Pòdcast - Comunicació positiva

Descripció de l'episodi:

Andrea Vilallonga conversa amb Emma Giner sobre positivitat.

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

ANDREA: Hola a tots i benvinguts a Comunicar en positiu, un pòdcast on parlarem sense por ni complexos de la comunicació positiva i de la seva possible aplicació en totes les àrees de la nostra vida.

Jo sóc l'Andrea Vilallonga, experta en comunicació i impacte positiu, i durant aquests 14 episodis parlarem amb diferents convidats que ens aportaran una visió de com aplicar i treballar la positivitat en el nostre dia a dia. Ja sé el que esteu pensant: «Oh, ja, la positivitat! Ara arriba aquesta happy flowers amb els consells del Mr. Wonderful». Mira, si penseu això, que és molt legítim, us haig de dir que no sabeu realment el que és la positivitat. És una paraula molt utilitzada i molt poc definida o definida d'una manera incorrecta.

Per això, avui, en aquest primer capítol, ens centrarem en definir la positivitat. I, per fer-ho de la millor manera possible, hem triat la millor companyia i hem convidat una dona excepcional. Ella és especialista en desenvolupar operacions i equips multiculturals en entorns d'alta exigència. Sí, jo tampoc ho he entès, però ara ens ho explicarà. Ha treballat durant més de 20 anys en companyies com Mango o Inditex,i en rols com a directora global de desenvolupament o directora internacional de persones i operacions. I ha implementat projectes en ciutats com Shangai, Londres, Nova Delhi, París, Berlín, Dubai, Nova York o Ciutat de Mèxic.

Des del 2016 va decidir crear el seu propi projecte com a People and Organization Shaker, que tampoc sabem el que és, però també ens ho explicarà. Entre els seus clients podem trobar empreses com L'Oreal, Euroleague Basketball, Coca-Cola, Metges Sense Fronteres, el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya o la Casa del Llibre.

Però, com li queda temps, a més de tot això, també és professora de l'School of Human Sciences and Technology i forma part del clússter d'experts del projecte Noves Maneres de Treballar de l'AEDP. Amb tots vosaltres, l'Emma Giner. Comencem.

Hola Emma, què tal?

EMMA: Hola Andrea, m'encanta aquesta presentació, però el que m'agrada més és ser la teva convidada.

ANDREA: T'ha quedat molt formal això.

EMMA: M'ha encantat.

ANDREA: Està molt bé. Has fet moltes coses, eh, Emma?

EMMA: Sí, és que tinc una edat ja.

ANDREA: Ens ha quedat molts dubtes, almenys a mi, d'això del People and Organizations Shaker. Ens has d'explicar què significa això.

EMMA: Home, sona molt exòtic, però al final és molt pràctic. Com a sacsejadora d'organitzacions, el que faig és ajudar organitzacions de tot tipus, de tota mida, públiques, privades, grans, petites, de totes les indústries, a aplanar les seves estructures, les seves maneres de treballar o fer-les més àgils, de manera que estiguin cada cop més a la vora dels seus clients o dels seus usuaris finals.

ANDREA: És una mica com apropar les persones de les organitzacions?

EMMA: Efectivament. Al final, tota organització, es dediqui al que es dediqui, treballa per oferir o bé productes o bé serveis a una audiència final. Depenent de la indústria, a aquesta audiència li podem dir clients, li podem dir consumidors, li podem dir fans, li podem dir pacients, li podem dir ciutadans i ciutadanes, però al final, tota organització està creant productes i serveis per oferir a aquest client final. I, evidentment, quan més curta és la distància entre l'organització i l'usuari final, millor és la relació i millors són els resultats.

ANDREA: I jo no sé si això té a veure amb el que parlarem avui, però em dóna la sensació que una miqueta, sí! Aquest primer capítol parlem de positivitat. I com tu saps, la gent posa la definició que vol.

EMMA: Ai, sí.

ANDREA: Però per a tu, Emma Giner, què és la positivitat?

EMMA: Mira, jo tinc una visió com molt pragmàtica de la positivitat. És veritat aquesta intro que has fet, que moltes vegades la gent associa el tema de la positivitat a estar sempre content o a estar sempre amb un somriure. Bé, està bé, somriure de tota manera. Però per a mi, la positivitat està molt vinculat amb acció, fer coses. Al final, el símbol de la positivitat, el signe positiu, vol dir això, afegir, sumar.

ANDREA: Exacte.

EMMA: Jo sóc molt fan d'això, de fer accions, de construir consensos, de fer que les coses passin.

ANDREA: Sí, doncs és exactament la definició que jo també tinc. Quina casualitat. No ens havíem posat d'acord.

EMMA: No, crec que no.

ANDREA: Que consti. Per a mi, el mateix que tu: la positivitat és prendre acció, saber analitzar la situació i decidir fer alguna cosa per canviar-la, arriscar-se, moure's. De fet, el que m'has dit abans no és un estat d'ànim, és una decisió.

EMMA: Sí. És decidir, si una cosa no et fa feliç, intentar buscar una manera de sortir d'aquesta situació i fer alguna cosa, el que sigui.

ANDREA: 100%.

EMMA: No significa deixar la feina, perquè molta gent…

ANDREA: Ah, no…

EMMA: Ja ho sé, però molta gent és com: «Ja, però si a mi la feina no em fa feliç, què haig de fer? Deixar-la i marxar?» No. És construir el que parlarem ara, una organització positiva.

ANDREA: Això mateix.

EMMA: Has vist?

ANDREA: Molt bé, m'agrada molt això.

EMMA: Has vist com he fet això?

ANDREA: Molt ben analitzat. I de fet, les organitzacions són la teva especialitat. Llavors, tu ens pots dir què caracteritza l'organització positiva?

EMMA: Mira, les organitzacions al final no són un organigrama. Moltes vegades, quan en un moment com el que estem ara de tanta evolució social, això impacta les organitzacions i sovint les organitzacions el que intenten és, per evolucionar, canviar primer el dibuix del seu organigrama. L'organigrama és un mapa, és un dibuix, això arriba al final. Jo sempre dic que les organitzacions reals són les relacions de les persones que estan dins d'aquesta organització.

Per mi, les organitzacions positives o que es construeixen en positiu són les organitzacions que anomeno organitzacions conversacionals. És a dir, no sé si això existeix tècnicament o si m'ho acabo d'inventar, però és molt descriptiu d'un tipus d'organització que em trobo. He de dir també que cada vegada me la trobo més sovint, aquesta organització. És un bon tema aquest. Són organitzacions on hi ha molta conversa. La gent parla molt, i parla molt a tots els nivells. En l'antiguitat, les organitzacions parlaven però dins de determinats nivells. La gent d'estratègia parlaven amb estratègia, la gent de tàctica parlaven amb tàctica, la gent d'operativa o de la primera línia parlaven entre ells, però eren com tres mons o tres esferes de l'organització totalment diferents.

ANDREA: Entre els nivells diferents…

EMMA: No eren vasos comunicants. Evidentment, les estratègies en realitat es fan perquè es reflexin en l'operació, en el negoci o en la primera línia. Si no hi havia connexió entre estratègia i operació, entre estratègia i primera línia, evidentment es feien estratègies que eren impossibles d'accionar o impossibles d'implementar.

A les organitzacions conversacionals no hi ha aquest forat entre estratègia, tàctica i operativa. Com que les converses són naturals, passen en tots els sentits. Passen de dalt a baix, d'esquerra a dreta i en diagonal. Passen d'una manera intergeneracional, passen entre totes les posicions, entre tots els rols, la qual cosa dóna, com a resultat, estratègies, productes, solucions molt diversos, amb molt polièdrics, perquè al final una conversa es converteix en una conversa coral. I, com que tenim diferents perspectives i diferents maneres d'entendre la vida, les relacions, tot, evidentment totes les decisions i, per tant, totes les accions que es prenen són molt més rodones. Per tant, molt més orientades a sumar.

ANDREA: O sigui: una organització positiva és una organització que fomenta la conversa entre totes les persones.

EMMA: Efectivament. I és una cosa tan simple!

ANDREA: Molt senzilla. A les famílies que diuen falta de comunicació.

EMMA: Efectivament. Moltes vegades la gent pensa que això depèn d'un software determinat, o que depèn d'un procés determinat, i no dic que està molt bé. Però tot això arriba al final. Al final que la gent es trobi per fer un cafè, o que la gent, en un moment donat, esmorçin junts, dinin junts, o fins i tot puguin… Una trucada de telèfon pot tenir un efecte superpoderós.

ANDREA: És que moltes vegades ens quedem en la individualització de les empreses. Jo només em preocupo del que em passa, del que jo faig, i llavors no em preocupo de com estan els companys, de no prendre cafès. Jo només vull fer allò meu. Jo crec que aquest tipus de persones potser no són les que construeixen les organitzacions positives.

EMMA: Sí. Per desgràcia, això també és una narrativa heretada. A mi m'ha passat trobar-me en organitzacions que potser estan en una oficina corporativa molt grossa, d'aquestes així com tradicionals, i trobar-me en una reunió, en un projecte meu, persones que potser porten deu anys treballant a la mateixa empresa i que saben qui són l'un i l'altre, que un treballava a la planta dos i l'altre a la planta sis, i que mai han parlat. Que no s'havien vist mai. O sigui, saben qui són.

ANDREA: Però no havien parlat mai.

EMMA: La primera vegada que parlen és en aquesta reunió amb mi.

ANDREA: És fort.

EMMA: Jo la primera vegada que ho vaig veure em vaig quedar bastant en xoc. Però la veritat és que després ho he estat veient més sovint. I això, al final, també és un tarannà que correspon a una narrativa i que es crea. És a dir: si tu tens una organització conversacional, ja t'ocuparàs d'estar creant espais de conversa, d'estar creant punts de trobada, d'estar creant esdeveniments que uneixin a la gent, en comptes d'aquests enfocs tan quadriculats d'empresa del segle XX, de «Vinga: aquesta és la meva oficina; aquest és el meu despatx; aquesta és la meva taula; aquest és el meu ordinador».

ANDREA: «Aquesta és la meva tasca i d'aquí no em moc»

EMMA: Exacte, i d'aquí no surto, que és un enfoc molt de la societat productiva.

ANDREA: No, i és cert que funciona. Jo estava pensant que potser les organitzacions tenen por que la gent es queixi massa. Tu creus que hi ha aquesta sensació (també una narrativa antiga) que a mi m'han d'arreglar la meva vida als els d'amunt?

EMMA: Sí, de nou, herència de la societat productiva. La societat del segle XX, de fet, heretada també del model social que es va crear amb tota la revolució industrial, crea un paradigma on tu tens una espècie de Gran Hermano, com el llibre de l'Orwell, el Big Brother, el gran germà que et vigila i, per tant, et controla, t'organitza. A les organitzacions del segle XX se les coneix amb l'anglicisme «commands and control». «Organitzo, mano, controlo». I evidentment això dóna com a resultat persones que no estan gens empoderades. Llavors, tu estàs continuament esperant que algú vingui i et digui què has de fer, i que algú vingui i et digui que aquesta és la teva feina i això arriba d'aquí a aquí.

Clar, quan hi ha problemes, aquestes persones estan avesades que algú de dalt vingui i els digui què han de fer. La realitat és que potser això en el segle XX podia funcionar, dic «podia», no ho sé, ho poso una mica en dubte, però la realitat és que passava.

Actualment, en el segle XXI, en el moment que estem vivint, on veiem que la innovació, la creativitat, el proposar idees és l'única manera de surfejar l'onada i d'anar evolucionant, i de fer-ho tots plegats, aquest model està totalment obsolet. Perquè, al final, si tu crees un equip que per innovar o per buscar solucions l'únic que fa és mirar cap a dalt, evidentment aquí l'evolució no arribarà mai.

ANDREA:Perquè no hi ha aquesta acció de la positivitat que dèiem al principi.

EMMA: Efectivament. La positivitat i l'acció passen a tots els nivells i passen a tots els entorns i passen a tots els cercles. De manera que és un moment fantàstic per començar a pensar, de manera individual, jo què puc fer? Fer-ho. I evidentment, a base d'aquest activisme individual, tu pots arribar a un activisme col·lectiu que esdevingui un moviment.

ANDREA: Sí, perquè moltes vegades pensem en arreglar el món i fer coses a nivell global i tu pots arreglar coses dia a dia.

EMMA: A escala individual, cent per cent.

ANDREA: A escala individual, cent per cent. T'anava a dir quines són les persones que construeixen les organitzacions positives? Doncs són aquestes que prenen aquestes petites decisions de fer coses…

EMMA: Cent per cent. És el que jo dic perfils emprenedors.

ANDREA: Exacte. I et diré una cosa, no sé si hi estàs d'acord, independentment del resultat. És a dir, jo potser faig una acció a la meva empresa per aconseguir alguna cosa, no aconsegueixo exactament el que vull, però ja ho he mogut.

EMMA: Efectivament. Ja has sacsejat.

ANDREA: Ja s'ha sacsejat, sí.

EMMA: Ja ets un «shaker», veus?

ANDREA: Exacte. Ara estem parlant i potser els que ens escolten pensen que aquestes dues estan parlant d'empresa privada, però això es pot aplicar cent per cent a l'empresa pública?

EMMA: Home, i tant! Les organitzacions són organitzacions siguin públiques, privades, grans, petites, sigui quina sigui la indústria. Al final, el que comentava a l'inici, també les organitzacions i les institucions públiques tenen una audiència molt clara: els ciutadans i les ciutadanes. I, a més a més, és un paradigma organitzacional molt interessant perquè crec que realment unes institucions públiques orientades als seus usuaris finals és una cosa realment inspiradora que fa avançar la societat.

ANDREA: Usuari final, el propietari.

EMMA: Nosaltres.

ANDREA: I també, el client intern.

EMMA: Molt bon vist, això que dius, Andrea! Perquè al final tu arribaràs al cor de l'usuari final, de la ciutadania, a través del client intern de l'organització, que són les persones que la formen. Evidentment.

ANDREA: Primer són aquestes persones que has de cuidar.

EMMA: Evidentment.

ANDREA: I ara potser es pregunten: «què puc fer jo si el meu entorn no és un entorn positiu?». Què fem?

EMMA: Clar, primer, la percepció d'un entorn positiu és també molt subjectiva. Jo, sigui quina sigui la percepció, sempre recomano una cosa molt important, que és que tots, tots i cadascun de nosaltres, pensem quin és el nostre propòsit? Què és el que realment ens agrada? I què és el que realment s'adiu en com som nosaltres i el nostre talent real?

Totes les persones tenim talent. No hi ha persones amb talent o persones sense talent. Laboralment parlant, què passa? Hi ha persones que han aconseguit alinear els seus talents naturals amb la feina que fan. Llavors, aquestes persones ho «peten». Són fantàstiques i ho fan superbé. Hi ha persones que, per una cosa o per l'altra, els seus talents naturals no els tenen alineats amb la seva feina quotidiana, però al final els manifesten fora de la feina, amb els seus hobbies, per exemple.

Però jo sempre penso que, evidentment, és molt respectable decidir no alinear la teva feina amb els teus talents naturals. Però moltes vegades penso que al final passem moltes hores a la feina. Sigui quin sigui el rol que podem tenir cadascú de nosaltres, val la pena intentar trobar punts de connexió entre el que a nosaltres ens motiva humanament i com ho podem abocar a la feina que fem. És a dir: al final, en el nostre dia a dia nosaltres no som màquines. I els éssers humans deixem la nostra empremta, deixem el nostre llegat en allò que fem. Jo crec que no hi ha res més romàntic, si se'm permet l'expressió, que deixar aquesta part teva en allò que tu estàs fent i que algú rebrà. Un company, una companya, la persona a qui va adreçada aquesta feina. I crec que això, la voluntat de transcendir i de deixar una part teva en allò que fas. Jo crec que això és bonic i pot arribar a ajudar a donar la volta a situacions que poden ser, a priori, no gaire positives.

ANDREA: Estic d'acord amb tu, amb tot. Amb això del talent i de la feina, jo crec que hi ha persones que tenen una feina en la qual potser no se senten realitzades amb aquests talents perquè ho fan fora, com has dit tu, però no estan amargades, perquè ho fan amb carinyo. És a dir, que fan aquesta feina transaccional des de la generositat.

EMMA: Jo crec que aquest és el punt. Entenc que la meva feina no és la meva passió, ho faig perquè haig de menjar a final de mes, com tots, però ja que ho faig, ho faig amb amor. Fem-ho bé.

ANDREA: La positivitat, exacte! Perquè és molt trist si no, justament per aquest entorn.

EMMA: És la idea de contribuir. De nou, el segle XX ens parlava de la performance, de l'acompliment, que encara es continua utilitzant. Però més enllà d'això de l'acompliment o la performance, sempre és un número o és una xifra. A moltes organitzacions s'utilitza això per mesurar una sèrie de coses però, per damunt de tot això, hi ha la contribució, que és com les persones, efectivament, contribuïm. Deixem la nostra petjada, fem la nostra aportació i fem del nostre entorn, del nostre espai, un lloc una mica millor. Deixem un entorn una mica millor que com l'hem rebut. Això és inspirador.

ANDREA: Totalment i no ha de d'estar vincula al 100% amb la feina per la que et paguen.

EMMA: Sí. I, a més a més, t'has de treure aquesta patina d'heroisme o d'èpica que moltes vegades va relacionada a aquests diners.

ANDREA: Tu has de treballar en allò que t'apassiona.

EMMA: Tot això és molt relatiu.

ANDREA:Però fes-ho amb passió.

EMMA: Clar. O sigui, fes-ho per contribuir,fes-ho convençut. És un acte de generositat.

ANDREA: Si fem un resum, la positivitat és acció, passió i contribució.

EMMA: Exacte, mira, i tot rima.

ANDREA: Bé, ara et faré una pregunta que faré a tots els nostres convidats. De fet, són dues. La primera és, alguna lectura, vídeo, sèrie,pel·lícula que ens recomanis o documental, que sé que t'agrada molt veure documentals, vinculat al tema de la positivitat?

EMMA: Doncs mira, no està directament vinculat amb el concepte de positivitat, però sí amb tot el vincle entre positivitat i organitzacions, i noves organitzacions, i maneres d'evolucionar organitzacions de tot tipus.

ANDREA: D'acord.

EMMA: És un llibre que es diu //Reinventar las organizaciones//. Hi ha molts exemples: des d'una organització d'un grup d'infermeres, d'Holanda, fins a una escola concreta a Berlín. Hi ha molts exemples. I el va escriure un belga, el Frédéric Laloux. El llibre és boníssim. Tens dues versions, versió còmic i versió manual. I, a més a més, en Laloux té molt material audiovisual. Vull dir que si entreu a YouTube i hi poseu Frédéric Laloux, allà hi trobareu molta cosa.

ANDREA: Doncs ara hi anirem a mirar. I l'última pregunta, d'acord? Què fas tu, Emma Giner, per treballar la teva positivitat a diari? Quina petita acció fas per estar més positiva cada dia?

EMMA: Doncs mira, jo soc molt fan d'un concepte que és «picar pedra». Jo pico pedra d'una manera alineada amb allò que crec que puc aportar, amb el granet de sorra que puc aportar. El fet d'estar picant pedra, contribuint, ajudant el meu entorn, a la gent que conec, als clients, a fer realitat organitzacions diferents, organitzacions més evolucionades, gràcies precisament a la seva gent. Jo soc molt fan del concepte aquest de «power to the people».

ANDREA: Sí, és veritat, poder a les persones.

EMMA: Efectivament, tot passa a través de les persones. I això és el que realment em manté l'esperit, amb el xip positiu.

ANDREA: Amb l'activisme vaja…

EMMA: Sí, contribuir i veure, que cada vegada són més les persones que pensem això i que volem estar construint junts organitzacions, societats del segle XXI, que al cap i a la fi som al segle XXI.

ANDREA: Exacte, és el que toca, o ja aniria tocant. Moltes gràcies, Emma, per aquest xut de realitat, d'energia. Ha estat un plaer.

EMMA; Ai, gràcies a tu, Andrea! I a tothom que ens està escoltant, un plaer.

ANDREA: Sí! Molta gent, ja veuràs. Estimat positivers, (us diré així a partir d'ara). Us espero en el pròxim pòdcast. Mentrestant, no oblideu que la positivitat és com l'esport: es practica. Bueno, i a més, cansa menys. Adeu.

Descripció de l'episodi:

Andrea Vilallonga conversa amb Laura Rossell sobre el pessimisme i els pessimistes.

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

ANDREA VILALLONGA: Hola, com esteu? Avui ens trobem en un altre capítol de «Comunicació Positiva».

Vull parlar d'una tipologia interessant que segurament heu detectat en el vostre entorn, o potser en vosaltres mateixos, i aquesta és la tipologia del pessimista. Soc Andrea Vilallonga, experta en comunicació i impacte positiu.

Abans de presentar la nostra convidada, vull compartir la meva definició d'un pessimista. Per a mi, una persona pessimista és aquella que pensa que tot allò que fa acabarà malament. És aquella persona que diu: «Vull anar aquí, però no arribaré». Sempre m'imagino que, si estiguéssim en un embús amb una persona pessimista al nostre costat, miraria quant de combustible ens queda i diria que no arribarem, que tot serà un desastre. Però això, evidentment, és la meva opinió com a persona que no té idea. Per aquest motiu, vull sumar algú que sí que en sap. Ella és Laura Rossell, psicòloga, psicoterapeuta, periodista, professora i col·laboradora de la Universitat Oberta de Catalunya.

Laura, benvinguda! Com definiries tu una persona pessimista?

LAURA ROSSELL: Tu ets optimista o pessimista?

ANDREA VILALLONGA: Jo soc positiva, és a dir, optimista. Però no és el mateix.

LAURA ROSSELL: És cert, tampoc és el mateix ser pessimista que ser negatiu.

ANDREA VILALLONGA: Tens tota la raó. Però si haguéssim de triar entre ser pessimista o ser optimista, jo triaria ser optimista.

LAURA ROSSELL: D'acord, i per què?

ANDREA VILALLONGA: Perquè sempre tinc l'esperança que les coses acabin de la manera que a mi m'interessa.

LAURA ROSSELL: Exactament, has mencionat una paraula clau: «esperança». Les persones pessimistes tenen manca d'esperança. No confien en el món, no tenen esperança en el món.

ANDREA VILALLONGA: Ostres, això és molt trist…

LAURA ROSSELL: Però hi ha diferents graus. Això es veu sovint entre els estudiants, en els pessimistes defensius. Són aquells que acaben de fer un examen i diuen: «M'ha anat fatal!», i després resulta que obtenen una bona nota. El pessimista defensiu és aquell que té por a estar després decebut, fins i tot quan sap què ha de fer, ja sigui en un examen, en una cita o en una tasca.

ANDREA VILALLONGA: Com una forma de protecció?

LAURA ROSSELL: Exactament, com un escut. Però això no vol dir que aquesta persona sigui pessimista.

ANDREA VILALLONGA: No, perquè en definitiva, aquest pessimisme actua com un escut. Però, expliquem millor aquesta definició, ja que un pessimista real té desesperança.

LAURA ROSSELL: Una persona amb desesperança veu el món amb menys colors. Pensem en el clàssic exemple del got mig buit o mig ple. El got està en ambdues situacions, la qüestió és com l'interpretem. Depèn dels nostres pensaments, emocions i sentiments. Per a una persona amb desesperança, sempre hi haurà una mancança. Per aquest motiu, veuran el got mig buit. Aquesta no és una actitud defensiva, sinó una visió negativa. En canvi, un optimista dirà: «Que bé, queda la meitat!». És clar, si haguéssim de pintar una cara somrient en un dels dos, al pessimista o a l'optimista, a qui li posaríem el somriure?

ANDREA VILALLONGA: A l'optimista.

LAURA ROSSELL: Exactament. És per això que parlem de desesperança, ja que el pessimista interpreta el món des de la perspectiva del got mig buit.

ANDREA VILALLONGA: És interessant això que dius, perquè jo no ho havia interpretat així. Realment ets qui té el coneixement per explicar-ho. En el camp de la comunicació, sovint no parlem tan sobre com és la persona. Personalment, un pessimista no encaixa sempre dins d'un equip, per exemple. És clar que hi ha diferents graus de pessimisme. A vegades, et fa veure una perspectiva que potser tu no havies considerat i que t'ofereix una possibilitat que les coses podrien anar malament. No sé si m'estic expressant bé.

LAURA ROSSELL: Entenc el que vols dir. No obstant això, aquesta perspectiva també pot ser present en persones que veuen el quadre sencer.

ANDREA VILALLONGA: Això és ser realista.

LAURA ROSSELL: Exacte, ser realista. Però el que estàs dient és molt important. Existeix una cosa anomenada extracció selectiva, que consisteix a fixar-se en un aspecte i extreure qualsevol detall. El pessimista sempre veu el problema. Si hi ha una ombra estranya en un escenari idíl·lic, el pessimista la destacarà dient: «Però hi ha una ombra!». Això és l'extracció, una distorsió cognitiva.

ANDREA VILALLONGA: És totalment cert. És molt interessant perquè tu creus que aquesta extracció és el problema, ja que l'obsessió de veure sempre el costat positiu pot ser contraproduent. No obstant això, crec que una petita dosi de pessimisme és necessària, no?

LAURA ROSSELL: Jo crec que és necessària una petita dosi de realisme. És rellevant reconèixer que les coses no sempre surten bé. En principi, un optimista no és algú que diu: «Oh, tot anirà bé perquè soc guapo i tinc sort». No. L'optimisme, a diferència del pessimisme, és un impuls que ajuda. Per exemple, en una entrevista de treball, un optimista no dirà: «Segurament m'agafaran perquè soc fantàstic», si no que dirà: «Confio en les meves habilitats i competències. M'he preparat bé per aquesta entrevista i hi aniré amb confiança i un somriure». Segurament serà considerat perquè demostra aquesta actitud. L'optimisme és un motor. D'altra banda, el pessimista anirà a una entrevista de treball amb la creença de: «Segur que no m'agafen. Hi ha altres persones millors que jo». Això és una altra distorsió cognitiva: la comparació. En conseqüència, no posarà tot el seu esforç en preparar-se per a l'entrevista. Després, evidentment, dirà: «No m'ha anat bé».

ANDREA VILALLONGA: Ja sé que estem parlant dels pessimistes, però la definició que has donat de l'optimista m'interessa. Per a mi, un optimista és algú que té una visió positiva de si mateix i, per tant, es prepara per aconseguir allò que desitja. També hi ha diferents graus, oi?

LAURA ROSSELL: Sí, ja que van junts. L'optimisme és el motor. Al capdavall, tant l'optimisme com el pessimisme són formes de pensament que ens impulsen.

ANDREA VILALLONGA: Bé, doncs com descriuries la positivitat?

LAURA ROSSELL: Jo diria que la positivitat és sinònim de confiança. Consisteix a tenir confiança i esperança en la capacitat de realitzar aquesta extracció selectiva de la qual parlàvem abans. Es tracta de tenir la capacitat de veure el bo, la llum. Com ja he dit abans, el pessimista treu colors de la vida, però el positiu ho fa al revés. Esborra molts colors i matisos. Això també és una distorsió cognitiva. El pessimista sovint té un pensament dicotòmic, no hi ha matisos, només blanc o negre, tot o res.

ANDREA VILALLONGA: Estàs descrivint el meu marit. D'acord, ara ja ho tinc clar. Extrems.

LAURA ROSSELL: Exactament, extrems. En canvi, una persona positiva no dirà: «Mira, aquí hi ha una barreja de blanc i gris que crea un color argentat».

ANDREA VILALLONGA: És clar, ja que el positiu és més resilient i veu tota la imatge.

LAURA ROSSELL: Exactament, veu tota la imatge. A més, com ja has dit abans, perquè vagin bé les coses tenir una dosi de pessimisme pensant en tot com pot anar, també vol dir veure el total de la foto.

ANDREA VILALLONGA: D'acord. Pot ser que hi hagi persones que ens escoltin i es puguin identificar, i pensin: «Tinc una tendència cap al pessimisme, i no m'agrada». Però també és possible ser pessimista i sentir-se bé amb un mateix.

LAURA ROSSELL: Certament, hi ha gent a qui aquesta actitud els funciona. I és genial!

ANDREA VILALLONGA: Hi ha una tipologia de víctima que es discuteix, però és cert que hi ha persones que no s'adonen de tenir aquesta visió esbiaixada del món. Si algú que està escoltant i diu: «jo vull veure tota la pel·lícula o tota la foto», què pot fer?

LAURA ROSSELL: Hi ha exercicis senzills i eficaços. Un d'ells és fer servir les estadístiques. El pessimista pot dir: «D'acord, faré una estadística de les coses que dic que passaran», però en la major part de les ocasions veurà que no es compleixen. Per exemple, si diu: «Demà aniré a la platja i segur que plourà», llavors pot fer una estadística.

ANDREA VILALLONGA: Quantes vegades has anat a la platja i hi plou? Alguna cosa així?

LAURA ROSSELL: Normalment, les estadístiques mostren que les coses no solen ser com les prediu el pessimista. Si aquest és una persona que no pateix cap malaltia, sinó que simplement té tendència al pessimisme, pot riure's de si mateix i dir: «Faré cas a aquestes estadístiques». Un altre exercici que també és útil és canviar de perspectiva. Si plou i el pessimista havia planejat anar a la platja, segurament hi haurà un pla B que pugui gaudir, com ara visitar una exposició que té pendent.

ANDREA VILALLONGA: Són alternatives a aquest final horrorós que s'espera. Buscar altres perspectives. D'acord.

LAURA ROSSELL: Són exercicis senzills que els pessimistes poden fer.

ANDREA VILALLONGA: Pot ser d'ajuda. De fet, és una cosa natural. El meu marit solia tenir una tendència natural a pensar que tot aniria malament. Per exemple, no agafava l'avió perquè estava convençut que l'avió en què viatgés s'estavellaria.

LAURA ROSSELL: Exacte! Aquest és un bon exemple per fer servir les estadístiques.

ANDREA VILALLONGA: Total! Em vaig passar anys dient: «Vinga, quantes vegades ha caigut un avió?». I al final va ser positiu, perquè havíem de viatjar al Japó, ah, no, a Nova York, i va decidir venir. Era la primera vegada, ja que jo ja estava farta…

LAURA ROSSELL: La seva primera experiència a agafar l'avió?

ANDREA VILALLONGA: Així és. Havia fet viatges curts, però sempre amb molta negativitat. De fet, s'havia pres una pastilla per si de cas quan va decidir venir a Nova York, i després va tenir un fort dolor de l'esquena. Llavors va quedar-se sol durant cinc dies. Sol, abandonat a casa, ja que jo vaig marxar. Li vaig dir: «Jo no t'acompanyo».

LAURA ROSSELL: Quin símptoma!

ANDREA VILALLONGA: Li vaig dir: «Som parella, però que et cuidi la teva mare». Vaig marxar, i aquesta introspecció de cinc dies quedant-se sol i penjat va provocar un canvi en ell.

LAURA ROSSELL: Exacte!

ANDREA VILALLONGA: Va canviar la perspectiva. Ara viatja constantment. No cal que sigui una experiència dolorosa. Però és cert que, a vegades, per a aquells que no s'han enfrontat a això, pot ser una mica difícil.

LAURA ROSSELL: Exactament. Crec que va ser molt conscient de les coses que perdia a causa del pessimisme. A partir d'aquell moment, va guanyar il·lusió, confiança i esperança.

ANDREA VILALLONGA: Clar. Parlant ara en un context més organitzatiu: jo soc una persona optimista, sempre veig el costat positiu de les coses. Com creus que pot afectar una persona o un equip pessimista dins d'una organització, d'una empresa?

LAURA ROSSELL: Si l'equip també és positiu, l'impacte no ha de ser molt gran, ja que agafaran precisament el costat bo del que dius. En canvi, si l'equip és pessimista, funcionarà com una anàlisi de riscos. Ara bé, si el pessimista comença a ser massa negatiu, es pot aïllar.

ANDREA VILALLONGA: Es podria dir que s'aïlla.

LAURA ROSSELL: Exactament, s'aïlla. Aquest és un aspecte negatiu que no fa falta que afecti els altres. M'estava recordant del personatge de Mafalda, Felipe, que era un personatge entranyable i pessimista. Al final, el pessimista no molesta gaire.

ANDREA VILALLONGA: D'acord, això significa que ho passa pitjor, ell o ella amb la seva anticipació. És a dir, en realitat és una qüestió personal dir: «No vull viure en un món on tot ho vegi gris».

LAURA ROSSELL: Exactament. M'agradaria veure més colors, o m'agradaria caminar amb més confiança. Una cosa molt interessant per recomanar els pessimistes, i a tothom en general és que, quan tinguin un pensament com «això no anirà bé», que es diguin a si mateixos «és avui? Això passarà avui? No?. Doncs, fora. Demà tornen a pensar-hi. Ara centrem-nos en l'avui, en el present». El pessimista, tot i ser pessimista, però no negatiu, dirà «d'acord».

ANDREA VILALLONGA: Interessant. Potser l'únic aspecte pessimista que tots tenim és el pessimisme defensiu. És aquesta forma de protecció. Per què creus que ho fem? Dir «anirà malament, m'ha sortit malament l'examen, o segur que demà no m'agafaran».

LAURA ROSSELL: Bé. Això té a veure amb l'autoestima. Hi ha moltes raons i, com sempre, hi ha graus. Quan algú té una baixa autoestima, sovint pensa que el món està ple de decepcions i posa l'escut per si de cas. També s'ha estudiat que les persones que tenen més tendència al pessimisme van ser nens i nenes que van ser molt sobreprotegits. Han crescut sense veure com poden passar coses.

ANDREA VILALLONGA: Entès! Interessant. Així doncs, els protegeixen per evitar que els passi res.

LAURA ROSSELL: Exactament, els protegeixen perquè no els passin res. És per això que és important desconstruir aquests pensaments, perquè puguin veure que en la vida…

ANDREA VILALLONGA: Passen coses, però no totes són dolentes. Les coses passen constantment.

LAURA ROSSELL: A tota hora. Quan passin, les enfrontaràs, no cal que les pensis amb antelació.

ANDREA VILALLONGA: Molt interessant, Laura. Moltíssimes gràcies! Escolta, em pots recomanar alguna sèrie, llibre o pel·lícula que creguis que ens pugui ajudar? No només per als pessimistes.

LAURA ROSSELL: A mi m'encanta una sèrie que recomano moltíssim, ja que està plena de tots els elements emocionals possibles, com ara l'optimisme. Es diu Ted Lasso. L'has vist?

ANDREA VILALLONGA: Soc la seva fan número 1! De fet, l'estic veient de nou. Mira! Se'm posa la pell de gallina. I la gent no la mira només perquè parla de futbol.

LAURA ROSSELL: I no té res a veure amb el futbol. El futbol és només una excusa. Jo crec que Ted Lasso encarna el positivisme.

ANDREA VILALLONGA: Exactament. Si podeu veure-la en versió original, encara millor. El contrapunt lingüístic entre els americans i els anglesos és impressionant. M'encanta que ho hagis mencionat, ja que jo també soc fan de Ted Lasso i del concepte que han creat. És excel·lent.

LAURA ROSSELL: Totalment, totalment!

ANDREA VILALLONGA: L'última pregunta que sempre faig. Què fas tu, Laura Rossell, per cultivar el positivisme cada dia?

LAURA ROSSELL: Jo faig una cosa que vaig començar a fer en un moment determinat fa molt temps , i curiosament un dia vaig descobrir que el meu cosí també ho feia. Quan em desperto, penso en alguna cosa positiva que passarà avui. Abans d'iniciar el dia. Que de bo passarà avui? Sempre hi ha alguna cosa.

ANDREA VILALLONGA: M'agrada molt que ho diguis. En general, les personeS que et donen consells t'aconsellen a elles mateixes que pensin en les coses positives abans d'anar a dormir, però tu ho anticipes. Quina cosa bona et passarà? Sense grans expectatives. A vegades, simplement veure la Laura avui.

LAURA ROSSELL: Exactament! O veure l'Andrea. Això és genial!

ANDREA VILALLONGA: Moltes gràcies, Laura! Ens veiem en un altre capítol.

Per tant, amics «positivers» quan adoptem una actitud pessimista, només veiem les mancances del món, i aquesta perspectiva ens fa perdre la motivació per fer coses. No ens permet veure la totalitat del món, la seva bellesa.

Recordeu «positivers»: el positivisme és com l'esport, s'ha de practicar! Adeu!

Descripció de l'episodi:

Andrea Vilallonga conversa amb Reichel Delgado sobre l'optimisme i els optimistes.

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

Benvinguts a Audioformació, un podcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

ANDREA: Hola a tots! Benvinguts de nou a un capítol sobre la comunicació positiva.

Avui parlarem de les tipologies optimistes. Parlem d'aquestes persones que diem optimistes i que a vegades confonem, perquè no sabem exactament què és l'optimisme.

Per a mi, l'optimisme o les persones optimistes són aquelles que estan fonamentalment convençudes que l'univers s'ha confabulat perquè tot els vagi bé. I que, sigui la situació que sigui, sempre tenen aquesta visió que tot anirà bé, ho aconseguirem! I a vegades, fins i tot, quan no ho aconseguim, que no ho hem fet o no ens ha passat allò que volíem que ens passés, et diuen allò de, per alguna cosa serà, si no ha passat és perquè no era el moment o ja t'ha passat,

No en tinc res en contra, però és veritat que, a vegades aquest optimisme et pot posar una mica nerviós. I, sobretot, una cosa que em preocupa de l’optimisme exagerat, és que quan tu esperes que les coses et passin, no fas res perquè et passin.

I per parlar d'aquesta expectativa del que em passarà, el que no em passarà, el que haig de fer jo perquè em passi, qui puc convidar o quina professió pot venir per parlar-nos més d'aquesta necessitat d'optimisme en la seva feina? He convidat la Rachel Delgado.

La Reichel Delgado, senyors i senyores, és una mentor coach de moltes de les primeres figures del panorama audiovisual: actors, actrius, tant adults com nens, presentadors, ponents i comunicadors. És directora de casting, és professora d'interpretació, formadora de comunicació i certified coach.

De fet, jo us recomano que entreu a la seva pàgina web www.racheldelgado.com i allà està tot explicat. A més al·lucinareu amb les figures que ella ha fet coach. Perquè moltes d'aquestes figures que pensem “aquests actors, aquests presentadors, els hi surt natura, o és quasi sobre natural: és un talent que els cau del cel”, doncs no, darrere de totes aquestes figures hi ha una coach que és, en aquest cas, la Rachel Delgado.

Us haig de dir que la Rachel no és catalana. És nascuda a Plasència i ha viscut a Madrid molts anys. Porta molts anys aquí a Catalunya, però quasi tota la seva feina la fa a l'estat espanyol i avui fa un esforç molt gran per fer aquesta entrevista en català. Comencem. Rachel, benvinguda. Com estàs?

REICHEL: Hola, què tal? Com estàs?

ANDREA: Molt bé. I tu, en català, en català?

REICHEL: Com que soc optimista he dit, vinga, endavant.

ANDREA: Exacte.

REICHEL: És que em va dir: “vine a parlar d'optimisme”, i jo no parlo català, dic, ja ho sé, parlo català.

ANDREA: jo tampoc és que parli gaire bé.

REICHEL: Parles molt bé, tu, el català.

ANDREA: Home, sí, comparat amb tu, segur.

REICHEL: Home, segur. Sí. És veritat, sí. Ja veuràs quin accent més xulo que tinc.

ANDREA: Abans de res, gràcies! Gràcies per venir.

REICHEL: A tu sempre, sempre a tu.

ANDREA: Jo tinc la sensació que per fer la feina aquesta d'artista, que tu ets artista però a més ajudes a molts artistes, s'ha de ser fonamentalment optimista. Com ho veus tu?

REICHEL: Jo crec que per a qualsevol treball necessites una mica d'optimisme, i més com estan les coses ara. Però crec que potser per a l'artista, l'optimisme ha de ser un molt, molt bon aliat. Et diuen molts “nos”, a la vida. Molts! I si no ets optimista i penses: “vinga, va, a la següent ja ho serà” o “potser que sí, que després em diguin un sí”, pot ser que no et presentis a cap càsting més.

ANDREA: És veritat, això que dius que és molt important al món de l'”artisteo”, perquè ens queixem molt els que treballem en empresa o el que estem, fins i tot en el sector públic, de que difícil és la nostra i què fàcil que ens sembla l’artista, perquè viuen del que volen, però han de tragar , com has dit tu molt bé, no ho havia pensat mai, molts “nos”.

REICHEL: Molts! Perquè et diguin un sí, has viscut molts nos. I, a més, és un no, no a la teva feina, sinó a tu, que això és una de les coses més importants i més difícils, em sembla. Però empassar nos has de fer-lo i això et fa més fort.

ANDREA: Està clar. A vegades.

REICHEL: Per això és necessari tenir una mica d'optimisme, per això.

ANDREA: Perquè aquest “no” sigui un “no” temporal i diguis, mira…

REICHEL: Perquè moltes vegades, Andrea, no és per a tu, és per moltes raons.

ANDREA: Ah, no només per a tu.

REICHEL: No només per a tu. Sí, en aquest moment el teu treball està molt ben fet, però no és el que busquen. No és el personatge. No és el personatge, no és el perfil. Tu vas amb la teva proposta i pot ser que, després, aquesta propostano encaixi correctament amb el que el director o el productor hagi pensat.

ANDREA: Escolta'm una cosa, clar, tu quant no NO SOBRA ajudes aquestes persones a preparar els càstings? SOBRA ? Ells ho han de fer a tope encara sabent que és possible que els hi diguin, no? QUAN NO ENTENEM UNA COSA COM HO FEM?

REICHEL: Sí, de fet és una de les coses que preparo.

ANDREA: O sigui, la teva feina es dirigeix a encaixar el no.

REICHEL: Sí. O sigui, nosaltres el que fem és preparar el càsting segons les instruccions que envien els directors de càsting, quan no soc jo la directora de càsting…

ANDREA: De vegades passa.

REICHEL: De vegades passa, doncs preparo la gent. Una de les coses que més m'agrada és dir-los que pot ser que no t'agafin. Pot ser que canviin tot el que hem preparat. Hem preparat una cosa i després tu vas allà amb la teva proposta i et diuen “pot ser que sigui una mica més tal o una mica més qual?”. Aquesta versatilitat també l'hem de preparar abans.

ANDREA: D'acord.

REICHEL: Perquè de sobte no t'enfonsis de: “Ostres, i ara què faig? I després, que surtis d'aquest càsting dient: “Ostres, m'ho he passat, “que te cagas. Ho he donat tot. No sé si m'agafaran o no, però estic molt contenta de la meva feina. Estic feliç, m'ho he passat bé”. Per això crec que és necessari preparar amb aquest optimisme el càsting.

ANDREA: Jo crec que és una barreja entre optimisme i positivitat, Reichel, perquè l'optimisme és: “si m'han dit no, no passa res. Hi haurà altres oportunitats”. Aquesta és la part d'optimisme, però la part de preparar-me per tirar endavant, trobar les eines, aquesta versatilitat que tu dius, aquesta proactivitat, és una característica fonamental de la positivitat. O sigui, prepares les dues coses. Podries anomenar-te “coach d'actors, optimista/positiva”.

REICHEL: Pots afegir una altra cosa de la descripció?

ANDREA: A veure, no és el currículum més llarg que he hagut de llegir, però el que tu has fet, perquè tu portes molts anys seguint a grans figures i tu creus que… Espera, que no sé quina pregunta et vull fer… Quina vols?

REICHEL: La que tu vulguis.

ANDREA: És que se m’ha anart el cap pensant què és l'optimisme per a tu? I quina és la teva opinió de la positivitat. Digues-nos, per a tu, Reichel, què és l'optimisme?

REICHEL: A veure, tu em coneixes molt bé i tu saps que jo soc optimista per natura.

ANDREA: Sí.

REICHEL: Per a mi, jo crec que el ser optimista és prendre les coses amb humor.

ANDREA: Ah! O sigui, tu faries que el sentit de l'humor entri en…

REICHEL: Sí, per a mi sí. Sense humor, jo crec que estem “out”, totalment. És a dir, és un ingredient molt important dintre de l'optimisme. Saber riure, saber riure de tu, de tothom, de la situació, donar-li la volta…

ANDREA: D'acord.

REICHEL: I jo crec que amb humor les coses, si tu et saps bé això, entren millor.

ANDREA: Sí, la veritat és que sí.

REICHEL: Però no un humor de burlar-se, eh? D'un humor del que dius tu, de donar-li la volta a la situació.

ANDREA: Totalment.

REICHEL: Realment, una mica com per afavorir les nostres emocions, que en aquest moment podrien estar una mica alterades. I riure’t, també, de si estàs trist. Estic trist i què passa? Donar-li la volta a tot això.

ANDREA: D'acord.

REICHEL: Jo, que soc així, d'aquesta manera, o sigui que, per a mi, el típic del got mig ple, doncs sí, està mig ple, però segur que hi ha algú que ha agafat aquest aigua i l'ha donat alguna planta perquè creixi i està tot al medi ambient, saps?

ANDREA: Sí, sí. Això teu és fora d'aquest món. La Reichel i jo hem treballat en un projecte molt interessant,que és “La fórmula”. “La Fórmula” és una obra de teatre que vam crear les dues. I jo soc de mena positiva perquè la vam fer. Però això de la Reichel és d'un altre món. Perquè clar, el primer dia “ho petarem, vendrem totes les entrades, guanyarem el premis butaca”.

REICHEL: Els butaca encara no. Aquest any no, però l'any que ve potser sí. Aquest any no ha donat temps.

ANDREA: No, és veritat, no ho hem fet tant.

REICHEL: Però l'any que ve…

ANDREA: Què creus que aporta l'optimisme i què creus que no permet fer l'optimisme? Són dues preguntes en una.

REICHEL: Per a mi crec que aporta més que treu.

ANDREA: Ah, bé.

REICHEL: Però això ja saps que és per a mi. Potser, a vegades, el que tu deies, no et permet veure la realitat, si creus que el destí ho arreglarà tot. Però jo crec que és una personalitat, també.

ANDREA: És una manera de ser.

REICHEL: És una manera de ser. Si ets així, ets així. I “apetxugues”. No sé com es diu en català.

ANDREA: Jo tampoc ho sé. sé com es diu. Apetxuc. En quina situació l'optimisme t'ha ajudat a tu?

REICHEL: Doncs a mi sempre m’ajuda a tirar endavant. El dia a dia. El mes a mes. L'any a l'any. Sempre m'ajuda! No sé si vols ser alguna cosa més específica.

ANDREA: Clar, perquè la Reichel, que és una molt bona alumna, s'ha preparat les respostes en català per intentar dir-ho de la millor manera possible.

REICHEL: Però ja veus que no estic ni seguint el guió.

ANDREA: Jo estic preocupada per tu i tu no estàs ni seguint el guió.

REICHEL: Em va passar una cosa. Jo tinc un fill de 12.

ANDREA: De 12 anys. Molt mono.

REICHEL: És moníssim. Es diu Aran. Preciós. Va néixer aquí. Ell és català. Ell sí que és català. Parlarà millor que jo. Doncs jo li vaig dir al meu ginecòleg que jo pariria sense dolor. I el meu ginecòleg que em coneix perfectament, molt internament a més a més, com tots els ginecòlegs…

ANDREA: Com tots els ginecòlegs que ens coneixen bé.

REICHEL: Doncs es reia i em deia “Segur que sí, segur que sí, Reichel”.

ANDREA: Segur que sí. Però sarcasticament et deia sí. Com vols parir sense dolor naturalment?

REICHEL: A veure, em van posar l'epidural i això ajuda una mica. Però era la sensació i la visualització de “tot anirà bé”. Doncs jo crec que això, aquest pensament positiu, aquest optimisme de mirar el futur i dir: “Ostres, sí, anirà molt bé i no me em farà mal”. Jo crec que passa per això.

ANDREA: La veritat és que moltes vegades ja saps com sóc jo, que em burlo una miqueta d’aquest optimisme que, a vegades, és exagerat. Però tens raó que, d'alguna manera, el fet de tu projectar la idea que anirà millor del que realment et diuen que anirà, et pot ajudar a viure aquella situació més light. Saps que estic convençuda d'això? Totalment. Si tu projectes que anirà bé, potser va malament, però tu t'ho prendràs millor. Exacte.

ANDREA I REICHEL: Millor, exacte.

REICHEL: Que guai.

ANDREA: La gent amb qui treballes, Reichel, els actors, presentadors, etc, que coneixes, com creus que treballen aquest optimisme? Perquè clar, els actors hi haurà de tot, des del negatiu a l’optimista. Hi ha gent que s'ho pren molt malament i gent que millor.

REICHEL: Això és el que et deia abans, que una de les coses que preparem abans és la resposta.

ANDREA: Però els hi costa?

REICHEL: Home, encaixar un no sempre costa, no?

ANDREA: No només perquè és una feina que no tens, sinó perquè…

REICHEL: Clar, perquè a més a més tu també projectes el que et diran que sí.

ANDREA: Clar.

REICHEL: I, a vegades, et diuen que no. I, a vegades, és dur.

ANDREA: Clar. Tu creus que l'optimisme té una part de resiliència?

REICHEL: Això, jo crec que són germanes.

ANDREA: Ah, molt bé.

REICHEL: Potser, germanetes. Per ser resilient, necessites ser una mica optimista, jo crec. Crec, eh? Una mica realista també, a vegades.

ANDREA: Jo crec que és veritat que la resiliència… Perdó, acaba.

REICHEL: Crec que també és veritat que des de la negativitat o des del pessimisme, segur que és molt més difícil adaptar-te a qualsevol situació adversa que et pugui passar.

ANDREA: Sí, sí, sí. L'adaptació és veritat. Una cosa que m'has canviat en aquesta entrevista, en la meva vida molta, però en aquesta entrevista…

REICHEL: Ai, com t'estimo, Andrea!

ANDREA: De veritat, eh? Jo no havia vinculat, imagina't, l'humor amb l'optimisme. Clar, quan vaig pensar aquesta pregunta, “l'optimisme és resiliència?”, pensava que sí, serà el mateix, però per mi la resiliència té un punt més de patiment. Potser és un error, eh?

REICHEL: Clar, és que està com… Hem de donar-li la volta a tot això.

ANDREA: Jo crec que sí.

REICHEL: La resiliència és com que t’ho has passat malament i has de sortir-si. Sí, clar que has de sortir… “Of course, my Darling”.

ANDREA: També saps anglès.

REICHEL: I francès un poc. Jo crec que és per això que no parlo bé cap.

ANDREA: Cap, ni castellà ni res, perquè ho parles tot al final.

REICHEL: Parlo tot, una mica de tot.

ANDREA: Però això també és veritat. Hem de tenir aquesta idea de la resiliència, que és la lluita, l'adaptació… I fer-ho tot amb una mica més de lleugeresa

REICHEL: Quina paraula més xula, aquesta. Però que és la realitat.

ANDREA: És així, tens tota la raó. Reichel, ara faré les dues preguntes de final d'entrevista, que és si ens podries…

REICHEL: Que curteta!

ANDREA: Si ens podries recomanar alguna pel·lícula, llibre o sèrie que estigui relacionada amb tot això.

REICHEL: Te l'he portat perquè vegis la portada. Clar, no es veu, però és molt bonica.

ANDREA: L'habitació és molt maca. És com un…

REICHEL: És un llibre el que he portat per recomenenar-vos.

ANDREA: Sí.

REICHEL: És el llibre que es diu El camí de l'artista, de la Júlia Cameron. Ser artista no és només el que s'enfila a un escenari. És també l'escriptor, és el pintor, és el músic, l'arquitecte. La majoria de persones som creatives. I, a vegades, passa que desconnectem de la nostra creativitat. I aquest llibre, ens mostra que fent treball, aquí sí que és el positivisme que has d'agafar. Fa que t'ajudi a connectar amb el jo creatiu que està dins teu. Aquest que hem deixat pel camí de la vida.

ANDREA: Desconnectat, exacte!

REICHEL: És molt guai. El recomano a un munt a actors, a qualsevol persona que estigui en un moment que… Hi ha vegades que estàs en un ofici i dius jo volia ser cantant. Doncs canta! Potser que no siguis la….

ANDREA: Hi ha una diferència entre ser cantant professional i cantar.

REICHEL: Un artista no pot enfonsar la seva creativitat.

ANDREA: No, clar! Perfecte, m'encanta. Me'l llegiré! M'agrada molt llegir-lo perquè..

REICHEL: Tu no el necessites, eh?

ANDREA:Però no el coneixia.

REICHEL: Està molt bé aquest llibre. És un llibre que has de currar-te.

ANDREA: Sí, de treballar! El camí de l'artista de la Júlia Cameron. I, per acabar, Reichel, què fas tu, personalment, per treballar la teva positivitat cada dia?

REICHEL: És molt fort, però, jo ballo! A mi em sembla súper bé i crec que està súper bé.

ANDREA: Per això ho fas cada dia.

REICHEL:Ballar, sí! Em connecta amb la meva essència primària. Jo m'imagino en un escenari jo sola ballant amb la música que més m'agrada. Apareix sola, només hi penso i la música ja apareix. Estic jo vinga! i estic al saló de casa meva.

ANDREA: Sí, però tu ja estàs a l'escenari del Sant Jordi.

REICHEL: Sense ningú. Jo sola. Però ballo. Ballar cada dia. Em connecta moltíssim.

ANDREA: Connecta amb el teu cos, l'energia…

REICHEL: Crec que el meu cos és necessari itambé connectar amb ell. Amb el meu, i cadascú, amb el seu.

ANDREA: T'imagines?

REICHEL: Cadascú que connecti amb la seva coseta.

ANDREA: I deixa'm la resta que connecti amb el que… Em sembla molt bé. A mi ballar també és una cosa que crec que, quan esteu en un moment baix o en un moment d'energia fluixa, o que necessiteu trobar com sortir d'una situació, posar-vos la cançó que més us agrada i ballar tope pot ser una idea.

REICHEL: Doncs això, ahir mateix ho vaig recomenar a una persona que tenia un problema i vaig dir-li ara mateix, deixa el telèfon, agafa la teva cançó preferida i balla. I em va trucar després i… Guau! Que bé!

ANDREA: Moltes gràcies Reichel Delgado.

REICHEL: A tu amor! T'estimo!

ANDREA: Jo també t'estimo molt!

REICHEL: He parlat bé?

ANDREA: Molt bé! Estic molt impressionada!

REICHEL: Estic molt contenta, estic molt orgullosa de mi mateixa. Jo he projectat això: que em sortiria molt bé!

ANDREA: T'ha sortit estupendament. Tothom que et pugui seguir Rachelgelgado.com i a les xarxes socials ja veureu que és una tia estupenda.

I «positivers» ja sabeu! Com sempre: la positivitat és com l'esport, es practica.

Adeu, adeu!

Descripció de l'episodi:

Andrea Vilallonga conversa amb Yolanda Núñez sobre els realistes.

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

ANDREA VILALLONGA: Hola, què tal? Aquí estem en un altre episodi de Comunicació Positiva. Jo soc Andrea Vilallonga, experta en comunicació i impacte positiu.

Avui parlarem de la tipologia del realista. Ja sabeu que vam parlar del pessimista, i també de l'optimista. Com sempre us recordo, cap tipologia ni és bona, ni és dolenta, és qüestió de saber com soc, identificar-me, veure què m'agrada, què m'ajuda en aquesta part de la meva naturalesa o caràcter.

Així doncs, una persona realista, segons la meva definició, és aquella que necessita conèixer les dades exactes per prendre decisions o, com a mínim, per estar tranquil·la amb la situació i entendre per què passen les coses. Per exemple, en un viatge amb caravana, una persona realista seria aquella que buscaria immediatament a Google Maps per saber quant temps falta, escoltaria la ràdio per entendre què ha passat, quin és el motiu… Perquè, sense aquestes dades, es posa nerviosa i no sap què fer.

És curiós perquè quan pensava a convidar algú per parlar del realisme i quina professió fa pensar en realisme, em va venir al cap la infermeria, o el cos mèdic. I vaig pensar en la Yolanda Núñez, que és la nostra convidada avui. És infermera i també ha estudiat antropologia. Treballa a l'Hospital Dos de maig de Barcelona des de fa més de 25 anys. Ha passat principalment pel Servei d'Urgències i Cures Intensives, i fa 13 anys que exerceix com a gestora infermera. També és professora associada a l'Escola Universitària d'Infermeria de Terrassa i, juntament amb dues companyes, gestiona un compte de Twitter (@nurseCSI) per a visibilitzar i empoderar el món de la infermeria. Es descriu com una gran admiradora del lideratge innovador i de la comunicació en xarxes.

Comencem. Yolanda, com va?

IOLANDA NÚÑEZ: Molt bé, Andrea, un plaer estar aquí amb tu.

ANDREA VILALLONGA: Igualment.

Bé, què t'ha semblat això del realisme, la infermeria…? Com ho veus en el camp de la infermeria? A mi em ve al cap el col·lectiu de salut. En aquest moment, és una característica molt estereotipada, la idea de necessitar sang freda i conèixer les dades. És així, oi?

IOLANDA NÚÑEZ: En aquest moment, les ciències i, especialment, l'aplicació de diagnòstics als pacients requereixen tenir una sèrie de dades i seguir el mètode científic. Fins ara, aquest mètode ha funcionat bé. Però en l'entorn actual, les decisions han de prendre's de forma més ràpida, ja que tot va més accelerat. A més, la tecnologia ens ajuda a obtenir dades més ràpidament. Tradicionalment, metges, infermeres i altres professionals que tracten amb una determinada patologia han de disposar de dades per aconseguir un diagnòstic i aconseguir resultats. No obstant això, ara hi ha una tendència cap a la individualització i personalització de l'atenció, ja que és important empatitzar amb el pacient i prendre decisions de manera més àgil. Abans, potser les decisions eren més senzilles, com «dos i dos són quatre», però ara hi ha altres factors a considerar, com les preferències de la persona i la seva autonomia, entre altres.

ANDREA VILALLONGA: La situació personal de cada pacient també influeix en aquesta equació, suposo.

IOLANDA NÚÑEZ: Hi ha estàndards i, sobretot, crec que amb una aproximació més realista i concreta, algunes activitats poden ser molt quirúrgiques.

ANDREA VILALLONGA: D'acord, d'acord. És la realitat del moment. Tranquil·la, continuem.

IOLANDA NÚÑEZ: Sí, és cert. Quan t'operes d'una hèrnia, per exemple, necessites un seguit de cures que són molts estàndards. Però, clar, això és només una part. Hi ha altres factors, especialment amb tot el que hem viscut. A vegades les dades triguen i, sobretot, a vegades hem de prendre decisions. I el que tu dius, que el realisme pot arribar a immobilitzar-te.

ANDREA VILALLONGA: És el que volia dir. Sí, és cert que necessiteu aquestes dades, però després hi ha un altre aspecte que us mou, que és la urgència. No pots ser tan realista, necessites actuar. Com combineu aquestes dues coses?

IOLANDA NÚÑEZ: Clar, en cas d'urgència immediata, hi ha una prioritat amb aquestes dades. Per exemple, quan hi ha una parada cardíaca, hi ha un algoritme establert. Hi ha coses molt ben estandarditzades. El que ens interessa més és quan hi ha circumstàncies en què no cal seguir aquest algoritme. Però en una situació d'urgència, és quan pots dir que actues de la manera més realista. En la urgència immediata, l'objectiu és pal·liar el problema en aquell moment. Estàs pensant a resoldre-ho en aquell instant, però no tens en compte el mitjà ni el llarg termini. Ja t'ho plantejaràs més endavant. És ara. Això és el realisme més pur. I això requereix formació i entrenament. En situacions d'urgència immediata, com ho faria el personal que treballa en serveis d'urgències o intensius. En intensius, podríem prendre més temps per pensar, i els que fan SEM, i altres.

ANDREA VILALLONGA: És interessant perquè solem pensar que aquest realisme és una qualitat innata, però veig que es pot aprendre i que pot ser molt positiu. No sé si tu ja ets d'aquesta manera de forma natural o si també has après a tenir aquests estàndards de realisme en les situacions que ens expliques.

IOLANDA NÚÑEZ: Avui dia, especialment en els centres sanitaris, ja no només a les universitats, trobem aules de simulació. Aquestes aules ofereixen casos reals que s'apropen a la realitat, al que et pots trobar. La realitat virtual, en particular, t'ajuda a acostar-te a aquesta realitat. I cal destacar que no es tracta només del que tu has de fer individualment, sinó de com l'equip ha de treballar conjuntament. Vull dir, com l'equip ha de coordinar-se. En una situació d'urgència, és essencial que l'equip que atén la persona estigui ben coordinat, amb un líder i un procés estandarditzat. Estem parlant d'una situació de vida o mort.

ANDREA VILALLONGA: Sense cap mena de dubte.

IOLANDA NÚÑEZ: Aquestes són les situacions en les quals pots fer més entrenament.

ANDREA VILALLONGA: És una pregunta que pot semblar una mica ximple, però em ve al cap en relació a l'equip que forma part d'aquesta situació. Tothom sap qui és el líder?, qui té cada paper? perquè no tothom és igual i no tenen les mateixes capacitats o actituds. Aquesta és una cosa que es prepara prèviament?

IOLANDA NÚÑEZ: Sí. En principi, puc parlar pel centre on treballo i pel consorci on estic. Tenim una estructura definida per a situacions com una parada cardíaca. Qui ha d'anar-hi i qui no, això ja se sap des del principi del torn. També està establert què ha de fer cadascú i què ha de fer l'altre. I el que funciona molt bé en aquestes situacions és el debrífing posterior. És molt útil. Perquè, en situacions d'estrès, es poden dir coses que no es controlen. És especialment important, si no estàs entrenat o si consideres que algú no ha fet el correcte. És molt beneficiós revisar-ho després que hagi passat.

ANDREA VILALLONGA: Entenc. És molt interessant, perquè això s'hauria d'aplicar a tots els equips, independentment del sector. Després d'una crisi, que pot passar en qualsevol sector, inclosos els del sector públic, seria molt interessant poder realitzar aquest debrífing amb realisme. Perquè ningú s'ho prengui personalment. És possible que a vegades hi hagi susceptibilitats, suposo que tots som humans, no? Esteu entrenats per rebre aquest debrífing d'una manera més…?

IOLANDA NÚÑEZ: Pel que jo he viscut, aquestes situacions es poden tractar una vegada han passat, especialment si es parla obertament. Les situacions que he viscut han millorat gràcies a una comunicació sincera: «una altra vegada es pot fer d'aquesta manera» Sobretot per trencar el gel has de parlar sobre possibles errors tècnics o altres qüestions. Però al final, cadascú coneix el seu paper. En algun moment, és rellevant que tot l'equip sàpiga que, si una persona no pot assumir una tasca, hi haurà algú altre que ho pugui fer. Sentir-se recolzat i demanar ajuda quan calgui. I, després, es pot abordar amb el debriefing per veure si algú s'ha sentit malament. Perquè, és veritat, en aquests moments, ho saps, és com barallar-te amb la teva mare o amb algú altre. Però amb el pas del temps, les coses es gestionen millor. Són situacions amb un inici i un final, i hi ha tres possibles solucions. Poden acabar malament, bé o amb inestabilitat, per dir-ho d'alguna manera.

ANDREA VILALLONGA: És interessant, perquè estem parlant d'una visió molt àmplia. Potser el realisme és necessari, juntament amb altres actituds i enfoques, però també cal ser flexible i adaptable. Creus que aquesta perspectiva de realisme, que no és la realitat en si mateixa, aporta alguna cosa a la teva feina? Suposo que, resumint-ho, aporta aquesta estructura, no només per tractar i respondre a situacions d'urgència, sinó també a escala d'equip. A part d'aquesta estructura, quina creus que és la millor actitud? Sobretot en una feina tan difícil com la vostra, en què experimenteu situacions extremes cada dia, suposo.

IOLANDA NÚÑEZ: Jo crec que en l'entorn on treballo, l'estructura és important, com has dit, i sobretot un aspecte clau és la comunicació. És a dir, com he mencionat abans, tant en una situació de crisi com en el seguiment diari d'un pacient, és destacat que hi hagi moments al dia en què tot l'equip es reuneixi per parlar del pacient, davant del pacient mateix. Això permet que cada professional aporti la seva perspectiva: jo, com infermera, puc veure les coses d'una manera, mentre que l'auxiliar té la seva pròpia perspectiva, el metge en té una altra, el fisioterapeuta una altra, i així successivament. Aquests moments de comunicació són essencials per al pacient, ja que si no es produeixen, cada membre de l'equip treballarà de manera diferent. És per això que la comunicació entre l'equip és crucial, i és important que no es consideri una pèrdua de temps, tot i que a vegades pugui semblar que el temps s'acaba i aquests moments semblen una distracció. Jo crec que aquests moments proporcionen més informació i una perspectiva més completa, ja que et permeten conèixer dades i punts de vista d'altres disciplines que potser no havies tingut en compte. Cada membre de l'equip té un paper i una visió diferent. En resum, crec que la comunicació és d'una importància vital.

ANDREA VILALLONGA: Em fas pensar en la conversa que vam tenir en el primer capítol amb l'Emma Giner, on es parlava de la importància de tenir organitzacions positives, on és imprescindible tenir una comunicació totalment transversal entre tots els membres de l'equip, independentment del seu nivell, per crear un ambient conversacional.

És molt interessant el que dius, perquè estic segura que les persones que ens escolten i et senten dir això, que és necessari que la infermera, l'auxiliar, el metge, el fisioterapeuta, parlin entre ells, ho veuen com una cosa natural, ja que al final es tracta de la vida d'una persona. Però això no és vist com una cosa natural, en el seu dia a dia, en altres àmbits. Em sembla molt impactant, perquè m'ha agradat molt i m'encantaria que tothom que ens escolti pensés que això també hauríem de fer-ho a les nostres organitzacions, perquè això no només salva vides, sinó que també millora la nostra pròpia qualitat de vida. Crec que aquesta és una pauta que hauríem de seguir.

IOLANDA NÚÑEZ: Sí, i no només en l'àmbit de la cura de les persones, sinó també entre els companys. És important arribar al treball un dia i preguntar al teu company com està, perquè això afectarà la seva perspectiva i com encararà el dia. Ja sabem que no tothom reacciona de la mateixa manera davant d'un mal dia. Potser et respon de manera brusca i tu no saps per què. És per això que crec que a vegades és important arribar i preguntar: «Com estàs? Com ha anat el dia?» Aquests petits moments de connexió, sobretot si hi ha vides en joc i persones que pateixen, són importants per parlar-ne i compartir-los, perquè si no ho fem, cada persona farà les seves coses de manera individual i no aportarem valor.

ANDREA VILALLONGA: Sí, hi estic d'acord.

IOLANDA NÚÑEZ: I junts, el valor es multiplica.

ANDREA VILALLONGA: Em sembla meravellós, moltes gràcies. És curiós, perquè tenia preguntes preparades, però no n'he fet cap perquè el teu discurs… Aquesta metàfora de l'equip que has utilitzat és tan positiva i bonica, i aquesta comunicació que és tan important.

A part de les dades, hem de comunicar-nos. Potser aquest és el pas endavant que tots necessitem per ser més positius, que d'això va el pòdcast. Això seria fantàstic.

Bé, ara faré les preguntes que faig a tots els convidats, relacionades amb alguna cosa de la qual hàgim parlat o del que vulguis, com la positivitat, el realisme, la teva feina, el que sigui. Oh, espera, m'he confós! Volia fer-te una altra pregunta, que potser no està relacionada amb aquest pòdcast, però necessito fer-la. M'encanta molt el vostre compte de Twitter i crec que la feina d'empoderament i visibilització de la infermeria és fonamental i necessària. Ja fa temps que teniu aquest compte de Twitter. No sé si, després de la pandèmia, quan es va parlar de vosaltres com a heroïnes i herois, potser no és una pregunta molt positiva, però crec que és important. Has notat algun canvi cap a un major empoderament de la vostra professió?

IOLANDA NÚÑEZ: Bé, jo crec que sí. Hi ha accions en marxa en aquest sentit. Però com ja sabem, tant en l'àmbit polític com en altres àmbits, tot va a un ritme lent. No és tan ràpid com ens agradaria. Però crec que sí, hi ha canvis. Sobretot, a qui hem de tenir de la nostra part és al ciutadà,

ANDREA VILALLONGA: Exacte.

IOLANDA NÚÑEZ: Que el ciutadà sàpiga que té una infermera. La infermeria és una professió molt antiga, però com ara, que està anivellada a un grau universitari i pots arribar a ser doctora en infermeria, és relativament nou. No se'ns dóna la importància que mereixem. Però crec que els usuaris del dia a dia ho reconeixen, ho valoren, perquè han viscut la pandèmia. Hem estat les primeres a obrir consultes, en reprendre l'activitat, hem fet moltes coses. I jo crec que hi ha gent que ho ha passat malament.

Però bé, anem endavant, sí, de veritat, crec que sí, s'estan fent coses. Hi ha comunitats que ja… , la consellera de Salut d'aquí és infermera, igual que a les Illes Balears i a Andalusia. Tota aquesta part política en la qual les infermeres no hem estat mai, per circumstàncies, o que hem tirat més cap al vessant social, ara hi és. I això es veu amb les noves generacions, que pugen fortes i que ja no volen el sistema de torns que existeix. És un altre concepte, acaben la carrera i volen estudiar l'especialitat, etc. I crec que sí, potser no al ritme que voldríem, però hi és.

ANDREA VILALLONGA: Podem dir, doncs, que estem en un moment d'acció per millorar la visibilitat. Però tens molta raó, crec que els ciutadans ho saben, saben que esteu aquí i que feu una feina. Perquè si no hi estiguéssiu, també ho notaríem.

IOLANDA NÚÑEZ: Ho han notat.

ANDREA VILALLONGA: Ho hem notat. Moltes gràcies! Doncs, ara sí, la pregunta: què ens recomanes un vídeo, una sèrie, una cançó, un llibre?

IOLANDA NÚÑEZ: Semblarà un tòpic, perquè és una sèrie de metges.

ANDREA VILALLONGA: Em sorprendria si no.

IOLANDA NÚÑEZ: Mira, hi ha una sèrie que es diu «New Amsterdam”, i que és diferent de les típiques sèries d'emergències. Es que tracta d'un nou director mèdic que arriba a un hospital públic de Nova York i està basada en una experiència real. Aquest director és un metge actiu, vull dir, que es posa en acció, es posa en marxa. És una persona que coneix tots els detalls, que comença a conèixer-ho tot. La seva frase característica és «Can I help you?». En què et puc ajudar? Com puc facilitar-te les coses? Trencar les estructures complicades que sovint ens trobem, les quals dificulten la sol·licitud d'ajuda a algú, treballar en equip, amb el seu propi equip. I això és… el canvi és possible. Aquesta frase sempre l'acompanya. En què et puc ajudar? També és és una història personal, perquè hi ha un moment personal X . Però és una persona que es fixa en els detalls. Fins i tot hi ha un episodi on hi ha gent que està fent una feina que no passa res si no la fa. Llavors els hi busca una en què estiguin motivats.

ANDREA VILALLONGA: Això és meravellós…

IOLANDA NÚÑEZ: És un lideratge que et guia, que pregunta què et passa i que crea un equip. I la gent està disposada a fer-li mil favors perquè ell és el primer a donar l'exemple.

ANDREA VILALLONGA: A mi em sembla que aquesta frase «En què et puc ajudar?» l'hauríem de fer fora de la feina, en qualsevol moment del dia. Ens dona una falsa idea de servilitat, però no ho és. És generositat, és una altra història. La mirarem, perfecte!

I ara la pregunta meravellosa amb la qual acabo totes les entrevistes. Yolanda, que és el què fas tu cada dia per augmentar la teva positivitat?

IOLANDA NÚÑEZ: Mira, abans no m'agradava gens matinar ni treballar al matí. Quan vaig començar a treballar al matí, em semblava una tasca pesada. Però és una gran ximpleria. Per exemple, quan arribo a l'hospital i entro per la porta, saludo en Paco, el vigilant de seguretat, i tardo mitja hora a arribar a l'oficina. Arribo contenta. Però sobretot intento ser amable. Pregunto com estan les persones. Perquè hi ha vegades que hi ha gent treballant en llocs que són molt visibles, però es fan invisibles. No sé, com les entrades de l'hospital o els vigilants del metro. Llavors saludo la gent.

ANDREA VILALLONGA: Sembla una cosa molt banal, però crec que és molt important: Saludar tothom.

IOLANDA NÚÑEZ: Sí, quan et trobes algú que vas corrent saludar-lo, quan baixes a la platja saludar. Per a mi, no és que em costés, no estava entrenada. Això ve d'un temps, de fa deu anys, però intento ser amable.

ANDREA VILALLONGA: Em sembla meravellós. Jo soc molt de saludar. Jo saludo sempre que surto de les botigues i el senyor de seguretat que està… Adeu, gràcies. Sempre. Perquè som humans. No es pot ignorar cap ésser humà.

IOLANDA NÚÑEZ: Sí, són persones visibles però semblen invisibles.

ANDREA VILALLONGA: Em sembla un exercici meravellós, s'hauria de saludar sempre a tothom, independentment de si et contesten o no, i això ho parlarem en un pròxim episodi que tractarà de l'amabilitat altruista. L'objectiu és saludar, et contestin o no, l'ésser humà que tens davant. M'encanta, Yolanda.

Moltes gràcies per aquest moment meravellós. I si us identifiqueu amb aquesta tipologia de realistes, penseu que les dades són importants, però encara és més important ser capaç de prioritzar-les per continuar avançant. I no oblideu que la positivitat és com l'esport, es practica. Adeu!

Descripció de l'episodi:

Andrea Vilallonga conversa amb Laura Rossell sobre els negatius.

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

ANDREA VILALLONGA: Hola a tots, com esteu? Benvinguts a un nou capítol de comunicació positiva. Jo soc Andrea Vilallonga, experta en comunicació i impacte positiu.

Avui vull parlar de la tipologia negativa. Com bé indica el nom, parlem de comportaments negatius. A vegades utilitzem aquest terme amb facilitat i crec que seria interessant entendre realment què significa ser una persona negativa o comportar-se de manera negativa. Hauríem de reflexionar si això ens defineix i si està afectant el nostre entorn. I, fins i tot, si no som negatius. Crec que la persona convidada ens pot ajudar a sobreviure en un entorn amb persones negatives. Ja la coneixeu, ja l'he convidat anteriorment, per parlar de les tipologies pessimistes. Us presento la Laura Rossell, psicòloga, psicoterapeuta, periodista i professora col·laboradora de la UOC i de la Universitat Carlemany d'Andorra. Amb tots vosaltres, Laura Rossell. Comencem,

Laura, gràcies per estar de nou amb nosaltres.

LAURA ROSSELL: Gràcies a tu per convidar-me, és un plaer estar aquí.

ANDREA VILALLONGA: Ara parlarem d'un tema intens. Com sempre, des d'una perspectiva professional, com definiries a una persona negativa?

LAURA ROSSELL: Per a mi una persona negativa és aquella que mira el món amb un filtre extremadament lleig.

ANDREA VILALLONGA: Lleig en quin sentit?

LAURA ROSSELL: Si tu pots impactar-te per la bellesa del món, oi? També pots tenir un filtre que et fa veure un món lleig, un món terrible.

ANDREA VILALLONGA: I com afecta aquesta manera de comunicar-se la persona amb aquest filtre?

LAURA ROSSELL: Depèn del grau de negativitat de cada persona i del tipus de negativitat.

ANDREA VILALLONGA: Hi ha diferents tipus de negativitat?

LAURA ROSSELL: Sí, sobretot n'hi ha tres. Una és la persona molt negativa, la víctima. Segurament n'has vist moltes d'aquestes…

ANDREA VILALLONGA: Crec que molta gent que ens escolta la pateix o fa patir a causa d'això. Perquè, atenció, potser us sentireu identificats i podeu corregir alguna cosa.

LAURA ROSSELL: Has utilitzat una paraula molt important, «pateixen» o «fan patir». Abans parlàvem del pessimista, que no fa patir.

ANDREA VILALLONGA: És cert, ho recordo.

LAURA ROSSELL: En canvi, el negatiu fa patir.

ANDREA VILALLONGA: Jo sempre poso aquest exemple als meus cursos: el negatiu té una tendència. És com el Titànic, s'enfonsa i et fa enfonsar també a tu.

LAURA ROSSELL: Exactament. És com una força negativa amb aquest filtre que intenta que tu també ho vegis d'aquesta manera.

ANDREA VILALLONGA: Doncs bé, comencem pel primer tipus: la víctima.

LAURA ROSSELL: La víctima té una actitud mental en la qual tot és horrible, tot és mala sort! Normalment, la culpa és de l'altre…

Després hi ha un altre grau, que seria la víctima per ocasió, ja que aquesta primera víctima es queixa, però pot quedar-se en aquest punt. El segon grau és la víctima que intenta manipular-te, demanant-te diners, per exemple, perquè tot li va malament a causa de no tenir feina, mentre que tu tens aquesta feina i quina sort que tens, així que prestem diners. També intenta que facis les seves tasques, com en una organització, on a mi em donen les pitjors tasques i a tu les millors. Almenys podries fer això. Intenta culpabilitzar-te.

ANDREA VILALLONGA: D'acord, així que hi ha la víctima senzilla o la víctima culpabilitzadora.

LAURA ROSSELL: Exacte, i després…

ANDREA VILALLONGA: Hi ha una versió encara pitjor?

LAURA ROSSELL: Sí, la pitjor.

ANDREA VILALLONGA: Aquest és el capítol de l'horror.

LAURA ROSSELL: Aquest és l'horror total, és el crític constant. Recordes que en l'episodi del pessimisme vam parlar de l'abstracció selectiva, de què t'adones? Doncs aquest serà el crític constant. Tot el que has fet és magnífic, ho estàs presentant de manera genial, tot és interessant, però aquest individu és capaç de venir i dir-te: «Aquí el número 3 hauria d'estar en cursiva i l'has posat en negreta». O en una festa que tu has organitzat, vas amb un vestit fabulós, maquillada i somrient, i ell et dirà: «Ai! Quin granet t'ha sortit!». Aquest és el pitjor. Aquest és el negatiu agressiu.

ANDREA VILALLONGA: Agressiu i, a més, envejós. No sé, per què ho fa això?

LAURA ROSSELL: Tots tenen una cosa en comú, quan mires a l'essència. Tots tenen un ego molt dèbil, molt fràgil, amb moltes mancances i inseguretats.

ANDREA VILALLONGA: És curiós, perquè quan els escoltes, sembla tot el contrari. Penses: «Però, vaja, es creuen que estan per sobre de tot», i en realitat no ho estan.

LAURA ROSSELL: No. Recorda que els extrems en psicologia sempre es toquen. Bé, en general els extrems es toquen. I aquí seria: em sento tan malament que acabo projectant aquesta negativitat en el món, i per això ho fan. Per tant, és molt bo descol·locar aquests negatius. Per exemple, quan et diuen «T'ha sortit un granet», en comptes de deixar-te afectar, que seria el més normal, tu pots respondre: «Doncs tu has triat un vestit que et queda genial!» Amb aquesta resposta positiva, els deixaràs descol·locats. El mateix es pot aplicar en altres situacions, no?, o «recordo que vaig assistir a la teva presentació la setmana passada, que interessant!, quan tinguis un moment, podràs passar-me el PDF?»

ANDREA VILALLONGA: O sigui agafes la seva negativitat i li dónes una bomba de positivitat.

LAURA ROSSELL: Exactament, i d'amor. Perquè pensa que l'ego està per terra.

ANDREA VILALLONGA: Clar. És difícil, perquè provoca ràbia. Quan t'ho fan un cop, pots dir: «Bé, mira, puc fer això». Però si convius o estàs amb una persona que està sempre en aquesta dinàmica, al final et canses.

LAURA ROSSELL: Sí! Però aquí hi ha dos tipus de persones. Hi ha aquelles que aprofitaran aquestes oportunitats. Quan comences a tractar-les amb amor i positivitat, s'adonen d'això i van canviant. Així i tot, també hi ha aquelles persones que no ho faran. Continuaran amb les crítiques, la negativitat, jutjant, sense voler fer res. Llavors, l'única cosa que pots fer és protegir-te. I aquí hi ha una cosa que sempre expliques. Està bé que ho expliquis, si us plau, el «vestit de truita».

ANDREA VILALLONGA: Sí, en parlarem amb una altra persona més endavant. Crec que serà d'aquí a uns 4 o 5 capítols. Però expliquem què és el «vestit de truita».

LAURA ROSSELL: És la negativitat d'aquesta persona, que intenta projectar-la i fer-te sentir malament, perquè en el fons aquesta persona se sent malament. El «vestit de truita» és per a aquells que no volen canviar, que es queden en aquest estat. És com una metàfora per descriure aquesta actitud.

ANDREA VILALLONGA: I quin d'aquests personatges que ens estàs explicant és el que tothom considera «persona tòxica»?

LAURA ROSSELL: La «persona tòxica» és clarament aquella que és negativa i que, a més, no vol canviar. No vol fer cap esforç, es conforma i es manté en aquesta situació perquè li resulta més còmode. Evita assumir responsabilitats o fer cap canvi positiu.

ANDREA VILALLONGA: És una pregunta que em faig, perquè hi ha persones tòxiques que ja estan en un rol de víctima, que ho passen malament, i un ha d'aguantar-se una mica. Però després hi ha aquella persona que vol fer-te sentir malament, que t'arrossega.

LAURA ROSSELL: És aquella persona que sempre intenta arrossegar-te. Utilitza una tècnica anomenada identificació projectiva. A vegades, estàs amb algú i tot el que diu és negatiu. Més tard, quan te'n vas, tu et sents terrible i l'altra persona està molt bé perquè ha descarregat tota la seva negativitat sobre tu com si fossis un contenidor. I tu t'has quedat amb això. Això és la identificació projectiva. És per això que és tan important tenir el «vestit de truita».

ANDREA VILALLONGA: Jo sempre dic que quan em diuen «què en faig, amb una persona negativa». Per exemple, jo tinc la meva sogra, que és una dona molt negativa. És nivell 1.

LAURA ROSSELL: És la víctima. En aquests casos, normalment es pot fer alguna cosa.

ANDREA VILALLONGA: No, no es pot fer res. Jo et dic que no. L'única cosa que es pot fer, o almenys amb la meva sogra, i ho intentem sempre les persones com tu i com jo, que volem que la gent estigui feliç i contenta, és intentar canviar la seva perspectiva. Intentar donar-li opcions, perspectives i idees diferents, perquè ella es queixa d'una cosa. Si fes això i fes allò altre, intentes en aquesta conversa, però ella no vol prendre un cafè. Jo penso que això acaba esgotant-te perquè intentes treure aquesta persona del fang en què està encantada de quedar-se.

LAURA ROSSELL: Exacte, perquè hi ha gent que vol quedar-se en aquest estat.

ANDREA VILALLONGA: Jo crec que això és el que esgota, per què si tu escoltes a l'altra persona amb el «vestit de truita», no t'esgota?

LAURA ROSSELL: No t'esgota perquè no pot entrar dins teu. De tota manera, jo crec que per poder posar-te el «vestit de truita», primer, almenys un cop a la vida, has de passar per això, que t'hi posi dins.

ANDREA VILALLONGA: Sí, és molt difícil, has de viure-ho.

LAURA ROSSELL: Has de viure-ho, perquè si no, és impossible.

ANDREA VILALLONGA: Sobretot si és gent a qui estimes. És que és molt difícil, molt difícil. Una persona de fora, sense molta empatia, no importa, però amb una persona a qui estimes… Per això, sempre dic que els primers deu anys de vida amb la meva sogra, vaig patir molt per intentar canviar-la. Els deu anys següents, suposo que és normal, et molesta quan es queixa: «Ja n'hi ha prou, sempre estàs queixant-te» i tampoc funciona.

LAURA ROSSELL: No, no funciona perquè a més a més, inconscientment, és el que busca. També vol demostrar-te que el món és horrible. Si t'enfades, li estàs donant la raó de què el món és horrible.

ANDREA VILALLONGA: Exacte. Per això, jo utilitzo el «vestit de truita» i quan em diuen que el món és horrible, responc «espera que encara queda temps, qui sap què pot passar». Li dono peixet perquè vegi que sé defensar-me, però que això no m'afecta.

LAURA ROSSELL: És complicat. I què fas si té algun moment positiu?

ANDREA VILALLONGA: Aprofito aquest moment.

LAURA ROSSELL: Clar, és important magnificar els moments de lucidesa d'aquestes persones, quan tenen moments positius, i portar-ho al màxim.

ANDREA VILALLONGA: Sí, ho intento. Però és curiós, perquè quan li fas festes, com sent que surt de la seva zona de confort, no sé si passa amb els altres negatius, de seguida troben alguna cosa per restar-li importància. «Bé, tampoc està tan bé», «No és exactament el que volia». És curiós. Això els fa tornar al seu estat anterior.

LAURA ROSSELL: Sí, perquè ja han vist que hi ha una altra història i és alguna cosa. I a més, els pots recordar: «et recordes de l'altre dia, quan vas dir…?».

ANDREA VILALLONGA: Bé, això és molt útil per a les persones que ens escolten. Si tenen companys de treball amb aquesta tendència, poden posar-ho en pràctica.

LAURA ROSSELL: Exacte, però és només una tendència. I això es pot fer i magnificar molt els moments positius. I també perquè hi ha persones que et diuen «però si tinc aquests pensaments de negativitat, que puc fer?».

ANDREA VILALLONGA: Era la pregunta que venia ara. I sí, ara m'identifico amb el que has dit abans, què faig?

LAURA ROSSELL: Clar, i vol sortir! Perquè hi ha molta gent que no vol sortir.

ANDREA VILALLONGA: Sí, perquè hi ha gent que diu: «No, jo no vull ser» però els encanta.

LAURA ROSSELL: Amb això l'únic que pots fer és protegir-te, però els que volen canviar, que també n'hi ha, no els pots dir que no tinguin pensaments negatius, perquè és el típic de l'elefant rosa. No pensis en un elefant rosa, tots pensant en l'elefant rosa. Doncs no, però sí que pots alliberar-te dels pensaments. Intentar explicar a aquesta persona que és possible. Per dues vies. Una més concreta. Fes alguna cosa que porti la teva pròpia energia i que t'agradi. Com pot ser córrer, anar a una classe de gimnàs si t'agrada, una sèrie apassionant, un llibre.

ANDREA VILALLONGA: Això és el que en un capítol que vindrà. Jo li dic el «flow». Fer alguna activitat que et faci desconnectar d'aquella emoció.

LAURA ROSSELL: Totalment, i de manera voluntària, dir «vaig a l'activitat que em ve de gust». I l'altra opció, que ja és com un nivell 2, és alliberar-te del pensament negatiu de manera més conscient. «No vull pensar, no vull continuar alimentant això». Llavors me'n vaig a alguna cosa que em doni plaer. Un pensament que m'agradi, un pensament bonic.

ANDREA VILALLONGA: És més difícil això.

LAURA ROSSELL: És més difícil, és un nivell 2, però es pot fer. Es pot fer de manera voluntària, i si torna l'altre pensament irremeiablement, torna sobretot a l'inici. Dius: «No, no, no ho he decidit voluntàriament». I al final, la capacitat de decisió de l'ésser humà és molt potent.

ANDREA VILALLONGA: Però no hi creiem, oi?

LAURA ROSSELL: No hi creiem prou.

ANDREA VILALLONGA: És veritat, tens tota la raó. Diuen «concentrat i fes meditació o canvia els pensaments», i penses «jo no puc fer això», però no ho has intentat.

LAURA ROSSELL: Exactament.

ANDREA VILALLONGA: Sí, sí, és interessant. És molt interessant.

LAURA ROSSELL: Recordo que vaig fer una entrevista a un cantant. El cito perquè, a més, m'agrada molt i per a mi és un referent de positivitat, que és Gilberto Gil. És una persona meravellosa.

ANDREA VILALLONGA: Només dir el nom ja somrius.

LAURA ROSSELL: Doncs, l'estàvem entrevistant i van venir persones a demanar-li un autògraf. I ell va ser diferent. He conegut molts divos que sembla que els demanin una casa a les Maldives. Ell estava somrient, amable. Els va signar l'autògraf. I quan va acabar li vaig dir: «Mira, m'ha emocionat la teva actitud amb aquestes persones que han vingut, tan il·lusionades, i els has donat també aquesta il·lusió, perquè jo també he vist molts altres que no han estat tan amables». I em va dir «Bé, un dia vaig decidir ser un bondadós radical». I li vaig preguntar com va decidir-ho. Va respondre que ho va decidir i que és una decisió com qualsevol altra, i té tota la raó.

ANDREA VILALLONGA: I les decisions es practiquen. No pensem que és només decidir això ara. No sé com planificar les accions que estaran vinculades a ser, com has dit?, un bondadós radical.

LAURA ROSSELL: Sí, un bondadós radical. I al final és un positiu radical, perquè si ets bondadós ets positiu.

ANDREA VILALLONGA: Totalment. Això és l'efecte heliotropi, com les flors o les plantes, que es mouen cap al sol. Quan parles d'ells, dius el seu nom o entren per la porta, tot s'il·lumina i hi ha llum. No és que siguin sempre extremadament generosos o que estiguin sempre contents, però tenen aquesta bondat. I em sembla que tots podríem ser així.

LAURA ROSSELL: Exacte. En canvi, els negatius serien el contrari. Quan entren, tota la llum i l'energia baixen.

ANDREA VILALLONGA: O pitjor, crec, que és important destacar que si algú és negatiu, víctima o manipulador. Encara pots dir que aquesta persona té o ha tingut un problema d'autoestima o d'ego, o pot treballar-ho, però no és conscient.

Però les persones que utilitzen la negativitat per manipular-te o enfonsar-te en la misèria, a part de la negativitat, hi ha alguna cosa més, hi ha un punt de maldat?

LAURA ROSSELL: Bé, està claríssim. Hi ha una cosa que és la psicopatologia. És cert, podem parlar de tots els trastorns mentals o de les tendències, tant positives com negatives, però després hi ha una bondat o maldat bàsica. I això és real, no és una mentida.

ANDREA VILALLONGA: I això marca la diferència, Laura. Siguis negatiu, siguis positiu, siguis el que siguis.

LAURA ROSSELL: És l'essència.

ANDREA VILALLONGA: Creus que és educatiu? Social? O potser genètic?

LAURA ROSSELL: Mira, jo crec que és una combinació de les tres coses. Les persones som bio-psico-socials. I és clar, la genètica hi juga un paper. Hi ha una predisposició genètica, però només la predisposició genètica no genera res. El mateix amb l'entorn. Hi ha persones que provenen de contextos molt difícils i surten amb una gran resiliència, mentre que altres surten mentalment afectades, tot i que l'entorn no sigui prou dolent. Després hi ha el factor psicològic, les característiques de personalitat de cadascú. És una barreja i sempre cal que hi hagi alguna cosa, sobretot alguna cosa dolenta, perquè passi alguna cosa dolenta. Hi ha d'haver un còctel negatiu entre les tres.

ANDREA VILALLONGA: D'acord, i més tard pot ser que, a més de tot això, hi hagi la decisió, la responsabilitat pròpia, la consciència d'actuar?

LAURA ROSSELL: Totalment. Perquè, com ja hem dit abans, no estic parlant de persones que tinguin una mica de maldat, és clar. Hi ha la decisió de quedar-se en aquest punt, perquè sempre pots recular. Per això et dic que hi ha una cosa que és la psicopatologia i una altra cosa és la decisió. Hi ha persones que han fet coses terribles a la vida, parlem de psicopatia, però que han decidit canviar i ho han aconseguit. Hi ha persones que mai canvien perquè no volen.

ANDREA VILALLONGA: Exacte! És que podria estar parlant d'això durant hores, perquè després entraríem en temes més intensos de psicopatia, però bé…

LAURA ROSSELL: Per a un altre capítol.

ANDREA VILALLONGA: Per a un altre capítol.

Escolta, moltíssimes gràcies sempre per tota la informació tan real i per la teva visió que em fa molt feliç, perquè veig que no estava tan equivocada. Perquè, al final, la psicologia i com ho comuniques està completament vinculat i crec que és molt interessant.

No et demanaré llibres perquè l'altra vegada ja vam parlar de sèries i vam parlar de tot això. Crec que si no ho has vist des de llavors, ja vas tard! I recordar que, al matí hem de pensar que hi haurà de bo avui? Sempre hi ha alguna cosa.

Gràcies, Laura.

LAURA ROSSELL: Sempre! Gràcies a tu per convidar-me, Andrea.

ANDREA VILALLONGA: Un plaer. Doncs si coneixeu alguna persona amb aquesta tipologia de negativitat, ja sabeu: se li ha de poder donar la volta amb molt d'amor. La positivitat és com l'esport, es practica! Adeu.

Descripció de l'episodi:

Andrea Vilallonga conversa amb Sònia Tapiolas sobre el somriure.

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

ANDREA VILALLONGA: Hola, què tal! I benvinguts a un nou capítol de la comunicació positiva. Avui parlem d'una eina que a mi m'ha agradat molt i que crec que és bàsica en el nostre dia a dia, que és el somriure. Jo soc Andrea Vilallonga, experta en comunicació i impacte positiu.

No sé si sabeu que els nens riuen més de 400 vegades al dia mentre que els adolescents només ho fan 26 vegades, és a dir, el contrast és brutal. Els adults només ho fem 4 vegades. Només somriem quatre vegades.

Moltes vegades, en les meves formacions, la gent em diu «és que jo necessito ser feliç per somriure». I jo els dic «no, no cal ser feliç per somriure, és una acció muscular, només cal aixecar els pòmuls». I els experts diuen que quan aixeques els pòmuls, hi ha uns neurotransmissors als nostres músculs que envien informació al cervell, fent-nos sentir més feliços. Així que tinc una frase que diu: «No necessites ser feliç per somriure, però si somrius, potser et sentiràs una mica més feliç».

I per parlar de somriures, he convidat una experta en somriures. I no, no és una dentista, és la Sonia Tapiolas, fotògrafa i llicenciada en Belles Arts. Va començar en el món de la moda i la publicitat i actualment treballa en empreses fent fotografia corporativa i catàlegs. Però, atenció! És experta en retrats infantils, ja que normalment els nens són els que millor somriuen. Bé, ara ens ho dirà ella. Benvinguda, Sònia! Com estàs?

SÒNIA TAPIOLAS: Molt bé, encantada de ser aquí.

ANDREA VILALLONGA: Em fa moltíssima il·lusió. Escolta, com a fotògrafa, veus si, a l'hora de fer fotos, als adults ens costa realment més somriure?

SÒNIA TAPIOLAS: Doncs, és interessant perquè hi ha adults que, realment, els costa moltíssim somriure. Però, com has dit, com que soc experta en retrats infantils, puc dir que hi ha molts nens que també els costa molt.

ANDREA VILALLONGA: Potser està vinculat a alguna experiència dolorosa que estiguin vivint. Potser és el seu caràcter simplement.

SÒNIA TAPIOLAS: Pot ser! Jo crec que és això el que porten a dins. És el que sempre m'ha fet pensar en la gent, les persones grises com les anomeno jo, que mai no somriuen. Per exemple, vas un dia al supermercat i trobes caixeres encantadores i altres que mai no somriuen, o en situacions quotidianes. Potser aquestes persones eren així quan eren petites.

ANDREA VILALLONGA: Escolta, mentre parlaves, pensava… Potser els seus pares tampoc somriuen mai.

SÒNIA TAPIOLAS: Potser.

ANDREA VILALLONGA: Perquè el somriure és una cosa natural. De fet, és cert que els bebès somriuen ja dins del ventre.

SÒNIA TAPIOLAS: Potser aquests nens també? No ho sé.

ANDREA VILALLONGA: O potser alguns sí, però després, en els nens, hi ha un punt d'imitació. Quan veuen els seus pares fer coses, ells ho fan. Si no veuen que somriure forma part del dia a dia, no ho consideren com una eina de comunicació.

SÒNIA TAPIOLAS: Potser. Saps, una cosa molt curiosa quan fotografies nens i els dius: «Has de somriure», a vegades no t'entenen, oi? Si tens nens de dos o tres anys, de vegades passa. I de vegades faig el gest d'indicar amb els dits que han de somriure. I fan això que tu dius, que imiten i posen els dits al costat de la boca. La majoria somriuen, eh? Igual que la majoria dels adults. Però és cert que hi ha gent que no somriu des del principi. Em pregunto si no són els adults els que no somriuen tampoc.

ANDREA VILALLONGA: No, no. Per això et dic que és molt probable que a casa ells mai els somriguin.

SÒNIA TAPIOLAS: Potser és possible.

ANDREA VILALLONGA: És molt possible. Bé, però no estem aquí per tenir pena, eh?

SÒNIA TAPIOLAS: La gran majoria somriuen.

ANDREA VILALLONGA: Tu creus que hi ha diferents tipus de somriure?

SÒNIA TAPIOLAS: I tant! És evident, quan treballo cada dia ho puc veure. Jo hi presto molta atenció. Hi ha el somriure impostat, és clar. I hi ha el somriure genuí, el que surt de dins. I aquest és meravellós. Trobo que les persones que somriuen de debò són sempre més atractives. Sempre m'he enamorat de persones que somriuen. No vol dir que hagin de tenir les dents perfectes, no, parlo de les cares que veig, de la gent que somriu quan et parla. Trobo que és meravellós perquè et fa sentir millor durant el dia.

ANDREA VILALLONGA: Jo dic una cosa a les meves formacions que potser et sorprendrà. Quan es parla de somriure impostat, es pot somriure de manera impostada, però genuïna. Si pots associar aquesta eina de comunicació, el somriure, amb una emoció genuïna.

SÒNIA TAPIOLAS: Estic d'acord. A més, hi ha el somriure impostat incòmode, podríem dir. I després hi ha el somriure impostat treballat. Hi ha gent, per exemple, que sempre surt igual a les fotos perquè ja s'han treballat aquest somriure per sortir bé.

ANDREA VILALLONGA: Així que es pot treballar el somriure. Aquests nens potser no tenen un somriure espontani com el que tu dius, però es pot treballar?

SÒNIA TAPIOLAS: No, perquè a vegades a les fotos, si el somriure és massa espontani, pot no quedar bé. Potser és massa exagerat. Una cosa és la vida real i una altra cosa és el món de la fotografia.

De vegades, si fas riure de valent a la persona que tens davant, potser ja és massa riure. Parlo fotogràficament. A la vida real, no. Jo crec que el somriure natural és el millor. Quan veus algú que somriu des del fons del cor. No hi ha cap dia millor que aquell en què em pixo de riure. Quan has tingut un dinar amb amics, o quan és un dia genial i et fa mal la panxa de riure. No hi ha un dia millor que aquest.

ANDREA VILALLONGA: És que tens els ulls més brillants, la pell més radiant. Hi ha persones que poden dir: «Però si no tinc aquest dia, com ho faig?» Jo he descobert una dona que fa risoteràpia. TikTok. És una dona canadenca. Ella força la rialla, però t'oblides de tot. I, a vegades, quan tinc un dia dolent, com dius tu, em poso els seus vídeos, em faig molta gràcia i de cop estic molt millor, molt relaxada. Potser és una opció. El que parlàvem de les fotos, perquè, clar, molta gent no sap somriure en les fotografies, ni tan sols sap riure en general. Què recomanaries per treballar aquest somriure, que després… Jo us ho dic, la Sònia diu que és diferent en les fotos i en la vida real, però jo crec que aquest somriure es pot traslladar a la vida real per alegrar les persones que t'envolten. Exceptuant els «grisos», com dic jo. Què fem?

SÒNIA TAPIOLAS: Parlarem de fotos, no? És cert que el problema que sovint trobem quan treballem amb persones no professionals és el que ja he dit abans: ells ja saben què han de fer. Quan has de fotografiar en context corporatiu, en empreses, la gent es posa davant de la càmera i està cohibida, i ho entenc, perquè jo mateixa em poso nerviosa davant d'una càmera, ho passo malament. Així que el primer que has de fer és fer-los entendre que ets tu qui mana i que ningú els està mirant, i que s'han de relaxar. Al final, les persones que diuen que no són fotogèniques, que no surten bé a les fotos i que no saben somriure… tothom sap somriure, tothom. En algun moment de la vida, tothom ha somrigut. I si no, és una cosa que no sabria explicar, perquè tothom riu, en un grau o un altre. És a dir, sí, saps somriure, el que no saps és somriure davant d'una càmera, això és diferent. Això és molt fàcil de resoldre: has de practicar, perquè el problema que tens és davant d'una càmera. Perquè tu saps somriure. Hi ha molta gent que diu «No, no sé somriure». Jo ja m'he especialitzat a fer el pallasso o a dir ximpleries que acaben fent riure de debò. I és llavors quan faig la foto. I surt bé, perquè tothom sap com somriure. Tothom ho sap, tothom ha somrigut en algun moment de la vida de manera natural. El problema és quan se li demana en un moment en què estàs nerviós. És difícil!

ANDREA VILALLONGA: I quan tens companys de treball que, això passa molt en les empreses avui en dia, et diuen: «Fem una foto» i tothom et mira. És molt complicat, suposo.

SÒNIA TAPIOLAS: Jo soc la primera que no m'agrada. I què faig? Jo ja tinc el meu somriure impostat meravellós per les fotos. I després la gent sempre em diu que sempre surto igual, però jo sé que el meu somriure em queda bé.

ANDREA VILALLONGA: Tu creus que el somriure millora la nostra imatge?

SÒNIA TAPIOLAS: Sí, absolutament. No era Coco Chanel qui deia que el més bonic que pot posar una dona és un somriure? Em sembla que era ella. Estic totalment d'acord, però no funciona en tots els casos. Però en circumstàncies totalment normals, tens una entrevista, per exemple. Si ja entres somrient és diferent. No té res a veure.

ANDREA VILALLONGA: És que no es tracta només de la imatge, és comunicació.

SÒNIA TAPIOLAS: Exacte, vull dir. Si entres amb cara de pocs amics, estàs transmetent una cosa, sembles més lleig, segurament, perquè el somriure fa que et vegis més bonic. Sempre dona una millor cara.

ANDREA VILALLONGA: Però és curiós… tu que treballes en empreses, ja ho saps. El somriure sempre s'associa amb superficialitat, amb honor professional, amb honor seriós i, per tant, amb les empreses. Jo veig molt sovint que la gent no és que tingui dificultat, sinó que no vol somriure per por que no la prenguin seriosament, entens el que dic?

SÒNIA TAPIOLAS: Però no estem parlant que hagis de somriure durant tota l'entrevista. Estem parlant del primer contacte. Quan entres, en el primer contacte: hola, bon dia, soc tal… potser amb un somriure. No cal que entris amb cara seriosa. Jo crec que per a la vida. Jo, quan entro al forn al matí per buscar el cafè, sempre dic bon dia i somric. M'ha sorprès el que has dit de fer-ho quatre vegades i somriure més al dia.

ANDREA VILALLONGA: Nosaltres estem tot el dia somrients. Jo crec que el somriure és com un hàbit. Com la postura corporal, intento caminar recte perquè no em surti gep. Són aquestes petites coses físiques que hem d'incorporar al nostre dia a dia, i el somriure és una d'elles.

SÒNIA TAPIOLAS: Exacte, perquè, a més a més, hi ha diferents tipus de cares. El solc, la part de sota del nas on es troba la boca i es formen les arrugues al voltant d'aquesta. Hi ha gent que té la boca en forma de U cap avall, hi ha gent que la té recta i gent que la té cap amunt. Hi ha gent que sembla més seriosa. No es veu tan seriosa.

ANDREA VILALLONGA: Hi ha gent que de vegades té el somriure posat.

SÒNIA TAPIOLAS: Exacte. I en el meu cas, tinc el somriure invertit, com si volgués dir, tinc un somriure molt bonic. Però és una mica cap avall, això fa que tingui una cara molt seriosa, molt dura. És a dir, ho sé perfectament. Amb els anys, ja tinc una certa edat. Amb els anys ho he après i sé que si entro en algun lloc o amb alguna persona nova sense somriure, tinc una imatge molt dura.

ANDREA VILALLONGA: És més dura del que tu semblaves de manera natural. I jo recordo com et vaig veure la primera vegada que ens vam trobar.

SÒNIA TAPIOLAS: M'ha passat més d'una vegada. Doncs, és por d'aquestes coses. Ja fa anys que entro amb un somriure, sempre. I encara que no em caigui bé la persona, que això passa, tots tenim bons i mals dies i segurament algun dia no somric, eh? Però si no m'agrada la persona i aquesta persona vol intentar perjudicar-me en alguna cosa (coses de feina) encara somric més, perquè crec que és una manera de desmuntar-los. Sempre dic que durant el dia tenim molts primers contactes. En tenim molts cada dia. És com dir bon dia, eh?

ANDREA VILALLONGA: Bé, per a mi el somriure forma part de la cordialitat.

SÒNIA TAPIOLAS: Exactament, com quan pujo a l'autobús. Sempre saludo el conductor. “Bon dia” i somric. I sempre ho faig, sempre que entro al forn. Bé, el forn de sota casa, de totes maneres em sé tots els seus noms, i elles, de retruc, saben com es diu el meu fill i saben on vaig i d'on vinc.

ANDREA VILALLONGA: I et tracten d'una manera diferent. Moltes vegades dius que la gent és antipàtica, que tracta malament, que no diu hola, i jo sempre penso, i tu ho fas? La gent no somriu, però tu sí? Hem de provocar-ho nosaltres mateixos, no esperar que sigui la resta.

SÒNIA TAPIOLAS: Exacte! I al final és com aquella dita que diu que després de vint dies un hàbit es converteix en un costum. Doncs així és. Sí, sí. Durant molt de temps no vaig somriure mai, perquè, bé, era més jove i potser estava més cohibida o més tímida, potser.

ANDREA VILALLONGA: Són coses de l'edat, sí, més cohibida o més tímida, potser.

SÒNIA TAPIOLAS: Amb els anys vas canviant. M'he adonat que el somriure és una meravella, t'obre moltes portes. I hi ha gent que té un caràcter fort. Jo tinc un caràcter bastant així, no dur, eh? Però soc una persona enèrgica. Tots aquells que tenim energia sempre tenim gent que ens creu millor o pitjor, però si vas amb un somriure, és diferent.

ANDREA VILALLONGA: Bé, sempre és diu que les coses dolentes dites amb una mica de somriure… Ara no ho veieu. Però és així. El somriure també es nota.

SÒNIA TAPIOLAS: Quan parles somrient, es nota. És la manera. El somriure canvia la manera de parlar, no només el to, sinó que canvia tota la manera de parlar.

ANDREA VILALLONGA: Tens alguna anècdota amb alguna persona o a part del que ens has explicat, del nen que no somreia, que no volia somriure, que no hi ha hagut manera?

SÒNIA TAPIOLAS: M'ha passat moltes vegades. Els directors moltes vegades no volen somriure.

ANDREA VILALLONGA: Bé, suposo que per això és que no se'ls vincula amb una imatge lleugera?

SÒNIA TAPIOLAS: No, no, moltes persones em diuen: «és que no sé somriure». Llavors, el que fa molta gent (això és molt curiós) que es posa molt nerviosa davant de la càmera, com la meva mare, per exemple: parla! I és un desastre si tothom fa fotos mentre estàs parlant, perquè el que sortirà és una ganyota. Això està claríssim. És la gent que es posa molt nerviosa. «No sé somriure». Llavors parlen mentre es fan fotos. «No, perquè jo no sé, és horrorós». Llavors, és a dir: «Calma, tranquil·lament. Estigues tranquil. No somriguis» «Estic seriós». Llavors dius una broma o alguna cosa així, has d'intentar-ho, tot i que de vegades no ho aconsegueixes. Evidentment, hi ha gent amb la qual no hi ha manera i hi ha gent que no vol. I després hi ha una altra cosa, sobretot en els adolescents, que són els bràquets.

ANDREA VILALLONGA: Clar, això és una altra història.

SÒNIA TAPIOLAS: Sí, però ells no són conscients, sempre els dic que estan molt més guapos. M'encanten els adolescents amb aquests somriures, perquè, quan els fas la foto, fan força amb els llavis perquè volen mig somriure i queden horrorosos. Clar, explicar-li a un adolescent de 14 o 15 anys que ha de fer-se una foto perquè els bràquets són súpers. Hi ha gent que sí que ho veu i et diu: «Ara m'encanta», però hi ha qui veus que estan allà cohibits. I gent gran, perquè hi ha també gent gran que els porta.

ANDREA VILALLONGA: Ara tothom porta bràquets. Estem cuidant molt més el nostre somriure, perquè molta gent no somreia perquè no els agradaven les seves dents.

SÒNIA TAPIOLAS: A mi m'encanten les dents desendreçades. No estem parlant tampoc del monstre de Tasmània. Vull dir, m'encanten les dents ben netes i ben cuidades. Però trobo que hem arribat a un punt en què encens la tele i tothom té les mateixes dents blanques fluorescents. És horrorós. Tots tenen les mateixes dents. No ho entenc per què ho fan. I a més, això deu costar una fortuna. No en tinc ni idea. Però cuida't les dents. Cuida les teves, posa't bràquets si cal, eh? Però dents de debò, si us plau.

ANDREA VILALLONGA: Sí, i és el que he dit abans. És a dir, el somriure, un bon somriure o un somriure bonic no depèn de que tinguis les dents perfectes.

SÒNIA TAPIOLAS: Trobo que les dents donen moltíssima personalitat. Ja t'ho dic, jo entenc que puguis tenir una dentadura desendreçada per arreglar, però que siguin les teves, en la seva forma. Amb tota aquesta mena de gent que veus per la tele amb aquelles dents que dius que són les de la màscara…

ANDREA VILALLONGA: Sí, no ho entenc. Només veig dents.

SÒNIA TAPIOLAS: Fluorescents que no són ni blanques. Sembla que siguin blaves i gairebé blanques. Em sembla horrorós.

ANDREA VILALLONGA: Ostres, Sònia, m'agrada molt. Crec que podrem treure'n molts consells sobre com somriure i, sobretot, sobre somriure més, siguin quines siguin les dents que tinguis.

SÒNIA TAPIOLAS: Jo considero que la gent es mereix ser premiada, entens? Ara ho entendràs. Quan em tracten bé en un comerç o en algun lloc, quan em somriuen i m'atenen bé, sempre cerco l'encarregat. I li dic que aquella persona m'atén molt bé.

ANDREA VILALLONGA: Això s'hauria de fer sempre. És a dir, no donar per fet que una persona que t'atén bé o que somriu o que és amable és normal. Als Estats Units sí, però aquí no. I cal premiar a qui ho mereix.

SÒNIA TAPIOLAS: I cal premiar a qui ho mereix. Moltes vegades, quan algú em tracta superbé, com aquella gent… Recordo l'última vegada que vaig anar a una botiga, en un provador hi havia una noia encantadora, somrient, amb bon rotllo. No em vaig quedar amb res, em sembla. O alguna cosa i ella perfecta. Era una festa de noia. Quan vaig marxar, li vaig dir: «Em pots dir qui és l'encarregat?» I es va quedar blanca. Et pots imaginar què vaig pensar? Que em diu: «Per què ho dic? Perquè vull parlar amb ell». I ella, blanca. Vaig anar a l'encarregat i li vaig dir que estava super bé, moltes gràcies.

ANDREA VILALLONGA: Jo també ho faig moltíssim. És com el que deien de les crítiques, quan és dolent, a sac… Però és que quan és bo, també s'han de fer.

SÒNIA TAPIOLAS: Jo, precisament quan és dolent, moltes vegades no em queixo. Jo passo, perquè penso: «Pobra. Ha tingut un mal dia.»

ANDREA VILALLONGA: També cal reconèixer que no és culpa nostra, però bé, en fi.

Dient això, anem a les dues últimes preguntes, podries recomanar algun llibre, sèrie o pel·lícula que consideris relacionada amb aquest tema?

SÒNIA TAPIOLAS: Doncs bé, no et puc dir cap concretament… Comèdies o una pel·lícula com «La vida és bella», no, no. No en parlaré d'això. El que sí que et puc dir és que m'encanten les comèdies, m'encanta riure. Però també m'agraden les pel·lícules dramàtiques perquè em faig conscient de la seva dramàtica. Veus el drama que està passant a aquella persona? Ostres, prenem consciència de la sort que sovint tenim, perquè sempre hi ha moments difícils a la vida i hem de valorar tot el positiu que tenim. M'entens el que et vull dir? Al final… l'altre dia no sé qui em va dir «Realment, el que t'està passant justifica el drama que estàs fent?». Hi ha moments a la vida en què sí. Però són pocs, molt pocs, són excepcionals. En el dia a dia, tenim molta sort, almenys aquí, en aquest país, on ens trobem. Tenim molta sort. Així doncs, et dic que tant les pel·lícules com els llibres, les comèdies m'encanten. Un bon atac de riure i les pel·lícules de Monty Python, aquestes coses m'encanten per riure. Però les coses que veig en aquests drames em fan pensar: quina fortuna que tinc i desitjo que continuï així.

ANDREA VILALLONGA: El meu fill sempre em diu una cosa quan no em queixo: «D'aquí a cinc anys, et recordaràs d'això» i jo li dic: «No, fora. No val la pena». I tu, què fas cada dia per treballar la positivitat?

SÒNIA TAPIOLAS: Tinc un entrenador amb qui treballo aquestes qüestions i em va molt bé. Hi penso molt sovint, al final, en aquest tipus de teràpia: em donen uns exercicis i intento somriure. És una de les coses importants per començar el dia. Et dic que ara estic parlant molt de casa meva, però és així com jo començo el dia. I quan començo el dia, demano un cafè amb un somriure i em tracten molt bé. I al final, demano 5 croissants i me'n posen 6, m'hi afegeix un extra, i això em sembla meravellós.

ANDREA VILALLONGA: I diré una cosa per acabar avui mateix: la primera cosa que hauríem de fer al matí és somriure, perquè no hem mort. Un altre dia al paradís.

SÒNIA TAPIOLAS: No és una meravella? És el que et deia, quan veus aquells drames, penses: si us plau, que em quedi així.

ANDREA VILALLONGA: Exactament. Moltes gràcies, Sònia. Podeu buscar les fotos i les dades de contacte de la Sònia a soniatapiolas.com i a les xarxes socials, i veureu que és la retratista de somriures. Recordeu que el somriure no només és una eina per millorar la nostra actitud i benestar, sinó també una eina molt potent de connexió amb els altres. No oblideu que la positivitat es práctica com si fos esport. Adeu!

Descripció de l'episodi:

Andrea Vilallonga conversa amb Núria Soler sobre el dit acusatori.

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

ANDREA VILALLONGA: Benvinguts tots i totes a aquest nou pòdcast de comunicació positiva. Jo soc Andrea Vilallonga, experta en comunicació i impacte positiu, i avui parlarem del dit acusatori.

Sé que alguns de vosaltres podeu pensar que aquesta senyora ha perdut el seny, com sempre, però mireu: ara aquí tots intenteu culpar l'altre de tot el que ens passa. És culpa teva, què passa? Un dit que acusa l'altre. Però els altres tres dits t'acusen a tu. Però cal tenir cura, perquè en general, quan utilitzem el dit acusatori, culparem els altres de tot el que passa, el que no ens passa…tot el karma i tot és culpa dels altres. ens perdem una part molt important de la comunicació, que és que és quina és la meva responsabilitat en això que estic acusant. M'he fet un embolic en aquesta presentació perquè la veritat és que jo no sé res de lideratge, no en tinc ni idea.

Per això, avui he convidat, per parlar del dit acudatori i de la nostra responsabilitat del que en fem, a una entrenadora en empoderament i lideratge. És CEO de «les seves pròpies decisions»(és un nom d'empresa molt maco (riures), i és una gran admiradora del poder de la dona. A més, és cofundadora de Womanthon. M'agradaria explicar-vos el que fan, però potser és millor que ens ho expliqui ella mateixa. Així doncs, amb tots vosaltres, us presento a Núria Soler. Comencem.

Hola, Núria, com estàs?

NÚRIA SOLER: Hola, Andrea.

ANDREA VILALLONGA: Escolta, m'encanta, per què sempre demano les biografies i la teva és una de les més originals, per què al final és com… què ho fas?

NÚRIA SOLER: Amb tots aquests títols que, al cap i a la fi, el que faig és prendre totes les decisions de la meva vida i, com a conseqüència, vaig actuant.

En primer lloc, m'agradaria dir-te una cosa, si em permets. Tu has dit «no sé res de lideratge», i això és mentida. En saps molt. Jo crec que ets una dona que està on vol estar, així que si et responc això, és que estàs sent una bona líder.

ANDREA VILALLONGA: D'acord, molt interessant.

NÚRIA SOLER: Moltes vegades ens equivoquem pensant que ser un bon líder significa dirigir grans equips multitudinaris. Ser la CEO d'aquelles grans companyies que estan a l'Ibex-35 o en qualsevol altre lloc. Però no és així.

Quan parlem de lideratge, ha arribat el moment de democratitzar-lo. Aquest és un dels meus propòsits, perquè el lideratge comença en cadascú de nosaltres. En aquest sentit, solem creure sempre que tot això està allà fora.

M'ha agradat molt el que has dit sobre el dit acusatori, perquè té molt a veure amb el paper de la víctima. Estem rodejats de víctimes. Una consultora nord-americana va realitzar un estudi entre la població desenvolupada i va descobrir que el 96% de la gent viu en la cultura de la víctima, mentre que només el 4% viu en la cultura de la responsabilitat. Així doncs, convivim en aquestes dues cultures: víctima i responsabilitat.

Què significa responsabilitat? La gent sovint la confon amb culpabilitat. No obstant això, si analitzem l'etimologia llatina, «respons-abilitat» significa l'habilitat per donar resposta al que es requereix de tu en el moment precís, és a dir, prendre decisions i actuar en conseqüència. Aquesta és la raó per la qual a la gent li fa tanta por. Prendre decisions implica la possibilitat d'equivocar-se, i a la gent no li agrada aquesta idea. Per això el dit acusatori és tan present en tot arreu. A la gent no li agrada equivocar-se. «Qui ha enviat aquest correu electrònic?» De seguida diuen: «No he estat jo, ha estat l'altre». Es diu que errar és humà. Però per a mi, culpar és encara pitjor. Confonem les paraules responsabilitat i culpabilitat. Aquest és el gran problema. Quan parlem dels responsables d'un atemptat, em pregunto: des de quan es diu que qui perpetra un atemptat és responsable? En tot cas, és culpable. Aquestes dues paraules fan molt de mal: responsabilitat i culpabilitat. S'enfronten encara que no tinguin res a veure l'una amb l'altra.

ANDREA VILALLONGA: I això passa també en el món empresarial, aquesta tendència de preguntar «qui ha sigut?» en lloc de preguntar «com ho solucionem?» és el que hi ha darrere de culpar i responsabilitzar. És quan passa alguna cosa i ens preguntem «qui ha sigut?», quan en realitat hauríem de plantejar-nos «com ho resolem?»

NÚRIA SOLER: Exactament. El problema en si ja no és un problema. La clau està a buscar una solució. El problema ja l'hem identificat.

ANDREA VILALLONGA: I qui n'ha estat el causant? Després ja buscarem, ja buscarem alguna solució… però d'entrada… Per crear un equip que funcioni, per a les persones que ens escolten, que provenen del sector públic, moltes vegades no és exactament el mateix funcionament que en una organització privada. Però creus que igualment en el sector públic és indispensable qüestionar-se i responsabilitzar-se perquè l'equip funcioni?

NÚRIA SOLER: Responsabilitzar-se. Qüestionar-se. Jo penso i soc molt fan (també soc fan de moltes coses, eh?)- Però una de les coses de les quals sóc més fan és del pensament crític. Hi ha una altra paraula que es pot confondre amb pensament crític. És qüestionament, perquè no ens agrada que ens qüestionin. Són paraules complexes. No m'agrada que em qüestionin. Però, en relació amb el pensament crític, podríem anar per aquí, perquè el significat podria ser el mateix. És com una cosa que s'ha posat de moda. Hem tingut pensament crític durant el tema de la COVID, per pensar: ostres, estic on vull estar? estic treballant en el que m'agrada? Això és una mica pensament crític, no? Les crítiques no sempre són negatives. Hi ha crítics gastronòmics, crítics de cinema… Llavors també ho confonem amb una crítica que no sigui positiva. Jo crec que és molt interessant qüestionar-se, tenir un pensament crític i pensar: ostres, potser m'estic equivocant, cap a on vull anar? Com vull que sigui el meu equip? Això és fonamental.

Hi ha una cosa molt important, i és que un equip és el reflex fidel del seu líder. Això és inqüestionable. Quan tu gestiones un equip, tu transmets en aquest equip tot el que tu ets, els teus valors, el que no t'agrada. Si a tu alguna cosa no t'agrada, al teu equip li transmets que això no es pot fer perquè no t'agrada. Per tant, quan la gent diu que el seu equip és així o aixà, està parlant d de la persona que lidera, no està parlant del seu equip.

ANDREA VILALLONGA: Quan la gent diu que el seu equip és un desastre perquè passa alguna cosa, està parlant del que està fent malament, no?

NÚRIA SOLER: Aquest «desastre» és cosa teva. Què té de bo el teu equip? Tot això, tot això també et pertany. Vull dir, el bo i el dolent, si és que hi ha coses dolentes. Però el que no t'agrada també parla de tu, vigila-ho. Aquí és on entra el pensament crític, qüestionar-te i dir: «Oh!, potser ho he fet malament». Per tant, si no t'agrada el que veus en el teu equip, alguna cosa hauràs de canviar.

ANDREA VILALLONGA: Llavors parlem sempre del líder, però fins i tot amb el teu propi company o companya de treball, tu també pots dir: «no m'agrada això, no m'agrada això altre». També qüestiona't com ho estàs gestionant.

NÚRIA SOLER: Poder compartir amb un company i tenir aquest pensament crític mutu. Això és fantàstic! Això per a mi seria com la panacea en el lloc de treball. Seria genial poder parlar obertament i amb afecta a un company, perquè quan volem dir les coses amb afecte ho fem. Igual que l'empatia. Quan parlem d'empatia sempre dic, som tots empàtics. El que passa és que som empàtics amb la gent que ens importa i amb la gent que estimem, perquè ens preocupa, però és clar, el teu company també hauria de preocupar-te, ja que passes moltes hores amb ell o amb ella i compartiu moltes coses. I podeu fallar en alguna cosa, però també la podeu solucionar junts. Les coses importants no es poden fer sols. Això és evident. Haig de dir que tu i jo mateixa som aquí perquè som dues persones, i juntes fem coses rellevants. És com un mantra. No es poden fer sols. Si no, viuríem a la muntanya com els ermitans. Però no és el cas. Per tant, és molt rellevant poder parlar obertament amb els companys, dir-nos les coses amb afecte. Com a experta en comunicació, sé que el rellevant no és el què, sinó com ens diem les coses. Ho fem amb les persones que ens importen. Tots sabem com parlar amb els nostres pares, els nostres germans, els nostres fills. Sabem com dir-nos les coses, i això el teu cervell ho fa automàticament.

ANDREA VILALLONGA: És molt curiós. A mi em passa que quan haig de qüestionar una situació, o com ho hem fet, o com ha arribat a passar, em costa poc. El que em costa molt és admetre que allò que he fet no està bé. Si aquella relació no ha funcionat, si aquell projecte no ha acabat, què has pogut fer tu? No és que l'altre no hagi fet res, sinó veure què has fet tu perquè l'altre no estigui interessat?

NÚRIA SOLER: Això és clau per al dia a dia de la teva vida, amb la teva parella, amb els teus amics. Absolutament en tot. Diria que és posar els peus a terra, acceptar que t'equivoques. Ens castiguem molt a nosaltres mateixos perquè no ens agrada equivocar-nos. T'ho juro, prometo que ho faig cada dia. Constantment, cada dia entreno i dic: «Ostres, perdó, doncs sí, m'he equivocat». I cada vegada costa menys perquè ja fa molts anys que faig aquest entrenament i ho faig de forma natural. Però ho dic de veritat, em sento tan bé amb mi mateixa. I abans era incapaç de fer-ho, perquè tenia uns nivells d'orgull fa 25 anys! Perquè pensava que l'orgull em protegia, em mantenia en un entorn de seguretat perquè els altres no poguessin atacar-me. I en baixar els nivells d'orgull, ostres, em sento molt més lliure, molt millor amb mi mateixa. I capaç de compartir amb qualsevol persona els meus errors. Ostres, perdó, he arribat tard. Això també ho fa molt la víctima, acusar i sempre posar-ho tot en el factor extern. És que he arribat tard perquè hi havia massa tràfic. Jo, no. Dic: «Disculpeu-me, he arribat tard perquè m'he adonat tard que estava plovent».

ANDREA VILALLONGA: No cal ni justificar per què, la qüestió és demanar perdó. Però jo crec que, a més de l'orgull, també tenim una mala cultura del fracàs en aquest país. El fracàs està demonitzat, quan no hi ha res millor que fracassar constantment.

NÚRIA SOLER: Som de llapis vermell en lloc de llapis verd. I ara ens volen ensenyar que als nostres fills els hem d'ensenyar d'una altra manera, premiar el que fan bé i no castigar el que fan malament. A vegades no ho podem controlar i no ho podem evitar. Però nosaltres som d'una altra generació i aquesta és una cultura que encara perdura, encara ens queda molt de camí per recórrer. És cert que ens castiga el fracàs en fer les coses malament…

ANDREA VILALLONGA: I no ens ajuda a avançar. Sobretot, el que ens manté estancats no prendre consciència de les coses bones que fan els altres. I no només ens fixem en els altres, sinó en nosaltres mateixos. Només ens fixem en el dolent. Jo crec que un bon lideratge, autolideratge, i tu ara em diràs que és prendre consciència de les coses que fem bé també. És a dir, el llapis verd que tu dius, hauríem de tenir-lo sempre a la mà.

NÚRIA SOLER: Sí, perquè això és el que es coneix com la síndrome de l'impostor o de la impostora. «No sé si ho sabré fer, ai mare de Déu, o no ho faré bé. No arribaré al nivell. No tinc el nivell per fer-ho. Hi ha gent que és molt millor, més bona que jo».

A veure, nois, potser tampoc ens exigim tant. Jo crec que també hem de baixar una mica més. Com busquem la pau. Home, busquem tranquil·litat, que potser és més senzill de trobar. O bé, en lloc de trobar la felicitat, per què no baixem un graó i busquem alegria a la nostra vida, qualitat de vida. Vull dir, potser a aquest nivell ja arribem, i amb això ja és suficient. El fet de castigar-nos, de no reconèixer també les coses que fem bé. Hem d'apreciar que la relació més autèntica de la nostra vida la tindrem amb nosaltres mateixos. Sí, senyora, senyor, a qui més hem de cuidar? En principi, encara que sembli egoista, però no ho és.

ANDREA VILALLONGA: No, no és egoista.

NÚRIA SOLER: Jo crec que no ho és. Hi ha un llibre, »La revolució emocional« de l'Imma Puig, que m'encanta. L'Imma diu que hi ha 3 coses que mai no t'ensenyaran a fer, i una d'elles és ser egoista. Sembla que això està mal vist. No has de pensar només en tu, perquè si tu no estàs bé, el teu entorn tampoc ho estarà. Com diu Ortega y Gasset, «jo soc jo i les meves circumstàncies», i les meves circumstàncies van per un altre costat. Així que tot el que t'envolta parla de tu. Si no t'agrada el que hi ha, canvia-ho.

ANDREA VILALLONGA: Exacte, agafa la responsabilitat…

NÚRIA SOLER: És la teva responsabilitat i el teu deure. I també és un privilegi que ho puguis fer. Tens el privilegi de poder-ho fer!

ANDREA VILALLONGA: No sé què dir, però és cert. Aquest enfocament precisament evita que em senti sempre amb aquest dit acusador i, sobretot, evita el pitjor de l'acusació, que és quan jo culpo els altres i no em faig responsable de les meves circumstàncies.

NÚRIA SOLER: És clar, exactament, això és el que fa la víctima. Estàs donant el poder als altres. En canvi, si m'equivoco, ho accepto. Ho exposo, fins i tot, i no em fa por. T'ho dic de veritat. Perdona, m'he equivocat, no era això. Ostres, m'he explicat malament.

ANDREA VILALLONGA: O potser no m'heu entès.

NÚRIA SOLER: Potser sóc jo qui no m'he explicat bé. Com que la biologia ens ha posat els dos ulls mirant cap enfora, passarem el dia mirant els altres, el que fan i el que no fan: «Mira aquesta, mira l'altra.» En canvi, no tenim ulls per mirar cap endins. Això és molt complicat. I també ens agrada molt l'enveja. En aquest país, sobretot els llatins, tenim aquesta tendència a sentir gelosia. Som envejosos també.

ANDREA VILALLONGA: «A mi no em passa». Si tu no t'hi sents identificada, és perquè no has mogut el cul.

NÚRIA SOLER: Hi ha tanta gent a qui li van bé les coses. Quan els pregunto com els va tot, van superbé. I us ho juro, m'encanta! M'encanta que les coses vagin bé a la gent que m'envolta, perquè això pot significar que a mi també em podria anar bé o em va bé fer-ho.

ANDREA VILALLONGA: És per això que tenies un altre capítol, Núria. Ja ens vas recomanar aquest llibre, però no sé si havia pensat en alguna altra pel·lícula o si hi ha alguna cosa que vulguis recomanar relacionada.

NÚRIA SOLER: Està relacionat amb equips de lideratge, per exemple. Hi ha una pel·lícula molt bona, ja la coneixeràs, » Moneyball« amb Brad Pitt. Tracta de com construir un equip de beisbol amb poc pressupost. Comença a fitxar gent que ningú vol perquè són lents o indisciplinats, però aconsegueix formar un equip. T'adones que al final no es tracta només de trobar bons jugadors, sinó que el difícil és que sàpiguen jugar en equip, i això depèn de qui els lidera.

ANDREA VILALLONGA: Doncs »Moneyball«, com a pel·lícula.

NÚRIA SOLER: »Un domingo cualquiera« d'Al Pacino també tracta d'això, amb un discurs més motivador que és molt maco. L'he vist moltes vegades, i cada vegada que la veig, hi sento un missatge diferent.

I un llibre molt maco també és »El principito se pone la corbata« de Borja Vilaseca. És petit, però et dona una visió també sobre l'empresa i la gent.

ANDREA VILALLONGA: Fantàstic, doncs et faré l'última pregunta que faig a tots els convidats: què fas tu, Núria Soler, per treballar la teva positivitat cada dia?

NÚRIA SOLER: Bé, ara crec que ho tinc aconseguit.

ANDREA VILALLONGA: Està bé.

NÚRIA SOLER: De tota manera, evidentment sempre hi ha coses que em van passant. Però el que és segur és que sempre hi ha una actitud, una actitud de veure sempre el got mig ple o el got mig buit. Clar, tu, com a experta en positivisme, podràs dir que això es treballa. És cert, cal treballar-ho. Jo crec que tot es pot entrenar, tot. Però tinc la sort de què m'aixeco optimista i me'n vaig a dormir optimista sempre. Al capdavall, m'agrada. M'agrada veure el got mig ple. Fins i tot en aquests moments en els quals estem vivint, que no són els més entusiasmants, i tampoc es tracta de ser una ximple entusiasmada, però crec que val la pena envoltar-me de persones positives. Això és fonamental perquè és el que realment s'enganxa.

ANDREA VILALLONGA: I acabaria dient que si no veiem el got mig ple, cal omplir-lo.

Moltes gràcies, Núria, per tots els teus coneixements i espero que hagi agradat molt als espectadors. I si no coneixeu »Womanthon«, explica'ns ràpidament què és «Womanthon».

NÚRIA SOLER: Bàsicament, és un «hub» format per dones que intentem impulsar el paper de la dona en l'àmbit laboral. Creiem que hi ha una línia de meta per aconseguir la igualtat i creiem que ho podem fer i ho farem juntes per arribar a aquesta meta.

ANDREA VILALLONGA: Doncs sí, hi arribarem, segur que sí. Anem a »Womanthon« a Instagram i a tot arreu. Gràcies, Núria! Moltes gràcies.

NÚRIA SOLER: Gràcies a tu, Andrea.

ANDREA VILALLONGA: En les relacions personals o professionals, sempre tenim la responsabilitat de millorar, avançar o inclús trencar la relació. Però recordem que sempre hi ha una part que depèn de la nostra decisió. No tot és culpa de l'altre.

I a tots vosaltres, com sempre us dic, la positivitat es practica com l'esport. Adeu.

Descripció de l'episodi:

Andrea Vilallonga conversa amb Maria Teixidor sobre amabilitat altruista.

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

ANDREA VILALLONGA: Hola a tots i benvinguts de nou a aquest capítol de Comunicació Positiva. Jo soc Andrea Vilallonga, experta en comunicació i impacte positiu.

Avui estic molt contenta perquè, com sabeu, sempre convido a persones molt interessants, però avui no només m'interessa la persona, que és fantàstica, sinó també el tema que tractarem. Crec que és un tema que ja vam començar a parlar-ne una mica al capítol del realisme amb la iolanda Núñez, que va parlar sobre com la salutació a les persones li aporta positivitat en el seu dia a dia. I això ens porta a parlar de l'amabilitat, però no només de ser amables, sinó de ser-ho de manera altruista, sense esperar res a canvi. Sembla una cosa fàcil, però no tothom ho fa, perquè quan ets amable amb algú, fins i tot si creus que ho fas per res, i l'altra persona no et retorna el «favor», el fet de pensar »amb tot el que jo he fet per aquesta persona...« pot fer-nos baixar els nivells de positivitat.

És per això que he convidat aquesta dona meravellosa. No només perquè és molt amable, sinó perquè també té altres qualitats excepcionals. Però ens ho explicarà ella mateixa, perquè és espectacular. Amb nosaltres avui tenim a Maria Teixidor, advocada cofundadora de BCN Resol i presidenta de la Comissió Dona i Empresa de PIMEC (Petita i mitjana empresa de Catalunya). Com estàs, Maria?

MARIA TEIXIDOR: Molt bé.

ANDREA VILALLONGA: Escolta: expliquem una mica qui ets, a part d'aquesta biografia més oficial. Com et definiries tu?

MARIA TEIXIDOR: Bé. Em definiria com a advocada de professió, mare, amiga i dona. Sóc moltes coses, però el que realment em defineix és la meva preocupació per fer d'aquest món un lloc millor. A través de la meva professió i de la meva participació social, sempre intento contribuir de manera positiva, especialment en la lluita per aconseguir la igualtat de la dona, que considero un dels grans reptes pendents per tancar les bretxes existents. M'he trobat amb aquesta situació personalment i he intentat posar-hi remei, perquè m'adono que no només ens podem queixar de les coses, sinó que també hem de reaccionar i actuar.

ANDREA VILALLONGA: De totes les amigues que tinc, i en tinc moltes, ets la que més fa per als altres. El que em fascina i m'agrada molt és que totes les coses que fas fora de la teva feina sempre són per ajudar els altres. Per això, quan va sorgir el tema de l'amabilitat, era evident que havies de ser tu. Però no vull fer-te la pilota, ho dic sincerament.

MARIA TEIXIDOR: Em fa molta il·lusió.

ANDREA VILALLONGA: Perquè és cert. Llavors, la meva pregunta és, què creus que l'amabilitat o la generositat aporten a la societat?

MARIA TEIXIDOR: Bé. Jo crec que l'amabilitat permet reduir distàncies. Quan ets amable, ofereixes un somriure, saludes i et preocupes pel que tens davant, estàs trencant una barrera d'espai i estàs obrint aquesta persona. Encara que potser no correspondrà, estàs eliminant les barreres que una actitud freda o seriosa poden crear. Això és essencial per a la comunicació que necessitem i per a l'intercanvi d'experiències i converses que ens ajuden a construir discursos i a avançar com a societat.

ANDREA VILALLONGA: El que passa és que jo crec que les persones són fonamentalment amables al principi, per tal d'obrir la comunicació. Però després, ja no ho són tant. Si no veuen que poden obtenir alguna cosa a canvi, si ser amable no els beneficia de cap manera…

Com ho veus? Creus que l'amabilitat hauria de ser altruista?

MARIA TEIXIDOR: Bé, crec que l'amabilitat té un punt egoista i altruista. També és egoisme en el sentit positiu de la paraula. Vull estar bé, vull que la interacció sigui agradable i còmoda. Sé que si saludo amb positivitat i un somriure, probablement aconseguiré una resposta més positiva que si tinc una actitud seriosa. Ja estic eliminant les barreres i les dificultats per a l'intercanvi. Crec que sí, en certa manera ens afegim a les zones de confort. Quan ja coneixen qui soc, això pot succeir més sovint. Potser això passa molt a casa. Les meves filles se'n queixen. És veritat. M'oblido d'això. Estic tan acostumada a un entorn en què tot va bé, que a vegades oblido que és important. En realitat, és rellevant sempre tenir aquesta actitud.

ANDREA VILALLONGA: Tens raó, de nou em trobo d'acord amb tu. És més fàcil ser amable amb les persones que no coneixem, i crec que és més complicat recordar de fer l'esforç de ser generosos, amables, somriure o saludar quan ja coneixem les persones. I si anem més enllà i parlem d'ajudar els altres, l'amabilitat comença sent desinteressada, és ajudar sense esperar res a canvi. Creus que això hauria de ser fomentat en la nostra societat?

MARIA TEIXIDOR: Sí, és meravellós, perquè donar ens fa sentir molt bé. Donar suport, temps, consells quan ens demanen, compartir el que tenim ens fa sentir part dels esdeveniments que ocorren al nostre voltant. Ens fa sentir orgullosos de contribuir al benestar dels altres. Crec que això ens aporta molt, ens fa sentir vius. I, per tant, soc partidària d'aquesta actitud.

ANDREA VILALLONGA: És curiós com sovint ens preocupem per ajudar o contribuir en l'àmbit global o a causes més llunyanes, però ens costa més fer-ho amb la veïna del costat, amb la persona amb qui treballem cada dia. Com si no la saludem o veiem que té molta feina, però fem com si no veiéssim res.

MARIA TEIXIDOR: Sí, és cert. Sovint ens hem acostumat a situacions on les dinàmiques són les mateixes i no les canviem. Però si ens adonem que cada persona porta la seva pròpia història personal, podem comprendre que el que està passant pot ser molt important per a ella. Recentment, m'ha passat amb noies més joves que estan en els inicis de la seva carrera professional. Les veig amb dubtes i els dic que tot passarà, que no és res. Intento guiar-les i acompanyar-les en el seu camí. A vegades això només implica unes converses, uns cafès i una mica de temps. No cal donar més que el nostre temps i una visió esperançadora. Jo he recorregut aquest camí i penso que podem aprofitar la nostra experiència per ajudar-les. Aquest acte omple molt, ja que forma part d'una cadena que s'allarga, és la història de la humanitat. Les dones hem de promoure aquesta transmissió, perquè hi ha coses que ens han faltat.

ANDREA VILALLONGA: Els homes amb més suport tenen una mica més aquesta cadena, potser, no?

MARIA TEIXIDOR: Potser. Aquest estiu parlava amb algunes dones que es reuneixen simplement per a cosir. En aquests espais es troba una continuïtat intergeneracional. De fet, la literatura, té tota una terminologia relacionada amb el fil conductor, també té a veure amb cosir. I moltes d'aquestes històries les han explicat dones d'una generació a l'altra. Crec que en societats cada vegada més individualitzades i tancades en si mateixes, especialment en les grans metròpolis, és molt difícil que es reprodueixin aquests espais. Per tant, fa falta que els trobem, fa falta que ens barregem, falta saber com contribuir.

ANDREA VILALLONGA: Exacte. I què podem fer? Creus que hauríem d'ensenyar això als nens?

MARIA TEIXIDOR: Sí, crec que potser ja ho fem molt al principi. Quan les primeres coses que ensenyem als nens és a saludar, a demanar les coses «si us plau».

ANDREA VILALLONGA: Aquest primer impacte i amabilitat superficial, potser.

MARIA TEIXIDOR: Jo crec que la majoria dels pares i mares sempre repeteixen aquest discurs i potser falta aquesta part més profunda de la qual parlàvem ara. Preocupa't pel teu entorn, perquè al final les relacions humanes són les que ho teixeixen tot. I la sostenibilitat té a veure amb les persones. Hi ha empreses, institucions… Però al final, les mans i els caps pensants d'aquestes empreses, institucions i organitzacions són persones, i els intercanvis que es fan entre aquestes persones són els que mouen les coses. Jo crec que hi ha molt més en tornar la mirada… Som simplement una xarxa de persones i, per tant, hem de cuidar aquestes relacions que tenim els uns amb els altres.

ANDREA VILALLONGA: Potser, si ens endinsem més profundament a ensenyar als nens aquest tipus de relacions. Soc molt optimista, però no hi hauria tant de «bullying» aquí.

MARIA TEIXIDOR: El »bullying« és un fenomen que desafortunadament és molt recurrent i em va sorprendre molt, en un moment donat, descobrir que el suïcidi és una de les principals causes de mort en adolescents, fins i tot la primera a casa nostra. I hi va haver una època en què es va posar de moda aquests suïcidis que es feien davant de la càmera a Internet. I els nens explicaven les seves històries amb cartells. I moltes tenien a veure amb episodis de «bullying» a les escoles, en aquests espais on els nens passen tantes hores.

I d'aquí va sorgir una mica aquesta pregunta de «què faig? Com ajudo?». I d'aquí va sorgir aquesta aplicació que es diu B-resol, que fem des de BCN B-resol. L'empresa que vam fundar per comercialitzar-la. És un botó d'alerta perquè els nens puguin avisar els adults del centre que estan patint o que estan veient que hi ha companys que pateixen qualsevol forma d'abús. Per què? Perquè també crec que s'ha de trencar aquesta idea que el nen està sol. El nen ha de tenir confiança en els adults, que són els que a l'escola, a més a més, estan allà per ensenyar. I no només ensenyen una matèria, sinó a conviure. I aquesta aplicació els permet contactar amb un adult de confiança, amb qui se sentin còmodes, i enviar un missatge de forma, si volen, anònima. I veure que a partir d'aquí es posen en marxa mecanismes per donar suport en aquestes situacions de violència. Aquesta idea sorgeix de la voluntat de reobrir canals i ponts de diàleg. Fixa't, que moltes escoles encara tenen bústies per suggeriments, queixes, dubtes. Però quan he entrat en una escola o institut i he preguntat al director o directora quantes en reben, la resposta ha estat zero.

ANDREA VILALLONGA: A part dels xiclets i la porqueria… els nens no s'impliquen.

MARIA TEIXIDOR: Ja no escrivim en paper i hem perdut la pràctica de la carta manuscrita. I la constatació és que, per a la comunicació, tenim xat i tots els serveis de missatgeria. Això és el que ens va fer pensar a establir, a través de mitjans electrònics, aquesta possibilitat de crear un nou canal de comunicació. Però perquè, com ja he dit, es tracta de parlar, es tracta de compartir, es tracta de conèixer la situació de l'altre…

ANDREA VILALLONGA: De cuidar. I em sembla molt interessant que l'aplicació pugui ser anònima, perquè a vegades demanem als nens que assumeixin la responsabilitat d'una situació per a la qual no tenen prou maduresa ni els canals per dir «has de denunciar».

MARIA TEIXIDOR: Potser la paraula «denunciar» és massa i «delatar» i tota aquesta terminologia. Però per què no és compartir? Per què no és avisar? Vull dir, al final no hem de demanar a ningú que sigui un heroi, perquè no cal i potser és massa cansat i no ha de recaure tot en les espatlles d'una sola persona. Però sí que donar aquest senyal o aquest missatge, que avisar sobre situacions que són perjudicials és contribuir al fet que les coses vagin millor, que s'equilibrin una mica.

ANDREA VILALLONGA: I a més, els dóna aquesta part de protecció d'ells mateixos, també de no haver de donar el nom, que això és una cosa que…

MARIA TEIXIDOR: Que no se sàpiga.

ANDREA VILALLONGA: Com creus que hauríem de mostrar a les noves generacions i a les persones que ens envolten que aquest moment d'amabilitat altruista de cuidar l'altre i obrir-se és una acció socialment positiva?

MARIA TEIXIDOR: Bé, practicant-ho. Estàs dient a l'entorn: «Escolta, sigues així amb mi». Una altra cosa que recomano molt és mirar-te al mirall, somriure o prendre's un moment per sentir-se fort abans de tenir converses. Fer aquests senyals de força i empoderament et posen en un estat d'ànim diferent per afrontar les coses. Però cal parlar-ne i compartir-ho. «Mira què va passar, quina cosa més maca». Parlar més de les coses bones que ens passen i donar-los importància.

ANDREA VILALLONGA: «Oh, he vist això i ha sigut molt maco». És important.

MARIA TEIXIDOR: Des de la Comissió de la Dona i Empresa ho diem. Hem de fer xerrades i entendre que la gent està deprimida perquè el futur sembla negre. Transmetrem un missatge positiu. És cert que el futur pot ser negre. Hi ha fets preocupants com la crisi econòmica, la crisi climàtica o la guerra a Europa. Però mirem més enllà. Què podem fer per avançar cap a un futur que ens agradi? Dibuixarem aquest futur i a caminar en aquesta direcció. I potser se'ns ocorre… Obrim possibilitats. Què podem fer en la transició ecològica? Quines accions senzilles puc fer des de la meva empresa per avançar en aquesta direcció. Aquest tipus de relat és molt rellevant, portar-lo a la conversa diària. Si obres una possibilitat, enganxes algú amb aquest discurs i tens més opcions perquè la gent acabi fent-ho i visualitzi un altre escenari. Crec que el relat positiu és important.

ANDREA VILALLONGA: Em sembla increïble. A més, estava pensant en dues coses. Hi ha un anunci, no sé per a quina marca és, però un vídeo que circula per YouTube on una persona està mirant com algú ajuda un ancià a travessar el carrer i llavors s'adona que ell també pot fer alguna cosa bona. Veu que a l'altra persona li cau el mòbil i l'ajuda a recollir-lo, i una altra persona ho veu. Això és com una cadena d'amabilitat que, potser és molt infantil, però a mi em commou: veure com algú fent alguna cosa positiva et dona empoderament per fer-ho també. Cal trencar amb l'estigma horrorós de «Si ets massa bo, ets ximple».

MARIA TEIXIDOR: Ens han fet creure això. Crec que tenim molts conceptes que segurament hem de donar-los un nou significat.

ANDREA VILALLONGA: Totalment.

MARIA TEIXIDOR: Perquè ens els han venut d'una manera que no és correcta. L'altre dia, mentre preparava una xerrada, es parlava de «creixement econòmic en femení». I jo deia: «Per què creixement? Per què creure que créixer és sempre bo? Per què no puc canviar el concepte de creixement per prosperitat?». Perquè la prosperitat implica millora, implica que hi hagi prou per a tothom, i créixer… Potser no sempre és bo.

ANDREA VILALLONGA: O dependrà de com creixis.

MARIA TEIXIDOR: O donar un nou significat al concepte de creixement. Començo a entendre-ho d'una forma diferent i vull omplir aquest concepte amb la idea de prosperitat. Perquè el creixement per creixement ens ha portat, per exemple, a la crisi climàtica. I això no té sentit.

ANDREA VILALLONGA: O bé, la individualització. Estic d'acord amb tu. Quina gran idea! Com sempre. Se'ns acaba el temps i he de fer les dues preguntes que faig als convidats. Hi ha alguna lectura, vídeo o cançó que em recomanis relacionada amb la temàtica o amb la positivitat, o qualsevol cosa que tu vulguis compartir?

MARIA TEIXIDOR: Mira, m'agrada molt el retorn d'aquesta cançó dels Pets «Bon dia. Ningú m'ho ha demanat, però fa bon dia». Dir això al matí…

ANDREA VILALLONGA: Em posa la pell de gallina.

MARIA TEIXIDOR: A part que és una bonica cançó, aixeca't de bon humor i parla del sol i com t'il·lumina. És una cançó que, a més, tota la lletra parla de la quotidianitat i de la bellesa d'aquests petits moments. I pel que fa a lectures, em venen al cap molts llibres, com ara «Les històries de les Tres Bessones». És com tornar al món infantil i potser és allà on hi ha part de la clau. Perquè al final és una sèrie amb la qual molts vam créixer i era amable. Tot i que també té moments durs, com quan la Doris fa mal a les nenes… però és amable i tracta tot amb amabilitat. Crec que aquest tipus de relats ens són necessaris de conèixer.

ANDREA VILALLONGA: Hem de canviar la narrativa. A propòsit, què fas tu cada dia, Maria Teixidor, per treballar la positivitat?

MARIA TEIXIDOR: Actualment, practico ioga cada matí. Només despertar-me, surto de casa més desperta i amb més energia, i crec que això m'ajuda a ser més positiva davant de tot el que ens trobem.

ANDREA VILALLONGA: Perquè ets més conscient de les teves accions i no vas en mode pilot automàtic. És una cosa que cal treure. Moltes gràcies.

MARIA TEIXIDOR: Gràcies a tu.

ANDREA VILALLONGA: «Positives». Reduir distàncies. Ajudar en l'àmbit local. No donar res per fet. Ser generosos amb el context de l'altre. En resum, ser amable de manera altruista ens fa sentir vius. I no us oblideu, la positivitat es practica com l'esport.

Descripció de l'episodi:

Andrea Vilallonga conversa amb Tomàs Navarro sobre parlar-se bé a un mateix.

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

ANDREA VILALLONGA: Hola, com esteu? Soc l'Andrea Vilallonga, experta en comunicació i impacte positiu.

Avui vull fer-vos una pregunta, encara que sé que no em podeu respondre, però vull que reflexioneu quan us lleveu al matí i aneu davant del mirall amb el vostre pijama i els cabells tot desordenats: quin és el primer so que surt de la vostra boca?

En general, quan em contesten aquesta pregunta, sempre surten expressions negatives. El primer so i les primeres paraules que ens diem a nosaltres mateixos, són negatives, és clar! I després us pregunteu com voleu tenir un bon dia. Si el primer que diem és: «Quina cara o quines ulleres, mira això…», llavors és molt difícil. I em direu: «Sí, però és que estic cansat…» Però, fins i tot quan estàs cansat, pots ser conscient que has de millorar el diàleg intern amb tu mateix.

La veritat és que hi ha estadístiques que circulen que diuen que el 62% de les paraules que ens diem a nosaltres mateixos són negatives, enfront del 36% positives. És increïble: quan ho penses durant el dia. Quantes coses negatives et dius? Si una altra persona et parlés d'aquesta manera, li trencaries la cara directament.

Per parlar d'això d'una manera més profunda i professional, he convidat un psicòleg atípic. Així és com ell mateix es defineix, i és autor de sis llibres traduïts a trenta idiomes diferents. És una cara molt coneguda en el camp de la psicologia d'aquest país, i segur que l'heu vist en molts programes de televisió. Amb vosaltres, Tomàs Navarro. Comencem.

Hola, Tomàs, com estàs?

TOMÀS NAVARRO: Molt bé. Moltes gràcies per convidar-me a parlar una estona, estic fenomenal. Gràcies.

ANDREA VILALLONGA: Gràcies, gràcies a tu. A més, sé que estàs recuperant-te de la grip, així que t'agraeixo molt que participis en aquesta conversa que tindrem. Mira, vull avançar i veure què penses. He sentit que el 62% de les paraules que ens diem a nosaltres mateixos són negatives. És així?

TOMÀS NAVARRO: Bé, no et puc donar una xifra concreta, però et puc dir, després de gairebé trenta anys treballant com a psicòleg, que ens parlem molt malament, Andrea. La gent es parla molt malament, es diu coses com: «Ets ximple, mira quina burrada acabes de fer». I és clar, si parles així, no et sorprèn que altres et parlin així. Aquesta és una instrucció sobre com has de tractar-te.

ANDREA VILALLONGA: Totalment. I per què ens passa això? Què en penses, Tomàs?

TOMÀS NAVARRO: Mira, hi ha un fort component educatiu en això, és un tema cultural. Però al final aprenem moltes coses. Sovint aprenem i confonem l'exigència amb una mena d'amargor mental. O dius: «Si soc divertit, no puc ser seriós». No. El contrari de divertit no és seriós, és avorrit. Per tant, pots ser molt divertit en una feina on la gent s'ho passi bé i alhora treballar molt.

ANDREA VILALLONGA: Sí, és cert, m'ha agradat molt això de «el contrari de divertit és avorrit», i té molt de sentit. Tens tota la raó.

TOMÀS NAVARRO: A més, en les meves sessions, riem molt i de vegades em diuen: «Com podeu riure i parlar de la mort d'aquesta manera?» Però al final, parlar positivament amb humor ens ajuda a pensar millor.

ANDREA VILALLONGA: Clar, llavors la nostra forma de pensar o la visió de la nostra vida està relacionada amb el vocabulari que utilitzem en la nostra comunicació, no només amb els altres, sinó també amb nosaltres mateixos.

TOMÀS NAVARRO: Exactament. Pensa que fem prediccions contínues, des de si hem de prendre l'ombrel·la o no, fins si aquesta cita amb algú anirà bé, si aquest projecte serà un èxit o no, si la reunió amb el cap anirà bé o malament. Les prediccions estan relacionades amb la nostra actitud i personalitat. És clar que si tinc una tendència negativa, les prediccions seran negatives. Ara bé, ja no parlo amb aquella noia, total em dirà que no….

ANDREA VILALLONGA: A mi m'agrada això perquè intento revertir-ho. Et demanaré algun consell, però a vegades diuen que si algú et parlés a tu com tu et parles, deixaries directament de dirigir-li la paraula. Segurament.

TOMÀS NAVARRO: I tant. Mira, un dels problemes que sovint tenim en l'àmbit psicològic és que no en som conscients: donem per normal coses que no són normals i això és realment el que passa. Si et gravessis i escoltessis veuries com et parles de malament. Per això, jo recomano fer-ho sempre als karaokes. Jo ho vaig fer una vegada i vaig estar rient durant una setmana. El que passava al meu cap i el que va passar en realitat. Això és el mateix. Si poguessis escoltar i veure com et parles des de l'exterior… Ens posaríem nerviosos. És que això no pot ser així. Ens parlem pitjor del que ens imaginem.

ANDREA VILALLONGA: És molt bèstia. Com creus que ho podríem revertir? O de quina manera podem treballar per intentar millorar-ho?

TOMÀS NAVARRO: Mira, hi ha un dels meus llibres que es diu Wasabi. Tracta d'aprendre a acceptar la imperfecció i parla d'un concepte que m'agrada molt i que apliquem molt, que és la mirada amable. Què significa tenir una mirada amable? Tant amb les persones com amb tu mateix. Però tenir aquesta mirada amable no és ser excessivament indulgent i passar de tot. No és això. Es tracta de posar en context allò que fas, el que penses, el que sents i intentar donar una explicació. Això per una banda. I, per altra, hi ha una tècnica que utilitzo molt que es diu »i si«: »què és això? I si pogués explicar-ho d'una altra manera? I si pogués plantejar-ho de manera diferent?« I amb això ja obriria el ventall de possibilitats. I si tinc certa tendència d'anar cap al negatiu i ho veus d'una manera diferent, automàticament em dirigiré cap al costat positiu.

ANDREA VILALLONGA: Tu mateix t'obres a noves possibilitats, idees o perspectives per fer-ho d'una manera diferent. El problema bàsic, jo crec, és adonar-se que tens aquest tipus de llenguatge o de pensament, com podem veure-ho. Perquè molta gent està cega.

TOMÀS NAVARRO: Mira, de primeres, penso que sempre tinc aquest llenguatge, ja assumeixo que el tinc. Hi ha com una tendència natural de pensar que hem vingut aquí a patir en aquesta vall de llàgrimes. Aleshores, ho tenim tan interioritzat que sempre anem en negatiu.

ANDREA VILALLONGA: De manera natural. O sigui, és el que dius, aquesta educació judeocristiana a vegades, si no pateixes, no mereixes o alguna cosa així, podria tenir a veure amb tot això, suposo.

TOMÀS NAVARRO: I tant. És que és molt cultural. Sap greu, amb tots els respectes, però és molt cultural. I fixa't com està ben vist patir quan les coses van malament, i quan algú té sort: «Bé, potser aquesta persona ha treballat molt».

ANDREA VILALLONGA: I quan et fan un compliment, com et diuen: «Moltes felicitats per l'ascens!». I tu dius «Home, no és que no m'ho hagi treballat, només faltaria!” No sé com dir-te. Per què sempre cal justificar que has patit per aconseguir-ho?

TOMÀS NAVARRO: Fixa't que amb els fills al supermercat, per exemple, els preguntes alguna cosa a la parella, «Podríem sortir a sopar fora de casa?», i fixa't que el to és negatiu, victimista. Estic patint i necessito fer això. Ho tenim molt interioritzat i és terrible. Observa la gent quan demana alguna cosa, ja siguin els teus fills, la teva parella o una amiga. El to recorda molt el plor o el patiment, la melodia és trista. I no pot ser, perquè creiem que així ho obtindrem més fàcilment.

ANDREA VILALLONGA: Bé, és com quan el cap et diu: «Escolta, no t'importaria quedar-te un parell d'hores i agafar aquell torn?»

TOMÀS NAVARRO: És clar, com vols no quedar-te si sembla que estigui a punt de perdre el ronyó?

ANDREA VILALLONGA: Ara, per afegir alguna cosa més al públic ens està escoltant. Quines conseqüències, a part de les negatives en nosaltres, en la parella… En l'entorn professional, quan ens parlem malament a nosaltres mateixos i això esdevé un hàbit, quines conseqüències creus que pot tenir?

TOMÀS NAVARRO: Mira, normalment la gent no vol estar amb persones que tenen una mala imatge d'ells mateixos. Per què? Doncs perquè tu no pots ser la víctima. Sempre hi ha algú que fa més el paper de víctima que tu. Aleshores: «Merda, ja no soc protagonista!» D'una banda, això ens aïlla. I, d'altra, hi ha aquells que sempre pensen en negatiu. «Tenim un nou producte o un nou projecte. Volem fer aquest tema d'urbanisme.» I tu penses: «No anirà bé. Com vols que vagi bé?» És clar, en l'àmbit professional això et condiciona. Primerament, les persones no et volen així i, segon, les previsions que faràs estaran tan esbiaixades que no seran ajustades a la realitat i no seran objectives.

ANDREA VILALLONGA: És cert que al final és un exercici d'autoconsciència, de veure fas tu amb tu mateix o al treball. Moltes vegades passa que no ens donen oportunitats. I pensem que no em permeten créixer al treball, però però que en moltes ocasions ho podríem fer, i això és una part de responsabilitat personal.

TOMÀS NAVARRO: Home, mira, jo també vaig observant contínuament, com ara quan faig un cafè. Si veiéssim amb els ulls que jo veig alguns comportaments, conductes i més, diríem: «Tens sort que no t'han acomiadat, fill. Analitza el que acabes de dir, analitza com acabes de criticar un client que acaba de sortir per la porta i estàs a la cafeteria plena de gent». És clar que no et promocionen, com vols que et promocionin? No en som conscients. Sovint, en aquesta cultura, és més fàcil queixar-nos que fer alguna cosa. És més senzill preocupar-nos que actuar. Doncs ens quedem entre la queixa i la preocupació, i no passem a l'acció.

Per exemple: jo escric llibres. L'editorial Planeta no va venir a buscar-me a casa meva. Vaig ser jo qui va anar, qui va picar portes. Els vaig convèncer. Durant molts anys! No em van venir a buscar. Tot això és fruit d'una configuració positiva del llenguatge. Jo vaig dir «I si escric un llibre?». Llenguatge negatiu: «Com vols escriure un llibre?» «Es publiquen setanta mil llibres l'any». «No conec ningú en cap editorial». En canvi, una configuració positiva seria: «Escriuré un llibre». Com ens parlem determina la qualitat de la nostra vida.

ANDREA VILALLONGA: I també les decisions que prenem. M'encanta el que acabes d'explicar, i crec que és molt important treure'ns de sobre la mania de dir que la gent que aconsegueix coses té sort. A mi també m'ha passat. Quan vaig voler fer aquella xerrada o escriure aquest llibre, jo també vaig anar a buscar-ho. Ens han venut una mica el complex de Claudia Schiffer: «Et descobriran». Si no et mous, ningú et descobrirà.

TOMÀS NAVARRO: Posem que et descobreixin, però hauràs d'estar en algun lloc visible. La gent haurà de saber què és el que fas bé, no imaginar–ho. Perquè si ho imaginen, ja em diràs tu. En canvi, si et veuen és diferent. Això passa amb els joves, i em sap molt de greu. Això de: »Em descobriran?» «I què fas? Quin talent tens?» «No ho sé, estic esperant que em descobreixin».

ANDREA VILALLONGA: I a la feina passa exactament el mateix. Si tu no ets capaç de dir el que fas bé, com ho fas bé i per a què serveix, i de quina manera pots col·laborar, és molt difícil que et vinguin a buscar. «Mira, aquest lloc és per a tu». I després dius «Aquest que han col·locat, quina sort que ha tingut». No, ha mogut el cul. Potser s'ho mereixia menys, però almenys ha fet alguna cosa. M'agrada molt que tinguem aquesta mateixa visió de la positivitat que està tan maltractada últimament. Ser positiu es veu com una cosa negativa. És curiós, tu també ho has notat?

TOMÀS NAVARRO: Tenir aquesta actitud positiva és creure que pots escriure un llibre, enviar-lo a Planeta i que te'l publiquin. No es tracta de quedar-se amb les mans a les butxaques sense fer res, esperant que et descobreixin i et publiquin un llibre. Això no és ser positiu. Ser positiu significa obrir-se a possibilitats i no limitar-se. Jo estimo la meva feina, és la meva passió, però em confronta diàriament amb els pitjors drames. Tinc molt clar que la vida pot ser una merda en molts aspectes, però també té coses molt boniques, i has de triar cap a quin costat et vols inclinar. Això és ser positiu. En canvi, hi ha qui diu: «Tot és una merda, ens lamentarem i pensem en la mala sort que hem tingut». I no, escolta, només tenim una vida: aprofitem-la! Això és positiu. I si algú diu que ser positiu no és correcte, té un problema i hauria de passar per una consulta.

ANDREA VILALLONGA: A més, a vegades ens queixem per inèrcia, per educació, com deies tu. La gent es queixa per costum, no perquè realment ho senti. És una actitud molt bèstia.

Jo sempre faig dues últimes preguntes als nostres convidats. Primera: ens podries recomanar alguna pel·lícula o llibre? A tots els que ens escolten, recomano qualsevol llibre teu, Tomàs, perquè són molt esclaridors, i diria que són fàcils de llegir, en el bon sentit. Molts llibres són molt intensos, però els teus són molt aplicables al dia a dia, i crec que val la pena tenir-los com a consulta. Però si tu tens alguna pel·lícula o llibre que creguis que pot canviar la nostra perspectiva sobre la positivitat…

TOMÀS NAVARRO: No ho sé, diria «La vida és bella». A part d'aquesta, hi ha una sèrie que m'encanta, és molt divertida i si heu estat a Nova York, li trobareu un altre sentit. Es diu «Unbreakable Kimmy Schmidt». L'ús del llenguatge positiu en aquesta sèrie és bestial, és com un manual.

ANDREA VILALLONGA: Val la pena veure-la, a part d'això, la trama és sobre una noia que ha estat tancada en un búnquer durant 20 anys, perquè pensava que hi havia una guerra a l'exterior, i quan surt descobreix el món actual. És meravellosa. Ostres, m'havia oblidat d'aquesta sèrie, és fantàstica.

TOMÀS NAVARRO: Per a mi és molt bona.

ANDREA VILALLONGA: I ara l'última pregunta: què fas tu per treballar la positivitat cada dia? Quin és el teu truc per mantenir-te en aquest estat, sabent que la vida no és sempre fàcil?

TOMÀS NAVARRO: Bé, jo faig diverses coses. Una és viure amb amabilitat, com ja hem dit abans. Una altra és ser molt agraït. I a vegades em sento com un idiota. Per exemple, quan encenc la llum i la meva filla em pregunta: «Què fas, papa?» Jo li responc: «T'adones que només amb prémer un botó tinc llum?» O quan agafo el cotxe i porto la meva filla a l'escola i, tot i que hi hagi un metre de neu, només triguem cinc minuts, mentre que fa 30 anys hauríem trigat dues hores i hauríem acabat amb una pulmonia, ho agraeixo. També intento incorporar moments positius al meu dia a dia. No parlo de felicitat, sinó d'instants agradables, experiències agradables. Cerco aquests moments al llarg del dia, en comptes de deixar-ho tot pel cap de setmana o per les vacances. Intento tenir una actitud de vacances cada dia. Un cafè, una dutxa. Les dutxes que faig són una experiència sensual que no t'ho pots ni imaginar.

ANDREA VILALLONGA: Bé, aquí censurarem una mica. Perdoneu-me, eh?

TOMÀS NAVARRO: No, em referia a l'olor del sabó, l'aigua que cau… La major part de la gent, quan pren una dutxa, està pensant en el seu cap, en l'embús, en el metro… i no gaudeix de la dutxa. Jo m'hi concentro molt i en gaudeixo cada moment.

ANDREA VILALLONGA: Quina meravella! Em fa molt feliç saber que cadascú té una cosa així. I si ho féssim tots, tindríem una actitud més positiva cap als altres i cap a nosaltres mateixos. Al cap i a la fi, només tenim una vida i un cos.

Moltes gràcies, Tomàs, per aquesta meravellosa conversa. Gràcies per tot.

«Positivers»: prenem consciència del nostre diàleg intern. Sabem que la nostra manera de parlar de nosaltres mateixos condiciona la nostra reputació, com diu Tomàs. Com ens parlem a nosaltres mateixos determina la qualitat de la nostra vida. I no oblidem que la positivitat és un esport que s'ha de practicar. Adeu.

Descripció de l'episodi:

Andrea Vilallonga conversa amb Marta Pontnou sobre el «vestit de truita».

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

ANDREA VILALLONGA: Hola a tots i benvinguts de nou a aquest episodi de comunicació positiva. Jo sóc Andrea Vilallonga, experta en comunicació i impacte positiu.

Avui vull parlar d'un personatge que crec que ens envolta bastant, el «sincerícida». No sé si en sou conscients o no, però «sincerícides» són aquelles persones que se senten amb l'obligació de donar-te la seva opinió, inclús, o sobretot, quan tu no l'has demanat.

Aquest moment meravellós de: «Ui, quina mala cara fas» o «No m'agrada això que estàs fent; ho sento però és que si no t'ho dic, rebento». Sembla una mica bèstia, però jo seria partidària de: «Doncs, rebenta!». Però escolta, potser hi ha una altra possibilitat que podem utilitzar per sobreviure, que es diu «el vestit de truita» o, en castellà, que m'agrada més dir-ho així, «traje de trucha».

En aquestes situacions, és com un vestit on tot rellisca, està fet de teixit cent per cent indiferent i no vol dir que t'és igual tot, però és com no prendre's res personalment. Per això he convidat una experta en el vestit de truita, la Marta Pontnou, que és assessora d'imatge i escriptora. Ha treballat al món de la televisió com a productora i ara és assessora d'imatge d'Esquerra Republicana des del 2016 i tenir altres clients com cantants i periodistes. És articulista del diari digital de cultura catalana Núvol i també ha estat convidada en programes de televisió i ràdio. Ha publicat el seu llibre titulat «Atenció: Sexe. FiccióEnllaç extern.», que és un manual per a les noies del segle XXI, amb il·lustracions de Raquel Gu. I el més interessant és que pel Sant Jordi de 2023 ha escrit un altre llibre. I aquí està amb nosaltres la Marta per parlar precisament del vestit de truita. Comencem! Com estàs?

MARTA PONTNOU: Moltes gràcies per convidar-me. Estic molt contenta d'estar aquí. De fet, jo faig servir el símil de la truita amb les relacions quan intenten asfixiar massa. És com si volguessis agafar una truita amb les mans, se t'escapa. És el mateix quan intenten ofegar-te amb opinions, la persona s'escapa. També és molt bo allò del vestit que rellisca. Hi ha milers de situacions on al final el que importa és l'actitud que ens permet deixar que tot ens rellisqui una mica, i la gent que està farta d'opinar diu: «Et puc dir una cosa?», perquè no cal que la diguis.

ANDREA VILALLONGA: I encara que t'ho preguntin, et poden dir alguna cosa?

MARTA PONTNOU: Crec que això no et queda bé. O si m'ho has de dir a mi, això no em queda bé. També em pregunten si això és de moda, si ho porta la gent, però m'és igual si és de moda o no. Jo ho porto perquè m'agrada.

ANDREA VILALLONGA: Una elecció personal. Hi ha un tipus de personatges que fan servir una tècnica que, segons jo, és encara pitjor. Diuen: «Ostres Marta, m'encanta el teu cabell, però jo mai el portaria».

MARTA PONTNOU: És com dir-te que m'agrada, però «regulin». O amb els colors: «Mira, a mi m'agraden molt els colors, però no per a mi». En resum, no els agrada. Mira el teu pentinat. No t'ha passat quan portes el cabell rosa?:«Ai, quin cabell tan maco, Rosa! Jo mai el portaria». I què vol dir això? Que després aquests mateixos a casa diuen: «Hòstia! Mira aquella que porta el cabell rosa, que té més de 40 anys!».

ANDREA VILALLONGA: Hi ha una edat on has de deixar de fer certes coses. Has de deixar de portar el cabell llarg. I les canes… Però hi ha una revolució en tot això i hem de portar el vestit de truita.

MARTA PONTNOU: I per a tots els sectors, no només, com fins ara, els homes i la gent comuna, sinó per a tothom. Perquè ara ja es qüestiona tot, fins i tot si no és el teu cas, si et passes a l'altra banda, si tens un excés d'arreglar-te. Això també està criminalitzat. I deixar-se també. Quantes vegades ho hem sentit. Això potser és més entre dones: quan algú va molt deixat. Entre nosaltres. «Ai mira, s'ha deixat» i si vas massa bé, també.. És molt entre nosaltres que ens critiquem.

ANDREA VILALLONGA: «Aquesta ens vol robar els marits». Això és una cosa antiga, però encara passa.

MARTA PONTNOU: Encara passa, quan vas a l'escola. La porta de l'escola és el lloc, és el termòmetre on passen tantes coses. O sigui, senyores i senyors, no envieu a gent, o potser si l'envieu, envieu gent neutra. Perquè allà es cou tot. Per exemple: «Mira aquest on va i s'acaba de separar»; «Mira que curta que va!» I si va llarga: «Mira, pobra, s'acaba de separar i feta un desastre».

ANDREA VILALLONGA: És que vosaltres no la veieu però la Marta, té un «look» molt espectacular i ens agrada molt cridar l'atenció a les dues. Som unes proactives del: «És igual».

MARTA PONTNOU: Tu de jove també anaves així?

ANDREA VILALLONGA: Jo de jove anava així. Vaig deixar de posar-me aquest estil meu més rocker per integrar-me en la societat de les organitzacions i tenir feina. I ara que ja no ho necessito i que porto el vestit de truita, quasi constantment, he decidit tornar a la meva essència estètica.

MARTA PONTNOU: Jo mateixa he experimentat una evolució personal. Vaig patir assetjament escolar i sempre intentava passar desapercebuda. Quan era jove, amb tan sols 12 anys, ja era més alta que ara i tenia el mateix volum corporal. En aquell moment, volia ser com les altres noies: menuda, petita, discreta, amb cabell llis i no, clar. Però jo tenia el cabell arrissat, era més ampla i alta que les altres noies. Portava ulleres i bràquets. Ho tenia tot en aquell moment! Volia passar desapercebuda i ho vaig intentar durant molts anys, intentant integrar-me a la societat com tu. I vaig anar passant èpoques. Vaig passar l'època pija, al COU. Vaig canviar d'institut per superar-ho, i això és el millor que pots fer. Pares, canvieu els vostres fills d'escola perquè els assetjadors mai marxen, ets tu qui sempre ha d'acabar marxant. Per tant, canvieu d'escola, és la solució. Després vaig entrar en una època més «pija» pensant que d'aquesta manera projectaria respecte. Es penses que ets rica o que tens diners…

ANDREA VILALLONGA: I et respecten una mica més. És fort. I et va funcionar?

MARTA PONTNOU: El primer dia d'institut, quan vaig entrar a COU, tota la classe em va dir: «Ets la nova. Ai! Que elegantment vesteixes, que et vagi bé». Vaig aconseguir l'objectiu. Em van dir «pots seure davant», però, és clar, vaig anar a un lloc molt de comarques, a un lloc on a molta gent no li importava com anava o deixava d'anar… I em van dir «Vols seure davant, si us plau». Vaig pensar «Merda, ja està» «No, no! Seu aquí davant perquè així et pots assabentar de tot.» Jo pensava que en quin moment em començarienn a pegar. I no! Era això: resulta que em respectaven. Llavors, poc a poc, vaig començar a deixar de vestir-me així perquè ja no ho necessitava. Vaig adonar-me que no ho necessitava. Em vaig anar integrant a un grup que eren com «hippylonguis» i vaig deixar el meu look de pija perq uè no el necesitava.

ANDREA VILALLONGA: Llavors, quan et vas adonar d'això? Perquè nosaltres dues hem arribat a aquest punt en què… A veure: sempre afecten les opinions dels altres, però cada vegada és més fàcil que no: em poso el «vestit de truita» i no m'afecta.

MARTA PONTNOU: Ara et prometo que res m'afecta. De fet, em fa l'efecte contrari. Quan em diuen «Has arribat tu i ja et veus» penso: «Oh, que bé!. És la primer vegada que em passa. El canvi de click és el parir, Quan et surten coses per la vagina, perds altres coses: perdo neurones, perdo coses pel camí. Per l'oremus, perds prioritats, …. Com que vaig deixar de ser una prioritat i jo no era la prioritat, vaig decidir fer un canvi. Aquest canvi va durar quatre o cinc mesos i després vaig dir: «Prou, he de tornar a ser jo, he de tornar a ser una dona» Perquè jo era mare, ho era tot menys jo.

ANDREA VILALLONGA: I ara et trobes en aquest altre rol on no et jutgen. És el de la mare una mica més deixada…

MARTA PONTNOU: Quatre mesos després de donar a llum, em vaig veure reflectida en un aparador empenyent un cotxetamb uns pantalons i un xandall d'estar per casa, i un cabell llarg que sempre he dut recollit en un monyo no gaire graciós i em vaig dir: «Soc una mare de les que mai he volgut ser». Aquella mateixa nit vaig decidir canviar radicalment. Aquella mateixa nit, una amiga va venir amb una màquina d'afaitar i em vaig rapar el cap a l'estil de Britney Spears, que era una pobra noia amb una depressió postpart, en aquell moment. Perquè això és el que van dir d'ella i el que potser m'haurien dit a mi si no hagués tingut un entorn que em donava suport. Vaig trencar amb la meva aparença i vaig començar a canviar el meu estil de vestir, a transformar-me, a ser més jo mateixa.

Vaig superar tot el trauma de «Vull passar desapercebuda» per arribar al punt de dir: «D'acord, ja he aconseguit arribar on volia ser». He obtingut una carrera professional, tenir una família, unes filles meravelloses. Ara vull ser, vull que vagi on vagi… no seré la més bonica… No seré la més prima, cosa que es deriva dels traumes infantils, però seré aquella a qui més es vegi quan arribi a un lloc. I a vegades com els casaments, on tothom vol lluir, tothom vol anar més guapo que la núvia mateixa. Núvies, sapigueu que tothom sempre vol anar més guapo que vosaltres. Per això he decidit que jo seré aquella a qui més vegin.

ANDREA VILALLONGA: M'encanta aquest procés i crec que totes les dones haurien de tenir-lo. De fet, hauríen d'ajudar les nenes i nens perquè això sigui natural, com tu dius. Potser totes les generacions tenen aquesta…

MARTA PONTNOU: Les dones estan més empoderades i als nens i nenes els és igual, es veu en les formes dels cossos. Fins ara només hi havia un tipus de cos vàlid, que ha anat canviant una mica al llarg de la història. I qualsevol cosa que sortís de la norma era exclosa, però ara no. Ara les dones reivindiquen els seus cossos i hi ha cossos de tots els tipus, de tots els sexes i de totes les identitats. Són més lliures.

ANDREA VILALLONGA: Ho pateixen. Però també hi ha un focus en la salut mental que abans no teníem. I crec que això els ajuda més a tenir aquesta sensació de «jo soc com soc i m'és igual la teva opinió». I això està bé. Ara parlem de persones que no tenen aquesta sort, les persones que assessores.

MARTA PONTNOU: Són persones que es dediquen a altres coses que no són la imatge.

ANDREA VILALLONGA: Però estan davant del públic. Vull dir que sempre estan en el punt de mira. Creus que els costa més posar-se aquest vestit de truita?

MARTA PONTNOU: Moltíssim, perquè ells i elles estan molt centrades, sobretot en el què diran. Per exemple, els polítics estan molt acostumats a tenir el poder perquè tradicionalment han ocupat posicions de poder. Ja exerceixen càrrecs importants. Quan entren en política, no es prenen tant de temps per pensar el que han de dir, ho fan de manera més natural. En canvi, elles mesuren cada paraula per evitar ser jutjades, perquè no se'ls escapi una llàgrima. Tots els polítics pateixen per dins davant d'una desgràcia. Però, es posen a plorar, mentre que elles han d'aguantar-ho, ja que si no, se les considera febles o poc serioses en política. Però en canvi ells, quan ploren, «Mira aquerst que sensible». Imagina Pedro Sánchez amb una llàgrima en un funeral d'estat o un atemptat. Sens dubte entendriria la gent. En canvi, una noia es diria «No és capaç d'aguantar aquesta situació» i hauria d'estar ferma en aquesta situació. Davant d'això, elles han d'estar controlant aquests sentiments i mesurar cada paraula, ja que tot és objecte de judici. A més, comencen a controlar el que mostren, inclús el seu cos. Ens hem acostumat a jutjar el que porten per ser polítiques, pel seu aspecte. I als homes, com a molt els comenten la corbata, si és més blava o menys, i ja està, quan és un simple tros de tela de dos per dos, mentre ells tenen més marge de maniobra. En canvi, com no hi ha un codi de vestimenta clar per a les dones en política, ja que elles han arribat més tard i no hi ha un protocol escrit, per exemple, al Parlament, se senten més insegures. Han d'estar constantment preocupades per què porten i estan acostumades a ser jutjades cada vegada que fan alguna cosa.

ANDREA VILALLONGA: Tu creus que s'ha exagerat una mica això de donar la nostra opinió?

MARTA PONTNOU: És clar que hauríem de fer és no parlar dels cossos ni dels homes ni de les dones.I si parlem dels «looks», ho podem fer tant dels homes com de les dones.

ANDREA VILALLONGA: I tampoc hauríem de parlar dels «looks». Especialment en càrrecs on l'important és el que fan i la coherència que hi ha d'haver.

MARTA PONTNOU: Estem acostumats a això i quan passa, intentem fer-ho bé. La meva feina és ajudar-los a alinear el missatge que volen transmetre vagi d'acord amb la seva vestimenta.

ANDREA VILALLONGA: Molta gent diu que si tens un càrrec públic, estàs exposat a això. Creus que forma part del càrrec, això?

MARTA PONTNOU: Jo crec que no. Quan ocupes un càrrec públic és per tirar endavant un país o fer efectiva allò que no pots fer en el teu dia a dia. Algú ha de tirar del carro. Que això a més impliqui que tots podem opinar sobre l'escot d'aquella persona, doncs, no! No ho veig així,

ANDREA VILALLONGA: També passa molt a les empreses, i al sector públic igualment. La gent valora l'efectivitat de la feina basant-se en la imatge que tens o en el cost que tens, o com et vesteixes, o el que projectes. Tu creus que nosaltres, d'alguna manera, hem d'adequar el que se n'espera de nosaltres amb el que fem?

MARTA PONTNOU: A veure, amb polítics, per exemple. Quan treballo amb algú que serà candidat, sempre els pregunto què volen fer, què volen projectar i qui volen ser. Ja no es tracta de dissimular o amagar, perquè a vegades diuen «no vull dissimular això o amagar aquesta part, vull dissimular l'altra». Això parteix de la negativitat de pensar que un cos no és vàlid i voler amagar coses perquè ja no t'agrada. Hem de fer-ho des de la positivitat, dir que volem projectar qui volem ser i que tothom pugui ser qui vulgui ser amb la roba que triï. En política, i també en càrrecs públics i empreses privades, s'hauria de preguntar: «Estàs d'acord. Què vols projectar? Quina imatge vols transmetre?».

ANDREA VILALLONGA: Al final, la imatge també és una eina per aconseguir més fàcilment els teus objectius. És cert que si no encaixes amb l'entorn o els teus objectius, costa més obtenir-los. En quins moments has necessitat o necessites el «vestit de truita»?

MARTA PONTNOU: Jo ho necessito cada dia, perquè lluitem contra les pressions estètiques que ens ha inculcat el patriarcat. Malgrat que porti el vestit de truita cada dia, hem de lluitar contra aquesta pressió estètica. Cada matí, miro el que em posaré demà, però sempre recomano preparar els «looks» la nit anterior per evitar les presses, perquè a vegades al matí se'ns fa un tap amb tot el que hem de fer, i triar la roba està bé fer-ho amb calma. Miro el temps, si demà plourà. També m'informo de l'entrevista que tinc amb tu, si serà gravada o no. Em faig una idea, vaja.

ANDREA VILALLONGA: Sempre vens espectacular!

MARTA PONTNOU: Gràcies. Cada dia, em pinto els llavis, faig aquelles coses que m'agraden i em fan sentir bé. Quan arribo a un lloc, intento irradiar energia positiva, fins i tot si he tingut un dia difícil amb els nens o si he arribat tard a l'escola. Vull que els altres s'encomanin d'aquest positivisme.

ANDREA VILALLONGA: Estic totalment d'acord. Ara, dues preguntes que faig sempre a tothom. Tens alguna recomanació… El teu llibre, és clar, «Sexe Ficció» i sobretot, en Sant Jordi, estigueu atents al nou llibre de la Marta Pontnou amb la Laura Fa. Llavors, crec que ja està clar.

MARTA PONTNOU: I la sèrie, això ho tenia previst des de casa. »Sex and the City«. És una sèrie que mai passa de moda. Els temes que tracta encara són rellevants, tot i que manca diversitat cultural, racial i sexual. Això és cert. Però tots els temes que he revisitat recentment són actuals i l'esperit i la moda que transmeten les protagonistes… Elles sempre surten estupendes al carrer i això ajuda a créixer l'esperit.

ANDREA VILALLONGA: Tothom hauria de ser com la Samantha. Com treballes tu la positivitat cada dia, Marta?

MARTA PONTNOU: M'arreglo i em maquillo, perquè per a mi és important. «Ai, que frívol». No, perquè em fa sentir bé amb mi mateixa. És fruit de la pressió estètica que tenim. Ja sé que soc d'una generació perduda i ho admeto. Sé que tinc aquesta pressió estètica enquistada al cap i no puc desfer-me'n. Em fa sentir millor i més guapa maquillada. Bé, això ho discutirieu si em veiéssiu al matí. Això ho dieu vosaltres, però jo no ho crec. Així que per a mi, el maquillatge és molt rellevant.

També he de portar sempre el cabell ben arreglat, ja que com a autèntica Leo, és una cosa que no puc obviar. Igualment el cabell, sabates i maquillatge. Amb això ja estic a gust. Ara les generacions futures ja poden dir que no els importa la imatge, que poden sortir sense maquillar i estar guapes, però han de fer-ho des de la llibertat personal.

ANDREA VILALLONGA: Doncs, moltes gràcies, Marta. Gràcies. Recordeu ser positius i portar el vestit de truita per protegir-vos dels comentaris aliens, però sobretot… Un consell molt important: no donar la vostra opinió si no us la demanen. I no oblideu que es pot practicar l'esport de la positivitat. Adeu.

Descripció de l'episodi:

Andrea Vilallonga conversa amb Ruth Gumbau sobre les misèries.

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

ANDREA VILALLONGA: Hola, com esteu positivers? Benvinguts de nou a un altre capítol d'activisme positiu. Jo soc l'Andrea Vilallonga, experta en comunicació i impacte positiu.

Avui us vull parlar d'una situació que ens passa sovint. Potser us sentiu identificats. És el fet que sovint donem més importància a les coses negatives que ens succeeixen en el nostre dia a dia que a les coses positives. Quan ens expliquem com ha anat el dia, ens fixem en els petits incidents desfavorables, mentre que deixem de banda allò que és bo. Això és una cosa que em preocupa molt, ja que crec que la societat ens empeny en aquesta direcció, inundant-nos constantment amb notícies negatives.

Per tractar aquest tema, he convidat una periodista que sens dubte us sonarà. Es tracta de la Ruth Gumbau, presentadora i editora a TV3 i al canal de notícies 3/24. Abans va dirigir i presentar programes informatius a la Xarxa de Televisions Locals i altres cadenes de televisió. També és coautora del llibre de ficció »El futbol és així«. A més de la seva experiència professional, té una trajectòria acadèmica destacada. És professora associada del Màster de Periodisme Digital de la UOC, ha donat classes a la Universitat Ramon Llull i ha col·laborat amb la UIC. També presenta i modera debats i taules rodones, i ofereix formació per a portaveus i directius d'empreses. És llicenciada en Ciències de la Comunicació per la Universitat Ramon Llull i la Universitat Catòlica de Leuven, una de les més antigues d'Europa, on va fer l'Erasmus. A més de tot això, és una persona encantadora. Comencem! Com estàs, Ruth?

RUTH GUMBAU: Molt bé! Estic encantada que m'hagis trucat per aquesta entrevista. Em fa molta il·lusió.

ANDREA VILALLONGA: L'altre dia llegia que hi ha un psicòleg que ha estudiat aquest fenomen i afirma que, en definitiva, les notícies negatives actuen com a «velcro», s'enganxen al nostre cervell. És a dir, no és una qüestió de voluntat, sinó que té una base neurològica. En canvi, les notícies positives són com el tefló, no hi donem importància. Què en penses d'això, com a periodista?

RUTH GUMBAU: M'agrada molt aquesta metàfora, no l'havia sentit abans. Suposo que depèn de la personalitat de cada individu. En el meu cas, soc una mica obsessiva, per tant, sí que em quedo amb les coses negatives. Però crec que això és una tendència general i no només m'ocorre a mi, com dius, ho ha estudiat aquest psicòleg.

ANDREA VILALLONGA: El que diu aquest senyor no és que sigui una tendència natural, sinó que el nostre cervell s'activa quan es troba en perill. I, el que ens posa en perill, són les notícies negatives i les experiències negatives. Quan tot va bé, el cervell està tranquil.

RUTH GUMBAU: Sí, tens raó. Crec que hi ha molts aspectes primitius que provenen dels nostres instints de supervivència en èpoques primitives. No té una relació directa, però ahir mateix parlàvem de per què, quan beus massa alcohol, acabes vomitant. En el fons, és per la mateixa raó: el cos interpreta l'alcohol com un verí i l'elimina. Suposo que tenim aquests mecanismes genètics que, d'alguna manera, reaccionen de forma similar.

ANDREA VILALLONGA: I tu creus que els mitjans de comunicació són conscients d'aquesta tendència nostra d'enganxar-nos més a les notícies negatives? Perquè, si ens fixem, les notícies que mirem no són precisament positives, en general. És com si les coses positives no tinguessin importància, almenys aquesta és la meva sensació.

RUTH GUMBAU: Jo no acabo d'estar d'acord del tot. No crec que tot sigui dolent.

Avui em fixava com havien obert el telenotícies i obrien amb tota la discussió entre PP i PSOE pels jutges. Això és dolent perquè ells ho fan malament i no se saben entendre. En si la notícia és el canvi, el relleu dels jutges que no s'acaba de fer, que és una cosa políticament important i destacada.

Ahir sortia l'EPA (l'Enquesta de Població Activa). Sempre que surt en fem notícia i hi ha vegades que va bé i hi ha vegades que va malament. Però això sempre és notícia. Sí que és veritat que moltes vegades són males notícies. Però clar: parlem de judicis i informació judicial. La informació judicial sempre és dolenta, perquè sempre es jutja alguna cosa que està mal feta. No m'agrada dir «mal feta»; vull dir que pot implicar un delicte.

ANDREA VILALLONGA: Però és curiós perquè la sensació recorda molt a la pandèmia quan, realment, estàvem tots allà tancats i realment la situació era negativa en certa manera. És a dir que realment ens sobrepassava una mica el context. Molta gent deia: «Deixo de mirar les notícies perquè ja no puc més», amb aquesta sensació de negativitat. Peò això potser és una sensació nostra i vosaltres, des dels mitjans, no ho vinculeu a negativitat, sinó a informació.

RUTH GUMBAU: Si són les coses que passen. També hi ha moltes vegades que es fan, no sé si moltes, però… a cada informatiu sempre hi ha alguna notícia bona. Per exemple una associació que fa una cosa destacada. Potser això tampoc ens fixem tant. Durant la pandèmia, va ser molt complicat trobar un equilibri, perquè tot era molt negatiu i intentaves fer una mica de positivitat, però sense passar-nos. Les notícies eren sobre un esportista fent estiraments a casa seva, una altra construint-se una piscina com podia. Jo vaig estar uns dies presentant i editant el Telenotícies, la part dels esports, i l'editor de l'informatiu, Toni Cruanyes, ens va dir: 'Ull!' Està molt bé el «jiji-jaja» per a desconnectar una mica, però estan morint cada dia 200 persones a Catalunya aquests dies. Llavors no ens passem. I ens va demanar que rebaixéssim una miqueta la part més lúdica. Ens va dir. » Prefereixo que feu dos minuts en comptes de cinc. Si no teniu més coses, però no abusem del «jiji-jaja». Perquè hi ha persones que ho estan passant molt malament i es poden ofendre. I a mi em va semblar superbé.

Home, si et venia una superestrella Novak Djokovic fent no sé què doncs sí que ho treies, però vam intentar no abusar. I realment, anava a dir que m'ho vaig passar bé. Òbviament, no m'ho vaig passar bé, però sí que vaig aprofitar per fer un tipus d'informació esportiva que no tenia tanta cabuda als mitjans i en comptes de treure no sé quin esportista fent alguna idiotesa a casa seva, recordo un reportatge que em va agradar molt produir-lo que va ser contactar amb totes les associacions d'esport adaptat de Catalunya, amb Especial Olympics, amb la Federació de Discapacitats Físics i Paralítics Cerebrals i veure com encara entrenaven aquelles persones. Perquè, a més, sobretot les persones amb discapacitat intel·lectual o física, com són els paralítics cerebrals, són persones que necessiten molt una sèrie de rutines per portar una mica bé la seva vida diària. I llavors, clar, per a ells, per a molts d'ells fer esport era una cosa molt important i en el moment en què els tancaves tot, podia ser un problema. Per això els seus entrenadors i monitors es van preocupar de donar-los una rutina perquè poguessin fer a casa i van contactar amb les associacions. Ens van passar vídeos dels esportistes, va ser superpositiu.

ANDREA VILALLONGA: És que per mi això és positiu, perquè positiu no és «jiji-jaja», positiu és gent que fa coses.

RUTH GUMBAU: D'aquells dies, jo tinc al cap un bon record perquè vam poder fer una miqueta aquests temes.

ANDREA VILALLONGA: Ruth, què creus que s'hauria de continuar fent?

RUTH GUMBAU: Sí, però en el telenotícies, per exemple, al vespre hi ha cinc minuts dedicats a l'esport. A vegades ens estirem una mica perquè, teòricament, només són cinc minuts. En els telenotícies, l'esport que té cabuda realment és l'esport d'elit. No obstant això, tenim altres espais com el 324 o Esport3 on hi ha una secció més àmplia cada nit, quasi de mitja hora, on podem abordar molts més temes. Però és cert que en els telenotícies disposem de poc temps i ens centrem principalment en l'esport d'elit.

ANDREA VILALLONGA: O en l'esport principal, que té més impacte en la societat. És una llàstima, perquè per a mi aquestes qüestions són molt rellevants, sembla que tenen un gran impacte. De fet, com es decideix què es considera informació? RUTH GUMBAU: Què és informació? Bé, es tracta de seleccionar allò que creiem que pot interessar al nostre públic, en funció del mitjà en què ens trobem. No és el mateix el que pot interessar a l'espectador de TV3, que a qui està sintonitzant Telecinco o una altra cadena. A més, hem de tenir en compte el temps que tenim per triar les notícies i els recursos de què disposem. És a dir, si tenim les imatges que podem gravar nosaltres mateixos o si les hem d'obtenir d'una agència. A vegades, hi ha temes molt importants que no tenim les imatges adients.

ANDREA VILALLONGA: I en aquest cas no les podem mostrar, és clar.

RUTH GUMBAU: Bé, si és una notícia molt, molt crucial, ho explicarem, però ho farem amb una imatge secundària i passarem ràpidament perquè no és atractiu per a la televisió. Per tant, hem de fer més amb menys.

ANDREA VILALLONGA: Quina situació! És interessant aquest punt perquè ja saps que estic obsessionada amb les notícies positives. Crec que n'hi ha moltes que no es divulguen. Recordo que vaig intentar proposar als mitjans de comunicació que es pogués fer un espai dedicat a les notícies positives. Tothom em va dir que no. Potser era perquè el que presentava no era interessant, ho assumeixo. Però vaig parlar amb una persona que em va dir una cosa interessant. No sé si tu ho comparteixes, i és que quan donem notícies positives no reconforta les persones. És a dir, és una mica contradictori.

RUTH GUMBAU: Crec que entenc el que vols dir. Potser és com una expectativa de normalitat, no? Potser el que hauria de passar és que tot anés bé. I llavors, quan algú trenca amb aquesta expectativa, es converteix en notícia.

ANDREA VILALLONGA no, no, és pitjor encara! La teoria d'aquesta persona és que, quan veus que algú ho està passant malament, penses «quina sort que tinc en la meva vida». És greu, oi? En canvi, quan veus una bona notícia, que a algú li ha succeït alguna cosa positiva, jo diria que l'instint humà és pensar: «i per què no m'ha passat a mi?» És fatal. Tot i així, hi ha una certa empatia inversa en el nostre ego o en el nostre sentit.

RUTH GUMBAU: Mai m'havia parat a pensar-ho. Jo crec que potser és al revés, no? Jo veig una cosa negativa i penso que en algun moment em pot afectar a mi. Jo veig l'atur i penso: «Ara no m'afecta, però podria afectar-me en algun moment» o quan veig notícies sobre malalties infantils. Per a mi, és un tema molt delicat i canvio de canal. Espero dos minuts i torno a posar-ho. Potser empatitzo massa.

ANDREA VILALLONGA: Potser tens raó. Crec que potser el que falta és que, quan presentem notícies, hi ha aquesta sensació, com deies, que les bones notícies o les coses agradables, les petites alegries, tenen menys importància. I quan parlem de coses serioses, llavors es genera aquesta sensació. No sé si t'hi trobes identificada. Aquesta necessitat que tenim com a éssers humans, ara no parlo només de notícies o de la teva professió, de compartir les misèries del dia a dia. Per exemple, quan ens hem vist ara mateix, el primer que hem dit:«Hem trobat un gran embús. i m'ha costat aparcar. I he arribat tard!»

RUTH GUMBAU: No, però també ens hem explicat: «Ahir vaig fer això i va ser molt bonic, aquest esdeveniment». Suposo que sí, potser ens afecta més les coses negatives.

ANDREA VILALLONGA: I això és una llàstima.

RUTH GUMBAU: Potser, perquè el primer que ens haguéssim dit hagués estat una cosa positiva, hauria de ser alguna cosa extremadament positiva. No sé, potser hi ha una part de vergonya. Tu creus que hi ha una part de vergonya o de dir: «és que em fa cosa explicar les coses bones perquè no pensin que estic presumint…»

ANDREA VILALLONGA: Això també és educacional. Crec que aquesta vergonya que menciones és el resultat de menystenir o donar per fet que les petites coses positives que ens succeeixen ho fan perquè han de passar, i no els donem valor ni importància. Com prendre un cafè tranquil·lament o trobar aparcament ràpidament. Aquestes petites coses bones no les apreciem com hauríem de fer-ho.

RUTH GUMBAU: Sí, i també hi pot haver una part de culpa, que de vegades quan passen coses dolentes penses: «Me l'he buscat». Com si ho mereixés. A vegades aquest sentiment es barreja. També crec que depèn de la confiança que tinguem amb algú. Dius: «Ara no li explicaré aquesta cosa positiva que m'ha passat perquè dirà:Bé, i a mi què? No vagis presumint».

ANDREA VILALLONGA: Presumint, però mira, és depèn de com ho agafem. A mi em genera una sensació quan em trobo amb algú i li pregunto: «Com estàs?» i em respon: «Bé, anant tirant…». Penso: «per què m'ho expliques?»/ Però quan algú em diu: «Avui he tingut un dia increïble» penso: Guau! Perquè a mi em em contagia.

RUTH GUMBAU: És cert, això contagia, ho reconec. Crec que hem d'aprendre d'això, ja que no tenim el costum i és totalment educacional toalment.

ANDREA VILALLONGA: I potser et diré ara, com a professional de la comunicació, que hauríem de reflexionar més sobre aquest equilibri informatiu.

RUTH GUMBAU: Sí, el que passa és que l'actualitat està molt marcada per l'agenda, l'agenda dels polítics, l'agenda econòmica:l'agenda. També és un sobre esforç buscar temes positius perquè no s'ajusten a l'agenda. Llavors, clar, no pots deixar de cobrir els temes de l'agenda. Però has de buscar-ne molts més. És un esforç personal. Des de la crisi del 2011, si vols, et puc explicar com han quedat les redaccions.

ANDREA VILALLONGA: No! Però és molt interessant perquè sovint culpen els mitjans de comunicació i no ens posem en el context d'allò que expliques.

RUTH GUMBAU: Les redaccions s'han reduït i han de fer moltes més tasques. No s'han fet grans esforços per reestructurar-les. Molts periodistes s'han quedat fent molta més feina en redaccions més petites.

ANDREA VILALLONGA: Bé, esperem que algú ens escolti i inclogui més persones per cobrir notícies positives i portar una mica de joia, perquè també necessitem saber que les coses van bé.

RUTH GUMBAU: Sí, potser també és la manera d'explicar les coses, no només la tria de notícies. Personalment, m'agrada molt l'informatiu InfoK, dirigit als nens. No parlen només de coses bones, expliquen la guerra d'Ucraïna, la COVID, i moltes altres coses. Però ho fan d'una manera molt maca, ho expliquen molt bé i tenen en compte la diversitat.

ANDREA VILALLONGA: Li donen una perspectiva diferent de les coses.

RUTH GUMBAU: Tenen un enfocament molt bonic. Potser és aspecte que hem de pensar que, en lloc de buscar tipus diferents de notícies, també hem de revisar com les expliquem i com les tractem.

ANDREA VILALLONGA: És una mica el que ens passa a la resta d'humans. No podem evitar que ens passin coses dolentes, però podem decidir com les expliquem o quin enfocament positiu els podem donar:«Què faig amb això»?

RUTH GUMBAU: Això em fa reflexionar molt. Et segueixo a Instagram i miro els teus vídeos i tot el que penges.

ANDREA VILALLONGA: Ja et passaré els altres pòdcasts, riuràs molt. Però ara et faré les dues preguntes que faig a tots els convidats: si em pots recomanar una pel·lícula, llibre o sèrie relacionats amb el tema que estem tractant.

RUTH GUMBAU: Mira, el llibre m'ha impactat moltíssim és //"El consentiment"//. Potser ja el coneixes. Va ser un supervendes fa uns dos o tres anys, però l'he llegit ara. Són les memòries d'una editora de llibres francesa sobre la seva adolescència. Quan era adolescent, va tenir una parella amb més de quaranta o cinquanta anys. Aquesta història es desenvolupa a París durant els anys vuitanta, una època molt lliberal en què es promovia la llibertat sexual de les dones, però es passaven. Perquè ella només tenia 13 anys.

ANDREA VILALLONGA: Exacte, amb un home de més de 40 anys…

RUTH GUMBAU: És un llibre increïble perquè aquesta dona ha viscut molts traumes al llarg de la seva vida i ha trobat una manera de treure-ho escrivint aquest llibre. T'obliga a reflexionar sobre el que és el consentiment sexual i emocional. Et fa replantejar moltes coses i adonar-te que potser algunes persones pensen que han donat el seu consentiment, però en realitat mai ho va fer, perquè hi havia una superioritat moral de l'altra persona.

ANDREA VILALLONGA: Me l'apunto, sembla interessant.

I ara l'última pregunta: com treballa Ruth Gumbau la seva positivitat en el dia a dia?

RUTH GUMBAU: Això és una cosa que he pensat bastant. Com a coses més mundanes, diria que menjar. A vegades, quan estic de mal humor, m'adono que és perquè tinc gana. Em passa sovint. I amb el ritme que portem, és comprensible. La meva filla té 7 anys i també li passa. Quan està de mal humor, penso: «D'acord, és hora de berenar o de sopar. Si no, veig que serà insostenible.» No sé si és genètic, suposo que sí, per què jo soc una mica igual, ja saps?

ANDREA VILALLONGA: Crec que és normal.

RUTH GUMBAU: Sí, en primer lloc, hi ha les necessitats bàsiques: menjar, dormir. Quan no has descansat prou, veus el món de manera diferent. I després hi ha altres maneres. Personalment, tinc una psicòloga i no en tinc cap vergonya. L'he necessitat quan el meu pare va morir o en altres situacions d'estrès. És important tenir suport emocional.

ANDREA VILALLONGA: I, a vegades, fins i tot quan no passa res greu. A vegades és només per com ens sentim en aquell moment.

RUTH GUMBAU: Exactament. Quan ens fa mal una dent i anem al dentista, no ens fa vergonya dir-ho. Doncs, no hauria de fer-nos vergonya dir que tenim una psicòloga. No hi ha cap mal en buscar ajuda. Els psicòlegs hi són per això.

ANDREA VILALLONGA: Escolta Ruth, moltíssimes gràcies per haver vingut. És genial poder tenir aquesta conversa sobre la importància de la positivitat. És evident que no és el mateix explicar el que ens passa amb la intenció de millorar el nostre dia a dia que simplement lliurar-nos a lamentacions. És un punt crucial que vull plantejar per aconseguir un equilibri. Per cada situació negativa que expliqueu, us convido a compensar-la amb tres coses positives. I recordem que la positivitat és com l'esport, s'ha de practicar. Fins aviat! Adeu!

Descripció de l'episodi:

Andrea Vilallonga conversa amb Laura Andrés sobre el «flow».

Transccripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

ANDREA VILALLONGA: Hola, com esteu? Benvinguts de nou a aquest podcast de comunicació positiva. Soc Andrea Vilallonga, experta en comunicació i impacte positiu.

Avui tenim un episodi especial en què parlarem de com sortir de la roda de hàmster, de la rutina. Sí, sabeu aquest moment de misèria, de desànim, que ens passa a tots de tant en tant. Pot passar a qualsevol en qualsevol moment del dia. Potser comences el dia bé, però després hi ha alguna cosa desagradable que et succeeix: un correu electrònic amb un to estrany, una trucada que et molesta, un embús al carrer, no trobar aparcament… Són petites coses que et molesten. Pot ser, a vegades, una discussió amb algú que es queda en el teu cap i no et deixa en pau durant tot el dia… I comences a remugar una vegada i una altra i aquesta petita misèria que eren deu minuts de la teva vida, et deixa fatal durant setmanes. A vegades, el teu pensament no s'atura.

Però tinc una solució, amics! Hi ha una solució contra aquest run-run de la roda de de hàmster. Hi ha un concepte científic molt important anomenat «flow», que significa fluir. És deixar que alguna cosa flueixi. I per parlar del «flow» he convidat una persona que en té molt, molt, molt que és la Laura Andrés, pianista i compositora que ha dedicat molts anys a la pedagogia. De fet, és una de les poques diplomades superiors en la metodologia Dalcroze i ha realitzat formacions per a alumnes i professors a tot l'Estat.

En un moment donat de la seva vida, va decidir canviar la seva situació i es va traslladar de Girona a Barcelona amb l'afirmació: «Vull que em passin coses a Barcelona». I així va ser. Va començar a treballar amb companyies de teatre com Dagoll Dagom i La Cubana, i ha estat pianista i professora a l'Institut del Teatre, acompanyant grans artistes. Actualment, ha deixat la docència per dedicar-se professionalment a tocar el piano. És una intèrpret que toca a tot Europa i té diversos repertoris per encàrrec. També té el seu propi projecte musical. Us recomano buscar els seus discs a Spotify. El primer disc, titulat «Blanc», va ser llançat el 2021 i va guanyar un premi Enderrock. Aviat presentarà el seu segon disc, anomenat «Kintsugi», que ens explicarà el significat aviat. Estem molt contents de tenir-la aquí, perquè a la Laura l'apassiona apassionar i l'emociona emocionar.

Comencem, doncs. Laura Andrés: benvinguda!

LAURA ANDRÉS: Moltes gràcies, Andrea.

ANDREA VILALLONGA: Estic molt contenta perquè la Laura, a més de ser una dona excepcional amb molt de «flow», és una gran amiga i una gran artista. Abans de començar a parlar del «flow», ens pots explicar què significa «Kintsugi»?

LAURA ANDRÉS: Doncs «Kintsugi» és una paraula japonesa que fa referència a una tècnica japonesa per a reparar ceràmica trencada. En comptes de llençar l'objecte trencat, com sovint fem, els japonesos el reconstrueixen amb una pasta feta de resina i or, amb paciència i cura. Aquest procés transforma l'objecte trencat en una peça més forta i valuosa, perquè és una peá única. Em sembla una gran metàfora del creixement personal.

ANDREA VILALLONGA: I també és una gran metàfora del «flow». Parlem una mica més d'aquest concepte. El «flow» és aquella acció que fem en què perds la noció del temps, en la qual pots deixar de banda les emocions negatives i reconstruir noves emocions per afrontar la situació amb visió perifèrica més gran, amb una perspectiva més àmplia. El «flow» pot ser qualsevol cosa, com fer un full de càlcul.

LAURA ANDRÉS: Exactament! O, de cop i volta, pot ser rascar una porta que fa temps que la vols recuperar i, sense adonar-te'n, estàs allà rascant i ja han passat dues hores. Ha de confessar que això no em passa amb les portes.

ANDREA VILALLONGA: Tens algun «flow» a la teva vida?

LAURA ANDRÉS: Sí, la veritat és que sí, en tinc dos de molt forts de «flow» i tinc la sort de poder dedicar-me a un dels meus «flows= preferits, que és la música.

ANDREA VILALLONGA: ÉRs que la música és el «flow» de molta gent. Molts diuen: »Quan estic neguitós o trist, poso una cançó i ja està. Se'm passa sempre, és increïble«.

LAURA ANDRÉS: Sí, la música té aquest poder, ja que és un llenguatge que tots entenem. Però no l'entenem només des d'una perspectiva purament mental. És cert que tenim estructures que provenen del formatejats així i, per això entenem la música occidental. Però va més enllà: arriba a les emocions i aquí és igual d'on siguis. Vull dir, hi ha una cosa que es desperta, la màgia de la música, que és el llenguatge de l'ànima. Això ho deia també Pau Casals: «Tots els homes, vinguin d'on vinguin, entenen el llenguatge de la música que brolla del cor».

ANDREA VILALLONGA: Que bonic, sí. I quin és l'altre «flow»?

LAURA ANDRÉS: L'altre «flow» per a mi és el ball, m'apassiona ballar. M'encanta moure el cos, suposo que això li passa a molta gent. La cosa és que estem massa en el cap. Vivim en una societat en què predominen els pensaments i, a vegades, creem perills que no són reals. Creem una noció del temps en què cada cop hem de fer més coses per segon. Crec que qualsevol cosa que ens connecti amb el cos ens ajuda a sortir d'aquest estat, sigui ballar, rebre un massatge o cuinar. Hi ha gent que li encanta cuinar. M'agradaria que m'agradés a mi, però no.

ANDREA VILALLONGA: Bé, jo tinc un «flow» que consisteix a tallar verdures i cuinar-les. No sé, posar-me a tallar-les com si fos un tall tipus japonés, allò taca-taca… això també ajuda. També és cert el contacte amb el cos, l'acció física, fer esport…

LAURA ANDRÉS: Sí, a vegades una bona conversa amb un bon amic, una llarga conversa, també pot ser un bon «flow». Estàs parlant, i de sobte, ha passat una tarda. Això també és pot ser un bon «flow».

ANDREA VILALLONGA: Sí, però no sobre el tema que et preocupa. La idea és trencar amb el que està bloquejat, amb aquesta emoció que vol sortir i que moltes vegades són ximpleries, eh?

LAURA ANDRÉS: Sí, totalment. És impressionant! Mira, tinc un secret que no li diré a ningú. El meu «flow» preferit, a part de la música, és mirar vídeos de neteja a TikTok.

ANDREA VILALLONGA: Bé! Tornem una mica a la música. Abans, parlaves sobre com influeix en les emocions. De fet, tenia preparada aquesta pregunta: com creus que la música afecta les emocions? Però si tens alguna cosa més per ampliar…

LAURA ANDRÉS: Sí, m'agradaria. Perquè crec que la música, a més, la utilitzem d'aquesta manera fins i tot en el món capitalista, i no vull dir que sigui perquè la gent sigui més productiva, per exemple, o quan vas a una botiga i al matí sona una música determinada i a última hora del dia sona una música molt frenètica perquè volen que la gent compri ràpidament. És clar, això també ens afecta. Ens fa triar el que fem en cada moment.

Però sí: la música influeix en les emocions des de fa molt de temps, des de l'època dels grecs i els romans, potser fins i tot des de l'època dels egipcis. És una cosa molt antiga i no l'hem de menystenir, és molt important. Perquè la música, a part d'ajudar-nos a treure les emocions que ens molesten, també ens ajuda a entrar en un «flow» i a transmutar-les, a convertir-les en alguna cosa diferent.

ANDREA VILALLONGA: És que no desapareixen, sinó que les transmutes, has dit la paraula adequada. Escolta, quan tu ets en el teu «flow» principal, que és la música, i estàs tocant en un concert, t'enfoques en l'emoció que vols que el públic experimenti?

LAURA ANDRÉS: La veritat és que no tinc aquest poder, és a dir: no puc decidir quina emoció sentirà qui m'escolta. El que intento sempre és tocar en el «flow», estar immersa mentre estic tocant i no pensar mai: «Oh, no sé què m'està molestant». No. Vull fluir i, sobretot, connectar amb humilitat amb el que estic fent, que és meravellós, que és fer música i comunicar des d'un lloc que no sé explicar amb claredat què és.

Així que vaig amb aquesta humilitat i busco l'emoció de la música, busco la bellesa del so. Perquè el piano acústic té una particularitat: el so és viu. Quan toques una tecla d'una determinada manera, aquesta tecla ressona d'una forma concreta i saps que allò que et ve a tu, segurament arribarà al públic, i això és molt bonic. Mai sé què passa a l'altra banda, però quan veus que això arriba, ho veus des de la gratitud i des de l'amor. No estic decidint què sentiran: «Ara els faré plorar.» No, simplement estic connectant amb l'emoció de la música en si mateixa.

ANDREA VILALLONGA: I del moment, sense fixar-te en l'objectiu. Vull dir, durant un concert, això et passa?

LAURA ANDRÉS: No, en aquest moment no. Ara estic aquí i estic explicant. Vull que el que estic dient arribi a l'altra persona, però no estic pensant en quina emoció generarà. És el mateix. Estic explicant alguna cosa i vull que arribi a l'altra persona, i espero que aquesta persona s'emocioni o es pressioni, o potser de sobte tingui ganes de viatjar o de recuperar el piano, o fins i tot li caigui una llàgrima perquè connecti amb alguna cosa.

ANDREA VILALLONGA: Això em fa pensar que podríem tenir un «flow» amb totes les coses que fem en el dia a dia. És a dir, si estic treballant a l'oficina i estic fent un informe, sense pensar si m'agrada o no, o si estic gaudint de l'objectiu, estar agraït pel que m'està passant en aquest moment, la gent encara diria: «Com ho fas?».

Però crec que és possible intentar trobar aquesta connexió amb el que estem fent en el moment, com dius tu: humilitat i amor. Tenim molta més sort del que ens pensem, i moltes vegades no som conscients que podem gaudir del moment.

LAURA ANDRÉS: De fet, això és el que diuen que és l'estrès. Estar en un lloc on no vols estar i tenir sempre aquesta sensació de voler fugir. I el «flow» senzillament aposta pel contrari: estar en aquest moment, estar sempre present en allò que estàs fent i tenir consciència de tot. Per exemple, de cop em vaig a començar a tocar les mans. Ostres! Com són les seves mans, quin tacte tenen? Aquesta acció em connecta directament amb el moment present i això fa possible que pugui estar en «flow».

ANDREA VILALLONGA I quan es tracta de coses que no m'agraden en el meu dia a dia, com ens passa a tots, intento trobar quelcom que em permeti connectar amb una altra emoció. Puc connectar amb aquesta acció diària, per exemple, quan torno a l'informe que no m'agrada, em poso aquella cançó.

ANDREA VILALLONGA: Exacte.

LAURA ANDRÉS: I aquesta cançó acompanya aquest moment. És una mica com quan vas al gimnàs o a córrer. Al principi pots pensar: «Quina mandra!». Però et poses les sabatilles i el cos té memòria, de sobte et sents «superwoman» i dius: «Ara aniré a córrer 20 quilòmetres». És una mentida, al final només en fas tres i ja no pots més. Però la sensació física és: quin moment genial. Això és el «flow» i ho podem aplicar a qualsevol tasca que fem. L'altre dia em va passar a mi, com et deia abans, que quan jo era docent i feiem molts informes i papers, aquell plaer havia desaparegut. Però l'altre dia vaig estar fent paperassa i vaig recuperar aquest plaer de forma inesperada: de sobte, estar davant de l'ordinador escrivint ja no era només una tasca, sinó que vaig pensar: quin gust viure-ho des d'aquí!

ANDREA VILALLONGA: És meravellós. Ara bé, si estic d'acord. Podem cercar en les petites coses que no ens agraden del que fem cada dia (perquè crec que el problema també és la monotonia), una excepcionalitat connectada amb el «flow». Sembla que estem parlant de metafísica, però estem parlant de coses molt ordinàries, molt reals.

LAURA ANDRÉS: A més a més, el món ens impulsa a estar constantment pensant en el següent. Quan entres a Instagram, és com: «Veuré un altre reel» o a TikTok: «Un altre vídeo». Hi ha aquesta compulsió. Estic fent una cosa, però ja estic pensant en el moment de fer el cafè. No. Gaudeix d'aquest moment que estàs fent-ho. Aquesta frase és irrefutable. Les petites victòries del dia a dia. Crec que això és el que realment et permet entrar en «flow». Si intentes escapar tota l'estona, és perquè no t'agrada allò que fas. De fet, ja estic tornant a parlar de pedagogia, però és que hi ha teories pedagògiques que parlen d'això des de fa molts anys. Ja en parlaven els anys 90. Quan va sortir tot el tema de les intel·ligències múltiples, que hi havia allò de la intel·ligència lingüística, la intelligència músical, etc…) hi havia un pedagog, Mihaly Cszikzentmihalyi, parlava d'una cosa molt interessant: el «Focus and Flow». En l'àmbit d'aprenentatge, significa motivar els alumnes, plantejar l'objectiu d'aprenentatge com una cosa molt atractiva, plantejar una hipòtesi interessant o fer un joc que cridi l'atenció de l'alumnat. I, a partir d'aquí, posar-los en aquest estat de «flow». D'aquesta manera, no és aquella situació en què el professor et vomita informació, sinó que tu també ets partícip d'aquesta classe i l'hora passa volant.

ANDREA VILALLONGA: Clar, però com ho fem perquè l'alumne…

LAURA ANDRÉS: Per això, abans es van posar molt de moda les pedagogies actives i tornem una altra vegada a allò del cos: tot allò que tu sents primer i després passes al pensament analític, queda molt més imprès. És a dir, si tu ets capaç de sentir, comprendre d'aquesta manera intuïtiva, una operació matemàtica, per dir alguna cosa, llavors, quan l'apliques, al pensament analític es converteix en una fórmula. Ho entens, i això et queda per sempre.

Igual que recordes anècdotes, per exemple, dhistòria de l'art, perquè tenies un professor que sempre estava parlant. Deia que Colón es va equivocar en 3.000 kilòmetres, com d'aquí a Moscú. Sempre ho he sabut. Vull dir, et recordes d'aquestes coses per com t'ho explicaven, perquè et feien entrar en «flow». Perquè de cop i volta viatjaves amb l'explicació. És com un viatge i el que hem d'aprendre és a fer aquest viatge diàriament.

Perquè ara potser hi ha gent que diu: »Ara a que aquestes dues, s'estan passant de volts, parlant de «flows» Però com tot, sempre és pràctica. Comencem amb «flows» que no tinguin a veure amb les nostres accions diàries, comencem amb «flows» d'això: escoltar música, córrer, mirar TikToks de neteja, el que sigui. I a poc a poc ho vas incorporant d'una certa manera.

Jo, per exemple, perquè tothom vegi que no soc una friqui, és a dir, jo soc tot el contrari. És a dir, soc una histèrica. I normalment, quan vaig estressada, em queixo de tot: que vaig tard, que el trànsit, que quin rotllo. Llavors, el que he hagut de fer és un acte actiu, és a dir, observar-me activament i dir: «Que tornes a estar un altre cop a la queixa. Surt d'aquí.» I la primera cosa que faig per sortir és mirar amunt. Perquè mirant cap amunt, vas a una part més creativa. Si intentes recordar alguna cosa o imaginar-la amb els ulls, comencem amb els ulls el moviment cap amunt. Ja ho veureu, si intenteu pensar en «què em ve de gust dinar», tots mireu cap amunt. Doncs això em connecta amb una part creativa i de cop, te'n vas a un altre lloc. Ja surts de la queixa. És com intentar anar recuperant el «flow» de mica en mica, i cada petit pas que fas és una victòria.

Avui, per exemple, tot el trànsit de la Via Laietana estava ple de cotxes per tot arreu. És Barcelona, ja ho sabeu. Però de cop i volta he decidit venir amb «flow».

ANDREA VILALLONGA: Exacte. I Mira, un bon consell que t'agafaré és aplicar el «flow»davant la queixa: sempre que surti una queixa de la nostra boca, a cada queixa, «flow» escolta.

Hem d'anar acabant perquè estaríem hores amb el «flow» d'aquesta conversa. T'anava a demanar una cosa que demano a tots els convidats, que és compartir una lectura, vídeo o cançó. Però en aquest cas, no deixaré que em recomanis res. Perquè jo vull recomanar de veritat la teva música, perquè és una meravella. I ho dic de veres, amiga, però us recomano que la mireu perquè és espectacular.

LAURA ANDRÉS: Doncs si l'escolteu, us farà entrar en «flow». Hi ha molta gent que m'ha dit que els ajuda, ja sigui a llegir, pintar, escriure o cuinar.

ANDREA VILALLONGA: Us ho recordo bé. El disc blanc ja està disponible, ja podeu escoltar-lo.

LAURA ANDRÉS: Però sobretot, compreu-lo. També el podeu adquirir a través de la meva web. Tinc una web molt bonica. S'ha d'anar amb el «flow». I si podeu visitar laurandres.com, tot junt amb una sola «a» al mig, allà hi trobareu tot. Tinc el disc, tinc les partitures. Mira, tocar el piano també és un bon «flow». Podeu aprendre a tocar el piano també.

ANDREA VILALLONGA: Estaria bé. I després, quan surti el teu disc, anem tots a l'estrena.

I l'última pregunta abans d'acabar. Bé, ja ens ho has explicat una mica, però potser hi ha alguna altra cosa. Tens alguna cosa que treballis o posis en pràctica diàriament per augmentar la teva positivitat?

LAURA ANDRÉS: Sí, tal com us he explicat, mirar cap amunt és precisament una cosa que faig. I adonar-me'n. Tinc una amiga de Xile que diu «cacharme». És com si em veiés a mi mateixa. Em faig consciència en tot moment. Quan em queixo, em veig i, des d'aquell moment, ho abordo de manera diferent. No em castigo, sinó que, amb autoconsciència, em parlo com si fos una amiga meva que diu: «Vinga, vinga…: mira cap amunt, posa música, balla i ja està».

ANDREA VILALLONGA: Ostres, m'encanta! Gràcies, Laura! M'ha encantat parlar amb tu.

Ara seguim. Positives, el «flow» no ha de ser només una activitat que us agradi. Recordeu que ha de ser alguna cosa que us permeti desconnectar del temps i de les emocions, que us ajudi a baixar els ritmes i sortir d'aquesta roda d'hàmster. Ara bé, si a més us agrada, ja és màgic.

Una gran abraçada, que tot vagi molt bé. I, sobretot, no oblideu que la positivitat és com l'esport, es practica.

Descripció de l'episodi:

Andrea Vilallonga conversa amb Laura Gascón sobre comunicació positiva.

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

ANDREA VILALLONGA: Hola a tots! Benvinguts a aquest episodi de comunicació positiva.

Jo soc Andrea Vilallonga, experta en comunicació i impacte positiu.

Sovint, quan parlem de comunicar-nos adequadament, ens centrem a donar un missatge correcte, ben estructurat,.. Però sovint això no és suficient. De fet, en molts processos de comunicació, ens concentrem tant en el que volem dir que ens oblidem completament de l'interlocutor i, sobretot, del que li passa amb el que li estem dient. Això pot semblar una mica complicat… Però bé, per això hem de practicar la comunicació positiva i una de les seves eines principals ésl’assertivitat.

Avui he convidat una persona amb un currículum força interessant: facilitadora disruptiva, innovadora, consultora organitzacional, experta en aproximació de persones i organitzacions. Una dona amb més de 20 anys d'experiència com a directiva, assessora, consultora i facilitadora en empreses petites, grans empreses i multinacionals. Ha liderat projectes de definició i implementació de plans estratègics i ha participat en processos de canvi organitzatiu, de millora de processos de desenvolupament estratègic i creixement empresarial en entorns convulsos, sempre posant èmfasi en les persones i en simplificar els processos per obtenir resultats. I com si això no fos suficient, aquesta dona col·labora amb diverses escoles de negocis com l'IL3 de la Universitat de Barcelona, la CIC Business en Màrqueting School i Tech Me Business School. Benvinguda, Laura Gascón. Com estàs?

LAURA GASCÓN: Molt bé, gràcies.

ANDREA VILALLONGA: Aquesta paraula «assertivitat» que tothom utilitza,… L'assertivitat, l'empatia… Hi ha moltes coses, però què significa l'assertivitat per a tu?

LAURA GASCÓN: Bé, la gent sovint espera la resposta típica de: «l'assertivitat és saber dir que no», però en realitat és més complex que això. Després d'haver viscut en primera persona diverses situacions, reflexionar-hi i formar-me en aquest àmbit, crec que es pot definir de manera molt senzilla: és una habilitat social que ens permet expressar les nostres emocions i sentiments, a més de descobrir com fer-ho sense ser agressius. No és fàcil, és fàcil de dir, però difícil de fer, i alhora ens ajuda a respectar-nos a nosaltres mateixos i als altres.

ANDREA VILALLONGA: Sembla molt senzill, però ens costa molt posar-ho en pràctica.

LAURA GASCÓN: No vull avançar-me. Tot i així, en realitat la complexitat rau en com gestionem tot el que ens envolta. Com a éssers humans, ens agrada tenir-ho tot sota control, planificat. Però després, cal estar preparats per l'imprevist, és a dir, com gestionem les situacions imprevistes, com les conciliem amb el que ens interessa a nosaltres i amb el que interessa als altres. I això, sumat al pas del temps, ja tenim el caldo de cultiu.

ANDREA VILALLONGA: Exacte. Crec que hi ha dues característiques que sovint trobem quan no som assertius. D'una banda, hi ha la persona que té una comunicació massa passiva per evitar conflictes. Potser deixa de banda escoltar i expressar el que sent o vol dir, i això acaba perjudicant les seves pròpies idees i emocions. D'altra banda, tenim l'agressiu, que no escolta l'altra persona.

LAURA GASCÓN: Jo crec que, en aquest sentit, hi ha un aspecte que sovint no tenim present o no sabem. Tot i que jo no soc doctora ni científica, de cap manera, sí que llegeixo llibres de tant en tant. Hi ha una cosa molt interessant que és com reacciona el sistema nerviós quan ens enfrontem als sistemes simpàtic i parasimpàtic. Dit això, pot semblar complicat, però ho simplificarem: imagina't que estàs a la selva amb un equipament adequat. Vas tranquil·lament i dones per fet que no passarà res, però de sobte veus de lluny una criatura amb ratlles que es mou a gran velocitat i sembla tenir dents llargues. Potser és un tigre, i fa aquell soroll : «grrr, grrrr» , I penses: «Ostres! Què és això?». I llavors, en aquestes situacions, el cos reacciona i el cor comença a bategar amb força. La sang circula ràpidament i hi ha 3 maneres de fer-hi front 1) anar cap al tigre i atacar-lo, 2) quedar-se paralitzat o 3) sortir corrents. Això és una reacció totalment instintiva, és a dir, de l'estómac. És una capacitat que tenim per afrontar situacions de l'entorn i sobreviure.

Però què passa quan ens trobem en una situació similar a casa, asseguts al sofà, veient Netflix i ens adonem que el mateix «tigre» s'apropa a nosaltres (és clar que només és una pantalla). En aquest cas, activem el sistema parasimpàtic, que es posa a actuar de manera més intel·lectual i ens diu: «Podria ser un tigre. No sé si de Bengala, el nostre cervell analitzarà el que està passant. A partir d'aquesta premissa, què significa això? Significa que el cos està preparat per reaccionar a imprevistos de l'entorn. Però què passa? Quan activem el sistema simpàtic, és a dir, quan el cor batega fort, incrementant la nostra capacitat de córrer i la força, estem desgastant el cos. Aquesta és una situació perfecta per a la flaccidesa, l'aflonjament o les arrugues. En resum, envellim. Però el que succeeix és que els humans, a mesura que hem anat evolucionant, hem incorporat aquest sistema de supervivència en tot. No necessitem una amenaça externa que ens ataca. No cal que vingui un tigre. Què significa això? Hi ha persones que tenen una tendència natural a estar constantment en el sistema simpàtic, en tensió. Cal recordar que la reacció és atacar, córrer o quedar-se paralitzat.

ANDREA VILALLONGA: Però això és com la cançó que diu «Soc com el tigre». Aquestes persones sempre estan en aquesta situació.

LAURA GASCÓN: És clar, segons la forma com afrontem la vida amb aquesta energia. Torno a destacar que això és molt important. Tenim un únic cos, una única vida que cada vegada és més llarga i tu decideixes com vols gestionar tot el que et passa per mantenir aquest cos en millor estat. Hi ha persones que tenen la tendència a estar constantment en aquest estat, el qual afecta la forma en què defensen els seus interessos i gestionen les seves emocions. Com ho fan? No són assertius, sinó agressius. I també hi ha els que són passius.Ai, que potser me n'he anat una mica de tema….

ANDREA VILALLONGA: No, però està molt bé, perquè hi ha una cosa que la gent no entén, que la passivitat a vegades… saps, per tal de no enfrontar-me al tigre, em faig petit/a. Però això també desgasta el sistema, perquè estàs actuant de manera passiva! Tot i això, encara sents les pulsacions. És com dir: «No vull això, no vull discutir», però em fa mal…

LAURA GASCÓN: I a més a més s'enquista.

ANDREA VILALLONGA: I a vegades, tu que has treballat molt amb organitzacions, això passa sovint en equips. Tens una persona que mai diu res i un dia explota, i la gent es pregunta: «Per què no m'ho vas dir abans?» Per tant, la comunicació passiva no és una opció.

LAURA GASCÓN: Crec que en l'exemple que acabes de posar, precisament ahir ho comentava amb un equip en una organització. Aquest tipus de situacions són habituals. Per tal d'evitar conflictes en el moment, la persona decideix conscientment no fer absolutament res i quedar-se a l'interior. Però a vegades ens oblidem que a la cuina, tenim eines que ens podrien ajudar mentalment a comprendre el concepte. Si em passa això, què fem? Posem la tapa de “l'olla de pressió». I perquè no exploti, que fem? Obrir el «pitorro» de l'olla. De fet la frase seria que, en molts casos, ens cal «obrir el pitorro»

ANDREA VILALLONGA: Crec que entre «que em mengi el tigre» i «posa la tapa» és una de les converses més intel·ligents d'aquest podcast positiu. Bé, ara que sabem quina és la situació usual que podem trobar en tota classe d'organitzacions, tant públiques com privades, què fem, Laura? Com ho fem per activar aquesta comunicació positiva? I recorda, no només amb els altres, sinó amb un mateix. Per tenir aquesta estabilitat i no estar constantment en alerta amb el tigre?

LAURA GASCÓN: Crec que hi ha algú que ens oblidem i que només prenem consciència quan ens trobem en una situació complexa i és difícil respirar. Hem d'acostumar-nos a entrenar-nos, perquè aquest no és un tema de decisió, ho he de fer. Això és com moltes altres coses a la vida. Si vols obtenir un resultat diferent, em sap greu, però simplement prendre la decisió per si mateix no serà suficient. Has de passar a l'acció. Crec que hem de practicar el fet de parar, respirar, observar i, en segon lloc, identificar com estem reaccionant davant allò que ens està succeint. És a dir, el cos parla. Hi ha persones, i parlo per mi mateixa, que quan em poso en aquesta situació, la temperatura puja, les pulsacions s'acceleren i la pell s'enrogeix. Cal prendre consciència d'aquests símptomes i després fer un esforç per a equilibrar aquesta resposta emocional que s'activa quan ens trobem en una situació convulsa i que obliga a l'aparició de la ment.

ANDREA VILALLONGA: Exactament, sense mirar-ho només des del teu sofà de Netflix!

LAURA GASCÓN: Efectivament! Activa el Senyor. El sistema parasimpàtic ja ho diu amb la paraula «para… simpàtic!!» Ens recorda que és la tercera gran frase del moment. Quan fas aquest exercici, entres amb una energia diferent, que és la discrepància. Cal preguntar-se si hi ha alguna raó per la qual això està passant. Probablement, tinc les eines necessàries per afrontar-ho i, a partir d'aquí, intentar analitzar què està succeint, és a dir, què ha provocat la meva reacció. És estrany, però segurament hi ha algú que està actuant en contra dels meus interessos o valors. Quina és la intenció d'aquesta altra persona? Què és el que li interessa?

ANDREA VILALLONGA: Si em permeteu fer un parèntesi, per a mi hi ha quatre passos d'assertivitat i altres explicaré perquè el primer és prendre consciència de la situació, com ara respirar, etcètera. I el segon pas és intentar comprendre el context de l'interlocutor, perquè sovint ens diuen coses que interpretem des de la nostra pròpia emocionalitat, en funció del dia que hem tingut o el que ens passa. Quan preguntem de manera neutral, l'altra persona escolta, quan preguntes «quan dius això, a què et refereixes?», el missatge és completament diferent. Però si no et detens, què fas? Ataques? O simplement et quedes callat? I després, uns dies després, quan l'emoció ha disminuït i ho discuteixes, et diuen «No, jo no volia dir això»… aclarir el que ha succeït després de quatre dies és un caos.

LAURA GASCÓN: Però hi ha una cosa en aquest sentit que sovint és necessari preguntar a l'altra part. Però si em permeteu, faig un petit desviament, és a dir, els orígens d'aquests conflictes provenen del pas previ, de la decisió que prenc enfront d'aquesta situació. Si soc assertiva o agressiva, pot venir de tres fonts: una és personal, perquè potser no hem organitzat adequadament el nostre món personal. En aquest sentit, i en paraules que hem malinterpretat, les hem organitzat o les hem guardat en llocs inadequats. Poso l'exemple típic de l'any 2008, quan la paraula «crisi» es va posar de moda i tothom, en sentir la paraula «crisi», pensava en «problema, por total». I de sobte apareixien persones dient «no!». Que etimològicament vol dir «oportunitat», perquè prové de «crisàlide». Per tant, és una paraula positiva, no negativa. Pot provenir de conflictes personals, de desordre. És a dir, elements que hi ha al nostre voltant i que no ens hem esforçat per comprendre per a què serveixen. Així és com s'activen els prejudicis. Quan decideixes no travessar la porta per descobrir què hi ha al darrere i ja prens decisions sense conèixer res.

ANDREA VILALLONGA: Un exemple d'un prejudici organitzacional?

LAURA GASCÓN: Vaig aprendre a dir la paraula «organització» de manera adequada a partir d'un acudit. Malgrat no ser políticament correcte, intentaré que sigui apropiat. L'acudit en qüestió prové del segle passat, fa uns quants anys, i tracta d'una situació d'orgia. De sobte, a mig de l'orgia, una de les persones exclama: «Un moment! Organització!», referint-se a quant hi ha més de dues o tres persones juntes. Això vol dir que, si no vols que la situació sigui inadequada, has de planificar i organitzar prèviament, entès?

ANDREA VILALLONGA: És a dir, que en aquest sentit… Jo crec que ara mateix, quan algú mencioni la paraula «organització», pensarà en una meravellosa imatge que representa una metàfora. Si poguéssim donar un exemple d'un perjudici organitzatiu…

LAURA GASCÓN: Per a mi, l'exemple més clar és quan ens trobem en una posició i sempre pensem que la nostra manera de fer les coses seria millor que la de l'altre. És habitual pensar: «Si jo fos el cap, faria això i allò», sense tenir en compte que aquesta persona mai ha tingut la mateixa responsabilitat. Desconeix les variables que ha de gestionar i les eines de les quals disposa. Sovint, donem per fet moltes coses. En aquests casos, sempre em faig la mateixa reflexió: «Quan acumulis les mateixes hores en aquest tipus de responsabilitats, amb les teves pròpies eines, etc., llavors podràs expressar-te adequadament, sense aplicar prejudicis». Cal recordar una cosa que sovint oblidem, i és que es parla de les 10.000 hores. Es diu que per dominar alguna cosa cal acumular 10.000 hores, el que equival a cinc anys, dos-cents cinquanta dies, vuit hores de treball diari… per aconseguir l'experiència necessària per afrontar situacions amb facilitat. Per tant, el prejudici, tornant al principi, sorgeix quan no tenim experiència en determinat àmbit.

ANDREA VILALLONGA: Molt interessant! Laura, resumint aleshores, per millorar la nostra comunicació positiva gràcies a l'assertivitat, hem de veure i analitzar… com estem amb nosaltres mateixos, com estem amb els altres, com ens relacionem amb l'organització i com es relaciona l'altre amb nosaltres! Tot això genera preguntes, que, en aquest cas, haurien de ser «obertes i no acusadores».

LAURA GASCÓN: Exactament!

ANDREA VILALLONGA: Perquè hi ha molta gent que, quan els faig uns dubtes, es preguntin: «Per què m'ho preguntes a mi?» Aquest té un to acusatori. L'alternativa seria: «Quin procés has seguit per arribar a aquesta conclusió?» o alguna cosa semblant. Ara bé, tu, que treballes amb equips, quin creus que és l'error comunicatiu més comú o l'obstacle més freqüent per a una comunicació positiva dins de les organitzacions?

LAURA GASCÓN: La manca de claredat. Hi ha una manca general de claredat. En els diferents entorns en què he estat, la forma pot variar, però el nucli sempre és el mateix: la falta de claredat. Moltes vegades, la gent no té una idea precisa que se li espera. Es dona per fet. Els dos grans errors en l'àmbit organitzatiu són l'excés de confiança i donar per fet. Per tant, hi ha una manca de claredat. El segon aspecte és la falta de sinceritat, però amb un mateix. És el que em resulta realment interessant, allò que m'interessa personalment perquè estic aquí. I la segona gran variable és: Sé fer el que s'espera de mi? Hi ha una imatge que circula per internet que em fa molta gràcia: es veu l'exèrcit imperial de la Guerra de les Galàxies i, entre els soldats, hi ha una gallina anomenada Caponata. Sota la imatge, es pot llegir: «No menteixis al teu currículum».

ANDREA VILALLONGA: Si això fos d'interès públic, no passaria tan sovint, perquè… és cert que, a vegades, la manca de claredat fa que ens posicionem en un lloc que potser no és el que voldríem o que no sabem gestionar de la millor manera possible.

LAURA GASCÓN: El problema rau en la falta de claredat, és a dir, quan no s'estableix de manera clara, tal com he dit abans. Això crea buits, i els buits generen interpretacions. Aquí és on sorgeix l'origen del conflicte i el tenim aquí mateix, de forma molt evident!

ANDREA VILALLONGA: Abans d'acabar, ens podries recomanar algun llibre, pel·lícula o sèrie que consideris relacionat amb la positivitat o la comunicació? Qualsevol opció que creguis adequada.

LAURA GASCÓN: Sí, en aquest sentit, una pel·lícula que recomano és 'Del revés, Inside Out'. És una bona opció per comprendre les emocions i la importància de gestionar-les adequadament. L'assertivitat és aprendre a expressar les nostres emocions amb respecte per a nosaltres mateixos i pels altres. I com a segona recomanació, hi ha una sèrie que actualment es pot trobar a les plataformes: «Fringe».

ANDREA VILALLONGA: És una sèrie antiga, eh! Però són dues opcions interessants. Les grans obres d'art perduren en el temps. Són dues bones recomanacions.

LAURA GASCÓN: Cert, «Fringe» és una sèrie que destaca per l'evolució dels personatges, especialment del protagonista, Walter, que ha tingut alguns problemes. Al principi, es comunica de manera molt agressiva i enutjada amb l'entorn, però a mesura que aprèn a gestionar i comprendre les seves emocions, descobreix què és realment important per a ell i per als altres. Aprendre a comunicar-se de manera assertiva sense perdre la seva personalitat és un tret molt representatiu del que estem tractant.

ANDREA VILALLONGA: Fantàstic! I l'última pregunta per a tu, Laura Gascón, és com treballes la teva positivitat en el dia a dia?

LAURA GASCÓN: Partint de la premissa que la positivitat és una decisió sobre com afrontar i viure la vida, en el meu cas, tinc tendències positives de manera natural. Reacciono físicament davant els estímuls. Per a mi, això és un avantatge, ja que identifico ràpidament quan algú m'incomoda o quan alguna cosa em provoca un malestar a l'estómac, i aleshores activo els meus propis mantres. No són convencionals. Hi ha una expressió que molta gent utilitza, el «hashtag és ben bé». Per a mi, això significa que no perdo temps valorant si el que m'està passant és bo o dolent, sinó que em concentro en el que tinc i en el que sé què faré. És un mantra d'acció. També sempre porto amb mi una llauna de vaselina en la meva bossa. És una eina organitzativa molt útil, ja que m'alegra veure-la i em fa riure per si mateixa. A més, em recorda que, en determinades situacions, potser necessitaré aplicar-la a mi mateixa o a l'altra persona, perquè hi haurà friccions. Finalment, em recordo constantment una decisió que vaig prendre fa molts anys: vull viure bé, i per això he d'estar bé. És important ser coherent amb el que penso, dic i faig, i també procurar que els altres se sentin bé.

ANDREA VILALLONGA: Meravellós. Moltíssimes gràcies, Laura! «Positivers» a per la comunicació positiva. I l'element principal ha de ser sempre el respecte a l'altre, independentment si té raó o no. I no oblideu que la positivitat és com l'esport: es practica. Adeu.

Descripció de l'episodi:

Andrea Vilallonga conclou , donant les idees clau, aquesta sèrie de pòdcasts a l'entorn de la comunicació positiva.

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

ANDREA VILALLONGA: Hola, «positivers», com esteu? Espero que estigueu molt bé, perquè aquest és l'últim capítol de la comunicació positiva. La veritat és que ha sigut un plaer fer totes aquestes entrevistes i aquest podcast per donar-vos una mica de visió sobre el que és la positivitat i què podem fer cada dia per treballar aquesta positivitat. Una de les coses essencials que crec que us pot ser útil per aplicar al vostre dia a dia és: com comuniquem? Com donem un missatge positiu? És molt important entendre a donar un missatge positiu, no significa transformar les notícies o coses negatives que volem dir en coses positives. No, no és així. Tenir un missatge positiu significa: com diem aquestes coses negatives? Perquè les coses negatives són negatives. No hi ha res a fer. Però com transformem el missatge? O com enfoquem el missatge? És molt rellevant, i a vegades anem tant de bòlit en el nostre dia a dia que no ens adonem que no només la notícia és negativa, sinó que la manera en què la comuniquem li afegeix aquest punt de negativitat.

Ara estareu pensant: i no hi ha cap convidat aquesta vegada? I parlarà només ella? Doncs sí, la convidada d'aquest últim capítol soc jo, jo mateixa. Per què volia fer-ho així? Perquè crec que aquesta idea del missatge positiu és molt meva. Tenia moltes ganes de parlar-vos del meu enfocament i donar-vos alguns consells per treballar aquesta comunicació positiva al vostre dia a dia a través del missatge positiu.

I mira, he tingut aquesta rebel·lia de voler entrevistar-me a mi mateixa. Si us sembla bé, llavors, si recordem una mica el primer capítol on parlàvem de la positivitat, us recordareu que la meva definició o la definició que vam donar als convidats era que la positivitat no és un estat d'ànim, sinó una acció.

És què fem amb el que ens passa? Com decidim actuar amb allò que ens passa?« Al cap i a la fi, la positivitat és una decisió que prenem cada dia, no un estat d'ànim. Això és molt important, perquè quan comuniquem, trobo moltes persones que em diuen que comunicar ha de ser natural, ha de ser autèntic.

Sí, evidentment, però la comunicació també és una habilitat que es pot treballar, i la comunicació positiva també és una habilitat que es pot treballar per millorar moltes coses: millorar el nostre impacte, millorar la nostra influència, millorar fins i tot les nostres relacions. Quantes vegades us han dit: «Ostres, per què m'ho dius així?» I no és el que dius, sinó com ho dius el que canvia tot el sentit del missatge i com el rep el nostre interlocutor.

Llavors, aquí us donaré tres consells molt aplicables i fàcils que us poden ajudar.

El primer és: quan tenim un conflicte, ens passa alguna cosa o hem de parlar amb alguna persona sobre alguna cosa que ens ha passat, no basem el nostre missatge només en el que ha passat. Ens passem la vida buscant els culpables: qui ha estat o què és el que passa?» Però al final, la comunicació positiva es tracta de decidir com ho resolem. És molt important, evidentment, saber què ha passat i qui ha estat. Però no podem donar-li tota la importància o pes al missatge, perquè al final, amb el «qui» i el «què» no resolem res; el que resolem és el «com», com avancem en les nostres relacions. Com ho farem per avançar i per resoldre aquest punt? Cada vegada que us trobeu en un conflicte o en un bucle de discussió, pregunteu-vos si esteu treballant en el «què», en el «aquí» o en el «com». Aquest seria el primer consell.

El segon consell que m'agradaria donar-vos, i crec que també és molt aplicable al que havíem dit sobre l'opinió, és que no espereu que us demanin la vostra opinió per expressar-la. Recordo el capítol en què parlàvem amb la Marta Puignou d'aquesta tendència que tenim les persones a dir la nostra opinió sense esperar que ens ho demanin. També vam aprendre com donar un bon feedback tant a les empreses com, suposo, a la vostra. Vull fer un “feedback”, vull donar la meva opinió sobre la teva feina o el que fas.

Per a un bon «feedback», és evident que té a veure amb el moment i el context. No puc donar feedback, especialment si és negatiu, a una persona davant de tothom en qualsevol moment. Cal triar el moment adequat, fins i tot per a un feedback positiu. Hem de preparar aquesta persona, dir-li: «Escolta, m'agradaria parlar amb tu d'aquest tema» perquè vingui de manera preparada. Així evitem que sigui una sessió de càstig per al nostre interlocutor i, en canvi, sigui una sessió de diàleg per resoldre una temàtica. Abans de donar la nostra opinió a una persona, és molt important preguntar-li com se sent amb aquest tema que ens preocupa. No puc dir directament: «Mira, vull donar-te una retroalimentació sobre aquest tema, això és el que penso». Primer cal preguntar: «Escolta, com estàs vivint aquesta situació de la qual vull donar-te «feedback»? Això és crucial perquè entendre el context en el qual es troba l'altra persona em permet comprendre les seves emocions amb relació al tema que volem tractar. Això pot suavitzar molt les nostres paraules. Algunes persones em diuen que, si pregunto això, l'altra persona començarà a explicar les seves misèries o intentarà fer pena. És cert, tothom té els seus recursos i quan es troben en una situació on preveuen que els reprovaran o critiquen alguna cosa que no fan bé, tendeixen a posar-se a la defensiva. No obstant això, si seguim tots aquests passos, serà més difícil que això succeeixi. Si l'altra persona ja està advertida i hem buscat un moment que sigui convenient per a tots, serà més difícil que es produeixi aquesta dinàmica d'atac/defensa. Quan demanem aquesta informació a l'altra persona, hem de buscar allò que ens permeti connectar i fins i tot verbalitzar aquesta connexió. Per exemple, quan pregunto: «Com et sents amb aquesta situació o amb el que està passant?», i l'altra persona m'explica el seu context, he de mantenir la ment oberta i dir: «Entenc el que m'estàs dient, no ho sabia. Gràcies per explicar-ho. Ara entenc per què has tingut aquesta reacció». Així establim una connexió a partir del que ens ha explicat i podem donar el nostre «feedback». «Amb tot el que m'estàs explicant, he notat que…». Basar-nos en els fets, no tant en l'emoció. El més important per donar un bon “feedback” és dur a terme sessions amb opcions, sempre amb una actitud positiva.

És a dir, no puc dir a una persona: «Mira, això que fas està malament». I l'altra persona dirà: 'Què puc fer per intentar canviar-ho?' I jo li responc: «No ho sé, és el teu problema». Això no és un bon feedback, és una acusació. És una mica com dir: «És el teu problema, ho fas malament, però no vull saber res».

En aquest missatge no hi ha res de positiu. L'actitud positiva implica escoltar: «Crec que ho podríem millorar i et donaré dues o tres opcions entre les quals pots triar.» Cal recordar que oferir opcions o suggerir una idea no implica que l'altre les hagi de seguir. Cadascú té llibertat per escollir el que vol fer. La nostra responsabilitat, amics, sempre és preocupar-nos pel que podem fer nosaltres, no pel que l'altre decideix fer. Això també forma part de la comunicació positiva.

I el tercer punt, que és una mica més complicat, és quan vull donar informació a una persona. En general, quan volem parlar amb altres persones, ho fem a la feina. Volem transmetre informació a un departament o a altres persones del nostre entorn professional, el nostre objectiu és parlar del nostre llibre. Jo vull parlar d'això, d'allò que em preocupa. I el que sovint no ens plantegem és el que interessa a l'altra persona. Per tant, quina necessitat té el meu interlocutor de comprendre o, fins i tot, d'escoltar el que jo vull explicar? És molt interessant perquè aquest canvi de perspectiva sobre el que l'altre necessita en relació amb la informació que jo vull transmetre s'ha vist molt influït per la pandèmia. Recordo que abans de la pandèmia, sembla que fa 50 anys, teníem més temps per dialogar, parlar i teníem més paciència amb l'arribada de la tecnologia, que en molts aspectes és molt positiva. Però ara s'ha reduït la nostra paciència. No tenim temps, anem d'un lloc a l'altre, estem corrents i fins i tot durant aquestes reunions en línia eternes, no estem escoltant la meitat del temps. Òbviament, això no és així. Una altra faceta positiva és intentar reduir la durada de les reunions o fins i tot plantejar-nos si totes aquestes reunions són realment útils. De fet, aquest per què ens ajuda a captar l'atenció del nostre interlocutor d'una manera més lògica, efectiva, clara i tot resulta més concís. Perquè no és necessari parlar una hora per donar tres punts importants. El que passa és que sovint tenim la necessitat de justificar el perquè expliquem les coses i el nostre objectiu. I d'assumir que el nostre interlocutor necessita allò que li estic dient, cosa que potser no és certa, i que no és capaç de comprendre-ho de manera senzilla i concisa. Per tant, si em permeteu, us donaré 5 punts rellevants a tenir en compte abans d'una reunió o d'un diàleg crucial amb algú, i que voleu que sigui positiu.

En primer lloc, cal pensar en qui és el vostre interlocutor, no només en el seu nom, sinó també reflexionar una mica sobre quina és la meva relació amb aquesta persona. Quin és l'últim correu electrònic que li he enviat? He respost als seus correus electrònics o no he contestat? Quina és la meva situació actual amb aquesta persona o amb aquest departament? Inclús com està vivint aquesta persona professionalment en aquests moments, quina és la seva situació? És el que deia abans sobreentendre el context de l'altre. Per transmetre un missatge positiu, és important tenir això present, ja que si sé que aquest departament està passant per moments difícils per diversos motius, no puc abordar la situació amb la mateixa actitud i emoció. He de respectar una mica com estan. Així doncs, primer punt: qui és i com està el meu interlocutor?

El segon punt és: sobre què vull parlar? És molt rellevant. En aquest punt, tornem a la idea de com reduïm aquestes reunions eternes. La quantitat d'aquest «jo vull parlar» depèn del temps del qual disposem. Hi ha reunions que, segurament, heu viscut, que duren 10 minuts i ens diuen tantes coses, ens donen tanta informació que en sortim pensant: «No entenc res, no recordo res del que m'han dit, espero que m'enviïn un correu electrònic.» És com si hagués estat una allau d'informació. Per tant, intentem adaptar el contingut a la durada de la reunió. Si tenim 10 minuts, fem un únic punt. Si tenim una hora, com a màxim, fem quatre punts. Cal tenir present que tenim una capacitat limitada per assimilar informació, hem de recordar això. Així doncs, aquest »jo vull parlar« intentem expressar-lo com un titular periodístic. Reduir el missatge al qual vull transmetre ja implica reduir de manera natural les explicacions contextuals que acompanyen aquest »jo vull parlar«.

El tercer punt, com ja he mencionat abans, és: per què necessita el meu interlocutor saber aquesta informació i quina resposta pot obtenir d'aquest «per què»? Ha d'estar vinculat a una solució, a alguna cosa que li facilitem, a un problema o una problemàtica que plantegem. Però ha d'haver-hi alguna cosa que pugui interessar a l'altra persona sobre el que vull parlar. Perquè si no li interessa gens, si realment no hi ha una raó de ser, aquesta reunió no cal que existeixi. Envieu un correu electrònic amb un resum d'aquesta informació i ja està. Hi ha gent que em diu que ja no ho llegiran, però és que si feu aquesta reunió, tampoc ho escoltaran. Al final, és el mateix. Llavors, en les vostres comunicacions, intenteu sempre pensar bé en quin és l'interès que l'altra persona pot trobar a allò que vull explicar.

El quart punt és: quin és l'objectiu d'aquesta reunió, què voleu aconseguir amb aquesta reunió? Ho entenguin? Vull obtenir que em facin preguntes? Però intenteu que aquest objectiu sigui real i aplicable. Al final de la reunió, no un objectiu a llarg termini, ha de ser alguna cosa concreta.

L'últim punt: moltes vegades ens oblidem, especialment en l'àmbit professional, quan estem en el dia a dia que es repeteix i amb les mateixes persones, ens oblidem de posar aquest últim punt, que és l'emoció. Quina és l'emoció que vull associar a aquest «què»? Moltes vegades podeu pensar quina emoció puc vincular amb temes de dades, d'informació professional, de tasques, de la feina. No hi ha cap emoció. I de fet, hi ha emocions. Som éssers humans que treballem junts en un entorn de despatx. Llavors, les emocions hi són i hem de mostrar-les. No és el mateix vincular el meu missatge amb una emoció de motivació, una emoció d'il·lusió o una emoció de credibilitat, seguretat o gravetat. Quan decideixo quina és l'emoció que vull transmetre amb aquest missatge, afecta el to de la meva veu i el vocabulari que utilitzaré. Aquestes dues coses ajuden al fet que el cervell del meu interlocutor entengui la importància que pot tenir aquest missatge que estic transmetent.

Resumint, qui és el meu interlocutor? De què vull parlar? Per què necessita el meu interlocutor saber allò de què vull parlar? Quin és el meu objectiu en aquesta reunió? I, finalment, quina és l'emoció que vull associar amb aquest «que» que he decidit abordar, perquè, en definitiva, les dades s'obliden, però les emocions perduren.

«Positivers»:ha estat un plaer real estar amb tots vosaltres. Espero que de totes les entrevistes de tots els programes que hem fet en tots els episodis, hàgiu pogut extreure alguna cosa que pugueu aplicar al vostre dia a dia. I recordeu que perquè alguna cosa esdevingui un hàbit, l'hem de practicar durant almenys vint-i-un dies consecutius.

Doncs ja ho sabeu, amics. Ha estat un gran plaer estar amb tots vosaltres. Espero que ens tornem a sentir i recordeu que la positivitat és com l'esport: es practica. Adeu.