Atenció pública a la comunitat sorda catalana

La qualitat de l’atenció a la comunitat sorda per part de les administracions públiques hauria de ser una peça imprescindible per a un bon servei públic. La sensibilització i formació del personal de les administracions sobre la realitat de les persones sordes i les dificultats d’accessibilitat que experimenten són el primer pas per millorar-ne la inclusió. En aquest sentit, assolir uns coneixements bàsics en Llengua de Signes Catalana (LSC) pot contribuir-hi de manera significativa.

1. Introducció a la comunitat sorda

1.1 Què és la comunitat sorda?

«La comunitat sorda es defineix com un grup de persones que comparteixen una identitat cultural i lingüística, que tenen com a eix principal l´ús d´una llengua de signes pròpia»

(Frigola, 2010)

Com ha definit tradicionalment la societat la comunitat sorda? Segons Frigola (2010), l'ha definida des d'un punt de vista patològic, és a dir, entenent les persones que la conformen exclusivament com a persones amb discapacitat; però, amb el temps, la pròpia comunitat ha pres consciència i s'ha agrupat en associacions per reivindicar i sensibilitzar sobre la riquesa lingüística i cultural de la comunitat sorda.

Característiques de la comunitat sorda

La comunitat sorda te els següents trets diferencials:

No és un grup aïllat de la societat, sinó una minoria lingüística i cultural que forma part de la societat en general. Les persones que en formen part es consideren una minoria sociolingüística, que té la seva pròpia cultura i una història compartida.

Exemple: La cultura sorda inclou costums i pràctiques particulars que no formen part del dia a dia de les persones oients.

Timbre o despertador lumínic
Usar taules rodones per comunicar-se des de qualsevol zona de la taula
Usar un signom per referir-se a cada persona

Així mateix, encara que les llengües de signes hagin estat prohibides o marginades històricament, la comunitat sorda ha mantingut viva la seva llengua i la seva cultura mitjançant el contacte i l'ús de la llengua i la creació d'un fort teixit associatiu.

(Frigola, 2010)

1.2 Definició de persona sorda

Hi ha dues perspectives per definir el que és una persona sorda:

La sordesa es classifica segons el grau de pèrdua auditiva (grau lleu, moderat, sever profund o cofòtic) i segons el moment d’adquisició (abans del desenvolupament del llenguatge oral, sordesa prelocutiva, o després d’haver adquirit la parla, sordesa postlocutiva). Aquest enfocament se centra en la discapacitat auditiva com un dèficit sensorial, i sovint es busca mitigar-ho mitjançant dispositius (audiòfons o implants coclears) o bé teràpies de rehabilitació auditiva i oral.

El concepte de persona sorda té un enfocament i un significat molt diferents. L'èmfasi no recau en la “discapacitat” auditiva, sinó en la pertinença a una minoria lingüística i cultural (Frigola, 2010).

A l'àmbit de la comunitat sorda, una persona sorda s'identifica amb la comunitat lingüística i cultural sorda, independentment del grau de pèrdua d'audició; és a dir, una persona pot tenir restes auditives o hipoacúsia i, tanmateix, considerar-se a si mateixa persona sorda si adopta la llengua de signes com a pròpia i participa a la vida social de la comunitat sorda (Frigola, 2010).

De la mateixa manera, moltes persones amb sordesa profunda que usen la llengua de signes com a primera llengua es consideren part d'una comunitat lingüística minoritzada més que no pas pacients amb una patologia.

No totes les persones amb discapacitat o pèrdua auditiva se senten identificades amb la comunitat sorda.

Les persones amb discapacitat o pèrdua auditiva poden tenir preferències diferents a l'hora de comunicar-se:

Algunes opten per utilitzar exclusivament la llengua oral, amb aparells com audiòfons o usant la lectura labial, i potser s'autoidentifiquin com a persones amb discapacitat auditiva o persones amb hipoacúsia en lloc de persones sordes en el sentit cultural.

Altres sí que abasten la identitat sorda i prefereixen comunicar-se en llengua de signes i formar part d'aquesta comunitat lingüística i cultural.

“Viuen una realitat bilingüe, atès que tenen la seva pròpia llengua, la LS, paral·lelament a la del lloc on viuen, i una realitat bicultural, ja que comparteixen uns interessos i tradicions comunes juntament amb la cultura que existeix al seu voltant” (Grosjean, 2010)

També hi ha veus dins de la mateixa comunitat sorda que consideren que aquesta dicotomia en la definició de persona sorda és exclusiva i fomenta la discriminació i conflicte, de manera que hi pot haver una persona que es defineixi sorda sense haver de defensar el sistema en què conviu, ni oralista ni signant (Saura, 2022).

Hi ha la convenció ortogràfica de distingir la paraula sordesa i Sordesa, en minúscula o majúscula, per referir-se a la condició clínica i la identitat cultural, respectivament.

1.3 Sistemes de comunicació

Les persones sordes tenen diferents sistemes de comunicació, com ara la llengua de signes, la lectura labial, els dispositius de suport a l'audició o l'escriptura.

El sistema que utilitzin és una decisió personal i individual que s'ha de respectar y pot variar segons l'entorn familiar, el lloc de naixement, la situació socioeconòmica de l'individu o la situació comunicativa en què es troba en concret.

A continuació es descriuen els tres fonamentals de cada sistema:

La llengua de signes és la llengua pròpia de les persones sordes i sordcegues signants, és una llengua natural, completa i amb gramàtica pròpia (Quer et al., 2005).

Les llengües de signes tenen una modalitat visogestual, de forma que s’usen les mans i l’expressió facial per articular la llengua i la vista per percebre-la, mentre que les llengües orals tenen una modalitat oroauditiva, és a dir, s'articulen amb sons i es perceben amb l’oïda (vegeu el mòdul 2) (Quer et al., 2005).

Exemple: La llengua de signes catalana (amb les sigles LSC), la llengua de signes sspanyola (LSE, Lengua de Signos Española), la llengua de signes americana (ASL, American Sign Language) o la llengua de signes britànica (BSL, British Sign Language).

Barreres de comunicació

Les barreres de comunicació són molt presents al dia a dia de les persones sordes, que perjudiquen o afecten d'alguna manera, entre altres aspectes:

L'accés a la informació
L'educació
El treball
Els serveis

Quines són les barreres més comunes?

Les barreres més comunes que hi ha les persones sordes són:

La manca d'accés a la llengua de signes, atès que no totes les institucions tenen intèrprets de llengües de signes o materials accessibles amb la llengua pròpia i quotidiana de les persones sordes.

Dificultats derivades de la lectura labial, perquè molts fonemes no són intel·ligibles amb els llavis o els oients no vocalitzen prou o es giren mentre parlen.

1.4 La comunitat sorda a l’Estat espanyol i Catalunya

La comunitat sorda és molt diversa, està formada per:

Persones sordes
CODA : fills oients de pares sords
Professionals : intèrprets, lingüistes o logopedes
Individus que en defensen els drets i promouen l’ús de la llengua de signes de l’indret.

Aquesta comunitat es basa en la identitat sorda, en què la llengua de signes té un paper clau com a eina de comunicació i expressió cultural.

A Catalunya, la llengua de signes catalana (LSC) està reconeguda oficialment i té una comunitat activa que en promou l’ús i difusió a través de diferents entitats i associacions. Cal destacar que a dia d’avui la llengua de signes catalana encara no té l’estatus de llengua oficial de l’Estat espanyol, sinó que està reconeguda com a llengua pròpia de Catalunya.

El moviment associatiu ha jugat, i juga, un paper clau en aquesta lluita i promou polítiques i serveis que garanteixin la igualtat de drets per a totes les persones sordes. El moviment associatiu de les persones sordes a Catalunya va ser fonamental per al reconeixement legal de la llengua (Frigola, 2010).

La llei que en reconeix l’ús és la Llei 17/2010, del 3 de juny, de la llengua de signes catalana, que es pot consultar aquí

Principals entitats

La principal entitat a nivell espanyol és la Confederación Estatal de Personas Sordas (CNSE), que es va fundar l’any 1935 (CNSE, 2025). Representa les persones sordes de l’Estat espanyol i promou la inclusió i la defensa de les llengües de signes.

Evolució de la comunitat sorda a Catalunya

Dins del context europeu, la comunitat sorda a Catalunya té una història molt rica. La documentació relativa a aquesta comunitat es remunta entre el segle XVIII i inicis del XIX. Durant el segle XIX i bona part del XX, l’educació de les persones sordes va estar influenciada per debats entre partidaris en l’ensenyament en llengua de signes i partidaris de seguir una metodologia oralista, que implica el rebuig i prohibició de la llengua de signes per prioritzar la lectura labial i la llengua oral en l’ensenyament.

1800

Escola Municipal

A Barcelona es va crear l’Escola Municipal, la primera escola per a nens i nenes sords de la ciutat, amb el suport de l’Ajuntament (Frigola, 2010).

1880

Congrés de Milà

A nivell internacional, el Congrés de Milà va imposar l’enfocament oralista, de forma que es va prohibir l’ús de les llengües signes a les escoles. Aquest fet va influir negativament en la transmissió de la llengua de signes durant dècades, però, tot i així, les persones sordes catalanes van continuar emprant l’LSC en l’àmbit domèstic i privat.

1909

Sociedad de Ayuda Mutua de Sordos de Catalunya

A principis del segle XX, la comunitat sorda catalana ja estava prou organitzada per crear grups i associacions de persones sordes. El 1909 es va constituir la Sociedad de Ayuda Mutua de Sordos de Catalunya, una mútua que pretenia oferir cobertura i suport a les persones sordes, atès que en aquella època les companyies d’assegurances convencionals no les admetien com a clients (Frigola, 2010).

s.XX

Diverses entitats i casals

Al llarg del segle XX es van crear diverses entitats i casals de persones sordes a grans ciutats catalanes, com ara el Casal de Sords de Barcelona (1916), la Llar de persones sordes de Lleida (1953) o l’Agrupació de Sords de Vic i Comarca (1972). Des de la seva fundació, aquestes entitats fan les funcions de centre social i cultural per a la comunitat sorda organitzant esdeveniments, teatre en llengua de signes, activitats de lleure i esports, etc.

1979

FESOCA

Es funda la primera federació autonòmica d’Espanya, la Federació de Persones Sordes de Catalunya (FESOCA), la qual es converteix des d’aleshores en la principal entitat de representació de la comunitat sorda a nivell autonòmic.

La sensibilització sobre la situació de la comunitat sorda és fonamental per eliminar barreres de comunicació i fomentar la inclusió d’aquest col·lectiu.

1.5 Per saber-ne més

Baker, A. (2016). Sign languages as natural languages. Dins Baker, A. van den Bogaerde, B., Pfau, R. & Schermer, T. (1a ed.). The linguistics of Sign Languages (pàg. 1-25). Amsterdam i Filadèlfia: John Benjamins.
Cedillo, P. (2004). Háblame a los ojos. Barcelona: Editorial Octaedro.
Cedillo, P. (2010). Mira lo que te digo. Barcelona: Editorial Octaedro.
Kyle, J. & Woll, B. (1994). Sign Language: The study of deaf people and their language (1a ed.). Cambridge: Press Syndicate of the University of Cambridge.
Martí, J. & Mestres, J. (ed.) (2008). Les llengües de signes com a llengües minoritàries: perspectives lingüístiques, socials i polítiques. Actes del seminari del CUIMPB-CEL 2008. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.
Padden, C. & Humphries, T. (2005). Inside deaf culture. Cambridge i Londres: Harvard University Press.
Rodríguez, D. (2005). Estudi sobre la identitat cultural a la comunitat sorda. Revista d'Etnologia de Catalunya, 27, 154-157. Disponible en línia a https://www.raco.cat//RevistaEtnologia/article/49472 [Primera consulta: 25 de gener del 2018].
Sacks, O. (1991). Veo una voz. Viaje al mundo de los sordos. Madrid: Anaya & Mario Muchnik.
Silvestre, N. (coord.) & Cambra, C. (ed.) (2002). L’alumnat sord a les etapes infantil i primària: Criteris i exemples d’intervenció educativa (1a ed.). Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions.

Sorda (2025). Espanya.
El país de los sordos (1992). França.
Más allá del silencio (1996). Alemanya.

2. Definició i trets principals de la llengua de signes catalana (LSC)

2.1 Una aproximació a l’LSC

I el llenguatge oral? Encara l’estic aprenent i a un ritme més lent. No l’integro amb la mateixa naturalitat que l’LSC. Els missatges orals m’arriben opacs, tèrbols, ombrívols. Encara sort que estic adquirint ràpidament una llengua neta, diàfana i transparent per poder expressar els meus sentiments, per poder accedir a coneixements, per descobrir el món que m’envolta, a través de les converses amb els companys sords, per viure i, en definitiva, tenir un lloc a la societat.

Háblame a los ojos. Cedillo, (2004: 43), traducció pròpia

Les llengües de signes tenen una gramàtica pròpia: no són un recull de gestos arbitraris o de mímica, sinó que consten d’una estructura lingüística complexa, sense que hi hagi necessàriament una relació directa amb l’objecte referent o l’acció que s’expressi.

Exemple: Hi ha signes icònics, en què hi ha una relació entre la forma i el significat, com el cas de CASA (LSC), que té una referència visual amb les teulades de les cases, però també n’hi ha d’arbitraris, en què no hi ha una relació aparent entre la forma i el significat, com ara NOM (LSC). En el cas de CASA, el signe es pot relacionar visualment a l’objecte al qual fa referència, per la forma de la teulada, però NOM, en canvi, és un signe format per unitats lingüístiques que, agrupades, conformen un signe amb significat propi.

Unitats lèxiques en llengües orals i de signes

En funció de si una llengua és oral o de signes, les unitats lèxiques poden ser:

En les llengües de signes, les unitats lèxiques s’anomenen signes

En les llengües orals, s’anomenen paraules

El concepte és el mateix des d’un punt de vista lingüístic: un signe i una paraula són un conjunt de fonemes agrupats que formen una paraula amb sentit complet. Pel que es pot fer servir també el mot paraula per parlar de signe.

Ortogràficament, però, els signes s’escriuen amb glossa, que és la traducció directa a una llengua oral escrita d’un signe, i s’escriu en majúscules o en versaletes. Per tant, la paraula casa fa referència a una unitat lèxica del català escrit, mentre que CASA es refereix al signe de l’LSC.

No sempre hi ha una glossa que defineixi un signe, perquè en LSC hi ha unitats lèxiques que no es poden traduir i s’han d’escriure amb una petita explicació.

Exemple: ENCANTAT-DE-CONÈIXER-TE, que és un sol signe o la metàfora que no es pot traduir en català i se signa com DORMIR, per fer referència a tenir una cosa que no uses mai, com un telèfon mòbil o alguna peça de roba.

Llengües naturals

La recerca més recent en lingüística ha demostrat que les llengües de signes en general, i l’LSC en concret, compleixen tots els requisits per ser considerades llengües naturals: compten amb estructures morfosintàctiques complexes, presenten variació geogràfica o social (dialectes) i evolucionen amb el pas del temps. En concret per a l’LSC, es va publicar l’any 2005 la primera gramàtica bàsica d’aquesta llengua (Quer et al., 2005).

La llengua de signes catalana (LSC) és la llengua natural, actualment minoritària i minoritzada, que usa la comunitat sorda a Catalunya i Menorca.

Característiques bàsiques de les llengües de signes

La llengua de signes catalana comparteix aquestes característiques bàsiques amb totes les altres:

L’LSC té una modalitat visogestual, com succeeix amb totes llengües de signes d’arreu el món, és a dir, s’articula amb les mans i les expressions facials, i es percep per la vista.

Llengua de signes universal

No existeix una llengua de signes universal. Cada llengua de signes s’ha desenvolupat de forma natural dintre de les comunitats, tal com ha succeït amb les comunitats oients i les llengües orals: L’LSC és diferent de la llengua de signes espanyola (LSE), emprada en altres parts de l’Estat espanyol Ambdues són diferents de la llengua de signes francesa (LSF, langue des signes française), de l’americana (ASL, American Sign Language) o la llengua de signes australiana (AUSLAN, Australian Sign Language), entre moltes d’altres.

De fet, les diferents llengües de signes del món no són, en general, mútuament intel·ligibles entre si.

Exemple: Una persona usuària de l’LSC no entendria automàticament la llengua de signes britànica (BSL, British Sign Language), de la mateixa manera que un catalanoparlant no entendria el rus sense haver-lo estudiat. Sí que existeixen, però, els signes internacionals, que s’usen en congressos internacionals i per viatjar si no hi ha una llengua de signes comuna. De fet, hi ha serveis d’interpretació dedicats a interpretar entre diferents llengües de signes i signes internacionals.

A grans trets, és incorrecte referir-se a llenguatge de signes; cal parlar de llengües de signes, tal com es denominen les llengües orals, com ara català en lloc de llenguatge català.

2.2 La llengua de signes catalana: evolució i situació actual

La situació de l'LSC ha anat evolucionant com es descriu a continuació:

La llengua de signes catalana (LSC) té els seus orígens en la pròpia comunitat sorda catalana. Hi ha constància que ja a finals del segle XIX existia una llengua de signes utilitzada per les persones sordes a Catalunya, diferenciada de la llengua de signes espanyola (LSE).

Això indica que, tot i compartir l’Estat espanyol, a Catalunya la comunitat sorda va desenvolupar una forma de comunicació signada pròpia, possiblement a partir de les primeres escoles de persones sordes i del contacte amb models de llengua de signes francesos. (Frigola, 2010.)

Durant dècades, l’LSC es va transmetre sobretot en cercles informals i en l’àmbit domèstic, ja que a les escoles s’afavoria l’oralització. Això va portar a una situació de diglòssia comunicativa: Les persones sordes feien servir la llengua de signes entre iguals, però a l’aula o en persones oients es veien obligades a usar lectura labial o vocalitzar en català/castellà.

Malgrat aquesta situació sociocomunicativa, l’LSC va sobreviure i es va seguir usant fins a dia d’avui.

La revitalització de l’LSC es dona a partir de la segona meitat del segle XX, de la mà de la pròpia comunitat i dels estudiosos de la lingüística de les llengües de signes.

Als anys 80 i 90, paral·lelament a les reivindicacions dels drets de les persones sordes i la creació d’associacions, es comencen a introduir projectes d’educació bilingüe per a infants sords, combinant l’LSC i el català/castellà oral, amb l’objectiu de millorar l’aprenentatge i la identitat dels alumnes sords. (Sánchez-Amat, et al., 2020; Sánchez-Amat, 2015)

Un punt d’inflexió clau d’aquesta llengua va ser el reconeixement legal que va ser possible gràcies al moviment associatiu de les persones sordes.

Després d’anys de reivindicació, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei 17/2010, de la llengua de signes catalana, que reconeix l’LSC com a llengua pròpia de les persones sordes i sordcegues de Catalunya, en regula l’ensenyament, en garanteix la protecció i l’ús a les administracions públiques (Webvisual, 2011).

Aquesta llei també estableix que la Generalitat ha de promoure la difusió de l’LSC i reconeix l’Institut d’Estudis Catalans com l’autoritat lingüística per a aquesta llengua.

Arran d’aquesta llei, s’han creat projectes, com ara el projecte de constitució del Corpus de referència de la llengua de signes catalana (IEC 2025a; Villaécija et al. en premsa). L’estat i resultat d’aquests projectes, però, a causa de la falta de finançament i de la situació sociolingüística de la llengua, encara disten molt dels projectes equivalents en les llengües orals.

Acte de presentació del projecte del corpus de referència de l’LSC (IEC 2025b)

En l’actualitat, l’LSC gaudeix de reconeixement legal i de certa presència pública, però encara es considera una llengua minoritzada.

Tot i no disposar d’un cens de població del total de signants, es calcula que l’any 2010 hi havia uns 25.000 usuaris de l’LSC a Catalunya, dels quals 12.000 eren persones sordes (FESOCA 2013; Quer, 2021)

Aquestes xifres mostren que hi ha un nombre significatiu de persones que utilitzen l’LSC a Catalunya com a sistema de comunicació, i reforcen la importància de garantir recursos i serveis adaptats a les seves necessitats, com ara la interpretació en LSC.

Cada any, el 14 de juny, Dia Nacional de les Llengües de Signes, i el 23 de setembre, Dia Internacional de les Llengües de Signes, s’organitzen actes d’oci i culturals per sensibilitzar i posar de manifest el valor d’aquesta llengua.

2.3 Paràmetres formatius i el concepte de signe

La Llengua de Signes Catalana compta amb tots els trets lingüístics d’una llengua completa i natural:

Permet la comunicació entre individus de qualsevol tema, converses quotidianes, continguts tècnics o abstractes
Té una gramàtica pròpia
Evoluciona amb el pas del temps de forma natural
Es transmet de generació en generació dins de la comunitat sorda catalana i a nivell acadèmic

Trets lingüístics principals

Entre els trets lingüístics principals de La Llengua de Signes Catalana, destaquen aquests tres :

L’ús de l’espai tridimensional davant del signant com a part de la gramàtica. L’LSC, com també passa amb altres llengües de signes, usa l’espai per expressar relacions gramaticals; per exemple, per indicar el subjecte i l’objecte d’un verb es poden situar els signes en diferents llocs de l’espai i dirigir el verb d’un punt a un altre.

Exemple: El verb EXPLICAR en LSC és direccional, de forma que la direcció del verb aporta informació gramatical i del subjecte i objecte que fa i rep l’acció (Quer et al., 2005).

Si el verb té un moviment cap endavant respecte al signant, el subjecte és la primera persona gramatical ‘jo’ i l’objecte la segona persona gramatical, ‘tu’, que es glossaria com 1EXPLICAR2 ‘jo t’explico’ (Villaécija et al., 2025).

En canvi, si el verb té el moviment cap al signant, el subjecte és la segona persona gramatical ‘tu’ i l’objecte, la primera persona gramatical ‘jo’, i es glossaria com 2EXPLICAR1 ‘tu m’expliques’ (Villaécija et al., 2025).

Verb direccional EXPLICAR (Villaécija et al., 2025)

Paràmetres formatius

En lingüística de les llengües de signes, es denominen paràmetres formatius (o fonològics) els elements bàsics que componen un signe.

Un signe és la unitat mínima amb significat en una llengua de signes, anàloga en certa manera a la paraula (o al morfema) en una llengua oral.

Cada signe es forma mitjançant la combinació simultània de diversos paràmetres formatius, que són característiques visuals distingibles i contrastives. En la majoria de llengües de signes es consideren un total de cinc paràmetres bàsics:

La configuració de la mà es refereix a la disposició dels dits i el palmell de la mà, és a dir, com es col·loquen els dits i el palmell a l’hora de fer un signe.

Exemple: la forma de la mà pot ser oberta, tancada en puny, amb un dit estirat, etc. Cada llengua de signes té un inventari limitat de configuracions possibles. A tall d’exemple, la configuració del signe AJUNTAMENT és dels cinc dits seleccionats i corbats, formant la lletra c.

En concret, en LSC hi ha desenes de configuracions diferents documentades, que es poden consultar a la gramàtica Sign-Hub (2020) mitjançant aquest enllaç

El lloc d’articulació indica on es realitza el signe en relació amb el cos; pot ser a l’espai sígnic, a la part superior del tronc, a la cara, etc.

Exemple: Alguns signes tenen contacte amb el cos, com ara el signe AJUNTAMENT , que té contacte al tors del signant. D’altres, en canvi, es fan a l’espai sígnic sense contacte, com ara el signe SETMANA que s’articula a l’espai sígnic just davant del signant.

El moviment és l’acció que fa la mà durant l’execució del signe. En general, pot ser un moviment recte, circular o repetit, entre d’altres, i pot tenir o no trajectòria en l’espai, tal com hem vist en aquest apartat amb el verb direccional EXPLICAR.

L’orientació de la mà es refereix a la disposició i direcció del palmell de la mà durant l’articulació del signe. La mà pot estar orientada cap amunt, avall, cap al signant o cap enfora, entre d’altres, i pot canviar durant l’execució del signe.

Exemple: l’orientació del signe PARE és cap avall del signant, la part central de l’espai sígnic, i del signe MARE és cap a la part no dominant del signant, que sol ser l’esquerra. Els signes PARE i MARE en LSC únicament es distingeixen per l’orientació, atès que comparteixen la resta de paràmetres.

Els components no manuals inclouen:

L’expressió facial
La posició del cap
El moviment del tronc
El component bucal

Aquests components sovint aporten informació gramatical o matisos semàntics.

Exemple: En moltes llengües de signes una expressió facial de pregunta (arrufant les celles, inclinant lleugerament el cap i movent el tors cap endavant) acompanya els signes per indicar que és una frase interrogativa.

A tall d’exemple, la pregunta “Quin és el teu nom?” és distingeix del signe NOM gràcies al moviment del tors i l’expressió facial de les celles.

2.4 L’alfabet dactilològic

L’alfabet dactilològic, també anomenat alfabet manual, és un sistema de comunicació auxiliar que forma part de moltes llengües de signes. Consisteix a representar manualment un alfabet d'una llengua escrita mitjançant configuracions de la mà.

S’utilitza principalment per lletrejar paraules o noms propis per als quals no existeix un signe o bé es vol explicitar la paraula i com s’escriu.

Exemple: per dir un NOM de persona, una ADREÇA , país o vocabulari especialitzat del qual no es conegui el signe.

No es fa servir l’alfabet manual per mantenir converses fluides, ja que és un procés lent i laboriós. Només es recorre a la dactilologia en els casos necessaris, mentre que per a la comunicació normal s’empren els signes propis de la llengua de signes.

Alfabet monomanual

Cada llengua de signes sol tenir el seu propi alfabet dactilològic, sovint influenciat per l’alfabet de la llengua escrita de la comunitat. En el cas de l’LSC, s’utilitza un alfabet monomanual, és a dir, que es fa amb una sola mà.

L’alfabet dactilològic català consta de configuracions relacionades amb l’alfabet bàsic (l’alfabet convencional) i grafies especials (com ara lletres amb dièresi o accents). Moltes d’aquestes lletres tenen certa relació icònica amb la forma de la lletra escrita o amb la posició de la mà.

Exemple: la lletra c del dactilològic s’articula amb els cinc dits seleccionats i corbats, formant una c, i la lletra l es fa estirant el dit polze i l’índex formant visualment una L majúscula, etc.

Es pot consultar l’alfabet dactilològic mitjançant l’enllaç de la Gramàtica bàsica LSC (Quer et al., 2005)

Curiositat

Com a curiositat, es documenta un abecedari dactilològic de principis del segle XVII, del llibre Reducción de las letras y arte para enseñar a hablar a los mudos (1620) de Juan Pablo Bonet Barletserbant, el pioner en l’ensenyament per a docents de persones sordes.

Alfabet dactilològic de Juan Pablo Bonet, segle XVII (Frigola,2010)

L’ús pràctic de l’alfabet dactilològic és complementari a la llengua de signes.

Ús de l’alfabet dactilològic

L'alfabet dactilològic te aplicacions diferents en àmbits diferents:

En l’àmbit educatiu, a les escoles s’ensenya als alumnes sords a conèixer i utilitzar l’alfabet manual per poder llegir i escriure en català o castellà.

Exemple: per aprendre com s’escriu una paraula nova, es pot lletrejar amb l’alfabet dactilològic.

2.5 Per saber-ne més

Baker, A. (2016). Sign languages as natural languages. Dins Baker, A. van den Bogaerde, B., Pfau & R. Schermer, T. (1a ed.). The linguistics of Sign Languages (pàg. 1-25). Amsterdam i Filadèlfia: John Benjamins.
Barberà, G. & Mosella, M. (2014). Gramàtica i modalitat gestovisual: La concordança verbal en llengua de signes catalana (LSC). Llengua & Literatura, 24, 111-151. doi: 10.2436/20.2502.01.70.
Barberà, G. (2013). La gramàtica de l’espai en la llengua de signes catalana (LSC). Llengua nacional, 82, 28-30. https://barbera-gramaticaespaifinal.pdf
Cedillo, P. (2004). Háblame a los ojos. Barcelona: Editorial Octaedro.
Cedillo, P. (2010). Mira lo que te digo. Barcelona: Editorial Octaedro.
Meier, R., Cormier, K. & Quinto, D. (ed.) (2002). Modality and Structure in Signed and Spoken Languages (1a ed.). Cambridge: Press Syndicate of the University of Cambridge.
Quer, J. (2017). Els projectes de codificació de la llengua de signes catalana (LSC). Estudis Romànics, 39, 445-452.

Vocabulari bàsic en LSC

3. Atenció a la comunitat sorda en l'administració

Quan els serveis municipals i autonòmics planifiquen l’atenció a la ciutadania, és fonamental que incloguin protocols específics per a persones amb discapacitat sensorial. D’aquesta manera, es garanteix que qualsevol ciutadà rebi un servei complet i satisfactori en igualtat de condicions.

L’administració ha de posar els mitjans perquè una persona sorda pugui realitzar qualsevol tràmit o gestió pública sense trobar obstacles de comunicació pel camí.

3.1 Mesures i adaptacions en l’atenció al ciutadà

Per tal de complir amb els criteris d’accessibilitat comunicativa de les persones sordes signants en l’administració, s’han de prendre una sèrie de mesures i adaptacions en l’atenció al ciutadà.

1. En primer lloc, convé identificar quines necessitats específiques té l’usuari sord que atenem.

Exemple: No és el mateix atendre una persona sordcega (que pot requerir un guia-intèrpret i adaptacions tàctils), una persona sorda signant monolingüe en LSC, o una persona sorda que es comunica oralment amb audiòfon.

En el cas de persones usuàries d’audiòfons o implants coclears, és molt útil disposar de sistemes tècnics de suport al so, com ara els bucle magnètic en les oficines d’atenció (vegeu mòdul 1). Cal informar la persona sorda l’existència d’aquests sistemes, ja que només fan el servei si l’usuari activa la funció adequada del seu audiòfon.

En el cas de persones signants, la mesura principal és assegurar la disponibilitat d’un intèrpret d’LSC per als tràmits complexos o situacions en què l’escriptura no és viable. Si es coneix amb antelació que vindrà una persona sorda a fer una gestió important, és recomanable coordinar la presència d’un intèrpret professional.

Exemple: Moltes administracions han establert convenis amb serveis d’interpretació, per exemple, a Catalunya es pot contactar amb el servei d’intèrprets de FESOCA o hi ha telèfons d’emergències com el 112 amb intèrprets via videotrucada, entre d’altres.

En cas que la persona sorda acudeixi sense avís previ i no hi ha un intèrpret disponible immediatament, es poden emprar solucions alternatives:

Escriure la informació, ja sigui en paper o en una pantalla, per resoldre gestions senzilles.

Utilitzar serveis de videointerpretació en línia: aplicacions mòbils que connecten amb un intèrpret remot, com l’SVILS.

La comunicació escrita, si es fa servir, ha de ser clara i concisa (evitant tecnicismes innecessaris) i s’ha de confirmar sempre que l’usuari ha comprès tot el contingut abans de donar per acabat el tràmit.

En tots els casos, cal actuar amb diligència perquè la persona no rebi un tracte diferenciat o hagi de tornar un altre dia.

2. Una altra mesura d’accessibilitat és oferir vies de comunicació alternatives al telèfon. Molts serveis d’atenció ciutadana tradicionalment funcionen només per via telefònica, cosa que exclou les persones sordes que no poden usar el telèfon convencional. Per pal·liar-ho, l’administració pot oferir canals com:

El correu electrònic
SMS
Xat en línia
Aplicacions de missatgeria instantània

Conclusió

En definitiva, una atenció adequada a la comunitat sorda té en compte tots els aspectes necessaris per preveure i eliminar les barreres de comunicació. Això implica formar el personal administratiu en:

Aspectes bàsics de comunicació amb una persona sorda (apartat 3.2)
Amb un intèrpret (apartat 3.3)
La figura de l’intèrpret (apartat 3.4.).

3.2 La figura de l’intèrpret de llengua de signes

Avui dia, la figura de l’intèrpret de llengua de signes és clau per fer accessible la informació a una persona sorda signant i per aconseguir una administració inclusiva que consideri la diversitat lingüística de Catalunya.

L’intèrpret no és un participant actiu de la conversa ni un assessor; la seva feina és estrictament interpretar els missatges d’una llengua a una altra, seguint el codi deontològic de la imparcialitat (no afegir opinions ni manipular la informació) i el secret professional (respectar la confidencialitat dels usuaris i no divulgar el contingut del servei).

L’intèrpret de llengua de signes, amb les sigles ILS, i el guia intèrpret es defineixen a la Llei de l’LSC 17/2010 de la forma següent:

(…) els professionals que interpreten i tradueixen la informació formulada en llengua de signes catalana a les llengües orals i escrites, i viceversa. En el cas de les persones sordcegues, també fa referència als diferents sistemes i mitjans de suport a la comunicació que utilitzen, els quals els subministren informació de l'entorn que contextualitza la comunicació i actua com a guia en situacions de mobilitat. Llei 17/2010, del 3 de juny, de la llengua de signes catalana

A la definició de la Llei de l’LSC, cal afegir que els intèrprets també poden ser persones sordes i interpretar entre llengües de signes diferents.

La figura d’aquest professional és clau per garantir l’accessibilitat comunicativa de les persones sordes en diferents àmbits, com ara l’educatiu, el sanitari o de l’administració. En situacions de sordceguesa, parlem de la figura del guia-intèrpret, que combina la interpretació de signes adaptats (o altres sistemes com el Haptic) amb suport en la mobilitat de la persona sordcega.

En aquest context, alguns especialistes defensen que la interpretació en llengua de signes s’ha d’incloure en un model de mediació interlingüe (de los Santos, 2010; Viaggio, 2006), de forma que es respecti la diversitat comunicativa i les situacions relacionades amb la comunitat sorda.

3.3 Pautes de comunicació durant una interpretació

Sempre que hi ha un servei d’interpretació amb una persona sorda com a usuària s’ha de tenir en compte que l’interlocutor principal és precisament la persona sorda. L’intèrpret no es troba en l’acte comunicatiu com a persona activa que necessita fer un tràmit, sinó com a professional que ofereix el seu servei perquè la persona sorda pugui fer-ho.

A continuació, presentem una sèrie de pautes generals per assegurar que la interacció durant una interpretació sigui respectuosa i accessible:

Durant una interpretació és important parlar directament mirant la persona sorda, no a l’intèrpret:

Tingueu contacte visual i el mateix comportament natural que tindríeu en qualsevol conversació.
Mantingueu sempre una actitud respectuosa i positiva durant un servei d’interpretació, però sense infantilitzar la persona sorda.
No us dirigiu a parlar amb l'acompanyant de la persona sorda o amb l’intèrpret, com si la persona sorda no hi fos. Adreceu-vos sempre directament a la persona sorda.
Si hi ha un intèrpret present, parleu en primera persona (què necessites?) dirigint-vos al ciutadà sord, no pas a l’intèrpret (pregunta-li què necessita).
Eviteu fer comentaris condescendents del tipus ja t’ho explicarà l’intèrpret o deixa-ho estar, no és important. Amb les adaptacions adequades, la persona sorda pot comprendre i participar plenament en la conversació.

Quan hi ha un servei d’interpretació, sempre es recomana que l’usuari oient vocalitzi clarament, se’l senti bé i no parli molt ràpid per tal que l’intèrpret pugui captar el missatge adequadament. Parleu amb naturalitat, però sense que sigui molt ràpid.

Si s’estan donant explicacions molt llargues i tècniques, es recomana que hi hagi una mica de pausa entre oracions o idees clau, per tal que l’intèrpret tingui temps a transmetre-ho tot.

Cada cop que es canviï el tema de què es parla de forma abrupta, es recomana indicar-ho explícitament perquè la conversació sigui més fluïda.

Si s’està parlant d’un document o d’un expedient en concret, es pot ensenyar abans o durant l’acte comunicatiu per tal que l’intèrpret i la persona sorda segueixin la informació adequadament.

La figura de l’intèrpret pot produir curiositat o sorpresa i molt sovint les persones s’adrecen als intèrprets per preguntar-los sobre la seva professió o cursos per aprendre aquesta llengua. És natural tenir curiositat i voler interactuar-hi, però durant la interpretació no s’ha d’interrompre l’acte comunicatiu i deixar de banda la persona sorda.

Mantingueu la interacció tan ordenada com sigui possible. En cas que hi hagi diversos interlocutors, és important que parli només una persona i es respectin els torns per tal que l’intèrpret pugui saber qui parla en cada moment. En contexts de grup, pot ser útil asseure’s en taula rodona o semicercle, de manera que l’intèrpret pugui saber qui parla en cada moment. Per la mateixa regla de tres, la persona sorda també podrà veure en tot moment qui està parlant.

3.4 Pautes de comunicació amb una persona sorda

Quan el personal administratiu interactua directament amb una persona sorda o quan hi ha un intèrpret durant l’acte comunicatiu, hi ha una sèrie de bones pràctiques comunicatives que convé seguir per assegurar una comunicació efectiva i respectuosa:

Abans d’iniciar la conversa, us heu d’assegurar que la persona sorda sap que hi esteu interactuant. Moltes persones sordes només us entendran si poden llegir-vos els llavis, per tant no parleu a una persona sorda si no us està mirant.
Per obtenir la seva atenció, podeu fer un petit gest amb la mà, un cop suau a la taula o tocar-li lleugerament l’avantbraç, sempre que hi hagi confiança o sigui adequat fer-ho.
És important que no crideu mai o alceu la veu exageradament a una persona sorda.

Col·loqueu-vos de manera que la vostra cara sigui ben visible per a la persona sorda.
Eviteu contrallums, per exemple, no us poseu d’esquena a una finestra molt lluminosa.
No us cobriu la boca ni parleu amb un objecte entre els llavis, com ara un llapis o una mascareta opaca, ja que això impedeix la lectura labial.
Si la persona sorda va en cadira de rodes, procureu posar-vos a la seva altura quan li parleu, de manera que us pugui mirar còmodament.

Articuleu bé les paraules, amb un ritme ni massa ràpid ni massa lent.
Parleu amb naturalitat, vocalitzant clarament però sense exagerar ni cridar. Cridar no ajuda la comunicació, ja que la persona sorda no té per què sentir-vos millor per pujar el to exageradament. Així mateix, també distorsiona la lectura labial.
Tampoc no cal fer gestos amb la boca exagerats, ja que pot resultar caricaturesc i més difícil d’entendre.
Useu un to de veu normal i tingueu en compte que moltes persones sordes capten certes vibracions o tenen restes auditives.

Pregunteu a la persona (preferiblement al començament) si entén el català oral o si prefereix que li parleu en castellà. Això és rellevant perquè no totes les persones sordes tenen el mateix grau de comprensió de les llengües orals del seu entorn. Algunes van aprendre a llegir els llavis principalment en castellà i d’altres en català. Per tant, adaptar-se a l’idioma que els sigui més còmode millorarà la comunicació.
Si la persona sap llengua de signes i vosaltres també en teniu coneixements bàsics, podeu intentar emprar-la.
Si no compartiu cap codi lingüístic fluid, ni oral ni signat, cal recórrer a un intèrpret o, si no, l’escriptura pot ser una opció, podeu escriure frases curtes en un paper o en una pantalla perquè les llegeixi.

Algunes persones poden tenir dificultats amb l’idioma oral escrit, especialment amb vocabulari molt formal o tècnic que no és habitual en el llenguatge col·loquial. Utilitzeu un missatge clar i amb llenguatge senzill.
Construïu frases curtes, en ordre lògic i directes.
Eviteu frases llargues, amb molta subordinació o complexes.
Si heu de donar una informació específica (una data, una hora o un nom), podeu pensar a escriure-la perquè quedi clara.

Cal assegurar-se que la persona usuària ha entès correctament tota la informació, com en l’atenció a qualsevol altre col·lectiu.
Podeu fer preguntes de confirmació i si identifiqueu que no ha comprès alguna cosa, repetiu-ho tants cops com calgui.
Si cal, reformuleu la frase amb altres paraules de significat equivalent. Exemple: si cens municipal no queda clar, proveu de dir llistat oficial d’habitants.

Es poden organitzar formacions específiques, com ara cursets bàsics de llengua de signes per al personal de l’administració que treballa cara al públic o tallers de sensibilització, per ajudar els treballadors públics a sentir-se més preparats i segurs a l’hora d’atendre aquest col·lectiu.

L’objectiu final d’aquestes pautes és que la persona sorda se senti entesa, sigui atesa adequadament i marxi de l’oficina amb la informació o el servei que necessitava, de la mateixa forma que qualsevol altre ciutadà.

3.5 Per saber-ne més

Fesoca-SVILS app. Enllaç per descarregar l’aplicatiu

Moreno, A., Pinedo, P. & Rodríquez, A. (2005). Interpretación del Sistema de Signos Internacional (2a ed.). Madrid: Fundación CNSE.
Nicodemus, B. & Swabey, L. (2011). Advances in Interpreting Research. Amsterdam i Filadèlfia: John Benjamins.
De los Santos, E. (2001). Técnicas de interpretación de lengua de signos (3a ed.). Madrid: Fundación CNSE
Martín, A. & Rodoni, E. (coord.). (2004). La Tasca de l'intèrpret i del guia intèrpret a l'etapa d'educació secundària postobligatòria: Manual orientatiu. Barcelona: DOMAD.

4. Glossari de vídeos

Fent clic al botó de sota podràs accedir a un glossari de vídeos on trobaràs expressions signades en LSC i pensades per a l'ús del personal de l'administració local:

Accedeix al glossari del mòdul 4