Aquest manual pretén descobrir les claus per a la comunicació empàtica, desenvolupant les eines necessàries per establir relacions basades en l'aprenentatge i entrenament del llenguatge assertiu i la gestió emocional pròpia i aliena, factors clau per aconseguir unes òptimes habilitats comunicatives.
Comunicació i empatia. En un món canviant on la tecnologia agafa protagonisme i condueix la nostra comunicació i les nostres relacions, l'empatia es configura com a eina clau per desenvolupar les connexions necessàries basades en la confiança i la credibilitat.
Tanmateix, la comunicació «intra» i interpersonal ha de fonamentar-se en aquest concepte i ens cal construir aquells recursos que generin una capacitat dialògica centrada en les necessitats pròpies però també en les dels nostres interlocutors, arribant a assolir el paradigma de l'entesa. Així mateix, el diàleg assertiu i la gestió emocional adequada, ajudaran a l'aprenentatge de la nostra comunicació empàtica, configurant-la de manera sòlida i en permanent creixement. La comunicació també és canvi, adaptació i evolució.
En aquest manual que us presentem, hi descriurem els agents principals per assolir l'empatia de manera eficaç i, en definitiva, per millorar les vostres relacions.
L'estructura que plantegem es configura amb els següents apartats:
Els continguts que et proposem et permetran:
Amb la ferma voluntat que esdevingui un material útil i resulti eficaç per crear un aprenentatge sòlid en el camp de la comunicació personal, desenvoluparem les respostes a totes aquestes qüestions plantejades.
La comunicació interpersonal és un fenomen canviant i en permanent evolució. Hi ha uns factors clau que ens ajuden a establir els fonaments on podem assentar un estil comunicatiu eficaç i adaptat a cada situació. Aquests factors poden formular-se en tres lleis.
Aquesta llei ens parla del valor de la humilitat en el moment en què ens comuniquem amb els altres. És important entendre la comunicació com un procés que s’esdevé entre iguals. D’una altra manera, no es produeix la connexió entre els dos agents. Quan, en termes comunicatius, l’emissor que llança el missatge (A) perd el sentit de la igualtat i utilitza la jerarquia amb el receptor (B), la connexió queda malmesa i desapareix la capacitat d’empatitzar.
En alguns casos, la supèrbia de l’emissor a l’hora de transmetre el missatge actua com a element dissuasiu i provoca una recepció negativa, la qual només es pot compensar restablint el principi d’humilitat.
Així doncs, cal formular bé els missatges amb la voluntat que arribin de la millor manera possible, però, a la vegada, cal que l’emissor assumeixi que el que perdura de la comunicació és el que el receptor ha entès. Per això, és important verificar, amb un procés de retroalimentació, que el missatge ha estat rebut de la manera esperada.
La segona llei assenyala que, davant d’una mala interpretació, ens hem de plantejar el que anomenem “principi de responsabilitat”. Ens estem referint al valor d’assumir que, en la comunicació interpersonal, els missatges que llancem poden interpretar-se de diverses maneres. És per això que cal reduir al màxim les múltiples lectures d’un missatge afinant-ne l’elaboració, trobant el moment oportú per traslladar-lo i emetent-lo de la forma més adequada.
La verificació que el missatge ha estat rebut de manera adequada ens la donarà el receptor (B), i el paper de l’emissor se centrarà a ajustar els malentesos, assumint igualment la responsabilitat comunicativa i entenent que només qui emet té el poder de buscar el canvi. Tot sovint, l’emissor comet l’error d’atribuir el malentès a l’interlocutor i, amb aquest enfocament, es perd la capacitat d’esmena.
La tercera llei fa referència al principi d’adaptació de la forma. L’estudi de la comunicació no verbal estableix que l’efecte del missatge i la forma en què arriba als interlocutors depèn, en un 90%, dels factors que n’envolten el contingut, de manera que la força del que és més explícit queda reduïda a un 10%. Aquesta dada resulta determinant i indica que, si l’interès comunicatiu se centra a configurar el missatge explícit i en desatén al forma, es menysté la part més significativa de la comunicació.
També assenyala que, en aquells casos en què no hi ha una comunicació òptima, l’emissor ha de revisar algun dels aspectes que intervenen en la forma del missatge i fer-hi canvis a fi d’adaptar la forma a l’interlocutor, perquè només així podrà assolir la connexió.
Un cop analitzades aquestes tres lleis, recordem que la comunicació interpersonal ha de complir tres principis bàsics:
· Principi d’humilitat: “Comunica amb humilitat, cercant la connexió”.
· Principi de responsabilitat: “Comunica amb responsabilitat, revisant els errors i assumint el paper d’emissor”.
· Principi d’adaptació de la forma: “Adapta la forma del missatge desenvolupant diferents registres que puguin encaixar amb cada moment comunicatiu”.
En definitiva, fem de cada procés de comunicació un moment únic, dissenyat amb destresa i amb un enfocament personalitzat.
En tot procés de comunicació es posen en marxa dos components essencials:
Component intel·lectual = missatge explícit
El formen les paraules, el codi que triem com a emissors per llançar el que anomenem “missatge explícit”. La destresa en l’ús del vocabulari, la fluïdesa verbal i el domini del llenguatge configuren un missatge ben elaborat i amb molta probabilitat d’èxit, però sovint aquestes habilitats no són suficients per assegurar una comunicació òptima, de manera que cal treballar allò que dona forma al missatge.
Component afectiu = actitud de l’emissor
Està format per tres elements que determinen l’actitud de l’orador davant del missatge explícit, és a dir, la forma que prenen les seves paraules. Aquests elements són:
· To de veu
· Llenguatge corporal
· Mirada
En proposem un exemple:
El missatge “tanqueu la porta, si us plau”, considereu que pot ser ofensiu o que pot malinterpretar-se?
A priori, analitzant-ne el contingut explícit (les paraules), sembla improbable que provoqui malestar. Ara bé, si intentem verbalitzar-lo imprimint-hi el component afectiu amb diferents entonacions (contundent, tallant, freda) i amb una comunicació gestual rígida, i ho rematem amb una mirada desafiant, el missatge explícit no canviarà, les paraules es mantindran i, tanmateix, hi haurem incorporat una forma que, en alguns casos, no serà l’adequada i potser transmetrà malestar al receptor.
Ens hem de plantejar fins a quin punt som capaços, en el nostre dia a dia, de controlar aquests factors, i també hauríem de reflexionar al voltant dels principis esmentats, especialment quan constatem que l’interlocutor no ha rebut bé la nostra petició.
Sovint, quan l’emissor comprova que ha causat molèstia, es defensa amb l’escut de les paraules, “ho he demanat si us plau!”, i omet els principis d’humilitat i de responsabilitat. D’aquesta manera, no només no revisa la forma, sinó que es manté en l’estil inicial, sense assumir la seva responsabilitat comunicativa ni fer ús de la potestat de canviar, adoptant, per exemple, un registre que arribi millor a l’interlocutor. Només per mitjà d’aquesta reformulació s’aconsegueix una veritable connexió.
Ara que hem vist com l’actitud poc controlada distorsiona completament el missatge, caldrà que treballem tres àmbits clau que veurem en els pròxims capítols:
“Abans de jutjar una persona, camina tres llunes amb els seus mocassins”.
Susanna Tamaro
Aquesta cita de la novel·la Vés on el cor et porti de Susanna Tamaro mostra la definició d’un dels conceptes més esmentats en el camp de la comunicació personal i que és protagonista d’aquest manual: l’empatia. Però, sabem distingir la veritable empatia? Sabem aplicar-la de manera honesta i eficaç? Estem preparats per desenvolupar-la?
Etimològicament, el terme empatia significa “sentir a dins”. Diversos autors experts en psicologia i neurobiologia es refereixen al concepte com a aquella facultat de l’ésser humà que li permet posar-se en la situació de l’altre. L’empatia, per tant, se situa en l’àmbit de les habilitats socials i de la intel·ligència emocional.
Arribats a aquest punt, sembla oportú remarcar la importància de l’aprenentatge d’aquesta competència en l’etapa infantil, ja que es tracta d’una eina fonamental perquè els individus desenvolupin relacions positives. Però, si bé l’escola i la família són els eixos principals en els primers anys de vida i poden educar els infants al voltant d’aquest concepte, una vegada s’arriba a l’etapa adulta, és necessari continuar vetllant pel bon desenvolupament de l’empatia mitjançant l’autoreflexió, la revisió de les actituds i l’autoexigència en el creixement personal, tot plegat a fi d’esborrar aquells comportaments que són contraris a una disposició empàtica.
Comportaments que obstaculitzen l’empatia:
Entrenar i desenvolupar el comportament empàtic:
Anna Carpena, experta en educació emocional, descriu les claus de l’empatia en una de les seves obres de referència, La empatía es posible. Educación emocional para una sociedad empática. L’autora hi descriu tres dimensions fonamentals per aprendre a empatitzar i entrenar aquesta habilitat: la cognitiva, l’emocional i la conductual.
Tot seguit descriurem breument cadascuna d’aquestes dimensions amb la intenció d’aportar dades concretes per poder exercir-la, i al llarg del manual en desenvoluparem més detalladament els mecanismes.
Ens centrem en la situació aliena, entenem les creences i els comportaments de l’altre i evitem la necessitat de compartir-los: tan sols rebem el missatge que ens envia. En aquesta dimensió pot ser útil verbalitzar allò que rebem, posar-hi paraules. És un posicionament mental, perceptiu. Esdevé el primer pas per assolir l’empatia, però sovint és l’única dimensió que treballem i, a vegades, resulta insuficient o superficial. “Entenc el que et passa i ho verbalitzo.”
Connectem amb l’emoció de l’altre: no només entenem el seu missatge, sinó que podem establir una connexió amb el seu sentiment. No és imprescindible sentir exactament el mateix —de fet, quan això passa, pot quedar malmesa la capacitat d’ajudar l’altre en cas que sigui necessari. És un punt d’equilibri entre l’estat d’observació i l’escolta atenta i una implicació de tipus emocional —prenent, però, la distància desitjable. “Entenc com et sents i connecto amb el teu sentiment.”
Actuem a favor de l’altre i en funció del seu estat. Ens situem en l’última dimensió, que parteix d’una acció altruista, en què responem adoptant una conducta per mitjà de la comunicació verbal o de la no verbal. Aquesta conducta es fonamenta en la compassió, que determina el sentiment positiu d’acompanyar l’altre de manera sincera i d’igual a igual. En aquest últim estadi, la comunicació empàtica assoleix el seu nivell òptim. “Actuo en funció del que rebo amb la voluntat d’acompanyar-te positivament.”
Per establir un punt de partida que resulti el més personal possible, proposem una revisió inicial de la pròpia comunicació.
Activitat
REVISEM LA PRÒPIA COMUNICACIÓ
Intenta donar resposta a les següents qüestions observant-te a tu mateix.
Quines qualitats comunicatives t’identifiquen?
Elabora un llistat de fortaleses que has anat adquirint al llarg de la vida. Per exemple, loquacitat, capacitat de concreció, claredat en les idees, sentit de l’humor, escolta activa, empatia, assertivitat.
Quins obstacles et trobes en la comunicació personal del dia a dia?
Pensa en diferents situacions d’interacció (converses informals, reunions professionals, entrevistes, presentacions de projectes…).
Les respostes a aquestes preguntes ens donaran un mapa del nostre estat en clau comunicativa i ens ajudaran a identificar les nostres fortaleses i els obstacles amb què sovint ens trobem i en els quals, doncs, hem d’enfocar el nostre treball de millora.
Quins factors intervenen en la configuració del nostre estil comunicatiu?
Seguint el camí de l’autoconeixement que hem iniciat en aquest capítol, situem ara els factors essencials sobre els quals construïm els nostres processos comunicatius. Els factors que assenyalarem a continuació són comuns a tothom, però cada individu els ha configurat d’una manera diferent, i és aquesta particular conformació allò que ens identifica i que fa que la comunicació sigui canviant, evolutiva i absolutament personal.
La família és el nucli primari en què aprenem a comunicar-nos a l’inici de la nostra vida. Resulta inevitable que en cada nucli familiar hi hagi unes característiques comunes pel que fa a la comunicació, de les quals sovint resulta difícil deslligar-se, ja que no cal recordar que aprenem a parlar en els primers anys de vida i que ho fem a partir de la imitació. És important observar quins elements hem heretat i millorar-ne aquells aspectes que no ens afavoreixen (entonació vehement, intensitat elevada, vocabulari excessivament col·loquial…). En definitiva, és necessari revisar i evolucionar.
La comunicació dels individus és un factor de socialització que està impregnat de connotacions culturals. El lloc de procedència ens identifica i ens confereix elements molt marcats que afecten la pronunciació de determinats fonemes, l’entonació, la intensitat de veu i fins i tot aspectes tan subtils com la comunicació no verbal o la mirada. Per exemple, quan observem la cultura oriental, constatem que fan un ús de la mirada molt diferent del que fem a Occident. Així mateix, als països mediterranis tendim a usar un to de veu elevat i una comunicació verbal molt més vehement o expressiva que no pas, per exemple, al nord d’Europa. Observar aquests aspectes inherents a la nostra cultura i al lloc d’origen ens ajuda a identificar-nos i a entendre per què de vegades actuem d’una determinada manera. Alhora, hi hem de veure allò que ens fa comunitat i que defineix part dels nostres trets identitaris.
El context, la situació i el rol són la nostra referència permanent si volem que la comunicació sigui eficaç. Parlem de context quan identifiquem l’entorn general en què actuem (per exemple, un entorn acadèmic, professional…); parlem de situació quan ens referim al moment comunicatiu que s’esdevé dins un context (per exemple, una sessió formativa, una entrevista, una trucada telefònica…), i, finalment, parlem de rol quan identifiquem la nostra funció, el paper que tenim en aquest procés comunicatiu (per exemple, formador, entrevistador, company professional). La comunicació més eficaç és aquella que fa un reajustament permanent dels tres escenaris.
La comunicació verbal transmet de manera infal·lible la nostra essència: aquesta és una de les claus que la fan única i intransferible. Per tant, hem d’identificar aquells factors del nostre caràcter que afavoreixen l’entesa i posar-los al servei dels processos comunicatius, i esmenar aquells altres que també ens són inherents però que, segons hem detectat, actuen com a barreres comunicatives i generen conflictes o malentesos. És en aquest punt que l’autoconeixement adquireix de nou protagonisme i ens ajuda a redreçar actuacions.
Estretament lligat a la personalitat, hi ha un factor canviant i que sempre conté càrrega emocional, l’estat anímic. Es transmet a través dels elements actitudinals que hem assenyalat en el primer capítol: to de veu, mirada i llenguatge no verbal. És important insistir en el fet que els receptors copsaran el missatge condicionats per aquest factor. La gestió de les emocions i la connexió amb el nostre estat han de formar part de la voluntat de millora i han de servir per tenir com a referència allò que els altres rebran i allò que volem que rebin.
Considerem elllenguatge gestual el principal vehicle de la comunicació cara a cara. És per això que hem de reflexionar al voltant de les següents qüestions:
En l’aprenentatge de la comunicació empàtica, cal un posicionament clar respecte als nostres moviments corporals i a la manera com influeixen en el procés comunicatiu. Allan i Barbara Pease, en el seu manual El lenguaje del cuerpo. Cómo interpretar a los demás a través de sus gestos, ens il·lustren sobre tots aquells moviments que, de manera premeditada o espontània, l’emissor fa mentre s’expressa, i que envien un seguit de senyals al públic que determinen un significat o un altre.
Analitzem els moviments més destacats que acompanyen les actituds més favorables:
Oberts a la comunicació, moviments elegants que reforcin les paraules. S’ha d’evitar una gestualitat vehement i tallant.
Ben disposats sobre el terra, amb una obertura orgànica que es correspongui amb el maluc i les espatlles. Les cames demostren equilibri i són el nostre suport principal.
El tronc superior denota presència, i és important que es trobi ben posicionat i que no transmeti rigidesa. A més, afavoreix la respiració diafragmàtica i l’emissió sòlida de la veu.
Relaxat i expressiu, que acompanyi la comunicació verbal i generi credibilitat i capacitat de connexió. Al segle XX, Silvan Tomkins va difondre el concepte de feedback facial, en què es vinculen els moviments musculars de la cara amb la transmissió d’unes determinades emocions, i va assenyalar que, a través de petits moviments facials, podem arribar a generar més de 20 estats emocionals diferents.
És l’element gestual amb més potència comunicativa. El poder que exerceix sobre l’interlocutor és molt superior al de les paraules.
A continuació aprofundirem en la manera com la mirada és una de les claus de la comunicació empàtica.
Sabem com actua la nostra mirada?
Som capaços de controlar-la i dirigir-la adequadament?
Tenim la consciència necessària de quin és el seu efecte en determinats moments?
Algunes dades interessants sobre la mirada:
Activitat
ENTRENEM LA MIRADA
Per entrenar la mirada com a eina fonamental per a la comunicació personal, proposem el següent exercici pràctic:
Per començar, respon:
Com descriuries la teva mirada?
Saps controlar-la?
Et sents còmode mirant l’interlocutor als ulls?
Seu davant d’algú que actuï com a interlocutor i entrena la direccionalitat de la mirada amb l’objectiu de transmetre, en silenci i només utilitzant els ulls, una sensació de confiança i credibilitat. També pots acompanyar l’exercici amb una cançó com a referència del temps que ha de durar. Et centraràs en els ulls de l’altre sense servir-te de les paraules. Només el gest actuarà com a emissor, i n’hauràs de controlar l’efecte, alhora que hauràs de gestionar les emocions que l’interlocutor t’envia a través, també, de la mirada.
Per acabar, respon:
Com descriuries la seva mirada?
L’ha controlat?
Consideres que s’ha trobat còmode mirant-te?
En aquesta campanya de comunicació, Amnistia Internacional buscava sensibilitzar el públic a partir de la manera com ens enfrontem a la mirada dels desconeguts i del poder de connexió que aquest gest té en la comunicació humana.
IDEES CLAU
Com ens hem d’orientar cap a la millora?
· Enfocant-nos positivament a partir de l’observació i l’autoanàlisi.
· Canviant àrees concretes per millorar la pròpia comunicació.
· Cercant tècniques de desenvolupament personal.
· Acceptant la comunicació dels altres i adaptant-nos-hi de forma contínua.
· Prenent consciència de la nostra gestualitat.
· Adaptant la nostra mirada i enviant, a través seu, els senyals oportuns.
La comunicació empàtica comença reconeixent les emocions alienes i centrant-se en l’acompanyament emocional dels processos de comunicació personal, ja que només així es pot connectar amb l’interlocutor. Per això, resulta imprescindible dedicar un capítol d’aquest manual a establir les bases per al desenvolupament de la gestió emocional. Endinsem-nos en la terminologia bàsica d’aquesta qüestió.
Què és l’ecologia emocional?
És l’art de gestionar les emocions, establint un enfocament propi vers el creixement personal a fi de millorar les relacions i, en definitiva, construir un entorn equilibrat, harmònic, solidari.
L’expressió “pensar i sentir bé“ pot ajudar a entendre el sentit d’aquest concepte i ens orientarà en les nostres actuacions.
Els autors Mercè Conangla i Jaume Soler, creadors d’aquest concepte, ens conviden a aplicar-lo bo i diferenciant-lo d’altres termes més coneguts i que hi estan associats (educació emocional, intel•ligència emocional,…). En aquest cas, l’enfocament assumeix que les emocions són energia i que, en el moment en què establim una relació comunicativa amb algú, actuen en ambdues direccions.
Què faig amb les meves emocions?
Què en faig, de les emocions que em transmet el receptor o conjunt de receptors a qui m’adreço?
Quan ens relacionem, hem de mantenir una actitud de responsabilitat comunicativa i, alhora, tenir en compte la sostenibilitat emocional, és a dir, hem de ser curosos amb les emocions que estem generant en els altres. Això, però, no ens ha de comportar una excessiva contenció emocional, ja que pot resultar perjudicial i, sovint, davant de determinades situacions, l’expressió franca de les pròpies emocions és l’única sortida que trobem. En un entorn professional, la gestió emocional positiva només s’assoleix si s’entrena amb constància, posant atenció en un seguit de processos, que es descriuen en els següents paràgrafs.
Per aprofundir en la terminologia sobre aquesta qüestió, llegiu el següent relat:
«La Laura arrossega amb ella, des de fa molts anys, una gran bossa plena de pors. De vegades, durant la nit, quan no pot dormir, totes les seves pors surten d’aquesta gran bossa, s’inflen, creixen i li omplen la ment.
Hi ha pors absurdes que l’angoixen profundament. La por que els altres sentin els pensaments que fabrica. La por que no es torni a fer de dia. La por que la seva clau deixi d’obrir la porta de casa. La por que es pugui trair i digui tot allò de què té por i la prenguin per boja. I la por que no pugui dir res, perquè tot ho sent fràgil i inestable. La Laura tem que les seves pors l’asfixiïn i que la matin les paraules.
A la bossa també hi ha pors de veritat: la por de no saber qui és i el temor de saber-ho; la por a la soledat i el temor de tenir companyia; la por de les altres mirades i el temor que la deixin de mirar; la por de somiar i el temor del buit si deixa morir els somnis; la por d’arriscar-se i el temor de deixar d’intentar-ho; la por d’amar i el pànic de deixar-se estimar; la por de viure i el terror de morir.
Quan surten les pors de la bossa, la Laura no sap què fer i s’aferra a les seves pors més absurdes per no enfrontar-se a les de veritat».
JAUME SOLER, MARIA MERCÈ CONANGLA. 2008. No són contes, és la vida! Relats d’ecologia emocional. Ed. La Magrana.
El relat ens parla de por, d’inseguretat, d’angoixa i de tot allò que sorgeix espontàniament en els nostres diàlegs interns i que pot desestabilitzar-nos emocionalment i, a la vegada, condicionar la nostra manera de comunicar-nos i, en definitiva, de relacionar-nos. Les pors poden arribar a bloquejar la nostra mirada davant de moltes situacions, i el fet de no saber gestionar-les pot portar-nos al conflicte amb nosaltres mateixos i amb l’entorn. Cerquem, doncs, el mètode per gestionar les nostres emocions.
En aquest apartat descobrirem la terminologia essencial per apropar-nos a la gestió de les emocions des d'un enfocament sostenible. Anomenant aquells fenòmens emocionals per tal d'identificar-los i regular-los adequadament per a cada ocasió.
Aporten l’energia necessària per establir bones relacions. Hem de trobar el format per donar-ne i rebre’n en tots els àmbits de la vida.
Consell. És habitual utilitzar aquestes vitamines en l’entorn més proper (familiar i social), però resulta més difícil fer-ho en l’àmbit professional. Per això, cal que ampliem els nostres registres comunicatius per trobar els formats de vitamines més adients.
Identifiquem el deteriorament de la capa d’ozó com una pèrdua de protecció del nostre interior. En rebre estímuls —crítiques o judicis de valor— davant dels quals no tenim filtre ni defensa, la nostra capa d’ozó queda afectada.
Una capa d’ozó malmesa, quines conseqüències té?
Consell. Hem de revisar-ne l’estat periòdicament i hem d’establir vincles positius per enfortir-la.
Emocions mal gestionades que contaminen el medi amb agressions verbals i conductes destructives. Es manifesten a través de determinades actuacions que, sovint, no han estat objecte de reflexió.
Observem quines són aquestes reaccions:
Aquests comportaments tenen un impacte negatiu en nosaltres mateixos i en les nostres relacions.
Consell. Hem de revisar periòdicament la nostra paperera de residus emocionals i buidar-la perquè no s’hi acumulin.
Però, com podem buidar-nos d’emocions que ens causen malestar?
Identificant-les i acceptant que es produeixen i, finalment, autoregulant-les i canalitzant-les convenientment.
Les emocions han de canviar, evolucionar y desaparèixer. Retenir emocions és no gestionar-les. Fem moure les emocions, canalitzem-les positivament per tal que trobin sortida.
Consell. Elabora una rutina on incloguis setmanalment 2 ó 3 de les accions anteriors.
Configuren la nostra memòria emocional positiva, el «rebost» d'aquells moments viscuts plaents, vitals, optimistes. Poden incloure:
Consell. Endreçem la memòria identificant conserves per a cadascún dels àmbits de la nostra vida (professional, social, familiar, afectiu…).
Renovem aquestes conserves, actualitzem-les periòdicament de manera conscient per aconseguir que siguin terapèutiques quan les necessitem i ens siguin properes.
Activitat
GESTIÓ EMOCIONAL
Per treballar l’autoconeixement com a punt de partida i entrenar la gestió emocional, proposem donar resposta a les següents preguntes:
Quins mecanismes estableixes per canalitzar les emocions que et generen malestar?
On situes les vitamines emocionals?
Com es troba la teva capa d’ozó emocional?
Quins moments recents guardes en conserva?
Et convidem a visualitzar el reportatge, conduït per Eduard Punset, “Aprender a gestionar las emociones”, que va ser emès a TVE l’any 2013 en el programa Redes. Hi descobriràs les claus essencials que diferents experts en la matèria ens donen per entrenar la gestió emocional a fi que sigui l’adequada.
IDEES CLAU
En aquest capítol hem après a identificar les emocions i a donar importància a l’autoregulació emocional. La metodologia és diversa i cada individu ha de trobar el seu mètode, que passa per l’observació d’un mateix i per la recerca d’aquelles accions que porten a l’autogestió positiva.
En aquest sentit, els enemics que cal vèncer són les actuacions espontànies i poc reflexionades que, dins l’àmbit professional, desemboquen en conflictes i tensions.
L’aprenentatge de la gestió emocional també ha d’enfocar-se a saber reaccionar adequadament davant les emocions que es reben dels interlocutors, cercant-hi la connexió, especialment en aquells moments i situacions en què s’observen diferències.
L’art de gestionar emocions és, doncs, el primer pas per assolir una comunicació positiva.
“L’assertivitat és la competència per expressar-nos de manera honesta, directa i respectuosa cap a nosaltres mateixos i cap als nostres interlocutors.”
Eva Bach
En aquest capítol volem introduir el concepte d’assertivitat com un dels elements clau que han de configurar les nostres habilitats socials. La comunicació assertiva és una comunicació positiva i respectuosa envers un mateix i envers l’interlocutor. Se situa, doncs, en un punt d’equilibri entre l’estil comunicatiu contingut i l’estil comunicatiu expressiu. Et respecto i em respecto.
Com podem trobar el punt just per arribar adequadament a l’altre sent fidels a les nostres conviccions i a la nostra essència comunicativa?
La resposta és: mitjançant l’entrenament de la comunicació assertiva.
Novament, observar el destinatari i enfocar-hi el nostre missatge ens ajudarà a mantenir el punt de referència sense perdre la connexió amb nosaltres mateixos.
Com entrenem l’assertivitat:
Activitat
ENTRENEM EL DIÀLEG ASSERTIU
Per entrenar el canvi de paradigma que suposa pensar i expressar-se de manera diferent, plantegem transformar les següents frases perquè compleixin els paràmetres de l’assertivitat.
Com transformaries aquests missatges en missatges assertius?
Recorda que has d’aconseguir ser fidel als teus sentiments i, alhora, respectuós amb l’altre.
· Aquest company de feina és insuportable!
· Va venir l’altre dia i és molt antipàtic.
· Com pots escoltar aquesta música?
· És impossible lliurar aquest projecte a temps.
· No estic preparada per dur a terme aquestes funcions.
· El menjar xinès és fastigós.
Sovint, quan pretenem expressar el contingut d’aquests missatges, o bé adulterem el nostre sentiment per no ofendre l’altre o bé ens excedim en sinceritat i ferim la seva sensibilitat. Per trobar la solució a aquest repte comunicatiu, hem de partir sempre d’una formulació en què deixem clar que es tracta d’una percepció pròpia sobre la persona o la situació.
Per exemple, per evitar dir d’un company “és insuportable”, afirmació que resulta poc respectuosa i massa taxativa, podem transformar el missatge i expressar: “amb aquest company de feina no hi tinc afinitat i em resulta complicat relacionar-m’hi” o bé “amb aquest company de feina em costa connectar-hi”. Les dues versions intenten reflectir el sentiment del jo i es posicionen d’acord amb la idea que es tracta d’una percepció pròpia, de manera que s’evita l’atac o el menyspreu vers la persona a qui es fa referència. Si ens entrenem en la transformació dels missatges, transformarem alhora el nostre pensament i la nostra mirada i assolirem una comunicació molt més empàtica.
En aquest apartat donarem compte d’aquells mecanismes que ens ajuden a assolir un diàleg assertiu de manera pràctica i concreta. S’ha de remarcar que el punt de partida sempre se situa en nosaltres mateixos i en la qualitat dels diàlegs interns que habitualment mantenim. Així, hem de determinar, de manera clara i concisa, quines són les nostres fortaleses comunicatives, hem de definir l’estil comunicatiu que volem projectar segons el context, el moment i el rol, i hem de reflexionar al voltant dels arguments que volem oferir als interlocutors. D’aquesta manera, elaborarem missatges oportuns i ben dirigits. Més endavant, i en funció del procés de retroalimentació que rebem, modificarem el registre i regularem el nostre estat emocional per buscar l’encaix amb el públic receptor.
Consells que ajuden a ser assertius:
Accions que obstaculitzen l'assertivitat:
Per trobar un fonament sòlid per al comportament assertiu, cal referir-se al concepte d’autoestima.
Aquest factor és inherent a la personalitat. Els seus fonaments es troben en la infantesa i va evolucionant al llarg de les diferents etapes vitals. Les experiències viscudes i els vincles que l’individu va teixint configuren la xarxa socioafectiva amb què compta per fer front als reptes que li proposa la vida.
L’autoestima és el mecanisme pel qual ens valorem i tenim confiança per elaborar arguments sòlids en qualsevol moment comunicatiu, sigui en l’àmbit personal, familiar, social o —per descomptat— professional.
Quan l’individu acusa mancances en la dimensió de l’autoestima, pot tenir dificultats per expressar-se amb coherència i per autoregular-se cognitivament i afectivament. Això pot conduir a dos escenaris: d’una banda, a la retracció fruit del sentiment d’inferioritat i, així, al sotmetiment a l’interlocutor, o bé al comportament oposat, caracteritzat per l’agressivitat verbal, l’excessiva vehemència o l’exercici de la superioritat comunicativa. Només les persones amb l’autoestima ben configurada són capaces de defensar els seus arguments sense la necessitat d’imposar-los. D’aquí la importància de teixir vincles positius al llarg de la vida. Aquests vincles actuen com una xarxa imprescindible i ens permeten mantenir un veritable equilibri en les nostres relacions.
Proposem una altra lectura per a la reflexió al voltant d’aquesta qüestió. Els autors Dudley Lynch i Paul L. Kordis, descriuen en sentit metafòric tres arquetips amb què podem identificar-nos i reflexionar sobre el nostre comportament envers els altres.
“La carpa sigue la Ley de menor resistencia. Es prácticamente ciega, no está al corriente de lo que sucede, está desconectada de la realidad, no le gusta autoafirmarse, tiene miedo a decir no. Piensa en la vida cotidiana, que el Universo es un lugar donde reina la escasez. ‘No jugaré porque sé que no ganaré‘. La carpa no ve ni a corto ni a largo plazo, se sacrifica durante toda su existencia. Todas las víctimas del mundo lo son.
El tiburón consigue ver a corto plazo, pero ignora las consecuencias a largo plazo. Siempre quiere sacar ventaja sobre los otros. Juega al juego de Ganar-Perder. No tiene confianza en sí mismo ni en los demás y no inspira confianza a nadie. Piensa como la carpa: En el Universo no hay suficiente para todos, así que yo lograré lo mío, cueste lo que cueste.
El delfín es una alternativa que tienen las personas ricas de espíritu que se encuentran más allá de la preocupación por la supervivencia, y significa un cambio de paradigma. La estrategia del delfín consiste en cultivar la confianza en todos los sentidos. Juega al juego de Ganar-Ganar y sabe hacer más con menos. Vive a largo plazo y al mismo tiempo vive atento al presente. Piensa que El Universo es un lugar abundante y hay para todos.”
DUDLEY LYNCH I PAUL L. KORDIS. 1990. La estrategia del delfín. Para salir ganador en un mundo caótico.
Quin arquetip defineix més el teu estil comunicatiu?
És possible actuar com la carpa en un cercle de relacions i actuar com el tauró en un altre?
Quins elements canviaries del teu comportament si volguessis seguir l’estratègia del dofí?
Totes les respostes són vàlides i ens ajuden a enfocar-nos cap a l’autoconeixement i la millora. A més, sembla oportú explorar les possibilitats que ens ofereixen els tres perfils que es descriuen, així com determinar quin és predominant en nosaltres i decidir quin pot afavorir-nos més en cada situació.
IDEES CLAU
La competència assertiva és una habilitat comunicativa determinant en la comunicació empàtica.
L’assertivitat parteix del respecte per un mateix i per l’altre en el moment en què ens expressem.
Podem entrenar el diàleg assertiu i desenvolupar-lo en tots els àmbits en què interaccionem.
Hem de canviar la mirada cap a les situacions i els individus per poder canviar els missatges que emetem.
El comportament assertiu és la base necessària per trobar la connexió amb els altres.
“El diàleg no és un fet espontani, demana entrenament, autodomini, reflexivitat, coherència lògica, acceptació de les normes; molta disciplina emocional i intel·lectual.”
Salvador Cardús
La lectura d’aquest fragment de l’obra Ben educats de Salvador Cardús ens convida a l’anàlisi en profunditat del concepte de diàleg. Sembla oportú aturar-se en cadascun dels aspectes que descriuen el que hauria de ser un diàleg òptim. Alguns dels que apareixen en la definició han estat referits en altres capítols del manual, però ara volem donar especial rellevància al terme “disciplina emocional i intel·lectual”. La capacitat dialògica ha d’estar en permanent entrenament, i la constant revisió de les actituds que no són favorables a l’entesa ens ajudarà a créixer. També ens hi ajudarà l’enfocament dels objectius que perseguim en cada diàleg que establim.
Josep M. Puig Rovira, professor de la Facultat d’Educació a la Universitat de Barcelona i especialista internacional en educació moral, descriu en aquest paràgraf les finalitats de la capacitat dialògica: “Es necesario desarrollar la capacidad dialógica con la finalidad de: entretener, informar, formar, resolver conflictos y conseguir razonar sobre los puntos de vista de los interlocutores buscando el ánimo o voluntad de entendimiento.”
JOSEP M. PUIG ROVIRA. 1995. Aprender a dialogar; toma de conciencia de las habilidades para el diálogo.
Analitzem aquestes finalitats breument:
Primerament, el diàleg amb qualsevol interlocutor ha de tenir una finalitat de cortesia. En els primers moments dialògics, resulta important establir un bon clima i el grau de confort necessari perquè hi hagi una entesa. Són especialment decisius l’inici i el final de qualsevol diàleg. En els moments inicials, cal transmetre energia comunicativa i una actitud empàtica. Els primers llaços de la connexió els establim amb la mirada i l’expressió facial. Si es tracta d’una conversa telefònica, ho fem amb la nostra entonació, que serà determinant. Així mateix, el final d’una conversa ha de servir per reafirmar missatges, elaborar una rúbrica i deixar una última sensació positiva, especialment en aquelles converses que han estat marcades per algun malentès, desacord o certa tensió.
Assenyalem algunes frases que obstaculitzen un bon diàleg:
És important que no recorrem a aquests missatges per reafirmar-nos en una actitud, ja que això no fa sinó desconnectar-nos de l’altre.
El segon objectiu del diàleg és molt més operatiu, i ha d’estar clarament orientat a la transmissió d’informació. S’ha de prioritzar la claredat del missatge. Així doncs, el contingut d’allò que es vol transmetre ha de tenir una estructura ben definida, ha d’estar adaptat al receptor i ha d’oferir una visió didàctica. Amb aquesta finalitat, serà eficaç emprar recursos visuals que reforcin l’explicació. Cal evitar divagar o allunyar-se del tema. Un alt nivell de concreció ajuda al fer que el missatge arribi adequadament. Així mateix, també caldrà orientar el diàleg cap a l’obtenció del feedback (la retroalimentació) de l’interlocutor a fi d’ajustar el missatge i personalitzar-lo.
Tot diàleg és una interacció en què emissor i receptor estableixen un intercanvi comunicatiu. Sabem que, perquè aquest procés es produeixi de manera òptima, hi ha d’haver entesa i, per tant, connexió. A vegades, aquest procés topa amb diversos obstacles (percebem els missatges equivocadament, rebem estímuls negatius, atenem a prejudicis…). Per superar aquests moments, cal desenvolupar les eines necessàries: només amb una escolta atenta podem centrar-nos realment en els arguments de l’interlocutor. Aquest és el primer pas per assolir l’entesa, juntament amb una gestió emocional positiva.
De vegades, o fins i tot de manera sistemàtica, en el transcurs d’un diàleg plantegem fórmules com aquestes, que poden transmetre la sensació que no ens sentim prou escoltats per l’interlocutor. És aleshores que necessitem una confirmació explícita per part de l’altre per poder continuar la nostra locució.
Com podem millorar el diàleg des del punt de vista de l’emissor i del receptor?
Per elaborar un missatge el més personalitzat possible, el rol de l’emissor, mentre transmet el missatge, ha d’estar condicionat pel nivell d’escolta. Els emissors que no són receptius als estímuls de l’interlocutor i que no modifiquen el seu discurs atenent a aquests senyals creen distància i acostumen a provocar desconnexió —és el cas dels discursos unidireccionals. L’emissor també ha de ser, doncs, receptiu als estímuls que rep del públic a qui s’adreça.
Així mateix, la mirada té un paper clau en la interpretació dels senyals. De la mateixa manera que és important tenir en compte les persones a qui ens adrecem, és determinant gestionar els estímuls negatius que ens arriben.
Com podem actuar quan percebem que la gent s’avorreix amb el nostre relat, es distreu o evita el contacte visual amb nosaltres?
En totes aquestes situacions en què no ens sentim ben escoltats, la nostra capacitat de transmetre el missatge podria quedar malmesa. Hem d’estar atents a aquests senyals i modificar petits elements de la nostra comunicació verbal o no verbal, o bé establir una interacció més intensa amb les persones menys atretes pel nostre discurs.
Quan el nostre rol és el de receptors, com podem treballar al màxim la col·laboració?
Activitat
ENTRENEM L’ESCOLTA ACTIVA
Per desenvolupar l’escolta activa, cal que realitzem periòdicament pràctiques reals per prendre consciència del nostre comportament i de les nostres respostes envers els altres.
La psicòloga i terapeuta Milos Salguera ens dona un seguit de pautes per practicar l’escolta activa. A partir de les seves pautes, proposem mantenir una conversa durant 5-10 minuts amb algú amb qui tenim una visió diferent sobre una qüestió determinada. En el transcurs de la conversa, un observador neutral anirà anotant tots aquells senyals favorables i contraris a l’entesa que detecti. Quan la conversa s’acabi, l’observador descriurà aquests senyals.
Recorda que algunes de les disposicions i accions que contribueixen a una escolta positiva són:
· Prendre consciència del nostre interlocutor.
· Mantenir una postura corporal oberta.
· Observar el llenguatge corporal de l’altre per sintonitzar-hi.
· Escoltar sense interrompre, assentint sense necessitat d’estar d’acord.
· Fer preguntes en el moment oportú per definir més bé el pensament aliè.
· Eliminar els elements que erigeixen barreres comunicatives (prejudicis, exigències, crítiques).
· Tenir cura de l’escolta davant d’aquelles afirmacions amb què estem en desacord.
IDEES CLAU
La capacitat dialògica és una eina evolutiva que l’ésser humà configura al llarg de la seva vida i constitueix un dels seus principals mitjans per enfortir les habilitats comunicatives i, en conseqüència, la seva capacitat d’expressió i relació.
L’aprenentatge del diàleg s’estableix en l’enfocament cap a l’altre. Hi intervé de manera significativa l’escolta activa i té lloc com un joc entre emissor i receptor que s’alimenta d’una sincronia en paraules, idees i moviment mitjançant la comunicació no verbal. La comunicació empàtica està fonamentada en aquests principis de diàleg actiu i es pot assolir adoptant els comportaments recomanats en aquest capítol.
Aquest darrer capítol del manual volem dedicar-lo a la resolució de conflictes amb un enfocament empàtic. És per aquest motiu que començarem fent una reflexió al voltant del nostre estil de reacció davant de situacions de conflicte.
Per tal de conduir als lectors a la identificació del seu estil de reacció, us plantegem les següents qüestions clau que ajudaran al desenvolupament de l'autogestió emocional i a la ressolució de conflictes.
Activitat
RESOLEM ELS CONFLICTES
Per entrenar la resolució dels diàlegs conflictius, descriu com et comportes i com et sents en les diferents situacions:
· Com actues amb qui et resulta difícil interactuar?
· En moments d’estrès, com acostumes a expressar-lo?
· En moments de conflicte amb algú, per fer front a comportaments pels quals et pots sentir agredit verbalment o emocionalment, quin és el teu estil primari (estil competitiu, conciliador, compromès, acomodat, evasiu, dissuasiu)?
· Creus que podries abordar de manera diferent cada situació i obtenir resultats més productius i saludables i, d’aquesta manera, millorar la teva reacció?
· Després d’un diàleg conflictiu, la sensació de malestar t’acompanya tota la jornada o actives mecanismes per gestionar-la i perquè s’acabi esvaint?
L’anàlisi d’aquestes qüestions i de les respostes que hi donem pot proporcionar-nos el mapa emocional amb què ens enfrontem a les situacions de conflicte.
En aquest punt cal establir unes pautes eficaces per desenvolupar la destresa necessària per evitar el malestar que segueix determinades converses amb una càrrega tensional molt alta.
Classifiquem els mètodes d’actuació en dos tipus: els que van enfocats cap als altres i els que enfoquem cap a nosaltres mateixos.
Els diàlegs difícils sovint arriben acompanyats de comportaments que dificulten l'entesa i l'apropament. La confrontació verbal és una de les causes que genera més desgast en les relacions personals i ens pot situar a desenvolupar una sèrie d'actituds reactives, poc reflexionades que inclouen elements de defensa o atac i acaben generant distanciament envers els altres. A continuació descriurem comportaments de referència que es poden adoptar davant de diàlegs difícils:
Finalment, cal remarcar la importància en la nostra pròpia gestió dels fets, treballant l'acceptació dels arguments aliens i donant-los el mateix valor que tenen els propis. En definitiva, cal plantejar-se un canvi de mirada i en enfocar-nos en donar respostes assertives i no en desenvolupar comportaments reactius.
Tal com apuntàvem, hi ha una doble dimensió en la gestió dels conflictes: la que establim per arribar a l’entesa amb l’interlocutor i la que hem de treballar a partir de la percepció que tenim de la nostra manera de gestionar els conflictes. En aquest apartat assenyalem dues eines que ens ajudaran a resoldre les situacions conflictives.
Diàlegs interns
Resulta essencial tenir cura dels missatges que ens enviem en situacions de tensió o conflicte. La percepció que un diàleg és difícil és subjectiva, de manera que cal fer un exercici de consciència que posi la situació a distància i permeti observar-la amb certa perspectiva.
L’actitud d’un observador extern ens pot ajudar a tenir una visió més objectiva. Així mateix, resulta convenient posar atenció en els missatges que ens enviem i observar-los evitant judicis. En el moment en què ens trobem davant d'un diàleg carregat de valoracions negatives i emocionalment tens, aquesta atenció ens ajudarà a aturar el diàleg negatiu amb nosaltres mateixos. Mitjançant la presa de consciència del nostre pensament, podem canviar allò que ens diem i, servint-nos de la tècnica de la conducció del pensament, entrenar-nos per governar les nostres pròpies idees.
Podem practicar una tècnica molt senzilla i molt útil com a rutina per a aquestes situacions:
En aquells moments en què prenguem consciència que ens estem parlant negativament a propòsit d’una persona o situació (o d’ambdues), aturarem el pensament i obligarem la nostra ment a cercar i expressar algun pensament positiu sobre la mateixa persona i/o situació. Buscarem tantes idees positives com idees negatives ens hem expressat a nosaltres mateixos i ens les enviarem. D’aquesta manera, farem neteja d’opinions, sanejarem el pensament i aturarem el cercle negatiu de percepció que s’acostuma a alimentar en aquest tipus de situacions.
Tenir cura dels nostres pensaments ens ajuda a cuidar la nostra relació amb nosaltres mateixos i amb els altres.
Respiració conscient
Una de les eines cabdals en la resolució de conflictes i la gestió emocional és la respiració conscient. És una de les tècniques base per construir relacions harmonioses i mantenir la serenitat i la concentració. Només des de la respiració conscient podem argumentar amb assertivitat i assolir la claredat de pensament necessària per centrar-nos en l’interlocutor i establir-hi una comunicació empàtica.
Com podem entrenar la respiració conscient?
Treballem la respiració diafragmàtica. En moments de tensió, angoixa o por, observarem que la nostra respiració es talla o fins i tot es bloqueja. Tendim a abusar de la respiració més toràcica. Si practiquem un tipus de respiració més ventral, aconseguirem que sigui molt més plena.
Fixem-nos en la respiració plena que tenim quan badallem. És així perquè l’oxigen omple no només els pulmons, sinó també el diafragma. Per això experimentem una sensació de plenitud.
La bona respiració ens aporta energia i ens ajuda a gestionar les emocions: l’oxigenació plena és una de les fonts principals de regeneració. Quan respirem de manera entretallada o superficial, el cervell no rep prou oxigen i, consegüentment, les seves capacitats queden minvades. L’oxigenació és un dels nostres aliats davant les situacions de conflicte i les inseguretats. Tenim, doncs, un mecanisme natural i fisiològic sempre al nostre abast.
Alhora, la veu es projecta més sòlidament, ja que el diafragma intervé de manera determinant en la producció del so. El control de la respiració ens ajudarà a projectar-nos amb una entonació ben controlada. També ens ajudarà en aquells moments d’inseguretat o de nervis en què la veu pot sonar entretallada o massa dèbil. Per transmetre confiança als interlocutors, necessitem una veu ferma i ben direccionada.
Les pauses donen sentit al nostre discurs. En aquelles locucions en què parlem durant un període prolongat (discursos, conferències, formacions, etc.), és determinat que fem un bon ús de les pauses perquè el missatge es transmeti amb el ritme convenient i puguem reprendre els diferents apartats del discurs amb l’energia necessària.
Activitat
ENTRENAMENT DE LA RESPIRACIÓ CONSCIENT
Pautes per a una respiració conscient:
· Seure en un lloc tranquil i agradable.
· Adoptar una postura còmoda però a la vegada orgànica.
· Tancar els ulls.
· Inspirar en 4 temps, retenir en 4 temps l'aire, exhalar en 4 temps.
· Treballar la respiració diafragmàtica.
· No alimentar els pensaments que apareixen i tal com han aparegut, marxaran.
· Repetir l'acció tantes vegades com sigui possible durant 5-10 minuts.
Incorporant aquesta rutina a la pràctica diaria, assolirem l'hàbit saludable de la respiració conscient i augmentarà la capacitat d'autogestió emocional, disposant d'una eina efectiva també per a la gestió de conflictes i situacions d'estrès.
En aquest vídeo podem observar com uns infants resolen les seves situacions de conflicte mitjançant la pràctica de la respiració conscient.
IDEES CLAU
En la gestió de conflictes, establirem uns comportaments que afavoreixen l’entesa i la reducció de tensió en els interlocutors. D’altra banda, disposem de dos mecanismes útils per rebaixar el malestar emocional que les situacions conflictives comporten en un mateix.
Els dos mecanismes impliquen prendre consciència en una doble dimensió. Una dimensió és més mental i va enfocada a allò que ens diem, als nostres diàlegs interns. Els hem de revisar, hem de detectar quan ens perjudiquen i deterioren la nostra relació amb nosaltres mateixos i amb els altres, i els hem de conduir allà on més ens afavoreixen.
L’altra és més fisiològica i se centra en una respiració atenta, conscient i orientada a calmar la nostra ment i a provocar un petit massatge intern que ens aporti benestar i ens permeti tenir un pensament lúcid, un diàleg assertiu i una expressió de confiança i empatia. Les dues tècniques, perquè siguin efectives i estiguin sempre al nostre abast, s’han d’entrenar habitualment i s’han d’incorporar a la rutina.
Si dediquem temps a tenir cura de nosaltres mateixos, podrem tenir cura de la nostra comunicació i de les nostres relacions.
En aquest manual ens hem endinsat en el coneixement de la comunicació personal i en el desenvolupament de l’empatia com a eina fonamental per aconseguir l’entesa amb els altres.
L’ésser humà destaca precisament per la seva capacitat de desenvolupar un llenguatge ric i intel·ligent i per generar relacions a través seu. Si bé, al llarg de la història, els paràmetres comunicatius han evolucionat exponencialment, adoptant múltiples formes i condicions, actualment la comunicació humana continua sent un dels elements primordials per a la vida en societat. Aprenem a parlar durant els primers anys de vida i tenim capacitat per adquirir diferents llenguatges que ens permeten establir relació amb individus d’altres cultures. Ara bé, hi ha una dimensió tant o més important que la del domini del llenguatge, que no és sinó la capacitat de connexió, és a dir, la capacitat de “posar-se en la pell de l’altre”.
No podem tenir relacions òptimes si no desenvolupem les eines necessàries per fer-les possibles. Per aquest motiu, hem d’autoexigir-nos el conreu de la capacitat empàtica, que, com hem analitzat en els anteriors capítols, es fonamenta en diversos factors, tots els quals són dignes de primeríssima atenció al llarg de la nostra vida professional i personal: l’autoconeixement, l’escolta activa, la capacitat dialògica, la gestió emocional i l’adequada comunicació no verbal. Sense aquestes habilitats no podrem construir una comunicació personal sòlida i, alhora, prou flexible i adaptable, en evolució i creixement permanents.
Esperem que el manual hagi contribuït a generar processos de reflexió i d’introspecció, i que hagi aportat, també, indicacions concretes perquè el lector assoleixi millores i coneixements clau en l’univers de la comunicació.
BACH, E.; FORÉS, A. (2008). Asertividad para gente extraordinaria. Barcelona: Plataforma Editorial.
Manual que ens acosta, de manera molt pràctica i entenedora, al món de la comunicació i de les relacions humanes, posant el punt de mira en el concepte d’assertivitat i aportant exemples i situacions concrets per orientar el lector en el desenvolupament d’aquesta capacitat.
BARÓ, T. (2018). Inteligencia no verbal. Barcelona: Editorial Planeta.
Aquesta obra de Teresa Baró presenta els aspectes més rellevants de la comunicació no verbal, convida a la millora de les habilitats comunicatives i analitza tots aquells senyals que enviem als interlocutors amb els moviments del nostre cos.
CARDÚS, S. (2003). //Ben educats//. Barcelona: La Campana.
En aquesta obra trobem una aproximació a l’univers dels valors. Una anàlisi exhaustiva de les convencions socials establertes i una proposta clara per incorporar-les adequadament en el nostre dia a dia per millorar la convivència.
CARPENA, A. (2016). La empatía es posible. Bilbao: Desclée De Brouwer.
Estudi complet sobre l’empatia en què l’autora ens convida a reflexionar a partir d’un marc teòric del concepte en què es vinculen clarament les diferents etapes dels individus. Així mateix, ens ofereix exemples i propostes pràctiques per aplicar a l’àmbit educatiu.
PEASE, A.; PEASE, B. (2003). El lenguaje del cuerpo. Barcelona: Paidós Comunicación.
Manual de referència per descobrir la comunicació no verbal i entendre el codi de la gestualitat humana. Hi trobarem un catàleg exhaustiu amb il•lustracions dels moviments que adoptem en la comunicació quotidiana i la influència que exerceixen sobre el missatge.
PUNSET, E.; BISQUERRA, R. (2019). Universo de emociones. Barcelona: PalauGea.
Manual de dos autors de referència en la gestió emocional que, d’una manera visual i amb un disseny innovador, ens submergeix en totes les galàxies emocionals, definint més de 300 emocions que qualsevol individu pot sentir al llarg de la vida. Ajuda a identificar què sentim i a posar-hi nom i significat.
SERRANO, S. (2007). El regal de la comunicació. Badalona: Ara Llibres.
En aquest llibre l’autor analitza les claus de la comunicació en totes les seves manifestacions. És un manual clarificador per entendre el procés de la comunicació humana i molt útil per acostar-se a les millores que s’han d’anar incorporant al llarg de la vida si es vol evolucionar en aquest terreny.
SOLER, J.;CONANGLA, M. (2008). No són contes, és la vida! Barcelona: La Magrana.
Recull de relats curts sobre ecologia emocional que ens fan reflexionar sobre la gestió que fem de les nostres emocions. Ajuda els lectors a identificar el seu posicionament davant les infinites possibilitats i situacions que ens ofereix la vida.