El món i la societat en què vivim estan plens de situacions, experiències i controvèrsies que poden portar a qualsevol persona a prendre part en l’àmbit judicial en un moment donat, perquè estem inevitablement exposats a les relacions socials, professionals i comercials, entre altres. Precisament el col·lectiu de la policia, per la seva idiosincràsia professional i la seva proximitat al teixit de la comunitat, es veu constantment exposat a prendre part en processos judicials a conseqüència de les seves intervencions, que per norma general estan subjectes a conflictes de diferent índole. En conseqüència, qualsevol agent, arran d’una actuació policial o del desenvolupament de la seva tasca professional, podrà ser citat a comparèixer davant l’autoritat judicial com a expert (donada la condició del càrrec), testimoni essencial o de referència, perjudicat o investigat per un delicte, la qual cosa determinarà fermament la nostra experiència i perspectiva del món judicial (Martí, P., 2016, p. 1-3).

Declarar en un jutjat no és una tasca fàcil, ja que parlar davant diverses persones i l’autoritat judicial pot resultar incòmode si no tenim adquirides habilitats que ens orientin sobre com ens hem de comportar, expressar i comunicar durant l’acte de declaració.

Paral·lelament, els jutjats en general exigeixen, cada vegada més, implicació, presència i decòrum en les compareixences i declaracions ⁽¹⁾ per part del col·lectiu policial.

Aquest manual pretén donar unes eines bàsiques, senzilles i entenedores de com funciona l’escenari judicial quan els agents de policia han de comparèixer a declarar en un judici, sigui amb el rol que sigui (testimoni, imputat, perit, etc.).

D’aquesta forma, en aquest document, veurem com opera la nostra memòria a l’hora de recuperar la informació que haurem d’exposar en la declaració, com ha de ser el comportament correcte en una seu judicial, com hem d’analitzar més profundament el desenvolupament de les citacions judicials que ens arriben a les comissaries i com s’organitza l’escenari judicial i els òrgans que el componen.

Així mateix, s’exposarà com és d’important la necessitat d’entrenar les habilitats comunicatives per millorar la nostra capacitat de convenciment envers els òrgans judicials, la nostra capacitat de transmetre seguretat i serenitat i la nostra comunicació no verbal, per tal de fixar el nostre autocontrol i detectar els possibles indicadors de l’engany que es poden mostrar de forma involuntària en la comunicació no verbal. Totes aquestes habilitats que cal aprendre han estat extretes d’experiències de professionals i consultes de continguts científics en aquesta matèria, que de ben segur podrem incorporar a les nostres experiències personals i professionals.

Veurem també de forma succinta els trets bàsics del dret processal, que ens ajudaran a entendre millor com funciona la gestió entre els jutjats i la policia.

Per finalitzar, analitzarem la importància de preparar l’abans, el durant i el després d’un judici, i més quan ens trobem davant la denúncia d’un agent, situació en la qual s’exigeix una exhaustiva preparació de la declaració davant l’autoritat judicial.

D’aquesta forma, el manual s’estructura en tres parts:

1. La psicologia del testimoni: En aquesta part es parlarà dels mecanismes de retenció de la informació en el nostre cervell i la recuperació del record en la nostra memòria. També es parlarà sobre la tendència errònia d’associació entre confiança i exactitud de la declaració en l’àmbit judicial. Finalment, observarem la importància que té en la tasca policial el treball de camp previ mitjançant la constància de les dades i els fets en les actes, minutes, declaracions i fulls de camp per a la posterior recuperació de la informació en la preparació de l’interrogatori del procés judicial.
2. Elements que avaluen la credibilitat en la declaració: En aquest apartat es planteja la importància de la presència i la imatge personal quan es compareix a declarar davant els diferents operadors judicials. En efecte, es donarà tota una sèrie de recomanacions molt útils per a la preparació de l’interrogatori. Per tant, també repassarem els objectius dels operadors jurídics i les categories processals, i els criteris legals i jurisprudencials que valoren la prova i que posteriorment determinen el contingut de la sentència.
3. Estratègies bàsiques en la preparació d’un judici: Finalment, la tercera part se centra en la preparació del l’interrogatori mitjançant el maneig de les actituds personals i les habilitats comunicatives, les quals han de desenvolupar-se mitjançant un pla estratègic que treballi tres etapes: l’abans, el durant i el després de l’interrogatori. En aquest apartat també s’ha dedicat una part a l’observació de les diferents sales de vistes com a part essencial de la preparació del judici.

En els apartats següents es desenvoluparan les qüestions fonamentals per a la comprensió i preparació d’un interrogatori en una seu judicial:

• L’emmagatzematge i la recuperació de la informació és un procés important: quan els agents han de declarar, necessiten recuperar al màxim de dades possible sobre l’actuació per tal de poder argumentar i explicar amb seguretat el seu testimoniatge.

• En l’àmbit policial, una de les claus per poder recuperar amb el temps la informació és que els agents hagin fet un eficient treball de camp mitjançant les actes i altres documents emplenats al lloc dels fets.

• S’han de conèixer quins són els criteris o requisits exigits en la jurisprudència per a la valoració de la credibilitat de la declaració d’un testimoni: la versemblança, la incredibilitat subjectiva i la persistència en la incriminació.

• Per a l’eficàcia i eficiència d’una bona declaració és condició sine qua non la preparació per a l’interrogatori en les seves diferents etapes:
  • Abans: conèixer i entendre les característiques per les quals hem estat citats en un jutjat, i també els drets i les obligacions del rol pel qual ens han instat.
  • Durant: preparar les possibles preguntes que ens podran fer els diferents operadors judicials i treballar elements com la imatge i la comunicació verbal i no verbal de forma integral.
  • Després: fer una valoració final de com s’ha materialitzat la declaració, fase molt important per extreure aprenentatge de l’experiència.

• Conèixer la sala de vistes on es desenvoluparà l’interrogatori és un element important per desenvolupar una declaració amb més tranquil·litat i confiança gràcies a l’habituació prèvia de l’entorn judicial.

L’estudi i l’aplicació de la psicologia del testimoni (en endavant PT) és una disciplina que cada vegada esdevé més important a l’esfera judicial, donada la necessitat de col·laboració interdisciplinària entre l’àmbit jurídic i la psicologia, ja que ambdues disciplines s’ocupen de la conducta humana (De la Fuente, J., 2016a, p. 8). Aquesta recent i estreta col·laboració s’ha materialitzat en la psicologia jurídica, formada bàsicament en les esferes de psicologia policial, psicologia penitenciària, victimologia, criminologia, mediació i psicologia judicial i forense (en la qual hi ha inclosa la PT). Estudis com els de William Stern (1910) van concloure que en mètodes interrogatius els juristes han d’adquirir més coneixements sobre psicologia per tal d’evitar errors en el desenvolupament de la seva tasca professional (Ovejero, A., 209, p. 23-24).

Quan un professional és citat per declarar és perquè manifesti sobre com ha viscut o presenciat uns fets. El cas és que aquesta citació pot arribar molt temps després que hagi transcorregut l’actuació, la qual cosa implica que la part citada hagi oblidat part d’aquesta informació. Com més temps transcorre entre el fet i la seva explicació més fàcil és que la informació sigui oblidada o alterada.

D’aquí es desprèn la importància d’aquestes dues reflexions:

• Per una banda, és molt important que els professionals deixin ben explicats i descrits els elements rellevants del que ha succeït a l’actuació mitjançant les actes de declaració dels testimonis, la minuta policial dels agents actuants i les actes importants que en un moment donat poden actuar com a prova de càrrec (com pot arribar a ser el cas d’una acta de simptomatologia).
• Per altra banda, és molt important que els agents de policia realitzin una lectura exhaustiva de l’atestat policial, i sobretot de la minuta policial, abans d’anar a declarar, i encara més quan ha passat molt temps entre el fet i la declaració en una seu judicial. Mitjançant aquesta lectura, recuperem informació valuosa per a la compareixença i la manifestació davant els diferents operadors judicials.

La memòria té un funcionament complex basat en la codificació, l’emmagatzematge i la recuperació de la informació.

Gràcies als sentits, la informació pot entrar al nostre cervell perquè sigui finalment emmagatzemada, tot i que hi ha una part de la informació que es perd.

Segons apunta Javier de la Fuente (2016a, p. 19), la psicologia científica ha demostrat que la memòria és un procés multifacultatiu i es tracta “d’un conjunt de sistemes que desenvolupen una gran varietat de processos cognitius”.

Primer de tot, hem de distingir que existeixen tres tipus de memòria, que operen en els processos de codificació, emmagatzematge i recuperació (Ibáñez, J., 2009, p. 70) de la informació:

• Memòria sensorial (MS): Opera mitjançant els sentits, bàsicament l’oïda i la vista. Aquesta genera una representació holística de durada breu, la qual cosa duu a terme el procés de selecció dels elements més rellevants quan els estímuls són breus.


• Memòria de treball (MT): És la memòria en la qual la informació que percebem es codifica mitjançant el maneig (processos cognitius complexos) dels continguts seleccionats. Té la funció d’emmagatzemar temporalment la informació i processar de forma simultània les dades mitjançant la transformació, manipulació i recombinació de la informació. Aquest procés s’aconsegueix per l’executiu central basat en l’atenció, que distribueix els recursos abans remarcats. La MT activa i rep els continguts de l’anomenada memòria a llarg termini, que veurem en el punt següent.

• Memòria a llarg termini (MLT): És la memòria en la qual el sistema d’emmagatzematge és més gran. Està formada alhora per uns altres dos tipus de memòries o subsistemes:
• Memòria declarativa (MD): és la que s’entén com a informació que podem expressar de forma verbal amb facilitat, a la qual tenim un accés conscient. Alhora està formada per:
• La memòria semàntica, que respon a aquell coneixement general caracteritzat per conceptes concrets i categòrics que descriuen el món: esquemes, significats, interpretacions, etc. És a dir, no està lligada a informació relativa a criteris espacio-temporals.
• La memòria episòdica, formada per capítols concrets (anècdotes, vivències, situacions) dels quals tenim records; per aquest motiu, aquesta memòria és important per a la disciplina de la PT.

• Memòria no declarativa (MND): és el sistema d’execució relacionat amb habilitats que es desenvolupen de forma automàtica. És l’estratègia cognitiva que passa desapercebuda perquè representa habilitats adquirides de forma gradual amb execució d’assaig-error, per exemple, conduir, anar en bicicleta, nedar, etc. En definitiva, està formada per informació de la qual no tenim gaire consciència i no es pot expressar fàcilment (al contrari de la MD).



Amb aquestes definicions observem que els processos de memòria són complexos i que la memòria esquematitza la informació.

La psicologia científica ha mostrat que:

(…) en la memòria es produeixen contínuament tot un seguit de processos de caràcter constructiu i reconstructiu que fan que la informació que mantenim en la nostra memòria estigui en un procés de transformació contínua (De la Fuente, J., 2016a, p.27).

En definitiva, la memòria es constructiva perquè codifica allò que observem, vivim i experimentem, i és reconstructiva perquè transforma la informació quan és guardada, i també quan és recuperada, fent ús d’analogies reals dels conceptes o bé cercant allò que té similitud amb els conceptes que volem expressar verbalment (De la Fuente, J., 2016a, p. 28). Aquesta bipolaritat de la memòria (és constructiva i alhora reconstructiva) es deu al fet que, quan es codifica la informació, els processos de classificació es veuen sotmesos a:

• Procediments de selecció dels elements més rellevants.
• L’abstracció, mitjançant la qual es tendeix a compilar aspectes més semàntics.
• La interpretació, que simplifica de forma global les dades i omple aquells buits amb esquemes
• La integració de la informació interna i externa per tal de formar representacions úniques.

“El olvido, interessant article d’A. L. Manzanero sobre l’oblit i les teories que expliquen què fa possible la pèrdua o decaïment de la informació en la memòria.

Tal com veurem, un dels elements que els jutges i els tribunals valoren és la credibilitat basada en els requisits de versemblança, incredibilitat subjectiva i persistència en la incriminació. Per aquest motiu, els operadors judicials valoren que la declaració es realitzi amb seguretat i confiança, i no amb actitud dubitativa, desídia i manca d’informació. De fet, en un interessant estudi de Cutler, Penrod i Dexter (1990), es va demostrar, mitjançant un seguit de jurats simulats filmats amb vídeo, que els membres del jurat estaven més influïts per la confiança del testimoni que no pas per l’exactitud.

En efecte, la seguretat o confiança en la declaració és un element important perquè els receptors policials i jurídics valorin la manifestació com a creïble, però no és un predictor absolut d’exactitud. Tal com Carballal fa referència a la teoria de la huella desenvolupada per H. Ebbinhaus, entre les seves conclusions trobem que “la sinceritat subjectiva no garanteix la veritat objectiva” (Carballal, 2009, p.9).

Això és un fet que els estudiosos de la PT reclamen que es tingui en compte i s’abordi amb professionalitat per deixar de banda creences de la psicologia popular:

Cal tenir en compte aquesta idea tan arrelada en el fet que, quan es prepari una declaració en un judici, és necessari tenir en consideració la importància de projectar una manifestació segura als operadors judicials, amb contundència però alhora continguda i amb autocontrol (Martí, P., 2016, p. 34).

A continuació observarem resumidament quins factors incideixen en la credibilitat d’un testimoni des de la perspectiva de la PT.

Tal com hem apuntat anteriorment, l’àmbit judicial està impregnat en certs aspectes de la psicologia popular. Per aquest motiu, les decisions i els judicis, en certa forma, estan influïts pel coneixement de la memòria pròpia (coneguda com a “metamemòria”).

A continuació enumerem els elements o la informació que la comunitat científica té en consideració per avaluar l’exactitud i la credibilitat d’un testimoni, tal com apunta De la Fuente (2016b, p.43):

• Les condicions d’observació: es valora com afecten la il·luminació, la distància, l’ansietat, la grandària de la sala i el temps d’exposició davant el fet.
• La coherència en el relat: designa el grau d’acord entre les diferents informacions del testimoni i les contradiccions, que donen indicis de manca de credibilitat, fins i tot quan es dóna entre els mateixos testimonis. Hem de citar i diferenciar els termes següents:
  • Incoherència: quan existeixen contradiccions entre un mateix testimoni, o entre un o més testimonis.
  • Inconsistència: quan hi ha informació que apareix i desapareix en les declaracions d’un testimoni. És a dir, hi ha informació que s’esmenta en una primera declaració d’un testimoni (per exemple, en la fase d’instrucció del procés penal), però no s’esmenta en la declaració del judici oral.
• Els biaixos de resposta: serien qualssevol dels indicis que facin sospitar als operadors que en les diferents parts de la declaració existeixen altres factors externs als processos pròpiament necessaris per al record. Es pot exemplificar amb un dels requisits marcats per la jurisprudència: que no es percebi en les respostes l’existència de mòbils espuris (enemistat entre qui declara i la persona contra la qual declara).

Un testimoni deshonest està estretament lligat a una voluntat d’enganyar (grau d’intencionalitat). Tal com apunta Paul Ekman (2009, p. 27-30):

Existeixen diverses formes o tècniques per detectar la mentida a través de l’ús de diferents mecanismes, com per exemple el polígraf (no reconegut com a prova en la majoria de països), l’activitat cerebral i la dilatació pupil·lar (difícil de poder valorar en determinats contextos).

A continuació enumerem dos sistemes de detecció mitjançant indicadors:

• Observació dels canvis conductuals no verbals, impulsat principalment per Paul Ekman i que empra l’eina de recerca anomenada Facial Action Coding System (FACS), la qual es basa en un sistema de codificació de l’acció del rostre a partir de variables que denoten l’excés emocional en el subjecte observat (Ekman també observa la possible sobrecàrrega cognitiva als seus estudis). En general, es valoren diferents indicadors, com: durada de l’expressió; coherència entre l’expressió facial i allò manifestat; asimetria facial; moviments involuntaris de la cara (com riure); canvis en la tonalitat de la veu; accions com gratar-se el coll, el nas o l’orella intensament; orientació de la mirada; canvis de ritme en el discurs; esquivament de la mirada; sudoració; sequedat a la gola; parpalleig excessiu, etc.

A continuació es mostra un quadre on es pot observar la interpretació dels moviments oculars segons el patró de Richard Bandler (psicòleg dels Estats Units, cofundador -amb John Grinder- de la tècnica coneguda com la programació neurolingüística, PNL):

• Avaluació de produccions verbals, basat en sistemes d’anàlisi de la validesa en la declaració (Statement validity analysis, SVA⁽²⁾), d’Steller, (1989) i sistemes d’anàlisi de la fiabilitat mitjançant altres sistemes (Criteria-Based Content Analysis, CBCA), d’Steller i Köhnken, per a l’avaluació de les declaracions de menors víctimes d’abusos sexuals. No obstant això, Arce i Fariña (2005) han proposat el Sistema de Evaluación Global (SEG), amb el qual han dissenyat un procediment més acurat per a la detecció de la mentida i l’engany en els processos judicials, basat en els dos sistemes abans esmentats i adaptat al sistema judicial espanyol.

Hem comprovat de forma succinta la complexitat dels processos d’emmagatzematge i recuperació de la informació. Quan la recuperem per donar-li una utilitat, com és el cas de la declaració, és important poder-ne obtenir el contingut complet, perquè a partir d’aquí es podrà preparar amb antelació la manifestació per al dia de la celebració del judici.

S’ha comprovat que en els processos d’emmagatzematge de la informació es perden les dades que no han estat ateses. Per tant, atès que les dades que guardem a la nostra memòria es troben també en procés de transformació quan es recuperen, és necessari que els professionals que han de declarar realitzin un treball de transcripció dels fets, al més aviat possible i com més acurat millor, una vegada hagi finalitzat l’actuació.

La solució professional que el col·lectiu policial té per abordar aquesta incidència de la memòria és el que s’anomena treball de camp, és a dir, la confecció dels documents escrits que es realitzen in situ o posteriorment a l’actuació.

En efecte, aquest treball de camp, basat en l’escriptura i la captació d’imatges, o qualsevol altre element que permeti recaptar informació rellevant de l’actuació, té les següents utilitats concretes:

• Donar fe d’allò que ha passat en un moment donat, en una data i una hora concretes. És la prova que els agents han estat allà, han vist, han escoltat, han observat, han comprovat i han parlat amb determinades persones sobre el fet que motiva la seva presència en un lloc concret.
• Recopilar informació important, d’interès i d’utilitat sobre els fets, de forma que permeti en el temps la continuació de gestions: valorar si el fet és constitutiu d’infracció, fer treball d’investigació, adreçar els fets a altres organismes perquè en tinguin coneixement, etc.
• Ésser el testimoni escrit dels agents, que els permeti recuperar la informació rellevant en un moment posterior, quan aquests la necessitin per declarar sobre els fets, ja sigui com a testimonis, investigats, perits o qualsevol altre rol pel qual hagin estat citats judicialment.

Els documents sobre els quals reflectirem aquest treball de camp i que ens serviran per guardar i recuperar la informació són diversos:

• Minuta policial amb detinguts o sense
• Acta de declaració voluntària de testimonis, perjudicats, víctimes…
• Acta de simptomatologia
• Reportatge fotogràfic
• Acta oberta/genèrica
• Actes de comprovació de danys en vehicles i immobles
• Acta d’inspecció ocular
• Acta de cadena de custòdia d’objectes i mostres
• Acta d’immobilització de vehicle
• Acta de negativa a sotmetre’s a les proves d’alcoholèmia
• Informe tècnic d’accident
• Acta de lliurament de menor
• Comunicat mèdic
• Factures, rebuts i comprovants
• Qualsevol altra acta o document en el qual es pugui reflectir informació important de gestions i que pugui contenir dades perifèriques que en un futur puguin certificar allò que manifestin els agents.

Recuperar la informació probablement oblidada mitjançant la lectura de l’atestat i la minuta policial dels agents permetrà preparar millor la declaració, ja que la informació es podrà recuperar i interioritzar, i per tant, facilitarà un discurs en la declaració més segur i fluïd.

És molt important que abans d’anar a declarar, una vegada citats, fem una còpia de l’atestat, o bé només la còpia de la minuta policial si observem que és suficient per tenir preparada la nostra declaració. L’atestat o la minuta policial s’haurà de llegir amb atenció, i caldrà memoritzar aquelles dades o circumstàncies que es considerin rellevants per realitzar una bona i segura declaració al jutjat.

No es recomana llegir l’atestat o la minuta policial tot just abans de declarar, ja que aquesta circumstància podria atabalar qui declara per la quantitat de dades i detalls per memoritzar en un espai molt curt de temps. Aleshores, és millor llegir les actes amb temps per poder assumir bé les circumstàncies i anticipar-se a les possibles preguntes que ens puguin fer els lletrats o l’autoritat judicial en el procés de la declaració.

L’agent de policia s’ha d’adaptar contínuament a les circumstàncies legals que es desprenen d’un procés judicial del qual pugui formar part. Per aquest motiu, ha de tenir present que els operadors judicials segurament li exigiran molt més quant a la seva conducta que a qualsevol altre ciutadà.

A continuació parlarem dels elements que els professionals del col·lectiu policial han de tenir en compte, ja que els jutges i tribunals els tenen presents per avaluar la credibilitat de qui declara.

Els professionals de policia estan normalment sotmesos a una imatge corporativa que unifica els criteris de presència davant qualsevol ciutadà. El motiu és que la ciutadania, i qualsevol altre col·lectiu, ha de poder identificar i localitzar visualment un agent de policia en qualsevol lloc i moment. A més, en la formació bàsica de les acadèmies de policia s’incideix en la cura de la presència física del servidor públic i en el fet que la seva uniformitat unifica la imatge de la policia com un col·lectiu professional i com a servei públic de qualitat adreçat a tota la ciutadania.

Ara bé, quan els professionals han estat citats per comparèixer a declarar en una sala, majoritàriament no assistiran amb la uniformitat reglamentària. Per tant, és imprescindible que a la roba particular de caràcter civil es traslladi també l’exigència d’una bona presència física.

Tal com apunta Martín Agraz (2016, p. 32) “no es pot donar la imatge de deixadesa, abandonament, desídia o indiferència, i més quan un està essent jutjat”. Aquests elements poden influir de forma negativa en la valoració que faci de nosaltres l’operador judicial.

També s’ha de tenir en consideració que avui dia qualsevol persona disposa d’un telèfon mòbil, la qual cosa implica que els professionals, en el desenvolupament de les seves funcions, han de tenir present que els poden fer fotografies o gravacions en vídeo que posteriorment poden ser una prova en un jutjat. Quan existeixen imatges d’un fet, hi ha més probabilitats que esdevinguin judicis mediàtics, creixi l’interès del públic i, amb ell, els prejudicis i les crítiques, que no faran més que generar més tensió i pèrdua de serenitat en les persones implicades quan s’han de confrontar en el judici. Això és una cosa que les parts hauran de tenir present, ja que, com estableix l’article 682 de la Llei d’enjudiciament criminal⁽³⁾ (la qual ens parla de la publicitat en els debats), la restricció de la presència dels mitjans de comunicació en les sessions del judici podrà -potestativament- acordar-se o no, per la qual cosa s’haurà de preveure la manca d’intimitat en el procés i la necessitat d’estar prèviament preparats per a aquesta situació (Agraz, M., 2016, p. 70-73).

A banda d’això, s’ha de tenir present que en l’àmbit judicial és important mostrar una bona presència física quan una part està implicada en el procés, perquè aquesta comportarà el que es coneix com l’efecte halo⁽⁴⁾ que consisteix a generalitzar una bona valoració d’un factor concret, que és extrapolat a altres (Urcola, J. L., 2010, p. 400). Autors com Sigman defineixen aquest efecte com un vici en el sistema de decisió present en tots els àmbits de la vida, inclosa la justícia, perquè ningú pot escapar d’aquest efecte. Com a exemple, explica que davant un conjunt idèntic de condicions, els jutges són més indulgents amb les persones més atractives (Sigman, M., 2015).

En la psicologia social s’han elaborat teories amb relació a la comunicació persuasiva, per tal de comprendre com avalua la credibilitat una persona llega en PT. Aquesta comunicació ha estat estudi d’àmbits relacionats amb la publicitat i el màrqueting (De la Fuente, J., 2016b, p. 55). Alguns estudis han demostrat que la nostra valoració sobre la credibilitat d’un testimoni honest pot haver estat motivada tant per elements evidents i conscients com per elements aliens a la situació.

Tenint en compte les qüestions abans esmentades, facilitem els elements que cal tenir en compte amb relació a la imatge personal en el context d’una declaració judicial:

Vestimenta

• Es recomana vestir roba neta i de tall clàssic.
• Cal adaptar la roba a l’actuació o al motiu pel qual s’ha estat denunciat o encausat.
  • Si la citació és com a investigat o encausat per motiu de lesions o abús d’autoritat, es recomana roba ampla i decorosa, mai estreta i que marqui la musculatura.
  • Si per exemple és una reclamació de diners per motiu de divorci, els lletrats aconsellen no portar complements ostentosos o de luxe ni joies.
• És recomanable portar roba o bé totalment negra o bé totalment blanca en la part superior, ja que amb aquests colors les suors queden més dissimulades. En efecte, hem de procurar que les reaccions fisiològiques, com per exemple la suor, quedin dissimulades, ja que són un indicador d’inseguretat, por o nerviosisme; i si el jutge o lletrat ho detecten, poden interpretar que hi ha una manca de veracitat en la nostra argumentació.
• No s’han de portar a la sala ulleres de sol que amaguin la mirada, l’estat d’ànim o les emocions.
• És prohibit assistir a la declaració amb roba molt informal, com pantalons curts, bermudes, xancles, banyador o samarreta amb tirants insinuants, o mostrar tatuatges o pírcings, bosses de platja, joieria vulgar, etc.
• Cal portar bossa de mà discreta. Mai s’ha d’endreçar a la sala de vistes.
• S’ha de valorar la conveniència de portar aquells complements que donin més veracitat a la nostra aparença personal⁽⁵⁾: ulleres, anell de casat, roba d’estil més clàssic, etc.
• Cal portar el mòbil silenciat o apagat.

Aparença física

• Mostrar evidència d’higiene personal.
• Portar els cabells endreçats.
• Per a les persones amb tendència a suar molt, es recomana la depilació per evitar sudoració excessiva que es traslladi a la roba (millor que aquesta sigui ampla).

Comportament

• No mastegar xiclet. Encara que pugui calmar els nervis en aquell moment, dóna mala imatge.
• Controlar els mecanismes reflexos: es recomana inhibir la tos, els esternuts i els badalls. Si no es poden evitar, s’ha de posar la mà davant la boca (mostra d’educació i maneres).

• Intentar controlar els tics nerviosos o contraccions nervioses involuntàries, per exemple, parpelleig repetitiu, contraccions ràpides de les cames, gestos, etc.
• Mostrar relaxació i tranquil·litat, mai inquietud o nervis.
• Guardar silenci: a la sala segurament se sentiran arguments amb els quals no s’estarà d’acord, a la qual cosa es recomana mantenir-se en silenci i no proferir comentaris, gestos o sons amb la boca que expressin disgust o queixa.

En aquest punt donarem un seguit d’observacions i consells que el col·lectiu de la policia ha de tenir en consideració quan declara davant una sala o en contextos similars.

Sobre els operadors judicials:

• Recordem sempre que quan un jutge investiga i posteriorment encausa una persona és perquè observa que existeixen indicis objectius d’infracció penal, i per aquest motiu demanarà que la persona encartada comparegui per esclarir els fets.
• En un judici qui dirigeix la sala de vistes és l’autoritat judicial, no el lletrat. Per tant, no sempre s’haurà de contestar totes les preguntes d’un advocat, perquè qui determina la conveniència o no de les preguntes és el jutge.

• En diverses ponències s’ha pogut desprendre que fer referència al jutge anomenant-lo Il·lustre Senyor (I. Sr.) és una acció que no sempre agrada (això també es pot extrapolar quan instruïm diligències policials i en la confecció de la minuta policial). Es proposa que ens adrecem al jutge com a Vostra Senyoria, o que en fem referència en tercera persona com l’autoritat judicial.
• Sempre mostrarem més respecte a l’autoritat judicial si responem les preguntes que ens formulen els lletrats dirigint la mirada al jutge.
• Quan declarem a la sala, és millor declarar en l’idioma en el qual parla el jutge. Recordem que és ell qui hem de convèncer.
• És aconsellable deixar uns segons abans de contestar una pregunta per si de cas el jutge la considera impertinent.
• La defensa no busca que el testimoni quedi en ridícul, sinó la seva contradicció.
• Si anem en qualitat d’investigats o encausats i el nostre advocat inicia una protesta en un moment donat, callarem.
• Cada vegada hi ha més advocats especialitzats en diferents temàtiques i tipus de demandes. És per aquest motiu que existeixen lletrats ben preparats i qualificats en qüestions relacionades amb l’àmbit antisistema i pel que fa als procediments policials. És factible que en un judici demanin al declarant que expliqui el contingut d’un PNT (procediment normalitzat de treball) en concret.
• És positiu per als agents que han de declarar que coneguin (amb relació a la trajectòria professional i personal) la persona que dirigirà la sala del jutjat o el tribunal on declararan. No oblidem que les autoritats judicials són persones, i ens ajudarà moltíssim saber les seves particularitats i els seus interessos. Aquesta mateixa acció estratègica és de gran utilitat per a la figura del lletrat, ja que l’ajuda a percebre el tarannà de l’autoritat judicial i li permet preparar de forma més fluida i eficient l’interrogatori .
• L’autoritat judicial pot demanar que se li faciliti el nom i el cognom quan es comparegui en qualitat d’investigat o encausat.
• L’autoritat judicial sempre esperarà que les declaracions dels agents de policia siguin més assertives i clares.
• Generalment, quan la sala és dirigida per una jutgessa i aquesta ha d’escoltar les declaracions d’agents femenines, les expectatives que l’autoritat judicial té envers aquestes agents són més grans, ja que una jutgessa espera generalment que l’agent femenina sigui més professional, conseqüent i assertiva.

Sobre les declaracions múltiples:

• Encara que en algun cas concret diversos agents vagin a declarar en grup, recordem que sempre hauran de declarar individualment allò que hagin vist o presenciat dels fets que motiven el judici.
• En els judicis on vagin a declarar diversos agents de policia citats com a testimonis i l’autoritat judicial els permeti entrar lliurement sense un torn preestablert, és recomanable que entri a declarar primer l’agent que millor argumenti i s’expressi, ja que des d’un principi donarà a l’actuació més credibilitat i, per tant, és més probable que a l’interrogatori “s’ofegui” menys els agents que entrin amb posterioritat.

Sobre les declaracions relacionades amb fets concrets:

• Quan instruïm un fet per una negativa penal, és convenient descriure com la persona ha dut a terme la seva negativa a sotmetre’s a la prova, si per activa/agressiva o bé per passiva. També serà eficient argumentar de forma clara (també que hagi estat correctament especificat a la minuta) que la persona va ser informada del procediment, que s’hi va negar explícitament i que va ser informada de les conseqüències de la negativa i de la reiteració de no sotmetre’s a la prova, en virtut del que descriu l’article 383 del Codi penal i la doctrina respecte a la negativa.

• Cal tenir present, per exemple en actuacions complexes o en alcoholèmies, que s’han d’esmentar els insults que ens diguin els denunciats, explicar com s’han produït les escomeses si n’hi ha hagut i descriure per què la persona anava beguda.
• Quan declarem sobre una actuació amb menors, és recomanable sempre plantejar l’actuació amb la perspectiva de protegir-los, tinguin el rol que tinguin, per tal de preservar la seva integritat física i psíquica.
• En les darreres consultes realitzades en l’àmbit jurídic amb relació a les citacions d’agents per motiu d’un accident de trànsit, concreten que els agents en aquests casos solen ser citats amb el rol de testimoni o perit, ja que a la sala s’ha de declarar segons la categoria amb la qual s’ha estat citat, i d’aquesta forma a l’interrogatori es garanteix que el declarant pugui respondre a les preguntes tenint en compte ambdues categories.
• En els casos d’accidents en els quals la sala pressuposi que el declarant va presenciar els fets (quan en realitat no va ser així), s’ha d’aclarir des d’un principi que no en va ser testimoni i que va arribar posteriorment al lloc dels fets per tal d’evitar que el jutge desconfiï.
• Hem de ser respectuosos i evitar emprar argot, nomenclàtors o codificacions pròpies de la policia durant la declaració en una seu judicial, ja que els òrgans que han d’escoltar la declaració no estan familiaritzats amb aquesta terminologia. L’únic que s’aconseguirà és que interrompin per preguntar el seu significat o bé que posteriorment formulin més preguntes.
• Recordem que els agents de l’autoritat tenen la presumpció de veracitat a nivell administratiu, però no a nivell penal; és per aquest motiu que hem d’anar a declarar als judicis, per tal que amb les nostres argumentacions, mitjans de proves i indicis es demostri la veracitat de la nostra declaració.
• Els agents, per aquesta condició que tenen, sempre denunciaran atribuint el rol d’investigat als presumptes responsables dels fets que hagin pogut ser constitutius d’un delicte penal. Qui té la veritable capacitat d’encausar una persona per un delicte és el jutge, ja que és aquest qui dicta aquesta condició en l’avenç processal cap al procediment abreujat.
• Els testimonis, ja siguin agents o ciutadans, per norma general, sempre entraran per separat a declarar per tal de no influir-se els uns als altres en les seves declaracions. Els jutjats demanen que es respecti el silenci en el moment d’encreuament de testimonis i no es comenti el que s’ha explicat en la declaració particular.
• Cal vigilar si abans d’entrar a declarar anem a fer un cafè al bar que hi sol haver al costat del jutjat. Mai sabem qui pot estar escoltant els nostres comentaris sobre l’actuació i altres dades rellevants sobre els fets: pot ser el jutge que dirigirà el judici, l’advocat defensor, el Ministeri Fiscal, etc.
• Cal tenir molta habilitat amb les qüestions relatives a les reclamacions per lesions, com per exemple les lesions i baixes esdevingudes per una fuetada. S’han sabut casos en els quals algun jutge ha demanat a la persona afectada que li digui l’hora per tal de comprovar la seva afectació real per la lesió. Aquest tipus d’actuacions es fan per tal de comprovar la veracitat de les declaracions i el grau d’afectació arran de la lesió.
• Quan a un agent se li pren declaració per unes diligències prèvies (instrucció, no judici), sempre s’ha de llegir el document de declaració abans de signar-lo, ja que a la persona que escriu li pot resultar impossible transcriure literalment tot el que s’ha declarat i, per tant, el resum pot no reflectir la idea o les paraules que en un principi es volien transmetre. Si es detecten errors, cal demanar que es modifiqui el document abans de signar-lo.

Sobre la formulació de preguntes i respostes:

• En el context d’una actuació en la qual es va intervenir envers una persona que ha estat descrita com a “nerviosa” o “fora de si”, s’ha de tenir present que el lletrat o lletrada ens pot preguntar: “La va voler tranquil·litzar?”. Ara bé, aquí s’haurà de predir que acte seguit amb seguretat preguntaran: “Com?”. S’haurà de tenir molt ben preparada l’argumentació que descrigui l’articulació dels mitjans i recursos que es van intentar aplicar per tranquil·litzar la persona.
• Cal estar molt atents quan es comencen a formular preguntes per declarar, i cal ser molt àgils amb les preguntes enganyoses que ja pressuposen fets. Un exemple podria ser: “Aleshores, primer el va detenir; en segon lloc, què va fer?”. En aquest cas el lletrat ens està induint a afirmar una forma de procedir que no s’ajusta a com van succeir els fets, i es pressuposa que podem haver portat a terme la detenció sense una motivació clara i sense seguir el procediment d’informació dels drets de la persona detinguda.
• Si al declarant se li formula una pregunta amb dos enunciats, haurà de contestar cada pregunta per separat i no contestar precipitadament “sí” a totes, ja que es pot donar el cas que només es quedi amb la segona formulació i pot caure en contradicció fàcilment.
• Mai respondrem a la formulació de preguntes que no entenem. Molt de compte amb les formulacions que comencin amb: “No és més cert que…”.
• Cal mentalitzar-se que s’ha de deixar d’emprar la resposta de manual, com per exemple “vam usar la força mínima indispensable”, ja que en ser tan emprada resta credibilitat quan l’expressem a la nostra declaració sobre una detenció. És coherent fer-ne ús en alguns textos escrits, però a l’hora de declarar cal ser curosos perquè ens podrien demanar que ho expliquéssim de forma més aclaridora.
• Les respostes s’han de donar de forma oral durant la declaració d’un judici. No obstant això, l’autoritat judicial pot demanar que se li facilitin determinades dades per escrit quan es tractin punts complicats o difícils de descriure.

El fet de no preparar curosament un interrogatori, tant en el context d’instrucció del procés com al judici oral, pot comportar conseqüències negatives en el declarant. Cal llegir atentament el contingut de l’atestat per tal de preveure les matèries, les actituds i les argumentacions que s’haurien de dur a terme. La preparació prèvia evita les inconsistències en la declaració i les contradiccions entre les declaracions de les parts citades a declarar. La preparació es materialitza finalment en seguretat i confiança, la qual cosa permet que les argumentacions convencin més eficientment l’autoritat judicial.

La preparació d’un interrogatori no només és una tasca de l’agent de policia que ha de comparèixer a declarar durant el procés judicial; també és una part del procés que ha de ser preparada per part dels diferents operadors jurídics. A continuació veiem quin rol adopten altres operadors jurídics envers la declaració en aquest procés segons Miguel Ángel Soria Verde (2006, p. 69):

• El jutge. Adopta un objectiu diferent de l’interrogatori segons en quina fase del procés penal es trobi:
  • El jutge, en la fase d’instrucció, té com a objectiu obtenir al màxim possible de dades sobre el delicte que s’ha comès i que ha motivat l’inici del procés penal, i en funció de les dades que reculli, voldrà obtenir la confessió de la persona investigada (informació valuosa), motiu pel qual el seu rol com a interrogador serà directe i molt actiu.
  • El jutge que enjudicia -jutge de sala- ha de garantir que en el moment del judici hi ha totes les proves que s’han de valorar, ja que ha d’avaluar la culpabilitat (i el seu grau) o la innocència de la persona encausada. La recerca de la confessió de culpabilitat passa a un segon terme, i és un element que es té en compte. La imparcialitat com a jutjador implica que adopti un rol més passiu que el jutge d’instrucció, ja que haurà de fer una valoració final de totes les proves de forma integral.

• El fiscal. El rol del Ministeri Fiscal és sempre el mateix, tant a la fase d’instrucció com a la del judici oral. Per a aquest operador la confessió del presumpte autor a l’interrogatori policial i judicial és un element essencial que respon al seu rol inherent d’acusació, també a partir de les proves de què es disposa.

• L’advocat defensor de la part acusada. Durant el judici oral realitzarà un contrainterrogatori al seu client referent a qüestions sobre les quals va ser interrogat prèviament pel fiscal, i també sobre d’altres que haurien de ser tingudes en compte per la sala com a argumentacions per a la seva defensa. És un rol jurídic contraposat al de l’acusació; per aquest motiu, en les seves argumentacions voldrà donar una visió diferent de les proves, dels resultats de l’interrogatori, i desvirtuar aquelles diligències o proves en les quals hagi trobat incoherències perquè l’òrgan jutjador les tingui presents a l’hora de valorar-les conjuntament.

Per preparar amb eficiència l’interrogatori que els diferents operadors judicials poden formular, cal conèixer primer quins tipus de preguntes poden arribar a fer.

Per entendre la filosofia d’interrogatori que es pretén en una sala de vistes, s’ha de recordar què ens professen diferents articles de la LeCrim (Ley de enjuiciamiento criminal):

• L’article 389 estableix que l’objecte de les preguntes ha de ser esbrinar els fets⁽⁶⁾ i el grau de participació del processat i de les altres persones implicades. Per tant, exigeix que les preguntes siguin directes, i mai formulades de forma capciosa o suggestiva, o emprant les coaccions o les amenaces.
• L’article 390 exigeix l’oralitat de les respostes, tot i que en el període d’instrucció el jutge pot sol·licitar en presència de les parts implicades que es faciliti per escrit l’aclariment de punts difícils d’explicar i la consulta d’anotacions.
• L’article 392 fa referència al fet que el processat refusi contestar o fingeixi estar boig, sord o mut, per la qual cosa el jutge instructor haurà d’advertir el declarant. Tot i això, es continuarà amb la instrucció del procés, encara que les circumstàncies de la suposada patologia seran posteriorment investigades per a la seva verificació.
• L’article 396 deixa molt clar que en cap cas podrà proferir-se al processat càrrecs ni reconvencions, la qual cosa implica que no se’l podrà castigar per alguna cosa que hagi expressat.
• L’article 439 expressa que a la figura del testimoni no se li faran preguntes capcioses ni suggestives, ni es podrà emprar la coacció, l’engany, promeses ni artificis per obligar-lo o induir-lo a declarar en un determinat sentit.

• L’article 709 estableix que qui presideix la sala no permetrà que el testimoni contesti a preguntes capcioses, suggestives o impertinents, de la mateixa manera que podrà adoptar les mesures per evitar que es formulin a la víctima preguntes innecessàries que facin al·lusió a la seva vida privada i que no tinguin rellevància pel fet delictiu enjudiciat, si no és que el jutge o el tribunal consideren el contrari per valorar els fets o la credibilitat de la declaració. Si es donés el cas que es formulessin, la figura que presideix impedirà que siguin contestades, encara que constaran en l’acta. Per norma general, els jutges rebutgen aquestes preguntes quan les perceben. Tot i això, sempre se’n pot passar per alt alguna, per la qual cosa s’haurà d’estar atent a l’interrogatori per detectar-les.

Una vegada observat el que ens diu la norma processal sobre aquesta qüestió, a continuació es descriu el tipus i el significat d’aquestes preguntes tan previstes i “prohibides” en l’àmbit jurídic:

• Preguntes suggeridores: són aquelles formulacions que suggereixen una resposta perquè sigui donada per l’interrogat. La inducció a la resposta es materialitza perquè la informació és implícita en la mateixa pregunta. No és un tipus de pregunta permesa perquè treu espontaneïtat al discurs i insinua informació. No obstant això, és un recurs emprat pels lletrats de la defensa i l’acusació, i cal reconèixer-les per saber confrontar-les. Exemples: “L’arma era una navalla o un punyal?” o “Vostè continuava agredint la víctima mentre li posava les manilles?”. En aquesta darrera dóna per suposat que en la col·locació de les manilles s’estava agredint la víctima, en comptes de preguntar com es va realitzar la detenció o com es van posar les manilles. Davant aquesta afirmació en forma de pregunta, haurem de dir que en cap moment se la va agredir quan se li van col·locar les manilles.

• Preguntes capcioses: Tenen com a objectiu confondre i induir a l’error la persona interrogada. Aquest tipus de formulació incorpora informació suposada a l’actuació, ja que la resposta que convida a donar a l’interrogat és aquella que no diria si la pregunta s’hagués fet de forma normal (directa, tal com s’ha vist que exigeix la LeCrim). Exemples: “Quan vostès van agredir el Sr. López a l’interior del bar, quantes persones hi havia al taulell?”. En el moment que contesti el nombre de persones que hi havia al taulell, el declarant estarà admetent la primera part de la formulació: que va agredir el Sr. López.

• Preguntes impertinents: Són les preguntes que no guarden cap relació amb l’objecte del plet. Estan fora de lloc i la majoria de vegades guarden relació amb qüestions de caràcter personal (tal com hem vist a l’article 709 de la LeCrim). Això no significa que el jutge no pugui preguntar si la persona processada ha estat amb anterioritat investigada, encausada o condemnada per fets diferents, ja que aquesta formulació està permesa en virtut del que estableix l’article 388 de la LeCrim.⁽⁷⁾ Un exemple seria que en un judici sobre un delicte contra la seguretat del trànsit es pregunti a l’encausat si alguna vegada s’ha barallat amb la parella.

De la Fuente (2016b, p. 17) apunta que, mitjançant la formulació de preguntes suggeridores o capcioses per part de l’interrogador, es pot induir amb molta facilitat nova informació en la resposta del testimoni, ja que la nova informació està continguda en les mateixes preguntes.

Uns altres tipus de preguntes que són factibles de ser emprades pels operadors jurídics per tal d’obtenir informació són:

• Preguntes obertes: conviden l’interrogat a fer un discurs lliure sobre allò que se li pregunta i faciliten la proporció d’informació més extensa i espontània. Exemple: “Podria explicar què va passar el dia dels fets?”.

• Preguntes tancades: conviden a donar una resposta curta, concisa i concreta. Exemple: “És vostè el titular del vehicle accidentat?”.

Les preguntes compostes i especulatives també s’han de saber identificar per tal que no arrosseguin el declarant a respostes que el puguin perjudicar per comissió:

• Preguntes compostes: són aquelles que contenen dues o més preguntes alhora, la qual cosa pot atabalar l’interrogat. Quan apareixen s’ha de demanar que es formulin separadament, i si s’optés per contestar-les en primera instància, s’ha de deixar molt ben especificat quina part es contesta. Exemple: “Quina formació ha tingut en matèria de trànsit, i quina ha estat la seva formació especialitzada en accidents de trànsit?”.

• Preguntes especulatives: són aquelles que generen una hipòtesi. Són perilloses perquè poden conduir a respostes arriscades i comprometedores. Exemples: “Si vostè no hagués entrat a l’habitació, la persona no s’hauria suïcidat?”, “Si el SEM hagués arribat abans, viuria la persona?”.

Soria Verde (2006, p. 60) enumera altres tipus de preguntes que també s’han de tenir presents als interrogatoris de sala:

• Pregunta informativa: té per objectiu obtenir informació especialitzada i obliga l’interrogat a pensar, ja que haurà de parlar sobre coneixements de què disposa, o bé haurà de donar una resposta amb relació a respostes que s’han donat amb anterioritat. És un tipus de pregunta que es formula als perits. Exemple: “Quins elements han impedit que no es pogués obtenir el resultat d’ADN de l’analítica?”.

• Pregunta generalitzant: és un tipus de pregunta que formula el lletrat al seu client, perquè la funció d’aquest recurs és afavorir la confiança del defensat, alhora que incrementa la confiança dipositada de qui interroga. S’insta a percebre informació no relacionada amb el fet jutjat, la qual cosa comporta saber formular-la en el moment oportú. Exemple: “Quants anys fa que vostè treballa a la unitat de proximitat de la policia?”.

• Pregunta estimulant: convida a l’interrogat a respondre, motiu pel qual ho haurà de fer amb precaució si, qui la formula, és el lletrat de la part contrària. Exemple: “Una persona amb la seva trajectòria i experiència, ens podrà donar una explicació lògica dels motius pels quals…?”.

• Pregunta ambígua: que comporta una resposta perjudicial per l’interrogat sigui quina sigui la resposta finalment escollida. Exemple: “Estava distret o no havia pres les mesures de prevenció suficients?”.

• Pregunta contradictòria: demana a la persona interrogada resoldre una contradicció, real o no, identificada normalment pel lletrat. Exemple: “Com és que ha explicat que… i ara manifesta taxativament que…?”.

• Pregunta esbiaixada: és el tipus de preguntes que comencen amb l’afegitó “No és més cert que…?”, les quals fan que la resposta segueixi el fil conductor que proposa l’interrogador. Aquest afegitó s’empra molt per formular preguntes capcioses i suggestives. Si no es comprèn la pregunta, s’ha de demanar que l’interrogador la reformuli fins que es comprengui concretament la informació que vol.

Altres tipus de preguntes previstes en la PT per als interrogatoris, classificades segons el nivell de suggeriment d’informació (mostrat a continuació de mínim a màxim grau de suggestió), van ser elaborades per William Stern (De la Fuente, J., 2016b, p. 68) i són:

• Preguntes determinatives: les que s’inicien amb un pronom interrogatiu. Exemple: “Què va passar?”.
• Preguntes disjuntives imperfectes: són formulacions en les quals es presenten dues alternatives al declarant sense excloure’n una tercera. Exemple: “Va passar al pati o a la via pública?”. El testimoni pot contestar que va succeir a l’interior de l’aula.
• Preguntes disjuntives perfectes: són les que forcen el testimoni a triar entre dues opcions concretes. Exemple: “La furgoneta es va saltar el semàfor?”.
• Preguntes amb expectativa: són les formulacions que impliquen l’expectativa moderada d’una resposta concreta. Exemple: “No us vau sentir intimidats?”.
• Preguntes implicatives: són les interrogacions que presumeixen algun element que en realitat el testimoni no ha esmentat. Exemple: “Quan us amenaçava, us va mostrar una navalla, oi?”. Quan l’objecte no ha estat esmentat pel testimoni.
• Preguntes consecutives: són les qüestions que es formulen sobre l’assimilació d’informació suggerida per una pregunta anterior. Exemple: “La navalla era gran?”.

El que queda clar de tot plegat és que, per tal d’abordar totes aquestes qüestions, caldrà que l’interrogat hagi preparat amb profunditat la declaració i, en el cas d’haver estat citat com a investigat, haurà d’haver preparat molt bé amb el lletrat totes aquestes possibles preguntes per saber confrontar-les a la sala.

Una altra qüestió important en la preparació de l’interrogatori és que la persona que hagi de declarar sàpiga en quina qualitat ho ha de fer, és a dir, en quina condició processal haurà de basar la seva declaració i la seva defensa. A continuació mostrem de forma esquemàtica les categories processals per les quals els agents poden ser citats en un judici.

Condició modificada per la LO 13/2015, de 5 d’octubre, que modifica l’article 118 de la LeCrim.

• Pot passar per diferents fases: denunciat, investigat, encausat, acusat o processat.

• Se li atribueix l’autoria o participació en un delicte.

• Segons estableix l’article 520.2 de la LeCrim, tindrà dret a:
  • Ser informat immediatament per escrit dels fets concrets que se li imputen.
  • Guardar silenci, no declarar si no ho desitja ni contestar preguntes i limitar-se a declarar davant el jutge. També a l’ius tacendi, és a dir, dret al silenci de la persona investigada sigui la fase processal que sigui, el qual serà positiu o negatiu per a la defensa segons el context.⁽⁸⁾
  • No declarar contra si mateix i no confessar-se culpable.
  • Designar un advocat i ser assistit sense demora injustificada. Se li ha de comunicar per telèfon, o videoconferència en els casos en què la persona hagi estat detinguda. Podrà entrevistar-se reservadament amb el lletrat fins i tot abans de declarar davant la policia. Durant les declaracions, haurà de fer-ho en presència del lletrat.
  • En cas que hagi estat detingut, accedir als elements de les actuacions que siguin indispensables per impugnar la legalitat de la detenció o privació de llibertat.
  • Posar en coneixement d’un familiar o de la persona que desitgi el motiu de la detenció i el lloc de custòdia en el qual es troba privat de llibertat en qualsevol moment. A més, les persones estrangeres poden demanar comunicar-ho a la seva oficina consular.
  • Comunicar-se telefònicament sense dilacions amb una tercera persona de la seva elecció (en presència d’un policia o funcionari designat per l’autoritat judicial).
  • Ser visitat per les autoritats consulars del seu país, a comunicar-s’hi i a mantenir-hi correspondència.
  • Ser assistit gratuïtament per un intèrpret si es tracta d’una persona estrangera que no comprengui ni parli la llengua oficial, o de persones amb discapacitats auditives i dificultats en el llenguatge.
  • Ser reconegut per un metge forense o substitut legal.
  • Rebre assistència jurídica gratuïta.
  • Reconèixer la capacitat del lletrat de poder intervenir en les diligències de declaració del detingut, en les diligències de reconeixement de què sigui objecte i en les diligències de reconstrucció de fets en les quals participi el detingut, en virtut del punt 6.b) de l’article 520.
  • Declarar tantes vegades com vulgui durant el procés de la causa (article 400 de la LeCrim).
  • Tenir la darrera paraula, en virtut a l’article 739 de la LeCrim. Aquest dret s’ha d’emprar amb conseqüència, ja que pot actuar tant en benefici com en contra de la persona que exerceix el dret.

• Cal recordar que, en virtut d’allò establert a l’article 487 de la LeCrim, la persona investigada que ha estat citada té l’obligació de comparèixer davant l’autoritat per la qual ha estat requerida. Si no compareix sense una causa justificada, es podrà ordenar la seva detenció. Per aquest motiu, s’ha de comunicar formalment i amb antelació la no compareixença.

• Recomanació: Ha de llegir sempre la declaració que es faci al jutjat abans de signar-la.

Les obligacions i drets de la persona com a testimoni estan recollides en el 5è capítol de la LeCrim, el qual es titula “De las declaraciones de los testigos” (articles del 410 al 450).

Pel que fa a les obligacions:

• Els testimonis tenen l’obligació de comparèixer i declarar sobre les qüestions que se’ls preguntin amb relació als fets, tal com s’estableix a l’article 410 de la LeCrim. No obstant això, segons l’article 416 de la mateixa Llei, les figures amb especial vinculació al testimoni estan dispensades de l’obligació de declarar: els familiars directes del processat, el seu lletrat i els intèrprets de les conversacions mantingudes amb la persona investigada. La incompareixença injustificada, recollida a l’article 420, comporta la imposició d’una sanció econòmica (de 200 a 5.000 euros), i la persistència en la incompareixença pot derivar en un delicte d’obstrucció a la justícia, en virtut de l’article 463.1 del Codi penal. Les mateixes conseqüències comportarà la negativa a declarar. No podran ser obligats a declarar com a testimonis, en referència a l’article 417:
  1. Els eclesiàstics i ministres dels cultes dissidents sobre els fets que els siguin revelats en l'exercici de les funcions del seu ministeri.
  2. Els funcionaris públics, tant civils com militars de qualsevol classe, quan no puguin declarar sense violar el secret que per raó dels seus càrrecs estiguin obligats a guardar o quan, procedint en virtut d'obediència deguda, no siguin autoritzats pel seu superior jeràrquic a prestar la declaració que se'ls demani.
  3. Les persones incapacitades físicament o moralment.

• L’article 433 estableix que els testimonis majors d'edat penal han de prestar jurament (en nom del Déu amb relació a la religió que practiquin, tal com estableix l’article 434) o promesa (davant la llei) de dir tot el que sàpiguen (la veritat) respecte al que els sigui preguntat, i que el jutge està obligat a informar-los, en un llenguatge clar i comprensible, de l'obligació que tenen de ser veraços i de la possibilitat d'incórrer en un delicte de fals testimoni en causa criminal.

• Els testimonis estan obligats a dir la veritat (si no, se’ls atribuirà un delicte de fals testimoni).

Amb relació als drets:

• Cal tenir en compte que el rol de testimoni també pot coincidir amb el rol de denunciant o perjudicat. En el cas que així sigui, serà d’aplicació el que s’estableix als articles 109 i 110, els qual fan referència als oferiments d’accions de la part ofesa: “En l'acte de rebre declaració pel jutge l'ofès que tingui la capacitat legal necessària, el secretari judicial l'ha d'instruir del dret que té de mostrar-se part en el procés i renunciar o no a la restitució de la cosa, reparació del dany i indemnització del perjudici causat pel fet punible. Així mateix, li informarà dels drets recollits en la legislació vigent; pot delegar aquesta funció en personal especialitzat en l'assistència a víctimes”. Les modificacions operades amb la Llei 4/2015 impliquen les diferències entre les accions penals i civils que s’han d’exercir conjuntament o separadament, i les accions comportaran la informació de les reclamacions que podran fer (compensació econòmica pels perjudicis patits): manifestar que s’ha quedat assabentat, manifestar que no es vol reclamar res (renúncia irrevocable), exercir només l’acció penal (preceptius l’advocat i el procurador) i fer reclamacions mitjançant la reserva d’accions civils.
• En el cas dels agents de l’autoritat com a testimonis en l'exercici de les seves funcions, serà suficient per a la seva identificació el número del seu registre personal (TIP) i la unitat administrativa a la qual estan adscrits, segons el que disposa el 1r paràgraf de l’article 436 de la LeCrim.
• El testimoni té dret a narrar sense interrupcions els fets pels quals declari (2n paràgraf de l’article 436 de la LeCrim). No obstant això, el jutge podrà formular preguntes que esclareixin els fets.
• Cal diferenciar:
  1. Testimoni de referència: el que no ha presenciat un fet però n’ha pogut tenir coneixement per altres persones, de les quals haurà de facilitar tota la informació de la notícia (article 710 de la LeCrim).
  2. Testimoni directe: el que presencia els fets.
  3. Testimoni de càrrec: és aquell que pot aportar els elements o requisits jurídics suficients al jutge per justificar la condemna d’una persona.
• Recomanació: El testimoni ha de llegir sempre la declaració que es faci al jutjat abans de signar-la.

• Comporta denúncia recíproca entre les parts.
  • Denunciat-denunciant.
  • Perjudicat-investigat.
• Evidència de la voluntat de constar en el procés com a víctima dels fets.
• Elements que cal tenir en compte:
  • Si la citació que ens arriba no especifica en qualitat de què se’ns cita, cal demanar-ho al jutjat abans de comparèixer.
  • Si en el mateix moment de l’inici de la celebració del judici es comunica a l’agent de policia (citat prèviament com a denunciant) que també és denunciat perquè la part contrària ha presentat una denúncia en contra seva, s’hauria de demanar la suspensió del judici per tal que es faciliti el trasllat de denúncia i es pugui avaluar si és necessària l’assistència d’un lletrat.

Figura prevista al capítol VII de la LeCrim sobre l’informe pericial (de l’article 456 al 485).

• Obligacions:
  • L’article 462 estableix l’obligació de comparèixer davant el manament del jutge, a excepció que s’estigui impedit de forma justificada.
  • En virtut de l’article 420, es preveuen les mateixes conseqüències atribuïdes als testimonis: sanció econòmica i probable persecució per obstrucció a la justícia.
  • L’article 478 estableix que l’informe pericial ha de comprendre, si és possible: la descripció i l’estat de la persona o objecte que examini, la relació detallada de les operacions practicades i les conclusions. En definitiva, obliga a dir la veritat i posicionar-se d’acord amb als seus coneixements i la seva experiència.
  • L’article 483 estableix que el perit ha de contestar i aclarir les preguntes que el jutge estimi pertinents. Les respostes es faran constar a l’informe del perit.

• Drets
  • L’article 465 estableix el dret del perit a reclamar els honoraris i les indemnitzacions que siguin justos si no té, en concepte de perit, retribució fixa satisfeta per l'Estat, per la província o pel municipi.

• Consideracions:
  • En les pericials que efectuïn els agents de l’autoritat i en les quals s’intervingui amb cadenes de custòdia, cal que aquestes estiguin ben realitzades i referenciades.
  • Per norma general, en les valoracions finals, el jutge tindrà en consideració tant els continguts dels informes com la forma com els ha exposat el perit; per tant, el concepte del convenciment en aquest cas també pren importància.
  • En les alcoholèmies,⁽¹⁰⁾ cal que practiquin amb meticulositat la prova pericial amb l’etilòmetre, de la qual s’extreuen els tiquets, i també la redacció minuciosa de l’acta de simptomatologia (A21), en virtut del que estableix l’article 379.2.
  • Quant als accidents de trànsit, s’exigeix dels agents que reflecteixin bé quines han estat les causes i variables de l’accident, i també les gestions i proves practicades en la instrucció de l’atestat.
  • En les citacions amb doble condició de testimoni/perit, és un fet usual, ja que citar un professional només per un rol comporta declarar en la condició en la qual s’ha estat citat.

Quan un jutge o un tribunal ha de prendre una decisió per dictar una sentència, ha de passar per un procés intern de valoració de les diligències i les proves que han estat practicades, amb l’objectiu de reflexionar si aquestes poden convèncer i determinar si s’han d’acceptar o descartar. Aquest raonament mental (Martí, P., 2016, p. 61) és traslladat de forma escrita per l’òrgan jutjador al document de sentència, en la qual ha d’exposar la raó per la qual ha decidit condemnar o absoldre la persona jutjada. La valoració d’allò que un jutge o tribunal observa en la sala, i que després es trasllada a la sentència com una valoració basada en els principis d’immediació -que l’article 741 de la LeCrim descriu-, difícilment serà revisable en fases posteriors. Precisament l’article citat abans invoca en la figura del jutge la lliure valoració de la prova la qual ha de ser raonada i motivada. Fernández León, en al·lusió a J.M. Chozas Alonso, estableix que la LeCrim ofereix mecanismes pràctics per facilitar al Jutge/Tribunal el control de la veracitat o fiabilitat de les declaracions dels testimonis, veiem-ne alguns exemples:

• Ordenar l’obtenció d’informes pericials de caràcter psicològic per comprovar la fiabilitat d’un testimoni.
• Les preguntes obligatòries de formulari; lliure exposició dels fets per part del testimoni, i la coherència, absència de la qual permetrà a l’òrgan jutjador formular preguntes per esclarir i depurar els conceptes foscos o poc clars (436 i 708.1 de la LeCrim).
• El control dels testimonis de referència, en la qual estableix que els testimonis de referència hauran de proporcionar la informació sobre l’origen de la noticia i la persona que els hi va proporcionar la informació (710 de la LeCrim).
• Valoració de la no comunicació entre els testimonis i altres persones, del la qual es desprèn la necessitat de preservar pur el testimoniatge abans de declarar (article 704 de la LeCrim), i el manteniment d’un ordre en l'entrada a la sala per declarar (705 de la LeCrim), així com de la possibilitat que el president pugui alterar l’ordre del torn de la declaració a instància de part si així determina que s’esclariran els fets o es garantirà el descobriment de la veritat (701 de la LeCrim).
• Valoració conjunta de totes les proves.

La Llei d’enjudiciament civil (LeC), per exemple, estableix en el seu article 363 la limitació del nombre de testimonis, quant a què les parts podran proposar els testimonis que estimin necessaris, però si excedeixen de tres, les costes corren a càrrec de la part que els hagi presentat. A banda, també es contempla els elements derivats de l'observació directa del testimoni quan declara: Eloqüència en les argumentacions, comunicació verbal i no verbal, autocontrol sobre els estats d'ànim, etc. Segons aquest mateix autor, l’article 376 de la LeC destaca els elements pels quals es guia el precepte rector de la valoració de la prova testifical: la raó de ciència que guarda relació amb que la declaració del testimoni acrediti situacions fàctiques o coneixement dels fets; les circumstàncies concurrents, les quals fan referència a la relació que guarda el testimoni amb les parts i els fets en referència als quals declara, i la formulació de tatxes en relació al testimoni que poden posar en sobreavís al jutge en relació a la parcialitat d’aquest primer. La lectura del conjunt de tots aquests criteris són el punt de partida dels elements valorats per part de l’Autoritat judicial: que els fets manifestats pels testimonis siguin creïbles, veritables i coherents, narrats amb ordre i cronologia perquè nodreixen d’elocució les respostes a l’interrogatori.

Sumat aquest principi d’immediació, s’han de tenir presents els següents criteris, marcats per la jurisprudència i la normativa vigent:

• Requisits indispensables per valorar la credibilitat d’un testimoni. El Tribunal Suprem admet que la declaració de la part denunciant pot ser suficient per destruir la presumpció d’innocència, però exigeix la concurrència d’una sèrie de requisits, els quals van ser descrits a l’STS del 29 d’abril de 1997⁽¹¹⁾ d’aquesta forma:
• La persistència en la declaració/incriminació, la qual s’ha de mantenir sense ambigüitats ni contradiccions. Perquè concorri, han de persistir les mateixes dades o informacions en les diferents declaracions.
• L'absència d’incredibilitat subjectiva, tenint en compte les relacions prèvies entre l’acusat i la víctima, que permeti excloure l’existència en la segona de mòbils espuris reprotxables d’enemistat, ressentiment o venjança.
• La versemblança, la qual se sustenta en la constància de les corroboracions perifèriques de caràcter objectiu, és a dir, documents i proves que corroborin la veritat dels fets, com per exemple, un comunicat mèdic de lesions, una acta de simptomatologia, tiquets d’alcoholímetre, comprovació de danys, etc.


• Sobre la declaració dels agents de l’autoritat:
• L’STS 383/2010, de 5 de maig, assenyala, en referència al valor d’agents de l’autoritat, que a les sentències del TS 1227/2006, de 15 de desembre, i 767/2009, de 16 de juliol, es recorda que a l’article 717 de la LeCrim les declaracions de les autoritats i els funcionaris de la Policia Judicial tindran el valor de declaracions testificals apreciables segons les regles del criteri racional.
• L’STS de 2/4/96 estableix que les declaracions testificals en el plenari dels agents de la policia sobre els fets de coneixement propi, en estar prestades amb les garanties processals de l’acte, constitueixen prova de càrrec, apte i suficient, per enervar la presumpció d’innocència.
• L’STS de 2/12/98 ens diu que la declaració dels agents de policia prestada amb les garanties d’immediatesa, contradicció i publicitat és prova hàbil i suficient per desvirtuar la presumpció d’innocència. La seva valoració, en contrast amb la resta de proves, correspon al tribunal d’instància, ja que la rellevància del judici oral resideix en la possibilitat que té el jutge de percebre directament les proves que es practiquin, que en el cas de la prova testifical pren més importància en poder discernir les condicions del testimoni, l’origen del seu coneixement i la seva capacitat de comprensió de la realitat, la qual cosa, en definitiva, resumeix la força de convicció dels seus testimonis.
• Respecte al dret fonamental a la presumpció d’innocència, hem de recordar que l’article 24.2 de la Constitució espanyola consagra l’exigència en aquest dret que els pronunciaments condemnatoris s’han d’argumentar basant-se en les proves de càrrec. Es podria donar la circumstància d’absència de prova de càrrec perquè:
• La prova de càrrec sigui inexistent.
• La prova existent sigui declarada com a nul·la de ple dret (per exemple perquè vulnera un altre dret).

D’això es desprèn que s’exigeix una mínima activitat probatòria en l’acta del judici, la qual ha de respondre als criteris racionals de la pròpia consciència i no s’ha de confondre amb el principi d’in dubio pro reo, ja que descriu una circumstància diferent. Aquí sí que existeix prova, però amb l’existència d’un mínim de dubte la persona acusada ha de quedar absolta.

• La valoració conjunta de la prova seria la forma com es materialitzaria en la sentència dictada pel jutge la valoració conjunta de totes les proves que han estat practicades, és a dir, és una valoració holística del jutge de tots els elements observats en el procés. Aquesta valoració conjunta implica que el jutjador ha de justificar els motius pels quals ha decidit descartar unes proves i acceptar-ne unes altres, que resulten finalment necessàries per a la condemna o absolució de la persona. El jutge no només argumentarà sobre les proves, sinó que també ho haurà de fer sobre les contradiccions entre les manifestacions de les persones o les proves de caràcter personal que hagi detectat i sobre la manca o contradicció d’altres proves. La motivació és preceptiva, ja que, si aquesta manca serà susceptible d’anul·lació en una segona instància o revisió de tribunals superiors (Martí, P., 2016, p. 68).

La nostra imatge com a professionals de la seguretat pública en el context de les declaracions judicials no només s’acota a la sala on declarem. Aquesta imatge de professionalitat, tal com ja hem esmentat al principi, els agents han de procurar assumir-la en totes les actuacions, en previsió de com es pugui esdevenir finalment el servei: pot acabar en un procés penal.

Segons apunta Francisco José Gómez Macià⁽¹²⁾ en algunes de les seves ponències formatives, una premissa que els professionals de la policia han de tenir ben assumida quan hagin de preparar una declaració i posteriorment l’hagin de dur a terme és: “maximizar lo bueno y minimizar lo malo”.

En el punt següent, continuant la línia estratègica de Francisco Gómez Macià, es proposa que els professionals que hagin de preparar un judici elaborin i treballin un planning de preparació de la declaració o defensa que s’estructuri seguint tres parts cronològiques diferenciades amb relació a la celebració de la declaració: l’abans, el durant i el després. Aquesta planificació haurà de treballar i potenciar les actituds personals i les habilitats comunicatives del professional i preparar-lo en previsió del que es pugui trobar el dia de la celebració del judici o la declaració en la sala de vistes.

Precisament, aquesta planificació i preparació psicològica comporta també que el professional estigui familiaritzat amb l’espai on es desenvoluparà la celebració del judici. Per aquest motiu s’ha cregut indispensable dedicar una part d’aquest manual a conèixer les diferents sales de vistes on poden ser citats a comparèixer.

Com ja hem indicat amb anterioritat, la preparació d’un judici comença quan redactem la minuta policial i instruïm la resta d’actes i diligències. Per tant, haurem de tenir present en la instrucció dels fets que en un futur, quan hàgim de preparar l’abans, necessitarem que allò que va quedar redactat ens ajudi a recuperar i recordar tant l’acció com la conducta. L’escrit de la minuta policial ens ha de permetre recordar les dades dels fets correctament, fins i tot després de molts anys. S’ha de reflectir allò que és rellevant per a l’enjudiciament, i és per això que, en les accions formatives relacionades amb l’elaboració de documents policials i la instrucció d’atestats, cal que s’incideixi en la redacció dels continguts, tenint presents els requisits que comporten les infraccions penals, que haurien de ser posteriorment sotmeses a un procés.

Seguint la línia de Fernández León (Fernández León, 2014), es tractaria de planificar la preparació del judici com si estiguessim davant d'un projecte, amb uns objectius ben marcats. La planificació estructurada pròpia dels projectes comporta un millor assoliment dels objectius definits (preparar la línia de defensa i l’interrogatori de les parts) amb plena eficiència, així com la disminució de riscos (inseguretat, nerviosisme i dubtes d’últim moment). Determina que la preparació del judici oral comporta tota una sèrie d’accions, com per exemple l’estudi dels documents rectors del cas, l’anàlisi de l’audiència prèvia, l’examen de la part i els testimonis, així com, fer un retorn o valoració després de la celebració del judici -feedback-, per comprovar si s’han consolidat els objectius marcats. Així mateix i donat que el policia majoritàrimanet declara en qualitat de testimoni o com a part, l'estratègia preparatòria del cas ha de ser realitzada també per aquest professional. Durant la preparació els agents hauran d’assistir a reunions, llegir documents, repassar l’atestat amb antelació suficient, preguntar al lletrat els dubtes i inquietuds i prendre les notes que calguin per repassar els elements essencials dels cas (projecte) que s’estigui configurant. Si l’objectiu del lletrat és intervenir en l’acte del judici amb professionalitat i aconseguir un resultat el més afavoridor possible als interessos de la part que hi representa, l’objectiu de l'agent de policia serà fer una declaració ben preparada, amb actitud de seguretat, que les argumentacions siguin coherents i convincents i vèncer el possible pànic escènic durant el judici oral.

Gomez Macià recomana en les seves exposicions que abans d’assistir a una compareixença en el Jutjat o la celebració d’un judici s’ha de tenir present els següents aspectes:

A.- Saber quines predileccions i particularitats té cada jutge i fiscal pot resultar una òptima estratègia a l’hora de parlar i millorar la capacitat de convenciment. Per al lletrat és indispensable el coneixement del Jutge que dirigirà l’acte del judici oral (Fernández León, 2014), de fet és d’obligat compliment informar-se durant el projecte de preparació del judici, de les múltiples qüestions que caracteritzen al jutge per intuir com es desenvoluparà el judici i, d’aquesta manera, poder reaccionar, dominar el transcurs del judici i auto controlar-se. Aquest coneixement del Jutge -des de les perspectives processals i emocionals - abasta molts aspectes: Si el Jutge sol formular preguntes a les parts i/o testimonis, si sol declarar preguntes com a impertinents, observar la forma de dirigir la sala, permissivitat d’interrogatoris extensos, si dóna explicacions a les parts sobre els aspectes processals, etc. Per aquest motiu, i sobre tot davant els judicis orals de casos complexos o en declaracions de parts amb rol d’encausat, cal que el policia estigui informat i preparat de les particularitats de l’Autoritat Judicial que dirigirà o presidirà la sala.

B.- Cal tenir a mà el telèfon del jutjat que hagi citat per si s’hagués de comunicar un retard a l’hora d’arribar a la declaració (si al professional li ha sorgit un servei urgent en cas d’estar de servei, si es troba amb un accident o una retenció de trànsit de camí als jutjats, etc.).

C.- Així mateix, els autors abans citats, consideren d’obligat compliment visitar les sales o jutjats que no es coneixen, o bé si és la primera vegada que es declara en aquestes. Aquest acte preparatori permetrà declarar amb més tranquil·litat i seguretat.

D.- Cal valorar i estar preparats per al supòsit que hi hagi pressió mediàtica i transcendència del cas, perquè també pot afectar el procés.

Si és necessari, caldrà contrastar l’actuació amb altres companys de la policia local, del cos de Mossos d’Esquadra i d’altres forces i cossos de seguretat de l’Estat que hagin intervingut en l’actuació.

Això implica que s’hagi de consensuar les argumentacions sobre els continguts. Es recomana que només constin a la minuta policial o atestat els policies que hagin tingut una intervenció activa en el servei que ha motivat el procés penal i no tots els agents del torn, com més persones són citades més probabilitats de contradicció hi ha el dia de la vista oral.

La contrastació de dades es pot extrapolar també a institucions no policials, com ara el SEM, els bombers, assistents socials, agents cívics, etc. Es pretén remarcar que s’ha de fer l’esforç per mantenir una bona relació amb la resta d’institucions, ja que durant la nostra trajectòria professional hi coincidirem contínuament i necessitarem la seva cooperació i coordinació, tal com fa preceptiva diversa legislació vigent. Per aquest motiu, quan s’hagi de declarar en una sala, es recomana donar argumentacions que no perjudiquin la imatge i reputació dels altres col·lectius professionals.

Quan anem a declarar diversos agents de policia per un mateix fet, és molt important que el company que vagi a declarar estigui en bones condicions mentals (sense patologies mentals) per declarar correctament. Trobar-se en una circumstància com la citada podria posar en risc la declaració dels agents perquè podrien aparèixer contradiccions o informació no verídica.

Normalment, a qui primer entra a declarar se li formulen moltes més preguntes que a la resta; per això mateix interessa que, en la mesura que sigui possible, entri primer a la sala la persona que millor declari.

Hem de tenir present que el procés judicial és un “teatre”, i en la seva escenografia cadascú representa un paper, un rol. Els operadors judicials exerceixen el seu paper en funció dels seus objectius i les seves funcions. Això s’extrapola també als policies, els quals és determinant que hagin quedat correctament identificats i ubicats en el context de l’actuació, és a dir, que hagi estat especificat el seu grau de protagonisme en els fets, per tal de declarar només allò que s’hagi presenciat. Això sobretot és important tenir-ho present en les actuacions en què han actuat diversos agents. Les argumentacions hauran de coincidir només en els moments coincidents amb altres companys presents en l’actuació.

En el cas que s’estigués citat com a persona investigada o denunciada, caldrà preparar bé la declaració amb la persona lletrada, tenint en compte diversos aspectes:

• Quan es determina l’assistència d’un advocat perquè representi en un procés la persona investigada, hem de tenir present que si és un bon lletrat sabrà que s’ha de preparar per al dia de la declaració. Un lletrat amb experiència mai dirà que tot està guanyat perquè sap que el dia en què s’hagi de declarar s’ha de convèncer el jutge i demostrar que els fets van passar tal com s’ha preparat prèviament amb el representat.
• Cal preparar quines podrien ser les preguntes que faci l’acusació i com s’han d’afrontar. Això permetrà anticipar i valorar els problemes o possibles obstacles que poden aparèixer en la defensa de la part contrària (propòsits i preguntes).
• Treballar prèviament de forma minuciosa el cas és bàsic per a tots dos (advocat i client). En la preparació s’han de preguntar dubtes i donar la informació que l’advocat pugui desconèixer (per exemple, un punt nou que no estigui reflectit en la minuta policial).
• No s’ha d’amagar cap informació a l’advocat per tal que el dia del judici no hi hagi sorpreses, ja que el lletrat contrari pot tenir coneixement de noves dades i la nostra defensa quedaria desajustada.
• Cal evitar les improvisacions innecessàries.
• La desconfiança ha de desaparèixer, s’ha de pensar que es tracta d’un treball en equip i ha d’existir feeling entre el lletrat i el seu defensat.
• En la relació entre lletrat i client ha d’existir confiança, i no s’haurien d’ometre dades que el lletrat de l’altra part pugui saber per una altra via (com per exemple, els antecedents). S’haurà de comentar a l’advocat tot allò que pugui ser susceptible de ser utilitzat en contra del declarant el dia del judici. Quant als antecedents que es puguin tenir, s’ha de tenir present que és diferent haver estat investigat o encausat que haver estat condemnat per un motiu. Per exemple, si la persona ara encausada té algun antecedent d’antigues faltes penals per fets anteriors, cal tenir present que les antigues faltes no generaven antecedents penals. Per tant, no s’haurà de caure en la trampa de contestar que sí que es tenen; són qüestions diferents. Tots aquests detalls i elements demostren que l’assessorament previ és necessari, i que és més important la feina que l’advocat fa prèviament al despatx que la que exerceix el dia del judici.
• Preparar bé el cas i anticipar-se als fets implica més prevenció. Per aquest motiu, se li plantejaran preguntes al lletrat:

• Cal tenir cura de la nostra primera impressió, basada en l’aspecte personal, i determinar amb el lletrat la roba i l’estil més adients.

S’ha de vigilar molt la gent que hi haurà a l’entorn de la seu judicial (cafeteria, porta d’accés, lavabos, sales d’espera, etc.), ja que mai sabem qui pot estar escoltant.

Un cop entrem al jutjat, a la sala d’espera, es procurarà tenir discreció en els comentaris i el comportament i vigilar si les persones de l’entorn escolten les converses.

És important saber llegir i interpretar els nostres pensaments, les emocions i les respostes fisiològiques, i també tenir coneixement de quins recursos es tenen per tranquil·litzar-se.

Cal recordar que les esperes al jutjat poden ser llargues. Per tant, es buscaran recursos que permetin a la persona citada a declarar estar tranquil·la durant l’espera (portar un llibre, apunts…).

Abans i en el moment d’entrar a la sala:

• Procurar tenir pensaments positius: “Tranquil·litat, que ho porto ben preparat”.
• Saber identificar els pensaments distorsionats que puguin perjudicar l’estabilitat i les emocions.
• Controlar les respostes fisiològiques (palpitacions, sudoració, moviments repetitius…) amb tècniques de respiració controlada.
• En el cas que costi autocontrolar-se davant aquest tipus de contextos, es pot aprendre a controlar les respostes fisiològiques amb un treball previ conjuntament amb un psicòleg.
• No prendre medicació o productes que no s’hagin provat prèviament (antidepressius, valerianes, etc.) abans de declarar.
• No entrar en provocacions d’advocats o acusats abans d’entrar, ja que ens poden posar nerviosos i donar una mala imatge de la nostra persona.

• Donar una aparença i una actitud fermes i segures (mai d’entrada ratificar l’atestat, si no és que l’autoritat judicial ens ho pregunta específicament).

• Desconnectar o silenciar els telèfons mòbils abans d’entrar a declarar a la sala.
• L’ordre d’entrada dels companys per comparèixer, si és possible, s’ha d’escollir adequadament (primer declararà qui ho faci amb més seguretat), tot i que normalment és l’autoritat judicial qui determina pel TIP l’agent que entrarà primer a declarar.
• Si se suspèn la vista, cal que se n’esbrini el motiu.

• Quan el policia accedeixi a la Sala a declarar haurà de saludar l’Autoritat judicial formalment, amb un to tranquil i segur. L’autocontrol del to s’aconsegueix amb respiracions relaxades i coordinades conscientment.
• S’ha d’emprar un discurs espontani, volum normal (com per exemple en una conversa) i una modulació natural en les argumentacions i respostes que s’expressin durant l’interrogatori. L’espontaneïtat comporta fluïdesa en el discurs la qual cosa es materialitza en una comunicació natural que proporciona una imatge d’autocontrol, d’educació i de serenitat, que també genera confiança als interlocutors. Això no significa que qui hagi de declarar no hagi de preparar el discurs o argumentacions de l’interrogatori, la clau és tenir ben clares les idees que es volen transmetre i no pas en aprendre paraules de memòria.
• Per manifestar naturalitat, cal evitar paraules molt tècniques, i sobretot els cultismes que puguin donar una imatge pedant de nosaltres, per exemple dir: “El senyor López em va vilipendiar”, en comptes de: “El senyor López em va insultar”.
• Controlar els gestos propis -aconsellables en ocasions- i impropis -desaconsellables- (Martí, P., 2016, p.33). L’emblema envers la il·lustració.
• Mostrar que sabem estar a través de la forma de comunicar, la presència, la disposició, la postura, els gestos, les mirades, el to de veu, els silencis, etc.

• Cal autocontrolar-se davant els atacs de caire personal (càrrega familiar, sou, etc.), els atacs professionals (com per exemple afirmar que anteriorment el declarant ha tingut actuacions similars, etc.) i els diferents recursos que el lletrat de la part contrària utilitzarà per intentar desajustar al declarant: apujar el volum de la veu, introduir en les preguntes paraules o fets que no s’han dit, parlar amb els companys quan s’està declarant, fer preguntes molt ràpides i seguides sense que hàgim acabat de donar la nostra resposta, fer preguntes no entenedores, tallar en una exposició, repetir preguntes per veure si s’entra en contradicció, fer silencis, buscar incoherències, etc.
• Cal recordar que la persona declarant s’ha de limitar a respondre sense proferir comentaris, suposicions o negacions.
• Diferenciar el tipus de preguntes complexes que ens poden formular:
  • Suggestives: que suggereixen o conviden a donar respostes determinades.
  • Capcioses: que indueixen a error o a una resposta inexacta.
  • Impertinents: que no guarden relació amb els fets i estan fora de lloc.
  • Especulatives: les que generen hipòtesis, com “Si hagués fet…”

L’expressió

• El llenguatge ha de ser clar, concret i adaptat.
• El volum i el to de veu han de ser ferms i segurs.
• La pronunciació ha de ser adequada i fluïda, sense acceleracions.
• S’ha de fer un resum, si cal, i argumentar.
• No s’ha de tallar el discurs d’un altre davant un desacord.
• No s’han de fer pauses en la declaració.
• Les mirades o moviments intimidatoris manifesten una baixa tolerància a la frustració.
• Cal mantenir l’expressió facial i la mirada adequades.
• Cal tenir cura amb els gestos i les postures.
• Quan es parli, si es mouen les mans per reforçar l’expressió verbal, les palmes han de quedar cap amunt.
• No s’han de posar les mans a la boca quan es parli.
• Cal fer una declaració àgil i evitar, en la mesura que sigui possible, les paraules crossa.
• No s’ha de negar allò que és evident. Per guanyar temps, es pot demanar que es reformuli la pregunta i, posteriorment, repetir-la (parafrasejar).
• Si es tenen dubtes, és bo demanar que es matisi la pregunta.

L’argumentació

Francesc Gómez Macià apunta que en relació a les argumentacions que s’exposen en el transcurs d’un interrogatori, qui argumenta ha de parlar sobre el seu testimoni, és a dir, ha de centrar el discurs en base a un mateix i a l’experiència viscuda i no explicar allò que hagin viscut els altres (excepte si expliquem fets manifestats per testimonis de referència), ni tampoc valorar a tercers -serveis sanitaris, companys i altres serveis d’emergència- que hagin intervingut a l’actuació. Les argumentacions han d’explicar el què ha passat amb naturalitat i han de donar resposta -de forma clara i concisa- a les preguntes que hagin formulat els operadors judicials i el Jutge. A l’hora s’ha de mostrar seguretat en els continguts que es transmeten a través de les argumentacions, la qual cosa s’aconsegueix plantejant el missatge com una afirmació, i no pas com una suposició o valoració subjectiva. Exemple: “L’home estava ebri, ja que presentava una clara simptomatologia d’estar sota els efectes de begudes alcohòliques: desprenia halitosi alcohòlica i perdia l’equilibri”, en comptes de “Crec que l’home estava borratxo”. En el primer exemple observem una afirmació, la qual queda argumentada amb elements objectius. La segona argumentació es presenta com una suposició alhora que s’empra una terminologia poc adequada (paraula borratxo). Aquest docent, entre d'altres autors, recomana presenciar el judici fins el final ja que permet presenciar les declaracions dels altres declarants i dels companys. Les conclusions que aporten els lletrats a la fase final del judici ens permetrà identificar els elements que aquests utilitzen per argumentar la defensa o l'acusació i les evidències que han identificat en el transcurs de l’interrogatori per desvirtuar les proves i declaracions dels testimonis.

L’emoció

• Totes les persones tenen emocions (por, pena, ràbia…). Són sentiments naturals i intrínsecs dels éssers humans. Per tant, podem mostrar, quan sigui oportú, un sentiment concret. Si mostrem emocions en un moment donat, podem demostrar veracitat en les nostres argumentacions.
• No mostrar-se fred. No es pot prescindir de manifestar les emocions, encara que sigui de forma succinta.
• Cal evitar mostrar sorpresa, ja que pot evidenciar que alguna cosa pot estar desajustant la persona declarant.
• Cal acceptar l’emoció de la por, però mai la sensació de pànic, ja que la darrera s’associa al caos i a la reacció descontrolada de voler sortir d’un lloc.
• Les emocions com la ràbia les podem mostrar sempre que siguin controlades (per exemple, si volem expressar impotència).
• Davant preguntes com: “Una vegada van intervenir (…) la persona va resultar morta, és així?”, hauríem de contestar amb una certa emotivitat. En cas positiu, la resposta s’hauria de donar en aquest ordre:

La gesticulació

La postura que s’haurà d’adoptar durant la declaració ha de mantenir una continuïtat, si no és que s’ha de fer alguna gesticulació il·lustrativa. Les il·lustracions són gestos associats al discurs que elaborem, perquè reprodueixen o il·lustren una manifestació, una idea o una representació (per exemple, quan gesticulem amb les mans per explicar les dimensions d’un objecte).

Quan fem èmfasi amb un gest, sempre serà millor fer-ho en aquest ordre:

Cal evitar els gestos tipus emblema, és a dir, aquells que poden expressar indiferència o mostrar les emocions (aquelles que ens poden arribar a comprometre) i que es poden interpretar com un gest de mala educació, falta de respecte, manca d’autocontrol o insult. Per exemple: bufar, encongir les espatlles quan l’advocat formuli una pregunta impertinent, fer un gest amb la cara donant a entendre que la pregunta formulada és absurda, etc. Per tant, ja en la preparació, s’han de prohibir els emblemes, perquè es podrien arribar a interpretar com un insult. Les persones que declarin no s’hauran de moure del lloc o canviar contínuament de postura, perquè aquest fet desajustarà la persona davant la sala i facilitarà l’aparició d’emblemes en la gesticulació.

Cal evitar les postures següents:

• Fer amb les cames i la resta del cos el ball de sant Vito. Mostra inseguretat i poc autocontrol.
• Plegar els braços. Dóna l’aparença d’estar a la defensiva.
• Deixar els braços caiguts.
• Posar les mans a la butxaca.
• Fer cruixir els dits de les mans.
• Gratar-se els braços o el cap.
• Aixecar la mandíbula. Proporciona una imatge de desafiament, d’estar a la defensiva, de nerviosisme.
• Posar els braços darrere. Sempre és millor posar les mans davant, ja que proporciona una imatge de persona de confiança, però si la persona és molt nerviosa i mou molt les mans, millor posar-les darrere.

És important controlar i evitar els indicadors que es puguin interpretar com un engany. L’estudi de la comunicació verbal i no verbal, tal com hem vist, ens ha facilitat recursos per poder reconèixer els indicadors interpretables com a engany (Soria, M. A., 2006, p.68):

• Tics de la cara. També els associats a moviments musculars compulsius.
• Humitejament dels llavis amb la llengua.
• Alteracions de la parla.
• Caiguda dels reflexos condicionals, és a dir empitjorament de la capacitat de resposta no innata a estímuls que s’han adquirit mitjançant l’aprenentatge.
• Conformació de la mirada interpersonal (no mantenir el contacte visual).
• Acceleració de les pulsacions i del ritme respiratori.
• Moviments involuntaris. Espasmes musculars i tremolors.
• Retrocés del cos davant una pregunta. Indica que incomoda la pregunta.
• Elevació dels ulls cap a l’esquerra quan es contesta una pregunta.
• Repetició d’una pregunta. Per exemple, a la pregunta: “Va sortir de la sala en algun moment?”, respondre: “Que si vaig sortir de la sala…?”.
• Agudització del to de la veu.
• Acció de gratar-se el coll.

  Quan una persona menteix, les pauses entre cada paraula augmenten unes dècimes de segon.

• Acció de gratar-se el nas.
• Acció d’empassar-se saliva de forma excessiva.
• Increment de la sudoració.
• Tartamudeig i titubeig.
• Acció de tocar-se el coll de la camisa, el polo o la samarreta.
• Increment dels esforços cognitius i conductuals per controlar una situació.

Tant a les entrevistes personals com a les declaracions que s’hagin de fer asseguts, és recomanable:

• Recolzar l’esquena a la cadira, perquè mostra una postura més relaxada.
• Ajuntar les mans, ja que si es formula una pregunta que incomoda, se solen pressionar instintivament les mans. Si estan juntes, podran suportar la pressió sense que l’interlocutor se n’adoni.

Sovint una de les sensacions que els professionals senten abans de l’interrogatori és nerviosisme que es materialitza en pensaments negatius o distorsionats . Per tal de gestionar el nerviosisme i reestructurar els pensaments negatius es proposa la següent estratègia:

1. Identificar l’emoció associada al pensament negatiu. Per exemple, “tinc por”; “sento aquesta sensació de por a la boca de l’estómac”.
2. Identificar la situació o context que causa l’emoció: Parlar en públic, declarar davant del jutge, les preguntes que em farà el lletrat.
3. Identificar els pensaments negatius (pensaments distorsionats) que genera el context i l’emoció associada: “no sabré sortir-me’n”, “segur que em faran una pregunta molt complicada”, “no em sortiran les paraules”, “no recordaré els detalls”, “d’aquí surto condemnat”, etc.
4. Interrompre el pensament distorsionat amb el missatge: “Prou”! (ordre interna contundent).
5. Substituir immediatament els pensaments distorsionats per pensaments positius, és a dir, per pensaments realistes, constructius i assertius basats en experiències positives anteriors, característiques positives de nosaltres mateixos, i reconeixement del treball preparat. Per exemple: “he llegit bé l’atestat”; “porto ben preparat l’interrogatori”; “en altres ocasions he declarat i ha anat bé, avui també”, “sabré respondre amb argumentacions raonades i coherents”…
6. Mantenir els pensaments positius i compaginar-los amb altres accions, estratègies i formalitats a l’interior de la sala:
7. A l’hora de declarar, més val pecar per omissió (defecte) que per comissió (excés).
8. Si es compareix en qualitat d’investigat o encausat, s’haurà de facilitar a l’autoritat judicial el nom i els cognoms si així ho demana.
9. Cal evitar moure’s, ja que els operadors judicials poden interpretar que el declarant està nerviós, en detriment de la credibilitat.

És molt important mirar l’advocat quan ens pregunta i contestar mirant el jutge perquè:

• La figura que té encomanat el rol de direcció de la sala és el jutge.
• A qui s’ha de convèncer és al jutge.
• És una mostra de respecte a l’autoritat judicial.
• També permetrà evitar els missatges persuasius del lletrat i que aquest desajusti el declarant amb les interpretacions que pugui transmetre a través de les mirades.

Si després d’haver contestat una pregunta un advocat diu “Perdó?!”, és que aquest vol incidir en el fet que el declarant està equivocat, desacreditar-lo i desajustar-lo. No s’ha de caure en aquesta provocació, ja que així s’aconseguirà l’efecte contrari.

En les informacions relatives a les apreciacions de les distàncies, cal preparar respostes amb mides aproximades, i si són diversos agents els qui han de declarar, amb parers diferents entre ells, cal dir una mida aproximada, com per exemple: “La víctima va caure entre dos i tres metres més endavant després de rebre el cop”. Si en temes de distàncies i mides els agents que declaren proporcionen respostes diferents, no hi ha dubte que els lletrats insistiran amb preguntes sobre aquesta qüestió amb l’objectiu de fer-los caure en contradicció.

En aquests casos, no s’han de fer judicis de valor davant darreres informacions que altres aportin. Per exemple, suposem que el lletrat pregunta: “Acaba d’entrar un veí que manifesta que són quatre metres la distància que hi ha entre…”, a la qual cosa ens reiterarem assertivament: “Senyoria, reitero que el local fa una mida de X metres”.

Un altre recurs òptim per parlar de les distàncies o alçades és a partir de les autoreferències, perquè donen credibilitat i espontaneïtat al discurs. Per exemple: “l’agressor media aproximadament un metre setanta perquè era una mica més alt que jo…”; “la persona va caure uns quatre metres cap endavant perquè era just la distància que hi ha entre el principi i el final del meu vehicle, que estava estacionat al costat”.

Recomanació sobre les respostes que podem donar a la sala de vistes:

• No s’ha de respondre fins que la pregunta hagi estat totalment formulada. Pot mancar informació de la pregunta i es pot demostrar ansietat.
• No s’ha de respondre si no s’ha comprès la pregunta. S’haurà de demanar al lletrat que la repeteixi o l’expliqui.
• No s’ha de respondre a una qüestió respecte a la qual s’ha plantejat una protesta fins que el jutge prengui una decisió: si el jutge denega la protesta, s’ha d’iniciar la resposta; al contrari, s’ha d’esperar una nova qüestió.
• S’ha de respondre només a la qüestió concreta que plantegi la pregunta i limitar-se al cas pel qual s’enjudicia.
• No s’ha d’oferir voluntàriament informació que no hagi estat demanada expressament a la pregunta. Recordem que és preferible l’error per omissió que per comissió.
• S’ha de parlar de forma clara i alta perquè l’argumentació pugui ser escoltada pel jutge, el tribunal o el jurat.
• Cal utilitzar un llenguatge senzill i que s’entengui, no especialitzat.

• S’ha de parlar amb seguretat i confiança, però de forma controlada perquè no s’interpreti com arrogància. Mai s’ha de discutir.
• Cal practicar l’escolta activa quan es formuli una pregunta. No s’ha de demostrar avorriment, ja que s’interpreta com desídia. Declarar s’assembla a actuar en un escenari.
• L’actitud del declarant ha de ser directa, honrada i modesta. S’ha de dir la veritat. En el cas que no es conegui la resposta a una qüestió, s’ha de manifestar que no se sap. No s’ha d’eludir cap pregunta.
• S’han de mantenir les opinions dins del que sigui raonable.
• Si s’aprecia alguna errada en el testimoni, cal corregir-la immediatament.
• La persona que declara s’ha de mostrar educada i cortesa envers els lletrats.
• Mai s’ha de subestimar els coneixements dels lletrats en matèria policial. Cada vegada estan més especialitzats.
• Davant una pujada de to del lletrat, mai s’ha d’entrar en el joc, ja que la seva voluntat és desajustar el declarant.
• Davant formulacions en les quals es plantegi un argument correcte després d’un argument incorrecte, no s’ha de respondre o s’ha de matisar la resposta.
• Davant tres preguntes seguides del lletrat que puguin induir a l’error, es preguntarà al jutge: “Senyoria, si no hi ha inconvenient, preferiria contestar una pregunta darrere l’altra”.
• No s’ha de permetre que el lletrat marqui el ritme. El ritme l’ha de marcar el declarant, i això ho volen impedir (els lletrats) quan ens formulen preguntes seguides i no ens deixen acabar de donar les respostes (dinamisme en les formulacions).
• Quan no s’entengui una pregunta, s’ha de dir al lletrat perquè la reformuli de forma més clara i entenedora.
• Cal anar amb compte amb les preguntes:
  • Suggeridores: perquè conviden a facilitar o donar una resposta determinada.
  • Capcioses: l’objectiu de formular aquestes preguntes és induir al declarant a l’error. No manifestarem ni reconeixerem allò que no s’ha vist. En aquests casos, quan ens preguntin alguna cosa que no sigui de la competència del declarant, s’ha de convidar l’advocat a formular la consulta a alguna persona o institució competent en la matèria. Si es donés el cas contrari, podria comportar un malentès entre institucions.

• Es podran fer vinculacions sempre que se sàpiguen les tendències, els gustos i les formes de procedir del jutge. Per exemple, cal evitar manifestar: “Li vaig fer una reducció que vaig aprendre als COES”, quan en realitat desconeixem si el jutge té predilecció per aquest tipus d’unitats. No s’ha de facilitar informació innecessària amb determinats detalls.
• Quan un lletrat manifesti que el declarant ha donat una dada diferent de l’expressada anteriorment, com per exemple: “Ha dit ara que eren 7 quan abans havia dit que eren 6…”, no se’l contradirà, es demanarà disculpes al lletrat, i posteriorment al jutge, i es corregirà l’error: “Érem 6 agents al lloc dels fets, Senyoria” (amb la mirada dirigida al jutge). Cal tenir present que cal descriure correctament una proporcionalitat amb relació al nombre d’agents. Aquesta circumstància es dóna per exemple en: “Érem 8 agents per reduir, però érem només 2 agents els que posteriorment el vam mantenir immobilitzat”.
• Quan un advocat faci un silenci en la formulació de la pregunta, no contestarem fins que aquest finalitzi la pregunta i mirarem el jutge perquè sigui aquest qui corregeixi aquesta pausa en la formulació.
• No s’han d’emetre judicis de valor, com ara: “La nostra reducció va ser ràpida i proporcional”, ja que la reacció d’un lletrat incisiu podria ser la següent: “Perdó?!” (perquè considera que el declarant s’ha equivocat). S’ha de fer un comentari com: “El concepte de proporcionalitat de la reducció ho determinarà Sa Senyoria…”.
• Tant a l’atestat (o contingut de la minuta policial) com a l’hora de declarar, si s’ha emprat un adjectiu per a una conducta, també s’haurà de descriure a continuació en què va consistir la conducta, per exemple: “El detingut es va abalançar molt violent (adjectiu), perquè es va dirigir cap als agents actuants molt precipitadament, cridant, amb expressió de fúria, amb el puny alçat, clarament amb la voluntat de colpejar-los” (conducta).

De l'article 190 al 195 de la Llei orgànica 6/1985, d’1 de juliol, del poder judicial (LOPJ), en el seu títol segon, “De la manera de constituir-se els jutjats i tribunals”, capítol I, “De l’audiència pública”, ens parla clarament sobre l’ordre a la sala. Aquest contingut representa clarament les regles del joc del comportament en una sala en el context dels judicis orals.

En relació a les respostes que s’han donat a les preguntes formulades pel fiscal, els lletrats i el jutge, s’ha de valorar objectivament i analitzar mitjançant el feedback posterior a la vista oral, tant els elements i les argumentacions expressades correctament, com aquelles que no han ajudat a aconseguir l’objectiu de la declaració. Especialment en el cas d’haver declarat en qualitat d’encausat, fer un feedback exhaustiu permetrà que la persona interrogada millori, reestructuri els recursos psicològics i surti reforçada per què en un futur assumeixi amb més facilitat i flexibilitat situacions similars.

Avaluar la conducta mostrada amb el propòsit de poder afrontar nous casos futurs amb garanties d’èxit:

Avaluació a curt termini:

• Analitzar si allò que he declarat s’ajusta als arguments i continguts que havia preparat prèviament. ¿He argumentat amb naturalitat i seguretat?
• Quins errors he pogut cometre en el desenvolupament de l’interrogatori?: He dubtat en algun moment? M’he atabalat a l’hora de contestar les preguntes? He explicat els fets seguint una coherència cronològica?.
• ¿Com ha estat la meva comunicació verbal i no verbal?
• ¿Quins recursos he utilitzat pel meu autocontrol abans de la vista? M’han funcionat aquests recursos? Quins recursos han utilitzat els meus companys? Poden ser d’utilitat aquest recursos per mi?.
• Fer un checklist dels elements diferenciats que he detectat en aquest context. Interioritzar allò après en el desenvolupament de l’interrogatori.
• Fer un checklist de recursos que em poden ajudar a llarg termini a millorar les meves debilitats per transformar-les en oportunitats.

Avaluació a llarg termini:

• Les oportunitats que s’han descobert de l’anterior experiència, les he pogut transformar en fortaleses?
• ¿Quins elements en concret sento que ja han estat adaptats i interioritzats (perquè he comprovat que els he posat en pràctica), i a més amb un resultat positiu?

Gómez Macià recomana fer un feedback des de les següents perspectives:
• Company. S’ha de ser objectiu i fer crítiques constructives del judici per què els professionals que hagin intervingut aprenguin del desenvolupament de l’interrogatori i poder millorar de cara a futures declaracions. Del que es tracta és d'aprendre de l’experiència i de com ens han percebut els altres. Les crítiques constructives són necessàries perquè reforcen les relacions i ens ajuden a millorar. .

Quan s’ha escoltat la declaració d’un company i després s’ha de valorar, cal tenir present fer-ho de la manera següent:

Aquesta tècnica per valorar la declaració d’un company ens permetrà ser objectius amb ell de forma assertiva.
• Lletrat. El lletrat és la figura en la qual hem dipositat la nostra confiança per preparar la defensa i el seu propòsit és que s’aconsegueixi l’objectiu: Preparar una bona defensa, que l’interrogatori i la declaració convencin el Jutge. Per aquest motiu hem d’estar oberts a què en finalitzar l’audiència o interrogatori aquest realitzi un retorn o feedback del que ha observat. Les seves observacions han de ser escoltades per poder assumir els errors que s’hagin comès i aprendre d’ells per a futures declaracions..
• Jutge o fiscal. Els inputs que arriben d’aquests operadors solen ser precisos i objectius perquè estan basats en l'observació i argumentats des del criteri racional, per la qual cosa els hem de tenir en consideració.

Conèixer prèviament l’espai on se celebrarà el judici donarà tranquil·litat, sobretot a les sales de vistes més grans, com les de l’audiència provincial i altres tribunals importants. Conèixer el jutjat o tribunal on es declararà reduirà l’estrès i incrementarà la confiança en el declarant, perquè aquest ja estarà familiaritzat amb l’espai i la ubicació de les persones que intervindran.

A continuació, es representen les sales on habitualment es declara per tal que es pugui conèixer on s’ubiquen els diferents operadors judicials.

Arce, R. i Fariña, F. (2005) “Peritación psicológica de la credibilidad del testimonio, la huella psíquica y la simulación: el sistema de evaluación global (SEG)” Papeles del psicólogo. Vol. 26, pp. 59-77.

Carballal, A. (2009) Evaluación forense de la huella psíquica como prueba de cargo en los casos de víctimas de violencia de género. Tese de doutoramento. Facultade de psicoloxía. Santiago de Compostela: Universidad de Santiago de Compostela.

Cutler, B. L.; Penrod, S. D.; Dexter, H. R. (1990) “Juror sensitivity to eyewitness identification evidence”. Law and Human Behavior. Vol. (2) 14, p. 185-191.

De la Fuente, J. (2016a) La psicologia del testimoni i la memòria humana. Barcelona: UOC.

De la Fuente, J. (2016b) Memòria per als esdeveniments: el testimoni com a relat. Barcelona: UOC.

Ekman, P. (2009) Cómo detectar mentiras. Barcelona: Paidós.

Fernández León, O. (2014) Cómo preparar con éxito la audiencia previa y el juicio oral. Cizur Menor: Editorial Aranzadi, S.A.U.

Fernández León, O. (2017) Arte y técnica del interrogatorio [La estrategia del cross-examination al servicio del abogado español]. Cizur Menor: Editorial Aranzadi, S.A.U.

Ibáñez, J. (2009) Psicología e investigación criminal. El testimonio. Madrid: Editorial Dykinson.

Ilustre Colegio de Abogados de Madrid. Cuadro comparativo Ley 4/2015, de 27 de abril, del Estatuto de la víctima. Madrid: 2015.

Martí, P. (2016) Declaració de judicis, eines i estratègies d’acció. Barcelona: UAB, Escola de Prevenció i Seguretat Integral (EPSI).

Ovejero, A. (2009) Fundamentos de psicología jurídica e investigación criminal. Salamanca: Ediciones Universidad de Salamanca.

Paz, J. M.; Mendoza, J.; Ollé, M.; Rodríguez, R. M. (1999) La prueba en el proceso penal. Su práctica ante los tribunales. Madrid: Editorial Colex.

Penrod, S.D. i Cutler, B. L. (1989) Eyewitness expert testimony and jury decisionmaking. Law and comtemporay problems. Vol. 52, núm. 4.

Presentación, J. A.; Medina, J. P.; Soriano, L.; Negre, C. (2014) “Sistema de análisis de validez de la declaración (protocolo SVA) en un caso de abusos sexuales entre menores. Descripción de criterios y su aplicación” Gac. int. cienc. forense, núm. 12, p. 69-79.

Rives Seva, A.P. (2010) El derecho a la última palabra (análisis de la jurisprudencia española). Diario Judicial.

Sigman, M. (2015) La vida secreta de la mente. Nuestro cerebro cuando decidimos, sentimos y pensamos. Argentina: Penguin Random House Grupo Editorial.

Soria, M. A. (coordinador); Garrido, E.; Rodríguez, R.; Tejedor, D. (2006) Psicología jurídica: un enfoque criminológico. Madrid: Delta Publicaciones.

Urcola, J. L. (2010) Dirigir personas: fondo y formas. Madrid: ESIC Editorial.

Altres articles consultats:

“Preparándose para una audiencia en el juzgado o para un juicio” 3210SP Getting Ready for a Hearing or a Trial (Spanish) – Rev. 6/2016.

“Jueces de Zaragoza piden que los policías vistan mejor porque no logran distinguirlos de los acusados” d'Eldiario.es (17/09/2014).

“¿El derecho del imputado a guardar silencio impide la formulación de preguntas?” de Juan Alberto Díaz (19/12/2014).

“Cuadro comparativo. Ley 4/2015, de 27 de abril, del Estatuto de la víctima” Madrid: Ilustre Colegio de Abogados de Madrid (2015).

“L’efecte halo” d'Elena Bellver (6/04/2011).

“Práctica de la declaración del acusado en el acto del juicio oral” de Richard González. M. Iuris, febrero 2015.

“Las claves para hablar eficazmente ante un tribunal del jurado” de Julio García a Economist & Jurist (1/07/11).

Legislació:

• Llei d’enjudiciament criminal i les corresponents modificacions derivades de:
  • LO 13/2015, de 5 d’octubre, modificadora de la LeCrim i la LOPJ.
  • LO 41/2015, de 5 d’octubre, modificadora de la LeCrim.
  • LO 5/2015, de 27 d’abril, modificadora de la LeCrim i la LOPJ.
  • LO 1/2015, de 30 de març, modificadora del Codi penal
• Llei Orgànica 19/1994, de 23 de desembre, de protecció de testimonis i perits en causes criminals.
• Llei 4/2015, de 27 d’abril, de l’Estatut de la víctima del delicte, amb vigència des del 28 d’octubre de 2015.
• Llei 1/2000, de 7 de gener, d’Enjudiciament Civil.

(1) Aquest fet s’ha materialitzat en circulars internes de la policia, com és el cas de la missiva de la Comissaria Provincial de Zaragoza en data de 15 de setembre de 2014, en la qual s’explica les queixes per part dels jutjats i la fiscalia les quals expressaven la dificultat que aquestes tenen de diferenciar entre testimonis i acusats per motiu de la roba, complements i tatuatges, i en conseqüència s’instava per part de la institució policial que es presentessin en els jutjats correctament vestits i endreçats. Referència webgràfica consultada

(2) Sistema que exigeix la realització de l’entrevista estructurada amb entrevistadors instruïts, anàlisi de la transcripció final de l’entrevista i comprovació a través d’un llistat de validesa mitjançant el treball conjunt entre l’SVA i el CBCA.

(3) L’article 682 està redactat a la Llei 4/2015, de 27 d’abril, de l’Estatut de la víctima del delicte (BOE del 28 d’abril), amb vigència des del 28 d’octubre de 2015. Aquest article determina:

“El Juez o Tribunal, previa audiencia de las partes, podrá restringir la presencia de los medios de comunicación audiovisuales en las sesiones del juicio y prohibir que se graben todas o alguna de las audiencias cuando resulte imprescindible para preservar el orden de las sesiones y los derechos fundamentales de las partes y de los demás intervinientes, especialmente el derecho a la intimidad de las víctimas, el respeto debido a la misma o a su familia, o la necesidad de evitar a las víctimas perjuicios relevantes que, de otro modo, podrían derivar del desarrollo ordinario del proceso. A estos efectos, podrá:

a) Prohibir que se grabe el sonido o la imagen en la práctica de determinadas pruebas, o determinar qué diligencias o actuaciones pueden ser grabadas y difundidas.

b) Prohibir que se tomen y difundan imágenes de alguna o algunas de las personas que en él intervengan.

c) Prohibir que se facilite la identidad de las víctimas, de los testigos o peritos o de cualquier otra persona que intervenga en el juicio”.

(4) Terme encunyat pel professor de psicologia Edward L. Thornidike, que va ser el primer a realitzar investigacions empíriques que demostraven aquest efecte. El 1920 va publicar un estudi en què va demanar a uns oficials que qualifiquessin els seus soldats. Va poder concloure que es produïen errors constants en la valoració psicològica mitjançant la correlació entre els trets positius i negatius. Referència webgràfica consultada

(5) Per la incidència de l’efecte halo anteriorment citat.

(6) Tal com apunten els lletrats Beatriz Alonso León, a l’article Interrogar es un arte y las técnicas para saber hacerlo son herramientas indispensables en una buena defensa. (21/02/2013), http://bit.ly/2xZ2Ii1 ; i Òscar Fernández León en el seu article ¿Alguna otra pregunta, señor letrado? (05/06/2014), http://bit.ly/2kjzAwt

(7) La qual cosa també s’inclou a l’article 391 de la mateixa Llei.

(8) L’article 388 de la LeCrim estableix les preguntes de formulari en què: “En la primera declaración será preguntado el procesado por su nombre, apellidos paterno y materno, apodo, si lo tuviere, edad, naturaleza, vecindad, estado, profesión, arte, oficio o modo de vivir, si tiene hijos, si fue procesado anteriormente, por qué delito, ante qué Juez o Tribunal, qué pena se le impuso, si la cumplió, si sabe leer y escribir y si conoce el motivo por que se le ha procesado”.

(9) Vegeu el que explica sobre això l’STS 652/2010, d’1 de juliol, en l’apartat quart dels FUNDAMENTOS DE DERECHO

(10) L’adaptació i modificació d’aquest article ha estat operat per l’apartat primer de la disposició final primera de la Llei 4/2015, de 27 d’abril, de l’Estatut de la víctima del delicte, amb vigència des del 28 d’octubre de 2015.

(11) Vegeu per exemple l’STC 103/85, de 4 d’octubre, en les parts Antecedentes 1.E i 3.F i als Fundamentos de derecho 3, en els qual reconeix la modalitat de perícia d’aquesta prova.

(12) Segons apunta el lletrat i Blogger a l’article: El abogado y el juez ante la valoración de la prueba testifical (07/06/2016), http://bit.ly/2gVklJB

(13) Vegeu també les sentències del Tribunal Suprem de 15 d’abril, 4 d’octubre i 5 de desembre de 1994 i 24 d’octubre de 1995.

(14) Francisco Gómez Macià, psicòleg i formador en comunicació de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya, on participa també com a docent en processos de selecció de l’Institut de Bombers. És director de Seguretat, i formador i coordinador en diversos cursos formatius de l’Escola de Prevenció i Seguretat Integral (EPSI), adscrita a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Actualment està enllestint la seva tesi relacionada amb l’àmbit policial.

(15) Per entendre aquest know-how en la preparació d’un judici com a projecte recomanem la lectura de l’article d’aquest autor ¿Puede el abogado gestionar sus pleitos como proyectos? (I) (16/04/2017), http://bit.ly/2gVklJB

(16) Per comprendre la particular importància d’aquesta acció preparatòria, recomanem la lectura dels dos articles d’Oscar Fernández León: Abogado, ¿conoces al juez que dirigirá el juicio? (11.04.2016) http://bit.ly/2iwXBfs i ¿Dónde está mi juez? (de jueces sustitutos y otras sorpresas) (17/07/2017) http://bit.ly/2h5dNEp

(17) Gómez Macià reconeix com a una de les principals capacitats d’un policia la capacitat d’anàlisi i judici ràpid, i apunta a més: “El autocontrol es fundamental, los agentes tienen que saber controlarse ante las presiones que pueda recibir”. Consulteu l’entrevista realitzada a: http://www.lne.es/gijon/2010/09/24/persona-rigida-falta-control-policia/971939.html

(18) Font de l’article, seguridadpublica.es: ¿Cómo hablar en un juicio?. Nuestro comportamiento en un juzgado. (22/09/2012), http://bit.ly/2jFVc6B

(19) Font, article de La Oratoria, el Arte de hablar bien: Como Tener Naturalidad al Hablar en Público. (21/06/2016), http://bit.ly/2zvguql

(20) Es recomana la lectura de l’article La ansiedad y los pensamientos distorsionados http://bit.ly/2jaBBbj

(21) Segons apunta el lletrat i blogger Oscar Fernández León, als seus articles: Consejos para la preparación del juicio oral (15/5/2015), http://bit.ly/1jif5sA ¿Se me olvida algo para el juicio? El valor de los recordatorios para el abogado litigante. (3/11/2015) http://bit.ly/2xeaJ3q Consejos para un interrogatorio eficaz (5/12/2013), http://bit.ly/2fJ4p90