logo

La regidoria de... polítiques de convivència, diversitat i/o cicle de vida

imatge de portada

Espai de formació de l'electe

Presentació

La regidoria de... polítiques de convivència, diversitat i/o cicle de vida

Presentació

Aquest recurs fa una aproximació conceptual, legal i operativa als àmbits de treball de les polítiques de convivència, diversitat i cicle de vida a escala local amb l’objectiu d’introduir els equips de govern, regidors i regidores, a la realitat social que aborden i el seu àmbit d’intervenció; i d’acompanyar-los en el procés de transformació i de construcció d’unes respostes, en clau de política pública, eficients i vertebradores que fomentin l’equitat social i territorial.

Les polítiques de convivència, diversitat i cicle de vida s’emmarquen dins de les polítiques d’igualtat i ciutadania, que amb vocació eminentment transversal i d'abordatge interseccional, es caracteritzen perquè responen als objectius de:

  • Garantir la igualtat dels diferents grups poblacionals, tenint en compte la igualtat d’oportunitats, de tracte i de resultats.
  • Treballar per a la no-discriminació, especialment des de la prevenció i atenció als maltractaments i violències.
  • Evitar l’exclusió social derivada d’una situació de discriminació estructural envers un determinat col·lectiu social
  • Treballar en la promoció de la convivència, així com en l’accés i la interacció en l’espai públic, els equipaments i comunitats de veïnatge de forma eminentment comunitària.
  • Promoure la ciutadania entesa com a exercici de drets per a tothom i com a aspiració compartida per totes les persones i col·lectius en risc o situació de discriminació que busquen la igualtat o l’equitat.
  • Promoure l’enfocament interseccional en les polítiques públiques.
  • Generar inclusió social a escala comunitària.

En el recurs es treballen de manera exhaustiva les matèries vinculades als àmbits del cicle de vida (específicament, les polítiques d’infància i adolescència i les polítiques d’envelliment actiu); les d’acollida i ciutadania intercultural; les d’igualtat de tracte i no-discriminació; les de convivència i les d’inclusió.

Marc conceptual i línies estratègiques

Al llarg del document l’emmarcament conceptual d’aquestes polítiques pren com a referència el document Marc conceptual i línies estratègiques de l’Àrea d’Igualtat i Sostenibilitat Social de la Diputació de Barcelona (Fantova, 2021).

La finalitat d’aquest recurs és oferir una panoràmica dels fonaments i del marc polític i normatiu en què es basen aquestes polítiques, així com de les principals línies d’actuació que desenvolupen i dels recursos que s’hi apliquen.

1. Una aproximació a les polítiques locals de convivència, diversitat i cicle de vida

La regidoria de... polítiques de convivència, diversitat i/o cicle de vida

1. Una aproximació a les polítiques locals de convivència, diversitat i cicle de vida

La polítiques locals de convivència, diversitat i cicle de vida es caracteritzen perquè:

  • Reconeixen les diferències i promouen els drets de la ciutadania, treballant per la igualtat en la diversitat. Aborden les desigualtats, ja sigui perquè pertanyen a un col·lectiu específic (definit per l’edat, l’origen, etc.), per ocupar una posició social determinada o per patir discriminacions. Aquestes polítiques treballen per reconèixer les diferències i posar-les en valor (igualtat en diversitat), treballant per tal de garantir l’equitat, la igualtat (d’oportunitats, tracte i resultats) i per fomentar espais i relacions lliures de discriminacions.
  • Operen transversalment, ja que essencialment es desenvolupen per mitjà de la influència en altres àmbits de política pública de caràcter sectorial (finalistes). Treballen a partir d’instruments específics com les regulacions normatives, plans, xarxes d’agents, accions d’investigació i sensibilització, informació, formació, assessorament, mediació, promoció d'incentius i sancions, avaluacions d’impacte, entre d’altres. Es relacionen entre si gràcies a l’enfocament interseccional que té en compte la interacció entre les diferents diversitats i entre els múltiples eixos de discriminació (per exemple: l’eix raça, origen, edat, gènere…). Identifiquen les necessitats, demandes, aspiracions i drets de diferents col·lectius de població i com s’interrelacionen entre si.
  • Incorporen l’acció comunitària, atès que comparteixen un caràcter fortament comunitari i preventiu, estrenyen aliances amb els agents que operen al territori i en clau de proximitat. Es considera que uns territoris forts i cohesionats socialment esdevenen entorns d’oportunitat i de millora de les condicions de vida.

En aquest sentit, es proposa impulsar l’acció comunitària com a eix vertebrador de les polítiques socials, amb vocació transversal, orientada a la dimensió relacional de les persones i a l’empoderament de la ciutadania en el si de la comunitat” (Fantova, 2021).

  • Treballen des de la garantia del dret a la ciutat. Les polítiques de convivència, diversitat i cicle de vida troben en la ciutat i els barris el seu entorn natural d’intervenció per mitjà dels espais de proximitat com són: els equipaments, els espais públics (carrers, places…) i les comunitats veïnals. I ho fan a partir d’estratègies d’innovació social i de manera eminentment comunitària.
  • Aposten per la cultura del diàleg i la pau. No eviten el conflicte sinó que el reconeixen com a fet inherent de la vida en comunitat i l’aborden. Incorporen eines com la mediació i se serveixen de pràctiques de caire restauratiu i socioeducatiu.

Amb aquest denominador comú, les polítiques de convivència, diversitat i cicle de vida tenen com a finalitats (Fantova, 2021):

Garantir la igualtat i l’equitat

Evitar la discriminació, el maltractament i les violències

Promoure la inclusió i evitar l’exclusió social

Reconèixer la diversitat com a eix d’identitat col·lectiva i d’apoderament

Promoure la ciutadania

Treballar per a promoure la convivència

2. Competències locals i marc normatiu compartit en convivència, diversitat i cicle de vida

La regidoria de... polítiques de convivència, diversitat i/o cicle de vida

2. Competències locals i marc normatiu compartit en convivència, diversitat i cicle de vida

El marc normatiu i de competències locals en els àmbits de la convivència, diversitat i cicle de vida és ampli i extens. Per això, es treballa de manera específica en cada un dels apartats que l’integren i comparteixen les següents lleis i normatives:


Declaració Universal dels Drets Humans

La Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948, recull el conjunt de drets i llibertats de caràcter universal, inalienable i inherents a totes les persones. Els drets humans inclouen drets civils, drets polítics, drets culturals, drets econòmics, drets socials i drets col·lectius. Aquests drets són objecte de protecció internacional i són vinculants per a tota la legislació dels estats democràtics. Font: TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Declaració Universal dels Drets Humans [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2017. 1 infografia interactiva.

Posteriorment a la Declaració, diversos pactes internacionals han reconegut i definit en gran mesura els drets humans, amb normes específiques segons uns eixos de desigualtat.

Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea

La Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea va ser proclamada pel Consell d’Europa a Niça el 7 de desembre de 2000. La Carta recull en un text únic el conjunt dels drets civils, polítics, econòmics i socials de la ciutadania europea i de totes les persones que viuen en el territori de la Unió. La prohibició de la discriminació (capítol III) en totes les seves formes és un principi fonamental i els estats membres han de vetllar per acomplir-lo en les seves legislacions nacionals.

Constitució espanyola

La Constitució espanyola (1978) és la norma fonamental de l’Estat i en regula els drets i deures. Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpreten de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els posteriors tractats i els acords internacionals sobre drets humans ratificats per Espanya. En coherència amb això, la Constitució espanyola prohibeix, a l’article 14, qualsevol discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.

Estatut d’Autonomia de Catalunya

L’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aprovat en 2006, recull els drets i llibertats reconeguts per la Declaració Universal de Drets Humans, la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea i la Constitució espanyola i obliga els poders públics, a l’article 4, a promoure les condicions necessàries perquè les llibertats i la igualtat dels individus siguin reals i efectives.

Llei de bases de règim local

Les administracions locals actuen sota un règim de competències regulat per la Llei de bases del règim local 7/1985. Les competències atribuïdes als ajuntaments en aquesta llei poden classificar-se en tres tipus:

  • Competències pròpies (específiques dels ajuntaments)
  • Competències delegades (pròpies d’altres administracions però que són delegades als ajuntaments, normalment mitjançant acords de cooperació vinculats a transferències econòmiques)
  • Competències voluntàries (activitats no obligatòries per normativa, però què els ajuntaments poden exercir sempre que no comportin una col·lisió amb les competències d’altres administracions i no posin en risc la seva sostenibilitat financera).

La Llei 57/2003, de 16 de desembre, de modernització del govern local, revisa alguns punts de la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases de règim local. En l’àmbit de la convivència apuntar a LBRL la referència en el preàmbul IV on es determina la capacitat reguladora i sancionadora dels ens locals en l’àmbit del seu territori, i tot el títol XI, art. 139, de tipificació de les infraccions i sancions aplicables pels ens locals també en matèria de convivència, complementant tot allò no regulat per lleis sectorials d’àmbit supraestatal. Així mateix, els articles 140 i 141 d’aquesta Llei classifiquen el tipus de sancions que poden imposar els governs locals i la quantia màxima de les multes.

Legislació específica sobre no-discriminació

Des de l’any 2020, Catalunya disposa de la primera llei d'igualtat de tracte i no discriminació, la Llei 19/2020, del 30 de desembre, d'igualtat de tracte i no-discriminació.. Representa un pas important en l’assumpció de responsabilitats públiques en la promoció i la garantia de la igualtat efectiva i en la lluita contra la discriminació. La Llei fixa el seu objectiu a l’inici del mateix preàmbul i situa en el focus les discriminacions en les seves múltiples expressions, en el marc d’un ambiciós compromís que s’expressa en un conjunt de responsabilitats atribuïdes tant a la Generalitat de Catalunya com als ens locals. Aquesta Llei preveu la promoció de la igualtat com a principi ordenador alhora que concreta facultats del dret a la no-discriminació i atribueix, també, potestats en l’àmbit sancionador.

Lleis sectorials

A més del marc normatiu de caire més generalista recollit en els punts anteriors, són vigents a Catalunya i Espanya un seguit de lleis de caràcter sectorial que són d’especial incumbència per a les polítiques de convivència, diversitat i cicle de vida. Aquestes lleis fan operatius alguns drets específics i per a determinats col·lectius. En els capítols següents s’aborda el contingut d’algunes d’aquestes lleis més específiques; en tot cas, es relacionen tot seguit les més rellevants:

La Llei 12/2007, d’11 d’octubre, de serveis socials

Llei 14/2010, de 27 de maig, dels drets i oportunitats de la infància i adolescència

Llei 39/2006, de 14 de desembre, de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència

Llei 18/2007, de 28 de desembre, del dret a l’habitatge

Llei 24/2015, del 29 de juliol, de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica

Llei 10/2010, del 7 de maig, d’acollida de les persones immigrades i de les retornades a Catalunya

Llei orgànica 4/2000, d’11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social

Llei 5/2012, de 6 de juliol, de mediació en afers civils i mercantils

3. Polítiques de cicle de vida

La regidoria de... polítiques de convivència, diversitat i/o cicle de vida

3. Polítiques de cicle de vida

La perspectiva del cicle de vida té en compte les necessitats i els reptes de les persones segons l’etapa vital que estan vivint. Són polítiques fonamentades en un enfocament de garantia de drets i promoció social que cerquen la igualtat i la no-discriminació de les persones a raó d’edat, s’ocupen de les transicions vitals i promouen les relacions intergeneracionals. Combinen accions adreçades específicament a les persones d’una etapa vital (com ara els infants o les persones grans), amb accions que posen el focus en les transicions vitals (per exemple l’emancipació, l’envelliment, o la pèrdua d’autonomia), i les que promouen les relacions intergeneracional en clau de reconeixement, vincle i solidaritat.

Per què són necessàries les polítiques locals de cicle de vida?

Les polítiques públiques tendeixen a dissenyar-se des d’un punt de vista centrat en l'adult: obvien la realitat, les necessitats i les característiques associades a les diferents etapes de la vida que presenten necessitats, aspiracions, reptes i també des de l’òptica dels drets.



Les polítiques de cicle de vida defensen una mirada que situï en peu d’igualtat les necessitats i condicionats de cada etapa vital: en aquest sentit, respon a diferents reptes de la nostra realitat.



Afrontar el repte demogràfic
Ens trobem davant l’envelliment poblacional: cada vegada vivim en societat longeves, amb més persones grans i menys infants i joves. Aquest repte de caràcter poblacional s’uneix al que hom anomena la crisi de les cures, i a la necessitat de cercar respostes a partir de nous models, aproximacions i serveis.
Reduir les desigualtats
La desigualat és un fenomen present i creixent a la nostra societat, i aquest fet es reflecteix especialment i amb més força a les etapes on les persones som més fràgils. Els ens locals han d’atendre situacions de vulnerabilitat econòmica i també relacionals (com ara la soledat no volguda), emocional i de salut mental, o de pèrdua d’autonomia. Així mateix, cal treballar per la igualtat d’oportunitats i lluitar contra les discriminacions derivades de l’edat.
Incorporar la mirada interseccional
Cal reconèixer i atendre les persones tenint en compte els eixos de desigualtat existents: l’edat n’és un però els infants o les persones grans són travessades també per eixos com el gènere, l’orientació sexual i afectiva, l’autonomia funcional o l’origen ètnic o cultural. Tots aquests eixos poden reforçar o capgirar situacions de discriminació o vulnerabilitat.
Reconèixer totes les persones com a subjectes de drets
Sovint la situació de fragilitat o dependència ha fet que no es reconeguin els infants, adolescents o persones grans com a subjectes de ple dret. Son persones a qui cal reconèixer i garantir el poder de decisió sobre elles mateixes i de participació en els afers públics. Es tracta de col·lectius que disposen de pocs espais reals de participació o que estan infrarepresentats, i que necessiten canals d'expressió i participació en decisions i afers públics.
Construir pobles i ciutats inclusives
Els entorns construïts de les nostres ciutats i pobles sovint no han previst les necessitats específiques de col·lectius determinats. Els carrers, places i altres espais i equipaments públics han de ser entorns on totes les persones han de poder sentir-se segures, reconegudes i confortables. Quan es parla d’espais oberts i inclusius que potenciïn el vincle entre les diferents persones, i també les relacions intergeneracionals. En aquest sentit caldria crear espais de joc, lliures de cotxes, amb bancs per descansar i serveis accessibles, entorns verds i refugis climàtics. Generar entorns inclusius per a totes les persones.


4. Polítiques de cicle de vida: infància i adolescència

La regidoria de... polítiques de convivència, diversitat i/o cicle de vida

4. Polítiques de cicle de vida: infància i adolescència

Les polítiques d’infància i adolescència juntament amb famílies son la principal garantia de la igualtat d’oportunitats. El desplegament de les polítiques locals respon a la necessitat, d’una banda, per garantir l’accés a la ciutat i a uns serveis que contribueixin al desenvolupament dels infants, adolescents i les seves famílies i per una altra, adquirir i millorar les habilitats per l'avenç en tots els àmbits de la vida i l'augment del seu benestar.*.

4.1. El perquè de les polítiques d’infància i adolescència

Parlar de drets dels infants és parlar de drets humans. Conèixer i comprendre aquest marc és clau per a promoure, protegir i complir els drets de la infància. Son els objectius d'aquestes polítiques.

La Convenció sobre els Drets de l’Infant fomenta la idea de considerar les persones menors d’edat com a subjectes de drets, i no només com objectes de protecció tal i com s’havia entès fins fa poc temps. Quest fet obliga totes les administracions, també les locals, que juntament amb la resta d’agents a que avancin en termes de corresponsabilitat per garantir i promoure els drets de tots els infants i adolescents.

Estableix un marc per a analitzar i aplicar els drets humans, i els seus principis i drets esdevenen obligacions jurídiques per als estats que s’hi vinculen: concreta els drets humans dels quals han de gaudir els infants i els adolescents en 54 articles.

Els drets s’articulen sobre quatre principis fonamentals com a base per aplicar-los i alhora comporten una nova perspectiva i actitud envers la infància:

El principi de no-discriminació
Fa referència a l’obligatorietat de respectar els drets de tots els infants, sense discriminació de cap mena, independentment de la raça, el color, el sexe, l’idioma, la religió, l’opinió política o d’altra mena, l’origen nacional, ètnic o social, la propietat, la discapacitat de l’infant o dels pares o tutors legals, naixement o de qualsevol altre estat (article 2).
El principi de l’interès superior de l’infant
Qualsevol decisió, llei o política que pugui afectar un infant ha de tenir en compte què és el millor en el seu cas, o en el cas dels infants en conjunt (article 3).
El principi del dret inherent a la vida, la supervivència i el màxim desenvolupament
Especifica que els infants tenen dret a la vida i a un ple desenvolupament. El govern ha de garantir tant com pugui el seu dret a la supervivència i al desenvolupament saludable, i establir que a tot infant se li permeti desenvolupar plenament el seu potencial (article 6).
El principi de respecte per les opinions de l’infant
Dret a expressar les opinions, i que aquestes siguin escoltades i considerades en tots els assumptes que afectin les seves vides (familiars, a l’escola, al barri, a la comunitat, etc.); així mateix es parla del dret a disposar d’informació rellevant presentada de manera comprensible per garantir la presa de decisions (article 12).



Finalment cal remarcar el caràcter estratègic de l’etapa vital entre els zero i els disset anys en dues dimensions: en primer lloc, pel desenvolupament de les persones pel que fa a les seves competències i habilitats emocionals i cognitives. En segon lloc, també pel que fa a la reproducció generacional de les situacions de vulnerabilitat; en aquest sentit els infants que han viscut en situació de risc són amb molta probabilitat infants amb una salut física i psíquica més dolenta tant en la infància i l’adolescència com en la futura vida adulta, i per tant, amb trajectòries educatives i laborals posteriors també més complicades. La inversió en infància, adolescència i en les seves famílies, és la millor estratègia per a promoure la cohesió social.

Per saber-ne més:

Els drets dels infants UNICEF

Enquesta d’hàbits relacionats amb la salut

4.2. Principals línies d’acció de les polítiques d’infància i adolescència

La Llei 14/2010 dels drets i oportunitats en la infància i l’adolescència reconeix l’infant com a subjecte de drets, oportunitats i responsabilitats, i dedica una especial atenció a les situacions de risc i desemparament. Defineix, així mateix, quatre àmbits clau d’intervenció:

  • Promoció, actuacions que obeeixen a objectius de millora social i responen a anhels o aspiracions col·lectius, particularment als d’un benestar personal i social més gran.
  • Prevenció, actuacions destinades a preservar l’infant o l’adolescent de les situacions que són perjudicials per al seu desenvolupament integral o per al seu benestar.
  • Atenció, actuacions que s’activen quan hom té la probabilitat o la certesa que el desenvolupament integral de l’infant o l’adolescent pot resultar afectat negativament per alguna situació; aleshores parlem de declaració de risc.
  • Protecció, actuacions que es porten a terme quan es produeix una situació que clarament afecta negativament el desenvolupament integral de l’infant o l’adolescent, jurídicament parlem de desemparament.

Les polítiques de prevenció i promoció de la infància i adolescència articulen diferents línies d’acció, entre les quals destaquen les que enumerem tot seguit:

Promoure l’exercici i la sensibilització dels drets de la infància

La Convenció sobre els Drets de l’Infant (CDI), adoptada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 20 de novembre del 1989, és la normativa de referència quan parlem de la infància i l’adolescència. D’aquesta i tal com estableix la Llei 14/2010, del 27 de maig, dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència, es desprèn la necessitat que els poders públics desenvolupin campanyes de difusió i sensibilització sobre els drets dels infants, però també que duguin accions encaminades a salvaguardar-los i promoure’n l’exercici. S’inclouen en aquesta línia campanyes de sensibilització generalistes adreçades a tota la població o a col·lectius concrets (com poden ser els mateixos infants, famílies o certs professionals) o sobre temes més concrets (hàbits saludables, prevenció d’abusos, etc.). Les campanyes poden tenir moltes formes i modalitats segons l’objectiu, el tema i les persones a qui adrecen. Així mateix també cal recordar la celebració del Dia Mundial de la Infància, el 20 de novembre, com un moment en què se’n pot intensificar la conscienciació.

Per saber-ne més:

La Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona publica la web Els Drets dels infants

Els continguts s’adrecen a infants i inclouen una explicació de cada dret, així com jocs per a aprendre els drets i òrgans de protecció de la infància.

Fomentar la participació infantil i adolescent com a mecanisme per a garantir l’exercici dels seus drets

L’exercici dels drets de la infància passa per la seva incorporació de ple dret en els processos de deliberació i presa de decisions públiques, i aquest aspecte té una significació molt especial en l’àmbit local. Aquesta influència s’expressa amb la constitució i acompanyament d’espais estables de partició com són els consells d’infants i els consells d’adolescents; però també amb la incorporació als espais deliberatius de la ciutat als infants i adolescents, i també a la promoció de la seva associació.

Article 27. Consells de participació territorial i nacional dels infants i adolescents 1. Les administracions locals han de crear consells de participació territorial per tal de donar als infants i als adolescents l’oportunitat d’afavorir la convivència i la integració cultural en l’àmbit veïnal i local. Article 27.1 de la Llei 14/2010 dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència.

Promoure una ciutat habitable per a la infància i l’adolescència

La millora dels entorns urbans mitjançant la promoció d’entorns segurs, la mobilitat activa, la proliferació d’espais verds, entre d’altres accions, tenen un impacte positiu en el desenvolupament dels infants i adolescents i les seves famílies. A la vegada es potencia la convivència, s'afavoreix l’establiment de relacions socials i l’enfortiment de llaços comunitaris.

Garantir un accés i participació equitativa dels infants i les seves famílies als serveis i recursos locals

El fet que els infants, els adolescents i les seves famílies puguin tenir accés i una participació estable en els serveis i activitats formatives i de lleure és fonamental per desenvolupar el capital social, cultural i educatiu d’aquests agents. Les polítiques de tarificació social i de prescripció social entre d’altres, afavoreixen que des de l’àmbit municipal es fomenti l’accés al conjunt dels infants a poder gaudir d’aquests serveis en igualtat de condicions que la resta de ciutadania.

Promoure el benestar socioemocional de la infància, l’adolescència i les seves famílies

La creació i dinamització d’espais familiars 0-3 anys, grups de suport i assessorament en la criança i desenvolupament d'habilitats parentals, i en general, tots els programes i activitats destinats a millorar el benestar socioemocional dels infants i dels adolescents, i de reforç del paper de les famílies com a garants principals del benestar i desenvolupament dels infants i adolescents.

4.3 Polítiques, normativa i organismes supramunicipals de referència en infància i adolescència

La Convenció sobre els Drets de l’Infant

La Convenció sobre els Drets de l’Infant, adoptada per l’Assemblea General de les Nacions Unides l’any 1989, representa el primer i principal tractat internacional de drets humans dels infants. És de compliment obligat per als estats signants, els quals l’incorporen i desenvolupen en el seu ordenament jurídic. La Convenció estableix els principis fonamentals que han de regir les polítiques de la infància.

Des que fou aprovada, s’han aconseguit avenços importants en la protecció dels infants i el seu accés universal a l’educació i la salut.

Xarxa Ciutats Amigues de la Infància

El Fons de les Nacionals Unides per a la Infància (UNICEF, 1946) ha creat la xarxa Ciutats amigues de la Infància. La xarxa crea i atorga un segell a les ciutats i pobles compromesos amb els drets dels infants d’acord amb la Convenció dels Drets de la Infància. Acompanya aquesta acció amb l’edició de material, guies, recursos per a impulsar les polítiques locals d’infància. Centenars de ciutats espanyoles gaudeixen actualment del segell de ciutat amiga de la infància:

Font:Ciutats amigues de la infància (UNICEF)

Garantia Infantil Europea

En l’àmbit europeu, la Unió Europea ha aprovat la Garantia Infantil, una mesura que s’inclou dins de l’Estratègia Europea de Drets de la Infància i té com a finalitat garantir l’accés de la infància als drets bàsics, així com combatre la pobresa infantil.

Clica la imatge per ampliar-la

Extracte adaptat de la infografia: Garantia Infantil europea. Unió Europea, 2021

Pla d’Acció per a la implementació de la Garantia Infantil Europea

L’Estat espanyol ha estat un dels països pilot que ha donat lloc a la proposta de Garantia Infantil Europea. D’ara endavant, els estats es comprometen a desplegar l’agenda d’accions de la proposta. En aquest sentit, el govern espanyol va aprovar el 2022 el Pla d’Acció per a la implementació de la Garantia Infantil Europea, amb tres grans eixos d’acció:

  • Lluita contra la pobresa infantil i reforç de la seva protecció social
  • Universalització dels drets bàsics (especialment educatius i de salut)
  • Equitat territorial i entorns protectors, igualitaris, inclusius i participatius

Estatut d’Autonomia de Catalunya

En l’àmbit de Catalunya, l’Estatut d’Autonomia reconeix en l’article 17 el Dret dels menors:

Els menors tenen dret a rebre l’atenció integral necessària per al desenvolupament de llur personalitat i llur benestar en el context familiar i social.

Llei 14/2010, del 27 de maig, dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència

Els drets dels menors els desenvolupa la Llei 14/2010, del 27 de maig, dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència. La Llei reconeix l’infant com a subjecte de drets, oportunitats i responsabilitats, i dedica una atenció especial a les situacions de risc i desemparament.

Llei 12/2007, d’11 d’octubre, de serveis socials

La Llei 12/2007, d’11 d’octubre, de serveis socials determina les obligacions de les administracions públiques, entre elles la local, envers els infants en situació de risc social i les garanteix per mitjà de la Cartera de Serveis Socials. En el cas dels ens locals, els serveis d’Intervenció Socioeducativa (SIS) són una de les principals eines previstes per la Cartera perquè els ens locals puguin intervenir amb la infància en risc.

4.4. Suport de la Diputació de Barcelona

L’Àrea de Sostenibilitat Social, Cicle de Vida i Comunitat, a través del Servei de Convivència, Diversitat i Cicle de Vida, ofereix suport als ens locals per a la promoció social i la prevenció dels infants (fins als onze anys) i adolescents (de 12 a 17 anys) i les seves famílies.

A partir d’aquí els suports es concreten en:

Finançament per a promoure i prevenir en l’àmbit de la infància i l’adolescència

Es un suport econòmic en concurrència, basat en la perspectiva de la salvaguarda dels drets dels infants i dels adolescents i el seu desenvolupament integral. Es pot sol·licitar al Catàleg de Serveis que anualment publica la Diputació. Es dona suport a programes i actuacions amb l'objectiu de:

  • Difondre i promoure els drets dels infants.
  • Fomentar la participació infantil i adolescent com a mecanisme per a garantir l’exercici dels seus drets.
  • Promoure una ciutat habitable per a la infància i l’adolescència: amb entorns segurs, la mobilitat activa, la promoció de l’autonomia, els espais verds, i les ciutats lliures de contaminació i residus, entre d’altres.
  • Garantir que els infants i les seves famílies puguin tenir un accés equitatiu als serveis i recursos locals .
  • Fomentar el lleure dels infants i les seves famílies amb criteris d’igualtat (o equitat) i inclusió.
  • Acompanyar la criança: projectes d’acompanyament socioemocional o psicològic, de criança positiva, de lluita contra la bretxa digital, o de cobertura de necessitats bàsiques, entre d’altres.
  • Lluitar contra qualsevol tipus de discriminació, ja sigui per diversitat cultural, d’origen, racial, gènere, afectiva, sexual o funcional.

Programa Benestar emocional per a la infància i l’adolescència

Es un suport econòmic que es presta a través d’un Fons de prestació a municipis amb més de 20.000 habitants, consells comarcals i mancomunitats constituïts com a àrea bàsica de serveis socials. Té per objectiu oferir suport econòmic als ens locals en el desplegament d’accions per a la millora de la salut emocional d’infants i joves, en les següents línies d’actuació previstes:

  • Desenvolupar programes de promoció del benestar i la salut emocional des de la proximitat, preferentment actuacions de caire comunitari, grupal i familiar, adreçades a la població infantil i adolescent i a les seves famílies.
  • Generar recursos, prestar serveis, promoure activitats d’atenció, suport i acompanyament a les necessitats emocionals i psicosocials, i també, a situacions de risc per a la salut emocional de la població de 0 a 17 anys, així com a les seves famílies.

Planificació estratègica i projectes en l'àmbit de la infància i l'adolescència

Es pot sol·licitar mitjançant el Catàleg de Serveis que anualment publica la Diputació: consisteix en l’acompanyament i suport tècnic a partir de la perspectiva de la salvaguarda dels drets dels infants i adolescents i el seu desenvolupament integral, i ofereix als ens locals eines, recursos i instruments que tenen com a missió posar la infància i l’adolescència al centre de les polítiques públiques locals. El suport tècnic es concreta en les actuacions següents:

  • Suport tècnic a la planificació estratègica, identificació de necessitats i disseny estratègic de polítiques en l'àmbit de la infància i l'adolescència. La seva finalitat és estructurar de manera global l'acció pública local, i els programes d'actuació que se'n deriven, des dels àmbits de la promoció, la prevenció i l'atenció, per tal de garantir el desenvolupament integral d'aquest col·lectiu.
  • Suport tècnic al disseny, la implementació i l'avaluació d'accions i programes específics de l'àmbit de la infància i adolescència (taules locals d'infància i adolescència, consells d'infants, mesurament de la inversió en infància, entre d'altres).

Espais de millora per a la pràctica professional

Assessorament en la implementació d’espais multifamiliars, capacitacions adreçades a professionals dels ens locals que promouen accions per a tenir cura de la infància i les seves famílies, a partir d’actuacions d’acompanyament i enfortiment d’una parentalitat responsiva des de lògiques participatives i dialògiques en les seves comunitats i barris. El suport consisteix en capacitacions dels professionals que treballen en la creació i conducció de grups familiars, amb un enfocament de drets dels infants, mirada de benestar integral i enfocament comunitari, i es concreten en dos cicles de capacitacions:

  • Conducció de grups de reflexió en criança positiva
  • Espais multifamiliars (0-3 anys)
  • Supervisió d’espais grupals amb famílies

La participació en els espais es pot sol·licitar al Catàleg de serveis que anualment publica la Diputació de Barcelona.

Accions de sensibilització en convivència i diversitat

Activitats adreçades directament a la ciutadania mitjançant els ens locals. Tenen com a finalitat promoure la reflexió, el coneixement i el debat i es porten a terme en formats de tallers, activitats lúdiques i culturals, xerrades i debats.

Aquest suport es pot sol·licitar al Catàleg de serveis que anualment publica la Diputació de Barcelona.

Suport formatiu

Totes les accions formatives previstes es planifiquen en el BAF (Banc d'accions formatives) anualment i es van programant durant l’any. En l’àmbit formatiu actualment s’ofereix la formació següent:

  • Les polítiques d’infància: perspectiva de drets

Banc d'accions formatives:

5. Polítiques de cicle de vida: persones grans i envelliment actiu

La regidoria de... polítiques de convivència, diversitat i/o cicle de vida

5. Polítiques de cicle de vida: persones grans i envelliment actiu

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix el concepte d'envelliment actiu com:

El procés d’optimització de les oportunitats de salut, participació i seguretat amb la finalitat de millorar la qualitat de vida de les persones a mesura que envelleixen (OMS, 2002).

Aquesta definició, que primàriament s’aplicava a la participació en activitats socialment productives i treball útil, pren una nova dimensió en referir-se a la participació en afers socials, culturals, econòmics, espirituals, cívics o polítics. L’OMS també planteja un ampli ventall de factors determinants de l’envelliment actiu des d’una perspectiva multidisciplinària. D’una banda, parla de la cultura i el gènere com a determinants transversals, amb capacitat per a influir sobre tots els altres determinants i distingeix sis grups de determinants: els econòmics, de salut i socials, conductuals, personals, d’entorn físic i relacionals.

5.1 El perquè de les polítiques per a les persones grans

Les polítiques adreçades a les persones grans estan estretament vinculades al repte demogràfic de l’envelliment global de la població i l’increment de la longevitat; les persones viuen cada vegada més anys i cada cop en condicions més bones.

En aquest context ens trobem amb reptes vinculats a la cohesió social, els vincles i la participació, com la soledat no volguda, la vinculació de les persones grans amb el municipi i la mateixa comunitat, la concepció entorn de l’envelliment, el repte de la solidaritat intergeneracional i els canals de participació a l’esfera pública. Així mateix, les persones grans, com el conjunt de la societat són cada vegada més diverses i reivindiquen el reconeixement, contribució i atenció des de la diferència, així com la lluita contra les discriminacions pel que fa a la diversitat cultural, d’origen, diversitat sexo-afectiva, etc., tenint en compte que cada persona té necessitats, expectatives i aspiracions diferents en relació amb les administracions. I finalment, cal parlar de la necessària transformació de l’entorn segur, que prevegi les diferents necessitats i que promogui hàbits saludables en el col·lectiu.

5.2. Principals línies d’acció de les polítiques de persones grans

Les polítiques adreçades a les persones grans han de cobrir tres pilars fonamentals per millorar la seva qualitat de vida: la salut, la participació sociocultural i la seguretat. A més, tot i la importància de concentrar esforços en la vellesa, cal fomentar el desplegament de les polítiques d’envelliment actiu al llarg de tota la vida, amb una perspectiva de cicle vital. D’aquesta manera, es pretén que, en arribar a edats més avançades, les persones puguin continuar desenvolupant les seves activitats i interessos gaudint dels efectes acumulats al llarg de la vida.

A partir del paradigma de l’envelliment actiu definit per l’OMS i els principis temàtics de la Carta dels Drets i Deures de la Gent Gran a Catalunya, l’àmbit de les persones grans s’estructura en quatre línies de treball:


Foment de la cohesió social, comunitat i participació en les persones grans

Foment de la cohesió social, comunitat i participació en les persones grans

Foment de la cohesió social, comunitat i participació, promovent els vincles generacionals i les dinàmiques de solidaritat entre les persones grans i en clau intergeneracional, apoderant-les per garantir que puguin prendre decisions sobre la pròpia vida i promovent espais on participar en la presa de les decisions públiques (planificació de les polítiques, definició de serveis i recursos de les ciutats, etc.). D’aquesta manera, es pretén evitar que l’envelliment representi una pèrdua de decisió progressiva sobre un mateix i una menor participació social i política.

Garantir els drets i la igualtat d’oportunitats de les persones grans

Garantir els drets i la igualtat d’oportunitats de les persones grans

Des d’aquesta línia d’acció, les polítiques de gent gran treballen per fer un plantejament transversal (adreçat al conjunt de les polítiques sectorials) i interseccional (que tinguin en compte la diversitat intrínseca de les persones grans, per raó de gènere, procedència, situació econòmica, de salut, grau de dependència, orientació sexual, etc.) destinat a garantir la igualtat d’oportunitats de les persones grans, lluitar contra l’edatisme i altres estigmes associats amb l’edat, atendre les situacions de vulnerabilitat i prevenir qualsevol forma de maltractament. En l’àmbit de les violències, juntament amb les polítiques de benestar social, es concreten protocols i circuits àgils de detecció, atenció i protecció de persones grans maltractades. Aquests protocols han de donar-se a conèixer a les persones grans implicades, fent-les coneixedores dels seus drets i dels serveis de protecció què disposen i aconseguir que perdin la por de denunciar. En el context tecnològic actual, la igualtat d’oportunitats implica tenir en compte, també, l’escletxa digital que afecta, sobretot, les persones grans de més edat, preveient accions per reduir-la i per facilitar que puguin accedir, en igualtat de condicions, a tràmits administratius, bancaris, de salut, etc.

Promoure el benestar i desenvolupament personal de les persones grans

Promoure el benestar i desenvolupament personal de les persones grans

Aquesta línia d’acció fa referència als aspectes de benestar físic i emocional, així com a les necessitats de cura i als interessos formatius, aspiracions i desitjos d’acord amb les visions que cada persona té sobre la vida. En aquest sentit, es treballa juntament amb les polítiques de benestar social per desenvolupar els serveis de cura (incloent places de residència, centres de dia, serveis d’atenció a domicili, habitatges dotacionals i altres serveis) i adaptar-los a la diversitat de necessitats i voluntats de les persones grans. Aquesta línia d’acció també s’ocupa d’evitar la soledat no volguda de les persones grans establint, juntament amb les polítiques de benestar social, sistemes de detecció de situacions de fragilitat, amb problemes de mobilitat i sense xarxa social i articulant equips professionals i voluntaris que facin un acostament i un acompanyament vers aquestes persones per facilitar-los l’accés a recursos i activitats. Així mateix, es desplega un gran ventall de programes d’activitat física i sociocultural, destinades a fomentar estils de vida saludable i a mantenir l’autonomia de les persones grans.

Crear un entorn urbà inclusiu vinculat al dret a la ciutat

Crear un entorn urbà inclusiu vinculat al dret a la ciutat

Les polítiques de persones grans promouen una ciutat inclusiva per a totes les persones, i especialment les persones grans, a través d’una oferta de serveis i espais urbans pensats per a donar resposta a les seves necessitats i aspiracions diverses. Alguns exemples d’actuacions concretes en aquest àmbit són:
  • Eliminar barreres arquitectòniques en l’espai urbà (ampliació de voreres, especialment) i en els edificis (ajuts per a instal·lar ascensors en els edificis, arranjaments dins la llar, etc.).
  • Condicionar els espais urbans (augmentar el nombre de bancs, ombres, lavabos públics…).
  • Millorar l’accessibilitat al transport públic amb la instauració de vehicles accessibles per a persones amb mobilitat reduïda, augmentar línies i reduir-ne el preu, a més d’incrementar les opcions de transport adaptat.
  • Reforçar la protecció contra estafes i robatoris, reforçant la vigilància i informació a les persones grans.

5.3. Polítiques, normativa i organismes supramunicipals de referència en persones grans

A escala normativa, els drets de les persones grans es veuen reflectits a l’ordenament jurídic i se’n fa referència específicament tant a la Constitució espanyola com a l’Estatut d’autonomia de Catalunya.

Els drets es desenvolupen i concreten també a partir de normatives especifiques com:

  • Llei 39/2006 de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència;
  • Llei 12/2007 de serveis socials de Catalunya;
  • Llei 18/2003 de suport a les famílies;
  • Decret 31/2014 del Consell de la Gent Gran de Catalunya
  • Llei 19/2020 d’igualtat de tracte i no-discriminació.

Aquest corpus legislatiu regula les prestacions socials a la dependència, principalment amb la Llei 12/2007, d’11 d’octubre, de serveis socialsi la Llei 39/2006, de 14 de desembre, de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència. A banda de les anteriors, disposem de punts de referència supramunicipals específics per a les polítiques locals de persones grans. De fet, les polítiques de persones grans disposen —a escala internacional, estatal i catalana— d’òrgans i programes fonamentalsque fan una tasca prolífica de publicació d’orientacions i propostes que són d’inspiració i aplicació al món local.

Principals òrgans i programes supramunicipals que orienten les polítiques de persones grans:

Resolució 46/91 sobre els drets humans de les persones d’edat

A escala internacional, l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar l’any 1991 la Resolució 46/91 sobre els drets humans de les persones d’edat. Aquesta resolució especifica els principis de l’actuació política envers les persones grans, que són:

  • Promoure la independència (autonomia i llibertat d’elecció) de les persones grans.
  • Facilitar-ne la participació social, associativa i política.
  • Potenciar les oportunitats de desenvolupament de les capacitats pròpies i la seva utilitat social.
  • Garantir les prestacions de cura, salut i protecció.
  • Lluitar contra totes les formes de maltractament, abandonament i discriminació contra la gent gran.

Posteriorment, les Nacions Unides han mobilitzat constantment l’agenda dels governs nacionals i locals, així com el sector privat i associatiu, per atendre els drets de les persones grans seguint aquests principis d’actuació.

Xarxa mundial de ciutats amigables amb les persones grans

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) és un organisme internacional de referència en les polítiques de persones grans, que ha contribuït a operativitzar-les a escala local, promovent des de 2010 laXarxa mundial de ciutats amigables amb les persones grans, de la qual formen part nombroses ciutats catalanes. Formar part de la Xarxa comporta adherir-se a la metodologia coneguda com a Protocol de Vancouver, que indica el marc conceptual i el procés participatiu que ha d’orientar la definició d’una política local de gent gran.

Àrees temàtiques de les ciutats amigables amb les persones grans segons el protocol de Vancouver:

Clica la imatge per ampliar-la

Per saber-ne més:

L’OMS posa a disposició dels pobles i ciutats un sistema de certificació (ciutats amigables amb la gent gran) que comporta una revisió transversal de les polítiques locals en clau de persones grans i les ajuda a planificar una estratègia integral d’envelliment actiu.

Tal com indica l’OMS,

Una ciutat amigable amb les persones grans promou l’envelliment actiu mitjançant l’optimització de les oportunitats de salut, participació i seguretat amb la finalitat de millorar la qualitat de vida de les persones a mesura que envelleixen.

Així, una ciutat amiga amb les persones grans:

  • Reconeix la diversitat existent entre les persones grans.
  • En promou la inclusió i contribució en tots els àmbits de la vida comunitària.
  • Respecta les seves decisions i eleccions respecte als seus estils de vida.
  • Preveu les necessitats i preferències relacionades amb l’envelliment i hi respon amb flexibilitat.

L’OMS ha declarat, també, el període 2021-2030 com la dècada de l’envelliment saludable i ha elaborat una proposta de pla d’acció en envelliment i salut que s’incardina en l’Agenda 2030 per al desenvolupament sostenible i el Pla d’Acció Internacional sobre Envelliment de les Nacions Unides.

Font: Organització Mundial de la Salut (OMS)

Instituto de Mayores y Servicios Sociales (IMSERSO)

En l’àmbit espanyol, les polítiques de persones grans estan liderades per l’Instituto de Mayores y Servicios Sociales (IMSERSO). L’any 2011, l’IMSERSO va publicar el Libro blanco del envejecimiento activo, fruit d’un ampli procés consultiu, que ha guiat les polítiques adreçades a millorar la qualitat de vida de les persones grans. Les seves orientacions inclouen accions adreçades al conjunt de la societat i al sector econòmic, per facilitar les relacions de cura i la intergeneracionalitat entre persones. L’IMSERSO lidera la xarxa espanyola de Ciudades y comunidades amigables con las personas mayores i aglutina les activitats d’intercanvi i suport a les ciutats i pobles adherits per a dissenyar, implementar i avaluar les seves polítiques de persones grans, en coherència amb el marc de principis de l’Agenda 2030 i de l’OMS.

Font: Web IMSERSO Ciudades y Comunidades Amigables con las Personas Mayores

Carta dels Drets i Deures de la Gent Gran a Catalunya

En l’àmbit de Catalunya, la Carta dels Drets i Deures de la Gent Gran a Catalunya, aprovada al 2003 per la Generalitat de Catalunya i el Consell de la Gent Gran de Catalunya, recull els cinc principis temàtics proposats per les Nacions Unides. La Carta és fruit d’un treball consultiu previ que va donar lloc a dues obres publicades pel Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya:

  • Llibre blanc de la gent gran activa. El paper actiu de la gent gran en la nova societat (2002)
  • Llibre blanc de la gent gran amb dependència. Repensar l’atenció a la gent gran amb dependència (2002)

5.4. Suport de la Diputació de Barcelona

A partir del paradigma de l’envelliment actiu definit per l’OMS, els principis temàtics de la Carta dels Drets i Deures de la Gent Gran a Catalunya i del Projecte d’Innovació Social que es va portar a terme durant el 2022, el Servei de Convivència, Diversitat i Cicle de Vida estructura l’àmbit de les persones grans en quatre línies de treball:

La cohesió social, comunitat i participació
Promoció dels vincles generacionals i les dinàmiques de solidaritat entre les persones grans i en clau intergeneracional, i apoderament per garantir que puguin prendre decisions sobre la pròpia vida i promoure espais on participar en la presa de les decisions públiques (planificació de les polítiques, definició de serveis i recursos de les ciutats, etc.).
El drets i la igualtat d’oportunitats
Garantir l’accés i defensa de drets incorporant la perspectiva interseccional, en la lluita contra l’edatisme i altres estigmes associats amb l’edat, en la identificació de la vulnerabilitat i la prevenció de qualsevol forma de maltractament i en treballar, especialment, la bretxa tecnològica.
El benestar i desenvolupament personal
referit als aspectes de benestar físic i emocional, així com a les necessitats de cura, i als interessos formatius, aspiracionals i desitjos d’acord amb les visions que cada persona té sobre la vida.
L’entorn urbà i inclusiu vinculat al dret a la ciutat
Amb la promoció inclusiva per a totes les persones, i especialment les persones grans, que doni resposta a les seves necessitats i aspiracions per mitjà de l’oferta de serveis, els entorns urbans i els espais de relació i participació.



A partir d’aquí els suports es concreten en:

Programa dinamització de persones grans

Consisteix en un suport econòmic i acompanyament tècnic a les professionals dinamitzadores de municipis menors de 5.000 habitants. El programa consta de dues línies d’acompanyament, principals:

  • Finançament (suport econòmic) per al cofinançament de professionals i l’impuls d’accions de dinamització al territori,
  • Acompanyament tècnic a les professionals a través de sessions de formació , intercanvi d’experiències i suport individual especialitzat a la pràctica per al desenvolupament de projectes propis. Es disposa d’un espai/comunitat virtual.

Acompanyament tècnic en la planificació estratègica i projectes en l’àmbit de les persones grans

Es pot sol·licitar a través del Catàleg de Serveis que anualment publica la Diputació de Barcelona i consisteix en l’acompanyament i suport tècnic en l’impuls de polítiques adreçades a les persones grans a partir del concepte d’envelliment actiu. S’ofereix suport a:

  • La planificació estratègica en l’àmbit de les persones grans(que es pot fer o no seguint el Protocol de Vancouver —metodologia específica desenvolupada en el Programa de Ciutats amigues de les persones grans de l’OMS).

Permet realitzar diagnosis, plans o avaluacions.

  • El disseny i implementació de projectes singulars: estudis específics entorn de les persones grans; d’anàlisi dels serveis i recursos; suport en la promoció de la participació sociocultural de les persones grans; accions que lluitin contra el estereotips, les discriminacions i l’edatisme, etc.

Participació en espais d’intercanvi tècnic

Es pot sol·licitar a través del Catàleg de Serveis i consisteix en la participació en un cicle de sessions de treball i en un entorn virtual, amb l’objectiu de promoure la reflexió i millora a l’entorn de conceptes, metodologies i accions per a l’impuls de polítiques en l’àmbit.

Accions de sensibilització en convivència i diversitat

Activitats adreçades directament a la ciutadania mitjançant els ens locals. Tenen com a finalitat promoure la reflexió, el coneixement i el debat i es porten a terme en formats de tallers, activitats lúdiques i culturals, xerrades i debats.

Aquest suport es pot sol·licitar al Catàleg de serveis que anualment publica la Diputació de Barcelona.

Suport formatiu

La formació s’ofereix per al conjunt d’àmbits de treball del Servei, en l’àmbit concret es disposa de la següent oferta de cursos:

  • El paradigma de l’envelliment actiu: implicacions per al món local
  • Entorns per envellir bé: claus per a promoure entorns saludables, segurs i generadors de vincle
  • La participació de les persones grans: drets, estratègies i instruments

Banc d'accions formatives:

6. Polítiques d’acollida i ciutadania intercultural

La regidoria de... polítiques de convivència, diversitat i/o cicle de vida

6. Polítiques d’acollida i ciutadania intercultural

Les migracions internacionals a l’Estat espanyol prenen força a finals dels anys 90 i principis del segle XXI. Arran d’aquest nou context, totes les administracions comencen a treballar en el desplegament d’accions d’acollida i gestió de la diversitat, especialment els governs locals, com a administració més propera a la ciutadania. Les ciutats i els pobles són l’escenari on persones de diferents procedències i condicions construeixen una vida en comú, comparteixen espais veïnals, estableixen relacions als espais públics, duen a terme intercanvis comercials, educatius i culturals en entorns de proximitat diversos i complexos. Amb els anys, en paral·lel, s’ha desplegat un marc normatiu:

  • La Llei orgànica 4/2000 sobre els drets i les llibertats de les persones estrangeres a Espanya i la seva integració social i
  • El Reial decret 557/2011 que la desenvolupa
  • La Llei 10/2010 d’acollida de les persones immigrades i de les retornades a Catalunya
  • La Llei 19/2020 d’igualtat de tracte i no-discriminació.

L’acollida de la població i la promoció d’una ciutadania intercultural continuen sent reptes cabdals per als ens locals. El Servei ofereix acompanyament a la gestió local de l’acollida i suport per a la incorporació de la perspectiva intercultural en el conjunt de polítiques, actuacions i programes per garantir la igualtat en la diversitat, lluita contra les discriminacions, el racisme i la xenofòbia.

Els ens locals tenen competències específiques en acollida, així com en la gestió del padró municipal, garantint l’accés als serveis i pas per al posterior reconeixement de la ciutadania. Així mateix els ens locals també tenen competències reconegudes en el foment de les polítiques per a garantir la cohesió social de la població i l’acollida i la integració dels estrangers immigrats, els sol·licitants d’asil, els refugiats, els apàtrides i els retornats; coordinar l’activitat de les entitats públiques i privades que tenen responsabilitats d’acollida i integració, per mitjà de mecanismes de foment de la participació o altres que es considerin adequats; participar en l’elaboració dels plans i els programes i promoure la participació dels immigrats i dels retornats.

6.1. El perquè de les polítiques locals per a l’acollida i ciutadania intercultural

Els moviments migratoris s’intensificaren en el continent europeu i l’Estat espanyol entre les darreres dècades del segle XX i els primers anys del segle XXI. L’arribada de persones d’altres regions del món, sobretot del continent africà pel que fa a Espanya i Catalunya, van comportar un repte important per a les polítiques nacionals i específicament per a les locals. La població va augmentar considerablement en un marge de temps molt curt i això va mobilitzar els ens locals per respondre a les necessitats que aquesta nova realitat demanava. Necessitats que a grans trets, tenien a veure amb dissenyar actuacions per conèixer les dinàmiques culturals i adaptar la normativa existent, per afavorir l’acollida i la inclusió, i la necessitat d’adaptar recursos i serveis.

La ciutadania, gràcies a les entitats, va treballar conjuntament per reclamar polítiques d’acollida i integradores, de reconeixement i comprensió davant una societat que es diversificava culturalment i canviava la fisonomia dels barris i municipis.

En l’actualitat la situació és substancialment diferent. Els moviments migratoris han continuat amb més o menys intensitat en funció del context econòmic i els canvis en la normativa, i s’ha eixamplat la diversitat de procedències. La població actual dels municipis catalans està constituïda per perfils culturals i socials molt diversos i, per tant, la diversitat cultural és part consubstancial de la societat. Les administracions tenen ara expertesa en la gestió d’aquesta realitat i també recursos per abordar-la. Ara bé, això no es tradueix en la desaparició de reptes i necessitats.

Les polítiques inicialment van afrontar les necessitats més immediates però quedaren pendent qüestions que encara no han estat resoltes. Qüestions que han aflorat socialment arran del dinamisme de la societat i de les successives crisis sanitàries, polítiques i econòmiques que han posat de manifest un augment de les desigualtats i, per tant, han fet visibles les discriminacions que afecten les persones en funció del lloc social que ocupen. Si es fa referència a la diversitat cultural, el repte actual és afrontar el racisme estructural i les discriminacions que afecten les persones en funció del seu origen o ètnia i les seves pràctiques culturals i religioses. Metodològicament han canviat les eines de treball i ara es demana un model d’interpretació interseccional que abordi la complexitat de les persones. Per tant, les polítiques de diversitat han de considerar l’heterogeneïtat dels grups socials, la diversitat dins la diversitat per una banda, i per l’altra ja no es poden focalitzar només en un eix de desigualtat o discriminació. Malgrat que es prioritzi la diversitat cultural, les polítiques dissenyades amb aquesta finalitat s’han de pensar tenint en compte diferents variables perquè siguin efectives.

A banda de les competències i obligacions que interpel·len els ens locals i que es tracten en els punts següents, les polítiques de gestió de la diversitat, d’igualtat de tracte i no-discriminació són l’estructura que sostenen la resta de polítiques, les quals han d’estar integrades en totes les polítiques i són el punt de partida per promoure la convivència i construir ciutat des de la justícia social i el respecte als drets humans.

Amb els anys, en paral·lel, s’ha desplegat un marc normatiu, amb la Llei orgànica 4/2000 sobre els drets i les llibertats de les persones estrangeres a Espanya i la seva integració social i el Reial decret 557/2011 que la desenvolupa; la Llei 10/2010 d’acollida de les persones immigrades i de les retornades a Catalunya i la Llei 19/2020 d’igualtat de tracte i no-discriminació.

Sota el marc normatiu actualment vigent, els ens locals tenen competències específiques delegades en acollida així com en la gestió del padró municipal, garantint l’accés als serveis i per al posterior reconeixement de la ciutadania, la igualtat de tracte i la no-discriminació.

6.2. Principals línies d’acció de les polítiques de diversitat

  • Acollida
  • Intercultural
  • Igualtat
  • Diversitat
  • Vincle
  • Participació social
  • Compromís

Acollida

La Llei 10/2010, del 7 de maig, d’acollida de les persones immigrades i de les retornades a Catalunya exigeix desplegar a escala local circuits de primera acollida estables per afavorir la inclusió de la població estrangera des de la seva arribada al territori. La Llei defineix les competències que tenen els ens locals en matèria d’acollida, així com la gestió i el finançament. A partir de la norma cal tenir en compte que els municipis de més de 20.000 habitants han de prestar el servei d’acollida; així mateix els municipis menors i els ens supramunicipals poden prestar-lo (en aquest cas per delegació o encàrrec). D’altra banda els municipis poden, segons la llei, promoure i prestar els serveis necessaris per a garantir la cohesió social de la població i l’acollida dels estrangers immigrats, els sol·licitants d’asil, els refugiats, els apàtrides i els retornats; coordinar l’activitat de les entitats públiques i privades que tenen responsabilitats d’acollida; participar en l’elaboració dels plans i els programes; i promoure la participació dels immigrats i dels retornats.

Més enllà dels mínims que els exigeix la Llei 10/2010, els ajuntaments poden idear circuits d’acollida més complets, amb serveis i recursos per tal de:

  • Acompanyar les persones nouvingudes en el seu desenvolupament personal i social.
  • Facilitar, oferir i posar a l’abast els recursos i els serveis públics per a la plena inclusió de les persones. No només d’acord amb les obligacions que es deriven de la Llei d’acollida, sinó tenint present el conjunt de les dinàmiques socials existents.
  • Orientar en tots els tràmits exigibles per regularitzar la situació administrativa de residència al país i municipi, organitzar els cursos per a l’aprenentatge de les llengües del país d’arribada i el coneixement de l’entorn i acompanyar i garantir l’exercici dels drets.

En el procés d’acollida i d’adaptació de les persones que arriben a un municipi els ens locals han de facilitar l’empadronament en tant que obligació de totes les persones d’informar de la seva residència en el terme municipal i obligació dels ajuntaments de comptabilitzar a totes les persones que hi viuen per a saber quins recursos ha de mobilitzar.

S’hauran de tenir en compte les diferents necessitats de les persones atenent al gènere i l’edat en relació amb les persones joves, sobretot; però també altres realitats que poden implicar circuits d’acollida adaptats.

Els circuits i serveis d’acollida a més, han d’adaptar-se a la constant transformació dels moviments migratoris que origina noves necessitats. Així, els llocs d’origen, el perfil demogràfic, les causes canviants de les migracions, així com també les dinàmiques de reagrupament familiar, etc. Com a exemple, en la darrera dècada, els conflictes bèl·lics d’àmbit internacional han impulsat l’arribada de persones sol·licitants de refugi i de menors sense referents adults: una situació nova que ha requerit crear dispositius específics d’acollida i col·laboració entre els ens locals i la resta d’administracions amb caràcter urgent.

Incorporació de la perspectiva intercultural

Pel que fa a la gestió de la diversitat cultural, les administracions locals han de treballar amb perspectiva intercultural i fer-ho de manera transversal.

Intercultural Cities del Consell d’Europa defineix una ciutat intercultural com aquella en la qual:

«… viuen persones de diferents nacionalitats, orígens, idiomes i religions. On les responsables polítiques i la majoria de la ciutadania valora la diversitat de manera positiva, com un recurs. La ciutat combat de forma activa la discriminació i adequa la seva governança, institucions i serveis a les necessitats d’una població diversa. La ciutat disposa d’estratègies i eines per a tractar els conflictes culturals relacionats.»

L’àmbit local és l’espai per excel·lència on fer efectiva la interculturalitat com un dels principis rectors del disseny de les polítiques. És també l’àmbit on valorar-ne resultats com a estratègia transversal, ja que tota política necessita compromís polític, lideratge i equips impulsors. L’administració local ha de reflectir i expressar la diversitat de la població i, per tant, ha de ser capdavantera i exemple per a la ciutadania .

L’any 2015, el Comitè de Ministres del Consell d’Europa va aprovar una recomanació sobre la integració intercultural, per als estats membres, s’hi fixaven els principis següents:

  • Igualtat: compromís bàsic per promoure la igualtat de drets, deures i oportunitats, en el marc d’un concepte inclusiu que implica polítiques actives contra la discriminació i, en general, per trencar les barreres que poden dificultar la mobilitat i l’ascensor social per motius relacionats amb la diversitat sociocultural.
  • Reconeixement de la diversitat: considerar la diversitat com un element estructural de la societat, visibilitzant-la i reconeixent-la és clau en l’enfocament intercultural. La diversitat és una realitat en les nostres societats, i alhora, es pot entendre com a una oportunitat, sense obviar les complexitats que genera. Alhora cal treballar per posar en valor els elements comuns i les semblances que uneixen al conjunt de la ciutadania.
  • Interacció positiva: posar l’èmfasi a la importància de facilitar el contacte, les relacions interpersonals i la interacció positiva entre persones de perfils i orígens socioculturals diversos, es contraposa a la segregació i la coexistència. La relació i el vincle s’entenen com una necessitat intrínseca de la convivència, que fomenta el coneixement i reconeixement mutu i també com el procés pel qual es redueixen els prejudicis i es permet reconèixer les similituds, generar un sentit de pertinència compartida.

La incorporació de la perspectiva intercultural es concreta en diferents possibles línies d’acció que poden portar a terme els ens local a través de diversos instruments, com poden ser:

  • Instruments de planificació: plans específics que a partir d’una diagnosi de la realitat del territori i la proposta d’un pla que contempli diferents accions dibuixi un full de ruta que permeti avançar en aquest objectiu.
  • Taules i espais de participació en què intervinguin els diferents agents presents a l’ens local, com entitats, persones concretes, àrees de l’ens local, altres institucions, etc. que participin en el disseny, impuls i seguiment de les accions des de diferents mirades i posicions.
  • Accions de sensibilització: accions a l’espai públic, a les escoles, als equipaments o campanyes, que posin en valor la diversitat existent al municipi.
  • Formació a professionals dels ens locals perquè incorporin la perspectiva intercultural en totes les tasques.
  • Accions en àmbits concrets o col·lectius específics com pot ser la incorporació de la perspectiva intercultural en la planificació i gestió dels recintes funeraris perquè totes les persones, amb independència de les seves creences en puguin fer ús.

Igualtat de tracte i no-discriminació

Treballar per la igualtat de tracte i la no-discriminació implica promoure i garantir la igualtat efectiva de totes les persones, partint de la igualtat d’oportunitats i tracte que reben en tots els espais de la ciutat; així mateix implica lluitar contra qualsevol discriminació en les seves múltiples expressions (racisme, edatisme, xenofòbia, homofòbia, aporofòbia, entre d’altres).

Per saber-ne més

Vegeu l’apartat 7. Polítiques d’igualtat de tracte i no-discriminació

Reconeixement i posada en valor de la diversitat

Per la construcció de ciutats i pobles més inclusius, justos i equitatius és imprescindible reconèixer la realitat diversa com a un element estructural, reconeixement a què cal donar visibilitat.

Des d’un vessant simbòlic i institucional, cal que s’incorpori en la narrativa històrica (tenint en compte els processos migratoris o el paper de les diferents cultures) o als noms dels carrers i places, però també als espais de participació (com els consells de barri o els consells d’infància, per ex.), entre els treballadors dels ens locals (revisant les polítiques de recursos humans), als teixits associatius i comercials (promovent l’associacionisme també entre les persones de cultures diverses), a les escoles, casals o centres cívics (amb activitats de sensibilització) i els mitjans de comunicació (per no reforçar estereotips i conductes discriminatòries).

En els serveis, programes i actuacions dels ens locals cal garantir un accés i ús inclusiu per a totes les persones. En poden ser exemples l’oferta esportiva disciplines com el criquet, la incorporació als menús escolars de la cuina tradicional d’altres cultures o països, així com l’adaptació a les diverses creences o l’adaptació dels cementiris als requeriments d’una societat diversa.

I finalment en tots els actes culturals, i especialment en les celebracions populars i religioses, cal donar espai, veu i visibilitat a les diverses expressions culturals.

Promoció del vincle

Vivim en un context clarament marcat per les desigualtat i aquest fet dificulta el vincle entre persones diverses. En aquest sentit un dels majors reptes de les ciutats i els pobles és generar interaccions reals, significatives i positives: relacions que es generin des de la igualtat i en un context de cofinança i cooperació lliures de prejudicis i discriminacions.

En aquest aspecte hi tenen un paper fonamental els entorns de proximitat, els espais públics, les comunitats veïnals i els equipaments, així com, les entitats i el teixit associatiu.

Per fomentar el vincle cal identificar les barreres que en dificulten la generació i lluitar contra els processos segregadors, tant físics com mentals o simbòlics. D’una banda calen actuacions de caràcter estructural que permetin abordar i gestionar les complexitats que es deriven de la diversitat sociocultural per mitjà de les polítiques d’urbanisme, habitatge, escolar, etc. i de l’altra cal treballar amb accions de sensibilització i estratègies anti-rumors per a lluitar contra els estereotips i els imaginaris que generen la discriminació.

Garantia i promoció de la participació social

La participació és la base d’una democràcia activa i implica sentiment de pertinença i reconeixement mutu. Hom entén participació en un sentit ampli en les activitats que s’organitzen, en el teixit associatiu, en l’organització de la comunitat de propietaris o l’associació de famílies de l’escola, en l’ús dels espais públics i dels equipaments i en els espais de representació com ara les taules o consells i en processos participatius.

Tots els espais de participació, representació i presa de decisions de l’esfera pública cal que reflecteixin la realitat de les ciutats i pobles diversos, i tothom s’hi ha de sentir cridat, escoltat i tingut en compte per igual.

Compromís amb la garantia dels drets i llibertats fonamentals

Finalment cal visualitzar i reforçar el compromís global en la defensa de drets humans i cultura de la pau, per fomentar la cohesió social, tant en l’àmbit local com en l’àmbit global, a partir de l’adhesió en xarxes nacionals i internacionals o treballant pel reconeixement de la memòria històrica i rol que hi han tingut totes les persones i tots els col·lectius.

6.3. Polítiques, normativa i organismes supramunicipals de referència de les polítiques de diversitat

Llei orgànica 4/2000, d’11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social

La Llei orgànica 4/2000, d’11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social (en la seva última versió, de setembre de 2022 en el moment de redacció d’aquest document) i el seu reglament delimiten els drets i deures de les persones estrangeres i les funcions dels ajuntaments en la seva garantia.

Llei 10/2010, del 7 de maig, d’acollida de les persones immigrades i de les retornades a Catalunya

A Catalunya, és d’especial importància la Llei 10/2010, del 7 de maig, d’acollida de les persones immigrades i de les retornades a Catalunya i el seu desplegament mitjançant el Decret 150/2014, de 18 de novembre, dels serveis d’acollida de les persones immigrades i de les retornades a Catalunya.

Aquest decret determina com han de ser els serveis de primera acollida i preveu el traspàs de recursos econòmics als ens locals (ajuntaments o consells comarcals) perquè desenvolupin les seves competències.

Addicionalment, el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat, va desplegar el Pla de ciutadania de les migracions entre 2017-2020, on tots els seus eixos d’acció es van adreçar la inclusió social.

Xarxes d’ens locals per la interculturalitat

Dins de les Nacions Unides, la UNESCO (United Nations Education, Scientific and Cultural Organization) ha impulsat la European Coalition of Cities against Racism (ECCAR), que és una xarxa de ciutats que intercanvien experiències en polítiques contra el racisme i la discriminació. Algunes ciutats com Terrassa, Barcelona o Badalona formen part d’aquesta xarxa.

El Consell d’Europa, al seu torn, impulsa el Programa Intercultural Cities, a través del qual dona suport a les ciutats en el desplegament de polítiques interculturals i promou l’intercanvi d’experiències entre elles. A Catalunya, en formen part Sabadell, Santa Coloma de Gramenet, Barcelona, Manlleu i Salt.

En l’àmbit espanyol, el projecte LEARN (Local Entities Against Racism Network – Red de Entidades Locales Contra el Racismo) ha creat una xarxa d’intercanvi i aprenentatge mutu entre entitats locals per al desenvolupament de polítiques d’inclusió social i igualtat de tracte en l’àmbit de la diversitat. Fruit d’aquest projecte és l’estudi comparat sobre les actuacions de les administracions locals en inclusió, gestió de la diversitat i lluita contra el racisme i la xenofòbia. La xarxa LEARN ha estat cofinançada per la Unió Europea i liderada per l’Observatorio Español del Racismo y la Xenofobia (OBERAXE, Secretaría de Estado de Migraciones) i ha tingut la Diputació de Barcelona entre els seus socis.

6.4. Suport de la Diputació de Barcelona

L’acollida de la població i la promoció d’una ciutadania intercultural continuen sent reptes cabdals per als ens locals. L’Àrea de Sostenibilitat Social, Cicle de Vida i Comunitat, ofereix acompanyament a la gestió local de l’acollida i suport per a la incorporació de la perspectiva intercultural en el conjunt de polítiques, actuacions i programes per a garantir la igualtat en la diversitat, la lluita contra les discriminacions, el racisme i la xenofòbia.

El suport es concreta en les línies següents:

Assessorament jurídic i laboral en matèria d’estrangeria

La Diputació de Barcelona, en col·laboració amb les entitats CITE i AMIC, posa a l’abast del territori 37 punts d’assessorament jurídic gratuït en matèria d’estrangeria que cobreixen la totalitat del territori de la demarcació.

Ès un servei d’assessorament integral adreçat a la ciutadania, centrat en tot allò relacionat amb l’estatus legal de la persona estrangera i la seva família, l’adquisició de la nacionalitat espanyola i el programa per al retorn voluntari.

Concretament, s’ofereix assessorament sobre:

  • Obtenció de permisos de residència i treball
  • Autorització per arrelament
  • Renovacions i modificacions de targetes de residència i residència i treball
  • Reagrupament familiar
  • Autorització de residència de menors a Espanya
  • Adquisició de la targeta de familiar de comunitari
  • Adquisició de la nacionalitat espanyola
  • Autoritzacions inicials i autoritzacions de llarga durada
  • Retorn voluntari
  • Informes d’arrelament, d’esforç d’integració i d’habitatge

Finançament en l’àmbit de la convivència i la diversitat

Ès un suport econòmic en concurrència que s’ofereix per mitjà del Catàleg de Serveis.

Es dona suport a programes i actuacions adreçades a:

  • Posar en valor la diversitat cultural dels veïns i veïnes dels municipis i la promoció de la igualtat de tracte i la no-discriminació.
  • Promoure accions d’afavoriment dels vincles socials i culturals que posin en valor la ciutadania intercultural, entre d’altres.
  • Acompanyar al desplegament d’accions d’acollida.
  • Promoure la convivència en espai públics, comunitats de veïnatge i equipaments municipals, tenint com a marc normatiu les ordenances de convivència i civisme.

Acompanyament tècnic en l’acollida i la ciutadania intercultural

Consisteix en suport tècnic als ens locals en la gestió de les polítiques i accions d’acollida, d’una banda, i la incorporació de la perspectiva intercultural al conjunt de polítiques, actuacions i programes, de l’altra.

Actualment s’ofereix als ens locals suport per a:

  • Diagnòstics i aproximació a la realitat social i demogràfica local.
  • Planificació estratègica en acollida i interculturalitat.
  • Projectes específics. Suport i acompanyament tècnic especialitzat als municipis en la matèria.

Accions de sensibilització en convivència i diversitat

Activitats adreçades directament a la ciutadania mitjançant els ens locals.

Tenen com a finalitat promoure la reflexió, el coneixement i el debat i es porten a terme en formats de tallers, activitats lúdiques i culturals, xerrades i debats.

Suport formatiu

La formació s’ofereix per al conjunt d’àmbits de treball del Servei. Actualment la formació es la següent:

  • Introducció al marc legislatiu i les competències dels ens locals en la gestió de la immigració
  • Els drets de les persones estrangeres: la gestió dels ens local en l’acollida i la garantia de drets
  • Els drets de les persones estrangeres: el dret a la residència i a l’accés al treball
  • La perspectiva intercultural a les polítiques locals

Banc d'accions formatives:

7. Polítiques d’igualtat de tracte i no-discriminació

La regidoria de... polítiques de convivència, diversitat i/o cicle de vida

7. Polítiques d’igualtat de tracte i no-discriminació

Treballar per a la igualtat de tracte i la no-discriminació implica promoure i garantir la igualtat efectiva de totes les persones, partint de la igualtat d’oportunitats i tracte que reben en tots els espais de la ciutat; així mateix comporta lluitar contra qualsevol discriminació en les seves múltiples expressions (racisme, edatisme, xenofòbia, homofòbia, aporofòbia, entre d’altres).

A desembre de l’any 2020 es va publicar la Llei d’igualtat de tracte i no-discriminació, un text que estableix un nou marc de regulació per a garantir el dret de totes les persones a viure amb dignitat, seguretat i autonomia, lliures d’explotació, de maltractaments i de tota mena de discriminació. Aquesta llei implica un important pas endavant en l’assumpció de responsabilitats públiques en la promoció i la garantia de la igualtat efectiva i en la lluita contra la discriminació.

La pretensió de la llei és situar en el focus les discriminacions en les seves múltiples expressions, en el marc d’un ambiciós compromís que s’expressa en un conjunt de responsabilitats atribuïdes, no només a la Generalitat de Catalunya sinó també als ens locals. I no solament en la promoció de la igualtat com a principi ordenador de la seva activitat sinó també mitjançant la concreció de facultats del dret a la no-discriminació i atribuint-los potestats en l’àmbit sancionador.

La Llei assigna a les administracions uns mandats específics:

  • Disposar d’eines i instruments per a la diagnosi, detecció i prevenció de situacions de discriminació.
  • Assumir la protecció, l’assistència i les accions necessàries per al cessament de les situacions de discriminació i per a la posterior recuperació integral de la persona que n’hagi estat víctima. En aquest marc, la Llei exigeix una atenció integral real, efectiva i multidisciplinària (art. 23.1): obertura d’oficines d’atenció, definició de protocols, treball amb serveis de mediació i mesures restauratives, etc.
  • Més enllà de potestats reactives, la Llei posa l’èmfasi en les responsabilitats públiques en el terreny de la promoció de la igualtat real, amb la implementació de mesures d’acció positiva.

Com a part integrant de la promoció, s’integren les accions de formació del personal al servei de les administracions (art. 32, entre molts d’altres), inclosos els cossos policials (art. 21.6 i 30.3a), així com la incorporació dels criteris per a la igualtat efectiva de tracte en la concessió de subvencions i en l’àmbit de la contractació pública (art. 31 i 45).

  • I finalment estableix un règim d’infraccions i sancions. Accés al text complet de la Llei 19/2020, de 30 de desembre, d’igualtat de tracte i no-discriminació

7.1. El perquè de les polítiques locals d’igualtat de tracte i no-discriminació

A partir de la Llei 19/2020 per a la igualtat de tracte i la no-discriminació* els ens locals adquireixen noves competències com la recollida d’informació robusta i sistematitzada o la formació als professionals, així com la possibilitat de crear oficines d’atenció a les persones que han sofert discriminacions. La norma orienta als ens locals i marca responsabilitats i obligacions a partir de la protecció, l’atenció i la promoció.

Les polítiques d’igualtat de tracte i no-discriminació han de vetllar per la igualtat en relació amb tots els eixos de diversitat que reconeix la normativa i les disposicions sobre drets humans que són expressió de la diversitat social. La discriminació per raó de gènere ha estat la desigualtat més àmpliament incorporada a les polítiques públiques des que la democràcia es va instaurar a l’Estat espanyol. Gaudeix de normativa específica, dispositius i recursos i és un referent per a abordar els altres eixos de discriminació, com són ara:

  • Origen territorial o nacional i xenofòbia
  • Orientació o identitat sexual, i qualsevol forma d’LGBTI-fòbia o de misogínia
  • Edat
  • Raça, origen ètnic o color de pell (antigitanisme)
  • Conviccions religioses, condició social o econòmica
  • Situació administrativa, professió o condició de privació de llibertat, i qualsevol manifestació d’aporofòbia o d’odi a les persones sense llar
  • Discapacitat física, sensorial, intel·lectual o mental o altres tipus de diversitat funcional
  • Alteracions de la salut, estat serològic o característiques genètiques

La intersecció de diferents eixos de discriminació o desigualtat determinen la realitat i la situació de les persones en cada context. Per a poder treballar aquesta complexitat s’ha de partir de la interseccionalitat com la perspectiva que ha d’orientar totes les intervencions. Interpel·la directament a la responsabilitat política que ha d’integrar aquesta mirada en el desplegament de les polítiques locals i una metodologia que ha d’impregnar el treball tècnic en totes les fases: disseny, execució i avaluació.

Implica un esforç per canviar les dinàmiques vigents i les inèrcies de treball existents i necessita accions formatives i de capacitació prèvies.

Per saber-ne més:

Sobre la interseccionalitat i com s’aplica a les polítiques locals recomanem conèixer el projecte Igualtats Connectades de l’Ajuntament de Terrassa i la Universitat de Girona. Una iniciativa pionera que planteja com aplicar l’enfocament interseccional en les polítiques públiques locals de no-discriminació

7.2. Principals línies d’acció de la igualtat de tracte i no-discriminació

La incorporació de la igualtat de tracte i la no-discriminació com a política pública s’ha de sostenir en els pilars següents:

  • Enfocament de Drets Humans
  • Acompanyament i integració amb la resta de polítiques en totes les seves fases
  • Orientació a la justícia social i amb voluntat de transformació social
  • Integració del principi d’equitat com la manera d’actuar davant les situacions de desavantatge social

Promoure el treball per a la no-discriminació i la igualtat de tracte a partir de la implicació de les diferents àrees i serveis dels ens locals comporta considerar en la planificació de polítiques, en la definició de serveis i recursos, i en l’atenció a les persones. Cal, per tant, engegar projectes de diagnosi, activar instruments de detecció, formar els professionals municipals, concretar recursos i accions, i definir i posar en marxa serveis d’atenció, denúncia i reparació per a les persones que hagin estat víctimes de discriminacions

  • La protecció
  • L’atenció
  • La promoció

Cal determinar com operen les discriminacions al municipi i per tant disposar d’eines per a la detecció i la diagnosi.

Les administracions han de conèixer quines són les discriminacions existents, qui les pateix i per quin motiu i en quin àmbit tenen lloc. Igualment important és detectar i determinar si es pot actuar de manera discriminatòria o bé contribuir a discriminar de manera indirecta a través de la pràctica: revisar programes i actuacions, processos de comunicació i atenció per veure si es reprodueixen estereotips, quins prejudicis hi són presents i qui pot quedar exclòs dels serveis i recursos públics.

Amb les dades obtingudes les administracions públiques hauran d’establir mesures específiques per a revertir les situacions de discriminació que puguin ser detectades tant en l’àmbit social com en el funcionament, organització i procediments de l’administració local.

S’ha de facilitar assistència, assessorament, acompanyament i disposar de les mesures necessàries per a la recuperació integral de la víctima.

Les administracions locals poden personar-se en els procediments penals per fets delictius motivats per odi o discriminació. La Llei 19/2020 posa al centre les persones i per tant considera la mediació amb capacitat restauradora i un règim sancionador. La Llei crea l’Organisme de Protecció i Promoció de la Igualtat de Tracte i la No-discriminació (OPPITND), que és el responsable del desplegament de la Llei i la porta d’entrada per a iniciar el tràmit de denúncies.

És competència dels ens locals promoure la sensibilització i fer divulgació dels drets i de la normativa, com també organitzar formació per al personal tècnic i professionals que treballen a l’Administració.

La Llei introdueix les accions positives com les mesures que pot implementar un ens local per contribuir a superar situacions de desigualtat.

Per saber-ne més:

Els serveis per a la no-discriminació i la igualtat de tracte són una eina possible a l’abast dels municipis per dotar-se d’una estructura destinada específicament a vetllar per aquesta qüestió.

La Diputació de Barcelona va publicar l’any 2019 la guia Serveis per a la no-discriminació i la igualtat de tracte. Guia orientativa per a la seva implementació, per facilitar als ajuntaments la posada en marxa d’aquest tipus de servei.

7.3. Polítiques, normativa i organismes supramunicipals de referència de les polítiques de diversitat

Cal destacar el següent:

Convenció Internacional sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació racial

A l’àmbit internacional, la Convenció Internacional sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació racial de 1965 és el primer tractat de referència mundial per a lluitar contra la discriminació racial, i obliga els estats signants a perseguir l’odi racial. El text de la Convenció defineix el concepte de discriminació racial i adopta un criteri ampli que engloba discriminació, distinció, restriccions o preferències, ja sigui per motiu de «raça, color, llinatge o origen nacional o ètnic». No obstant això, el tractat remarca que la convenció no afecta les normes internes dels estats en matèria de ciutadania i immigració, pel fet que no s’estableixen discriminacions en contra de certes nacionalitats.

Llei 19/2020, del 30 de desembre, d’igualtat de tracte i no-discriminació

En l’àmbit català, l’aprovació de la Llei d’igualtat de tracte i no-discriminació dibuixa el marc de competències, responsabilitats i possibilitats de les administracions públiques, i hi inclou específicament els ens locals.

La norma incorpora mesures que han de complir en setze àmbits diferents: ocupació i funció pública; negociació col·lectiva; organitzacions polítiques, sindicals, empresarials, professionals i d’interès social o econòmic; espais de participació política, cívica i social; educació; salut; serveis socials; atenció a infants, adolescents, joves, gent gran i persones amb discapacitat; habitatge; establiments i espais oberts al públic; mitjans de comunicació social i societat de la informació; cultura; esport; llibertat religiosa; administració de justícia; cossos i forces de seguretat.

Així mateix, defineix els diferents eixos de discriminació i crea diferents organismes com: l’Organisme de Protecció i Promoció de la Igualtat de Tracte i la No-discriminació, el Centre de Memòria Històrica i Documentació de la Discriminació, l’Observatori de la Discriminació i la Comissió per a la Protecció i la Promoció de la Igualtat de Tracte i la No-discriminació.

Llei 15/2022, de 12 de juliol, integral per a la igualtat de tractament i la no-discriminació

La Llei té per objecte garantir i promoure el dret la igualtat de tracte i la no-discriminació, respectar la igual dignitat de les persones desenvolupant els articles 9.2, 10 i 14 de la Constitució.

Modifica diferents lleis i crea organismes com l’Autoritat Independent per a la Igualtat de Tracte i la No-discriminació.

Tot i la importància de la norma, cal remarcar que només s’aplica als territoris on no hi hagi una normativa autonòmica en el mateix àmbit, tal com dicta l’article 14 de la Disposició Final vuitena:

«14. La presente ley tiene carácter supletorio en las comunidades autónomas con competencias propias en la materia que hayan legislado sobre la misma»

7.4. Suport de la Diputació de Barcelona

L’Àrea de Sostenibilitat, Cicle de Vida i Comunitat per mitjà del Servei de Convivència, Diversitat i Cicle de Vida, promou el treball per a la no-discriminació i la igualtat de tracte a partir de la implicació de les diferents àrees i amb l'objectiu de que formin part en la planificació de polítiques, definició de serveis i recursos també en l'atenció a les persones. Aquesta perspectiva comporta engegar projectes de diagnosi, activar instruments de detecció, formar els professionals municipals, concretar recursos i accions, i definir i posar en marxa serveis d’atenció, denúncia i reparació per a les persones que hagin estat víctimes de discriminacions.

Amb aquest objectiu els recursos que s’ofereixen en l’àmbit treballen per donar resposta a aquest encàrrec, així mateix, s’incorpora la perspectiva al conjunt de recursos promoguts pel Servei. Té com a eix transversal la garantia de la igualtat de tracte i la no-discriminació, a partir d’una mirada àmplia que preveu els diferents eixos de desigualtat amb perspectiva interseccional.

El suport en l’àmbit s’estructura a partir de les següents línies estratègiques:

Promoció de la no-discriminació
  • Coneixement de les discriminacions als pobles i ciutats (diagnòstics territorials), així com en els mateixos ens locals a partir de diagnosis (diagnòstics interns).
  • Accions de sensibilització i conscienciació a la població.
  • Formació per a professionals dels ens locals.
  • Promoció per a la igualtat d’oportunitats, treball intern als propis ens locals per fer-hi efectiu el principi d’igualtat de tracte i d’oportunitats en totes les accions (disseny de serveis, protocols, provisió, atenció, etc.), així com promoure les accions positives.
Garantia de drets i atenció
Per a les persones que han patit discriminacions, amb la creació d’oficines específiques.



El suport es concreta en les línies següents:

Finançament en l’àmbit de la convivència i la diversitat

Es un suport econòmic en concurrència. Es dona suport a programes i actuacions encaminades a:

  • Posar en valor la diversitat cultural dels veïns i veïnes dels municipis i la promoció de la igualtat de tracte i la no-discriminació.
  • Promoure accions d’afavoriment dels vincles socials i culturals que posin en valor la ciutadania intercultural, entre d’altres.
  • Acompanyar el desplegament d’accions d’acollida.
  • Promoure la convivència als espai públics, comunitats de veïns i veïnes i equipaments municipals, tenint com a marc normatiu les ordenances de convivència i civisme.

Acompanyament tècnic per a la promoció de la igualtat de tracte i no-discriminació

Suport tècnic als ens locals en el disseny, elaboració i implementació d’accions per a la promoció de la igualtat de tracte i la no-discriminació, la prevenció del racisme, la xenofòbia i altres formes d’intolerància, amb la incorporació al context municipal dels principis i obligacions de la Llei 19/2020 de 30 de desembre d’Igualtat de tracte i no-discriminació.

Actualment s’ofereix als ens locals suport per a:

  • Realitzar diagnòstics (interns —sobre programes, processos i atenció a la ciutadania— i externs —sobre la percepció de la discriminació a la ciutat).
  • Orientar sobre la creació de serveis i/o oficines per a la igualtat de tracte i la no-discriminació segons les possibilitats de l’ens local.
  • Acompanyar en la realització d’altres projectes específics en l’àmbit.

Accions de sensibilització en convivència i diversitat

En activitats adreçades directament a la ciutadania a través dels ens locals.

Tenen com a finalitat promoure la reflexió, el coneixement i el debat i es porten a terme en formats de tallers, activitats lúdiques i culturals, xerrades i debats.

Suport formatiu

La formació s’ofereix per al conjunt d’àmbits de treball del Servei. Un dels reptes principals per a promoure les polítiques d’igualtat de tracte i no-discriminació és la sensibilització i formació dels professionals de les diverses àrees dels ens locals.

Amb aquesta idea s’ofereixen des de formacions breus i generals per a tot el personal d’un ens local fins a formació més específica i/o avançada. Actualment s’ofereix la formació següent en aquest àmbit:

  • Llei 19/2020 d’igualtat de tracte i no-discriminació: responsabilitats i oportunitats dels ens locals.
  • Incorporació de la igualtat de tacte i la no-discriminació a les polítiques locals: orientacions per a càrrecs electes.
  • Incorporació de la igualtat de tacte i la no-discriminació en la planificació i gestió dels ens locals: orientacions per a professionals tècnics.
  • Incorporació de la igualtat de tacte i la no-discriminació: orientacions per a personal de primera atenció a la ciutadania.
  • Comunicar per transformar: un enfocament des de la interculturalitat i la interseccionalitat.
  • Com afrontar el racisme, la xenofòbia i els delictes d’odi des de les administracions locals.
  • Com afrontar el racisme la xenofòbia i els delictes d’odi des de les administracions locals: orientacions i estratègies per a la policia local.
  • La interseccionalitat: reflexions i apunts per a incorporar aquesta perspectiva de treball.

Banc d'accions formatives:

8. Polítiques de convivència

La regidoria de... polítiques de convivència, diversitat i/o cicle de vida

8. Polítiques de convivència

8.1. El perquè de les polítiques de promoció de la convivència

La convivència és el fet de viure compartint un mateix habitat en un espai d’encontre dinàmic. La vitalitat és una característica intrínseca de les ciutats i pobles, fet que obliga a buscar, contínuament, mecanismes que ajudin a l’entesa i a cercar acords per a fer possible la vida en comú.

Els espais públics, les comunitats de veïnat i els equipaments es conceben com els principals espais d’intercanvi i relació veïnal. Aquests entorns fan del municipi un lloc de cruïlla, trobada i encontre on persones diverses habiten, organitzen i comparteixen la vida. La vida als pobles i ciutats no sempre s’expressa de manera ordenada, harmònica i previsible, sinó que ho fa de manera desordenada, imprevisible i, de vegades, conflictiva. La interacció implica saber combinar interessos, formes de vida i necessitats pròpies de les persones i territoris. Les ciutats i pobles regulen la convivència a partir d’un conjunt de normes que a l’àmbit municipal acostumen a ser les ordenances de convivència i civisme.

Una estratègia de promoció de la convivència impulsada des dels governs locals requereix unes actuacions adreçades a construir un «nos-altres», que potenciïn el sentiment de pertinença i d’identitat col·lectiva que permeti vincular social i culturalment persones diverses entre sí i amb el conjunt de la ciutat. Està relacionada directament amb l’exercici de la ciutadania i el dret a la ciutat que s’articula a partir dels drets i els deures.

La promoció de la convivència passa, també, per saber abordar el conflicte entre persones i el xoc d’interessos d’una manera constructiva, orientada a assolir pactes i compromisos. La mediació ciutadana, les mesures alternatives i les pràctiques restauratives, entre altres, són instruments bàsics que formen part d’aquesta política de convivència.

  • Entorns d’intervenció
  • Reptes

Les polítiques de promoció de la convivència es desenvolupen en diferents entorns on es produeix la relació social i es vertebra bona part de la vida social i cultural als municipis:

    Previous Next

    Les polítiques de convivència aborden reptes de gran profunditat, tals com:

      Previous Next

      8.2. Principals línies d’acció

      Coneixement i planificació

      Les polítiques de convivència han de dotar-se d’instruments orientats al coneixement i planificació de les actuacions, entre les quals destaquem:

      • Diagnosi de convivència (espais públics, comunitats veïnals i equipaments municipals) a fi de conèixer la situació de la convivència a escala ciutat, poble i barri; una plaça o entorn; edificis i equipaments; i permetre identificar prioritats, agents a fi d’orientar accions i estratègies.
      • Planificació estratègica de les polítiques de convivència és una eina fonamental en el disseny d’estratègies amb caràcter integral. Orientades principalment a municipis grans, aquests instruments ajuden en la priorització de reptes, identificació d’agents i responsabilitats, coordinació d’accions i la seva implementació.

      Dispositius organitzatius: Taules de convivència

      Les taules per a la convivència són un dispositiu organitzatiu de caràcter transversal que té com a finalitat donar resposta des de l’Ajuntament a situacions de conflicte, malestar i desavinença veïnal al municipi de manera col·laborativa, coordinada i participativa. També treballa per alinear l’estratègia municipal en pro de la convivència, identificant projectes i definint estratègies, actuacions i respostes.

      A part de fomentar el treball en xarxa dins de l’Ajuntament, en el marc de les taules també és important implicar els agents del territori en la cerca de respostes, ja sigui entitats i col·lectius o persones a títol individual. Parteixen de la convicció que cal incorporar les diferents visions en relació amb el tema que s’està treballant, donar-hi agència i fomentar la corresponsabilitat de tots i totes en la promoció de la convivència.

      Instruments reguladors: ordenances municipals i reglaments

      Les ordenances municipals i reglaments són els mecanismes legals a partir dels quals els ajuntaments regulen la convivència als espais públics i equipaments, essencialment, per definir quins comportaments es consideren com a infraccions i quines han de ser les sancions o respostes.

      Als ajuntaments els pertoca exercir el rol d’autoritat pública en la definició, aprovació i acompliment de les ordenances de civisme reguladores dels usos dels espais i equipaments públics, que garanteixin: el respecte entre les persones usuàries, el mobiliari urbà, l’accessibilitat, la convivència i la inclusió social.

      Aquesta funció reguladora, no obstant, no s’ha d’exercir exclusivament en l’aplicació de l’ordenança, la imposició d’una sanció o la prohibició de l’exercici d’una activitat, sinó també amb la intervenció des d’una mirada alternativa a la sanció. Les ordenances i la seva aplicació han de garantir l’accés universal als espais públics d’una població altament diversa i ser conscients de les desigualtats i les discriminacions que es donen pel que fa al seu accés i usos: en aquest sentit és necessari treballar per oferir oportunitats d’accés, promoció, reconeixement i gaudi a tots els col·lectius.

      Els principals agents que hi intervenen són la policia local i els agents cívics. 1) Policia local, que potencia el contacte amb la ciutadania, entitats i agents, i estableix canals de comunicació per avançar en la cooperació i corresponsabilitat; de manera objectiva incrementa la seguretat i evita la comissió de delictes; de manera subjectiva contribueix en fer augmentar la percepció de seguretat. 2) Els agents cívics, que promouen el civisme i desenvolupen tasques preventives; vetllen perquè es compleixin les normatives de civisme, informen, fan sensibilització i conscienciació sobre els usos dels espais públics.

      Per saber-ne més:

      • Àrea d’Igualtat i Ciutadania (2007), Elements per a una actuació municipal de promoció del civisme. Barcelona: Diputació de Barcelona.
      • Àrea d’Igualtat i Ciutadania (2008), Polítiques locals de civisme: jornades 2006 i 2007. Barcelona: Diputació de Barcelona.
      • Vídeo de l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat: Civiteques

      Instruments amb enfocament educatiu/restauratiu: mesures alternatives a la sanció econòmica (MASE)

      Les mesures alternatives a la sanció econòmica són un conjunt d’accions que l’ajuntament ofereix a les persones infractores com a alternativa a la sanció econòmica prevista en una ordenança municipal de convivència i civisme.

      Aquestes alternatives es caracteritzen per tenir una funció socialitzadora: restaurativa i/o educativa en la mesura que es promou la convivència entre les persones que habiten al municip; ja que potencien una relació propera i de col·laboració entre la ciutadania, l’Administració i la xarxa d’entitats locals; corresponsabilitzen la ciutadania en el respecte als espais comuns i públics, en el vincle i compromís envers el municipi i la comunitat.

      Principis:

      Les MASE es defineixen com a actuacions voluntàries amb finalitats educatives, reparadores, restauratives i/o de reinserció social. La implementació de les mesures alternatives a la sanció econòmica s’estableix a partir de tres agents dins l’organització municipal:

      • Agent sancionador (policia local)
      • Agent instructor del procediment administratiu
      • Agent educatiu i/o restauratiu

      Per saber-ne més:

      • Veure infografia Impulsem alternatives a la sanció econòmica als nostres ajuntaments.

      • Servei de Convivència, Diversitat i Participació Ciutadana (2018). Les mesures alternatives a la sanció econòmica: guia orientativa per a la implementació. Barcelona: Diputació de Barcelona.
      • Servei de Convivència, Diversitat i Cicle de Vida (2021). Guia de pràctiques inspiradores MASE: accions educatives, restauratives i comunitàries. Barcelona: Diputació de Barcelona.
      • Vídeo explicatiu de Les mesures alternatives a la sanció econòmica. Guia orientativa per a la implementació.

      Estratègies de sensibilització

      • Millorar les relacions socioafectives entre iguals per fomentar capacitació individual de gestió de conflictes i/o situacions de malestar i les relacions entre iguals (habilitats de comunicació, acceptació de les diferències: les pròpies i les dels altres); promoure l’educació en la cultura del respecte, el diàleg i la diversitat; emprendre, restablir i restaurar les relacions amb els iguals.
      • Millorar les relacions socioafectives amb els altres pel fet que són diferents: cal treballar habilitats per a manegar-se amb la diversitat; emprendre, restablir, restaurar relacions: com viure amb els altres i oferint eines per abordar l’assetjament i bulliyng.
      • Millorar la relació social i cultural amb l’entorn: a partir del coneixement i respecte dels entorns; interactuar amb el patrimoni social i cultural del poble, la ciutat i el barri; promoure el coneixement i fer propostes sobre possibilitats socials i culturals que ofereixen els entorns de proximitat; fomentar la participació i les relacions i, també, el respecte i la cura pels entorns de proximitat; promoure identitats de proximitat i abordar els usos abusius de les TIC i xarxes socials.

      Per saber-ne més:

      Centres per a la Convivència de Santa Coloma de Gramenet

      Serveis de Mediació Ciutadana

      Servei públic gratuït d’atenció a tota la ciutadania, especialitzat en abordar el conflicte a partir del diàleg, l’escolta i el respecte mutu, amb el suport de professionals de la mediació. Aquestes figures, amb formació especialitzada en la resolució de conflictes, acompanyen les parts en conflicte perquè puguin expressar les seves inquietuds i necessitats i, alhora, puguin entendre les dels altres. D’aquesta manera, les persones participants en processos de mediació troben solucions en què totes les parts en surten beneficiades i es reforcen les bases d’una convivència harmònica com a element transformador de la societat.

      Àmbits principals d’intervenció

      • Abordatge dels conflictes de convivència en l’àmbit veïnal, familiar de caire intergeneracional, escolar, associatiu, activitats econòmiques (conflictes resultants del desenvolupament de les activitats econòmiques, no de les transaccions), entre d’altres.
      • Actuació en l’àmbit comunitari per teixir els vincles, amb un alt grau de col·laboració i coordinació amb altres serveis de l’ens local i un treball conjunt en el disseny i construcció col·lectiva.
      • La mediació com a pràctica reparadora i/o restaurativa, mitjançant la participació de professionals de la mediació en el desenvolupament de les mesures alternatives a la sanció econòmica previstes a l’ordenança municipal de convivència, en cas que n’hi hagi.
      • Activitats informatives, formatives i de sensibilització, adreçades tant a col·lectius determinats com a professionals municipals i càrrecs electes, escolars —AFA i equip docent—, comunitats de veïns, associacions, així com a la població en general.

      Tipologies de conflicte:

      Clica la imatge per ampliar-la

      Per saber-ne més:

      • Programa de mediación ciudadana
      • Guia per a la creació de serveis de mediació ciutadana Diputació de Barcelona.
      • Vídeo explicatiu sobre el servei de mediació de Diputació de Barcelona.
      • Falca de ràdio explicativa del servei de mediació de Diputació de Barcelona.

      Serveis de suport a les comunitats veïnals

      Els serveis de suport a les comunitats veïnals són serveis públics i disposen de personal especialitzat en diferents àmbits (jurídic, social, educatiu, comunitari) que desenvolupen pràctiques socials amb una doble finalitat:

      • Acompanyar a les comunitats de veïnat/propietaris en les tasques d’organització i presa de decisions envers el manteniment, conservació i gestió dels espais comuns de l’edifici d’acord amb la normativa vigent: habitabilitat, salubritat, medi ambient, eficiència energètica, etc.
      • Ajudar i implicar el veïnat en la millora de la qualitat de vida, impulsant actuacions a les seves respectives comunitats que promoguin la convivència, que faciliti l’abordatge dialogat dels conflictes i que promoguin la solidaritat, reciprocitat i les cures entre el veïnat per mitjà de la mediació, les accions comunitàries i les pràctiques restauratives.

      En el quadre següent es detallen els quatre àmbits de treball sobre les quals pivoten les accions d’aquests serveis i les tasques que realitzen els seus professionals:

      S’adrecen al conjunt de veïns i propietaris de les comunitats veïnals, en els àmbits de l’organització, la participació i la implicació de tot el veïnat en els aspectes comunitaris, la convivència, la gestió econòmica i la neteja, entre d’altres.

      Àmbits de treball i funcions:

      Clica la imatge per ampliar-la

      Per saber-ne més:

      • Guia de recursos per a la gestió i la convivència a les comunitats veïnals
      • Guia bàsica i eines per a la gestió de comunitats de veïnatge: l’administració de la propietat i la gestió del conflicte en la rehabilitació i el manteniment d’habitatges. Servei d’Ocupació de Catalunya.

      8.3. Polítiques, normativa i organismes municipals de referència de les polítiques de convivència

      En el capítol introductori Competències locals i marc normatiu compartit en convivència, diversitat i cicle de vida es complementa aquest apartat.

      S’hi explica el marc normatiu dels Drets Humans Universals, la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, la Constitució espanyola, l’Estatut d’autonomia de Catalunya i la legislació específica en l’àmbit de les no-discriminacions.

      Més concretament, pel que fa a la capacitat reguladora i punitiva dels municipis en l’àmbit de la convivència, la normativa està recollida en les lleis següents:

      Llei 57/2003, de 16 de desembre, de modernització del govern local

      La Llei 57/2003, de 16 de desembre, de modernització del govern local, revisa alguns punts de la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases de règim local. En l’àmbit que ens ocupa, de convivència, és especialment important l’article 4, que determina la capacitat reguladora i sancionadora dels ens locals en l’àmbit del seu territori, i tot el títol XI, de tipificació de les infraccions i sancions aplicables pels ens locals en matèria de convivència: complementa tot allò no regulat per les lleis sectorials d’àmbit supraestatal. Així, l’article 139 del títol XI, diu:

      «Artículo 139. Tipificación de infracciones y sanciones en determinadas materias. Para la adecuada ordenación de las relaciones de convivencia de interés local y del uso de sus servicios, equipamientos, infraestructuras, instalaciones y espacios públicos, los entes locales podrán, en defecto de normativa sectorial específica, establecer los tipos de las infracciones e imponer sanciones por el incumplimiento de deberes, prohibiciones o limitaciones contenidos en las correspondientes ordenanzas, de acuerdo con los criterios establecidos en los artículos siguientes»

      En els articles 140 i 141 de la Llei en qüestió es classifica el tipus de sancions que poden imposar els governs locals i la quantia màxima de les multes.

      Llei 4/2015, de 30 de març, de protecció de la seguretat ciutadana

      La Llei 4/2015, de 30 de març, de protecció de la seguretat ciutadana protegeix el lliure exercici dels drets fonamentals i les llibertats públiques. És una llei que delimita els procediments que han de seguir tots els cossos de seguretat i la col·laboració entre ells. Es tracta d’una llei d’àmbit supralocal i hi intervenen cossos policials supralocals, si bé s’estableix que les ordenances municipals poden introduir especificacions i graduacions en els quadres d’infraccions i sancions previstos per aquesta Llei. La policia local té assignada la competència de vetllar per l’acompliment de les ordenances de convivència i civisme municipals.

      Llei 15/2009, de mediació en l’àmbit del dret privat

      La Llei 15/2009, de mediació en l’àmbit del dret privat té com a objectiu fomentar la mediació i evitar que la manca d’informació i el desconeixement d’aquest mitjà de resolució alternatiu de conflictes inclini preferentment les parts i professionals a recórrer a la via del litigi.

      En concret, es potencia en l’àmbit dels conflictes familiars, especialment en els que afecten els menors d’edat, atenent llur interès superior, establint l’obligatorietat de la sessió prèvia sobre mediació, llevat que estigui legalment exclosa. També es preveu la possibilitat que la sessió prèvia pugui continuar amb una exploració del conflicte, si així ho acorden les parts. La llei remarca l’obligació dels professionals col·legiats d’informar els clients sobre la mediació i altres fórmules de resolució de conflictes i de procurar resoldre’ls per mitjà de la mediació o altres formes extrajudicials de resolució de conflictes.

      8.4. Suport de la Diputació de Barcelona

      Suport econòmic en l’àmbit de la convivència i la diversitat

      S’ofereix suport econòmic a les actuacions dels ens locals en els àmbits de la promoció de la convivència, la diversitat i la igualtat de tracte i la no-discriminació. Concretament a programes i actuacions encaminades a:

      • Posar en valor la diversitat cultural del veïns i veïnes dels municipis i la promoció de la igualtat de tracte i la no-discriminació.
      • Promoure accions d’afavoriment dels vincles socials i culturals que posin en valor la ciutadania intercultural, entre d’altres.
      • Acompanyar el desplegament d’accions d’acollida.
      • Promoure la convivència als espai públics, comunitats de veïns i veïnes i equipaments municipals, tenint com a marc normatiu les ordenances de convivència i civisme.

      Suport tècnic en la promoció de la convivència als espais públics, comunitats de veïnatge i equipaments municipals

      El foment de la convivència i del dret a la ciutat es concep com una nova política pública transversal, interseccional i intergeneracional que té la comunitat com a marc natural d’actuació a partir del qual es poden promoure i potenciar les relacions veïnals de cura, reciprocitat i solidaritat, així com la inclusió social.

      S'acompanya als municipis en la planificació de les seves polítiques de convivència a partir d’elements de diagnòstic, planificació, coordinació d’agents (taules de convivència) i el suport a projectes singulars.

      Es treballa a partir de tres entorns prioritaris:

      • Els espais públics (carrers, places, parcs, etc.)
      • Les comunitats veïnals
      • Els equipaments públics

      S’ofereix:

      • Suport a la diagnosi i la planificació de les polítiques de convivència. El diagnòstic participatiu, així com la planificació de les polítiques de convivència són dues eines fonamentals en el disseny d’estratègies municipals amb caràcter integral.

      Aquests instruments ajuden en la priorització, identificació d’agents i responsabilitats, així com en la coordinació d’accions i la seva implementació.

      • Suport al disseny i desplegament de dispositius organitzatius: Les taules per a la promoció de la convivència que donen resposta coordinada davant situacions de conflicte i en la cerca d’un model de convivència compartit a partir de qual es poden desplegar les accions del consistori.
      • Acompanyament a projectes singulars: com els desplegats als espais públics (actuacions en places o entorns urbans amb la voluntat de revisar-ne els usos, de millorar la convivència o l’accessibilitat) garantint el seu potencial com a entorn relació, gaudi i interacció. En l’àmbit de les comunitats veïnals s’ha acompanyat en actuacions específiques en el treball en finques d’alta complexitat, acompanyant els equips o en el desplegament dels fons next generation, entre altres, o en l’àmbit dels equipaments en el replantejament d’usos en clau de reforç del seu component inclusiu i comunitari.

      Implementació de mesures alternatives a la sanció econòmica (MASE)

      Les mesures alternatives a la sanció econòmica són un conjunt d’accions que l’ajuntament ofereix a les persones infractores com a alternativa a la sanció econòmica prevista en una ordenança municipal de convivència i civisme. Les MASE es caracteritzen per tenir una funció socialitzadora restaurativa i/o educativa, en la mesura que promou la convivència entre les persones que habiten el municipi, i potencien una relació propera i de col·laboració entre la ciutadania, l’Administració i la xarxa d’entitats locals; la corresponsabilitat de la ciutadania, el respecte als espais comuns i públics, així com el vincle i compromís envers el municipi i la comunitat.

      L’acompanyament tècnic que ofereix el SCDCV als ens locals es concreta en:

      • Suport a l’organització municipal per a la implementació de les MASE (mesures alternatives a la sanció econòmica).
      • Acompanyament en el disseny de les accions amb funció educativa i/o reparadora.

      Programa de mediació ciutadana

      Des de la creació del Programa, l’any 2006, la Diputació de Barcelona ha fet arribar la mediació a tot el territori de la província. Primer, a través dels serveis locals de mediació (SMC), i a partir de 2016, amb el Servei Itinerant (SIMC).

      Més enllà del suport econòmic anual per a la creació i consolidació dels serveis locals de mediació, el Programa ha teixit una xarxa de coordinació, generació de coneixement compartit i de millora contínua entre els ens locals de la província.

      A continuació es destaquen els diferents elements que fan del Programa de Mediació ciutadana un dels més innovadors i amb més impacte en la promoció de la cultura de la mediació i el diàleg a Catalunya i a l’Estat, entesa com a element clau de la convivència inclusiva i la cohesió social als municipis de la província de Barcelona.

      Serveis de mediació ciutadana

      Aquest programa es crea sobre la base d’un fons de prestació destinat a donar suport econòmic als ajuntaments i ens supramunicipals en la creació i consolidació de serveis de mediació ciutadana als seus territoris.

      La finalitat última és oferir l’accés gratuït i universal a la mediació ciutadana a la ciutadania de la província de Barcelona.

      L’any 2023 el fons de prestació dona suport econòmic a 46 ens locals (42 ajuntaments i 4 consells comarcals).

      Complementàriament hom acompanya els municipis en:

      • Suport en la sistematització de la informació, recull i anàlisi de dades d’activitat dels serveis mitjançant un cercle de comparació intermunicipal dels serveis de mediació ciutadana.

      Cercles de comparació intermunicipal

      Els cercles de comparació intermunicipal són una eina adreçada als ens locals que s’orienta a la millora de la gestió mitjançant l’anàlisi d’indicadors de serveis locals i l’intercanvi d’experiències entre iguals.

      Els objectius són:

      • Mesurar, comparar i avaluar resultats mitjançant uns indicadors comuns consensuats.
      • Intercanviar experiències entre ens locals a partir de l’anàlisi de dades.
      • Impulsar la millora dels serveis públics locals.

      Els productes vinculats al cercle de comparació són:

      • Quadre resum d’indicadors del propi ens local i en comparació amb la mitjana d’ens locals similars
      • Informe dels punts forts i oportunitats de millora
      • Resultats detallats dels indicadors de tots els ens locals participants
      • Portal d’Informació Econòmica i de Serveis Locals (PIELS) que té com objectiu facilitar la presa de decisions.
      • Espai de trobada i intercanvi entre iguals (tallers)
      • Informe anual de resultats
      • Jornada anual
      • Suport en la millora contínua dels serveis mitjançant espais de compartició entre els referents tècnics dels SMC i espais de supervisió de la pràctica adreçats als professionals de la mediació.
      • Formació continuada en els temes d’actualitat en mediació ciutadana tant als propis professionals de la mediació com als referents tècnics, polítics i altres perfils de l’Administració local. Hi ha eines restauratives, en comunicació no violenta (comunicació positiva), i la policia local facilita un curs introductori a la mediació i a eines d’abordatge dialogat de conflictes
      • Assessorament i acompanyament tècnic continuat als referents tècnics i professionals de la mediació dels serveis de mediació ciutadana en aspectes organitzatius i de gestió i en temes de fons de la mediació ciutadana (trasllat de coneixement) per a facilitar la implantació i la qualitat dels serveis.
      • Suport en la creació de materials de difusió de la cultura i principis de la mediació (cartells, díptics, bàners i material audiovisual).
      • Coneixement i innovació. A 2022 es crea la Càtedra mediació ciutadana sobre pràctiques socials restauratives per a la promoció de la convivència amb la Universitat Pompeu Fabra. L’objectiu d’aquesta càtedra és dur a terme activitats d’investigació per a la generació de coneixement sobre les pràctiques restauratives aplicables en l’àmbit local per treballar la convivència ciutadana i promocionar els vincles comunitaris.

      Així mateix es treballa en l’elaboració de Guies de suport a la pràctica professional que orienten a la implementació dels serveis al territori, es reflexiona entorn de la mediació com a nova política pública, s’acompanya la creació de serveis, etc.

      Servei itinerant de mediació ciutadana

      El Servei Itinerant de mediació ciutadana (SIMC) és un recurs que es posa a l’abast dels ens locals de la província de Barcelona que no disposen d’un servei de mediació propi.

      El Servei ofereix l’atenció de professionals mediadors/es que es desplacen als municipis que ho requereixen.

      El SIMC ofereix suport als ens locals a partir de quatre línies, essencialment:

      • Abordatge dels conflictes de convivència en l’àmbit veïnal, familiar de caire intergeneracional, escolar, associatiu, activitats econòmiques (conflictes resultants del desenvolupament de les activitats econòmiques, no de les transaccions), entre d’altres.
      • Actuació en l’àmbit comunitari per a teixir els vincles, amb un alt grau de col·laboració i coordinació amb altres serveis de l’ens local i un treball conjunt en el disseny i construcció col·lectiva.
      • La mediació com a pràctica reparadora i/o restaurativa, mitjançant la participació dels professionals de la mediació en el desenvolupament de les mesures alternatives a la sanció econòmica previstes a l’ordenança municipal de convivència, en cas que n’hi hagi.
      • Activitats informatives, formatives i de sensibilització, adreçades tant a col·lectius determinats com a professionals municipals i càrrecs electes, escolars (Associació de famílies, equips docents, etc.), comunitats de veïns, associacions, així com a la població en general.

      Sensibilització en convivència i diversitat

      Les accions de sensibilització s’ofereixen com una acció finalista adreçada a la ciutadania i es presta gràcies als ens locals.

      Tenen com a finalitat promoure la reflexió, el coneixement i el debat al voltant del fet de viure junts (con-viure) al municipi. Es realitzen en diferents formats: tallers, activitats lúdiques i culturals, xerrades i debats.

      Objectius principals:

      • Aprendre i reflexionar sobre el fet de viure en diversitat.
      • Conèixer, respectar i posar en valor la diversitat present al nostre entorn.
      • Promoure la cultura del diàleg, la interculturalitat, la igualtat de tracte i la no-discriminació.
      • Potenciar la interrelació i l’intercanvi entre persones que habiten i comparteixen un mateix entorn.

      Formació en l’àmbit de la convivència i el dret a la ciutat

      Aquesta estratègia és fonamental per tal de garantir una oferta formativa permanent en els àmbits de treball del Servei i es fonamenta en:

      • Transmetre coneixements.
      • Generar espais de reflexió i intercanvi de coneixements i experiències entre els participants.
      • Sensibilitzar i conscienciar els professionals dels ens locals en els diferents àmbits de treball per a provocar canvis en les actituds i maneres de treballar dins dels ens locals.
      • Garantir l’aprenentatge continu i l’actualització de coneixements.

      En alguns casos la formació es configura com a complementària als suports tècnics, ja que permet compartir un mateix marc conceptual i alinear l’estratègia.

      Específicament en aquest àmbit, actualment s’ofereix la formació següent:

      • Què són i com funcionen les taules per a la convivència
      • Gestió alternativa de conflictes per afavorir la convivència
      • Introducció a la comunicació positiva per afavorir la convivència
      • Gestió de les comunitats veïnals i promoció de la convivència
      • Espais de convivència i proximitat: Claus per a la detecció de les violències masclistes
      • Espais públics, espais de convivència: I si no parlem de problemes?

      9. Polítiques d’inclusió social

      La regidoria de... polítiques de convivència, diversitat i/o cicle de vida

      9. Polítiques d’inclusió social

      9.1. El perquè de les polítiques d’inclusió social

      Introducció

      La inclusió social fa referència a la participació plena i igualitària de qualsevol persona en la societat, sense importar la seva condició ni circumstància particular. Consisteix a garantir que les persones tinguin els mateixos drets, oportunitats i accés als recursos i serveis necessaris per a la seva plena integració.

      Els eixos bàsics de la inclusió són:

      1. Eix econòmic i de la renda: es refereix a la possibilitat de realitzar activitats bàsiques de treball i de consum en el mercat, de manera que puguin accedir a viure una vida digna i cobrir les necessitats bàsiques.
      2. Eix relacional i de vincles socials: vinculat a la participació de les persones en les xarxes socials de reciprocitat (familiars, veïnat, amistats…) i a la seva capacitat de generar comunitats que permetin tant gaudir com oferir les cures necessàries per a viure una vida digna.
      3. Eix de ciutadania: incorpora la dimensió política de l’individu i fa referència a l’accés als drets socials, que en principi són garantits per llei a qualsevol persona.

      Clica la imatge per ampliar-la Font: Plans locals d’inclusió i cohesió social. Guia metodològica revisada. Diputació de Barcelona, 2012

      L’exclusió social es caracteritza per ser un fenomen en què s’hi relacionen tres factors estructurals de caràcter:

      • Multifactorial
      • Dinàmic
      • Acumulatiu

      L’exclusió està determinada per diverses causes que poden donar-se en diferents àmbits. Al gràfic que presentem tot seguit es descriuen els principals àmbits d’exclusió, tot entenent que no poden romandre estàtics, sinó que canvien i s’adapten a les noves realitats, socials, polítiques i econòmiques, fent de l’exclusió un fenomen complex i dinàmic. Tanmateix, cal posar de relleu la condició d’interrelació d’aquests àmbits d’exclusió.

      A l’últim, cal parlar dels elements d’interseccionalitat, que afegeix encara més complexitat a l’exclusió social. Es poden definir com aquells factors de desigualtat sistemàtica que venen determinats per diferents trets de les persones com ara el gènere, l’edat, la procedència, la religió, la diversitat funcional, etc. i no s’esdevenen de manera independent sinó entrellaçada, interrelacionada.

      Perquè afecta de manera canviant persones i col·lectius al llarg del temps. No hi ha un patró fix de persones ni col·lectius exclosos ni de factors d’exclusió social. La combinació entre factors d’exclusió social de diferents àmbits, combinats amb els eixos de desigualtat o intersecció, donen lloc a perfils, trajectòries i processos d’exclusió social de les persones i col·lectius que han de ser abordats des de les polítiques d’inclusió social.

      En el sentit que els processos d’exclusió social són el resultat de l’acumulació d’un seguit de situacions de desavantatge en diversos àmbits que afecten la vida quotidiana d’una persona. Al llarg de la vida de les persones es produeixen fets (disrupcions) que, en funció de com s’hi faci front i siguin resolts, poden anar sumant i desencadenant en situacions de més vulnerabilitat i exclusió social.

      Així, doncs, una política municipal d’inclusió és la que promou i fomenta la igualtat d’oportunitats i d’accés als recursos, serveis i beneficis que ofereix el municipi a tots els seus ciutadans i ciutadanes, veïns i veïnes, independentment de la seva diversitat i circumstàncies individuals, avançant així cap a ciutats i pobles més justos i equitatius.

      Eixos de les polítiques d’inclusió

      Els principals eixos d’acció de les polítiques locals d’inclusió social tenen per objecte la debilitació dels factors determinants de l’exclusió social en cada un dels seus àmbits; els que ajuden a reconèixer i visibilitzar els diferents tipus de discriminacions; i també els que tenen a veure amb la facilitació d’espais de treball participatiu, transversal i comunitari. Concretament hom parla de:

      Transversalitat

      La inclusió social és un fenomen complex i multidimensional en el qual intervenen nombrosos factors. Per això, les polítiques locals, per a fer front a l’exclusió, requereixen un enfocament ampli i integral. En aquest sentit les polítiques locals d’inclusió social necessiten el compromís del conjunt del govern municipal per abastar tots els factors causals involucrats en els processos d’inclusió/exclusió. En el quadre següent es descriuen els principals factors d’exclusió per a cadascuna de les dimensions de la inclusió, tot entenent que aquest quadre no pot romandre tancat sinó que cal anar-lo complementant i adaptant a les noves realitats, ja que ens referim a un tema complex i dinàmic.

      Factors d'exclusió

      Així, doncs, la diversitat de factors d’exclusió social que poden estar en joc davant de situacions de vulnerabilitat, comporta necessàriament un treball cooperatiu i de col·laboració entre les diferents àrees que conformen el consistori. Per això les polítiques locals d’inclusió social no consisteixen tant en la generació de nous recursos, com en la capacitat de generar espais de coneixement, coordinació, interrelació i intercanvi entre els diferents àmbits o àrees municipals per tal d’innovar i ser més eficients en les respostes per fer front a l’exclusió social.

      Interseccionalitat

      Els factors d’exclusió esmentats resten travessats per altres eixos de discriminació i desigualtat que s’interseccionen i poden fer incrementar la gravetat de les situacions d’exclusió. Ens referim a aspectes com l’edat, el gènere, l’origen, la classe social, les capacitats, l’orientació sexual, etc.

      La interseccionalitat manté que les conceptualitzacions clàssiques d’opressió en la societat —-com el racisme, l’aporofòbia, l’homofòbia, la transfòbia, la xenofòbia i tots els perjudicis basats en la intolerància— no actuen de manera independent, sinó que aquestes formes d’exclusió estan interrelacionades i, a més, varien segons els moments i els contextos.

      La metàfora del cistell de pomes que empra Rodó-Zárate (2021) per a explicar el concepte de interseccionalitat ajuda a trencar les visions binàries dels eixos de desigualtat ric-pobre, home-dona, blanca-negra, etc.; alhora que permet entendre que les categories socials poden variar segons el context i amb el pas del temps.

      Així, no es pot entendre l’exclusió social sense posar la mirada en les situacions d’opressió i privilegi que identifiquen les persones i els col·lectius. La interseccionalitat explica com els trets identitaris s’interrelacionen i interaccionen entre ells, generant multiplicitat de formes de discriminació que afegeixen complexitat a l’anàlisi social, alhora que afavoreixen la comprensió de perquè dels processos d’exclusió-inclusió.

      Per al desenvolupament de polítiques públiques, la interseccionalitat representa un repte perquè trenca amb la pràctica habitual de les administracions públiques d’adreçar-se o respondre a necessitats de la ciutadania en general o de grups específics que comparteixen un mateix eix de desigualtat o opressió.

      Treball en xarxa

      Fonamental per al desenvolupament de polítiques locals d’inclusió social per la multiplicitat de factors i eixos de discriminació que estan implicats en els processos d’exclusió social. Tot plegat requereix la necessària col·laboració i coordinació de diferents actors i organitzacions del sector públic, del sector privat, de la societat civil o de l’acadèmia.

      El treball en xarxa permet més eficiència i eficàcia en l’atenció i erradicació de situacions i processos d’exclusió social. La coordinació entre diferents agents permet més abast d’intervenció.

      La implicació i participació de la comunitat en els processos d’inclusió social és també clau per tal de garantir que les solucions proposades siguin adequades i responguin a les veritables necessitats de la població.

      Per saber-ne més:

      • Ajuntament de Terrassa (2019). Guia per a incorporar la interseccionalitat a les polítiques locals.
      • Diputació de Barcelona (2014). Guia pràctica per al desenvolupament de xarxes d’agents per la inclusió social.

      Acció comunitària

      Les polítiques d’inclusió social vetllen per la creació i l’accés equitatiu a oportunitats en tots els factors de la inclusió social i promou l’acció comunitària com a via d’apoderament de les persones en tots aquests factors, desenvolupant la seva xarxa de relacions de cooperació.

      Segons Barbero i Cortés (2005, p. 18)

      L’acció comunitària és un tipus d’intervenció que consisteix en l’abordatge de situacions socials col·lectives mitjançant el desenvolupament de processos organitzatius que permetin generar nous subjectes socials, nous agents col·lectius i noves estructures de relació entre ells i que permetin encarar la transformació de situacions socials col·lectives.

      L’essència de l’acció comunitària es basa en treballar col·lectivament objectius comuns i cooperatius. A partir d’aquí es perfilen tres dimensions que segons Rebollo i Morales ( 2016), es concreten de la manera següent:

      • a)Construcció i enfortiment de la ciutadania, entès com un procés de responsabilització individual i col·lectiu. També podria ser entès com la creació de pertinença a un lloc; ciutat, poble, barri, així com el capital social, de vincles compartits, de confiança i de xarxes socials.
      • b)Millores de les condicions de vida, transformacions de les condicions de vida i creació de noves oportunitats per a afrontar les carències i necessitats de la població, mitjançant la construcció d’espais de convivència.
      • c)Processos d’inclusió, entesos en el sentit d’una clara intencionalitat de no deixar-ne ningú fora, de comptar amb tothom i de treballar per a tothom, incorporant en els processos de l’acció comunitària els col·lectius més vulnerables.

      Les tres dimensions de l’acció comunitària són:

      Clica la imatge per ampliar-la Font: IGOP (2016). Guia operativa d´avaluació de l´acció comunitària. Barcelona: Ajuntament de Barcelona.

      De què parlem quan ens referim a l’acció comunitària?

      A partir del que es presenta a la publicació de la Brúixola comunitària: guia per a promoure l’acció comunitària a les entitats socials, descrivim els trets principals de l’acció comunitària.

      Ideologia del canvi
      Parteix de la constatació que en la societat es produeixen situacions d’exclusió i de vulnerabilitat, fet que porta a situar la justícia social com un dels objectius que la fonamenten.
      Accions col·lectives amb objectius col·lectius
      Un dels reptes és generar processos en què cal organitzar un grup divers de persones/agents a l’entorn d’una acció, o conjunt d’accions comunes i col·lectives.
      Consecució d’un doble objectiu
      Per una banda, s’ha d’orientar a la millora de les condicions de vida de les persones en situació de risc social, i per una altra banda s’ha d’orientar a l’enfortiment de les relacions socials, de convivència veïnal i ciutadana.
      Relacions de cooperació
      Cal incidir i activar processos de cooperació i treball de col·laboració pel que fa a les relacions socials i de convivència veïnals entre les persones per a enfortir els vincles amb els entorns socioculturals compartits.
      Promoció social i cultural en els entorns de proximitat
      Els processos relacionals que s’activen són un instrument per a trencar l’aïllament individual i col·lectiu, reactivar el diàleg, augmentar la xarxa social de les persones i els grups o redensificar el teixit social.
      Les persones al centre
      Els processos comunitaris parteixen del principi de l’apoderament i l’autodeterminació de les persones i les comunitats que, prenent consciència de la situació que els afecta o preocupa, decideixen actuar per a poder decidir sobre el seu desenvolupament personal i col·lectiu.



      L’aposta per l’acció comunitària

      Tot seguit presentem cinc punts sobre els quals se sustenta l’acció comunitària:

      Promoció de la transformació social

      Les accions comunitàries s’orienten a erradicar els processos generadors de desigualtat i a millorar el benestar de les comunitats, i ho fa convidant les persones, també les que estan en situació de més vulnerabilitat, a organitzar-se, activar-se i empoderar-se per a promoure processos comunitaris orientats a una transformació social.

      Contribució al desenvolupament del territori

      L’activitat comunitària permet conèixer el territori, donar resposta a la realitat complexa de les persones i les comunitats, contribuir a generar processos col·lectius d’organització i de transformació de les estructures generadores de desigualtat i exclusió.

      Avenç en la inclusió social

      Les accions inclusives dins l’àmbit comunitari busquen enfortir els vincles socials entre els diferents agents que conviuen en el mateix territori amb l’objectiu de disminuir les desigualtats d’accés a les esferes d’inclusió social de les persones.

      Generació de comunitats cohesionades i cohesionadores

      Generar comunitats amb un teixit veïnal i associatiu organitzat, amb espais de trobada, diàleg i construcció col·lectiva és un objectiu bàsic de l’acció comunitària. Impulsar comunitats inclusives, que incorporen la diversitat i la participació activa de tothom, també de les persones menys visibilitzades, enxarxades o no organitzades.

      Promoció d’organitzacions més democràtiques, inclusives i participatives

      Facilita la generació de projectes inserits en processos comunitaris que posen la persona al centre de l’acció, i la intenta comprometre perquè participi de l’entorn sociocultural i actuï formant part dels col·lectius que integren la comunitat mateixa.

      Per saber-ne més:

      Moisés Carmona i Oscar Rebollo (2009). Guia operativa d’acció comunitària; IGOP-UAB; amb el suport de l’Àrea d’Acció Social i Ciutadania (Ajuntament de Barcelona).

      Óscar Rebollo; Ernesto Morales y Sheila González (2016). Guia operativa de l’avaluació de l’acció comunitària; IGOP-UAB; amb el suport de l’Àrea de Qualitat de Vida, Igualtat i Esports (Ajuntament de Barcelona).

      Ballester Frago, M., Lite Diví, A. i Salas Torres, M. (2020). Brúixola comunitària. Guia per promoure l’acció comunitària a les entitats socials. Barcelona: ECAS.

      9.2. Principals línies d’acció

      En aquest apartat esmentem algunes eines i instruments a l’abast dels ens locals perquè puguin desenvolupar polítiques d’inclusió social:

      La Planificació Estratègica en Inclusió

      La Planificació Estratègica en Inclusió és un instrument de planificació estratègica local que posa en el centre la dimensió relacional de les polítiques d’inclusió.

      Aquesta estratègia té una finalitat comunitària liderada per l’ens local i amb la participació dels diferents agents del territori, per tal de donar una resposta consensuada i eficient als reptes socials, presents i futurs del municipi. Així, doncs, esdevé el marc a partir del qual el govern local construeix una plataforma compartida per establir compromisos d’acció i fer front de manera conjunta i comunitària a les situacions d’exclusió i discriminació que pateixen les persones i els col·lectius en els barris, els pobles i les ciutats.

      Per a desenvolupar aquests plans és imprescindible un fort consens polític (aprovació pel Ple) sobre la posició central que ocupen les polítiques d’acció comunitària inclusiva en la construcció del benestar local. Tot plegat s’ha de traduir en recursos reals, tant nivell de tipus econòmic com tècnic, per a evitar crear falses expectatives que puguin cremar processos posteriors per la desconfiança generada.

      Observatoris socials i comunitaris

      Les polítiques d’inclusió social requereixen d’anàlisis d’aproximació a la realitat social local per tal d’articular la planificació d’accions. Diversos ens locals disposen d’observatoris socials que faciliten la recopilació de dades sobre la base d’un sistema d’indicadors quantitatius i qualitatius que permeten generar informació contrastada i fiable per tal de desenvolupar línies i estratègies d’acció.

      Xarxes d’agents per a la inclusió social

      La xarxa d’inclusió social és una plataforma compartida entre diferents agents del municipi on es poden compartir coneixements i proposar mesures de lluita contra l’exclusió social, tot establint una estratègia d’abordatge comuna que parteix d’un anàlisi conjunt de les necessitats sobre les quals es vol incidir. Els agents que han de formar part de la xarxa variaran en cada territori, però una proposta general podria ser aquesta:

      Per saber-ne més:

      Generalitat de Catalunya (2022). Els Plans locals d’acció comunitària per a la inclusió social. Guia de diagnosi.

      Generalitat de Catalunya (2021). Els Plans locals d’acció comunitària per a la inclusió social.

      Diputació de Barcelona (2012). Plans locals d’inclusió i cohesió social. Guia metodològica revisada.

      9.3. Polítiques, normativa i organismes supramunicipals de referència de les polítiques d’inclusió

      El paper central que els ens locals han tingut en els darrers anys en el desenvolupament de polítiques d’inclusió queda palès en el marc legislatiu que tot seguit s’apunta:

      Estatut d’Autonomia de Catalunya

      L’Estatut d’Autonomia, en el seu article 24, manifesta la voluntat que Catalunya sigui una societat inclusiva i cohesionada, i l’article 42 insta els poders públics a «vetllar per la plena integració social, econòmica i laboral de les persones i dels col·lectius més necessitats de protecció, especialment els que es troben en situació de pobresa i risc d’exclusió» i a «vetllar per la dignitat, la seguretat i la protecció integral de les persones, especialment de les més vulnerables, a promoure polítiques preventives i comunitàries i a garantir serveis socials de qualitat».

      A més, reforça el paper dels governs locals amb l’ampliació i, especialment, la concreció de les seves competències en matèria de benestar.

      Pel que fa al paper dels governs locals, s’estableix que la distribució de les responsabilitats administratives es regeix pels criteris de: capacitat de gestió; principi de subsidiarietat, d’acord amb el que estableix la Carta europea de l’autonomia local; principi de diferenciació, d’acord amb les característiques que presenta la realitat municipal, i principi de suficiència financera.

      També cal tenir present que la legislació desplegada més recentment per l’Administració autonòmica i la de l’Estat ha reforçat el nivell competencial i la capacitat d’actuació dels governs locals en polítiques inclusives.

      Llei 19/2020, del 30 desembre, d’igualtat de tracte i no-discriminació

      La Llei 19/2020, del 30 desembre, d’igualtat de tracte i no-discriminació estableix una regulació comuna i integral de les mesures i les garanties bàsiques per al reconeixement de la dignitat de la persona i del dret a una mirada d’igual a igual i el lliure desenvolupament de la personalitat. Aquestes mesures han de permetre assolir una protecció real contra qualsevol forma de discriminació i han de fer possible el gaudi, en condicions d’igualtat dels drets humans i les llibertats fonamentals, així mateix han de garantir la convivència i la cohesió social.

      L’article 29 de la Llei fa referència a la col·laboració entre institucions públiques, establint que l’Administració de la Generalitat i les entitats locals han de cooperar entre elles per a integrar la igualtat de tracte i la no-discriminació en l’exercici de les competències respectives.

      Tanmateix la Llei estableix processos de mediació, de manera prèvia a la incoació, davant de situacions de discriminació en una administració pública. En tot cas, el procés de mediació no exclou les mesures de reparació que regula aquesta llei.

      Llei 12/2007, d’11 d’octubre, de serveis socials de Catalunya

      Estableix que «els serveis socials tenen com a finalitat assegurar el dret de les persones a viure dignament durant totes les etapes de la seva vida mitjançant la cobertura de les seves necessitats personals bàsiques i de les necessitats socials, en el marc de la justícia i del benestar de les persones».

      Entre els objectius de les polítiques de serveis socials cal destacar:

      • Prevenir, atendre i promoure la inserció social en les situacions de marginació i exclusió social.
      • Afavorir la convivència social.
      • Afavorir la igualtat efectiva de les persones, eliminant discriminacions per qualsevol condició o circumstància personal.
      • Promoure la cohesió social i la resolució comunitària de les necessitats socials, mitjançant polítiques preventives i comunitàries a tot el territori.
      • Promoure la participació, l’associacionisme, l’ajut mutu, l’acció voluntària i altres formes d’implicació solidària en els afers de la comunitat.
      • Promoure la tolerància, el respecte i la responsabilitat en les relacions personals, familiars, convivencials i socials.

      La Llei defineix el vessant polivalent, comunitari i preventiu dels serveis socials, alhora que competencialment estableix més responsabilitat per als governs locals a l’hora d’afavorir l’autonomia de les persones i la inclusió social.

      Més legislació de referència

      Més enllà d’aquesta legislació esmentada, cabdal en matèria de polítiques socials i no-discriminació. En el quadre següent es presenta més legislació estatal i autonòmica que regula competències locals en matèria d’inclusió social.

      Legislació estatal i autonòmica que regula competències dels governs locals referides als àmbits d’intervenció de les polítiques d’inclusió social

      Agenda 2030 de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides

      Estableix entre els seus principis la participació de totes les administracions públiques per a l’assoliment de les fites establertes, entre les quals cal destacar els que fan referència a l’esfera de les persones: posar fi a la pobresa; fam zero; salut i benestar; educació de qualitat, i igualtat de gènere.

      La Diputació de Barcelona dona suport als governs locals per a la implementació dels objectius de desenvolupament sostenible (ODS) al seu territori.

      Declaració Universal dels Drets Humans Emergents

      Consensuada en el marc del Fòrum Universal de les Cultures-Monterrey 2007, amb una àmplia representació de la societat civil internacional, s’adreça a les administracions públiques per a la cristal·lització dels drets humans en el nou mil·lenni, i planteja el dret a la ciutat, com el dret de tots els éssers humans i tota comunitat a trobar a la ciutat les condicions òptimes per a la seva realització política, econòmica, social, cultural i ecològica. (IDHC, 2009).

      Estratègia Nacional de Prevenció i Lluita contra la Pobresa y l’Exclusió Social 2019-2023

      Té per objecte la cohesió i el progrés social, donant la cobertura adequada a les necessitats de la ciutadania i garantint la inclusió plena de les persones més vulnerables, en situació de pobresa o exclusió social.

      L’estratègia, en línia amb els plans nacionals d’inclusió social desenvolupats des del 2001, se centra particularment en quatre fites estratègiques:

      • Erradicació de la pobresa;
      • Inversió social en les persones;
      • Protecció social davant els riscos del cicle vital
      • Eficàcia i eficiència de les polítiques

      Alhora inclou uns altres plans i programes específics adreçats a àmbits concrets d’intervenció o a col·lectius determinats situats en escenaris de màxima vulnerabilitat.

      Per a la implementació d’aquesta estratègia s’estableix la necessitat d’elaborar plans operatius, d’àmbit nacional, autonòmic o local, que vagin concretant les mesures i actuacions corresponents a les seves línies d’actuació, així com el període d’execució, l’òrgan responsable i el pressupost associat.

      II Pla de Drets Humans 2019-2023

      L’objecte és la millora de la protecció i gaudi de totes els Drets Humans sobre la base de la Declaració Universal, els pactes internacionals de 1966 i tots els tractats específics ratificats per l’Estat espanyol.

      Entre els eixos prioritaris en destaca la millora i efectivitat dels drets socials, econòmics i culturals; la promoció de la igualtat de tracte i no-discriminació; la protecció de la infància; la igualtat de gènere, i les migracions.

      II Pla Estratègic de Serveis Socials 2021-2024

      En l’àmbit autonòmic s’erigeix com a full de ruta dels serveis socials. Estableix unes actuacions prioritàries ordenades en cinc palanques de transformació: 1. Les persones i els professionals; 2. La vertebració i reorganització; 3. L’acció comunitària i la prevenció; 4. La governança i el coneixement; 5. La interseccionalitat.

      La missió del Pla situa les interaccions com la raó de ser dels serveis socials, i estableix quatre àmbits d’intervenció (Fantova, 2018): l’autonomia funcional, l’autodeterminació, les relacions familiars i les relacions comunitàries.

      Xarxa europea EAPN

      EAPN (European Anti Poverty Network) és una coalició comunitària d’ONG i altres grups involucrats en la lluita contra la pobresa i l’exclusió social en els estats membres de la Unió Europea. Va ser creada en desembre de 1990, treballa per facilitar que les persones que pateixen pobresa i exclusió puguin exercir els seus drets i deures (www.eapn.es).

      Carta Europea de Salvaguarda dels drets humans a la ciutat (2000)

      La Carta Europea de Salvaguarda dels drets humans a la ciutat (2000) és una declaració que recull el compromís dels governs locals vers la defensa dels drets humans dins del seu àmbit competencial.

      És un instrument per a avançar en la garantia del dret a la ciutat, tot entenent que treballar pel dret a la ciutat implica:

      • Garantir els drets individuals: accés a unes condicions de vida dignes, igualtat d’oportunitats i exercici actiu de tots les drets de ciutadania.
      • Promoure el deure de corresponsabiltizació amb els recursos compartits i el respecte pel dret dels altres.
      • Impulsar relacions de cooperació, l’acció comunitària, la participació social i el sentiment de pertinença a la ciutat en un marc de diversitat.

      9.4 Suport de Diputació de Barcelona

      L’Àrea de Sostenibilitat Social, cicle de vida i comunitat, en l’àmbit de les polítiques d’acció comunitària inclusiva, ofereix suport tècnic amb l’objectiu de dotar de sentit estratègic el conjunt d’accions adreçades a promoure la inclusió i la cohesió social, la lluita contra la pobresa i l’enfortiment comunitari, així com, promoure l'establiment de vincles entre veïns i veïnes en entorns cada cop més diversos.

      En aquest marc ofereix:

      Suport a l’elaboració de la diagnosi d’inclusió i d’exclusió social
      Té per objecte aportar informació precisa i contrastada sobre quina és la realitat de l’ens local en termes de desigualtats i exclusions, així com de les actuacions que s’estan desenvolupant per a fer-hi front.
      Suport al disseny de les línies d’actuació estratègiques d'inclusió
      Es concreta en la identificació dels continguts clau que orientaran l’elaboració, de manera participada, d’una estrategia d’acció comunitaria i d’inclusió. Incorpora el disseny de les línies d’actuació, els objectius, les accions que es poden desenvolupar i una proposta de seguiment i avaluació.
      Espai d’intercanvi de plans i projectes comunitaris d’inclusió
      Facilita l’intercanvi, la reflexió, la innovació i l’aprenentatge entre personal tècnic responsable tant de l’acció comunitària com de la inclusió social. S’entén com un laboratori d’idees i construcció de propostes de manera col·laborativa

      10. Glossari

      La regidoria de... polítiques de convivència, diversitat i/o cicle de vida

      10. Glossari

      • A
      • C
      • D
      • E
      • I
      • M
      • R

      Acció comunitària

      L’acció comunitària és una metodologia d’intervenció social que busca facilitar que persones amb interessos comuns s’uneixin, puguin identificar les necessitats que tenen i impulsar projectes per donar resposta conjuntament.

      Cohesió social

      L’European Strategy for Social Cohesion defineix la cohesió social com la «capacitat d'una societat per a assegurar el benestar de tots els seus membres, minimitzar les disparitats i evitar la polarització: una societat cohesionada és una comunitat de suport mutu composta per individus lliures que persegueixen aquests objectius comuns per mitjans democràtics».

      Convivència

      La convivència és l’acte de viure amb altres persones i compartir espais físics, simbòlics i/o socials.

      Discriminació social

      Segons la Llei 19/2020, del 30 de desembre, d’igualtat de tracte i no-discriminació, la discriminació social és qualsevol actuació o comportament que pugui atemptar contra la dignitat de les persones i contra el lliure desenvolupament i la lliure expressió de la pròpia personalitat i de les capacitats personals, per algun dels motius següents:

      a) Origen territorial o nacional i xenofòbia

      b) Sexe o gènere, orientació o identitat sexual, i qualsevol forma de LGBTI-fòbia o de misogínia

      c) Edat

      d) Raça, origen ètnic o color de pell, i qualsevol forma de racisme com l’antisemitisme o l’antigitanisme

      e) Llengua o identitat cultural

      f) Ideologia, opinió política o d’altra índole o conviccions ètiques de caràcter personal

      g) Conviccions religioses, i qualsevol manifestació d’islamofòbia, de cristianofòbia o de judeofòbia

      h) Condició social o econòmica, situació administrativa, professió o condició de privació de llibertat, i qualsevol manifestació d’aporofòbia o d’odi a les persones sense llar

      i) Discapacitat física, sensorial, intel·lectual o mental o altres tipus de diversitat funcional

      j) Alteracions de la salut, estat serològic o característiques genètiques

      k) Aspecte físic o indumentària

      l) Qualsevol altra característica, circumstància o manifestació de la condició humana, real o atribuïda, que siguin reconegudes pels instruments de dret internacionals

      Edatisme

      La Llei 19/2020, del 30 de desembre, d’igualtat de tracte i no-discriminació defineix l’edatisme com l’estereotipació i la discriminació contra persones o grups sobre la base de l’edat.

      Inclusió social

      La Diputació de Barcelona, al 2014, va definir la inclusió social com la “capacitat que té una societat per a assegurar que totes les persones tinguin les oportunitats i els recursos necessaris per a participar de manera plena en la vida econòmica, social i política, permetent-los millorar els seus estàndards de vida i el seu benestar”.

      Interseccionalitat

      Coll-Planas i Solà-Morales, al 2019, van definir la interseccionalitat com la perspectiva que planteja que la posició social dels individus és el resultat de la interacció entre els diversos eixos de desigualtat, cosa que en la política pública exigeix l’abandonament de la lògica monofocal i la recerca de maneres més complexes d’abordar a les desigualtats.

      Mediació ciutadana

      Segons el Termcat, la mediació ciutadana és el mètode per a resoldre conflictes entre dues o més parts mitjançant la intervenció d’una tercera persona, imparcial i experta, que facilita el diàleg i ajuda a establir acords i compromisos conjunts entre les parts.

      Racisme

      La Llei 19/2020, del 30 de desembre, d’igualtat de tracte i no-discriminació defineix el racisme com qualsevol distinció, exclusió, restricció o preferència per raó de raça, color de pell, llinatge o origen nacional o ètnic que tingui per objecte o per resultat anul·lar o menyscabar el reconeixement, el gaudi o l’exercici, en condicions d’igualtat, dels drets humans i llibertats fonamentals en les esferes política, econòmica, social, cultural o en qualsevol altra esfera de la vida pública.

      11.Bibliografia de referència

      La regidoria de... polítiques de convivència, diversitat i/o cicle de vida

      11.Bibliografia de referència

      Alejandro NATÓ (coord.), Lola MONTEJO CUNILLERAS (coord.), Oscar NEGREDO CARRILLO (coord.) (2018). Mediación comunitaria. Editorial Astrea.

      Banc de bones pràctiques de la Fundació Pi i Sunyer i la Federació de Municipis de Catalunya.

      BARBERO, M. i CORTÉS, F. (2005). Trabajo Comunitario, organización y desarrollo social. Madrid: Alianza Editorial.

      BAUMAN, Z. (2003). Comunidad, en busca de seguridad en un mundo hostil. Madrid: Siglo XXI.

      CASTILLA, K. (2020). Guia per a l’elaboració d’informes integrals sobre la discriminació a la ciutat. Barcelona: Barcelona: Institut de Drets Humans de Catalunya.

      Cidalia (2020). Inclusión, gestión de la diversidad y lucha contra el racismo y la xenofòbia: Actuaciones de las Comunidades Autónomas y las Administraciones Locales. Madrid: Observatorio Español del Racismo y la Xenofobia.

      COLL-PLANAS, G.; SOLÀ-MORALES, R. (2019). Guia per incorporar la interseccionalitat a les polítiques locals. Terrassa: Ajuntament de Terrassa.

      CORTÉS, E. i CORCOLL, L. (2020). L’espai públic: una garantia per a la igualtat de la infància» a El Crític: L’espai públic: una garantia per a la igualtat de la infància

      Consell Europeu (s.a.). European Strategy for Social Cohesion.

      DE FEBRER, Vicenç; JIMÉNEZ VIÑAS, Anna; AIZCORBES, Lucía (2021). Espais familiars de petita infància (0-3 anys). Diputació de Barcelona.

      Departament de Treball, Afers Socials i Famílies (2018).Document de bases del procés d’integració dels PLIS-PDC: Pla local d’acció comunitària inclusiva (PLACI). Generalitat de Catalunya.

      Departament de Treball, Afers Socials i Famílies (2021). Els Plans Locals d’Acció Comunitària per a la Inclusió Social (PLACI). Generalitat de Catalunya.

      D-CAS (Col·lectiu d’Analistes Socials) (2014). Guia pràctica per al desenvolupament de Xarxes d’Agents per a la Inclusió Social. Barcelona: Diputació de Barcelona

      Dirección General del Instituto de Mayores y Servicios Sociales-IMSERSO (2011). Libro blanco del envejecimiento activo. Madrid: IMSERSO.

      Diputació de Barcelona (2014). Plans locals d’inclusió i cohesió social: guia metodològica revisada.

      Fundación Foessa (2022). Evolución de la cohesión social y consecuencias de la covid-10 en España. Madrid: Cáritas Española Editores.

      GOMÀ, R. i UBASART, G. (2021). Vidas en transición: (Re)construir la ciudadanía social. Madrid: Editorial Tecnos.

      IGOP (2016).Guia operativa d’avaluació de l´acció comunitària. Barcelona: Ajuntament de Barcelona.

      Institut de Drets Humans de Catalunya (2009). Declaració universal de drets humans emergents.

      JIMÉNEZ ASENSIO, R. (2011). Convivir en la ciudad: la convivencia ciudadana en el espacio público. Madrid: Fundación Democracia y Gobierno Local. LLENA, A.; PARCERISA, A.; UCAR, X. (2009). La acción comunitària. 10 ideas clave. Barcelona: Editorial Graó.

      LLORENS, T.; PARERA, G.; SOLÉ, M.; FONTOVA, F. (2020). Marc conceptual i línies estratègiques de l’Àrea de Cohesió Social, Ciutadania i Benestar de la Diputació de Barcelona. Barcelona: Diputació de Barcelona.

      REBOLLO, O. (2016). Guia operativa d’avaluació de l’acció comunitària. Barcelona: Ajuntament de Barcelona: Àrea de Qualitat de Vida, Igualtat i Esports.

      RODÓ ZARATE, M. (2021). Interseccionalitat. Desigualtats, llocs, emocions. Barcelona: Tigre de paper.

      RODRIGUEZ, G. (2010). Estudio comparado sobre Estrategias de inclusión activa en los países de la Unión Europea. Madrid: Ministerio de Sanidad, Política Social e Igualdad.

      ROSENBERG, M. (2006). Comunicación no violenta. Un lenguaje de vida. Madrid: Editorial Acanto.

      Servei d’Agenda 2030 i Participació (2020). Els objectius de desenvolupament sostenible al món local. Agenda 2030. Barcelona: Diputació de Barcelona.

      Servei de Convivència, Diversitat i Participació Ciutadana (dir.) (2019), Serveis per la no-discriminació i la igualtat de tracte. Guia orientativa per a la seva implementació. Barcelona: Diputació de Barcelona.

      Servei de Convivència (2018). Les mesures alternatives a la sanció econòmica. Guia orientativa per a la implementació. Barcelona: Diputació de Barcelona.

      Institut de Drets Humans de Catalunya (2018). Carta europea de salvaguarda dels drets humans.

      OBERAXE (Observatorio Español del racismo y la xenofobia) (2009). Guía para el diseño y la elaboración de planes locales de sensibilización. Madrid: Ministerio de Trabajo e Inmigración.

      Organització Mundial de la Salut (OMS) (2007). Protocolo de Vancouver. Adaptación al contexto español. Madrid: IMSERSO.

      SUBIRATS, J. (2016). Edades en transición. Envejecer en el siglo XXI. Ed. Ariel.