Espai de formació de l'electe
La salut pública és un dels temes cabdals que ha de considerar qualsevol ajuntament, ja que constitueix un dels eixos fonamentals que afecten directament el benestar de la ciutadania. Dins de les seves competències, les regidories poden treballar en un gran nombre d’aspectes destinats a millorar la qualitat de vida de les persones, especialment des de la prevenció. Les regidories poden planificar i proposar accions dedicades sobretot a la millora de l’entorn i a la promoció d’estils de vida saludables a les seves poblacions.
L’objectiu d’aquest recurs, doncs, és proporcionar els coneixements bàsics i les principals eines que puguin servir els regidors i les regidores de salut pública que s’incorporen al càrrec per familiaritzar-se amb la seva tasca diària i conèixer l’abast de les seves polítiques i accions.
Els ajuntaments tenen assignades importants competències de protecció de la salut i porten a terme un paper clau en la planificació i el desplegament de polítiques de promoció d’estils de vida més saludables.
Així, aquest recurs té un objectiu clar: pretén ser una eina bàsica per a aquelles persones que tenen assignada la responsabilitat política de la salut pública municipal. Inclou, per tant, la definició de conceptes clau, la relació d’administracions que intervenen en aquest àmbit i el detall de les competències obligatòries dels ajuntaments. A més, explica quines responsabilitats concretes comporten aquestes competències i quin suport ofereix la Diputació de Barcelona als municipis en matèria de salut pública.
Actualment la definició de salut més acceptada és la que va proposar l’Organització Mundial de la Salut l’any 1946.
Un estat de complet benestar físic, mental i social, i no només l’absència d’afeccions o malalties.
Amb aquesta definició, la salut deixa d’estar relacionada bàsicament amb la malaltia i incorpora un component social que està determinat principalment per les condicions i característiques de l’entorn vital de les persones, abordables des de sectors no sanitaris.
Els determinants de la salut són aquelles circumstàncies que influeixen en la salut individual (factors biològics, xarxes socials i comunitàries, estils de vida i condicions de l’entorn) i que determinen l’estat de salut de la població.
La salut dels individus està molt influenciada per l’entorn i per la forma com les persones viuen, treballen, mengen, es mouen o gaudeixen del seu temps d’oci. No obstant això, aquestes condicions de vida no depenen exclusivament de decisions individuals, sinó que estan determinades per factors socials, culturals, econòmics o mediambientals (ARTACOZ, L. et al; 2010).
De fet, hi ha consens en la comunitat científica en afirmar que els determinants de la salut relacionats amb l’entorn i els estils de vida tenen més pes que la mateixa biologia humana (herència genètica) i les prestacions i la qualitat del sistema sanitari.
Les condicions de vida tenen més relació amb la nostra salut que la quantitat i la qualitat dels serveis sanitaris assistencials que tenim al nostre abast.
No obstant això, fins fa pocs anys, les polítiques de salut tradicionalment s’havien centrat més a millorar els serveis assistencials, per tractar o pal·liar les malalties, que a analitzar-ne les causes i adoptar mesures socioeconòmiques o ambientals, per exemple, per prevenir problemes de salut. En els darrers anys, però, la situació ha començat a canviar, especialment amb l’aprovació de l’estratègia Salut a totes les polítiques.
L’estratègia Salut a totes les polítiques és una iniciativa de l’OMS. Aquesta estratègia, basada en l’evidència acumulada, proposa que la salut i els seus determinants es tinguin en compte a l’hora de definir polítiques públiques sectorials no sanitàries. És una de les prioritats de salut a Europa.
Tal com ja s’ha comentat, els serveis sanitaris o les polítiques sanitàries no són el que influeix més en la salut de les persones. Cal dir que les decisions polítiques que es prenen en altres àmbits, tant si són públics com privats, com són l’educatiu, el socioeconòmic, l’urbanístic, el mediambiental, etc., tenen un pes molt més important.
Exemple
Dos exemples que ho il·lustren:
L’estratègia Salut a totes les polítiques vol promoure i vetllar perquè s’incorpori la perspectiva de salut en qualsevol de les altres polítiques públiques. Així doncs, els equips de govern municipals no poden treballar sols, sinó que han de potenciar els espais de coordinació i treball col·laboratiu i la cooperació entre les diferents regidories i estructures tècniques dels ajuntaments.
La millora de la salut de la població en un municipi ha de ser un compromís de tot l’equip de govern.
L’any 2015, l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar l’Agenda 2030 de desenvolupament sostenible. Aquesta agenda consta de 17 grans objectius (els ODS) i entre aquests hi ha el de garantir una vida sana i promoure el benestar per a totes les persones de totes les edats (ODS 3).
Ara bé, els 17 grans objectius de desenvolupament sostenible (ODS) estan relacionats, tots ells, amb la salut pública, perquè afecten múltiples determinants per a la salut, amb especial èmfasi en les condicions de vida a les ciutats i els pobles per ser inclusius, segurs, resilients i sostenibles.
A la figura següent es pot veure que els 17 ODS tenen una estreta relació i un impacte en la salut pública, ja que actuen com a importants determinants per a la salut (l'educació, el treball, les desigualtats, la pau, etc.), i alhora la salut té una posició central en l'Agenda 2030, ja que és determinant per al desenvolupament sostenible i la consecució dels ODS.
Fes clic per ampliar la imatge.
Impacte dels ODS en la salut pública i la salut en la consecució dels ODS. Font: Diputació de Barcelona.
L’Agenda 2030 per al desenvolupament sostenible és una crida universal a l’acció per posar fi a la pobresa, protegir el planeta i millorar les vides i les perspectives de les persones a tot el món, a través de 17 objectius de desenvolupament sostenible (ODS).
S’anomena salut pública el conjunt organitzat d’actuacions dels poders públics i de la societat per tal de protegir i promoure la salut de les persones, prevenir la malaltia i tenir cura de la vigilància de la salut.
Tal com es desprèn de la definició de salut pública, aquesta s’ocupa d’oferir serveis i fer intervencions per a tota la comunitat, a diferència dels serveis de salut assistencials (hospitals, centres d’atenció primària, etc.), que bàsicament s’encarreguen de fer les intervencions individuals i personalitzades.
Avui dia els principals problemes de salut són complexos i han de ser abordats des d’un enfocament ampli i integral que inclogui la relació entre la salut de les persones i les característiques i circumstàncies de l’entorn on viuen i els seus hàbits de salut.
Des d’aquesta perspectiva, les polítiques de salut pública han d’anar orientades a crear les condicions estructurals de la societat i les condicions de vida de la població que més afavoreixin la salut i alhora redueixin les desigualtats.
Per aconseguir aquests objectius es poden diferenciar tres àmbits d’actuació:
Aquestes actuacions incideixen de manera important en la salut de la població i tenen més impacte que els serveis sanitaris assistencials.
Segons afirma l’expert en salut pública JP Bunker a Medicine Matter after All:
Cada euro invertit en accions de salut pública és 50 vegades més productiu en termes de salut que l’assistència sanitària a la malaltia.
Bunker, J. 2006.
L’activitat de la salut pública té per objectiu la salut de la població, és multidisciplinària i les seves funcions es poden classificar en:
Segons la Llei 18/2009, de 22 d’octubre, de salut pública de Catalunya, els ajuntaments són competents per prestar els serveis mínims en l’àmbit de la salut pública, que es troben relacionats a l’article 52:
La promoció de la salut, tot i no ser considerat servei mínim per la Llei 18/2009 de salut pública, és una competència pròpia dels municipis, i la planificació de la salut, una responsabilitat pública.
Els ajuntaments han de disposar dels recursos humans adequats i dels recursos econòmics i materials suficients per exercir aquestes competències d’una manera eficaç i eficient.
Aquestes prestacions van destinades a:
Els ens locals poden prestar els serveis mínims directament o per qualsevol de les formes de gestió que estableix la legislació de règim local:
D’acord amb l’article 5 de la Llei 18/2009 de salut pública, l’alcalde té la consideració d’autoritat sanitària, atribució que pot delegar en regidors o regidores o en la Junta de Govern Local (d’acord amb la normativa vigent en matèria d’organització municipal).
Ser autoritat sanitària vol dir exercir la competència per aplicar la normativa vigent en matèria de salut pública, en funció de la qual pot limitar temporalment drets individuals o col·lectius en benefici dels drets de la comunitat.
L’autoritat sanitària pot adoptar, mitjançant resolució motivada, mesures com:
Les mesures que s’adoptin com a autoritat sanitària s’aplicaran amb l’audiència prèvia dels interessats, excepte en cas de risc imminent i extraordinari per a la salut de la població.
Exemple
Alguna d’aquestes mesures pot ser, per exemple, tancar un restaurant perquè les condicions higienicosanitàries suposen un risc per a la salut de la clientela; restringir el consum d’aigua d’aixeta per a l’alimentació en cas de contaminació química o microbiològica, o bé atorgar l’autorització prèvia sanitària per a l’obertura d’establiments de tatuatge i pírcing o d’una nova piscina d’ús públic.
A continuació, es detalla cada servei mínim que han de prestar els ajuntaments, tenint en compte com els ens locals assumeixen la responsabilitat encomanada i quins són els recursos i els interlocutors al seu abast per poder desenvolupar aquestes competències.
L'aigua és un bé natural, comú i indispensable per a la vida: és necessària per a la supervivència i bàsica per a la millora de la salut i la qualitat de vida de les persones. És un factor essencial en tots els sectors per al desenvolupament econòmic i social. A més, l’aigua és un bé escàs que no s’ha de malgastar i del qual s’ha de tenir cura per poder garantir-ne la qualitat.
Pot actuar com una font important de difusió de malalties si no arriba al consumidor final amb suficient garantia sanitària (pot ocasionar malalties que, la majoria de vegades, cursen amb diarrea i febre). Hi ha estudis que determinen la relació existent entre els contaminants que es formen quan el tractament de desinfecció de l’aigua per a la seva potabilització no es realitza correctament i els efectes adversos per a la salut que poden ocasionar, com ara les malalties respiratòries o els trastorns reproductius. Durant els períodes de sequera, poden augmentar els riscos per a la salut en augmentar la concentració de contaminants de l’aigua.
Totes les parts implicades en el subministrament d’aigua a la població han de prendre les mesures oportunes per prevenir els riscos associats al seu consum. En aquest context, conflueixen els esforços de les entitats gestores del subministrament (si el servei està externalitzat), dels ajuntaments i de les altres administracions implicades.
Com a responsables del subministrament d’aigua a la població, independentment de si es fa gestió directa o indirecta, han d’assegurar que l’aigua subministrada a través de qualsevol xarxa de distribució, cisterna o dipòsit mòbil en el seu àmbit territorial és apta per al consum humà en el seu punt de lliurament, i vetllar pel compliment de les obligacions dels titulars d’activitats comercials o públiques associades a l’aigua de consum humà.
Els ajuntaments assumeixen aquesta responsabilitat mitjançant:
Els ajuntaments poden aprovar reglaments o ordenances específiques en aquest àmbit i demanar suport a les següents administracions:
Podeu consultar la normativa i els enllaços d’interès a la web de la Diputació de Barcelona.
Les piscines públiques (de poliesportius, municipals, de cases de colònies, de càmpings, d’hotels, etc.) són instal·lacions per a l’esbarjo o per a l’exercici i han de complir uns requeriments constructius, d’ús i de manteniment. Aquestes indicacions tenen com a objectiu reunir les condicions adequades per a les quals han estat destinades, a la vegada que han de ser llocs segurs i confortables tant per a les persones que hi treballen com per als usuaris i el públic en general.
Les persones usuàries d’aquestes instal·lacions estan exposades a tots els riscos associats, amb l’agreujant que la major part del cos està desprotegit. Per tant, la possible transmissió de les malalties infeccioses i contagioses que poden presentar-se en les instal·lacions comunitàries per a l’ús lúdic o esportiu de l’aigua, com per exemple els típics peus d’atleta, fa necessària una adequada i acurada vigilància d’aquestes instal·lacions.
El control sanitari s’ha de dur a terme amb un seguit d’intervencions que han d’impedir la proliferació dels microorganismes presents en l’aigua, com ara fongs, virus i bacteris, lligats principalment a processos gastrointestinals i problemes oculars i dèrmics. També és important garantir un correcte tractament de l’aigua. Els desinfectants utilitzats són molt reactius en contacte amb la matèria orgànica que hi ha dins la piscina (cabells, suor, etc.) i generen compostos que poden passar a l’aire ràpidament, ser respirats pels banyistes i produir-los problemes respiratoris (per exemple, ofec), així com també altres compostos que poden ser absorbits per la pell durant el bany i que poden provocar, entre altres, irritacions dèrmiques.
Com a gestors del risc per a la salut derivat de les piscines d’ús públic, han d’establir una vigilància d’aquestes instal·lacions per tal de tenir sota control el risc sanitari que poden representar.
Els ajuntaments assumeixen aquesta responsabilitat mitjançant:
Els ajuntaments poden aprovar reglaments o ordenances específiques en aquest àmbit i demanar suport a les següents administracions:
Podeu consultar la normativa i els enllaços d’interès a la web de la Diputació de Barcelona.
El fet que la costa sigui un espai únic, escàs i limitat obliga a procedir amb extrema cura a l’hora de prendre les decisions que l’afecten. La gestió del litoral és un dels eixos principals per als municipis costaners, ja que els suposa una font de riquesa però alhora han de vetllar per la protecció tant del medi ambient com de la salut de les persones usuàries d’aquests espais d’ús públic.
Des del punt de vista de la salut, els riscos relacionats amb l’ús de les platges tenen a veure amb:
A Catalunya, degut al seu bon clima i l’extensió de les seves costes, les platges s’utilitzen en temporades cada vegada més llargues i no només a l’estiu.
D’acord amb la Llei 22/1988, de 28 de juliol, de costes, els ajuntaments tenen la responsabilitat de prestar el servei de salvament i socorrisme a les platges. A més, d’acord amb la Llei de salut pública, són també responsables del control d’establiments alimentaris existents a les platges.
Els ajuntaments assumeixen aquesta responsabilitat mitjançant:
El control de les aigües del mar és competència de la Generalitat de Catalunya i el realitza l’Agència Catalana de l’Aigua.
Els ajuntaments poden establir reglaments o ordenances específiques en aquest àmbit i demanar suport a les següents administracions:
D’àmbit estatal
D’àmbit autonòmic
Podeu consultar la normativa i els enllaços d’interès a la web de la Diputació de Barcelona.
La prevenció i el control de la legionel·losi és un dels objectius de salut pública dins de l’estratègia de lluita contra les malalties infeccioses.
És una malaltia que afecta les vies respiratòries i que en els casos més greus es presenta com una pneumònia. Depenent de les característiques de la persona pot arribar a ser molt greu i, fins i tot, provocar-li la mort (més freqüent en persones d’edat avançada o persones immunodeprimides).
És un bacteri ambiental i es troba molt estès a la natura, en llacs, rius i estanys. Del medi natural pot passar a colonitzar els sistemes d'aigua calenta i freda dels edificis o altres sistemes que necessiten aigua per funcionar, i si troba les condicions que afavoreixen el seu creixement (temperatura, nutrients en aigua estancada, etc.), comença a multiplicar-se. Si la instal·lació disposa de sistemes productors d’aerosols, aquestes microgotes d'aigua poden contenir legionel·la, convertir-se en focus d’infecció per a les persones que les inhalin i fer que desenvolupin una legionel·losi.
Les competències municipals en matèria de prevenció i control de legionel·losi es poden dividir en dos àmbits:
Els ajuntaments assumeixen aquesta responsabilitat mitjançant:
Els ajuntaments poden aprovar reglaments o ordenances específiques en aquest àmbit i demanar suport a les següents administracions:
Podeu consultar la normativa i els enllaços d’interès a la web de la Diputació de Barcelona.
Es considera una plaga urbana el conjunt dels éssers vius que, en un lloc determinat, per la seva abundància i/o característiques, poden causar molèsties, perjudicis, problemes sanitaris o econòmics a les persones (en són exemples el mosquit tigre, les aus transmissores de malalties, etc.).
Els coloms són animals peridomèstics i cal controlar-ne les poblacions per evitar, o com a mínim reduir, els problemes que ocasionen i vetllar, alhora, pel manteniment d’un equilibri que permeti la convivència amb garanties de salubritat.
Les plagues d’artròpodes i rosegadors també poden ocasionar problemes en la salut de la població, ja que poden transmetre malalties.
Quan la transmissió de la malaltia es produeix d’un vertebrat a un ésser humà, directament o a través d’un vector, s’anomena zoonosi.
Les malalties infeccioses transmeses per artròpodes (animals invertebrats com els insectes o els aràcnids) s’anomenen arbovirosis.
És important controlar les plagues urbanes per protegir la salut de les persones i per mantenir la via pública i els edificis municipals d'ús públic sanejats.
Per tant, el control de plagues en el medi urbà és un aspecte de vital importància per les implicacions en la salut pública i en la qualitat de vida dels ciutadans.
Prevenir una plaga és millor que combatre-la.
La gestió del servei s’ha d’ajustar a la normativa vigent de productes biocides i de prevenció de riscos laborals i a altres normes relacionades amb aquests serveis. El mal ús o ús inadequat dels productes emprats pot esdevenir un risc més alt que la plaga que es vol eliminar o controlar.
Com a gestors del risc per a la salut derivat dels animals peridomèstics i les plagues, han de mantenir la salubritat en els espais públics (via pública, clavegueram, etc.) i en els edificis de titularitat municipal i vetllar perquè en els espais de titularitat privada no es desenvolupi cap plaga que pugui afectar la salubritat del lloc o crear molèsties entre la ciutadania.
Els ajuntaments assumeixen aquesta responsabilitat mitjançant:
Per realitzar les tasques de control de plagues, les empreses han d’estar autoritzades per la Generalitat de Catalunya. De la mateixa manera, també ho han d’estar els ajuntaments si ho fan amb recursos propis.
Els ajuntaments poden establir reglaments o ordenances específiques en aquest àmbit i demanar suport a:
Podeu consultar la normativa i els enllaços d’interès a la web de la Diputació de Barcelona.
Amb les tècniques del tatuatge i del pírcing es produeix una perforació de la pell i, per tant, es trenca la barrera de protecció més externa del cos. Aquestes pràctiques suposen un risc potencial per a la transmissió de malalties a través de la sang (com el virus de l’hepatitis B o C, etc.). També poden causar, entre altres, infeccions per bacteris o fongs si les tintes utilitzades són defectuoses o al·lèrgies si el sistema immunitari de la persona reacciona davant dels materials utilitzats.
Per això és necessari controlar els establiments on, exclusivament o juntament amb altres activitats, es realitzen aquestes pràctiques per garantir que es fan en condicions higienicosanitàries (incloent-hi una formació sanitària per als professionals), amb la finalitat de protegir la salut del personal aplicador i de les persones usuàries d’aquests serveis.
Els ajuntaments tenen la competència per gestionar el risc per a la salut de les activitats de tatuatge, micropigmentació i pírcing.
Els ajuntaments assumeixen aquesta responsabilitat mitjançant:
Els ajuntaments poden establir reglaments o ordenances específiques en aquest àmbit i demanar suport a:
Podeu consultar la normativa i els enllaços d’interès a la web de la Diputació de Barcelona.
La seguretat dels aliments, juntament amb la nutrició, és un tema de vital importància arreu. Les crisis sanitàries relacionades amb els productes alimentaris posen en evidència la complexitat del procés de producció d’aliments i la necessitat d’abordar la seguretat alimentària amb una estratègia global que reculli tots els aspectes de la cadena alimentària, des de la producció primària fins al subministrament final, amb un únic objectiu: la producció d’aliments segurs que garanteixin la protecció de la salut i els interessos de la població.
Els ciutadans d'avui en dia volen estar cada vegada més informats sobre els productes que mengen i beuen i tenen com a expectatives legítimes no solament estar segurs davant els riscos reals, sinó també sentir-se segurs i allunyats de la sospita permanent.
El problema principal en matèria d’innocuïtat alimentària a Catalunya continuen sent els riscos biològics, causants de la pràctica totalitat de les malalties de transmissió alimentària diagnosticades. Es tracta normalment d’afeccions de caràcter lleu amb uns nivells de mortalitat molt baixos.
Cal també recordar que els paràsits presents en alguns peixos (com per exemple l’anisakis) o els productes químics presents en alguns productes alimentaris (com per exemple els metalls pesants, els sulfits o la histamina) poden posar en perill la seguretat d’alguns aliments.
Com a gestors del risc per a la salut derivat dels productes alimentaris, han de controlar les activitats desenvolupades pel comerç minorista, la restauració, la producció d'àmbit local i el transport urbà d'aliments.
Els ajuntaments assumeixen aquesta responsabilitat mitjançant:
Els ajuntaments poden establir ordenances específiques en aquest àmbit i demanar suport a les següents administracions:
Podeu consultar la normativa i els enllaços d’interès a la web de la Diputació de Barcelona.
La promoció de la salut (segons la Llei de salut pública 18/2009) són les actuacions, les prestacions i els serveis destinats a fomentar la salut individual i col·lectiva i a impulsar l’adopció d’estils de vida saludables per mitjà de les intervencions adequades en matèria d’informació, comunicació i educació sanitària.
La detecció de les necessitats de la població a partir dels determinants de la salut prioritza les intervencions en promoció de la salut que s’han de realitzar. Han de contribuir a augmentar el coneixement que tenen els individus sobre la seva salut, reforçar els recursos comunitaris, afavorir la cohesió social, garantir la participació comunitària i crear entorns saludables. En resum, reduir les diferències de salut entre la ciutadania i assegurar la igualtat d’oportunitats a tota la població perquè pugui aconseguir una millor qualitat de vida.
A partir de la situació de salut de la població, es prioritzen les intervencions en àmbits com: alimentació i nutrició, activitat física i salut, afectivitat i sexualitat, salut mental i benestar emocional, prevenció d’accidents i primers auxilis, ús de substàncies addictives, abús del consum d’alcohol i tabac o salut bucodental.
L’efectivitat de la promoció de la salut s'ha de valorar a mitjà i llarg termini, ja que ha de passar un temps per poder detectar l’impacte de les intervencions realitzades en aquest camp.
Els ajuntaments poden desenvolupar activitats en matèria de salut pública més enllà dels serveis mínims descrits en la Llei de salut pública 18/2009 i oferir a la població intervencions que ajudin a incrementar el control sobre la seva salut per obtenir així estils de vida més saludables.
Els ajuntaments poden assumir aquesta responsabilitat mitjançant:
Els ajuntaments poden aprovar reglaments o ordenances específiques en aquest àmbit i demanar suport a:
Podeu consultar la normativa i els enllaços d’interès a la web de la Diputació de Barcelona.
Les polítiques de salut pública local han de donar resposta a les necessitats i els problemes de salut d’un municipi amb intervencions enfocades a millorar la salut i el benestar de la comunitat.
Això implica seguir un procés sistematitzat i cíclic que comporta:
Es tracta d’adoptar l’enfocament estratègic en la gestió de la salut pública incorporant a nivell local els principis de l’estratègia Salut a totes les polítiques de l’OMS i l’Agenda 2030 i promovent el treball intersectorial i interdisciplinari i la participació activa de tots els actors involucrats: polítics, tècnics, agents municipals, teixit associatiu i ciutadania.
Planificar l’acció local en salut pública permet:
El resultat del procés de planificació estratègica es materialitza en el Pla local de salut, instrument de referència que recull les intervencions de salut pública que es realitzaran en el municipi durant un període de temps concret. El Pla local de salut és l’eina idònia per incorporar la perspectiva de salut en l’agenda política del municipi i fer del govern local un agent clau de la salut.
Actualment, l’ordenament jurídic vigent a Catalunya no estableix l’obligació dels municipis d’elaborar un Pla local de salut. Per aquest motiu, la decisió d’un ajuntament d’elaborar un Pla local de salut recau en la voluntat de l’equip de govern i en el seu convenciment que dur a terme el procés de planificació contribuirà a fer de la salut un objectiu polític assumible.
Són molts ja els ajuntaments de la província que han considerat una prioritat política l’aprovació d’un Pla local de salut.
Per saber-ne més
Podeu consultar els enllaços d’interès a la web de la Diputació de Barcelona (Planificació en Salut Pública Local).
El nostre model sanitari es va concretar l’any 1990 en la Llei 15/1990, de 9 de juliol, d'ordenació sanitària de Catalunya (LOSC). El mapa sanitari, sociosanitari i de salut pública (Decret 37/2008, de 12 de febrer) és l’instrument de planificació que estableix quins serveis es presten als ciutadans en cadascun dels àmbits geogràfics i es basa en criteris d'equitat, eficiència, sostenibilitat i satisfacció de la ciutadania.
A Catalunya existeix una única xarxa d'utilització pública que agrupa tots els recursos sanitaris i sociosanitaris i de salut pública, siguin o no de titularitat pública, i que recull una tradició d'entitats (mútues, fundacions, consorcis, centres de l'Església) històricament dedicades a l'atenció de la salut.
És una característica del model sanitari català la separació de les funcions de compra i provisió de serveis.
Catalunya té transferida la competència de salut des de l’any 1981 de manera quasi completa (excepte sanitat exterior) i basada en els principis d’universalitat, equitat i gratuïtat.
El Departament de Salut és la màxima autoritat en la definició, la planificació i el desenvolupament de serveis de salut a Catalunya per adequar-los a les necessitats de la població. El Departament de Salut determina les polítiques que cal portar a terme i comprèn diferents direccions generals que fan efectives aquestes polítiques.
A Catalunya el sistema públic de salut s’organitza territorialment en regions sanitàries, sectors i àrees bàsiques de salut (ABS).
El mapa sanitari, sociosanitari i de salut pública és l’instrument que estableix quins serveis es presten als ciutadans en cadascun dels àmbits geogràfics.
L’estructuració territorial sanitària a vegades no es correspon amb les diferents divisions administratives de Catalunya (municipis, comarques i províncies), però en aquests casos compta amb l’acord dels ajuntaments dels municipis afectats.
El territori de Catalunya es troba dividit en ABS, i cadascuna d’elles engloba diversos centres d’atenció primària (CAP).
La salut púbica a Catalunya no és cosa d’un sol organisme. Les competències i les seves polítiques són particulars de cadascun dels següents ens públics:
La Secretaria de Salut Pública i l’Agència de Salut Pública de Catalunya
La Secretaria de Salut Pública està adscrita al Departament de Salut. Desenvolupa les seves polítiques d’actuació mitjançant l’Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT), que és un organisme autònom administratiu adscrit al departament competent (Llei 5/2019, de 31 de juliol, de l’Agència de Salut Pública de Catalunya) en matèria de salut, amb personalitat jurídica pròpia, autonomia administrativa i financera i plena capacitat d'obrar en l'exercici de les seves funcions.
A nivell territorial, l’ASPCAT s’estructura en serveis de salut pública. A la província de Barcelona l’estructura és la següent:
Regió sanitària | Servei territorial de salut pública |
Telèfons | Adreces electròniques |
---|---|---|---|
Barcelona | Alt Penedès i Garraf | 938 267 050 938 160 420 |
aspc.altpenedes@gencat.cat aspc.garraf@gencat.cat |
Baix Llobregat centre-litoral i l’Hospitalet de Llobregat i Baix Llobregat nord |
936 246 200 935 516 350 |
aspc.bllobregat@gencat.cat aspc.castelldefels@gencat.cat |
|
Barcelonès nord i Maresme | 934 639 697 937 562 387 |
aspc.bcnmaresme@gencat.cat | |
Vallès Occidental est | 937 481 215 | aspc.vocest@gencat.cat | |
Vallès Occidental oest | 935 618 095 | aspc.voccidental@gencat.cat | |
Vallès Oriental | 938 706 755 | aspc.voriental@gencat.cat | |
Catalunya central | Anoia, Bages, Berguedà, Moianès i Solsonès |
938 753 386 / 938 829 463 Igualada 938 726 744 / 938 748 801 Manresa |
salutpublica.sbb.cc@gencat.cat salutpublica.anoia.cc@gencat.cat |
Osona i Lluçanès | 93 883 55 77 | salutpublica.osona.cc@gencat.cat |
Regions i Serveis Territorials a la província de Barcelona, excepte Barcelona ciutat
L’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) exerceix les funcions a la ciutat de Barcelona.
Diputació de Barcelona
El Servei de Salut Pública desenvolupa accions per fomentar i protegir la salut de les persones, impulsar noves polítiques locals de salut pública i millorar la capacitació dels responsables polítics i del personal tècnic dels municipis.
Servei de Salut Pública
934 022 468
Pg. de la Vall d'Hebron, 171
Recinte Mundet - Edifici Serradell Trabal, 2a planta. 08035 Barcelona
Per acomplir amb aquests objectius:
Ajuntaments
Com s’ha recollit anteriorment, els ajuntaments han de prestar uns serveis mínims en matèria de salut pública. La situació, però, pel que fa a l’assumpció de les seves responsabilitats, és molt heterogènia.
La salut pública és una matèria inclosa pràcticament a tots els organigrames polítics dels ajuntaments de més de 10.000 habitants de la província de Barcelona. Tots els ajuntaments tenen Regidoria de Salut Pública, però amb organitzacions, recursos i prestació de serveis molt diversos, fins i tot en municipis de grandària similar.
Per saber-ne més
Es pot consultar l'Estudi de polítiques públiques locals. Salut pública 2021 de la Diputació de Barcelona i Fundació Pi i Sunyer, 2022.
El 14 d’octubre de 2009 el Ple del Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat la Llei de salut pública de Catalunya, i va culminar tot un procés de reforma iniciat l’any 1990 amb la Llei d’ordenació sanitària de Catalunya (LOSC).
La Llei de salut pública 18/2009 té per objectiu el manteniment i la millora de l’estat de salut de la població, i les estratègies per aconseguir-ho són la vigilància de la salut pública, la promoció de la salut individual i col·lectiva, la prevenció de la malaltia i la protecció de la salut.
Aborda la salut d’una manera integral, incloent-hi tots els àmbits, fins i tot la salut laboral i la mediambiental. Impulsa el treball interdepartamental i intersectorial i permet detectar les situacions de desigualtat en salut per raó de gènere, classe social i origen. Estableix eines de col·laboració i cooperació entre les administracions per millorar l’eficàcia i l’eficiència de les seves accions, però respectant els seus àmbits competencials.
El 2019 es va aprovar la Llei 5/2019, de 31 de juliol, de l'Agència de Salut Pública de Catalunya i de modificació de la Llei 18/2009, de 22 d'octubre, de salut pública, que estableix la creació de l’Agència de Salut Pública de Catalunya com a organisme autònom adscrit al Departament de Salut, amb l’objectiu de prestar els serveis de la cartera de salut pública que corresponen al departament competent en matèria de salut.
Normativa general vigent:
Podeu consultar la normativa i els enllaços d’interès a la web de la Diputació de Barcelona.
Arbovirosis
Les malalties infeccioses transmeses per artròpodes (animals invertebrats com els insectes o els aràcnids).
Àrea bàsica de salut
Les àrees bàsiques de salut (ABS) són les unitats elementals de l’organització territorial sanitària de Catalunya. Les ABS o centres de salut es delimiten atenent a factors geogràfics, demogràfics, socials, epidemiològics i de vies de comunicació. És en aquest marc geogràfic en què treballen els professionals de l’equip d’atenció primària (EAP) que desenvolupen les tasques d’atenció familiar i comunitària.
Autoritat sanitària
Persona o persones que tenen la competència per aplicar la normativa vigent en matèria de salut pública, en funció de la qual pot limitar temporalment drets individuals o col·lectius en benefici dels drets de la comunitat.
Determinants de la salut
Són factors o variables que poden influir en la salut de les persones, com ara els estils i els hàbits de vida, la biologia, l’entorn físic, les condicions de vida i de treball, l’assistència sanitària, l’entorn socioeconòmic i les desigualtats socials, entre altres.
Estratègia Salut a totes les polítiques (STP)
Estratègia de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) que pretén, en l’àmbit de la salut, maximitzar els efectes positius i minimitzar els negatius de les polítiques i les accions d’altres sectors que no pertanyen a aquest àmbit. És una estratègia dirigida als sectors que tenen capacitat d’influir en les condicions socials i econòmiques que determinen la salut.
Intersectorialitat
Terme que fa referència a les accions dels actors i els sectors involucrats en la consecució d’un objectiu comú a partir de les seves competències i responsabilitats específiques.
Participació ciutadana
Mecanisme de la ciutadania per intervenir, de forma individual o col·lectiva, en la definició i l’aplicació de les polítiques públiques d’una administració.
Pla Local de Salut (PLS)
Instrument bàsic que recull la planificació estratègica, l’ordenació i la coordinació de les actuacions que es realitzin en matèria de salut pública en l’àmbit d’un municipi.
Plaga urbana
Conjunt dels éssers vius que, en un lloc determinat, per la seva abundància i/o característiques, poden causar molèsties, perjudicis, problemes sanitaris o econòmics a les persones (en són exemples el mosquit tigre, les aus transmissores de malalties, etc.).
Planificació estratègica en salut pública
Procés sistematitzat i cíclic pel qual, partint de l’estudi i anàlisi de la situació de salut d’un territori, es defineixen i prioritzen les necessitats de salut, s’estableixen els objectius de salut a aconseguir, es defineixen i programen les intervencions més adequades i s’avaluen els resultats obtinguts.
Quan la transmissió de la malaltia es produeix d’un vertebrat a un ésser humà, directament o a través d’un vector.
Polítiques de salut pública
Programes de govern que estableixen el compromís polític i la dotació de recursos per a la implementació d’un conjunt d’accions adreçades a garantir la protecció, prevenció i promoció de la salut de la població del municipi.
Promoció de la salut
Segons la Llei de salut pública 18/2009, la promoció de la salut són les actuacions, les prestacions i els serveis destinats a fomentar la salut individual i col·lectiva i a impulsar l’adopció d’estils de vida saludables per mitjà de les intervencions adequades en matèria d’informació, comunicació i educació sanitària.
Regió sanitària
Les regions sanitàries constitueixen els òrgans descentralitzats de la gestió del sistema sanitari, és a dir, es creen per descentralitzar el sistema de salut i poder-lo apropar al ciutadà. Actualment, Catalunya està formada per 7 regions sanitàries: Barcelona, Catalunya central, Girona, Lleida, Alt Pirineu i Aran, Tarragona i Terres de l'Ebre.
Salut
Un estat de complet benestar físic, mental i social, i no només l’absència d’afeccions o malalties.
Salut pública
Conjunt organitzat d’actuacions dels poders públics i de la societat per tal de protegir i promoure la salut de les persones, prevenir la malaltia i tenir cura de la vigilància de la salut.
Sector sanitari
Els sectors sanitaris són l'àmbit on es desenvolupen i coordinen les activitats de promoció de la salut, prevenció de la malaltia, salut pública i assistència sociosanitària en l'atenció primària i les especialitats mèdiques. Els sectors sanitaris estan constituïts per l'agrupació d'àrees bàsiques de salut.
Vector
Dit de l’agent físic o biològic que porta un germen patogen a un individu sa, com a simple transportador o com a hoste parasitat.
Zoonosi
Quan la transmissió de la malaltia es produeix d’un vertebrat a un ésser humà, directament o a través d’un vector.
ARTACOZ, L. et al. Informe SESPAS 2010. La salud pública en la sociedad española: hacia la salud en todas las políticas
Bunker, J. (2001). “Medicine Matters After All: Measuring the Benefits of Medical Care, a Healthy Lifestyle, and a Just Social Environment”. Research report. Nuffield Trust.
OMS, Gobierno South Australia. Declaració d’Adelaida sobre la salut a totes les polítiques. Cap a una governança compartida en pro de la salut i el benestar. OMS, 2010
Manual de salut a totes les polítiques. OMS, 2015
Agenda 2030 per al desenvolupament sostenible. OMS, 2015
Pla de salut de Catalunya 2021-2025. Generalitat de Catalunya, 2021
Ministerio de Sanidad. Estratègia de salut pública 2022. ESP 2022. Millorant la salut i el benestar de la població. Madrid: Ministeri de Sanitat, 2022.