Pòdcast - Envoltats de síndromes

Descripció de l'episodi:

La síndrome de la cabana. Què és? Quins són els símptomes? Com ens afecta? Possibles causes i tractaments. Parlem de síndrome quan una persona després d'una determinada experiència vital experimenta una sèrie de reaccions emocionals, cognitives i motores. En la síndrome de la cabana, aquesta experiència vital es vincula a quan les persones han de viure tancades en un mateix espai durant determinats períodes de temps, sense disposar d'estímuls externs. Com podem utilitzar aquests conceptes a la feina? En aquest pòdcast ho expliquem.

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

Benvinguts a AudioFormació, un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

LOLA CARRASCO: En aquesta col·lecció tractarem de donar-vos a conèixer informació, eines i recursos per fer front als reptes diaris. És important saber com ens sentim, pensem o actuem en el nostre dia a dia i desenvolupar aquelles capacitats que ens poden ajudar a fer front a situacions d’estrès de la millor manera. Avui parlarem de la síndrome de la cabana: què és, quins en són els símptomes, com ens afecta, possibles causes i tractaments, i tot això ens ho explicarà en Xavi Savin, psicòleg general sanitari, i una servidora, Lola Carrasco, comunicadora. Tots dos som els encarregats de donar veu a aquestes píndoles formatives. Hola, Xavi.

XAVI SAVIN: Hola, Lola.

LOLA CARRASCO: Potser podem començar explicant què és o de què es tracta aquesta síndrome de la cabana.

XAVI SAVIN: Hem de dir que parlem de la síndrome de la cabana quan una persona, després d’una determinada experiència vital, experimenta una sèrie de reaccions emocionals cognitives i motores. Així doncs, la síndrome de la cabana és aquesta experiència que es vincula a quan la persona va viure, per exemple, tancada en un mateix espai durant determinats períodes de temps, sense disposar d’estímuls externs que l’ajudessin a distreure’s o a entretenir una mica el seu pensament.

LOLA CARRASCO: Llavors, quins serien aquests símptomes per saber que una persona pateix la síndrome de la cabana? Com es podrien definir o explicar?

XAVI SAVIN: Aquests símptomes serien molt semblants als de qualsevol fòbia o trastorn d’angoixa. Els tenim a nivell cognitiu i a nivell físic. A nivell cognitiu, per exemple, tindran a veure amb pensaments catastrofistes; o sigui que aquesta persona pensarà que, en cas de sortir d’aquesta cabana metafòrica, li poden succeir coses terribles. Tindrà por de tot allò que pugui passar a l’exterior, sentirà la necessitat de controlar-ho absolutament tot per por que, una vegada es trobi exposada a altres tipus d’estímuls, pugui patir mal, i sobretot hi haurà aquest control extern i de les reaccions tant d’un mateix com de la gent que l’envolta.

LOLA CARRASCO: I a nivell físic? Serien totes aquestes respostes vinculades a la por?

XAVI SAVIN: Sí, serien respostes que normalment associem molt a l’angoixa, per exemple, taquicàrdia, ja que el cor estarà accelerat, o sudoració. Ja sabem que la suor serveix per regular a nivell tèrmic el nostre organisme i que, quan ens preparem per fugir o per lluitar, hi ha aquesta reacció. La respiració serà ràpida i superficial, igual que ens passa amb l’angoixa. Hi ha sovint formigueig d’extremitats, a mans i peus. Això té veure també amb l’angoixa, que és la conseqüència de la tensió cognitiva i orgànica davant d’una amenaça. Aquesta persona que pateix l’anomenada síndrome de la cabana està angoixada davant de les amenaces que hi ha fora; per tant, la simptomatologia serà la mateixa. Per què tenim aquest formigueig a mans i peus? Perquè hi ha una gran quantitat de sang que va a les extremitats per preparar-nos per fugir o per lluitar. I una sensació de nerviosisme, de malestar, d’estem activats, estem molt atents, que és generalitzada, o sigui que no poso el focus en una única amenaça, sinó que qualsevol cosa que passa al meu voltant em pot generar aquest ensurt.

LOLA CARRASCO: Es pot donar aquesta síndrome a la feina?

XAVI SAVIN: Sí que es pot donar, no ben bé aquesta síndrome, però semblant. Podem identificar símptomes que hi estan relacionats. Per exemple, una cosa que ha passat i que tenim tots molt fresca és el període del confinament, en el qual algunes persones es van veure recloses durant un període llarg de temps a casa. Això potser va fer que sentissin alguns dels símptomes propis de la síndrome de la cabana, ja que vam estar completament reclosos durant dues setmanes. Després, aquesta reclusió va dependre de cadascuna de les de les feines.

LOLA CARRASCO: Això va passar també quan la gent va haver de sortir de casa, a treballar, per exemple. Durant molt de temps s’havia fet com el seu espai, i haver de sortir altre cop al carrer i agafar el transport públic podia generar tota aquesta angoixa i aquesta mena de sensació de «no controlo i això em supera». Hi ha alguna altra situació en què es pugui donar aquesta síndrome?

XAVI SAVIN: Si ho rebaixem una mica quant a intensitat, s’assembla bastant a això que en diem zona de confort. LOLA CARRASCO: Se’n parla molt, d’aquesta zona de confort. No sé si ha existit tota la vida o això és nou, de fa uns anys.

XAVI SAVIN: Com a terme, és una moda, però com a concepte, com a idea o com a hàbit cognitiu ja existia.

LOLA CARRASCO: En què consisteix aquesta zona de confort?

XAVI SAVIN: Es tracta de la resistència que tenim a tasques, escenaris o relacions que no són els habituals.

LOLA CARRASCO: Seria por? O no hi té res a veure?

XAVI SAVIN: La por és la reacció davant de qualsevol amenaça i, quan una persona està molt habituada a uns estímuls concrets i ha d’explorar altres zones, apareix la por.

LOLA CARRASCO: Llavors això a la feina sí que ens pot passar, quan se’ns adjudica un nou client o una tasca que no hem fet mai, o hem de fer servir unes noves eines per poder treballar, i davant d’aquesta incertesa, de si ho sabrem fer o ho farem malament, tenim aquesta por, d’entrada?

XAVI SAVIN: Els canvis ens estressen, que és el que comentaves, però alhora la monotonia ens avorreix.

LOLA CARRASCO: Sí, som una mica contradictoris.

XAVI SAVIN: Sí, és una mica complicat.

LOLA CARRASCO: Ens queixem si fem sempre el mateix i, quan ens entra una nova tasca, hi posem pegues.

XAVI SAVIN: Sí, si passem molts anys fent exactament la mateixa feina, apareix l’avorriment, i si ens canvien constantment de tasca o de programa informàtic, per exemple, ens estressem, ens angoixem.

LOLA CARRASCO: Llavors, què es podria fer per no caure en això, per evitar que això ens angoixi, ens preocupi o ens faci por?

XAVI SAVIN: El que caldrà fer és el possible per ampliar cada vegada més les situacions on ens trobem segurs. O sigui, que aquesta zona de confort sigui tan gran com sigui possible.

LOLA CARRASCO: Es pot fer?

XAVI SAVIN: Sí, sí que es pot fer. Es pot fer perquè, a més, podem entrenar anar-nos exposant a situacions una miqueta canviants, i també procurarem tenir, dins de la zona de confort, unes coses que són inamovibles i que a mi em permeten descansar, relaxar-me o estar tranquil. Després, jo surto d’aquestes tasques per fer coses que estan al meu abast. Cal tenir en compte que a la feina és necessari anar introduint canvis per adaptar-nos a les noves eines o situacions. Per tant, aquella persona que no surt de la zona de confort, en el moment que el seu entorn, que el seu ambient, que els clients, que les persones que atén o que el tipus de demandes que li fan, canvia, queda obsoleta. Així, el repte serà sortir de la nostra cabana de tant en tant per anar ampliant amb recursos i estratègies nous sense deixar de fer allò que per a nosaltres resultava important i còmode.

LOLA CARRASCO: De cara a la feina, hi ha alguna estratègia que ens pugui permetre adaptar-nos a les novetats o als canvis?

XAVI SAVIN: De fet, del que es tracta és d’estar receptiu i d’estar una miqueta atent als canvis.

LOLA CARRASCO: Per no caure en aquest forat de dir «Si m’ho canvien massa ja m’estresso». Com podem ser proactius en això i fer coses diferents, o activar-nos, o buscar sistemes perquè les coses es puguin fer d’una altra manera?

XAVI SAVIN: Almenys, no hem de resistir-nos al canvi. Quan estem a la feina, ja venen propostes de noves maneres de fer les coses. Si jo em resisteixo molt a aquests canvis, el que estic fent és, primer, entorpir una mica l’organització, però alhora el que estic fent és que la meva capacitat per anar-me adaptant als nous temps cada vegada costi més. Ara ningú s’ho planteja, però al principi de canviar el fax pel correu electrònic hi havia persones que deien que a elles el fax ja els anava bé.

LOLA CARRASCO: Encara hi ha faxos en alguna empresa.

XAVI SAVIN: Però és evident que les organitzacions més modernes envien faxos per correu electrònic. O sigui que el format és el mateix, hi surt l’hora, queda enregistrat. O els telegrames, que ja no es fan com a les antigues pel·lícules del Far West, sinó d’altres maneres. Per tant, el principal seria: si som proactius, fantàstic, però si no ho som, no hem d’anar posant entrebancs, no hem de resistir-nos al canvi. Perquè, si no, la meva zona de confort cada vegada és més petita i el que hi ha fora cada cop em genera més angoixa.

LOLA CARRASCO: Ja per acabar, Xavi, jo no sé si, a vegades, aquesta angoixa ens porta a imaginar-nos en el pitjor escenari. D’entrada, anem amb el no per davant i pensem que ho farem malament, que no ens sortirà.

XAVI SAVIN: Ens va molt bé pensar què és el pitjor que podria passar i com reaccionaria jo davant això. Imagina’t que ens canvien un sistema, el fax pel correu electrònic. Què és el pitjor que podria passar?

LOLA CARRASCO: Que no pugui fer-lo anar?

XAVI SAVIN: Que no arribi al destí. Que jo cregui que l’altra persona està informada i no ho estigui. Què podria fer jo per solucionar això? Puc enviar-ho per correu electrònic.

LOLA CARRASCO: I per fax.

XAVI SAVIN: No, i trucar i preguntar si ho han rebut.

LOLA CARRASCO: Comprovar que realment ha arribat.

XAVI SAVIN: Fent-ho dues vegades ja en tinc prou. I a partir d’aquell moment…

LOLA CARRASCO: A partir d’aquell moment tinc la certesa que això arriba.

XAVI SAVIN: Aleshores, la millor manera de resistir-nos al canvi és pensar què és el pitjor que pot passar amb aquest canvi i com puc fer jo per resoldre-ho. No vol dir que cada vegada que enviï un correu truqui, vol dir que les primeres vegades, o la primera o la segona vegada que faig això, ho comprovo. Sí que hi he invertit una miqueta més de temps, però en el moment que ja ho he fet, ja sé que no cal que ho imprimeixi, m’aixequi, vagi fins al fax, ho passi. Te’n recordes, de tota aquella història? Ens hi estàvem deu minuts.

LOLA CARRASCO: I tampoc tenies la certesa de si arribava o no, o quan arribava.

XAVI SAVIN: De fet, l’única certesa era que tu tenies justificat que ho havies enviat.

LOLA CARRASCO: Sí, més enllà d’això…

XAVI SAVIN: Més enllà d’això, res.

LOLA CARRASCO: Per tant, seria imaginar-nos el pitjor escenari i com reaccionaríem perquè això pogués finalitzar.

XAVI SAVIN: Per minimitzar-ho.

LOLA CARRASCO: Si et sembla, ho deixem aquí. Gràcies, Xavi, per aclarir-nos a nivell psicològic què és la síndrome de la cabana o també la zona de confort, tant a la feina com a l’entorn laboral, i us recomanem la resta del pòdcast, on parlem d’altres síndromes i també de conceptes psicològics que us poden ajudar a millorar el vostre entorn laboral. Heu escoltat un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

Descripció de l'episodi:

Què és? Quins són els símptomes? Com ens afecta? Possibles causes i tractaments. Són aquelles persones que no desconnecten mai de la feina i, per tant, estan sempre connectats, disponibles a nivell laboral i, per tant, a curt i mitjà termini els pot provocar estrès.

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

Benvinguts a AudioFormació, un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

LOLA CARRASCO: En aquesta col·lecció de videopòdcasts tractarem de donar-vos a conèixer informació, eines i recursos per fer front als reptes diaris. És important saber com ens sentim, pensem o actuem en el nostre dia a dia i desenvolupar aquelles capacitats que ens poden ajudar a fer front a situacions d’estrès de la millor manera. Avui parlem de la síndrome del treballador bombolla: què és, quins en són els símptomes, com ens afecta, possibles causes i tractaments. Tot això ens ho explicarà en Xavi Savin, que és psicòleg general sanitari, i una servidora, Lola Carrasco. Tots dos som els encarregats de donar veu a aquestes píndoles formatives. Hola, Xavi.

XAVI SAVIN: Hola, Lola.

LOLA CARRASCO: Avui parlem d’una síndrome amb què segurament molts dels que ens escolten poden sentir-se identificats, i és la síndrome del treballador bombolla. Si et sembla, podríem començar explicant de què es tracta.

XAVI SAVIN: La síndrome del treballador bombolla són aquelles persones a qui els costa moltíssim desconnectar de la feina, o sigui que estan tot el dia pendents del treball o amb rumiaments vinculats al treball. Naturalment, això, i per això també hem escollit aquest tema, s’ha vist agreujat tant pel confinament com per les noves maneres que tenim de vegades de relacionar-nos amb la feina, com, per exemple, el teletreball, que té molts avantatges, però pot tenir algun inconvenient.

LOLA CARRASCO: Potser podríem dir que estem en aquell moment en què hem de començar a acostumar-nos-hi, tot i que fa anys que ja funciona el teletreball. Avui ens explicaràs quines estratègies o quina manera de fer hem d’adoptar perquè no estiguem tot el dia pendents, perquè és molt recurrent estar consultant el mòbil.

XAVI SAVIN: No és una cosa només vinculada al teletreball. La síndrome del treballador bombolla li pot passar a una persona que fa la feina presencial i li pot passar a algú que fa teletreball.

LOLA CARRASCO: Però sí que les noves tecnologies també hi tenen molt a veure.

XAVI SAVIN: Moltíssim.

LOLA CARRASCO: Perquè faciliten que constantment ens arribin inputs de clients, de companys, dels caps, i ara justament s’està intentant posar una mica d’ordre a tot això. Com podem identificar que potser som un treballador bombolla?

XAVI SAVIN: Molt bé. Fatiga i estrès. Si em sento molt fatigat i, a més, tinc aquest punt d’angoixa. Després veig que, sense voler, m’estic aïllant socialment, perquè si estic vinculat amb el meu pensament i també amb la meva conducta a la feina constant, això vol dir que descuidaré família i amics. Si, a mesura que va passant el temps, vaig veient que això s’agreuja, aquesta serà l’advertència, que és nivells de nerviosisme o angoixa importants, sentir-me molt esgotat, molt cansat, perquè no desconnecto, i, per tant, no recupero, i el fet que la meva vida personal o familiar se’n va veient afectada, perjudicada.

LOLA CARRASCO: Has dit al començament estrès i ansietat. Com podem saber si tenim ansietat? Quins símptomes provoca l’ansietat o l’estrès?

XAVI SAVIN: L’angoixa. Les persones podem sentir angoixa o podem sentir estrès. El primer seria diferenciar això, que era el que intentava endreçar al meu cap, i per això he parat un moment. Una cosa que m’estressa em provoca un punt de nervis, o de malestar, o de preocupació important, però quan la situació passa, aquesta sensació d’estrès desapareix; per exemple, m’estressa parlar en públic i, quan he acabat, soc capaç de tornar a un estat de tranquil·litat o de calma. O m’estressa el que he d’entregar a final de mes i, quan ja ho he entregat, això desapareix. La situació estressant és aquella en la qual jo m’exposo a una cosa que per a mi és una miqueta o bastant amenaçant, i quan això desapareix, la sensació desapareix.

LOLA CARRASCO: Hi ha una data, o un punt, o una acció, que para aquest patiment.

XAVI SAVIN: A mi m’estressa parlar amb aquesta persona. Quan la persona marxa, la sensació desapareix.

LOLA CARRASCO: I l’angoixa?

XAVI SAVIN: L’angoixa no. L’angoixa és basal. L’angoixa m’acompanya durant dies, setmanes o mesos.

LOLA CARRASCO: Encara que desaparegui el motiu que ha generat aquesta angoixa?

XAVI SAVIN: Si a algú l’estressa la feina, en sortir de la feina desapareix la sensació. Si algú té angoixa a conseqüència de la feina, de la família o del que sigui, independentment del lloc on estigui o de l’entorn, tindrà la mateixa sensació.

LOLA CARRASCO: Tornem a la síndrome del treballador bombolla.

XAVI SAVIN: Que tindria a veure més amb l’angoixa, o sigui, seria una cosa que m’acompanyaria més durant tot el dia.

LOLA CARRASCO: D’acord. Dit una mica de passada, però no sé si hi ha més causes de les que hem dit, una era el teletreball. A més del teletreball i de la dificultat de desconnectar digitalment de totes aquestes plataformes que fem servir cada dia, hi ha alguna altra causa d’aquesta síndrome?

XAVI SAVIN: Sí, i això té molt a veure amb la raó per què hem escollit aquest tema, perquè hi ha moltes coses que tenen a veure amb nosaltres. Recorda que sempre, quan treballem, el que és important és el que de mi depèn. En psicologia, si jo utilitzo els conceptes per fer una crítica del que depèn dels altres, no serveix per a res. És diferent, però, si em pregunto què depèn de mi i dic la desorganització, per exemple. Això afecta moltíssim aquesta síndrome o aquesta sensació del treballador bombolla. Si jo tinc les coses organitzades i temporalitzades, sé que d’aquesta hora a aquesta altra faig això, d’aquesta hora a aquesta altra, faig allò, i a partir d’aquí descanso. Això m’ajuda moltíssim, faci o no teletreball. Si tinc la sensació que hi ha una hora d’inici i una hora d’acabament i unes tasques ben definides, per a mi és molt més fàcil deixar de pensar constantment en determinades preocupacions o ruminaments vinculats a la feina.

LOLA CARRASCO: Què més pot haver causat aquesta síndrome?

XAVI SAVIN: Ara hi ha la fatiga pandèmica. És veritat que estem esgotats. Fa molt de temps que sentim notícies del tipus que ara puja la incidència. Tot això ens comença a passar factura, ja fa temps que ens passa factura, però s’hi suma. Després hi ha l’aïllament respecte a companys i quan estic a la feina, i l’aïllament respecte a amics i familiars quan estic fora de la feina.

LOLA CARRASCO: És clar, perquè pot ser que estiguem a la feina, però potser hi ha reduccions de personal. Hi ha empreses on hi ha gent que va a treballar i gent que treballa des de casa. Ha canviat una mica el panorama. Aquesta no normalitat també ens pot afectar. Trobem a faltar allò que hi havia abans del confinament.

XAVI SAVIN: Potser que jo mateix no ho propiciï. Està bé fer el descans de l’esmorzar amb els companys. Si jo, quan tinc oci, no soc capaç de continuar relacionar-me, ja sigui dins de la feina amb els companys, amb la gent amb qui em porto bé, o, fora de la feina, amb amics i família, això fa que el ruminament sigui constant.

LOLA CARRASCO: Quan busques informació sobre els treballadors bombolla, a vegades també es parla de lideratge. Però més enllà del lideratge que pugui tenir un equip o un cap, nosaltres també podríem ser líders de nosaltres mateixos o comentar accions per liderar companys o projectes? A vegades sembla que pensem que, com que tinc un mal líder, em deixo. Com que el meu cap no sap gestionar, deixem-ho aquí.

XAVI SAVIN: Imagina’t que una de les coses més freqüents que passa amb els treballadors bombolla és el fet que no desconnecto perquè rebo molta informació, però jo puc decidir si la contesto ara o la contesto després. Per exemple, si estic treballant amb l’ordinador i cada vegada que m’entra un correu interrompo la meva atenció i la meva feina i responc el correu, això farà que sigui més difícil desvincular-me de la feina.

LOLA CARRASCO: Aquí entraríem en estratègies de com treballar, de com organitzar-se.

XAVI SAVIN: Però per a mi és molt fàcil dir que el meu cap o la meva cap m’envia correus cada cinc minuts. Però el meu cap o la meva cap no em diu que respongui els correus cada cinc minuts. Per tant, una estratègia molt fàcil és, per exemple, iniciar la jornada contestant els correus i potser acabar la jornada contestant els correus. Pel mig, si és urgent, ja em trucaran. Això és una cosa que té a veure amb el que comentaves: és fàcil donar-li la responsabilitat o la culpa al meu cap o al meu company o a la persona que tinc a càrrec, és igual, perquè puc fer-ho en qualsevol dels sentits, quan en realitat potser a mi no m’estan exigint que contesti en aquell moment.

LOLA CARRASCO: Ja has començat a apuntar alguna manera de canviar aquest panorama, però què podem fer si sospitem o pensem que podríem estar patint aquesta síndrome? Què recomanes? Com hi podem donar resposta?

XAVI SAVIN: Una cosa fonamental és que haig de tenir conductes i actituds diferents quan estic treballant i quan estic descansant.

LOLA CARRASCO: Sí, diferenciar-ho clarament, fins i tot quan estem a casa, perquè hi ha molta gent que diu que el teletreball està molt bé perquè estic tot el dia amb el pijama posat i no em rento ni la cara.

XAVI SAVIN: O a l’oficina hi ha persones que mengen davant de l’ordinador. Et sona?

LOLA CARRASCO: Sí.

XAVI SAVIN: Doncs no ho hem de fer. Per què? Perquè necessito aquest descans.

LOLA CARRASCO: O sigui, la nostra ment necessita fer: ara estic dinant, ara estic esmorzant, ara estic treballant, ara estic en un moment d’oci.

XAVI SAVIN: I haig de canviar d’estímuls.

LOLA CARRASCO: D’espais, vols dir?

XAVI SAVIN: Si és a casa, és evident. Del que veig, del que tinc a la vista. Però si jo soc a l’oficina, vaig a l’office, o surto a la terrassa, o faig la volta, o almenys apago l’ordinador o em poso unes imatges que siguin dolces. Necessito veure una cosa diferent quan estic treballant i quan estic descansant. La roba: ni treballo amb pijama ni descanso amb americana. El que he de procurar és anar donant pistes al meu organisme.

LOLA CARRASCO: L’hem d’anar preparant.

XAVI SAVIN: Te’n recordes quan parlàvem de Zimbardo? Si no l’han vist, el poden buscar. Què ens deia? Quan em poso una màscara, em converteixo en la màscara. La màscara ha de ser la de descansar.

LOLA CARRASCO: Zimbardo era…

XAVI SAVIN: La presó de Stanford. Era un experiment.

LOLA CARRASCO: Era un psicòleg que va fer un experiment que deia que, en funció del que ens posem, no de roba només, adoptem un personatge o un altre.

XAVI SAVIN: És difícil estar tensionat amb pijama i descansat amb vestit.

LOLA CARRASCO: Així de bàsic.

XAVI SAVIN: Es refereix a això.

LOLA CARRASCO: Què més podem fer per combatre o gestionar això?

XAVI SAVIN: Tenir estratègies per anar separant, que és l’objectiu: separar estar concentrat plenament quan estic treballant i ser capaç de descansar quan no ho estic fent.

LOLA CARRASCO: Una de les coses que s’està treballant en moltes empreses és aquesta desconnexió digital, és a dir, com, quan, de quina manera. Ho has dit una mica abans: contesto els correus a primera i a última hora, no els contesto fora d’hores de feina.

XAVI SAVIN: WhatsApp.

LOLA CARRASCO: WhatsApp, sí.

XAVI SAVIN: El WhatsApp interromp moltíssim perquè, al cap i a la fi, al correu hi he d’entrar, però el WhatsApp moltes vegades…

LOLA CARRASCO: Salta.

XAVI SAVIN: Et salta, i si tinc un WhatsApp de feina, potser el que he de fer és silenciar-lo i decidir quan hi entro. El que hem dit: si és urgent em trucaran.

LOLA CARRASCO: Què més podem fer?

XAVI SAVIN: La part aquesta que comentem de la desconnexió digital, que és evident, que és jo decideixo quan consultaré cada aplicació, o cada eina, o cada utensili, com el correu electrònic, i no soc reactiu. Jo decideixo contestar els WhatsApp a primera hora, o a última hora, o cada dues hores. També hem de prendre consciència de la importància del descans i li haurem de buscar un lloc. Si vaig improvisant, són els altres els que manen sobre el meu treball i el meu descans. Ara bé, si ho programo, si dic em llevo a aquesta hora, esmorzo, aquí estic sense telèfon, em dutxo, em vesteixo i llavors començo a treballar, i treballo d’aquesta hora a aquesta altra, i després de nou descanso, mano jo. Silencio el telèfon si convé. El que hem de fer és programar-ho, perquè si improvisem no tenim cap tipus de control i la nostra jornada es va allargant.

LOLA CARRASCO: És a dir, per exemple, estaria bé planificar, més enllà de l’horari laboral, aquelles activitats d’oci. Podríem dir: dilluns vaig al gimnàs, dilluns, dimecres i divendres vaig al gimnàs, dimarts vaig de compres, dijous he quedat amb aquest amic o amiga per anar a fer un cafè. També és una manera mentalment de dir que, després de l’hora, sé que tinc programada una activitat que farà que, almenys durant uns minuts o unes hores, no estigui pendent dels missatges i de la comunicació amb els altres.

XAVI SAVIN: A més, augmentarem moltíssim la nostra eficàcia. Normalment, el que fem és reservar la feina i improvisar l’oci, i llavors la feina es va allargant més enllà del que és raonable.

LOLA CARRASCO: Dic tenia pensat anar al gimnàs, però al final se m’ha fet tard i ja no hi vaig.

XAVI SAVIN: És innegociable. A les set me’n vaig al gimnàs, o a les sis, o a les cinc, cadascú al seu horari. Què és el que passa? Imagina’t que tu i jo tenim una reunió d’una hora i hem de tractar de cinc temes. Doncs ho farem. Però si tenim dues hores, en parlarem i ens hi estarem dues hores, i si no tenim límit per darrere, potser ens hi estem tres hores i tractem de cinc temes, i les conclusions a què arribem no són millors. Això és fonamental: l’eficàcia d’aquesta persona que no té manera desconnectar disminueix moltíssim, cau en picat. Per tant, haig de procurar tenir ben clar quines estones m’hi posaré. I si em truquen? Si ens truquen i és una urgència, s’intentarà resoldre, però si no ho és s’ha de prendre nota i ja es comentarà demà.

LOLA CARRASCO: Cal classificar molt bé què és urgent i què és important.

XAVI SAVIN: Hem parlat alguna vegada de la diferència entre el que és urgent i important?

LOLA CARRASCO: No.

XAVI SAVIN: Imagina’t que per a mi és important anar a fer la compra. És important, no, perquè necessito aliment?

LOLA CARRASCO: Oh, i tant.

XAVI SAVIN: Però tu vols que jo et porti a fer la compra, i això és important per a tu, no?

LOLA CARRASCO: No, perquè és la teva compra.

XAVI SAVIN: No, si fos la teva.

LOLA CARRASCO: Home, sí.

XAVI SAVIN: Doncs tu m’ho traslladaràs com si fos urgent: «Xavi, avui sens falta hem de quedar i m’has de portar al súper», tot i que no ho hem fet mai, això. Però el que per a mi és important per a l’altre passa a ser urgent. Contestar aquest correu electrònic o entregar aquest informe: potser per a mi és important, però si l’ha d’entregar el meu cap o la meva cap, llavors és urgent, que vol dir que és important per a ell o per a ella.

LOLA CARRASCO: Llavors diferenciar això és important.

XAVI SAVIN: Cal protegir una mica el que és important, perquè si no el que acaba passant és que vaig gestionant el meu horari en funció de les urgències dels altres.

LOLA CARRASCO: Al final tot és urgent.

XAVI SAVIN: Bé, no, si és el meu cap o la meva cap no hi ha problema, perquè li puc dir «Tinc això pendent, ho deixo i faig això». Una de les seves atribucions moltes vegades és prioritzar la meva feina, no hi ha problema. Però que no em generi angoixa.

LOLA CARRASCO: Un altre punt que és important…

XAVI SAVIN: O és urgent?

LOLA CARRASCO: És important. Per combatre aquest sentiment d’aïllament que pot tenir molta gent, es poden utilitzar aquestes plataformes que tenim. És a dir, el cafè que abans fèiem a la feina a vegades el podem fer a través d’Skype o d’alguna aplicació, i això fa que no et sentis tan aïllat si estàs a casa treballant.

XAVI SAVIN: He de trobar l’alternativa, la millor alternativa, saber que l’ideal seria poder anar a fer tots un cafè, però si no el puc fer, potser puc fer una trucada i puc preguntar com està o puc enviar un missatge. És fonamental entendre que les persones ens trobem amb problemes, i que la manera de solucionar-los és reduir l’impacte que tenen. M’he explicat?

LOLA CARRASCO: Sí, perfectament.

XAVI SAVIN: Potser ja podríem resumir una mica. Per què apareix el treballador bombolla? Perquè s’ajunten dues situacions: hi ha persones que comencen a treballar més a distància, i, d’altra banda, les noves tecnologies el que fan és que…

LOLA CARRASCO: Saturen amb molta informació alhora.

XAVI SAVIN: Que el meu dia a dia es pugui interrompre constantment per motius de feina, i això em genera malestar i redueix el meu rendiment. He de tenir estratègies per resoldre això. Quines estratègies hi ha? I aquí ve el que és important. Una d’elles té a veure amb els estímuls: el que jo veig quan estic treballant i quan estic descansant són coses diferents. Per tant, si arribo a casa i vaig amb el portàtil, l’amago. Després, trigo una mica a concentrar-me; si estic sortint de la meva concentració constantment, el meu rendiment baixarà i el meu nivell d’angoixa augmentarà, perquè tinc la sensació que no estic avançant ni que estic contestant correus o WhatsApp. No tindré la sensació d’haver avançat només tres línies en l’informe, però he contestat deu correus. No, els deu correus els oblido i la sensació és que no he fet res en tot el matí. Aleshores, què he de fer? No estar pendent dels correus. Si veig que l’Outlook se m’obre, el que haig de fer és tancar l’Outlook, si convé. Planifico, programo què faré durant quant de temps. Una altra cosa importantíssima és que he de poder canviar-me, o he de canviar la meva roba, he de canviar la meva actitud. Jo puc estar igualment arreglat. No vol dir que arribi a casa i em posi el pijama, però només que em canviï les sabates o em tregui la camisa i em posi una samarreta a vegades ja és suficient. Per tant, he de procurar fer aquestes coses. També he d’identificar el meu nivell d’angoixa, si estic entrant en aquests nivells, i si estic entrant en aquests nivells m’he de comprometre a fer això que són merament recomanacions. I hem de cuidar les relacions socials, és a dir, no deixaré de quedar, o de passejar, o de veure’t fora de la meva jornada pel fet que em vagin entrant trucades constants.

LOLA CARRASCO: Cal programar. De la mateixa manera que ens programem un horari per anar a treballar, cal programar un horari per sortir, per socialitzar, amb amics, companys, o per a activitats que potser fins ara no hem fet, i així podem descobrir noves aficions.

XAVI SAVIN: I l’altra cosa que hem comentat i que és fonamental és que ens hem de comprometre amb el que nosaltres podem fer, amb la nostra part.

LOLA CARRASCO: Dit tot això, podríem recordar també als nostres oients per què són importants aquestes píndoles que fem, què és el que volem transmetre, perquè hi ha gent que ens escolta.

XAVI SAVIN: Perquè treballem per a la promoció del benestar emocional, perquè és fonamental a la feina, perquè passem moltes hores a la feina, i la salut és psicològica, mental i social. Important, importantíssima.

LOLA CARRASCO: Ens quedarà el concepte, important.

XAVI SAVIN: I urgent també. És un benestar complet, i no només a nivell d’ergonomia.

LOLA CARRASCO: I hem d’aprendre a treballar en una realitat que ja és vigent, és a dir, les noves tecnologies ens faciliten la vida i la feina, però si no sabem com gestionar-les correctament ens la poden complicar. El confinament el que va fer és que, de cop i volta, tothom estava a casa treballant i vam començar a descobrir que hi havia noves eines, noves plataformes, noves maneres de fer reunions, temps, i ara encara ho estem paint.

XAVI SAVIN: I una cosa més, que he recordat ara, és que jo estava pensant en els treballadors de la Diputació de Barcelona i molts poden dir que a mi no m’entren correus o no m’entren trucades. Però si m’entren avisos d’Instagram o de WhatsApp o trucades constants, em passa exactament el mateix, que van interrompent la meva feina i em treuen d’aquest nivell de concentració i de rendiment que em va bé, i després m’hi costa entrar i em generen aquest malestar. Aquí la pista és el malestar significatiu.

LOLA CARRASCO: I cal detectar-lo. Saber que estem en un moment amb angoixa, que això no ens està fent gaire bé. Doncs ho deixem aquí. Us recordem que tenim altres videopòdcasts sobre temes relacionats amb psicologia i amb el benestar emocional, que tenim molts pòdcasts que parlen d’experiments psicològics que us poden aportar informació sobre com actuem i per què de determinades maneres a vegades. Moltes gràcies, Xavi.

XAVI SAVIN: A tu.

LOLA CARRASCO: Fins una altra.

XAVI SAVIN: Fins una altra.

Heu escoltat un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

Descripció de l'episodi:

A vegades L’anomenada síndrome del frau és un trastorn psicològic en el qual les persones amb èxit no poden assimilar tot el que han aconseguit, no creuen que sigui fruit del seu talent o esforç. Aquest trastorn és més habitual del que sembla, i set de cada 10 persones l'han sofert alguna vegada en la seva vida. Què és? Quins són els símptomes? Com ens afecta? Possibles causes i tractaments.

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

Benvinguts a AudioFormació, un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

LOLA CARRASCO: En aquesta col·lecció de videopòdcasts tractarem de donar-vos a conèixer informació, eines i recursos per fer front als reptes diaris. És important saber com ens sentim, pensem i actuem en el nostre dia a dia i desenvolupar aquelles capacitats que ens poden ajudar a fer front a situacions d’estrès de la millor manera. Avui parlarem de la síndrome de l’impostor: què és, quins en són els símptomes, com ens afecta, possibles causes i tractaments. I això ho farem amb en Xavi Savin, psicòleg general sanitari i una servidora, Lola Carrasco. Tots dos som els encarregats de donar veu a aquestes píndoles formatives. Hola, Xavi.

XAVI SAVIN: Hola, Lola.

LOLA CARRASCO: Avui parlem d’una síndrome que molta gent pot haver patit al llarg de la seva vida i ni tan sols sap que té un nom, que és la síndrome de l’impostor. Xavi, si et sembla podem començar explicant de què es tracta i per què val la pena parlar-ne.

XAVI SAVIN: Val la pena parlar-ne perquè és freqüent, perquè ens afecta moltíssim a la feina. També ens pot afectar en altres àrees, però possiblement on és més típic és a la feina i es tracta del trastorn psicològic en el qual les persones amb èxit no poden assimilar tot el que han aconseguit. No ho atribueixen al seu esforç o al seu talent. Parlem de persones amb èxit, ens referim a qualsevol. Moltes vegades som capaços de fer coses que són importants i que poden tenir un cert reconeixement entre companys o amb el cap o la cap, o amb qui sigui, i, en canvi, ens apareix aquest complex, aquesta síndrome de l’impostor que ens fa no gaudir-ne del tot.

XAVI SAVIN: El locus de control, sí.

LOLA CARRASCO: Va per aquí la cosa?

XAVI SAVIN: Va per aquí.

LOLA CARRASCO: Fa que no donem valor a aquell talent que tenim, o a aquell esforç, perquè és clar, no només pot ser talent. Pot ser que per aconseguir un lloc de feina, per aconseguir un títol o un premi, hàgim hagut de tenir talent, esforç, treball, hores, dedicació, potser un puntet de sort.

XAVI SAVIN: El locus de control és un tret, en castellà en diem rasgo (los rasgos de personalitat: extraversió, introversió). El locus de control és un tret, que és una cosa que és estable, normalment, durant molt de temps al llarg de la nostra vida. Les persones amb aquesta síndrome de l’impostor són les que, normalment, quan fan una cosa molt ben feta l’atribueixen a la sort. Hi ha persones a qui els passa el contrari. Que és un tret vol dir que hi ha un contínuum i que jo puc estar en un extrem, pel que fa al locus de control intern, però molt a la punteta, o molt a la punteta pel que fa al locus de control extern. Un locus de control intern serà aquella persona que té tendència a pensar que controla completament tot el que li succeeix. Això és bo de cara al rendiment, però si és molt extrem tampoc no seria sa del tot. Per què? Perquè jo soc responsable del que a mi em passa en un 70% o un 80%, però no molt més. El locus de control extern és aquella persona que, fins i tot quan fa les coses ben fetes, pensa que és pels altres, o per la sort, o per l’atzar, o per qualsevol cosa d’aquestes, i això m’impedeix brillar a la feina. Per això és tan important poder treballar el locus de control i la síndrome de l’impostor, tots dos.

LOLA CARRASCO: Detectar-ho, no?

XAVI SAVIN: Detectar-ho.

LOLA CARRASCO: Però és clar, pel que estic escoltant, ha de ser que li passa a gent que precisament té talent.

XAVI SAVIN: És que gairebé tothom té talent.

LOLA CARRASCO: Gent que ha arribat sobretot a llocs o a càrrecs, que li ha costat entrar a una universitat. Vull dir que gent que potser no té aquest talent massa desenvolupat no pateix aquesta síndrome.

XAVI SAVIN: No seria una cosa pensant només en un futbolista o en una persona que toca el piano, no. Qualsevol persona. De fet, no conec a ningú que no tingui algun talent, o que hi hagi coses que faci especialment bé. A la feina, per exemple, hi ha moltes coses que fem molt bé per experiència, i l’experiència i el talent no han d’estar…

LOLA CARRASCO: Hauríem de fer un altre pòdcast per a això, per dir has de descobrir quin és el teu talent i dedicar-t’hi.

XAVI SAVIN: Sí, molt bé. Però a la feina el que sí que ens passa moltes vegades és que hi ha persones que fan coses ben fetes que potser al seu entorn les hi reconeixen, i aquí ens surt el pudor, ens surt el complex.

LOLA CARRASCO: La falsa modèstia.

XAVI SAVIN: O sincera, però una modèstia exagerada. La síndrome de l’impostor és el que m’impedeix reconèixer, o fins i tot, si convé, compartir, tot allò que jo en realitat estic fent bé.

LOLA CARRASCO: I a part del locus de control, quines altres causes poden explicar que a algú li passi això?

XAVI SAVIN: Això és l’ou o la gallina. Pot ser, per exemple, l’autoestima. Una persona amb una baixa autoestima, amb un concepte pobre de si mateix, és molt més fàcil que tingui la síndrome de l’impostor. No sé si té la síndrome perquè té poca autoestima; o si té poca autoestima perquè, cada vegada que fa alguna cosa bé, en comptes de reconèixer-ho, ho atribueix a la sort. Anem perdent confiança. Hi ha una cosa que s’anomenen hàbits cognitius, i els hàbits cognitius és que el meu cervell té tendència a pensar d’una determinada manera: si cada vegada que faig una cosa ben feta l’atribueixo a la sort, i quan la faig mal feta moltes vegades me l’atribueixo a mi, és molt difícil que tingui autoconfiança.

LOLA CARRASCO: Està descompensat.

XAVI SAVIN: Està descompensat.

LOLA CARRASCO: Pot ser que experiències anteriors que no ens han anat gaire bé ens facin dubtar, pensar que potser tornarem a repetir aquells errors?

XAVI SAVIN: Per exemple, aquelles persones que en la infància o en l’adolescència no han sigut bons estudiants. Això no vol dir que jo no pugui ser bo a la feina, però és que durant deu o dotze anys m’han estat destrossant. Les regles, les normes a l’escola són diferents de les regles a la feina. Per exemple, a l’escola se suposa que, com més bona nota treus, millor. A la feina, moltes vegades és com més feina treus, millor. I, curiosament, els mals estudiants molt sovint són capaços de treure molt de rendiment a poques hores. I això, que a l’escola els porta a especular, a la feina moltes vegades els porta a ser capaços d’assumir moltes més responsabilitats.

LOLA CARRASCO: A vegades també a l’escola hi ha unes certes assignatures en què no hem tingut gaire facilitat. Això també ens posa dificultats, ens baixa l’autoestima.

XAVI SAVIN: La falta de reconeixement en la infància i l’adolescència promou aquesta síndrome de l’impostor a l’edat adulta. Nosaltres què hem de fer? Aquí estem parlant per a adults. Per tant, és interessant que un digui que això que no sé d’on surt potser surt d’aquí, o potser a un altre que era un fantàstic estudiant, però un mal esportista, això també l’afecta en determinats aspectes. L’autoestima, l’autoconcepte en la infància i l’adolescència es crea des de fora, però en l’edat adulta, i això és important, nosaltres ens hem de fer responsables de la nostra pròpia cura o de la cura de la nostra autoestima.

LOLA CARRASCO: Potser primer es tractaria d’esbrinar si és possible que estiguem patint aquesta síndrome, saber de què ens ve. Podríem tirar una mica la vista enrere.

XAVI SAVIN: Ho sabem i ens n’oblidem, i comencem a treballar, ja està, ja ho sabem.

LOLA CARRASCO: És el que anava a dir. Llavors, un cop sospitem que podria ser que la patim, què és el que hem de fer? Com ho podem superar?

XAVI SAVIN: Tenim una sèrie de punts. El primer és accepta els teus èxits. No m’ha de fer por, per exemple, compartir amb el meu cap o la meva cap un correu electrònic de felicitació que he rebut. De què rius? Que avui te n’he ensenyat un, oi?

LOLA CARRASCO: Sí.

XAVI SAVIN: Doncs sí, és que no hi ha problema. Per què? Perquè si rebo una crítica també t’ho explico. Si rebo una felicitació i em diuen que això que has fet ens ha agradat, ho compartiré.

LOLA CARRASCO: Hem de promoure això, que la gent estigui orgullosa de compartir amb la resta una cosa que li reconeixen.

XAVI SAVIN: Ens hem dit massa vegades que hem d’amagar el que fem bé, i això acaba afectant la meva autoestima, perquè no m’importa reconèixer el que no sé fer i, en canvi, amago el que sé fer. Doncs no, ho reconec tot.

LOLA CARRASCO: I també ens hem d’alegrar que els altres també tinguin el seu reconeixement.

XAVI SAVIN: I tant.

LOLA CARRASCO: Si a aquest company també li ha anat bé, al final tot és una cadena d’energia positiva.

XAVI SAVIN: És que la majoria de vegades els reconeixements no són personals. La majoria de vegades és…

LOLA CARRASCO: Una feina d’equip.

XAVI SAVIN: De fet, abans t’he dit això ho he fet jo, però això i això no ho he fet jo, i ho hem reenviat perquè també ho puguin veure. Segon punt: aquí ens diu «Evita les comparacions». En això no estic d’acord. No evitarem les comparacions, però les farem bé.

LOLA CARRASCO: A veure, explica això.

XAVI SAVIN: Sí, perquè amb les comparacions el que ens acostuma a passar és que el meu cervell se’n va cap al referent. Tu com cuines?

LOLA CARRASCO: Jo faig cuina de supervivència, bàsica.

XAVI SAVIN: D’acord, però comparat amb qui? Tens amics i amigues. Tots cuinen millor que tu?

LOLA CARRASCO: No, hi ha de tot. Hi ha gent que cuina pitjor i gent que s’ho treballa.

XAVI SAVIN: Però quan et pregunto com cuines, el teu cervell se n’ha anat cap a aquell amic o amiga que cuina…

LOLA CARRASCO: No, se me n’ha anat a tots aquests programes que fan de cuina a la tele o als grans cuiners.

XAVI SAVIN: Ara sembla que tothom sap fer reduccions.

LOLA CARRASCO: Exacte.

XAVI SAVIN: Doncs això és fer una comparació injusta. Per exemple, he de presentar un projecte i em pregunten si el presentaré bé, i el meu cap se me’n va a aquell company o a aquella companya meva que jo sé que parla superbé en públic. Tu has de saber si ho fas bé o malament en funció de tothom, no només d’una única persona. Per tant, que les comparacions siguin justes, perquè no puc no comparar-me, perquè és inevitable, he de saber on soc. A més, l’ideal no és que la meva autoestima sigui exageradament bona, ha d’estar al seu lloc.

LOLA CARRASCO: Ara, escoltant-te, m’ha vingut una cosa al cap que no és al guió, però te la pregunto, a veure què em dius.

XAVI SAVIN: Com tantes altres.

LOLA CARRASCO: Estaria bé, per superar una mica aquesta síndrome, tenir clar quins són els teus punts menys bons i quines són les teves fortaleses, perquè, de cara a presentar una cosa, pensis: jo no tinc gaire facilitat per parlar en públic, però soc molt bo donant dades. Aleshores em centro en allò que jo domino per fer aquesta presentació. Un altre que potser parla molt millor, però que no porta gaire bé els números, se centra a explicar-ho d’una manera molt àgil perquè la gent finalment quedi satisfeta del que ha explicat. Seria una estratègia?

XAVI SAVIN: És una bona estratègia.

LOLA CARRASCO: Molt bé. Em sento feliç.

XAVI SAVIN: La síndrome de l’impostor l’he de desmuntar, però no haig d’anar cap a la síndrome del maníac, o de l’egocèntric, o del narcisista. No, el que haig de fer és agafar i dir això i això ho faig bé, però hem de procurar que aquelles coses en què no tinc facilitat les pugui fer prou bé. No cal que sigui excel·lent. És inevitable anar cap als exemples de l’escola, però en el cas d’un noi que és dolent en matemàtiques i superbo en llengua, el que passa és que pràcticament no fa llengua i s’està tot el dia fent matemàtiques. No, ell ha de fer matemàtiques per al cinc i ha de fer llengua per al deu.

LOLA CARRASCO: Cal potenciar allò en què ets bo.

XAVI SAVIN: Evidentment, ha de saber sumar, multiplicar, dividir, ha de treure el cinc, el sis.

LOLA CARRASCO: Hi ha d’haver uns mínims. A la feina seria el mateix.

XAVI SAVIN: Exactament igual.

LOLA CARRASCO: Haig de donar aquestes dades, perquè finalment això la gent és el que ha de revisar, però potenciem allò que sabem fer millor. Què més? Buscar ajuda, segurament buscar un professional si estem encallats o no podem gestionar-ho correctament. Consultar-ho.

XAVI SAVIN: Sí, però aquí tindrem casos extrems, com que em resulti impossible parlar en públic, o em costi moltíssim anar a treballar, o em bloquegi. El que sí que hem de fer és rodejar-nos de persones que siguin capaces de reconèixer-nos els èxits. El que tu deies: jo compartiré el que faig bé i faré el possible per posar el focus en el que els altres fan bé.

LOLA CARRASCO: Podem ser iniciadors, no, de vegades? Un comença i contagia els altres.

XAVI SAVIN: Hi ha coses ben fàcils, com ara estar en un restaurant i, si el menjar és bo, digues-ho.

LOLA CARRASCO: Dir-ho, exacte.

XAVI SAVIN: I millor si, a més, li demanes al cambrer o a la cambrera que ho comenti a cuina. Nosaltres som responsables de l’autoestima de la gent que ens rodeja, i, per tant, això és fantàstic. Aquí ens diu: «Accepta nous reptes». Està bé. Provar coses, provar coses per si de cas n’hi ha alguna en què tinc molta gràcia, i això ajuda a la meva autoestima.

LOLA CARRASCO: Perdre la por, explorar.

XAVI SAVIN: Allò de la zona de confort. A la feina, la zona de confort és el que fem habitualment, però no és gaire motivadora. És perfecte si hi ha un projecte nou i jo hi puc aportar. Tu deies que normalment les dades les presenta aquesta persona, però si jo puc fer-ho, val la pena per créixer. Hem d’intentar fer coses.

LOLA CARRASCO: O, per exemple, descobrir un nou programa que mostra les dades d’una manera més gràfica o més fluïda. Podem fer d’una altra manera les coses. Fins ara ho hem fet així, però ara canviarem.

XAVI SAVIN: No és el més típic dels psicòlegs estar a la ràdio o fer pòdcasts, però un dia ho proves i t’agrada.

LOLA CARRASCO: Però és molt més agraït que potser llegir-ho en un paper o en una pantalleta.

XAVI SAVIN: Per a mi sí. Però és aquí, a la zona dels nous reptes. Després hi ha una altra cosa importantíssima, que és dedicar temps i compartir aquells talents que tu tens. Fora els complexos i comença a invertir temps en tot allò en què saps que tens una traça especial. Si ets molt bo fent els PowerPoints, doncs fes PowerPoints; no tothom se’n surt.

LOLA CARRASCO: I tant. Per anar acabant, què podem fer, en l’àmbit personal, si en escoltar aquest pòdcast, sentim que estem patint aquesta síndrome?

XAVI SAVIN: Podem fer diverses coses. Una d’elles és rodejar-nos de bon referents, de persones que són capaces de dir-me que això ho faig bé i això ho faig malament. Hi ha persones que vindran i em faran una crítica, i jo no l’he anat a buscar. El que haig de fer és aprendre a acceptar i decidir si a aquesta persona li presto o no la meva autoestima. Li puc prestar el càrrec, em pot dir que, en comptes de fer-ho així, ho faci d’aquesta manera, i jo ho modifico, però decidir si realment això és una informació útil per a mi i que, més enllà del meu entorn laboral, aniré aplicant, això és una decisió pròpia. Aquí li presto la meva autoestima. I el que sí que puc fer és, a més, dir, d’entre els meus companys i les meves companyes, quins són els que normalment em donen un feedback sincer i que em serveix. No vol dir que me n’aniré amb aquella gent que em diu que ho faig tot bé, sinó amb aquella gent que em diu: «Xavi, això i això, molt bé. En això altre, a veure si millores». Tu què em dius? Em dius que prou bé, però sigues més endreçat, no et surtis tant del guió.

LOLA CARRASCO: Has de millorar això.

XAVI SAVIN: Doncs fantàstic, perquè em serveix. Això és una de les coses que hem de fer. L’altra cosa que hem de fer és compartir amb tothom els nostres talents, no ens ha de saber greu. Si veig algú que no se’n surt, li puc dir: «Escolta, jo això ho vaig fer i em va sortir bé. Vols que ho mirem junts?». Per què? Perquè ajudo un company i això em fa sentir bé. Perquè l’ésser humà és bo. Sí, sí. «L’home és un llop per a l’home» és mentida. L’ésser humà és bo per naturalesa; per això quan veiem una persona plorant ens posem tristos. L’ésser humà sa, que som la majoria, que segur que ho són tots els que ens veuen i ens escolten. Aleshores he de poder fer això per compartir-ho, i m’he de reservar temps per desenvolupar els talents que tinc.

LOLA CARRASCO: Per acabar, explica per què és important parlar de la salut mental i, en concret, d’aquesta síndrome.

XAVI SAVIN: Molt bé. Del que estem parlant ja no és tant de salut mental, perquè no estem parlant de patologies com una depressió.

LOLA CARRASCO: Però estem parlant d’una síndrome que ens afecta en el nostre dia a dia.

XAVI SAVIN: Perquè les persones no podem separar el benestar emocional de les relacions laborals, per exemple, ni de les relacions personals, ni de les relacions de parella. Un dels objectius és precisament aquest: promoure el benestar emocional, en aquest cas, a l'organització, i l’ideal o, en aquest cas, a la Diputació de Barcelona, és que després ho puguin posar en pràctica més enllà d’això. Aquest és el primer objectiu. D’altra banda, que no hi hagi persones que, per aquest complex, per aquesta síndrome de l’impostor, no acabin brillant tant com podrien brillar. Freud deia una cosa que era «estimar i treballar». Sentir que a la feina ho faig bé em fa sentir millor, i aquest és un altre dels objectius. Finalment, les dues recomanacions: la primera, faré el possible per tenir a prop els meus Pigmalions positius, que són aquells que em donen un bon feedback. Si escric un correu electrònic i tinc dubtes, no està malament que tingui un company a qui li pugui dir: «T’ho pots llegir abans d’enviar-ho?». La segona, no m’ha de fer pudor, i si em fa pudor ho faig igualment, compartir els meus èxits. Si rebo un correu electrònic amb una felicitació, si ve algú i em diu que ho he fet bé, si he fet un informe del qual estic especialment content, ho comparteixo, perquè als altres els servirà i els serà útil.

LOLA CARRASCO: I tant. Doncs ho deixem aquí, Xavi. Recordeu que hi ha més pòdcasts, que els podeu trobar, i que seguirem parlant de salut mental, de síndromes, d’experiments, que hi ha molta teca per explicar sobre psicologia.

XAVI SAVIN: I que segur que això, en el nostre dia a dia i a la nostra feina, ens serà d’ajuda.

LOLA CARRASCO: Fins una altra.

XAVI SAVIN: Fins una altra.

Heu escoltat un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona

Descripció de l'episodi:

Què és el trastorn negativista desafiant? Afecta només a nens i nenes o també pot afectar a adults? I com es pot manifestar en l'entorn professional?

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

Benvinguts a AudioFormació, un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

LOLA CARRASCO: En aquesta col·lecció de pòdcasts tractarem de donar-vos a conèixer informació, eines i recursos per fer front als reptes diaris. És important saber com ens sentim, pensem o actuem en el nostre dia a dia i desenvolupar aquelles capacitats que ens poden ajudar a fer front a situacions d’estrès de la millor manera.

Avui parlem del trastorn oposicionista desafiant. Què és? Afecta nens, però també adults? Quan hem de consultar un professional? Tot això ens ho explica en Xavi Sabin, psicòleg general sanitari, i una servidora, Lola Carrasco. Tots dos som els encarregats de donar veu a aquestes píndoles informatives. Hola, Xavi.

XAVI SABIN: Hola, Lola.

LOLA CARRASCO: Què és aquest trastorn oposicionista desafiant i com és que en parlem?

XAVI SABIN: Doncs en parlem perquè crec que és cada vegada més protagonista. Després comentarem quins en són els símptomes.

LOLA CARRASCO: Però no és gaire conegut, no? Potser sí entre els professionals de la salut mental, però al carrer no.

XAVI SABIN: Perquè, al carrer, les paraules com trastorn bipolar, psicosi o neurosi…

LOLA CARRASCO: Són més populars.

XAVI SABIN: Són més populars. Però aquí, com que estem parlant d’una cosa una mica concreta, una mica específica, potser és un llenguatge que utilitzem més entre professionals.

LOLA CARRASCO: Com és que has triat aquest trastorn? Per què en vols parlar?

XAVI SABIN: Perquè sí que ens podem trobar, per exemple, a la feina, companys, coneguts, proveïdors, clients o usuaris que tinguin aquest trastorn. I no vol dir que els hàgim de diagnosticar, però sí que és bo saber que hi ha persones que tenen conductes d’aquest estil i com puc actuar jo per gestionar-ho.

LOLA CARRASCO: Avui parlarem de les causes i els símptomes d’aquest trastorn. Però això comença molt aviat, no? És a dir, de molt petits. De molt petits comencem ja a manifestar aquests símptomes.

XAVI SABIN: Són molts els trastorns que comencen en la infància i la preadolescència. Les malalties mentals moltes vegades comencen en l’adolescència i l’edat adulta o al principi de l’edat adulta. Però quan estem parlant de trastorns que tenen a veure amb trets de personalitat, això normalment és en la infància i la preadolescència.

LOLA CARRASCO: Sense entrar gaire en els detalls de quan som petits, sí que podríem dir quin tipus de símptomes dona aquest trastorn, si et sembla.

XAVI SABIN: D’acord. Seria un patró freqüent d’ira i d’irritabilitat: discussió, desobediència, ressentiment cap a la gent del seu entorn quan és l’autoritat. És aquest nen o aquesta nena que està constantment enfadat i, a més, segrestat per la ira. Ens referiríem a això. Com bé has dit, a nosaltres ens interessa posar el focus en l’edat adulta.

LOLA CARRASCO: Però sempre posa a prova l’autoritat, sigui els pares, sigui els professors, sigui una altra persona. Intenta sempre boicotejar allò que li estan demanant de fer o aquelles obligacions que ha de tenir, potser des de ben menut.

XAVI SABIN: I no és un rebel funcional, sinó que és disfuncional en el sentit que d’això no en treu profit. No és que provoqui i acabi traient-ne un guany o un rendiment. En aquest cas, es troba superat.

LOLA CARRASCO: No ho pot evitar.

XAVI SABIN: No ho pot evitar.

LOLA CARRASCO: Li surt. I llavors, què passa? Que si de petits no ens han detectat aquest trastorn, arribem a una edat adulta en què el seguim arrossegant, amb tot el que això comporta. Perquè, és clar, tota la teva vida te l’has passat en contra de tothom.

XAVI SABIN: Ens costarà diferenciar la persona que té un caràcter fort de la persona que necessita ajuda, perquè el seu desafiament va més enllà del seu profit.

LOLA CARRASCO: Aquest estat d’ànim és sovint aquesta irritació constant, aquesta mena d’ira que portem en el dia a dia. És d’aquelles persones que acaben perdent els nervis per qualsevol cosa. Encara que sigui molt petit l’entrebanc, ja és un drama.

XAVI SABIN: Hi ha aquest segrest emocional, aquesta ira constant i, a més, sense una finalitat concreta que puguem aprofitar. La clau és aquesta: diferenciar la persona que té un caràcter fort de la persona que pateix aquest trastorn.

LOLA CARRASCO: Sembla que potser avui en dia aquest caràcter fort a vegades l’amaguem darrere l’estrès, els nervis, però hi ha força gent que pateix aquest trastorn, de fet, entre un 5 i un 15% de la població escolar. No sé si va a l’alça ja des de petits, i això si no es controla al final tenim un problema a la societat amb aquesta mena d’ira descontrolada.

XAVI SABIN: És difícil saber quan patim o quan veiem, quan identifiquem qualsevol tipus d’aquest trastorn en perspectiva. Per què? Doncs perquè abans no es feien aquest tipus de diagnòstics. És com la dislèxia, que sembla que és una cosa moderna perquè abans no s’identificava.

LOLA CARRASCO: Però ja existia, no?

XAVI SABIN: En aquest cas, és possible que determinades tendències a l’hora d’educar ho afavoreixin una mica, per exemple, no dir mai que no, la permissivitat, donar excessius capricis. Tot això evidentment no ajuda, però pensa que és un trastorn amb un component genètic. Per tant, és segur que fa anys hi havia els mateixos, el que passa és que segurament amb una miqueta més de contenció.

LOLA CARRASCO: No sé si vols acabar de dir quins en són els símptomes.

XAVI SABIN: Els criteris, no?

LOLA CARRASCO: Sí.

XAVI SABIN: Principalment, en nens i adults. Ara ja ens centrem en adults amb l’objectiu que siguem capaços d’identificar determinades conductes en companys, en clients, en coneguts, en familiars, en qualsevol persona, no amb la intenció d’etiquetar o diagnosticar o assenyalar, sinó que, en definitiva, si ens trobem amb aquesta situació, el que puc fer és això i que, d’aquesta manera, puguem treure algun profit d'aquest pòdcast. Està irritable i aïrat amb geni, tant a nivell emocional com a nivell conductual.

LOLA CARRASCO: Físic, vols dir.

XAVI SABIN: Sí, gestos, espasmes. Amb gestos impulsius.

LOLA CARRASCO: Que està atacat dels nervis, vaja.

XAVI SABIN: S’irrita o s’enfada amb altres persones amb freqüència. Aquesta persona sembla que està constantment enfadada. No vol dir que sigui seriosa, no vol dir que sigui estricta o rígida, sinó que perd els nervis i que, per tant, va més enllà de la seva voluntat.

LOLA CARRASCO: D’acord.

XAVI SABIN: És una persona desafiant, és una persona que busca el conflicte, que s’encara, i això vol dir que difícilment la redreçarem, perquè s’hi troba còmoda.

LOLA CARRASCO: És clar, és com el seu estat natural. En qualsevol cosa troba un motiu per discutir.

XAVI SABIN: Llavors, si em rebaixo al seu nivell, doncs gairebé que no arribarem enlloc. Un dels problemes que es troba és que no reconeix l’autoritat. En el cas dels nens és el mestre, però en el cas dels adults és el cap o la cap, és la policia.

LOLA CARRASCO: Al cap i a la fi, qui treballa amb una persona amb aquest trastorn és molt desgastador.

XAVI SABIN: Per als altres és desgastador i per a ell mateix és disfuncional. Pensa que per a tu pot ser molt pesat, però al final te’n vas. En canvi, ell continua el seu conflicte amb tu.

LOLA CARRASCO: I les seves guerres, sí. Es cobreix de manera activa o es nega a complir les comandes o les regles.

XAVI SABIN: És el que tu comentaves, que per al cap és complicat. No és un perfil còmode.

LOLA CARRASCO: No, per als companys, tampoc. S’ha de fer alguna cosa i sempre troba la manera de rebatre-ho. Llavors sempre estem com gat i gos.

XAVI SABIN: Molesta i altera. Les emocions són contagioses, i les emocions desagradables encara ho són més. Aquesta persona és capaç de transmetre part de la seva emoció a la gent del seu entorn.

Culpa els altres dels seus errors o el mal comportament. Per què aquesta ira, per què aquest enuig? Perquè ell considera que la culpa és dels altres, Llavors això li genera frustració i està constantment com sentint-se víctima.

LOLA CARRASCO: Pensa que, per culpa teva, mira com em poso, com m’has fet posar.

XAVI SABIN: La persona que té un caràcter fort, aquell company o aquella companya que té un caràcter fort té un cert control de la seva conducta, i a més ho fa convençut i no se sent víctima d’això.

En aquest cas, no. En aquest cas, fins i tot si intentem argumentar amb aquesta persona, ens dirà: «no tinc alternativa, que no veus com està actuant tothom?». Venjativa i rancuniosa. Per què? Pel mateix. Perquè considera que els altres ho fan volent. Que allà hi ha intenció.

LOLA CARRASCO: Al final, la seva bossa es va omplint.

XAVI SABIN: Una cosa molt important de cara a la gestió de com jo veig els altres és entendre que, encara que els seus pensaments són equivocats, la seva emoció és sincera. Ell no està forçant estar enfadat, està realment enfadat, i potser el seu argument no s’aguanta per enlloc, potser tothom pot veure que el que està dient no està justificat, però això realment li genera malestar.

LOLA CARRASCO: Ell ho viu així.

XAVI SABIN: Pensament equivocat, emoció sincera.

LOLA CARRASCO:Què més?

XAVI SABIN: Una cosa important és que tant els síndromes, com fins i tot els trastorns com la depressió de trastorn bipolar, un trastorn esquizotípic qualsevol, són un calaix de sastre, i ser un calaix de sastre vol dir que al final hi posem moltíssima gent. És clar, estic segur que hi haurà molta gent que ens estarà escoltant i li vindrà al cap un company o una companya, un client o un usuari d’un determinat servei. Hi ha persones que tenen aquestes conductes de manera lleu, i lleu vol dir, per exemple, que només tenen aquesta conducta en un determinat entorn. Hi ha gent que té aquesta actitud que nosaltres hem descrit a casa.

LOLA CARRASCO: I, en canvi, a la feina són…

XAVI SABIN: Encantadors. A consulta passa molt. Et diuen «és que el meu pare no hi ha qui l’aguanti i després…».

LOLA CARRASCO: És encantador fora de casa.

XAVI SABIN: «… té un munt d’amics i encara em molesta més, o després li presento algú i…».

LOLA CARRASCO: O a la feina és un ogre i a casa, encantador.

XAVI SABIN: Doncs lleu seria aquest. En aquest cas és segur o quasi segur que d’aquesta conducta en treu algun profit. Ell és un ogre a casa o és un ogre a la feina i llavors ja no li demano una tasca, perquè ja saps com es posa. O els altres estem tots cuinant, recollint i endreçant, però no li demano que vagi a tirar la brossa perquè ja saps com es posa. Aquest seria el lleu. El moderat seria quan li passa almenys en dos ambients; per exemple, li passa a casa, però quan es reuneix amb el pare i els germans, també ho continua fent.

LOLA CARRASCO: Però amb els amics no.

XAVI SABIN: Però amb els amics no. O, per exemple, és capaç de saber que aquí això tindria un cost. Hi ha gent que té aquesta conducta, però no la té amb el cap o amb la cap, o la té amb alguns companys i no la té amb d’altres. Aquest seria moderat, que el que vol dir és que al final sap que, quan això té un cost molt important, és capaç de gestionar-ho. I quan és greu, ja és un drama.

LOLA CARRASCO: Amb tothom.

XAVI SABIN: Aquesta persona sí que es veurà molt perjudicada perquè és la que tindrà aquestes conductes.

LOLA CARRASCO: Tindrà conflictes amb tothom.

XAVI SABIN: A l’aeroport, per exemple, que és un lloc on no t’has de posar gaire pinxo.

LOLA CARRASCO: Flamenc.

XAVI SABIN: El greu serà aquest, que és el que pagarà un cost més important a nivell personal.

LOLA CARRASCO: Se sap quines són les causes d’aquesta síndrome o aquest trastorn?

XAVI SABIN: Hi ha una part genètica, i quan parlem de genètica parlem d’una predisposició. Hi ha persones que són més nervioses, que són més temperamentals. Hi ha persones que arriben abans a aquest punt de no retorn del segrest de l’amígdala, i llavors tenim això. Aquí hi ha poca cosa a fer. Després tenim l’entorn. Per aprenentatge vicari i pel que jo he vist a casa, si a casa meva aquestes conductes són molt freqüents per a mi seran una manera normal de relacionar-me. Llavors es notarà. A part del que jo veig, cal tenir en compte com he sigut educat, com he sigut criat. Per exemple, imagina’t que jo a casa m’he d’imposar d’aquesta manera tan exagerada perquè no em prenguin el pèl. Imagina’t que som cinc germans i hi ha un bistec. Aquí, ganivet a la boca. Això es notarà.

LOLA CARRASCO: Això ho arrossegarem.

XAVI SABIN: Problemes familiars o problemes a l’escola. Al cap i a la fi, les persones aprenem a fer determinades conductes perquè, sobretot, hi ha hagut algun moment a la nostra vida en què això ens ha servit, La part genètica hi és, i la part d’aprenentatge vicari és molt important.

Després, a l’edat adulta puc veure que aquestes conductes que a casa meva eren molt freqüents fora ja no ho són. Que un nen tingui una enrabiada és incòmode, però quan la té un adult tots veiem que això és molt disfuncional. Hi ha adults que tenen aquest mal petar.

LOLA CARRASCO: Però quan un va sortint de casa, és a dir, quan ja ets adolescent i veus que fora de casa no és normal aquest comportament, aquestes persones poden dir que això que em passa a mi… O aquesta reflexió no és fàcil?

XAVI SABIN: Dependrà molt del cost que aquesta conducta tingui. Si aquesta conducta es manté durant molt de temps, és fàcil que sigui perquè fins i tot a l’edat adulta continua tenint premi. El típic amic que al final fem el que diu per no discutir.

LOLA CARRASCO: Per no portar-li la contrària.

XAVI SABIN: Evidentment, aquesta no és una conducta d’aquest estil, però sí que és un inici clar.

LOLA CARRASCO: És clar. Després explicaràs què hem de fer per poder tractar aquesta gent i que si serveix no només per als que puguin patir aquest trastorn, sinó també per a altra gent que tingui un caràcter determinat una mica fort, el que tu deies. No sé si hi ha estratègies o eines per poder gestionar-ho de la millor manera possible.

XAVI SABIN: Et sembla si ho parlem ara? Què podria fer un mateix i què podrien fer els altres.

LOLA CARRASCO: Exacte. Si un es veu reflectit en el que acabem d’explicar, podem fer alguna cosa, un cop ja som adults?

XAVI SABIN: Si un s’hi veu reflectit, poca cosa.

LOLA CARRASCO: Sí?

XAVI SABIN: Per què? Perquè aquest trastorn recorda que parteix de la base que el problema és dels altres.

LOLA CARRASCO: No sé si alguna vegada a consulta t’ha passat que algú t’ha dit: «És que m’he adonat que estic enfadat constantment i amb tothom, i això no pot ser normal». No sé si es pot arribar a aquesta conclusió.

XAVI SABIN: És molt poc freqüent. Jo què et dic sempre de la gent que ve a consulta?

LOLA CARRASCO: Que la gent no sap que té un problema, o no saben ben bé per què venen.

XAVI SABIN: Molts no saben el motiu de la consulta, però jo sempre et dic que són bones persones.

LOLA CARRASCO: Ah, sí, per descomptat.

XAVI SABIN: Que són gent molt maca. És veritat o no?

LOLA CARRASCO: Sí, això sí.

XAVI SABIN: Per què? Perquè venen a consulta per dos motius: un, perquè tenen alguna cosa que els genera malestar, i, dos, normalment el detonant és que saben que això perjudica el seu entorn.

Aquest perfil de persona…

LOLA CARRASCO: No sol ser així.

XAVI SABIN: No sol ser així. Aquest seria el típic que potser em portaria el fill, és igual, jo no treballo amb nens, i em diria que aquest boig em treu de polleguera, perquè hi ha aquest «locus» de control extern.

LOLA CARRASCO: Mai acaben de reconèixer que són ells els que provoquen tot això.

XAVI SABIN: Per exemple, en el cas d’un trastorn desafiant lleu, potser sí que hi pot haver algú que pugui dir: «Mira, de vegades tinc conductes a casa amb les quals no m’agrado». Això sí que m’ha passat. Aquí treballem sobretot el control de la ira. Què és el que hauria de fer aquesta persona? Per exemple, jo sé que em disgusto molt a la feina en determinades situacions, i quan veig que estic nerviós, no mantindré aquesta conversa. I si convé, si és una cosa important i n’he de parlar, puc enviar un correu electrònic i dir que demà, quan els vagi bé, m’avisin i comentem aquest informe. Però necessito donar-me temps.

LOLA CARRASCO: Un espai.

XAVI SABIN: Perquè primer he de gestionar l’emoció i després podré comunicar. Però això es donarà només en els lleus. Els greus entenen que el problema és de tota la resta.

LOLA CARRASCO: Llavors no és gens convenient, si detectem que un company de feina o algú del nostre entorn podria ser que patís aquest trastorn, dir-li, perquè serà pitjor.

XAVI SABIN: No diagnostiquem ni els psicòlegs. No li dic a ningú…

LOLA CARRASCO: Ves al psicòleg.

XAVI SABIN: … tens aquest trastorn. No se m’acut. Als altres tampoc, perquè al capdavall és una falta de respecte, és quasi un insult. Estem d’acord o no?

LOLA CARRASCO: Sí, i tant.

XAVI SABIN: Per tant, no ho farem.

LOLA CARRASCO: No ho farem. Llavors, què fem si hi ha un company o algú al nostre entorn que té aquest trastorn o sospitem que té aquesta conducta? Que finalment és això, és com una guerra constant, sigui el que sigui, sempre tenim problemes.

XAVI SABIN: Jo a tu t’aprecio, no?

LOLA CARRASCO: Sí.

XAVI SABIN: T’aprecio, entesos. Llavors, el meu afecte no està en joc.

LOLA CARRASCO: No.

XAVI SABIN: T’aprecio ahir, avui, demà i quasi segur que demà passat. Ara bé, la meva companyia sí que està en joc. Llavors, si tens una conducta que per a mi no és acceptable, et diré: «Lola, avui no hi ha qui t’aguanti. Ja ens veurem demà».

LOLA CARRASCO: Així.

XAVI SABIN: Però tu em diràs: «Estàs enfadat». No, no estic enfadat.

LOLA CARRASCO: Ras i curt.

XAVI SABIN: El meu afecte no està en joc. El primer que hem de fer…

LOLA CARRASCO: No iniciar aquesta mena de roda o no entrar-hi, no? De discussió…

XAVI SABIN: No necessito enfadar-me pel fet que, quan una persona té una conducta que per a mi no és acceptable, no gaudeixi de la meva companyia. I, en canvi, moltes vegades fem el contrari, que és: com que està enfadat, encara li dediquem més atenció. Llavors, el primer de tot: jo no necessito enfadar-me amb tothom, no necessito enfadar-me amb els companys, no haig d’enfadar-me amb els clients o enfadar-me amb els pacients. El que sí que he de deixar clar és si tu fas això, jo no t’atenc; si tu fas això, jo no et dedico el temps. D’això en el món sanitari en parlem moltes vegades, això passa molt: els pacients més impacients són els que reben més atenció i els pacients més pacients són els que…

LOLA CARRASCO: Aguanten.

XAVI SABIN: … es queden més descuidats. Doncs no. Hem d’actuar així: em caus bé, fantàstic, fem no sé què, no, demà si la teva conducta és una altra ja ho farem. Això és el primer. El primer és: el vincle no està en joc, la companyia sí. Què més hem de fer? Ens hem d’assegurar, quan una persona té una conducta d’aquest estil, que no l’estiguem premiant. És el que hem comentat. És molt molt freqüent que la persona en tregui un profit: li canvio el torn perquè ja saps com es posa, que esculli primer perquè ja saps què passa, no li demano aquesta feina o no li demano que es quedi o no li demano això perquè ja saps com es posa.

LOLA CARRASCO: No li donem la raó per no sentir-lo.

XAVI SABIN: És clar. Aleshores, què fem? Doncs a aquella persona que és més col·laboradora, que és més participativa, que és més bon company o més bona companya, a aquella l’hi demanem. O sigui, què estem fent? Estem castigant el que té una bona conducta i estem premiant el que té una conducta dolenta. Això és el que hem de deixar de fer. Si tinc un company o una companya que no m’agrada com actua, el que m’he de plantejar és si jo faig alguna cosa que ajudi a mantenir-ho, que quasi segur que sí. Després passa una altra cosa: ja hem comentat que part dels greus aquestes conductes desafiants les tenen amb uns i no amb els altres. Quina diferència hi ha? La capacitat que algunes persones tenen per posar límits. I posar límits és això; no és «tu crides i jo crido més», perquè aquí estic perdut. Perquè aquesta persona…

LOLA CARRASCO: Aquesta persona no té fi.

XAVI SABIN: És que s’hi troba a gust, s’hi troba còmoda, és el seu ambient. O sigui, tu acabaràs fatal, te n’aniràs a casa emprenyat, i ell sortirà d’allà i encara tindrà temps de discutir amb quatre més. És al revés, em deixo anar. Llavors, el que he de procurar és això, he de procurar no alimentar-ho, no continuar-ho.

LOLA CARRASCO: D’acord. Alguna cosa més ens recomanes?

XAVI SABIN: No, com hem comentat a la majoria de pòdcasts: nosaltres parlem de la part exagerada i això, evidentment, es dòna en conductes molt més suaus, però sí que tenim aquest company que té la metxa molt curta.

LOLA CARRASCO: Sí, que no cal que pateixi un trastorn.

XAVI SABIN: No estem parlant de trastorns.

LOLA CARRASCO: Però sí que ens serveix per a això, per aprofitar aquest pòdcast, per explicar com tractar aquesta gent, que moltes vegades és difícil de tractar, ja sigui perquè s’han acostumat que amb aquest tipus de caràcter o amb aquest tipus d’actuació ja treuen algun rendiment, com tu deies, un avantatge respecte dels altres, o perquè s’han acostumat a viure d’aquesta manera.

XAVI SABIN: Si fos una persona que pateix aquest trastorn, cosa que és difícil, perquè és difícil que fins i tot sigui capaç de conservar una feina, però si algú patís aquest trastorn, el que hem de sentir és compassió. No llàstima, però sí que he de pensar: «Ostres, pobre. Quin problema té?». Perquè va més enllà de la voluntat. E

n canvi, davant d’aquestes conductes de manera menys exagerada el que he de fer és posar l’únic càstig que podem posar entre adults, que és la distància, i la distància és que, mentre tu actuïs així, a mi no em trobaràs.

LOLA CARRASCO: Doncs ho deixem aquí, Xavi.

XAVI SABIN: Molt bé.

LOLA CARRASCO: Recordeu que tenim altres pòdcasts, que parlem de trastorns, de síndromes i d’experiments, d’intel·ligència emocional i de molts altres temes relacionats no només amb el món laboral, sinó amb el món mental, de com funcionem, de com som els éssers humans, quins comportaments tenim, i això és interessant perquè el que fa en Xavi és donar-nos eines i explicar-nos com podem posar límits i relacionar-nos amb els altres. Així doncs, moltes gràcies. Fins una altra.

XAVI SABIN: Fins una altra.

Heu escoltat un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.