anat treballant i comentant al llarg dels pòdcasts, és un factor d’èxit. Avui en dia, parlar de la intel·ligència emocional és un factor d’èxit.

Ja sé que s’ha mencionat 25 mil vegades el Daniel Goleman, però realment, més que l’eficàcia, quan parlem de l’àmbit laboral, també és important pel fet personal i una mica egoista de poder estar bé en aquest entorn, al que sabem que li dediquem molt de temps. I hi ha un fet clar que és la relació social. Tu tens una vinculació amb persones. Aquestes persones són companys, són caps, són col·laboradors, són clients. Sobretot, pensant en la Diputació, imagina’t, amb la quantitat del que en diuen »stake holders», que tenen molt contacte amb gent molt diversa. En aquests entorns aquesta intel·ligència emocional és pur egoisme, pur pensar en un mateix. Començant amb què? Que és important estar bé. És important estar bé i rodejar-te de gent que nosaltres en diem gent positiva…

LOLA CARRASCO: Gent que també està bé.

JOAN PINYOL: Això és així, normalment tu vas amb qui realment estàs bé. Quantes vegades ens passa que et truca algú que hi tens una bona sintonia, i agafes el telèfon o li respons de pressa. I hi ha unes altres vegades que tens una trucada d’algú o t’envia alguna cosa i ostres… Ho posposes una mica. Ara parlaríem una mica d’aquesta part d’intel·ligència emocional, de com fer-ho, de com afrontar-ho i què és el que pot ajudar.

LOLA CARRASCO: Però podríem dir que la base, al cap i a la fi, és que som socials. És a dir, que som persones. A la feina o fora de la feina.

No sé si durant molts anys això no s’ha tingut en compte. És a dir, s’ha obviat que al final la gent es relaciona amb altres persones. Aquesta fluïdesa a connectar amb aquelles altres persones facilita que la feina surti millor, perquè si tenim una bona connexió amb altra gent, encara que estiguin treballant, facilitarà les coses.

JOAN PINYOL: Tot és més fàcil, això per començar.

LOLA CARRASCO: Això seria la base?

JOAN PINYOL: Estem parlant de coses òbvies però és així. Hi ha una cosa que hem comentat en algun altre pòdcast quan parlem de l’evolució. El nostre cervell el marca, no només els anys i la millora de l’alimentació, sinó que el gran canvi ve amb la socialització. Som gent sociable. La situació de la pandèmia ha fet que per a molta gent un dels grans problemes que es trobaven en l'àmbit emocional vingués perquè no havien tingut la possibilitat de socialitzar-se.

Però és veritat que avui en dia, per raons tecnològiques, per WhatsApp… Hi ha eines que ens facilitaven, no el contacte físic, però sí poder-te socialitzar. I això a la feina, tot i que hi ha aquest component que es fa molt teletreball, ajuda també: és veritat que és bo anar a la feina, perquè et dona l’opció i possibilitat de poder socialitzar-te, socialitzes amb la gent que tens més propera o és més afí a com ets tu.

Però això ajuda moltíssim, perquè ajuda també a compartir, ajuda a poder expressar, davant de certes dificultats que tens aquella dificultat i tens algú al teu costat que et pot ajudar.

Dediquem una gran part de la nostra vida a l’àmbit laboral i el que hem de fer és intentar estar bé. Amb això hem de ser egoistes, això és veritat. Si tu ets a la feina i tens un entorn perquè més o menys el gestiones bé, sempre hi ha situacions que hi ha alguna persona (un client, un col·laborador o algun cap o algun company) que en un moment determinat no estàs tan i tan bé. Doncs un ho nota: “Ostres, no em sento molt bé”. Fas la teva feina, que requereix un esforç, unes tensions, un estrès, perquè és així, però si a sobre li sumem que no tens un bon entorn social dels companys, no ajuda.

LOLA CARRASCO: Jo no sé si un pot començar a generar aquests canvis. És a dir, imagina’t que ens senten i diuen: “Jo em trobo a vegades amb certes circumstàncies o amb un entorn en unes reunions que aquesta energia positiva o aquesta mena de flexibilitat no hi és”. Un pot prendre la iniciativa, podem donar algunes pautes? Com podríem fer-ho per ser nosaltres els iniciadors, els que agafem la bandera de la intel·ligència emocional i la plantem?

JOAN PINYOL: És molt bonic i fàcil de dir: rodeja’t sempre de gent positiva. Però la vida, és la que és i et trobes el que et trobes. Inclús amb l’entorn familiar. És el que és. Hi ha una cosa que es diu assertivitat. Això és molt important.

LOLA CARRASCO: També se’n parla molt últimament.

JOAN PINYOL: Se’n parla molt però s’ha de treballar. Les coses no són fàcils. És fàcil de dir, però no és fàcil de fer! Però és com tot: és una tècnica i una habilitat que has d’anar treballant. L’assertivitat és quan tu veus que alguna cosa que no t’agrada, dir-ho, però d’una manera que no sigui feridora, que sigui expressant des de la primera persona. No: “Tu m’has fet” sinó: “Jo em sento així en aquesta situació”. No voldrà dir que hagis de ser amic tota la vida, perquè la vida és així, tens els amics que tens, tens coneguts i tens saludables.

Al final, l’entorn és així. Però sí que és veritat que l’assertivitat no deixa de ser això, és —a part de l’empatia, de posar-te en el lloc de l’altre— quan hi ha una cosa que realment veus que no t’agrada, exposar-ho i fer-ho d’una manera sempre constructiva i positiva. Parlem d’emocions positives, doncs també en positiu dir: “Escolta, jo això que m’estàs plantejant, a mi no m’ha sentat molt bé”. Argumentar-ho.

No és qüestió de posar-te en una discussió, perquè et produeix més ansietat, etc. Repetim que són situacions que un ha d’anar plantejant amb tècniques que ja hem parlat: tècniques de respiració, comptem fins a tres,… Però sobretot l’assertivitat és poder dir als altres que una cosa no t’agrada.

I la gent que és positiva és la gent que t’escolta, la que no et pregunta, les coses les fa perquè tu ja realment estàs amb ell i per ell. És aquella gent que et fan sentir bé. És aquella gent que estàs una estona amb ells i et generen un equilibri. Tot no pot ser un món feliç, perquè és impossible; ni tot ha de ser un món en què tot siguin problemes, discussions, angoixes, perquè al final emmalalteixes. El que tinguis de bo, aprofita-ho al màxim. Perquè al final, jo sempre dic que hi ha dues coses, potser no són políticament correctes: la família és la que tens, els amics te’ls busques tu. Al llarg de la vida anem aprenent i, allò que diuen de les canes, doncs efectivament, va aprenent i va valorant de dir: “Doncs jo em veig millor amb aquest perfil de gent”. És així, la humanitat va triant.

LOLA CARRASCO: Has parlat d’assertivitat i també d’empatia, però quina diferència hi ha? Es confonen? Què seria, l’empatia?

JOAN PINYOL: L’empatia seria posar-te al lloc de l’altre.

LOLA CARRASCO: Llavors et serveix per comunicar assertivament o no?

JOAN PINYOL: Sí, perquè el que fa és posar-te al lloc de l’altre. Si et poses al lloc de l’altre, perquè un està bé, està molt bé, perquè la positivitat s’enganxa. Però també la negativitat s’enganxa molt.

També l’empatia fa que si tu veus que algú reacciona d’una manera, si tu saps per què reacciona d’aquella manera, també aquesta empatia t’ajuda a entendre més les coses. Per exemple, posem un cas: tu i jo som companys i al matí, sigui el teu cap o sigui un company, et dic: “Mira, Lola, ahir vaig tenir un problema a casa i vinc una mica creuat”. Tu entendràs moltes coses de per què. Això es diu empatia, tu estàs posant-te a la meva pell. Si jo, per exemple, arribo al despatx i faig mala cara i no et dic res, i tu no saps res…

LOLA CARRASCO: No em puc posar en el teu lloc.

JOAN PINYOL: No et pots posar al meu lloc, com a molt faràs l’assertivitat, que és dir, si jo et digués alguna cosa: “Ostres, Joan, que això que m’estàs dient em fa sentir…”. I és veritat, aquestes coses, el que té a l’altra banda el fa reaccionar també. I dir: “Ostres, doncs potser sí”.

LOLA CARRASCO: Doncs aquí intervindria un tercer factor: la comunicació. Val la pena que, si aquell dia no tenim el millor dia de la nostra vida, perquè no hem pogut dormir, perquè el nen ens ha plorat, perquè estem pre-griposos, ho comuniquem a l’equip, de dir: “Escolta, avui, mira, potser dic alguna cosa fora de to, però enteneu que avui…”. A vegades això es tapa i la bola es va fent més grossa.

JOAN PINYOL: Ho has dit molt bé. Al final, tot és la comunicació, explicar les coses. Nosaltres som ara aquí fent aquesta sessió, i ho estem gravant, i s’està sentint; però realment som conscients que nosaltres també treballem dia a dia, i tenim companys i parlem des de la pràctica. I un dirà: “Això sembla una mica una entelèquia”.No és veritat, si tu això ho tens com un hàbit, que no és fàcil, això s’ha d’anar treballant, però s’ha de començar, hi ha d’haver un moment en què a un li han de dir: “Escolta: nosaltres això, a la nostra organització, és una cosa que intentem”. La gent ve a treballar normal, un tindrà el seu dia millor o pitjor, però si algú té alguna cosa aquell dia molt concreta, que hagi passat el dia abans, podrà dir-ho o no podrà dir-ho; però si ho diu, els altres és una cosa que entenen. Això és el que se’n diu empatia. És ficar-te a la pell de l’altre, d’una manera molt resumida.

LOLA CARRASCO: Tota aquesta mena d’accions o de comportaments o d’hàbits, que podríem dir que són de la intel·ligència emocional, , si finalment els treballem, si normalment els practiquem, es tradueix en ser més eficaços? Perquè ens sentim millor? Sentir-nos millor fa que siguem més bons professionals? Què passa al nostre cervell?

JOAN PINYOL: No sé si et diria millor professional.

LOLA CARRASCO: No fins a aquest punt.

JOAN PINYOL: Jo simplement dic l’eficàcia entenent-la des del mateix benestar, d’estar bé. Tot això, si tu estàs bé, estàs bé, el teu entorn no està bé. Això afavoreix molt. És bo tant en l'àmbit personal com en l'àmbit professional.

A vegades, és difícil fer la gran diferència entre les coses personals i les professionals: entro al meu despatx, o la meva feina; i pum, canvio.

Sí, pots adequar certes conductes, però la base, l’estructura, és la mateixa. Si tu ets d’una manera a fora… Hi ha gent que sí que pot tenir algun canvi molt radical. Però, en general si un és d’una manera fora, arrossega gran part del mateix a la feina. Estar bé, aplicar intel·ligència emocional, pot ser un tema molt «soft».

Hi ha una cosa que és l’aptitud, perquè s’entén que tu la feina l’has de fer, l’has de fer bé perquè ets un professional d’allò, perquè hi entens tècnicament. I, després hi ha l’actitud. L’actitud és multiplicadora. Posarem un exemple. Estar bé forma part del que es diu la psicologia positiva, que no vol dir que tot sigui positiu.

LOLA CARRASCO: No tot és fantàstic i meravellós, però…

JOAN PINYOL: Això en un pòdcast ja ho hem parlat, hi ha coses que no són tan agradables, però tu les enfoques perquè ho siguin. Per exemple, la NASA té un exemple molt xulo, que no és un experiment. Ells en diuen el quocient d’optimisme i actitud, que vol dir tenir intel·ligència emocional. Vol dir: tu, si has de ser enginyer o un biòleg, omatemàtic, el que sigui, ja s’entén que has de tenir això, màsters…

LOLA CARRASCO: Uns coneixements tècnics.

JOAN PINYOL: Però això no és el més important. Una vegada això ja ho tens, ells el que valoren és el quocient d’optimisme, d’una bona actitud, d’intel·ligència emocional. Per què?. Perquè tu compartiràs durant un temps, i en una situació de molt de risc (perquè anar a l’espai no deu ser fàcil) treballaràs dia a dia amb algú, col·laborant amb algú, i necessites gent que sàpiga dir les coses en el seu moment i que sigui positiva quan ha de ser-ho.

LOLA CARRASCO: Parles d’astronautes. Quan algú decideix que l’enviaran a l’espai, si han de passar quatre mesos quatre persones en un espai molt reduït compartint-ho absolutament tot, si no tenen una bona intel·ligència emocional…

JOAN PINYOL: O tinguis algú que sigui molt negatiu o molt pessimista… “Això no anirà bé”.

LOLA CARRASCO: El projecte se’n va en orris.

JOAN PINYOL: “Quan baixem es cremarà la nau”, val la pena dir-li…

LOLA CARRASCO: No vinguis. És un exemple molt clarificador de com funcionem.

JOAN PINYOL: I a la feina de vegades passa, tens algú al costat que diu: “Això no sortirà bé”. Al final, t'ho creus que no sortirà bé. Tenir aquests paràmetres d’intel·ligència emocional, que al final no deixem de ser aquestes coses que hem parlat, d’assertivitat, d’empatia, d’intentar…

LOLA CARRASCO: De comunicació assertiva.

JOAN PINYOL: Ser comunicatiu. Això és el que entenem que fa que estiguis millor personalment i professionalment.

LOLA CARRASCO: Això ho has explicat fa un moment, però val la pena recordar-ho. Podríem dir que la gent que ens està escoltant digui «Mira, començaré a aplicar aquesta intel·ligència emocional a la feina per millorar el clima, millorar l’ambient. Així les relacions que establim fluiran i tot anirà més rodat». Però clar, si tu ho comences a aplicar a la feina, que pot ser que hi estiguis vuit hores al dia, això després t’ho acabaràs emportant a casa, amb els amics. Al final, aquesta intel·ligència emocional l’aplicaràs a tot perquè hi trobaràs beneficis, no? És una mena com de pràctica que al final es va estenent i si veiem que tots hi posem una mica de nosaltres, al final és una millora per a la societat.

JOAN PINYOL: Tornem a dir-ho. Primer, és important, per a un mateix, egoisme pur i dur. Per a un mateix és el més important. I per a tot el teu entorn. I tot el teu entorn és, per un cantó, l’entorn professional, que estàs molt de temps amb ells, i per l’altre, amb tot el teu entorn personal-familiar. Tot això al final és una cosa que va en benefici teu, personalment, i et va bé a l’entorn professional. És així, són hàbits que pots anar treballant i que et valen per a tots els àmbits de la vida.

LOLA CARRASCO: Per acabar, Joan, valdria la pena recordar per què fem aquests pòdcasts, què és el que aportem explicant o parlant, que hem parlat molt, sobre la intel·ligència emocional, sobre experiments psicològics, que al final ens fan entendre com funciona el nostre cervell, no? Tu ho has explicat molt bé, ve de milers i milers d’anys, de com el més bàsic, l’ésser humà més bàsic, reaccionava. Per què és important entendre com funciona el nostre cervell? Entendre les coses fa que ens plantegem fer aquests canvis que a vegades són importants per millorar?

JOAN PINYOL: També estem ara en un entorn, estem fent aquest programa per a la gent de la Diputació de Barcelona, i sabem que ells estan dia a dia amb molts inputs de tot tipus, des de les relacions que tenen amb els ajuntaments, des de gent que va a demanar, des de col·laboradors que tenen, entre els mateixos companys, que és una entitat molt gran. I són eines que els poden ajudar, que molts d’ells això ja ho deuen saber, i fer, però si amb això podem aportar aquest petit granet de sorra, que és la tendència que hi ha ara a escala mundial, de reforçar aquesta part d’emocions…

Com a psicòleg, tenim un pes molt important d’emoció enfront de la raó, doncs això és el que, per mi —parlo com a professional—, em faria sentir satisfet, anar aportant aquest petit granet de sorra de dir: «Ostres, doncs això m’ha ajudat a veure això d’una altra manera i m’ha ajudat a estar millor». Jo crec que és l’objectiu: que la gent estigui millor en l’entorn professional i personal, i saber que hi haurà moments que no tot serà com un espera, però que això també forma part de la vida, i que haguem pògut ajudar a gestionar-ho de la millor forma possible.

LOLA CARRASCO: Moltes gràcies, Joan, fins a la propera.

JOAN PINYOL: Moltes gràcies, Lola, fins a la propera.

Heu escoltat un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

Descripció de l'episodi:

Sovint no gestionem massa bé l’enuig i això pot tenir conseqüències no gaire desitjables, perquè si estic enfadat no seré eficaç.

Estar enfadats és una emoció que provoca efectes en el nostre cos. A la llarga, podem patir estrès, així que cal vigilar a no viure un enuig crònic a la feina per a la nostra salut mental i física.

Què podem fer? Una bona opció és aprendre a relaxar-nos.

D’això es parlarà en aquest pòdcast.

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

Benvinguts a AudioFormació, un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

LOLA CARRASCO: En aquesta col·lecció de pòdcasts mirarem de donar-vos a conèixer informació, eines i recursos per fer front als reptes diaris. És important saber com ens sentim, pensem o actuem en el nostre dia a dia, i desenvolupar aquelles capacitats que ens poden ajudar a fer front a situacions d’estrès de la millor manera.

Avui us parlem de per què si estic emprenyat no seré eficaç. Què ens passa si estem enfadats? Com reacciona físicament el nostre cos? Afecta les nostres capacitats?

Tot això ens ho explicarà en Xavi Savin, que és psicòleg general sanitari, i una servidora, Lola Carrasco. Tots dos som els encarregats de donar veu a aquestes píndoles formatives.

Hola, Xavi.

XAVI SAVIN: Hola, Lola.

LOLA CARRASCO: Sovint no gestionem gaire bé l’enuig a la feina i això pot tenir unes conseqüències no gaire desitjables- Avui volem parlar d’això, de per què si estem emprenyats l’eficàcia de la nostra tasca desapareix. Per on podríem començar a explicar tot això?

XAVI SAVIN: En altres pòdcasts hem parlat de les emocions, i el primer que hem de fer és recordar com reacciona el nostre cos a l’enuig. Primer: quin és el motiu de l’enuig?

LOLA CARRASCO: A la feina, pot ser que hi hagi una feina que no s’ha fet, o una presentació que no està prou bé, un client que s’ha perdut, algun enuig amb un company o amb alguna altra persona del departament per unes tasques que no estan bé. Podrien ser moltes, les causes.

XAVI SAVIN: Normalment, l’enuig és la conseqüència que l’altre faci una conducta que em perjudica, i ho fa una mica expressament.

LOLA CARRASCO: No té res a veure l’enuig amb la frustració, no?

XAVI SAVIN: No. L’enuig és la conseqüència, és l’ira, i és la reacció que té el meu organisme quan jo considero que els altres s’estan aprofitant. Per exemple, si algú penso que intenta fer passar la meva feina per seva. Augmenta la pressió sanguínia, s’eleva el pols, el ritme cardíac, i pot arribar a generar taquicàrdia. La taquicàrdia seria quan jo percebo que el cor va a mil. Augmenta la producció de substàncies químiques com l’adrenalina, desequilibra el sistema immunitari —però això és una conseqüència—, contractures, dolors, tensions, tot aquest tipus de coses. Al final és: jo identifico que hi ha algú que està abusant de la meva confiança i el meu cos es prepara per lluitar.

LOLA CARRASCO: Per atacar aquell que em fa alguna cosa, que jo considero un enfrontament.

XAVI SAVIN: Una de les coses que fa el meu cos és emportar-se tot l’aliment i l’energia del cervell als punys. I això és incompatible amb la bona feina. Per això l’enuig perjudica greument el meu rendiment professional.

LOLA CARRASCO: El nostre cervell està concentrat a atacar.

XAVI SAVIN: El nostre cervell no està concentrat, desapareix. Quan una persona està molt enfadada no és especialment àgil o ràpida pensant, ni s’expressa gaire bé. No sé si t’ha passat alguna vegada que enfadada has intentat explicar alguna cosa i, quan surts de la reunió dius: “No li he dit això”. Després em venen totes les idees al cap del que hauria d’haver dit. Això és l'enuig.

LOLA CARRASCO: Com que això no ens ajuda gens, hauríem d’explicar què és el que podríem fer per mitigar aquesta reacció que ens sorgeix davant d’això, d’aquesta mena d’enfrontament.

XAVI SAVIN: Normalment, amb la por, amb l’enuig, amb la majoria d’emocions, es genera un cercle viciós que comença al cervell. El cervell identifica un abús. O identifica una amenaça. Llavors, dóna l’ordre de preparar-te per fugir o per lluitar. En aquest cas, per lluitar.

Aleshores, el cos reacciona per lluitar, que és: accelera el cor i la respiració es torna ràpida i superficial. I això el que fa és retroalimentar l’ordre de manera que cada vegada estigui més enfadat.

LOLA CARRASCO: Va creixent, aquesta sensació.

XAVI SAVIN: Ho he de parar en algun lloc. Tinc el cervell, tinc el cor i tinc la respiració. On ho pararies?

LOLA CARRASCO: Al cervell.

XAVI SAVIN: Molt bé. Cinquanta euros, em jugo cinquanta euros que no pots no pensar en un elefant rosa. Què, te’ls dec o no? LOLA CARRASCO: No, evidentment, el primer que fas és visualitzar un elefant rosa.

XAVI SAVIN: Per tant, no pots no pensar, el cervell no es pot aturar, perquè com més em proposo no enfadar-me…

LOLA CARRASCO: Encara t’enfades més.

XAVI SAVIN: És com quan te’n vas a dormir i dius “necessito adormir-me ja”; i no t’adorms, perquè per dormir necessito pensar en com és de suau el coixí, i no en com necessito dormir. Doncs aquí passa el mateix, el cervell no pot ser.

LOLA CARRASCO: Llavors, he de controlar la respiració.

XAVI SAVIN: Per què, el cor el saps parar o no?

LOLA CARRASCO: Tampoc seria gaire bo, no?

XAVI SAVIN: Esportistes d’aquests d’apnea són capaços d’abaixar les pulsacions amb concentració.

LOLA CARRASCO: Però aquí no anirem a aquest nivell, explicarem una tècnica més ràpida i eficaç.

XAVI SAVIN: Que és la respiració. Inclús un nen petit, si jo li dic que aguanti la respiració és capaç de fer-ho, o que respiri ràpidament, o que faci una respiració ràpida i superficial, o més lenta. En canvi, si li dic: “Batega ràpidament” hoi té més complicat. El cap no funciona, el cor no funciona. Sí que funciona, però no em serveix per això. Em toca la respiració.

LOLA CARRASCO: És el que puc controlar de manera més eficaç.

XAVI SAVIN: Això mateix. Aquí aprendrem a fer una respiració diafragmàtica.

LOLA CARRASCO: Com es fa això?

XAVI SAVIN: El diafragma és una membrana que separa els pulmons de l’aparell digestiu. Per tant, com que és una membrana (com una mena de tela) no respiro amb això. Quan diem respiració diafragmàtica o respirar amb el diafragma, el que volem dir és que omplirem els pulmons per complet. Com els omplo tant, aquesta membrana baixa i l’estómac surt, perquè necessita fer lloc. Tu has vist els nens molt petits, acabats de néixer, com respiren, que se’ls mou la panxa? Respiren bé. Quan ens fem més grans, apareix l’angoixa, i l’estrès, i deixen de respirar bé als tres o quatre anyets ja no respiren com acabats de néixer.

Hem de recuperar aquesta respiració. El que farem és posar una mà al pit i l'altra mà a l’estómac. Inspirarem, anirem imaginant que anem acompanyant l’aire i farem el possible perquè l’aire arribi fins al fons dels pulmons. Si arriba fins al fons s’omplirà el pulmó de baix cap a dalt i espitjarà aquesta membrana. Posa una mà aquí, una mà a l’estómac, respira profundament, sense més història. Què fas? Omples el pit. I aquí el que hem de fer és… tu em veus la panxa.

LOLA CARRASCO: Sí.

XAVI SAVIN: La mà del pit, la moc?

LOLA CARRASCO: No.

XAVI SAVIN: La mà de la panxa sí. Em sap greu perquè ells no ho veuen, però truques a la Lola, que la Lola no diu mentides. Això és la respiració diafragmàtica.

LOLA CARRASCO: I això per a què serveix?

XAVI SAVIN: Prova-ho tu. Se te’n va al pit, a veure…

LOLA CARRASCO: Ah! Vols dir que no s’ha de moure la mà del pit!

XAVI SAVIN: Aquesta no es pot moure. Força-ho! Força-ho vol dir treu la panxa, fica-la, fica la panxa, torna-la a treure, fica-la. I ara inspires alhora que treus la panxa. I ara expires i la fiques. Com que jo ho faig forçat, al final el que faig és una mica de trampa, li faig lloc al pulmó. Jo trec la panxa i ja li faig aquest lloc i acabo respirant.

LOLA CARRASCO: I això què ens aporta, per a què serveix?

XAVI SAVIN: Això ens aporta que, si ara portéssim un pulsòmetre veuríem… Bé, aquí encara no perquè això és la meitat de l’exercici. Molts cops ens expliquen com fer la respiració diafragmàtica i ens expliquen només això, i al final el que fem és respirar i donar més oxigen. I aquí el que volem fer és fer baixar les pulsacions. Primer jo respiro així, ja l'agafo, agafo el ritme. Després el que faré serà inspirar, mantenir l'aire al pulmó durant quatre o cinc segons, expiro, mantinc….

Si jo faig això, les pulsacions baixen ràpidament. Les pulsacions són lentes, el meu cervell, mira, ja m’he relaxat. El meu cervell entén que jo estic tranquil i relaxat i l’emoció tendeix a desaparèixer.

LOLA CARRASCO: És a dir que és una manera que el nostre cos torni a la normalitat.

XAVI SAVIN: Molt bé. Però, sobretot, la respiració diafragmàtica és la primera part, i són molt importants aquests dos moments d’aguantar l’aire dins dels pulmons i aguantar mantenir els pulmons buits.

LOLA CARRASCO: No sé si vols parlar un cop més del Daniel Goleman i del segrest de l’amígdala. Per què és dolent no fer aquest exercici que has dit que ens tranquil·litza?

XAVI SAVIN: És com si tinguéssim dos cervells, un és l’instintiu i l’altre és el racional. L’amígdala és l’instintiu, que està a l’hipotàlem. O mana un o mana l’altre, tots dos no poden manar a l'hora. Què passa? Què fa que el racional deixi de manar i mani l’instintiu? El meu nivell d’activació, el meu punt de nervis: si vull desactivar l'instintiu, he de fer aquest exercici, per exemple. Després n’explicaré un altre que també està molt bé. L'he de fer abans d’arribar a aquest segrest de l’amígdala. Quan ha arribat ja és tard i llavors perdo el control i faig aquestes conductes de les quals després em penedeixo. Per què me’n penedeixo? Perquè són conductes que, en un estat normal, no faria. En canvi, segrestat per l’amígdala, ho faig.

LOLA CARRASCO: Preparant el guió m’has dit que seria interessant parlar de l'alienació mental, vinculada a l’enuig, No sé si val la pena explicar, encara que sigui a nivell superficial, en l'àmbit jurídic…

XAVI SAVIN: «Alienació» és «enagenación», en castellà. Perquè tothom ho entengui.Alienació és, per exemple, com s’anomena quan dues persones se separen i estan discutint per la custòdia dels fills i un dels dos progenitors fa per malmetre l’altre. D'això se’n diu alienació, també. Però aquí estem parlant, no d’aquesta alienació, sinó de la que a vegades mal diem, perquè és un castellanisme l'«enagenación», que és un atenuant. Per què és important, per què és un atenuant, l'alienació?, perquè vol dir que no hi ha voluntat, és quan jo estic a la feina i soc cruel amb un company, però inclús mentre ho estava sent m’estava adonant que la meva conducta no m’agrada: això és l’«enagenación». I, com que està demostrat que hi ha persones que fan determinades conductes més enllà de la seva voluntat, evidentment no és el mateix que algú cometi un assassinat planificat, programat, racional, que en un moment determinat algú amb un cop d’ira… La conseqüència és la mateixa, el mort és mort, però és molt més perillós el que ho fa des del cervell racional que el que ho fa des del cervell emocional. Imagina’t que jo tinc molta por, pujo al cotxe, accelero i atropello el que em vol atracar. No és el mateix que anar-lo a buscar a casa i fotre-li dos trets. Per això parlàvem de l'«enagenación».

LOLA CARRASCO: Doncs no sé si val la pena que expliquis per què hem volgut dedicar aquest pòdcast al fet que, si estem enutjats, no som eficaços. Quines són les conseqüències de no tenir el control en una situació que no és aquella que considerem que és justa, o és una situació que considerem que és un atac a la nostra feina o a la nostra persona.

XAVI SAVIN: L’objectiu és que les meves conductes siguin racionals. Per què vull que siguin racionals? Perquè les conductes racionals són aquelles que no depenen del meu estat d’ànim en aquell moment. En la meva vida personal, un punt emotiu,fer un “em cago en”, a la vida personal de tant en tant pot anar bé. Per exemple, pot ajudar a posar límits. Però quan som professionals, això no hauria de tenir lloc. Aquest és el motiu: entendre que les emocions són bones, que jo n’he de ser conscient, però que no haurien de segrestar la meva conducta, i la millor manera, la més senzilla, és el control de la respiració i anticipar quan puc arribar a aquest tipus de situacions.

LOLA CARRASCO: Doncs aquí ho deixem, Xavi.

Cal recordar que tenim més pòdcasts dedicats al món de la psicologia, al món dels sentiments o emocions, millor dit. Sentiments, emocions, com funciona el nostre cervell, per què fem les coses que fem i com ho fem? Tot això sempre és interessant, sobretot si hem de millorar el nostre entorn laboral. Perquè, al final, vivim en una societat, i si nosaltres millorem el nostre trosset, aconseguim que els altres entorns també vagin millorant.

Fins a la propera, Xavi.

XAVI SAVIN: Igualment, una abraçada.

Heu escoltat un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

Descripció de l'episodi:

Dubtar de les nostres capacitats, formar part d’un nou equip, començar un nou projecte… Són moltes les raons que, en un moment donat, ens fan tenir por…

Com de limitant pot arribar a ser la por? La por a equivocar-nos pot arribar a paralitzar-nos? Com afecta les nostres capacitats professionals? I com podem superar aquestes pors?

La por, a la feina, pot portar-nos a la procrastinació, postergació o posposició d’accions, en retardar activitats o situacions que han d'atendre's, substituint-les per altres situacions més irrellevants o agradables.

En aquest pòdcast es parlarà de com superar aquestes pors que ens limiten.

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

Benvinguts a AudioFormació, un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

LOLA CARRASCO: En aquesta col·lecció de pòdcasts mirarem de donar-vos a conèixer informació, eines i recursos per fer front als reptes diaris. És important saber com ens sentim, pensem o actuem en el nostre dia a dia, i desenvolupar aquelles capacitats que ens poden ajudar a fer front a situacions d’estrès de la millor manera.

Avui parlarem de per què la por va en contra de la meva productivitat. Com de limitant pot arribar a ser, la por? La por d’equivocar-nos a la feina pot arribar a paralitzar-nos? Com afecta les nostres capacitats professionals?

Tot això ens ho explicarà en Xavi Savin, que és psicòleg general sanitari, i una servidora, Lola Carrasco. Tots dos som els encarregats de donar veu a aquestes píndoles formatives. Hola, Xavi.

XAVI SAVIN: Hola, Lola.

LOLA CARRASCO: Dubtar de les nostres capacitats, formar part d’un nou equip, començar un nou projecte… Són moltes les raons que, en un moment donat, ens poden fer sentir por. Per tant, avui parlarem d’això, de per què pot anar en contra de la meva productivitat, aquesta por. No sé si vols començar parlant de l’emoció, de la por?

XAVI SAVIN: La por és una emoció lligada a la conservació de l’espècie, i això vol dir que ens ajuda a mantenir-vos vius. La por fa que jo identifiqui una amenaça i tingui ganes de córrer. Què passa? Que moltes vegades ens fan por situacions que nosaltres no podem resoldre corrent. Per exemple, parlar en públic.

LOLA CARRASCO: Hem de quedar-nos i trobar solucions per superar aquesta por o per gestionar-la? Se supera, es gestiona, es reprimeix? Què fem amb ella?

XAVI SAVIN: Jo diria: supero la por i gestiono l’emoció. O sigui, gestiono la respiració ràpida i superficial, el cor que batega fort, això ho gestiono, faig alguna cosa per minimitzar-ho; i supero aquella situació a la qual a mi em costa moltíssim fer front i li poso algun tipus de solució.

LOLA CARRASCO: Molt bé, què podem fer per no paralitzar-nos?

XAVI SAVIN: El primer que he de fer és saber per quin motiu jo tinc aquesta por.

LOLA CARRASCO: Identificar què fa que tingui por.

XAVI SAVIN: Quina és l’amenaça? Moltes vegades amb això n’hi ha prou. Perquè de vegades el motiu en realitat no és… potser em fa molta por equivocar-me a l’hora de fer això i la realitat és que, de fet, ho estic entregant a algú perquè em doni el seu parer i soc a temps de corregir-ho. De vegades això ja ho pot minimitzar. Com que parlem de la feina, aquí no parlarem de la por de volar o la por dels ganivets o els pallassos o al color groc —totes aquestes fòbies tan curioses que hi ha—, sinó que parlarem de la por que té a veure amb el tema professional. Per exemple, a l’hora d’exposar un projecte o de parlar en públic o de fer una pregunta, o de presentar un pressupost, qualsevol cosa d’aquest estil.

LOLA CARRASCO: Tu creus que cada vegada hi ha més pors en l'àmbit laboral? Que tenim més inseguretats a l’hora d’enfrontar-nos a les nostres tasques?

XAVI SAVIN: Tu què creus?

LOLA CARRASCO: Jo crec que sí, que a vegades la saturació d’informació, de coneixements, fa que al final tinguem por de si estem bé, si el procés és l’adequat o no, o havia d’agafar l’altre… o hem de tornar a actualitzar-nos un programa o una aplicació que hem fet servir fins fa quatre dies. Aquestes pors també de la tecnologia, per exemple.

XAVI SAVIN: Doncs és possible. Potser tens raó.

LOLA CARRASCO: Doncs mira, aquí ho deixem.

XAVI SAVIN: En principi, la por és una emoció que és instintiva, que ve de fa milers d’anys, que és una reacció normal o freqüent; però sí que és veritat que ara tenim molts més feedbacks i molts més estímuls.

LOLA CARRASCO: És que no sé si la por també va relacionada amb la confiança, amb si jo sabré fer una cosa. M’explico? A vegades hi ha gent… abans les professions eren com més estables, els oficis, els processos; durant vint anys feies les coses de la mateixa manera, hi havia pocs canvis al llarg de la teva vida laboral. I avui en dia el que passa és que és més habitual que ens hàgim d’habituar a acceptar aquests canvis, tractar-los i fer-los. No sé si per aquí pot venir la cosa.

XAVI SAVIN: Molt bé. T’ho compro.

LOLA CARRASCO: Explica’ns què podem fer per gestionar-ho.

XAVI SAVIN: El primer serà identificar el motiu de la por. Per exemple, em fa por parlar en públic perquè penso que em poden fer alguna pregunta que jo no sàpiga. Normalment, quan tu fas una xerrada, una formació, un taller, el que en sap més d’allò ets tu. Però adonar-se d’això…

LOLA CARRASCO: Per això t’han contractat o t’han delegat aquesta tasca.

XAVI SAVIN: Se suposa que ets expert, i si no ets expert ho dius i no cal que ho facis; però normalment el que en sap més… a més, també passa una cosa, si jo vaig a fer una xerrada de psicologia, potser hi ha gent que en sap més, de psicologia. Però d’allò que jo xerraré, d’aquell aspecte concret de la psicologia, és difícil. Si tu vas a fer una formació, un taller de ràdio, és difícil que vagis a un lloc on hi hagi més gent. En qualsevol cas, a més, tu faràs un taller de ràdio, de pòdcast, amb un component educatiu. D’això en saps més que ningú, Lola.

LOLA CARRASCO: I tornem al mateix de sempre, quan tu fas una xerrada, una ponència, un taller, t’ho has preparat. I normalment la persona que hi va no.

XAVI SAVIN: Molt bé. Llavors, el que has de tenir clar és això. T’explico una anècdota que té a veure amb això? És molt freqüent que… jo en dic “el ponent ocult”. Tu vas a fer una xerrada, una formació, i sempre acostuma a haver-hi algú que li agradaria ser on ets tu, aquest és el ponent ocult, és el “conferenciante oculto”. Què passa?, que es mor per participar i de vegades t’ho embolica. Jo tinc un truquet, que és generar-li inseguretat. Com li genero? Això és un secret, eh. Ara, si un dia anem físicament a la Diputació de Barcelona i ho faig, ja sabran que ho penso fer. Per exemple, hi ha algú, jo començo… ara pensava en un lloc. Jo faig una xerrada i hi ha algú que aixeca la mà i diu: “Jo també soc psicòleg i fa molts anys que faig això”. Si jo li dono l’oportunitat de participar en qualsevol moment, això anirà pel pedregar. El que he de fer és crear-li la inseguretat. Jo li dic: “Com que tu en saps molt, d’això, d’aquí a una estona arribarem a aquest punt i et demanaré ajuda”. Ja el tinc espantat, perquè ell no sap si el que jo li preguntaré serà més o menys tècnic, si ho sabrà… doncs la por funciona així. La por és la incertesa. Al final, quan jo vaig a fer una formació, si em pregunten una cosa que no sé, què dic? Doncs no ho sé, apunta’t el meu correu electrònic o dona’m el teu i jo me n’assabento i ja t’ho faré saber. I ja està, la gent ho rep bé, no hi ha problema. Però la por, el que n’he d’identificar és el motiu. Em fa por que algú em faci una pregunta que jo no sàpiga respondre. Doncs si algú em fa una pregunta que no sé respondre li demano el correu electrònic i solucionat. A més, inclús l’audiència t’ho capta bé, perquè diu: “Ah, doncs si això no ho sap vol dir que la resta sí que ho sap i no s’ho està inventant”. Identificar l’amenaça i si realment és tan amenaça. Què més hauré de fer? El que he de procurar és fer exposicions progressives. Si et fa por parlar en públic no te’n vagis al mig del camp del Barça amb un micro un dia de Barça-Madrid.

LOLA CARRASCO: Home, és com una estratègia molt bèstia, no? D’impacte.

XAVI SAVIN: Passa molt a les bodes i als funerals, que la gent no està habituada a parlar. El primer dia de parlar en públic és: 200 persones el dia més important de la vida, amb un fotògraf i un càmera. No, fem-ho progressiu.

LOLA CARRASCO: Ves practicant a casa.

XAVI SAVIN: Abans em deies la reunió de l’escala. Doncs parla a la reunió de l’escala.

LOLA CARRASCO: Però hi ha molta gent, això passa a vegades a les feines, gent que és molt bona amb dades o amb les seves tasques del dia a dia, i després a la reunió, on han d’exposar allò que fa mesos que treballen, els costa defensar o explicar simplement, sense haver de defensar una postura, allò que ells en són experts.

XAVI SAVIN: Perquè la por s’endú l’energia, la sang, l’oxigen del cervell cap a on?

LOLA CARRASCO: Cap a les cames.

XAVI SAVIN: Cap a les cames, i llavors els costa molt més expressar-se.

LOLA CARRASCO: El cap està pensant: “Per on surto?”.

XAVI SAVIN: Tenen ganes de sortir corrents i no explicar-ho, el primer: identificar l’amenaça. Després, el que faré serà anar-me exposant de manera progressiva, i no passaré d’esglaó fins que el primer el tingui controlat. Me’n recordo d’èpoques de forçar-me a fer preguntes. Abans de sortir tu a donar una conferència davant de tantes persones, has de ser capaç de fer una pregunta a la conferència d’un altre. Una pregunta no és boicotejar, eh, no és aquest conferenciante oculto.

LOLA CARRASCO: És anar a una altra conferència i aixecar la mà.

XAVI SAVIN: Si a mi m’agradaria que m’ampliessin, o saber, o tinc un dubte, ho pregunto. Jo el que aniré fent és això: a la pròxima reunió de l’escala… O diran: “Et toca ser president”. “No…!”. Doncs ho ets, i obres, tens l’acta, la tanques, ho expresses, parles amb l’API o la gestoria de torn. Aquest tipus de coses.

LOLA CARRASCO: Jo no sé si val la pena, en el moment que identifiques que és una por real, que em fa por parlar en públic o el que sigui, fer un llistat de coses de què és el pitjor que podria passar. Plantejar-me escenaris de dir: que caigui el sostre, que faci el ridícul, que em quedi sense veu o que m’oblidi de tot el que portava al cap.

XAVI SAVIN: Hi ha una estratègia que utilitzem a consulta, que és per desmuntar els pensaments binaris, aquests de: “Com ha anat la reunió?”. O genial o fatal. Home, doncs entre genial i fatal, et pot anar mig bé o mig malament, regular, bastant bé, bastant malament. Hi ha tot un ventall, però normalment no tenim ventalls. “Com ha anat el viatge?”. “Fantàstic”, “penós”. No, ens n’anem als pensaments dicotòmics. Fem una trampeta, que és: què és el millor que pot passar i què és el pitjor? Amb el pitjor poden passar dues coses: si el pitjor realment no és tan dolent, “el pitjor que em podria passar és que no sabés respondre”. Si no sabessis respondre, realment seria tan dolent? O què faries en aquest cas? Doncs li preguntaria, com que hi haurà tal persona, que segur que ho sap, li passaria el torn de paraula o li diria: “Això ho pots contestar tu”. Si el pitjor no és tan dolent, llavors jugarem que aquesta persona em digui si seria capaç de suportar-ho. I si el pitjor és molt dolent, llavors el que faig és dir: “D’acord, el pitjor què seria?”. “Que m’acomiadin”. Home, doncs sí que ho puc suportar, però… i el millor què pot ser? Que em promocionin. D’acord, doncs el millor i el pitjor gairebé segur que no passa. Molt malament ho has de fer a la reunió perquè t’acomiadin, o molt bé ho has de fer perquè t’apugin el sou. Quan el pitjor no és tan pitjor, aquí juguem a relativitzar, com tu deies. Seria capaç de suportar-ho, sí o no? Sí, doncs fantàstic. Si el pitjor és realment molt, molt dolent, llavors agafo aquest, agafo l’altre extrem, el millor… perquè això és la campana de Gauss, te’n recordes? La probabilitat que et passi el pitjor és de 0,01 per 1.000, i normalment el que ens passa és que va mig bé o va mig malament, o podia haver anat una mica millor, podia haver anat una miqueta pitjor.

LOLA CARRASCO: No sé si vols explicar alguna cosa més, alguna altra tècnica per superar aquestes pors que de vegades ens creem nosaltres sols.

XAVI SAVIN: Aquí el que farem serà… jo t’he dit, ho esglaonem de manera que, si pot ser, han de ser passos prou curts perquè sigui un repte, però que no sigui extremadament complicat. Quan aquest esglaó s’ha superat, llavors fem front al següent. Mira, jo treballo amb una persona que no s’ha vacunat perquè té fòbia a les agulles. El primer que vam fer va ser que ell s’habitués a una agulla. Una xeringa sense agulla. Saps aquestes xeringues que s’utilitzen per a la medicació? No porten agulla, la boca és gran. De fet, tampoc tenen massa forma de xeringa, perquè són més allargadetes. És com una d’això de Petri, és una mesura.

LOLA CARRASCO: Però llavors aquesta persona què ha de fer? Tocar-la?

XAVI SAVIN: Aquesta persona ha d’aprendre a relaxar-se amb això que sembla una xeringa, però en realitat no ho és. S’hi habitua. Quan s’hi hagi habituat, ho farà igual amb una xeringa que podria portar agulla, sense agulla. Quan s’hi hagi habituat, ho farà amb una xeringa amb agulla tapada. Quan s’hi hagi habituat, haurà de ser capaç de relaxar-se tenint una xeringa amb agulla destapada a la mà, inclús tocant l’agulla.

LOLA CARRASCO: I això serveix perquè et vagis adaptant o habituant?

XAVI SAVIN: Ara, el següent que ens toca és que està demanat possiblement avui hora per fer la vacuna. A ell li farà por que li clavin l’agulla. Però és que abans només la idea de la xeringa ja li generava molta por. Doncs ja hem recorregut moltíssima part del camí. Doncs això és el que hem de fer a la feina. “Em fa por parlar en públic”; doncs el primer que faré serà habituar-me a parlar amb dues persones, amb tres persones, amb cinc persones. Sense ser protagonista. Ser allà encara que jo no participi o no parli. El següent seria estar en una taula on hi ha diverses persones que parlen, i el següent serà ser jo la persona que porta la ponència o la conferència amb poca gent, amb aforament mitjà i amb aforament complet. Però ho he de fer d’aquesta manera tan progressiva, ho faré a poc a poc i ho faré acompanyant-me de la tècnica de Jacobson que hem explicat al videopòdcast de l’enuig.

LOLA CARRASCO: Doncs valdria la pena recordar per què fem aquests videopòdcasts, què aporten a aquells que ens estiguin veient o escoltant, parlar de psicologia, de tècniques, d’eines…

XAVI SAVIN: L’objectiu al final és: com pot ser que aprenem a fer un PowerPoint i no aprenem a estar relaxats quan estem parlant en públic o quan estem…? No és que no pugui ser, però hi ha moltes organitzacions que no són la Diputació de Barcelona que agafen una certa distància, i per mi és molt més important saber gestionar les emocions i saber ser empàtic i posar-me en la pell de l’altre inclús que saber fer anar un Excel.

LOLA CARRASCO: Doncs ho deixem aquí, moltes gràcies per tota aquesta explicació relacionada amb la por, com va en contra de la productivitat, i us recomanem que veieu la resta de videopòdcasts que tenim en aquesta col·lecció. Gràcies, Xavi.

XAVI SAVIN: Fins a la propera.

Heu escoltat un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

Descripció de l'episodi:

Què li passa al nostre cos si estem preocupats? Pot afectar el nostre rendiment laboral? Podem acabar patint estrès? D’on prové l’estrès? Quan ens sentim sotmesos a pressió, el nostre sistema nerviós dona instruccions al cos perquè alliberi hormones de l'estrès, com a adrenalina i cortisol, que produeixen canvis fisiològics amb la finalitat d'ajudar-nos a fer front a l'amenaça o al perill. En aquest pòdcast es parlarà de l’estrès, d’eustrès i de distrès. Saps què són?

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

Benvinguts a AudioFormació, un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

LOLA CARRASCO: En aquesta col·lecció de videopòdcasts mirarem de donar-vos a conèixer informació, eines i recursos per fer front als reptes diaris. És important saber com ens sentim, pensem o actuem en el nostre dia a dia, i desenvolupar aquelles capacitats que ens poden ajudar a fer front a situacions d’estrès de la millor manera. Avui us volem parlar de per què si estic preocupat treballo més lent i faig més errors. Què li passa al nostre cos si estem preocupats? Pot afectar el nostre rendiment laboral? Podem acabar patint estrès? Tot això ens ho explicarà en Xavi Savin, que és psicòleg general sanitari, i una servidora, Lola Carrasco. Tots dos som els encarregats de donar veu a aquestes píndoles formatives. Hola, Xavi.

XAVI SAVIN: Hola, Lola.

LOLA CARRASCO: A veure, avui tornem a parlar de les emocions i com ens poden portar problemes en l'àmbit professional si no les sabem gestionar correctament. I avui exactament volem parlar que les preocupacions fan que treballem de manera més lenta i que acabem cometent errors. Si et sembla bé, podríem començar parlant de com reacciona el nostre cos quan estem preocupats, quina és la simptomatologia, què li passa?

XAVI SAVIN: El nostre sistema nerviós dona instruccions perquè el cos allibera hormones de l’estrès, que són l’adrenalina i el cortisol. Una de les coses que hem de saber és que no hi ha un estrès sinó que n’hi ha dos. Aquí parlem de la preocupació com la font de l’estrès, i llavors parlem d’estrès i distrès. Et sona, això?

LOLA CARRASCO: Normalment, la gent fica en el mateix sac l’estrès. Aquí fiquem que són nervis.

XAVI SAVIN: I donem per fet que sempre és negatiu.

LOLA CARRASCO: Ansietat, nervis, pressió… mil i una dades. Ho fiquem tot al mateix sac. Tu m’estàs dient que no, que no és així.

XAVI SAVIN: Quan parlem a la ràdio, quan preparem un pòdcast, tu tens un puntet de nervis o no?

LOLA CARRASCO: Sí.

XAVI SAVIN: Són bons, aquests nervis?

LOLA CARRASCO: Sí.

XAVI SAVIN: Per què?

LOLA CARRASCO: Perquè et fan estar alerta, tens atenció, et poses el xip d'“això ha de quedar bé”.

XAVI SAVIN: Saps quan ve una persona que està excessivament relaxada? No hi ha qui ho aguanti, això. Soporífero, no sé dir-ho en català. Doncs aquest puntet és l’eustrès, quan jo he practicat algun esport, me’n recordo que abans de competir tenia mal de panxa, i si no tenia mal de panxa, la competició no anava bé, perquè volia dir que tenia aquest puntet, que estava connectat, que estava atent al rendiment. Això és l’eustrès. Quan ens adormim a l’oficina després de dinar, aquí no hi ha eustrès. Per què? Perquè com vingui el cap o la cap… llavors m’activo una miqueta. Aquest és l’eustrès, és aquest puntet de nervis que em fa rendir, que em fa estar despert, que em fa estar alerta i no cometre tants errors.

LOLA CARRASCO: I que no ens crea problemes mentals.

XAVI SAVIN: Ni orgànicament ni res, al contrari. Lubrica amb por una mica l’organisme, fa que la cosa xuti bé.

LOLA CARRASCO: I després hi ha el distrès, i a aquest què li passa?

XAVI SAVIN: És quan això s’accelera més i arriba un moment que el rendiment baixa. El que passa és: molt poqueta activació. I amb molt poqueta activació, el meu rendiment és baix, jo em vaig posant nerviós, el meu rendiment puja. Fins que arriba un moment que apareix el distrès i llavors el meu rendiment tornarà a baixar.

LOLA CARRASCO: Què passa, per què baixa, aquest rendiment?

XAVI SAVIN: Amb el distrès passen diverses coses. Una, que afavoreix el desenvolupament de moltíssimes malalties, entre elles, les cardíaques. I després, que ens recorda que la meva energia ja està més posada, més enfocada a fugir que no a ser resolutiu o cap al nostre cervell, per tant, això és el que passa.

LOLA CARRASCO: I en l'àmbit de malalties. Si vivim sempre estressats, nerviosos, si aquest eustrès se’ns escapa de les mans, això quines conseqüències pot tenir en l'àmbit físic o mental?

XAVI SAVIN: Les principals són les cardíaques, però les persones podem tenir tendència a somatitzar. Què és, somatitzar?

LOLA CARRASCO: Que finalment físicament pateixes mal de cap, mal de panxa…

XAVI SAVIN: És important entendre que la dificultat orgànica ja hi és. Jo quan estic angoixat, a mi m’agrada parlar de dos llocs, un és l’estómac. Però l’estómac jo el tinc una mica tocat. Quan menjo molta fruita FRUITS SECS 5.15 seca o he fet dues copes, hi ha gent que ho tolera bé; jo, malament. I l’altra és la boca. Hi ha un queixal que em fa mal. Aquest queixal me l’haurien de treure, però quan no estic amb aquest nivell distrès, el meu organisme està prou fort per combatre. Però en el moment que jo tinc aquest puntet… l’estrès és tensió psicològica i orgànica. Això m’afecta. Tu quan estàs angoixada, cap on va?

LOLA CARRASCO: És que ara t’estava escoltant i pensava, quan diuen allò que els nervis se’t fiquen a la panxa, ve per aquí?

XAVI SAVIN: Sí, però a tu et van a la…? Hi ha gent que els agafa mal de cap.

LOLA CARRASCO: No, a mi no.

XAVI SAVIN: O hi ha gent que a l’oïda, i hi ha gent que a la boca, hi ha gent que els surten flegmons quan els passa. A tu et va a l’estómac.

LOLA CARRASCO: A mi em va a l’estómac, se’m tanca l’estómac i és terrible.

XAVI SAVIN: És probable que tu ja tinguis tendència que si no menges molt bé, potser… o no?

LOLA CARRASCO: No, els nervis els tinc a l’estómac.

XAVI SAVIN: Doncs seria això.

LOLA CARRASCO: Anem al tema. El tema d’aquest pòdcast és la preocupació. Preocupat treballo més lent i és més fàcil que acabi cometent errors.

XAVI SAVIN: La primera part, ja ho hem explicat, que és quan jo estic en aquest punt que tinc un puntet de nervis, però no arribo a estar prou preocupat perquè el meu rendiment baixi, cometo menys errors i vaig més àgil. Però després ve la part de la preocupació, per què ens preocupem? Perquè aquí podem dir molt bé, fantàstic, i ja està, ara què fem? Per què ens preocupem? Ens preocupem perquè les persones tenim tendència a malpensar. I malpensem per dos motius. Un, perquè generalitzem, cometem un error cognitiu; i l’altre és perquè pensem que si després passa allò, no ens causarà tant de dolor.

LOLA CARRASCO: Sempre ens acabem posant en el pitjor?

XAVI SAVIN: Ja saps que sempre no, però tenim tendència a posar-nos en el pitjor. Quan tu anaves a l’escola… No era una pregunta, jo ja sé que tu has anat a l’escola. Deien: “Diguem les notes”. I tu què pensaves? “He suspès”. És difícil que algú pensi: “Això està superat”. Has estudiat, ho has preparat, hi havia 30 preguntes, n’has contestat 28. LOLA CARRASCO: Hi ha gent que no. Hi ha gent que sempre tenia claríssim que haurien tret un 10, però sí que és veritat que la gran majoria, fins i tot gent que treia bones notes, era com: “Ostres…”.

XAVI SAVIN: Si algú estava segur de tenir un 10 és perquè tenia l’examen abans. Fins i tot el que treia el 10 potser creia que potser tenia un 6 o un 7. Perquè les persones tenim tendència a malpensar. Per què?, perquè prefereixo creure que suspendré i després aprovar que creure que aprovaré i després suspendre. Perquè crec que serà més dolorós.

LOLA CARRASCO: Ens preparem mentalment per al pitjor escenari. Perquè així després és menys problemàtic.

XAVI SAVIN: Aquesta és la nostra teoria, però estem equivocats. Anticipar que les coses aniran malament fa que la probabilitat que vagin malament sigui més alta —després veure, per què— i, en canvi, no disminueix el dolor. Què vull dir? Van a donar les notes dels exàmens i jo penso: “He suspès segur.” I després diuen: “Xavi, un 4”. I no penso: “Buf, sort que ja ho sabia”. No, el meu disgust és igual. O vaig a buscar uns resultats mèdics, imagina’t que penses que et sortiran malament i jo penso que sortiran malament. I estem els dos fotuts. Algun dels dos està alegre?

LOLA CARRASCO: No, estem fotuts igual.

XAVI SAVIN: Per tant, no serveix de res…

LOLA CARRASCO: Pensar que anirà malament.

XAVI SAVIN: En canvi, el que sí que fa, no en el cas del resultat mèdic, però en el cas de l’estudi, és disminuir la probabilitat que em vagi bé. Per què?, perquè si crec que suspendré estic menys motivat per estudiar. Una entrevista de feina, una promoció. Si jo penso que la feina me la donen o la promoció me la donen, jo m’ho prepararé molt bé.

LOLA CARRASCO: Però si ja d’entrada pensem que no ens ho donaran, ja anem desmotivats.

XAVI SAVIN: És que a sobre aniré desmotivat, no m’ho hauré preparat, no m’ho donaran i em sabrà igual de greu. Per tant, anticipar que el resultat és negatiu no disminueix el dolor. I sí que disminueix la probabilitat de tenir èxit.

LOLA CARRASCO: Molt bé, ara ens has explicat com funciona el nostre cap o el nostre cervell i què podem fer per canviar aquesta situació, per fer-ho diferent.

XAVI SAVIN: Mira, et poso un últim exemple, que és quan ens fan una analítica. Tu quan et donen el paper de l’analítica, què busques? Fa temps que no has agafat un paper… Ho has de fer, Lola.

LOLA CARRASCO: Jo he de mirar els resultats meus, i sempre et posen com una comparativa per veure si estàs dins dels paràmetres que se suposa que són els normals.

XAVI SAVIN: I tu el que busques és…? En quines estàs fora del paràmetre. Te’ls marquen normalment amb un asterisc. Busquem asteriscs. No és: “A veure si vaig bé de leucòcits”. El que busquem és allò que està malament, és la tendència que tenim. Com ho corregim? Em va molt bé fer-me dues preguntes: què em fa pensar que això anirà bé i què em fa pensar que això anirà malament. “Segur que suspenc”. A veure, què em fa pensar que suspendré? Que no he estudiat, hi havia deu preguntes, n’he contestat dues i crec que me les he inventat. Molt bé, doncs això no és malpensar. Això és ser realista. Però si jo agafo i dic: “Ho he preparat bé. He contestat les deu preguntes, sí que és veritat que n’hi ha vuit que estava bastant convençut i n’hi ha un parell que no tenia del tot clar”… Només el fet de pensar això ja m’ajuda a gestionar moltíssim l’emoció. I em faré també l’altra pregunta: què em fa pensar que sí que suspendré? Me les faig les dues perquè jo no vull enganyar-me, vull ser racional.

LOLA CARRASCO: I això com ho aterrem en un lloc de feina? Ja hem superat l’època escolar, ja hem passat les notes i els exàmens, però estem en un lloc on treballem amb més gent i seguim tenint aquesta tendència, perquè quan érem petits també pensàvem que sempre ens aniria malament, i ara estem treballant.

XAVI SAVIN: Ho aterrem exactament igual. Què et fa pensar que aquesta ponència t’anirà malament? “Doncs que no m’ho he preparat…”. Doncs t’anirà malament, prepara-t’ho. O dir: “No, què et fa pensar que t’anirà bé?”. “Doncs que m’he preparat la presentació, és un tema que conec, són els meus companys i companyes i no tenen per què anar a fer sang”. I llavors jo faré aquest pensament. L’ideal seria que això ho fes un temps abans, que ho vagi fent, i que vagi buscant estratègies per anar minimitzant això que em fa pensar que la ponència m’anirà malament.

LOLA CARRASCO: I de cara als altres, és a dir, de cara a la resta d’equips, podríem fer alguna mena d’estratègia perquè aquesta relació millorés?

XAVI SAVIN: Explica-m’ho perquè ho entengui.

LOLA CARRASCO: Tu sempre dius que ens hem de centrar en allò que nosaltres podem fer, però sí que és veritat que de vegades aquests climes de preocupació, de nervis, d’estrès… són com encomanats els uns amb els altres. Jo no sé si en l'àmbit d'equip podríem fer alguna cosa perquè això es controlés. Perquè de vegades és com: “Ostres, estic preocupat perquè aquest client, això no caurà”. “Aquest projecte, no arribarem a temps”. Ens anem encomanant i ens anem posant tots molt nerviosos i al final potser les raons no són les que toquen. Però…

XAVI SAVIN: Aquí poden passar dues coses, una és que aquesta persona el que faci és una crida d’atenció. Llavors, el que farem serà no alimentar-ho. També igual a la feina que als estudis, hi havia el que… “Ai, trauré un 0”. I pensaves: “Després treu un 10”. Doncs a la feina també passa, això.

LOLA CARRASCO: Els cenizos fora.

XAVI SAVIN: Si jo tinc clar que és una crida d’atenció, no li prestaré la meva atenció. Sí, sí, el que vulguis, ja està. Això, d'una banda. Si és una persona que realment n’està convençuda i està preocupada, aquí l’exercici que jo t’he dit de fer-me aquestes preguntes, vaig i li faig a ell. “Escolta, com és que estàs preocupat? Que no t’ho has preparat?”. “Sí, que m’ho he preparat.”

LOLA CARRASCO: O en què et bases per dir que això no anirà bé.

XAVI SAVIN: Quan un no fa la feina, quan un ha copiat, això és com quan fèiem un treball i el copiàvem. Doncs si et feien dues preguntes llepaves. Però si el treball l’havies fet tu… Doncs això és el mateix, al final cadascú és l’expert del seu lloc de feina. Si jo soc el tresorer, el que en sap més dels comptes soc jo. I si em pregunten una cosa que no sé, serà possiblement perquè no em toca saber-ho o no m’han avisat i no m’ho he preparat. Llavors jo el que li he de dir a aquesta persona és: “Què et fa pensar que tindràs aquesta dificultat o que tindràs aquest problema i què et fa pensar que no?”. El diàleg socràtic, que és: jo no et diré “relaxa’t” perquè no pots relaxar-te ni que t’ho proposis. El que diré és: “Realment tens motius, quins motius tens per preocupar-te així com et preocupes?”. La persona em dirà això i això. D’acord, “quins motius tindries per estar tranquil?”. Això, això, això i això. Només de dir-ho, l’emoció que es genera ja és una altra. I si es tracta una persona que el que fa és cridar l’atenció, aquí, ni cas. No premiaré aquest tipus de conducta.

LOLA CARRASCO: Si et sembla bé, per acabar, recordem per què fem aquests videopòdcasts, en què podem ajudar les persones que ens estiguin escoltant o veient.

XAVI SAVIN: Al final, tots aquests videopòdcasts tenen l’objectiu que modifiquem determinats hàbits i que de tant en tant, quan fem alguna cosa, tant de bo hi hagi algú que es recordi del Xavi i la Lola i diguin: “És veritat, aquí el que hem de fer és aquesta conducta o aquesta altra”. Ser feliç, estar bé, el benestar emocional, tenir una bona relació amb els companys, és una qüestió d’hàbit. Si heu identificat conductes que no us van bé, el que heu de fer és veure per quina ho substituïm, a cada videopòdcast n’hem donat algun exemple —com ara, que n’hem donat dos—, i fer d’això un hàbit.

LOLA CARRASCO: Moltes gràcies i fins a la propera, Xavi.

XAVI SAVIN: Fins a la propera.

Heu escoltat un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.