La participació ciutadana és un dret de la ciutadania reconegut en diferents normatives d’àmbit estatal, autonòmic i local. Per això és imprescindible que els responsables polítics locals impulsin i fomentin la implicació de la ciutadania en els afers públics de competència municipal, i estableixin els canals i les eines necessaris per fer-la efectiva.

La participació de la ciutadania en el disseny, el desenvolupament i l’avaluació de les polítiques públiques és un exercici democràtic primordial i una gran oportunitat per millorar les decisions dels governs locals. En aquest recurs s’expliquen les diferents formes de participació i la normativa associada, els avantatges i els reptes del present i del futur que planteja.

A més, es mostren algunes idees preconcebudes que envolten la participació ciutadana, es pregunta qui ha de participar-hi i els instruments de què disposen els ens públics i la ciutadania per formar part d’aquest procés que, ben segur, és un repte per a tots els municipis.

Objectius

• Fer conèixer els conceptes bàsics associats amb la participació ciutadana.
• Identificar quin ha de ser el rol de la regidoria de participació ciutadana en el marc del govern local.
• Revisar alguns aspectes clau a tenir en compte per tal de dissenyar i impulsar una bona política de participació ciutadana.
• Fer una aproximació als principals instruments de participació que un ens local pot posar a disposició de la ciutadania.
• Introduir alguns aspectes relacionats amb la innovació en participació.
• Donar a conèixer la normativa existent en relació amb aquest àmbit de l’acció de govern.
• Compartir els recursos que la Diputació de Barcelona posa al servei dels municipis per impulsar polítiques de participació.

El concepte de governança participativa apareix a final del segle XX en les societats occidentals per donar resposta a les mancances que les formes de govern tradicionals tenen a l’hora d’abordar les necessitats d’una societat canviant, amb uns problemes cada vegada més complexos i de difícil solució.

Davant el fet que la democràcia representativa (en què la ciutadania delega la sobirania en representants escollits mitjançant eleccions periòdiques i competitives per sufragi universal) no és suficient per afrontar unes problemàtiques locals cada vegada més complexes en una societat més diversa i heterogènia, les formes de govern relacional, basades en la proximitat i la participació ciutadana, apareixen com una oportunitat perquè els governs locals puguin oferir unes respostes millors, més ajustades a les necessitats de la ciutadania i que gaudeixin de més legitimitat.

En aquest sentit, impulsar polítiques de participació ciutadana en el món local és imprescindible per crear espais que permetin, d’una banda, l’escolta activa, el diàleg, la contraposició d’idees, els discursos i visions entre ciutadans i ciutadanes, a títol individual, i d’altra banda, les entitats i els diferents actors socials, econòmics i culturals del territori i els mateixos governs.

La Diputació de Barcelona entén la participació ciutadana com:

L’escala de la participació ciutadana

La nord-americana Sherry Arnstein (Nova York, 1930), especialista en polítiques de salut, va definir el 1969 la participació ciutadana per mitjà de diferents gradacions que componen l’escala de participació.

En els nivells més baixos d’aquesta escala no hi ha una participació efectiva, en tot cas, és més aviat de caràcter simbòlic. En els nivells superiors es pot constatar un major grau de capacitat d’incidència per part de la ciutadania (comença la fase de deliberació o debat ciutadà) i, a mesura que es puja per aquests últims graons, hi ha una major disposició per part dels governs a cedir poder als participants i compartir la implementació de les polítiques públiques, és a dir, hi ha poder de decisió i, fins i tot, en el millor dels casos, de coproducció.

La regidoria de participació ciutadana té com a missió promoure les polítiques de participació ciutadana al municipi i treballar en tots els àmbits del govern local per impulsar i promoure la implicació de la ciutadania en el disseny, la implementació i l’avaluació de polítiques públiques per tal de fer-les més eficaces, eficients i amb més qualitat democràtica.

Com a càrrec electe, cal saber que la regidoria de participació ciutadana compta amb dues eines de treball: el Reglament i el Pla de participació ciutadana. Són dos documents estratègics que cal conèixer a fons.

Ambdós instruments s’han de visualitzar com a eines de mandat i han de ser coherents i dialogar entre ells, ja que són els elements principals que determinen el model de participació ciutadana que es vol impulsar al municipi.

Exemple

Si es dissenya un pla de participació ciutadana on es planifica el desenvolupament de consultes públiques, aquestes han d’estar reglades a través del reglament de participació, com també, si s’ha decidit posar en marxa un cert òrgan de participació, la composició i el funcionament d’aquest ha de contemplar-se en el reglament.

La recomanació és que ambdós documents s’elaborin de manera participada i que siguin consensuats pel màxim d’actors en cada cas (en els àmbits polític, tècnic i ciutadà).

El treball participat amb la ciutadania en el món local porta, inevitablement, a la necessitat de transformar l’organització municipal per afrontar-lo i anar més enllà. Aquests canvis en l’organització municipal han de tenir en compte els aspectes següents:

El principi d’autonomia local estableix que els ens locals gaudeixen de la potestat per crear, dins d’uns certs límits, les seves polítiques o estratègies de participació. En virtut d’aquesta autonomia, per tant, la regulació de la participació ciutadana en l’àmbit local és d’una gran variabilitat entre uns municipis i uns altres.

Cal distingir, per tant, entre dos tipus de normativa legal sobre la participació local:

• La normativa general, que estableix un marc legal de participació en l’àmbit local. Aquest marc està determinat per dos tipus més concrets de normativa: les lleis bàsiques que regulen l’àmbit local de forma general (CE, EAC, LRBRL i LMRL) i les regulacions sectorials de diferents àmbits.
• La normativa específica de cada ens local, i en especial de cada municipi, que ha estat adoptada per l’ens en virtut de la seva autonomia autoorganitzativa.

En clau de resum, la informació s’organitza en cinc apartats:

La gestió dels pobles i ciutats és d’una complexitat creixent i això fa imprescindible l’intercanvi de coneixements, experiències i recursos, i la creació de sinergies amb els diferents actors del territori. La participació ciutadana és un mecanisme d’empoderament social i de construcció col·lectiva del que és públic que té avantatges, però també parteix, en molts casos, de certes idees preconcebudes que cal superar.

Els avantatges de la participació ciutadana són bàsicament dos:

Per això, una bona política de participació ha de comptar amb un govern local obert i receptiu, disposat a escoltar la seva ciutadania per tal de millorar l’acció de govern.

Hi ha, encara, moltes reticències a l’impuls de la participació de la ciutadania en la presa de decisions públiques, tot i que avui dia és difícil trobar discursos en contra.

A continuació s’exposen algunes de les idees preconcebudes, o crítiques, més habituals en relació amb la participació:

• La participació fa més lenta la presa de decisions, és poc àgil i complexa. Aprofitar la intel·ligència col·lectiva del teixit social i prendre decisions amb la implicació de moltes més persones que les que componen un equip de govern o un equip tècnic municipal requereix temps. Però, d’altra banda, les decisions preses seran més eficaces i més eficients perquè gaudiran de més consens social.
• Les decisions les ha de prendre l’equip de govern. Efectivament, és l’equip de govern qui ha de prendre les decisions. Els governs que aposten per la participació no estan defugint la seva responsabilitat. El que fan és garantir el dret de la ciutadania a ser consultada i a prendre part en la gestió del seu territori.
• Participa poca gent i són sempre els mateixos. En el món de la participació no es tracta de quantitat, sinó de qualitat, i que totes les visions d’una situació estiguin representades i poder generar els màxims consensos possibles.
• La participació augmenta els costos de la presa de decisions. Això depèn de les prioritats de l’equip de govern. Cada equip de govern estableix en què prefereix gastar els diners. Les decisions preses de manera participativa tenen més possibilitats de mantenir-se en el temps, i per tant, poden resultar finalment, menys costoses.

En quin període del mandat es recomana dur a terme processos participatius? Cal que el Pla d’acció municipal (PAM) s’elabori en conjunt amb la ciutadania? En quin moment es pot començar a desenvolupar un procés de pressupostos participatius? En quina fase del mandat es recomana fer una avaluació de la política participativa?

El mandat polític s’estructura generalment en quatre etapes diferents. A continuació es detallen aquestes etapes i quines són les seves característiques:

Durant el mandat cal disposar d’una eina de planificació general que ha de permetre l’assoliment dels objectius marcats com a equip de govern: el Pla d’actuació de mandat (PAM). És recomanable que aquest document s’elabori amb la participació de la ciutadania perquè pugui fer-hi aportacions.

Una altra eina important són els pressupostos participatius, una tipologia de procés de participació de caire transversal, que permet incorporar la ciutadania en la presa de decisió sobre com es gastarà una part del pressupost públic.

Donada la rellevància i objecte d’aquest tipus de procés i els seus resultats, es recomana que els pressupostos participatius i el PAM siguin documents complementaris.

D’altra banda, els diferents instruments de participació (processos, espais, consultes, etc.) també tenen el seu espai durant el mandat i cal tenir en compte en quin moment és millor activar-los. Cal saber que no és recomanable iniciar noves experiències participatives quan el mandat està finalitzant.

En aquest gràfic es poden visualitzar les eines i els mecanismes participatius que s’han de prioritzar en cada fase del mandat.

En les darreres dècades s’ha viscut una evolució del paper de la ciutadania en les polítiques locals que ha esdevingut cada cop més significatiu, i s’ha transitat de les tradicionals formes de govern representatives a les noves formes de governança participativa i les pràctiques d’innovació social.

En el balanç d’aquesta experiència es veu com, per bé que han suposat un avenç en molts àmbits (intensificació de les relacions amb i entre la ciutadania, informació, deliberació, consens, etc.), encara hi ha alguns reptes per assolir. Són els següents:

S’ha tendit a associar la participació ciutadana a uns tipus d’instruments (òrgans estables de participació i processos participatius) i amb unes metodologies i maneres de fer molt específiques. Però en el territori han començat a aparèixer noves experiències participatives que no responen a les lògiques d’aquests instruments. Per això, una forma d’avançar en aquest nou paradigma de la participació institucional és concebre la participació com el conjunt de pràctiques d’implicació ciutadana en els afers públics que es produeixen en el conjunt d’un determinat territori, no només en el si de l’ajuntament.

Cada ens local ha de definir el propi model participatiu en funció del territori, tenint en compte aspectes com el tipus de municipi (urbà, rural, dispers, etc.), la situació geogràfica o el tipus de ciutadania (nivell educatiu, edat, la fortalesa del seu teixit associatiu, etc.), per posar alguns exemples, i desplegant els instruments que millor responguin a la seva manera d’entendre la participació i millor s’adaptin a la seva ciutadania.

El paper dels ens locals com a simples prestadors de serveis ha quedat superat per la realitat actual. La coproducció de polítiques públiques pot esdevenir una nova forma de relació entre les administracions locals i la ciutadania. La col·laboració entre persones, organitzacions, actors i institucions és l’element clau de la coproducció i, des de la perspectiva de la Diputació de Barcelona és, actualment, la principal via d’innovació en l'àmbit de la participació ciutadana.

La coproducció porta implícit un canvi de rol en el paper dels poders públics. S’assumeix que les administracions públiques deixen de ser «el» mecanisme que té el monopoli per resoldre els problemes col·lectius i passen a ser “un més” d’una xarxa d’actors que, conjuntament, col·laboren en condicions d’igualtat. Els actors que participen en la coproducció de polítiques, conjuntament amb les administracions públiques, són actors de la comunitat, en sentit ampli, i la decisió de treballar amb uns o altres ha d’estar vinculada als projectes concrets, les estratègies i les realitats de cada municipi.

Per tant, els possibles rols de l’administració local, pel que fa a la participació ciutadana, són els següents:

• Rol promotor. Fer de promotors d’una iniciativa i buscar complicitat de la societat civil.
• Rol activador. Prendre la iniciativa, però articulant una xarxa d’actors que treballin en condicions d’igualtat i horitzontalitat.
• Rol facilitador. Treballar com a facilitadors, i oferir els recursos de què es disposin i la seva capacitat normativa per garantir la viabilitat de l’experiència.
• Rol relacional. Cal reconèixer que en el municipi hi ha altres actors que volen implicar-se en la gestió dels diferents projectes municipals, que poden aportar determinades visions, experiències i recursos i, en conseqüència, es poden cercar fórmules de col·laboració en benefici del conjunt de la comunitat.

Alguns exemples de coproducció de polítiques públiques

Cogestió d’equipaments

Parlem de cogestió d’equipaments o gestió col·laborativa d’equipaments quan l’administració i la societat civil organitzada col·laboren per tal que la ciutadania pugui implicar-se en més o menys grau en la gestió d’espais i equipaments públics.

• La recuperació de Can Batlló pels veïns i veïnes del barri de Sants
• Cogestió de l'Espai Jove l'Escorxador a Palau-Solità i Plegamans
• Cogestió de l’Hotel d’entitats de Montornès del Vallès

Per a més informació sobre aquest tema, podeu consultar la Guia per a la gestió col·laborativa d’espais i equipaments públics de la Generalitat de Catalunya.

Laboratoris ciutadans

Són espais de participació ciutadana que connecten múltiples actors al voltant de l'experimentació per repensar la vida a la ciutat des d'una visió democràtica i de transformació social. En aquests laboratoris la ciutadania proposa, desenvolupa i/o executa idees i projectes que tenen per objectiu la millora de la vida de les comunitats. Per ampliar la informació sobre aquest tema, es pot consultar la Guia Laboratoris Ciutadans. Per a responsables públics 2018.

• Laboratori d’Innovació Pública de Sant Boi de Llobregat, CoBoi
• CitiLab Cornellà
• Col·laboratori Anoia

Internet posa damunt la taula la necessitat de reorganitzar l’administració perquè requereix el desenvolupament de noves eines de treball, qüestiona molts dels procediments, provoca una redefinició dels problemes i situa l’administració en una nova posició en relació amb la ciutadania. En aquest sentit, cal fer notar l’evident doble velocitat entre administració i ciutadania: mentre l’acció col·lectiva a través de la xarxa es mou a un ritme vertiginós, l’administració és lenta a l’hora de donar respostes.

L’ús d’Internet en les polítiques públiques permet donar unes respostes més especialitzades, d’acord amb les necessitats de la població. Internet permet diagnosticar millor i incorporar la ciutadania més fàcilment en la realització d’aquests diagnòstics. També permet arribar a nous públics, aquells a qui els resulta complicada la presencialitat, per exemple.

Però l’ús d’Internet per part de l’administració pública està subjecte també a riscos que cal tenir en compte i reptes que cal afrontar:

• L’exclusió de part de la població per la fractura digital.
• La pèrdua dels elements positius de la participació presencial.
• Les mancances en qualitat democràtica que es poden trobar en els mecanismes virtuals.

En els últims anys, l’ús per part dels ens locals de plataformes digitals per gestionar espais i processos participatius, s’ha estès clarament pel territori i proporcionen als governs locals nous espais de trobada entre l’administració local i la ciutadania, afavorint nous espais d’escolta i opinió, deliberació, proposta, coproducció i decisió de polítiques públiques a través d’Internet.

Des de fa alguns anys, la Diputació de Barcelona acompanya els municipis de la província de Barcelona en el procés de repensar els òrgans estables, tot reconeixent que poden ser útils i necessaris però no suficients.

Cal fer valdre algunes de les seves funcions que potser han estat menystingudes, com són:

• La funció informativa.
• La funció relacional.
• La funció deliberativa.
• La rendició de comptes.
• La capacitat de proposta.

D’altra banda, però, cal començar a dissenyar nous formats per a aquests espais ciutadans, fent-los més oberts, autònoms, flexibles i orientats a accions concretes d’interès per a la ciutadania.

Tenir una administració local més oberta, transparent i participativa requereix, inevitablement, una transformació de l’organització municipal que no només afecta la unitat o departament de participació ciutadana, sinó el conjunt de l’organització municipal. Aquesta transformació comportaria la implementació d’una nova cultura administrativa basada en noves maneres de fer, més horitzontals, flexibles i més obertes a la ciutadania i que contemplin l’administració no només com un espai d’intermediació, sinó com un espai de coproducció de polítiques públiques.

Si es vol una administració més oberta, més transparent i més participativa, cal revisar les seves maneres de fer. Els canvis que requereixen les administracions locals per fer-hi front no poden afectar només algunes de les seves unitats. Són canvis profunds que han d’afectar el conjunt de l’organització.

Si volem que els canvis en l’administració siguin efectius, cal que algú entomi la responsabilitat i ho lideri políticament i tècnicament des de dins de l’administració. Les unitats de participació podrien tenir un rol central en aquest procés, però per això caldria assignar-los una posició políticament rellevant dins de l’estructura administrativa, dotar-les per a aquesta funció i posar en valor la funció dels tècnics i les tècniques de participació, reconeixent i legitimant la seva tasca.

Hi ha un seguit de criteris relacionats amb la coordinació i la gestió de la participació de la ciutadania que hem de tenir en compte per garantir l’èxit de la política de participació ciutadana, en general, i de les diferents experiències participatives, en particular. Fem una aproximació als més importants.

Obrir espais per a la participació i implicació de la ciutadania permet dissenyar i desenvolupar polítiques que tinguin més suport i generin menys rebuig i, alhora, ajuda els governs locals a posar el seu gra de sorra per mostrar que la política no és una activitat llunyana reservada a certes esferes de la societat, sinó una tasca en què tothom pot gaudir i contribuir a millorar la seva vida i la vida de la comunitat.

El sobre què es participa o l’objecte de la participació ha d’estar determinat per dos aspectes principals:

• La rellevància del tema: en general, els temes procedents d’una demanda ciutadana no només responen millor a la seva voluntat, sinó que també tenen més possibilitats de generar processos d’èxit i amb majors nivells de participació.
• La capacitat d’intervenció de l’administració: allò que es posa a discussió ha de ser competència municipal, si no, no es podrà implementar.

Una de les primeres qüestions que es plantegen quan s’impulsa un espai o un procés participatiu és quins són els actors amb els quals s’ha de col·laborar i treballar. En un municipi, els agents clau d’una política de participació ciutadana són, bàsicament, els següents:

• Representants polítics.
• Equips tècnics municipals.
• Entitats i associacions.
• Col·lectius no associats (però amb gran capacitat d’incidència política i de mobilització).
• Grups d’interès (lobbies).
• Ciutadania a títol individual.

Com més participants aconsegueixi implicar un procés participatiu, millor, però la quantitat no és determinant. Un procés o un espai participatiu tindrà una major qualitat democràtica si és capaç d’incorporar la diversitat de la comunitat, és a dir, si els diferents grups socials i els diferents discursos presents en el territori hi són representats.

Totes les persones són necessàries, a partir de les seves pròpies vivències, posicions socials, problemes i solucions, per incorporar-se a la formulació, la gestió i la implementació d'un projecte participat.

Per tant, és tan important la quantitat de participants, per l’efecte pedagògic del procés, com la diversitat de persones que garanteix punts de vista diferents i, en conseqüència, incideix en la legitimitat i la qualitat del resultat final.

La participació ha de ser inclusiva. Cal posar especial atenció en incorporar, si s’escau, aquells grups de població que normalment estan absents o subrepresentats (dones, joves, persones immigrades o persones amb discapacitats, per exemple). La participació ha de buscar la incorporació de sectors tradicionalment exclosos de la presa de decisions i que la definició dels problemes i la proposta d'alternatives no sols visibilitzin les posicions hegemòniques. És llavors quan es contribueix a fomentar un diàleg basat en l'escolta activa, la cooperació, l'empoderament i el reconeixement.

Tenir una xarxa associativa rica en associacions, amb més membres, més vida i més democràcia interna és molt important per a un territori, donat que encara avui dia les entitats continuen sent una de les vies principals per mitjà de les quals la ciutadania participa en el debat públic.

Tot i que en molts municipis es comença a intuir certa renovació, el teixit associatiu tradicional dels nostres territoris encara pateix cert envelliment i moltes de les persones que lideren les entitats fa molts anys que són al capdavant d’aquestes. És per això que cal anar amb compte amb els personalismes i assegurar-se que la participació dels i les representants de les entitats fan aportacions en nom de l’entitat i els seus socis però no en nom propi.

La tasca comunicativa relacionada amb l’impuls i la gestió d’espais i processos de participació ciutadana requereix una reflexió prèvia i tenir en compte alguns aspectes bàsics, com ara:

• El sentit de la comunicació.
• El públic a qui s’adreça.
• Com es planifica la comunicació.

Un bon pla de comunicació en participació ciutadana ha de tenir clars els seus objectius, a qui va dirigit i quines són les accions concretes que es duran a terme perquè aquest sigui efectiu.

Des del punt de vista de la qualitat democràtica, en participació ciutadana, els resultats substantius no només han d’existir, sinó que, a més, haurien de respondre a les demandes i les propostes fetes per la ciutadania.

• Impacte sobre les polítiques públiques. La capacitat efectiva de qualsevol instrument participatiu per transformar la realitat es dona quan els resultats del debat que s’ha generat incideixen en les polítiques públiques, és a dir, aconsegueixen tenir un impacte i transformar la realitat d’acord amb els objectius fixats.
• Impacte sobre les relacions socials. D’altra banda, una experiència participativa també ha de generar un impacte en la societat, transformant les formes de relació entre la ciutadania, entre la ciutadania i l’administració i dins la mateixa administració, fent-la més permeable i amb una major capacitat d’interlocució. Aquest enfortiment de les relacions socials pot permetre superar les dinàmiques de conflicte amb més facilitat.

Un procés de deliberació ciutadana de qualitat, canalitzat a través d’un espai o procés participatiu, ha de preveure una devolució o retorn dels resultats per tal que els/les participants i la ciutadania en general coneguin els resultats i els validin. La devolució de resultats està molt lligada a la visibilitat i transparència del procés, la seva legitimitat i coherència, i l’augment de la confiança de la ciutadania en les institucions.

Els instruments de participació són el conjunt de canals per mitjà dels quals la ciutadania pot incidir en l’acció de govern.

Els mecanismes generals de participació ja es troben previstos de forma dispersa en diferents lleis i, per tant, tots els ens locals els haurien de posar a disposició de la ciutadania, independentment de la voluntat en relació amb la participació ciutadana de l’equip de govern.

A continuació es detalla el llistat de mecanismes, desenvolupats un a un, que es troba en el Reglament tipus de participació ciutadana elaborat per la Diputació de Barcelona.

Els òrgans de participació ciutadana són espais estables de trobada amb la ciutadania, que tenen com a objectiu debatre, treballar conjuntament i fer el seguiment de les polítiques municipals. Poden ser de dos tipus:

• D’àmbit sectorial o temàtic, com per exemple educació, esports, igualtat, cooperació, etc.
• D’àmbit territorial (de poble o ciutat, barri, districte, etc.).

Els òrgans solen estar formats per representants municipals i entitats especialitzades o interessades en el sector o territori objecte de l’òrgan, però en molts casos també participa ciutadania a títol individual.

Els òrgans formals són els més estesos en el territori. També són anomenats consells ciutadans. Els òrgans formals disposen d’un reglament on s’estipula la seva composició i funcionament. Però existeixen altres espais que poden no estar reglamentats, que s’obren i es tanquen ad hoc, en els quals participen diferents actors en funció de les necessitats o el projecte que es treballa: són les taules, les comissions, els grups participatius, etc.

Els processos de participació són actuacions institucionalitzades destinades a facilitar i promoure la intervenció de la ciutadania en la definició i la planificació de les polítiques públiques locals. Són delimitats en el temps, és a dir, tenen un inici i un final, i s’estructuren tradicionalment en 6 fases principals, algunes de les quals d’obertura a la ciutadania i d’altres de treball intern de l’ens local:

• Fase de planificació.
• Fase d’informació.
• Fase de debat/deliberació ciutadana, elaboració i priorització de propostes.
• Fase de retorn de resultats.
• Fase d’execució.
• Fase de seguiment.

Els processos participatius tracten sobre temes sectorials, territorials, específics o globals. En aquest sentit, poden tenir per objectiu la promoció de la participació activa de la ciutadania en la definició dels instruments estratègics, com per exemple els plans estratègics, els plans d’actuació municipal (PAM) o els pressupostos municipals. Però també poden tenir per objecte garantir el debat, la deliberació i recollir l’opinió dels ciutadans respecte a una actuació pública concreta.

En funció de l’objectiu d’un procés participatiu i dels actors que es volen incorporar, es presenten diferents models de processos:

En participació ciutadana, la metodologia i les tècniques són clau per a l’èxit. Però, tanmateix, cal no oblidar que:

Com s’ha dit anteriorment, per tal de canalitzar i treure el màxim profit del debat amb la ciutadania sobre els temes d’interès al municipi, es requereixen eines i metodologies específiques.

En funció de l’instrument (espai o procés) i en funció del moment de la participació en què ens trobem, es recomanen unes eines i metodologies específiques:

Des de la Diputació de Barcelona s’entén que l’ús de les tecnologies digitals no només possibilita que l’administració local pugui desenvolupar una escolta activa a les xarxes socials, sinó que també obre noves oportunitats a la participació ciutadana.

Incorporar les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) ha de ser vist, doncs, com una oportunitat per tenir unes administracions públiques més eficaces, eficients i transparents. Per tant, es tracta de:

• Una administració intel·ligent i flexible: que gestiona millor i facilita l’accés a la informació. Això pot ser de gran utilitat per als ens locals des del punt de vista intern i pot permetre una millora en les seves respostes.
• Una administració més transparent: Internet obre també noves oportunitats per a la transparència, la qual pot ser també un bon mecanisme de control de l’administració i de retiment de comptes.
• Internet com un nou espai per a la producció de polítiques locals: Internet s’ha consolidat com un espai de relació i interacció, sense intermediaris, on també s’està fent política. Per tant, s’obre una oportunitat per impulsar espais de participació híbrids, que combinin el format en línia amb el presencial. Es pot aprofitar, també, per exemple, per treballar amb col·lectius diferents, aquells als quals no s’arriba de forma presencial. Per això es recomana promoure iniciatives de participació en línia inclusives que tinguin en compte possibles escletxes digitals.
• Una administració que coneix i escolta la xarxa: El debat sobre el municipi avui en dia es produeix, sobretot, a les xarxes socials. Si l’administració́ local vol saber què passa al seu municipi, què opina la gent, quines són les seves preocupacions, demandes i necessitats, ha de tenir la capacitat per escoltar la xarxa.

La Diputació de Barcelona, a través del Servei d'Agenda 2030 i Participació, dona suport als ens locals en matèria de participació ciutadana i ho fa, principalment, per mitjà dels productes o recursos que estan presents en el Catàleg de Serveis anual, però també són disponibles per a consultes puntuals sobre disseny, gestió i avaluació de polítiques de participació ciutadana.

Els recursos actuals són:

• Ajuts econòmics per a municipis de menys de 5.000 habitants.
• Ajuts econòmics per a municipis de més de 5.000 habitants.
• Ajuts econòmics per a per impulsar la participació ciutadana en l'Agenda 2030 o l'Agenda Urbana Local.
• Assessorament tècnic per a projectes de participació ciutadana.
• Actuacions per impulsar la cultura participativa.
• Plataforma digital de participació ciutadana Participa311.

Pàgina web de participació ciutadana de la Diputació de Barcelona

Comunitat311 - El lloc de trobada dels i les professionals de la participació de la demarcació de Barcelona

Participedia

Observatorio Internacional de la Democracia Participativa (OIDP)

Col·lecció Guies breus de participació de participació ciutadana. Generalitat de Catalunya

AGUADA, D. Guía evaluación. Herramientas prácticas para la evaluación de políticas de participación del Ayuntamiento de Pamplona. Ayuntamiento de Pamplona, 2018.

AJANGIZ, R. Los nudos de la participación. Innobasque. Gobierno vasco, 2013.

BLANCO, I. i FONT, J. Polis, la ciutat participativa. Diputació de Barcelona, 2003.

BLANCO, I. Polítiques públiques per a la innovació social: oportunitats i reptes. IGOP-UAB, 2016.

BLANCO, I.; CASTELLÀ, C. i SINTOMER, Y. Pressupostos participatius al món local. El repte d’incorporar la ciutadania en la definició del pressupost públic. Diputació de Barcelona, 2018.

CASTELLÀ, C.; SUBIRATS, J. (dir.) i PARÉS, M. (dir.) Què vol dir “participar” en el canvi d’època? De la governança participativa a les noves estratègies de participació. El cas de la Política d’Immigració a Catalunya (2007 - 2014). Tesi doctoral. UAB, 2016.

CASTELLÀ, C.; GARCIA M.; FRÍGOLS, J. i STINUS, E. Eines de participació ciutadana. Metodologies i tècniques per l’acompanyament de processos participatius. Col·lecció Eines, Benestar i Ciutadania, 15. Diputació de Barcelona, 2018.

DIPUTACIÓ DE BARCELONA. Repensant la participació de la ciutadania al món local. Documents de Treball, igualtat i ciutadania, 21. Diputació de Barcelona, 2017.

DIPUTACIÓ DE BARCELONA. Participació tecnopolítica local. Quaderns de participació ciutadana, 6. Diputació de Barcelona, 2018.

DIPUTACIÓ DE BARCELONA. Pressupostos participatius al món local. Quaderns de participació ciutadana, 5. Diputació de Barcelona, 2018.

DONALDSON, M.; DE MAYA, S. i BRUGUÉ, Q. Democratitzar l’Administració. Fundació Catalunya Segle XXI, 2005.

FONT, J. Ciudadanos y decisiones públicas. Ariel Ciencia Política, 2021.

GOBIERNO DE NAVARRA. Claves para una participación ciudadana de calidad en las entidades locales. Departamento de Relaciones Ciudadanas e Institucionales, 2017.

MARTÍ, J. LL. Normativa clau en participació ciutadana a l'àmbit local. Quaderns de participació ciutadana, 9. Diputació de Barcelona, 2021.

MARTÍ, J.; REBOLLO, O. (2007) Participació ciutadana: bases, mètodes i tècniques. Barcelona: Diputació de Barcelona.

OIDP. Guia pràctica para la evaluación de procesos participativos. Ajuntament de Barcelona, 2006.

PINDADO, F. La participació ciutadana a la vida de les ciutats. Diputació de Barcelona, 1999.

UNIVERSITAT POMPEU FABRA; MARTÍ, J. LL. Recull de normativa sobre participació ciutadana en l’àmbit local. Darrera actualització: juliol 2015. Diputació de Barcelona, 2016.

VALLS, C.; SOLÀ-MORALES, R.; BRUNSÓ, A i PUIGDOMÈNECH, P. Guia per elaborar el reglament de participació ciutadana en micropobles i municipis petits (i potser no tan petits) de les comarques gironines. Diputació de Girona, 2021.

VELASCO, J. C.; ALEGRE, M.; CASTELLÀ, C. i GARCÍA, M. Reglament tipus de participació ciutadana. Diputació de Barcelona, 2017.