El marc normatiu i de competències locals en els àmbits de la convivència, diversitat i cicle de vida és ampli i extens. Per això, es treballa de manera específica en cada un dels apartats que l’integren i comparteixen les següents lleis i normatives:
La Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948, recull el conjunt de drets i llibertats de caràcter universal, inalienable i inherents a totes les persones. Els drets humans inclouen drets civils, drets polítics, drets culturals, drets econòmics, drets socials i drets col·lectius. Aquests drets són objecte de protecció internacional i són vinculants per a tota la legislació dels estats democràtics.
Font: TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Declaració Universal dels Drets Humans [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2017. 1 infografia interactiva.
Posteriorment a la Declaració, diversos pactes internacionals han reconegut i definit en gran mesura els drets humans, amb normes específiques segons uns eixos de desigualtat.
La Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea va ser proclamada pel Consell d’Europa a Niça el 7 de desembre de 2000. La Carta recull en un text únic el conjunt dels drets civils, polítics, econòmics i socials de la ciutadania europea i de totes les persones que viuen en el territori de la Unió. La prohibició de la discriminació (capítol III) en totes les seves formes és un principi fonamental i els estats membres han de vetllar per acomplir-lo en les seves legislacions nacionals.
La Constitució espanyola (1978) és la norma fonamental de l’Estat i en regula els drets i deures. Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpreten de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els posteriors tractats i els acords internacionals sobre drets humans ratificats per Espanya. En coherència amb això, la Constitució espanyola prohibeix, a l’article 14, qualsevol discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.
L’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aprovat en 2006, recull els drets i llibertats reconeguts per la Declaració Universal de Drets Humans, la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea i la Constitució espanyola i obliga els poders públics, a l’article 4, a promoure les condicions necessàries perquè les llibertats i la igualtat dels individus siguin reals i efectives.
Les administracions locals actuen sota un règim de competències regulat per la Llei de bases del règim local 7/1985. Les competències atribuïdes als ajuntaments en aquesta llei poden classificar-se en tres tipus:
-
Competències pròpies (específiques dels ajuntaments)
-
Competències delegades (pròpies d’altres administracions però que són delegades als ajuntaments, normalment mitjançant acords de cooperació vinculats a transferències econòmiques)
-
Competències voluntàries (activitats no obligatòries per normativa, però què els ajuntaments poden exercir sempre que no comportin una col·lisió amb les competències d’altres administracions i no posin en risc la seva sostenibilitat financera).
La Llei 57/2003, de 16 de desembre, de modernització del govern local, revisa alguns punts de la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases de règim local. En l’àmbit de la convivència apuntar a LBRL la referència en el preàmbul IV on es determina la capacitat reguladora i sancionadora dels ens locals en l’àmbit del seu territori, i tot el títol XI, art. 139, de tipificació de les infraccions i sancions aplicables pels ens locals també en matèria de convivència, complementant tot allò no regulat per lleis sectorials d’àmbit supraestatal. Així mateix, els articles 140 i 141 d’aquesta Llei classifiquen el tipus de sancions que poden imposar els governs locals i la quantia màxima de les multes.
Des de l’any 2020, Catalunya disposa de la primera llei d'igualtat de tracte i no discriminació, la Llei 19/2020, del 30 de desembre, d'igualtat de tracte i no-discriminació.. Representa un pas important en l’assumpció de responsabilitats públiques en la promoció i la garantia de la igualtat efectiva i en la lluita contra la discriminació. La Llei fixa el seu objectiu a l’inici del mateix preàmbul i situa en el focus les discriminacions en les seves múltiples expressions, en el marc d’un ambiciós compromís que s’expressa en un conjunt de responsabilitats atribuïdes tant a la Generalitat de Catalunya com als ens locals. Aquesta Llei preveu la promoció de la igualtat com a principi ordenador alhora que concreta facultats del dret a la no-discriminació i atribueix, també, potestats en l’àmbit sancionador.
A més del marc normatiu de caire més generalista recollit en els punts anteriors, són vigents a Catalunya i Espanya un seguit de lleis de caràcter sectorial que són d’especial incumbència per a les polítiques de convivència, diversitat i cicle de vida. Aquestes lleis fan operatius alguns drets específics i per a determinats col·lectius. En els capítols següents s’aborda el contingut d’algunes d’aquestes lleis més específiques; en tot cas, es relacionen tot seguit les més rellevants:
La Llei 12/2007, d’11 d’octubre, de serveis socials
Llei 14/2010, de 27 de maig, dels drets i oportunitats de la infància i adolescència
Llei 18/2007, de 28 de desembre, del dret a l’habitatge
Llei 10/2010, del 7 de maig, d’acollida de les persones immigrades i de les retornades a Catalunya
Llei 5/2012, de 6 de juliol, de mediació en afers civils i mercantils