Espai de formació de l'electe
Aquest recurs formatiu per als càrrecs electes abasta tot allò imprescindible que cal tenir en compte per dur endavant les polítiques culturals d’àmbit local. Els seus objectius es basen en proporcionar una informació clara, sintètica i entenedora sobre els principals eixos de la cultura municipal, i cobrir les necessitats de totes les tipologies de població, des dels més grans als més petits.
La cultura és un element d’enorme importància en la nostra societat, no només en termes educatius, d’accés de coneixements i de desenvolupament de la sensibilitat artística, sinó també pel que fa a qüestions com la reducció de les desigualtats o el canvi de paradigma que es necessita per fer front a l’emergència climàtica.
Cal que les polítiques culturals tinguin en compte la complexitat dels factors que les articulen, i és necessari treballar al mateix temps per una cultura accessible i inclusiva, que sigui el més participativa possible i que tingui la ciutadania com a eix vertebrador. I això vol dir treballar amb la comunitat, escoltar les demandes de la societat, i impulsar i acompanyar projectes sorgits de la iniciativa local.
Objectius
Els objectius d’aquest recurs autoformatiu són:
La cultura és tot allò que fem més enllà de la supervivència, tot allò que fem per enriquir les nostres vides. També és la història que dona forma a les nostres accions, fins i tot quan no ens n’adonem. La cultura descriu el món, i veiem el món a través de la seva lent.
Carta de Roma, 2020 (traducció pròpia)
El dret a la participació cultural apareix per primera vegada a la Declaració Universal dels Drets Humans (1948), i més endavant a la declaració de Friburg de 2007 sobre drets culturals. L’objectiu dels drets culturals és garantir que les persones i les comunitats tinguin accés a la cultura i puguin participar-hi. Aquests drets deriven dels drets humans, es basen en el gaudi de la cultura i dels seus components en condicions d’igualtat, dignitat humana i no discriminació, i fan referència al dret de les persones a expressar-se lliurement, a accedir als patrimonis, valors i identitats, així com a participar activament en la vida cultural.
Els drets culturals es despleguen en diversos elements interconnectats, dels quals se’n poden extreure eixos nuclears o de referència per a una política cultural que cerqui garantir aquests drets a la ciutadania. Tal com assenyala la Carta de Roma, un municipi que treballi per a la democràcia i els drets culturals ha de treballar en col·laboració amb els actors i agents de la societat perquè els seus ciutadans puguin:
Tot exercint la democràcia de proximitat, els governs locals poden garantir la participació cultural en totes les seves dimensions.
Cal pensar les polítiques culturals amb la mateixa perspectiva universalista amb la qual pensem la sanitat o l’educació, i emmarcar-les en processos més amplis de transformació social.
Rendueles, 2018
De fet, els drets de les persones (drets socials, econòmics, culturals, polítics) són interdependents, és a dir, que no és possible garantir-ne uns sense els altres. Així doncs, el desenvolupament efectiu dels drets culturals és necessari per assolir uns objectius de desenvolupament (ODS) que requereixen una societat sana, segura, responsable, creativa i respectuosa amb si mateixa, amb els altres i amb el planeta (sostenible).
Els drets culturals avancen quan avancen la resta de drets, però també la democràcia avança quan avancen els drets culturals.
Per saber-ne més
Podeu consultar els articles sobre cultura i drets culturals a Interacció, de la Diputació de Barcelona.
De la mà dels drets culturals, podem llegir les polítiques culturals com un sistema de drets i obligacions col·lectives que afecten tots els membres de la societat, i les institucions –especialment els governs locals– són les eines que ens han d’ajudar a desenvolupar aquests drets.
Els àmbits d’actuació de les polítiques locals de cultura s’articulen, d’una banda, per un marc legal que estableix un seguit d’obligacions i, de l’altra, per uns compromisos que s’han anat adquirint i renovant al llarg dels anys. Uns i altres contribueixen al desenvolupament de la capacitat col·lectiva de descobrir, crear, compartir, gaudir i protegir la cultura.
Així doncs, les polítiques públiques de cultura es construeixen a partir d’una articulació entre el desplegament dels drets culturals, l’explicitació dels deures institucionals i la provisió de serveis públics amb un esperit de corresponsabilitat amb la ciutadania. Ja no és només l’ajuntament qui dissenya, planifica i executa un programa cultural, sinó que, cada vegada més, el seu paper és el d’acompanyar, esperonar i impulsar projectes sorgits del teixit cultural local.
Pas a pas, la cultura als municipis va esdevenint més horitzontal, i ajuntaments i agents locals col·laboren en un exercici de compromís i de responsabilitat compartida.
A escala internacional, la política cultural es fonamenta en el reconeixement del dret a la cultura, recollit en la Declaració Universal dels Drets Humans (1948) i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (1966) i, a Catalunya, en la Constitució Espanyola de 1978 i en l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (2006), en què es reconeix aquest dret dels ciutadans i l’obligació per part de l’administració de posar els mitjans i recursos necessaris perquè els ciutadans puguin fer-lo efectiu.
Constitució espanyola
La Constitució espanyola estableix en el seu article 44.1 que “els poders públics promouran i tutelaran l’accés a la cultura, a la qual tots tenen dret”. L’article 46 estableix al seu torn que «els poders públics garantiran la conservació i promouran l’enriquiment del patrimoni històric, cultural i artístic dels pobles d’Espanya i dels béns que l’integren, sigui quin sigui el règim jurídic i la titularitat. La llei penal sancionarà els atemptats contra aquest patrimoni».
La Constitució, tanmateix, no detalla les competències de les administracions locals, tot i que en garanteix l’autonomia.
Estatut d’autonomia de Catalunya
L’Estatut d’Autonomia de Catalunya (2006), en l’article 22, estipula que totes les persones tenen dret a accedir en condicions d’igualtat a la cultura i al desenvolupament de llurs capacitats creatives individuals i col·lectives.
Llei Reguladora de les Bases del Règim Local (LRBRL)
D’altra banda, la Llei Reguladora de les Bases del Règim Local (LRBRL), aprovada l’any 1985, desenvolupa aquesta matèria, tot i que no entra a fons en el terreny cultural. Cal esmentar també la llei estatal 27/2013 de racionalització i sostenibilitat de l’Administració local, que va venir a reformar la LRBRL amb l’objectiu de clarificar les competències municipals i racionalitzar l’estructura organitzativa de l’administració local. En termes generals, ens trobem amb una ordenació que deixa un ampli espai a les administracions públiques locals en matèria de cultura.
Llei Municipal i de Règim Local de Catalunya, 2/2003
Per la seva banda, la Llei Municipal i de Règim Local de Catalunya, 2/2003, de 28 d’abril de 2003, sí que detalla les activitats i les instal·lacions culturals com a competències pròpies dels ajuntaments. Ara bé, l’únic servei obligatori que contempla la normativa en l’àmbit de la cultura als municipis és la biblioteca pública en els municipis de més de 5.000 habitants.
La llei catalana també reconeix als ajuntaments la capacitat d’exercir activitats complementàries a les d’altres administracions en matèria de cultura, si aquestes li són d’interès, i, en particular, les relatives a cultura, joventut i esport (art. 71).
Aquesta normativa tan flexible ha comportat, amb el pas dels anys, que molts ajuntaments hagin impulsat polítiques culturals i les conseqüents obligacions financeres sense ser titulars de les competències. Entre les funcions culturals que els ajuntaments han estat desenvolupant en els darrers anys de manera generalitzada, trobem les següents:
Així doncs, les polítiques culturals són, en el seu conjunt, un àmbit amb un escàs desenvolupament normatiu, que oscil·la sovint entre la manca de marcs específics i la juxtaposició competencial entre diversos nivells de l’Administració territorial. Malgrat tot, aquests diversos àmbits de l’Administració pública despleguen un seguit de serveis, programes, infraestructures culturals, especialment a escala local, allà on el marc competencial és més feble.
Si ens atenem al principi de subsidiarietat, les administracions locals són justament l’ens públic amb més legitimació per assumir la promoció dels drets culturals.
Per saber-ne més
Podeu consultar la legislació en matèria de cultura.
Entenem per accés a la cultura el dret que tenen totes les persones d’accedir i participar lliurement en la vida cultural a través de les activitats que esculli. Per bé que fa uns anys el terme “accés” feia referència de manera gairebé exclusiva al consum cultural, darrerament aquesta noció s’ha anat obrint per incloure un ventall d’accions cada cop més ampli.
Avui parlem d’accés i participació cultural per referir-nos a:
Tradicionalment, els municipis han canalitzat les diverses formes de participació cultural —especialment les tres primeres— a través de quatre eixos d’actuació:
Cadascun d’aquests àmbits té les seves especificitats, calendaris, públics i teixit social, i també cada municipi pot apostar amb més força per un o diversos.
Les polítiques d’accés han de facilitar totes les formes de participació cultural, i generalment s’articulen per mitjà de la programació (exposicions, espectacles, concerts, conferències, contacontes, cicles de cinema, festes locals, etc.), la formació cultural i artística (escoles de música i d’arts —també performatives—, cursos de formació artística amateur, etc.) i de les accions vinculades a la creació i la cultura comunitària.
D’entre les polítiques d’accés, les vinculades a la difusió artística tenen un pes molt important en bona part dels ajuntaments. La difusió artística se centra en la promoció de les arts escèniques, la música, la dansa i les arts visuals, i el seu objectiu estratègic és garantir l'accés de la ciutadania a programacions artístiques de qualitat en igualtat de condicions.
Les polítiques d’accés tenen a veure, també, amb la disponibilitat d’espais per poder dur a terme aquesta participació, ja sigui en equipaments específics o a l’aire lliure, individualment o de manera col·lectiva, per part de professionals o amb esperit amateur.
Per saber-ne més
Podeu consultar els articles amb l’etiqueta “Accés a la cultura” a Interacció, de la Diputació de Barcelona.
Aquest àmbit comprèn tot allò que té a veure amb les arts en un sentit ampli i amb els processos que s’hi vinculen, i generalment es concreta en accions que promouen la difusió, la formació o la creació en arts visuals i audiovisuals, i en arts en viu (arts escèniques i performatives).
S’hi compten activitats com ara les exposicions, la programació de teatre, música, dansa, circ i altres formats, els festivals, les accions artístiques, l’art públic, l’art urbà, les residències d’artistes, les escoles d’art i moviment, etc.
Una bona política d’arts visuals i audiovisuals ha d’anar a buscar el talent fora de les fronteres municipals, però també ha de potenciar el teixit artístic del municipi i de la comarca, i dialogar-hi.
L’art pot ser una manera d’atreure visitants al municipi, però al mateix temps les persones que visitin el municipi per altres motius poden trobar un nou al·licient en les apostes artístiques que s’hi duguin a terme. I, amb tot plegat, no es pot oblidar el diàleg amb la ciutadania i amb les escoles i institucions educatives del municipi.
Comprendre l’art i divulgar-lo és una tasca que no es pot fer només des de la regidoria.
L’àmbit de les arts en viu, d’altra banda, és de gran importància en les polítiques municipals pel seu abast i incidència en la ciutadania. Les arts escèniques i musicals són una eina de primer ordre per establir contacte amb els ciutadans, oferir una oferta cultural de qualitat, enfortir el teixit social i divulgar formes artístiques diverses. Mantenir una oferta variada, coherent i atractiva, amb un balanç entre l’impacte social i la necessitat de donar a conèixer formes més minoritàries, ha de ser una de les prioritats de qualsevol municipi, sigui gran o petit.
És possible fer polítiques en el camp de les arts amb pressupostos ajustats, tot apostant per fórmules arriscades i per artistes novells. Al mateix temps, cal tenir l’orella parada a les noves tendències que omplen els carrers i que tenen un impacte important en determinats sectors, com ara el dels joves.
Les arts en viu tenen una vinculació ferma amb els equipaments, com ara teatres, auditoris, sales, bars, etc. Ara bé, la gamma de possibilitats és molt àmplia i cada municipi té espais que poden acollir aquesta mena d’espectacles, amb les adaptacions pertinents. Els espais naturals també ofereixen moltes possibilitats per a l’escenificació de propostes performatives, d’obra efímera o d’altres maneres de representació artística.
Si el municipi disposa d’un o diversos festivals, una de les tasques prioritàries és consolidar-ne l’abast i la qualitat, però també buscar noves propostes per mantenir viva la fórmula i atreure nous públics.
Recursos
És un servei especialitzat que dona suport a les polítiques locals de difusió i promoció de les arts escèniques, la música, la dansa i les arts visuals, i promou projectes de cooperació amb els ajuntaments per a la difusió de les arts als municipis.
L’Oficina de Difusió Artística impulsa programes i accions, com ara el Circuit de la Xarxa d’Espais Escènics Municipals, el Programa d’Arts Visuals, el Públics i entorns socials i Anem al Teatre, que tenen una clara incidència en les polítiques culturals locals i que van adreçats de manera prioritària als municipis.
Oficina de Difusió Artística
És un acord de coordinació mitjançant la Mancomunitat Cultural que es finança amb aportacions del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i les quatre diputacions catalanes. Es vehicula a través d’un catàleg artístic en què professionals i companyies d’arts escèniques i de música presenten les seves propostes de cara a ser valorades i contractades pels responsables de les programacions municipals. Les propostes incloses a Programa.cat són valorades per una comissió tècnica d’experts.
Programa.cat
Mitjançant la dotació econòmica, els ajuntaments susceptibles d’incorporar-se a aquesta línia de suport reben finançament per assumir una part dels costos de contractació dels espectacles. En aquest sentit Programa.cat és una eina útil per a professionals i companyies d’arts escèniques i de música, ja que donen a conèixer les seves propostes a agents responsables de les programacions municipals, i també per als ens locals, en permetre la contractació a preus directament subvencionats, tot facilitant una relació de propostes amb les seves condicions tècniques i de contractació validades per una comissió.
Per saber-ne més
Podeu consultar, a Interacció:
Els beneficis de la lectura, en el seu sentit més ampli, són evidents: la lectura és una eina d’ampliació del propi món a través de la imaginació, la comprensió de la societat, la construcció de pensament i l’articulació comunitària. És una eina que afavoreix l’enfortiment i el creixement de l’entramat social que conforma una comunitat. La lectura, tant en el pla oral com escrit, és un element central per donar eines a l’individu, al grup i a la comunitat per desenvolupar-se en un entorn que cada vegada és més complex.
Sabies que…
Un 82% dels municipis i un 98% de la població de la demarcació de Barcelona gaudeix del servei de la Xarxa de Biblioteques de la Diputació, ja sigui a través d’una o vàries biblioteques o, en el cas dels municipis més petits, gràcies a la presència periòdica del Bibliobús.
(Font: Diputació de Barcelona. La xarxa de Biblioteques Municipals amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible, març 2018, p. 13).
Els ajuntaments, en col·laboració amb els equips de les biblioteques i els bibliobusos, i del teixit cultural i educatiu local, poden articular una política pública de lectura, idealment a través d’un pla de lectura, que, més enllà d’equipaments concrets, vagi a trobar la gent allà on és i els ofereixi un ventall divers d’opcions per aproximar-los als textos i la lectura.
Cal obrir la noció de la lectura i incorporar tant les formes tradicionals —en paper o digital— com altres maneres d’acostar-s’hi: podcasts i audiollibres, plataformes digitals on es llisten i es comenten les lectures, plataformes dedicades a gèneres literaris específics, clubs de lectura, concursos literaris o d’improvisació —com poden ser les batalles de galls rapejades—, etc.
Recursos
Aquest catàleg exposa els serveis adreçats als ajuntaments i gestionats per la Gerència de Serveis de Biblioteques, de manera que aquests resultin més accessibles i puguin ser utilitzats de la millor manera possible.
Catàleg de serveis
Per saber-ne més
Podeu consultar els articles sobre lectura i biblioteques a Interacció, de la Diputació de Barcelona.
En els barris, ciutats i pobles es parla molt de cultura comunitària. Però, en què consisteix exactament aquesta manera d’actuar en el camp de la cultura? La cultura comunitària és un punt d’intersecció entre la cultura i els aspectes socials. El seu funcionament sol ser assembleari i la participació dels agents i persones implicades és màxim.
Sovint la cultura comunitària es tradueix en projectes en què un o diversos artistes treballen amb la població, en un objectiu comú en què no importa tant el resultat final —l’obra que en pugui sorgir—, sinó la mateixa idea de procés. Aquest procés comporta l’assoliment d’uns valors basats en la participació, la responsabilitat, el compromís polític i social, i la dinamització de barris, pobles i ciutats.
La cultura comunitària es desenvolupa a través de projectes molt vinculats a persones i col·lectius d’un espai determinat, amb l’objectiu de canviar la realitat en aspectes concrets, tot creant noves dinàmiques i noves mirades sobre l’espai circumdant.
La cultura comunitària pot desenvolupar-se en qualsevol àmbit de la cultura i el seu procediment sempre està basat en la participació directa de les persones implicades. En la cultura comunitària, a més, es parteix del valor de tot allò públic, més enllà dels esquemes clàssics de l’administració i el mercat. La idea de bé públic i de recurs públic és fonamental en aquest tipus de desenvolupament cultural.
Per saber-ne més
Podeu consultar els articles amb l’etiqueta “gestió comunitària” a Interacció, de la Diputació de Barcelona.
Els equipaments culturals són un element primordial en les polítiques culturals dels municipis, però la seva gestió i manteniment requereix que es pari molta atenció en aquest punt.
Els equipaments culturals esdevenen el lligam de moltes polítiques culturals. Són el lloc on es concreten molts objectius i activitats; es tracta també d’un lloc de trobada de la ciutadania, el punt on es crea o es difon la cultura i l’indret on l’expressió cultural pren la seva forma.
Això no obstant, gestionar un equipament no és una qüestió fàcil, ja que implica tenir cura d’un grup humà complex, aconseguir un flux de visitants i d’usuaris, guanyar nous públics, presentar-hi una oferta cultural de qualitat i al mateix temps vetllar perquè els equipaments responguin a les dinàmiques locals i tinguin en compte els requeriments de la ciutadania.
El trencaclosques, per tant, és molt complex i ha de contemplar aspectes com els següents:
Per saber-ne més
Podeu consultar els articles sobre gestió comunitària a Interacció, de la Diputació de Barcelona.
Aquest és un eix comú a tots els municipis i és gairebé impossible trobar-ne un que no presenti algun element patrimonial destacable, ja sigui patrimoni material (un edifici singular, un museu o arxiu, un jaciment, un seguit d’espais naturals, un fons etnogràfic, etc.) o patrimoni immaterial (una festa popular, un recull de cançons, una tradició històrica, una toponímia o un tipus de parla).
De la mateixa manera, la dimensió simbòlica de les pràctiques socials o el reconeixement d’oficis i sabers tradicionals formen part de la intersecció entre “tradició” i “modernitat”. En aquest sentit, cal deixar enrere el concepte “prohibit tocar” (és a dir, la tendència a fixar o aïllar la tradició), que hauria d’evolucionar cap a una invitació més dinàmica. La tradició que no dialoga amb el temps present esdevé estàtica i es fossilitza. Igualment, l’avantguarda que no és capaç de fertilitzar-se amb la tradició patirà desarrelament.
El patrimoni material és complex de gestionar per diversos motius. Un d’aquests és el pressupost, especialment en municipis petits i mitjans. Els municipis sovint no tenen els recursos necessaris per protegir i mantenir el patrimoni, amb la qual cosa és imprescindible recórrer a l’ajut d’altres administracions o bé d’empreses i institucions privades. A més, el patrimoni requereix una planificació d’usos d’espais i l’adequació d’aquests a les necessitats del municipi.
Molts municipis tenen museus locals, creats de nou o bé a partir de col·leccions que han anat creixent i adquirint rellevància. Sovint els municipis reben aquestes col·leccions a través de donacions de particulars.
Mantenir un equilibri entre les necessitats de la ciutadania i la necessitat de preservar i dinamitzar el patrimoni és un element clau de la gestió adequada del patrimoni.
La gestió del patrimoni natural també és molt complexa i implica treballar amb d’altres administracions. En el context actual, d’emergència climàtica, és molt important conservar aquests espais, tot mantenint el difícil equilibri entre l’ús i la divulgació i la preservació.
Molts municipis tenen el cicle festiu i les expressions de cultura popular com un dels àmbits d’actuació més importants de la regidoria de cultura, i fins i tot alguns han creat una regidoria pròpia per atendre les programacions festives i les vinculacions amb la cultura popular.
La cultura popular es vincula amb el patrimoni més viu i constitueix l’expressió que relliga la tradició amb la modernitat. Mantenir-la viva, i dinamitzar-ne també el funcionament i les formes d’expressió és un altre repte afegit per a la regidoria de cultura.
A més, parlar de cultura popular implica fer-ho d’entitats i col·lectius ciutadans. El diàleg amb aquests grups és del tot fonamental. La festa, i el cicle festiu en general, és una bona ocasió per afermar lligams amb aquestes agrupacions ciutadanes, per afavorir la cohesió social i per implicar la ciutadania en la corresponsabilització envers el seu municipi amb criteris de governança.
El regidor/a de cultura ha de saber escoltar els ciutadans i atendre les seves necessitats i propostes, sense deixar, però, de tenir clares les pròpies línies programàtiques.
Les festes, sovint associades a la festa major, són una gran ocasió perquè la ciutadania es retrobi i perquè els espais bullin amb les activitats més diverses. Tanmateix, el pressupost de cultura no es pot centrar només en un esdeveniment anual, sinó que s’ha de saber distribuir al llarg de tot l’any. Una altra qüestió que cal tenir en consideració és la importància d’equilibrar el dret al descans amb el del gaudi de la festa. Això vol dir diversificar espais i canviar d’emplaçaments, per evitar que determinats barris carreguin sempre amb les molèsties.
Igualment, les festes comporten el fet d’abordar problemàtiques com l’assetjament sexual, el consum d’alcohol i drogues, la gestió (i la reducció) de residus, la protecció civil i els riscos que poden produir-se en qualsevol aglomeració pública.
El regidor/a haurà de treballar colze a colze amb els responsables de seguretat municipal, els de protecció civil, amb altres àrees municipals i, si s’escau, amb els responsables sanitaris.
La llengua és un altre element que cal tenir en consideració. Una llengua no és només un instrument de comunicació, sinó que constitueix un imaginari compartit amb la resta de parlants. La identificació amb una llengua té una influència considerable sobre el sentit de pertànyer o no a una societat determinada.
Així doncs, cal treballar activament perquè la llengua catalana sigui vehicular en la cultura local perquè pugui esdevenir font de cohesió i representar un univers simbòlic comú. La llengua catalana ha de ser el punt de trobada i d’integració de la diversitat cultural actuant com a mitjà de cohesió de la ciutadania. Tota institució i persona és referent lingüístic quan parla, decideix, programa i desenvolupa la seva tasca.
Una llengua és el vehicle i l'expressió d'una cultura i les polítiques culturals són l’àmbit adequat on desenvolupar aquesta tasca.
Al mateix temps, és essencial mostrar respecte per la diversitat cultural i posar-la en valor. Fer-ho requereix la integració d’estratègies multiculturals i interculturals (les pràctiques culturals que permeten crear vincles entre les persones). La participació activa en la creació i la producció de cultura permet crear i recrear les comunitats amb les quals una persona es pot reconèixer lliurement.
En general, els punts que caldria abordar pel que fa al patrimoni, cultura popular i llengua catalana serien els següents:
Recursos
És un servei especialitzat en la cooperació i promoció del patrimoni cultural local que té els objectius prioritaris següents:
L'Oficina del Patrimoni Cultural s'organitza a partir de l'articulació d'un seguit de xarxes sectorials i/o territorials (Xarxa d'Arxius Municipals, Xarxa de Museus Locals, Programa d'Estudis del Patrimoni Cultural) que posen a l'abast dels municipis un conjunt de serveis i accions de suport a l'organització, gestió, conservació, tractament, difusió i comunicació del conjunt de béns patrimonials presents en el territori i, sobretot, als equipaments culturals especialitzats que actuen des de l'àmbit municipal.
Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona
Per saber-ne més
Podeu consultar:
Entenem per equitat la igualtat d’oportunitats —i de resultats— en l’exercici dels drets culturals. Per tal que aquesta igualtat sigui efectiva, no ens podem limitar a oferir a tothom les mateixes oportunitats de participació en la vida cultural, sinó que cal dissenyar intervencions específiques en funció de les necessitats de cada persona o grup.
Què vol dir que existeixen desigualtats en l’àmbit cultural? Significa que hi ha diferents graus de participació cultural associats, sistemàticament, a determinats factors i processos socials. Aquesta situació comporta que el dret a la participació en la vida cultural de la ciutat no sigui plenament efectiu, i per revertir-la cal identificar aquestes desigualtats i els factors que les causen.
Aquestes desigualtats no són només de renda o motivades per la manca de recursos econòmics. Per bé que el factor de la renda és clau, hi ha altres elements que poden condicionar la participació en la vida cultural. Així doncs, el territori on vivim (barri o zona de la ciutat), el gènere, el grau d’alfabetització digital, l’edat o els cicles vitals condicionen les oportunitats per a la participació cultural. També la familiaritat amb les activitats culturals, el temps disponible, l’origen o la relació establerta amb les institucions són elements determinants per entendre les desigualtats en la participació en activitats promogudes per les institucions públiques i les entitats i organitzacions culturals. Tots aquests factors es reforcen entre si i s’expliquen, també, per les relacions entre els uns i els altres (interseccionalitat). És per això que requereixen ser abordats de manera conjunta i integral.
És molt recomanable incorporar l’equitat com a criteri en tot els àmbits de l’actuació pública en cultura. Algunes orientacions en aquest sentit són les següents:
Per saber-ne més
Podeu consultar:
La cultura, en el seu sentit més ampli, és a dir, entesa com el conjunt de valors que mouen les persones i les societats, es relaciona amb tots els altres àmbits de l’acció pública. Podem considerar que és cultura tot allò que fem per promoure canvis i millores en la societat, i especialment en els discursos i els valors que la sustenten. En aquest sentit, determinats àmbits d’actuació dels ajuntaments tenen vincles més forts o més explícits amb la cultura. És el cas, per exemple, de l’educació, el medi ambient, l’economia o la planificació urbana.
La transmissió del saber constitueix un acte cultural en si mateix. De fet, l’educació i la formació contínua formen part dels drets culturals. I els pobles i ciutats, com a espais d’aprenentatge, proporcionen un entorn excel·lent per explorar les sinergies entre els recursos culturals i els educatius.
Les polítiques en aquest àmbit han de considerar l’educació formal i la no formal, incloure les oportunitats d’aprenentatge de tots els grups d’edat i promoure l’intercanvi i les connexions entre els coneixements institucionalitzats i els que sorgeixen de la quotidianitat.
Valorar la diversitat del saber permet reconèixer la riquesa cultural dels territoris.
Projectar la ciutat cap al futur implica necessàriament integrar els nous ciutadans en el desenvolupament de la cultura; els infants i els joves tenen dret a ser tractats com a subjectes competents i sensibles. Els processos educatius d’avui són fruit de la nostra cultura i permeten, alhora, la construcció de la cultura del demà. En aquest procés d’anada i tornada, els municipis són actors clau en la formació de les persones i les polítiques culturals poden esdevenir una eina educativa de primer nivell. Si bé no és cap novetat afirmar que la cultura pot facilitar el camí cap a una educació integral, cal fer un pas endavant per assumir la corresponsabilitat en l’educació i portar-la a la pràctica.
En aquest sentit, es poden promoure línies d’acció com ara:
Per saber-ne més
Podeu consultar:
El conjunt de transformacions provocades pel canvi climàtic en l’entorn natural té efectes cada vegada més evidents, i es preveu que situacions com l’ascens continuat de la temperatura, la disminució de la pluja a les àrees del Mediterrani, l’augment del risc d’incendi o l’empitjorament de la qualitat de l’aire, entre d’altres, es vagin incrementant si no s’emprenen accions urgents per revertir-ho.
L’emergència climàtica afecta les vides de totes les persones, i iniciatives com ara estratègies per minimitzar la generació de residus, reduir la despesa energètica o millorar l’eficiència dels processos han de ser presents de manera transversal en el conjunt de l’acció cultural dels ajuntaments.
Ara bé, més enllà d’això, el fet de reflexionar sobre l’emergència climàtica i l’esgotament dels recursos naturals en àmbits que no han estat tradicionalment vinculats al medi ambient, com per exemple l’educació, la salut o la cultura, permet explorar i promoure maneres de pensar i de fer que contribueixin a un canvi en el discurs i en els valors predominants —els del creixement il·limitat—, imprescindibles per començar a caminar cap al decreixement, l’ús racional dels recursos i la seva distribució equitativa —justícia global— que requereix la situació del planeta. Mentre no es produeixi aquest canvi, que, tal com s’ha assenyalat, és un canvi cultural en el discurs dominant, continuarem posant pedaços que només serviran per tranquil·litzar algunes consciències, però en cap cas per mitigar —i encara menys per capgirar— la situació d’emergència climàtica.
Reconèixer la importància de la cultura en el camí cap a la sostenibilitat condueix a explorar les connexions entre els aspectes culturals i mediambientals. La natura i la cultura han evolucionat de manera interdependent i formen un equilibri en evolució constant, i la diversitat cultural i la diversitat biològica estan relacionades de manera molt estreta. Els governs locals són actors centrals per assegurar una lectura acurada de la situació d’emergència climàtica i per promoure els coneixements i les capacitats dels habitants davant d’aquest repte global.
Algunes accions possibles des de les àrees locals de cultura:
Per saber-ne més
Podeu consultar:
Les activitats culturals són també un factor de desenvolupament econòmic. Permeten la renovació i la creació de noves activitats econòmiques, potencien l’emprenedoria, l’accés a l’ocupació i la inserció, constitueixen un valor d’atractivitat dels territoris i afavoreixen el desenvolupament turístic.
Cal tenir molt en compte qüestions com el reconeixement econòmic apropiat per als artistes i els professionals de la cultura, l’accés a les obres, la responsabilitat corporativa de les empreses i l’existència d’un ventall suficient de mecanismes de suport per als projectes culturals.
Poder col·laborar amb les empreses culturals que hi hagi al municipi, especialment les mitjanes i petites, és una oportunitat per teixir aliances alhora que es dona suport al teixit productiu del sector. Un ecosistema cultural sostenible ha d’incloure la reinversió dels recursos en el teixit cultural local. Un ús adequat dels recursos locals és font de legitimitat i de dinamisme econòmic. Pel contrari, cal evitar i combatre els models empresarials que comportin l’explotació abusiva dels recursos, el menyspreu dels actius culturals locals o la pèrdua d’identificació entre els habitants i el territori.
Així doncs, alguns aspectes que cal tenir en consideració, pel que fa a les interaccions entre la cultura i l’economia en un ajuntament, són els següents:
El territori és el resultat de la interacció entre l’entorn i les activitats humanes, i és portador d’història, sentit i significat per a les poblacions que l’habiten. D’aquí que el territori contingui una dimensió cultural que es manifesta, entre d’altres coses, en les pràctiques i costums de la ciutadania, el patrimoni, l’arquitectura, el disseny, l’art públic, el paisatge, la relació amb el medi natural i l’ordenació de l’espai.
Els factors culturals són un poderós instrument per a la construcció d’entorns vitals en els quals la ciutadania es reconegui, s’identifiqui i pugui desplegar els seus projectes de vida en llibertat.
D’altra banda, la planificació urbana i els espais públics són fonamentals en la transició cap a la sostenibilitat de les ciutats i les regions. Una planificació urbana que no considera explícitament els factors culturals té impactes negatius en la preservació del patrimoni, impedeix l’exercici de la memòria, la creativitat i la convivència, i limita les oportunitats per accedir i participar en la vida cultural. En resum, avui, la planificació urbana ha d’incloure l’avaluació de l’impacte cultural, de la mateixa manera que incorpora els estudis d’impacte mediambiental.
Algunes accions que es poden emprendre per treballar en aquesta direcció són:
Per saber-ne més
Podeu consultar els articles amb l’etiqueta “urbanisme” a Interacció, de la Diputació de Barcelona.
No és cap novetat dir que la realitat és flexible, voluble, inestable i complexa, que cada vegada és més difícil construir marcs de referència que perdurin prou temps per establir-se com a tal, i que la manca d’una realitat sòlida fa que les persones renunciïn, cada vegada més, a planificar res a mitjà o llarg terminis. Un sistema econòmic i social que empenyia a la fragmentació, ara s’ha vist amplificat, a més, per la crisi climàtica i la pandèmia de la Covid-19, que han afegit més complexitat a la realitat i ens han ensenyat que, fins i tot en situacions de certa estabilitat política i econòmica, tot es pot capgirar d’un dia per l’altre.
Incertesa i complexitat són, avui, dos factors que condicionen fortament qualsevol intervenció pública, també en l’àmbit de la cultura. Com a ajuntaments, cal repensar les eines i les maneres de treballar per tal de fer-les més flexibles i amb capacitat de donar resposta a les necessitats de la ciutadania i als canvis del dia a dia. En els apartats següents s’ofereixen algunes idees en aquest sentit.
La governança és una relació equilibrada entre els organismes que gestionen un territori, la societat d’aquest territori i les seves organitzacions. Fa referència, per tant, a un “govern compartit”, i sovint s’expressa en tres dimensions:
En els municipis, apostar per la governança de cultura implica que els governs locals reconeguin la ciutadania i les organitzacions de l’àmbit cultural com a actors clau en els debats públics sobre el disseny de la política cultural, tant pel que fa a criteris i prioritats com a les estratègies i accions, i la gestió i l’avaluació dels programes. El govern local, alhora que conserva la responsabilitat general en el desenvolupament de l’acció cultural pública, ha de generar un entorn favorable per a la participació en la cultura —inclosa la presa de decisions— i ha de ser capaç d’assumir diversos rols (a vegades de líder, a vegades de finançador, facilitador o observador), identificar obstacles i promoure les sinergies entre els diferents actors.
La sobreinstitucionalització desequilibra l’ecosistema cultural tant com la privatització.
Cultura 21: Accions 2015
La governança de la cultura pressuposa també l’existència de mecanismes de coordinació transversal entre els diferents departaments de l’ajuntament, especialment entre els que treballen temàtiques relacionades amb la cultura (educació, serveis socials, medi ambient, economia, etc.), i en marcs de governança multinivell que facilitin la coordinació entre els diferents nivells de govern (ajuntaments, consells comarcals, diputacions, Generalitat, Estat).
És cert que en molts ajuntaments encara perviuen les dinàmiques en què el departament de cultura, les entitats i de vegades una part de la ciutadania amb inquietuds culturals es reparteixen —formalment o informal— l’activitat cultural, i cadascun d’aquests organitza la seva part sense tenir contacte amb els altres més enllà de les subvencions, les cessions d’espai o altres mecanismes de suport per part dels ajuntaments. L’aposta per la governança cultural implica anar deixant enrere aquestes maneres de fer i cercar fórmules que permetin que, cada vegada més, tots els agents interessats puguin pensar i planificar la cultura local de manera conjunta i trobar les maneres òptimes de portar a la pràctica aquesta planificació.
Potser és necessari que l’ajuntament faci una passa enrere i assumeixi que el seu paper passa moltes vegades per acompanyar i donar suport als processos, que haurà de liderar només en el cas que no hi hagi iniciatives ciutadanes amb voluntat i capacitat de fer-ho.
El repte recau, així doncs, en trobar quins són els mecanismes òptims per caminar cap a aquesta governança. El més probable és que en el procés hi hagi eines que es provin i no acabin de funcionar, o que funcionin durant un temps però després decaiguin o que, pel contrari, necessitin un temps de consolidació abans d’agafar embranzida, o també que s’opti per una eina o una altra en funció del grup o col·lectiu amb el qual es vulgui treballar. La governança implica estar en un procés permanent de repensar-se i de constant exercici de prova i error, i no hi ha òrgans o maneres de fer que funcionin sempre o per a tothom. No obstant això, generalment es recomana:
Per saber-ne més
Podeu consultar:
La planificació estratègica contempla el curt i el llarg termini, i vol donar respostes lògiques a necessitats en un futur incert, complex i canviant.
La planificació estratègica és l’eina mitjançant la qual establim les línies prioritàries d’actuació en tots els àmbits que afecten les polítiques culturals i la seva gestió. Té com a objectiu ordenar i clarificar els programes i les accions culturals, i es pot definir com un compendi de mètodes utilitzats per gestionar la cultura en escenaris de canvi constant.
Per tot plegat, es configura com un instrument fonamental per a una gestió pública que busqui donar un sentit global a la seva actuació i que vulgui treballar per uns objectius, com ara el compliment dels drets culturals.
La planificació cultural disposa d’un seguit d’eines i instruments que faciliten la seva implementació en el món local. Planificar vol dir establir objectius, prioritats a curt, mitjà i llarg termini, determinar què és rellevant i què no, perioditzar les accions i establir les activitats concretes que se’n deriven.
El regidor o regidora de cultura ha de tenir clar que el seu mandat és de quatre anys, però el mandat cultural que la societat ens demanda va molt més enllà d’aquest període.
Cal tenir, doncs, una mirada de llarg abast amb la voluntat de situar l’acció política municipal en un context prou ampli que inclogui interessos diversos sota un mateix horitzó.
La planificació estratègica cultural es concreta fonamentalment, en l’àmbit local, en forma de plans locals de cultura o bé plans d’equipaments culturals. Els uns i els altres, però especialment els plans d’acció cultural, es caracteritzen per la seva visió global —contemplen la totalitat del sector— i per tenir per objectiu orientar el conjunt de l’acció cultural d’acord amb els valors i les prioritats generals de la política cultural del municipi. Igualment, cada vegada més, els plans de cultura afecten altres sectors més enllà del seu àmbit tradicional, de manera que les seves propostes són transversals en l’àmbit de ciutat. Així doncs, la planificació cultural implica també apostar perquè les consideracions culturals estiguin presents en tots els processos de planificació del municipi.
Recursos
Ofereix suport tècnic als ajuntaments de la demarcació de Barcelona en la definició i l’aplicació de polítiques i projectes culturals. Per mitjà dels Plans i projectes per al desenvolupament cultural local es dona resposta a les demandes dels ens locals sobre polítiques i projectes culturals, eines, recursos de gestió per a la dinamització i transformació cultural i social del territori.
Programa d’Assessoraments culturals del Centre d’Estudis i Recursos Culturals
Aquest plantejament inclou:
Ofereix suport a les polítiques i estratègies dels ajuntaments en relació amb la conservació, la recerca, la difusió i la dinamització dels béns patrimonials del seu territori.
Programa d’Estudis i Projectes de l’Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació
Per saber-ne més
Podeu consultar els articles amb l’etiqueta “planificació” a Interacció, de la Diputació de Barcelona.
Sabies que…
La Generalitat de Catalunya va publicar, l’any 2010, el Pla d'Equipaments Culturals de Catalunya (PECCat), que integra els instruments d'ordenació i planificació cultural vigents en el moment de la seva publicació i estableix les directrius per als sectors que en aquell moment —l’any 2010— no comptaven amb cap marc de regulació.
El PECCat, que va ser elaborat en consens amb el món local i acordat amb ajuntaments i diputacions de Catalunya, té com a objectiu dotar els municipis de Catalunya dels equipaments que permetin garantir l'accés de la ciutadania a la cultura, tenint en consideració les demandes socials i les diverses formes d'accedir als continguts i les experiències culturals, i reforçar alhora el valor social dels equipaments culturals públics.
El pla preveia la construcció o actualització d'un mínim de 395 equipaments culturals entre els anys 2010 i 2020. Tanmateix, el desplegament del pla es va veure, lamentablement, molt frenat per la crisi econòmica.
Qualsevol projecte cultural que emprengui la regidoria de cultura ha d’indicar:
Els projectes culturals són una part substancial de la planificació cultural del municipi. Aquesta manera de treballar es troba estretament vinculada a la governança, en què el paper dels tècnics se centra, cada vegada més, en l’impuls de les demandes que formula la ciutadania, però partint alhora d’unes línies molt clares pel que fa a les polítiques culturals de l’ajuntament.
El projecte és l’aplicació de la política cultural de l’ajuntament. Això es tradueix en un discurs compartit entre l’equip de gestors culturals i els polítics. O bé en un pla d’acció cultural per als propers anys. Tanmateix, quan no hi ha política cultural és molt més difícil aplicar els projectes. Aquesta és una premissa que no es pot oblidar i que cal tenir ben present. Si hi ha projectes sense política, no se sap on es va. La política és el rumb del vaixell. El projecte, per tant, esdevé un catalitzador de les energies municipals, si es detallen amb rigor els passos que s’han de fer per al desenvolupament de les estratègies bàsiques en el terreny de les polítiques culturals.
Avaluar vol dir reconèixer els encerts, però també els errors. Vol dir, igualment, corregir allò que pot funcionar millor i efectuar els ajustos necessaris en les actuacions futures.
Avaluar significa reconèixer les accions del passat per, des del present, projectar-se cap al futur.
El de la cultura ha estat un dels darrers àmbits de l’acció pública en incorporar l’avaluació com a pràctica habitual. Avui, aquesta necessitat és clara. A més de l’exigència interna dels governs d’avaluar l’acció pública, hi contribueixen les demandes creixents d’informació pública i de transparència, que fan imprescindible la implantació sistemàtica de mecanismes d’informació i de rendiment de comptes a la ciutadania.
Cal consolidar els sistemes d'avaluació i, si s’escau, replantejar-los per tal d'incorporar les múltiples dimensions de la cultura. Hem de poder saber en quina mesura l’acció cultural que rep suport públic té impactes —positius o negatius— en les persones, les societats i el territori. Cal, doncs, fer-se les preguntes adequades. En quina mesura s’estan assolint els objectius? Quin valor afegeix l’acció cultural? En quines esferes de la realitat té incidència? Com es poden mesurar el seus impactes?
Per saber-ne més
Podeu consultar:
Recursos
Cercle de comparació intermunicipal de serveis culturals
Cercle de Comparació Intermunicipal de Biblioteques
Un aspecte d’importància cabdal per als municipis és saber adreçar-se a la ciutadania per assolir una comunicació fluida i eficaç, triar els canals i els missatges més adients, i conèixer, en cada moment, a qui s’adrecen.
La irrupció de les tecnologies, i, sobretot, de les «tecnologies socials», és un motor de canvi que ha transformant substancialment la nostra manera de relacionar-nos amb els altres i amb la cultura: s’han produït canvis en els patrons d’accés a la informació, les dinàmiques de consum cultural, els criteris per a la presa de decisions, etc. A més, la comunicació unidireccional (de l’ajuntament als ciutadans) va perdent pes en favor d’una comunicació bidireccional, en la qual els ciutadans es poden adreçar directament als ajuntaments i rebre resposta, en un format molt més proper al diàleg o a una conversa de tu a tu.
És necessari reforçar els sistemes de comunicació cultural dels ajuntaments per tal d’establir estratègies àmplies i multicanal, de manera que la informació arribi a cadascú pel canal en què se sent més còmode. Cal que tots els projectes neixin amb un pla de comunicació associat que els ajudi a assolir els seus objectius.
Un pla de comunicació és un document estratègic que organitza la comunicació i permet executar-la amb un marc de referència clar: és el full de ruta de la comunicació.
Per saber-ne més
Podeu consultar els articles amb l’etiqueta “comunicació” a Interacció, de la Diputació de Barcelona.
El potencial d’innovació i d’impacte del fenomen digital en la cultura és un fenomen transversal i de llarg recorregut. Els mitjans digitals estan sent àmpliament emprats per una bona part de la ciutadania per tal d’accedir a continguts de tot tipus i per crear-ne de nous. Així mateix, la tecnologia digital és el motor creatiu d’una nova generació de creadors, que l’utilitzen com a palanca d’innovació i experimentació.
Els equipaments culturals han vist com, gràcies a Internet, s’obre un espai privilegiat per a l’expansió dels continguts culturals, el desplegament de noves activitats i programes, i també de noves formes d’interactuar amb la ciutadania.
Assumir els llenguatges digitals com a propis representa, per a les àrees municipals de cultura, no únicament un motor de millora de la gestió interna, sinó també una manera de cuidar i millorar el retorn social, de promoure la participació i respondre a les expectatives de la ciutadania local —si més no d’una part— en tot allò tocant al fet cultural. És, per tant, una aposta estratègica.
Ara bé, per fer-ho d’una manera coherent i endreçada, que no es limiti a compartir en les xarxes socials tota o una part de l’activitat cultural, caldrà fer alguns canvis, tant en el nivell intern de funcionament dins les organitzacions, com pel que fa als continguts i la relació amb la ciutadania. A més, caldrà vetllar perquè l’adopció del paradigma digital per part de l’ajuntament es faci des del respecte a la privacitat i als drets digitals, que s’eviti tant com es pugui la cessió de dades personals dels usuaris a empreses privades —i especialment a les grans plataformes tecnològiques—, que es minimitzin els impactes sobre el medi ambient, que no es deixi ningú enrere i que tothom que ho vulgui pugui accedir als projectes digitals o híbrids. És a dir, s’ha de parar atenció a la bretxa digital i posar mesures per evitar-la.
Cal parar atenció a la bretxa digital i posar mesures per evitar-la.
Per saber-ne més
Podeu consultar:
En una acció centrada en el desplegament dels drets culturals, quan es pensa en públic s’ha de fer posant les persones al centre. L’objectiu no ha de ser, per tant, que les activitats culturals que s’organitzen —directament o en col·laboració amb tercers— estiguin plenes, sinó que pugui gaudir-ne el màxim de gent possible i que, a més, s’arribi a persones de perfils diferents, en consonància amb la diversitat que hi ha al municipi.
No ens ha de preocupar que hi hagi activitats més o menys concorregudes, però si ens adonem que el públic cultural del municipi és sempre el mateix grup de gent, potser vol dir que s’estan atenent molt bé les necessitats culturals d’aquest grup, però no les de la resta de la població. En aquest cas, caldrà plantejar-se fer alguna cosa per ampliar el ventall de perfils que se senten interpel·lats per aquesta activitat. Caldrà dissenyar un pla d’ampliació de públics.
Per saber-ne més
Podeu consultar:
És molt freqüent que els equips de cultura dels ajuntaments, especialment en la franja de menys de 10.000 habitants, siguin petits i amb un ventall ben ampli de responsabilitats i tasques que deixen poc espai per a l’especialització dels rols, poc temps per a la formació i l’experimentació, pocs incentius per a l’assaig/error i, probablement, molta burocràcia per davant. A més, les estructures organitzatives de l’administració pública habitualment són rígides, verticals i poc àgils.
Aquest fet no posa les coses fàcils en un context que requereix cada vegada més transversalitat, rapidesa, flexibilitat i capacitat d’innovació. Cal que els equips de govern escoltin les demandes dels professionals, les atenguin i promoguin la formació dels equips en tots aquells aspectes de la gestió de la cultura que necessiten aprendre o millorar, i especialment en les qüestions que es volen impulsar a curt i mitjà terminis. És igualment imprescindible promoure relacions de col·laboració amb la resta d’àrees de l’ajuntament que tenen competències i coneixements complementaris.
A més, cal vetllar per un ambient de treball agradable i un clima de confiança en un context d’horitzontalitat. No es pot desatendre la cohesió dels equips de treball ni la seva motivació, que sovint té a veure amb aspectes com el reconeixement de les tasques, la resposta a les demandes i, en definitiva, l’aposta per la cultura en forma d’assignació de recursos materials però també humans.
Recursos
És un espai de trobada entre gestors culturals, creadors, pensadors i investigadors de l’àmbit de la cultura, tant del sector públic com del privat i associatiu. Promogut pel CERC, és un espai digital que ha esdevingut una font d'informació i recursos per al món de la gestió cultural i les polítiques públiques de la cultura. Tots els professionals de la cultura es poden donar d’alta com a membres de la comunitat.
Interacció
Per saber-ne més
Podeu consultar:
Les subvencions i la contractació pública són elements centrals i estratègics de la política cultural municipal, i poden ser un mitjà per assolir objectius de caràcter cultural, social o ambiental, entre d’altres.
La contractació de productes i serveis afecta tot el material que s’adquireix per al funcionament de la regidoria de cultura, així com nombrosos serveis, com ara la contractació d’empreses, artistes, col·laboradors externs i de persones que fan algun tipus de feina que reverteix en les actuacions municipals.
La llei de contractes del sector públic (Llei 9/2017, de 8 de novembre) preveu un seguit de mesures per incorporar en les clàusules criteris mediambientals, socials o relacionats amb la innovació. A més, aposta per facilitar l’accés a la contractació pública de petites i mitjanes empreses, així com empreses d’economia social.
Malgrat que el regidor de cultura comptarà amb l’ajut dels experts en la matèria, a més del secretari i l’interventor municipals, conèixer de manera succinta la legislació vigent i els principals trets que regulen aquest àmbit pot ser de gran utilitat en la tasca diària.
Igualment, les subvencions són un element clau de la política cultural municipal, ja que afecten el finançament de projectes, institucions, associacions i entitats municipals. Un element clau en la gestió de les subvencions és la governança. Això vol dir atorgar les subvencions en funció del seu interès cultural i social, de manera positiva, verificable i contrastrable. Una manera de fer-ho és incorporar a les bases de les convocatòries criteris de gènere, accessibilitat, sostenibilitat, equitat, interculturalitat, etc.
Tot retornant a la idea de governança, el regidor de cultura ha de tenir molt present que les inèrcies heretades no són una obligació en cap cas, ni legal ni ètica. Això vol dir que tant les contractacions com les subvencions sempre han de ser revisables en funció del seu interès públic objectiu.
Per saber-ne més
Podeu consultar els articles amb l’etiqueta “subvencions” i els articles amb l’etiqueta “contractació” a Interacció, de la Diputació de Barcelona.
El desplegament d’una política cultural decidida que es proposi garantir els drets culturals requereix una aposta clara de les administracions públiques i dels governs que les encapçalen. La falta d’una acció decidida pot ser el principal escull que n’impedeixi el desenvolupament.
A continuació, es recullen de manera sintètica alguns dels elements que han d’acompanyar una estratègia de cultura local basada en els drets i la governança:
Recursos
Catàleg de Serveis 2021-2023 de la Diputació de Barcelona.
Agents culturals
Cadascuna de les persones o col·lectius que operen en un municipi determinat. Poden ser entitats, associacions, col·lectius o bé persones a títol individual.
Associació
Segons l’article 2 de la Llei d’Associacions del 1997, l’associació comprèn tres o més persones que “s’uneixen de manera voluntària, lliure i solidària per a aconseguir, sense afany de lucre, una finalitat comuna d’interès general o particular i es comprometen per a això a posar en comú llurs coneixements, activitats o recursos econòmics, amb caràcter temporal o indefinit”.
Centre cívic
Equipament sociocultural que té com a objectiu principal dinamitzar l’activitat dels ciutadans, oferir un ventall ampli de propostes i activitats, ben sovint de caire cultural, i acollir, si s’escau, les iniciatives d’associacions i entitats municipals, amb especial atenció a la cohesió social.
Cultura comunitària
Punt d’intersecció entre la cultura i als aspectes socials. El seu funcionament sol ser assembleari i la participació dels agents i persones implicades és màxim. En la cultura comunitària, a més, es parteix del valor de tot allò públic, més enllà dels esquemes clàssics de l’administració i el mercat. La idea de bé públic i de recurs públic és fonamental en aquest tipus de desenvolupament cultural.
Equipament
Edifici destinat a allotjar iniciatives i activitats de caire cultural en àmbits com el patrimoni, les arts escèniques i visuals o la dinamització social.
Governança
Manera de governar que es fonamenta en la interrelació dels organismes encarregats de la direcció política d'un territori i la societat civil, per donar poder, autoritat i influència a la societat sobre les decisions que afecten la vida pública.
Polítiques culturals
Conjunt d’objectius, mesures, accions i activitats encaminades a dur a terme el desplegament de la cultura en un municipi determinat.
Projecte cultural
Seqüència ordenada de decisions sobre feines i recursos encaminada a assolir uns objectius en un determinat context. Implica l’aplicació de la política cultural de l’ajuntament. Això es tradueix en un discurs compartit entre l’equip de gestors culturals i els polítics.
Subvenció
Aportació dinerària d'una administració pública a una persona pública o privada destinada al foment d'una activitat d'utilitat pública o interès social, o a la promoció d'una finalitat pública.
Treball en xarxa
Conjunt d’accions que s’estableixen amb d’altres agents culturals, institucions, entitats, associacions i col·lectius per tal d’assolir un conjunt d’objectius en el camp de la cultura. Implica treballar de manera horitzontal i cooperativa, amb un procedir horitzontal que té en compte els diversos agents culturals del municipi a l’hora de planificar, programar i exercir les accions culturals.