L’urbanisme és l’activitat que s’ocupa de la planificació i la gestió del territori.

Els ens locals (singularment, els ajuntaments) tenen un paper destacat en matèria urbanística, reconegut legalment.

Als seus electes (alcaldes/desses; regidors/res) els correspon desenvolupar atribucions importants, tant en clau política com en l’àmbit administratiu.

L’acció urbanística local té per objecte l’assoliment del doble repte:

Com tota política pública, la seva materialització es composa de tres àmbits d’actuació estretament relacionats:

• La definició de polítiques i estratègies, amb la visió d’un model urbà propi encaixat en les dinàmiques socioterritorials de caràcter supramunicipal.
• L’establiment de prioritats i dotació de recursos, concretant els objectius a assolir i disposant els instruments necessaris per a la seva materialització.
• L’aplicació dels instruments urbanístics, fent ús adequat de les eines i mecanismes disciplinaris per fer-ho possible.

Territori

El territori és el marc físic que acull l’acció urbanística: Des d’una visió urbanística, el territori es composa de tres elements principals:

• Els assentaments urbans, àrees fortament artificialitzades, on es concentra la població i les activitats que desenvolupen. Fonamentalment, els nuclis històrics i les seves extensions, i altres àrees especialitzades (residencials, industrials, terciàries)
• Els espais oberts, territori lliures d’urbanització intensa, on es reconeixen els elements i valors naturals i que acullen fonamentalment les activitats compatibles amb la seva naturalesa rústica.
• Les infraestructures de mobilitat, que vertebren el territori facilitant l’accessibilitat i el desplaçament de les persones i bens.

Activitats

Sobre el territori s’hi desenvolupen les activitats.

L’urbanisme ho regula des d’una doble perspectiva, considerant:

• L’àmbit físic de l’activitat: el sòl, el subsòl i l’edificació. Distingint la regulació segons el lloc on l’activitat ha de desenvolupar-se
• El contingut de l’activitat: usos i intensitats. Determinant els usos admesos o compatibles amb aquell àmbit físic i quantificant el grau en que aquest pot desenvolupar-se.

Agents

En la planificació i gestió urbanística del territori, intervenen una gran diversitat d’agents. Esquemàticament, es poden distingir quatre grans grups:

• Ciutadania: És, en darrer terme, el destinatari de l’acció urbanística. Pot intervenir a títol individual o a través d’organitzacions, en diferents fases del desenvolupament urbanístic.
• Administracions públiques (i òrgans associats) en exercici de competències urbanístiques: Són les administracions amb competències urbanístiques reconegudes. La seva actuació és determinant pel desplegament de l’acció urbanística (en cas d’iniciativa pública) o per la seva habilitació legal (en cas d’iniciatives privades). Cal significar, amb atribucions normatives i executives, els ajuntaments i la Generalitat de Catalunya.
• Administracions públiques (i òrgans associats) en exercici de competències sectorials: Participen activament (en l’àmbit de les seves competències) en el desplegament de l’acció urbanística. Poden distingir-se:
  1. Diputacions provincials i consells comarcals: Com entitats de caràcter supralocal, en raó de les seves competències sectorials, i en l’acció genèrica de suport als ajuntaments.
  2. Generalitat de Catalunya: Departaments i òrgans associats, en relació a les seves competències sectorials amb incidència en matèria urbanística
  3. Administració general de l’estat: Departaments i òrgans associats, en relació a les seves competències sectorials amb incidència en matèria urbanística
  4. Tribunal de Justícia: A través de les sentències judicials i de la jurisprudència, tenen un protagonisme rellevant en la interpretació i aplicació del marc normatiu en l’acció urbanística (en relació al planejament, la gestió i l’execució)
• Operadors professionals: Són els actors que intervenen des de la pràctica professional específica en el desenvolupament de l’acció urbanística. Intervenen una gran diversitat d’agents (propietaris, promotors, professionals, industrials, empreses de serveis, entitats financeres, etc.),segons l’especificitat de l’actuació i en les seves diferents fases (definició, execució, gestió, etc.) de desenvolupament.

L’organització administrativa del nostre país té una complexitat notable, caracteritzada per múltiples nivells administratius que intervenen sobre els mateixos àmbits físics i temàtics. No obstant això, el marc regulador en matèria urbanística (a diferència d’altres matèries, com ara l’habitatge) té, en termes generals, un marc competencial clarificat, en base a les disposicions legals que precisen la distribució competencial entre les diferents administracions públiques, i també a les sentències judicials que han contribuït a precisar-lo.

Pel que fa al marc regulador en matèria urbanística, es circumscriu a un nombre reduït de textos legals, que tenen un caràcter estructurant del regim legal d’actuació, i amb vocació de continuïtat i permanència, si bé resulten reiteradament modificats en qüestions concretes, en un intent d’adequació a les noves problemàtiques emergents (cicles econòmics, accés a l’habitatge, etc.), a correccions de regulacions que la pràctica ha evidenciat com inadequades, o a determinacions procedent de sentencies judicials.

D’altra banda, cal fer esment que més enllà de les Lleis i el seu reglaments, la legislació reconeix als plans territorials i urbanístics (amb independència de quina sigui l’administració que els impulsa o aprova) categoria reglamentària, pel que suposen de fet un corpus normatiu addicional que condiciona de forma determinant l’exercici de l’acció urbanística.

Tanmateix, cal fer esment que l’acció urbanística local, més enllà del seu marc regulador específic, interactua amb moltes matèries que disposen d’un marc regulador propi, amb les seves particularitats pel que fa a la regulació normativa i al marc competencial.

El marc regulador (recollit en les disposicions legals i normatives) determina dos aspectes fonamentals:

La Constitució Española i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya defineixen en primera instància els àmbits competencials corresponent als diferents nivells administratius, reconeixement a la Generalitat de Catalunya àmplies competències en matèria territorial i d’urbanisme. A partir d’aquest context general, poden definir-se amb major precisió les competències que corresponen a cada nivell administratiu.

No tenint reconegudes atribucions específiques en urbanisme i ordenació del territori, l’Estat sí té capacitat competencial en àmbits amb incidència en l’activitat urbanística i sobre la base de garantir la igualtat de tots els espanyols, com:

• La determinació de les condicions bàsiques en l’exercici del dret de propietat.
• El règim jurídic de les administracions públiques (incidint, per exemple, en el procediment administratiu, l’expropiació forçosa, la responsabilitat patrimonial, etc.).
• Les bases de la protecció mediambiental.
• La legislació civil.
• Les bases i coordinació de la planificació de l’activitat econòmica.
• Etc.

L’abast d’aquests àmbits competencials en relació a l’urbanisme va ser objecte de la sentència 61/1997 del Tribunal Constitucional, a partir de la qual la legislació estatal ha evitat legislar sobre determinacions urbanístiques que li són impròpies.

L’article 149 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (L 6/2006) reconeix àmplies competències exclusives en ordenació del territori i del paisatge, del litoral i urbanisme, el que li atorga l’exclusivitat (preservades les competències estatals abans esmentades) de la potestat legislativa i reglamentària. Resumidament, correspon a la Generalitat de Catalunya:

• Definir el marc normatiu de l’urbanisme a Catalunya, mitjançant l’aprovació de lleis (Parlament de Catalunya) i reglaments (departament competent en matèria d’urbanisme i ordenació del territori)
• Tramitar i aprovar el planejament territorial (general i parcials) i determinats plans urbanístics d’interès general
• Aprovar definitivament determinats plans urbanístics desenvolupats per les administracions locals.
• Exercir determinades competències executives (regim sancionador, disciplina urbanística) en supòsits regulats legalment.

Cal destacar, entre els organismes amb atribucions més rellevants adscrits al departament competent en matèria d’urbanisme (actualment, Departament de Territori i Sosteniblitat):

• La Secretaria d’Habitat Urbà i Territori, amb funcions de desplegament de les polítiques i competències en matèria d’ordenació del territori, urbanisme i d’habitatge.
• L’Institut Català del Sòl, entitat urbanística reconeguda legalment amb amplies competències (intervé com administració actuant de la Generalitat de Catalunya) en el desenvolupament d’actuacions urbanístiques impulsades des d’aquesta institució.
• Les Comissions d’Urbanisme, òrgans col·legiats encarregats –entre d’altres- de l’aprovació definitiva de plans d’iniciativa local.

Els ens locals, d'acord amb l'article 84 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, tenen competències pròpies sobre l'ordenació i la gestió del territori, l'urbanisme i la disciplina urbanística, i sobre (…) la participació en la planificació en sòl municipal de l'habitatge de protecció oficial. També la legislació de règim local reconeix les competències pròpies del municipi en matèria d’“Urbanisme: planejament, gestió, execució i disciplina urbanística”.

En aquest context competencial, els ajuntaments exerceixen amplies competències urbanístiques en el seu territori, d’acord amb el que estableix la legislació urbanística catalana, sota el principi de subjecció al marc regulador (inclosos els planejaments vigents que incideixen en el seu territori) i sota l’empara de l’actuació (de caràcter informatiu, consultiu, gestor i resolutiu) de la Comissió Territorial d’Urbanisme que correspongui. Tenen competència reglamentària (a través de l’aprovació del planejament urbanístic i d’ordenances) i capacitat executiva en múltiples matèries. Sintèticament, correspon als ajuntaments:

• Portar a terme les actuacions urbanístiques que li correspon desenvolupar en aplicació dels planejaments o les disposicions legals preceptives.
• Adequar les regulacions pròpies (planejaments, ordenances, etc.) a les noves disposicions d’aplicació.
• Tramitar i donar curs a les actuacions urbanístiques d’iniciativa privada.
• Exercir les competències pròpies en relació a la protecció de la legalitat urbanística i a l’incompliment del deure de conservació.
• Altres actuacions urbanístiques de caràcter potestatiu.

Les referides competències es reparteixen entre el Ple corporatiu (aquelles de major abast o importància) i l’Alcalde/ssa (delegables, en determinats supòsits, en Junta de Govern o en algun dels seus membres). Tanmateix, en la seva capacitat d’autoorganització, els ens locals poden delegar competències urbanístiques en gerències d’urbanisme, ens instrumentals (organismes autònoms, societats mercantils públiques) o consorcis o mancomunitats (ten el marc de les limitacions legals vigents en relació a la seva creació i funcionament). Les comarques, a través dels Consells Comarcals, tenen reconegudes algunes competències, relatives a tramitació i aprovació de planejaments plurimunicipals.

Les Diputacions provincials, sense competències urbanístiques legalment reconegudes, col·laboren amb els municipis ens locals en la seva competència d’assistència jurídica, tècnica i econòmica.

Referències normatives més rellevants en els diferents nivells administratius en l’àmbit de l’ordenació del territori i l’urbanisme:

Administració de l’Estat

Texto refundido de la Ley de Suelo y Rehabilitación Urbana (RDL 7/2015) Llei que incorpora els continguts de la legislació de sòl i valoracions (orientada tradicionalment a actuacions de nous creixements urbanístics), amb la nova legislació orientada a la transformació d’àrees urbanes.

Reglamento de valoraciones de la Ley de Suelo (RD 1492/2011) Reglament que desplega la Ley de Suelo en relació a les “valoracions immobiliàries”, precisant les tècniques i mecanismes per dotar de major transparència aquest sector i evitar les pràctiques especulatives.

Generalitat de Catalunya

Text Refós de la Llei d’Urbanisme (DL 1/2010) i modificacions posteriors (esp., L 3/2012) Llei bàsica de l’ordenament urbanístic de Catalunya, resultat de l’evolució de la llei d’urbanisme de Catalunya de l’any 2002 i de les múltiples modificacions incorporades amb posterioritat

Reglament de la Llei d’Urbanisme (D 305/2006) i modificacions posteriors Reglament que desplega globalment el contingut de la Llei d’Urbanisme

Reglament de protecció de la Legalitat Urbanística (D 64/2014) Reglament elaborat en posterioritat a l’aprovació de la Llei 3/2012, i que desplega de forma exhaustiva dos àmbits concrets de la legislació urbanística, el relatiu a la intervenció en l’ús del sòl i del subsòl, i el relatiu a la protecció de la legalitat urbanística

Llei de regularització i millora d’urbanitzacions amb dèficits urbanístics (L 3/2009) Llei específica que aborda la problemàtica de les urbanitzacions amb dèficits. Conté disposicions de contingut urbanístic - orientades a la flexibilització del marc urbanístic d’aplicació, així com diverses línies d’ajuts per a la seva regularització (aturades des de l’any 2010

Llei de política territorial (L 23/1983) Llei que estableix els criteris per a l’ordenació del territori de Catalunya i els instruments per a materialitzar-ho, definint les diferents categories de plans territorials (servint de base legal per a la redacció de tot el planejament territorial vigent)

Plans territorials i urbanístics desenvolupats per la Generalitat de Catalunya (valor reglamentari). A tall de resum:

• Pla Territorial General de Catalunya (aprovat per llei l’any 1.995)
• Plans Territorials parcials – vegueries (aprovats 2.006-10; en redacció el del Penedès)
• Plans Territorials sectorials (en nombre significatiu, tant els el.laborats des del departament competent en matèria d’ordenació territorial (relatius a continguts de mobilitat i ambientals), com aquells altres corresponents a àmbits d’actuació d’altres departaments (equipaments esportius, equipaments comercials)
• Plans Directors territorials (Empordà, Alt Penedès i Garrotxa).

Administració local

• Ordenances municipals amb continguts urbanístics (intervenció en edificació, rehabilitació, paisatge urbà, patrimoni, barreres arquitectòniques, etc.)
• Plans urbanístics desenvolupats per ens locals (valor reglamentari)

Àmbit internacional

La dimensió global de les temàtiques que afecten els territoris i les concentracions urbanes, i l’avenç del paper de les organitzacions i institucions que des de l’escala internacional participen en aquestes temàtiques (sigui exercint funcions de govern transnacional –Unió Europea- o des de l’òptica d’institucions d’altres característiques –ONU, Unesco, etc.) fan que proliferin les iniciatives de tota mena (Partes, Pactes, Acords, Convenis, Agendes, etc.) amb continguts i propostes vinculades a les problemàtiques territorials o urbanístiques. Tot i que habitualment aquestes iniciatives no tenen caràcter vinculant, (o quan la tenen es transposen a l’ordenament legal de cada país o comunitat a través de les pròpies disposicions normatives), a títol referencial és interessant tenir-les en consideració:

• Nova Agenda Urbana – Hàbitat III,
• Agenda 2030. Objectius de Desenvolupament Sostenible
• Carta Europea d’Ordenació del Territori (Consell d’Europa – 1983)
• Estratègia Territorial Europea (Consell d’Europa, 1999)
• Conveni Europeu del Paisatge (Consell d’Europa, 2000)
• Declaració de Toledo d’impuls a la Regeneració Urbana Integrada (Reunió de Ministres, 2010)
• Directiva Marc de l’Aigua (Plans de Conques)
• Directiva de Transport de Matèries Perilloses (Seveso)
• Decisió Xarxa Trans-Europea de Transports (TEN-T) (Corredor Mediterrani)
• Decisió Xarxa Trans-Europea de l’Energia (Línia de Molt Alta tensió- MAT)

Concorren en l’acció urbanística gran quantitat de temàtiques afins, amb la seva regulació específica (d’àmbit estatal: ESP; o d’àmbit autonòmic: CAT). Sense ànim exhaustiu es pot fer esment:

Llei del Dret a l’habitatge (L 18/2007 - CAT)

Llei d’espais naturals (L 12/1985 - CAT)

Pla d’espais d’interès natural (D 328/1992 - CAT)

Llei de mesures en matèria de medi ambient (L 12/2006 - CAT)

Ley de Evaluación ambiental (L 21/2013 - ESP)

Llei d’Avaluació ambiental de plans i programes (L 6/2009 - CAT)

Llei de simplificació de l’activitat administrativa de l’Administració de la Generalitat i dels governs locals de Catalunya i d’impuls de l’activitat econòmica (L16/2015-CAT)

Llei de protecció, gestió i ordenació del paisatge (L 8/2005) i Decret de desenvolupament (D 343/2006 - CAT)

Ley del Patrimonio natural y de la biodiversidad (L 42/2007 - ESP)

Llei del Canvi Climàtic (L 16/2017-CAT)

Ley de costas (L 22/1988 - ESP) i Ley de protección y uso sostenible del litoral y mod. Ley de costas (L 2/2013 - ESP)

Llei dels Espais Agraris (L 3/2019 – CAT)

Llei forestal de Catalunya (L 6/1988)

Reglamento del dominio público hidráulico (RD 849/1986 – ESP)

Texto refundido de la Ley de aguas (RDL 1/2001 - ESP)

Llei del patrimoni cultural català (L9/1993 -ESP)

Decret legislatiu del Text refós de la Llei de carreteres (DL 2/2009 -CAT)

Llei ferroviària (L 4/2006 - CAT)

Les disposicions de caràcter general que fan referència a l’actuació de les administracions públiques tenen un paper determinant en la forma com les administracions locals desenvolupen les seves competències. Es ressenyen a continuació aquelles amb major significació:

Ley Reguladora de las Bases del Régimen Local (L7/1985 – ESP)

Text refós de la Llei municipal i de règim Local de Catalunya (DL 2/2003 – CAT)

Llei de Vegueries (L30/2010 – CAT)

Text Refós de la Llei de l’organització comarcal de Catalunya (DL4/2003- CAT)

Ley del procedimiento administrativo común de las Administracions Públicas (L 39/2015 – ESP)

Ley del Régimen Jurídico del Sector Público (L40/2015- ESP)

Reglament d’obres, activitats i serveis dels ens locals (D 179/1995 – CAT)

Llei de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya (L26/2010 – CAT)

Ley de contratos del Sector Público (L 9/2017 – ESP)

Els principis generals són un seguit de conceptes recollits a la llei d’urbanisme entesos com a valors comuns que han de regir i orientar l’acció urbanística local. La Llei d’Urbanisme de Catalunya recull els següents principis generals:

A més d’aquests principis, la normativa urbanística recull un seguit de directrius, de caràcter més concret que permeten orientar l’acció urbanística des d’uns paràmetres més definits.

Els agents són totes aquelles institucions, col·lectius o persones que, en diferents graus, funcions i competències, degudament regulades, han de promoure, desplegar, participar, intervenir, validar, arbitrar… per una adequada aplicació de l’acció urbanística local.

Pel que fa als agents públics amb competències directes, els Ajuntaments i la Generalitat de Catalunya es reparteixen el gruix de l’acció pública:

• Els Ajuntaments (i de forma minoritària altres administracions locals) impulsen i tramiten el planejament urbanístic general i ostenten les funcions de gestió i execució, així com la protecció de la legalitat urbanística.
• La Generalitat ostenta la funció d’aprovar en darrera instància el planejament urbanístic general.

Pel que fa al planejament derivat, si aquest ja ha estat recollit en el planejament general i redactat en el marc legal de la Llei 2/2002 d’urbanisme o posterior, podrà ser aprovat definitivament pels ajuntaments.

Així mateix, en matèria d’execució del planejament derivat, (reforma i extensió urbana, canvis d’usos, etc.) els propietaris i promotors privats podran exercir la funció d’impuls dels documents que s’escaiguin, sempre sota el control i, si escau, intervenció de l’administració pública. A més de l’acció particular derivada de la propietat privada, qualsevol instrument de planificació urbanística ha de comptar amb les garanties de publicitat i participació pública per tal que la ciutadania, organitzada o de manera particular, pugui conèixer i participar durant el procés de la seva redacció.

Finalment un cop aprovat el planejament, o fins i tot la seva execució, pot ser objecte de litigi mitjançant contenciosos. La resolució d’aquests genera una jurisprudència que cal tenir present per la interpretació i nova redacció de planejament i normativa urbanística.

Així doncs cal diferenciar quatre grans grups:

• Agents públics amb competències urbanístiques directes
  • Ajuntaments i altres governs locals
    • Impulsen planejament general.
    • Aproven planejament general en les fases de tràmit i aproven el derivat.
    • Executen i gestionen planejament i intervenen en la protecció de la legalitat urbanística.
  • Generalitat de Catalunya
    • Aprova definitivament el planejament general.
    • Impulsa i aprova planejament director.
    • Vetlla per la coherència i encaix normatiu del planejament.
• Agents públics sense competències urbanístiques. Intervenen de manera col·legiada en els òrgans establerts pel control del planejament urbanístic.
  • Departaments sectorials de la Generalitat.
  • Administració de l’Estat.
  • Altres administracions públiques.
  • Tribunals de justícia. Aquests actuen en resposta a litigis generant jurisprudència que pot guiar els agents competents en la interpretació i execució de planejament.
• Agents privats i operadors professionals. Els propietaris i promotors poden impulsar la redacció i l’execució de planejament derivat, a més de ser part afectada en el seu patrimoni.
• Ciutadania i societat civil organitzada. La societat civil organitzada o de manera particular ha de ser informada i pot participar en la redacció de planejament.

L’acció urbanística local està regulada per la llei d’urbanisme i els seus reglaments. Existeixen, igualment, altres normatives bàsiques o sectorials d’igual o diferent rang que han de ser contemplades i aplicades en l’acció urbanística local. Tot aquest marc normatiu defineix un seguit de conceptes bàsics de caràcter legal que despleguen, substantiven i regulen l’aplicació els principis generals de l’acció urbanística. Citem a continuació els conceptes legals fonamentals:

• Règim urbanistic del sòl
• Classificació del sòl
• Sòl urbà
• Sòl urbanitzable (SU)
• Sòl no urbanitzable (SNU)
• Qualificació urbanística del sòl
• Aprofitament urbanístic
• Solar
• Àmbits actuació urbanística
• Estàndards urbanístics
• Dèficits urbanístics

L’acció urbanística local ha d’encaixar en la definició d’un model territorial i d’uns criteris de planejament aplicats arreu de Catalunya pels plans territorials.

Cal diferenciar tant la naturalesa com la capacitat ordenadora del planejament territorial i del planejament urbanístic.

El planejament territorial, que està regulat a Catalunya de la Llei de Política Territorial de 1983 i és competència autonòmica, té un paper fonamental en tant en quant estableix un marc i unes directrius que el planejament urbanístic haurà d’integrar.

La llei de política territorial recull diverses figures de planejament:

• Pla territorial general, aprovat com a llei l’any 1995
• Plans territorials parcials, de totes les matèries i un àmbit territorial.
• Plants territorials sectorials, de tot Catalunya, d’una matèria.
• Plans directors territorials, amb les mateixes competències que el Pla territorial parcial però d’un àmbit més reduït.

La coherència entre les diferents escales i figures de planejament, territorial i urbanístic, és un dels principis generals recollits a la Llei d’Urbanisme.

El planejament urbanístic és el sistema de concreció en el territori dels principis d’ordenació urbanística. L’administració competent ordena el territori del seu àmbit administratiu mitjançant la redacció d’instruments de planejament urbanístic o plans.

Aquesta ordenació serà el fruit d’un ampli treball de formalització d’un projecte que la col·lectivitat urbana elabora per si mateixa. Per aquesta raó, en democràcia, el paper dels electes que vetllen i fan seu el projecte, i el paper dels tècnics que ho redacten, han de tenir en compte que actuen en nom de la col·lectivitat que els ha confiat directament o indirectament aquesta tasca.

Així, els plans d'ordenació urbanística municipal són projectes a llarg termini. Per tant, són projectes que hauran de desenvolupar-se en circumstàncies que no es coneixen i són també projectes dels quals només es podran arribar a verificar les primeres etapes de realització. Les últimes etapes imaginades molt probablement seran subsumides, al seu dia, en altres projectes que podran mantenir-les, modificar-les o substituir-les.

El planejament urbanístic té caràcter normatiu amb rang reglamentari i la seva vigència és indefinida fins que no se n’aprovi la revisió. Tradicionalment, tant la legislació urbanística com la doctrina han diferenciat dos tipus de plans urbanístics:

• El planejament urbanístic general, que estableix les directrius bàsiques del municipi o d’un àmbit supramunicipal (més d’un municipi o comarca), està integrat pels plans directors urbanístics, els plans d’ordenació urbanística municipal, les normes de planejament urbanístic i els programes d’actuació urbanística municipal.
• El planejament urbanístic derivat, que desenvolupa els criteris i directrius fixades pel planejament urbanístic general, està integrat pels plans especials urbanístics, els plans de millora urbana, els plans parcials urbanístics i els plans parcials urbanístics de delimitació.

La relació entre el planejament general i derivat és de jerarquia, de manera que el pla derivat no pot contenir aspectes contraris a un pla d’ordenació urbanística municipal.

Si be el planejament urbanístic s’ha desenvolupat tradicionalment a escala municipal, durant de la darrera dècada s’han impulsat un seguit de plans de caràcter supramunicipal amb el propòsit d’ordenar unes dinàmiques o uns projectes territorials amb una naturalesa i expressió local que supera àmpliament l’àmbit municipal.

S’inclou dins el concepte de gestió urbanística la urbanització i l'edificació dels solars resultants de les actuacions d'execució.

El procés de transformació i ús del sòl es materialitza mitjançant els projectes de reparcel·lació. És un sistema d’actuació que consisteix en l’agrupació de les finques aportades pels propietaris incloses en una unitat d’actuació, per a la seva nova divisió ajustada al planejament urbanístic amb l’adjudicació de les finques resultants als respectius propietaris en proporció als drets aportats. A més es l’instrument on es materialitzen les cessions obligatòries a l’Administració municipal d’espais lliures, equipaments, vialitat i aprofitament urbanístic.

L’expropiació, en canvi, és la potestat que te l’administració per transferir la propietat o els drets patrimonials d’un particular a l’administració, per causes d’utilitat pública o interès social, mitjançat la corresponent indemnització.

Així, a grans trets, per tal de transformar el sòl, es preveuen dos sistemes:

• Reparcel·lació: basat en el repartiment equitatiu de beneficis i càrregues. Segons la iniciativa de la reparcel·lació es diferencien 3 modalitats:
  1. Modalitat de cooperació, iniciativa municipal.
  2. Modalitat compensació bàsica, iniciativa privada.
  3. Modalitat compensació concertada, iniciativa d’alguns particulars.
• Expropiació: adquisició dels sòls per part de l’administració actuant. La delimitació dels polígons així com el sistema de gestió el defineix el planejament urbanístic, ja sigui el POUM directament, el Pla Parcial en sòls urbanitzables, o Plans de Millora Urbana en sòls urbans no consolidats.

Per tal d’obtenir els sòls destinats a sistema, un cop aprovat el planejament urbanístic i prèvia a la reparcel·lació la llei articula l’ocupació directa.

L’habitatge digne i adequat per tots els ciutadans és un principi constitucional i per tant ha de ser regulat per l’ordenament jurídic i assegurat per totes les administracions.

La vinculació evident entre l’habitatge i el sòl sobre el que s’assenta converteix l’urbanisme en un mecanisme necessari per assegurar aquest dret i modular el seu desplegament en el territori.

La normativa urbanística estableix uns paràmetres bàsics de presència, localització i promoció d’habitatge públic, per assegurar-ne l’accés als col·lectius amb majors dificultats.

Així mateix, l’acció urbanística local pot explotar un marge molt més gran de promoció de polítiques d’habitatge assequible mitjançant un seguit d’instruments específics:

• Les àrees residencials estratègiques, per generar sòl per destinar-lo a habitatge protegit.
• L’habitatge protegit.
• L’habitatge dotacional, per generar habitatge per emergències socials, acollir temporalment necessitats socials, especialment destinat a joves i gent gran.

Les entitats locals intervenen en els actes d’edificació i ús del sòl i subsol que els subjectes privats o públics tinguin intenció d’executar, per mitjà dels règims d’intervenció següents:

• Llicència urbanística com a control preventiu i amb caràcter d’acte reglat, és a dir, s’han d’atorgar o denegar d’acord amb el que estableix la legislació urbanística, el planejament urbanístic i les ordenances municipals.
• Comunicació prèvia com a control posterior.
• Declaració responsable com a control posterior i només aplicable a la instal·lació de antenes de telefonia mòbil, segons la normativa sobre telecomunicacions.

Els Ajuntaments han d’ordenar l’execució de les obres necessàries per a que les persones propietàries de tota classe de terrenys, construccions i instal·lacions compleixin el deure legal d’ús, conservació i rehabilitació per mantenir el parc immobiliari del municipi en condicions d’ornat públic, seguretat i salubritat.

Així mateix, quan una construcció estigui en estat ruïnós, l’administració municipal ho ha de declarar per les causes taxades i específiques que estableix la normativa urbanística, requerint als propietaris la seva rehabilitació o enderrocament segons s’escaigui.

La potestat de protecció de la legalitat urbanística és d’exercici preceptiu i per tant les accions o les omissions que vulnerin les determinacions de la normativa urbanística o de les ordenances municipals, comportarà la incoació dels procediments següents:

• Restauració de la realitat física alterada i de l’ordre jurídic vulnerat, per mitjà del qual es requerirà a la persona interessada per a la legalització de les obres per mitjà de la presentació de la corresponent llicència urbanística o comunicació, o l’enderroc d’aquestes en el cas que siguin manifestament il·legalitzables.
• Sancionador, que te com a finalitat la imposició de sancions als diferents agents que intervenen en el procés edificatori (tècnics, constructors, promotors, propietaris etc.) en relació a si la infracció és lleu, greu o molt greu.
• Rescabalament de danys i perjudicis.

L’acció corporativa de suport als ens locals en matèria urbanística es porta a terme des de la Gerència de Serveis d’Habitatge, Urbanisme i Activitats, a través del Servei d’Urbanisme. El Servei d’Urbanisme té com a missió “enfortir la capacitació dels governs locals per a l’exercici eficient de les seves competències en matèria urbanística i per la definició i desplegament d’estratègies i actuacions que afavoreixin la millora continuada de l’habitat urbà, la competitivitat econòmica, la cohesió social i territorial, i la sostenibilitat”.

Està integrat per un equip de quinze persones amb perfils tècnics diversos: arquitectes, advocats i geògrafs.

L’acció de suport s’emmarca en la contribució a l’assoliment dels dos reptes principals que han d’abordar els ens locals en aquest àmbit:

• Repte 1: L’impuls d’un projecte urbanístic propi
• Repte 2: L’exercici actiu de les competències urbanístiques

El suport i assistència als ens locals es desenvolupa en els següents àmbits temàtics:

• El planejament urbanístic
• La gestió urbanística
• La protecció de la legalitat urbanística
• Agendes Urbanes Locals

I, complementàriament:

• La regeneració integral d’àrees urbanes

Pel que fa al tipus de suport, es materialitza en cinc línies específiques, vehiculades a través dels següents canals corporatius:

L’ampli abast dels àmbits temàtics, la diversitat de línies de suport i les limitacions en els recursos disponibles obliguen a establir prioritats en l’oferta de suport als ens locals, valorant, principalment:

• Les necessitats dels ens locals amb menor capacitació.
• La priorització dels recursos de major valor afegit.
• Cercant la major l’eficiència en l’ús dels recursos.

I amb la voluntat d’anar avançant en els propers anys en l’ampliació i millora de l’oferta de suport, en un procés de millora continua.

Es sintetitza esquemàticament l’oferta actual de suport en relació als àmbits temàtics i al tipus de suport i canals:

Pots consultar el glossari del Departament de la Vicepresidència i de Polítiques Digitals i Territori.

Esteban, Juli. 2011. La ordenación urbanística : conceptos, herramientas y prácticas. Iniciativa digital politècnica.

Gifreu, Judith. 2019. Soc regidor d’urbanisme, i ara què? Les principals 150 preguntes. Associació Catalana de Municipis.

A l’EAPC tenen una wiki feta per la Carmen Alonso i altres, amb una bibliografia més extensa, però de caràcter marcadament jurídic:

• Curs. Urbanisme i ordenació del territori. Bibliografia i webgrafia bàsica.