Pòdcast - Neurociència i aprenentatge

Descripció de l'episodi:

L’atenció és un recurs cerebral clau per desenvolupar tasques amb eficiència, però tanmateix és limitat per la gran quantitat d’energia metabòlica que consumeix. Hi ha dos tipus principals d’atenció: la voluntària, que forma part de les funcions executives, i la involuntària, que se sustenta al sistema límbic. Ambdues són importants. La conversa entre Anna Forés i David Bueno gira al voltant de les preguntes següents: - Què és l’atenció per al cervell i quins tipus hi ha? - De quina manera gestionem l’atenció? - És possible dividir l’atenció en diversos temes, per exemple en el multitasking? - Com es relaciona l’atenció amb la motivació? - Quins estats emocionals són més proclius a l’atenció? I, d’aquests, quins afavoreixen la realització de tasques més eficients i que al mateix temps siguin satisfactòries per a qui les realitza?

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

LOCUTOR: Benvinguts a Audioformació, un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació, de la Diputació de Barcelona.

ANNA FORÉS: Benvingudes i benvinguts a la col·lecció Neurociència i Aprenentatge. Parlarem de l’atenció. L’atenció és aquest recurs cerebral clau per desenvolupar tasques amb eficiència, però tanmateix l’atenció és un recurs molt limitat. Per què? Per la gran quantitat d'energia metabòlica que consumeix. Hi ha dos tipus d’atenció, la voluntària, que forma part més de les funcions executives, i aquesta involuntària, que se sustenta més en el sistema límbic. Les dues són importants.

LOCUTOR; En parlem en David Bueno i l'Anna Forés, directors de la Càtedra de Neuroeducació de la Universitat de Barcelona EDU1st.

ANNA FORÉS: David, això de l’atenció a la feina de vegades ens costa? Estem atents?

DAVID BUENO: Hola Anna, moltes vegades sí que estem atents a la feina, i hi ha moltes vegades que no ho estem tant com caldria, o com podríem estar-ho. L’atenció és un aspecte cognitiu clau en qualsevol activitat diària, però amb la feina especialment. És aquesta capacitat que tenim de focalitzar-nos en allò que estem fent, en allò que ens interessa, prescindint, anava a dir, del soroll de fons, d'aquelles altres coses que sempre hi ha al nostre voltant, però que podem no fer-ne cas. Això és el que constitueix bàsicament l’atenció. És aquesta capacitat de discriminar entre aquelles entrades sensorials, vista, oïda, segons que estiguem fent, tacte, si estem passant algun tipus de materials, discriminar aquestes entrades sensorials que són clau per la tasca que estem fent, d'aquells sorolls, d'aquelles imatges, d'aquelles sensacions que sempre hi són, però que en aquell moment no ens resulten útils.

ANNA FORÉS: Clar, però David, llavors això xoca frontalment en fer tasques alhora, el multitasking de la feina i de la vida, llavors què podem fer?

DAVID BUENO: És que hi ha molt de mite al voltant del multitasking, però ara sí que podem fer diverses tasques, alhora no moltes, però si unes quantes, però l’atenció és un recurs molt limitat pel cervell, sobretot l’atenció conscient, la voluntària, aquella que nosaltres expressament focalitzem amb allò que nosaltres volem. És una activitat mental que consumeix moltíssima energia metabòlica, i això el que fa és que sigui molt cansat, mantenir molta estona l’atenció fixa en una cosa. Si estem fent diverses coses simultàniament, el multitasking, a veure, el cervell ho permet, però aquesta atenció limitada l'hem de repartir entre totes aquestes coses. Això vol dir que dediquem menys atenció a cadascuna d'aquestes coses. Això és una qüestió purament de decisió personal. Si són diverses coses i no requereixen massa atenció conscient, doncs les puc fer, però si alguna d'elles requereix tota la meva atenció, doncs he de decidir què faig. I aquí sí que el cervell no permet focalitzar tota l’atenció en diverses coses simultàniament.

ANNA FORÉS: Perfecte, llavors quina seria la relació entre atenció i concentració?

DAVID BUENO: Són dos aspectes que estan relacionats però no són exactament el mateix. Aquí caldria parlar dels tipus d'atenció que hi ha. Hi ha dos tipus d'atenció, l'atenció involuntària, que és aquella que es genera en una part molt automatitzada del cervell, forma part del que s'anomena el sistema límbic. És una zona molt automatitzada que serveix per generar emocions, per tenir sensacions de recompensa i també perquè el cervell focalitzi l'atenció davant d'un canvi al nostre voltant que requereixi, doncs això, que ens hi fixem més. Hi ha una zona d'aquesta part del cervell, del sistema límbic, s'anomena tàlem, que s'activa per exemple davant d'una imatge inesperada, davant d'un soroll sobtat, davant d'un company que entra i que no esperàvem que entrés en aquell instant. Aquesta atenció és involuntària i fa que oblidem temporalment, tot allò que estàvem fent per focalitzar-nos en aquest aspecte. Després hi ha la segona atenció, que és la voluntària, aquella que nosaltres fem perquè expressament volem concentrar-nos en allò que estem fent. I això depèn d'una altra zona del cervell. Forma part del que s'anomena l'escorça prefrontal, que és la zona més complexa del cervell, és la que gestiona la reflexió, la planificació, la presa de decisions i també ens permet gestionar tots aquests estats emocionals, que són els que també es poden distreure o afavorir moltes vegades. Clar, activar aquesta atenció voluntària és el que ens permet que ens concentrem expressament en allò que nosaltres volem fer. I aquesta atenció és la que realment consumeix grandíssimes quantitats d'energia. Per això podem estar concentrats durant un temps, però no podem passar moltes hores concentrats en una cosa perquè el cervell no dona per tant.

ANNA FORÉS: Perfecte. I per explicar-ho senzillament, no? I, quines són aquelles parts del cervell, no?, o com funciona l'atenció? Si, quan jo dic que estic atenta, què està passant al nostre cervell per entendre-ho?

DAVID BUENO: Passen diverses coses simultàniament. A veure, si és una atenció voluntària, això requereix d'una decisió prèvia. I aquesta decisió prèvia depèn del nostre estat emocional i depèn també de quina motivació tinguem. Tenir una concentració, una atenció plena, sense una motivació prèvia, és molt complicat. Ho podem fer?, sí ho podem fer, però mai arribarem al mateix nivell de concentració i d'atenció que si estem fent allò per una motivació intrínseca, perquè realment creiem en allò que estem fent i creiem que ho estem fent de la manera que ho hem de fer. Per això és tan important en qualsevol equip de treball, mantenir aquests nivells de motivació tan alts com sigui impossible, però no imposant-los. Ha de ser una qüestió de convenciment mutu comú, de què allò és la manera de fer-ho, és el que s'ha de fer. I aquí intervenen també els estats emocionals.

ANNA FORÉS: Aquí està.

DAVID BUENO: A través, per exemple, d'un estat emocional proper a la por. No dic al pànic, però a un temor que si no ho fem doncs vindrà el nostre cap. Doncs bé, això sí que activa l'atenció, però no l'activa de la mateixa manera que fer-ho a través d'un sentiment, d'una sensació, d'unes emocions de confiança, de què confiem en el que estem fent, confiem en les nostres capacitats, confiem en els nostres companys i companyes, confiem en els nostres caps perquè estem anant en el bon camí. Clar, aquesta combinació de factors, que moltes vegades són inconscients, és el que permet que després, conscientment, ens focalitzem en allò que nosaltres hem de fer o que volem fer.

ANNA FORÉS: O sigui, hem vist la importància de certs estats emocionals per estar atents, no? i la relació entre l'atenció i la motivació, no?

DAVID BUENO: Sí, hi ha una relació directa entre atenció i motivació, de fet, l'atenció, tant la conscient com la involuntària, les dues també utilitzen aquesta zona més instintiva del cervell, el tàlem, la conscient també, i està molt a prop de les zones que impliquen la motivació, que generen la motivació. És una altra zona del cervell que s'anomena estriat, que està vinculada amb les sensacions de recompensa i amb anticipar futures recompenses per allò que estic fent ara. Per tant, hi ha una relació directa entre aquesta sensació què allò que estic fent serà útil. Per tant, em sentiré recompensat amb mi mateix que he fet una cosa interessant i la capacitat que tenim de posar l'atenció voluntàriament i d'estar concentrats amb allò que estem fent.

ANNA FORÉS: I per acabar, quin seria aquest lligam entre l'atenció i l'eficiència en la nostra feina, en la nostra tasca?

DAVID BUENO: Aquest és un lligam clau, per descomptat, si no, no tindria gaire sentit parlar de l'atenció. Com més atenció tenim, més eficient surt el treball que estem fent, perquè podem tenir en compte més elements d'allò que estem fent, focalitzats en allò que estem fent. Justament si l'atenció el que permet és que descartem informacions que no són necessàries, com més informacions externes, sorolls, sons, imatges, el que sigui, descartem, més capacitat li quedarà al nostre cervell per valorar tot allò que nosaltres estem fent, més opcions veurà, més alternatives veurà. I, per tant, amb més eficiència acabarem construint allò que estiguem fent.

ANNA FORÉS: Que interessant, David, la importància de l'atenció a la nostra tasca, de com podem dirigir aquesta atenció també d'una manera voluntària i la importància de l'atenció en l'equip de treball per intentar fer més eficient la nostra feina.

DAVID BUENO: Per què, escolta, Anna, tu quins exercicis recomanaries per treballar o millorar l'atenció a la feina?

ANNA FORÉS: Clar, és que moltes vegades a la feina estem massa dispersos, amb moltes tasques que no podem justament parar atenció a allò que estem fent, no? Llavors, un petit exercici de concentració, d'estar present, del kairós, del sentit més pur de gaudir del temps. Això, el símil seria quan tu et menges una mandarina, te la pots menjar de moltes maneres, però tu olores?, tu fas el tacte a la mandarina?, doncs en allò que estem fent a la feina, estar presents en aquell moment en allò que estem fent. Si estem fent un informe, en fer l'informe. Si estem fent una conversa amb un altre col·lega, doncs estar present en aquesta conversa.

DAVID BUENO: Per tant, seria utilitzar, anava a dir, tots els sentits gairebé. És com la mandarina que dius, és estar pendent de la vista, de l'oïda, del tacte, de les coses que passen al nostre voltant. Però sempre hem d'estar pendents o és important anar desconnectant de tant en tant per poder mantenir l’atenció?

ANNA FORÉS: Clar, és molt important poder tenir aquests moments de no res. Hi ha moltes empreses, per exemple, que tenen espais de la calma, on els treballadors poden tenir aquest moment de no fer res, justament perquè després siguin molt més productius. O espais de joc, un billar, un espai on desconnecten i després saben que seran molt més eficients en allò que estiguin fent.

DAVID BUENO: I a casa també. També serà interessant tenir aquests espais, potser no físics, però sí temporals de desconnexió?.

ANNA FORÉS: I tant, sobretot això, aquest trasllat de la feina a casa o de la casa a la feina. Poder fer neteja de tot allò que ens ha amoïnat durant el dia i quan estem a casa, estem a casa i quan estem a la feina, estem a la feina.

DAVID BUENO: I quins consells ens podries donar per ajudar-nos a desconnectar? Tots tenim dies d'aquells que són feixucs, que hem hagut de fer moltes coses, que hem tingut molta dispersió i que de vegades costa trobar aquest moment de relax, de desconnexió que és tan important. Quin consell ens podries donar per afavorir-ho?

ANNA FORÉS: Clar, cadascun de nosaltres tenim el nostre ritual. Hi ha gent que necessita córrer després de la feina o hi ha gent que necessita llegir abans de la feina. O hi ha gent que necessita anar a nedar, justament per aquesta desconnexió. O tan senzill com poder parlar amb algú. Que de vegades ens oblidem d'aquests espais, de poder compartir amb algú altre allò que ens ha passat. Però sí que és molt important, abans d'anar a dormir, fer aquesta neteja emocional, especialment si hem tingut un mal dia o hem tingut unes males vibracions a la feina o a casa. És molt important tenir cura de nosaltres justament per després poder parar atenció a allò que és realment important.

DAVID BUENO: És interessant això de l'atenció i sobretot de tenir cura també de saber desconnectar, de no passar-nos tot el dia amb l'atenció posada en alguna cosa. Perquè a la llarga no ens beneficia de res. L'atenció, com deies tu en començar aquest pòdcast, és un recurs limitat i per tant, l'hem de saber gestionar molt bé per poder justament fixar l'atenció en els moments en què fa falta. Fixar aquesta atenció i saber també desconnectar, justament perquè després puguem tornar a fixar l'atenció quan sigui necessari. Com diuen els experts en atenció, molta atenció amb l'atenció.

LOCUTOR: Heu escoltat un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

Descripció de l'episodi:

La motivació és un procés intern –o un estat mental– que activa, dirigeix i ens permet mantenir una conducta adequada per a la consecució d’un objectiu concret. Se sustenta en diverses estructures del cervell, i a nivell neurohormonal es relaciona amb les sensacions de recompensa, l’anticipació de recompenses futures i l’optimisme. Internament, incrementa el nivell d’energia metabòlica del cervell, la qual cosa li permet funcionar amb més eficiència i durant més temps sense cansar-se. La conversa entre Anna Forés i David Bueno girarà al voltant de les preguntes següents: - Què és la motivació a nivell fisiològic? - Com la genera el cervell? - Quins estats emocionals la desencadenen? Són tots equivalents? - Per què la motivació es relaciona amb les sensacions de recompensa i amb l’optimisme? - Com en podem treure profit? - Quina diferència hi ha entre la motivació intrínseca i l’extrínseca? Quina és millor?

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

LOCUTOR: Benvinguts a Audioformació, un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

ANNA FORÉS: Benvingudes i benvinguts a la col·lecció de Neurociència i Aprenentatge. Parlarem de motivació. La motivació és aquest procés intern o estat mental que s'activa, dirigeix i ens permet mantenir una conducta adequada per la consecució d'un objectiu concret. Se sustenten diferents estructures del cervell. A nivell neurohormonal, es relaciona amb les sensacions de recompensa, amb l'anticipació de recompenses futures i optimisme, i internament incrementa el nivell d'energia metabòlica del cervell, la qual cosa li permet funcionar amb més eficiència i durant més temps sense cansar-se.

LOCUTOR: En parlem amb David Bueno i l'Anna Forés, directors de la Càtedra de Neuroeducació de la Universitat de Barcelona EDU1st.

ANNA FORÉS: David, a nivell més fisiològic, què és això de la motivació?

DAVID BUENO: La motivació és un estat intern, que té una relació directa amb la fisiologia del nostre cos, i que el que fa és literalment energitzar-nos, sobretot energitzar el cervell. De fet, un dels punts claus de la motivació és aquest. Quan estem motivats, quan notem aquestes ganes, aquest desig de fer alguna cosa, que DE vegades fins i tot notem, com si ens cremessin els palpissos dels dits, encara que sigui una feina purament intel·lectual, això és perquè el cervell dilata els vasos sanguinis. Quan estem motivats, els vasos sanguinis del cervell es dilaten, reben més sang i amb la sang reben més glucosa i més oxigen, que és l'únic que menja el cervell per obtenir energia metabòlica. Això fa que estigui molt més literalment energitzat. Vol dir que pot funcionar durant molt més de temps sense cansar-se. Després, quan s'acaba l'energia o acabem la feina, ens ve el cansament de cop. Però podem estar molta més estona treballant sense cansar-nos. Podem tenir l'atenció molt més focalitzada, perquè l'atenció és un recurs limitat que consumeix molta energia, però quan estem motivats en té més. A més a més, tot allò que fem quan estem motivats, ho podem fer amb molta més eficiència, perquè com que hi ha més energia, podem tenir moltes més zones del cervell amb la màxima activitat interactuant entre elles. De fet, aquest és el punt clau de la motivació en qualsevol feina, però de fet en qualsevol aspecte de la nostra vida.

ANNA FORÉS: Que interessant, tenir persones motivades a la feina i a la vida en si. I com es genera a nivell cerebral? Com es genera?

DAVID BUENO: La motivació es genera d'una forma complexa, com tot dins el cervell. No hi ha res que sigui automàtic, directe i fàcil. Hi ha molts circuits implicats. Bàsicament, la motivació s'inicia, quan parlem de la motivació intrínseca, aquella que neix dins nostre, acostuma a iniciar-se amb una curiositat, amb una cosa que ens sorprèn, una cosa que una situació que no esperàvem o que potser esperàvem amb ganes i que finalment s'acaba produint. Això el que fa és que s'activi una zona del cervell de funcionament molt automatitzat, que és el tàlem, que és la zona que activa l'atenció automàtica i que marca el llindar de consciència. Marca el llindar d'aquelles coses que ens passen desapercebudes, o aquelles que ens en fem conscients. A partir d'aquí, a partir de l'activació del tàlem, s'activen altres zones del cervell, entre les quals destaca molt especialment una que s'anomena estriat. L'estriat és la zona que ens dona sensacions de recompensa, que ens fa que ens sentim còmodes, satisfets, per allò que estem fent, però també és la zona que ens permet anticipar recompenses futures. És a dir, estem fent alguna cosa, ho estem fent amb motivació, i això fa que anticipem que quan ho acabem, o mentre ho estem fent, ens sentirem raonablement a gust, raonablement recompensats. Això el que fa, és que encara tinguem més ganes de fer allò, és a dir, incrementa la motivació. És un cercle que es va retroalimentant a ell mateix. Una de les gràcies d'aquesta activació conjunta d'aquestes zones, que lògicament en requereix d'altres, que ara de seguida en parlaré també, però una de les gràcies que té és quin neurotransmissor utilitza la motivació per funcionar. Neurotransmissors són les molècules que uneixen les neurones del cervell perquè es puguin intercanviar missatges entre elles. Es coneixen més de 60 neurotransmissors diferents, la majoria dels quals encara no sabem exactament què hi estan fent, però segur que fan coses molt importants. Però n'hi ha 8 o 10 que sí que sabem molt bé què estan fent. I un d'ells és la dopamina. La dopamina, és un neurotransmissor que està implicat en sensacions de recompensa i de plaer, de motivació i d'optimisme. Dins el cervell, aquests factors estan vinculats entre ells a través d'aquest neurotransmissor i de les xarxes neuronals que el fan servir. Quan estem motivats, es produeix dopamina. I això fa que ens sentim a gust amb allò que estem fent i també fa que ens sentim més optimistes, que veiem més la possibilitat de continuar endavant de què allò que estem fent acabi a bon port. Tot això, lògicament, també queda filtrat per una altra zona del cervell, que és l'escorça prefrontal, que és la que s'encarrega de què puguem reflexionar, de què puguem planificar, de què puguem decidir i també de gestionar el nostre estat emocional. La motivació també energitza aquesta zona del cervell, que de fet, és la que consumeix més energia de tot el cervell. Per tant, quan estem motivats, reflexionem millor, planifiquem millor. I s’ha vist, que prenem millors decisions.

ANNA FORÉS: Clar, si la motivació és tan clau, no? Hi ha algun estat emocional que la pugui desencadenar, seguint aquesta línia?

DAVID BUENO: Hi ha dos estats emocionals que són clau per motivar-nos i per mantenir la motivació. Les emocions són patrons de conducta, patrons de resposta, que es desencadenen de manera preconscient davant d'una situació que impliqui un canvi en l'statu quo del moment i que requereix una resposta urgent. Són respostes ràpides, automatitzades. Emocions en tenim moltes. N'hi ha que ens donen sensacions negatives, com la por, la ira, que són importants quan hi ha una amenaça.

ANNA FORÉS: Evidentment.

DAVID BUENO: Però n'hi ha que ens donen sensacions positives. I aquestes són les que més contribueixen a que mantinguem aquesta motivació intrínseca. N'hi ha dues. Una és la sorpresa, entesa com a curiositat. Podem tenir sorpreses…

ANNA FORÉS: Desagradables.

DAVID BUENO Desagradables, però la curiositat sempre ens genera una sensació de benestar intern. I l'altra és l'alegria. L'alegria, que no s'ha d'entendre com festa i xerinola, que també pot ser-ho, però a nivell emocional és, bàsicament, confiança. L'alegria és l'emoció que transmet confiança. I la confiança s'encomana. Si jo confio en els altres, els altres confiaran en mi, i jo guanyaré en autoconfiança. I aquesta autoconfiança i aquesta confiança recíproca són uns motors clau per mantenir aquesta motivació intrínseca.

ANNA FORÉS: Clar, parlant d'això, anem a fer un lligam més, que és la relació que hi ha entre la motivació i l'aprenentatge, seguint aquesta línia.

DAVID BUENO: Són dos aspectes que estan íntimament relacionats. A veure, es pot aprendre sense cap mena d'emoció, sense cap mena de motivació, per una simple obligació, és clar que sí. La motivació el que fa és que els processos d'aprenentatge de qualsevol tipus d'aprenentatge, i sempre hem d'estar aprenent coses noves, siguin molt més eficients. Simplement perquè energitzen el cervell. El cervell funciona amb més eficiència. Tot allò que aprenem quan estem motivats, el cervell ho emmagatzema millor i, sobretot, després ho pot utilitzar amb molta més eficiència. Per tant, d'alguna manera, sempre hauríem d'incorporar aquesta motivació intrínseca en qualsevol procés d'aprenentatge.

ANNA FORÉS: Tu has parlat de motivació intrínseca, motivació extrínseca. Hi ha alguna diferència cabdal a l'hora de motivar la gent del nostre equip?

DAVID BUENO: Els dos tipus de motivació, per començar, són importants. La intrínseca i l’extrínseca. La intrínseca és la que neix de dins nostre perquè tenim ganes de fer alguna cosa. I l'extrínseca és aquella que comuniquem, o que ens comuniquen, perquè tinguem ganes de fer alguna cosa, o perquè nosaltres volem que algú tingui ganes de fer alguna cosa. Les dues són importants. Al final, la que acaba dirigint la nostra vida és la intrínseca. Però sovint, especialment en un equip de treball, també cal que algú sàpiga gestionar aquesta motivació extrínseca. Clar, com es gestiona aquesta motivació extrínseca? Per començar, generant aquestes sensacions de sorpresa, de curiositat, fent que qualsevol projecte que engeguem, desperti la curiositat de les persones que hi han de participar i transmetent-los confiança.

ANNA FORÉS: Confiança, que havies dit.

DAVID BUENO: Aquella confiança que entre tots ho podem fer, entre tots sortirà una cosa xula, una cosa bonica, i empoderant a les persones. Empoderant-les perquè cadascú prengui consciència de quina és la seva tasca dins el projecte global, perquè pugui trobar la seva motivació intrínseca. I aquí és on està el paper del bon líder d'un grup, és saber deixar també aquest espai,

ANNA FORÉS: Correcte…

DAVID BUENO: Perquè cada persona es trobi a gust amb allò que ha de fer.

ANNA FORÉS: Clar, i això, una connotació petitona, no? Però quina relació tindria, a veure, la motivació amb l'obediència?

DAVID BUENO: Són dos aspectes complementaris, però que no es correlacionen directament l'un amb l'altre. Una persona pot estar motivada i això fa, que faci cas a allò que li diuen els seus companys o pots no estar gens motivat i fer cas perquè no tens cap més remei que fer-ho. L'important d'això és sempre apoderar a les persones perquè allò que facin, ho facin per convenciment. Que això no vol dir que no hagin de coordinar-se, però ha de ser aquesta obediència entesa com a coordinació en la qual cada persona té clar què aporta, per què ho aporta i què és responsable d'allò que està aportant per la simple confiança que s'estableix dins el grup.

ANNA FORÉS: Molt interessant, es nota que som uns motivats. Doncs moltes gràcies, David.

DAVID BUENO: Gràcies.

LOCUTOR: Heu escoltat un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

L’esforç és una actitud vital vinculada a la proactivitat, i resulta imprescindible per a un creixement sòlid, tant a nivell personal com professional. Tanmateix, la capacitat d’assumir nous reptes que requereixen esforç implica poder anticipar recompenses futures. Una anticipació que es produeix quan es percep, en base a les experiències passades, que el repte és assequible i l’esforç valorat i autovalorat. La conversa entre Anna Forés i David Bueno girarà al voltant de les preguntes següents: Què implica per al cervell ser proactiu? I l’obediència? Amb quines altres característiques cognitives s’associa la proactivitat? De quina manera el cervell afronta els nous reptes? Quines estructures i neurotransmissors intervenen quan ens plantegem un nou repte que requereix esforç? Com es relacionen amb la motivació i amb l’optimisme? Quina importància tenen les experiències passades i l’estat emocional en què es van produir? Les podem gestionar o modificar d’alguna manera diferent a l’habitual, si creiem que és necessari fer-ho?

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

LOCUTOR: Benvinguts a Audioformació, un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

ANNA FORÉS: Benvinguts i benvingudes a un nou pòdcast de la col·lecció Neurociència i Aprenentatge. Anem a parlar de l'esforç i les recompenses. L'esforç és una actitud vital vinculada a la proactivitat i resulta imprescindible per a un creixement sòlid, tant a nivell personal com professional. Tanmateix, la capacitat d'assumir nous reptes que requereixen esforç implica poder anticipar recompenses futures. Una anticipació, que es produeix quan es percep que, en base a les experiències passades, el repte és assequible i l'esforç valorat i autovalorat.

LOCUTOR: En parlem amb David Bueno i l'Anna Forés, directors de la Càtedra de Neuroeducació de la Universitat de Barcelona EDU1st.

ANNA FORÉS: Doncs David, anem a parlar d’això: de l'esforç i de les recompenses. Què implica per a un cervell ser proactiu?

DAVID BUENO: Hola, Anna. Mira, ser proactiu implica aquest desig de continuar avançant, de basant-te en el que tens a l'entorn, basant-te potser en l'encàrrec que t'han fet, però no deixant-te portar només per la inèrcia d'allò que estàs fent, per la inèrcia del que sempre has fet, si no sent capaç de veure una mica més enllà, de veure no només quin objectiu final vols, si no quin camí has de fer i, per tant, implicar-te en aquest camí per anar-te acostant a aquest objectiu final. Aquesta proactivitat, no sempre la tenim, però, en canvi, és crucial per poder continuar avançant professionalment però també personalment. És aquesta capacitat que deia d'establir uns objectius, uns objectius personals, individuals, però també socials i comunitaris, uns objectius que ens guiïn en tot aquest camí diari, però també a mitjà i a llarg termini.

ANNA FORÉS: I la proactivitat està relacionada amb la motivació, amb l'optimisme? Amb què està relacionada la proactivitat?

DAVID BUENO: La proactivitat està relacionada amb molts aspectes cognitius i mentals, però el que destaca més seria la motivació. És aquest desig que tenim de fer coses, anava a dir perquè ens dona la gana, no és que ens doni la gana, moltes vegades són coses que ens han encarregat, coses que estem fent amb companyes i amb companys, però que ho fem, no només perquè ens toca fer-ho, que també moltes vegades, sinó perquè creiem en allò que estem fent. I aquesta motivació a nivell cerebral està molt vinculada a l'optimisme, aquesta capacitat que tenim de veure el got mig ple en comptes de veure'l mig buit. Normalment, els gots no estan mai ni plens del tot ni buits del tot, però en un mateix nivell una persona pessimista veu els aspectes més negatius d'allò i per tant això, el que fa és que si tot és tan negatiu, per què he de continuar fent-ho, per què m'he de continuar esforçant, si al final mai quedarà tan bé com jo voldria? La persona optimista ho veu just al contrari. Partint d'un mateix nivell, el que veus són els aspectes positius, de dir, bueno, és cert, hi ha coses que no estan prou bé, però jo puc continuar millorant-les, jo puc continuar progressant i aquest continuar progressant és aquesta proactivitat. A nivell cerebral, motivació, optimisme i aquesta sensació de recompensa interna, de plaer, de gust, per allò que estem fent, estan relacionats. Estan relacionats a través d'una sèrie de xarxes neuronals i d'un neurotransmissor, una de les molècules que uneixen les neurones entre elles perquè es puguin enviar missatges, que és la dopamina. Per tant, una persona motivada, una persona proactiva, una persona optimista, normalment porta tot aquest paquet junt i si en algun moment falla algun d'aquests elements, activant algun dels altres, arrosseguem tota la resta.

ANNA FORÉS: Que interessant. I si ens esforcem i seguim treballant, què fem justament per fer nous reptes, per estar davant de noves situacions complexes?

DAVID BUENO: Per establir nous reptes, el primer que hem de fer és confiar en nosaltres mateixos i en el nostre entorn. Això és un aspecte clau. Per una persona que no confia en ella mateixa o en el seu entorn serà molt més difícil agafar nous reptes o plantejar-se per si mateixa nous reptes. Perquè si no confio que me'n podré sortir, a ningú li agrada que les coses no li surtin bé i molts cops les coses no surten bé. Però el repte el que permet és justament anar superant aquestes coses que de vegades no en surten bé, perquè ens surtin millor cada vegada. A nivell cerebral això té un component emocional altíssim i depèn molt també dels nostres aprenentatges i vivències passats. Una persona que, pel motiu que sigui, ha estat acostumada durant la seva educació, la infantesa, l'adolescència o ja la joventut i l'edat adulta, a que li valorin negativament les coses que fa, cada vegada que hagi d'afrontar un nou repte pensarà «això no em sortirà bé», perquè ja està acostumada a què li diguin «no t'ha sortit bé això que has fet». A dins del cervell no només anem emmagatzemant les experiències que vivim, els aprenentatges que fem, sinó també emmagatzemem l'estat emocional amb el qual hem fet aquells aprenentatges o hem viscut aquelles experiències. Clar, un estat emocional incòmode, anava a dir negatiu, però no negatiu en el sentit que no sigui útil, pot ser útil per a altres coses, però en aquell moment ens resulta incòmode, fa que aquelles vivències, aquells aprenentatges després no els vulguem utilitzar, perquè reviurem cada vegada aquella sensació d'incomoditat. Normalment, les persones que han tingut una formació, repeteixo, a la infantesa, l'adolescència, joventut, l'edat adulta, basada en aquestes sensacions incòmodes, són persones poc proactives, són persones amb menys capacitat d'assumir nous reptes, justament perquè cada vegada que han de pensar en un nou repte doncs noten aquesta sensació incòmoda, que no agrada ningú. Al contrari, són les persones que han crescut, han viscut experiències, a través d'aquesta confiança, a través d'una sensació més de curiositat, a través d'un apoderament personal de «soc capaç de fer-ho i m'implico en fer-ho». Són persones més proactives, persones més capaces d'acceptar aquests nous reptes i per tant també més capaces de realitzar tots els esforços necessaris per assolir aquests reptes.

ANNA FORÉS: Per tant, malgrat que haguem tingut una experiència passada, potser no tan exitosa, què li podríem dir al nostre cervell perquè no tingui por a fer front a aquests nous reptes?

DAVID BUENO: Al nostre cervell el que li hem de dir és que cal assumir nous reptes, que si no assumim nous reptes no progressarem. Precisament s'ha vist que el fet d'assumir reptes i dedicar esforços a realitzar aquests reptes genera sensacions de recompensa i ens fa sentir a gust. I aquest sentir-nos a gust fa que siguem més capaços la propera vegada d'assumir nous reptes i per tant de dedicar-hi els esforços que necessiten. Clar, aquí cal tenir molt present que per poder tirar endavant un repte cal un esforç. L'esforç zero no porta mai enlloc. Però és clar, per esforçar-nos cal que percebem que aquest esforç serà valorat i ens serà útil a nosaltres i al nostre entorn, útil a nivell individual i a nivell col·lectiu amb el nostre equip de treball o a la societat, segons quina sigui la nostra tasca. Aquest és un aspecte molt important que es relaciona amb el que estàvem parlant abans. Si estem valorant-nos a nosaltres mateixos i valorant positivament la tasca que fan els nostres companys i companyes, el que estarem fent serà generant un clima, un ambient procliu, justament, als reptes i als esforços. Valorar no vol dir sempre «Oh, que bonic! Oh, que fantàstic! Oh, que meravellós que és això que hem fet!». Ho podem criticar, però ho hem de criticar sempre des d'una vessant proactiva i propositiva. No és el dir «quin desastre això que has fet no m'agrada gens», sinó dir, «escolta, per què no a partir del que has fet construïm alguna altra cosa?» Construir és proactiu, per tant, això ens porta a fer, i malgrat que quan ens ho diuen ens adonem que no està prou bé, però així i tot ens estimula, aquesta sensació de benestar, de recompensa, perquè a partir del que hem fet podem continuar construint.

ANNA FORÉS: I es pot contagiar una mica aquest sentiment d'esforç col·lectiu? Si tu ets director d'un equip, tu pots contaminar, anava a dir, però, donar aquestes ganes que la gent s'esforci?

DAVID BUENO: No només pots fer-ho, sinó que, de fet, un bon líder és el que és capaç d'encomanar al seu equip aquestes ganes de fer coses. Anava a dir, no és complicat encomanar-ho. A veure, ho pot ser molt, eh? Però el nostre cervell ens ho posa molt fàcil. Tenim dins el cervell unes neurones, que s'anomenen neurones mirall, que s'activen de la mateixa manera quan fem una cosa que quan veiem que la fa una altra persona. Si la persona que està dirigint un projecte està motivada, està animada, és optimista i està dedicant esforços a què aquell projecte surti endavant i a més a més valora positivament tota la tasca del seu equip, està encomanant literalment al seu equip aquesta motivació, aquesta capacitat d'esforç i aquest optimisme. No és que l'equip es motivi de cop i sigui optimista de cop, cal que sàpiga organitzar molt bé la feina al seu voltant, però ja té la part més difícil feta, que és justament trencar la barrera, trencar la inèrcia que moltes vegades tenim, bueno perquè esforçar-se és cansat, però el simple fet de veure que els nostres companys estan treballant i que es mostren optimistes i motivats, activa aquestes neurones dins el nostre cervell i trenca aquesta barrera. I si nosaltres estem motivats, som optimistes i ens esforcem, estem ajudant els nostres companys i companyes a què trenquin aquesta barrera.

ANNA FORÉS: I que l'esforç valgui la pena, no? Què deies abans?

DAVID BUENO: I l'esforç ha de valdre la pena. Sempre que decidim fer un esforç o proposem al nostre entorn que faci un esforç, sempre hem de veure que aquest esforç primer és assequible, és realitzable. Un esforç que es vegi inassequible no ens motivarà. I si no hi ha esforç, si no hi ha un repte per davant, tampoc no ens motivarem. I a més a més cal veure que quan haguem fet aquest esforç, quan haguem assolit aquest repte, allò ens generarà una situació on ens sentirem còmodes, perquè haurem aconseguit alguna cosa que valdrà la pena haver fet.

ANNA FORÉS: Doncs moltes gràcies David, perquè realment ha valgut la pena.

DAVID BUENO: Gràcies a tu.

LOCUTOR: Heu escoltat un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

Descripció de l'episodi:

La mentalitat de creixement és el convenciment que hom pot sempre incrementar les seves capacitats cognitives. La va proposar originàriament la psicòloga estatunidenca Carol Dweck, per oposició a la mentalitat fixa que seria la creença que les capacitats cognitives venen prederminades i per tant no poden incrementar-se. La conversa entre Anna Forés i David Bueno girarà al voltant de les preguntes següents: Què és la mentalitat de creixement i quin és el motiu de proposar la seva existència? Què caracteritza la mentalitat de creixement a nivell psicològic i neuronal? Quins altres tipus de mentalitat hi ha i què els caracteritza? Es pot adquirir la mentalitat de creixement? Quines característiques cognitives i mentals cal treballar per potenciar la mentalitat de creixement? Quins avantatges té tenir mentalitat de creixement a nivell individual? I pels equips de treballs, quins avantatges comporta que els seus membres tinguin mentalitat de creixement? Quines recomanacions es poden fer per treballar a nivell individual i d’equip la mentalitat de creixement?

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

LOCUTOR: Benvinguts a Audioformació, un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

ANNA FORÉS: Benvinguts i benvingudes a aquesta nova col·lecció de Neurociència i Aprenentatge. Anem a parlar del concepte mentalitat de creixement.

DAVID BUENO: La mentalitat de creixement és aquest convenciment que sempre podem incrementar les nostres capacitats cognoscitives. La va proposar originàriament la psicòloga estatunidenca Carol Dweck. En oposició, mentalitat de creixement, en oposició a mentalitat fixa. La mentalitat fixa és més la creença que aquestes capacitats cognoscitives ja venen predeterminades i, per tant, no es poden incrementar. És aquesta sensació de l’encara no.

LOCUTOR: En parlem amb en David Bueno i l'Anna Forés, directors de la Càtedra de Neuroeducació de la Universitat de Barcelona EDU1st.

ANNA FORÉS: Hola, David. Anem a parlar del concepte mentalitat de creixement, que és un concepte molt, molt bàsic per entendre com hi ha persones que ens queden amb aquesta idea que jo soc així, que, com que jo no puc fer més, que sempre he pensat que no serveixo per les matemàtiques o que no serveixo per qualsevol altra disciplina. I quin creus va ser el motiu per proposar l'existència d'aquesta mentalitat de creixement?

DAVID BUENO: El concepte aquest de mentalitat de creixement és un concepte no només molt interessant, sinó molt, molt potent, que va proposar ja fa unes dècades la psicòloga estatunidenca Carol Dweck. Bàsicament, en veure que hi havia persones que pensaven que les seves capacitats cognitives ja venien determinades i que no podien fer res per canviar-les. De fet, inicialment ella va centrar els seus treballs bàsicament en el coeficient d'intel·ligència. Persones que pensen que la seva intel·ligència ja ve donada i que no poden fer res per canviar-la, per incrementar-la. I va veure que hi ha persones que, que és tot el contrari, que pensen que les seves capacitats mentals, no només la intel·ligència, després aquest concepte s'ha ampliat a qualsevol capacitat mental, doncs sempre la poden incrementar, sempre la poden millorar. I d'això en va dir «mentalitat de creixement». Quan ho va començar a estudiar, va veure que hi ha diferències mentals, psicològiques, clares, entre les persones que tenen una mentalitat fixa i una mentalitat de creixement, que tenen a veure també amb la capacitat de motivar-se, amb la capacitat d'esforçar-se i amb l'optimisme amb el qual accepten els nous reptes. Això és molt lògic. Una persona que creu que pot continuar progressant sempre serà més optimista, en cada repte que hagi d'assumir, que una persona que creu que ja està tot dat i beneït, que ja no pot canviar res, si el repte el veu assequible, doncs el farà, però si no el veu assequible, ja no s'hi esforçarà perquè jo soc incapaç de fer això. I això té una correlació directa amb la capacitat d'aprenentatge. De fet, la Dweck, els primers treballs que va fer els va basar en estudiants. Va veure que els estudiants amb capacitat, amb mentalitat de creixement, són molt més capaços d'adquirir coneixements nous que els que tenen mentalitat fixa. I aquí va ser on va proposar no només l'existència d'aquests dos tipus de mentalitat, sinó que hi ha possibilitat de canviar de mentalitat fixa a mentalitat de creixement. I aquest és el pinyol, realment, d'aquesta proposta.

ANNA FORÉS: Clar, llavors, aquesta és la pregunta. Com fem per passar d'una mentalitat fixa a una mentalitat de creixement? Es pot adquirir aquesta mentalitat de creixement? Què podem fer?

DAVID BUENO: La proposta original deia que si a una persona que tingui mentalitat fixa, que pensi que ja no pot canviar, que ja no pot millorar, que ja no pot continuar progressant, se li explica que el cervell és plàstic i mal·leable, que sempre pot aprendre coses noves, a poc a poc, va adquirint aquesta mentalitat de creixement. Bàsicament, aquesta explicació en què consisteix? Consisteix en el que s'anomena la plasticitat neural. La plasticitat neural és la capacitat que té el cervell, les neurones del cervell, d'anar fent connexions noves constantment.

Tot el que aprenem, totes les experiències que vivim, que per algun motiu mereixen ser recordades, queden emmagatzemades al cervell en connexions noves que es van fent entre les neurones. Connexions noves que hibriden amb les connexions prèvies, que tenen alguna relació amb aquells coneixements que estem adquirint o amb aquelles experiències que estem vivint. Aquesta plasticitat neural la tenim tota la vida. És màxima a la infantesa, té un altre pic màxim a l'adolescència, però la mantenim durant tota la nostra vida. Per tant, a nivell cerebral podem aprendre coses noves, podem perfeccionar les nostres habilitats constantment.

Clar, la proposta era, si tu a una persona que té mentalitat fixa li expliques que el seu cervell és plàstic i que pot continuar aprenent, que li cal un cert esforç, però que pot fer-ho, passa de mentalitat fixa a mentalitat de creixement. Amb tots els avantatges psicològics i cognitius que té aquesta mentalitat de creixement, no només pel fet de veure't capaç de fer coses, sinó pel que fa a la teva capacitat de motivar-te, de ser optimista, no només a la feina, sinó molt especialment a la teva vida personal, al teu dia a dia. Quan es va intentar demostrar si aquesta proposta que s’havia fet sobre bases purament psicològiques realment s'ajustava al funcionament del cervell, si la neurociència recolzava aquest canvi, aquest possible canvi de mentalitat fixa a mentalitat de creixement, van començar a sorgir algunes coses interessants. Hi ha molts treballs publicats sobre això, hi ha més de 200 treballs neurocientífics publicats sobre el tema. I quan es fa una anàlisi sobre això es veu que, aproximadament, el 60% dels treballs publicats diuen que sí, que aquesta proposta funciona, i el 40% diuen que no.

ANNA FORÉS: I aquí tenim un hàndicap.

DAVID BUENO: Aquí tenim un greu problema, perquè amb ciència això no permet assegurar quina de les dues alternatives. Podem canviar de mentalitat o no. De totes maneres, quan es fa una anàlisi molt detallada d'aquests treballs es veuen algunes regularitats que són molt interessants. La primera. No tothom té el mateix nivell de mentalitat fixa o de mentalitat de creixement. Una persona amb una mentalitat molt fixa, si se li explica i se li donen eines perquè ell vegi que pot continuar progressant, canvia de mentalitat fixa a mentalitat de creixement, però durant un temps. I al cap d'un temps, si no s'hi continua treballant, si no s'hi continua insistint, torna a passar a mentalitat fixa. Per tant, és un tema que cal anar recurrentment repetint per mantenir-nos dins tota la potencialitat que implica aquesta mentalitat de creixement. Hi ha persones que no, que estan molt al límit i els expliques un cop i ja passen a creixement i ja està. Però cal tenir-ho present. I la segona regularitat, que és interessantíssima, és que s'ha vist que si qui explica aquesta potencialitat del cervell té mentalitat de creixement li resulta molt més fàcil que les persones de mentalitat fixa passin a creixement que no pas si qui ho explica és una persona de mentalitat fixa que s'ho ha après de memòria, que ho repeteix, que potser ho repeteix molt bé, però que ell no viu en primera persona aquesta mentalitat de creixement: és incapaç de fer que les persones de mentalitat fixa canviïn. I això té a veure amb unes neurones del cervell, les anomenades «neurones mirall», que permeten reflectir en el teu interior allò que veus a fora. Si algú t'explica que pots canviar de mentalitat, però tu inconscientment estàs percebent que aquella persona no té aquella altra mentalitat, no t'ho creus. I, per tant, no pots fer aquest canvi.

ANNA FORÉS: Per tant, un bon líder, un bon director d'equip, hauria de ser el primer que hauria de tenir mentalitat de creixement i quin és l'avantatge de tenir un equip amb mentalitat de creixement?

DAVID BUENO: L'avantatge de tenir un equip amb mentalitat de creixement és l'optimisme, la motivació i aquest impuls, aquesta capacitat d'esforç que tenen les persones amb mentalitat de creixement. Un equip motivat, amb motivació extrínseca que el líder encomana, però també amb l'apoderament que et dona la motivació intrínseca de cadascun dels seus membres. Un equip que veu amb optimisme els reptes que es planteja, perquè veu que potser no arribaran tan lluny com els agradaria, però sempre arribaran més lluny d'on estan ara. És un equip que genera coses interessants, que genera productes útils. Un equip que creu que ja no pot anar més enllà, potser gestiona el que s'ha fet abans, però no continua progressant i la societat és progrés, la societat exigeix constantment progrés. Aquest és l'avantatge de tenir un equip amb mentalitat de creixement que ha de néixer per la mentalitat del seu líder o de la persona que està organitzant aquest equip. De tota manera cal tenir molt clar que la mentalitat de creixement no és pensar «Si vull fer-ho, puc». No és això. Perquè hi ha coses que no les poden fer. La mentalitat de creixement implica ser també molt conscient de les teves potencialitats. No tots tenim les mateixes potencialitats. Hi ha gent que és més hàbil per unes coses o per unes altres. I tu has de ser conscient de quines són les teves fortaleses i les teves debilitats. Però sabent que tant les fortaleses com les debilitats sempre les pots millorar. I aquest és el fet diferencial de la mentalitat de creixement. Puc millorar, el meu equip pot millorar allò que està fent, sabent que potser no arribarem tan lluny com ens agradaria. Però sempre podem anar un pas més enllà.

ANNA FORÉS: Per tant, quines recomanacions tu faries per treballar a nivell individual i com a equip aquesta mentalitat de creixement? N'has dit moltes. Però si te'n vols quedar dos o tres, així…

DAVID BUENO: Mira, jo n'afegiria una. I és la valoració de les feines que fem.

ANNA FORÉS: Molt bé.

DAVID BUENO: La valoració de la feina que tu fas, l'autovaloració, però també la valoració de la feina que fan els teus companys o els teus subordinats, si ets el líder d'un equip.

Si tu no valores positivament allò que es fa, que no vol dir sempre dir «Oh, que bonic! Oh, que fantàstic!» perquè potser no és prou bonic ni és prou fantàstic, però és millorable. Però si tu valores l'esforç que s'hi ha dedicat, si tu et valores l'esforç que hi has dedicat, et sentiràs còmode, et sentiràs a gust, sentiràs aquesta sensació íntima de satisfacció, de recompensa, que és el motor per continuar estant motivat, per continuar sent optimista, per continuar veient que el creixement és possible i que l'únic que cal és arremangar-te i dedicar-hi nous esforços. Perquè Anna, m'has estat preguntant sobre la mentalitat de creixement, però jo et volia preguntar, hi ha altres tipus de mentalitat a banda d'aquesta mentalitat de creixement o el que sembla que seria l'oposat, la mentalitat fixa? Per exemple, jo he llegit que hi ha una mentalitat positiva, una mentalitat de repte, emprenedora, estratègica… Com s'integren totes aquestes mentalitats? Què impliquen i de quina manera potser estan contribuint a la mentalitat de creixement?

ANNA FORÉS: Sí, clar, si ho revisem en un sentit més global o més holístic, evidentment totes elles podien estar formant part o integrant el que entenem nosaltres com mentalitat de creixement. Si una persona té una mentalitat de creixement, evidentment li agraden els reptes, per tant, hi hauria una mentalitat del repte integrat, és una mentalitat positiva, però també sense caure en l'extrem, de tot ho puc o tot ho podré aconseguir, sinó també un principi de realitat, que hi ha coses que evidentment no ens en sortirem i que hem de seguir treballant o perseverant per aconseguir-ho. Si tenim una mentalitat emprenedora, fàcilment, estarem veient els temes com a reptes i, per tant, estem contribuint a la mentalitat de creixement. Ara bé, també hi ha emprenedors que tenen una mentalitat molt fixa. O quan estem en una mentalitat estratègica, el que estem fent és buscant sortides a allò que tenim com a repte també al davant. Per tant, quan estem parlant d'aquestes mentalitats, podem estar pensant en una mentalitat més de creixement que en una mentalitat fixa.

DAVID BUENO: I si ens passem d'alguna d'aquestes mentalitats? Per exemple, estic pensant ara que una mentalitat positiva portada a l'extrem seria aquella frase de pots fer el que vulguis, només ho has de desitjar i es farà realitat. Què passa si alguna persona entén malament aquests conceptes i es pensa que només per voler una cosa la pot aconseguir segur?

ANNA FORÉS: Clar evidentment, aquesta societat també de la happy cràcia, que hem d'estar sempre bé i ho podem aconseguir tot. Evidentment, és un principi de realitat que no ho aconseguirem tot, sinó que justament el que cal és perseverar, esforçar-nos. Si no, estem abocats a una frustració, a un sentiment de no èxit i a un sentiment de no donar la talla. Llavors, hem de ser molt realistes amb les nostres capacitats i seguir fent camí justament per aconseguir les fites que ens anem plantejant, però que aquestes fites siguin realistes i no utòpiques en el sentit més pervers del concepte.

DAVID BUENO: I si et demanés un consell per poder fer aquest camí i per poder treballar a nivell individual o de grup, totes aquestes diverses mentalitats que conflueixen en la mentalitat de creixement d'una manera realista, què ens podries dir?

ANNA FORÉS: Mira, tot el que involucri aquesta flexibilitat que tenim o aquesta plasticitat cognitiva, que tu sempre en parles, tot allò que ens tregui de l'etiqueta de jo soc així i treballar més el que puc fer per anar assolint aquestes noves situacions, tant a nivell individual com a nivell grupal, com a equip, què ens podem plantejar, quins són els canvis que podem executar i què ens plantegem com a desafiament per poder assolir. Per tant, traiem etiquetes i ho provem. Per què no? Per què no?

DAVID BUENO: És molt interessant aquest tema de la mentalitat de creixement, perquè jo penso que és la base, la base no només del creixement personal, que seria una redundància, perquè hi ha mentalitat de creixement, sinó també la porta cap a un benestar intern molt més intens. Doncs moltes gràcies, Anna, i ens veiem aviat.

ANNA FORÉS: A tu, David.

LOCUTOR: Heu escoltat un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

Descripció de l'episodi: Descansar i dormir són activitats indispensables per a la supervivència i per a la bona gestió del cos i del cervell. També ho és l’esport, que no només actua sobre tota la fisiologia corporal sinó també la cerebral, amb conseqüències importants per a la ment. Cal descansar i dormir, i també practicar esports de forma moderada i adequada a l’edat i les condicions de cadascú, per mantenir un bon equilibri intern a tots nivells. La conversa entre Anna Forés i David Bueno girarà al voltant de les preguntes següents: Per què és important el descans? Quanta estona podem estar treballant sense descansar? Què li passa al cervell i al cos quan dormim? Què és més important, la quantitat d’hores que dormim o la qualitat de la son? Quin moment de la son és més reparador? De quina manera l’esport afecta els processos cerebrals i mentals? Amb quina periodicitat i intensitat hauríem de practicar algun esport? Aixecar-nos de la cadira, fes estiraments, … no són esport però són moviment. Són importants també dins la jornada laboral?

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

LOCUTOR: Benvinguts a Audioformació, un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

ANNA FORÉS: Benvinguts i benvingudes a la col·lecció de Neurociència i Aprenentatge. Descans, son i esport és el tema que anem a tractar. Descansar i dormir són activitats indispensables per a la supervivència i per a la bona gestió del cos i del cervell. També ho és l'esport, que no només actua sobretot a la nostra fisiologia corporal, sinó també cerebral, amb conseqüències molt importants per la ment. Cal descansar i dormir i també practicar esports de forma moderada, adequada a l'edat i a les condicions de cadascú evidentment, per mantenir aquest bon equilibri intern a tots els nivells.

LOCUTOR: En parlem amb en David Bueno i l'Anna Forés, directors de la Càtedra de Neuroeducació de la Universitat de Barcelona EDU1st.

ANNA FORÉS: Bon dia, David. Parlar de descans, d'esport, de son en el treball sembla com una mica xocant, no? Però és molt important descansar, no David, per poder treballar?

DAVID BUENO: Hola, Anna. Doncs és un aspecte que de vegades no hi pensem, però que és clau. Per poder treballar, per poder treballar amb eficiència, per poder rendir a la feina, cal tenir un bon descans, cal tenir una bona son i cal tenir tot el cos en prou forma física, és a dir, fer esport. El descans és fonamental. El cos humà és una màquina molt eficient pel que fa al seu funcionament, però que va acumulant, a poc a poc, desgast. Va acumulant, a poc a poc, substàncies tòxiques pròpies del mateix metabolisme cel·lular de la seva pròpia activitat de la qual se n'ha d'anar desfent de mica en mica. De fet, el son, el descans, el que permet és regenerar tots aquests aspectes que s'han anat acumulant justament per poder continuar amb la mateixa eficiència que al començament. Per això és tan important planificar descansos durant el dia, una bona son a la nit i una activitat física adequada que mantingui tot aquest conjunt corporal i mental en les màximes eficiències de funcionament.

ANNA FORÉS: I quanta estona podem estar treballant de manera sostinguda? O quan recomanaries fer aquests descansos per poder ser més eficient a la feina?

DAVID BUENO: Es fa difícil de dir un temps exacte, de dir, mira, cada 53 minuts has de descansar una estona. Perquè això depèn molt de cada persona. Hi ha persones amb una major capacitat de concentració que potser poden estar més estona molt concentrades i persones amb una mica menys de capacitat, sense que això impliqui cap diferència pel que fa a l'eficiència del treball que estan fent. I després també depèn molt de la nostra implicació en aquest treball. Si estem molt motivats per allò que estem fent, segurament podem treballar molta més estona sense notar-ho. I si és un treball que ens motiva menys, que de vegades també passa i que no passa res, doncs potser necessitarem estirar-nos de tant en tant més sovint.

L'important és ser molt conscient de quines són les teves necessitats corporals i mentals.

A mi m'agrada dir que així, de mitjana, cada hora màxim, hora i mitja, ens hauríem d'aixecar de la cadira, passejar una mica, fer uns quants estiraments i després tornar a seure i tornar a treballar. També costa molt dir quanta estona hem d'estar sense treballar fent aquest petit descans. Doncs també depèn molt. Pot ser des d'uns pocs minuts, fins a deu minuts, un quart d'hora, segons la situació en què ens trobem, segons també el moment del dia. El que sí és molt clar, és que treballar massa estona, més estona que la que el cos pot aguantar de forma eficient, sense prendre'ns un descans, el que fa és disminuir l'eficiència d'allò que estem fent i perjudicar tot el treball, el nostre i el del nostre equip.

ANNA FORÉS: Per tant, aixecar-se de la cadira, fer estiraments, no és un esport com a tal, però és un petit moviment que sí que ens hauríem de permetre, el que tu comentaves fins ara.

DAVID BUENO: No és un luxe. El fet de descansar de tant en tant no és un luxe, és una necessitat fisiològica i mental imperiosa. Hem de saber dosificar-ho. Tampoc no es tracta d'aixecar-nos cada cinc minuts de la cadira perquè aleshores no mantenim una concentració prou intensa en allò que estem fent, però tampoc està tot un matí treballant sense moure'ns. És entre els dos extrems. Cadascú ha de trobar segons el dia, segons la feina que estigui fent i les seves condicions personals, ha de trobar l'equilibri adequat per mantenir la concentració d'una forma que sigui satisfactòria.

ANNA FORÉS: I ja que parlem de moviment, l'esport en si deies, aquests avantatges que té per la feina i per la vida. Però fer esport, en què ens beneficia a l'hora de treballar?

DAVID BUENO: Fer esport té moltíssims beneficis a l'hora de treballar però també pel nostre dia a dia. Estem parlant sempre d'un esport moderat, adequat a les condicions físiques i a l'etapa vital de cadascú. No és igual un jove, que una persona gran, que una noia que estigui embarassada. Aleshores, esport moderat, l'esport d'alta intensitat, que pot ser molt útil per a segons quines coses, però en aquest cas també pot carregar articulacions o pot carregar altres parts del nostre cos.

L'esport moderat, quin avantatge té? Té avantatges físics innegables, sobretot per la salut cardiovascular, la salut digestiva, sobre les nostres articulacions, la nostra musculació. Per tant, això és innegable, això jo crec que ho sap tothom, i per tant ja no insisteixo més. Però també té importantíssims avantatges per a la salut mental. S'ha vist que quan fem esport, esport moderat, però de més de 20 minuts de durada, si és de menys de 20 minuts això que diré ara no ho fa, esport de més de 20 minuts de durada, activa una sèrie d'enzims dins el nostre cos, una sèrie de maquinària molecular, que d'una banda destrueix el cortisol. El cortisol és una hormona necessària quan fa falta, però és l'hormona que es vincula a l'estrès. Hi ha dues hormones que es vinculen a l'estrès, una és l'adrenalina, que és aquest estrès, hi ha persones que en diuen positiu, que és el que ens activa per fer coses. L'estrès no sempre és dolent, el que és dolent és l'estrès moderat o agut i crònic, però l'estrès puntual pot ser activador i l'adrenalina permet aquest estrès puntual que ens activa, però quan l'estrès es cronifica, comença el nostre cos a produir cortisol, que és una hormona que perjudica tota la nostra salut física i també la mental, disminueix l'eficiència de funcionament de tots els nostres processos cognitius. Doncs bé, l'esport moderat de més de 20 minuts de durada destrueix el cortisol i per tant permet rebaixar tota la sensació d'estrès que hem pogut anar acumulant durant el dia, durant la setmana o quan sigui, però a més a més també té un altre avantatge, que és que aquestes mateixes maquinàries enzimàtiques, a part de destruir el cortisol, activen la plasticitat neuronal, que és aquesta capacitat que tenen les neurones del cervell de fer connexions noves, unes connexions noves que són indispensables per anar emmagatzemant informació nova, per fer aprenentatges nous, per anar incorporant les experiències i les vivències que tenim cada dia, que en el fons és el que ens permetrà també continuar fent, tant bé com sigui possible, la nostra feina.

ANNA FORÉS: Hem parlat d'esport, hem parlat de descans, ara ens falta parlar de la son, no? Com d'important és haver dormit bé per treballar millor i què passa quan dormim?

DAVID BUENO: La son és l'altre element crucial de la nostra vida. Deia que quan descansem el cos aprofita per regenerar, tot allò que s'ha anat fent malbé, per entendre'ns. No és que es faci malbé, però anem acumulant productes del nostre propi metabolisme, però necessitem cada dia un mínim d'hores per acabar de regenerar tots aquests aspectes. Per exemple, dins el cervell, cal eliminar tots aquests productes que es van acumulant del seu funcionament natural, però cal eliminar-los i fer net. I això ho fem quan dormim. També quan dormim es regenera el nostre sistema immunitari, que és el que permet que físicament ens trobem bé i que davant d'un possible virus, bacteri, qualsevol element patogen, ens puguem defensar i no ens posem malalts.

Costa molt dir quantes hores hem de dormir, perquè hi ha tantes activitats de son com persones. Hi ha persones que necessiten un mínim de vuit hores i hi ha persones que amb sis ja fan. Clar, que no podem dormir-ne només dues. Però entre uns intervals adequats, aquí cadascú ha de trobar aquell interval de son on se sent més descansat l'endemà.

Més important que les hores que dormim és la qualitat de la son. Especialment la qualitat de les primeres hores de son. S'ha vist que les primeres hores de son, són les més reparadores. Dormir bé quan ens posem al llit, adormir-nos ràpid. I dormir bé les primeres hores és el que marca la gran diferència entre llevar-nos descansats, motivats, amb ganes de continuar fent coses l'endemà, o llevar-nos cansats, feixucs, sense motivació, pessimistes. Com ho fem per anar a dormir bé? I això és molt important.

ANNA FORÉS: I tant

DAVID BUENO: Primer, mitja hora per anar bé una hora abans d'anar a dormir, no hauríem de fer cap activitat mental que fos molt exigent. Per dormir, el cervell necessita anar-se desconnectant a poc a poc de l'exterior. Si mantenim una activitat mental intensa fins al moment que ens posem a dormir, no li hem deixat aquest temps. I el necessitarà igualment. I són aquelles situacions en què ens posem al llit, intentem dormir, i no podem dormir, no ens ve la son, ens comencem a donar-li voltes al cap, encara ens costa més a dormir, ens angoixem, no. Com a mínim, mitja hora per anar bé, repeteixo una hora abans d'anar a dormir, hem de deixar que el cervell comenci ja a desconnectar-se. No vol dir que no puguem fer res. Podem llegir una novel·la que ens distregui, mirar un programa per la televisió, però el que no podem és estar, per exemple, sempre sent actius en xarxes socials, perquè això ens activa moltíssim el cervell. Si estem utilitzant tecnologia digital, hem de mirar que tingui llum nocturna.

La llum diürna manté el cervell despert. La llum nocturna, que molta tecnologia digital ja la porta incorporada, i ens hem d'assegurar que la té i que la tenim activada, el que fa és enviar un senyal al cervell dient, «Ei, que arriba la nit! Ja és l'hora que et comencis a desconnectar per anar a dormir». I dins d'aquest esquema general, també cal tenir present que hi ha diversos, el que s'anomena «cronotips», que són ritmes de son i vigília que també difereixen de cada persona. Hi ha persones que són vespertines, en diem també «els mussols», que se'n van a dormir més tard de manera espontània i també es desperten més tard al matí i cal respectar aquest ritme. Hi ha persones més matineres, «les gallines», que es desperten molt d'hora al matí i també al vespre la son els arriba molt abans. I també hi ha persones que al migdia els hi entra un moment de son i necessiten fer una petita becaina. No tothom ho necessita, però hi ha persones que sí. L'important, en qualsevol cas, és ser conscient de quin és el teu ritme, de quines són les hores que necessites dormir i quan és el millor moment per a dormir-les i conscientment preparar la son abans d'anar a dormir justament per poder gaudir d'aquesta bona qualitat de son.

ANNA FORÉS: O sigui que si volem treballar d'una manera eficient necessitem descansar, necessitem haver dormit bé i necessitem fer esport. Moltes gràcies David, un plaer.

DAVID BUENO: Un plaer.

LOCUTOR: Heu escoltat un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona..

Descripció de l'episodi:

L’estrès és una reacció fisiològica del cos i del cervell davant d’una situació que percebem com una amenaça. Totes les enquestes indiquen que el nivell d’estrès personal i social s'ha anat incrementant aquestes darreres dècades. Saber gestionar l’estrès afavoreix el benestar personal i la gestió social dels equips de treball. La conversa entre l'Anna Forés i el David Bueno girarà al voltant de les preguntes següents: Què és l’estrès fisiològicament parlant? Com afecta l’estrès al cervell? Quin és el motiu biològic de l’estrès? Tot l’estrès és perjudicial, o hi ha situacions en què pot ser positiu? Com podem gestionar el nostre estrès? I el dels altres quan ens fem càrrec d’un equip de treball?

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

LOCUTOR: Benvinguts a Audioformació, un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

ANNA FORÉS: Benvinguts i benvingudes a la col·lecció Neurociència i Aprenentatge. Parlarem de l'estrès.

L'estrès és aquesta reacció fisiològica del cos i del cervell davant d'una situació que percebem com una amenaça. Totes les enquestes indiquen que nivell d'estrès personal i social ha anat incrementant en aquestes darreres dècades. Saber gestionar l'estrès afavoreix el benestar personal i la gestió social dels equips de treball.

LOCUTOR: En parlem amb en David Bueno i l'Anna Forés, directors de la Càtedra de Neuroeducació de la Universitat de Barcelona EDU1st.

ANNA FORÉS: Bon dia, David. Espero que no estiguis estressat per aquesta conversa.

DAVID BUENO: No, gens ni mica. Hola, Anna.

ANNA FORÉS: Què és l'estrès fisiològicament parlant?

DAVID BUENO: Mira, l'estrès és una reacció del cos i del cervell davant d'una situació que percebem com una possible amenaça. Davant d'una possible amenaça, les maneres més habituals de fer-hi front és o fugint o enfrontant-nos-hi. Estem parlant d'amenaça genèrica. Una amenaça pot ser física, pot ser psicològica o simplement potser ens ho imaginem nosaltres i no hi ha una amenaça real darrere. Però això el cos no ho distingeix. Una amenaça és una amenaça i cal posar-hi remei perquè justament les amenaces posen en risc la nostra pròpia supervivència. Quan percebem que hi ha una situació de possible amenaça, l'amígdala, que és la zona del cervell que genera les emocions, s'activa justament en mode amenaça, en mode perill. Aquí està passant alguna cosa. I desencadena una sèrie d'estats emocionals, que el seu objectiu és fer front a aquesta possible amenaça. Els estats emocionals més habituals davant d'una amenaça són la por, la por és l'emoció que fa que ens amaguem o fugim per protegir-nos de l’amenaça, o la ira. La ira és l'emoció que ens porta cap a una agressivitat defensiva, que no és violència. La violència es nodreix d'aquesta agressivitat, però va molt més enllà, té molts elements socials i culturals. És aquella agressivitat d' «abans que em faci mal li dono una empenta a l'altra persona». Si algú em vol fer mal, no m'estic preocupant en aquest moment de si li faig mal o no, però un cop li he donat l'empenta ja marxo, perquè ja he pogut protegir-me d'aquesta possible amenaça. En qualsevol cas, tant si el que hem de fer és fugir com defensar-nos, ens cal tenir la musculatura del cos energitzada, cal tenir una energia suficient en el nostre cos per córrer, per defensar-nos, per fer allò que faci falta. Per tant, l'estrès, com a reacció fisiològica i mental, el primer que fa és energitzar la musculatura del nostre cos i la posa en tensió. Clar, quan l'amenaça és real, aquesta tensió és imprescindible.

ANNA FORÉS: Totalment.

DAVID BUENO: El problema és quan l'amenaça no és real, quan vivim en una sensació d'amenaça moltes vegades constant, però una amenaça volàtil, etèria que no és concreta en res, perquè no hi ha res que ens estigui amenaçant, però nosaltres ho estem percebent d'aquesta manera. Això el que fa és que l'estrès es cronifiqui. D'una banda, fa que tot el nostre cos estigui en tensió de manera permanent, i això perjudica tota la nostra salut corporal. La cardiovascular, però també la digestiva, tot el nostre cos se'n ressent.

L'estrès no només és una reacció fisiològica del nostre cos, també ho és del nostre cervell. L’estrès el que fa és que el cervell es focalitzi en el possible origen d'aquesta amenaça. I això, literalment, restringeix el nostre camp de visió. Fa que no tinguem en compte altres possibilitats, altres oportunitats, simplement perquè estem molt pendents d'aquesta possible amenaça per si de cas. I això el que fa és limitar l'eficiència de moltes capacitats cognitives. Quan ens sentim amenaçats, reflexionem pitjor, planifiquem pitjor, decidim pitjor, i som molt més impulsius, perquè tenim aquestes emocions, la por, la ira o d'altres, a flor de pell per si de cas. Repeteixo, quan l'amenaça és real, el sistema d'estrès és fantàstic. El problema és que moltes vegades les amenaçades no són reals. Però, malauradament, a la societat s'ha vist, ja fa dècades que s'està veient, que hi ha un increment sostingut del nivell d'estrès individual i social.

ANNA FORÉS: Molt bé. Llavors, evolutivament, l'estrès no és dolent, perquè si no, evolutivament, ens haguéssim desprès d'ell. Hi ha alguna bondat en l'estrès, perquè hi ha una amenaça que és real. Però com podem baixar el nivell d'estrès també dels companys o el nostre propi? Com podem regular l'estrès, si es pot regular?

DAVID BUENO: L'estrès es pot regular. No és fàcil fer-ho, perquè, justament, quan estem estressats, pensem pitjor, planifiquem pitjor, reflexionem pitjor i tenim, literalment, la visió molt més restringida i per tant ens costa molt més considerar altres opcions. Però això no vol dir que no sigui imprescindible fer-ho. Clar, el primer que cal és valorar l'origen d'aquest possible estrès, l'origen d'aquesta possible amenaça. Moltes vegades valorar-ho ens fa veure que no és una situació real, que potser ens estem fent castells a l'aire quan en realitat l'amenaça no és real o no és immediata.

I aquí és on podem començar a reconduir-ho. Clar reconduir-lo implica gestionar el nostre estat emocional, gestionar aquesta impulsivitat emocional per poder deixar més espai a la reflexivitat. I això passa per, primer, controlar la nostra respiració. Ja sé que és una cosa com molt evident i que tothom ho sap, però que és molt difícil de fer, però és regular la nostra respiració. Quan estem estressats, respirem més curt i més ràpidament, perquè és la forma de portar ràpidament, constantment oxigen a les cèl·lules del nostre cos perquè necessiten oxigen per generar energia per si fes falta. El que cal, per tant, és a compassar la respiració, fer-la més profunda, fer-la més llarga. És el que s'anomena la respiració diafragmàtica, fer servir el diafragma, no només les costelles o els músculs que hi ha entre les costelles per respirar. El sistema és bidireccional. Quan estem estressats, el cervell envia indicacions als pulmons, respira ràpid. Si respirem lent, les terminacions nervioses que tenim a tota la caixa toràcica envien senyals al cervell dient-li que no cal estar estressat perquè estic respirant lentament, i això ja permet disminuir l'estrès.

Una altra manera, pot semblar molt ridícula, però és molt efectiva, és enganxar la llengua al paladar. Enganxar la llengua al paladar activa el que s'anomena el sistema nerviós parasimpàtic, que el que fa és justament relaxar el nostre cos. I a partir d'aquí podem començar a reflexionar i a fer-ho més conscientment. Però això pel que fa a nosaltres, pel que fa al nostre entorn, als nostres companys, que moltes vegades, ja sigui com a company d'una altra persona o com a líder d'un equip de treball, ens cal portar aquesta tranquil·litat al nostre entorn. A primers, no estressar-nos més i no estressar-los més als altres. Per molta pressa que hi hagi en fer una cosa és no transmetre aquesta sensació d'urgència, sinó transmetre justament la capacitat que tenim de fer-ho amb certa tranquil·litat. És generar un ambient de confiança i generar un ambient, en el qual tothom sigui conscient de la seva part imprescindible per tirar endavant el projecte que sigui, però també d'aquest espai que els donem perquè cadascú pugui gestionar el seu temps de la forma que li convingui més o que li vagi millor. I una altra manera de gestionar l'estrès és a través de l'esport. L'esport també és una manera que el que ha de destruir és l'hormona de l'estrès, que és el cortisol, que és la que ens perjudica. És la que perjudica totes aquestes capacitats mentals i també perjudica el nostre cos. I com a alternativa a l'esport, qualsevol tècnica de relaxació. Diguem-ne mindfulness, diguem-ne ioga, diguem-ne tai chi… És igual. O diguem-ne mirar una posta de sol relaxadament. Qualsevol d'aquestes estratègies. I qui diu una posta de sol diu un llac o diu el mar. El que fan és disminuir aquesta sensació d'urgència que és justament el que provoca aquest estrès.

ANNA FORÉS: Però no tot l'estrès és dolent, no? Sempre hi ha una possibilitat d'un estrès que sigui bo per la feina?

DAVID BUENO: L'estrès no és dolent, l'estrès, com tu deies, és una adaptació biològica perquè realment al nostre entorn hi pot haver amenaces. Tradicionalment, hi ha hagut amenaces i sempre hi haurà alguna amenaça o altra. Per tant, l'estrès per si mateix no és dolent. El problema és quan es cronifica i se sustenta en sensacions d'amenaça que no són reals. L'estrès puntual pot ser activador. L'estrès molt agut no, però un pic d'estrès lleu o moderat, com a màxim moderat i molt puntua…

ANNA FORÉS: De repte.

DAVID BUENO: Exacte, sí, sí. He de fer una cosa i en aquest moment no sé com fer-la, però hi ha moltes estratègies per veure com ho puc fer. Això ens estressa a tots, però és un estrès activador. Aquest estrès activador es basa en una neurohormona, que és l'adrenalina, que energitza la musculatura, però en aquest cas energitza el cervell per donar-li l'oportunitat de buscar alternatives a aquest repte que inicialment potser no sap com gestionar. Ara bé, si aquest estrès puntual es cronifica, aleshores és quan intervé el cortisol, aquesta altra neurohormona, que el que fa és restringir les capacitats cognitives i anquilosar la nostra musculatura amb un estat de tensió que ens acaba perjudicant tota la nostra fisiologia.

ANNA FORÉS: Mil gràcies, David. Intentem no estressar-nos, sinò portar una mica de calma, de respirar lent per pensar lent i treballar molt millor.

DAVID BUENO: Això sempre, però no oblidem que, de tant en tant, una mica d'estímul ens resulta també molt activador.

LOCUTOR: Heu escoltat un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

Descripció de l'episodi:

Ens agrada dir que les persones, els «Homo sapiens», som una espècie racional. Però som, de fet, una espècie emocional que pot raonar. Les emocions són les directores de la nostra conducta instintiva i impulsiva, i són presents en totes les nostres decisions. Tanmateix es poden gestionar, però per fer-ho cal evitar les situacions estressants. La conversa entre Anna Forés i David Bueno girarà al voltant de les preguntes següents: Què són les emocions i quina zona del cervell les genera? Quina és la seva utilitat biològica? Quantes emocions tenim? Són totes equivalents? Quina zona del cervell permet fer conscients els estats emocionals i gestionar-los? Com podem gestionar els nostres estats emocionals?

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

LOCUTOR: Benvinguts a Audioformació, un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

ANNA FORÉS: Benvinguts i benvingudes a la col·lecció de Neurociència i Aprenentatge.

Parlarem de les emocions.

Ens agradaria dir que les persones, els Homo sapiens, som una espècie racional, però som, de fet, una espècie emocional i que pot raonar. Les emocions són les directores de la nostra conducta instintiva i impulsiva i són presents en totes les nostres decisions. Tanmateix, es poden gestionar, però per fer-ho cal evitar les situacions estressants.

LOCUTOR: En parlem amb en David Bueno i l'Anna Forés, directors de la Càtedra de Neuroeducació de la Universitat de Barcelona EDU1st.

ANNA FORÉS: David, què són les emocions i en quines zones del cervell les generem?

DAVID BUENO: Mira, les emocions són patrons de conducta, patrons de reacció, que es desencadenen de manera automàtica, preconscient. És a dir, no som conscients quan es genera una emoció. Després ens en podem fer conscients i la podem reconduir, però inicialment no. Són aquests patrons de conducta, de reacció automatitzats que es posen en marxa davant d'un canvi en l' statu quo, especialment quan aquest canvi pot implicar la necessitat d'una resposta urgent. Qualsevol resposta reflexiva sempre és més lenta que una resposta emocional. I davant d'una urgència, moltes vegades reflexivament, no hi arribaríem a temps. Per això som una espècie emocional que pot raonar.

Podríem sobreviure sense raonar, no és el més convenient, però podríem, però no podríem sobreviure sense les emocions. M'agrada molt posar un exemple. Si ara, allà on estiguem cadascú escoltant aquest pòdcast, sentim un soroll molt fort darrere nostre, que pot ser una possible amenaça, si ens posem a pensar «Ui! Un soroll, què deu ser? Què s'ha trencat un got? Què s'ha trencat un plat? Què hi ha una persona? Què…». Si és algú que ens vol fer mal, ja ens l'ha fet.

L'amígdala, que és la zona del cervell que genera les emocions, s'activarà en mode possible amenaça. I això activarà emocions com pot ser la por, com pot ser la ira, emocions de lluita o de fugida per defensar-nos d'aquesta possible amenaça i farem un bot. A partir d'aquí, serem conscients d'allò que hem sentit, serem conscients de l'emoció que tenim i podrem reconduir-la si cal. Però ja haurem tingut aquesta resposta ràpida, que és simplement de supervivència. Això és el que són les emocions. Són aquests patrons ràpids que es generen de manera automàtica a l'amígdala.

ANNA FORÉS: I quina és la seva utilitat biològica? Per què han d'existir les emocions?

DAVID BUENO: Les emocions tenen sobretot utilitat de supervivència. Són la clau de la nostra supervivència. Primer, perquè ens permeten aquestes respostes ràpides. I segon, perquè ens permeten comunicar-nos emocionalment amb les altres persones per poder, primer, saber l'estat emocional dels altres i compassar el nostre amb el dels altres i que els altres el compassin també amb el nostre. Aquest compassament serveix justament per generar vincle, per generar aquesta sensació de pertànyer a un equip, de pertànyer a un grup i de saber com t'has de comportar, com has de respondre, segons com estiguin emocionalment parlant, les altres persones del teu equip o del teu grup. Clar, emocions n'hi ha moltes. Però n'hi ha unes quantes que són bàsiques i transversals i que potser són les que val la pena emfatitzar-ne una mica quina és la seva utilitat perquè ho tinguem present i les puguem després reconduir si cal.

ANNA FORÉS: Molt bé, doncs explica'ns quines tenim i quines són les més útils, en aquest cas, per la feina.

DAVID BUENO: Mira, d'emocions, hi ha classificacions amb més de 500 emocions diferents, però que ningú pateixi, dels que ens esteu escoltant, perquè no les direm totes. Però la immensa majoria neixen de sis, que són bàsiques i transversals i que es poden combinar en diferents percentatges i diferents maneres i que generen totes les altres.

Aquestes sis són: - La por. La por és l'emoció que ens permet fugir o amagar-nos davant d'una amenaça per simple autoprotecció.

- La ira, és l'emoció que ens porta cap a l'agressivitat defensiva, que no és violència, però que ens permet protegir-nos també davant d'una amenaça quan la possibilitat de fugida no existeix o nosaltres no la sabem veure.

- El fàstic o l'aversió, que és el que ens permet protegir-nos d'un ambient contaminat. Pot ser un fàstic físic o pot ser un fàstic moral. El cervell no ho distingeix.

- La tristesa, que és una emoció que tradicionalment hem bandejat, hem tingut com una emoció que no s'ha de mostrar, que no hem d'estar tristos, i és una emoció importantíssima. La tristesa és com la tireta que ens posem quan ens fem una ferida per evitar que la ferida s'infecti i cicatritzi més de pressa. La tristesa és l'emoció que permet que cicatritzin les ferides emocionals prèvies, les frustracions, les decepcions, per poder tornar a començar, per poder-nos recuperar.

Per això, quan estem tristos, ens tanquem una mica més en nosaltres mateixos per deixar temps a regenerar. Per això, quan una persona està trista, la respectem molt més per deixar-li espai. I si algú no respecta qui està trist, que de vegades passa, és aquest algú qui té problemes emocionals greus i no qui està trist. Ara bé, la tristesa és deixar-la fluir. No és recrear-nos en la tristesa. Recrear-nos seria com treure'ns la tireta i rascar la crosta per no deixar que cicatritzi aquella ferida.

Ja en tenim quatre. Fixeu-vos que aquestes quatre donen sensacions incòmodes.

De les sis, com a mínim quatre, són incòmodes. Estan vinculades amb la supervivència i les amenaces representen un perill més gran per la nostra supervivència que les oportunitats. És simple biologia.

- La cinquena, la sorpresa, que és una emoció ambivalent. Pot ser una sorpresa negativa o pot ser una sorpresa positiva, que és el que sovint en diem una curiositat.

- I la sisena és l'alegria entesa com a confiança. L'alegria no és festa i xerinola, que també ho pot ser, però és una emoció que transmet confiança cap als altres, fa que els altres confiïn en mi i fa que mostrem i guanyem en autoconfiança. Totes les emocions són importants quan fan falta. El problema és quan, de manera transversal, vivim situacions amb un cert temor, no dic amb pànic, però amb un cert temor, quan en realitat moltes vegades no hi ha cap amenaça en aquell moment que ens obligui a tenir aquesta emoció activa. I aquí és on cal estar molt atents per reconduir-les. Viure amb sensació de temor, viure amb sensació d'ira, viure amb sensació de fàstic fa que tot allò que estiguem fent, el nostre cervell ho associï amb aquestes emocions que són incòmodes. I, per tant, ens està traient qualitat de vida i possibilitats de futur.

ANNA FORÉS: És molt interessant veure que totes les emocions són legítimes, totes tenen la seva funció, si no per evolució les haguéssim eliminat, i com algunes d'elles ens ajuden a treballar les injustícies, les frustracions o els temors. Però com les podem gestionar? Perquè hem dit que les emocions són molt bàsiques, però sí que les podem gestionar. Però llavors quines són les dues parts del cervell que estan en diàleg?

DAVID BUENO: Mira, l’amígdala és la part del cervell que genera les emocions i és de funcionament molt automatitzat. Quan genera una emoció, automàticament el nostre cos respon. Però al mateix temps que el cos comença a respondre a aquella emoció, l'amígdala envia un altre senyal cap a una altra zona diferent del cervell, que és l'escorça prefrontal, que és l'encarregada de reflexionar, planificar, decidir, basant-nos en els raonaments que haguem pogut fer prèviament i de gestionar les nostres emocions.

En aquest moment és quan ens podem fer conscients de l'emoció que tenim i reflexionar sobre si és la millor emoció que podem tenir en aquell moment o no per reconduir-la. Reconduir-les no és fàcil, no sempre ho podrem fer al 100%, però qualsevol pas que fem de reconducció quan faci falta, sempre serà molt benvingut per al nostre propi benestar personal. Deia que aquesta zona del cervell és la que permet prendre decisions basades en els raonaments previs que hem fet. Això és molt interessant. S'ha vist que en qualsevol decisió que prenem, el sistema emocional del cervell està sempre actiu. Totes les nostres decisions tenen components emocionals. Per això és tan important vetllar pel nostre estat emocional. I si abans hem pensat sobre la decisió que volem prendre, podem incorporar també elements racionals a la decisió que prenem. Com ho podem fer per reconduir-les?

Doncs el primer que cal fer, és disminuir el nivell d'estrès. Moltes vegades no voldrem reconduir emocions de confiança o de curiositat perquè ens faran sentir bé. Potser de vegades també cal, però normalment les que volem reconduir són aquelles que ens generen incomoditat. Doncs com que generen incomoditat, és molt fàcil que també estiguin incrementant el nostre nivell d'estrès. Són emocions que poden fer front a una amenaça i l'estrès és una reacció fisiològica del cos i del cervell justament que serveix per afrontar les amenaces. Ara bé, quan estem estressats, l'escorça prefrontal, aquesta zona que ens permet reflexionar i gestionar les emocions, perd eficiència de funcionament. I com que perd eficiència de funcionament, no reflexionem tan bé, no decidim tan bé, i ens costa molt més gestionar les nostres emocions. Per tant, el primer punt és disminuir el nostre estrès. I a partir d'aquí podrem reflexionar una mica més, per valorar aquest estat emocional: «és el que toca, ara?». Perquè potser sí que toqui. Doncs si toca endavant. I si no toca, és buscar dins nostre, en el nostre entorn, en els nostres companys, elements que ens permetin reconduir-lo.

Si és que tenim una sensació com de temor que la feina no sortirà, no ens sortirà prou bé, doncs busquem el suport dels companys. O si veiem un company que està incòmode perquè pensa que no se'n sortirà, donem-li el nostre suport perquè rebaixi el seu estrès i, per tant, pugui reconduir millor aquest estat emocional.

ANNA FORÉS: Voldríem acabar amb això, amb aquestes recomanacions. Molt bé, les emocions estem veient que són molt importants a la feina, però moltes vegades no les hem tingut en consideració a la feina. Llavors, com ens recomanaries tenir-les presents per això, per treballar millor?

DAVID BUENO: Jo el que recomanaria és, abans de començar qualsevol projecte, abans de començar al matí qualsevol cosa que hàgim de fer, és examinem-nos a nosaltres mateixos i dediquem una estoneta a tenir cura de les nostres emocions i a les dels nostres companys. Fer un cafè, un te, una xocolata, és igual, abans de començar a treballar no és perdre el temps. És justament guanyar un bon estat emocional per tota la resta de la jornada. És establir aquest vincle que ja el portem a sobre els equips de treball que ja ens coneixem de fa temps, però que hem de potenciar, hem de recuperar cada vegada que ens hem de tornar a trobar.

Perquè, és clar, jo amb això faig referència als equips de treball, però moltes vegades ens trobem amb qui és un company, una persona puntual, una persona del nostre entorn que percebem que està estressada i sovint no sabem per què.

Quin consell ens donaries tu en aquestes situacions? Com podem ajudar un company o una companya que estan estressats a què pugui gestionar una miqueta millor el seu estrès?

ANNA FORÉS: Clar, jo crec que el punt bàsic seria, primer, estar atents, observar aquests companys o aquestes companyes, perquè de vegades estant emetent senyals de «necessito el teu ajut», però simplement com cadascú anem a la nostra feina, com que no mirem l'altre… I, per tant, dedicar un temps a observar els altres o a tenir cura els uns dels altres, jo crec que seria un primer pas. Després, una mirada sense jutjar. No sabem quina és la circumstància vital d'aquella persona. Pot estar-li passant mil coses, que estan repercutint en un estrès també a la feina, que no és de la feina, sinó d'un altre indret. I jo crec que bàsicament seria també demanar-los-hi: «Què puc fer jo per millorar la teva situació?». Sense ser salvador de ningú ni anar ajudant així com així… Sinó: «Que en alguna cosa puc contribuir? Puc descarregar-te d'alguna manera?». No ho sé, potser la gent l'únic que necessita és que algú l'escolti i amb això ja baixa el seu estrès. Llavors, no ja com un cafè per a tothom, sinó que cal estar en sintonia amb els altres i estar pendent de si realment podem ajudar al benestar dels altres, perquè amb això guanyem el benestar de tots nosaltres.

DAVID BUENO: Clar que l'està present en l'altre també, i deixant que l'altre també estigui present en tu per poder percebre les situacions aquestes. Perquè hi ha un tema, que a mi de vegades em preocupa també quan he de gestionar qualsevol cosa amb el meu equip de treball, i és que de vegades em costa veure fins a quin punt allò que els estic demanant que faci, que ens estem implicant tots a fer, pot ser motivador o pot ser un factor d'estrès. I una darrera cosa relacionada amb totes aquestes situacions que hem estat parlant, i és que sovint a la feina, ens trobem situacions estressants. L'estrès puntual no ens ha d'espantar mai, és una reacció per poder fer front a una situació urgent. Però moltes vegades, si hem tingut vàries d’aquestes situacions estressants a la feina, sense voler ens les emportem cap a casa. I això ens repercuteix en la nostra vida privada. O al revés, podem haver viscut una situació estressant fora de la feina i portar-la cap a dins de la feina i perjudicar tot el que estem fent allà.

Com ho podem fer per gestionar, per parcel·lar millor les diferents fonts d'estrès per afavorir el nostre propi benestar?

ANNA FORÉS: Aquí també és molt important, ho hem parlat en algun altre pòdcast, sobre aquests rituals de desconnexió, aquests rituals d’ara estic a la feina i ara estic a casa, o ara estic amb els amics, o ara estic on sigui. De l'estar present en allò que estàs fent en aquell moment. I tenir aquestes vies d'escapament, justament, per treure o per gestionar aquest estrès en forma de… Potser a algú li agrada tocar un instrument, posar música a la vida, o la importància dels amics i poder xerrar o amb la família. Buscar aquests canals per desconnectar d'un sistema a un altre sistema.

DAVID BUENO: El tema de l'estrès és realment, no només important, sinó impactant. Perquè l'estrès de la societat, totes les enquestes indiquen que ha anat augmentant els darrers anys, les darreres dècades, i per tant és importantíssim saber gestionar aquests estats d'estrès.

ANNA FORÉS: Sí, i un moment de calma, un moment de natura, que és el més desestressant que pot haver-hi.

DAVID BUENO: Correcte. Ens veiem al proper pòdcast, Anna.

LOCUTOR: Heu escoltat un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

Descripció de l'episodi:

La primera cosa que crida l’atenció a un nou nat de manera instintiva són els ulls de les altres persones, perquè a través de les mirades transmetem el nostre estat emocional. Com ens mirem els uns als altres i com ens parlem marca la base emocional de les relacions humanes, i per extensió de la satisfacció i la implicació que podem tenir en aquestes relacions, tant a nivell personal com professional. La conversa entre l'Anna Forés i el David Bueno girarà al voltant de les preguntes següents: Quina importància té com ens mirem? Per què les mirades transmeten el nostra estat emocional? Quin paper juga la resta de l’expressió facial en la transmissió emocional? Hi ha expressions emocionals millors que d’altres? Què passa quan la veu, el to com diem les coses, no és concordant amb la mirada emocional del moment?

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

LOCUTOR: Benvinguts a Audioformació, un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

ANNA FORÉS: Benvinguts i benvingudes a la col·lecció Neurociència i Aprenentatge.

Parlarem de les mirades.

La primera cosa que crida l'atenció en un nou nat, de manera instintiva, són els ulls de les altres persones, perquè a través de les mirades transmetem el nostre estat emocional. Com ens mirem els uns als altres i com ens parlem marca la base emocional de les relacions humanes i, per extensió, de la satisfacció i la implicació que poden tenir en aquestes relacions, tant a nivell personal com professional.

LOCUTOR: En parlem amb en David Bueno i l'Anna Forés, directors de la Càtedra de Neuroeducació de la Universitat de Barcelona EDU1st.

ANNA FORÉS: Bon dia, David, ens mirem prou a la feina o no ens mirem gaire a la feina? Quina és la importància de les mirades?

DAVID BUENO: Hola, Anna. Moltes vegades estem tan enfeinats que no tenim temps ni de mirar la cara de les altres persones. I és una activitat que hauríem de fer, no dir constantment, perquè si no, tampoc no faríem res més en tot el dia, però que és una activitat clau, clau per establir les relacions personals i per establir un bon vincle, entre els equips de treball o simplement amb les persones que tenim al nostre voltant o amb les que ens anem creuant pels passadissos, pels ascensors, per les escales o pel carrer, que potser no els coneixem de res, però que estableixen una base de relació que ens pot resultar recompensant o incòmode.

A través de les mirades, transmetem el nostre estat emocional. I això és clau per la convivència humana. Hi ha un exemple que a mi m'agrada posar, que és que quan entrem en algun lloc que hi ha un pica-pica amb uns canapès boníssims i tenim molta gana, el primer que fem no és començar a agafar els canapés. El primer que fem, és mirar la cara de les altres persones per captar, ho fem inconscientment, per captar quin és l'estat emocional que es respira allà i ha d'ajustar el nostre, adaptar-nos, adequar-nos al que està passant i després ja començarem a picar segons la gana que nosaltres tinguem.

Però aquest instint és clau, és bàsic i el fem sense adonar-nos-en. En contextos educatius, a mi també m'agrada molt dir que quan el professor entra a l'aula, de fet, quan els alumnes s'adonen que el professor o professora ha entrat a l'aula, el primer que fan és mirar quina cara fa i actuen en conseqüència. Quan el cap d'un grup de treball entra a la reunió, tots els membres d'aquell equip, el primer que fan és mirar quina cara fa. I això també ho ha de fer el líder d'aquest equip de treball o el docent quan entra a l'aula. Mirar la cara de totes les persones, a les quals ha d'organitzar per captar quin és el seu estat emocional i respondre en conseqüència. És un sistema bidireccional. No és que els alumnes o l'equip de treball s'hagin d'adequar només ells a l'estat emocional del docent o del líder, sinó que també són aquests líders que s'han d'adequar a l'estat emocional del seu equip justament per a compassar-se.

ANNA FORÉS: Correcte. Sé que hi ha un tema de sintonia emocional que després aprofundirem, però volia rescatar un tema anterior, que és que ningú vol ser invisible. Tothom vol ser mirat i vist.

DAVID BUENO: Aquest és un aspecte clau, de fet, ho deies a la introducció, que un dels primers aprenentatges que volen fer els nou nats són les mirades. Ja pocs dies després de néixer, que comencen a mirar els ulls dels seus cuidadors i han de ser els cuidadors perquè no controlen el cristal·lí, que és el que permet enfocar de lluny. Per tant, més enllà de dos pams i mig, tot comença a ser borrós per ells i per elles, justament per establir aquest contacte, per aprendre què són les emocions, per aprendre com responen les altres persones als seus estats emocionals i com hi han de respondre ells també, però per establir aquest vincle. A ningú li agrada ser invisible. I no hi ha un, anava a dir, un càstig… no és què la paraula sigui gaire agradable, però no hi ha un càstig pitjor per una persona que ningú li estigui mirant la seva cara. Per això és tan important quan entrem a l'oficina, quan ens creuem amb algú a l'ascensor, no només dir un bon dia genèric, sinó creuar mirades amb les altres persones. És aquest, tu estàs aquí, jo estàs aquí, et reconec, tu em reconeixes.

ANNA FORÉS: El reconeixement, com a element clau i bàsic. I quines altres expressions facials també ens estan donant molta informació sobre les nostres emocions i sobre el nostre benestar o no?

DAVID BUENO: L'element central de la transmissió emocional és la mirada. Només veient els ulls d'una persona sabem si està enfadada, si està trista, si està contenta.

La cara acompanya aquesta mirada. La mirada és el marc que acompanya l'estat emocional i el matisa, el pot amplificar. La resta de la cara ens diu que està molt enfadat, poc enfadat, molt content o poc content. Però només els ulls marquen ja l'estat emocional bàsic. El que està clar és que han d'anar compassats. Ha d'anar compassada la mirada amb tota la resta de la nostra cara. Si estem enfadats, ho hem de demostrar. No es tracta d'amagar les emocions perquè podem dissimular la cara, però no podem dissimular la mirada. Per això hi ha tants pocs bons jugadors de pòquer. El bon jugador de pòquer no és el que posa cara de pòquer, és el que posa ulls de pòquer. I això és molt, molt difícil de fer. Si nosaltres estem enfadats i intentem dissimular-ho, això genera un xoc cognitiu a les persones que ens estan veient. Estan veient que hi ha una manca de sincronització i això incrementa la sensació de perill, d’amenaça, què està passant aquí, per què està dissimulant, i encara és pitjor.

ANNA FORÉS: I el to de veu té alguna incidència, també, en això que estaves dient ara?

DAVID BUENO: Exactament la mateixa incidència. No només transmetem el nostre estat emocional a través de la mirada, a través de les expressions facials, sinó també a través del nostre to de veu. A través del to de veu, simplement escoltant-lo, hi ha uns experiments en què es fa escoltar tons de veu diferents, i pots tu anticipar si aquella persona estava trista, estava enfadada, estava contenta, estava sorpresa. Ara bé, quan estem escoltant i veient una persona, el cervell busca una sincronia. Si tenim cara d'estar contents, però estem dissimulant i fem veure que estem enfadats, el cervell ho detecta com aquí hi ha alguna cosa que no encaixa, que no quadra, i s'activa amb mode amenaça. I l'amenaça ens pot portar cap a sensacions d'incomoditat, de temor, sensacions incòmodes. O al revés, si jo estic molt enfadat, intento fer una veu agradable, una veu dolça, això es nota, es nota si estàs escoltant i veient al mateix temps aquella persona. Per tant, el que es tracta, no és de no enfadar-nos o de no estar contents o de no mostrar alegria o tristesa. Es tracta de saber què estem mostrant per si cal reconduir-ho, reconduir les emocions és molt important quan fa falta, però sobretot és tenir presents quines conseqüències té mantenir massa estona segons quins estats emocionals. És a dir, tots tenim dret a enfadar-nos, però quanta estona estem enfadats? Perquè en el moment en què estem massa estona enfadats, ens arrisquem a trencar les cadenes de confiança, a trencar els vincles positius que hem generat prèviament amb aquelles persones. Aquest és el punt important, no és amagar els estats emocionals, sinó saber-los reconduir quan toca per no anar més enllà del que sigui estrictament necessari.

ANNA FORÉS: És molt interessant. Clar, però ara moltes vegades ens mirem a través d'una pantalla. Llavors, té la mateixa incidència, no té la mateixa incidència?. Què passa quan està mediat per una pantalla entremig entre una cara i una altra cara?

DAVID BUENO: Doncs és diferent, el cervell respon de manera diferent. Per això ens resulta molt més incòmode mantenir una reunió virtual que mantenir-la presencial. No és només la mirada, no és només el to de veu, hi ha altres factors. La nostra pròpia suor, ja sé que pot fer alguna certa angúnia, però la nostra pròpia suor està transmetent la nostra olor corporal, està transmetent indicacions del nostre estat emocional que ajuden, enriqueixen, aquestes percepcions que tenim els uns als altres, que a través de la pantalla això no hi és. A través d'una pantalla, la imatge que tenim dels altres és molt més petita, moltes vegades distorsionada, perquè posem màscares darrere perquè no es vegi el lloc on som, pel motiu que sigui. Clar, això fa que el cervell hagi d'estar molt més atent a rebre aquests senyals emocionals i com que l'atenció és un recurs limitat, implica que està més atent a això, i haguem de treure atenció potser de la feina que estem fent, d'allò que estem dient, de les tasques que tinguem encomanades.

ANNA FORÉS: També ens cansem més quan estem en virtual, justament per això, no?

DAVID BUENO: I per això també ens cansem més. Els que ens dediquem a la docència sabem que mantenir dues o tres hores de classe virtual és molt més esgotador pels estudiants i pels docents, que no pas tres hores de forma presencial, i en qualsevol reunió de feina passa exactament igual, i això ho hem de tenir present. Una reunió de feina virtual, no hauria de durar tres hores perquè el nivell de pèrdua d'atenció, de concentració i, per tant, d'interès i de motivació és molt més acusat. Perquè hem estat parlant fins ara de la importància de les mirades, Anna, però de vegades hi ha persones que els costa mantenir la mirada, en la mirada d'una altra persona. Clar, si és això, la sensació que tenim sempre és incòmode, però de vegades no ho podem evitar. Com podem actuar si ens trobem amb una persona que, quan ens parla, per exemple, no ens està mirant a la cara? I com el podem ajudar a integrar-se emocionalment en el seu entorn a través de les mirades?

ANNA FORÉS: Mira, jo crec que el primer de tot és això, no jutjar, perquè igual estem davant d'una persona amb espectre autista o simplement més tímida, o que la mirada l'incomoda, per històries personals que hagi pogut tenir o antecedents, de ves a saber què. Per tant, no jutgem que l'altre no ens estigui mirant. Potser el que hem de copsar, és quina és la millor manera de comunicar-nos amb aquesta altra persona. Potser no és cara a cara, sinó al costat. Seure al costat per poder mantenir aquesta conversa més oberta i on la persona tingui aquesta sensació de «estic bé i puc parlar amb tu amb confiança i amb seguretat».

DAVID BUENO: I com que això passa, de vegades més sovint del que ens pensem. Comencem una reunió i hi ha alguna persona que, pel motiu que sigui, doncs per situacions personals, perquè en aquell moment no se sent a gust amb un altre company o companya de feina esquiva les mirades. Però ja hem parlat de la importància d'aquesta comunicació visual. Abans de començar qualsevol reunió, qualsevol tasca, qualsevol projecte, hi ha alguna activitat que puguem fer per afavorir aquest creuament de mirades proactives, positives, que estimulin l'equip de treball, no només a treballar, sinó fer-ho de forma integrada, coordinada i emocionalment satisfactòria?

ANNA FORÉS: Clar, crec que hi ha un tema molt important, que són els espais. De vegades també ens situem a fer reunions, on hi ha barreres visuals justament per no poder-nos veure els uns als altres. Per exemple, a través d'una pantalla, o que cadascú s'emporta el seu ordinador per treballa. Però això està afavorint que no ens estiguem mirant els ulls. Llavors, com configurem també els espais, perquè això sigui possible? Perquè moltes vegades tenim un ordinador entre una cara i l'altra cara o entre diferents cares. I després, coses tan senzilles. Hem de crear aquest vincle i aquesta confiança, aquesta mirada autèntica, i la confiança moltes vegades comença per un somriure. No només la mirada dels ulls, sinó la mirada justament d'estic aquí, estic per tu, parlem-ne, aquesta sensació de que estem presents per comunicar-nos perquè m'importa el que tu em pots aportar.

DAVID BUENO: I si estem parlant d'una reunió en línia? On, justament has tret el tema de les pantalles… però, clar, amb una reunió en línia, poso ara moltes cares, però a mida de segell de correus, com ho podem fer aquí?

ANNA FORÉS: Clar, aquí hem d'apel·lar a la responsabilitat i al sentit comú de dir que estic a la reunió i estic per la reunió i no estic per fer multitasking, que ja en vam veure en un altre pòdcast que això no és viable, no? Per tant, apel·lar a això: la meva responsabilitat de voler ser present, encara que sigui a través de la virtualitat, però soc aquí i estic per vosaltres o estic per tu.

DAVID BUENO: Doncs ara ens continuarem mirant i ens veiem en el proper pòdcast.

ANNA FORÉS: Segur.

LOCUTOR: Heu escoltat un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

Descripció de l'episodi:

Molts cops parlem de la resiliència quan ens passen situacions complicades o adverses. Però la resiliència cal treballar-la quan abans millor, per anar tenint recursos per poder fer front a les situacions vitals que haurem d’enfrontar. La conversa entre l'Anna Forés i el David Bueno girarà al voltant de les preguntes següents: Es neix resilient o ens fem resilients? Quan es pot començar a treballar la resiliència? Com es pot treballar la resiliència a l’escola, a la família? La sobreprotecció afavoreix la resiliència? Es pot parlar de resiliència comunitària?

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

LOCUTOR: Benvinguts a Audioformació, un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

DAVID BUENO: Benvingudes i benvinguts a la col·lecció Neurociència i Aprenentatge. Anem a parlar de resiliència. Molts cops parlem de la resiliència, quan ens passen situacions complicades o adverses, però la resiliència és molt més àmplia i cal treballar-la quan abans millor per anar tenint recursos per poder fer front a les situacions vitals que hem d'enfrontar cada dia.

LOCUTOR: En parlem amb en David Bueno i l'Anna Forés, directors de la Càtedra de Neuroeducació de la Universitat de Barcelona Edu1st.

DAVID BUENO: Anna, què és la resiliència? Es neix sent resilient o construïm la resiliència?

ANNA FORÉS: Hola David, doncs aquesta és una gran pregunta, per què moltes persones es pregunten «Realment si jo no he nascut resilient, puc ser resilient?» I, evidentment, hi ha una part genètica, que ara ens explicaràs tu com a genetista, però, evidentment, a part d'aquesta part genètica, nosaltres podem desenvolupar. Sempre diem que tenim un component genètic, però no estem determinats genèticament, no, David?

DAVID BUENO: Sí, mira, a veure, la idea és molt simple. Tenim una sèrie de gens, les instruccions del nostre ADN que fan que el nostre cos es formi i funcioni. Tenim una sèrie de gens que d'alguna forma estan influint en la nostra capacitat de resiliència. Influint, no determinant. Tots tenim aquests gens, però tenim diferents variants per aquests gens que introdueixen petites subtileses en la manera com funcionen. Això fa que hi hagi persones que de naixement tinguin més predisposició, repeteixo, que no és determinisme cap a la resiliència i d'altres una mica menys. Això ho mesurem amb un percentatge, quina part és genètica i quina part és ambiental, però el que és important és que la part genètica, que ronda al voltant del 40%, deixa molt espai a la part ambiental, als aprenentatges, a les situacions vitals. I això jo penso que és el més important a parlar en el camp de la resiliència.

La genètica no la podem tocar, cadascú té la que té, per tant, el que és important és la resta. Què podem fer?

ANNA FORÉS: Doncs clar, què podem fer? Moltes vegades comencem a parlar de resiliència justament quan ha passat alguna cosa, quan de veritat tenim una situació adversa o complicada. Però la resiliència en si, es comença a treballar en el ventre de les mares, perquè sabem que si les mares, quan estan gestant, no estan estressades, és més fàcil que aquell nen o aquella nena sigui més resilient, o tot el contrari. Si aquesta mare, quan està gestant, té una situació d'estrès, evidentment aquesta possibilitat de ser resilient quedarà minvada. I la relació de gestació i estrès, David?

DAVID BUENO: Bé, sí, s'ha vist claríssimament que les senyores que estan gestant amb un nivell alt d'estrès, això influeix en com es configuren les xarxes neuronals de la persona que estan gestant, i això condiciona també com seran, com es comportaran, com es percebran elles mateixes i com es relacionaran davant d'una frustració, d'un fracàs, d'una situació adversa. Ara bé, el cervell sempre és plàstic, sempre és mal·leable i, per tant, pot canviar allò que en algun moment, potser, no s'ha après de la millor manera possible. Perquè m'estava preguntant jo ara, com definiries tu la resiliència?

ANNA FORÉS: Doncs de resiliència acostumem a parlar o el concepte més clàssic, és aquella capacitat que tenim les persones davant d'una situació adversa o conflictiva de sortir reeixit o reforçat. Això és una atribució que pot ser individual, però també podem parlar d'una organització o d'un país que pot ser resilient o una organització que pot ser resilient o una ciutat resilient. Barcelona és una ciutat resilient o almenys té aquest segell.

Evidentment, aquesta és una definició d'una resiliència clàssica. Clàssica en el sentit que estem parlant sempre d'adversitat i no de quelcom que podem nosaltres preveure o començar a treballar proactivament. Per tant, la resiliència entesa més des d'una mirada generativa és aquella que comencem a treballar sense que hi hagi l'adversitat ja aquí, sinó quins són aquells recursos que hem de començar a tenir, i a gestar, perquè quan realment ens trobem en una situació, puguem fer front a aquesta situació.

DAVID BUENO: Això és molt important, perquè una cosa és esperar que passi una cosa desagradable per treballar la resiliència i una altra és tenir-la a punt per a quan faci falta. Esperem que no faci falta mai, sempre, però si que fa falta ja tenir-la a punt. Perquè què és el que es pot treballar? Pensant, per exemple, en un lloc de treball, en un equip, què poden fer els líders, què poden fer la resta de l'equip per estar resilientment preparats per si arriba la situació?

ANNA FORÉS: Clar, la resiliència no és unifactorial. No és que treballem una cosa i ja ho tindrem, sinó que és multifactorial. Per tant, hem de treballar amb moltes línies. Una que és molt bàsica i que ens oblidem sempre a la feina, o gairebé sempre, és el sentit de l'humor.

DAVID BUENO: El sentit de l'humor?

ANNA FORÉS: El sentit de l'humor. Clar, perquè quan jo estic ficat en un problema, jo no veig la solució. Per veure la solució que necessito, marcar una distància. I el sentit de l'humor m'ajuda a desdramatitzar aquesta situació. Per tant, com estem d'humor a la feina? Doncs seria un indicador de resiliència.

Un altre element que és clau és la confiança. Confiar en un mateix, confiar en l'equip, confiar en la institució, com un element que davant d'una situació conflictiva doncs puguem fer front amb aquesta confiança.

DAVID BUENO: Perdona, tiro un moment enrere, vols dir que hauríem de riure més a la feina? Que hauríem de dedicar estones, potser fins i tot, anava a dir planificades, no planificades d'abans, però sí tenir estones reservades a l'agenda per trobar-nos i gaudir, dels uns i els altres.

ANNA FORÉS: Clar, gaudir. Tu saps que l'avantatge del riure i del sentit de l'humor, en el sentit més bo de la paraula, explica'ns.

DAVID BUENO: No afegiria massa cosa nova, però el sentit de l'humor el que fa és generar una sèrie, un equilibri de neurotransmissors dins el cervell, de molècules, que el que fan és millorar l'estat d'ànim, millorar la motivació i disminuir la sensació d'estrès.

ANNA FORÉS: Per tant, davant d'una situació adversa veiem més solucions, que si no estem en aquesta condició de sentit de l'humor. Per tant, el sentit de l'humor ens ajudarà a veure possibles solucions. Llavors un altre dels elements clau per ser més resilients a la feina, és treballar la creativitat, perquè la creativitat ens ajudarà a veure, possibles vies per on fer front a aquella situació. I un element que és clau per la resiliència és el treball en xarxa.

DAVID BUENO: El treball en xarxa.

ANNA FORÉS: El treball en xarxa, perquè realment, si tenim un problema i tenim una bona xarxa, aquella xarxa el que farà és literalment que no pugui caure, i si és una xarxa molt forta, inclús m'impulsarà cap a dalt. Com treballem la xarxa en el nostre equip de feina? Treballem realment com una xarxa? Ens donem suport els uns als altres quan fa falta? O deixem en caiguda lliure un company o una companya? Tots aquests elements, si els anem treballant, estem preveient, tenint aquests recursos a la motxilla perquè quan tinguem una situació adversa els puguem posar en joc. N’hi ha altres, però aquests són els més bàsics.

DAVID BUENO: Una mica seria com la xarxa dels equilibristes en un circ.

ANNA FORÉS: També.

DAVID BUENO: Que permet, que si cauen no es facin mal, i que moltes vegades utilitzen per expressament saltar, perquè això els impulsa per pujar a un nivell més alt d’aquell espectacle que estiguin fent. Per tant, la xarxa també ens permet no només no prendre mal, sinó continuar progressant, recolzant-nos els uns en els altres.

Anna Forés Sí. I després també és molt important entendre que la vida és això, la feina igual. Hi haurà moments de baixada i de pujada i que hem d'estar preparats per aquests moments de baixada. Igual que quan fas muntanya, saps que quan puges has de guardar l'energia per baixar. És entendre que els processos, ja siguin de la feina o els vitals, hi haurà pujades i baixades. I que són naturals, que no hem de viure un error o un fracàs com el punt i final, sinó com un punt i seguit, com quelcom que hi hem de fer front i que ho hem de transitar de la millor manera possible. Perquè moltes vegades pensem que aquest error és el final d'una història. Doncs l'error pot ser part d'un aprenentatge per seguir endavant.

DAVID BUENO: Això penso que és molt important, és aquesta desmitificació de l'error com un punt i final. I m'estava preguntant també, en tot això que estaves comentant de la creativitat, del sentit de l'humor, quin paper hi té la flexibilitat cognitiva?

ANNA FORÉS: Clar, és que està totalment relacionat. Si jo penso que quan una persona, o un equip, ha fet front a una situació supercomplicada i se n'ha sortit, el que ve aquí és l'orgull. I això fa que, davant d'una nova situació, és com si ens arremanguem i diem «Vinga va!». Llavors, si no me n'he sortit una primera vegada, no significa que no me'n pugui sortir una segona, sinó que potser no tenia els elements suficients per fer front a aquella situació. Per tant, cada experiència és un aprenentatge i ser conscient que sí que podria, perquè la resiliència és un procés, no és un estat, que sí que puc si tinc aquests elements o factors el meu favor.

DAVID BUENO: Clar, i una última pregunta. Moltes vegades quan veiem un company o una companya que té un sotrac emocional, que ha comès algun error a la feina i que pensem que necessita una mica més de protecció per part nostra, de vegades tendim a sobreprotegir-los. Com es relaciona aquesta sobreprotecció amb la resiliència? L'afavoreix? La perjudica? Com hem de comportar-nos davant d'una persona que necessita el nostre suport?

ANNA FORÉS: Clar, tenim molt clar que l'abandonament és una cosa negativa, no abandonaríem aquest company o aquesta companya, però la sobreprotecció és tan dolenta com l'abandonament. I això de vegades no ho tenim clar, i menys amb els fills. Ara parlem de la feina, però amb els fills encara menys. Jo crec que la millor manera d'acompanyar des de la resiliència és ser-hi, perquè quan la persona et necessita sàpiga que estàs allà incondicionalment, però no fer les coses per l’altre, ni fer el seu procés per l'altre.

DAVID BUENO: I com ho podem fer per ser més resilients a la feina? Perquè sovint ens surten les coses molt bé, de vegades a mitges, i de vegades no ens les surten bé, però en canvi de continuar endavant, les hem de superar, les hem de millorar, i no sempre és fàcil. I segons quins entorns, segons quins equips de treball, especialment en entorns competitius, en entorns exigents, de vegades costa trobar aquest espai de superació personal. Com ho podem fer per ser més resilients a la feina?

ANNA FORÉS: Mira, jo proposaria tres grans estratègies. La primera seria anticipar-nos. No hem de ser resilients quan hi hagi un problema, sinó com podem preveure possibles situacions que ens puguin passar en un projecte, en un programa o en alguna situació de la feina.

La segona, que jo crec que és la cabdalt, és que ens hem de sentir xarxa. Qualsevol equip, realment, si és un equip, és una xarxa. Per tant, ens hem de sostenir els uns als altres. Quan a un no li ha sortit bé una cosa, aquí està la xarxa per implicar-se en la feina. Sempre expliquem un cas real, d'un càrrec molt important que va errar, i en l'error anava a un projecte de molts diners. I el seu cap, per sobre encara, que seria el CEO, el va cridar i li va dir: «En què no t'he ajudat?» Clar, això no estem acostumats a escoltar-ho. Normalment, els caps es posen les medalles, però difícilment s'agafen la responsabilitat dels errors. Però si som una xarxa, si som un equip, l'error d'un és l'error de tots. Per tant, què no hem fet perquè això hagi passat? I si sabem, que som aquest equip, ens hem de sostenir els uns als altres. Tenim clar que no tothom i en tot moment estem bé. Vull dir que hi ha moments que cadascú de nosaltres estem més febles, però aquí hi ha la resta per estirar o per sostenir aquestes situacions.

I el tercer element clau, que també oblidem molt, a la feina i moltes vegades a casa, és el sentit de l'humor. El sentit de l'humor és bàsic per ser resilient. I si ens prenguéssim les coses amb més sentit de l'humor, sense caure, ja m'enteneu, amb l'humor en positiu, tot té un altre vessant i ens prenem les coses d'una altra manera.

DAVID BUENO: Que bonica aquesta frase: «Què no he fet per ajudar-te?». És una frase que no sé si culturalment, socialment, però no tenim gens integrada quan estem treballant amb altres persones. Perquè moltes vegades, per qüestions personals, pel motiu que sigui, posem molt pes de la nostra manera de ser en la nostra feina. Fins i tot, amb ambicions perfectament lícites les posem a la nostra feina. Si una persona considera que un dels principals sentits de la seva vida és la feina, i potser la perd o no la perd, però simplement no està fent la feina que li agradaria més fer. Per tant, ha d'estar constantment aportant una visió positiva a un entorn que no està percebent com a positiu. Aquest sensació, quines implicacions pot tenir per la vida d'una persona i quin consell donaries perquè no fos així?

ANNA FORÉS: Mira, jo crec que el més important és que siguem conscients de què ens dona sentit a la vida, quin és el nostre propòsit de vida. Perquè si la feina és el meu propòsit de vida, i aquesta feina es perd o ens jubilem o el que sigui, bé, si he pres consciència, sabré recol·locar el sentit de la vida. El problema és quan no he fet consciència i justament estem dipositant aquest sentit de la vida en una cosa que fàcilment pot deixar de ser. Llavors, prendre consciència d'aquest camí d'interioritat per prendre consciència de què és el meu propòsit de vida. I, a més a més, ja sabem també des de diferents mirades i diferents estudis la importància del propòsit de vida i de les relacions socials per moltes coses, però sobretot per un envelliment molt més saludable.

DAVID BUENO: L'important és la resiliència, anticipar-se a possibles problemes per ja preparar-te quan arribi la situació, que tard o d’hora, en una situació o en una altra, doncs a tothom li arriba aquesta necessitat de ser resilients i que és important tenir present aquest propòsit de vida per anar-la gestionant a mesura que van passant els diferents esdeveniments. Moltes gràcies, Anna, ens veiem en el proper pòdcast.

LOCUTOR: Heu escoltat un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

Descripció de l'episodi:

El benestar és la percepció personal i subjectiva de sentir-se relativament a gust amb un mateix i amb l'entorn, incloses les relacions amb altres persones. Inclou els desitjos, els objectius i les necessitats, els factors ambientals que ens afecten i les experiències que tenim al llarg de la nostra vida, i també els aspectes físics, mentals i socioemocionals. Benestar, tanmateix, no és sinònim de felicitat. La conversa entre l'Anna Forés i el David Bueno girarà al voltant de les preguntes següents: Quina diferència hi ha a nivell personal entre felicitat i benestar? I a nivell cerebral i neurohormonal? Quins estat emocionals afavoreixen el benestar? Com es relaciona el benestar amb l’optimisme, la motivació i els estats d’ànim proactius? El benestar afavoreix la resiliència? Com podem potenciar el benestar?

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

LOCUTOR: Benvinguts a Audioformació, un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

ANNA FORÉS: El benestar és la percepció personal i subjectiva de sentir-se relativament a gust amb un mateix i amb l'entorn, incloses les relacions amb els altres. Inclou els desitjos, els objectius, les necessitats, els factors ambientals que ens afecten i les experiències que tenim al llarg de tota la nostra vida. I també aquells aspectes físics, mentals i socioemocionals. «Benestar», tanmateix, no és un sinònim de «felicitat».

LOCUTOR: En parlem amb en David Bueno i l'Anna Forés, directors de la Càtedra de Neuroeducació de la Universitat de Barcelona EDU1st.

ANNA FORÉS: Hola, David. Quina és la gran diferència entre benestar i felicitat? Perquè ben bé no són el mateix, no?

DAVID BUENO: No, Anna, no és el mateix i penso que és un d'aquells elements que val la pena, val molt la pena tenir-ho en compte. I val molt la pena tenir-ho en compte perquè hem comercialitzat la felicitat. Vivim en una societat on sembla que si no ets feliç, que si constantment no estàs a dalt de tot de les onades, és que ets un desgraciat. I no és així, no és en absolut així. I per això val molt la pena tenir la diferència clara entre felicitat i benestar.

Mira, la felicitat és un moment puntual d'eufòria, de plaer, per una situació, per qualsevol cosa que t'ha passat que tu et sents especialment recompensat. Però és una sensació que és efímera, que s'acaba. El nostre cervell no pot mantenir aquest estat de felicitat durant molta estona perquè és excessivament esgotador. I després d'un estat de molta eufòria, ve una davallada, perquè el mateix cervell necessita regenerar-se, necessita reciclar-se, necessita tornar-se a equilibrar.

El benestar no és això. El benestar és una sensació molt més planera, que també té alts i baixos. També té moments més alts i moments més baixos. Però que, et genera una sensació d'estar raonablement còmode sent com ets, raonablement còmode estant amb qui estàs, raonablement còmode fent el que fas.

Fixa't que dic raonablement còmode per incorporar aquests alts i baixos, que sempre hi ha moments, que puc estar molt còmode i moments en què puc tenir una certa incomoditat. Però és aquesta mitjana que em fa estar bé, amb mi mateix i amb el meu entorn. Així com la felicitat és efímera i s'acaba, el benestar no té data de caducitat.

ANNA FORÉS: Això és una bona notícia.

DAVID BUENO: Molt bona! Es pot mantenir durant molt de temps, de fet, per sempre, si el sabem gestionar bé. Per exemple, hi ha emocions, com la tristesa, que no té cabuda en la felicitat. Si estàs trist, no pots ser feliç. I quan ets feliç i et ve un moment de tristesa, deixes de ser feliç. Però, en canvi, té un paper central en el benestar. La tristesa és el que ens permet, davant d'una d'aquestes baixades, deixar una mica d'espai intern de recolliment per reconduir-ho i tornar a notar el benestar ple una altra vegada. Per tant, la tristesa no elimina el benestar, sinó que el potencia, permet mantenir-lo. Aquestes són les principals diferències a nivell personal que fan que una persona tingui moltes pujades i baixades a través del benestar o una vida molt més còmoda, molt més plaent a la llarga a través del benestar.

ANNA FORÉS: Ja que parles de la tristesa i tal, quin és l'estat emocional que afavoreix aquest benestar?

DAVID BUENO: Els estats emocionals que afavoreixen el benestar són aquells que ens generen sensacions de comoditat. Emocions en tenim moltes, totes són importants, totes són crucials per a la supervivència, però n'hi ha moltes que ens generen sensacions d'incomoditat. La por, la ira, el fàstic, la tristesa, també. Ens generen sensacions d'incomoditat.

Això no vol dir que no siguin importants i necessàries. Davant d'una amenaça, tenir por o defensar-nos és important. La qüestió, és quanta estona mantenim aquests estats emocionals que ens generen sensacions d'incomoditat.

Els estats emocionals que generen sensacions de comoditat són bàsicament l'alegria, entesa com a confiança, confio en mi mateix, confio en els altres, i la sorpresa, però entesa com a curiositat, tinc interès per allò que passa al meu voltant, tinc interès pel que em passa a mi, tinc interès per continuar avançant, per continuar progressant, per integrar-me en el meu entorn. Aquests són els estats emocionals que afavoreixen, un benestar més ple, més a llarg termini, però sabent que les altres emocions, que generen incomoditat també són importants i també les hem de saber gestionar.

Repeteixo, davant d'una situació on hi ha una possible amenaça, tenir por o defensar-nos és vital, és crucial. El problema és no recrear-nos en aquesta por, no portar-la més enllà del que sigui necessari, o la tristesa, que ja ho he dit, és important, per fer de cura de qualsevol error, de qualsevol fracàs que puguem tenir d'una decepció, d'un sotrac emocional, però és deixar-la fluir per recuperar aquest benestar de la confiança, aquest benestar de la curiositat. Les emocions bàsiques haurien de ser aquestes dues, alegria entesa com a confiança i curiositat, la sorpresa basada en aquesta curiositat, però hi ha d'haver lloc per totes les emocions dins un benestar, un benestar ple. Pensem que a nivell cerebral, benestar i felicitat estan molt a prop.

ANNA FORÉS: Aquesta és la pregunta que t'anava a fer ara, no? Justament, a nivell cerebral, com és el benestar? I a nivell també neurohormonal?

DAVID BUENO: A nivell cerebral i neurohormonal, felicitat i benestar estan molt a prop l'una de l'altra. Tenir benestar no implica que no puguem tenir moments de felicitat, que ens agraden a tots, no és evitar la felicitat, és tenir felicitat des del benestar, perquè quan baixi ens mantinguem en aquest nivell del benestar i no tinguem una baixada massa acusada.

A nivell cerebral, les xarxes neuronals que s'activen quan estem feliços, l'eufòria, i quan tenim benestar, són pràcticament les mateixes. I a nivell neurohormonal també són les mateixes hormones, els mateixos neurotransmissors. El que canvia és la intensitat de les xarxes que s'activen i l'equilibri entre els diferents neurotransmissors que tenim, quan som feliços o quan tenim benestar. Això és molt clar a nivell de neurotransmissors. Els neurotransmissors són les molècules que permeten que les neurones enviïn senyals entre elles. En tenim més de 60, de neurotransmissors diferents, molts dels quals no sabem gaire bé què fan, però dels que sí sabem què fan, n'hi ha tres que són clau pel benestar. Són: la dopamina, la dopamina és el neurotransmisor que genera sensacions de recompensa, plaer, motivació, optimisme; la serotonina, que és el neurotransmissor que genera un estat d'ànim positiu i proactiu; i les endorfines, que són les que generen aquelles sensacions de benestar suau, íntim, tranquil. La felicitat se sustenta bàsicament en la dopamina, eufòria, gran intensitat de plaer, de sensacions de recompensa. El benestar també té dopamina perquè necessita d'una certa motivació, d'un cert optimisme, però té sobretot grans quantitats de serotonina, un estat d'ànim positiu, proactiu, em sento còmode i sap gestionar molt bé les endorfines. És a dir, aquesta sensació de: «He fet una cosa i ara em toca relaxar-me i sentir-me a gust, tranquil·lament a gust, per allò que he fet». I a nivell de xarxes neuronals, hi ha una diferència similar.

En el cas de la felicitat, s'activen zones de recompensa i de plaer, com pot ser l'estriat, s'activen moltíssim, però, en canvi, no s'activen tant altres zones, que són les que permeten reflexionar o gestionar les emocions, com és l'escorça prefrontal. En el benestar, l'estriat també està actiu: ens sentim recompensats per allò que estem fent, però també tenim molt activa tota la part de l'escorça prefrontal, perquè tenim sensacions de recompensa però estem pensant sobre allò que ens fa feliços, sobre allò que ens fa estar bé. Estem gestionant les nostres emocions per mantenir aquest benestar i no perdre'l.

ANNA FORÉS: Hem parlat d'aquesta relació entre optimisme, motivació, estats d'ànims proactius i benestar, però com podem potenciar aquest benestar? Als equips, a un mateix?

DAVID BUENO: El benestar l'hem de començar potenciant en nosaltres mateixos. Hem de tenir molt clar quins són els nostres objectius vitals. S'ha vist que una persona que té objectius vitals clars, vitals i professionals, de qualsevol mena, incrementa el seu benestar. Tenir un propòsit, saber per què fas les coses, afavoreix el benestar, i això ho podem exportar al nostre grup de treball. Tant si som un membre més d'aquest equip com si som el líder d'aquest grup de treball, cal generar aquesta sensació que els objectius són compartits. L'objectiu no és només del líder, del cap, sinó que aquest objectiu ha de ser compartit. Tot l'equip, ha de fer propi aquest objectiu, ha d'estar apoderat d'aquest objectiu per poder treballar a partir d'aquesta convicció que el que estem fent és un treball col·lectiu, és un treball comunitari, és un treball en xarxa, és un treball que ens fa sentir recompensats a tots. I que quan hi ha un èxit, l'èxit és de tot l'equip, no només de la persona. Moltes vegades és una persona que ha fet alguna cosa, que genera un moment de trencament cap a positiu, però aquest moment de trencament cap a positiu ve del treball que prèviament ha fet tot aquest equip. Això s'ha de compartir amb tot l'equip per mantenir aquesta sensació de treball conjunt, de benestar conjunt, de recolzament i de sensacions de recompensa de tot aquest equip.

ANNA FORÉS: I en el dia a dia, així, cosetes molt petitones d'aquest benestar, hem dit també, aquest reconeixement de l'altre, aquestes mirades, la importància de la mirada. Quines petites coses hi ha, ja, per tancar el pòdcast? Què recomanaries per treballar aquest benestar?

DAVID BUENO: Jo recomanaria, el primer de tot, estar molt pendent de l'estat emocional de les altres persones. Molt pendent no vol dir estar constantment pendent, però vol dir estar alerta de veure que si un company té un mal dia, això vol dir que potser aquell dia jo hauria d'assumir alguna part de les tasques que hauria de fer ell. Però no per tirar-li en cara, no per apuntar-me jo al mèrit d'això que estic fent, sinó simplement com a recolzament personal per mantenir entre tots aquest benestar global. Això vol dir agrair qualsevol cosa que facin els altres. Però agrair no vol dir donar les gràcies constantment per tot. És suficient amb una simple mirada de recolzament, amb una simple mirada de satisfacció. És més potent l'efecte d'una mirada de satisfacció que no pas mil paraules d'agraïment. És tenir presents aquests petits detalls, que es van construint durant el dia, que són els que a la llarga permeten mantenir aquesta sensació d'equip, de grup, de grup que treballa per convenciment i que a més a més ho fa bé.

ANNA FORÉS: Doncs seguirem treballant el benestar per fer aquest caliu per treballar millor. Moltes gràcies, David.

DAVID BUENO: A tu, Anna.

LOCUTOR: Heu escoltat un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.