Espai de formació de l'electe
Si sou titular de la regidoria de cooperació al desenvolupament del vostre ajuntament, teniu al davant una tasca més necessària que mai, perquè les problemàtiques que afronta el món no es podran resoldre sense el concurs decidit d’aquesta política local.
En l’àmbit de la cooperació, el lideratge polític hi té un paper cabdal. Només amb voluntat política i la capacitat de comunicar i de teixir aliances en tots els nivells serà possible impulsar les transformacions que calen a escala global. És a les vostres mans implicar el municipi en la cerca de solucions als problemes globals i contribuir a la defensa dels drets humans i la resolució pacífica dels conflictes. I us caldrà, també, defensar aquesta política.
Esteu preparades i preparats per fer de pont entre les agendes internacionals que s’elaboren a l’ONU i les realitats que es troben a peu de carrer? Som-hi!
Aquest recurs va adreçat principalment a les persones electes que tenen responsabilitats en l’àmbit de la cooperació al desenvolupament, però també a totes aquelles persones amb inquietuds davant els reptes globals del món en què vivim.
El seu contingut està estructurat en vuit apartats. El primer explica el context global i les principals agendes internacionals i en el segon es defineix la cooperació i el paper dels ens locals. En el tercer apartat es posa en valor la necessitat de planificar estratègicament aquesta política i en els apartats 4 i 5 s’aborden, de manera més detallada, dues de les línies estratègiques de la cooperació: la coherència de polítiques per al desenvolupament i l’educació per a la ciutadania global. L’apartat 6 resumeix les principals eines i modalitats de la cooperació local i en el 7 es fa una reflexió dels principals reptes i oportunitats de la cooperació avui dia. Per últim, en el darrer apartat es descriu el suport que ofereix la Diputació de Barcelona als ens locals en matèria de cooperació.
La cartera de cooperació? I ara què?
Per aprofitar al màxim els continguts d’aquest recurs, és convenient informar-se de l’estat actual de la cooperació en el municipi en qüestió. Respondre’s les preguntes següents ajuda a orientar-se:
En la seva elaboració han participat els següents ens locals: Cornellà, Manresa, Mataró, Montornès del Vallès, Santa Coloma de Gramenet, Sant Boi de Llobregat, Sant Cugat del Vallès i Terrassa.
Abans de parlar de la cooperació en si, cal situar-se en el context internacional en què es desenvolupa. Hi ha un consens cada cop més generalitzat sobre la insostenibilitat del model de desenvolupament global actual i les conseqüències desastroses que té arreu del món. Es tracta d’un model socioeconòmic que entra en conflicte amb els límits biofísics del nostre planeta i nega els drets, el benestar i una vida digna a una part important de la població mundial.
No podem resoldre una crisi sense tractar-la com a tal. Hem de deixar els combustibles fòssils sota terra i hem de centrar-nos en l’equitat. I si les solucions dins del sistema són tan impossibles de trobar, potser hauríem de canviar el mateix sistema.
Greta Thunberg, activista pel clima. Discurs a la COP24, desembre de 2018.
La crisi sanitària global de la covid-19 ha mostrat, amb contundència, l’esgotament del paradigma de desenvolupament actual. Però ja feia temps que s’observava l’impacte perjudicial de nombroses dinàmiques globals en els municipis, com ara la deslocalització de la indústria, la sobreexplotació dels recursos naturals, el terrorisme, les crisis humanitàries que provoquen les guerres o les migracions forçades.
A continuació s’apunten diferents tendències i transformacions que marquen el context mundial actual i que demanen respostes noves:
Sabies que…
El 10% de la població acumula el 76% de la riquesa global, mentre que la meitat més pobra de la població només en posseeix el 2%?
Aquestes són dades de l’Informe sobre la desigualtat mundial de 2022.
Aquest recurs pretén posar en relació aquest context de canvis amb la cooperació. L’amplitud i la complexitat dels reptes, lluny de transcendir l’actuació dels ens locals i els actors del territori, són una crida a una acció col·lectiva global de caràcter cooperatiu i multinivell.
Les polítiques locals no són alienes a les tendències transnacionals i globals. En són part en la mesura que contribueixen a configurar-les i en pateixen les conseqüències. Si a escala global tenim una emergència climàtica és conseqüència, en part, de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle des de les ciutats (s’estima que un 75% provenen d’aquestes emissions). De la mateixa manera, si en l’àmbit local tenim reptes com ara la contaminació de l’aire, la manca d’accés a l’habitatge o la precarietat laboral, aquests problemes es deuen al model energètic global, a l’especulació amb l’habitatge en els mercats financers o a una economia desregularitzada i deslocalitzada pels tractats de comerç internacionals. Per això la interdependència i la corresponsabilitat són conceptes clau en la cooperació que es desenvolupa en l’àmbit local.
Preguntes que han de definir les polítiques municipals des d’aquesta relació global-local
No es tracta només d’ampliar i afegir “problemes nous” al llistat de problemes que sempre s’han tractat des de la cooperació, com ara la fam, la pobresa o l’accés a l’educació. Més aviat cal allunyar-se de l’enfocament més tradicional basat en la relació donant-receptor i transitar cap a una visió més transversal i transformadora del desenvolupament.
Tot i això, encara estem lluny d’aconseguir un reconeixement social ampli de les interdependències globals. Actualment, s’observen reaccions polítiques que es resisteixen a acceptar-les i proposen discursos i pràctiques basades en la diferenciació i en les fronteres nacionals. I és aquí on la cooperació internacional i l’educació per a la ciutadania global, en particular, fan un paper cabdal.
En resum
Més que mai, els àmbits local i global es troben fortament vinculats. És una responsabilitat i una oportunitat dissenyar i executar les accions al territori pensant en el benestar propi però també en el del conjunt de la humanitat.
Fa anys que els actors de la cooperació local, nacional i global intenten establir un nou paradigma de desenvolupament sostenible caracteritzat per respostes cooperatives a les emergències ecològiques, econòmiques i socials. En un futur que ja ha començat, el progrés es mesura, no pas amb el creixement del PIB, sinó amb la combinació de justícia, respecte mediambiental i accés universal als drets econòmics i socials.
Sabies que…
Les Nacions Unides van definir, en la Declaració de la Cimera de la Terra de 1992, el desenvolupament sostenible com «un desenvolupament que satisfà les necessitats de les generacions presents sense comprometre les possibilitats de les generacions futures perquè puguin atendre les seves pròpies necessitats».
El desenvolupament sostenible es persegueix dins del marc de diversos acords que fan els estats a través de les Nacions Unides, com ara l’Agenda 2030 o l’Acord de París sobre el canvi climàtic. Els governs locals i subestatals van aportar la seva experiència i propostes als processos de consulta sobre els continguts d’aquests acords mitjançant les seves associacions i xarxes internacionals.
Les ciutats són el lloc on es guanyarà o es perdrà la batalla contra el canvi climàtic.
António Guterres, secretari general de les Nacions Unides. Discurs a la Cimera Mundial d’Alcaldes C40 a Copenhaguen, octubre de 2019.
L’Agenda 2030 i els objectius de desenvolupament sostenible (ODS)
L’Agenda 2030, aprovada l’any 2015 per l’ONU, defineix 17 objectius de desenvolupament sostenible (ODS) destinats a millorar el benestar i el progrés en cinc esferes clau: les persones, el planeta, la prosperitat, la pau i les aliances.
Aquesta agenda, de caràcter universal i integral, busca comprometre la comunitat internacional, incloent-hi els governs locals com a ens corresponsables del desenvolupament sostenible del seu territori, en àmbits com la fam, la salut, l’educació, la igualtat de gènere, el creixement econòmic, el medi ambient o el treball. Cada ODS inclou diferents fites (en total en són 169) que contribueixen al seu compliment.
La cooperació internacional al desenvolupament és un dels àmbits que ha obtingut més ressò i presència per part d’actors no estatals. La incorporació de l’objectiu de desenvolupament sostenible 11 a l’Agenda 2030, específicament dedicat a les ciutats, n’és una bona mostra. L’enfocament multinivell que assumeix l’Agenda 2030 reconeix la importància dels actors locals, amb independència de la seva dimensió i les seves capacitats, en resposta als problemes de la societat.
A diferència d’agendes anteriors, l’Agenda 2030 posa el focus en els actors locals com a part de l’acció col·lectiva global.
Es recomana veure el vídeo Aprendiendo sobre el ODS 11, de Ciutats i Governs Locals Units (CGLU):
Què poden fer els municipis per contribuir a l'Agenda 2030?
L’adopció de l’Agenda 2030 pot ser una peça important de les polítiques de cooperació dels ens locals, ja que permet vincular les problemàtiques globals amb les respostes locals. Dit això, l’Agenda 2030 no és pas una recepta ni un full de ruta detallat que permeti ser adoptada mecànicament. Cal que cada administració l’adapti al seu context local, prioritzant els reptes i aprofitant les oportunitats que brinda el territori. Aquest procés es coneix com localització dels objectius de desenvolupament.
Una adopció transformadora de l’Agenda 2030 plantejarà qüestions centrals per a les polítiques municipals en el seu conjunt i obligarà a revisar-les amb una mirada de sostenibilitat global.
Per saber-ne més
Per aprofundir en aquests temes, es pot consultar:
“Què hi té a veure l’ajuntament en la cooperació al desenvolupament?”. Aquesta és probablement una pregunta recurrent a la qual s’enfronten els titulars de la cartera de cooperació al desenvolupament. Tothom sap que la gestió de residus o l’urbanisme són competències municipals pròpies… però la cooperació i l’acció internacionals també?
És cert que els estats són el subjecte principal de l’ordre jurídic internacional i que, a més del pes que tenen per si sols, s’articulen a través d’organismes multilaterals com ara les Nacions Unides, l’OCDE o la Unió Europea, entre d’altres. Tanmateix, els governs subnacionals també hi juguen, en l’escenari global, i ho fan amb un reconeixement que no para de créixer.
Els municipis de la província de Barcelona, en concret, tenen una llarga trajectòria d’acció internacional, molt especialment en l’àmbit de la cooperació al desenvolupament, camp en què han treballat de la mà dels actors socials del territori.
Els perquès de la cooperació municipal: un argumentari bàsic
Es recomana la lectura de Les raons de la cooperació. Guia per a la defensa de la cooperació al desenvolupament des dels municipis. Informe elaborat per Miquel Carrillo-Fons Català de Cooperació, amb el suport de la Diputació de Barcelona i de l’Ajuntament de Barcelona.
En les darreres dècades, els governs locals han adquirit un pes més gran en els espais i els processos internacionals. Diversos factors expliquen aquest fet, com ara el creixent pes en termes de població i economia de les zones urbanes o la necessitat de donar resposta al creixement de les desigualtats internes i territorials en els països. Però aquest reconeixement ha estat gràcies, sobretot, a la feina d’incidència política que han fet els mateixos ens locals a través de les seves associacions i xarxes internacionals, mitjançant les quals han posat en valor la seva tasca i han fet sentir la seva veu en els processos de consulta i de decisió internacionals.
Per saber-ne més
Les principals xarxes municipalistes internacionals:
Com ja s’ha apuntat, les problemàtiques globals actuals no es podran resoldre sense els municipis, ja que els territoris són exposats cada cop més a dinàmiques d’interdependència i esdevenen alhora receptors i emissors dels desafiaments mundials. És aquí on entra la cooperació descentralitzada com una eina per resoldre els problemes locals a l’hora de generar un marc democràtic, just i sostenible de convivència global.
La cooperació descentralitzada és aquella que fan els governs subestatals, ja siguin governs locals (com ajuntaments, diputacions, cabildos i consells insulars en el cas espanyol) o regionals (com les comunitats autònomes).
Sabies que…
La cooperació portada a terme per governs locals i regionals té més pes relatiu sobre la cooperació del conjunt de l’Estat espanyol que en qualsevol altre país (al voltant del 10% i el 15% de l’Ajut Oficial al Desenvolupament (AOD) total espanyol, depenent de l’any, segons dades del Ministeri d’Afers Exteriors, Unió Europea i Cooperació).
La cooperació descentralitzada és una política pública i és regulada per un marc normatiu:
En resum
La cooperació descentralitzada és una modalitat de cooperació liderada pels ens locals, necessària i complementària a la cooperació bilateral i multilateral, els objectius i instruments de la qual permeten avançar cap a formes de cooperació més simètriques, en què la reciprocitat i l’aprenentatge mutu es converteixen en eixos centrals de les relacions entre governs locals (Observatori de la Cooperació Descentralitzada).
Les primeres experiències de cooperació descentralitzada a Catalunya es van realitzar als anys vuitanta, en bona part impulsades per col·lectius socials que demanaven una resposta davant les injustícies en les relacions nord-sud. En aquell moment van sorgir els primers agermanaments entre municipis, en general, en un context de suport a moviments polítics. El suport al poble sahrauí i als processos revolucionaris centreamericans als anys vuitanta va tenir un paper important com a element mobilitzador de l’internacionalisme municipalista espanyol i català.
Sabies que…
El 0,7%
El maig de 1972, en el marc d’una conferència sobre el comerç i el desenvolupament, les Nacions Unides van fixar l’objectiu de destinar el 0,7 % del PNB dels països més rics a l’Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD).
Algunes institucions públiques, entre les quals la Diputació de Barcelona, s’han compromès a destinar aquest percentatge del seu pressupost a la cooperació per tal de contribuir a l’assoliment d’aquest objectiu. Val a dir que el principal impulsor del 0,7 % ha estat la societat civil, però, malgrat diverses campanyes ciutadanes, són pocs els països que han arribat a contribuir amb aquesta xifra. La mitjana dels donants mai no ha superat el 0,4 %.
Es recomana veure el següent vídeo.
Com calcula un govern local el 0,7%?
Llegiu l’estudi presentat pel Fons Català de Cooperació al Desenvolupament: Criteris d’aplicació del 0’7% dels ingressos propis municipals a la cooperació al desenvolupament. Justificació tècnica. Estudi realitzat per Joaquim Solé Vilanova, catedràtic de Finances Públiques, director del Màster en Hisenda Autonòmica i Local, Universitat de Barcelona.
Per saber-ne més
A la dècada dels noranta comencen a generalitzar-se les polítiques de cooperació descentralitzada en el conjunt de governs autonòmics i locals a Espanya. Igual que en altres comunitats autònomes, a Catalunya l’impuls de la societat civil, gràcies al denominat «moviment del 0,7», va ser especialment rellevant. Bona part de les administracions locals van començar a desplegar la seva acció solidària i es va triplicar el pressupost en polítiques de cooperació descentralitzada.
El punt àlgid va arribar amb el canvi de mil·lenni, amb l’aprovació de la Llei catalana de cooperació al desenvolupament l’any 2001, la creació de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament el 2003 i la professionalització del sector.
La consolidació i enfortiment de la cooperació a Catalunya als anys 90 i la primera dècada del 2000 es va assentar en dos elements clau: l’impuls ciutadà i el compromís polític de nombroses autoritats locals. Ambdós, a més de constituir un component estructural i un tret distintiu de les polítiques de cooperació descentralitzada a Espanya, van dotar la cooperació d’enormes potencialitats en participació social i governabilitat local.
Ara bé, l’acció que es va desplegar inicialment tenia un enfocament força caritatiu i vertical, en una relació desigual entre donant i receptor, i les intervencions que es van desenvolupar eren reactives, disperses i poc estratègiques, en el marc d’agermanaments o mitjançant convocatòries per a les entitats del territori. Els processos de reflexió i debat d’aleshores van generar crítiques envers la relació vertical entre govern local del «nord» (donant) i govern local del «sud» (receptor), dominada per la transferència de recursos. Es va començar a cercar relacions de caràcter més horitzontal i d’enfortiment mutu que se centren en les polítiques públiques i les competències locals assignades.
En paral·lel, els governs locals van ampliar el seu compromís amb la promoció d’una ciutadania activa i compromesa. Juntament amb el teixit associatiu local, s’obriren pas noves actuacions d’educació que van anar més enllà d’informar de la realitat dels països amb els quals es cooperava i es va posar l’accent en la corresponsabilitat.
Amb l’esclat de la crisi econòmica de l’any 2008, aquesta política se’n va ressentir força i va patir retallades dràstiques en alguns casos. En conseqüència, l’ampli teixit associatiu vinculat a la cooperació descentralitzada, a través del qual s’havien gestionat una part important de fons, va trobar-se en greu risc de sostenibilitat econòmica. L’impuls ciutadà, un dels trets distintius de la cooperació descentralitzada a Catalunya i Espanya, es va veure greument afectat. Un reflex d’això és que el discurs polític respecte de la cooperació descentralitzada va involucionar. Durant la crisi va guanyar pes l’al·legat de «primer, els de casa» i es va produir una despolitització o pèrdua del suport polític a la cooperació descentralitzada, un canvi facilitat per la naturalesa voluntària del compromís amb el 0,7%.
A partir de 2015, en un escenari “postcrisi” van confluir l’aprovació de l’Agenda 2030, una lleugera recuperació econòmica i l’inici d’un nou cicle polític, en què es va recuperar discursivament la importància de la cooperació descentralitzada i es va començar a revertir la involució pressupostària dels anys anteriors.
A més, la pandèmia mundial de la covid-19 i la guerra d’Ucraïna i les seves conseqüències, reforcen la idea de les interdependències entre països i territoris, i de les vinculacions global-local sobre les quals cal actuar.
La cooperació descentralitzada ofereix un valor diferencial respecte de la cooperació que desenvolupen els actors estatals, els programes multilaterals i els de les ONG. Aquest valor diferencial es troba en els elements següents:
Per tant, si bé és cert que quantitativament la cooperació desenvolupada pels municipis té menys pes que la feta per altres actors, com els autonòmics, l’aportació que suposa aquesta cooperació no s’ha de limitar exclusivament a un càlcul econòmic.
La cooperació i els agents locals són, per vocació i responsabilitat —per imperatiu ètic, però també polític—, forces que contribueixen, cada vegada de manera més enèrgica, a aquesta acció col·lectiva.
En resum
El valor diferencial de la cooperació que fan els ens locals el trobem en la seva especificitat, l’experiència i el coneixement en el desenvolupament de les competències que li són pròpies.
Actors que treballen en l’àmbit de la cooperació:
La missió i prioritat de la Diputació és acompanyar i donar suport als municipis de la província de Barcelona i, per tant, un dels eixos fonamentals de l’actuació de la Direcció de Relacions Internacionals és el de donar servei als ens locals en aquest àmbit de política pública.
Dins la Direcció de Relacions Internacionals, l’Oficina de Cooperació al Desenvolupament gestiona el 0,7% del pressupost de la corporació, mitjançant el qual:
Diputació de Barcelona, Xarxa de Municipis
La seva àrea internacional treballa en la projecció exterior del territori i dels agents metropolitans. També actua en projectes de cooperació internacional i d’educació per a la justícia global tot promovent el desenvolupament urbà sostenible d’altres àrees metropolitanes d’Europa, Amèrica Central, Àfrica i la Mediterrània en els àmbits de la seva competència.
El projecte de treball en xarxa més emblemàtic actualment, adreçat específicament als municipis metropolitans, és Tenim drets, teixim llibertats. Programa metropolità pels drets humans des del món local.
Àrea Metropolitana de Barcelona
Dins el Departament d’Acció Exterior i Govern Obert, la DGCD és responsable de la formulació d’aquesta política pública per part de la Generalitat. La DGCD assegura la coordinació de les actuacions de cooperació del conjunt del govern de la Generalitat de Catalunya, impulsa la participació dels actors de la cooperació i la coordinació amb altres administracions públiques.
Direcció General de Cooperació al Desenvolupament
És l’organisme de la Generalitat de Catalunya responsable de gestionar les polítiques de cooperació al desenvolupament i acció humanitària. Està adscrit al Departament d’Acció Exterior i Govern Obert.
És el principal instrument del govern i la ciutadania de Catalunya per sumar-se a la comunitat internacional en el compromís per construir un món més just i solidari, i treballar per garantir l’accés als drets fonamentals i al lliure desenvolupament de les persones i els pobles d’arreu del món.
Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament
Té la funció d’impulsar la informació i la comunicació, la col·laboració, la cooperació i l’assistència recíproca en l’execució de les actuacions de cooperació al desenvolupament de l’administració de la Generalitat i dels ens locals. Hi participen l’Àrea Metropolitana de Barcelona, la Diputació de Barcelona, el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, l’Associació Catalana de Municipis i Comarques (AMC) i la Federació de Municipis de Catalunya (FMC), entre d’altres.
Comissió de coordinació dels ens locals de la Generalitat
És una organització formada per ajuntaments catalans i altres organitzacions municipalistes (diputacions, consells comarcals i mancomunitats) que destinen una part del seu pressupost a finançar accions de solidaritat i de cooperació al desenvolupament.
Fons Català de Cooperació al Desenvolupament
És l’associació d’entitats locals d’àmbit estatal amb més implantació. Compta amb una Comissió de Cooperació al Desenvolupament que orienta el seu treball, per una banda, a potenciar i canalitzar la voluntat de cooperació de les entitats locals, donant suport a l’enfortiment de les seves estructures i mecanismes de cooperació, i per l’altra, a cooperar amb les institucions homòlogues de països en desenvolupament en l’enfortiment de la institucionalitat municipal, posant a la seva disposició l’experiència acumulada pels governs locals a Espanya en el procés de descentralització i de governança local.
La FEMP és la secció espanyola del Consell de Municipis i Regions d’Europa (CMRE) i seu oficial de l’Organització Iberoamericana de Cooperació Intermunicipal (OICI).
Federació Espanyola de Municipis i Províncies
Òrgan directiu del Ministeri d’Afers Exteriors, Unió Europea i Cooperació, adscrit a la Secretaria d’Estat de Cooperació Internacional, encarregat de la formulació, la direcció estratègica, l’execució, el seguiment i l’avaluació de la política de cooperació internacional per al desenvolupament sostenible.
La ciutadania té un paper destacat com a agent de la cooperació a Catalunya, sigui en col·laboració amb les institucions o de manera autònoma.
Hi ha nombroses entitats per la justícia global, 125 de les quals estan afiliades a La Fede, una xarxa que les representa davant les institucions, la ciutadania i altres agents socials, i en promou l’acció col·lectiva. La Coordinadora de ONG para el Desarrollo fa un paper homòleg en l’àmbit estatal.
A més de les organitzacions no governamentals per al desenvolupament, hi ha moviments socials i veïnals, amb diferents nivells de formalització, que són actius en àmbits rellevants com ara la solidaritat internacional, la justícia climàtica, el feminisme o la justícia global.
“Impulsat per la Diputació de Barcelona, vol ser una eina al servei dels governs locals, regionals i altres actors vinculats a l’acció internacional i la cooperació descentralitzada a Europa i Amèrica Llatina. Focalitza el seu treball en activitats d’anàlisi i de recerca, publicació, formació i foment de bones pràctiques.
Observatori de Cooperació Descentralitzada
D’entre els agents que contribueixen a la teoria i la pràctica de la cooperació a Catalunya, hi ha sindicats, centres educatius, universitats, centres de recerca i divulgació (CIDOB, Casa Amèrica…), investigadors i consultors o l’empresa privada. L’evolució de l’enfocament de la cooperació cap a una més gran transversalitat i multilateralitat fa que els agents implicats siguin cada cop més diversos en tots els àmbits.
En un inici, la cooperació municipal sovint responia a voluntats individuals i era reactiva i poc reflexiva, basada en una suma de projectes sense intenció i desconnectada de la resta d’àrees municipals. No es tenia una visió clara sobre on es volia arribar ni com, fet que lògicament restava eficàcia, eficiència i impacte. També restava credibilitat i podia provocar cert malestar entre la ciutadania si es donava suport a unes iniciatives i no a altres amb criteris poc clars i transparents.
Amb el temps s’ha anat consolidant la dimensió estratègica de les polítiques de cooperació dels municipis. Han vist la importància d’actuar envers uns objectius concrets i de dotar-se d’una estratègia clara i coherent per assolir-los, alineada amb la visió estratègica de ciutat, a mitjà i llarg terminis, i que tingui en compte l’especificitat del territori, la proximitat amb la ciutadania i els agents locals, i la realitat d’allí on es vol cooperar.
Per això, cada cop més municipis emprenen processos participatius de planificació estratègica, i els més grans i amb més recursos elaboren els seus plans directors de cooperació. Els petits i mitjans es doten d’unes orientacions estratègiques en aquest camp. Aquests documents solen tenir una vigència que sovint coincideix amb una legislatura, però poden abastar fins a 6 anys.
Tota política cal planificar-la perquè sigui estratègica, integral i coherent.
En la definició d’una política pública de cooperació no es poden donar solucions universals, aplicables a tots els municipis. La situació de cada ajuntament és molt peculiar i cal tenir present que s’ha generat a partir d’un determinat equilibri de forces polítiques i socials, d’una història específica i d’una experiència particular en matèria de cooperació (com l’existència o no d’agermanaments, la presència de certs tipus d’entitats i d’ONGD, els mecanismes existents de participació i concertació, etc.).
Condicions i pautes per als processos de planificació estratègica
Aquests processos de planificació estratègica solen tenir una durada d’entre 6 i 9 mesos i per obtenir bons resultats cal tenir en compte les condicions i pautes següents:
Per saber-ne més, es poden consultar les següents guies de la col·lecció “Planificació estratègica de la política local de cooperació al desenvolupament” elaborades per l’Oficina de Cooperació al Desenvolupament de la Diputació de Barcelona:
Resum del procés d’elaboració d’un pla municipal de cooperació al desenvolupament
Si finalment el pla director o les orientacions estratègiques de cooperació esdevenen un document resultat d’un procés participatiu intern i extern del consistori, que recull un consens general i el sentir de les diferents parts i de les forces polítiques que han intervingut, és convenient que aquest sigui validat i aprovat pel Ple de l’ajuntament. D’aquesta manera es dotarà de legitimitat i quedaran garantits un compromís ferm i els recursos financers i tècnics necessaris per a la seva consecució.
Per saber-ne més
Per saber com avançar cap a una definició estratègica que permeti a la cooperació descentralitzada abordar els reptes d’un context complex, consulteu la Guia de cooperació descentralitzada per a càrrecs electes, de l’Oficina de Cooperació al Desenvolupament (2020).
Totes les polítiques que fan els nostres municipis generen impactes en el benestar, els drets i les expectatives de desenvolupament de les persones que viuen en altres països, especialment en aquells que són més vulnerables. Per tant, una cooperació realment efectiva i transformadora no pot ser tasca, només, de la regidoria de cooperació.
Impactes que generen els nostres municipis en altres països o a escala global:
El terme “coherència de polítiques” remet a la necessitat que les polítiques d’una mateixa administració, en aquest cas la local, no es contradiguin i, per tant, que estiguin alineades en els mateixos objectius i interessos.
En el cas de la política de cooperació, el principi de la “coherència de polítiques per al desenvolupament (CPD)” fa referència a la idea d’alinear el conjunt de polítiques d’una administració pública als objectius, principis i valors de la cooperació internacional a l’hora de dissenyar-les, implementar-les i avaluar-les. D’aquesta manera s’evita generar aquests impactes negatius a l’exterior i malmetre els resultats positius que podrien estar obtenint, per la seva banda, les actuacions de cooperació.
Exemple
No té sentit fer un projecte de cooperació per combatre la pobresa en un país determinat, si al mateix temps l’ajuntament licita serveis d’empreses que fan servir mà d’obra esclava o infantil d’aquell país amb què es coopera.
Segons l’OCDE, el principi de CPD garanteix que:
A més, els problemes que afronta el planeta i la humanitat avui dia són complexos i multidimensionals, i només es podran resoldre de manera holística i transversal, és a dir, des de totes les polítiques i àmbits de treball. Per tant, la resposta al desenvolupament sostenible global és responsabilitat del conjunt de l’administració i no únicament de les àrees de cooperació al desenvolupament i solidaritat.
Sabies que…
La CPD no és un principi a què es poden adherir voluntàriament les administracions, sinó que és un compromís legal que obliga. A més d’estar present en diferents textos polítics i jurídics internacionals, com és l’Agenda 2030 i el Tractat de Lisboa de la UE, la llei catalana de cooperació internacional, també l’inclouen els plans directors de cooperació de les administracions supramunicipals, com és el cas de la Generalitat de Catalunya. Finalment, molts municipis s’han compromès a complir aquest principi en els seus plans directors de cooperació al desenvolupament.
Per saber-ne més
Infoanimació sobre Coherència de polítiques per al desenvolupament, de la Diputació de Barcelona.
A partir de 2015, l’Agenda 2030 amplia el concepte de CPD, que passa a denominar-se “coherència de polítiques per al desenvolupament sostenible (CPDS)”. A la lluita contra la pobresa del concepte tradicional de la CPD, s’han afegit els aspectes de governança, mediambiental i econòmic, i en l’aspecte exterior s’hi ha afegit el de caràcter domèstic i local. A més, aquest nou concepte interpel·la les administracions públiques perquè es consideri sistemàticament en el disseny, implementació i avaluació de les seves polítiques, els seus efectes en el benestar humà de les generacions presents en el territori (aquí i ara), en les generacions futures (impactes a mitjà i llarg terminis) i en les persones que viuen en altres països (dimensió exterior).
L’OCDE defineix el CPDS com:
El procediment per integrar les dimensions del desenvolupament sostenible en el procés d’elaboració de polítiques nacionals i internacionals, mitjançant les accions següents:
Aquesta ampliació del concepte de CPD a CPDS suposa un repte, ja que la complexitat de posar-ho en pràctica pot provocar que el focus es posi únicament en aconseguir la coherència en la implementació dels ODS en l’àmbit local i a curt termini, deixant de banda la dimensió exterior i a llarg termini. En aquest sentit, la política de cooperació al desenvolupament pot fer de palanca per promoure canvis en el conjunt de les polítiques i en els processos de localització dels ODS que es porten a terme, i garantir l’enfocament transfronterer i transformador a llarg termini de l’Agenda 2030. De fet, aquest és l’enfocament que incorpora la nova llei estatal 1/2023, de Cooperació per al Desenvolupament Sostenible i la Responsabilitat Global (art. 3).
Els governs locals poden fer molt per allò que és global des de les seves competències. Alguns exemples:
Per fer realitat el principi de CPD i de CPDS, és necessari:
Per saber-ne més
Per saber com integrar l’enfocament de CPD en un procés de planificació estratègica de la política municipal de cooperació al desenvolupament, es pot consultar el document “Pautes per transversalitzar l’enfocament de Coherència de Polítiques per al Desenvolupament”.
Si voleu saber més sobre transversalitat i quin és el grau de transversalitat de la vostra política de cooperació al desenvolupament, llegiu el contingut de La gestió transversal de les estratègies municipals de cooperació al desenvolupament i feu el test d’autoavaluació.
La sensibilització de la ciutadania del municipi sobre la realitat dels països “en desenvolupament” va ser durant anys una part auxiliar de la política de cooperació, sovint instrumentalitzada per generar suport ciutadà a la transferència de recursos cap a aquests països.
Aquesta visió ha quedat superada per la realitat del món en què vivim. L’educació ha esdevingut una eina imprescindible per respondre als reptes que planteja el desenvolupament sostenible, la defensa dels drets humans o la construcció de pau, ja que aquestes qüestions són compartides per tota la humanitat, s’agreugen amb la desigualtat i tenen les seves arrels en alguns valors i comportaments instal·lats en les nostres societats.
En aquest context, l’educació per a la ciutadania global (ECG) es reivindica com el procés pel qual les persones desenvolupen consciència, capacitat crítica i compromís amb la construcció d’un món més just, solidari, sostenible i pacífic des del coneixement de les connexions entre el seu context local, les dinàmiques globals i les realitats aparentment llunyanes.
En paraules de Ban KiMoon, secretari general de Nacions Unides de 2007 a 2016.
L’educació per a la ciutadania global aspira a ser un factor de transformació, inculcant els coneixements, les habilitats, els valors i les actituds que els educands necessiten per poder contribuir a un món més inclusiu, just i pacífic.
UNESCO, 2015.
L’ECG és un àmbit en contínua evolució i, tot i que aquest és el concepte més àmpliament utilitzat, en l’actualitat conviuen diferents aproximacions per referir-s’hi:
L’ECG té per objectiu transformar els nostres municipis. Per això:
Les iniciatives d’ECG poden tractar diferents eixos temàtics, com ara:
Per les temàtiques que tracta l’ECG, sovint es pot treballar i compartir esforços amb altres regidories, en un camp on la cooperació aporta la dimensió internacional de la responsabilitat i la solidaritat.
Perquè una iniciativa es consideri educació per a la ciutadania global, ha d’incorporar una mirada internacional. Els temes s’han de tractar des d’una perspectiva que va més enllà de la realitat local i que planteja connexions amb altres realitats del món, ja que l’objectiu de l’ECG és comprendre les causes que hi ha darrere la desigualtat i la vulneració de drets i poder plantejar alternatives.
Per saber-ne més
El mapa Educa Justícia Global recull experiències d’educació per a la ciutadania global de tota Catalunya, categoritzades per àmbit temàtic.
L’ECG no és només transmissió d’informació i coneixements. Per construir ciutadania global també cal treballar, de manera integrada, identitats, sentiments, actituds i comportaments.
Els governs locals tenen un valor diferencial per treballar l’ECG en comparació amb altres actors de cooperació.
Sabies que…
La llei estatal de Cooperació per al Desenvolupament i la Solidaritat Global, de 21 de febrer de 2023, en el seu article 35.6 6 reconeix «l’especial capacitat de les comunitats autònomes i els ens locals, directament o mitjançant altres actors, singularment de les ONGD, centres educatius i universitats, per a realitzar tasques d’Educació per al desenvolupament sostenible i la Ciudadania Global”.
Per saber-ne més
Vegeu el vídeo EpD local, de la Direcció de Relacions Internacionals de la Diputació de Barcelona.
L’ECG és part necessària de la ciutat educadora, que va més enllà de l’àmbit escolar per integrar el conjunt d’agents amb potencial educatiu del municipi i arribar a tota la població.
Per impulsar l’ECG, cal establir aliances amb diferents agents:
Per saber-ne més
Podeu consultar la publicació de l’Oficina de Cooperació al Desenvolupament, de la Diputació de Barcelona: Localització de l’agenda 2030 i educació per a la ciutadania global: un diàleg imprescindible.
Els processos de localització de l’Agenda 2030 ofereixen una oportunitat per estendre l’ECG i treballar-la conjuntament amb altres àrees de l’ajuntament. Al seu torn, l’ECG aporta al municipi una mirada transformadora i assegura que les accions locals es connecten amb la dimensió global dels reptes als quals cal donar resposta.
Sabies que…
La fita 4.7 dels ODS estableix que s’han de garantir els coneixements teòrics i pràctics sobre desenvolupament sostenible, drets humans, equitat de gènere i ciutadania global, entre d’altres.
L’ECG és una prioritat en les polítiques de cooperació al desenvolupament, un instrument per avançar en la resta d’objectius i un àmbit idoni per posar en pràctica dinàmiques de treball transversal amb altres regidories.
En aquest apartat es tracta amb més detall com es poden aprofitar diferents instruments i eines per fer polítiques de cooperació que siguin realment efectives i transformadores.
Per respondre a les demandes ciutadanes del moviment del 0,7% dels anys noranta, els ens locals es van trobar enfront de dues alternatives principals:
La segona opció va ser la que es va adoptar majoritàriament a Catalunya i va donar a l’ajuntament un paper de finançador de la cooperació no governamental. En la majoria dels municipis mitjans i grans, l’ajuntament va llançar una convocatòria de projectes dirigida a les ONGD amb presència en el municipi i aquesta fórmula va drenar la major part dels recursos municipals destinats a la cooperació.
Es tractava, per tant, d’una cooperació indirecta, en la qual la institució pública delegava a les ONGD la concepció i realització de les accions. Aquesta mateixa fórmula es va aplicar posteriorment a la sensibilització, i es va fer una convocatòria específica de projectes de sensibilització adreçada també a les entitats no governamentals del municipi.
Al llarg del temps, els ens locals van començar a manifestar la necessitat que l’ajuntament havia de plantejar-se realment construir i aplicar una política pública pròpia en el camp de la cooperació, de la mateixa manera que la institució local defineix i posa en marxa polítiques públiques locals en els altres camps de competència. De mica en mica, es va prendre consciència de l’especificitat de la cooperació. Es va avançar, doncs, cap a una cooperació directa.
Cal tenir en compte que aquesta cooperació directa no es redueix a un canvi de titularitat. El punt més important és el canvi de contingut que es dedueix del fet de passar d’una cooperació delegada i concebuda com un suport als grups solidaris del municipi, a una cooperació pensada des de la lògica pública i integrada dins del conjunt de les polítiques públiques locals.
En general, podem dir que és una cooperació amb determinades característiques:
La cooperació directa és la promoguda i dirigida des de la institució municipal, i expressa l’especificitat i el valor diferencial de la cooperació pública local.
La cooperació entre municipis i territoris de diferents països és aquella relació de treball que s’estableix per assolir fites de desenvolupament consensuades.
La cooperació descentralitzada, tot i que implica sovint la transferència de recursos, no es limita a això. La seva naturalesa és més estratègica. Es tracta d’una relació que privilegia el diàleg i la col·laboració, i disposa d’un potencial de mobilització i transformació. Una de les principals riqueses de la cooperació descentralitzada és que constitueix un espai que propicia els intercanvis tècnics al voltant de les polítiques públiques i que sovint s’emmarquen en un acord institucional més ampli.
En funció d’allò que es transfereix i l’objecte de la relació de cooperació, hi ha dos tipus de cooperació:
L’objecte de la cooperació tècnica consisteix en la transferència de coneixements tècnics entre els ens locals socis de dos o més països. La base d’aquesta cooperació rau principalment en processos formatius o d’acompanyament sobre polítiques i serveis de competència municipal desenvolupats per personal tècnic dels municipis.
La cooperació tècnica és una de les modalitats més característiques de la cooperació municipal amb la qual els municipis poden aportar el seu valor diferencial. Permet explorar les potencialitats de la cooperació descentralitzada en la mesura que es basa en l’aprenentatge entre actors i institucions que comparteixen problemàtiques.
Els temes en què es pot establir una relació de cooperació tècnica entre municipis o territoris abasten tots els aspectes de la vida local. En destaquen els següents:
El projecte EqualMED impulsat per la Diputació de Barcelona, neix amb l’objectiu principal de contribuir a la inclusió de la perspectiva de gènere en les polítiques públiques locals al Marroc i, en particular, promoure la participació política de les dones en l’esfera local. Hi participen 17 municipis de la província de Barcelona i 14 comunes marroquines.
JUSUR és una actuació de cooperació en xarxa liderada per cinc municipis del Baix Llobregat (Esplugues de Llobregat, Gavà, Sant Joan Despí, Sant Vicenç dels Horts i Viladecans), deu comunes de la regió de Marràqueix-Safi (Marroc) i l’entitat marroquina IMADEL (Institut Marroquí per al Desenvolupament Local) que compta amb el suport de la Diputació de Barcelona.
La relació entre els ens locals d’ambdós territoris es va iniciar l’any 2011 amb la finalitat de compartir experiències en la definició i implementació de les polítiques locals de proximitat i les polítiques socials. Al llarg d’aquests anys s’han dut a terme diversos processos de formació i intercanvis tècnics i polítics per compartir bones pràctiques i experiències d’èxit. La darrera fase del projecte es va focalitzar en la promoció de la igualtat d’oportunitats en el cicle de vida de les dones.
És un tipus de cooperació que implica un transvasament de recursos financers. Per tant, tota la cooperació articulada a partir de subvencions forma part d’aquesta modalitat. Podem dir que la gran majoria de la cooperació descentralitzada respon a la categoria de cooperació financera.
La cooperació canalitzada per mitjà de les ONGD és cooperació financera. A Espanya, entre el 50% i el 80% de la cooperació descentralitzada es canalitza a través d’ONGD. En aquest model predominen els projectes de cooperació com a instrument i les convocatòries públiques de concurrència competitiva com a criteri distributiu.
Les convocatòries públiques de subvencions a ONGD sovint comporten una gestió complexa a causa de les dificultats de justificar la despesa en segons quins països sota el focus de l’actual Llei de subvencions. El repte que tenim al davant és establir fórmules de finançament i justificació més eficients i àgils.
En resum
La cooperació directa presenta grans potencialitats, no només perquè estableix un diàleg directe i horitzontal entre governs locals, sinó perquè pot implicar diversos agents del territori, fet que dona lloc a un marc de relació més ampli i divers de cooperació territorial.
La cooperació directa s’acostuma a dur a terme per mitjà de la cooperació tècnica, una de les modalitats de cooperació més característica de la cooperació municipal a través de la qual els municipis poden aportar el seu valor diferencial.
Com ja hem vist, l’ECG és la modalitat de treball que ens convida a pensar quins canvis volem impulsar en els nostres municipis per contribuir a un món més just, pacífic i sostenible. Per fer-ho de manera realista i transformadora, convé dur a terme les accions següents:
Recorda
L’ECG enriqueix i empodera la ciutadania dels nostres pobles i ciutats en favor dels drets humans, la pau i el desenvolupament sostenible. Ha de formar part dels valors i les accions de l’estratègia de ciutat.
El lideratge de l’ajuntament en l’ECG facilita poder arribar al conjunt de la ciutadania i que altres regidories puguin incorporar aquests continguts perquè siguin part del projecte de ciutat. També permet implicar més els actors locals i capitalitzar els aprenentatges per superar les accions puntuals i aïllades.
Hi ha moltes línies d’actuació possibles en funció de la realitat del municipi i els objectius que es fixin. A continuació se’n destaquen algunes:
Poden anar adreçades a tota la població o a públics concrets.
Exemple
Cada any, ajuntaments de la província aprofiten el Dia Mundial de Comerç Just al mes de març per impulsar una campanya comunicativa i programar activitats de promoció del comerç just i el consum responsable. Ho fan amb el suport d’una entitat especialitzada, LaCoordi, i en molts casos de manera conjunta entre les regidories de cooperació i comerç.
Mitjançant catàlegs d’activitats, amb l’impuls de projectes d’aprenentatge o amb el treball directe amb els claustres, els ajuntaments apropen continguts d’ECG als centres educatius en col·laboració amb les entitats del consell o altres especialitzades.
Exemple
En el mes de gener, molts ajuntaments treballen conjuntament amb els centres de primària i secundària dels seus municipis per organitzar activitats de promoció de pau en el marc del Dia Escolar de la No-Violència i la Pau.
Per tal d’arribar a un públic més ampli i no sensibilitzat, l’ajuntament pot organitzar directament o donar suport a alguna entitat perquè organitzi activitats que portin l’ECG a l’espai públic, com ara exposicions guiades al carrer o muntatges teatrals sobre drets humans, refugi, etc.
Exemple
MURS, una reproducció de la tanca de Melilla, és una acció de carrer per sensibilitzar sobre les conseqüències de la militarització de fronteres, la construcció de murs a les fronteres arreu del món i, especialment, de la construcció de l’Europa fortalesa.
També es pot fer, de manera coordinada amb la regidoria de cultura, que els continguts d’ECG siguin presents en esdeveniments rellevants del municipi que ocupin l’espai públic, com ara festivals de música, cinema, etc.
Per a aquelles persones o actors interessats en aprofundir en una temàtica o que poden esdevenir multiplicadors, l’ajuntament pot oferir formació més extensa, en formats que s’adaptin a les especificitats locals i que motivin els participants.
Exemple
Vuit ajuntaments de la província participen en un projecte de LaFede.cat a través del qual ofereixen formació i acompanyament a entitats locals que volen incorporar continguts d’ECG en les seves actuacions.
Més enllà de la sensibilització i la formació, també es poden impulsar iniciatives que interpel·lin la ciutadania i la impliquin en la resposta als reptes que planteja l’ECG, com concursos d’idees o canals de diàleg amb la ciutadania.
Les diferents actuacions han d’emmarcar-se en línies de treball estables per superar la lògica de programació d’activitats i impulsar processos de canvi en la ciutadania.
Per saber-ne més
Si voleu conèixer més experiències d’educació per a la ciutadania global, podeu consultar el Mapa EducaJustíciaGlobal. Experiències que transformen el món.
L’acció humanitària és l’assistència dissenyada per salvar vides, alleujar el patiment humà i mantenir i protegir la dignitat humana amenaçades per desastres causats per catàstrofes naturals, conflictes o guerres. Es regeix per quatre principis:
Aquest concepte comprèn l’ajut humanitari i d’emergència, que respon a les situacions d’urgència immediata, i sol tenir un marc temporal més limitat, normalment de fins a 6 o, com a màxim, 12 mesos. En canvi, l’acció humanitària comprèn una acció més perllongada i comença després d’haver-se realitzat l’ajuda d’emergència.
L’acció humanitària i d’emergència acostuma a ser la menys dotada econòmicament pels governs locals, malgrat que la pràctica totalitat dels municipis la incorpora com a línia prioritària en els seus marcs de planificació i hi dedica recursos. Per la naturalesa i complexitat de les accions d’acció humanitària, la gran majoria hi contribueix per mitjà de l’aportació a entitats supramunicipals amb més capacitat de gestió i reacció davant les crisis.
A Catalunya, les entitats que aglutinen bona part d’aquests esforços són el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament i el Comitè Català d’Ajuda Humanitària i d’Emergència (CCAHE).
Malgrat que moltes vegades s’utilitzen els termes acció humanitària i ajuda humanitària i d’emergència de manera indiferent, l’acció humanitària té un caràcter més ampli i té l’objectiu de plantejar el disseny i desplegament d’estratègies integrals a més llarg termini.
A més de la provisió de béns i serveis bàsics per a la subsistència, comprèn, sobretot en contextos de conflicte, la protecció de les víctimes i els seus drets fonamentals mitjançant tasques com la defensa dels drets humans (advocacy), el testimoni, la denúncia, la pressió política (lobby) i l’acompanyament.
Es tracta d’una forma de treball que pot ser exercida de manera individual o a través de xarxes internacionals en àmbits diversos, com la pau, els drets humans, però també en la cooperació descentralitzada, la seguretat humana i en la definició de les agendes globals. També pot ser rellevant en la millora de la descentralització, la gestió dels assumptes locals i en l’enfortiment institucional i l’apoderament mutu. Per tant, la cooperació descentralitzada no es redueix a mantenir relacions bilaterals o a agermanaments, sinó que la seva acció sobrepassa l’àmbit local i es globalitza mitjançant la capacitat conjunta de posicionar-se, negociar i incidir sobre diferents temàtiques enfront d’altres agents, en processos que fins ara es tractaven en l’àmbit estatal.
Diplomàcia de Ciutats va ser definida pel Comitè de les Regions com “l’instrument per mitjà del qual els governs locals i els seus òrgans poden fomentar a escala mundial la cohesió social, el medi ambient sostenible, la prevenció de les crisis, la resolució de conflictes, així com la tasca de reconstrucció després dels conflictes, i tot això amb l’objectiu de crear un entorn estable en el qual els ciutadans i les ciutadanes puguin coexistir en pau, en un clima de democràcia, progrés i prosperitat”.
Els principals instruments utilitzats pels governs locals per desplegar la seva política de cooperació són els següents:
Es tracta de l’establiment de vincles directes de solidaritat entre dos municipis en l’àmbit de la cooperació internacional (a diferència dels agermanaments de tipus cultural i d’amistat entre pobles), amb vocació de continuïtat en el temps, que pot derivar en diverses formes de treball horitzontal i d’intercanvi amb diferents intensitats.
A més dels vincles institucionals, aquest tipus d’instrument també pot promoure un apropament entre les respectives comunitats. Precisament, les primeres relacions de cooperació internacional que es van donar després de la Segona Guerra Mundial van adoptar la forma d’agermanaments. Durant els anys 80 i 90 també van néixer molts agermanaments-cooperació entre pobles i ciutats de Catalunya amb d’altres, principalment d’Amèrica Llatina i Nord d’Àfrica. Si bé alguns, amb el pas del temps i els canvis polítics, han pogut quedar obsolets, altres encara perduren després d’algunes dècades de relació.
Per saber-ne més
Consulteu la Guia sobre la cooperació descentralitzada. Instruments tècnico-polítics de la Confederació de Fons de Cooperació i Solidaritat (2001).
El projecte, l’instrument més utilitzat en la cooperació descentralitzada, es caracteritza per un cicle d’intervenció molt determinat en el temps i en l’espai. Es tracta d’un conjunt d’activitats articulades entre si i d’uns mitjans dirigits a la consecució d’un objectiu (satisfacció d’una necessitat o resolució d’un problema).
D’una manera ideal, els projectes s’emmarquen en programes més amplis temporalment i pressupostàriament que contribueixen a objectius més generals.
Tot i que les xarxes municipals són agents en si mateixes, poden ser també un instrument. En el cas de les xarxes, aquestes són formades per ens locals que persegueixen els mateixos objectius i mantenen relacions horitzontals sense jerarquia. Tenen la seva rellevància per raons de governança multinivell, ja que articulen la veu de l’àmbit local a l’hora de fer incidència i negociar a favor dels seus interessos; i també perquè afavoreixen la coordinació, la col·laboració, l’intercanvi d’experiències i d’informació, i l’enfortiment mutu.
A més, les xarxes contribueixen a una major eficiència i racionalitat en afavorir una millor economia d’escala i, a diferència de les relacions bilaterals (o els agermanaments), presenten més flexibilitat i dinamisme i més capacitat d’adaptació i impacte.
En aquesta categoria es podrien incloure aquells instruments producte de la innovació i la capacitat d’adaptació pròpia de la cooperació descentralitzada, que ara per ara no es troben definits pels organismes internacionals, com per exemple, els viatges de turisme responsable, les beques i l’acollida en períodes de vacances d’infants vulnerables d’altres països.
Així mateix, es poden encabir en aquest apartat instruments per a la promoció de la coherència de polítiques per al desenvolupament sostenible, com pot ser la compra pública ètica i sostenible, destinada a modificar els plecs de condicions mitjançant la incorporació de criteris socials i ambientals per davant del preu.
La política de cooperació al desenvolupament dels nostres municipis i ciutats afronta nombrosos reptes i oportunitats. En aquest apartat n’abordem quatre de significatius:
La participació és una manera de governança que es basa en el dret de la ciutadania a intervenir en la definició i implementació de les polítiques municipals, i en permet formar part de la resolució d’un problema col·lectiu. Aquesta participació, que es pot donar en diferents moments (consulta, deliberació, decisió, implementació i avaluació), pot ajudar els governs locals a oferir millors respostes i gaudir d’un major grau de legitimitat.
En el cas de la política pública de cooperació al desenvolupament, perquè sigui duradora i tingui efectes multiplicadors, haurà d’implicar la població i altres agents més enllà del govern local durant la seva concepció, implementació i avaluació. Però si bé la participació ciutadana ha de ser una prioritat d’aquesta política, el repte està en aconseguir adaptar les seves pràctiques a la realitat i les necessitats de la societat actual, que ha canviat molt des que els municipis van començar a fer cooperació i es va aconseguir la construcció col·lectiva de la política de cooperació al desenvolupament.
Recorda
Com hem vist, la ciutadania va ser clau en la conformació d’aquesta política en molts municipis catalans, gràcies a l’impuls de les mobilitzacions pel 0,7% que van tenir lloc a mitjans dels anys 90.
Precisament, aquest caràcter participatiu és un dels trets fonamentals i el valor diferencial de la cooperació descentralitzada. La proximitat amb la ciutadania situa el govern local en més bona posició per conèixer el territori, els seus agents i les seves necessitats, i per mobilitzar els agents locals més adients i establir un marc de relacions amb ells. Aquesta característica es veu potenciada en els municipis petits i mitjans, precisament per la menor grandària i perquè la ciutadania actua sovint com una extensió del poder públic local.
En tots els casos, l’educació per a la ciutadania global (ECG) és la modalitat més ben posicionada per aprofitar aquest avantatge.
Els processos de planificació estratègica que emprenen els municipis es fan de manera participativa amb els agents del territori i es converteixen en oportunitats de cocreació de la política. Per això s’utilitzen diferents mecanismes com qüestionaris, entrevistes, grups focals, tallers de debat, etc. A més, els plans directors i les orientacions estratègiques que s’elaboren en aquests processos, determinen els mecanismes de participació i concertació amb la societat civil organitzada en aquest àmbit per a l’execució de les iniciatives. Posteriorment, la seva avaluació també es fa sovint de manera participativa.
Els consells municipals han estat la modalitat més comuna d’òrgan de participació ciutadana dels ens locals de la província en l’àmbit de la cooperació al desenvolupament. Des d’un inici, els ajuntaments s’han dotat d’aquests òrgans formals i estables, majoritàriament anomenats Consells municipals de cooperació i solidaritat, amb els seus reglaments, però també han optat per altres mecanismes més informals, com taules de solidaritat, comissions de treball, etc.
En general, aquests òrgans tenen dècades de funcionament i trajectòria. Mentre que alguns han pogut esdevenir veritables espais deliberatius i de construcció estratègica i col·lectiva de la política, en què s’ha fomentat el debat i la reflexió, d’altres s’han limitat a una funció informativa i consultiva del que fa l’ajuntament en aquest camp i de distribució del pressupost entre els mateixos membres, i han prevalgut els interessos particulars sobre els generals.
A més, cal evitar que aquests consells es quedin anquilosats en el passat i afavorir la participació d’altre teixit social, com organitzacions ecologistes, d’economia social, organitzacions culturals, de comerç just, els moviments feministes, els productors locals, entre d’altres, fet que permetria aprofitar el seu potencial per respondre als reptes locals i globals del desenvolupament amb un enfocament de coherència de polítiques.
Atorgar major protagonisme als agents de la societat civil no ha de significar, en cap cas, que l’administració renunciï a liderar aquesta política i, per tant, a exercir la seva responsabilitat i utilitzar els seus recursos.
Situació |
Molt baix |
Baix |
Mitjà |
Alt |
Molt alt |
El govern local només comunica esporàdicament el que fa en l’àmbit de la cooperació i/o col·labora puntualment amb els agents per fer activitats que el mateix govern defineix i coordina. |
|
|
|
|
|
El govern local sovint consulta als agents locals sobre les activitats de cooperació que poden afectar-los. |
|
|
|
|
|
El govern local manté un diàleg amb els agents per mitjà de mecanismes formals i periòdics (reunions) o bé informa, consulta i distribueix el pressupost en el marc del consell de solidaritat o òrgan similar integrat fonamentalment per entitats de cooperació. |
|
|
|
|
|
L’estratègia de cooperació del govern local és dissenyada mitjançant un procés participatiu obert a gran part dels agents socials i s’estableixen mecanismes de concertació, col·laboració i treball conjunt amb aquests per desplegar la política. |
|
|
|
|
|
Existeix un veritable espai de governança, deliberatiu i de construcció estratègica i col·lectiva de la política, integrat per una xarxa variada d’agents locals no exclusivament de cooperació, que treballen de manera horitzontal i amb una relació d’igualtat amb el govern local, amb voluntat de generar empoderament i transformació social. |
|
|
|
|
|
A escala global, la igualtat efectiva entre homes i dones continua sent més aviat un objectiu que una realitat, tot i que els principis d’igualtat i no discriminació són pilars fonamentals dels drets humans.
La perspectiva de gènere és aquell enfocament de treball que considera no únicament les experiències i les visions dels homes, sinó que implica tenir en compte les preocupacions i les experiències de les dones, igual que les dels homes, per tal que no es perpetuï la desigualtat. És a dir, persegueix la igualtat de gènere.
Segons la Convenció sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació contra les dones (CEDAW) de Nacions Unides (1979), cal explicitar la perspectiva de gènere en totes les actuacions per evitar que les desigualtats entre homes i dones quedin invisibilitzades sota perspectives més genèriques, com ha ocorregut històricament i, per tant, cal tenir en compte les desigualtats de gènere.
En el camp de la cooperació al desenvolupament, incorporar la perspectiva o la transversalitat de gènere implica tenir en compte les desigualtats entre homes i dones en el disseny, l’execució, el seguiment i l’avaluació de les actuacions per tal de disminuir-les.
Destaca, per una banda, el paper de les Nacions Unides. El punt d’inflexió es va marcar amb la Quarta Conferència Mundial sobre les Dones celebrada a Beijing (Xina) el 1995, en què es van fixar les prioritats i àrees de treball per fer front a les desigualtats de gènere a escala global amb la transversalitat de gènere i l’empoderament de les dones, concepte que es focalitza en les dones perquè siguin agents actives del seu desenvolupament.
L’Agenda 2030 inclou la perspectiva de gènere en l’ODS 5: Aconseguir la igualtat de gènere i empoderar totes les dones i nenes. Tanmateix, hi ha hagut veus crítiques sobre el fet d’encasellar un objectiu tan transversal.
Una d’aquestes veus és l’Agenda 2030 Feminista, una iniciativa que reflexiona sobre la necessitat d’un enfocament global en què tots els ODS s’impregnin de la perspectiva de gènere i aconseguir així un impacte més transformador.
Per una altra banda, la Llei catalana d’igualtat (Llei 17/2015, del 21 de juliol, d’igualtat efectiva de dones i homes) insta els ens locals a incorporar la perspectiva de gènere en la cooperació:
Article 51. Cooperació al desenvolupament i foment de la pau
1. Les polítiques de cooperació al desenvolupament i de foment de la pau, els plans, els documents de planificació, seguiment i avaluació estratègics, els processos d’actuació i de diàleg polític i les relacions institucionals han d’incorporar la perspectiva integrada de gènere basada en els drets humans.
Les estratègies de desenvolupament no són neutres en relació amb el gènere i tenen conseqüències potencialment positives i negatives per a dones i homes, de la mateixa manera que les accions de desenvolupament són més eficaces si tenen en compte les diferències i desigualtats.
Les desigualtats de gènere interactuen simultàniament amb altres característiques o condicions que s’entrecreuen amb altres formes de discriminació com l’origen ètnic o la nacionalitat, l’edat o l’orientació sexual, entre d’altres que agreugen i empitjoren l’exercici ple dels drets humans. L’enfocament de gènere posa especial èmfasi en aquestes interseccionalitats.
La interseccionalitat és un marc teòric que explora els sistemes d’opressió i privilegi que condicionen les persones i que ens ajuda a allunyar-nos de la idea que les dones són un grup homogeni, i referma que la seva vivència està molt relacionada amb els diferents eixos de discriminació, els privilegis i el context (la realitat de cada territori).
El fet que la igualtat de gènere sigui una temàtica prioritzada, no implica que s’estigui incloent la perspectiva de gènere de manera adequada, sinó que la transversalitat de gènere continua sent necessària. De la mateixa manera, treballar amb dones no significa que automàticament es tinguin en compte els aspectes relacionats amb la desigualtat de gènere des d’un enfocament de drets humans, ja que es poden impulsar projectes exclusius per a dones que tinguin un efecte molt negatiu en les relacions de gènere i reforcin la seva posició de subordinació.
Així mateix, els homes són un element clau per al canvi en les relacions de gènere. Treballar amb ells és imprescindible per eliminar les causes estructurals de la desigualtat de gènere i modificar la percepció “tradicional” dels “rols” de gènere.
L’enfocament basat en drets humans és un marc conceptual desenvolupat per Nacions Unides que es pot aplicar a qualsevol política pública, en tant que situa el respecte, la protecció i la garantia dels drets humans al centre dels processos de desenvolupament humà sostenible en qualsevol àmbit i lloc del món.
Sabies que…
L’enfocament de gènere basat en drets humans és un dels cinc principis rectors establerts en el Marc de Cooperació de Nacions Unides per al Desenvolupament Sostenible (2019).
És especialment rellevant per a la política de cooperació internacional, el potencial transformador que té aquesta manera de mirar i analitzar el món. L’adopció de l’enfocament basat en els drets humans en la cooperació descentralitzada té implicacions tant per a la planificació com per a la identificació de les iniciatives concretes que se’n derivin:
L’enfortiment de capacitats dels agents, la transformació de les relacions de poder, la lluita contra la discriminació i la participació seran elements clau de les iniciatives que s’impulsin amb aquest enfocament.
Recorda
L’enfocament de gènere, basat en drets humans i aplicat a la política de cooperació local, proporciona un marc que es pot compartir amb altres regidories i orienta a l’hora d’impulsar línies de treball més transformadores.
Per saber-ne més
Vídeo Enfocament de gènere i basat en drets humans, Institut de Drets Humans de Catalunya.
Vídeo Nuevos repertorios de acción política local en protección internacional de los Derechos Humanos, REDS.
La comunicació és una eina clau de transparència i retiment de comptes a la ciutadania en totes les polítiques públiques. Però en el cas de les polítiques de cooperació, especialment, una bona comunicació és de vital importància. Malgrat això, per diversos motius, el fet de comunicar la cooperació no ha estat un objectiu principal dels departaments de cooperació municipals i no sempre s’ha comunicat o no s’ha comunicat de manera eficaç.
En aquest apartat es destaca el paper que fa la comunicació, no només com a exercici de transparència i informació, sinó també per aconseguir que la política pública de cooperació tingui èxit.
Aquests són alguns dels aspectes clau que cal saber per treballar en la comunicació de cooperació:
Els mitjans públics tenen l’objectiu de rendir comptes davant la ciutadania i de promoure la pròpia acció municipal. Però més enllà d’entendre la comunicació estrictament com a informació sobre activitats, xifres o dades, en el cas de la cooperació cal, a més, construir un relat.
Tal com es desprèn de diferents estudis, hi ha un alt grau de desconeixement de les polítiques de cooperació al desenvolupament locals per part de la ciutadania, fins i tot del fet mateix que els municipis porten a terme accions de cooperació. A més, el coneixement de la temàtica per part de la població sembla en general escàs, i moltes vegades la cooperació s’associa a l’assistencialisme o l’ajuda humanitària.
Una de les conseqüències més perilloses d’aquest fet, i encara més en moments de crisi com l’actual, és la percepció que té la ciutadania sobre la cooperació mateixa i el sentiment de malbaratament dels recursos econòmics que es destinen a les polítiques de cooperació. Aquesta percepció es reforça amb la desinformació i els arguments de “primer els de casa”, “l’ajuda mai no arriba realment on l’enviem”, o “no volen desenvolupar-se”, molt utilitzats per partits populistes amb un clar rerefons xenòfob.
En aquest context, és important una comunicació de la cooperació que vagi més enllà de la transparència i la rendició de comptes: millorar la comunicació de la cooperació és un pas clau per millorar la salut de la política de cooperació municipal.
Cal buscar noves maneres d’explicar la cooperació que vagin més enllà de la informació simple i repetitiva sobre projectes de cooperació i/o activitats de recaptació de fons. Cal transmetre un missatge de defensa de les polítiques de cooperació locals com a política pública que ens ajuda a cohesionar-nos en tots els àmbits, i que es recolza i es reforça en els valors democràtics. Cal, doncs, una comunicació que tingui impacte, que ajudi a construir un relat de consens en què s’insereixi la cooperació, per aconseguir les adhesions i compromisos de la ciutadania i les institucions.
Els reptes del desenvolupament són cada vegada més complexos i interconnecten estretament les problemàtiques globals i les locals. Les diverses crisis globals impacten en la vida dels nostres municipis i plantegen noves relacions d’interdependència entre l’esfera internacional i la local. En contraposició a aquesta realitat, són poques les notícies que tracten les causes dels problemes i que es contextualitzen adequadament. Es troba a faltar un enfocament de drets i una perspectiva des de la justícia global.
En aquest escenari, cal entendre la comunicació com a part imprescindible d’un procés educatiu per a una ciutadania global activa i compromesa amb el desenvolupament. Cal renovar discursos i actualitzar les narratives sobre cooperació —superar la visió eurocèntrica i assistencialista, evitar la victimització i els estereotips— i transitar cap a discursos transformadors basats en la justícia global i els drets humans.
La comunicació de la cooperació ha de servir per sensibilitzar i educar la ciutadania en la comprensió de les problemàtiques de caràcter global i que pugui associar-les amb les problemàtiques locals. En aquest sentit, comunicar la política pública de cooperació ha de ser una eina d’incidència i de transformació social.
Fins ara hem parlat de comunicar la cooperació a la ciutadania, però també és important parlar de la comunicació interna. La política de cooperació no és una política aïllada de la resta i té molts elements que s’entrecreuen i es complementen amb altres polítiques municipals.
Perquè l’estratègia de comunicació externa de la cooperació tingui èxit, és recomanable treballar també la comunicació dins les àrees i departaments. Cal millorar l’apropiació de la política de cooperació i del discurs de defensa de la cooperació per part de tota la corporació. Només d’aquesta manera es pot garantir el caràcter transversal de la cooperació i contribuir així a la coherència de polítiques en l’ens local.
En clau interna, és important també establir qui porta el pes comunicatiu de la cooperació dins l’ajuntament. Cal trobar espais de confluència que ajudin a millorar els continguts que es generen i, si cal, implementar protocols de treball entre el personal tècnic de cooperació i de comunicació de l’ajuntament.
Per aconseguir comunicar la cooperació de manera eficaç, és important dissenyar una estratègia de comunicació de la cooperació. La planificació de la comunicació ajudarà a identificar els agents, els missatges, els públics i els canals més útils segons els objectius comunicatius de cada municipi, i també ajudarà a millorar l’articulació i la col·laboració entre els agents de la cooperació i els altres agents del teixit associatiu municipal.
L’estratègia de comunicació ajudarà a definir els aspectes següents:
Per saber-ne més
Si cal més informació, es pot consultar:
L’Oficina de Cooperació al Desenvolupament ofereix serveis, recursos i eines als ens locals de la província de Barcelona per impulsar polítiques locals de cooperació al desenvolupament i acompanyar en la concepció, seguiment i avaluació de les iniciatives locals.
El suport s’ordena mitjançant el Programa de suport a les polítiques locals de cooperació al desenvolupament, el qual respon a tres principis:
Pel que fa al tipus de suport que oferim, es materialitza en:
Suport econòmic, tècnic i material
Podeu consultar les característiques de cada recurs clicant sobre la imatge
Formació
Mitjançant el Banc d’Accions Formatives de la Diputació de Barcelona, es posa a l’abast dels ens locals la següent oferta.
L’Observatori de la cooperació descentralitzada també ofereix activitats formatives, totes en línia.
A l’espai de formació per electe podeu consultar totes les novetats per aquest col·lectiu.
Banc de recursos
Banc de recursos d’activitats d’educació per a la ciutadania global
L’objectiu d’aquest banc és compartir amb els ens locals un conjunt de recursos que han estat o estan finançats per la Diputació de Barcelona en el marc del suport que dona als ajuntaments i entitats de la província. S’inclouen també recursos audiovisuals creats per la mateixa Diputació de Barcelona.
Recurs: https://www.diba.cat/web/ri/banc-recursos-ecg
Destinataris: ajuntaments de municipis i consells comarcals.
Altres iniciatives i activitats
La Diputació també organitza seminaris i jornades al llarg de l’any, tant per a personal tècnic com per a electes dels ens locals de la província. Es poden consultar a l’agenda d’activitats. Algunes d’aquestes jornades són:
Eines i materials
Es posen a disposició un seguit d’eines i materials.
Consultes puntuals
Si teniu dubtes i consultes, podeu adreçar-vos al correu electrònic i el telèfon de contacte següents: o.cooperaciod@diba.cat; 93 404 94 44.
Comunicació
Butlletí mensual: Butlletí #InternacionalDiba
Xarxes socials:
<scpusers icon=»« title=»« blog=»« twitter=«https://twitter.com/intdiba» facebook=»« linkedin=«https://www.linkedin.com/company/intdiba/» youtube=«https://www.youtube.com/user/internacionalsDiba»> Etiqueteu-nos! @intdiba </scpusers>
AECID. Guía de la AECID para la transversalización del enfoque de género. Madrid, 2015.
Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament. Enfocament de gènere i basat en Drets Humans (EGiBDH). Generalitat de Catalunya.
Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible. Assemblea General de l’ONU.
Bridge 4.7. Educación para la ciudadanía mundial (ECM) para futuros inciertos. 2019.
CARRILLO, M. Les raons de la cooperació. Guia per a la defensa de la cooperació al desenvolupament des dels municipis. Fons Català de Cooperació al Desenvolupament. Barcelona, 2003.
Colectivo La Mundial. Guia de cooperació descentralitzada per a càrrecs electes. Col·lecció Eines. Sèrie Administració Local. Diputació de Barcelona. Barcelona, 2020.
Unió Europea. Comitè de les Regions. Dictamen del Comité de las Regiones sobre el tema “diplomacia de las ciudades”. 2009/C 120/. Diario Oficial de la UE.
Diputació de Barcelona. Pàgina web de la Direcció de Relacions Internacionals.
Diputació de Barcelona. Repensant la participació de la ciutadania al món local. Col·lecció Documents de treball. Sèrie Igualtat i Ciutadania, 21. Barcelona, 2015.
Diputació de Barcelona. La cooperació al desenvolupament dels municipis petits i mitjans de la província de Barcelona: condicionants, reptes i oportunitats. Col·lecció Estudis. Sèrie Administració Local, 1. Barcelona, 2021.
Diputació de Barcelona. La gestió transversal de les estratègies municipals de cooperació al desenvolupament. Una eina per a l’autovaloració. Barcelona, 2021.
Diputació de Barcelona. Elaboració d’un pla municipal de cooperació al desenvolupament. Pautes metodològiques generals. Barcelona, 2023
Diputació de Barcelona. Infoanimació. La coherència de polítiques per al desenvolupament. Barcelona, 2021.
Diputació de Barcelona. Pautes per transversalitzar l’enfocament de Coherència de Polítiques per al Desenvolupament. Barcelona, 2023
Diputació de Barcelona. Pautes per avaluar els plans locals de cooperació al desenvolupament. Barcelona, 2023.
Diputació de Barcelona. Pautes per transversalitzar l’enfocament de gènere en els plans locals de cooperació al desenvolupament. Barcelona, 2023
Diputació de Barcelona. Pautes per facilitar l’alineament de la cooperació al desenvolupament i l’acció internacional. Barcelona, 2023
Confederació de Fons de Cooperació i Solidaritat. “Municipalisme i solidaritat. Guia de la cooperació descentralitzada. Part IV. Instruments tecnopolítics”, 2001.
Fundación SM. Ciudadanía global. Una visión plural y transformadora de la sociedad y de la escuela. Volum I. Madrid, 2020
HEGOA. Diccionario de acción humanitària y cooperación al desarrollo. Bilbao, 2020.
HEGOA. Educación para la ciudadanía global. Debates y desafíos. Bilbao, 2009.
Institut de Drets Humans de Catalunya. Drets Humans i Desenvolupament. L’enfocament basat en drets humans en la Cooperació al Desenvolupament. Barcelona, 2014.
Institut de Drets Humans de Catalunya. L’aplicació de l’enfocament de gènere i basat en els Drets Humans (EGiBDH) en la cooperació al desenvolupament. Guia Pràctica. Barcelona, 2018.
La Fede.cat. (2020) Educar per futurs alternatius. Guia d’Educació per a la Justícia Global.
La Fede.cat. La comunicació de la cooperació local. Diagnòstic a 10 municipis de la província de Barcelona.
La Fede.cat. “Vademecum per a una informació internacional responsable”. 2018.
Llei 26/2001, de 31 de desembre, de cooperació al desenvolupament. Textos legislatius, 18. Parlament de Catalunya. Barcelona, 2001.
MALÉ, J.P. Especificidades de la cooperación descentralizada pública. Actores, contenidos y modelos. Montevideo, març de 2006.
MUÑOZ, Judith. “Per què educar en ciutadania global des dels nostres municipis?”. Butlletí #InternacionalDiba, núm. 75. Barcelona, 2022.
SANTOLINO, M. et al. Conferència “Hacia una estrategia compartida de comunicación para el desarrollo desde las políticas de cooperación de la comunidad valenciana”. Valencia, 2017.
TERMCAT. Diccionari de cooperació al desenvolupament. Diccionari en línia del Termcat, 2015.
UNESCO (2015). Educación para la ciudadanía mundial: temas y objetivos de aprendizaje, París: Organización de las Naciones Unidas para la Educación, la Ciencia y la Cultura, 15.
World Inequality Lab. Informe sobre la desigualtat mundial 2022.
Zapata, E. Manual práctico para internacionalitzar la ciudad. Guía para la acción exterior de los gobiernos locales y la cooperación descentralitzada Unión Europea – América Latina. Volum 1. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2017.
Bona part d’aquest recurs s’ha elaborat sobre la base de la Guia de cooperació descentralitzada per a càrrecs electes, del Colectivo La Mundial.
Acció humanitària
Assistència dissenyada per salvar vides, alleujar el patiment humà i mantenir i protegir la dignitat humana amenaçades en desastres causats per catàstrofes naturals, conflictes o guerres. Es regeix pels principis d’humanitat, imparcialitat, neutralitat i independència. Comprèn una acció perllongada que comença després d’haver-se realitzat ajuda humanitària i d’emergència.
Ajuda humanitària i d’emergència
Assistència dissenyada per salvar vides, alleujar el patiment humà i mantenir i protegir la dignitat humana amenaçades en desastres causats per catàstrofes naturals, conflictes o guerres. Es regeix pels principis d’humanitat, imparcialitat, neutralitat i independència. Respon a les situacions d’urgència immediata i sol durar uns sis mesos o, com a màxim, un any,.
Acció internacional dels governs locals
Conjunt de contactes, relacions de treball i intercanvis que els governs locals mantenen amb institucions locals d’altres països, incloses les de cooperació al desenvolupament.
ACCD
Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament.
Acord de París sobre el clima
Acord dins del Conveni Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC) que estableix mesures per a la reducció de les emissions de gasos amb efecte hivernacle a partir de l’any 2020. L’acord va ser negociat durant la XXI Conferència sobre el Canvi Climàtic de París i adoptat per 195 països, el 12 de desembre de 2015.
Agenda 2030 del desenvolupament sostenible
Acord internacional adoptat per l’Assemblea General de Nacions Unides el 2015 que planteja 17 objectius de desenvolupament sostenible relatius a una multiplicitat d’aspectes (economia, medi ambient, desigualtats, institucions, equitat de gènere, ciutats i comunitats sostenibles, pau, etc.) i 169 fites associades. Aquesta agenda és un pla d’acció a favor de les persones, el planeta i la prosperitat, que té la intenció d’enfortir la pau universal i l’accés a la justícia. Planteja una aproximació holística, integral i universal de les problemàtiques globals i del propi desenvolupament i reclama responsabilitats comunes per a tots els països.
Agendes internacionals
Consensos sobre determinades temàtiques, acordats pel conjunt dels països de la comunitat internacional generalment reunits en una cimera, que contenen objectius i fites a complir en un espai temporal.
Agermanaments de cooperació
Establiment de vincles directes de solidaritat entre dos municipis en l’àmbit de la cooperació internacional, amb vocació de continuïtat en el temps, que pot derivar en diverses formes de treball horitzontal i d’intercanvi amb diferents intensitats. A més dels vincles institucionals, aquest tipus d’instrument també pot promoure un apropament entre les respectives comunitats.
Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD)
Fluxos que les agències oficials, inclosos els governs estatals i locals, destinen a països en desenvolupament i a les institucions multilaterals amb l’objectiu principal de promoure el desenvolupament econòmic i el benestar dels països en desenvolupament. Són de caràcter concessional i contenen un element de donació almenys del 25%.
AMB
Àrea Metropolitana de Barcelona.
AMC
Associació Catalana de Municipis i Comarques.
Assistencialisme
Disposició assistencial de l’estat o de determinades associacions benèfiques a persones sense recursos. Aquest tipus d’assistència sovint és considerada poc convenient, perquè no aporta la solució dels problemes socials dels més necessitats en tant que no ataca l’arrel del problema i perpetua la situació de vulnerabilitat.
CCAHE
Comitè Català d’Ajuda Humanitària i d’Emergència.
CEDAW
Convenció sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació contra les dones.
CEMR
Consell de Municipis i Regions d’Europa.
CGLU
Ciutats i Governs Locals Units.
Cimera de la Terra
Conferència anomenada oficialment “Conferència de les Nacions Unides sobre Medi Ambient i Desenvolupament” que va tenir lloc a Rio de Janeiro, Brasil, el 13 i el 14 de juny de 1992. Va reunir 110 caps d’estat i de govern de 178 països i hi van ser presents al voltant de 2.400 representants d’ONG. Continuava la tasca de la primera conferència internacional sobre el medi ambient celebrada a Estocolm el 1972. Es va adoptar un text de 27 principis titulat “Declaració de Rio sobre el medi ambient i el desenvolupament”, que precisa la noció de desenvolupament sostenible.
Cimera Mundial d’Alcaldes de la xarxa C40
Trobades internacionals que celebren periòdicament un conjunt de grans urbs compromeses amb el canvi climàtic, agrupades sota el nom de C40, per tal d’arribar a acords relatius a la reducció de les emissions dels principals sectors responsables de la crisi climàtica (transport, edificis, indústria i residus) i mantenir l’escalfament global per sota dels 1,5º C, objectiu establert per l’Acord de París.
Coherència de polítiques per al desenvolupament (CPD)
Principi de política de desenvolupament internacional que té la finalitat de considerar els objectius de la cooperació al desenvolupament en les polítiques exteriors i domèstiques en àrees que probablement afectaran els països en desenvolupament.
Coherència de polítiques per al desenvolupament sostenible (CPDS)
Principi que promou la integració de les dimensions del desenvolupament sostenible en el procés d’elaboració de polítiques nacionals i internacionals, mitjançant el foment de les sinergies i la maximització de beneficis en els sectors de la política econòmica, social i mediambiental; la recerca de l’equilibri dels objectius de política domèstica amb els ODS reconeguts internacionalment; i el tractament de les repercussions transfrontereres a llarg termini de les polítiques, incloses aquelles que probablement afectin els països en desenvolupament.
Consell municipal de cooperació i solidaritat
Òrgan local de participació ciutadana propi de l’àmbit de la cooperació al desenvolupament, que pot adoptar diferents noms segons el municipi. Està conformat per representants de la ciutadania organitzada, partits polítics i personalitats rellevants, generalment té funcions consultives, deliberatives, informatives i d’assessorament, però també pot tenir funcions en la construcció de la política i l’elaboració de propostes, seguiment i control de l’ajuntament.
Cooperació al desenvolupament
Conjunt d’actuacions realitzades per actors públics i privats destinades a promoure el progrés econòmic i social, el desenvolupament sostenible, la reducció de la pobresa i la igualtat d’oportunitats entre homes i dones de tercers països o regions, i a incidir sobre les causes que generen desigualtats des del territori a través de l’educació per a la ciutadania global.
Cooperació bilateral
Tipus de cooperació en què els governs donants canalitzen els seus fons de cooperació al desenvolupament directament cap als receptors, ja siguin els governs dels països receptors o altres organitzacions.
Cooperació multilateral
Tipus de cooperació en què els governs canalitzen els seus fons de cooperació al desenvolupament cap a les organitzacions multilaterals per tal que aquestes els utilitzin en el finançament de les seves activitats, de manera que la gestió queda en mans de les institucions públiques internacionals i no dels governs donants.
Cooperació delegada
Cooperació que es delega a entitats intermediàries que assumeixen la gestió principal dels recursos, la concepció de les accions i el protagonisme en l’execució, sigui de cooperació amb altres països i territoris o d’acció humanitària i d’emergència. Per tant, el principal paper del govern local en aquest cas és el de finançador i de fer el seguiment de les accions. Aquest suport financer es pot destinar a l’activitat de les organitzacions de la societat civil (generalment són ONGD i a través d’una convocatòria de concurrència competitiva o altres fórmules de concertació) o a contribuir en estructures i xarxes municipals.
Cooperació descentralitzada
Cooperació al desenvolupament promoguda per entitats públiques subestatals. Algunes definicions també inclouen en aquest tipus de cooperació, la cooperació promoguda per entitats de la societat civil. Segons l’Observatori de la Cooperació Descentralitzada, aquesta és una modalitat de cooperació liderada pels ens locals, necessària i complementària a la cooperació bilateral i multilateral, els objectius i els instruments de la qual permeten avançar cap a formes de cooperació més simètriques, en què la reciprocitat i l’aprenentatge mutu es converteixin en eixos centrals de les relacions entre governs locals.
Cooperació directa
Cooperació en la qual el govern local manté relacions directes de suport i col·laboració amb autoritats i institucions locals del sud global, sense actors intermediaris; per tant, és responsable directe juntament amb el soci de la concepció, la planificació i l’execució de la cooperació. Això no implica sempre l’absència d’altres actors, però en tot cas aquests no fan d’intermediaris ni canalitzen els recursos, però, en canvi, sí que poden tenir un paper en la definició, l’acompanyament, l’assessorament, la dinamització o el seguiment del procés de cooperació.
Cooperació indirecta
Cooperació en què hi ha entitats intermediàries que assumeixen la gestió principal dels recursos, la concepció de les actuacions i el protagonisme en l’execució, siguin de cooperació amb altres països i territoris o d’acció humanitària i d’emergència. Per tant, el paper principal del govern local, en aquest cas, és el de finançador i de fer el seguiment de les accions. Aquest suport financer es pot donar a actuacions de les organitzacions de la societat civil (generalment ONGD i a través de convocatòria de concurrència competitiva o altres fórmules de concertació) o a contribuir en estructures i xarxes municipals.
Cooperació internacional
Conjunt d’actuacions realitzades per actors públics i privats destinades a promoure el progrés econòmic i social, el desenvolupament sostenible, la reducció de la pobresa i la igualtat d’oportunitats entre homes i dones de tercers països o regions, i a incidir sobre les causes que generen desigualtats des del territori a través de l’educació per a la ciutadania global.
Cooperació financera
Tota aquella cooperació al desenvolupament que implica un transvasament de recursos financers (donacions, contribucions oficials a institucions de cooperació financera, préstecs o la condonació del deute).
Cooperació tècnica
Tota aquella cooperació internacional centrada en l’intercanvi de coneixements de rellevància per als processos de desenvolupament, amb la finalitat d’augmentar les capacitats d’institucions i persones, i promoure la millora econòmica i social de la població. Es duu a terme, per exemple, mitjançant accions, programes o projectes de formació, educació, recerca, desenvolupament tecnològic, prestació d’experts, assessorament o consultoria en diversos àmbits.
Cooperació territorial
Cooperació directa que implica els diferents agents del territori i no únicament l’administració pública local.
Compra pública ètica i sostenible
Part fonamental de la contractació de béns i serveis de les administracions públiques que introdueix criteris ètics i sostenibles relatius a l’aspecte ambiental i el compliment de convencions internacionals i estàndards sobre condicions laborals dignes, salaris mínims, drets dels treballadors, lluita contra el treball infantil.
Desenvolupament sostenible
Les Nacions Unides el van definir a la Declaració de la Cimera de la Terra de 1992 com “aquell desenvolupament que satisfà les necessitats de les generacions presents sense comprometre les possibilitats de les generacions futures perquè puguin atendre les seves pròpies necessitats”. El desenvolupament sostenible, en comptes de considerar únicament el desenvolupament econòmic, com es feia antigament, necessita forçosament un desenvolupament ecològic i social.
DGCD
Direcció General de Cooperació al Desenvolupament.
DGPOLDES
Dirección General de Políticas de Desarrollo Sostenible.
DIBA
Diputació de Barcelona.
Diplomàcia municipal
Instrument a través del qual els governs locals i els seus òrgans poden fomentar a escala mundial la cohesió social, el medi ambient sostenible, la prevenció de les crisis, la resolució de conflictes, així com la tasca de reconstrucció després dels conflictes, i tot això amb l’objectiu de crear un entorn estable en el qual els ciutadans i ciutadanes puguin coexistir en pau, en un clima de democràcia, progrés i prosperitat.
Educació per a la ciutadania global (ECG)
Procés pel qual les persones desenvolupen consciència, capacitat crítica i compromís amb la construcció d’un món més just, solidari, sostenible i pacífic des del coneixement de les connexions entre el seu context local, les dinàmiques globals i les realitats aparentment llunyanes. En l’actualitat conviuen diferents aproximacions per referir-s’hi: educació per al desenvolupament, educació per a la justícia global, educació per a la ciutadania mundial o educació per a la transformació social.
Enfocament basat en drets humans
Marc conceptual que situa el respecte, la protecció i la garantia dels drets humans al centre dels processos de desenvolupament humà sostenible en qualsevol àmbit i lloc del món.
Enfocament multinivell
En l’àmbit de desenvolupament sostenible, és aquell que pressuposa una actuació des de totes les gradacions de govern, des del nivell global fins al local.
Eurocentrisme
Concepció segons la qual hom considera Europa com a centre de la història i de la civilització humanes. L’eurocentrisme engloba l’actitud de jutjar o estudiar qualsevol fenomen des de l’òptica d’Europa, en especial els esdeveniments històrics, els costums i els valors d’altres pobles. L’eurocentrisme comporta una concepció esbiaixada que implica creure que la civilització europea (i, per extensió, la cultura occidental) és superior a les altres.
FCCD
Fons Català de Cooperació al Desenvolupament.
FEMP
Federación Española de Municipios y Provincias.
Fita del 0,7%
Percentatge del Producte Nacional Brut que cada país destina a la cooperació al desenvolupament, fixat en l’acord de les Nacions Unides de 1972. En el cas dels ens locals, aquest percentatge sovint es calcula sobre els ingressos propis municipals, segons estableix el document elaborat per Joaquim Solé Vilanova titulat “Criteris d’aplicació del 0,7% dels ingressos propis municipals a la cooperació al desenvolupament. Justificació tècnica”.
FMC
Federació de Municipis de Catalunya.
Governança multinivell
Treball en associació entre els diferents nivells de govern (des del global fins al local).
Interseccionalitat
Estudi de les identitats socials encavalcades o intersecades i els seus respectius sistemes d’opressió, dominació o discriminació. La teoria suggereix i examina com diverses categories biològiques, socials i culturals com l’edat, el gènere, l’ètnia, la classe, la discapacitat, l’orientació sexual, la religió, la casta, l’edat, la nacionalitat i altres eixos d’identitat interaccionen en múltiples i sovint simultanis nivells. La teoria proposa que cal pensar cada element o tret d’una persona com inextricablement unit amb tots els altres elements per poder comprendre de manera completa la pròpia identitat. Aquest marc pot emprar-se per comprendre com ocorre la injustícia sistemàtica i la desigualtat social des d’una base multidimensional.
Lobby
Grup de pressió organitzat a favor de determinats interessos. En el camp de la cooperació es tracta d’una forma de treball que pot ser exercida de manera individual o a través de xarxes internacionals en àmbits diversos, com la pau, els drets humans, però també en la cooperació descentralitzada, la seguretat humana i en la definició de les agendes globals. També pot ser rellevant en la millora de la descentralització, la gestió dels assumptes locals i en l’enfortiment institucional i l’empoderament mutu.
Localització dels ODS
Procés pel qual cada administració local adapta al seu context l’Agenda 2030 i els ODS, en què es prioritzen els reptes i s’aprofiten les oportunitats que ofereix el territori.
Moviments socials
Agrupació de gent o entitats amb una idea o unes idees de caràcter social per implantar en la societat, en els agents socials i civils, en els poders públics, etc., generalment amb voluntat de canvi. Un moviment social és una barreja d’organització i espontaneïtat. Normalment, hi ha una o més organitzacions que donen identitat, lideratge i coordinació al moviment, però els contorns del moviment no són mai coincidents amb els de les organitzacions que en forment part.
OCDE
Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmic.
ONU
Organització de les Nacions Unides.
Organismes multilaterals
Institucions internacionals sense afany de lucre, amb capital social constituït per aportacions de diversos governs, que tenen per objectiu aconseguir acords globals que afecten la majoria i que treballen en diferents àmbits: cultura, pau, medi ambient, etc.
Organització No Governamental per al Desenvolupament (ONGD)
Organitzacions privades sense ànim de lucre que poden organitzar-se en l’àmbit local, nacional o internacional, i que tenen com a finalitat la realització d’activitats relacionades amb els principis i objectius de la cooperació internacional per al desenvolupament. A més de ser executores de projectes, són interlocutores de l’Administració per al disseny i seguiment de les polítiques de cooperació, i estan representades en molts consells de cooperació. Es financen per mitjà d’aportacions privades (quotes de socis, donacions particulars, activitats de captació de fons, etc.) i de subvencions públiques (anuals o a través de convenis).
Orientacions estratègiques de cooperació al desenvolupament
Document elaborat de manera participativa, dirigit a municipis de fins a 20.000 habitants i consells comarcals, que conté una proposta d’elements, criteris i recomanacions sobre l’estratègia a emprendre en l’àmbit de la política pública de cooperació al desenvolupament, que respon i és coherent amb la voluntat i la realitat del territori.
Objectius de Desenvolupament Sostenible
Llista dels 17 Objectius (ODS) que conté l’Agenda 2030 relatius a una multiplicitat d’aspectes (economia, medi ambient, desigualtats, institucions, equitat de gènere, ciutats i comunitats sostenibles, pau, etc.) i que contenen 169 fites associades.
ODS
Objectius de desenvolupament sostenible.
País en desenvolupament
País amb un estàndard de vida més baix, una base industrial subdesenvolupada i un baix Índex de Desenvolupament Humà (IDH) en relació amb els altres països (els anomenats desenvolupats). Hi ha crítiques en l’ús del terme país en desenvolupament perquè implica inferioritat d’un país en comparació amb un altre.
PIB
Producte interior brut.
PNB
Producte nacional brut.
Pla director municipal de cooperació al desenvolupament
Document estratègic de ciutat que, de manera ordenada i sistematitzada, defineix com es vol que sigui la política de cooperació al desenvolupament municipal en un marc temporal concret i estableix els mitjans necessaris per desplegar-la. Determina bàsicament allò que es vol assolir (marc estratègic), com fer-ho i amb quins mitjans i instruments (marc operatiu). Sovint inclou eines per saber si es compleix amb l’establert (seguiment) i s’assoleixen els objectius marcats (avaluació). Sovint s’obté mitjançant un procés participatiu intern de l’ajuntament i amb els actors del territori.
Programa de cooperació
Conjunt de projectes que plegats contribueixen a objectius més generals i a més llarg termini.
Projecte de cooperació
Instrument que es caracteritza per un cicle d’intervenció molt determinat en el temps i en l’espai. Es tracta d’un conjunt d’activitats articulades entre si i d’uns mitjans dirigits a la consecució d’un objectiu (satisfacció d’una necessitat o resolució d’un problema).
Transversalitat
Sistema organitzatiu que facilita l’assumpció dels objectius d’una política concreta per part de les altres polítiques i abordar la realitat que es vol tractar des de diferents àmbits de treball. En el cas de la cooperació al desenvolupament municipal, es tradueix en l’assumpció dels objectius, valors i principis d’aquesta política per part de la resta, establint-se sinergies i un treball col·laboratiu entre la unitat de cooperació i els altres departaments per fer realitat un abordatge des de diversos angles.
Transversalitat de gènere
Coneguda habitualment amb el terme anglès Gender mainstreaming, és l’estratègia que vetlla perquè els diversos actors implicats incorporin la perspectiva de la igualtat, és a dir, per fer de les preocupacions de dones i homes una dimensió integral del disseny, implementació, seguiment i avaluació de polítiques i programes en totes les esferes polítiques, econòmiques i socials, de manera que dones i homes es beneficiïn per igual i s’eviti la perpetuació de la desigualtat.