Per què dic blanc si vull dir negre

L’assertivitat és un concepte desenvolupat pels psicòlegs que treballen les habilitats socials. De fet, per alguns autors, assertivitat és sinònim d’habilitat social. La conducta assertiva es defineix com l’expressió adequada de les emocions en les relacions socials, sense que hi hagi ansietat o agressivitat.

El comportament assertiu facilita que la persona estigui més satisfeta amb si mateixa i amb els altres. Un dels components ètics que es pressuposa en l’actitud assertiva és el fet que ningú no té dret a aprofitar-se dels altres. L’assertivitat també parteix del concepte d’igualtat entre les persones i del dret de cadascú a manifestar les pròpies opinions. En aquest sentit, l’asserció implica el respecte envers els altres i envers un mateix, és a dir, el respecte als drets de l’altre i a defensar els drets propis.

Aquestes conductes tenen conseqüències negatives en les relacions humanes i originen conflictes de conducta i de personalitat:

• La conducta agressiva pot arribar a tenir conseqüències aparentment favorables a curt termini, perquè les persones que la desenvolupen aconsegueixen els seus objectius i manifesten els sentiments de manera agressiva i violenta, però aquesta conducta anul·la el dret de les altres persones i genera odi i ressentiment. A llarg termini, doncs, la gent evita el contacte social amb la persona agressiva. De vegades la nostra societat premia la conducta agressiva amb el nom de conducta ambiciosa, però el preu d’aquesta «ambició» és deixar de banda els altres i tenir problemes en les relacions interpersonals.

• S’ha comprovat que la conducta passiva està relacionada amb sentiments de culpa, d’ansietat i sobretot amb una baixa autoestima. Desenvolupen aquest tipus de conducta les persones que sempre tenen por de molestar els altres, que no saben afrontar una negativa o un rebuig i que tenen un sentiment d’inferioritat.

La vida i les relacions entre les persones suposen dificultats i conflictes. Davant els conflictes, les persones tenen tres alternatives: lluitar, fugir o raonar.

• Lluitar vol dir fer servir la violència, física o verbal, per resoldre un conflicte. La lluita, tant si es guanya com si es perd, provoca odi i malestar a les persones.

• Fugir vol dir escapar-se, no afrontar el problema, amagar-se. Les conseqüències psicològiques de la fugida, a llarg termini, són sensació de frustració i malestar.

• Raonar implica utilitzar el llenguatge, el sentit comú, la intel·ligència i el pacte per resoldre un conflicte. En l’àmbit psicològic, el raonament origina benestar amb si mateix i no afecta l’autoestima.

Podem identificar cada conducta de la manera següent:

A aquesta conducta s’hi oposen dos models, la conducta agressiva i la conducta passiva, que serien dos tipus de conducta no assertiva:

• La conducta agressiva implica la defensa dels drets personals i l’expressió dels sentiments, els pensaments i les opinions de manera inapropiada i violant els drets de les altres persones.

• La conducta passiva va en contra dels drets propis perquè implica la incapacitat d’expressar els sentiments, els pensaments i les opinions i permet, alhora, que els altres els vulnerin.

Per exemple, viure i ser educat en un ambient agressiu és un motiu que explica una conducta agressiva (no assertiva) en l’adultesa.

D’una manera més genèrica, la causa de moltes conductes no assertives són diverses pors, tant personals com socials.

Les pors més habituals són:

• Por de la resposta agressiva dels altres.
• Por de sentir-se culpable.
• Por de fer el ridícul.
• Por de perdre l’estima dels altres.

El sentiment de culpa també és una causa de les conductes no assertives.

La vergonya, tant d’un mateix com la social, és una altra causa de les conductes no assertives. Aquest tema està relacionat amb el nivell d’autoestima de cada persona.

Per això, davant una situació conflictiva la persona agressiva:

• Té tendència a manipular les persones per aconseguir el que vol encara que sigui perjudicant els altres.
• Adopta una posició de lluita en què només vol derrotar l’oponent, quan algú s’oposa a la seva opinió o voluntat.
• No s’interessa pel que els passi als altres sempre que guanyi.
• Fa mal, si escau, per aconseguir el que vol.
• Hi surt perdent perquè, un cop acabat el conflicte, té sentiments de culpa i d’insatisfacció per no haver sabut resoldre el conflicte d’una altra manera.

Per això, davant una situació conflictiva la persona passiva:

• Suporta el que calgui per no empitjorar la situació.
• Es reprimeix.
• Se sent víctima.
• Demana permís per parlar del que la preocupa i, si no, calla.
• Té una actitud de timidesa i no s’expressa clarament, ja que creu que els altres no consideren importants els seus punts de vista.
• Posposa de seguida la conversa per por del que pugui passar.
• No diu res davant la situació i més tard es lamenta.
• Se sent humiliada, i els seus diàlegs interns són sobre el que hauria d’haver dit i fet, cosa que la deprimeix encara més i fa que eviti el conflicte.

Per això, davant una situació conflictiva la persona assertiva:

• És capaç de negociar i arribar a acords viables.
• És capaç de controlar situacions difícils.
• Diu les paraules adequades a la situació.
• Està satisfeta amb els resultats de la seva conducta.
• Busca canvis d’actituds a les dues parts del conflicte per aconseguir un equilibri.
• Té com a objectiu resoldre el conflicte.
• Expressa amb claredat el que vol aconseguir.

1. Dret a mantenir la dignitat i el respecte comportant-se de manera assertiva —fins i tot si afecta els altres—, sempre que no vulneri els drets humans bàsics dels altres.
2. Dret a ser tractada amb respecte i dignitat.
3. Dret a rebutjar peticions sense haver de sentir-se culpable o egoista.
4. Dret a experimentar i expressar els seus propis sentiments.
5. Dret a aturar-se i pensar abans d’actuar.
6. Dret a canviar d’opinió.
7. Dret a demanar el que vol acceptant que els altres tenen dret a dir que no.
8. Dret a fer menys del que humanament és capaç de fer.
9. Dret a ser independent.
10. Dret a decidir què vol fer amb el seu cos, el seu temps i la seva propietat.
11. Dret a demanar informació acceptant que els altres tenen dret a negar-la.
12. Dret a cometre errors, i també a ser-ne responsable.
13. Dret a trobar-se a gust amb si mateixa.
14. Dret a tenir les seves pròpies necessitats i que aquestes necessitats siguin tan importants com les dels altres.
15. Dret a demanar — i no pas exigir— als altres que responguin a les seves necessitats i decidir si vol satisfer les necessitats dels altres.
16. Dret a tenir opinions i expressar-les.
17. Dret a decidir si vol satisfer les expectatives d’altres persones o si es comporta seguint els seus interessos, sempre que no vulneri els drets dels altres.
18. Dret a parlar sobre el problema amb la persona involucrada i aclarir-lo, especialment en els casos en què els drets no són del tot clars.
19. Dret a triar no comportar-se de manera assertiva o socialment «correcte».

Observa les diferents conductes agressiva, passiva i assertiva en la vida quotidiana que es presenten a les imatges següents. Els fragments pertanyen al llibre Cambrer, aquest cafè està fred!, de Raquel Ballesteros (Angle Editorial, Barcelona, 2015).

El mètode per adquirir aquesta conducta té tres fases:

• Primera fase. Reconèixer si la nostra conducta és agressiva, passiva o assertiva.

• Segona fase. Si la conducta és agressiva o passiva, decidir que és convenient canviar-la.

• Tercera fase. Aplicar i practicar una de les tècniques assertives per modificar la conducta agressiva o passiva i convertir-la en assertiva.

La metodologia concreta per canviar les conductes agressives i passives consisteix a entrenar-se en una sèrie de tècniques o exercicis. L’entrenament requereix constància i una pràctica continuada.

És aconsellable començar practicant aquests exercicis en contextos senzills i amb persones amb qui no tinguem gaire relació afectiva per anar ampliant el cercle fins a practicar-les amb les persones més pròximes.

Per practicar la tècnica de dir que no, cal tenir en compte els criteris següents:

1. Respondre de manera tranquil·la i amb veu moderada.
2. Mirar l’interlocutor o interlocutora.
3. Mantenir una postura corporal relaxada.
4. Ser constants i tossuts en la negativa.
5. Decidir exactament quin és el missatge que es vol transmetre i mantenir-lo.
6. Si no es creu convenient, no cal donar explicacions a la negativa.

Quan diem que no, podem provocar una reacció agressiva per part de la persona que rep la negativa. Cal considerar l’efecte emocional d’aquesta resposta per ser encara més ferms en la negativa. Possiblement el nostre interlocutor o interlocutora no acceptarà de seguida la negativa, i fins i tot pot ser que ens faci xantatge emocional. Cal ser constants i pacients si el no és la resposta que realment volem.

L’acceptació i el reconeixement de crítiques per part de la persona assertiva es basa en el dret a cometre errors sense sentir-se’n culpable, sinó només responsable. Si la crítica no és certa, la conducta assertiva consisteix a negar de manera clara la veritat de la crítica.

A l’hora d’acceptar crítiques, cal tenir en compte els criteris següents:

1. Acceptar clarament la crítica (en el supòsit que sigui certa).
2. Negar de manera clara i contundent la crítica (en el supòsit que no sigui certa) sense ofendre la persona que la fa.
3. Reconèixer la crítica concreta que es fa i no pas generalitzar-la a altres crítiques semblants.
4. No contraatacar amb una altra crítica.
5. Mantenir un to de veu adequat, ni massa alt ni massa baix.
6. Mantenir una actitud corporal relaxada.
7. Mirar l’interlocutor o interlocutora.

També és una característica de la conducta assertiva fer crítiques quan una persona creu que té dret a fer-ho. En aquest cas, cal tenir en compte que la persona assertiva es fa responsable de la crítica i, per tant, sempre comença la frase dient: «Des del meu punt de vista…», «A parer meu…», etc.

La persona assertiva demana un favor de manera clara i concreta, sense exigir ni amenaçar, sense excusar-se i acceptant la possibilitat d’un refús. També es pot donar el cas que la persona a qui demana el favor tingui dubtes o reticències. En aquest cas, la conducta assertiva consisteix a tornar a insistir demanant el favor, és a dir, demanar-lo un parell de vegades però deixar-ho córrer si l’altra persona no manifesta clarament la seva voluntat d’ajudar.

A l’hora de demanar favors, cal tenir en compte els criteris següents:

1. Ser específics quan es demana el favor.
2. Començar la frase en primera persona: «Voldria… », «M’agradaria…», «Desitjaria…», etc.
3. No disculpar-se per haver demanat un favor.
4. Justificar-se només si es considera convenient.
5. Acceptar que els altres tenen dret a dir que no.
6. Insistir dues vegades a demanar el favor si l’interlocutor o interlocutora dubta.
7. No plantejar el favor com una acció que cal retornar al cap d’un temps.

La cessió és un element fonamental en el pacte, però no vol dir que cada persona cedeixi el 50 % del tema que es tracti. En determinades situacions pot ser que el més just sigui que una persona cedeixi més que l’altra. Quan una situació conflictiva es resol amb el pacte, l’estat emocional és positiu i de satisfacció malgrat haver cedit part de les pretensions inicials.

A l’hora de fer compliments, cal tenir en compte els aspectes següents:

1. Dir el nom de la persona a qui es fa el compliment.
2. Fer lloances de conductes o aspectes molt concrets de l’altra persona.
3. Expressar les lloances amb frases personalitzades i que mostrin els sentiments, com ara: «M’agrada com…», «M’encanta la teva manera de…», etc.
4. No fer compliments si immediatament es vol demanar un favor a l’altra persona.

Si una persona felicita algú per alguna tasca realment destacable, per haver resolt molt bé un conflicte o haver proposat una solució útil, la persona que rep el compliment no hauria de comentar: «És la meva feina…» o «Qualsevol ho pot fer…».

El fet de no manifestar de manera clara l’acceptació dels compliments pot suposar que a llarg termini no se’n rebin més.

A l’hora de manifestar aquests estats d’ànim, cal tenir en compte els punts següents:

1. Parlar concretament de la conducta que disgusta i no pas criticar la persona.
2. Limitar-se en el discurs i evitar els parlaments llargs fent repeticions i donant voltes al tema.
3. Parlar sempre en primera persona i no generalitzar o fer afirmacions taxatives.
4. Demanar un canvi de conducta, si escau, sempre de la manera més concreta possible.

Alguns autors han especificat una mena de protocol de diversos passos per portar a terme aquesta conducta. Una estructura clàssica és la proposta de Gambrill i Richey, que citen cinc passos:

Les persones passives tenen dificultats a posar en pràctica aquest comportament perquè tenen por del que pensaran els altres si mostren el seu enuig de manera clara o perquè creuen que no tenen dret a expressar els seus sentiments o estats d’ànim negatius.

Totes les consideracions anteriors també serveixen per manifestar opinions i sentiments agradables.

Quan la persona assertiva expressa la seva opinió, ho fa de manera clara i sempre després d’haver decidit si manifesta o no aquesta opinió. També és un dret assertiu abstenir-se d’opinar sobre un tema o situació malgrat les pressions dels altres.

Un dels recursos per desenvolupar una conducta assertiva és pensar de manera racional. Molt sovint ens inventem arguments i busquem justificacions que no són racionals, i una de les conseqüències és comportar-nos de manera passiva o agressiva.

El psicòleg Albert Ellis va desenvolupar un model que permet identificar quins pensaments són racionals i quins no ho són, i també un mètode per pensar racionalment.

Segons Ellis, l’explicació de la conducta segueix el patró conegut com a ABC:

1. Un fet o esdeveniment (A) és interpretat per una persona, que a partir del fet desenvolupa una sèrie de creences (B).
2. Les creences (B) poden ser lògiques i racionals (rB) o bé il·lògiques i irracionals (iB).
3. A partir d’aquestes creences es desenvolupen unes conseqüències (C), que poden ser emocionals (Ce) i/o conductuals (Cc). Per tant, les conseqüències d’una conducta no es deuen als fets o les circumstàncies, sinó a les creences i interpretacions que en fan les persones.

Ellis conclou que els pensaments irracionals són conductes de tipus absolutista i d’exigència radical que responen a l’ordre «he de fer». Aquests pensaments es desenvolupen en tres àrees: individualment, els altres i el món en general.

Exemples de creences irracionals:

• «Sempre he de funcionar bé».
• «Els altres han de tractar-me bé».
• «La vida, el món, m’ha de donar el que vull».

Les distorsions cognitives són hàbits de pensament que s’utilitzen habitualment per deformar negativament la realitat. Les distorsions posen etiquetes, són maximalistes, separen de la realitat, i també acostumen a ser inexactes i imprecises.

Hi ha 10 tipus de distorsions cognitives, que són les següents:

1. Etiquetatge
2. Hipergeneralització
3. Filtració
4. Autoacusació
5. Polarització
6. Lectura del pensament
7. L’error de l’endeví
8. Magnificació i minimització
9. Raonament emocional
10. El deure

És així fins al punt que arribem a afirmar que som «un fracàs total», «completament estúpids» o «totalment neuròtics». Això també passa amb els col·lectius i és la font dels prejudicis.

Aquesta manera d’avaluar les coses no és realista, ja que la vida no es presenta sempre de manera tan radical. Ningú és completament rebutjable o meravellosament atractiu. Els absoluts no existeixen. Posar-se etiquetes a si mateix no només és contraproduent, sinó que és irracional. El teu «ésser» no es pot reduir a cap de les coses que fas. La vida és complexa i sempre canviant.

Si s’utilitza una metàfora, series més semblant a un riu que no pas a una estàtua. En cas que siguis una d’aquestes persones, hauries d’intentar no etiquetar-te negativament, ja que és massa simplista i erroni.

Com a exemple, imagina’t que una persona ha tingut una entrevista amb un client o proveïdor que no ha anat bé i decideix que no serveix per a les entrevistes i diu que no li aniran mai bé.

Aquestes hipergeneralitzacions limiten la percepció del món i impedeixen poder tenir una conducta racional. Des del punt de vista lògic, són fàcils de contradir, perquè un fet aïllat no permet fer la inferència que sempre es produirà. La hipergeneralització utilitza els adverbis i pronoms sempre, mai, ningú, tothom.

La metàfora de la filtració seria contemplar la realitat a través d’unes ulleres de sol molt fosques que només permeten veure els aspectes negatius.

Com a exemple, es presenta la visió d’una persona que és responsable d’un equip molt eficient, però en el qual hi ha dues persones difícils. Quan se li pregunta pel seu equip, afirma: «És terrible, tinc un equip d’allò més problemàtic. De fet, tinc dos col·laboradors que són espantosos. Tinc mala sort amb aquest equip».

La distorsió de la filtració genera emocions negatives i afecta l’autoestima. Racionalment, la filtració es pot combatre adoptant una visió global i sistemàtica de la realitat. No es tracta d’eliminar els aspectes negatius, sinó de tenir en compte tots els aspectes. En el cas anterior, doncs, caldria dir: «Tinc un equip amb què treballo amb molt gust, i només dos membres de l’equip són problemàtics».

Un símptoma observable d’aquesta distorsió és la disculpa contínua. Com a exemples, imagina’t que et claven una empenta a l’autobús i ets tu qui et disculpes o bé quedes amb un amic però no es presenta, i penses que has estat tu qui s’ha equivocat d’hora. L’autoacusació et farà sentir una culpa paralitzant.

Tenir influència sobre certes persones no vol dir controlar tot el que fan. Per tant, no et pots sentir responsable dels actes dels teus germans, pares, amics, etc.

La polarització és dividir tots els actes i les experiències en dicotomies, per això tècnicament aquesta distorsió s’anomena pensament dicotòmic. Les formes de pensament «tot o res» estan directament relacionades amb una tendència malaltissa envers el perfeccionisme i fan que tinguis por de cometre un error perquè llavors estaràs «absolutament malament».

Com a exemple, imagina’t que fas un expedient i hi ha un petit error, i després estàs malament a causa del remordiment que això et provoca, ja que penses que només hi ha dos tipus d’informes, els que estan bé o els que estan malament. Pensar d’aquesta manera serà negar la realitat: molts informes tenen petits errors que no afecten la seva validesa global.

Els absoluts no existeixen. No es poden fer afirmacions com ara «o guanyo la beca o fracasso», «si no convenço aquella persona, seré un incompetent», «si no estic sempre content, és senyal que estic deprimit». No hi ha una única manera de viure.

Si tens una baixa autoestima, creus que els altres també pensen el mateix. Com a exemple, imagina’t que estàs fent una presentació davant un grup i creus que no domines el tema i que expliques malament, i aleshores penses: «Segur que estan avorrits i se’n riuen perquè no ho sé fer bé i no domino el tema».

Aquest pensament distorsionat provoca que posis menys interès en l’explicació i finalment la presentació sí que podria arribar a ser realment avorrida. Lògicament, és fàcil de refutar, perquè no és possible endevinar el pensament dels altres.

L’endeví té, a més, un to totalment catastrofista. A partir d’un petit contratemps, es desencadena una relació de conseqüències nefastes en el futur.

Un exemple seria la conducta d’una persona d’un equip que, quan es planteja a la organització una nova estructura de funcionament o d’horaris, afirma que no funcionarà, que serà un desprestigi per a l’organització i que perjudicarà l’eficàcia de la feina. La refutació d’aquesta distorsió es basa en el principi lògic que no és possible endevinar el futur.

Oblidar-se d’una cita es pot convertir en una tragèdia i obtenir un premi pot esdevenir una cosa sense cap importància. La reestructuració mental ha de consistir a fer-nos apreciar tot el que realment fem bé i, alhora, ajudar-nos a conviure amb les nostres pròpies mancances.

Una veritable autoestima s’expressarà tant per la seva capacitat d’acceptar els errors com de reconciliar-nos amb la persona que veiem al mirall quan ens hi mirem.

«Em sento inútil; per tant, és que soc inútil». Aquest pensament és erroni, perquè els nostres sentiments reflecteixen els nostres pensaments. Si aquests pensaments són distorsionats, com acostuma a passar, les nostres emocions no seran vàlides.

El raonament emocional intervé sempre en el qüestionament de la nostra pròpia autoestima. Que les coses ens semblin negatives no vol dir que ho siguin. Són els pensaments els que motiven les emocions, i no pas a l’inrevés, com fins ara pensàvem. Per tant, caldrà canviar les creences per aconseguir una bona imatge de nosaltres mateixos.

«He de…» és una expressió habitual que manifesta una distorsió cognitiva important. Ellis afirma que els «he de…» i els «hauria de…» són uns tirans que agredeixen sistemàticament l’autoestima. A més, justifiquen les conductes no assertives: «He d’ajudar sempre i fer el que em demanen (conducta passiva)» o bé «He de mantenir el meu punt de vista sense cap objecció (conducta agressiva)».

La distorsió del deure es pot combatre amb una anàlisi que tingui en compte de manera racional les limitacions pròpies i que relativitzi les exigències o normes dels altres.

Tot seguit, es presenta una taula amb el resum de les distorsions cognitives.