La dansa dels joncs

En aquest dossier s’exposen consideracions, reflexions i diverses teories sobre el canvi personal, les seves causes, les resistències per canviar i els seus beneficis, tant en la vida personal com en l’àmbit professional.

No es tracta de canviar per canviar o de ser flexible perquè sí. La qüestió és canviar per millorar, adaptar-se a la realitat i créixer com a persona sense deixar de ser un mateix. D’aquí ve el títol «La dansa dels joncs», perquè els joncs s’adapten al vent i als canvis de la realitat, però continuen sent ells mateixos.

Les consideracions següents ens ajuden a investigar tot allò que s’experimenta durant un canvi:

1. Les persones poden sentir-se incòmodes i observades per altres persones.
2. Les persones acostumen a sentir-se soles, insegures o confuses durant aquest procés.
3. En els canvis, s’acostuma a pensar més en allò que es perd que en allò que es guanya o s’intercanvia.
4. El desig de canvi es reforça si es realitza amb altres persones.
5. La confiança en el líder o la percepció d’un benefici personal faciliten el canvi.
6. L’ambigüitat durant el procés de canvi possibilita l’expressió de la pròpia personalitat.
7. Existeix una percepció de màxim canvi tolerable, que va evolucionant durant el procés.
8. Les persones tenen la percepció que els falten idees o recursos per canviar. El coneixement facilita el canvi.
9. Tot canvi requereix energia, recursos i temps, i aporta aprenentatges.
10. La predisposició personal al canvi és variable.
11. Els canvis provoquen una reacció en cadena, afecten tant altres persones com la situació, i generen una nova realitat.
12. Quan disminueix la pressió, es tendeix a tornar al comportament habitual.

Un individu que estigui en condicions d’acceptar o de refusar un canvi pot resistir-s’hi per múltiples raons, tal com es veu a la taula següent:

Vegem alguns dels mitjans que utilitzen aquesta mena de persones:

L’especialista en lideratge i gestió empresarial James O’Toole proposa les hipòtesis següents, que expliquen també per què la gent es resisteix al canvi.

Hi ha una relació directa entre el canvi i les emocions. Tot canvi provoca un seguit d’emocions, que estan associades a les diverses fases del canvi. En l’esquema següent trobem les diverses fases del canvi i les emocions associades. Aquesta consciència ens ajudarà a entendre allò que experimentem durant el canvi.

Com que el que hem fet tota la vida ens funciona, ens hi conformem i deixem d’experimentar, perquè experimentar vol dir assumir el risc que no surti bé, que prenguem mal o que es tirin per terra les nostres creences.

La manera com cada persona experimenta la zona de confort depèn de molts factors. En destaquem tres tipus:

Cultures com la nostra fan que el fracàs es percebi com una tragèdia. A tots ens ha passat: algú ens adverteix que alguna cosa que volem fer sortirà malament i que ens en penedirem. Si acaba sortint malament —cosa que pot passar—, ens «obliga» a abaixar el cap davant la seva capacitat d’endevinar el futur («ja et vaig avisar»). Altres cultures, com l’anglosaxona, converteixen el fracàs en una experiència d’aprenentatge, en un estímul per tornar-ho a intentar evitant certs errors.

Les persones que assumeixen riscos amb més facilitat tendeixen a sentir-se més empresonades quan són dins de la zona de confort. Igualment, les persones que s’han arriscat amb èxit és més probable que es tornin a arriscar.

Quan tenim un problema o una necessitat i hem de buscar una solució innovadora, és més fàcil que sortim de la zona de confort.

Doncs, principalment, la por al canvi. Però també hi ha altres motius:

• Hàbit: som animals de costums i organitzem la nostra vida en funció d’unes rutines, que ens costa molt canviar.
• Fracàs: tenim por de provar coses noves per temor d’equivocar-nos.
• Mandra: aquelles coses que requereixen una mica d’esforç ens fan una mandra terrible, perquè estem molt acomodats.
• Inseguretat: quan hom dubta de si mateix li costa molt fer un pas endavant i córrer riscos, perquè, si li surt malament, suposarà una punxada en la seva ja baixa autoestima.

Sortir de la zona de confort ens aporta molts beneficis, tant en l’àmbit personal com en el professional.

A continuació te'n presentem alguns exemples:

• Estimula el nostre afany de superació: quan aconseguim sortir de la nostra zona de confort i ampliar-la, la satisfacció personal és molt gran i això ens fa avançar i créixer com a persones.
• Fomenta el creixement personal: adonar-nos que som capaços d’aconseguir allò que ens feia por resulta una aportació molt valuosa a la nostra personalitat. La càrrega d’experiències ens acompanya en el nostre camí per explorar més enllà de la nostra nova zona de confort.
• Ens permet aprendre a gestionar els imprevistos: diem adeu a l’avorrida seguretat de la zona de confort i incorporem milers d’eines per fer front als imprevistos que puguin sorgir.
• Augmenta la seguretat en nosaltres mateixos: quan un s’enfronta a un repte i el supera, creu una mica més en si mateix, i això li aporta una injecció de valentia i seguretat per fer el pas següent, i així successivament.

En aquest mòdul hem comprovat com els canvis són naturals en la naturalesa, les persones i la l societat. Malgrat aquesta realitat, mostrem moltes resistències al canvi per la por a perdre el nostre estat actual i la incertesa del futur. Malgrat aquestes resistències, disposem de recursos per poder enfrontar-nos.

S’analitza les emocions que van associades al canvi, que comencen des d’un inici de preocupació i rebuig al canvi, passant per la por, la frustració i la nostàlgia fins a desembocar en un interès i una confiança quan s’accepta el canvi .

La zona de confort és un concepte de psicologia que explica els àmbits de la nostra vida que són coneguts i on ens sentim segurs, encara que puguin ser desagradables. L’aferrament a la zona de confort dificulta l’acceptació dels canvis i l’ampliació de la zona de confort ens permet integrar-los.

Si volem esbrinar les creences que guien les conductes (les nostres o les dels altres), ens hem de fer preguntes com:

• Per què ho fas, això?
• Quin significat té per a tu?
• Què passaria si no ho fessis?
• Què consideres enriquidor de tot això?

Les creences limitadores actuen, doncs, com a «virus mentals», ja que la seva capacitat de destrucció és tan important com la d’un virus biològic o informàtic.

Un virus mental és una creença limitadora que s’arriba a convertir en una profecia que es compleix. Descobrir aquestes creences —tasca gens fàcil, perquè algunes són inconscients— és el primer pas per intentar substituir-les per d’altres més útils o adients.

En aquest esquema es veu el procés següent: les creences limitadores són pensaments; els pensaments van associats a sentiments que provoquen i generen comportaments; aquests comportaments queden fixats en l’inconscient de les persones i reforcen la creença limitadora.

Per modificar conductes cal modificar les creences. Actuem d’acord amb unes creences que ens poden limitar. Tot seguit, proposem una sèrie de canvis de creences i pensaments que ens portaran com a conseqüència un canvi de conducta.

Si hom comprèn que l’única cosa que s’interposa entre la situació actual problemàtica i l’objectiu que persegueix és una creença, pot començar provant d’adoptar-ne una de nova simplement obrant com si ja fos certa, i aleshores preguntar-se:

• Quines noves accions realitzaria si em cregués aquesta nova creença?
• Quines coses que ara faig canviarien?
• De quines coses seria capaç?

Contràriament al que es pot pensar, les creences no tenen cap relació amb la lògica, i, per això, és inútil intentar canviar les creences pròpies o les dels altres fent notar com d’il·lògiques poden ser.

És impossible canviar les pròpies creences o les dels altres a partir de la lògica. Les creences estan fortament assumides i ens donen una gran seguretat psicològica.

La dificultat sorgeix quan volem canviar creences de manera conscient sense seguir aquest «cicle natural de canvi de creences», és a dir, quan intentem canviar-les «atacant-les» o «reprimint-les», ja que, de manera racional, sabem i hem comprovat que són creences limitadores que ens impedeixen créixer com a éssers humans i que incideixen de manera negativa en els aprenentatges, en la salut o en les relacions que mantenim amb l’entorn.

En aquest punt no podem oblidar que moltes creences limitadores s’han desenvolupat amb l’objectiu d’aconseguir algun propòsit (sovint inconscient) de caire beneficiós per a nosaltres, o bé s’han generat com a conseqüència d’acceptar com a inevitables situacions i comportaments; per tant, es fa del tot necessari, a l’hora de canviar una creença, identificar quina és la seva finalitat última o la seva intenció positiva i buscar-ne de noves que aconsegueixin els mateixos objectius.

Existeixen tres tipus de canvis:

• Evolutius: canvis en l’àmbit de la identitat.
• Generatius: canvis en l’àmbit de les creences i les capacitats.
• Remediatius: canvis en l’àmbit del comportament i l’ambient.

Per canviar una creença podem seguir els passos següents:

1. Definir la creença limitadora que volem canviar (per exemple, «el treball en equip no és eficaç»).
2. Esbrinar quina és la intenció positiva que té la creença que volem canviar (per exemple, «ningú qüestionarà les meves idees»).
3. Redefinir part de la creença limitadora, de manera que el canvi no es visqui de manera agressiva.

Aquest esquema pot veure’s afectat per les maneres de pensar de la persona. Aleshores, seria:

Aquest esquema de canvi s’organitza en quatre passos:

Identificar l’estat actual

• Com està actualment el teu cos?
• Com està el teu entorn?
• Quines són les teves conductes i accions?
• Quines són les teves habilitats i competències?
• Quins són els teus sentiments i les teves emocions?
• Quines són les teves creences i els teus pensaments?

Identificar l’estat desitjat

• Com vols que estigui el teu cos?
• Com vols que sigui el teu entorn?
• Quines són les conductes i les accions que desitges?
• Quines són les teves habilitats i les competències que desitges?
• Quins són els sentiments i les emocions que desitges?
• Quines són les creences i els pensaments que desitges?

Identificar els recursos

• De quins recursos disposes actualment?
• Quins recursos necessites per arribar a l’estat desitjat?
• Quines creences limitadores necessites eliminar?

En aquets mòdul hem analitzat el concepte de creences que són bàsicament els judicis i les valoracions sobre nosaltres mateixos, sobre els altres i sobre el món que ens envolta. Les creences bàsiques són conceptes essencials als quals ens atenem i que conformen la base de la nostra identitat.

Existeixen dos tipus de creences: les limitadores i les potenciadores. Les primeres ens impedeixen relacionar-nos correctament amb l’entorn i son barreres pel canvi. Les segones ens permeten una bona relació amb l’entorn i ens obren a acceptar i viure bé els canvis.

S’analitzen diverses estratègies per canviar les creences i s’estructura el model de canvi que s’inicia amb una anàlisi de l’estat actual, una visualització de l’estat desitjat i una relació dels recursos necessaris per passar d’un estat a l’altre.

Robert Dilts (1997), un dels teòrics de la programació neurolingüística, va desenvolupar un model de funcionament de les persones en què incloïa les creences i els valors.

Dilts defensa que podem explicar el nostre pensament i funcionament mitjançant un model que consta de sis àmbits.

El model analitza la relació entre diversos àmbits vitals de la persona: l’entorn on viu, les conductes, les capacitats, les creences i els valors, la identitat i l’espiritualitat.

Quan tots aquests àmbits estan alineats i són coherents, la persona està bé, còmode amb si mateixa. Quan no hi ha coherència o un dels àmbits es contradiu amb l’altre, es genera incomoditat, malestar i estrès. La solució a aquest conflicte és canviar l’àmbit que ens ocasiona la incoherència.

Els canvis d’àmbit són més complexos si comencem per la identitat, i més fàcils si comencem per l’entorn. En altres paraules, és més senzill canviar un entorn que canviar la nostra identitat.

La coherència entre els sis àmbits implica la modificació d’algun d’ells per tal d’aconseguir un equilibri.

Si, per exemple, la teva conducta es contradiu amb allò que creus, tens dues alternatives: canviar la conducta o bé canviar la creença, per tal de recuperar la coherència. Sense menystenir els arguments racionals, triaràs modificar una creença en funció de l’estat emocional que es generi amb el canvi.

Si canviant la creença aconsegueixes serenitat i satisfacció, aleshores aquesta serà la teva tria.

Analitzem la situació emocional del Robert.

Ens podem imaginar que el Robert passa una etapa d’insatisfacció, de mal humor, de vegades de tristesa i ràbia, potser de melancolia, neguit i tensió.

És evident que té força incoherències, segons el model que hem exposat. Aquestes incoherències fan que no hi hagi harmonia, i això li provoca els estats emocionals que hem comentat. Cal que faci canvis en alguns dels sis àmbits, per tal de recuperar l’equilibri i modificar els seus estats emocionals.

El Robert té moltes possibilitats de modificació. Cal escollir. Proposem diverses alternatives:

• Comencem per l’àmbit més fàcil de canviar: l’entorn. Cal que canviï de pis i busqui un pis assolellat, o bé cal canviar la creença que és bo viure en un pis amb sol. Qualsevol dels dos canvis li portaria un equilibri, una harmonia.
• Té un problema entre la conducta a la feina i el seu valor de la sinceritat. Té també alternatives: canviar de feina, modificar la conducta i dir al seu cap el que pensa, o bé modificar el valor sobre la sinceritat. Això també li passa, en l’àmbit conductual, amb la relació amb els amics.
• El tema de la seva habilitat en les noves tecnologies està relacionat amb la seva creença. Caldria un canvi de creença.
• Més complex és el tema del desig de tenir fills. Això és un tema d’identitat. Ser pare és una identitat diferent de la persona que no té fills. Canviar d’identitat (ser pare) implica canviar de creences, d’habilitats, de conductes i d’entorn. És a dir, la identitat de ser pare implica, perquè hi hagi harmonia, maneres de pensar, maneres de fer i entorns nous, potser molt diferents dels de la identitat de qui no és pare. Per exemple, cal canviar la conducta horària, com ara perdre nits, llevar-se a qualsevol hora, menjar a l’hora que es vol. Ser pare o mare implica una conducta disciplinada, adaptada a les necessitats horàries rutinàries dels fills. I també implica canvis de creences (sobre, per exemple, el que és un nadó) o canvis d’entorn (per exemple, canviar una habitació de la casa perquè hi dormi el fill o acceptar un pis desordenat, etc.).

Perquè el Robert recuperi un benestar emocional, cal que busqui els diversos equilibris i harmonies entre els àmbits analitzats. Si fa un canvi d’identitat i busca la coherència entre qui vol ser (pare), què creu i quins valors té sobre els fills i els pares, desenvolupa les seves habilitats (fer menjar per a nadons, canviar-los, jugar o explicar contes), modifica la seva conducta i adapta l’entorn (sol, mobles, espais), el Robert viurà estats emocionals agradables i satisfactoris.

Potser pensem o tenim la creença limitadora que els canvis costen i que són difícils i complicats. Per modificar aquesta creença, et proposem una llista de petites accions i conductes que ajuden a fer el canvi:

• Anotar coses que hagis fet bé, independentment de si han sortit bé.
• Escriure algunes necessitats teves.
• Donar-te temps (un minut) abans de prendre decisions senzilles.
• Investigar fora de les teves relacions habituals.
• Permetre’t un temps per concentrar-te, sense interrupcions, en una tasca que trobis molt enriquidora.
• Escoltar les teves intuïcions, encara que després no els facis cas.
• Imitar alguna cosa que fa bé una altra persona.
• Comunicar tres iniciatives o propostes teves.
• Escriure idees i sensacions en una llibreta.
• Reforçar, almenys un cop al dia, alguna acció que consideris positiva de les persones amb qui et relaciones habitualment.
• Practicar alguna activitat física que t’agradi per estimular el cos.
• Fer alguna cosa que no facis habitualment almenys un cop a la setmana.
• Cada cop que et queixis d’alguna cosa, buscar-ne almenys un aspecte positiu.

Existeix un model de coneixement de la realitat que s’anomena model del mapa i el territori i que ens pot ser molt útil en el nostre camí per aconseguir canvis que millorin les nostres relacions i la nostra tasca diària, personal i laboral.

La percepció de la realitat és una força que genera les nostres conductes i decisions. Si creiem que aquesta percepció és la correcta, actuarem d’aquesta manera i no canviarem. Cal adonar-se de si la percepció de la realitat és l’adequada per tal de canviar. El model del mapa i el territori ens dona pistes sobre aquesta qüestió.

Explicació del gràfic:

Mitjançant els sentits, anomenats també canals de percepció (visuals, auditius, cinestèsics —gust, olfacte i emocions—), tenim percepcions del món, és a dir, coneixem els objectes de la realitat, que anomenarem territori.

En el gràfic, el territori seria l’arbre. Això seria la font d’informació que tenim del món exterior, de la realitat.

Aquest informació és processada al nostre cervell i filtrada, és dir, deformada i manipulada per:

• La nostra personalitat i identitat, influïda pel nostre llenguatge i la nostra cultura i història.
• Les nostres expectatives, creences i valors.
• Les nostres experiències vitals i els nostres records.
• Els mecanismes de distorsió, generalització i omissió.

El significat dels filtres de la personalitat, les creences i els records és intuïtiu. Els mecanismes de distorsió, generalització i omissió funcionen de la manera següent:

• Distorsió: consisteix en una representació diferent de la realitat respecte a allò percebut a través dels sentits. Es tendeix a canviar dades, a afegir-hi la nostra pròpia interpretació o a no recordar-les amb exactitud. Es falsegen, per tant, les informacions.
• Generalització: una experiència que ha resultat vàlida en un moment determinat se segueix aplicant de manera indiscriminada en altres situacions noves, de tal manera que no tenim una visió real de les situacions, ja que hi apliquem l’experiència anterior que hem generalitzat.
• Omissió: procés pel qual eliminem tota aquella informació que no ens és rellevant, que ens passa desapercebuda o que no s’adapta al nostre sistema de creences. De tota una sèrie d’informacions que rebem del món exterior, en seleccionem unes i n’ometem d’altres, d’acord amb les nostres creences.

Després de passar per tots els filtres exposats anteriorment, ens fem una idea de l’arbre, del territori, que, de fet, ja no és pròpiament l’arbre, sinó l’arbre filtrat i manipulat també per la selecció que fem de les dades de les nostres opinions i del nostre estat físic i emocional del moment. El resultat és que hem elaborat un mapa, és a dir, un arbre que no és ben bé el territori, sinó l’arbre tal com el veiem; de fet, per a nosaltres, aquest és l’arbre «real», l’únic arbre que coneixem.

La nostra capacitat per captar la realitat ens permet construir el nostre propi model d’aquesta realitat amb l’ajuda dels cinc sentits. Aquest model és comparable a un mapa de carreteres, que ens serveix per orientar-nos. Però, de la mateixa manera que un mapa de carreteres no reflecteix de manera exacta una comarca o només ho fa d’una determinada manera, també el model del món és un simple apropament al món real.

No reaccionem davant dels esdeveniments reals del món, sinó davant del mapa que elaborem en el nostre interior d’aquests fets. Els nostres «mapes» poden anar variant. Aquest fet és el que fa possible que es produeixin canvis psíquics. La realitat és com és, però podem canviar els nostres «mapes» amb les tècniques adequades.

Cada persona té un mapa del món, que, per a ella, és l’adequat. Quan dues persones es comuniquen, ho fan mitjançant els seus mapes; és a dir, cadascú explica el món a través del seu mapa. Quan es produeix una bona comunicació, vol dir que els mapes coincideixen, almenys parcialment. Quan dues persones no es comuniquen gens, és que els seus mapes són molt diferents.

Una part molt important de l’origen dels conflictes comunicatius és que les parts implicades només tenen present la pròpia percepció de la realitat. És a dir, confonen el seu mapa amb el territori. Per tant, incrementar la nostra capacitat d’obtenir informació sobre la percepció del conflicte que tenen les altres parts implicades serà un recurs molt útil per afrontar-ne la resolució.

Establir relacions de confiança amb l’interlocutor ajuda a comprendre el punt de vista de l’altre i la concepció que té del problema.

En un equip hi ha tants mapes com persones que el formen. Prendre consciència de les «limitacions» del nostre mapa i entendre que els altres tenen un altre mapa és una actitud que afavoreix la comunicació.

Per tal de generar canvis en les nostres conductes, cal tenir clar que la realitat no és el territori, sinó el nostre mapa, i que podem canviar el mapa si som conscients dels filtres que hi estan intervenint. És difícil canviar si creiem que el nostre mapa és igual al territori i no som flexibles en la creació de mapes nous, que, d’alguna manera, ens acostin més al territori.

En aquest apartat s’explica el model de conducta proactiu i reactiu. És clar que els canvis no sempre venen sols. I, igualment, s’ha comprovat que les persones proactives faciliten i possibiliten els canvis, de la mateixa manera que les persones reactives hi són més resistents i disposen de menys alternatives i possibilitats. La realitat canvia i es mou si una persona (proactiva) l’empeny perquè canviï. I possiblement continuarà tot igual si una persona (reactiva) no fa cap acció.

Els conceptes proactiu i reactiu han estat desenvolupats en el context de la psicologia del treball, encara que inicialment van ser encunyats per Viktor Frankl, un neuròleg i psiquiatre austríac que va sobreviure als camps de concentració nazis. Amb el temps, el món laboral es va apropiar d’aquests principis i actualment són molt populars en aquest àmbit.

L’actitud bàsica de la persona proactiva és la de proposar solucions i assumir la responsabilitat en situacions de dificultat, sense que la convidin a fer-ho o la pressionin. La persona proactiva s’enfoca a l’acció per superar els problemes, que són percebuts com a desafiaments.

La seva reacció és fonamentalment passiva. No actua si no hi ha necessitat d’actuar. No proposa si res no l’hi obliga. No intenta anar més enllà, sinó que solament respon en cas que hi hagi un estímul que la inciti a fer-ho.

Per assimilar aquests conceptes, vegem com s’expressen en la realitat quotidiana. A continuació et mostrarem els principals trets del perfil d’una persona reactiva i d’una persona amb perfil proactiu.

Com es comporta usualment una persona reactiva:

• No sol preveure les conseqüències dels seus actes.
• Reacciona de manera impulsiva enfront dels problemes, gairebé sempre amb agressivitat o sentint-se intimidada.
• Rebutja l’anàlisi dels seus actes. Pensa que no val la pena, perquè cadascú és com és.
• Se centra en els factors externs per descobrir les causes dels seus problemes. Sol culpar aquests factors del seu malestar.
• Pensa molt a canviar d’entorn com a fórmula per resoldre les seves dificultats.

Com es comporta usualment una persona proactiva:

• Sol ser previnguda. S’avança als fets i emprèn accions perquè les dificultats no la trobin desprevinguda.
• Pensa abans d’actuar.
• Treballa amb metes i és perseverant fins a aconseguir-les.
• Dona importància al coneixement de si mateixa. No tem reconèixer els seus errors ni busca justificacions.
• Enfront d’un problema, reacciona amb reflexió. Pren la iniciativa per resoldre’l i sovint el converteix en una oportunitat.

Hi ha tot un conjunt de creences que repetim diàriament i que minen les nostres possibilitats d’evolucionar cap a una actitud proactiva. Són un seguit de pors i inseguretats que ens tenallen i, sobretot, ens paralitzen.

Així, la persona reactiva es guarda l’energia perquè tem que en qualsevol moment puguin atacar-la. Al contrari, la persona de perfil proactiu entén que la millor manera de viure és estar sempre en moviment, tenir impuls.

Les creences més habituals que poden fer-nos reactius són les següents:

• «No tinc temps». Es tracta d’una justificació. Sempre es pot planificar el temps per realitzar les activitats que ens interessen. El temps és aquí, no pertany a res ni a ningú, som nosaltres qui decidim a què el dediquem.
• «Ningú no valora el que faig». També és una excusa, generalment per no posar més obstinació en les tasques que es realitzen. La persona atorga més valor a la reacció dels altres que al seu amor propi, que s’expressa fent-ho tot de la millor manera possible.
• «Prefereixo guardar-me el que penso». Aquesta suposada preferència encobreix una falta de compromís envers les pròpies idees i sentiments. En el fons, el que hi ha és por de desagradar als altres, de ser rebutjat o de posar a prova les pròpies conviccions.
• «No tinc prou diners». Moltes persones lliguen els seus somnis al factor econòmic. Potser aquests somnis s’estan dissenyant de tal manera que esdevenen impossibles. Se somia només amb el que és impossible de realitzar, i així la persona roman en la seva zona de confort, repetint-se que no hi ha manera d’aconseguir el que desitja.
• «Ho deixo tot per a l’últim moment, però m’aconsegueix el temps ». L’hàbit de posposar els compromisos i deixar-ho tot per a l’últim moment amaga apatia o falta d’interès. Però no s’aborda aquesta desmotivació, sinó que es justifica dient que al final s’aconsegueix complir.
• «Prefereixo no cridar massa l’atenció». Cal no confondre una certa introversió o modèstia amb l’actitud de no expressar-se per no comprometre’s amb res. En aquest últim cas, les persones deixen que siguin els altres qui solucionin les coses i simplement «es deixen portar».

Tots tenim tendència a ser proactius o reactius, i això dependrà possiblement del context, la feina, la família, etc., o també del moment personal que es viu. Per afrontar un canvi és més recomanable una actitud proactiva. D’aquesta manera, la persona pot enfocar el canvi en la direcció desitjada.

Ser reactiu enfront d’una situació que no ens agrada i que demana un canvi és una actitud perillosa. El fet de «deixar fer» i de pensar que les coses ja canviaran per sí mateixes és una fantasia, més que una realitat.

En el mòdul es proposen tres recursos que ens ajuden a viure bé els canvis: L’equilibri entre els valors i les conductes, el concepte de mapa i territori i les actituds de pro activitat i reactivitat.

En el primer recurs s’analitza la necessitat de que hi hagi una coherència entre l’entorn on vivim, les nostres conductes i habilitats, les creences i valors i la nostra pròpia identitat. S no hi ha coherència, cal canviar algun dels conceptes per retrobar l’equilibri.

El concepte mapa i territori ens obre la nostra mirada l’acceptar que cada persona té un mapa, una visió diferent de la realitat i que cal acceptar aquesta diferència . El model també ens mostra com el nostre mapa del món està determinat per les nostres creences, educació, identitat i per determinades distorsions.

Les conductes proactives i reactives estan relacionades amb els canvis, a partir de la proposta que els canvis, sovint, no venen sols i es poden provocar. La realitat canvia i es mou si alguna persona ( proactiva) l’empeny perquè canviï. I possiblement continua tot igual si una persona ( reactiva) no fa cap acció.