La regidoria de joventut
Espai de formació de l'electe
La intenció d’aquest recurs formatiu és la de proporcionar un punt de partida i alhora, una visió global del món juvenil amb la missió d’implementar polítiques adaptades a les necessitats de cada realitat local. Es tracta d’un recull de recursos, eines i estratègies per a l’acompanyament de les persones joves del seu municipi.
Introducció
Les polítiques de joventut tenen com a missió acompanyar les persones perquè visquin en plenitud una etapa clau de la seva vida, un període en què es produeixen bona part dels aprenentatges que seran decisius per construir el seu projecte de futur. Cal garantir que les eines amb què es produeixen aquests aprenentatges es troben a plena disposició de les persones joves, que hi tenen accés en condicions d’igualtat, sense exclusions, i que tindran els recursos i els suports necessaris per dur a la pràctica totes aquelles iniciatives que els han d’ajudar a triar en llibertat i amb responsabilitat.
1. Aproximació a les polítiques de joventut
La regidoria de joventut ha de prendre en consideració algunes idees clau prèvies a la feina que ha de dur a terme en matèria de joventut:
La Llei 33/2010 de l’1 d’octubre de polítiques de joventut estableix que són joves aquelles persones que tenen entre 16 i 29 anys d’edat, però accepta que les polítiques de joventut poden eixamplar aquesta franja en funció de les necessitats concretes de cada territori per assolir les seves finalitats.
La pràctica més comuna i generalitzada és que les polítiques locals de joventut treballen i atenen totes les persones a partir del moment que inicien l’Ensenyament Secundari Obligatori (ESO), als 12 anys, i allarguen l’abast d’alguns programes (sobretot els d’ocupació i habitatge) fins als 34 anys d’edat.
Amb petites variacions territorials i interanuals, els joves de 16 a 29 anys suposen el 15% de la població, però si es pren en consideració la franja més ampla, de 12 a 34 anys, se supera aleshores el 25% de la població. Aquests percentatges són vàlids per al conjunt de Catalunya i per a la gran majoria de municipis.
Les polítiques locals de joventut han d’atendre, per una raó o altra, el 25% de la població del seu municipi, i cadascun d’aquests ciutadans són potencialment objecte d’atenció al llarg de 22 anys de la seva vida.
Per saber-ne més
El programa d’informació estadística municipal Hermes inclou una secció dedicada a recollir els principals indicadors demogràfics sobre joventut en cadascun dels municipis de la demarcació.
Les polítiques locals de joventut atenen totes les persones joves que viuen o fan vida activa al municipi per raó d’estudis, feina o activitat social i cultural, sense distinció de cap mena.
Els serveis, les programacions i els projectes s’adapten a les necessitats i inquietuds pròpies de cada tram d’edat, zona de residència, situació socioeconòmica o qualsevol altra singularitat rellevant.
En atenció a la diversitat juvenil i a possibles situacions d’emergència social, es pot prioritzar l’atenció a grups determinats, però les polítiques locals de joventut mai no han de perdre de vista el conjunt de la població juvenil, en la seva globalitat.
Qualsevol qüestió que afecti o interessi els joves és objecte d’atenció per part de les polítiques locals de joventut.
Dels àmbits que tenen a veure amb la condició juvenil (informació, serveis, participació, expressió, cultura i art, oci, mobilitat, drets i acompanyament) se n’ocupen directament i en exclusiva les regidories de joventut, i els àmbits que tenen a veure amb les condicions de vida (ocupació, habitatge, educació, salut) s’aborden conjuntament amb els departaments o regidories sectorials que en tenen competències per mitjà de plans o programes d’actuació transversals.
Qualsevol persona jove que s’apropi a un servei de joventut local ha de ser atesa i ha de rebre un tipus o altre de suport, amb independència de quin sigui l'àmbit o el contingut de la seva petició o proposta.
Tota l’acció pública de l’administració i la major part de l’acció cívica (activitat associativa, món econòmic i vida comunitària) afecta d’una manera o altra la vida dels joves, ja sigui amb actuacions que s’hi adrecen directament, ja sigui en el marc d’actuacions adreçades al conjunt de la població.
La feina de les regidories de joventut i els seus serveis tècnics es caracteritza perquè amb les seves actuacions s’especialitza en atendre els joves a partir de les seves singularitats i necessitats concretes, intenta garantir l’accessibilitat als serveis que s’ofereixen al conjunt de la població i proposa criteris perquè la resta d’agents que s’hi adrecen els tinguin en compte.
Les regidories de joventut i els seus serveis tècnics han d’intentar exercir el que anomenem dret d’ingerència, que és la capacitat dels professionals de joventut d’adreçar-se a altres departaments de l’administració i altres agents socials per suggerir-los mesures que millorin l’atenció als joves.
La missió i els objectius d’una política local de joventut variaran, lògicament, en funció de les circumstàncies, les necessitats i els potencials de cada municipi concret. Però hi ha quatre grans finalitats genèriques que són comunes i que s’haurien de contemplar en qualsevol context. Són una bona manera de resumir l’objecte teòric d’una política de joventut.
-
Garantir l’existència i l’accés de les persones joves a recursos d’informació, orientació, acompanyament i suport material en tots aquells àmbits que determinen les seves condicions de vida i que són clau per a la seva emancipació en condicions d’igualtat d’oportunitats.
-
Impulsar espais i mecanismes de participació de les persones joves en tots els àmbits de la seva comunitat que siguin del seu interès o que els afectin, amb possibilitat d’opinar, proposar i incidir en la presa de decisions, en qualsevol nivell.
-
Promoure l’elaboració i l’aplicació pràctica de prototips juvenils que tendeixin a donar compliment al projecte de vida que cadascun d’ells, individualment o col·lectivament, hagi triat, amb formes d’emprenedoria social i/o econòmica, amb xarxes d’esforç compartit i suport mutu.
-
Facilitar el gaudi de la condició juvenil en plenitud, amb entorns i hàbits saludables, amb oferta d’oci i lleure diversa, garantint l’expressió cultural, artística i d’idees, i la possibilitat de defensar els valors, els drets i els models de vida que lliurement hagin triat.
2. Marc de referència
El marc legislatiu espanyol i català estableix l’obligació de les administracions públiques de desenvolupar polítiques adreçades específicament a les persones joves.
Constitució espanyola
Article 48. Els poders públics promouran les condicions per a la participació lliure i eficaç de la joventut en el desenvolupament polític, social, econòmic i cultural.
Estatut d’autonomia de Catalunya
L’Estatut d’autonomia de Catalunya estableix, a través dels principis rectors que han d’orientar les polítiques públiques, que cal prestar una especial atenció a les condicions amb què les persones joves accedeixen a l’emancipació.
Article 40. Protecció de les persones i de les famílies
…
4. Els poders públics han de promoure polítiques públiques que afavoreixin l’emancipació de les persones joves, facilitant-los l’accés al món laboral i a l’habitatge per tal que puguin desenvolupar llur propi projecte de vida i participar en igualtat de drets i deures en la vida social i cultural.
…
A més, estableix que la Generalitat té la competència exclusiva en matèria de joventut.
Article 142. Joventut
1. Correspon a la Generalitat la competència exclusiva en matèria de joventut, que inclou, si més no, els aspectes següents:
a) El disseny, l’aplicació i l’avaluació de polítiques, plans i programes destinats a la joventut.
b) La promoció de l’associacionisme juvenil, les iniciatives de participació de la gent jove, la mobilitat internacional i el turisme juvenil.
c) La regulació, la gestió, la intervenció i la política administrativa d’activitats i instal·lacions destinades a la joventut.
2. Correspon a la Generalitat la subscripció d’acords amb entitats internacionals i la participació en aquestes en col·laboració amb l’Estat espanyol o de manera autònoma, si ho permet la normativa de l’entitat corresponent, i en tot cas la tramitació de documents atorgats per entitats internacionals que afectin persones, instal·lacions o entitats amb residència a Catalunya, respectant la legislació de l’estat.
Llei de polítiques de joventut
La competència de joventut fou la darrera competència exclusiva de la Generalitat contemplada a l’Estatut d’autonomia que es va desplegar. Es va fer a través de la Llei 33/2010, d’1 d’octubre, de polítiques de joventut.
Es destaquen cinc claus fonamentals de la llei en relació amb l’actuació dels ens locals en matèria de joventut.
L’article 13 estableix que els municipis poden dur a terme actuacions complementàries en matèria de joventut, com l’elaboració de plans locals, la detecció de necessitats, la promoció de l’emancipació, l’afavoriment de la participació, el suport a l’associacionisme i els consells locals de joventut, i la gestió de serveis necessaris per als joves.
Els articles 9 i 10, a més, estableixen que el departament de joventut i altres departaments sectorials del govern han de col·laborar, cooperar i assistir els ens locals en l’aplicació de polítiques i serveis per als joves en els municipis.
L’article 14 estableix que els ens locals supramunicipals han de vetllar perquè en els municipis de l’àmbit territorial corresponent es desenvolupin els serveis i activitats per als joves amb nivells de qualitat homogenis. Així, poden promoure i difondre polítiques públiques destinades als joves, coordinar equipaments, serveis i personal d’abast supramunicipal, exercir les competències que els deleguin els municipis, prestar assistència jurídica, tècnica i econòmica als municipis, cooperar amb aquests per prestar serveis, fer tasques de sensibilització social sobre els joves i col·laborar amb els altres departaments de la seva institució per incloure la matèria de joventut en llurs agendes de treball.
L’article 15 diu que els òrgans competents de l’àmbit local, o sigui, les regidories de joventut, han d’encapçalar les actuacions transversals de joventut en relació amb la resta d’àrees sectorials del municipi. També és funció seva representar el municipi en la cooperació interadministrativa per relacionar-se amb altres municipis o administracions a l’hora d’aplicar polítiques de joventut.
En el Capítol II de la Llei s’estableix que el Pla Nacional de Joventut de Catalunya (PNJC) és l’instrument bàsic de planificació de la política de joventut, que coordina la seva execució, en garanteix la coherència i estableix les línies i els objectius bàsics.
En aquest context, els municipis són un dels tres instruments executors del PNJC, al costat del govern de la Generalitat i dels mateixos joves. Ho faran habitualment a través dels seus plans locals de joventut o d’altres vies d’actuació que puguin decidir. Els ens locals són representats al Consell Rector del PNJC mitjançant les entitats municipalistes.
La Llei determina que la Generalitat ofereix assistència tècnica i material per al desplegament local de les polítiques de joventut. L’article 34 estableix que es genera un registre de serveis i equipaments juvenils en què es podran incloure els que són de titularitat municipal i que rebran suport de manera preferent si en formen part.
En els articles 36 i 37, a més, es descriu la Xarxa Nacional d’Emancipació Juvenil (XNEJ), que ha de garantir serveis d’informació, orientació i acompanyament als joves. Els serveis locals en podran formar part, però es desplega a partir de les oficines comarcals. Tant els municipis que són capital de comarca com els que no ho són, han de poder reclamar el suport d’aquestes oficines per oferir serveis als joves de la seva localitat.
La Generalitat ha de finançar la XNEJ juntament amb els ens locals que disposen d’equipaments i serveis.
Estatut d’autonomia de Catalunya
L’Oficina del Pla Jove (OPJ) forma part de l’Àrea d’Educació, Esports i Joventut de la Diputació de Barcelona, i la seva funció essencial és acompanyar i oferir suport als ens locals per dissenyar, aplicar i avaluar polítiques locals de joventut.
Compta amb diversitat de recursos i suports adreçats específicament als càrrecs electes de joventut dels ens locals i als professionals de joventut que tenen encomanat el desplegament de les polítiques de joventut.
Catàleg de recursos
A través d’aquest enllaç es pot accedir a la diversitat de línies de suport que l’OPJ ofereix als ens locals per desplegar les seves polítiques de joventut: suport econòmic, acompanyament tècnic per al disseny, planificació i avaluació de polítiques, recursos per a la gestió d’equipaments juvenils, propostes formatives, ofertes d’activitats i tallers, i contacte amb l’equip que reforça des del territori els professionals locals de joventut.
Xarxes socials
Actualitat i suport dinàmic i cooperatiu des de diversitat de xarxes socials.
@joventutdiba
instagram.com/joventutdiba/
youtube.com/user/joventutdiba
Recursos fem tec!
Conjunt de recursos i activitats per usar en l’aplicació de polítiques de joventut en entorns de proximitat per als professionals de joventut, adreçats a promoure l’actitud emprenedora i l’adquisició d’habilitats i aptituds per a desplegar els potencials de les persones joves.
Propostes formatives
L’OPJ programa periòdicament formacions, amb diversitat de formats, pensats per a electes i professionals de joventut. Però més enllà de les ofertes dirigides específicament a les polítiques de joventut, hi ha moltes activitats impulsades des d’altres àrees que poden ser adequades per treballar amb persones joves. Aquest enllaç porta al cercador de recursos i accions formatives de la Diputació de Barcelona, que els recull tots.
Publicacions sobre joventut
L’OPJ té una llarga tradició en l’edició de publicacions especialitzades en polítiques de joventut, ja sigui en format de manual, d’estudi o recerca, de guies pràctiques o de documents de reflexió.
Recull de recursos d’altres àrees de la Diputació de Barcelona
De la mateixa manera que ho han de fer les regidories de joventut en relació amb els altres serveis municipals, l’OPJ s’ocupa també de revisar i recollir tots els recursos que altres departaments de la Diputació de Barcelona dedica a les persones joves. En aquest enllaç s’apleguen tots.
L’Instituto de la Juventud de España (Injuve) és un organisme adscrit al Ministeri de Drets Socials i Agenda 2030 que promou actuacions per promoure la millora de les condicions de vida de les persones joves i la implicació del conjunt de l’administració en l’atenció al col·lectiu juvenil. És destacable la seva tasca de recerca i estudi de la realitat juvenil, a través de l’Observatori de la Joventut a Espanya i els suports a l’emprenedoria i la creació juvenil.
El Consell Nacional de la Joventut de Catalunya és una organització regulada per llei que defensa els drets de les persones joves. El seu propòsit és impulsar l’associacionisme i la participació democràtica. Agrupa quasi un centenar d’entitats juvenils i actua com a pont entre el col·lectiu juvenil i les administracions catalanes.
Impulsa i dona suport als consells locals de joventut com a òrgans de representació juvenil i adreça a l’administració tota mena de propostes relacionades amb el suport i l’atenció a les persones joves, i per promoure la seva participació en tots els espais de decisió al seu abast.
3. Els principals reptes de les polítiques locals de joventut
L’edat mitjana d’emancipació a Catalunya és de 29 anys, i poc més del 20% de catalans aconsegueixen viure pel seu compte mentre són persones joves. L’atur, la precarietat laboral i el cost de l’habitatge condicionen fortament els plans de futur de les persones joves.
La dificultat d’emancipació és comuna a tot el país, però els efectes es viuen en la proximitat i es pateixen en els municipis. Malgrat no tenir-ne la competència específica i de disposar d’uns recursos molt limitats, correspon a les regidories de joventut aixecar el dit, alertar sobre la gravetat de la situació i mobilitzar la resta del consistori per treballar en aquest àmbit.
Les regidories de joventut han de garantir, en primer lloc, l’accessibilitat de totes les persones joves als serveis d’informació i orientació perquè tinguin a l’abast tots els ajuts existents.
En segon lloc, s’han de promoure programes actius en cooperació transversal amb les àrees de desenvolupament local i urbanisme per tal d’incrementar el parc d’habitatge social i de lloguer destinat específicament a les persones joves.
En paral·lel, es poden promoure vies d’accés alternatiu a l’habitatge, com l’habitatge compartit, la masoveria urbana, la cessió d’ús, el dret de superfície, la copropietat o l’autorehabilitació d’habitatges.
Per saber-ne més
Estudi Models alternatius d’accés i tinença de l’habitatge (2014).
Nou projecte d’habitatge cooperatiu per a joves de Calonge i Sant Antoni (2018)
Joves i habitatge. Generalitat de Catalunya. Col·lecció de guies pràctiques Sinergia, núm. 8.
En l’escenari postcovid, la combinació de dades sobre risc de pobresa, atur, treball precari, abandonament escolar, exclusió per raons d’origen o discapacitats i afectacions emocionals o psicològiques, ens mostra un col·lectiu juvenil sotmès a una pressió ambiental que el fa especialment vulnerable.
La identificació i detecció de les persones joves afectades per aquestes vulnerabilitats combinades només es pot fer de manera eficaç des de la proximitat i, per tant, els ajuntaments se n’han d’ocupar.
La interlocució i el vincle permanent amb les persones joves són l’eina essencial per treballar sobre els nous fenòmens de vulnerabilitat i el punt de partida per activar posteriorment els serveis educatius, socials, laborals i culturals necessaris per fer-hi front.
Els ajuntaments han de generar espais i serveis estables d’acollida a les persones joves i promoure equips de treball socioeducatiu que es moguin per tot el territori municipal per intervenir en entorns de confiança per les persones joves.
Calen, per tant, espais físics i equips professionals.
Per saber-ne més
Projecte Noves oportunitats educatives - NOE 4.10. L’Àrea d’Educació, Esports i Joventut de la Diputació de Barcelona desplega un ambiciós programa de suport educatiu que contempla mesures específiques per contribuir a l’educació integral de les persones joves.
L’empoderament és la capacitat de les persones joves de prendre les seves decisions i de construir un projecte de vida i desenvolupament personal amb llibertat i plena consciència.
Per afavorir l’empoderament de les persones joves, s’ha d’aconseguir que no siguin mers usuaris de serveis, sinó que esdevinguin protagonistes de totes les actuacions i omplin de vivències personals totes les accions que els posen en relació amb la comunitat.
Els ens locals han de contribuir a l’empoderament de les persones joves amb la creació de recursos específics per a ells, facilitar que puguin accedir als recursos que genera la pròpia comunitat i ajudar-los a fer-ne ús, que puguin experimentar i posar en joc totes les seves capacitats.
Allò més important, per tant, no és idear grans programacions d’activitats, sinó posar a disposició dels joves la informació, els recursos i el suport perquè siguin ells mateixos els qui omplin els equipaments i les agendes de contingut.
L’emprenedoria és una actitud: la voluntat i ambició de convertir en realitat els propis interessos i projectes.
Però els projectes de promoció de l’emprenedoria no són gaire freqüents perquè requereixen dedicació de recursos humans per fer l’acompanyament a les persones joves i l’aportació de recursos materials (espais i pressupost) per oferir-los suports tangibles.
En una política local de joventut ha de ser prioritari facilitar, promoure i impulsar l’experimentació de les persones joves sobre els seus projectes perquè és una manera de culminar processos participatius i de fer visible l’empoderament de les persones joves.
Cal garantir que cada municipi podrà mostrar anualment l’execució d’un o diversos projectes d’emprenedoria juvenil en qualsevol camp (social, econòmic, artístic, cultural, esportiu, acadèmic…), amb independència del grau o nivell d’èxit que obtinguin. El més important és el procés, l’experiència i l’aprenentatge emprenedor.
Per saber-ne més
Emprenedoria, una actitud vital. Recurs de la Diputació de Barcelona.
Emprenedoria. Fes del teu projecte una realitat. Proposta de la Garantia Juvenil de la Generalitat de Catalunya
Talent emprenedor: emprenedoria juvenil. Programa del Consell General de Cambres de Catalunya.
Fàbriques de creació de Barcelona. Impulsat per l’Ajuntament de Barcelona.
La Nau. Espai de creació. Del Servei de Joventut de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès.
Tota política local de joventut haurà d’afrontar, en un moment o altre, alguna situació de conflicte derivada de l’activitat juvenil. S’hi ha de comptar.
Que hi hagi conflicte és un indicador que s’està treballant correctament. El conflicte no només és una possibilitat, sinó que és un element consubstancial a la política de joventut.
Es pot produir per l’ús de l’equipament del casal de les persones joves, pels continguts disruptius d’alguna iniciativa juvenil, per possibles molèsties veïnals vinculades a soroll o activitat, per crítiques adreçades a la direcció política de la regidoria o per desavinences en els espais de participació.
La solució al conflicte mai no ha de ser el tancament o cessament de l’activitat. Cal afrontar el conflicte amb valentia política, com un acte de normalitat, com una peça més del sistema de relacions comunitàries i amb la intenció d’obtenir-ne aprenentatges. I, sobretot, evitar l’estigmatització i la culpabilització de les persones joves.
Per afrontar el conflicte calen tres elements essencials:
-
Assumir la crítica sense prohibicions.
-
Buscar acords de consens que combinin la norma necessària amb la llibertat expressiva de les persones joves.
-
Abordar el conflicte des de la complexitat i la transversalitat, amb la participació de totes les àrees potencialment implicades (joventut, serveis socials, educació, etc.).
La resposta a un conflicte ha de ser sempre un compromís entre diferents parts.
En la seva concepció més àmplia, les polítiques de joventut s’adrecen a persones de 12 fins a 35 anys. Però la major part de les actuacions de les polítiques de joventut es concentren en les persones joves adolescents, fins als 18 o 20 anys.
Les necessitats de les persones joves adolescents són molt visibles (espais, orientació, acompanyament), abasten tots els àmbits de la seva vida, són persones legalment dependents i no tenen autonomia suficient com per buscar solucions per si sols.
Les necessitats de les persones joves adults, a partir dels 18 anys, són més específiques, estan vinculades a àmbits molt concrets d’activitat, incorporen exigència de qualitat. Per atendre-les, són necessaris recursos de major complexitat tècnica, i si no són ateses en primera instància, els usuaris potencials es desvinculen dels serveis de joventut.
Sense deixar d’atendre les persones joves adolescents, els equipaments, els serveis i els programes d’activitat han de fer un esforç suplementari per accedir a les persones joves de major edat, per adaptar els recursos disponibles a les seves necessitats i per especialitzar en part la seva dedicació.
Tots els programes i accions d’una política de joventut especificaran a quin perfil de les persones joves s’adrecen, i vetllaran perquè hi hagi equilibri entre l’esforç dedicat a cada franja d’edat. Els espais i els horaris en els equipaments faran aquestes distincions, es vetllarà per la presència de totes les edats en els òrgans o mecanismes de participació i es faran campanyes de contacte i interlocució específiques amb les persones joves de més de 18 o 20 anys.
Tot i que continuen sent rellevants, el pes de les associacions formalment constituïdes perd valor com a eina de representació juvenil. Cada cop més, les persones joves s’organitzen en grups o col·lectius informals, dedicats a objectius molt concrets, de durada curta i vinculats a l’assoliment ràpid dels seus objectius.
Cada municipi ha d’idear un model propi de participació que doni resposta a la realitat juvenil concreta de la població, donant protagonisme i relleu al món associatiu, però buscant alhora, explícitament, els grups informals i els interessos que es manifesten de manera alternativa. Cal fer compatibles i facilitar la convivència d’ambdós models de participació.
La regidoria de joventut ha d’ampliar el radi de relacions associatives per incloure aquelles entitats no explícitament juvenils però que aglutinen moltes persones joves (culturals, esportives, artístiques, de cooperació…) i proposar la creació de plataformes, assemblees o coordinadores en les quals convisquin persones joves a títol individual i col·lectius no formals, orientades a finalitats concretes, ubicades en el temps i amb capacitat real de decisió sobre continguts i recursos.
L’actuació de les regidories de joventut és, en termes generals, ben rebuda i valorada per les persones joves, però els seus serveis i activitats arriben a un percentatge força limitat del públic potencial. La zona de residència de les persones joves i el seu context sociocultural i socioeconòmic és tot sovint una barrera per accedir a les polítiques de joventut.
Les polítiques de joventut han d’aspirar a atendre de manera estable a un percentatge significatiu de les persones joves del municipi, tant per la seva quantitat com per la diversitat de perfils amb els quals s’ha de treballar.
La regidoria de joventut ha de disposar de mecanismes per aproximar-se, buscar la relació i la interlocució estable, i promoure actuacions específiques amb aquellles persones joves que, per la raó que sigui, no són habitualment usuaris o participants de serveis i programacions juvenils. Per fer-ho, cal combinar l’ús d’equipaments de proximitat en el territori (pobles, barris, districtes) i el treball continuat d’equips d’educadors o animadors que s’acostin a les persones joves en medi obert.
La majoria de propostes d’articulació de polítiques de joventut no són viables en municipis petits (menys de 5.000 habitants) o que es troben en entorns geogràfics caracteritzats per la manca de serveis o en risc de despoblament. Disposen de pocs recursos, humans i materials, i no són suficients per mantenir actuacions estables i continuades.
Les solucions vinculades als anomenats tècnics compartits són molt limitades perquè la dedicació horària a cada municipi és molt reduïda, no permet consolidar vincles amb les persones joves i aboca els professionals a la precarietat, amb poques possibilitats de continuïtat.
Garantir que les actuacions bàsiques en matèria de joventut es prestin amb mínims quantitatius i qualitatius en els municipis petits, tot fent un bon aprofitament dels recursos compartits a través de consells comarcals i altres mecanismes de cooperació.
Cap municipi, per petit que sigui, no pot comptar amb una dedicació inferior a una mitja jornada d’un professional, i els serveis de què gaudeixi a través d’un projecte compartit amb el suport d’organismes supramunicipals, com els consells comarcals, s’han de poder prestar físicament en el municipi amb una periodicitat remarcable.
En un escenari de transformació tecnològica com l’actual, amb una creixent exposició de les persones joves a tota mena d’innovacions digitals, es produeix la paradoxa que tenen accés potencial o teòric a tota mena de recursos que en molts casos no són disponibles en els serveis de joventut.
Els hàbits de les persones joves passen pel filtre de la tecnologia i la realitat digital, però els serveis de joventut tenen dificultats per prevenir o combatre els riscos que hi estan associats i no tenen recursos per aprofitar els potencials positius.
És necessari que els serveis de joventut i els seus professionals incorporin coneixement i habilitats en l’ús dels recursos digitals i que els seus programes els integrin de manera sistemàtica, no per substituir la relació i els serveis presencials, sinó per complementar-los i donar-los una major ambició.
Desenvolupar programacions d’activitat i servei de naturalesa mixta que aprofitin l’atractiu i el potencial del fet digital, sense renunciar a la relació de proximitat, que és la que genera el vincle necessari per treballar en polítiques de joventut.
Cal eliminar les limitacions municipals a l’ús de xarxes i recursos tecnològics, tant en la comunicació com en la prestació de serveis, i crear al mateix temps protocols senzills per fer-ne un ús raonable.
Per saber-ne més
Xarxa d’Ateneus de Fabricació. Servei de l’Ajuntament de Barcelona.
Cada cop amb més freqüència, els ajuntaments recorren a l’externalització de serveis, a través de la contractació pública, per gestionar equipaments i programes de joventut. Tot fa preveure que aquesta tendència es consolidarà i s’incrementarà, cercant una major agilitat i flexibilitat en la gestió, així com l’expertesa dels professionals de les empreses.
Aprofitar el coneixement especialitzat d’empreses i professionals externs per incorporar tot el seu valor afegit, sense precaritzar els treballadors ni perjudicar la qualitat dels serveis.
Incorporar al sistema de contractació pública dels ajuntaments criteris que garanteixin que l’adjudicació dels contractes es farà de manera preferent d’acord amb la qualitat dels projectes, sense prioritzar l’oferta econòmica, que es respectaran els convenis sectorials de referència, que es farà seguiment de l’execució dels serveis i que es contemplaran protocols de treball que garanteixin una bona coordinació entre el personal municipal i el personal extern.
4. Els professionals locals de joventut
Cap norma estableix, fins al moment, les dotacions mínimes necessàries de professionals de joventut. Tanmateix, la praxi consolidada fa recomanable tendir a garantir, com a mínim, la presència dels perfils següents segons la grandària del municipi.
En la contractació de serveis externalitzats de joventut, la referència més adequada és el Conveni del Lleure Educatiu i Sociocultural de Catalunya. Malgrat que la descripció de perfils que s’hi fa no s’ajusta amb precisió a les necessitats d’una política de joventut, el seus nivells salarials permeten un encaix aproximat en la majoria de casos. Els perfils que s’hi inclouen i que es corresponen amb professionals de joventut són els següents:
Monitor d’educació en el lleure
Només per a tasques de suport en activitats.
Coordinador d’activitats
En la programació i gestió d’activitats d’oci alternatiu.
Animador sociocultural
En la dinamització d’espais juvenils i en medi obert.
Informador juvenil xxxxxxxxxxxxxx
Per a serveis d’informació juvenil.
Tallerista
Per a la programació de tallers i activitats d’oci.
Tècnics d’atenció especialitzada de nivell A
Per exercir com a tècnics per a l’execució de projectes i serveis de joventut.
Director de programes, projectes i equipaments
En qualitat de directors o coordinadors de projectes i serveis.
Des de l’any 2004, l’Associació Catalana de Professionals de Joventut (ACPJ) representa i defensa els interessos dels treballadors de joventut, ja sigui en l’àmbit de l’administració, l’empresa o l’associacionisme. Elaboren estudis sobre el sector, realitzen formació, desenvolupen projectes internacionals, promouen bones pràctiques professionals i actuen com a interlocutors dels poders públics per millorar les condicions de treball i de desenvolupament professional del col·lectiu.
179 municipis de la demarcació de Barcelona —més de la meitat— tenen una població inferior a 5.000 habitants. D’aquests, n’hi ha 90 que tenen menys de 1.000 habitants.
És molt difícil que aquests petits municipis disposin de capacitat suficient per comptar amb dotacions de recursos humans en proporcions com les que hem descrit fins aquí. Per tant, es proposen deu criteris o mesures bàsiques que han de seguir per garantir una atenció suficient a la seva joventut.
Han de cercar el suport, com a mínim, del consell comarcal, la Diputació de Barcelona i la Generalitat de Catalunya.
S’han d’integrar (o exigir que es posi en marxa si no existeix) en el projecte de serveis compartits o mancomunats de què disposi el consell comarcal.
Han de demanar a l’Oficina Jove de la comarca que habiliti sistemes per portar el seu servei, de manera periòdica i presencial, al seu municipi.
Si disposen de tècnic compartit, en cap cas no ha de tenir una dedicació inferior a la mitja jornada setmanal.
El tècnic compartit ha de dedicar un mínim de tres tardes la setmana a l’atenció directa a les persones joves, i una d’aquestes tardes, preferentment, ha de ser el dissabte.
En el cas excepcional que el tècnic compartit disposi de menys de mitja jornada de dedicació al municipi, el projecte, programa o pla de joventut del municipi ha de ser, necessàriament, intermunicipal, ideat conjuntament amb municipis del seu entorn.
Si disposa d’un tècnic polivalent que assumeix les tasques de joventut al costat de les d’altres àrees (cultura, educació, esports…), ha d’intentar que el seu contracte inclogui explícitament la dedicació a joventut i assegurar un percentatge mínim de dedicació setmanal.
Ha d’idear un sistema de contacte i relació amb els centres educatius dels municipis veïns als quals van a estudiar les persones joves del seu municipi, per assegurar que disposarà d’aquest mecanisme de relació amb ells.
Si el municipi és molt proper a un altre d’una dimensió considerable (més de 20.000 habitants), ha de buscar un acord amb aquest per tal que els serveis de joventut de la població més gran arribin també a la seva localitat.
El treball d’interlocució amb les persones joves adolescents ha de començar més aviat del que seria habitual o recomanable en un altre context: com a mínim, mentre cursen sisè d’educació primària, just abans que hagin de marxar del municipi per estudiar educació secundària
5. Els plans locals de joventut
En compliment de la Llei de Polítiques de Joventut, la Generalitat impulsa periòdicament el Pla Nacional de Joventut de Catalunya (PNJC). Fins al moment se n’han executat dos (de 2001 a 2010 i de 2011 a 2020).
A més de planificar i coordinar l’actuació de la Generalitat en matèria de joventut, el PNJC estableix pautes, criteris i objectius comuns per a totes les polítiques de joventut que s'apliquen a Catalunya.
El PNJC inclou l’anomenat Pla Territorial de Joventut (PATJ) que proposa cada quatre anys les prioritats del món local en matèria de joventut.
Sense interferir en l’autonomia local, el pla proposa els eixos bàsics de treball, aporta eines metodològiques i disposa un seguit d’ajudes i suports perquè els municipis puguin desplegar i crear, si s’escau, els seus plans locals de joventut.
La creació d’un pla local de joventut té sentit només si el municipi compta amb unes condicions de partida mínimes que li permetin aprofitar i obtenir rendiment de l’esforç realitzat. Són les següents:
-
Recursos humans. No té gaire sentit planificar una actuació de quatre anys de treball si no es compta amb una dotació mínima de recursos humans que pugui portar-la a terme directament, o bé que tingui la capacitat d’encarregar l’actuació a uns serveis externs. Si més no, cal un professional de joventut amb plaça consolidada.
-
Dotació pressupostària. No establirem una dotació econòmica mínima, però és imprescindible que el pressupost municipal compti amb partides específiques per a la política de joventut si l’objectiu és crear un pla estratègic.
-
Dinàmica juvenil. Una actuació integral adreçada a les persones joves ha de comptar amb un coixí previ, basat en la relació estable i continuada amb entitats o col·lectius juvenils.
Si una regidoria de joventut no compta amb recursos humans, partides pressupostàries i dinàmiques juvenils consolidades, no té gaire sentit que planifiqui la seva actuació a quatre anys vista. S’ha de concentrar en aconseguir aquests mínims abans d’abordar un pla estratègic.
Un pla local de joventut ha de comptar, pel cap baix, amb els continguts següents:
6. Els equipaments municipals de joventut
A l’hora de posar en funcionament un equipament, del tipus que sigui, cal tenir en compte aquests consells:
Projecte o pla d’usos. És necessari elaborar un projecte o pla d’usos de manera prèvia a la seva construcció o habilitació per definir amb claredat quins objectius, serveis i activitats han de contenir.
Professionals, sempre. La gestió d’un equipament públic ha d’estar sempre en mans de professionals i la seva presència s’ha de garantir fins i tot quan hi ha ús lliure d’espais, cessió o acords de cogestió.
Normes acordades. Cal establir normes de funcionament des del primer dia per garantir, sobretot, l’ús compartit i la convivència entre col·lectius i tipologies diverses de persones joves. Sempre que sigui possible, les normes han de sorgir del debat i el consens entre usuaris i gestors.
Espais per conviure i espais privatius. Un equipament juvenil ha de distingir amb claredat entre els espais que seran d’ús comú, en els quals cal garantir, preservar i potenciar la convivència, i els espais que es destinen a activitats concretes i que puntualment se cedeixen a col·lectius. En cada cas, les normes de funcionament han de ser diferents. S’ha d’evitar la cessió indefinida d’espais a cap entitat o col·lectiu; sempre ha de ser amb un acord temporal, revisable i amb possibilitat de canvi per donar accés a altres col·lectius.
Segmentació de públics. Cal vetllar des del primer dia per disposar d’una oferta de serveis i d’activitats adreçada a la diversitat de públics, jugant amb espais i horaris. Si no hi ha una planificació prèvia d’activitats i de l’oferta, l’espai quedarà en mans exclusives del públic adolescent. Cal equilibrar l’oferta i l’ús, i sortir a buscar explícitament aquells perfils de persones joves que no s’acosten espontàniament a l’equipament.
Tardes, vespres i caps de setmana. Els horaris preferents d’obertura dels equipaments juvenils són de tarda, vespre i dissabtes, amb activitat periòdica en horari nocturn. Cal que les condicions laborals del personal que ho gestiona contemplin aquest aspecte, ho retribueixin adequadament i tinguin previstos compensacions i complements per fer-ho possible.
Accessos independents. Cal vetllar perquè els diferents espais d’activitat i servei de l’equipament estiguin compartimentats físicament i disposin d’accessos independents per preservar la possibilitat de programar fora d’horaris convencionals, sense necessitat de condicionar una activitat o servei a l’obertura de tot l’equipament.
Cogestió d’espais i programacions. És recomanable que entitats o col·lectius puguin gestionar o cogestionar serveis o programacions parcials de l’equipament.
Xarxa d’equipaments públics. Els equipaments de joventut s’han de pensar com a peces integrades en una xarxa d’equipaments públics, de manera que participin en programacions conjuntes, serveis compartits i sistemes diversificats d’atenció. Cal contemplar, per tant, relacions de cooperació amb biblioteques, centres cívics, espais esportius, centres ocupacionals, centres culturals o d’art, museus, etc.
Espais transparents. Una de les claus de l’accessibilitat dels equipaments juvenils és que sigui fàcil de visualitzar físicament i conèixer inequívocament el contingut de servei i activitat que s’hi produeix. Cal pensar en mecanismes per mostrar i difondre públicament el que s’hi fa. És també una mesura de prevenció davant de possibles susceptibilitats veïnals.
La gran majoria de municipis, per molt petits que siguin, tenen la capacitat de dedicar algun espai específic per a les persones joves. Les dificultats no provenen tant de la disponibilitat d’espais com dels models de gestió, derivats habitualment de l’escassedat de recursos humans. Quatre consells per encertar el model.
-
Normes i compromisos. Davant de l’absència de tècnics de joventut amb dedicació suficient, tot sovint s’opta per cedir espais a col·lectius de persones joves per tal que en facin ús o els gestionin. Quan es tracta de l’únic espai públic per a les persones joves no és gaire recomanable fer-ne una cessió completa. És preferible fer acords parcials (dos dies la setmana, per exemple) per compaginar l’ús privatiu i l’ús públic. En tot cas, s’ha de fer sempre amb acords escrits, en els quals s’especifiquin les normes d’ús i els compromisos d’obligat compliment per ambdues parts.
-
Presència professional. Com a norma general, sempre hi ha d’haver un professional de joventut al càrrec de l’equipament, com a dinamitzador. Si s’acorda una cessió o cogestió a un col·lectiu, cal que el professional visiti l’espai i les activitats amb una periodicitat alta, per fer-ne el seguiment.
-
Espais diferenciats dintre dels equipaments generals. Si no es disposa d’un espai específic per a les persones joves, sempre es pot fer ús de sales integrades en altres equipaments (centre cívic, casa de cultura, etc.). Però sempre que sigui possible, s’ha d’intentar especialitzar en joventut una de les sales o espais d’aquests equipaments. La convivència d’usos és possible en el marc de l’equipament, però poc recomanable en les sales específiques.
-
Segmentar per edats. Els espais de les persones joves en municipis petits són habitualment de reduïdes dimensions. La majoria de vegades no és possible atendre al mateix temps grups d’edats diferents en l’equipament. Si no es tracta d’una activitat específicament pensada per integrar diferents edats, no és recomanable fer coincidir en l’espai infants, adolescents i persones joves adults. Cal distribuir dies i horaris per edats.
Per saber-ne més
Suport per a la elaboració de projectes d’equipaments juvenils municipals.
Xarxa Nacional d’Emancipació Juvenil (XNEJ), de la Generalitat de Catalunya.
Pla d’equipaments i serveis juvenils de Barcelona 2018-2028, PES-Joves (Ajuntament de Barcelona).
Llibre de la Diputació de Barcelona (2020): Equipaments juvenils municipals. Com fer un pla d’usos?
Llibre de la Diputació de Barcelona (2019): Un model d’equipament juvenil. Definició i requisits mínims.
Llibre de la Diputació de Barcelona (2017): Els equipaments juvenils. Reflexions, certeses i reptes.
7. La transversalitat i la interdisciplinarietat
La transversalitat és un sistema organitzatiu que permet el treball conjunt entre departaments diferents que comparteixen usuaris, finalitats o recursos. Cada departament s’aproxima a l’objecte de treball a través de lògiques tècniques diferents, que poden arribar a ser complementàries i facilitar el suport mutu, en benefici dels usuaris.
Les polítiques de joventut tenen una naturalesa transversal perquè pràcticament totes les àrees de l’administració s’adrecen a les persones joves per una raó o altra, i les necessitats i els interessos de les persones joves abasten tot el ventall de serveis públics.
Les regidories de joventut han de promoure el desenvolupament de programes transversals, buscant la cooperació de totes les àrees municipals que incideixen en la vida de les persones joves. La màxima expressió de la transversalitat és la cooperació interdepartamental, que es produeix quan dues o més àrees o serveis de l’administració posen en comú i comparteixen professionals, pressupost, recursos i capacitat de decisió i gestió per dissenyar, aplicar i avaluar conjuntament un mateix programa o actuació.
En el camp de la joventut cal treballar transversalment perquè la pròpia naturalesa del servei ho fa necessari, i perquè l’atenció integral a les persones joves implica la participació d’àrees especialitzades. Més enllà d’això, però, el treball transversal aporta un seguit de virtuts que ens ajuden a defensar-lo.
-
Estalvi. Un bon treball transversal evita la duplicitat de serveis i permet que en una única actuació s’atenguin objectius de dues o més àrees municipals.
-
Increment de recursos. Si es posen en joc els recursos de més d’una àrea, a més de produir estalvi, s’incrementa el nombre de professionals, el pressupost i els equipaments disponibles per a desenvolupar una actuació.
-
Complementarietat. Els beneficis que produeix l’actuació d’una àrea es veuen complementats pels d’una altra si treballen juntes en una mateixa actuació. Així, qualsevol actuació de joventut incorpora les virtuts de cultura, educació o serveis socials, per exemple. Totes les àrees en contacte se’n beneficien, però, sobretot, se’n beneficia l’usuari.
-
Aprenentatge tècnic/professional. El treball conjunt entre àrees diferents enriqueix el coneixement i les aptituds dels seus professionals, que afegeixen als seus coneixements els dels professionals de les altres àrees.
-
Simplificació de tràmits i gestions. Un bon sistema transversal permet accedir a diversitat de serveis i programacions amb tràmits únics, sense duplicar gestions.
-
Bona imatge pública. S’ofereix una imatge de servei públic òptima perquè facilita les gestions i el gaudi de serveis als ciutadans i es visualitza l’estalvi, l’increment de recursos i la complementarietat. Administració eficaç i eficient.
Malgrat el beneficis teòrics del treball transversal i la necessitat que s’apliqui en les polítiques de joventut, la pràctica quotidiana és molt complexa i en pocs municipis s’aconsegueix amb claredat. Les principals dificultats són les següents:
-
No hi ha models generalitzats. Pocs ajuntaments disposen d’un sistema endreçat de treball transversal per a tot el consistori que faci de marc general. Les regidories de joventut, per tant, han de promoure pel seu compte la transversalitat amb la resta d’àrees.
-
Depèn de l’interès individual dels professionals. Com que no hi ha un model general que doni pautes, l’eficàcia del treball transversal depèn gairebé en exclusiva de la voluntat tècnica de les àrees implicades, de l’interès individual dels seus tècnics i, gairebé sempre, de la relació personal que s’estableix entre professionals.
-
Perjudica les àrees més febles. La manca d’un model general i l’absència d’obligatorietat deixen les regidories amb menys recursos i amb menys pes polític, en situació de desavantatge. Les seves propostes transversals tenen moltes dificultats per prosperar.
-
Diferència de prestigi tècnic entre àrees. Els professionals de joventut tenen un pes molt reduït en el marc de les organitzacions municipals i, en la relació entre els responsables tècnics, sovint es releguen en un segon pla.
-
Absència de directrius polítiques. Totes les mancances descrites es poden compensar només si hi ha una determinació política clara per defensar les polítiques de joventut transversals, però els regidors de joventut tenen moltes dificultats per defensar les seves propostes en els equips de govern.
-
En solitari, la regidoria de joventut no pot. El conjunt de dificultats exposades fa que les regidories de joventut no tinguin prou capacitat per impulsar en solitari les polítiques transversals.
Malgrat les dificultats, no es pot renunciar a promoure el treball transversal, tant perquè l’hem d’entendre com una obligació de l’administració pública, com perquè les persones joves tenen dret a ser atesos de manera eficaç i eficient.
Joventut no ha d’impulsar el sistema transversal. Davant de l’absència d’un model de treball transversal, moltes regidories tenen la temptació d’impulsar-lo pel seu compte. Cal evitar-ho. Ni en té la competència ni en té la capacitat. És contraproduent.
Un mandat. Els responsables polítics han d’explicitar i acordar formalment l’impuls del treball transversal en matèria de joventut. El regidor de joventut hi ha d’implicar el govern municipal i, de manera òptima, l’alcaldia. Sense aquest mandat, el treball tècnic toparà sempre amb una barrera.
No tot és transversal. Cal fugir de la idea que tota la política de joventut és transversal. Hi ha determinats àmbits i actuacions que s’han de desenvolupar en exclusiva des de les regidories de joventut, i n’hi ha d’altres que requereixen necessàriament el treball transversal. Cal definir amb precisió quins programes de joventut han de ser transversals.
En origen. Per a cada programa transversal s’ha de definir explícitament quines regidories o àrees hi intervenen i han de ser-hi presents des del primer moment. Totes les àrees implicades han de participar en el disseny, el finançament, la producció, l’execució i l’avaluació. Si no es fa així, el programa no és transversal.
Igualtat. Norma essencial: en un programa transversal hi ha igualtat en la capacitat de decisió tècnica entre les diferents regidories implicades. No n’hi ha una que estigui per damunt de les altres.
Al gra. Els programes transversals han de tenir una clara capacitat executiva. Se n’ha de delimitar el timing, el nombre i la durada de les trobades organitzades o de gestió, i les persones que hi participen.
La regidoria de joventut “no té” persones joves. Cal evitar un “vici” freqüent: que altres regidories s’adrecin a la regidoria de joventut demanant que aporti persones joves a les seves activitats o serveis. Això és una perversió de la transversalitat i implica una incomprensió absoluta del que és una política de joventut. Cap actuació que no es treballi transversalment en origen i que no porti associat treball participatiu, no ha de generar crides o pressió per incorporar-hi persones joves.
Reciprocitat. Els suports mutus entre regidories o àrees municipals impliquen sempre reciprocitat. A l’hora de compartir informació, en l’ús d’equipaments, en les peticions de suport, en la demanada d’opinió, etc.
Derivacions. És habitual entre serveis tècnics municipals que es produeixin derivacions d’usuaris per tal que puguin ser atesos per una unitat amb més capacitat o major especialització. Cal establir regles bàsiques de derivació: es produeixen de mutu acord, s’estableix un sistema de seguiment de l’usuari derivat, la unitat emissora no es desentén de l’usuari un cop derivat i la unitat receptora reporta el resultat de l’atenció realitzada.
Ús compartit d’equipaments. Un model de treball transversal ha d’implicar sempre l’existència de mecanismes senzills i àgils per fer ús compartit d’equipaments dels quals són titulars una o altra àrea. Cal evitar que una regidoria o servei tècnic municipal sigui tractat com un usuari extern quan sol·licita l’ús d’un equipament.
Un dels resultats més clars i necessaris del treball transversal és la creació d’equips interdisciplinaris per desenvolupar programes concrets. Hi participen diferents regidories i, per tant, professionals de disciplines diferents. Aporten un coneixement complementari i permeten aproximar-se a la realitat des de múltiples perspectives tècniques. Aconseguir estabilitat en el seu funcionament és una de les grans fites a què pot aspirar una política de joventut.
A més, un dels avantatges del treball interdisciplinari és que permet, usant els recursos de les diferents regidories implicades, un treball efectiu damunt del territori, que s’estén a tots els districtes, barris o poblacions del municipi.
Tenint en compte la diversitat de necessitats juvenils, es proposa a continuació algunes agrupacions de regidories o àrees que podrien generar equips interdisciplinaris interessants:
Transició escola – treball xxxxxxxxxx
Joventut, Educació, Ocupació, Serveis socials
Emprenedoria xxxxxxxxxxxxxxxx
Joventut, Educació, Promoció econòmica
Atenció a la salut física i emocional
Joventut, Salut, Educació, Serveis socials
Participació i associacionisme
Joventut, Cultura, Participació ciutadana
Promoció de la creació artística
Joventut, Educació, Cultura, Promoció econòmica
Inclusió i vulnerabilitats
Joventut, Educació, Serveis socials, Igualtat, Salut, Drets
El treball interdisciplinari permet millorar, d’una banda, la detecció de persones amb necessitats específiques i, de l’altra, fer seguiments continuats d’aquests casos, posant en joc els recursos de totes les àrees implicades.
Els equips interdisciplinaris permeten visualitzar amb claredat el salt qualitatiu que es produeix en passar de la simple coordinació (compartir informació i evitar duplicitats) a la cooperació (aplicar mesures acordades i utilitzar recursos de totes les àrees implicades).
Bibliografia
ACPJ. Informe. Cens de professionals en l’àmbit de la joventut a Catalunya, 2008. Associació Catalana de Professionals de les polítiques de joventut. Girona, 2010
ARIÑO VILLAROYA, A.; LLOPIS GOIG, R. La participació cultural de la joventut catalana 2001-2015. Consell Nacional de la Cultura i les Arts. Barcelona, 2016.
BAUMAN, Z. Una nova escena del drama entre el vell i el jove. Secretaria de Joventut. Generalitat de Catalunya. Barcelona, 2008. Compte, enllaç sense resultat
CASANOVAS I BERDAGUER, J. Política de joventut. Glossari de termes. Associació Catalana de Professionals de les polítiques de joventut. Girona, 2009.
CASANOVAS, J.; COLL, J.; I MONTES, P. “Razones y tópicos de las políticas de juventud. Qué quieren ser las políticas afirmativas”. A Revista Estudios de Juventud. INJUVE
COLOMER, J. (dir.). “Informe 2. Criteris de referència en l’elaboració de polítiques culturals adreçades a la gent jove.” A La participació cultura de la gent jove a Catalunya. Consell Nacional de la Cultura i les Arts, Generalitat de Catalunya. Barcelona, 2020.
COMAS, D. Las políticas de juventud en la España democrática. Ed. INJUVE. Madrid, 2007.
—. “¿Por qué son necesarias las políticas de juventud?” A Revista de Estudios de Juventud, núm. 94. Las políticas públicas de juventud. INJUVE. Madrid, setembre de 2011.
COMISSIÓ EUROPEA. Un nou impuls per a la joventut europea. Llibre blanc de la Comissió Europea. Comissió Europea. Brussel·les, 2001.
Diputació de Barcelona. Les polítiques afirmatives de joventut: una proposta per a la nova condició juvenil. Barcelona, 1999.
ELZO, F.J. et al. Jóvenes y valores (1). Un ensayo de tipología. Edit. Centro Reina Sofía sobre Adolescencia y Juventud. FAD. Madrid, 2014
GESOP. Enquesta sobre les polítiques municipals de joventut. Secretaria de Joventut, Generalitat de Catalunya. Barcelona, juliol de 2009.
MONTES, P. (coord.). Bones pràctiques en l’àmbit de la joventut. Associació Catalana de Professionals de les polítiques de joventut. Girona, 2013.
MONTES, P. Els equipaments juvenils. Reflexions, certeses i reptes. Eines. Benestar i ciutadania. Diputació de Barcelona. Barcelona, 2017.
—. “Las políticas públicas de juventud: cambio de época”. A Revista de Estudios de Juventud, núm. 94. INJUVE. Madrid, 2011.
OBSERVATORIO VASCO DE LA JUVENTUD. Coronavirus. Dinos cómo lo llevas. Estudio sobre el confinamiento por Coronavirus. Informe final. Observatorio Vasco de la Juventud.
OFICINA DEL PLA JOVE. La nueva condición juvenil y las políticas de juventud. Actas del congreso celebrado en Barcelona en noviembre de 1998. Col·lecció Materials de joventut, núm. 13. Diputació de Barcelona. Barcelona, 1999.
GALLAND, O. Sociologie de la jeunesse. Armand Colin. París, 1997.
PATÓN, J. M. Joves adults i polítiques de joventut a Europa. Secretaria General de Joventut. Barcelona, 2005.
RUBIO, A. i VÁZQUEZ, G. (coord.). “Juventud rural y desarrollo”. A Revista de estudios de juventud, núm. 122. INJUVE. Madrid, desembre de 2018.
URQUIZU, I. “Jóvenes cibernautas y participación política”. A El diario.es [21/04/2014]
VILA, C. Un model d’equipament juvenil. Definició i requisits mínims. Eines. Benestar i ciutadania. Diputació de Barcelona. Barcelona, 2019.
WILLIS, P. Cultura viva. Una recerca sobre les activitats culturals dels joves. Diputació de Barcelona. Barcelona, 1988.