La regidoria de serveis socials
Espai de formació de l'electe
Els serveis socials són un dels sistemes que configuren les polítiques socials que donen lloc a l’estat del benestar. Partint d’aquesta premissa, l’objectiu d’aquest recurs es donar a conèixer els aspectes clau que faciliten una aproximació al Sistema de Serveis Socials de Catalunya. Els continguts s’estructuren en quatre grans apartats que es centren en la historia dels serveis socials, en el desenvolupament normatiu, en l’estructuració del sistema i la distribució de competències i pre últim en la cartera de serveis socials com a instrument d’organització de les prestacions.
Introducció
Els serveis socials són un dels sistemes que configuren les polítiques socials que donen lloc a l’estat del benestar; actuen conjuntament amb altres polítiques com la garantia de rendes, la sanitat, l’educació, la política laboral i la d’habitatge amb la finalitat comuna d’assolir el benestar d’una comunitat.
Definir el concepte de política social no és tasca fàcil, però podem aproximar-nos tenint en compte aquests elements:
-
Definirem la política d’acord amb Richard Titmuss (2008, p. 128) «els principis que governen una acció dirigida cap a una finalitat», el que suposa que es duen a termes accions per introduir canvis.
-
Definirem la política social com aquelles intervencions públiques que incideixen en el benestar de les persones mitjançant l’oferiment de satisfactors a les seves necessitats socials (Fantova, 2014; Montagut, 2001)
El benestar és un concepte multidimensional i per tal de satisfer les necessitats relacionades amb ell, cal articular una sèrie de polítiques mitjançant sistemes, de les que els serveis socials en són una.
Els serveis socials, de forma general en el nostre entorn sociocultural, són una de les polítiques sectorials de l’estat del benestar; en aquest recurs ens centrarem en el Sistema de Serveis Socials a Catalunya i abordarem aspectes que ens ajudaran a una aproximació a la seva configuració.
A la primera part partirem de la història dels serveis socials per arribar a una definició del Sistema i la seva configuració conceptual actual: missió, objecte, límits i reptes.
A la segona part ens centrarem en el desenvolupament normatiu dels serveis socials: veurem l’entramat de normes que defineixen el Sistema i també les diverses àrees o àmbits d’intervenció.
A la tercera part ens referirem a l’estructuració del Sistema i la distribució de les competències entre els diversos nivells de l’Administració; abordarem també el finançament del Sistema.
La quarta part la dedicarem a la cartera de serveis socials com instrument d’organització de les prestacions i posarem l’èmfasi en la cartera dels serveis socials bàsics.
Finalment, a la cinquena i darrera part, abordarem l’organització dels serveis socials bàsics, des d’una perspectiva territorial (àrees bàsiques de serveis socials) i des d’una perspectiva funcional.
Il·lustració 1. Configuració sectorials de les polítiques socials. Font: Elaboració pròpia a partir de Fantova (2014)
1. Els serveis socials com a pilar de l’estat del benestar
Hem vist que la història dels antecedents dels serveis socials ens mostren uns dispositius centrats en l’atenció a les persones pobres i desemparades, podent ser la causa del seu desemparament molt diversa: orfenesa, malaltia, vellesa, discapacitat, etc.
Definir l’objecte en ajuda a definir la missió dels serveis socials; és a dir, a respondre a la raó de ser del Sistema, identificar el seu propòsit fonamental.
A la introducció dèiem que la política social s’orientava al benestar de les persones i que aquest era un concepte multidimensional. Hi ha autors que vinculen el benestar amb la qualitat de vida que es pot definir com «una forma d’existència superior a la simplement física, la qual inclou les àrees de benestar social, relacions socials i accés als béns culturals, així com el nivell de satisfacció que proporcionen a l’individu les seves condicions de vida» (Barranco, 2009, p. 134)
Els sectors o pilars de la política social han d’identificar aquestes àrees per articular els sistemes de forma racional i efectiva, seleccionant un àmbit més o menys concret que permeti dissenyar les prestacions i serveis que donin resposta a les necessitats de les persones. Fantova (2014) defensa que cada política sectorial ha d’estar orientada a un bé protegible que respongui a necessitats humanes que puguin ser satisfetes individualment.
L’objecte de la política de Serveis Socials és la identificació de l’àrea de necessitats humanes sobre la que es desenvoluparà el sistema de protecció i promoció; es tracta d’una necessitat humana que la diferencia de la resta de les polítiques sectorials. Hi ha molt debat entorn a l’objecte dels serveis socials, debat que es polaritza entre les propostes de diversos autors, els continguts que s’inclouen a les normes legals i, fins i tot, la concepció que s’inclou en la planificació estratègica. Aquest debat, que abordarem més profundament en l’apartat següent, va ser resumit entenent que hi ha visions o interpretacions de l’objecte dels serveis socials: una àmplia i una restringida:
Tal com apuntàvem abans, el debat sobre l’objecte dels Serveis Socials es pot estructurar en tres grans blocs:
Les propostes des de perspectives teòriques
En relació a la dualitat sobre la concepció de l’objecte dels serveis socials, visió àmplia i visió reduïda, s’han suggerit algunes explicacions; en concret Manuel Aguilar ens remet a la història que hem explicat anteriorment, bona part de les accions que avui conformen els serveis socials actuals es venien realitzant des de força segles però, no com un pilar de l’Estat de Benestar, «sinó com un darrer nivell protector, subsidiari de la protecció ordinària i confinat a situacions de desemparament familiar i mancança de mitjans [econòmics]» (Aguilar, 2014, p. 48). Per tal de superar la distància entre aquests dos extrems sorgeixen noves propostes per definir un objecte que doni als Serveis Socials estabilitat i consistència com a pilar de la política social i, per tant, de l’Estat de Benestar.
Un dels autors que més ha estudiat i analitzat el sistema de serveis socials ha estat Demetrio Casado i ha fet, al llarg del temps diferents aportacions. Al 2007 va proposar la següent definició: “La branca d’activitats denominades serveis socials té com objectiu mediat el benestar individual per al present i per al futur, que procura sobre tot mitjançant l’ajut personal polivalent, al servei de la qual proveeix prestacions individuals i altres activitats, ambdues de caràcter tècnic (no monetàries desvinculades), formalitzades en algun lloc i produïdes i dispensades mitjançant diversos règims institucionals” (citat per Fantova, 2008, pp. 34–35).
Alguns autors han destacat la necessitat de definir l’objecte dels Serveis Socials amb un concepte positiu, ja que ha hagut una tendència general a fer-ho destacant els aspectes negatius . En aquesta línia destaquem dues aportacions complementàries que, com veurem, han quedat recollides en documents de planificació estratègica a Catalunya. Aguilar i Laparra proposen els conceptes sobre els que s’hauria de definir l’objecte i ho fan de la següent manera: «Els dos conceptes (o parells de conceptes) en torn als que s’ha de treballar per elaborar l’objecte dels serveis socials són els d’exclusió – integració i els de dependència – autonomia (o, potser, interdependència)». (Laparra i Aguilar, 1997, p. 91)
Seguint aquesta línia, Fantova es planteja la necessitat d’identificar un bé protegible, una finalitat, en un únic concepte positiu i escull interacció per referir-se a «l’ajust dinàmic entre les dues cares de la mateixa moneda (autonomia funcional i integració relacional)» (Fantova, 2014a, p. 213), vinculant dos conceptes clau que hem vist abans: «autonomia funcional (capacitat per al desenvolupament quotidià) i integració relacional (vinculació familiar i comunitària)» (Fantova, 2014b).
En aquestes darreres propostes comença a veure’s una definició més concreta d’un objecte per als serveis socials que pugui ser útil per al conjunt de la comunitat i no per a sectors específics, sense que això signifiqui que tothom ha d’utilitzar-los.
La definició de la Llei 12/2007, de serveis socials de Catalunya
Com hem assenyalat anterior, la definició de l’objecte en ajuda a concretar la missió dels serveis socials; és a dir, a respondre a la raó de ser del Sistema, identificar el seu propòsit fonamental; a Catalunya disposem de dues fonts que contribueixen a definir la missió dels Serveis Socials: l’article 3 de la Llei 12/2007, d’11 d’octubre, de serveis socials que defineix la finalitat i els Plans Estratègics de Serveis Socials. En aquest apartat ens centrarem en les aportacions de la legislació.
La definició que inclou la Llei 12/2007, d’11 d’octubre, de serveis socials (Catalunya, 2007) es correspon amb la concepció àmplia de la que parlen els autors, en concret trobem dos fragments en el text legal que fan referència a què i per a què són els serveis socials: [Els serveis socials són] «el conjunt d’intervencions públiques que tenen com a objectiu garantir les necessitats bàsiques dels ciutadans, donant atenció al manteniment de llur autonomia personal i promovent el desenvolupament de les capacitats personals, en un marc de respecte per la dignitat de les persones”. (Exposició de motius)
Els serveis socials tenen com a finalitat assegurar el dret de les persones a viure dignament durant totes les etapes de la vida mitjançant la cobertura de llurs necessitats personals bàsiques i de les necessitats socials, en el marc de la justícia social i del benestar de les persones. (art. 3.1., Llei 12/2007, d’11 d’octubre, de serveis socials).
Ambdós fragments incideixen en el “per a què” fent referència a les necessitats bàsiques i les necessitats socials. Es tracta d’una definició molt àmplia ja que «assegurar el dret a les persones a viure dignament durant totes les etapes de la vida» és una missió pròpia del conjunt dels sistemes de benestar i no pas d’un dels sistemes, d’una de les polítiques sectorials, perquè per tal que les persones tinguin aquesta vida digna durant les etapes de la vida també tenen influència les polítiques sanitàries, la política educativa, la d’habitatge, la d’ocupació, la de garantia de rendes, etc.
En el mateix article 3, la pròpia llei especifica què entén per necessitats socials i necessitats personals bàsiques i ho fa de la manera següent: Són necessitats socials, als efectes del que estableix l’apartat 1, les que repercuteixen en l’autonomia personal i el suport a la dependència, en una millor qualitat de vida personal, familiar i de grup, en les relacions interpersonals i socials i en el benestar de la col·lectivitat. Les necessitats personals bàsiques són les pròpies de la subsistència i la qualitat de vida de cada persona. (art. 3.2., Llei 12/2007, d’11 d’octubre, de serveis socials).
Destaquem que les necessitats socials són aquelles relacionades amb l’autonomia i les relacions interpersonals i comunitàries; mentre les necessitats personals bàsiques són les vinculades amb els aspectes materials: la subsistència.
Per altra banda, en l’apartat següent del mateix article s’estableix quin és l’àmbit d’actuació dels serveis socials i ho fa de la manera següent:
Els serveis socials s’adrecen especialment a la prevenció de situacions de risc, a la compensació de dèficits de suport social i econòmic i de situacions de vulnerabilitat i de dependència i a la promoció d’actituds i capacitats de les persones com a principals protagonistes de llur vida. (art. 3.3., Llei 12/2007, d’11 d’octubre, de serveis socials). En resum, podem veure que la definició inclosa a la Llei 12/2007, de serveis socials, ens remet a una visió àmplia dels serveis socials en la que destaca el seu paper orientat a fer front a tres tipus de circumstàncies:
-
Les situacions de vulnerabilitat i dependència personal.
-
Les situacions de vulnerabilitat i manca de capacitats i actituds en l’àmbit de les relacions interpersonals i comunitàries.
-
Les situacions de base material; l’article 3.3. parla específicament de compensar dèficits de suport econòmic.
Les aportacions del Pla Estratègic de Serveis Socials
Des de l’aprovació de la Llei 12/2007, d’11 d’octubre, s’han aprovat a Catalunya dos plans estratègics de serveis socials (en aplicació de l’article 37 de la mateixa llei): el primer per al període 2010 – 2013 (que ha estat prorrogat en diverses ocasions) i el segon, per al període 2020 – 2024, aprovat recentment al Parlament de Catalunya (desembre 2020). Ambdós plans estratègics aborden la definició de la missió, però els resultats són diversos, resultat del debat sobre l’objecte que hem plantejat anteriorment que s’ha anat produint al llarg de la dècada que ha passat entre ambdós.
De la formulació de l’article 3 de la Llei 12/2007 va sorgir la definició de la missió que es va incloure al I Pla Estratègic de Serveis Socials de Catalunya 2010 – 2013 que recull bàsicament el contingut de la Llei:
El Sistema català de serveis socials, que inclou la iniciativa pública i la privada, té la missió d’assegurar la igualtat d’oportunitats i el dret de les persones a viure dignament durant totes les etapes de la seva vida, mitjançant la cobertura de les necessitats personals bàsiques i socials, garantint l’accés universal i els estàndards de qualitat òptims, i contribuint al benestar de les per- sones i dels grups en la comunitat. (Maluquer et al., 2010, p. 232)
Trobem una evolució significativa en quant a la definició de la missió del Sistema català de serveis socials en el II Pla Estratègic de Serveis Socials (2020-2024) que el formula de la manera següent: La missió del Sistema Català de Serveis Socials és promoure, prevenir i protegir les interaccions, i alhora oferir a totes les persones la cura i els suports necessaris perquè s’apoderin i siguin autònomes en el desenvolupament del seu projecte de vida, i en la integració i vinculació al seu entorn familiar i comunitari.
Aquesta missió situa la interacció com la raó de ser dels serveis socials, i preveu quatre àmbits o dimensions d’intervenció (Fantova, 2018):
-
l’autonomia funcional per a les activitats quotidianes (autocura en les activitats bàsiques, instrumentals o avançades de la vida diària),
-
l’autodeterminació pel projecte de vida (decisions sobre la vida diària, projectes de futur i projecte vital),
-
les relacions familiars (criança positiva, relació progenitors- descendents, monoparentalitat…),
-
les relacions comunitàries (amistat, convivència, veïnatge, etc.). (DTASiF, 2020, p. 76)
Observem que la definició del Pla Estratègic que guiarà el desenvolupament dels serveis socials en els propers anys es centra en dos àmbits principals:
-
L’autonomia personal: entesa en un sentit ampli que inclou tant la funcionalitat per a les activitats de la vida quotidiana com la capacitat per a la presa de decisions.
-
Les relacions interpersonals en la doble dimensió: familiar i comunitària.
Observem, doncs, que les referències a les necessitats personals, aquelles que ens remetien als aspectes materials, a la subsistència, han quedat fora d’aquesta definició, i que el Pla Estratègic ha fet una aposta per la definició de l’objecte proposada per Fantova (2014a, 2014b, 2017, 2020).
En resum
-
L’objecte dels serveis socials és l’ajust dinàmic entre l’autonomia personal (eix dependència – autonomia) i la integració relacional (vinculació familiar i comunitària, eix exclusió – integració) que pot rebre el nom, en paraules de Fantova, d’interacció.
-
La missió dels serveis socials promoure, prevenir i protegir les interaccions, i alhora oferir a totes les persones la cura i els suports necessaris perquè s’apoderin i siguin autònomes en el desenvolupament del seu projecte de vida, i en la integració i vinculació al seu entorn familiar i comunitari.
-
No es pot obviar que la dinàmica d’assignar als serveis socials l’atenció a les mancances en l’àmbit material que no són ateses per altres sistemes segueix present tant en la llei de serveis socials com en altres normes i que, hores d’ara, serà necessari seguir-hi donant resposta.
El benestar de les persones, objecte del conjunt de la política social, es materialitza en la cobertura de les necessitats socials que esdevenen, doncs, en l'objecte de l'acció de la política social en general i dels serveis socials en particular.
Les definicions del concepte de necessitat social habitualment són generalistes i es vinculen amb un estat de mancança d’allò que es considera útil i necessari per al desenvolupament personal i la integració social (Ballester, 1988; Reglero, 2004). La necessitat en general i la necessitat social en particular és un constructe social; és a dir, és un concepte que varia amb el context social en el que es dóna i respon a un moment històric, geogràfic, ambiental i sociocultural específic; aquesta variabilitat fa que sigui complexa la seva definició. Hi ha diverses disciplines que han conceptualitzat les necessitats socials però hem de tenir en compte que:
La persona és un ésser de necessitats múltiples i interdependents. Per això les necessitats humanes han de ser enteses com un sistema en el que aquestes s’interrelacionen i interactuen. Simultaneïtats, complementarietats i compensacions són característiques de la dinàmica del procés de satisfacció de les necessitats. (Max-Neef et al., 1993, p. 41).
Aquest plantejament ens ajuda a entendre la complexitat de la formulació de l’àmbit d’actuació de les diverses polítiques sectorials i, entre elles, dels serveis socials perquè si les necessitats són interdependents: com organitzem la seva atenció? Seguint amb la línia que apuntàvem en l’apartat anterior, quan analitzàvem les aportacions sobre l’objecte dels serveis socials, alguns autors han intentat delimitar quines haurien de ser les necessitats que s’haurien d’abordar i destaquem les aportacions d’Aguilar (2013, p. 161) que identifica tres funcions principals vinculades amb tres necessitats:
Oferir cura personal a persones que no poden desenvolupar, sense ajuda d’altres, les activitats de la vida diària.
La protecció i la substitució de la tutela quan sigui necessari de les persones que no tenen plena capacitat, tant menors com persones adultes amb la capacitat modificada per situacions de malaltia o discapacitat.
L’acompanyament del desenvolupament personal i la integració comunitària.
A més del que ens proposen els autors, també la normativa ens orienta en aquest tema; així, doncs, la Llei 12/2007, de serveis socials, inclou una definició pròpia del que són les necessitats socials i les necessitats personals bàsiques dient que són «les que repercuteixen en l’autonomia personal i el suport a la dependència, en una millor qualitat de vida personal, familiar i de grup, en les relacions interpersonals i socials i en el benestar de la col·lectivitat. Les necessitats personals bàsiques són les pròpies de la subsistència i la qualitat de vida de cada persona» (Llei 12/2007, art. 3.2).
La Llei concreta aquesta definició inicial i inclou, a l’article 7, el que anomena situacions amb necessitat d’atenció especial: un llistat de situacions que s’identifiquen amb les necessitats socials que són considerades rellevants per a l’acció dels serveis socials. Ara bé, aquest article no deixa de ser un llistat en el que no hi ha cap indicació sobre el significat ni l’abast d’aquestes necessitats.
D’aquest llistat s’observa que s’han inclòs conceptes i situacions molt diverses: algunes que es refereixen a les situacions d’origen, però no a les necessitats concretes que poden tenir les persones que les viuen (per exemple, es fa referència a la discapacitat física, psíquica o sensorial però no s’especifica una necessitat sinó una situació que pot generar diverses necessitats) mentre altres són més concretes (per exemple, la manca d’habitatge) i altres fan referència a situacions genèriques vinculades a col·lectius (persones grans, infància).
Per tal de concretar aquest ventall, en el Pla Estratègic de Serveis Socials 2010 – 2013 es va incloure una classificació de les necessitats objecte de l’acció del Sistema català de serveis socials basant-se en la definició de inclosa en l’article 3.2. de la Llei 12/2007 que diu el següent:
«[…] les que repercuteixen en l’autonomia personal i el suport a la dependència, en una millor qualitat de vida personal, familiar i de grup, en les relacions interpersonals i socials i en el benestar de la col·lectivitat. Les necessitats bàsiques són les pròpies de la subsistència i la qualitat de vida de cada persona.»
Partint d’aquesta definició de les necessitats socials i de les necessitats bàsiques, es va proposar una classificació en tres categories:
Del debat anterior sobre l’objecte i la missió, per una banda; i sobre la definició de les necessitats o, millor dit, sobre l’àmbit d’actuació, podem començar a deduir alguns dels reptes que se li presenten al Sistema de Serveis Socials derivats de les limitacions actuals.
Identifiquem quatre reptes principals:
La definició de l’objecte i de l’àmbit d’intervenció
Hem vist com l’actual Llei de Serveis Socials (Llei 12/2007) fa un encàrrec molt ampli als Serveis Socials assignant-li funcions pròpies del conjunt de la política social; recordem que l’article 3.1. ho formula de la següent manera: «assegurar el dret de les persones a viure dignament durant totes les etapes de la vida mitjançant la cobertura de llurs necessitats personals bàsiques i de les necessitats socials», i que per acomplir una finalitat d’assegurament d’una vida digna és necessari el concurs de diverses polítiques socials sectorials: sanitària, educativa, laboral, d’habitatge, de garantia de rendes i, també, de serveis socials.
La complexitat de la societat actual fa necessari abordar les necessitats de les persones des d’una perspectiva intersectorial i/o transversal; és a dir, cap dels sistemes de protecció social poden donar una resposta completa a les necessitats individuals o col·lectives en el marc. Per exemple, per fer front a les necessitats complexes d’atenció a persones en situació de dependència és necessari articular, principalment, els sistemes de salut i de serveis socials, que són els principals implicats en l’atenció a les seves necessitats. En canvi, per abordar necessitats vinculades amb la igualtat o diversitat (funcional, generacional, de gènere, sexual o qualsevol altre) és necessari articular polítiques transversals que fixen uns objectius comuns i on cadascuna de les polítiques sectorials haurà d’adaptar-se per a complir-los.
Tanmateix, tot i reconeixent la necessitat de la intersectorialitat i la transversalitat en l’atenció a les necessitats de les persones, alguns autors entenen que és necessari definir bé l’objecte i l’abast dels serveis socials per poder establir relacions de cooperació per implementar actuacions transversals i/o intersectorials.
El dictamen que va elaborar el Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya en relació als Serveis Socials Bàsics concloïa que la indefinició genera dos efectes que cal corregir: en primer lloc, una gran heterogeneïtat en l’aplicació dels serveis socials a la pràctica (tipus d’atenció, prestacions, etc.) i, en segon lloc, es facilita la delegació per part dels altres sistemes de protecció vers els serveis socials d’una part de l’atenció que haurien d’estar assumint aquests altres sistemes (Ginesta et al., 2017, pp. 79–80). En aquest sentit es refereix, per exemple, a prestacions econòmiques per cobrir despeses en medicaments, ulleres o odontologia que el sistema sanitari no cobreix; prestacions econòmiques per facilitar el transport per activitats formatives o de recerca de feina que el sistema ocupacional no preveu; l’avançament de prestacions per cobrir despeses d’habitatge que, si existeixen, tenen un procés extremadament lent d’aprovació que no es correspon amb la realitat. (Ginesta et al., 2017, pp. 79–80)
El II Pla Estratègic de Serveis Socials 2020-2024 aposta per una definició molt més concreta de la missió dels serveis socials i també, en conseqüència, afecta a les necessitats a les que el sistema ha de fer front; posa l’èmfasi en la interacció, aquest concepte que conjuga dos eixos clau: l’autonomia personal i la integració en l’àmbit relacional. Aquesta proposta suposaria situar fora del sistema de serveis socials tot allò que té a veure amb la subsistència.
La posada en pràctica del reconeixement dels drets subjectius en l’àmbit dels serveis socials
Els serveis socials són l’única de les branques o pilars de la política social que no apareixien regulades o reconegudes explícitament en la Constitució espanyola (España, 1978). Podem veure que es recull el dret a l’educació (art. 27); el dret i deure de treballar (art. 35); la Seguretat Social (art. 41); del dret a la protecció de la salut (art. 43); el dret a un habitatge digne (art. 47); del dret de les persones amb discapacitat a disposar de polítiques de previsió, tractament, rehabilitació i integració (art. 49); i la suficiència econòmica en la Tercera Edat (art. 50).
Ha estat, doncs, responsabilitat de les Comunitats Autònomes la regulació dels drets en normes amb rang legal. A Catalunya la primera llei de serveis socials que reconeix el dret subjectiu als serveis socials és la llei de 2007, l’actualment vigent. Les lleis anteriors feien reconeixements genèrics i deixaven el desenvolupament a normes de rang inferior.
L’actual llei reconeix els drets següents:
-
Dret d’accés als serveis socials (art. 9): que inclou fonamentalment les atencions tècniques (ser atès, tenir un pla d’atenció, serveis de qualitat, de forma continuada, professional de referència, decidir sobre els serveis que s’ofereixin, confidencialitat de les dades).
-
Dret a la informació (art. 10): inclou els drets relacionats amb la recepció de la informació en relació als serveis socials (suficient i entenedora, per escrit, de la valoració del sistema de la situació social, accés a expedients individuals, presentar suggeriments i disposar d’ajuts per entendre la informació).
-
Protecció dels drets d’infants i adolescents (art.11): remissió a la regulació específica.
-
Drets específics dels usuaris de serveis residencials i diürns (art. 12): garantia de drets individuals.
Com es pot observar, són drets molt genèrics, no vinculats a una cartera de serveis específica. La Llei preveu que la Cartera de Serveis Socials determini per a cada prestació si és garantida o no garantida. Les prestacions garantides són les úniques que són exigibles com a dret subjectiu, mentre que les no garantides depenen de la capacitat pressupostària (art. 24, Llei 12/2007). L’any 2017 es va fer un estudi sobre els Serveis Socials Bàsics i es plantejaven la següent pregunta: «Serveis de primera i de segona? Serveis garantits (però uns més que altres)» (Ginesta et al., 2017, p. 168) i reflexionen com alguns serveis són percebuts clarament com a prestacions del sistema (per exemple el servei d’atenció a domicili), mentre altres no tenen la mateixa consideració i es veuen relegats a ser prestats de maneres molt diverses i ho relacionen també amb el fet que alguns dels serveis que consten com a garantits a la Cartera de Serveis Socials, Decret 142/2010, d’11 d’octubre (Catalunya, 2010a), no reben finançament de la Generalitat i això fa que siguin percebuts com a no garantits, és a dir, no es reconeix el dret subjectiu de les persones que els poden requerir (Ginesta et al., 2017, p. 169).
Així doncs, la regulació dels Serveis Socials reconeix drets subjectius a la ciutadania, però aquests no es transformen en prestacions específiques sinó que, per la pròpia configuració del Sistema, alguns d’aquestes prestacions garantides que conformarien la part material d’aquesta declaració de drets queden subjectes a disponibilitat pressupostària.
És, per tant, un repte definir clarament quines són les prestacions de dret subjectiu i establir els estàndard mínims de qualitat (que la llei preveia que s’inclourien a la Cartera) que permetin que qualsevol persona a Catalunya tingui les mateixes oportunitats per gaudir-les.
La governança del sistema
El sistema de serveis socials és configura a partir de la distribució de competències entre diversos nivells de l’administració. La Llei 12/2007 defineix el sistema com una xarxa que s’estructura en dos nivells: serveis socials bàsics i serveis socials especialitzats. I, partint d’aquests nivells, els assigna a diversos nivells de l’administració i ho fa de la manera que es pot veure a la gràfica següent.
| Organització territorial | Nivell estructura | Nivell competencial |
|---|---|---|
| Àrea Bàsica de Serveis Socials | Serveis Socials Bàsics | Municipi/ Comarca |
| Àmbit Territorial de Serveis Especialitzats | Serveis Socials Especialitzats | Ens local supramunicipal (Vegueries) Generalitat |
Nivell competencial: en l’apartat corresponent a la distribució de competències s’aprofundirà en els possibles models i la relació que s’estableix entre les diferents administracions de l’àmbit local: municipis, consells comarcals i altres organitzacions de municipis.
Vegueries: aquest nivell competencial sol entrarà en vigor quan es creïn aquests ens locals supramunicipals; a l’any 2020 no estan encara creats.
A més d’aquestes relacionades amb l’estructura del Sistema, la Generalitat es reserva competències generals tals com:
-
Desenvolupament normatiu
-
Planificació general dels serveis socials
-
Fixació d’estàndards per al desenvolupament dels serveis socials
-
Inspecció i control
-
Autorització a prestar serveis socials.
També, entre les competències de la Generalitat, trobem la corresponent al finançament i la coordinació general.
Pel que fa al finançament, la Llei 12/2007 estableix que els Serveis Socials Bàsics, que presten els municipis, han d’estar finançats per la Generalitat de Catalunya en un mínim del 66% dels costos dels equips de serveis socials bàsics, programes i projectes, serveis d’ajut a domicili i teleassistència.
A més, la Generalitat pot delegar competències als ens locals, especialment les referides als Serveis Socials Especialitzats. Finalment, per garantir la participació es crea el Consell General de Serveis Socials i es regulen els aspectes bàsics, tot i que queda sotmès a la regulació reglamentària posterior, que es va fer mitjançant el Decret 202/2009, de 22 de desembre, dels òrgans de participació i de coordinació del Sistema Català de Serveis Socials (Catalunya, 2009).
En resum, podem dir que el Sistema Català de Serveis Socials es caracteritza per:
-
Una estructura en dos nivells: bàsics i especialitzats
-
Cadascun dels nivells depèn d’un nivell administratiu diferent: els serveis socials bàsics dels ens locals (municipis majors de 20.000 habitants o comarques) i els especialitzats de la Generalitat.
-
La Generalitat és responsable del desenvolupament normatiu i de la planificació general.
-
Les administracions implicades participen en el finançament dels respectius nivells dels que són competents però, a més, la Generalitat ha de finançar el 66% del cost d’una part dels serveis socials bàsics (es podrà veure que no inclouen tota la cartera).
-
Existeixen uns organismes per a la participació i la coordinació: el Consell General de Serveis Socials per a la participació; el Consell de Coordinació de Benestar Social orientat a la coordinació entre el món local (serveis socials bàsics) i la Generalitat i el Comitè d’Avaluació de Necessitats de Serveis Socials per a la coordinació tècnica i experta.
-
La relació formal entre el món local i la Generalitat s’articula mitjançant el Contracte – Programa que veurem més endavant i que és l’instrument de finançament però, també, de planificació.
-
Es tracta, com es pot veure, d’un sistema complex, amb múltiples administracions intervenint en el mateix sistema en relació a situacions socials molt diverses (entorn urbà, entorn rural, baixa i alta densitat, etc.) i cal articular un sistema de governança que permeti que totes les administracions amb competències sentin que participen i que tenen capacitat de decisió en aquell àmbit que els pertoca.
-
El mecanisme del Contracte – Programa és un avenç important respecte a la situació anterior però, no deixa de vincular uns serveis estructurals d’un dels sistemes de l’Estat de Benestar a un pressupost que s’aprova anualment (el de la Generalitat) i que condiciona els pressupostos de la resta d’administracions implicades.
L’estructuració del sistema: la cartera de serveis.
Finalment el darrer repte del sistema és l’estructuració de la seva oferta: la Cartera de Serveis Socials. La Llei 12/2007 va incloure la Cartera, que ha de ser aprovada mitjançant un Decret periòdicament, com l’instrument que descriu les característiques de les prestacions que conformen el Sistema de serveis socials incloent prestacions de servei, econòmiques i tecnològiques.
La Llei va incloure un catàleg sobre el que es van elaborar la primera i la segona Cartera de Serveis Socials i feia una previsió d’actualització cada 4 anys, en consonància amb l’actualització del Pla Estratègic com instrument de planificació general del Sistema.
L’actual Cartera de Serveis va ser aprovada mitjançant el Decret 142/2010, d’11 d’octubre (Catalunya, 2010a) per al període 2010 – 2011 i no ha estat actualitzada.
La Cartera ha de recollir les prestacions incloses al sistema per donar resposta a les necessitats socials de les persones; les necessitats socials es van modificant al llarg del temps i, en bona lògica, les prestacions també haurien d’adaptar-se: introduir-ne de noves, modificar-ne d’altres o suprimir alguna (per substitució o per inadequació a la realitat actual); però, com dèiem, la Cartera no s’ha modificat en els darrers 10 anys, una dècada en la que s’han produït canvis importants:
-
Els efectes de la crisi de 2008 no estaven reflectits a la Cartera de 2010 perquè es desconeixia quins serien.
-
L’impacte de la implementació de la Llei 39/2006, de 14 de novembre, de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència (que estava programada per al 2015).
-
La creixent conscienciació en relació a les tasques de cura i la necessària socialització d’aquestes tasques; tant pel que fa a la cura dels infants com de les persones grans, amb malalties o amb discapacitat.
Per tant, el sistema afronta un gran repte en aquest àmbit: definir quines són les prestacions més adients per atendre les necessitats de les persones respectant, a més, el principi d’autonomia i autodeterminació, entès com la capacitat de prendre decisions.
2. Mandat legal als serveis socials
El mandat legal als serveis socials es materialitza, en primer lloc, mitjançant la Llei 12/2007, d’11 d’octubre, però aquesta norma essencial i bàsica per a la regulació dels serveis socials ve acompanyada d’altres normes que regulen aspectes específics i que assignen competències i funcions als serveis socials. D’entre les lleis que influeixen directament en els serveis socials destaquem:
Normativa relacionada
-
Llei 39/2006, de 14 de novembre, de promoció de l’autonomia i atenció a les persones en situació de dependència (2006).
-
Llei 13/2006, de 27 de Juliol, de Prestacions Socials de Caràcter Econòmic (2006).
-
Llei 5/2008, de 24 d’abril, del dret de les dones a erradicar la violència masclista (2008) i les modificacions realitzades per la Llei 10/2023, del 7 d’agost, de modificació de la Llei 5/2008, del 24 d’abril, del dret de les dones a erradicar la violència masclista ( 2023) i Llei 17/2020, Del 22 de desembre, de modificació de la llei 5/2008, del dret de les dones a l'erradicació de la violència masclista (2020).
-
Llei 14/2010, de 27 de maig, del dret i les oportunitats en la infància i l’adolescència.
-
Reglamento (UE) 2016/679 del Parlamento europeo y del Consejo de 27 de abril de 2016 relativo a la protección de las personas físicas en lo que respecta al tratamiento de datos personales y a la libre circulación de estos datos y por el que se deroga la directiva 95/46/CE (2016).
-
Ley Orgánica 3/2018, de 5 de Diciembre, de Protección de Datos Personales y garantía de los derechos digitales (2018).
-
Ley 8/2021, de 2 de junio, por la que se reforma la legislación civil y procesal para el apoyo a las personas con discapacidad en el ejercicio de su capacidad jurídica (2021).
-
Llei 1/2022, del 3 de març, de modificació de la Llei 18/2007, la Llei 24/2015 i la Llei 4/2016 per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge (2022).
-
Ley 6/2022, de 31 de marzo, de modificación del Texto Refundido de La Ley General de derechos de las personas con discapacidad y de su inclusión social, aprobado por el real decreto legislativo 1/2013, de 29 de noviembre, para establecer y regular la accesibilidad cognitiva y sus condiciones de exigencia y aplicación (2022).
La Llei vigent de serveis socials es situa en les anomenades lleis de tercera generació. A Catalunya havia hagut dues lleis prèvies:
Estem davant una Llei que desenvolupa una competència exclusiva de la Generalitat, aquest és el fet pel qual ens trobem amb una llei força més extensa que altres que veurem i que conformen el marc normatiu dels serveis socials. En aquest cas, cal desenvolupar una competència que, si bé a nivell legislatiu és exclusiva de la Generalitat, també és cert que en el nivell d’execució, com hem vist, hi ha altres administracions competents, en concret l’administració local. Això vol dir que cal una regulació acurada per evitar al màxim els possibles conflictes, el que inevitablement ens duu a una norma extensa.
La nova llei dissenya un model basat en una filosofia universalista i de reconeixement de drets subjectius i, partint d’aquesta visió, dissenya una estructura de serveis i prestacions nova que incorpora el desenvolupament de la Llei de Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a les Persones en Situació de Dependència, ja que pertany a l’àmbit competencial dels Serveis Socials.
Abans de seguir, cal assenyalar que es tracta d’una llei que preveu que es concretin molts aspectes mitjançant reglaments i que, desprès de 13 anys, el desenvolupament reglamentari és molt limitat.
A l’articulat de la llei trobem la finalitat (l’objecte que hem parlat amb anterioritat) que es concreta en:
Assegurar el dret de les persones a viure dignament durant totes les etapes de la vida mitjançant la cobertura de llurs necessitats personals bàsiques i de les necessitats socials, en el marc de la justícia social i del benestar de les persones.
Article 3.1.
Els serveis socials poden ser públic i privats i així ho reconeix l’article 2 que diferencia entre sistema de serveis socials i sistema públic de serveis socials:
-
El sistema de serveis socials és integrat pel conjunt de recursos, equipaments, projectes, programes i prestacions de titularitat pública i privada destinats a la finalitat que estableix l’article 3.
-
El sistema públic de serveis socials és integrat pels serveis socials de titularitat pública i els de la titularitat privada acreditats i concertats per l’Administració d’acord amb el que estableix aquesta llei. Tots aquests serveis configuren la xarxa d’atenció pública.
La Llei regula drets i deures en relació als serveis socials i estableix els mecanismes per a la seva garantia, encarregant a les administracions públiques el paper de vetlla per a que les persones puguin gaudir efectivament dels drets que la llei els reconeix i establint que tant professionals com entitats desenvolupin la seva tasca garantint el respecte a aquests drets.
Els drets s’agrupen en quatre articles, veiem el més destacat de cadascun d’ells a la taula següent.
| Dret reconegut | Principals continguts |
|---|---|
| Accés als serveis socials | - Disposar d’un pla d’atenció social individual, familiar o convivencial. |
| - Rebre serveis de qualitat | |
| - Rebre els serveis de manera continuada | |
| - Rebre atenció urgent o prioritària en supòsits determinats | |
| - Tenir assignat un professional de referència | |
| - Renunciar a les prestacions i serveis concedit, excepte si afecta a menors o incapacitats. | |
| - Decidir si volen un servei i escollir les mesures o recursos | |
| - La confidencialitat de les dades i informacions. | |
| Informació en l’àmbit dels serveis socials | - Rebre informació suficient i entenedora sobre serveis i prestacions |
| - Rebre, per escrit i de paraula, la valoració de la seva situació | |
| - Rebre informació prèvia sobre qualsevol intervenció que els afecti | |
| - Accedir als expedients individuals, que no afecti a terceres persones i sense anotacions professionals | |
| - Presentar suggeriments, queixes… | |
| - Disposar d’ajuts i suports necessaris per comprendre informació | |
| Protecció de drets d’infants i adolescents | Preveu que es reguli l’adaptació i aplicació d’aquests drets als infants i adolescents en situació de risc. |
| Específics d’usuaris de serveis residencials i diürns | - Llibertat individual d’accés. |
| - Atenció personalitzada. | |
| - Atenció a totes les necessitats personals. | |
| - Comunicar-se lliurement. | |
| - Intimitat i privacitat. | |
| - Participació | |
| - Exercir els drets individuals socials, polítics, culturals i religiosos que les lleis reconeixen. |
Junt amb els drets, es regulen els deures, dels que destaquem:
-
Deure de facilitar les dades necessàries
-
Deure de complir els acords relacionats
-
Deure de comunicar els canvis en la situació,
-
Deure de destinar la prestació a la finalitat per la que s’ha concedit i retornar els diners rebuts inadequadament
-
Deure de respectar la dignitat i els drets del personal dels serveis com a persones i com a treballadors; així com mantenir una conducta basada en el respecte mutu.
Partint de la definició que hem vist anterior ment, es defineix l’estructura i les funcions que se’n deriven. El sistema s’organitza en forma de xarxa per treballar en coordinació, col·laboració i amb el diàleg entre tots els actors que intervenen en el procés d’atenció a les persones.
S’estructura en serveis socials bàsics i serveis socials especialitzats, fent una definició acurada tant dels continguts com de les funcions assignades a cada nivell. Podem dir que la definició que es fa de les funcions dels serveis socials bàsics suposa un important reforçament d’aquest nivell de l’estructura del sistema de serveis socials, donant-li el paper central que es defineix a l’Exposició de motius quan diu:
L’atenció bàsica, de caràcter públic i local, és un dispositiu potent d’informació, diagnòstic, orientació, suport, intervenció i assessorament individual i comunitari que, a més d’ésser la porta d’entrada habitual al sistema de serveis socials, és l’eix vertebrador de tota la xarxa de serveis (apartat IV, Exposició de Motius).
En aquest marc del sistema públic es defineixen les prestacions que n’han de formar part i ho fa de forma genèrica definint les funcions que han de complir les prestacions, deixant la tipologia de serveis per a la Cartera. Es defineixen tres tipus de prestacions:
| Tipologia | Definició |
|---|---|
| Prestacions de servei | Què són? |
| Són els serveis i les intervencions desenvolupats per equips professionals. | |
| Quins són? | |
| Informació, orientació, assessorament, valoració, diagnòstic, intervenció professional i tractament social, protecció jurídica i social de col·lectius vulnerables, atenció residencial substitutiva de la llar i atenció diürna i domiciliària. | |
| Quin paper tenen en el conjunt? | |
| Són el complement necessari per a qualsevol tipus de prestació social | |
| Prestacions econòmiques | Què són? |
| Són aportacions dineràries. | |
| Com són? | |
| De dret subjectiu, de dret de concurrència o d’urgència social | |
| Prestacions tecnològiques | Què són? |
| Les que atenen les necessitats socials mitjançant un producte |
La Cartera és l’instrument que determina el conjunt de prestacions de la xarxa pública i ha d’incloure totes les prestacions de servei, econòmiques i tecnològiques amb una definició acurada de la població destinatària, qui l’ha de gestionar, perfils i ràtios professionals i estàndards de qualitat. S’incorpora el concepte de prestació garantida que és exigible com a dret subjectiu i es diferencia de les no garantides que estan subjectes a les condicions de la Cartera i a les disponibilitats pressupostàries.
La Cartera és aprovada pel Govern de la Generalitat (mitjançant un decret) i té una vigència quadriennal però, en les lleis anuals de pressupostos han d’especificar les prestacions garantides. L’elaboració ha de garantir la participació cívica. La llei inclou un annex amb el Catàleg Classificat de Serveis i Prestacions Socials del Sistema Català de Serveis Socials que constitueix la base de les primeres carteres de serveis aprovades, inclosa la vigent actualment. Des de l’aprovació de la Llei s’han aprovat dues Carteres de Serveis, la corresponent a 2008 i 2009 i la vigent, aprovada pel Decret 142/2010, d’11 d’octubre, per al període 2010 – 2011 i que s’ha anat prorrogant.
El sistema de serveis socials és complex en tant que participen, amb competències pròpies, diversos nivells de govern i de l’administració. Les competències que s’assignen a cada nivell són les següents:
| Nivell | Competències |
|---|---|
| Govern | - Desenvolupament normatiu |
| - Planificació general | |
| - Directrius i prioritats | |
| - Aprovació de la Cartera de Serveis Socials | |
| - Ordenació del sistema | |
| - Coordinació general | |
| - Establiment de criteris i estàndards. | |
| Departament | - Aplicació de les directrius del Govern. |
| - Planificació i avaluació | |
| - Aplicació de la Cartera | |
| - Cooperació amb els ens locals. | |
| - Serveis Socials Especialitzats (creació, manteniment, gestió, etc.) | |
| - Inspecció, control i potestat sancionadora | |
| - Sistema d’Informació Social | |
| - Criteris de finançament. | |
| - Foment de la participació | |
| Municipis/Comarques | - Anàlisi de les necessitats socials del territori |
| - Serveis Socials Bàsics: desenvolupament de funcions, creació i gestió | |
| - Gestionar altres serveis per iniciativa pròpia o delegació | |
| - Promoció de serveis socials especialitzats d’acord amb la Generalitat | |
| - Elaborar el Pla d’Actuació Local en Matèria de Serveis Socials | |
| - Participar en planificació supramunicipal. | |
| - Coordinació dels serveis socials locals, equips d’altres sistemes de benestar i entitats associatives | |
| Les comarques supleixen els municipis de menys de 20.000 habitants. |
La Llei també preveu competències per als ens locals supramunicipals previstos a l’Estatut, però en la mesura que no s’han desenvolupat, les funcions les assumeix la pròpia administració de la Generalitat de Catalunya, en tant que tenien relació directa amb els serveis socials especialitzats.
L’organització del sistema sobre el territori pren com a base la definició de les àrees bàsiques de serveis socials, definides com la unitat primària d’atenció social que s’organitza segons criteris poblacionals; una àrea bàsica ha d’estar formada per un territori amb una població mínima de 20.000 habitants i la base és el municipi; els municipis de menys de 20.000 habitants s’agruparan en comarques per assolir el mínim establert per formar una àrea bàsica, tot i que, d’acord amb la normativa reguladora dels ens locals es permeten altre tipus d’agrupacions voluntàries (per exemple, les mancomunitats voluntàries).
Per altra banda, per a l’organització dels serveis socials especialitzats, la llei preveu un àmbit territorial supramunicipal, fent referència a les “demarcacions territorials supramunicipals” (art. 35), previstes a l’Estatut d’Autonomia (Catalunya i Espanya, 2006) però que, a manca del desenvolupament normatiu necessari no s’han implementat. Mentre no es desplega aquest nivell, la Generalitat utilitza les demarcacions territorials corresponents a les Delegacions com a unitat de planificació i gestió dels serveis socials especialitzats.
Pel que fa a la planificació, la Llei estableix que el sistema s’ha de dotar d’un pla estratègic, amb una vigència quadriennal que ha d’anar acompanyat d’un seguit de documents que permetin la seva implementació a la pràctica (memòria econòmica, diagnòstic de partida, aplicació territorial, etc.). Es preveu també que, en funció de les diverses situacions de necessitat d’atenció social es puguin elaborar plans sectorials.
Com a complement a la planificació estratègica, en el títol dedicat a la qualitat, es preveu que el Pla Estratègic sigui acompanyat d’un Pla de Qualitat, que inclou aspecte d’ètica i deontologia professional.
En l’àmbit de la coordinació s’han de destacar dos aspectes que són regulats a la llei; per una banda, l’àmbit de la cooperació interinstitucional i per altra, els mitjans materials per fer efectiva la coordinació i cooperació. Pel que fa a la cooperació i coordinació, la Llei crea dos òrgans:
-
Consell de Coordinació de Benestar Social: òrgan de coordinació de polítiques públiques de serveis socials amb participació de la Generalitat i dels ens locals. Va ser regulat mitjançant el Decret 202/2010, de 22 de desembre, en el seu capítol VI.
-
Comitè d’Avaluació de Necessitats de Serveis Socials: òrgan consultiu per estudiar les necessitats i avaluar l’eficiència i qualitat del sistema. Es va regular en el mateix decret i títol que l’anterior.
En l’àmbit material es preveuen dos instruments:
-
El Sistema d’Informació Social que ha de recollir totes les dades que permetin disposar d’informació fiable per a la planificació i l’avaluació a tots els nivells de l’estructura del sistema i, també, als diversos nivells territorials.
-
L’establiment d’un sistema de convenis quadriennals per concretar les formes de coordinació i col·laboració entre la Generalitat i els ens locals, que és conegut com Contracte – Programa i que abordarem més endavant al parlar del finançament.
La llei de 2012 és la primera que dedica un capítol als professionals del Sistema i recull una sèrie de principis:
-
La necessitat de disposar personal format i amb condicions que garanteixin l’eficiència i eficàcia dels serveis socials.
-
- El personal és un element cabdal i ha de gaudir de l’atenció, el respecte i el suport a la seva participació en la definició dels serveis socials
-
S’ha de tenir en compte el criteri interdisciplinar per oferir una atenció integrada.
-
S’ha de garantir la disponibilitat i adscripció de personal professional estable, homologat laboralment i necessari per l’atenció social de qualitat en funció de diferents criteris (població, geografia i necessitats). La llei estableix que un reglament ha de fixar els indicadors per garantir l’equilibri territorial, tant en els serveis bàsics com especialitzats.
-
Les valoracions del personal professional són vinculants pel que fa a l’assignació dels recursos públics disponibles.
-
Els professionals han de disposar de mesures de suport, - entre les que s’anomena la supervisió, el suport tècnic i la formació permanent, per una banda, i el suport administratiu i medis materials necessaris per una altra –, i de protecció, - incloses mesures per protegir la identitat del personal així com mesures preventives i d’atenció davant situacions provocades per factors psicosocials que afectin a l’estat dels professionals.
Dissenyar i legislar un sistema de drets i reconèixer drets subjectius, que significa que es reconeix a les persones l’accés a determinades prestacions (de servei, econòmiques o tecnològiques) pel fet de complir els requisits que s’estableixin implica la necessitat de disposar de mitjans econòmics per fer front a garantir que tota persona que compleixi els requeriments establerts pugui gaudir dels drets reconeguts. Per això la Llei estableix:
-
La Generalitat ha de consignar els crèdits per finançar les prestacions garantides i aquest tenen la consideració d’ampliables per poder cobrir totes les demandes de les persones que tenen dret. Aquest fet és fonamental: fins a l’aprovació d’aquesta llei, els serveis es prestaven en funció de la disponibilitat pressupostària, amb aquesta llei per a aquelles prestacions que tenen la consideració de garantides, no ha d’haver límit pressupostari i tota persona que tingui dret disposarà de la prestació.
-
Els municipis i ens locals tenen la mateixa obligació en relació a la garantia de les prestacions de servei de les que en són competents.
En relació als Serveis Socials Bàsics la llei fixa un criteri per al finançament per part de la Generalitat; establint que aquesta finançarà un mínim del 66% d’alguns dels serveis de la cartera, en concret: equips de serveis socials bàsics, programes i projectes, serveis d’ajut a domicili i teleassistència previstos en el Pla Estratègic.
Pel que fa a la participació de les persones usuàries en el cost dels serveis, s’estableix el concepte de mòdul social, definit com aquella part de la prestació pròpiament de serveis socials i s’estableix que la participació econòmica de les persones es farà sempre sobre la part que té caràcter no social. Per exemple, en un servei residencial, els costos de l’atenció personal (professionals de tot tipus que atenen a les persones) formarien part del mòdul social i la participació en el preu de la persona s’hauria de centrar en el que podríem anomenar serveis d’hosteleria (allotjament, alimentació, bugaderia, etc.).
La participació és un element clau en aquesta llei que, ja en el seu procés d’elaboració, va ser fruit d’un ampli procés participatiu. En línia amb aquesta situació, la llei regula el Consell General de Serveis Socials de forma prou àmplia que, a més, es concreta en el reglament aprovat mitjançant el Decret 2020/2010, de 22 de desembre.
El Consell General de Serveis Socials és l’òrgan màxim de participació on són representats tots els actors implicats en el sistema: la Generalitat de Catalunya (mitjançant diversos departaments implicats en desenvolupar la política social), el món local (municipis i comarques), l’àmbit associatiu, l’àmbit empresarial i el dels treballadors i treballadores i de les persones usuàries.
A més, es preveu que aquest model de participació es repliqui a tots els nivells territorials i de serveis, especialment en els de caràcter residencial o diürn; així es preveu que els ens locals creïn els consells municipals i que els centres residencials i diürns facin el mateix en l’àmbit de la seva activitat.
La llei incorpora altres aspectes, alguns d’ells molt novedosos, que cal conèixer:
-
Es preveu la promoció de la formació i recerca en l’àmbit dels serveis socials, incloent la formació permanent dels professionals.
-
Règim d’inspeccions, control i d’infraccions, tant de les entitats que presten els serveis com de les persones usuàries i beneficiàries.
En resum
Podríem assenyalar els temes següents com a destacables i característics de la nova llei de serveis socials:
-
Universalitat dels serveis socials
-
Reconeixement de drets i deures en una norma amb rang de llei
-
Contingut general dels serveis socials:
| Organització territorial | Nivell estructura | Nivell competencial |
|---|---|---|
| Àrea Bàsica de Serveis Socials | Serveis Socials Bàsics | Municipi/ Comarca |
| Àmbit Territorial de Serveis Especialitzats | Serveis Socials Especialitzats | Ens local supramunicipal (Vegueries) Generalitat |
Cartera de serveis
-
Instrument de planificació
-
Revisable cada 4 anys: adaptabilitat
Planificació
-
Sistema d’Informació Social
-
Pla Estratègic que inclou el Pla Qualitat: 4 anys
-
Plans de serveis socials i sectorials
Finançament
-
Prestacions garantides sense límit pressupostari.
-
Aportació de la Generalitat als municipis fixada per llei
La Llei 39/2006 és coneguda per les seves sigles, LAPAD, o més comunament, com la llei de la dependència. Es tracta d’una llei estatal que actua com a llei marc per al desenvolupament de serveis socials per a un sector molt específic de la població.
La Llei s’aprova en un context molt específic caracteritzat per un fort envelliment demogràfic: les persones cada vegada viuen més anys i aquest fenomen és acompanyat d’una baixada de la natalitat, el que produeix dos efectes, un augment de l’edat mitjana de la població i un pes cada vegada més rellevant de la població major de 65 anys.
És important recordar que estem davant una llei de caràcter general, aprovada pel Congrés dels Diputats en una matèria que la majoria de les comunitats autònomes tenen assignada com a competència exclusiva. Ha estat, doncs, necessari el consens per aprovar una norma que garanteixi el mateix dret a tots els ciutadans, encara que el desenvolupament quedarà totalment a mans de les comunitats autònomes.
El més destacable de la llei és precisament aquest reconeixement d’un dret de ciutadania que fins ara no existia. Per poder garantir aquest nou dret, s’ha dissenyat el Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència, que està participat per totes les administracions públiques en l’exercici de les seves competències, és a dir, per les comunitats autònomes. A més, es configura com una xarxa d’utilització pública que integra tant centres i serveis públics com privats degudament acreditats. L’instrument de cooperació per a l’articulació del Sistema serà el Consejo Territorial del Sistema para la Autonomia y Atención a la Dependencia, format per l’Estat, les Comunitats Autònomes i les Entitats Locals.
El Sistema preveu diferents nivells de protecció, que es relacionen directament amb l’aportació i participació de cada nivell competencial:
Per tal d’homogeneïtzar l’accés a les prestacions previstes a la llei es preveu l’elaboració d’un barem que serà comuna a tots els possibles beneficiaris de l’Estat espanyol, incloent criteris objectius per a la valoració del nivell de dependència de la persona, nivell que s’estructura en tres graus: moderada, severa i gran dependència. La Llei fixa una cartera de serveis mínima comuna per a totes les Comunitats Autònomes.
La llei es preveia implementar en un període previst en un calendari; ara bé, la recessió de 2008 va obligar a aturar el procés d’implementació i retallades posteriors han limitat el desenvolupament en la mesura que el Govern de l’Estat no aportava les quanties establertes a la llei.
Aquesta llei va iniciar el seu camí a l’aprovació en paral·lel a la llei de serveis socials amb la voluntat de disposar de dues eines per als serveis socials: una norma de regulació general i una norma que regulés específicament les prestacions econòmiques.
D’aquesta llei destaquem dos elements clau: el primer és la regulació que es fa del règim d’aquest tipus de prestacions i el segon són les definicions que fa la llei, especialment sobre necessitat o despesa essencial perquè, sobre aquests conceptes residirà el desenvolupament futur d’aquestes i altres prestacions econòmiques. Pel que fa al règim de les prestacions, l’any 2022 es van afegir dues disposicions addicionals que estableixen el següent:
Les prestacions econòmiques assistencials previstes a la llei, d’acord amb la seva naturalesa, no formen part del sistema de la Seguretat Social i no estan incloses en la normativa europea que s’aplica als règims de seguretat social per als treballadors per compte d’altri i a llurs famílies. (Disposició addicional Primera)
Les prestacions regulades per aquesta llei no tenen la consideració d’ajut ni de subvenció, per raó de la seva naturalesa jurídica, el seu objecte i la seva finalitat. (Disposició addicional Tercera).
Les definicions bàsiques que inclou la llei són:
-
Prestació econòmica d’assistència social: aportació dinerària amb la finalitat d’atendre determinades situacions de necessitat que presenten persones amb recursos econòmics insuficients.
-
Beneficiaris: residents a Catalunya, amb excepció de les prestacions d’urgència social que podran rebre aquells que visquin o es trobin a Catalunya.
-
Necessitat: situació que impedeix fer front a les despeses essencials.
-
Despesa essencial: totes aquelles que siguin imprescindibles per atendre una existència digna.
Les prestacions es classifiquen en tres categories:
Aquesta llei va ser aprovada a l’empara d’un ampli ventall de tractats i acords internacionals (des de la Convenció sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona – CEDAW, passant per la Declaració de Beijing de 1995 i resolucions i directives a nivell europeu i, també, l’aleshores recent Llei Orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere. Ha estat modificada en dues ocasions, l’any 2020 i l’any 2023.
En el marc de les competències que li són pròpies a la Generalitat de Catalunya s’aprova una llei que té tres objectius:
-
Objectius de la llei:
-
Contribuir a fer visibles totes les formes en què s'exerceix la violència masclista i tots els àmbits en què es pot produir per tractar-la de manera integral.
-
Prioritzar la prevenció
-
Estableix noves mesures dirigides a la sensibilització i detecció precoç per impulsar els canvis necessaris en la societat.
-
-
Aquesta és una llei de drets que:
-
Defineix i ordena la xarxa integral d'atenció i recuperació
-
Defineix les competències dels diferents organismes públics, alguns d'interès particular per al món local
-
Defineix la cooperació i coordinació indispensables per al seu tractament integral.
-
La modificació de l’any 2020 (Llei 17/2020, del 22 de desembre, de modificació de La Llei 5/2008, del dret de les dones a erradicar la violència masclista, 2020) incorpora la diversitat de gènere i fa extensiva la protecció de la llei a les dones, nenes i adolescents transgènere. Per altra banda regula les violències digitals i incorpora la definició del consentiment sexual que fixa com a requisit essencial la necessitat de voluntat expressa. Finalment introdueix modificacions per ampliar els tipus de violència en l’àmbit social i comunitari, les formes de violència masclista i la necessitat de formació de professionals.
Per la seva part, la modificació de l’any 2023 (Llei 10/2023, Del 7 d’agost, de Modificació de La Llei 5/2008, Del 24 d’abril, Del Dret de Les Dones a Erradicar La Violència Masclista., 2023) s’ha centrat en la regulació de les indemnitzacions i ajuts per a dones que pateixen o han patit violència masclista; aquesta modificació afecta especialment als serveis socials perquè els obliga a informar a totes les dones sobre el dret que tenen a accedir a aquestes prestacions. També reforça el paper dels serveis socials en quant a organismes i serveis d’acreditació administrativa de la situació de violència masclista que ja venia recollit en la Llei 5/2008 original.
D’aquesta llei volem destacar aquelles competències del món local i les que tenen relació amb els serveis socials:
Programar, proporcionar i gestionar serveis d'informació i atenció a les dones, així com prescindir dels diferents serveis.
Prestar o gestionar altres serveis de la “Xarxa d’Atenció i Recuperació Integral”, mitjançant conveni amb l’Administració de la Generalitat.
Col·laborar en la gestió de les prestacions econòmiques i les subvencions que estableix aquesta llei.
Els serveis socials tenen un paper específic en els processos d’atenció i recuperació integra de les dones en situació de violència masclista; en concret l’article 33 (Llei 5/2008, de 24 d’abril, del dret de les dones a erradicar la violència masclista, 2008) estableix que, per accedir als drets de reparació regulats a la llei, una sèrie de mitjans de «prova qualificats» per a la identificació de les situacions de violència masclista i entre aquests s’inclou «l’informe dels serveis públics amb capacitat d’identificació de les situacions de violència masclista, Es reconeix aquesta capacitat als serveis socials d’atenció primària (serveis socials bàsics)» (art. 33.e). Aquesta acreditació té caràcter administratiu, com bé assenyala la modificació de 2023, és a dir, que té valor per accedir a la xarxa d’atenció i recuperació, a les prestacions i ajuts i, en tot cas, podrà ser tinguda en compte pels òrgans judicials com altres informes professionals.
La Llei 14/2010 és més que una llei de “protecció de menors”, es tracta d’una veritable norma de garantia de drets dels infants i adolescents que, a més, inclou una part orientada a l’actuació dels poders públics quan existeix vulneració d’aquests drets. La Llei 14/2010 consagra el principi de l’interès superior de l’infant i adolescent per al desenvolupament de totes les accions públiques i privades que els afecten i, a més, regula els drets en tots els àmbits de la vida quotidiana. Des de la perspectiva del Sistema Català de Serveis Socials hem de tenir especial atenció a garantir els drets contemplats en els capítols que es refereixen als drets en l’àmbit del benestar material i personal i en l’àmbit familiar, sense que això vulgui dir que la resta d’àmbits no han de ser molt tinguts en compte.
Des de la perspectiva de la finalitat, la Llei 14/2010, tal com s’ha dit, és una llei de reconeixement de drets d’infants i adolescents però, si ens centrem en el model de protecció, la llei defineix les situacions de risc i de desemparament i les principals mesures que s’han de desenvolupar per garantir la cobertura de les necessitats dels infants i adolescents.
La Llei 14/2010 es centra en tres àrees clau:
La promoció
conjunt d’actuacions socials que es desenvolupen encara que res vagi malament, perquè obeeixen a objectius de millora social i responen a anhels o aspiracions col·lectives, particularment als d’un benestar personal i social més gran (Preàmbul de la Llei, (Catalunya, 2010b)).
Lsa prevenció
conjunt d’actuacions socials destinades a preservar l’infant o l’adolescent de les situacions que són perjudicials per al seu sa desenvolupament integral o per al seu benestar» (Preàmbul de la Llei).
La protecció o atenció
conjunt d’actuacions social per a “quan les coses comencen a anar malament” o per quan només van “una mica malament” i existeix la probabilitat, i no la certesa, que el desenvolupament integral de l’infant o l’adolescent en pot resultar afectat negativament» (Preàmbul)
És, d’acord amb la definició que hem vist, les accions destinades a la millora social i la llei planteja la promoció sota tres eixos:
-
Consagració del principi d’interès superior de l’infant o adolescent (art. 5, Llei 14/2010)
-
Fer extensiu aquest principi en la seva aplicació pràctica en tots els àmbits que afecten la vida dels infants i adolescents i en l’exercici dels seus drets
-
S’ha de reconèixer i vèncer la dificultat existent en la manifestació i aplicació concreta d’aquest principi tant en les actuacions tècniques, administratives, com en les judicials
En aquesta línia, la Llei recull el context de la Convenció de Drets de l’Infant de les Nacions Unides i es configura com una veritable llei de drets incloent regulació específica en els àmbits següents:
-
Drets i llibertats civils i polítiques (arts. 28 – 36)
-
Drets en l’àmbit familiar (arts. 37 – 40)
-
Drets en l’àmbit del benestar material i personal (arts. 41 – 43)
-
Drets en l’àmbit de la salut (arts. 44 – 47)
-
Drets en l’àmbit de l’educació (arts. 48 – 52)
-
Drets en l’àmbit social com a ciutadans (art. 53)
-
Drets i deures respecte al medi ambient i l’espai urbà (arts. 54 – 56)
-
Drets relatius a l’educació en el lleure i a la pràctica de l’esport (arts. 57 – 58)
-
Drets relatius a la publicitat i mitjans de comunicació social i espectacles (arts. 59 – 64)
-
Drets com a consumidors de productes i serveis (arts. 65 – 73)
Partint de la definició de la prevenció, la llei es centra en la prevenció de les situacions de risc de la infància i l’adolescència en l’àmbit familiar, doncs no preveu accions específiques en cap altre àmbit on es desenvolupin infants i adolescents.
La llei defineix en quines situacions cal que les administracions desenvolupin accions preventives: En primer lloc es refereixen a les situacions de risc davant les quals s’han de desenvolupar programes o actuacions de prevenció; situacions que diferencia d’aquelles que requereixen una intervenció o abordatge des de l’àmbit de la protecció (situació de desemparament)
S’inclou una enumeració de situacions que són perjudicials per al seu desenvolupament integral o pel seu benestar (art. 74) – de risc-.
Maltractaments físics, psicològics, càstigs corporals Explotació activitats sexuals, prostitució infantil Negligències en l’atenció física, mèdica i educativa Consum de drogues, captació en sectaris Condicions de treball perilloses I també s’especifica quin tipus de mesures s’inclouen en la prevenció de les situacions de risc en la infància i l’adolescència.
S’ha de posar en pràctica a través de programes concrets d’informació i sensibilització ciutadana per a promoure benestar de la població infantil i adolescent. (art. 75)
Es regula de forma àmplia (art. 76) la prevenció especifica de la mutilació genital femenina (MGF): intervenció socioeducativa davant la presencia d’indicadors de risc que comportin la probabilitat que en un futur la menor pugui ser víctima de l’ablació. S’estableix (art. 79) la necessitat de disposar de llistats d’indicadors que contribueixin a l’homogeneïtzació de l’actuació professional en la detecció de situacions de risc; en concret es contempla que hagi indicadors referents a factors de risc i, també, a factors de protecció i de resiliència. En quant a la distribució d’accions preventives per administracions, la llei assigna responsabilitats als diferents nivells de l’administració.
Per determinar el tipus d’actuació a dur a terme en relació als infants, es defineixen tres conceptes bàsics: situació de risc, desemparament i maltractament
-
Situació de risc: «Situació en què el desenvolupament i el benestar de l’infant o l’adolescent es veuen limitats o perjudicats per qualsevol circumstància personal, social o familiar, sempre que per a la protecció de l’infant o l’adolescent no calgui la separació del nucli familiar» (art. 102, Llei 14/2010)
-
Desemparament: «Es consideren desemparats els infants o els adolescents que es troben en una situació de fet en què els manquen els elements bàsics per al desenvolupament integral de la personalitat, sempre que per a llur protecció efectiva calgui aplicar una mesura que impliqui la separació del nucli familiar» (art. 105, Llei 14/2010)
-
El maltractament infantil es pot definir com qualsevol acció no accidental que comporta un abús (emocional, físic o sexual) o bé una desatenció (emocional o física) cap a un infant o jove menor de divuit anys, que és realitzada pel seu progenitor, o progenitora o el seu cuidador o cuidadora principal, per una altra persona o per qualsevol institució, i amenaça el bon desenvolupament de l’infant.
El sistema d’atenció que preveu la Llei és descentralitzat i es fonamenta en la distinció entre desemparament i situació de risc; així, la Generalitat serà competent per declarar i atendre les situacions de desemparament mentre que els ens locals seran competents per atendre les situacions de risc social. En la definició dels dos conceptes (situació de risc i desemparament) s’inclouen alguns indicadors que posteriorment van ser desenvolupats en una ordre (Catalunya, 2013).
La llei estableix que tota la ciutadania té el deure de comunicar als serveis socials una situació en la que es sospiti una situació de risc o desemparament i aquest deure és considerat una obligació d’intervenció quan es refereixen als professionals que tinguin contacte amb l’infant o adolescent, posant especial èmfasi en els professionals de la salut i de l’educació. El professional que detecti la situació és qui ha d’activar la xarxa. La Llei estableix una sèrie de circuits bàsics per a l’atenció de situacions de risc i, també, per a les situacions de desemparament. Tot el procés d’atenció a les situacions de risc i desemparament dels infants tenen un fort component formal, en la mesura que poden conduir a la suspensió de drets com la potestat parental i, per tant, es requereix una àmplia documentació, amb la màxima participació de professionals de diversos àmbits o sistemes que contribueixi a la identificació precisa de la situació de l’infant. Actualment, els Equips d’Atenció a la Infància i Adolescència (EAIA) que són els equips especialitzats en l’atenció a infants en situació de risc i desemparament, disposen d’un sistema que permet, en cada cas, identificar si la situació és de risc o de desemparament. La declaració de desemparament és una resolució administrativa que fa la Direcció General d’Atenció a la Infància (DGAIA) motivada i fonamentada en un informe tècnic realitzat per l’equip tècnic competent (pot ser l’EAIA del territori o un equip d’un Centre d’Acollida, per exemple). La declaració de desemparament comporta, automàticament, la suspensió de la potestat parental mentre duri i la tutela l’assumeix la DGAIA.
L’atenció a la infància en situació de desemparament es correspon amb el nivell de serveis socials especialitzats, mentre que l’atenció a la infància en risc es correspon amb els serveis socials bàsics. De tots els serveis i equips professionals que participen en l’atenció a la infància en risc o en desemparament, a més dels equips dels Serveis Socials Bàsics (Equips Bàsics d’Atenció Social), els EAIA estan territorialitzats i vinculats amb l’administració local mitjançant delegació de la Generalitat, tant a municipis com a comarques.
Aquesta norma no és pròpia de l’àmbit dels serveis socials però, en canvi, ha tingut un impacte significatiu en la pràctica quotidiana dels serveis socials des de l’aprovació de la primera llei el 2015, tal com posen de manifest (Boldú et al., 2020) en un recent estudi sobre la governança dels serveis socials bàsics quan es plantegen: Les polítiques d’habitatge estan okupant els serveis socials? (pàg. 153)
La llei 24/2015 origina la figura del lloguer social obligatori per a famílies en situació de risc d’exclusió residencial per als casos d’habitatges propietat de grans tenidors. La consideració de “risc d’exclusió residencial” s’estableix en funció d’un llindar d’ingressos econòmics i la mateixa llei preveu que es podrà acreditar aquesta situació mitjançant un informe dels serveis socials que acrediti «estar sotmeses a un risc imminent de pèrdua de l’habitatge i no disposen d’alternativa d’habitatge pròpia» (art.5.11, Llei 24/2015, de 29 de juliol).
La segona modificació de la llei de 2015 es va fer mitjançant el Decret Llei 17/2019, del 23 de desembre, de mesures urgents per millorar l'accés a l'habitatge, amplia els supòsits d'accés a aquesta figura del lloguer social, incloent-hi expiracions del termini contractual en els casos d'arrendament i algunes situacions d'ocupacions sense títol habilitant i la renovació dels lloguers socials que arriben a la fi del termini marcat. Aquest Decret Llei va ser impugnat davant el Tribunal Constitucional que en va anul·lar alguns articles. La llei vigent, la 1/2022, de 3 de març, recupera els articles anul·lats i introdueix millores tècniques per agilitar la sol·licitud i gestió dels lloguers socials obligatoris.
La Llei preveu que els contractes de lloguer social s’han de renovar obligatòriament en el cas que, un cop finalitzada la durada màxima, persisteixi la situació d’exclusió residencial; també es fa obligatori proposar un lloguer social abans d’interposar qualsevol demanda judicial en relació a l’habitatge: tant per deute hipotecari com per venciment del contracte com en cas de manca de contracte. I, finalment, s’amplia la durada dels contractes de lloguer social.
Aquesta llei, a més, preveu que les administracions locals puguin proporcionar alternatives habitacionals mitjançant dispositius específics i, també, ajudes per evitar la pobresa energètica i tot i que no se li atribueix als serveis socials, de forma general els municipis han encarregat als equips de serveis socials l’atenció d’aquestes situacions, que és el que provoca la pregunta de les autores de l’estudi abans esmentat.
La Llei 1/2022 suposa un canvi significatiu en relació a la primera redacció de 2015 i és que no obliga a les persones que hagin d’acreditar la seva situació d’exclusió residencial a anar als Serveis Socials, sinó que ofereix altres serveis públics on acreditar la situació i, fins i tot, poden acreditar-la documentalment sense haver de passar per cap servei. Aquesta modificació es va fer per tal d’agilitar els processos.
L’aprovació de la Convenció internacional sobre els drets de les persones amb discapacitat l’any 2006, com un tractat internacional que l’estat espanyol ha subscrit, implica que s’han d’adaptar les normes que regulen els drets de les persones amb discapacitat a aquest nou marc internacional.
La primera llei rellevant és la Llei 8/2021, de 2 de juny (Ley 8/2021, de 2 de junio, por la que se reforma la legislación civil y procesal para el apoyo a las personas con discapacidad en el ejercicio de su capacidad jurídica) . Aquesta normativa aborda una modificació profunda del sistema de suports per a les persones amb discapacitat, passant d’un model basat en la substitució de la persona (mitjançant la tutela, sempre aprovada judicialment) per un model basat en els suports a la persona per tal que desenvolupi el màxim les seves capacitats. Aquesta norma facilita que la persona amb discapacitat prengui les decisions que afecten a la seva vida, impedeix la possibilitat d’incapacitar a una persona (és a dir, anul·lar judicialment la capacitat d’obrar d’una persona) i elimina una sèrie de figures que existien anteriorment: la tutela de les persones majors d’edat, la pàtria potestat prorrogada, la pàtria potestat rehabilitada i la prodigalitat.
Les diferents figures de la tutela són substituïdes per un suport que ha de facilitar a la persona amb discapacitat la informació necessària i adaptada per tal que prengui les seves decisions i, de manera molt puntual, quan no pugui decidir ho farà la persona de suport. Això significa que les persones de suport no són ni tutors ni representants legals. La llei preveu que els jutjats tenen fins l’any 2025 per revisar totes les sentències d’incapacitació judicial que s’haguessin emès amb anterioritat a la norma.
Finalment la Llei 6/2022, de 31 de març (Ley 6/2022, de 31 de Marzo, de modificación del texto refundido de la ley general de derechos de las personas con discapacidad y de su inclusión social, aprobado por el real decreto legislativo 1/2013, de 29 de noviembre, para establecer y regular la accesibilidad cognitiva y sus condiciones de exigencia y aplicación) s’orienta a garantir l’accessibilitat i la no discriminació. La llei fa una nova definició de l’accessibilitat universal i també estableix tots els àmbits en el que s’haurà d’aplicar aquesta accessibilitat universal incloent des dels serveis de telecomunicacions i societat de la informació a l’ocupació o els transports o la relació amb les administracions públiques. A més reconeix i promou l’ús de diferent suports per a la comunicació, des del ja conegut llenguatge braille fins als pictogrames o dispositius multimèdia de fàcil accés, tot orientat a garantir el dret a comunicar-se de les persones amb discapacitat.
Saber més
Per a més informació podeu consultar el següent vídeopodcast sobre l’afectació de la normativa en Serveis Socials i en les persones afectades.
La protecció de dades està regulada en dues normes: una de caràcter europeu (Reglament General de Protecció de dades) i una de caràcter estatal (Llei orgànica 3/2018)
-
Reglamento (UE) 2016/679 Del Parlamento Europeo y Del Consejo de 27 de Abril de 2016 relativo a la protección de las personas físicas en lo que respecta al tratamiento de datos personales y a la libre circulación de estos datos y por el que se deroga la directiva 95/46/C
-
Ley Orgánica 3/2018, de 5 de Diciembre, de Protección de Datos Personales y garantía de los derechos digitales
El Reglament de protecció de dades personals (RGPD, a partir d’ara) és una normativa europea d’aplicació directa de caràcter general , però entenem que és fonamental tenir un coneixement bàsic de la forma en què afecta als serveis socials.
L’article 6.1. del RGPC preveu les condicions per tal que el tractament de dades personals sigui lícit, a més del consentiment de la persona interessada, quan es donin altres supòsits entre els que destaquem aquests que serien aplicables als serveis socials:
El tractament és necessari per al compliment d’un obligació legal aplicable al responsable del tractament (lletra c).
El tractament és necessari per al compliment d’una missió realitzada en interès públic o en l’exercici de poders públics conferits al responsable del tractament.
L’acompliment de la missió en interès públic (raons d’interès públic essencial) queden recollides en diverses normatives tals com la Llei 12/2007, d’11 d’octubre, de serveis socials de Catalunya; la Llei Orgànica 1/1996, de 15 de gener, de protecció jurídica del menor (article 14) o la Llei Orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere. Amb aquest marc normatiu s’inclouen les finalitats del tractament següents:
-
Gestió de les polítiques d’immigració, de l’acollida i la integració social i laboral
-
Gestió de sol·licituds per a la prestació de serveis
-
Informació sobre els serveis que poden utilitzar les dones
-
Atenció a la adolescència
-
Atenció a la dependència
-
Atenció a la infància
-
Atenció a la violència de gènere
-
Atenció a la dona
-
Atenció a la tercera edat
-
Atenció a persones amb discapacitats
-
Atenció de primera acollida
-
Gestió de la pobresa energètica
-
Banc dels aliments
-
Servei d’acollida municipal
-
Teleassistència
-
Gestió de les subvencions i ajuts (transports, menjador, assistencials, educació infantil, acollida, formació, etc…)
El Reglament entén que, a efectes de protecció de dades, la identificació es produeix quan es pot determinar la identitat d’una persona directa o indirectament a través d’elements propis de la identitat física, fisiològica, psíquica, econòmico-cultural o social i inclou també elements genètics o, bé, per identificadors com un número d’identificació, dades de localització o similars (Pariente de Prada i Martín Ramos, 2018).
El Reglament no limita la recollida de dades per la quantitat sinó per la necessitat vinculada a la necessitat; és a dir, la informació que es reculli ha de ser adient a la funció i a les tasques a desenvolupar. En el cas dels infants no és necessari demanar el seu consentiment si són menors de 14 anys (Ley Orgánica 3/2018, de 5 de diciembre, art. 7).
Hi ha un consens en que no és necessari sol·licitar el consentiment per al tractament de dades quan es tracta de complir les funcions encomanades als serveis socials. Tanmateix, si el que necessitem és accedir a informació disponible a altres organismes o institucions, és a dir, recollir les dades directament mitjançant mecanismes i plataformes interoperables, aleshores és necessari informar a la persona i que doni el seu consentiment per poder fer aquestes consultes.
La Llei 12/2007, d’11 d’octubre, de serveis socials reconeix a les persones el dret a la confidencialitat de les dades i de les informacions que constin en els seus expedients (article 9.h) i, per tant, l’accés a aquestes dades queda restringit a qui estigui legitimat per dur a terme les funcions assignades a la normativa de serveis socials.
3. Distribució competencial dels serveis socials
La Llei estableix la distribució de competències en tres nivells, un dels quals correspon a l’administració local. L’article 31 (Llei 12/2007, d’11 d’octubre) especifica quines són les competències de l’àmbit local fent referència als municipis i afegint, a l’apartat 2 del mateix article, que «Les comarques supleixen els municipis de menys de vint mil habitants en la titularitat de les competències pròpies dels serveis socials bàsics que aquests municipis no estiguin en condicions d’assumir directament o mancomunadament».
Per altra banda, l’article 34 es refereix a les àrees bàsiques de serveis socials que són definides com «la unitat primària de l’atenció social als efectes de la prestació dels serveis socials bàsics» (apartat 1) i afegeix que s’organitzen «sobre una població mínima de vint mil habitants, prenent com a base el municipi» (apartat 2) i conclou establint que l’àrea bàsica de serveis socials «ha d’agrupar els municipis de menys de vint mil habitants. En aquest cas, la gestió correspon a la comarca o a l’ens associatiu creat especialment amb aquesta finalitat» (apartat 3). Observem que la llei obre un ampli ventall de possibilitats que afecten a la pràctica quotidiana dels Serveis Socials; tot i assignar les competències als municipis, estableix un límit poblacional per a la gestió de les competències. Ara bé, a l’article 31.2 obre la porta a que els municipis de menys de vint mil habitants puguin gestionar de forma autònoma els seus serveis socials o, alternativament, que ho facin, mitjançant ens associatius específics.
Trobem així que hi ha, com a mínim, tres opcions en la gestió dels serveis socials bàsics:
Gestió directa per part dels municipis: per assignació directa de competències en el cas dels municipis de més de vint mil habitants i de manera opcional en el cas dels municipis menors.
Gestió supletòria per part dels consells comarcals: la llei assigna a les comarques la titularitat de les competències pròpies dels municipis per als municipis menors de 20.000 habitants.
Gestió acordada existeix la possibilitat de crear ens associatius per a la gestió dels serveis socials per part d’un conjunt de municipis que, de forma voluntària, atorguen a aquest ens de nova creació, les competències que els són pròpies. Aquesta opció és vàlida tant per a municipis de menys de 20.000 habitants com per a municipis amb població superior a aquest llindar. Existeixen experiències a Catalunya de creació de consorcis de serveis socials en comarques amb la participació tant dels municipis menors com de municipis majors del límit poblacional. També hi ha experiències de mancomunitats de municipis menors de 20.000 habitants per a la prestació de serveis diversos, entre els que s'inclouen els serveis socials.
Els ens locals tenen vinculades les seves competències i obligacions amb el nivell dels serveis socials bàsics, que es defineixen de la manera següent:
Els serveis socials bàsics són el primer nivell del sistema públic de serveis socials i la garantia de més proximitat als usuaris i als àmbits familiar i social.» (art. 16.1).
I se’ls caracteritza dient que tenen «caràcter polivalent, comunitari i preventiu per fomentar l’autonomia de les persones perquè visquin dignament, atenen les diferents situacions de necessitats en què es troben o que es puguin presentar» (art. 16,3) i la seva resposta es dóna des de la proximitat, en l’àmbit de la convivència de les persones.
Les competències dels ens locals, en concret dels municipis, queden regulades a l’article 31 de la llei i es recullen en el llistat següent. El mateix article atorga a les comarques les mateixes competències quan es tracta de suplir als municipis que no assoleixen la població de 20.000 habitants. En concret les competències són:
Observem que una de les competències és el desenvolupament de les funcions pròpies dels serveis socials bàsics; per això hem d’adreçar-nos a l’article 17 de la Llei 12/2007 per veure quines se li assignen:
-
Detecció de necessitats, a nivell personal, familiar i comunitari.
-
Informació, orientació i assessorament en relació als drets i recursos socials i actuacions socials a què poden tenir accés.
-
Valoració i diagnosi social, socioeducativa i sociolaboral, a petició tant del mateix usuari o usuària com del seu entorn immediat (familiar, social o institucional).
-
Elaboració, proposta i revisió del Programa Individual d’Atenció (PIA) previst a la LAPAD
-
Prevenció, tractament social o socioeducatiu i intervencions necessàries en situacions de necessitat social i de risc social.
-
Intervenció en nuclis familiars o convivencials en situació de risc social.
-
Impuls de projectes comunitaris i transversals.
-
Serveis d’ajuda a domicili, teleassistència i suport a la unitat de convivència
-
Serveis d’atenció socioeducativa no residencial per a infants i adolescents.
-
Orientar l’accés als serveis socials especialitzats.
-
Promoció de mesures d’inserció laboral, social i educativa
-
Gestió de prestacions d’urgència social
-
Protocols de prevenció i atenció a maltractaments a persones de col·lectius més vulnerables.
-
Gestionar la tramitació de les prestacions econòmiques d’àmbit municipal i comarcal i altres.
-
Coordinació amb els serveis socials especialitzats i amb equips d’altres sistemes de benestar social, amb entitats del món associatiu.
-
Informar a petició de jutges i fiscals sobre situacions personals i familiars.
Els Serveis Socials Bàsics són una competència pròpia dels ens locals, tal i com estableix la Llei 12/2007 i com ha vingut recollint la normativa sobre l’administració local. Els serveis socials disposen d’un sistema de finançament propi, estable i vinculat amb l’activitat de compliment de les competències obligatòries.
La Llei de serveis socials preveu que la Generalitat financi un mínim d’un 66% d’una part dels serveis que conformen la cartera de serveis socials bàsics; en concret es preveu sobre els serveis següents:
Equips de serveis socials bàsics
Programes i projectes
Serveis d’ajuda a domicili i de teleassistència
Ara bé, a més ho condiciona als serveis que el Pla estratègic i la cartera estableixin per a cada territori. Val a dir que la cartera de serveis no especifica programes i projectes a desenvolupar per cap dels nivells dels serveis socials.
Per altra banda, es preveu que els ens locals que gestionen l’àrea bàsica de serveis socials es facin càrrec del finançament dels següents elements:
És l’instrument que ha materialitzat el mandat establert per la Llei 12/2007 d’establir un sistema estable de cooperació interadministrativa entre la Generalitat i el món local mitjançant convenis quadriennals. El Contracte – Programa fixa condicions a 4 anys amb objectius, accions, recursos i indicadors d’avaluació d’ambdues administracions que es revisen anualment. El Contracte – Programa es desenvolupa sobre les bases d’un acord marc que negocien i signen la Generalitat i les organitzacions municipalistes (Associació Catalana de Municipis i Federació de Municipis de Catalunya). Els eixos estratègics i principis rectors són:
-
Prioritat en el servei a les persones amb necessitats socials.
-
Objectivació i homogeneïtzació de les condicions de prestació i finançament dels serveis.
-
Fidelitat i confiança interadministrativa.
-
Optimització dels recursos d’ambdues administracions.
-
Desenvolupament de sistemes sostenibles, tant a nivell de qualitat dels serveis com a nivell econòmic.
El Contracte – Programa és un document administratiu formal que ha de ser aprovat pels corresponents òrgans de govern d’ambdues administracions i que s’estructura en dues parts:
-
El Clausulat que inclou les condicions generals, tals com els serveis que s’inclouen, els objectius per al període quadriennal, les condicions econòmiques i els processos de justificació i pagament.
-
Les fitxes: la concreció de les característiques de cadascun dels serveis i/o programes que s’han inclòs en el Contracte – Programa; es a dir, els objectius, les accions que es duran a terme, els recursos i els indicadors d’avaluació.
El Contracte – Programa serveix per al finançament de tots els serveis socials que es desenvolupin des de l’àmbit local, no sol dels serveis socials bàsics, el que succeeix és que segons el tipus de servei variarà el percentatge que finança la Generalitat. Un Contracte – Programa tipus inclouria els serveis següents:
Serveis socials bàsics i competències delegades:
-
Serveis socials bàsics:
-
Equips Bàsics de Serveis Socials (EBAS)
-
Serveis d’Atenció Domiciliària (SAD)
-
Serveis d’intervenció socioeducativa no residencials per a infants i adolescents en situació de risc i les seves famílies
-
Referents de dependència
-
Ajuts d’Urgència Social (AUS)
-
Projectes específics de suport als serveis socials bàsics.
-
-
Competències delegades:
-
Equips d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (EAIA)
-
Serveis d’intervenció en família extensa (SIFE)
-
Inspeccions en matèria de joventut: equipaments i activitats
-
-
Serveis especialitzats i altres programes de benestar
-
Serveis residencials i diürns per persones amb discapacitat, amb malaltia mental i gent gran
-
Programes d’atenció social a persones afectades pel VIH/sida i/o persones amb drogodependències
-
Resposta urgent per dones en situació de violència i per als seus fills/es
-
Acollida i integració de persones immigrades
-
Programa d’inclusió social
-
Servei de transport adaptat
-
Plans de desenvolupament comunitari i accions integrals en barris
-
Atenció al poble gitano
-
Oficines joves i altres programes de joventut
-
Accessibilitat
-
Voluntariat i associacionisme
-
Igualtat en el treball
-
Igualtat LGBTI
-
El Contracte – Programa es signa única i exclusivament amb les Àrees Bàsiques de Serveis Socials, el que significa que s’hi inclouen els municipis de més de 20.000 habitants i els consells comarcals que donen cobertura als municipis més petits.
La Diputació de Barcelona en l’exercici de les seves competències de suport als municipis de la província de Barcelona ha desenvolupat un suport financer als Serveis Socials Bàsics dels municipis de la província sempre i quan no superin els 300.000 habitants, així com als consells comarcals i les agrupacions de municipis que conformin una Àrea Bàsica de Serveis Socials. La Diputació de Barcelona ofereix un suport financer mitjançant dos programes diferenciats:
-
Finançament dels serveis socials bàsics
-
Finançament de programes complementaris, actuacions de millora i digitalització dels serveis socials
El funcionament dels programes és el que es pot veure a continuació: a)Finançament dels serveis socials bàsics Es tracta d’un programa que distribueix ajuts en funció dels trams de població, pels quals s’estableix una ràtio per habitant. S’estableix una quantia mínima de 1.500 € per municipi i de 35.000 € per als ens supramunicipals responsables d’àrees bàsiques de serveis socials, consells comarcals i agrupacions de municipis. Es fixen mesures de correcció en funció de dos criteris: nombre de municipis menors de 20.000 habitants i l’extensió territorial. La Diputació garanteix aquest finançament sense requeriment de sol·licitud prèvia. i estableix com condicions:
-
El 50% de l’import s’ha de destinar a la cartera de serveis socials bàsics: serveis socials bàsics d’atenció socials (SBAS), servei d’atenció domiciliària, serveis residencials d’estada limitada, serveis de menjador social, serveis d’intervenció socioeducativa no residencial per a infants i adolescents, prestacions econòmiques d’urgència social, serveis de distribució d’aliments o anàlegs.
-
El 50% restant pot destinar-se a programes socials vinculats a drogodependències i altres addiccions; discapacitat; dependència; malaltia mental; infància, adolescència en risc i les seves famílies; i a inclusió social). També a subvencionar entitats del tercer sector que desenvolupin programes socials en el municipi.
b) Finançament de programes complementaris, actuacions de millora i digitalització dels serveis socials. S’adreça a finançar aquelles actuacions que duen a terme programes complementaris a les seves competències amb la finalitat de millorar el benestar. L’objectiu del fons és prestar cooperació i assistència per fer front a nous reptes que els ens locals han d’assumir en l’àmbit de les necessitats socials.
Els programes que poden ser inclosos són:
-
Suport en l’atenció a la pobresa i la lluita contra l’exclusió social.
-
Reforç dels equips tècnics, de suport i administratius
-
Actuacions de millora dels serveis de la Cartera.
El finançament es basa en ràtios per habitant i s’ajusta per trams de població; s’estableix una quantia mínima de 5.000 € per municipi, de 100.000 € per consells comarcals i de 50.000 € per agrupacions de municipis responsables d’àrees bàsiques de serveis socials. La forma de càlcul té en compte la ràtio per habitant ponderada per necessitats socials, el nombre de municipis menors de 20.000 habitants de la demarcació i l’extensió percentual. El finançament és atorgat per la Diputació sense necessitat de presentar sol·licitud.
4. La cartera dels serveis socials bàsics
La cartera de Serveis Socials és un instrument que va introduir la Llei 12/2007 per tal de dotar el Sistema de Serveis Socials d’un instrument flexible per determinar el conjunt de prestacions. La cartera s’aprova mitjançant un decret (norma jurídica de rang inferior a la llei que aprova el Govern de la Generalitat) i ha de tenir una periodicitat quadriennal.
Els conceptes bàsics de la cartera són els tipus de prestacions i la garantia de les prestacions:
Les prestacions garantides requereixen una valoració professional prèvia que acrediti la necessitat a la que respon. La cartera de serveis presenta la informació de totes les prestacions incloses al Sistema estructurada segons els ítems següents:
-
Tipus de prestació: garantida/no garantida
-
Població a la que va destinada
-
Equipament o equip professional necessari
-
Perfils i ràtios de professionals
-
Estàndards de qualitat
-
Estudis econòmics de costos
-
Finançament de les prestacions.
D’acord amb la darrera cartera de serveis aprovada, les prestacions que conformen els Serveis Socials Bàsics són les que apareixen a la il·lustració 4. Observarem que la Cartera, tal com havíem apuntat, no inclou programes o projectes, sinó que es centra en prestacions molt estables i estructurades.
Per visualitzar la infografia fes clic sobre la imatge.
5. L’organització dels serveis socials bàsics
Els Serveis Socials Bàsics s’organitzen en Àrees Bàsiques de Serveis Socials (ABSS a partir d’ara) conformades sobre una base poblacional de 20.000 habitants; les ABSS poden ser de diversos tipus
D’acord amb les dades d’actualització del Mapa de Serveis Socials de 2019, hi ha un total de 105 Àrees Bàsiques de Serveis Socials, de les que 64 són municipals i 41 són comarcals o supramunicipals.
Les ABSS municipals donen atenció a territoris amb una població total de 5.384,529 persones (2019) i hi treballen 1.175,50 treballadors/es socials i 711,50 educadors/es socials; el que representa una ràtio de 3,27 treballadors/es socials per cada 15.000 habitants i 1,98 educadors/es per cada 15.000 habitants.
Les ABSS comarcals donen atenció a territoris amb una població total de 2.290.688 persones (2019) i ho fan amb 528 treballadors/es socials i 324,40 educadors/es socials, el que suposa una ràtio per cada 15.000 habitants de 3,46 i 2,12 respectivament.
L’organització interna de les ABSS és molt diversa perquè les realitats són molt diferents. Hem vist que hi ha ABSS municipals, amb un rang que va des dels poc més de 20.000 habitants de Vilassar de Mar fins a 1,6 milions d’habitants de la ciutat de Barcelona. A més hi hem de sumar les ABSS supramunicipals que presenten característiques molt diverses: des de les comarques de muntanya amb poblacions molt petites i disperses (l’Alta Ribagorça té poc més de 4000 habitants) fins als més de 280.000 del Vallès Oriental. Plantejar una organització funcional única és molt complicat.
Ara bé, podem apuntar alguns aspectes que es van repetint i que poden donar pistes sobre aquesta organització funcional. Una manera d’encarar l’organització funcional és agrupar les prestacions en funció de la individualització que han assolit i el volum d’atenció que assumeixen. Això el que vol dir és que analitzarem per a cada prestació:
-
Les persones es poden adreçar directament al servei o prestació o han de passar per un altre servei que els validi el seu accés? La resposta a aquesta pregunta ens donarà informació sobre el grau d’individualització de la prestació.
-
Disposen (o necessiten) d’un equip estructurat, interdisciplinari o multidisciplinari per a la seva prestació? La resposta a aquesta pregunta ajudarà a dimensionar les prestacions.
En la il·lustració que es veu a continuació s’estructura funcionalment l’ABSS en torn a un servei basic principal, quatre serveis bàsics derivats i un nombre variable de serveis perifèrics.
El servei bàsic, que es caracteritza per ser el servei central, aquell sense el qual el conjunt de serveis no podrien existir, és el servei bàsic d’atenció social; es tracta dels equips professionals que fan l’atenció directa a les persones, grups i comunitats. Seran, alhora, responsables de proposar que les persones accedeixin a altres prestacions, tant dels serveis socials bàsics com dels especialitzats. Els serveis bàsics derivats són aquells serveis que inicialment depenien directament del servei bàsic principal però, per la pròpia evolució dels serveis i de les necessitats han anat adquirint prou rellevància com perquè siguin un tret característic del conjunt, dels Serveis Socials Bàsics.
Llegenda de la il·lustració
En aquest nivell podem identificar 4 serveis:
Partint d’aquesta estructura més senzilla es poden organitzar els equips professionals.
Glossari
Referències bibliogràfiques
Aguilar, M. (2013). Los servicios sociales en la tormenta. Documentación Social, 166, 145-168.
Aguilar, M. (2014). Apuntes para un replanteamiento de los servicios sociales en España. Documento de trabajo 5.12. En VII Informe sobre exclusión y desarrollo social en España 2014 (pp. 1-36). Fundación FOESSA/Caritas.
Ballester, L. (1988). Marco conceptual para el analisis de las necesidades sociales. Cuadernos de Trabajo Social, 1, 63-76.
Boldú, M., Casademont, X., i Ginesta, M. (2020). Qui governa els serveis socials en el món local. Col·legi de Treball Social de Catalunya.
Casado, D., i Guillén, E. (1987). Introducción a los servicios sociales. Acebo.
Catalunya.
-
(2006). Llei 13/2006, de 27 de juliol, de prestacions socials de caràcter econòmic. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, 4691, 4 d'agost, 21.
-
(2007). Llei 12/2007, d’11 d’octubre, de Serveis Socials. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, 4990, 18 d'octubre, 37788-37840.
-
(2008). Llei 5/2008, de 24 d’abril, del dret de les dones a eradicar la violència masclista. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, 5123, 2 de maig.
-
(2009). Decret 202/2009, de 22 de desembre, dels òrgans de participació i de coordinació del Sistema Català de Serveis Socials. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, 5333, 24 de desembre, 96480.
-
(2010a). Decret 142/2010, d’11 d’octubre, pel qual s’aprova la Cartera de Serveis Socials 2010-2011. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, 5738, 20 d'octubre, 76196-76312.
-
(2010b). Llei 14/2010, del 27 de maig, dels drets i oportunitats en la infància i l’adolescència. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, 5641, 2 de juny, 42475-42536.
-
(2013). Ordre BSF/331/2013, de 18 de desembre, per la qual s’aproven les llistes d’indicadors i factors de protecció dels infants i adolescents. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, 6530, 30 de desembre, 1-28.
-
(2015). Llei 24/2015, del 29 de juliol, de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, 6928, 5 agost, 1-11.
Catalunya i Espanya. (2006). Llei Orgànica 6/2006, de reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, 403.
DTASiF (Ed.). (2020). Pla Estratègic de Serveis Socials 2020-2024.
España. (1978). Constitución Española. Boletín Oficial del Estado, 311, 29 de diciembre.
-
(2006). Ley 39/2006, de 14 de diciembre, de Promoción de la Autonomía Personal y Atención a las personas en situación de dependencia. Boletín Oficial del Estado, 299, 15 de noviembre, 44142-44156.
Fantova, F. (2008). Sistemas públicos de servicios sociales (N.o 49; Cuadernos Deusto de Derechos Humanos).
-
(2014a). Diseño de políticas sociales. Fundamentos, estructura y propuestas. Editorial CSS.
-
(2014b). Servicios sociales: sin objeto no hay sector, sin sector no hay sistema. El blog de Fernando Fantova.
-
(2017). Servicios sociales : objeto propio y atención integrada (p. 5). La Llei d’Engel
-
(2020). Hacia una definición de los servicios sociales. El blog de Fernando Fantova.
Fantova, F., Casado, D., López-Aróstegi, R., Sotelo, H., i Díaz, J. (2005). Situación y perspectivas del sistema público de servicios sociales en la Comunidad Autónoma del País Vasco (F. Fantova (Ed.). Dirección de Bienestar Social del Gobierno Vasco.
Ginesta, M., Civit, M., Rivera, J., i Rodríguez, A. (2017). Els Serveis Socials Bàsics a la província de Barcelona (N.o 13; Monografies).
Laparra, M., i Aguilar, M. (1997). Intervención social y exclusión social. Simposio Políticas sociales contra la exclusión social, 91-120.
Maluquer, E., Fustier, N., i Recio, M. (Eds.). (2010). Pla Estratègic de Serveis Socials de Catalunya 2010 - 2013 (1.a ed.). Generalitat de Catalunya.
Max-Neef, M. A., Elizalde, A., & Hopenhayn, M. (1993). Desarrollo a escala humana (2a ed.). Editorial Nordan-Comunidad; Icaria Editorial, SA.
Reglero, M. (2004). Necesidades de la sociedad actual: colectivos sociales tradicionalmente excluidos del mundo educativo. Educación y Futuro: revista de investigación aplicada y experiencias educativas, 10(10), 51-60.
Vilà, A. (2020). Els serveis socials a la cruïlla