Pòdcast - Estudis experimentals en psicologia

Descripció de l'episodi:

El motiu que el psicòleg Harry Harlow va dur a terme aquest experiment, és per demostrar de manera científica la teoria sobre la inclinació i la privació maternal desenvolupada per John Bowlby. I ens ha semblat interessant poder explicar des de el vessant psicològic, com és d'important el vincle amb la mare en la nostra infància i com ens afectarà la resta de la nostra vida.

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

Benvinguts a AudioFormació, un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

LOLA CARRASCO: En aquesta col·lecció de videopòdcasts us volem donar a conèixer informació, eines i recursos per fer front als reptes diaris. És important saber com ens sentim, pensem o actuem en el nostre dia a dia i com desenvolupem aquelles capacitats que ens poden ajudar a fer front situacions d’estrès de la millor manera. Avui us volem parlar de l’experiment amb micos de Harlow. Amb quin motiu es va dur a terme? Què volia demostrar en Harlow en fer-ho? Tot això ens ho explicarà en Xavi Savin, psicòleg general sanitari, i una servidora, Lola Carrasco, comunicadora. Tots dos som els encarregats de donar veu a aquestes píndoles formatives. Hola, Xavi.

XAVI SAVIN: Hola, Lola.

LOLA CARRASCO: Avui explicarem i parlarem de l’experiment dels micos d’en Harlow. Es pot dir que avui en dia és un experiment que no es podria fer, oi?

XAVI SAVIN: Sí, sí que es podria fer.

LOLA CARRASCO: Sí? Tot i que impliqui fer patir els pobres micos?

XAVI SAVIN: Fer patir els animals encara es permet. No es podria fer si hi hagués persones implicades. I tampoc es permet enganyar a una persona per fer una investigació. Però amb animals és una altra cosa.

LOLA CARRASCO: Hem de dir que sí que hi ha experiments, que explicarem en altres píndoles, que ara estarien prohibits perquè hi participaven persones. Tornant al tema, quin és el motiu que t’ha fet triar l’experiment de Harlow? Quin era l’objectiu del seu estudi?

XAVI SAVIN: L’objectiu d’en Harlow era demostrar de manera científica la teoria sobre la inclinació maternal. Demostrar fins a quin punt és important el vincle d’un nadó humà (o un mico) acabat de néixer amb la seva mare. I fins a quin punt aquest necessita l’afecte i la connexió amb la mare.

LOLA CARRASCO: Aquesta inclinació és el que es coneix com apego. XAVI SAVIN: En català depèn de per a què ho utilitzem fem servir una paraula o una altra; aferrament, inclinació, estima…

LOLA CARRASCO: Doncs avui en el pòdcast parlarem d’inclinació o estima, que és el que coneixem com apego. Podries explicar exactament en què consisteix la teoria que va desenvolupar Harlow? Quan un fa un experiment és perquè prèviament ha observat alguna cosa.

XAVI SAVIN: En Harlow volia demostrar un estudi d’en John Bowlby. Aquest se centra en les relacions entre persones i sobretot en els vincles a llarg termini. Parlarem del vincle mare-nadó, però també parlem de vincle, d’aferrament o d’inclinació quan es tracta d’una parella que té una relació romàntica o de la relació entre un pare i un fill. El que passa és que quan el vincle entre una mare i un fill és sa va molt més enllà. LOLA CARRASCO: Fins aleshores s’havia observat i es creia que els nadons només necessitaven que el seu cuidador mantingués els seus mínims bàsics coberts, així com l’alimentació, el descans, etc. Tanmateix aquest psicòleg britànic va descobrir alguna cosa més.

XAVI SAVIN: Exactament. Fa anys hi havia psicòlegs que deien: “si un nen ha dormit, ha menjat i no té fred se l’ha de deixar plorar, perquè el nadó es troba bé”. Doncs ara s’ha descobert que existeix aquest apego i que el nadó pot plorar per estar desconsolat, pot tenir por, pot sentir-se insegur… Per tant, no ens hem de limitar a l’alimentació, al descans i a l’escalfor. Abans es pensava que l’aferrament i la necessitat de vincle era un comportament après. En canvi, s’ha demostrat que és instintiu. Hi ha una càrrega genètica que fa que sigui molt important tenir cura del nadó més enllà de tenir les seves necessitats bàsiques cobertes.

LOLA CARRASCO: Llavors, els estudis de Bowlby sobre el desenvolupament i el comportament de la infantesa el van portar a la conclusió que una forta inclinació vers aquest cuidador “bo” proporciona un sentiment necessari de seguretat. I que des del començament necessitem que una figura, ja sigui el pare, la mare o un cuidador, ens aporti seguretat.

XAVI SAVIN: En Harlow va arribar a aquesta conclusió a través d’un experiment. El 1932 va agafar una colònia de micos i va plantejar la seva teoria. Ell creia que el vincle vers la mare anava més enllà de l’alimentació, l’escalfor, etc. Llavors aquesta teoria la va voler posar en pràctica. Va fer dues mares artificials; una estava feta de filferro i tenia la capacitat d’alletar, i l’altra no alletava però estava feta de roba, que era més atractiva pels micos. Si seguim la teoria que diu que s’ha de deixar plorar els nens, quan el nadó tingui gana anirà a la mare de filferro, s’alimentarà i marxarà quan quedi coberta la seva necessitat. En canvi, el que van acabar veient era que creixien de manera més sana els micos que tenien la mare de roba que els que només tenien accés a la mare de filferro. Hi havia algun que s’alimentava i anava corrents a buscar la mare de roba.

LOLA CARRASCO: És a dir, buscaven aquesta seguretat encara que fos un objecte inanimat. Aquesta escalfor els hi donava seguretat i se sentien protegits, acollits…

XAVI SAVIN: Van extreure varies conclusions. Primer, que els micos estaven amb la mare de filferro només per menjar i que la resta del temps estaven amb la mare de roba, que és qui els hi donava la protecció, la cura i l’afecte. Un altre detall impressionant que van observar va ser que quan s’introduïen estímuls amenaçadors a la gàbia, els micos anaven a la mare de roba per a trobar protecció. També van observar que un grup de micos que havien tret de la gàbia on havien crescut, quan els tornaven a introduir corrien cap a la mare de roba cercant afecte.

LOLA CARRASCO: És a dir, que establien un vincle amb aquella mare.

XAVI SAVIN: Hauríem pogut pensar que en entrar a la gàbia anirien corrents cap a la mare que li donava l’aliment. Però no, perquè tenien afecte vers la mare de roba. També van extreure una altra conclusió important; quan hi havia una situació traumàtica, aquells que havien pogut establir un vincle amb la mare de roba eren capaços de buscar confort i protecció. En canvi, els altres actuaven de manera desadaptativa.

LOLA CARRASCO: I també van realitzar un altre experiment amb micos que no tenien contacte amb cap de les dues mares; ni la de roba ni la mare de filferro que els hi proporcionava aliment.

XAVI SAVIN: Sí, i aquest grup no tenia cap recurs quan es trobaven en una situació que els espantava.

LOLA CARRASCO: No havien tingut cap cuidador i, per tant, quan entraven a la gàbia no anaven amb cap de les dues mares.

XAVI SAVIN: Gestionaven molt pitjor la situació.

LOLA CARRASCO: Totes aquestes conclusions que van extreure d’aquest experiment com es poden interpretar en els éssers humans?

XAVI SAVIN: El que comentàvem abans. Fa poc temps hi havia autors que deien: “si un nadó està alimentat, no té fred i ha descansat, se l’ha de deixar plorar”. Doncs aquest experiment va en contra d’aquesta teoria. També s’ha de dir que en algun cas hem passat a l‘altre extrem; que s’ha de reconfortar sempre el nadó, que no se li pot dir mai que no, etc. Potser l’ideal seria quedar-se a mig camí. Després, aquestes conclusions les podem veure reflectides, per exemple, en algunes persones adultes que tenen certes dificultats perquè en la seva infantesa no han tingut aquest aferrament o estima. Normalment són persones amb baixa autoestima, persones que no són capaces de marcar límits als altres o persones que per una mica d’afecte poden dur a terme conductes que en una altra situació no acceptarien. És a dir, a la infància i a la preadolescència és molt important haver generat un vincle d’afecció per a tenir una bona salut mental i un desenvolupament emocional sa.

LOLA CARRASCO: Però si arribem a l’edat adulta amb conductes desadaptatives perquè no hem tingut aquest afecte a la infància, podem anar a la teva consulta i recuperar d’alguna manera aquest temps perdut?

XAVI SAVIN: Ho hem parlat en un altre videopòdcast. Afortunadament, la intel·ligència emocional es pot treballar a l’edat adulta. Com ho farem? Per exemple, buscant un model. És a dir, forçarem determinades conductes que no ens surten de manera espontània. Per exemple, imaginem que volem dir-li a algú “si arribes tard no t’esperaré”. Si no he tingut un bon apego això em generarà molta por perquè puc perdre aquest amic. Llavors haurem de pensar qui gestionaria bé aquesta situació? I què faria aquesta persona? Doncs forçaré fer allò per imposar la seva conducta més enllà de l’emoció. És a dir, buscar models. Un bon model és aquell que actua com a mi m’agradaria. Per exemple, imagina que em costa molt anar a una festa i sé que qui ho fa molt bé és l’Àlex. Llavors pensaré què faria ell en aquesta situació i ho imitaré. Si ell sempre que va a una festa el primer que fa és comprar una ampolla de vi, doncs la compraré. Hem de pensar: “Això ho puc fer? Doncs ho faig”. Al final m’adonaré que estic més còmode amb aquestes conductes forçades que amb el que em surt de manera espontània. No serà fàcil perquè possiblement aquesta persona difícilment anirà al psicòleg. Però si ve podrem anar modificant a poc a poc aquestes conductes.

LOLA CARRASCO: El fet de no haver tingut aquesta relació tan intensa en els primers anys de la nostra vida fa que després busquem en parelles allò que no hem tingut?

XAVI SAVIN: Hem d’evitar generalitzar però el que és segur és que ens costarà molt més posar límits. Si el vincle que hem tingut a la infantesa és molt fluix, d’adults una persona “mig bona” ja ens semblarà prou bona. Per desgràcia les persones donem com a normals les coses freqüents. Per exemple, si a mi a casa em menyspreaven, podré tenir una parella que em menyspreï. Però si m’han cuidat molt a casa jo no acceptaré que em menyspreïn. Això vol dir que és més fàcil, però no vol dir que sigui impossible. Afortunadament, i això és molt important, les persones anem al psicòleg i podem canviar aquestes conductes.

LOLA CARRASCO: Per acabar, voldries donar algun consell sobre aquests primers anys de cara als nens?

XAVI SAVIN: Si hagués de donar un consell seria que la conducta la podem posar en dubte però l’afecte no. Això vol dir que podem castigar retirant algun privilegi, per exemple: “com no t’has menjat els macarrons, no tens postres”. Però mai negociarem l’estima. És a dir, no direm mai: “si no et menges els macarrons no t’estimaré”. Direm: “No has fet això, per tant, no tindràs allò. Però jo t’estimaré molt sempre”. L’estima hi és sempre. I el mateix amb els adults.

LOLA CARRASCO: I amb la parella passaria totalment el mateix.

XAVI SAVIN: A la parella, si la conducta va en contra dels meus valors, li retiraré l’estima. Tot i que l’estima no la puc retirar de manera voluntària. És a dir, la relació amb un fill és incondicional, sobretot a la infància, però amb la parella, amb un veí o amb qui sigui no tot s’hi val.

LOLA CARRASCO: Hem de dir que tenim altres experiments. Aleshores, podries comentar resumidament perquè són importants els experiments en el món de la psicologia?

XAVI SAVIN: Perquè la psicologia és una ciència.

LOLA CARRASCO: I molt nova i molt recent. Llavors és important per a poder entrar en la ment i veure com ens comportem.

XAVI SAVIN: Quan un psicòleg o psicòloga ens dona una indicació ens ha de dir en quin experiment es fonamenta. Dir, per exemple, que la mare t’ha d’estimar ho pot dir qualsevol. Però el fet que hi hagi un experiment regulat que ho demostri ens dona la informació per no haver de discutir amb ningú que ens digui que podem deixar que un nadó plori si ha menjat, ha descansat i si no té fred. Només caldrà dir-li que fa temps es va demostrar que hi ha necessitats més enllà de tot això, com la necessitat de vincle i afecte.

LOLA CARRASCO: Llavors recomanem que escoltin els altres experiments. I cal dir que sí que se segueixen fent experiments amb humans, sempre que estiguin assabentats del que faran i quan no els posin en risc.

XAVI SAVIN: Exacte, als experiments amb humans no poden haver-hi enganys i no poden haver-hi persones que acabin tenint traumes, com es feia antigament.

LOLA CARRASCO: Doncs ho deixem aquí, moltes gràcies, Xavi. I us recomanem que busqueu els altres experiments que hem explicat en altres videopòdcasts. Heu escoltat un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

Descripció de l'episodi:

Quina influència exerceix en nosaltres la pressió social? Podem acabar canviant d'opinió sota la pressió de grup? En aquest pòdcast s’explica que l'objectiu d'aquest experiment era estudiar les condicions socials que indueixen a una persona a resistir o a conformar-se a les pressions del grup quan aquesta expressa una opinió contrària a l'evidència.

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

Benvinguts a AudioFormació, un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

LOLA CARRASCO: En aquesta col·lecció de videopòdcast tractarem de donar-vos a conèixer informació, eines i recursos per fer front als reptes diaris. És important saber com ens sentim, pensem o actuem en el nostre dia a dia i desenvolupar aquelles capacitats que ens poden ajudar a fer front a situacions d’estrès de la millor manera. Avui parlarem de l’experiment d’Asch. Quina influència exerceix en nosaltres la pressió social? Podem acabar canviant d’opinió sota la pressió de grup? Tot això ens ho explicarà en Xavi Savin, que és psicòleg general sanitari, i una servidora, Lola Carrasco. Tots dos som els encarregats de donar veu a aquestes píndoles formatives. Hola, Xavi.

XAVI SAVIN: Hola, Lola.

LOLA CARRASCO: Avui explicarem i parlarem de l’experiment d’Asch. Quin és el motiu que t’ha fet triar aquest experiment? I per quina raó es va dur a terme?

XAVI SAVIN: Es va dur a terme per veure com les persones acabaven cedint a la pressió social. I com és que tenim tendència a no portar la contrària. Per exemple, si a la feina només pensa una persona no anem bé. Com se sol dir: “Donde todos piensan igual, nadie piensa mucho”. És molt enriquidor per a qualsevol grup el fet que les persones puguin mostrar de manera correcta la seva discrepància.

LOLA CARRASCO: Exacte, o si més no, rebatre per què això és així o per què no ho podríem fer d’una altra manera, veure com trobar solucions… És a dir, generar una mica de debat.

XAVI SAVIN: Perquè hi hagi un debat cal que algú sigui capaç de dir “jo això no ho veig d’aquesta manera”. I aquest és l’objectiu de compartir aquest experiment.

LOLA CARRASCO: Estudiava Solomon Asch, que és qui va dur a terme aquest experiment, el fenomen de la conformitat. Quin era el punt de partida?

XAVI SAVIN: El punt de partida, és a dir, la hipòtesi principal, era que el membre d’un grup és condició suficient per a modificar les accions. Això explicat amb paraules planeres vol dir: formar part d’un col·lectiu és suficient per deixar de costat la meva opinió i assumir l’opinió del grup com a bona.

LOLA CARRASCO: Hem de dir que per començar un experiment sempre hi ha un investigador que té dades recopilades amb les quals comença a sospitar i a dubtar d’alguna cosa. Després, amb tot això fa un experiment per poder demostrar-ho amb dades i dir “això és així, senyors i senyores.”

XAVI SAVIN: El punt de partida del mètode científic sempre és una teoria. La teoria d’Asch era: les persones són capaces de canviar de parer per la pressió de grup. Llavors el pas següent és crear un experiment que, més enllà de l’efecte placebo i les ganes d’agradar, de manera estadísticament significativa sigui capaç de confirmar-m’ho.

LOLA CARRASCO: Ara et posaré en un compromís. Algun dia hauries d’explicar com decideix l’equip d’investigadors quin experiment es durà a terme. Ells han de pensar: “com ho podríem fer perquè això demostri, de la manera més adient, el que estem buscant?”. Això és molt complicat, oi?

XAVI SAVIN: Sí, els experimentadors han de tenir en compte una sèrie de coses. Per exemple, l’entorn ha de ser el més controlat possible. No puc estar en un lloc que vagi canviant, per exemple, al carrer. Després, els resultats, a part que estadísticament s’han de poder mantenir, han de ser prou significatius. I també necessitem un grup control. Per exemple, quan una medicació la donem com a bona, hi ha un grup de persones amb les quals es fa tot igual que amb la resta menys donar-li el principi actiu del medicament. Amb aquest grup control podrem veure que quan traiem l’element que creiem que és important els resultats canvien. Així doncs, l’experiment necessita aquests components per a que sigui fiable.

LOLA CARRASCO: Bé, ara sí. Explica’ns com va anar aquest experiment. En què va consistir?

XAVI SAVIN: Aquest experiment és molt senzill. Sobreposaré aquí la imatge pels qui veuen el vídeo perquè així sigui més entenedor. Són dues làmines; una, que és la principal, on hi ha dibuixades tres línies i a sota de cadascuna un número: 1, 2, 3. El cas és que és molt evident que tenen mides diferents. Llavors el que feien era que a un subjecte li donaven l’altra làmina amb el dibuix d’una línia de la mida d’una de les tres i havien de dir a quin número es corresponia la línia que tenien. Havien d’agafar i dir: “Aquesta línia és com la 2 o la 3 o la 1”. En aquesta fase no hi havia influència i tothom encertava. Llavors ells volien observar la pressió social. Com ho van fer? Doncs tenien infiltrats que donaven de manera volguda un resultat equivocat. I què és el que passava?

LOLA CARRASCO: Que la gent per por a portar la contrària canviava la seva resposta.

XAVI SAVIN: Molt bé. El perquè ja ho veurem. El que sí que passava és que el nombre de persones que donaven una resposta equivocada era molt més alt que quan no hi havia aquesta influència. I després van veure que encara que el subjecte sortís i tornés a entrar mantenia la resposta.

LOLA CARRASCO: És clar. Feien dubtar a la gent del seu criteri. Perquè si ets el darrer en contestar, encara que vegis clarament que és la línia 2, si tothom que ha contestat abans que tu ha dit que és la 3, pensaràs: “què està passant?”. Tu diries que és la 2, però, és clar, quan hi ha deu persones davant teu que han dit que és la 3 canviaràs la teva resposta.

XAVI SAVIN: Exacte. Si jo et pregunto: aquesta llum de quin color és?

LOLA CARRASCO: Vermella.

XAVI SAVIN: Però si venen cinquanta persones i totes diuen que és verda potser et fa trontollar i penses “potser soc jo i no ho veig clar”. Doncs l’experiment va confirmar això.

LOLA CARRASCO: I aquí no va quedar la cosa. Van introduir un aliat que no estava present i llavors que va passar?

XAVI SAVIN: Que es continua confirmant la teoria.

LOLA CARRASCO: Ens costa anar en contra de la majoria. Això explicaria moltes coses que ens passen com a societat. Quines són les conclusions que es van extreure? Solomon Asch què va extreure?

XAVI SAVIN: El que va extreure va confirmar 100% la seva teoria. La conclusió és que l’opinió del grup fixa el criteri.

LOLA CARRASCO: I això per què ens passa, Xavi?

XAVI SAVIN: Per diversos motius. Això Asch no ho explica o a mi no m’ho ha explicat o no ho he sabut trobar. Però des del punt de vista de la psicologia hi ha diferents aspectes a tenir en compte. Un d’ells són els errors cognitius. Hi ha un error cognitiu que es diu pensament emocional. Això és que jo interpreto de manera literal les emocions que sento. Si tothom diu que una cosa és verda però tu la veus vermella, creus que et sentiràs còmoda amb la teva opinió?

LOLA CARRASCO: Depèn de la situació i de les circumstàncies. D’entrada em crearà malestar.

XAVI SAVIN: Llavors l’error cognitiu dirà que si et sents malament potser és perquè no estàs tan segura. Un altre error cognitiu es dona, per exemple, quan jo porto la contrària a una pluja d’idees a la feina, perquè tothom va en una mateixa direcció i jo penso que l’enfocament podria ser un altre. Haver d’aixecar la mà i dir que s’hauria d’enfocar d’una altra manera em genera malestar. Llavors pensaré que si tingués raó m’hauria de sentir bé i no malament. L’error cognitiu del pensament emocional és molt freqüent i passa aquí i en altres situacions. Per exemple, creure que la gent que em cau bé diu coses més encertades. O jutjar amb més duresa aquelles persones que em cauen malament i pensar que tot el que diuen són males idees. I no, en realitat el que passa és que no et cau bé. Llavors un ha d’aprendre a separar el pensament racional de l’emoció. I l’altre motiu té a veure amb la supervivència, aquí ens hem d’anar als nostres avantpassats. Això és: abans, si jo li portava la contrària a la tribu potser em quedava fora i, si això passava, moria. Ara és relativament important formar part del grup, és a dir, està bé perquè tenim companyia, ens distraiem, som més feliços, estem més a gust… Però ara no necessito deu amics per anar a caçar un mamut. Abans sí. Per exemple, si tots volien anar a caçar amb llança i un deia que ell volia anar amb pedres, el feien fora del grup. I en aquells temps era molt important formar part del grup. És per això que tenim aquesta sensació i ens genera molt malestar portar la contrària.

LOLA CARRASCO: I què podem fer?

XAVI SAVIN: El que podem fer és, en primer lloc, identificar l’emoció. És a dir, ser conscients del que ens genera malestar i ser capaços d’acceptar aquesta emoció. Què vol dir ser capaç d’acceptar aquesta emoció? Hem de poder dir que ens incomoda compatir la nostra opinió però que de totes maneres la compartirem. Per què ho fem? Ho fem perquè enriqueix. Com més opinions i més diferents siguin més enriquidor serà pel grup. També hem de ser capaços d’acceptar les opinions dels altres.

LOLA CARRASCO: T’estava escoltant i pensava que normalment no volem conflictes ni problemes. A la feina, a l’escala de veïns, amb els amics… Llavors ens estàs dient que els conflictes són inevitables.

XAVI SAVIN: És que no és un conflicte.

LOLA CARRASCO: No és un conflicte, però he d’esforçar-me a treballar també la part de comunicar de manera assertiva allò que volem comunicar sense que ningú se senti ofès ni malament. O fins i tot trobar sinergies o punts en comú perquè puguin confluir el que tu dius amb el que jo faig.

XAVI SAVIN: Serà un conflicte si jo no poso en pràctica l’escolta activa. Serà un conflicte si jo dic que una cosa no m’agrada i que ha de ser com jo dic. És enriquidor que una persona exposi el seu parer. Però s’ha de fer bé i fer-ho bé és dir: “la veritat és que dubto això que dieu i jo he pensat això altre, què n’opineu?”. Quan jo comunico una cosa de manera assertiva ho he de fer de forma aclaridora i donant a entendre la meva emoció i la de l’altre. Per exemple: “No estic molt segur, però volia compartir això amb vosaltres”.

LOLA CARRASCO: També hem de compartir els dubtes. És a dir, ara que us estic escoltant, jo venia amb aquesta idea, la tenia claríssima fa uns minuts però ara dubto.

XAVI SAVIN: Per exemple: “Jo ho veig vermell, però si em dieu tots que és verd estic segur que és difícil que estigueu tots equivocats. Tot i això, és possible que algú ho vegi com jo?”. Donar una opinió diferent no ha de ser un conflicte. Si jo ho expresso amb tranquil·litat, de manera assertiva i donant a entendre les emocions que hi ha darrere no ha d’haver-hi cap problema. LOLA CARRASCO: Bé, Xavi. Doncs hauríem de recordar perquè fem aquestes píndoles informatives parlant d’experiments, parlant de síndromes, parlant d’intel·ligència emocional, i de moltes altres coses que tenen a veure amb la salut mental i amb com ens sentim i com actuem. Perquè a vegades actuem i fem coses com aquesta que porta a terme aquest experiment i no sabem per què som així.

XAVI SAVIN: Hem de tenir en compte aquests conceptes perquè la gent és emoció i la psicologia és fonamental. Repetiré què és a tots els pòdcasts: és la ciència del pensament i de la conducta no patològica. I hem de saber que conèixer les regles ens ajuda a gestionar millor aquestes conductes. Aquest és el motiu. Per què aquest experiment d’Asch és especialment important aplicar-ho la feina? Perquè la dificultat per donar una opinió diferent de la de la majoria fa que un lloc, una empresa, una organització o la Diputació de Barcelona, en aquest cas, perdi moltíssima de la riquesa i del coneixement que podria tenir. Llavors, hem de ser conscients que, malgrat que no ens agradi portar la contrària, podem aprendre a expressar-nos de la millor manera possible. Hem de tenir la tranquil·litat de pensar que ens hem expressat bé. I quan algú s’expressa correctament, normalment la gent no es molesta.

LOLA CARRASCO: Doncs ho deixem aquí i recomanem els altres pòdcasts i videopòdcasts que tenim sobre tots aquests temes que tractem amb el Xavi i que estem segurs que us poden servir.

XAVI SAVIN: Gràcies, Lola. Fins la propera. Heu escoltat un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

 

Descripció de l'episodi:

En aquest pòdcast s’explica aquest fenomen, quan una persona experimenta una situació negativa i no compta amb els recursos suficients per gestionar-ho. En conseqüència, comença a pensar que no podrà defensar-se mai davant aquesta mena de situacions. Pot tenir diverses implicacions negatives en la vida diària de les persones, ja que els seus símptomes són: ansietat, depressió, falta de motivació, etc.

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

Benvinguts a AudioFormació, un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

LOLA CARRASCO: En aquesta col·lecció de videopòdcast tractarem de donar-vos a conèixer informació, eines i recursos per fer front als reptes diaris. És important saber com ens sentim, pensem o actuem en el nostre dia a dia i desenvolupar aquelles capacitats que ens poden ajudar a fer front a situacions d’estrès de la millor manera. Avui parlem de l’experiment de la indefensió apresa. Podem arribar a bloquejar-nos davant d’una situació límit? Com et sents quan ho has provat tot i no ha servit per a res? Tot això ens ho explicarà en Xavi Savin, psicòleg general sanitari, i una servidora, Lola Carrasco. Tots dos som els encarregats de donar veu a aquestes píndoles formatives. Hola, Xavi.

XAVI SAVIN: Hola, Lola.

LOLA CARRASCO: Avui parlem i expliquem aquest experiment de la indefensió apresa, quin és el motiu que t’ha fet triar aquest experiment i per quina raó es va dur a terme?

XAVI SAVIN: Els motius són dos. Un, que ho dic amb tot els experiments, perquè és un experiment molt interessant, i és un experiment que va donar molta llum a una de les conductes més freqüents a nivell desadaptatiu que és la indefensió apresa. I l’altre és que té una aplicació directa al nostre dia a dia a la feina.

LOLA CARRASCO: Doncs podríem primer explicar què és la indefensió apresa i d’on sorgeix.

XAVI SAVIN: Molt bé. La indefensió apresa és el fenomen que ens passa quan una persona experimenta aquella sensació de “ja res no puc fer”. És el que succeeix quan intentes amb diferents estratègies solucionar un problema o una dificultat, o aconseguir un resultat concret i per més que ho intentes no aconsegueixes tenir èxit. Llavors es dona aquesta indefensió apresa i la conseqüència és que abandones, és a dir, deixes d’intentar-ho.

LOLA CARRASCO: És la frustració, no? De dir: ja ho he provat tot i ja no hi ha res a fer.

XAVI SAVIN: Sí, com diu el seu nom, indefensió apressa és que jo acabo aprenent, acabo convencent-me que no hi ha res que pugui fer per aconseguir aquell resultat o solucionar aquest problema.

LOLA CARRASCO: I aleshores qui va dur a terme aquest experiment i en què va consistir?

XAVI SAVIN: No me’n recordo qui ho va fer.

LOLA CARRASCO: En Martin Sellingman. Que és considerat el pare de la psicologia moderna.

XAVI SAVIN: Bé, per mi no és el pare de la psicologia moderna.

LOLA CARRASCO: Hem de dir que aquest experiment és una mica cruel. Està fet amb animals que pateixen. Explica’ns com va anar.

XAVI SAVIN: Doncs, l’experiment es va dur a terme amb gossos, amb els quals empatitzem una mica més els que tenim o hem tingut gossos. Jo que n’he tingut i tu que en tens. Llavors hi ha una gàbia on el terra s’electrifica i hi ha una palanca amb la qual el gos pot aconseguir donar-li i aturar l’electrificació. Per tant, quan l’investigador electrifica amb pocs volts el terra, el gos primer fa coses a l’atzar fins que per casualitat aconsegueix pitjar la palanca i fa que el terra deixi d’estar electrificat. Llavors, que això ho ha dit Skinner, s’acaba condicionant. El que fa és: jo m’electrifico, vaig allà i ho paro. Després hi ha un altre animal que té la mateixa situació, però la palanca no funciona. El terra s’electrifica i es desactiva a l’atzar. No hi ha res que pugui fer el gos per aturar això. Això em farà aprendre que no tinc influència sobre el que passa al meu entorn. I també hi ha una tercera gàbia on hi ha un terra electrificat, una petita tanca que es pot saltar fàcilment i a l’altra banda hi ha un terra que no està electrificat. Què fa Sellingman? Electrifica el terra i llavors tinc dos animals que no es veuen. Un que té claríssim que el terra està electrificat i, per tant, marxa. Salta la tanca, se’n va a l’altre costat i arriba a un lloc que no està electrificat. I després hi ha un altre que ha après que el que ell fa no té influència sobre el resultat. Llavors, què fa? Doncs seu i no prova de buscar alternatives. Es deprimeix, s’entristeix moltíssim i acaba fet una boleta suportant el terra electrificat. Això és la indefensió apresa. Què tindrà a veure això en la nostra vida, no?

LOLA CARRASCO: Sí, com ho podem portar al nostre dia a dia, a la nostra feina, per exemple.

XAVI SAVIN: Et fas una idea, no? Quan jo intento una cosa i no me’n surto i ho torno a intentar i ho torno a intentar arriba un moment que em rendeixo. Què hauríem d’aprendre? Jo t’he dit que els gossos estaven separats. Perquè inclús amb indefensió apresa si els poses junts i un veu que l’altre salta a l’altre cantó, també ho faria.

LOLA CARRASCO: Ho faria per imitació, oi?

XAVI SAVIN: Sí, perquè jo puc trobar un model. Això és que hauríem de pensar en un primer moment. És veritat que a vegades les persones intentem una vegada i una altra fer determinades coses, no ens en sortim i el que necessitem és el consell d’un expert, és a dir, el modelatge. I aquest modelatge és veure qui és capaç de fer allò com a mi m’agradaria i d’aquesta manera vaig i li demano ajuda.

LOLA CARRASCO: És clar, buscar en el nostre entorn quines persones ens poden ajudar. Perquè potser ho hem provat tot però sempre hauríem d’estar oberts a veure altres perspectives, altres maneres de fer o altres opcions a les quals no hem arribat. A vegades ens quedem bloquejats i no veiem més, però hi ha més.

XAVI SAVIN: Aleshores el primer de tot és que ens hem d’adonar. Amb tots aquests pòdcast tenim un doble objectiu: el primer és que la persona sàpiga quan s’ha d’esforçar o quan ha de demanar ajuda. Com ho sabrem? Perquè hi ha un malestar significatiu; amb això em sento molt frustrat, o amb aquesta tasca en concret de la meva feina se’m fa una muntanya o només de pensar allò sé que em costarà moltíssim o no ho aconseguiré o no ho faré bé. Aquest malestar significatiu és el primer que em posa alerta. A partir d’aquí afortunadament el treball en equip ens ajuda a aconseguir coses que sols no podríem fer. Per exemple, ho he intentat diverses vegades i busco l’ajuda d’un expert o l’utilitzo de model i el copio. I després a vegades som nosaltres qui ens adonem que hi ha un company o una companya que alguna cosa li costa moltíssim.

LOLA CARRASCO: Doncs que no ens sàpiga greu poder acostar-nos i preguntar si necessiten un cop de mà perquè tiri endavant allò, o donar el nostre suport a aquelles persones que veiem que ho necessiten. Sempre està bé preguntar.

XAVI SAVIN: I no caure en aquesta resignació, en aquesta apatia. Recorda que la tristesa o la frustració ens porta a la inacció. I això el que acaba fent és aquesta “profecia autocomplerta” de “no em sortirà”, “no ho aconseguiré”… Llavors el que acaba passant és que no ho intentem amb prou intensitat.

LOLA CARRASCO: I evidentment allò no surt. No sé si es pot fer prevenció d’això. És a dir, si podríem anar modelant la manera de veure la vida, la feina, les nostres activitats d’una altra manera per evitar aquesta frustració. No sé si en persones que tenen més tendència a aquesta frustració, personalitats, maneres de fer…

XAVI SAVIN: Quan parlàvem de la intel·ligència emocional, un dels aspectes a tractar era la resiliència, que és la capacitat d’insistir. Però no hem d’insistir com qui xoca contra una paret. Hem d’insistir canviant d’estratègia. Aleshores el primer que hauríem de fer és entrenar aquest hàbit cognitiu de la resiliència. Agafar i dir: faré el possible per no necessitar constantment l’aprovació i seré capaç de reforçar-me. Per això et deia que un mateix és qui ha d’identificar aquest model. Llavors si hi ha una cosa que jo sé que m’entristeix o em genera frustració o cada vegada em fa més mandra, com puc saber-ho? Són els “deuria”. Saps les tasques que tens a la feina que devies haver fet fa tres mesos? Doncs aquests “deuria” potser tenen una mica d’indefensió apresa. Llavors jo agafaria cadascun d’aquests “deuria”. Per exemple: devia fer l’informe resum de l’any passat, o devia fer la programació de l’any vinent. Llavors em preguntaria per què estic trigant tant? O bé perquè és una cosa que m’ocuparà molt de temps i em fa mandra deixar-ho a mitges i llavors el que faré serà marcar-me objectius més petits, o bé perquè hi ha un punt d’indefensió apresa i crec que quan ho intenti no me’n sortiré. Si és aquest segon punt, el que he de fer és pensar qui faria això molt bé. I depèn del nivell de confiança que tingui li demanaré que em doni un cop de mà, o em plantejaré com faria ell o ella aquest exercici en concret.

LOLA CARRASCO: Estàs parlant de resiliència. El que passa és que a vegades hem d’aprendre a dir: per aquí això no va, deixem-ho córrer. És a dir, la resiliència no és sempre picar pedra. I això a vegades també és part de la intel·ligència emocional.

XAVI SAVIN: Un ha de saber quines són les seves fortaleses i quines són les seves debilitats. Però deixar-ho córrer no és deixar-ho al calaix.

LOLA CARRASCO: No, no. Deixar-ho córrer és delegar-ho a una altra persona, o a un altre equip o departament, demanar ajuda o dir “fins aquí no podem arribar” i delegar-ho a qui pertoqui. Vull dir, no capficar-nos en què ho hem de fer i ha de sortir encara que ens costi la vida. Que a vegades la gent és resilient, però ho hem de ser fins a un punt.

XAVI SAVIN: Ha d’haver-hi una certa progressió.

LOLA CARRASCO: Si et sembla recordem perquè estem fent aquests pòdcasts.

XAVI SAVIN: Doncs fem aquests pòdcasts perquè entendre el funcionament del comportament i del pensament humà ens ajuda a corregir-lo i millorar-lo.

LOLA CARRASCO: I perquè a vegades no tenim les eines o ni tan sols ens hem plantejat que hi ha maneres, estratègies i eines que ens poden facilitar la vida. Molts cops no ens hi posem per mandra o per desconeixement i que, tu ho expliques molt bé, si detectes que alguna cosa no funciona has de saber que potser es pot fer d’una altra manera per intentar canviar-ho i val la pena recordar-ho.

XAVI SAVIN: Doncs en aquest cas ho recordem: l’indicador, com quasi sempre, és el malestar significatiu. L’indicador serà aquesta feina que a mi em genera tanta preocupació, tant de malestar, tanta mandra i que jo vaig posposant constantment o indefinidament. Aquest és l’indicador. L’estratègia serà veure si jo soc capaç de reflexionar i dir: a veure, abans de continuar això hi hauria alguna cosa que podria fer diferent? I potser jo sol soc capaç d’adonar-me i puc canviar d’estratègia. I si no busco un model o demano ajuda. Ens costa molt demanar ajuda.

LOLA CARRASCO: Perquè a vegades es veu com feblesa i no volem ser febles davant dels altres.

XAVI SAVIN: Però aquest és un error cognitiu perquè quan algú em diu: “Xavi saps com podria fer això?” jo agraeixo que la persona tingui confiança en mi. Una alta cosa és si algú demana ajuda constantment per aprofitar-se. Però si és algú que puntualment m’agafa i em diu “Xavi he vist que tu amb això te’n ensurts, dona’m un cop de mà o explica’m com ho podria fer” doncs és fantàstic.

LOLA CARRASCO: S’hauria de veure com una fortalesa, perquè al final és unir sinergies. On tu no hi arribes hi puc arribar jo. I després el dia que tu ho necessitis ho farem al revés.

XAVI SAVIN: Això sí, el dia que jo ho necessiti has d’estar disponible.

LOLA CARRASCO: Doncs si et sembla ho deixem aquí. Recordem que tenim molts més experiments i altres pòdcasts sobre temes vinculats a la psicologia, a la ment humana i que ens poden ajudar a millorar la nostra feina, la nostra tasca i fins i tot la nostra vida. Gràcies, Xavi.

XAVI SAVIN: Fins a la propera.

Heu escoltat un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

Descripció de l'episodi:

Com afecta la nostra opinió el que ens han dit d'algú abans de conèixer-lo? L'aparença física, la roba, els títols acadèmics… Aquests i d'altres aspectes ens condicionen l'opinió que tenim d'algú fins i tot abans de començar a conèixer a la persona.

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

Benvinguts a AudioFormació, un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

LOLA CARRASCO: En aquesta col·lecció tractarem de donar-vos a conèixer informació, eines i recursos per fer front als reptes diaris. És important saber com ens sentim, pensem o actuem en el nostre dia a dia i desenvolupar aquelles capacitats que ens poden ajudar a fer front a situacions d’estrès de la millor manera. Avui parlarem de l’experiment de l'efecte halo. Com afecta a la nostra opinió el que ens han dit abans de conèixer algú. Tot això ens ho explicarà en Xavi Savin, psicòleg general sanitari, i una servidora, Lola Carrasco, comunicadora. Tots dos som els encarregats de donar veu a aquestes píndoles formatives. Hola, Xavi.

XAVI SAVIN: Hola, Lola.

LOLA CARRASCO: Avui explicarem i parlarem de l’experiment de l’efecte halo. Xavi, quin és el motiu que t’ha fet triat aquest experiment?

XAVI SAVIN: Crec que és un bon experiment que té molta aplicació a la nostra vida personal, professional i familiar. Tracta un aspecte que hauríem de conèixer tots, tant en l’àmbit professional com en el personal.

LOLA CARRASCO: No sé si vols entrar en matèria i explicar en què consisteix aquest experiment.

XAVI SAVIN: Consisteix a prendre consciència que l’aparença física, la roba, els títols acadèmics, i d’altres aspectes condicionen l’opinió que tenim d’algú inclús abans de començar a conèixer a la persona.

LOLA CARRASCO: I què és l’efecte halo?

XAVI SAVIN: És un dels biaixos cognitius més coneguts dins del camp de la psicologia, i que podem observar amb més freqüència a la vida quotidiana. Es tracta de fer una avaluació tendenciosa d’una altra persona basant-nos en les característiques externes d’aquesta. Aquest fenomen psicològic té una gran influència en les nostres relacions socials. Per tant, ha estat objecte d’un ampli i profund estudi per part de la psicologia social.

LOLA CARRASCO: És a dir, que aquesta primera impressió quan veiem una persona, a vegades sense saber res més, ja ens condiciona?

XAVI SAVIN: Vol dir que abans de ser conscient que estem jutjant a una persona ja ho estem fent. Però no només això. També vol dir que la característica que sigui més dominant d’aquesta persona, sigui positiva o negativa, afectarà de forma completa a com perceps les altres conductes que aquesta persona està tenint.

LOLA CARRASCO: Llavors en psicologia això es va detectar o s’intuïa, i per això es va fer aquest experiment, no?

XAVI SAVIN: Sí, hi ha una psicòloga que es diu Judith Langlois, que és una investigadora de la Universitat de Texas, que va recollir un munt de fotografies de cares d’individus de diferents cultures i els hi va ensenyar a un grup d’adults voluntaris que les van puntuar en funció del seu atractiu. Després va mostrar aquestes mateixes fotos a nens nounats d’entre tres i sis mesos, que eren massa petits per estar influenciats per la societat. El que van veure és que aquests nens miraven durant més estona, de manera significativa, les cares dels homes i les dones que eren més atractives.

LOLA CARRASCO: És a dir, que aquests nens, que encara no havien interactuat massa en la seva vida, es fixaven justament, o els hi atreia, el mateix que als adults.

XAVI SAVIN: Això ens permet adonar-nos que hi ha una part d’aquest efecte halo que no està condicionada.

LOLA CARRASCO: És la bellesa clàssica, podríem dir, no?

XAVI SAVIN: És l’asimetria, la manca de trets que puguin ser compatibles amb malalties.

LOLA CARRASCO: Aquesta bellesa grega, com Paul Newman, no?

XAVI SAVIN: Hi ha una fórmula que et dona el percentatge de bellesa que tens, perquè hi ha una part objectiva.

LOLA CARRASCO: D’acord, però, ens has parlat d’altres aspectes que influeixen en aquestes tendències que tenim.

XAVI SAVIN: Parlem en un primer moment de la bellesa perquè és el primer que veig. Si algú és guapo, més que atractiu. Perquè l’atractiu és subjectiu, però la bellesa que estem comentant és objectiva.

LOLA CARRASCO: Això sense entrar en cultures diferents. Perquè a cada cultura hi ha uns trets que atrauen més que d’altres.

XAVI SAVIN: Té a veure amb la simetria i amb la mida de tots els elements de la cara. Que estigui tot ben repartit.

LOLA CARRASCO: Més enllà de la bellesa, quines altres coses ens condicionen?

XAVI SAVIN: Parlem de la bellesa única i exclusivament perquè és el primer tret significatiu de l’efecte halo, perquè és el que veig primer. Però l’efecte halo entra en altres aspectes que tenen a veure amb l’àmbit professional, per exemple.

LOLA CARRASCO: Com aquest experiment que van fer, o no?

XAVI SAVIN: O amb qualsevol altre perquè s’han fet un munt d’experiments sobre l’efecte halo.

LOLA CARRASCO: Això crida molt l’atenció. Doncs explica’ns.

XAVI SAVIN: Quan no coneixem a una persona, les opinions prèvies que ens donin condicionaran la nostra predisposició a considerar-lo d’una manera o d’una altra. Segons el que ens han dit. O sigui, dèiem que la bellesa la veiem de lluny, però de més lluny veiem l’opinió dels altres. Si em diuen: “al departament vindrà una persona nova, estigues al cas amb tal cosa”. Doncs encara no l’hauré vist i ja hauré començat a crear aquest halo.

LOLA CARRASCO: Llavors també depèn de qui em transmet la informació sobre la tercera persona. Si qui m’ho comunica és més proper a mi o li tinc un cert afecte, aquesta influència m’afectarà més.

XAVI SAVIN: És clar, la nostra ment té tendència a buscar tota aquella informació que confirma la teoria inicial. Em caigui bé o no la persona. Si em presenten algú i em diuen: “ja veuràs que simpàtic és”, serà difícil que aquesta persona em caigui malament d’entrada. Però sí que és veritat que en funció de qui em faci aquest comentari la influència serà més significativa o menys. A vegades va bé parar-nos a reflexionar, ja no si em cau bé o em cau malament una persona, sinó veure si té criteris semblants als meus. Potser hi ha algú que em cau molt bé, però no sortiria amb ell perquè no tenim res en comú.

LOLA CARRASCO: O potser una persona és encantadora, però a la feina ens condiciona, ens porta problemes i ens fa endarrerir el treball. Aleshores això és un problema.

XAVI SAVIN: Una cosa que passa sovint, que està relacionada amb això que dius, és que generem una opinió a conseqüència d’un aspecte concret i després ho generalitzem a altres qüestions. Per exemple, una persona pot ser molt simpàtica i alhora molt desendreçada, i a la feina m’és més favorable que sigui endreçat que simpàtic.

LOLA CARRASCO: Llavors, no sé si podem evitar estar condicionats per ser més objectius. O sigui, no condicionar-nos per l’entorn i centrar-nos en que potser amb aquesta persona d’entrada no tenim massa feeling, però hem de reconèixer altres valors i quedar-nos amb això. Per exemple, si a la feina tenim un company eficaç, endreçat, que presenta tot a l’hora, que fa unes presentacions espectaculars, etc., però no tenim massa feeling, treballarem bé amb ell o ella però no anirem a fer cap cafè junts.

XAVI SAVIN: El primer que hem de fer és posar en quarantena les opinions. Pot passar que arribi un nou cap i que em diguin que vagi amb compte amb el seu caràcter fort, per exemple. Llavors quin serà el problema? Si jo m’ho prenc seriosament quan entri aquesta persona notarà distància, notarà fredor, notarà que l’equip no està molt col·laborador. Això pot fer que quan arribi aquesta persona nova pensi: “déu-n'hi-do, quin equip que m’ha tocat!” I tot això es va retroalimentant. Per tant, el primer que hauríem de fer és posar-ho tot en quarantena i a la primera oportunitat que jo tingui de conèixer aquesta persona de primera mà, em faré la següent pregunta: Què em fa pensar que és un mal cap? I què em fa pensar que és un bon cap? Per exemple, el que em fa pensar que és un mal cap és el que m’ha dit el meu company. I el que em fa pensar que és un bon cap és que ha vingut a saludar a tothom, ha somrigut, s’ha interessat, ha preguntat… Llavors entre les dues coses generaré una nova opinió. No vull dir que no tinguem en compte els parers dels companys o dels responsables o de qui sigui. El que vull dir és que ho posem en quarantena i integrem aquesta opinió al que jo estic veient d’aquesta persona.

LOLA CARRASCO: I en el terreny personal ho podríem posar també en pràctica? Ens aniria molt millor la vida si tinguessin en compte l’efecte halo, que no tot el que es veu a primer cop d’ull vol dir que sigui bo i al contrari. Que potser d’entrada no veiem massa clara una cosa i, en canvi, després ens sorprèn.

XAVI SAVIN: L’efecte halo són els prejudicis. I és evident que els prejudicis són dolents. Evidentment, tot canvia si hi ha una persona que parteix d’un risc evident. Per exemple, si algú em diu: “estigues al cas amb aquest individu perquè ha matat tres persones”, doncs ho integraré i vigilaré. Però quan és una opinió com “a mi no em cau bé” o “és un antipàtic”, he de saber que potser és antipàtic amb tu i no per això ho ha de ser amb mi.

LOLA CARRASCO: Hauríem de revisar els nostres prejudicis? A vegades hauríem de pensar: per què aquesta persona em cau malament si veig els seus valors?

XAVI SAVIN: El meu cervell intenta ser eficaç. Que no sempre eficient. Llavors el que intenta és estalviar tanta energia com sigui possible i una manera d’estalviar-la és: si veig això que no m’agrada doncs la persona no m’agrada. Si ve algú i em dona una informació d’una persona, no necessito prendre’m la molèstia de conèixer-la.

LOLA CARRASCO: O sigui que el nostre cervell va per feina, no?

XAVI SAVIN: El nostre cervell vol màxim resultat i mínim esforç. Llavors això acaba generant els prejudicis. “Conec una persona d’aquest barri i aquesta persona no m’agrada, per tant, la gent d’aquest barri no m’agrada.” Evidentment això té un inconvenient enorme. Abans a la selva, de cara a sobreviure, podia anar bé. Per exemple, podíem pensar: “si vaig a un poblat i una persona m’ataca, no m’acostaré més a aquest poblat”. Però ara l’ideal és que ens prenguem la molèstia de conèixer aquesta persona, perquè no hi ha tant de risc. “No vaig al departament financer perquè un dia vaig anar i em van parlar malament.” Doncs no, torna-ho a provar perquè potser aquella persona va tenir un mal dia o potser hi ha un altre company més agradable. Ara, si jo dic que els del Departament financer són tots uns antipàtics, m’estic perdent l’oportunitat de conèixer a deu, dotze o quinze companys.

LOLA CARRASCO: Doncs ho deixem aquí, Xavi. Moltes gràcies per aclarir-nos en escala psicològica que és l’efecte halo i com ens condiciona, sobretot en el món laboral. A vegades pensem que tots els aspectes psicològics s’escapen del món de la feina i no és així. Us recomanem la resta de pòdcasts, que també estan a la vostra disposició, on parlem d’altres conceptes psicològics que us poden ajudar a millorar el vostre entorn laboral. Heu escoltat un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.