Espai de formació de l'electe
L’acció urbanística és una activitat de gran transcendència en el dia a dia dels governs locals. Hi conflueixen, si més no, un ampli conjunt de competències a exercir, una complexitat tècnica i jurídica notables i la concurrència en la matèria d’interessos i responsabilitats rellevants. Proposem, amb aquests materials, una guia per actuar de manera informada sobre els nostres pobles, viles, ciutats i el territori que les acull.
Les ciutats o els pobles, sigui quina sigui la seva grandària, són realitats complexes de caràcter social, econòmic i cultural que es manifesten físicament per l’existència d’una àrea urbana que se situa en un lloc del territori i constitueix un referent bàsic de la col·lectivitat que hi viu i treballa.
Qualsevol col·lectivitat urbana mínimament assenyada tindrà cura de la configuració del seu espai social. Un espai que s’ha anat formant al llarg de la història i al qual cada generació aporta noves etapes de construcció (…)
Juli Esteban. L’ordenació urbanística: conceptes, eines i pràctiques (Diputació de Barcelona)
L’urbanisme és l’activitat que s’ocupa de la planificació i la gestió del territori.
Els ens locals (singularment, els ajuntaments) tenen un paper destacat en matèria urbanística, reconegut legalment.
Als seus electes (alcaldes/desses; regidors/res) els correspon desenvolupar atribucions importants, tant en clau política com en l’àmbit administratiu.
L’acció urbanística local té per objecte l’assoliment del doble repte:
Fer efectives les obligacions i les potencialitats pròpies de l’activitat urbanística local, amb compliment de les obligacions legals i en coherència amb el projecte urbanístic propi:
Com tota política pública, la seva materialització es composa de tres àmbits d’actuació estretament relacionats:
Singularitats de l'acció urbanística
La pràctica de l’urbanisme, per les seves pròpies característiques i també per la forma en que s’ha desenvolupat en els darrers anys en el nostre entorn proper, conté singularitats que cal conèixer i tenir presents:
L’acció urbanística:
Territori
El territori és el marc físic que acull l’acció urbanística: Des d’una visió urbanística, el territori es composa de tres elements principals:
Activitats
Sobre el territori s’hi desenvolupen les activitats.
L’urbanisme ho regula des d’una doble perspectiva, considerant:
Agents
En la planificació i gestió urbanística del territori, intervenen una gran diversitat d’agents. Esquemàticament, es poden distingir quatre grans grups:
Territori, activitats i agents es despleguen i interaccionen en base a unes condicions o regles, que configuren el marc regulador en el que es desenvolupa l’acció urbanística.
L’organització administrativa del nostre país té una complexitat notable, caracteritzada per múltiples nivells administratius que intervenen sobre els mateixos àmbits físics i temàtics. No obstant això, el marc regulador en matèria urbanística (a diferència d’altres matèries, com ara l’habitatge) té, en termes generals, un marc competencial clarificat, en base a les disposicions legals que precisen la distribució competencial entre les diferents administracions públiques, i també a les sentències judicials que han contribuït a precisar-lo.
Pel que fa al marc regulador en matèria urbanística, es circumscriu a un nombre reduït de textos legals, que tenen un caràcter estructurant del regim legal d’actuació, i amb vocació de continuïtat i permanència, si bé resulten reiteradament modificats en qüestions concretes, en un intent d’adequació a les noves problemàtiques emergents (cicles econòmics, accés a l’habitatge, etc.), a correccions de regulacions que la pràctica ha evidenciat com inadequades, o a determinacions procedent de sentencies judicials.
D’altra banda, cal fer esment que més enllà de les Lleis i el seu reglaments, la legislació reconeix als plans territorials i urbanístics (amb independència de quina sigui l’administració que els impulsa o aprova) categoria reglamentària, pel que suposen de fet un corpus normatiu addicional que condiciona de forma determinant l’exercici de l’acció urbanística.
Tanmateix, cal fer esment que l’acció urbanística local, més enllà del seu marc regulador específic, interactua amb moltes matèries que disposen d’un marc regulador propi, amb les seves particularitats pel que fa a la regulació normativa i al marc competencial.
La regulació de règim local té una incidència fonamental en la forma i procediments que les administracions locals intervenen en l’activitat urbanística.
El marc regulador (recollit en les disposicions legals i normatives) determina dos aspectes fonamentals:
Tots tres àmbits configuren conjuntament el marc legal en el que es desenvolupa l’acció urbanística local.
La Constitució Española i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya defineixen en primera instància els àmbits competencials corresponent als diferents nivells administratius, reconeixement a la Generalitat de Catalunya àmplies competències en matèria territorial i d’urbanisme. A partir d’aquest context general, poden definir-se amb major precisió les competències que corresponen a cada nivell administratiu.
No tenint reconegudes atribucions específiques en urbanisme i ordenació del territori, l’Estat sí té capacitat competencial en àmbits amb incidència en l’activitat urbanística i sobre la base de garantir la igualtat de tots els espanyols, com:
L’abast d’aquests àmbits competencials en relació a l’urbanisme va ser objecte de la sentència 61/1997 del Tribunal Constitucional, a partir de la qual la legislació estatal ha evitat legislar sobre determinacions urbanístiques que li són impròpies.
El Ministerio de Fomento és l’òrgan de referència de l’administració de l’estat en temàtiques territorials i urbanístiques (específicament, en relació a les polítiques urbanes i de sòl) i també en matèria d’arquitectura i habitatge.
L’article 149 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (L 6/2006) reconeix àmplies competències exclusives en ordenació del territori i del paisatge, del litoral i urbanisme, el que li atorga l’exclusivitat (preservades les competències estatals abans esmentades) de la potestat legislativa i reglamentària. Resumidament, correspon a la Generalitat de Catalunya:
Cal destacar, entre els organismes amb atribucions més rellevants adscrits al departament competent en matèria d’urbanisme (actualment, Departament de Territori i Sosteniblitat):
Els ens locals, d'acord amb l'article 84 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, tenen competències pròpies sobre l'ordenació i la gestió del territori, l'urbanisme i la disciplina urbanística, i sobre (…) la participació en la planificació en sòl municipal de l'habitatge de protecció oficial. També la legislació de règim local reconeix les competències pròpies del municipi en matèria d’“Urbanisme: planejament, gestió, execució i disciplina urbanística”.
En aquest context competencial, els ajuntaments exerceixen amplies competències urbanístiques en el seu territori, d’acord amb el que estableix la legislació urbanística catalana, sota el principi de subjecció al marc regulador (inclosos els planejaments vigents que incideixen en el seu territori) i sota l’empara de l’actuació (de caràcter informatiu, consultiu, gestor i resolutiu) de la Comissió Territorial d’Urbanisme que correspongui. Tenen competència reglamentària (a través de l’aprovació del planejament urbanístic i d’ordenances) i capacitat executiva en múltiples matèries. Sintèticament, correspon als ajuntaments:
Les referides competències es reparteixen entre el Ple corporatiu (aquelles de major abast o importància) i l’Alcalde/ssa (delegables, en determinats supòsits, en Junta de Govern o en algun dels seus membres). Tanmateix, en la seva capacitat d’autoorganització, els ens locals poden delegar competències urbanístiques en gerències d’urbanisme, ens instrumentals (organismes autònoms, societats mercantils públiques) o consorcis o mancomunitats (ten el marc de les limitacions legals vigents en relació a la seva creació i funcionament). Les comarques, a través dels Consells Comarcals, tenen reconegudes algunes competències, relatives a tramitació i aprovació de planejaments plurimunicipals.
Les Diputacions provincials, sense competències urbanístiques legalment reconegudes, col·laboren amb els municipis ens locals en la seva competència d’assistència jurídica, tècnica i econòmica.
Referències normatives més rellevants en els diferents nivells administratius en l’àmbit de l’ordenació del territori i l’urbanisme:
Administració de l’Estat
Texto refundido de la Ley de Suelo y Rehabilitación Urbana (RDL 7/2015) Llei que incorpora els continguts de la legislació de sòl i valoracions (orientada tradicionalment a actuacions de nous creixements urbanístics), amb la nova legislació orientada a la transformació d’àrees urbanes.
Reglamento de valoraciones de la Ley de Suelo (RD 1492/2011) Reglament que desplega la Ley de Suelo en relació a les “valoracions immobiliàries”, precisant les tècniques i mecanismes per dotar de major transparència aquest sector i evitar les pràctiques especulatives.
Generalitat de Catalunya
Text Refós de la Llei d’Urbanisme (DL 1/2010) i modificacions posteriors (esp., L 3/2012) Llei bàsica de l’ordenament urbanístic de Catalunya, resultat de l’evolució de la llei d’urbanisme de Catalunya de l’any 2002 i de les múltiples modificacions incorporades amb posterioritat
Reglament de la Llei d’Urbanisme (D 305/2006) i modificacions posteriors Reglament que desplega globalment el contingut de la Llei d’Urbanisme
Reglament de protecció de la Legalitat Urbanística (D 64/2014) Reglament elaborat en posterioritat a l’aprovació de la Llei 3/2012, i que desplega de forma exhaustiva dos àmbits concrets de la legislació urbanística, el relatiu a la intervenció en l’ús del sòl i del subsòl, i el relatiu a la protecció de la legalitat urbanística
Llei de regularització i millora d’urbanitzacions amb dèficits urbanístics (L 3/2009) Llei específica que aborda la problemàtica de les urbanitzacions amb dèficits. Conté disposicions de contingut urbanístic - orientades a la flexibilització del marc urbanístic d’aplicació, així com diverses línies d’ajuts per a la seva regularització (aturades des de l’any 2010
Llei de política territorial (L 23/1983) Llei que estableix els criteris per a l’ordenació del territori de Catalunya i els instruments per a materialitzar-ho, definint les diferents categories de plans territorials (servint de base legal per a la redacció de tot el planejament territorial vigent)
Plans territorials i urbanístics desenvolupats per la Generalitat de Catalunya (valor reglamentari). A tall de resum:
Sabies que…
L’any 2017, el govern de la Generalitat va aprovar l’Avantprojecte de Llei de Territori. Aquesta nova iniciativa legislativa (en procés de tramitació i aprovació) té per objecte ser el nou marc regulador de les polítiques territorials a Catalunya (substituint les legislacions vigents en matèria d’ordenació territorial, urbanisme i paisatge). Cas d’aprovar-se en termes anàlegs al contingut de l’avantprojecte, representaria una reformulació global de tot el marc regulador de l’urbanisme i comportaria canvis substancials en l’acció dels ens locals.
Administració local
Àmbit internacional
La dimensió global de les temàtiques que afecten els territoris i les concentracions urbanes, i l’avenç del paper de les organitzacions i institucions que des de l’escala internacional participen en aquestes temàtiques (sigui exercint funcions de govern transnacional –Unió Europea- o des de l’òptica d’institucions d’altres característiques –ONU, Unesco, etc.) fan que proliferin les iniciatives de tota mena (Partes, Pactes, Acords, Convenis, Agendes, etc.) amb continguts i propostes vinculades a les problemàtiques territorials o urbanístiques. Tot i que habitualment aquestes iniciatives no tenen caràcter vinculant, (o quan la tenen es transposen a l’ordenament legal de cada país o comunitat a través de les pròpies disposicions normatives), a títol referencial és interessant tenir-les en consideració:
Concorren en l’acció urbanística gran quantitat de temàtiques afins, amb la seva regulació específica (d’àmbit estatal: ESP; o d’àmbit autonòmic: CAT). Sense ànim exhaustiu es pot fer esment:
Llei del Dret a l’habitatge (L 18/2007 - CAT)
Llei d’espais naturals (L 12/1985 - CAT)
Pla d’espais d’interès natural (D 328/1992 - CAT)
Llei de mesures en matèria de medi ambient (L 12/2006 - CAT)
Ley de Evaluación ambiental (L 21/2013 - ESP)
Llei d’Avaluació ambiental de plans i programes (L 6/2009 - CAT)
Llei de protecció, gestió i ordenació del paisatge (L 8/2005) i Decret de desenvolupament (D 343/2006 - CAT)
Ley del Patrimonio natural y de la biodiversidad (L 42/2007 - ESP)
Llei del Canvi Climàtic (L 16/2017-CAT)
Ley de costas (L 22/1988 - ESP) i Ley de protección y uso sostenible del litoral y mod. Ley de costas (L 2/2013 - ESP)
Llei dels Espais Agraris (L 3/2019 – CAT)
Llei forestal de Catalunya (L 6/1988)
Reglamento del dominio público hidráulico (RD 849/1986 – ESP)
Texto refundido de la Ley de aguas (RDL 1/2001 - ESP)
Llei del patrimoni cultural català (L9/1993 -ESP)
Decret legislatiu del Text refós de la Llei de carreteres (DL 2/2009 -CAT)
Les disposicions de caràcter general que fan referència a l’actuació de les administracions públiques tenen un paper determinant en la forma com les administracions locals desenvolupen les seves competències. Es ressenyen a continuació aquelles amb major significació:
Ley Reguladora de las Bases del Régimen Local (L7/1985 – ESP)
Text refós de la Llei municipal i de règim Local de Catalunya (DL 2/2003 – CAT)
Llei de Vegueries (L30/2010 – CAT)
Text Refós de la Llei de l’organització comarcal de Catalunya (DL4/2003- CAT)
Ley del procedimiento administrativo común de las Administracions Públicas (L 39/2015 – ESP)
Ley del Régimen Jurídico del Sector Público (L40/2015- ESP)
Reglament d’obres, activitats i serveis dels ens locals (D 179/1995 – CAT)
Els principis generals són un seguit de conceptes recollits a la llei d’urbanisme entesos com a valors comuns que han de regir i orientar l’acció urbanística local. La Llei d’Urbanisme de Catalunya recull els següents principis generals:
Aquests principis generals han d’imbuir l’acció urbanística en la seva globalitat.
A més d’aquests principis, la normativa urbanística recull un seguit de directrius, de caràcter més concret que permeten orientar l’acció urbanística des d’uns paràmetres més definits.
Els agents són totes aquelles institucions, col·lectius o persones que, en diferents graus, funcions i competències, degudament regulades, han de promoure, desplegar, participar, intervenir, validar, arbitrar… per una adequada aplicació de l’acció urbanística local.
Pel que fa als agents públics amb competències directes, els Ajuntaments i la Generalitat de Catalunya es reparteixen el gruix de l’acció pública:
Pel que fa al planejament derivat, si aquest ja ha estat recollit en el planejament general i redactat en el marc legal de la Llei 2/2002 d’urbanisme o posterior, podrà ser aprovat definitivament pels ajuntaments.
Qualsevol instrument de planejament urbanístic, general o derivat, estarà sotmès al control i intervenció d’òrgans col·legiats, amb participació d’administracions sectorials i de diferents nivells, que vetllaran, durant la seva tramitació, pel l’ajust de les propostes a la normativa urbanística i sectorial.
Així mateix, en matèria d’execució del planejament derivat, (reforma i extensió urbana, canvis d’usos, etc.) els propietaris i promotors privats podran exercir la funció d’impuls dels documents que s’escaiguin, sempre sota el control i, si escau, intervenció de l’administració pública. A més de l’acció particular derivada de la propietat privada, qualsevol instrument de planificació urbanística ha de comptar amb les garanties de publicitat i participació pública per tal que la ciutadania, organitzada o de manera particular, pugui conèixer i participar durant el procés de la seva redacció.
Finalment un cop aprovat el planejament, o fins i tot la seva execució, pot ser objecte de litigi mitjançant contenciosos. La resolució d’aquests genera una jurisprudència que cal tenir present per la interpretació i nova redacció de planejament i normativa urbanística.
Així doncs cal diferenciar quatre grans grups:
L’acció urbanística local està regulada per la llei d’urbanisme i els seus reglaments. Existeixen, igualment, altres normatives bàsiques o sectorials d’igual o diferent rang que han de ser contemplades i aplicades en l’acció urbanística local. Tot aquest marc normatiu defineix un seguit de conceptes bàsics de caràcter legal que despleguen, substantiven i regulen l’aplicació els principis generals de l’acció urbanística. Citem a continuació els conceptes legals fonamentals:
Marc d'actuació en matèria urbanística
L’acció urbanística local ha d’encaixar en la definició d’un model territorial i d’uns criteris de planejament aplicats arreu de Catalunya pels plans territorials.
Cal diferenciar tant la naturalesa com la capacitat ordenadora del planejament territorial i del planejament urbanístic.
Planejament territorial:
El planejament territorial, que està regulat a Catalunya de la Llei de Política Territorial de 1983 i és competència autonòmica, té un paper fonamental en tant en quant estableix un marc i unes directrius que el planejament urbanístic haurà d’integrar.
La llei de política territorial recull diverses figures de planejament:
La coherència entre les diferents escales i figures de planejament, territorial i urbanístic, és un dels principis generals recollits a la Llei d’Urbanisme.
Per saber-ne més
Planejament urbanístic:
El planejament urbanístic és el sistema de concreció en el territori dels principis d’ordenació urbanística. L’administració competent ordena el territori del seu àmbit administratiu mitjançant la redacció d’instruments de planejament urbanístic o plans.
Aquesta ordenació serà el fruit d’un ampli treball de formalització d’un projecte que la col·lectivitat urbana elabora per si mateixa. Per aquesta raó, en democràcia, el paper dels electes que vetllen i fan seu el projecte, i el paper dels tècnics que ho redacten, han de tenir en compte que actuen en nom de la col·lectivitat que els ha confiat directament o indirectament aquesta tasca.
Així, els plans d'ordenació urbanística municipal són projectes a llarg termini. Per tant, són projectes que hauran de desenvolupar-se en circumstàncies que no es coneixen i són també projectes dels quals només es podran arribar a verificar les primeres etapes de realització. Les últimes etapes imaginades molt probablement seran subsumides, al seu dia, en altres projectes que podran mantenir-les, modificar-les o substituir-les.
L’instrument urbanístic fonamental en l’ordenació d’un municipi és el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal o POUM.
El planejament urbanístic té caràcter normatiu amb rang reglamentari i la seva vigència és indefinida fins que no se n’aprovi la revisió. Tradicionalment, tant la legislació urbanística com la doctrina han diferenciat dos tipus de plans urbanístics:
La relació entre el planejament general i derivat és de jerarquia, de manera que el pla derivat no pot contenir aspectes contraris a un pla d’ordenació urbanística municipal.
Si be el planejament urbanístic s’ha desenvolupat tradicionalment a escala municipal, durant de la darrera dècada s’han impulsat un seguit de plans de caràcter supramunicipal amb el propòsit d’ordenar unes dinàmiques o uns projectes territorials amb una naturalesa i expressió local que supera àmpliament l’àmbit municipal.
Es tracta de l’acció política i administrativa que fixa les directrius bàsiques del municipi pel que fa a la seva configuració física actual i futura i estableix els paràmetres d’ús que es poden acceptar i/o promoure en els diferents teixits, urbans i/o rurals, que configuren el municipi.
El planejament urbanístic general és, doncs, una política pública en sentit ampli i adopta un component ideològic indubtable, si be la seva expressió normativa i projectual comporta una elevada complexitat tècnica i documental que, a més, ha d’encaixar-se en un marc legal enormement reglamentat.
És necessari, doncs, recordar, o si més no esmentar, alguns elements inherents del planejament urbanístic en tant que política pública:
El planejament general municipal s’instrumenta en diverses figures:
Molts municipis mantenen tanmateix la figures de planejament general prèvies a Llei d’Urbanisme aprovada l’any 2002, com son:
El planejament derivat desenvolupa els criteris i les directrius fixades pel planejament urbanístic general, que no pot contradir i ha de respectar, es el que anomenem principi de jerarquia. Això no obstant, els plans especials urbanístics poden introduir en l’ordenació del planejament urbanístic general modificacions específiques necessàries per acomplir llurs funcions, pel seu principi d’especificitat.
Els instruments de planejament derivat estan integrats pels:
La legislació urbanística anterior al 2002 recollia dins les figures de planejament derivat l’Estudi de Detall, alguns municipis que encara no tenen el planejament general adaptat a la legislació actual, si el seu planejament ho recull, encara podrien tramitar-los, tanmateix també es pot optar per tramitar plans de millora urbana.
Pel que fa al sistema de planejament urbanístic de caràcter supramunicipal cal diferenciar dos grans blocs d’instruments:
Tenim altres figures, que si be no estan considerades d’àmbit supramunicipal de fet ho acaben sent, com plans especials que afecten més d’un municipi o normes de planejament de mes d’un municipi.
Per saber-ne més
Planejament, conceptes generals
Instruments de gestió urbanística
Entenem per gestió urbanística l’activitat d’execució del planejament que comprèn el conjunt de procediments establerts per la llei per a la transformació de l’ús del sòl.
S’inclou dins el concepte de gestió urbanística la urbanització i l'edificació dels solars resultants de les actuacions d'execució.
El procés de transformació i ús del sòl es materialitza mitjançant els projectes de reparcel·lació. És un sistema d’actuació que consisteix en l’agrupació de les finques aportades pels propietaris incloses en una unitat d’actuació, per a la seva nova divisió ajustada al planejament urbanístic amb l’adjudicació de les finques resultants als respectius propietaris en proporció als drets aportats. A més es l’instrument on es materialitzen les cessions obligatòries a l’Administració municipal d’espais lliures, equipaments, vialitat i aprofitament urbanístic.
L’expropiació, en canvi, és la potestat que te l’administració per transferir la propietat o els drets patrimonials d’un particular a l’administració, per causes d’utilitat pública o interès social, mitjançat la corresponent indemnització.
Així, a grans trets, per tal de transformar el sòl, es preveuen dos sistemes:
Per tal d’obtenir els sòls destinats a sistema, un cop aprovat el planejament urbanístic i prèvia a la reparcel·lació la llei articula l’ocupació directa.
Per saber-ne més
L’habitatge digne i adequat per tots els ciutadans és un principi constitucional i per tant ha de ser regulat per l’ordenament jurídic i assegurat per totes les administracions.
La vinculació evident entre l’habitatge i el sòl sobre el que s’assenta converteix l’urbanisme en un mecanisme necessari per assegurar aquest dret i modular el seu desplegament en el territori.
La normativa urbanística estableix uns paràmetres bàsics de presència, localització i promoció d’habitatge públic, per assegurar-ne l’accés als col·lectius amb majors dificultats.
Així mateix, l’acció urbanística local pot explotar un marge molt més gran de promoció de polítiques d’habitatge assequible mitjançant un seguit d’instruments específics:
La legislació recull un títol concret destinat a les polítiques d’habitatge:
Polítiques de sòl i de l'habitatge
Per saber-ne més
Les entitats locals intervenen en els actes d’edificació i ús del sòl i subsol que els subjectes privats o públics tinguin intenció d’executar, per mitjà dels règims d’intervenció següents:
Per saber-ne més
Els Ajuntaments han d’ordenar l’execució de les obres necessàries per a que les persones propietàries de tota classe de terrenys, construccions i instal·lacions compleixin el deure legal d’ús, conservació i rehabilitació per mantenir el parc immobiliari del municipi en condicions d’ornat públic, seguretat i salubritat.
Així mateix, quan una construcció estigui en estat ruïnós, l’administració municipal ho ha de declarar per les causes taxades i específiques que estableix la normativa urbanística, requerint als propietaris la seva rehabilitació o enderrocament segons s’escaigui.
Intervenció en l'us del sòl i subsòl
La potestat de protecció de la legalitat urbanística és d’exercici preceptiu i per tant les accions o les omissions que vulnerin les determinacions de la normativa urbanística o de les ordenances municipals, comportarà la incoació dels procediments següents:
Son accions o omissions que comporten la vulneració de la legislació urbanística o de les ordenances municipals, els actes d’edificació i ús del sòl i subsol que:
Protecció de la legalitat urbanística
L’acció corporativa de suport als ens locals en matèria urbanística es porta a terme des de la Gerència de Serveis d’Habitatge, Urbanisme i Activitats, a través del Servei d’Urbanisme. El Servei d’Urbanisme té com a missió “enfortir la capacitació dels governs locals per a l’exercici eficient de les seves competències en matèria urbanística i per la definició i desplegament d’estratègies i actuacions que afavoreixin la millora continuada de l’habitat urbà, la competitivitat econòmica, la cohesió social i territorial, i la sostenibilitat”.
Està integrat per un equip de quinze persones amb perfils tècnics diversos: arquitectes, advocats i geògrafs.
L’acció de suport s’emmarca en la contribució a l’assoliment dels dos reptes principals que han d’abordar els ens locals en aquest àmbit:
El suport i assistència als ens locals es desenvolupa en els següents àmbits temàtics:
I, complementàriament:
Pel que fa al tipus de suport, es materialitza en cinc línies específiques, vehiculades a través dels següents canals corporatius:
En aquests àmbits, cal fer esment, sintèticament:
L’ampli abast dels àmbits temàtics, la diversitat de línies de suport i les limitacions en els recursos disponibles obliguen a establir prioritats en l’oferta de suport als ens locals, valorant, principalment:
I amb la voluntat d’anar avançant en els propers anys en l’ampliació i millora de l’oferta de suport, en un procés de millora continua.
Es sintetitza esquemàticament l’oferta actual de suport en relació als àmbits temàtics i al tipus de suport i canals:
Pots consultar el glossari del Departament de la Vicepresidència i de Polítiques Digitals i Territori.
Esteban, Juli. 2011. La ordenación urbanística : conceptos, herramientas y prácticas. Iniciativa digital politècnica.
Gifreu, Judith. 2019. Soc regidor d’urbanisme, i ara què? Les principals 150 preguntes. Associació Catalana de Municipis.
A l’EAPC tenen una wiki feta per la Carmen Alonso i altres, amb una bibliografia més extensa, però de caràcter marcadament jurídic: