En aquest dossier s’exposen consideracions, reflexions i diverses teories sobre el canvi personal, les seves causes, les resistències per canviar i els seus beneficis, tant en la vida personal com en l’àmbit professional.
No es tracta de canviar per canviar o de ser flexible perquè sí. La qüestió és canviar per millorar, adaptar-se a la realitat i créixer com a persona sense deixar de ser un mateix. D’aquí ve el títol «La dansa dels joncs», perquè els joncs s’adapten al vent i als canvis de la realitat, però continuen sent ells mateixos.
Quan es produeix un canvi, les persones experimenten una sèrie de sensacions, sentiments i contradiccions al voltant del canvi.
Les consideracions següents ens ajuden a investigar tot allò que s’experimenta durant un canvi:
Quina actitud tinc davant dels canvis?
Perquè puguis analitzar la teva actitud davant del canvi, et proposem que et facis les preguntes següents:
Escriu aquí el resum de la teva actitud davant dels canvis.
Recorda que el wiki no guarda les respostes.
La resistència al canvi té el seu origen en diverses causes, que es distingiran entre si en funció de dues circumstàncies: si l’individu és qui decideix el canvi, o bé si és qui el sofreix, sense poder-lo evitar.
Un individu que estigui en condicions d’acceptar o de refusar un canvi pot resistir-s’hi per múltiples raons, tal com es veu a la taula següent:
Desig natural de conservar els propis costums o l’statu quo. |
Hom s’hi resisteix encara que la situació actual indiqui una clara inferioritat. |
Temor al fracàs i incertesa dels resultats. |
És preferible, en general, la certesa de la inferioritat a la incertesa relativa de la millora. |
Falta de convicció. |
Carència d’arguments a favor, falta de comprensió sobre la seva naturalesa i el seu funcionament, temor de veure’s superat, cosa que podria hipotecar el seu avenir. |
Por a una disminució de prestigi, estatus o importància. |
Hi pot haver, també, temor de disgustar els altres membres del grup. |
Recel davant d’una ajuda exterior. |
Pot servir com una confirmació de la pròpia incompetència. |
Conflicte entre personalitats. |
Hi ha una oposició entre aquell que es resisteix al canvi i els que són en partidaris. |
Temor de ser criticat o de perdre la bona reputació o el poder. |
Denota una falta de confiança en el canvi i en els seus partidaris. |
L’individu no és qui ha proposat el canvi. |
No ha participat en la seva elaboració, i el moment pot ser inoportú, ja que el canvi potser representa un excés de treball. |
Persona no receptiva. |
Està mal disposada emocionalment o per altres causes. |
Una persona que es vegi directament afectada per un canvi, però que no posseeixi cap poder de decisió, pot oposar-s’hi per motius semblants als citats en la taula anterior, però també per determinades actituds de la direcció, si es preocupa exclusivament pels aspectes tècnics.
Tot grup evoluciona i canvia. Tots ens resistim al canvi, i són nombroses les manifestacions d’aquesta resistència.
Per a moltes persones resulta difícil acostumar-se a viure el present, i habitualment només ho aconsegueixen quan ja ha passat. En el moment en què aparegui a la superfície una nova idea, l’enviaran de nou al fons, sense que deixi cap rastre.
Vegem alguns dels mitjans que utilitzen aquesta mena de persones:
Oposen un silenci mortal a tota proposta. |
D’aquesta manera, desanimen el seu autor, a menys que sigui summament obstinat. |
Endevinen l’aparició d’una proposta. |
Observen la incomoditat i l’ansietat de qui es prepara per manifestar-la. Amb el pretext d’estalviar-li un mal tràngol, canvien de tema o suggereixen un ajornament. |
Tracten amb indiferència les idees dels altres. |
Arrufen el nas i diuen: «No ho deu dir seriosament, oi?» o «és absolutament irrealitzable». Refusen la proposta abans que s’hagi pogut explicar per por que, al final, sembli realitzable. |
Posen en ridícul les idees que sorgeixen. |
Fan servir un humor càustic o cínic que desarma el més audaç o l’obliga a contestar amb violència. En l’interí la idea s’esfuma. |
Elogien els mèrits de la proposta. |
Així, la idea es torna odiosa per a tots, i fins i tot esdevé sospitosa per al seu autor. |
Si es tracta d’una idea veritablement nova, posen en relleu que mai s’ha posat a prova i que, si fos vàlida, ja s’hauria descobert. |
També és possible que hi trobin semblances amb una altra idea ja coneguda, i aleshores el fet que la nova sigui millor passarà inadvertit. |
Destaquen que la idea presentada no concorda amb la política de la institució. |
Com que les polítiques o els objectius solen ser poc coneguts o mal explicats, no corren el risc de ser contradits. |
Parlen del cost de la idea. |
Així, el fet que els resultats previstos siguin més importants perdrà significació. Una proposta que tingui algun cost, segons ells, no val res. |
Es consideren uns experts i afirmen que ja ho han provat. |
Aquesta tàctica és eficaç sobretot quan la idea procedeix d’una persona nova o dèbil: el fa pensar que encara no està «al dia». |
S’erigeixen en guardians de la moral i de la senzillesa. |
«Guardem-nos de tenir massa pretensions». Busquen així la comprensió i el recolzament d’aquells a qui no els agrada fer-se valer o que es troben en conflicte amb el lideratge. |
Troben múltiples raons per les quals la idea no funcionarà. |
Eviten sistemàticament les raons per les quals sí que funcionaria. També és possible que trobin contrapropostes sistemàtiques que bloquegin la idea original. Acorralat per l’opció, al grup li resultarà difícil acceptar la proposta original. |
Modifiquen la proposta fins al punt de desfigurar-la totalment. |
El mètode és elegant. Concedeix a l’autor una falsa impressió de seguretat, ja que aparentment ajuda que la idea prengui cos, efectuant alguns retocs aquí i allà. Quan l’autor s’adona de la maniobra, la seva idea ja ha naufragat. |
Sembren el dubte sobre la paternitat de la idea. |
O bé l’associen —encara que sigui de forma remota— a «l’ovella negra» del grup o al seu membre més influent. Com que a les persones no els agraden les idees que venen de fora, sobretot d’aquells individus que no cauen bé, la proposta tindrà una vida fugaç. |
Manipulen, disseccionen, parcel·len una idea durant tot el temps que calgui. |
Al final només en quedaran unes quantes engrunes, i, de totes maneres, tothom n’estarà cansat i deixaran d’interessar-s’hi. |
Entaulen un atac personal contra el pare de la idea. |
Li pregunten sobre punts totalment insignificants. Mentre es refà, oblidarà la idea en qüestió, i el grup se n’haurà anat per la tangent. |
Intenten sistemàticament deixar per a més endavant la decisió. |
D’ajornament en ajornament, la idea es pansirà i es gastarà. També és possible que animin l’autor, o fins i tot el grup, a buscar una idea millor. Si la primera era bona, això serà difícil, i esdevindrà probablement una feina llarga i desanimadora. |
Demanen sempre que es nomeni un comitè perquè examini el suggeriment. |
Aquest serà el seu últim recurs. |
PARÀBOLA DEL LLENYATAIRE
Et proposem un conte breu per reflexionar sobre les conseqüències de tenir una actitud poc flexible en un tema laboral.
Hi havia una vegada un home que passejava pel bosc. Es va trobar un llenyataire que estava tallant un tronc amb molta energia, i li va preguntar:
—Disculpi senyor, sembla que estigui exhaust… Quant temps ha estat treballant?
—Més de sis hores —va ser la seva resposta.
—No creu que li aniria bé descansar una mica i afilar el xerrac?
L’home li va respondre:
—No… No tinc temps. He de tallar molta llenya.
—Però, si afila la serra, tallarà més ràpid; i si descansa, tindrà forces per tallar-ne més.
L’home es va quedar pensatiu, com si donés la raó a aquell senyor, però va mirar el rellotge, després la llenya, i es va posar a tallar, oblidant-se del consell que l’home li havia donat.
Quina relació hi ha entre el que diu la cançó i el canvi personal?
Escolta la cançó «Com el mar» d’Anna Roig i L’ombre de ton chien:
Respon la pregunta:
Quina relació hi ha entre el que diu la cançó i el canvi personal?
T’adjuntem la lletra per poder facilitar la reflexió sobre la pregunta:
Com el mar
Anna Roig i L’ombre de ton chien
Com el mar, hauré d’acceptar que soc feta d’onades.
Com el mar, hauré d’acceptar que em puc balancejar.
Com el mar, haig de confiar que tornarà la calma.
Com el mar, els dies de més difícil navegar.
Com el mar, puc treure pels ulls gotes d’aigua salada.
Com el mar, i no per això haver-me d’enfonsar.
Com el mar, puc ser serenor o estar ben desbocada.
Com el mar, puc anar variant i no tenir un rumb clar.
Com el mar, crec que haig d’anar assumint que si som inestables
deu ser perquè som fets d’aigua, com el mar.
Com el mar, vull pensar que si avui estic plena de ràbia,
demà puc tornar a la calma, com el mar.
Com el mar, hauré d’acceptar que soc feta d’onades.
Com el mar, hauré d’abraçar el moviment constant.
Com el mar, haig de confiar que tornarà la calma.
Com el mar, quan tot el que visc m’estigui marejant.
Com el mar, crec que haig d’anar assumint que si som inestables
deu ser perquè som fets d’aigua, com el mar.
Com el mar, vull pensar que si avui estic plena de ràbia,
demà puc tornar a la calma, com el mar.
L’especialista en lideratge i gestió empresarial James O’Toole proposa les hipòtesis següents, que expliquen també per què la gent es resisteix al canvi.
1. |
Stare decisis. Presumpció favorable a l’statu quo; la càrrega de la prova recau en el canvi. |
2. |
Inèrcia. Té una importància considerable en el procés de canvi. |
3. |
Satisfacció. A la majoria de les persones els agraden les coses tal com són. |
4. |
Falta de maduresa. Les precondicions per al canvi no s’han aconseguit; no és el moment adequat. |
5. |
Por. A la gent l’espanta allò desconegut. |
6. |
Interessos personals. Els canvis poden ser bons per a algú altre, però no per a nosaltres. |
7. |
Falta d’autoconfiança. Creiem que no estem preparats per a nous reptes. |
8. |
Xoc futur. Atropellats pel canvi, ens arronsem i ens hi resistim. |
9. |
Inutilitat. Veiem els canvis com una cosa superficial, cosmètica i il·lusòria. |
10. |
Falta de coneixement. No sabem com canviar ni què canviar. |
11. |
Naturalesa humana. Els humans som competitius, agressius, cobejosos i egoistes, i no tenim l’altruisme necessari per canviar. |
12. |
Cinisme. Sospitem les causes de l’agent de canvi. |
13. |
Perversitat. El canvi sembla bo, però temem que les conseqüències inintencionades siguin dolentes. |
14. |
Geni individual versus mediocritat del grup. |
Aquells de nosaltres que tenim ments mediocres no podem veure la saviesa del canvi. |
15. |
Ego. Els poderosos no volen admetre que s’han equivocat. |
16. |
Pensar a curt termini. La gent no pot diferir els beneficis del canvi. |
17. |
Miopia. No podem veure que el canvi és, sobretot, per al nostre interès. |
18. |
Somnambulisme. Molts de nosaltres mai no examinem les nostres vides. |
19. |
Ceguesa de l’empresonament. Pensament de grup o conformitat social. |
20. |
Fantasies col·lectives. No aprenem per experiència i ho veiem tot a la llum de nocions preconcebudes. |
21. |
Xovinisme. Nosaltres tenim la raó; aquells que volen que canviem estan equivocats. |
22. |
Fal·làcia de l’excepció (pensar a curt termini). La gent no pot diferir el canvi; pot ser que funcioni en altres llocs, però nosaltres som diferents. |
23. |
Ideologia. Tenim diferents maneres de veure el món. Valors intrínsecs oposats. |
24. |
Institucionalisme. Els individus poden canviar, però els grups no. |
25. |
Natura non facit saltus. La naturalesa no avança a salts. |
26. |
La rectitud dels poderosos. Qui som nosaltres per preguntar als líders que ens han posat en aquest procés? |
27. |
El canvi no té circumscripció. L’interès de la minoria a conservar l’statu quo és més gran que no pas l’interès que té la majoria en el canvi. |
28. |
Determinisme. No hi ha res que es pugui fer per emprendre un canvi determinat. |
29. |
Ciència. Les lliçons d’història són científiques; per tant, no se’n pot aprendre res. |
30. |
Hàbit. |
31. |
El despotisme de les modes. Les idees dels agents de canvi són vistes com un retret a la societat. |
32. |
Falta de consciència humana. |
33. |
Homeòstasi. El canvi no és una condició natural. |
Font: James O’Toole. Leading change: The argument for values-based leadership. Nova York: Ballantine Books, 1996.
Hi ha una relació directa entre el canvi i les emocions. Tot canvi provoca un seguit d’emocions, que estan associades a les diverses fases del canvi. En l’esquema següent trobem les diverses fases del canvi i les emocions associades. Aquesta consciència ens ajudarà a entendre allò que experimentem durant el canvi.
Fases |
Emocions |
|
Pressentiment |
Preocupació |
|
Xoc o impacte |
Por |
|
Resistència |
Enuig, irritació |
|
Acceptació racional |
Frustració |
|
Acceptació emocional |
Nostàlgia |
|
Obertura |
Curiositat, interès |
|
Integració |
Confiança |
Procés de les fases de canvi i les emocions que s’experimenten, des de la frustració inicial fins al punt final d’adaptació.
Pensa en alguna situació de canvi que hagis viscut fa poc temps. Fes un repàs detallat de tot el que va passar, intenta situar cada fase del procés de canvi d’acord amb l’esquema següent i investiga si vas viure l’emoció que s’hi relaciona.
Exemple:
A la feina es produeix un canvi important tant de responsabilitats com de procediments i habilitats necessàries per fer la nova tasca.
El procés seria:
Pressentiment: hi ha rumors de canvis importants de tasques i responsabilitats, i això et genera… preocupació.
Xoc o impacte: un dia us convoquen a una reunió i us diuen els canvis dràstics, i experimentes… por.
Resistència: d’entrada, dius que no ho veus clar, pels passadissos dius que no ho faràs i que els canvis no són útils, que a tu no et toca, que tot anirà pitjor, i estàs molt enfadada i, per tant, experimentes… enuig, irritació.
Acceptació racional: et donen arguments sobre els beneficis dels canvis, comproves que els resultats són millors i que tenen una lògica interna, i, com que tu hi estaves en contra, experimentes… frustració.
Acceptació emocional: després del procés racional i lògic, t’adones que no té sentit estar enfadada ni tampoc viure sentiments de frustració pel canvi. Però, malgrat tot, encara recordes com estaves abans del canvi i experimentes… nostàlgia.
Obertura: de mica en mica, vas acceptant el canvi que ja has integrat racionalment i també emocionalment, i al cap d’un temps vols saber i conèixer millor els procediments i les tasques, i experimentes… curiositat, interès.
Integració: ara ja has comprovat que els canvis són positius i també has ampliat el teu coneixement i domini de les habilitats noves, i, per tant, ja ho vius amb… confiança.
Esquema de la zona de confort.
La zona de confort és el conjunt de coses que ens han envoltat durant molt temps i que ens ajuden a evitar la incertesa d’experimentar coses noves.
Com que el que hem fet tota la vida ens funciona, ens hi conformem i deixem d’experimentar, perquè experimentar vol dir assumir el risc que no surti bé, que prenguem mal o que es tirin per terra les nostres creences.
Ser a la zona de confort no és una patologia ni és cap senyal que alguna cosa vagi malament. És una tendència natural. Ens hi estem sense adonar-nos-en, perquè ens hi sentim còmodes. A tothom li passa.
El problema és que la zona de confort es comporta com un cercle que tendeix a fer-se més estret. Cada cop fem menys coses noves i ens quedem amb les de sempre. De mica en mica, algunes de les que fèiem també les deixem de fer, i, quan hi volem tornar, necessitem armar-nos de valentia.
La manera com cada persona experimenta la zona de confort depèn de molts factors. En destaquem tres tipus:
Cultures com la nostra fan que el fracàs es percebi com una tragèdia. A tots ens ha passat: algú ens adverteix que alguna cosa que volem fer sortirà malament i que ens en penedirem. Si acaba sortint malament —cosa que pot passar—, ens «obliga» a abaixar el cap davant la seva capacitat d’endevinar el futur («ja et vaig avisar»). Altres cultures, com l’anglosaxona, converteixen el fracàs en una experiència d’aprenentatge, en un estímul per tornar-ho a intentar evitant certs errors.
Les persones que assumeixen riscos amb més facilitat tendeixen a sentir-se més empresonades quan són dins de la zona de confort. Igualment, les persones que s’han arriscat amb èxit és més probable que es tornin a arriscar.
Quan tenim un problema o una necessitat i hem de buscar una solució innovadora, és més fàcil que sortim de la zona de confort.
Aleshores, què ens impedeix explorar fora de la nostra zona de confort?
Doncs, principalment, la por al canvi. Però també hi ha altres motius:
Sortir de la zona de confort ens aporta molts beneficis, tant en l’àmbit personal com en el professional.
A continuació te'n presentem alguns exemples:
Article de Berta Conill. Centre SOM.
Imaginem-nos unes sabates velles que ens fan mal o que estan trencades. Saps que quan les portis una estona seguida et faran mal o que, si plou, t’acabaràs mullant els peus… Però, tot i que en tens d’altres, te les segueixes posant. Això és el que seria una metàfora de la zona de confort.
Com podem valorar el que tenim sense renunciar a voler anar més enllà? Quan sabem que ens hem acomodat? L’ésser humà se sent còmode en les rutines, en allò previsible, ja que l’ajuden a disminuir l’estrès que suposa enfrontar-se als canvis i a tot allò que és nou. La zona de confort es basa en allò que coneixem, però ens limita a l’hora d’innovar, de conèixer, de somiar. Posar data de caducitat als teus somnis i dirigir-t’hi és el que es considera sortir de la zona de confort.
Autors com Gregory Cajina o Matti Hemmi descriuen aquest procés aplicat al món empresarial, però es pot aplicar en molts altres àmbits de la vida: quan se segueix en una relació que no satisfà, quan es mantenen amistats tòxiques, quan un no s’arrisca a fer un canvi, etc.
És més difícil saber què volem que descartar allò que no ens agrada. Un cop fet aquest primer pas, moguts per la curiositat, ens podrem aproximar a la nostra zona d’aprenentatge, que és la que ens ajudarà a fer el primer pas. Què més ens pot ajudar realment a sortir de la nostra zona de confort?
• Conèixer les nostres pors
Per passar de la zona de confort a la zona de coratge o de valentia, cal saber quines pors tenim i sentir-nos capaços d’enfrontar-nos-hi. Les pors ens paralitzen i no ens deixen veure-hi més enllà. Por de què diran, que surti malament, de fer el ridícul, d’equivocar-nos… però la sensació de satisfacció serà el doble de gran i se’ns obriran les portes a noves oportunitats, si les aconseguim vèncer.
• Permetre’ns sentir-nos vulnerables
És normal que en certs moment dubtem; sentir-nos exposats a passar-ho malament suposa un risc que no és fàcil córrer. Acceptar que potser les coses no sortiran com esperem forma part d’aquest valent procés. Però, enlloc de pensar «i si em surt malament?», podríem substituir-ho per «i si em surt bé?», ja que ens ajudarà a avançar.
• Quin és el camí fàcil que prendríem normalment? És el que realment ens fa o ens farà més feliços?
La nostra tendència natural és repetir patrons, és a dir, fer el que hem fet sempre. Però això no vol dir que sigui el que ens faci estar bé. Procurar que hi hagi coherència entre el que sentim, pensem i fem ens donarà un punt de vista diferent. Buscar una visió més creativa ens ajudarà a entendre què vull fer i per què val la pena fer-ho. De mica en mica, serem més flexibles i farem les coses de manera diferent.
• Anar pas a pas
Un cop presa la decisió, és fàcil que vulguem canviar coses en diferents àmbits, tot de cop, fet que ens pot desestabilitzar massa. És clau marcar-nos petits objectius i anar caminant, fent feina com una formiga, sense pressa però sense parar. Ens ajudarà a arribar més lluny i a allunyar-nos de la nostra zona de confort.
• Anotar les excuses que ens donarem en veure que no estem fent allò que ens havíem proposat
Ens és molt fàcil justificar el que fem per tal de no canviar. Seguir com sempre és el més còmode, per la qual cosa probablement acabarem buscant excuses per fer les coses igual. Aquí és bàsic anticipar-nos, ser sincers amb nosaltres mateixos i anotar quines són les excuses que ens donem habitualment per no fer l’esforç d’alterar la nostra monotonia.
• Compartir els canvis amb els altres
Aplicar tot això suposa un esforç i, per tant, és positiu sentir-nos-en orgullosos i explicar-ho a qui ens estima. Ens ajudarà a seguir endavant, ja que estarem valorant la feina feta i ens resultarà més difícil fer-nos enrere.
• La il·lusió i la perseverança
Aquí és on la motivació ha de ser més forta que les pors. El camí que fem és per sentir-nos millor, per ser més feliços, així que no podem perdre les ganes de continuar endavant.
De mica en mica, el més probable és que comencin a obrir-se’ns portes que abans no només estaven tancades, sinó que no érem conscients que existien. Coneixerem gent diferent i serem capaços d’establir noves connexions, aprendrem a fer servir habilitats i destreses que no sabíem que teníem, aprendrem dels altres i de nosaltres mateixos, i ens sentirem satisfets d’haver estat valents i d’haver-nos permès gaudir de la vida sent nosaltres mateixos.
Tornant a les sabates de què parlava al principi: arreglar-les, comprar-ne de noves, canviar d’estil… tot plegat ens ajudarà a caminar amb pas més ferm i podrem arribar abans i millor als nostres objectius.
COLL, Berta. 7 estratègies per sortir de la zona de confort. Dins del Blog del Centre SOM: servei d’orientació i mediació. (Consultat el març de 2021)
Visualitza aquest vídeo sobre la zona de confort i respon les preguntes següents.
En aquest mòdul hem comprovat com els canvis són naturals en la naturalesa, les persones i la l societat. Malgrat aquesta realitat, mostrem moltes resistències al canvi per la por a perdre el nostre estat actual i la incertesa del futur. Malgrat aquestes resistències, disposem de recursos per poder enfrontar-nos.
S’analitza les emocions que van associades al canvi, que comencen des d’un inici de preocupació i rebuig al canvi, passant per la por, la frustració i la nostàlgia fins a desembocar en un interès i una confiança quan s’accepta el canvi .
La zona de confort és un concepte de psicologia que explica els àmbits de la nostra vida que són coneguts i on ens sentim segurs, encara que puguin ser desagradables. L’aferrament a la zona de confort dificulta l’acceptació dels canvis i l’ampliació de la zona de confort ens permet integrar-los.
L’escriptor i el jove que recollia estrelles de mar
En una platja tranquil·la, al costat d’un petit poble de pescadors, hi vivia un escriptor de renom, famós per la sensibilitat de les seves obres i pel seu domini del llenguatge.
Cada matí es passejava per la platja. Mirava les ones, el color de l’aigua, escoltava el so del mar i sentia una gran pau, que l’ajudava a inspirar-se. A les tardes es quedava a casa per escriure la que havia de ser la seva «gran obra».
Un dia, mentre caminava per la vora del mar, va veure una figura que es movia sense parar. S’hi va acostar i va veure que es tractava d’un jove que recollia estrelles de mar de la sorra, d’una en una, i amb molta cura les tornava a l’aigua.
—Hola —li digué el jove, amb una rialla i sense deixar de fer el que estava fent.
—Per què ho fas, això? —li va preguntar l’escriptor, amb curiositat.
—No veu que ha baixat la marea i que el sol brilla amb molta força? Si aquestes estrelles es queden aquí, s’assecaran i moriran.
L’escriptor va pensar que la intenció del noi era bona i lloable, però va somriure amb escepticisme, i li va comentar:
—Però, noi, existeixen milers i milers de platges repartides per tot el món. Hi ha d’haver centenars de milers d’estrelles de mar portades a la sorra per les ones. I tu, aquí, et dediques a tornar-ne a l’aigua unes poques. No crec que això influeixi gaire. No és una pèrdua de temps? Quina importància pot tenir això que fas?
El jove es mirà a l’escriptor. Va recollir una altra estrella de mar, la va tirar a l’aigua, va tornar a mirar l’escriptor i li va dir:
—Per a aquesta… i tant que és important!
Aquella tarda l’escriptor no va aconseguir escriure. A la nit amb prou feines va dormir. Al matí, quasi a la sortida del sol, se’n va anar a la platja. El jove ja hi era. Nedava enmig de les primeres ones del dia, però aviat es va dirigir també a la platja. Junts, sota el suau sol del matí, sense dir-se res, es varen posar a tornar estrelles de mar a l’aigua.
Llegeix de nou el conte de l’escriptor i el jove que recollia estrelles de mar.
L’escriptor i el jove que recollia estrelles de mar
En una platja tranquil·la, al costat d’un petit poble de pescadors, hi vivia un escriptor de renom, famós per la sensibilitat de les seves obres i pel seu domini del llenguatge.
Cada matí es passejava per la platja. Mirava les ones, el color de l’aigua, escoltava el so del mar i sentia una gran pau, que l’ajudava a inspirar-se. A les tardes es quedava a casa per escriure la que havia de ser la seva «gran obra».
Un dia, mentre caminava per la vora del mar, va veure una figura que es movia sense parar. S’hi va acostar i va veure que es tractava d’un jove que recollia estrelles de mar de la sorra, d’una en una, i amb molta cura les tornava a l’aigua.
—Hola —li digué el jove, amb una rialla i sense deixar de fer el que estava fent.
—Per què ho fas, això? —li va preguntar l’escriptor, amb curiositat.
—No veu que ha baixat la marea i que el sol brilla amb molta força? Si aquestes estrelles es queden aquí, s’assecaran i moriran.
L’escriptor va pensar que la intenció del noi era bona i lloable, però va somriure amb escepticisme, i li va comentar:
—Però, noi, existeixen milers i milers de platges repartides per tot el món. Hi ha d’haver centenars de milers d’estrelles de mar portades a la sorra per les ones. I tu, aquí, et dediques a tornar-ne a l’aigua unes poques. No crec que això influeixi gaire. No és una pèrdua de temps? Quina importància pot tenir això que fas?
El jove es mirà a l’escriptor. Va recollir una altra estrella de mar, la va tirar a l’aigua, va tornar a mirar l’escriptor i li va dir:
—Per a aquesta... i tant que és important!
Aquella tarda l’escriptor no va aconseguir escriure. A la nit amb prou feines va dormir. Al matí, quasi a la sortida del sol, se’n va anar a la platja. El jove ja hi era. Nedava enmig de les primeres ones del dia, però aviat es va dirigir també a la platja. Junts, sota el suau sol del matí, sense dir-se res, es varen posar a tornar estrelles de mar a l’aigua.
Respon les preguntes següents:
Quines creences tenia l’escriptor sobre la conducta del jove?
Quines creences tenia el jove en relació amb la seva conducta sobre les estrelles de mar?
Quins beneficis obtenien tant el jove com l’escriptor amb les seves creences?
D’on creus que provenien aquestes creences tant d’un com de l’altre?
Què va motivar el canvi de creença de l’escriptor?
Has viscut algun cop alguna situació personal de creença i de canvi similar a la que tracta el conte?
Les creences són bàsicament judicis i valoracions sobre nosaltres mateixos, sobre els altres i sobre el món que ens envolta. En la programació neurolingüística (PNL), les creences es consideren generalitzacions sobre la causalitat, el significat, les limitacions, el món que ens envolta, el nostre comportament, les nostres capacitats i la nostra identitat.
Les creences bàsiques són, doncs, els conceptes essencials als quals ens atenem i que formen la base de la nostra identitat, ja que defineixen els sentiments que tots tenim sobre nosaltres mateixos i el to emocional de la nostra vida, marquen els límits i actuen com a termes de referència per a la nostra realització i el nostre benestar.
Si volem esbrinar les creences que guien les conductes (les nostres o les dels altres), ens hem de fer preguntes com:
Les creences potenciadores són aquelles que ens ajuden a millorar en tots els aspectes de la nostra vida i a assolir els objectius que ens marquem.
Les creences limitadores són aquelles que influeixen negativament en el desenvolupament personal i professional de les persones. Estan estretament relacionades amb la desesperança, la impotència i la manca d’autoestima.
Les creences limitadores actuen, doncs, com a «virus mentals», ja que la seva capacitat de destrucció és tan important com la d’un virus biològic o informàtic.
Un virus mental és una creença limitadora que s’arriba a convertir en una profecia que es compleix. Descobrir aquestes creences —tasca gens fàcil, perquè algunes són inconscients— és el primer pas per intentar substituir-les per d’altres més útils o adients.
Esquema de les creences limitadores.
En aquest esquema es veu el procés següent: les creences limitadores són pensaments; els pensaments van associats a sentiments que provoquen i generen comportaments; aquests comportaments queden fixats en l’inconscient de les persones i reforcen la creença limitadora.
Per modificar conductes cal modificar les creences. Actuem d’acord amb unes creences que ens poden limitar. Tot seguit, proposem una sèrie de canvis de creences i pensaments que ens portaran com a conseqüència un canvi de conducta.
Conducta |
Creença negativa |
Creença positiva |
Fer el cor fort |
Com m’agradaria no haver d’anar a la xerrada d’aquesta nit. |
Estic desitjant anar a la xerrada d’avui, segur que podré aprendre coses interessants. |
Deixar de fer-se la víctima |
El meu cap encara no m’ha dit res de la proposta que vaig presentar, i estic patint. |
Avui preguntaré què ha passat amb la meva proposta. |
Preocupar-se de si mateix |
He perdut la meva vida, mai no m’ha passat res de bo. |
Avui és el primer dia de la resta de la meva vida. He decidit donar-me un premi. Me’l mereixo. |
La imatge d’un mateix |
M’espanta la xerrada que he de fer la setmana vinent. |
He preparat molt bé la xerrada. Els interessarà molt. |
Evitar frases negatives |
Estic ple de por. |
Estic tranquil i relaxat. |
Repetir-se els pensaments positius una vegada i una altra |
L’entrevista amb la família de l’Eva serà conflictiva. |
Tenim els mateixos objectius i, per tant, serà una entrevista profitosa. |
Aquesta sèrie de creences són limitadores. Et proposem que redactis a sota una creença potenciadora alternativa:
1. Mai parlaré bé l’anglès a la feina.
2. No tinc temps per fer tota la feina que em demanen.
3. No em mereixo tenir tanta sort a la feina amb els companys i companyes i amb la meva cap.
4. Estic espantada amb el nou circuit dels documents. Segur que no me’n sortiré.
5. Soc incapaç de fer esport de manera regular, tot i que sé que és bo per a mi.
Si vols conservar les teves respostes, copia-les en un altre document (el wiki no les guarda).
El poder de les creences rau en el fet que tenen una gran tendència a fer-se realitat.
Si provem de canviar una sola creença, de retruc també canviarà una bona part del nostre comportament. Per tot això, identificar i netejar les nostres creences limitadores resulta bàsic per al creixement personal.
Les preguntes que ens hem de fer arran de qualsevol creença són: «Per a què és útil aquesta creença? De què em serveix?».
Si hom comprèn que l’única cosa que s’interposa entre la situació actual problemàtica i l’objectiu que persegueix és una creença, pot començar provant d’adoptar-ne una de nova simplement obrant com si ja fos certa, i aleshores preguntar-se:
Si ens comportéssim com si les coses fossin certes, algunes tasques ens resultarien molt més fàcils.
Contràriament al que es pot pensar, les creences no tenen cap relació amb la lògica, i, per això, és inútil intentar canviar les creences pròpies o les dels altres fent notar com d’il·lògiques poden ser.
Si jo crec que «el treball en equip és una pèrdua de temps», per més que llegeixi llibres de pedagogia o faci activitats de formació que demostrin el contrari, la meva resposta, fins que el meu mapa mental no canviï, serà: «Ja sé que en determinats llocs funciona, però a mi em va millor treballar en solitari».
És impossible canviar les pròpies creences o les dels altres a partir de la lògica. Les creences estan fortament assumides i ens donen una gran seguretat psicològica.
Mira el vídeo del conte de Bucay sobre l’elefant.
Respon les preguntes següents:
T’has sentit alguna vegada igual que l’elefant? Com va ser?
Has aconseguit descobrir que en realitat podies aixecar l’estaca amb facilitat?
Tens la sensació que encara ara potser estàs lligat a altres estaques, que no saps ben bé si són fortes o no?
Si vols conservar les teves respostes, copia-les en un altre document (el wiki no les guarda).
Al llarg de la vida tothom descarta de manera fàcil i automàtica un bon nombre de creences. Podríem dir que existeix un «cicle natural» per al canvi de creences.
Aquest cicle s’inicia de manera natural quan estem més oberts a dubtar d’allò que fins aquell moment era una veritat inqüestionable. Això dona pas a estar cada vegada més oberts a acceptar que una altra creença és possible, i, quan la nova creença s’instaura com a evidència, és quan l’adoptem com a pròpia.
La dificultat sorgeix quan volem canviar creences de manera conscient sense seguir aquest «cicle natural de canvi de creences», és a dir, quan intentem canviar-les «atacant-les» o «reprimint-les», ja que, de manera racional, sabem i hem comprovat que són creences limitadores que ens impedeixen créixer com a éssers humans i que incideixen de manera negativa en els aprenentatges, en la salut o en les relacions que mantenim amb l’entorn.
En aquest punt no podem oblidar que moltes creences limitadores s’han desenvolupat amb l’objectiu d’aconseguir algun propòsit (sovint inconscient) de caire beneficiós per a nosaltres, o bé s’han generat com a conseqüència d’acceptar com a inevitables situacions i comportaments; per tant, es fa del tot necessari, a l’hora de canviar una creença, identificar quina és la seva finalitat última o la seva intenció positiva i buscar-ne de noves que aconsegueixin els mateixos objectius.
Existeixen tres tipus de canvis:
Per canviar una creença podem seguir els passos següents:
El cicle del canvi de creences.
Aquest esquema pot veure’s afectat per les maneres de pensar de la persona. Aleshores, seria:
L’esquema clau de tot procés de canvi segons la PNL.
Aquest esquema de canvi s’organitza en quatre passos:
Identificar l’estat actual
Identificar l’estat desitjat
Identificar els recursos
Per canviar una creença limitadora et proposem el qüestionari següent. Cal respondre en l’ordre en què està redactat i dedicar-hi un temps prudencial.
1. Identifica la creença limitadora. Redacta la creença amb detall.
2. Quins resultats/conseqüències té per a la teva vida aquesta creença?
3. Què perds mantenint aquesta creença? Què hi guanyes, quins beneficis et comporta mantenir la creença?
4. Tothom té aquesta creença? Hi ha excepcions?
Un cop has arribat a aquest punt de l’anàlisi, continua amb les preguntes següents:
5. Tria una nova creença que substitueixi la creença limitadora anterior. Redacta-la de manera detallada.
6. Quins beneficis creus que et pot portar la nova creença?
7. De quina manera començaràs a posar en pràctica la nova creença? Quan? Com? Amb qui?
Si vols conservar les teves respostes, copia-les en un altre document (el wiki no les guarda).
En aquets mòdul hem analitzat el concepte de creences que són bàsicament els judicis i les valoracions sobre nosaltres mateixos, sobre els altres i sobre el món que ens envolta. Les creences bàsiques són conceptes essencials als quals ens atenem i que conformen la base de la nostra identitat.
Existeixen dos tipus de creences: les limitadores i les potenciadores. Les primeres ens impedeixen relacionar-nos correctament amb l’entorn i son barreres pel canvi. Les segones ens permeten una bona relació amb l’entorn i ens obren a acceptar i viure bé els canvis.
S’analitzen diverses estratègies per canviar les creences i s’estructura el model de canvi que s’inicia amb una anàlisi de l’estat actual, una visualització de l’estat desitjat i una relació dels recursos necessaris per passar d’un estat a l’altre.
Robert Dilts (1997), un dels teòrics de la programació neurolingüística, va desenvolupar un model de funcionament de les persones en què incloïa les creences i els valors.
Dilts defensa que podem explicar el nostre pensament i funcionament mitjançant un model que consta de sis àmbits.
El model analitza la relació entre diversos àmbits vitals de la persona: l’entorn on viu, les conductes, les capacitats, les creences i els valors, la identitat i l’espiritualitat.
Quan tots aquests àmbits estan alineats i són coherents, la persona està bé, còmode amb si mateixa. Quan no hi ha coherència o un dels àmbits es contradiu amb l’altre, es genera incomoditat, malestar i estrès. La solució a aquest conflicte és canviar l’àmbit que ens ocasiona la incoherència.
Els canvis d’àmbit són més complexos si comencem per la identitat, i més fàcils si comencem per l’entorn. En altres paraules, és més senzill canviar un entorn que canviar la nostra identitat.
En cada conflicte cal investigar què és el que cal canviar i, sobretot, en quin àmbit disposem de més recursos per canviar. Quan canviem i aconseguim de nou que els àmbits estiguin equilibrats, la nostra vida i el nostre benestar també canvien i milloren.
L’entorn fa referència a tot allò que ens envolta, a totes les coses que són fora de nosaltres i que ens influeixen.
L’entorn del l’espai de treball serien els companys i les companyes, el personal auxiliar que hi treballa, les sales o els despatxos, els colors, la llum, els mobles, els patis o jardins i també el barri i la ciutat.
L’entorn són els fonaments de la conducta i del funcionament mental, perquè qualsevol cosa que es faci o es pensi sempre és en un espai.
Les conductes són tot allò que es fa i es diu, i la manera com es fa i es diu.
Cal fixar l’atenció en la mirada, els gestos, els moviments. L’anàlisi de la conducta ha de tenir en compte qualsevol detall verbal i no verbal de la persona: moviment dels ulls, gesticulació, respiració, to de veu, tensió muscular, etc. Les conductes tenen relació amb l’entorn, i es pot canviar o modificar una conducta segons l’entorn.
Les capacitats són les habilitats que tenim i que ens permeten obtenir resultats.
Podem fer un ús correcte o incorrecte de les nostres capacitats. Cal conèixer quines capacitats tenim i quines podem arribar a tenir. Exemples de capacitats són les habilitats de relació i comunicació, l’habilitat informàtica, la capacitat de gestionar la feina, l’organització del temps, la flexibilitat i la rapidesa en la resolució de conflictes, entre d’altres.
Les creences i els valors són el nucli essencial que defineix qui som com a persones.
Cal destacar que les persones viuen la vida d’acord amb les seves creences, al marge de la veritat d’allò que creuen. Conèixer, mitjançant preguntes, els nostres valors i creences i els d’una altra persona ens permet aprofundir en l’autoconeixement i en el coneixement dels altres. En l’àmbit laboral, i també en el personal, actuem d’acord amb determinades creences sobre la gent, sobre els ciutadans, sobre el dret que tenen de ser atesos, sobre la pròpia organització o sobre el sentit de la nostra feina.
Les creences i els valors són elements motivadors importants en l’àmbit professional i personal. Dins de les creences i els valors hi haurien els valors ètics de cada persona.
La identitat és l’àmbit superior que aglutina la resta d’àmbits.
Es defineix amb la resposta a les preguntes següents: Quina mena de persona soc? Què penso de mi mateix? Quina etiqueta em penjo quan em descric? Quines circumstàncies m’han fet ser com soc? Com em descriuria per diferenciar-me dels altres?
Les afirmacions sobre la identitat comencen amb: «Soc una persona…». La identitat està directament relacionada amb els valors i les creences.
L’espiritualitat fa referència a quina és la meva visió del món, quins són els meus objectius.
També fa referència a les altres persones, més enllà de mi mateix, i a quin tipus de relació, dedicació, afecte, altruisme, etc., vull dedicar als altres. En certa manera, és què vull més enllà de mi mateix.
Per aconseguir un benestar emocional i un estat que funcioni basat en emocions com la tranquil·litat, la seguretat i la confiança, cal que hi hagi una coherència entre els sis àmbits anteriors, amb les creences i els valors com a eix fonamental sobre el qual s’equilibren la resta d’àmbits esmentats.
Si la teva conducta no és coherent amb allò que creus, si les teves capacitats no són les que demana l’entorn o si la teva identitat es contradiu amb els teus valors, aleshores es genera una crisi emocional i personal.
La coherència entre els sis àmbits implica la modificació d’algun d’ells per tal d’aconseguir un equilibri.
Si, per exemple, la teva conducta es contradiu amb allò que creus, tens dues alternatives: canviar la conducta o bé canviar la creença, per tal de recuperar la coherència. Sense menystenir els arguments racionals, triaràs modificar una creença en funció de l’estat emocional que es generi amb el canvi.
Si canviant la creença aconsegueixes serenitat i satisfacció, aleshores aquesta serà la teva tria.
Mantenir i defensar unes creences i uns valors determinats està íntimament lligat amb les emocions i els sentiments.
Analitzem la situació emocional del Robert.
El Robert viu en un pis molt cèntric i amb molt de soroll, en un carrer estret i amb poc sol, però creu que és millor viure en un lloc assolellat i tranquil. Treballa a la mateixa feina des de fa deu anys i s’adona que no li fa il·lusió i que tracta el seu cap de manera hipòcrita, perquè no vol dir-li el que realment pensa de la seva manera d’actuar, ja que creu que és un incompetent. Amb els seus amics té una relació de cerveses, sortides, futbol, de tipus superficial, tot i que li agradaria poder tenir una relació més profunda i íntima. No ha millorat en la seva capacitat professional, perquè està convençut que no serveix per a les noves tecnologies. Té parella i potser voldria tenir fills, però no vol renunciar a la llibertat de gestionar el seu temps ni tampoc assumir el compromís de ser pare.
Ens podem imaginar que el Robert passa una etapa d’insatisfacció, de mal humor, de vegades de tristesa i ràbia, potser de melancolia, neguit i tensió.
És evident que té força incoherències, segons el model que hem exposat. Aquestes incoherències fan que no hi hagi harmonia, i això li provoca els estats emocionals que hem comentat. Cal que faci canvis en alguns dels sis àmbits, per tal de recuperar l’equilibri i modificar els seus estats emocionals.
El Robert té moltes possibilitats de modificació. Cal escollir. Proposem diverses alternatives:
És evident que els canvis d’identitat són els més complexos.
Perquè el Robert recuperi un benestar emocional, cal que busqui els diversos equilibris i harmonies entre els àmbits analitzats. Si fa un canvi d’identitat i busca la coherència entre qui vol ser (pare), què creu i quins valors té sobre els fills i els pares, desenvolupa les seves habilitats (fer menjar per a nadons, canviar-los, jugar o explicar contes), modifica la seva conducta i adapta l’entorn (sol, mobles, espais), el Robert viurà estats emocionals agradables i satisfactoris.
Pensa en una situació personal o professional amb la qual no et sentis a gust o en què hi estiguis incòmode i que, per tant, voldries canviar.
L’activitat consisteix a investigar en quin dels àmbits lògics hi ha el conflicte o motiu que et provoca aquest malestar, i que, per tant, caldria modificar. Pots seguir el llistat següent:
Descriu una situació personal o professional amb la qual no et sentis a gust o en què hi estiguis incòmode i que, per tant, voldries canviar.
Exemple:
La Marta treballa en la gestió administrativa d’un organisme públic. Una de les seves tasques habituals és respondre queixes i demandes de la ciutadania, i té la sensació que les respostes que redacta no li agraden i, fins i tot, no les troba justes. Això la fa està incòmoda i té ganes de canviar per tal de no experimentar aquesta sensació. Analitzem en quin àmbit lògic hi ha el conflicte:
Entorn: No, ja que li agrada l’espai, els companys i les companyes, etc. Comportament: Tampoc, perquè fa allò que se li demana, respon amb eficiència i dins dels terminis, compleix la normativa i el procediment administratiu.
Capacitat: Tampoc, perquè coneix el procediment, les normes i les eines informàtiques per fer la seva feina.
Creences i valors: Potser aquí és on hi ha el conflicte, perquè la seva ètica o la seva creença sobre els drets de la ciutadania es contradiuen amb la conducta, que són les respostes que redacta.
Identitat: No, perquè es considera funcionària pública i ho integra a la seva personalitat i identitat.
Espiritualitat: No, perquè troba que té sentit la funció pública i que fa un bé a la ciutadania fent la gestió dels seus interessos.
Per tant, és clar que cal canviar la conducta o les creences per tal de trobar un nou equilibri que no la faci sentir malament: o bé deixa de fer les respostes (conducta) o bé modifica la seva creença que són injustes (valors i creences).
Si vols conservar les teves respostes, copia-les en un altre document (el wiki no les guarda).
Potser pensem o tenim la creença limitadora que els canvis costen i que són difícils i complicats. Per modificar aquesta creença, et proposem una llista de petites accions i conductes que ajuden a fer el canvi:
«No són els més forts ni els més intel·ligents de l’espècie els que sobreviuen; sobreviuen els més flexibles i adaptables als canvis».
Charles Darwin
Redacta una petita acció que realitzaràs d’aquesta sèrie de propostes. Perquè funcioni l’activitat, cal que siguis molt concret i específic a l’hora de redactar l’acció: quan, on, com, amb qui, etc.
Anota coses que hagis fet bé, independentment de si han sortit bé.
Escriu algunes necessitats personals.
Dona’t temps (un minut) abans de prendre decisions senzilles.
Investiga fora de les teves relacions habituals.
Permet-te un temps per concentrar-te, sense interrupcions, en una tasca que trobis molt enriquidora.
Escolta les teves intuïcions, encara que després no els facis cas.
Descriu alguna cosa que fa bé una altra persona.
Escriu tres iniciatives o propostes teves.
Escriu idees i sensacions també en una llibreta.
Reforça, almenys un cop al dia, alguna acció que consideris positiva de les persones amb qui et relaciones habitualment.
Pensa i descriu alguna activitat física que t’agradi per estimular el cos.
Fes alguna cosa que no facis habitualment, almenys un cop a la setmana.
Cada cop que et queixis d’alguna cosa, busca-hi almenys un aspecte positiu.
Existeix un model de coneixement de la realitat que s’anomena model del mapa i el territori i que ens pot ser molt útil en el nostre camí per aconseguir canvis que millorin les nostres relacions i la nostra tasca diària, personal i laboral.
La percepció de la realitat és una força que genera les nostres conductes i decisions. Si creiem que aquesta percepció és la correcta, actuarem d’aquesta manera i no canviarem. Cal adonar-se de si la percepció de la realitat és l’adequada per tal de canviar. El model del mapa i el territori ens dona pistes sobre aquesta qüestió.
Explicació del gràfic:
Mitjançant els sentits, anomenats també canals de percepció (visuals, auditius, cinestèsics —gust, olfacte i emocions—), tenim percepcions del món, és a dir, coneixem els objectes de la realitat, que anomenarem territori.
En el gràfic, el territori seria l’arbre. Això seria la font d’informació que tenim del món exterior, de la realitat.
Aquest informació és processada al nostre cervell i filtrada, és dir, deformada i manipulada per:
El significat dels filtres de la personalitat, les creences i els records és intuïtiu. Els mecanismes de distorsió, generalització i omissió funcionen de la manera següent:
Després de passar per tots els filtres exposats anteriorment, ens fem una idea de l’arbre, del territori, que, de fet, ja no és pròpiament l’arbre, sinó l’arbre filtrat i manipulat també per la selecció que fem de les dades de les nostres opinions i del nostre estat físic i emocional del moment. El resultat és que hem elaborat un mapa, és a dir, un arbre que no és ben bé el territori, sinó l’arbre tal com el veiem; de fet, per a nosaltres, aquest és l’arbre «real», l’únic arbre que coneixem.
Observa l’acudit següent.
El territori en aquest acudit és el gat. Els filtres del personatge de la noia elaboren un mapa del gat que consisteix en un animal de companyia a casa. El personatge de la dreta, potser un pagès, elabora un mapa del gat com a futur caçador de ratolins. Veiem, doncs, un mateix territori i dos mapes fruit dels filtres sobre la identitat, la cultura, les experiències, els valors, etc., de cada persona.
La nostra capacitat per captar la realitat ens permet construir el nostre propi model d’aquesta realitat amb l’ajuda dels cinc sentits. Aquest model és comparable a un mapa de carreteres, que ens serveix per orientar-nos. Però, de la mateixa manera que un mapa de carreteres no reflecteix de manera exacta una comarca o només ho fa d’una determinada manera, també el model del món és un simple apropament al món real.
No reaccionem davant dels esdeveniments reals del món, sinó davant del mapa que elaborem en el nostre interior d’aquests fets. Els nostres «mapes» poden anar variant. Aquest fet és el que fa possible que es produeixin canvis psíquics. La realitat és com és, però podem canviar els nostres «mapes» amb les tècniques adequades.
Cada persona té un mapa del món, que, per a ella, és l’adequat. Quan dues persones es comuniquen, ho fan mitjançant els seus mapes; és a dir, cadascú explica el món a través del seu mapa. Quan es produeix una bona comunicació, vol dir que els mapes coincideixen, almenys parcialment. Quan dues persones no es comuniquen gens, és que els seus mapes són molt diferents.
Una part molt important de l’origen dels conflictes comunicatius és que les parts implicades només tenen present la pròpia percepció de la realitat. És a dir, confonen el seu mapa amb el territori. Per tant, incrementar la nostra capacitat d’obtenir informació sobre la percepció del conflicte que tenen les altres parts implicades serà un recurs molt útil per afrontar-ne la resolució.
Establir relacions de confiança amb l’interlocutor ajuda a comprendre el punt de vista de l’altre i la concepció que té del problema.
En un equip hi ha tants mapes com persones que el formen. Prendre consciència de les «limitacions» del nostre mapa i entendre que els altres tenen un altre mapa és una actitud que afavoreix la comunicació.
Per tal de generar canvis en les nostres conductes, cal tenir clar que la realitat no és el territori, sinó el nostre mapa, i que podem canviar el mapa si som conscients dels filtres que hi estan intervenint. És difícil canviar si creiem que el nostre mapa és igual al territori i no som flexibles en la creació de mapes nous, que, d’alguna manera, ens acostin més al territori.
Recordem els tres processos bàsics de filtre que modifiquen el nostre mapa del món i que, per tant, l’allunyen del territori, és a dir, de la realitat:
En els processos de canvi, aquests filtres dificulten que es puguin dur a terme. Si volem canviar algun aspecte de la nostra conducta, de la nostra vida o de les nostres creences i ens autoenganyem mitjançant la distorsió, l’omissió o la generalització, serà difícil canviar.
L’activitat consisteix a analitzar quins filtres es duen a terme en les situacions següents:
En aquest apartat s’explica el model de conducta proactiu i reactiu. És clar que els canvis no sempre venen sols. I, igualment, s’ha comprovat que les persones proactives faciliten i possibiliten els canvis, de la mateixa manera que les persones reactives hi són més resistents i disposen de menys alternatives i possibilitats. La realitat canvia i es mou si una persona (proactiva) l’empeny perquè canviï. I possiblement continuarà tot igual si una persona (reactiva) no fa cap acció.
Els conceptes proactiu i reactiu han estat desenvolupats en el context de la psicologia del treball, encara que inicialment van ser encunyats per Viktor Frankl, un neuròleg i psiquiatre austríac que va sobreviure als camps de concentració nazis. Amb el temps, el món laboral es va apropiar d’aquests principis i actualment són molt populars en aquest àmbit.
Proactiu
Es defineix com a proactiva aquella persona que és capaç de prendre la iniciativa enfront de les dificultats.
L’actitud bàsica de la persona proactiva és la de proposar solucions i assumir la responsabilitat en situacions de dificultat, sense que la convidin a fer-ho o la pressionin. La persona proactiva s’enfoca a l’acció per superar els problemes, que són percebuts com a desafiaments.
Reactiu
La persona reactiva és aquella que, com el seu nom indica, es limita a reaccionar o a respondre només quan es veu comminada a fer-ho o pressionada.
La seva reacció és fonamentalment passiva. No actua si no hi ha necessitat d’actuar. No proposa si res no l’hi obliga. No intenta anar més enllà, sinó que solament respon en cas que hi hagi un estímul que la inciti a fer-ho.
Per assimilar aquests conceptes, vegem com s’expressen en la realitat quotidiana. A continuació et mostrarem els principals trets del perfil d’una persona reactiva i d’una persona amb perfil proactiu.
Com es comporta usualment una persona reactiva:
Com es comporta usualment una persona proactiva:
Hi ha tot un conjunt de creences que repetim diàriament i que minen les nostres possibilitats d’evolucionar cap a una actitud proactiva. Són un seguit de pors i inseguretats que ens tenallen i, sobretot, ens paralitzen.
Així, la persona reactiva es guarda l’energia perquè tem que en qualsevol moment puguin atacar-la. Al contrari, la persona de perfil proactiu entén que la millor manera de viure és estar sempre en moviment, tenir impuls.
Les creences més habituals que poden fer-nos reactius són les següents:
Tots tenim tendència a ser proactius o reactius, i això dependrà possiblement del context, la feina, la família, etc., o també del moment personal que es viu. Per afrontar un canvi és més recomanable una actitud proactiva. D’aquesta manera, la persona pot enfocar el canvi en la direcció desitjada.
Quan s’és reactiu en els canvis, pot succeir que vagin per camins no desitjats i, fins i tot, que es girin en contra dels propis interessos.
Ser reactiu enfront d’una situació que no ens agrada i que demana un canvi és una actitud perillosa. El fet de «deixar fer» i de pensar que les coses ja canviaran per sí mateixes és una fantasia, més que una realitat.
La proactivitat és una actitud que facilita la generació de canvis útils i eficients.
Test de proactivitat o reactivitat:
Marca les frases amb les quals t’identifiquis:
Acostumo a fer judicis sobre les persones. |
Tracto d’entendre els altres. |
Tendeixo a buscar qui té la culpa. |
Accepto la meva responsabilitat en els problemes. |
Acostumo a dominar les converses en què participo. |
Ho reconec quan no en sé i escolto amb atenció. |
La meva tendència és parlar més que escoltar. |
Actuo per canviar les circumstàncies. |
Soc poc flexible i dur de convèncer. |
M’adapto ràpid. |
Tendeixo a ser individualista. |
Tinc empatia amb la majoria de les persones. |
La meva raó s’imposa en les meves converses. |
Accepto les opinions dels altres. |
Jugo a guanyar, encara que uns altres perdin. |
Jugo a guanyar, tractant que uns altres també guanyin. |
Em molesta molt perdre. |
Soc realista. |
Soc emocional. |
Soc una persona lògica i racional. |
Tendeixo a atacar quan algú m’irrita o em fa enutjar. |
Soc una persona reflexiva i introspectiva. |
Soc de poques paraules. |
Quan he de resoldre un problema, considero múltiples opcions. |
Tendeixo a escoltar poc. |
Escolto per comprendre els altres. |
Acostumo a imposar la meva opinió. |
M’agrada conèixer diverses propostes. |
Acostumo a controlar les converses. |
Intento donar direcció i sentit a una conversa. |
M’agraden les solucions ràpides. |
M’agraden les solucions reflexives. |
El meu caràcter és dur. |
Soc diplomàtic i escolto les persones. |
M’han dit que genero estrès a les persones. |
Soc bon conciliador entre les persones. |
Acostumo a ser dominant. |
Sé mantenir la calma en els conflictes. |
Suma de totes les frases marcades: |
Suma de totes les frases marcades: |
Com deus haver notat, els trets de la columna A són propis d’una persona reactiva, mentre que els de la columna B són propis d’una persona proactiva.
En el mòdul es proposen tres recursos que ens ajuden a viure bé els canvis: L’equilibri entre els valors i les conductes, el concepte de mapa i territori i les actituds de pro activitat i reactivitat.
En el primer recurs s’analitza la necessitat de que hi hagi una coherència entre l’entorn on vivim, les nostres conductes i habilitats, les creences i valors i la nostra pròpia identitat. S no hi ha coherència, cal canviar algun dels conceptes per retrobar l’equilibri.
El concepte mapa i territori ens obre la nostra mirada l’acceptar que cada persona té un mapa, una visió diferent de la realitat i que cal acceptar aquesta diferència . El model també ens mostra com el nostre mapa del món està determinat per les nostres creences, educació, identitat i per determinades distorsions.
Les conductes proactives i reactives estan relacionades amb els canvis, a partir de la proposta que els canvis, sovint, no venen sols i es poden provocar. La realitat canvia i es mou si alguna persona ( proactiva) l’empeny perquè canviï. I possiblement continua tot igual si una persona ( reactiva) no fa cap acció.
CAJINA HEINZKILL, G. Rompe con tu zona de confort: 52 propuestas para tomar las riendas de tu vida. Barcelona: Oniro, 2013.
Aquest llibre revela, de manera àgil dels últims avanços de la neurociència sobre els canvis vitals i mostra com sortir de la zona de confort.
COVEY, S.R. Els 7 hàbits de la gent altament efectiva. Barcelona: Labutxaca, 2013.
L’autor proposa un mètode clar i eficient: gairebé un curset dividit en set etapes que el lector haurà d’assimilar i posar en pràctica pel seu compte, adaptant-les a la seva personalitat i aplicant-les lliurement en tots els àmbits de la seva vida quotidiana. Un best-seller sobre el tema.
DILTS, R. Identificación y cambio de creencias. Barcelona: Urano, 1998.
DILTS, R. Cómo cambiar creencias con la PNL. Málaga: Sirio, 2013.
Els dos llibres de Robert Dilts, un dels pensadors mes influents de la Programació Neurolingüística mostren de manera clara i amb exemples les estratègies més útils pels canvis de creences.
FRANKL, V. E. L'home a la recerca de sentit. Barcelona: La Butxaca, 2010.
Un text clàssic on l’autor explica com va sobreviure al camp de concentració nazi i com va haver de canviar per poder-ho fer. Un text emotiu i profund.
GREENBERGER, D. PADESKY, C.A. El control de tu estado de ánimo. Barcelona: Paidós, 2016.
Els autors parlen dels els avanços més importants dels últims 20 anys en el camp de la teràpia cognitiva conductual. De forma clara i amb molts exercicis pràctics d’entrenament tracten de com millorar la nostra vida i el nostre benestar.
HEMMI, M. ¿Te atreves a soñar? Barcelona: Paidós, 2013.
El llibre desenvolupa tots els conceptes que es poden veure al vídeo “Te atreves a soñar” del curs, de manera didàctica i entenedora amb exemples i situacions quotidianes.