En aquest manual trobaràs tècniques interessants, conceptes inspiradors, útils propostes de pràctiques i alguns elements més que constitueixen el bloc bàsic d’eines provinents de la PNL per acompanyar-te en el teu dia a dia professional.

Et convido a llegir-lo i anar donant resposta a les reflexions i els exercicis que es van proposant al llarg del manual. Donat el caràcter pràctic i aplicable de la PNL, el trobaràs molt més interessant si ho fas així, ja que observar els coneixements sense passar a l’acció és desaprofitar-ne el potencial. Espero que aquest manual t’inspiri per seguir aprofundint la PNL. Al final tens bibliografia i webgrafia amb aquest objectiu.

Benvingut, benvinguda a l’univers de la programació neurolingüística (PNL).

La PNL (programació neurolingüística) és una disciplina d’aplicació pràctica, senzilla i útil que ens orienta tant en la comprensió del món, de les persones i de nosaltres mateixos com en l’adquisició d’eines (tècniques) per abordar-la amb èxit.

Les seves sigles (amb un ordre diferent en anglès: NLP, Neuro Linguistic Programming) signifiquen:

• Neuro: el nostre sistema neurològic processa a través dels nostres cinc sentits les sensacions (internes i externes), i d'aquí sorgeixen el que anomenem experiències.

• Lingüística: després, atribuïm un significat lingüístic a aquests processos neurològics i aquestes experiències.

• Programació: aquestes experiències es graven en el nostre cervell en forma de programes (la nostra manera d'organitzar les experiències i els aprenentatges per obtenir un cert resultat). Vivim i entenem la vida en funció d'aquests programes o aprenentatges.

Si posem atenció i ens adonem de com funcionem internament a través de la PNL, facilitem l'obertura a un univers de noves possibilitats on podem desfer algunes fantasies limitants, obrir la ment i generar confiança.

Els seus cocreadors van ser Richard Bandler (matemàtic i terapeuta) i John Grinder (lingüista).

Bandler i Grinder van identificar tres excel·lents comunicadors i terapeutes, i van estudiar els seus patrons lingüístics, i també de conducta, amb el propòsit d’estandarditzar-los i poder-los fer servir com a models d'excel·lència. Aquests tres excel·lents comunicadors van ser:

• Fritz Perls, creador de la teràpia Gestalt:

• Virginia Satir, terapeuta familiar i sistèmica:

• Milton Erickson, desenvolupador del mètode d’hipnosi ericksoniana:

Podem utilitzar la PNL en molts contextos, gràcies a la seva versatilitat. Alguns àmbits d’aplicació són:

• Psicoteràpia
• Coaching
• Educació
• Negocis
• Vendes
• Salut
• Esport
• Creixement personal

Una pressuposició és una suposició prèvia a l'experiència que es presenta de manera inconscient i amb la qual afrontem els problemes.

Més enllà de plantejar-nos si les pressuposicions de la PNL són veritables o falses, les prenem com a punt de partida perquè són útils.

Les pressuposicions bàsiques de la PNL són:

• El mapa no és el territori. La realitat (el territori) no és equivalent a la meva experiència de la realitat (mapa).

• Cap mapa reflecteix la realitat de forma completa i exacta. La nostra observació o experiència d'una realitat no conté tota la informació del territori.

• No existeix el fracàs, sinó els resultats, que ens donen nova informació i aprenentatge (retroalimentació o feedback). Un personatge que va canviar la humanitat, Thomas Alva Edison, conegut per inventar la bombeta i amb més d’un miler d’invents, ho exemplifica en aquesta anècdota:

• Cada conducta té una intenció positiva. Darrere de cadascuna de les nostres conductes hi ha la recerca d'un benefici, conscient o inconscient.

• Les persones, quan prenen decisions, ho fan d'acord amb el mapa que utilitzen (o el mapa que posseeixen). En aquest sentit, són les millors eleccions que poden fer. Només podem actuar amb les eines que tenim, la informació que disposem, els recursos que coneixem.

• Cada persona en cada moment utilitza la millor conducta que té disponible dins del seu catàleg de conductes. Perquè si en tingués una de millor, la utilitzaria.

• Les persones tenen els recursos necessaris per produir canvis. Per això ens orientem cap al seu descobriment, el seu ús i la seva posada en acció.

• Cada conducta o comportament pot servir en algun context. Perquè un comportament és un recurs.

• L'efecte de la comunicació és el resultat que se n'obté. Aquesta pressuposició ens responsabilitza del resultat de la nostra comunicació.

• Si alguna cosa no funciona, prova de fer una altra cosa. Per això és tan important tenir diferents opcions davant una mateixa situació.

Com aconsegueix una canya de bambú sobreviure a les tempestes i els forts vents? Gràcies a la seva flexibilitat. Si fos rígida, es trencaria més fàcilment.

Segons la definició de Richard Bandler, la tercera característica de la PNL és la flexibilitat (les dues primeres són els objectius i l’agudesa sensorial).

I què vol dir ser flexible? Donem dos significats a aquesta interessant capacitat, relacionats amb:

1. La capacitat d’adaptar-se a noves situacions, a noves experiències, als canvis, a persones diferents, a idees innovadores.
2. La capacitat de generar opcions. Segons John Grinder, “generar opcions és l’elixir dels déus”, és allò més valuós que podem tenir.

Si davant d’una situació només saps reaccionar d’una manera, estaràs condemnat a fer-ho així. Però si tens diverses opcions, pots triar la millor i anar-les provant successivament fins assolir el resultat que vols. Per tant, la capacitat d’adaptació augmenta.

Tenir diverses alternatives és un factor directament relacionat amb la consecució dels nostres objectius.

Per això és important flexibilitzar el nostre cervell, perquè ens regali diverses alternatives per poder afrontar les situacions de maneres diferents i augmentin les nostres possibilitats de tenir èxit.

Les rutines són molt útils perquè ens estalvien feina i energia, però alhora són enemigues de la flexibilitat.

Les persones, de vegades, somniem algunes coses que volem. Sovint aquestes coses són expressades o pensades de manera abstracta, ambigua, o són de gran abast, o no són fàcilment identificables.

D’aquesta manera, és difícil determinar quin és el primer pas per aconseguir-les, i fins i tot determinar si ja estan assolides o no.

Parlem de somnis o desitjos i d’objectius. Per relacionar-los, podríem dir, parafrasejant Joseph O’Connor, que “un objectiu és un somni amb potes”.

Formular els nostres objectius correctament ens ajudarà a aterrar-los. Una proposta interessant és la de formular els propis objectius seguint unes determinades pautes, per:

• Aconseguir que el nostre cervell ho entengui fàcilment.
• Posar la nostra fisiologia al servei de la consecució de l’objectiu.
• Reduir l’estrès (viure sense objectius és un greu motiu d’estrès).

A continuació facilitarem els paràmetres per a la correcta formulació d’un objectiu.

0. Motivació de l'objectiu

• Planteja't si aquest objectiu és realment motivador per a tu.
• Què vols aconseguir amb ell (anar cap a on o fugir de què).
• Quina és la intenció positiva que alberga aquest objectiu?

1. Enunciat en positiu

• Planteja't què és el que vols i no allò que no vols: és la manera més directa de trobar el camí.

2. Que depengui de mi

• Està aquest objectiu sota la teva àrea d'influència?
• I si no ho està, què pots fer per facilitar que passi això que desitges?

3. Evidència sensorial específica

• Quines són les evidències sensorials que et confirmaran la consecució del teu objectiu? És a dir, què veuràs, escoltaràs, sentiràs? (fora i dins de tu mateix).

4. Objectiu: mida i termini apropiats

• En quant de temps vols intentar-ho?
• Quin és el primer pas?

Molts objectius se’ns apareixen com a difícils d’aconseguir perquè en mesurem incorrectament l’envergadura. Sovint, partir l’objectiu en trossets ens ajuda a assolir-lo més fàcilment.

5. Objectiu ecològic

Un objectiu és ecològic quan no afecta negativament a les altres àrees importants de la teva vida. Cal tenir en compte l’efecte de l’acció realitzada per aconseguir l’objectiu. Per això planteja’t:

• Què hi guanyaràs?
• Què hi perdràs?
• Afecta altres persones importants per a tu?
• Afecta altres àrees de la teva vida?
• El moment, el lloc, la persona amb qui vols compartir-lo són els adequats?

Si tens diversos objectius:

• Són compatibles entre si?
• Si no ho són:
  • Pots fer alguna cosa perquè ho siguin?
  • Quin és prioritari per a tu? Quin és en segon lloc?

6. Inventari de recursos necessaris per aconseguir l'objectiu

• Tinc els recursos necessaris (operacions) per aconseguir l'objectiu?

Si no és així:

• Què m'impedeix aconseguir l'objectiu?
• Quins recursos necessito?
• Quins recursos ja tinc? Quins recursos em falten?
• Com puc aconseguir aquests recursos que necessito?

Enhorabona! El teu cervell entendrà aquesta ordre i en podràs anar comprovant sensorialment l’assoliment.

Seguint les pautes marcades, l’objectiu ja està formulat correctament. La redacció correcta és important i és el primer pas. Ara cal facilitar el pas a l’acció i la consecució de l’objectiu.

La PNL ens ofereix dues estratègies per facilitar-nos la consecució dels objectius: el POPS i el model de Pont al futur.

A partir de les evidències sensorials aconseguides en formular correctament l’objectiu, aplicarem el POPS, que està directament relacionat amb la flexibilitat:

1. Prova (P): L'estat actual (EA) és igual que l'estat desitjat (ED), és a dir, que l’objectiu?
2. Operació (O): Si no és així, provo de fer una acció per aconseguir-lo.
3. Prova (P): L'estat actual (EA) és igual que l'estat desitjat (ED), és a dir, que l’objectiu?
   • Si és així: com hem assolit l’objectiu, donem per finalitzat el procés (Sortida).
   • Si no és així: caldrà provar una altra Operació.
4. Sortida (S): Si he arribat a l'evidència sensorial d'èxit (evidència sensorial d'haver aconseguit l'objectiu), he finalitzat el procés. Si no és així, torno al pas Operació.

Com més operacions diferents siguis capaç de generar, és a dir, com més flexible siguis, més probabilitats hi haurà d’assolir l’objectiu.

És una intervenció de PNL en la qual et situes temporalment cap a un moment del futur en què ja hagis aconseguit el teu objectiu. D'aquesta manera, el teu cervell viu un entrenament mental del futur, i la teva ment i el teu organisme reconeixen l'experiència com a familiar.

En connectar-nos també emocionalment amb l’assoliment de l’objectiu, aconseguim en efecte motivador.

El Pont al futur també t’orienta a definir petits objectius intermedis i a avaluar la seva ecologia.

El canvi és un fenomen que apareix contínuament a la nostra vida. De fet, sabem que:

Com que els canvis són imparables, és intel·ligent aprendre a conviure amb ells.

D’entrada, observa les resistències següents, que apareixen en algunes persones davant dels canvis, i prova d’identificar aquelles que et són familiars:

• Por a allò desconegut
• Falta d’informació, desinformació
• Factors històrics, memòria de fracàs
• Amenaces a l’estatus
• Amenaces als experts o al poder
• Amenaces al pagament i altres beneficis
• Clima de baixa confiança organitzativa
• Por al fracàs
• Resistència a experimentar
• Poca flexibilitat organitzativa
• Augment de les responsabilitats laborals
• Disminució de les responsabilitats laborals
• Temor a no poder aprendre les noves destreses requerides

Recordem una de les pressuposicions bàsiques de la PNL: Tota conducta té una intenció positiva.

I això també és així per a les resistències al canvi: les resistències al canvi i les creences relacionades, doncs, tenen la intenció positiva que apareix a la definició següent:

Ara bé, més enllà de la intenció positiva d’ambdues, és útil resistir-se al canvi? O concretant més, en quines ocasions ho és?

En l’idioma xinès, l’ideograma que fa referència al canvi es mostra així:

Una part proposa el perill, i l’altra, l’oportunitat. És una manera de veure el canvi amb la ment oberta i donant espai a les oportunitats, sense perdre de vista que sovint els canvis demanen una certa prudència.

Les creences es refereixen a:

• Un mateix: “Sóc incapaç d’aprendre idiomes”, “Sóc el millor de tots”.
• Els altres: “Ningú vol ser amic meu”, “Tothom vol ser amic meu”, “La gent és dolenta”, “S’ha de confiar en les persones sempre”.
• El món: “Al món hem vingut a patir”, “Cal aprofitar totes les oportunitats per gaudir que se’ns posin al davant”.

Algunes de les nostres creences les podem trobar en forma de dites populars:

• Qui dia passa any empeny.
• Mai no es pot tenir tot en aquest món; s'ha d'escollir entre el sac o les peres.
• Ves a dormir d'hora i lleva't de matí, si riquesa i salut vols tenir.
• Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit.
• Feina feta no fa destorb.

D’altres tenen relació amb les creences heretades de la família o de l’entorn social, religiós o geogràfic en el qual hem nascut.

Si recordem les pressuposicions bàsiques de la PNL, que constitueixen el conjunt de creences sobre les quals se sustenta tot el seu desenvolupament, dèiem que no ens plantegem si són veritat o mentida, i que les utilitzem perquè són útils. Amb la resta de creences que conformen el teu sistema de creences, passa el mateix: ens enfoquem en la seva utilitat, ja que saber si són veritat no és possible.

Henry Ford va popularitzar una frase que expressa molt gràficament el poder de les nostres creences:

Amb relació a les creences, podem dir que:

• El conjunt ordenat de les nostres creences forma la nostra visió del món: creences sobre l’economia, la feina, la família, les amistats, etc.

• Les creences ens ajuden a:
  • Saber quines conductes dur a terme en determinades situacions.
  • Comparar situacions noves amb experiències passades.
  • Calcular riscos.
  • Predir desenllaços.
  • Prendre decisions més adequades.

Les creences es formen a partir de la generalització de les experiències viscudes.

Quan una experiència ha tingut un resultat similar (alguns autors diuen que calen tres cops, d’altres diuen que amb un és suficient), genera la creença, que després es reforça en aparèixer una situació similar a l’original.

També algunes experiències de fort impacte emocional poden conformar una creença sense necessitat d’altres.

La generació de creences comença a la nostra infantesa, segueix a l’adolescència i en veritat no s’acaba mai.

També es formen a partir de l’entorn, les persones i les experiències que cadascú viu.

Byron Katie, conferenciant i autora experta en creences i els seus efectes en la vida de les persones, va descobrir que (segons les seves pròpies paraules) els seus pensaments la feien patir quan se’ls creia, i quan no se’ls creia, deixava de patir. Aquest és el primer pas: preguntar-te si aquelles creences que et limiten són útils o no, i qüestionar-te-les. Al vídeo El despertar pots veure el que comenta.

El concepte nivells neurològics en PNL respon a la creació de Robert Dilts d’un model en forma jeràrquica de nivells que corresponen a les diferents esferes de l’aprenentatge i el canvi en els éssers humans. Es mostra en forma de piràmide de la manera següent:

És un model molt útil, que ens explica com funcionem els humans en aquests diferents nivells a l’hora de decidir o canviar.

En aquest primer nivell el més important és que t’adonis com els nivells superiors influeixen en els nivells inferiors i els orienten. Això ens indica que cada conducta està relacionada amb una creença i que, per tant, si volem modificar les nostres conductes per altres que siguin més útils, revisar les nostres creences ens donarà moltes pistes de com fer-ho.

De totes les definicions i maneres d’explicar el significat de la paraula comunicació que trobareu, aquesta és interessant perquè és breu i ofereix una visió àmplia del concepte:

Perquè només si hi ha almenys dues parts que posen en comú un espai i els mecanismes necessaris perquè aquesta es produeixi, es dona el fenomen de la comunicació.

Podríem dir que la comunicació es conforma de dues accions principals:

• Parlar
• Escoltar

És obvi que, perquè el nostre interlocutor ens entengui, ens hem d’expressar bé, hem de fer una bona gestió de les nostres habilitats d’emissió. I d’altra banda, sense escolta, sense habilitats de recepció, podem perdre l’enfocament de la conversa i l’interès del nostre interlocutor.

De quina manera accedim a la informació que hi ha al món? Hi accedim a través dels nostres sentits: veiem, escoltem, olorem, toquem, degustem.

En PNL anomenem canals sensorials els diferents sentits pels quals accedim a la informació (exterior i interior). A través d'aquests canals, percebem, interpretem, coneixem i aprenem.

Els classifiquem de la manera següent:

• (V) Visual: imatges
• (A) Auditiu: sons
• (C) Cinestèsic: sensacions

Podríem dir que en la nostra ment no emmagatzemem paraules, sinó que emmagatzemem imatges, sons i sensacions.

Per entendre com succeeix l'experiència humana, és útil el mapa següent.

L'experiència humana, en produir-se en un moment donat, es conforma de diferents elements. Aquests elements corresponen a tres categories de processos i percepcions diferents:

Per entendre l'experiència completa, fem inventari dels elements que han intervingut de les tres categories. És a dir, l'experiència es compon de la suma de tots aquests elements que intervenen simultàniament.

Detectar-los, reconèixer-los i saber que existeixen ens facilita la informació necessària per desenvolupar algunes tècniques i habilitats relacionades amb ells: la comunicació, l'empatia, els ancoratges i algunes més, com a informació bàsica per desenvolupar algunes intervencions de la PNL.

Els verbs, els adjectius i els adverbis són paraules que expressen accions i relacions. Són paraules de procés o processuals i les anomenem predicats.

Aquestes paraules ens donen pistes de com la persona està representant internament la informació que posseeix o rep: visualment, auditivament, cinestèsicament (inclou olfactivament i gustativament). Ens donen pistes per saber quin canal utilitza.

Ens interessa saber en quin canal està operant una altra persona per poder:

• Acompanyar-la.
• Desxifrar la seva experiència subjectiva.
• Utilitzar aquesta informació en la meva comunicació amb ella.

En definitiva, per utilitzar el mateix llenguatge que l’altra persona.

Per aconseguir-ho, si prestem atenció a les paraules que utilitza i determinem a quin canal corresponen, sabrem el canal en què està operant.

No totes les paraules són processuals. Generalment, són:

• Verbs: veig
• Adjectius: clar
• Adverbis: clarament

Les paraules que anomenem inespecífiques (o no processuals) són aquelles que cada persona pot processar en un sistema representacional diferent.

Un dels grans descobriments per part de Grinder i Bandler (1998) és el dels moviments oculars. De la seva àmplia observació de vídeos i entrevistes, van començar a sospitar que moure els ulls cap a un determinat sentit i direcció podia tenir un significat útil i interessant per comprendre el que succeeix en la ment de les persones.

Diversos estudis científics demostren que l'activació dels ulls activa també diverses zones del cervell. Per exemple, si mirem cap amunt, estem connectant amb imatges. Aquesta és la relació que van desxifrar pel que fa a moviment d'ulls i acció interna:

No obstant això, aquesta interrelació no és del tot universal. Hi ha persones que tenen claus oculars creuades. Per tant, és important saber desxifrar-les en cada persona abans d'assignar-los un significat definitiu.

A més del llenguatge i el moviment dels ulls, hi ha altres pistes que ens ajuden a descobrir en quin dels canals s'està movent la informació interna del nostre interlocutor. Són elements relacionats amb els aspectes no verbals de la comunicació i que ens porten a detectar el canal preferent de l'altre.

En la imatge següent en trobaràs alguns:

• Quan una persona està vivint una experiència des del canal visual:
  • La seva mirada s’orienta cap amunt.
  • La seva veu és aguda, parla amb rapidesa i amb el volum alt.
  • Els seus gestos es dirigeixen predominantment cap amunt.

• Quan una persona està vivint una experiència des del canal cinestèsic:
  • La seva mirada s’orienta cap avall
  • La seva veu és greu, parla a poc a poc i amb el volum baix
  • Els seus gestos es dirigeixen predominantment cap avall

• En el cas del canal auditiu, la persona orienta aquests elements cap a la part intermèdia entre els dos anteriors.

A més, cal tenir en compte que les persones tindran unes característiques segons el seu canal predominant:

Per tant, per saber en quin canal s’està movent el nostre interlocutor, ens haurem de fixar en els trets següents:

• Les paraules que utilitza
• El moviment dels ulls
• La seva comunicació no verbal: gestos, veu, respiració
• Les seves preferències, conductes o habilitats

Quan parlem d'empatia, estem parlant d'un dels elements més importants per establir una bona comunicació.

John Grinder diu que si no tenim cura i no establim un bon nivell d'empatia en els nostres moments comunicatius, no estem fent PNL.

L'empatia ens ajuda a connectar més fàcilment amb els altres. És la base de la comunicació, el bon adob que prepara la terra perquè els arbres de la nostra comunicació donin els bons fruits que esperem.

Popularment es coneix com «ser capaç de posar-se al lloc de l'altre» o «a la pell de l'altre» o «a les sabates de l'altre».

Encara que cal anar amb compte amb aquesta definició: tal com deia Carmen Bostic, experta en PNL, és important recordar-nos de “tornar a les nostres sabates”. És a dir, ocupem el lloc de l'altre el temps just per poder fer aquesta identificació mental i afectiva, i amb la informació que recollim, tornem al nostre lloc i al nostre rol i prenem decisions.

Els moments en què és important que hi hagi empatia són:

• Quan iniciem una nova relació: ens ajuda a connectar.
• Al principi d'una conversa.
• En una situació de desacord.
• Abans d'iniciar el procés de conducció (coaching o teràpia) i durant el procés mateix.
• En situacions quotidianes com ara:
  • Escoltar el company de departament que em diu que no li caic bé.
  • Entendre la meva parella o el meu amic.
  • Vendre un producte a un client.

Des de la perspectiva de la PNL, la identificació amb l'altra persona es refereix a:

• La seva comunicació verbal
• La seva comunicació no verbal
• El que sent i no diu

Per aconseguir aquesta identificació i, per tant, la generació d'empatia, utilitzarem diferents tècniques de PNL, algunes vistes anteriorment:

Les tècniques de PNL per generar empatia, exposades a la taula, les podrem dur a terme amb les accions següents:

• Recapitulació. Repetir a l'altra persona el que ens ha dit (per assegurar-me que l'he entès i perquè ell sàpiga que així ha estat) usant aquesta fórmula:
  • Introducció: «Així que el que m'has dit és que…»
  • Resumir
  • L'essencial
  • Estructurat
  • Utilitzant les mateixes paraules clau

• Frases repetitives o falques. Si l'altra persona utilitza algun tipus de falca, fes-la servir tu també alguna vegada. Per exemple, si el teu interlocutor utilitza al final de les seves frases l’expressió “no?” per rebre la teva confirmació, pots fer-la servir amb prudència i tacte.

• Sistemes representacionals. Si utilitzes el mateix sistema representacional del teu interlocutor, facilites l'empatia i la comunicació.

• Aspectes vocals. Els aspectes de la veu que tenen relació amb el ritme, la velocitat, les pauses, el volum, etc.

• La postura. Acompanya amb el cos el teu interlocutor de manera que combinis la posició del teu cos amb la seva (total o parcial).

• La respiració. Compassar la teva respiració amb la de l'altre obre un canal de sintonia molt potent.

• La gesticulació. Imita subtilment els gestos de l'altra persona. Utilitza l'elegància i el respecte per a aquesta tècnica. La sincronització és un potent element per generar empatia.

• Les expressions de la cara. Expressions de la cara que siguin interpretades com escolta o atenció són també una forma excel·lent de generar empatia.

Una bona base d’empatia s’aconsegueix quan, a més del domini de les tècniques vistes, el nostre interlocutor rep la nostra actitud receptiva, un interès innat, una sana curiositat, una certa capacitat de connectar emocionalment amb ell, etc. D’aquesta manera, aconseguim una correcta aplicació i els resultats desitjats.

Les tècniques sense la part humana no funcionen. O funcionen parcialment. És important sempre practicar les tècniques des de l’actitud correcta i l’obertura mental i emocional.

La sincronització consisteix a reflectir en l'altra persona alguns elements de la seva pròpia comunicació que de manera inconscient pugui identificar com a seus per aconseguir que se senti entesa i reflectida.

Aconseguim sintonia o rapport a través d’aquesta sincronització, que podrà utilitzar elements verbals i no verbals en la comunicació.

Ens referim a retornar al nostre interlocutor alguns dels seus senyals no verbals (gestos, postura, respiració, etc.) perquè, de manera inconscient, se senti reflectit i entès, i els rebi com un cert reconeixement, una atenció o un interès per part nostra.

Els elements no verbals que utilitzem per a la sincronització són:

• La respiració
• Les característiques de la veu (elements paraverbals: to, velocitat, volum, etc.)

• Angle cap/espatlles: incorporar-se, apropar-se o allunyar-se en la mateixa direcció i angle que el nostre interlocutor
• Postura corporal
• Gestualitat corporal: graduada des de petits moviments (celles, per exemple) fins als braços

L'apliquem de la mateixa manera, però amb elements verbals (paraules, predicats VAC, etc.).

Els elements verbals que utilitzem per a la sincronització són:

• Els mateixos predicats representacionals VAC
• La mateixa estructura gramatical de les frases

Bàsicament sincronitzem verbalment a través de dos elements:

• Un de tècnic: la recapitulació. Es tracta de resumir i organitzar l'essència del que hem escoltat i d'utilitzar les paraules clau.

• Un d’actitudinal: la comprensió i el respecte del que escoltem de l'altra persona. Es tracta de mantenir aquesta actitud davant les emocions, formes de fer, creences, etc. de la persona a la qual escoltem o acompanyem.

Òbviament, això genera un clima de confiança amb què a poc a poc podrem guiar la conversa, ja que estem mostrant al nostre interlocutor que l’estem comprenent i acceptant tal com és.

Sabrem que hem aconseguit l'objectiu de la sincronització quan, en canviar algun dels elements de la comunicació, observem o sentim que l'altra persona se sincronitza amb nosaltres de forma espontània, ja sigui simultàniament o en diferit.

L’empatia profunda s’estableix quan som capaços de, a través d’una bona escolta activa i també del coneixement que puguem tenir de la persona que ens parla, fer hipòtesis encertades sobre alguna part del seu discurs que no ha expressat.

Quan escoltem a algú i som capaços de formular una hipòtesi sobre allò que sent i no diu i la nostra hipòtesi coincideix amb el que realment està passant, el canal d’empatia creix, sempre que li regalem la nostra hipòtesi:

• Com una possibilitat (no som endevins!).
• Des de la més absoluta humilitat, amb interès genuí.
• En el moment oportú i acompanyada d’una comunicació no verbal respectuosa i empàtica.
• Amb una introducció del tipus “podria ser que…” o “a mi em podria semblar…” o formulada en forma de pregunta.

Com explica la PNL, és normal que diverses respostes no es puguin resoldre (les que van amb interrogant), o que probablement hagis errat alguna de les respostes amb interrogant, o que segurament hagis volgut tornar a llegir la història abans de respondre alguna de les preguntes.

La imatge d’un trencaclosques ens és molt útil per entendre-ho:

• Al teu cap, tens un trencaclosques sencer.
• Me l’expliques, però com és impossible traduir-lo tot en paraules, el que jo construeixo al meu cap amb les peces que m’has donat és incomplet.
• Per completar-lo, puc optar per:
  • Posar les peces que a mi em sembla que el completen (això ho fem sovint de manera inconscient).
  • Preguntar-te allò que necessito per aconseguir la informació que falta i posar les peces correctes.

Dit d’una altra manera, es donen dos nivells d’estructura:

• L’estructura profunda: que seria el teu trencaclosques complet i és el missatge que tenim al nostre cap.
• L’estructura superficial: és el trencaclosques que em dones parcialment, és a dir, el que expresses.

La manera que tenim de construir l’estructura superficial que compartim amb el nostre interlocutor es dona a partir de tres mecanismes diferents, que són:

1. Eliminacions o omissions: partint de la suposició (conscient o inconscient) que el nostre interlocutor pot inferir fàcilment la informació, n’eliminem una part. Per exemple: “És molt gran” implica una comparació i estem eliminant l’element amb el qual estem comparant.
2. Generalitzacions: es donen quan atribuïm unes característiques a un col·lectiu sencer (“els alemanys són molt rígids”) o quan fem servir termes que absolutitzen (“mai aprendré anglès”, “tothom em mira malament”, “sempre he estat un fracassat”).
3. Distorsions: aquí englobem la resta de maneres amb què deformem la realitat en passar de l’estructura profunda a la superficial. Inclouen algunes com pensar que som endevins (“a l’Elena el que li passa és que té por al seu cap”), que estem obligats a algunes coses (“he de ser el millor de la classe”, “no s’ha de badallar en públic”) o que es donen relacions causa/efecte inequívoques (“abans el meu company em preguntava coses, i per tant confiava en mi; ara no em pregunta res, i per tant ja no hi confia”).

A les taules següents exposem la relació sencera de situacions que aborda el metamodel, i a cada columna:

• Nom del mecanisme pel qual hem passat de l’estructura profunda a la superficial.
• Què pretenem preguntant? Què volem aconseguir?
• Quines preguntes ens serien útils?

Eliminacions

Generalitzacions

Distorsions

Quan repassem les preguntes que efectuem sobre una determinada situació, observem que poden anar orientades a construir:

• Un mapa possibilitador: les nostres preguntes s’enfoquen en les solucions.
• Un mapa limitant: les nostres preguntes s’enfoquen en els problemes.

Imagina que un company de feina t’està exposant una situació que viu com a difícil, que està bloquejat i no sap per on tirar, que dubta sobre les accions que ha d’emprendre o les decisions que ha de prendre. Com has après que en comunicació és important escoltar, per tal d’obtenir més informació sobre la seva situació i amb la intenció positiva d’acompanyar-lo i ajudar-lo si ho necessita, decideixes fer-li preguntes.

Imagina que proves amb aquestes preguntes o d’altres similars:

• Què ens passa?
• Per què tenim aquest problema?
• Des de quan el tenim?
• Quines són les causes?
• Quines són les repercussions?
• De qui és la culpa que tinguem aquest problema?
• Per què ens passen aquestes coses tan sovint?

Prova de fer un exercici d’empatia. Com pot sentir-se aquesta persona?

Observa que totes aquestes preguntes van orientades al problema, i per tant, al passat.

Ara imagina que li fas preguntes d’aquest estil:

• Què volem?
• Per a quan ho volem?
• Quins aspectes milloraran quan ho haguem aconseguit?
• De quins recursos disposem per aconseguir-ho?
• Quina és la manera més efectiva d’utilitzar els nostres recursos?
• Què estem aprenent d’aquesta situació?

De nou, prova de fer l’exercici d’empatitzar.

Observa que totes aquestes preguntes van orientades a la solució, i per tant, al futur.

Fins aquí, a través d’aquest manual, has anat adquirint diversos recursos:

• Coneixements i idees
• Tècniques
• Propostes per aplicar aquestes tècniques
• Contes i metàfores
• Imatges inspiradores
• Etc.

Si has respost totes les preguntes i has fet totes les pràctiques proposades, molt probablement hauràs après més PNL que si t’has limitat a llegir i entendre. Com ja anunciàvem a la introducció, la PNL és una disciplina pràctica i experiencial que s’aprèn i s’integra bàsicament aplicant a les pròpies situacions les seves propostes.

Fem un breu repàs, que et servirà també com a recapitulació dels continguts treballats i per preparar el teu pla d’acció final.

• Has pogut tenir en compte les pressuposicions bàsiques de la PNL en situacions quotidianes?:
  • Que el mapa no és el territori en el cas de divergència d’opinions.
  • Que no existeix fracàs, només resultats que faciliten nous aprenentatges en el cas que no hagis obtingut el resultat que esperaves.
  • Que quan una cosa no funciona, has de provar de fer-ne una altra.
  • Que l’efecte de la comunicació és responsabilitat teva quan has intentat explicar alguna cosa a algú sense aconseguir-ho (o sense aconseguir-ho del tot).
  • Alguna de les altres.

• Has formulat almenys un objectiu seguint els paràmetres proposats? Quin ha estat l’efecte amb relació a la motivació d’aquesta manera de redactar-lo?

• Per facilitar-te la consecució d’aquest objectiu, has provat d’aplicar:
  • El POPS?
  • El Pont al futur?

• Has pogut observar com et relaciones amb el canvi? Quines són les creences que tens? Quines te’l faciliten i quines te’l dificulten?

• I en l’àrea comunicativa referent a la PNL:
  • Has observat en quin dels tres canals representacionals t’acostumes a moure més?
  • Has dedicat algun temps a esbrinar el canal representacional del teu interlocutor? En quines situacions? Quins han estat els resultats?

• Com a part i pilar de la comunicació en PNL:
  • Què has après de l’empatia?
  • Com l’has practicat? En quina de les tres formes (comunicació verbal, comunicació no verbal, empatia profunda) has pogut avançar? Quins nous reptes et planteges?

• Finalment, com ha anat amb la pràctica de les bones preguntes?
  • Has tingut dificultats per plantejar el metamodel?
  • I amb les diferents orientacions de les preguntes enfocades al problema o a la solució?

En tota aquesta recapitulació, tens a mà un llistat de les accions que pots emprendre per seguir practicant PNL.

Ara caldrà aplicar els aprenentatges que has anat coneixent durant la lectura d’aquest manual.

Per fer el teu pla d’acció serà important que:

• Revisis aquelles qüestions que t’han cridat més l’atenció i penses que et poden ser més útils.
• Revisis els paràmetres de formulació d’objectius i els apliquis en l’elaboració del pla.
• Prenguis consciència dels teus valors i les teves competències, dels diferents nivells neurològics per a tu en aquest moment vital i professional.

Aquí tens una plantilla que et servirà per definir de manera específica i ordenada els teus compromisos i les teves accions per integrar la PNL a la teva vida.

I això és tot. Com diu en John Grinder al final de les formacions que imparteix, “ara tens tota una vida per practicar”.

Gràcies pel teu interès. Segueix amb la curiositat, les ganes i la perseverança que conduiran els canvis desitjats a la teva vida.

I recorda que, parafrasejant John Ford:

Canals representacionals: canals de preferència que cada persona utilitza per integrar i emetre la informació que rep de l’exterior i per aprendre. Són tres: visual, auditiu i cinestèsic, i els anomenem VAC.

Empatia: identificació mental i afectiva amb una altra persona com a exercici per seguir realitzant el propi rol amb més informació sobre l’interlocutor.

Evidència sensorial: allò que veus, escoltes i sents, i que et permet comprovar que la teva percepció interna coincideix amb la realitat, ja que la perceps a través dels sentits.

Formulació d’objectius: és el procés de disseny i redacció d’un objectiu. En PNL ho fem seguint uns criteris específics per tal de facilitar el pas a l’acció i a la consecució de l’objectiu en si.

Metamodel: conjunt de preguntes estructurades que faciliten entendre el teu interlocutor i aproximar-t’hi des de l’estructura superficial (allò que es diu) a l’estructura profunda (allò que existeix en l’experiència de l’interlocutor i que no ha estat expressat).

Nivells neurològics: model creat per Robert Dilts que descriu en forma jeràrquica els nivells que corresponen a les diferents esferes de l’aprenentatge i el canvi en els éssers humans.

PNL: programació neurolingüística.

Pont al futur: estratègia de PNL per facilitar la consecució d’objectius a través de l’aplicació de la visualització.

POPS: estratègia de PNL per facilitar la consecució d’objectius a través de l’aplicació de la flexibilitat.

Pressuposicions bàsiques: són aquelles creences que sustenten la PNL.

Rapport: sincronització que consisteix a reflectir en l'altra persona alguns elements verbals o no verbals de la seva pròpia comunicació que, de manera inconscient, pugui identificar com a seus per aconseguir que se senti entesa i reflectida.

ÁLVAREZ, R. (1996) Manual práctico de PNL. Bilbao: Desclée De Brouwer.

Tal com diu el títol, aquest és un manual senzill i eminentment pràctic on trobarem exposats de manera sistemàtica els principals continguts de la PNL, amb propostes d’exercicis per integrar-los des de l’experiència.

DILTS, R. (2003) El poder de la palabra. La magia del cambio de creencias a través de la conversación. Barcelona: Urano.

En aquest volum trobareu instruccions pas a pas per facilitar el canvi de creences a través de les paraules, concretades en 14 patrons que l’autor desvela des de la seva observació i des de l’estudi.

GRINDER, J.; BANDLER, R. (1979) De sapos a príncipes. Madrid: Gaia.

Transcripció d’un dels seminaris més famosos de John Grinder i Richard Bandler en el qual expliquen algunes de les tècniques de PNL referents a la comunicació i el canvi.

GRINDER, J.; BANDLER, R. (1998) La estructura de la magia. Santiago de Chile: Cuatro Vientos.

Excel·lent introducció, de la mà dels cocreadors de la PNL, a les bases en què es fonamenta, especialment a l’àrea de la comunicació.

GUIX, X. (2005) Si no lo creo, no lo veo. Cómo construimos nuestra imagen del mundo y de nosotros mismos. Barcelona: Granica.

Reflexions, exercicis i pràctiques relacionades amb la manera com generem les pròpies creences i la seva utilitat. Inclou també orientacions per al canvi de creences.

GUIX, X. (2006) Ni m’explico ni m’entens. Els laberints de la comunicació. Barcelona: Granica

Manual de comunicació des de la perspectiva de la PNL, amb una magnífica integració d’exercicis i reflexions vinculats a la vida diària que el fan assequible i útil.

OLIVÉ, V. (2010) PNL y coaching, una visión integradora. Barcelona: Rigden Institut Gestalt.

Manual dividit en 11 capítols en què s’aborden diferents aspectes de la PNL, tot relacionant-los amb el coaching i les diferents àrees professionals o vitals on cal aplicar-los.

PEÑARRUBIA, F. (1998) Terapia Gestalt, la vía del vacío fértil. Madrid: Alianza Editorial.

Introducció a la teràpia Gestalt, ordenada sistemàticament i amb una detallada descripció, amb la qual podrem aprofundir les seves bases.

READY, R.; BURTON, K.: GUIX, X. (2010) PNL para dummies. Barcelona: Planeta.

Bona introducció a la PNL amb aproximacions interessants a cadascun dels àmbits sobre els quals actua.

SATIR, V. (1976) En contacto íntimo. Barcelona: NeoPerson.

Llibre de mínimes dimensions en què Virgínia Satir ens proposa la seva visió humana de l’abordatge dels conflictes. Ens parla també de l’autoestima i la visió sistèmica de la realitat.

Blog de Mònica Lapeyra. Referències a la PNL.

“Definim la PNL com...”. Material molt específic relacionat amb els continguts del manual.

Associació Espanyola de PNL Informació sobre l’entitat que desenvolupa i coordina la formació reglada en PNL al territori espanyol. Per a aquells que vulguin seguir aprofundint la seva formació.

En concret, a la pestanya “Bibliografia”, podràs obtenir una exhaustiva relació de bibliografia relacionada amb la PNL.

Programa Redes, “Pon en forma tu cerebro”, d’Eduard Punset. Aportació de propostes per a la flexibilització del cervell.