Conèixer les característiques del llenguatge policial i les seves necessitats és imprescindible perquè els/les professionals de la seguretat es dotin de les competències convenients per elaborar documents policials eficaços. La llegibilitat, la claredat, la precisió i la senzillesa són els eixos que han de vertebrar la comunicació policial, eixos compartits en els llenguatges d’especialitat d’altres llengües, promoguts des de la tradició anglosaxona del Plain English Movement.

Aquest manual s’ha elaborat partint de documents reals i de les dificultats detectades entre l’alumnat al llarg dels cursos de redacció de documents policials. Malgrat que algunes de les policies locals en disposin l’estructura i la redacció inicial d’una altra manera, la informació clau serà la mateixa en cadascun dels documents que es tractin.

Per fer-ho, el contingut es presenta per blocs temàtics, que s’han d’interrelacionar a fi d’obtenir textos més clars i entenedors: el primer, Criteris de redacció, comprèn la formalitat, la claredat, la concisió i la precisió de la redacció, funcions necessàries perquè els textos policials siguin tan eficaços com sigui possible. El segon, Convencions, conté els aspectes més convencionals de la llengua, com ara les abreviacions, l’ús de les majúscules i els tractaments protocol·laris. Malgrat que la puntuació no sol acompanyar aquesta mena de qüestions, en aquest cas s’ha optat per incloure-la, ja que se’n tracta la part més convencional.

El tercer bloc és el de la Documentació policial, en el qual es mostren i descriuen alguns dels documents policials, com ara l’acta oberta, l’informe policial, l’acta d’inspecció genèrica, la compareixença i la minuta. Cada tipus de document s’il·lustra amb un exemple de redacció.

El llenguatge policial com a llenguatge d’especialitat és un instrument de comunicació formal i funcional que els professionals de la Policia fan servir en les seves comunicacions, que van des de l’àmbit judicial, el policial o l’administratiu fins al ciutadà.

De fet, la part important és aquesta:

Aquestes actuacions sobre el paper poden tenir una transcendència vital en el decurs d’una investigació, en la presa de decisió judicial i en la vida dels ciutadans. Com a llenguatge d’especialitat, el llenguatge policial ha d’atendre dues de les característiques bàsiques, la formalitat i la funcionalitat.

• Per formalitat hem d’entendre el fet que aquest llenguatge es produeix al marge de la comunicació informal. La llengua dels documents policials es basa en la varietat estàndard, en un registre formal flexible, en una terminologia determinada i una sintaxi molt precisa. Així, doncs, la comunicació s’ha de situar des del llenguatge formal i respectuós, sense caure en l’ampul·lositat ni l’artificiositat, ni en cap tipus de discriminació per raó d’ètnia, de sexe, de religió… L’objectivitat i la neutralitat són dos principis rectors a l’hora de redactar els documents policials.
• Per funcionalitat hem d’entendre el fet d’aconseguir la màxima eficiència comunicativa; l’eficàcia s’imposa a l’estètica i els escrits han de ser més fàcils de llegir i de comprendre. Per tal d’aconseguir aquest objectiu comunicatiu, els documents escrits s’han de confeccionar amb la màxima claredat, precisió i concisió.

La pràctica totalitat dels documents policials responen a aquestes preguntes a l’hora de confegir el document escrit, preguntes que ajuden a ordenar el discurs, a fer-lo lògic, a pensar abans d’escriure, a centrar l’essencial de l’explicació i defugir el que és accessori.

• Un escrit policial és el resultat d’un procés que comença amb la interacció oral. El document escrit és el reflex d’aquest procés. Construir la realitat de qualsevol actuació policial en un document escrit és un tasca que es pot simplificar incorporant-hi els criteris de redacció, que ajudaran a fer-la més fàcil i més entenedora, eficaç i efectiva, i contribuiran a millorar-ne la qualitat.
• Eficàcia. Millorar la comunicació escrita policial és un exercici personal i transferible, que demana un esforç. Pot ser transferible, i ho ha de ser, primer per la transcendència que pot tenir aquest document i, segon, perquè l’àmbit policial emet una imatge corporativa.
• Organització. Organitzar el discurs oral i reflectir-lo en l’estructura del discurs escrit fa que sigui més fàcil posar-se a escriure i que el resultat final millori.
• Ordre. Els documents policials són força variats per la seva funció i finalitat. No obstant això, l’ordre —la cronologia dels fets, una idea per paràgraf, acció-reacció per línia— ha de ser l’eix regulador en tota comunicació escrita policial, independentment de la funció que exerceixi.
• Transparència. L’estil de l’escrit policial ha de facilitar la comunicació, i això vol dir que cal utilitzar estructures lingüístiques que afavoreixin la construcció de textos precisos, clars i concisos; en definitiva, documents clars i entenedors.

Les actes policials, com a norma general, informen, expliquen, narren fets en un temps de passat recent o llunyà. En el moment en què l’agent comença a redactar l’acta, el fet que ha d’explicar forma part del passat recent. Així, doncs, quan volem expressar una acció ja acabada en un temps encara actual (aquest matí, avui, aquesta setmana, aquest mes, enguany, etc.), utilitzem la forma he, has, ha, hem, heu, han + participi (han vist, han parlat, ha explicat, etc.).

En canvi, quan situem l’acció ja acabada en un període de temps en què ja no ens trobem (ahir, el mes passat, l’any passat, etc.), utilitzem la forma vaig, vas, va, vam, vau, van + infinitiu (vaig fer, vas indicar, va prescriure, etc.). Si l’agent ha de redactar una acta sobre uns fets ocorreguts en el marc del dia anterior, per lògica el temps verbal que s’ha de fer servir és aquest: el passat llunyà.

I, finalment, quan volem indicar un fet anterior llunyà respecte a un moment de referència passat més proper convé fer servir la forma havia, havies, havia, havíem, havíeu, havien + participi.

El tractament personal atorga a la redacció la corresponent distància entre l’emissor i qui escriu, que, segons el document, acostuma a ser la mateixa persona, llevat de les actes de declaració o la compareixença, en què es recull la narració dels fets explicats per un/a ciutadà/ana. Tot i això, cal fer algunes consideracions en relació amb el tractament personal pel qual optem en la nostra comunicació diària. Fora dels documents policials, el correu electrònic, que és una de les eines principals de comunicació d’avui dia, ens demana que adeqüem el tractament de la persona receptora d’acord amb el grau de distanciament o apropament que hi tinguem.

La persona que escriu el document pot referir-se a ella mateixa de diverses maneres:

• Primera persona del singular (jo). És el tractament més habitual en la redacció de documents administratius. Comporta un estil més directe i la individualització de l’emissor; d’aquesta manera es poden distingir les accions, opinions, decisions, etc., pròpies de la persona que redacta de les de l’entitat de què forma part, que s’expressen en primera persona del plural.
• Tercera persona del singular (ell/ella). L’ús d’aquest tractament comporta el distanciament de l’emissor al receptor i redueix la importància de la relació personal entre tots dos. Actualment aquest tractament només es fa servir en la redacció de les actes i en els saluda, document de caràcter protocol·lari l’ús del qual s’ha restringit.
• Primera persona del plural (nosaltres). S’usa en els documents en què predomina el valor de l’entitat, departament o centre des del qual es tramet.

• Segona persona del plural (vós). És el tractament tradicional en el llenguatge administratiu català. Indica una relació en què es combinen l’afecte i el respecte entre l’emissor i el receptor. L’ús comporta un avantatge important enfront del tractament de vostè pel fet que evita la necessitat de distingir formes masculines i femenines (saludar-vos en lloc de saludar-lo/la) i, alhora, evita les ambigüitats que es poden produir en cas que el redactor faci servir la tercera persona del singular per referir-se a ell mateix.
• Tercera persona del singular (vostè). Indica una relació molt respectuosa entre la persona que escriu i la que rep el document.

Aquesta frase és pròpia del llenguatge judicial, un llenguatge que sovint arrossega maneres d’expressar-se lluny dels criteris de modernitat i d’igualtat. Si en fem l’anàlisi, avui dia verbs com pregar o suplicar comporten la idea de submissió, per la qual cosa convé substituir-los per verbs neutres, com ara demanar o sol·licitar; també és excessiu el terme gràcia quan parlem d’una acció regulada legalment, i suprimible la fórmula de recte procedir perquè és innecessària i afalagadora, ja que és un valor que s’ha de pressuposar en tots els administradors de justícia. I, finalment, cal evitar expressions com ara Vostra Il·lustríssima, perquè els tractaments protocol·laris no aporten cap informació i subratllen una posició de superioritat, com passa en aquesta altra frase, en aquest cas un exemple policial:

La relació entre l’Administració i els ciutadans, així com la relació entre òrgans i càrrecs de diferent rang, ha de ser respectuosa, neutra i objectiva. Convé limitar l’ús del tractament protocol·lari, tal com s’explicarà més endavant. Aquest criteri va totalment lligat a una altra recomanació bàsica, que és la d’excloure la informació supèrflua.

En català, la manera més natural de distribuir els diversos elements que componen les frases és la següent:

Les parts de la frase, però, no apareixen sempre amb l’estructura exposada atès que els parlants, d’una manera espontània, les fem variar molt sovint de posició.

Per facilitar la comprensió del text, hem d’intentar ordenar els elements de les frases tal com ho faria una persona no influïda per aquesta retòrica. Així transmetrem la informació d’una manera més entenedora.

Incorrecte:

• El caixer, al vestíbul de l’entitat bancària, va detenir l’atracador.

Correcte:

• El caixer va detenir l’atracador al vestíbul de l’entitat bancària.

La manera més habitual d’expressar una acció és fent servir la veu activa, que posa en primer terme l’autor de l’acció del verb, que coincideix amb el subjecte gramatical de la frase. Les frases actives són més fàcils d’entendre, perquè generalment respecten l’ordre lògic de la frase (subjecte + verb + complements).

Les construccions passives, en canvi, posen en primer terme la persona o l’objecte sobre el qual recau l’acció del verb, que passa a ser el subjecte gramatical de la frase. L’agent responsable de l’acció passa a un segon terme, com tot seguit veurem. Són, doncs, construccions més forçades, perquè alteren l’ordre lògic de la frase i afecten la naturalitat del discurs.

Usar-les en excés fa que els documents siguin difícils de comprendre. Per tant, tot i que són construccions correctes, no n’hauríem d’abusar i les hauríem de reservar per a casos justificats.

Es construeix amb el verb ser en forma personal i el participi del verb que ens interessa (serà denunciat, ha estat comissionat), que concorda en gènere i nombre amb el subjecte gramatical. El que era el complement directe de la frase activa esdevé subjecte de la passiva, i el que era subjecte de l’activa esdevé complement agent de la passiva (introduït per la preposició per).

Frases actives

El pèrit valora els danys.

subjecte - complement directe

Frases passives perifràstiques amb complement agent

La víctima ha estat ferida per un home.

subjecte - verb ser + participi - complement agent

Frases passives perifràstiques sense complement agent

La noia ha estat traslladada al CAP.

subjecte - verb ser + participi

Aquesta manera de redactar es basa en uns usos que cal evitar:

• La introducció d’una gran quantitat d’informació supèrflua.
• L’abús d’oracions subordinades i de gerundis sovint incorrectes (el de posterioritat i el copulatiu, especialment).
• El mal ús dels signes de puntuació i dels mots connectors.

A més a més de la brevetat de les frases, un altre factor que ajuda a comprendre el contingut del text és distribuir en paràgrafs els diferents blocs d’informació. Des del punt de vista de la concisió i de la precisió, hem de procurar que la informació quedi distribuïda i ordenada lògicament, de manera que en un document els paràgrafs responguin a unitats temàtiques. Visualment, aquests blocs d’informació se separen amb una línia en blanc; en el cas policial i en els documents escrits a peu de carrer, aquestes les línies en blanc s’acostumen a barrar.

En aquest paràgraf hi ha massa informació i és diversa. Cal separar-la per unitats temàtiques; per exemple, un primer paràgraf pot anar destinat a l’explicació inicial del que s’han trobat els agents en el moment d’arribar al lloc de la comissió, la descripció de la situació; el segon, a l’explicació de la mare; un tercer, a la filla, i el quart a les filiacions. Aquest podria ser un ordre, una proposta de redacció, i això vol dir que se’n poden tenir d’altres, sempre que hi hagi tota la informació i se segueixi un fil lògic i coherent.

En els documents policials sovint trobem un excés de substantius allà on en una redacció més natural trobaríem verbs o adjectius formats amb la mateixa arrel. Aquest recurs és correcte, però convé no abusar-ne en una frase o en un paràgraf perquè enfarfega el text i el fa difícil d’entendre. En canvi, les formes verbals fan que la frase esdevingui més àgil i clara.

Podem resoldre l’abús de construccions nominals transformant el substantiu en el verb o l’adjectiu.

Els verbs buits formen una estructura lingüística amb el verb que acompanyen, motiu pel qual no tenen un significat propi. L’ús d’aquests verbs no aporta, doncs, cap precisió semàntica i, en canvi, fa més complexa l’estructura de la frase en què s’integren. Aquest defecte està molt estès en el llenguatge policial, també en el juridocadministratiu, i es tracta de verbs amb poc significat per si mateixos (com ara realitzar, procedir a, efectuar, dur a terme, etc.) que només prenen sentit pel substantiu que els acompanya.

D’acord amb el principi de concisió, no és recomanable l’ús de verbs buits. Per evitar aquestes construccions cal substituir el verb buit per un verb format amb l’arrel del substantiu adjunt, que farà la funció de verb principal:

D’altra banda, les frases amb un excés de substantius també presenten massa articles i preposicions, per la qual cosa el text s’allarga innecessàriament. Són preferibles, doncs, les estructures verbals corresponents, que solen prescindir de preposicions, i que confereixen al text una expressió més àgil.

Incorrecte

• La lletrada va demanar l’aixecament de l’embargament i l’arxivament de les actuacions.

Correcte

• La lletrada va demanar que s’aixequés l’embargament i que s’arxivessin les actuacions.

N’hi ha que s’usen en l’àmbit de l’oració —és a dir, que fan referència a l’estructura de l’oració—, i n’hi ha que s’usen en l’àmbit del text —la connexió té lloc entre oracions o paràgrafs independents.

A continuació us presentem una llista de connectors, exemplificats. Tingueu en compte que estan agrupats per les funcions bàsiques i no per si s’usen en l’àmbit de l’oració o del text. No és una llista tancada, sinó que es tracta d’una selecció que pot ser útil en llenguatge policial.

Efectivament, l’estudi dels signes de puntuació es pot dividir en dues parts: d’una banda, trobem aquells signes que fan funcions relacionades amb l’entonació —amb la modulació que donaríem al text si en féssim una lectura en veu alta— i amb la sintaxi. D’altra banda, a més d’aquestes funcions d’ajuda a la comprensió, els mateixos signes tenen uns altres usos molt més específics, poc relacionats amb la sintaxi i l’entonació, els quals són fruit d’unes convencions que s’han adoptat per unificar des del punt de vista gràfic certs conceptes molt concrets (abreviacions, mots compostos, xifres…). En direm funcions convencionals o visuals i les veurem al bloc 2, el de les convencions. En aquest bloc veurem la funció d’ajuda a la comprensió.

Remarques sobre l’ús de la coma

• No es posa coma entre el subjecte i el verb, llevat que el subjecte sigui molt llarg.
• No es posa coma entre el verb i els complements o l’atribut.
• No es posa coma si, essent optativa, enfarfega el text innecessàriament.

En textos administratius, jurídics i policials és molt freqüent trobar-nos construccions en què s’ha omès la conjunció que:

Incorrecte

• Demanem respongueu aquest correu tan aviat com sigui possible.

verb de petició + frase subordinada substantiva equivalent a això

• Esperem tingueu en compte la documentació adjunta.

verb de voluntat + frase subordinada substantiva equivalent a això

Aquestes construccions es caracteritzen perquè el verb principal acostuma a expressar una petició, una voluntat o una decisió, com ara demanar, sol·licitar, esperar, disposar, acordar, etc., i la petició, la voluntat o la decisió consisteixen en una frase substituïble pel pronom això (tècnicament anomenades frases subordinades substantives). Ometre la conjunció que en aquesta mena de construccions és del tot incorrecte; per tant, cal que parem esment a no oblidar-nos-en:

Correcte

• Demanem que respongueu aquest correu tan aviat com sigui possible.

verb de petició que + frase subordinada substantiva equivalent a això

• Esperem que tingueu en compte la documentació adjunta.

verb de petició que + frase subordinada substantiva equivalent a això

El llenguatge policial, així com el judicial, té força tendència a suprimir els articles, sobretot darrere els verbs:

Incorrecte

• Trameteu còpia d’aquest document als caps de torn.

El costum fa que una persona ja familiaritzada amb la redacció policial vegi amb total normalitat una frase com aquesta, en què s’ha prescindit d'un article. Aquesta tendència, però, ha de ser rebutjada, ja que no hi ha cap motiu que justifiqui l’omissió de l’article. Els articles, tant els determinats (el, la, els, les) com els indeterminats (un, una, uns, unes), són peces necessàries de l’oració, independentment del fet que deixant-los de banda també puguem entendre el sentit de la frase. Això doncs, cal dir:

Correcte

• Trameteu una còpia d’aquest document als caps de torn.

La classificació de tots els casos en què cal posar article seria llarguíssima i poc pràctica. De fet, la millor norma que podem seguir és utilitzar-lo tal com ho fem per expressar-nos habitualment. Si ometem els articles a la frase “Envia una carta a l’administració de finques perquè triï un veí que ens representi”, en resulta una frase incompleta i gens natural: “Envia carta a l’administració de finques perquè triï veí que ens representi”.

Incorrecte

• Hi adjunto acta de lectura de drets.
• Heu de comparèixer al judici assistit de procurador i lletrat.

Correcte

• Hi adjunto l’acta de lectura de drets.
• Heu de comparèixer al judici assistit d’un procurador i un lletrat.

El gerundi compost indica una acció anterior a la del verb principal i generalment té un caràcter temporal o causal.

El gerundi simple, sol o amb complement, acostuma a formar una oració subordinada que fa la funció de complement adverbial de l’oració principal, és a dir, funciona com un adverbi, de la mateixa manera que el participi fa d’adjectiu, i l’infinitiu, de substantiu:

Per això, en aquesta funció (valor adverbial del gerundi), en què sol indicar la manera de dur a terme l’acció que expressa el verb principal, se’l pot identificar preguntant al verb principal: com…?

El gerundi és incorrecte quan expressa una acció posterior a la del verb principal o que n’és la conseqüència (gerundi de posterioritat o de conseqüència).

Incorrecte

• La policia va detenir la persona imputada, instruint-se les diligències corresponents.

L’acció d’instruir les diligències és posterior al fet de detenir la persona imputada, per la qual cosa el gerundi en aquest cas és incorrecte. Per evitar aquesta incorrecció, en comptes d’unir les accions amb un gerundi, podem fer-ho mitjançant la conjunció i, o bé amb algun altre signe de puntuació, i substituir el gerundi pel mateix verb en forma personal.

Correcte

• La policia va detenir la persona imputada i es van instruir les diligències corresponents.
• La policia va detenir la persona imputada. Posteriorment es van instruir les diligències corresponents.

En alguns casos poden ser aconsellables altres solucions, com ara l’ús de per, per la qual cosa o com que a començament de frase.

Incorrecte

• No hi va haver quòrum, quedant desconvocada immediatament la reunió de la junta de propietaris.

Atès que l’acció expressada pel gerundi (quedant desconvocada la reunió) és conseqüència de l’acció expressada pel verb principal (no haver-hi quòrum), cal corregir la frase fent servir una construcció com la següent, que indica clarament la conseqüència de l’acció principal.

Correcte

• No hi va haver quòrum, per la qual cosa la reunió de la junta de propietaris va quedar desconvocada immediatament.
• Fixeu-vos ara en els exemples següents. Si fem la prova que hem comentat abans d’invertir l’ordre de l’oració principal i la subordinada, comprovem que no tenen sentit. Els gerundis són, doncs, incorrectes.

Incorrecte

• L’empresari va fugir amb els diners, detenint-lo la policia a l’aeroport.
• Detenint-lo la policia a l’aeroport, l’empresari va fugir amb els diners.

Correcte

• L’empresari va fugir amb els diners i la policia el va detenir a l’aeroport.

Incorrecte

• L’acusat va lligar la jove, cridant aquesta, acudint-hi poc després la policia.
• Cridant aquesta, acudint-hi poc després la policia, l’acusat va lligar la jove.

Correcte

• L’acusat va lligar la jove; aquesta va cridar i la policia va acudir-hi poc després.

Si podem convertir l’oració de gerundi en una oració independent sense canviar el sentit inicial de tota la construcció, significa que ens trobem davant d’un gerundi copulatiu que cal corregir.

Incorrecte

• La demandant afirma que en aquell moment vivia amb el marit, insistint que en aquest punt ell menteix.

Correcte

• La demandant afirma que en aquell moment vivia amb el marit i insisteix que en aquest punt ell menteix.

Per això no són correctes les construccions en què fem funcionar el gerundi com un adjectiu amb valor especificatiu per complementar un nom, per exemple per especificar un tipus de document (ordenança regulant, interlocutòria disposant…). Aquests casos s’han de resoldre substituint el gerundi per un adjectiu, per una frase introduïda per un relatiu o bé per la construcció per + infinitiu. Cada context determinarà quina és la solució més adient.

Incorrecte

• […] una bossa coincidint amb la de la víctima.

Correcte

• […] una bossa coincident amb la de la víctima.
• […] una bossa que coincidia amb la de la víctima.

Incorrecte

• El jutge ha dictat una resolució requerint a la sol·licitant que presenti la prova.

Correcte

• El jutge ha dictat una resolució per requerir a la sol·licitant que presenti la prova.
• El jutge ha dictat una resolució en què / en la qual / mitjançant la qual requereix a la sol·licitant que presenti la prova.

Hi ha verbs que exigeixen l’adjunció d’un objecte o complement directe. En diem verbs transitius (veure, avisar, visitar, cridar, acompanyar, conèixer, citar, escoltar, buscar, etc.).

El català, així com passa amb altres llengües com ara el francès o l’italià, disposa dels anomenats pronoms febles adverbials (en, hi) per substituir determinats complements introduïts per una preposició (complements del nom, complements preposicionals i els diversos complements circumstancials).

Pel que fa a l’advocat, l’acusat va manifestar que en volia un d’ofici.

Els agents li han cridat l’alto, però el jove no n’ha fet cas.

Els veïns han presentat una queixa a l’Ajuntament. En parlaran a la comissió informativa.

Dilluns hi va haver junta de seguretat. Hi van assistir tots els veïns de la zona.

Mitjançant l’escrit de 19 de febrer de 2015 va sol·licitar que es revoqués la interlocutòria i que es practiquessin les diligències de prova que hi detallava.

Els mots mateix, mateixa, mateixos, mateixes són incorrectes quan s’utilitzen per reemplaçar un element expressat anteriorment. És a dir, en català no poden fer de pronom. Per evitar aquesta incorrecció, podem substituir el substantiu que hauríem de repetir pels pronoms en i hi.

Incorrecte

• D’acord amb l’article 1545 del Codi civil, si hi ha un pacte d’arres cal atenir-se al mateix a l’hora de rescindir el contracte.
• Hi ha preocupació que es perdi una gran part de la mateixa.

Correcte

• D’acord amb l’article 1545 del Codi civil, si hi ha un pacte d’arres cal atenir-s’hi a l’hora de rescindir el contracte
• Hi ha preocupació que se’n perdi una gran part.

De tota manera, no sempre podrem resoldre aquest problema amb l’ús dels pronoms en i hi. Sovint haurem de fer servir altres recursos, com ara els que exposem a continuació, que caldrà aplicar depenent del context sintàctic.

Incorrecte

• Li han trobat una navalla i han lliurat la mateixa a aquesta instrucció.

Correcte

• Li han trobat una navalla i l’han lliurada a aquesta instrucció.

Incorrecte

• El condemnat hi ha interposat un recurs d’apel·lació. En el mateix, exposa novament els fets.

Correcte

• El condemnat hi ha interposat un recurs d’apel·lació, en què/en el qual exposa novament els fets.

Incorrecte

• Van estudiar els motius de la inundació i les conseqüències de la mateixa.

Correcte

• Van estudiar els motius de la inundació i les seves conseqüències.

Incorrecte

• Un cop admesa la demanda, es va traslladar la mateixa al Ministeri Fiscal.

Correcte

• Un cop admesa la demanda, es va traslladar al Ministeri Fiscal.

(Vegeu l’ésadir, portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals)

Hi ha un ús emfàtic correcte de l’adjectiu mateix per mitjà del qual cridem l’atenció sobre el fet que és precisament tal persona o cosa, i no cap altra, a qui o a què ens referim:

En aquests casos també es pot posposar mateix al substantiu (llavors és invariable) i fins i tot aquesta forma és més recomanable, més clara:

L’ús de les abreviacions s’ha de limitar a determinades situacions. Són apropiades per a casos en què cal comprimir el text (capçaleres, peus de documents, llistes, carpetes, etc.) i també són un mitjà per no haver de repetir determinades formes, sovint llargues, que apareixen en els textos administratius, jurídics i policials, com ara títols de textos normatius, noms d’institucions, etc. En general, si hem d’utilitzar una abreviació possiblement desconeguda pel receptor, cal desplegar-la entre parèntesis el primer cop que aparegui.

Hi ha de tres tipus d’abreviacions:

• Abreviatures (pàg.).
• Sigles i acrònims (FCSE i ONU, respectivament).
• Símbols (h).

En un mateix text s’ha de seguir un criteri de coherència: no s’han de barrejar tipus diferents d’abreviacions per a una mateixa paraula (alternança de s.a. i SA, per exemple).

Són abreujaments d’un o d’alguns mots originats per la pèrdua d’algunes lletres internes (dept. per departament) o finals (abr. per abril). S’indica amb un punt o una barra, i en alguns casos amb un dels dos signes indistintament (c. o c/).

Quan no estan establertes, es formen amb un punt situat davant la primera vocal de la síl·laba a partir de la qual s’escurça el mot.

S’escriuen amb majúscula inicial només si es troben després d’un punt o a inici de línia. També s’escriuen amb majúscula inicial, sempre, les formes abreujades dels noms de persona (M. per Maria), dels tractaments genèrics (Sr./Sra./Srs./Sres. i Dr./Dra.) i dels tractaments protocol·laris (I·ltre., Il·lma., etc.). Així mateix, si el mot sencer porta accent, l’abreviatura el conserva (àt. per àtic).

Quant a les formes de femení i plural, quan l’abreviatura acaba en un punt i l’última lletra coincideix amb l’última lletra del mot sencer, adopta formes diferents (Sr., Sra., Srs., Sres.). Ara bé, quan, malgrat acabar amb punt, la lletra final de l’abreviatura no coincideix amb la lletra final del mot, l’abreviatura és invariable per al singular i el plural i per als dos gèneres (pàg. per pàgina/es i adv. per advocat/da, respectivament).

Les sigles són les abreviacions que es formen amb majúscules, generalment amb les inicials dels substantius i adjectius de la denominació que representen.

• LOPJ (Llei orgànica del poder judicial).
• BOP (Butlletí Oficial de la Província).
• PG-ME (Policia de la Generalitat – Mossos d’Esquadra).

Els acrònims es formen més lliurement, amb la intenció de poder ser llegits per síl·labes, com un mot.

• ONU (Organització de les Nacions Unides).
• UNESCO (United Nations Educational, Scientific, and Cultural Organization).
• UNICEF (United Nations International Children’s Emergency Fund).

• DOGC (Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya)

La duplicació només es conserva en casos consolidats per l’ús, com per exemple en el cas de CCOO, Comissions Obreres.

A l’hora d’apostrofar els articles el i la i la preposició de davant de sigles, cal tenir en compte certes condicions, la primera de les quals és si es llegeixen com si fossin una paraula sencera o bé lletra per lletra:

1. Les que es llegeixen com si fossin paraules senceres

No tenen cap particularitat respecte a una paraula sense abreujar.

• El BOE, l’IVA, el NIF, d’IBI, del DOGC.

2. Les que es llegeixen lletra per lletra

a) Començades per vocal (s’inclouen dins d’aquest grup les sigles començades per una consonant el nom de la qual comenci per vocal)

– S’apostrofen l’article el i la preposició de.

• de l’IBM, d’IRPF.

– L’article la s’apostrofa seguint les normes generals d’apostrofació (no s’apostrofa davant les sigles començades amb i o u àtones, tal com passaria amb els mots la indústria, la impremta, la universitat o la unió). Cal tenir en compte que l’accent recau sobre la vocal tònica de la darrera lletra.

• la UAB
• la ITV
• la IP

b) Començades per consonant

No s’apostrofa davant les sigles començades amb una consonant el nom de la qual comenci també per consonant.

• el TSJC
• el DNI

Són signes gràfics que representen una paraula, un sintagma o un valor, que tenen una sola forma invariable fixada per institucions oficials i internacionals competents. No porten marca de plural ni punt.

• cm (centímetre/s)
• les 14 h (les 14 hores)

Al bloc 1 hem treballat els signes de puntuació segons la funció que fan d’ajuda a la comprensió del text. Tot seguit en veurem la funció visual, és a dir, les convencions fixades pel que fa a determinats signes.

L’ús de les majúscules és un aspecte convencional de la llengua. Hi ha idiomes, per exemple l’alemany, que fan començar amb majúscula tots els substantius. En català, si bé tothom coincidiria en l’ús de la majúscula en determinades paraules (el cognom d’una persona, el nom d’una ciutat, el mot que segueix un punt), hi ha moltíssims casos en què es podrien produir divergències en funció de qui escrivís o fins i tot depenent del moment en què ho fes.

Tot seguit presentem una sèrie de criteris per aplicar correctament les majúscules i les minúscules en la redacció dels documents i segons els criteris del llenguatge administratiu.

Els classificarem en dos grans blocs:

• Segons la situació de la paraula en el text i com l’afecten els signes de puntuació.
• Segons la naturalesa de les paraules.

Recordeu abans, però, aquests quatre punts preliminars:

1. Quan diem que un conjunt de mots ha d’anar amb majúscula, en queden exclosos els articles i les preposicions.

2. És inadequat utilitzar majúscules dins del text per destacar-ne un fragment (tret dels títols).

3. Les majúscules segueixen les mateixes regles d’accentuació que les minúscules.

4. Les sigles (abreviacions que es formen amb la lletra o lletres, generalment inicials, dels elements de la designació completa) s’escriuen sempre amb majúscules.

Els tractaments protocol·laris són títols de cortesia que la llei atribueix a una persona per la seva autoritat, càrrec o categoria.

Com ja hem avançat més amunt, en el llenguatge administratiu, jurídic i policial, els tractaments s’han mantingut moltes vegades d’una manera abusiva i més per inèrcia que no pas per necessitat. Les característiques del llenguatge administratiu, jurídic i policial modern són la concisió, la claredat i el to democràtic; això fa que totes les administracions actuals tendeixin a suprimir els tractaments de la documentació administrativa quotidiana i els reservin per a documents solemnes o de tipus protocol·lari (per exemple la invitació i el saluda).

A continuació, s’indica una tria d’alguns dels tractaments protocol·laris que poden ser d’interès.

Emissors: tercera persona del plural

Receptor: referència no explícita

En la redacció del contingut de l’acta oberta, s’hi han de tenir en compte els punts següents:

Claredat:

• Organització del text en paràgrafs breus i separats.
• Explicació cronològica de l’actuació policial.
• Explicació entenedora de com han succeït tots aquells fets (quan, on, qui, què, com i per què).
• Rigor, precisió i propietat en l’ús dels termes.
• Frases curtes.
• El temps verbal més usual: el perfet, si ens referim a fets que hagin succeït el mateix dia de l’elaboració de l’acta.
• La citació literal, la farem servir sempre que es vulgui deixar constància del que algú ha dit:

(Escola d’Administració Pública de Catalunya, 2007)

1. L’article 82.1 de la Llei de règim jurídic del procediment administratiu (LRJPA) regula la petició d’informes.
2. L’article 83.1 de la LRJPA estableix que els informes són facultatius (voluntaris) i no vinculants (no són de seguiment obligatori), llevat que hi hagi una disposició expressa que n’indiqui el caràcter preceptiu (imprescindible) i vinculant (de seguiment obligatori).
3. L’article 83.2 de la LRJPA estableix el termini de presentació dels informes sol·licitats.
4. L’article 75 de la Llei 13/1989, de 14 de desembre, d’organització, procediment i règim jurídic de l’Administració de la Generalitat de Catalunya, estableix que els informes jurídics immediatament anteriors a les resolucions han de contenir: a) l’enumeració clara i succinta dels fets; b) les disposicions legals aplicables i l’al·legació raonada de la doctrina; c) el pronunciament que ha de contenir la part dispositiva.

Si s’analitzen segons el context, els informes poden ser procedimentals (integrats i previstos dins d’un expedient ordinari) o no procedimentals (al marge dels expedients administratius ordinaris). I, segons el contingut, es poden classificar en descriptius o valoratius. Un tipus específic d’informe és la proposta de resolució.

Un informe s’anomena dictamen quan inclou una valoració o una opinió i és un facultatiu o una comissió tècnica (d’assessorament o consultiva) qui l’emet.

Tractament personal

Emissor:

• Primera persona del singular (jo)
• Primera persona del plural (nosaltres)
• Tercera persona del singular

Receptor: a l’informe no es fa referència a la persona destinatària.

Estructura

• Identificació de l’expedient. En aquest apartat hi poden constar, opcionalment:

• Títol de l’informe, destacat.
• Núm. d’expedient (si escau).
• Assumpte.
• Sol·licitant (si escau).

• Antecedents o fets:

L’exposició dels antecedents o fets s’ha de fer d’una manera clara i ordenada. Vegeu l’apartat 2.2 Criteris de redacció.

• Fonaments de dret:

Els fonaments de dret, en cas que hi hagin de constar, fan referència a les disposicions legals que justifiquen les conclusions de l’informe.

• Conclusions:

Els informes descriptius no contenen aquest punt; només s’ha de tenir en compte, doncs, per als valoratius. Les conclusions solen correspondre amb la proposta de resolució que es desprèn de l’informe.

• Datació. La datació del document es compon de:

• Població, seguida d’una coma.
• Data (el dia del mes i l’any, en xifres; sense cap punt).

• Signatura. Consta dels elements següents:

• Càrrec, precedit de l’article corresponent.
• Signatura.
• Nom i cognoms.

El nom i els cognoms de qui signa en cap cas no poden anar precedits d’una forma de tractament (Sr., Sra., etc.).

• Annexos:

Si cal, s’hi poden afegir els annexos que es considerin pertinents. Convé fer-ne la llista al final de l’informe.

Es recomana una redacció fluïda, fàcil i entenedora. Convé tenir en compte els punts següents:

• S’han de separar els diferents apartats de l’informe i encapçalar-los amb un títol, a fi que es puguin identificar amb facilitat.
• Per aconseguir un text clar i ordenat, és important que els diferents paràgrafs tinguin unitat visual i temàtica.
• S’ha de buscar una redacció planera i clara, i defugir les oracions compostes, com ara les introduïdes per resultant, considerant, vist o atès.
• S’ha de prescindir de les expressions personalitzades, retòriques o redundants, de la sintaxi encarcarada, de les fórmules ampul·loses i innecessàries i dels calcs del castellà, com ara:

• El to general de l’informe ha de ser neutre i objectiu. Quan l’emissor s’ha de referir a ell mateix és preferible que ho faci en primera persona del singular, o, si es tracta d’una unitat, en tercera persona del singular o en primera persona del plural.
• Per a la redacció d’informes extensos, sobretot del tipus anàlisi, són molt importants els apartats de resum i conclusions perquè sintetitzen la informació rellevant.

Emissors: tercera persona del plural (ells/elles). Receptor: en l’acta d’inspecció genèrica no es fa referència a la persona destinatària.

En la redacció del contingut de l’acta d’inspecció genèrica oberta s’han de tenir en compte els punts següents:

• Organització del text en paràgrafs breus i separats.
• Explicació cronològica dels fets.
• Explicació entenedora de què és el que els agents veuen al lloc. Aquesta part de la descripció és molt important perquè respon a una explicació ambiental de tot allò que l’agent va veient en el decurs de la inspecció, en el cas d’un establiment, es fa una descripció de l’exterior i de l’interior.
• Rigor, precisió i propietat en l’ús dels termes.
• Frases curtes.
• El temps verbal més usual: el perfet, perquè l’acta s’emplena el mateix dia de la inspecció.

També hi pot haver compareixences en el cos de l’atestat un cop iniciat. Aquestes compareixences només les poden fer els funcionaris de policia quan, en el transcurs d’una investigació, presenten la persona detinguda i aporten dades o proves en relació amb els fets investigats.

Emissor: tercera persona del singular

Receptor: no s’hi fa referència.

Dades fixes:

• Localitat, dependències policials, hora, data, instructor i secretari (alguna d’aquestes dades, s’aprofita de l’encapçalament de l’atestat, per exemple: davant dels agents del mateix cos damunt esmentats i a l’hora i la data indicades).

Dades del compareixent:

COMPAREIX

• Poden comparèixer policies o ciutadans:
  • Els agents de policia s’han d’identificar per mitjà de la seva targeta d’identificació professional (TIP), mitjançant el seu número, el cos policial de pertinença i la destinació.
  • Els ciutadans s’han d’identificar. En recollir la filiació s’ha de fer constar si són dades manifestades (diu ser…) o acreditades (acredita ser…) i la classe de document que identifica el ciutadà (DNI, NIE, passaport, permís de conduir, etc.).

PRESENTA

• S’hi fa constar en qualitat de què són presentades a les dependències policials les persones (com a detingut/da…).

LLIURA

• S’ha de fer una descripció acurada dels materials i objectes que es lliuren (números de sèrie, marques, mides, etc.) i que tenen relació amb el delicte investigat. La descripció dels objectes, dels documents, etc., ha de ser molt minuciosa ja que s’han de poder identificar passi el temps que passi.

Hem de tenir en compte que es presenten persones i es lliuren documents/objectes.

MANIFESTA

• Aquí és on s’explica la història, què ha passat: és molt important tenir en compte l’ordre dels elements d’una frase.

• La manera de redactar ha de ser clara i concisa.
• S’han d’evitar frases llargues o que expressin diferents idees juntes.
• S’ha de comprovar que el text es llegeixi fàcilment.
• També s’ha d’evitar la utilització de terminologia complexa, cultismes o la pròpia de l’argot policial o de la delinqüència.
• En la redacció de les actes de declaració i manifestacions s’ha d’utilitzar sempre la conjunció que precedida per dos punts (..), a fi i efecte de diferenciar clarament els paràgrafs que compondran l’escrit.
• Les manifestacions de les persones que declarin s’han d’escriure en tercera persona, per evitar confusions sobre qui és la persona que fa la manifestació.
• S’ha de respectar sempre l’idioma triat per la persona que declara, així com el relat dels fets que faci. Quan utilitzi paraules, expressions, cites o qualsevol altra dada d’interès, s’han de recollir textualment en l’atestat i, quan alguna cosa es pugui prestar a confusió, un cop demanat el seu significat, la resposta s’ha de fer constar a continuació.

Dades generals

• Localitat, dependències policials, hora, data, agents actuants.
• En el cas de la G16, identificació de la persona detinguda (si és la G17, no), a més de l’hora i el dia i el motiu de la detenció

I LLIUREN

• Com a la compareixença, s’ha de fer una descripció acurada dels materials i objectes que es lliuren (números de sèrie, marques, mides, etc.) i que tenen relació amb el delicte investigat. La descripció dels objectes, dels documents, etc., ha de ser molt minuciosa, ja que s’han de poder identificar passi el temps que passi.

I MANIFESTEN

• S’explica què ha passat: és molt important l’ordre en general de l’explicació (fil cronològic) i l’ordre dels elements d’una frase.

• La manera de redactar ha de ser clara i concisa.
• S’han d’evitar frases llargues o que expressin diferents idees juntes.
• S’ha de comprovar que es llegeixi fàcilment.
• També s’ha d’evitar la utilització de terminologia complexa, cultismes o la pròpia de l’argot policial o de la delinqüència.
• En la redacció de les actes de declaració i manifestacions s’ha d’utilitzar sempre la conjunció que precedida per dos punts (..), a fi i efecte de diferenciar clarament els paràgrafs que compondran l’escrit.
• Les manifestacions de les persones que declarin s’han d’escriure en tercera persona, per evitar confusions sobre qui és la persona que fa la manifestació.
• S’ha de respectar sempre l’idioma triat per la persona que declara, així com el relat dels fets que faci. Quan utilitzi paraules, expressions, cites o qualsevol altra dada d’interès, s’han de recollir textualment en l’atestat i, quan alguna cosa es pugui prestar a confusió, un cop demanat el seu significat, la resposta s’ha de fer constar a continuació

Adjunt, adjunta, adjunts, adjuntes. Paraula que ha de concordar en gènere i nombre amb el nom que acompanya. Us trameto adjunta la carta que ens vau sol·licitar. Us envio, adjunt, el pla d’ordenació policial. Us envio, adjunts, els dossiers, etc.

Casc. Peça de metall o d’altres materials per cobrir el cap. En cap cas és sinònim de “nucli antic o centre històric” d’un poble o ciutat. (Vegeu nucli.)

Comissionar. Verb emprat en alguns cossos policials per encarregar als agents alguna actuació policial. (Vegeu requerir).

Complert. Del verb complir. L’agent ha complert la seva tasca policial amb rigor.

Complet. Paraula que significa “que conté tots els elements o les parts de què ha d’estar constituït, que té el nombre requerit de components, sense mancar-ne cap”. No és sinònim de complert.

Complimentar. Significa afalagar una persona, llançar-li floretes. En cap cas vol dir “emplenar” o “formalitzar” una acta. [Vegeu emplenar i formalitzar].

Emplenar. Completar un imprès amb les dades que es demanen. (Vegeu formalitzar i complimentar).

Enregistrar. Sinònim de registrar; també vol dir fixar o emmagatzemar (dades, sons, imatges, etc.) en un suport material adequat per reproduir-los quan calgui.

Escorcollar. Examinar minuciosament un lloc, un vestit, el cos d’una persona, etc., per tal de trobar-hi material sospitós o susceptible de constituir una prova judicial.

Formalitzar. Presentar en un registre o davant un jutge (un imprès degudament emplenat). (Vegeu complimentar.)

Nucli antic. Designació de l’espai cèntric de molts municipis de Catalunya. Pot tenir diverses denominacions: zona centre, centre històric, nucli antic. En cap cas és correcte el terme casc antic.

Personar-se. Comparèixer en un judici per constituir-s’hi com a part. No és sinònim de presentar-se en un lloc. Quan la policia es va presentar al lloc, la manifestació es va dissoldre ràpidament.

Presentar-se. Comparèixer davant la presència d’algú.

Procedir. Verb d’ús molt reduït que significa passar a fer una cosa, i també actuar o provenir. En moltes ocasions se n’ha de prescindir perquè actua com un verb buit.

Registrar. Inscriure en un registre. No és sinònim de escorcollar.

Requeridor/a. No és correcte requirent per designar la persona que requereix la presència policial.

Requerir. Demanar, sol·licitar, com a necessari. Terme emprat en alguns cossos policials sempre que un ciutadà/ana requereix la presència policial. (Vegeu comissionar.)

Abreviacions (1997) Barcelona. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura (Criteris lingüístics, 2).

ALTÉS, N.; PEJÓ, X. (2000) Manual de redacció administrativa. Vic. Eumo.

BALFEGÓ, X. (1994) Diccionari policial. Barcelona. Consorci per a la Normalització Lingüística.

CASSANY, D. (2006) Esmolar l’eina. Guia de redacció per a professionals. Barcelona. Empúries.

CASSANY, D. (1994) La cuina de l’escriptura. Barcelona. Empúries.

Curs de llenguatge jurídic (2008) Barcelona. Generalitat de Catalunya. Departament de Justícia.

Diccionari de trànsit (2000) Barcelona. Enciclopèdia Catalana. Termcat, Centre de Terminologia. DUARTE, C.; ALSINA, A.; SIBINA, S. (2002)

Manual de llenguatge administratiu. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Duarte, C.; De Broto, P.

Introducció al llenguatge jurídic (2007) Barcelona. Generalitat de Catalunya. Escola d’Administració Pública de Catalunya.

Material didàctic per a cursos de llenguatge administratiu (2002) Barcelona. Generalitat de Catalunya. Escola d’Administració Pública de Catalunya.

Llengua i dret (1983-2002) Barcelona. Generalitat de Catalunya. Escola d’Administració Pública de Catalunya.

Manual de llenguatge judicial (2003) Barcelona. Generalitat de Catalunya. Departament de Justícia i Interior.

Majúscules i minúscules (1992) Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. (Criteris lingüístics, 1).

SOLÀ, J. (1995) Llibre d’estil de l’Ajuntament de Barcelona. Barcelona. Ajuntament de Barcelona.

SOLÀ, J., et al. (2002) Gramàtica del català contemporani. Barcelona. Empúries.

Textos normatius del castellà al català (1999) Barcelona. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura (Criteris lingüístics, 4).

XIRINACHS, M. (1992) Els llenguatges d’especialitat a COM. Barcelona. Departament de Cultura.

Dubtes lingüístics més freqüents [en línia]. UOC. Glossari de dubtes freqüents sobre expressions de la llengua catalana.

Optimot. Cercador d’informació lingüística que ajuda a resoldre dubtes sobre la llengua catalana. Servei que ofereix la Secretaria de Política Lingüística en col·laboració amb l’Institut d’Estudis Catalans i el Centre de Terminologia TERMCAT.

Termcat. El TERMCAT és el centre de terminologia de la llengua catalana, creat el 1985 per la Generalitat de Catalunya i l’Institut d’Estudis Catalans. Desenvolupa i integra la terminologia catalana en els sectors especialitzats i en la societat en general, mitjançant la creació contínua d’eines i de recursos innovadors i de qualitat, en un diàleg permanent amb especialistes i usuaris.

DIEC. Diccionari normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans.

Terminologia jurídica i administrativa. Pàgina web que aplega la terminologia més usual, les locucions i el termes del llenguatge jurídic i l’administratiu.