[Ciutadania 365] Promoció econòmica

De la mateixa manera que els governs estatals i regionals desenvolupen polítiques per afavorir el desenvolupament econòmic en els respectius àmbits territorials i d’acord amb les seves competències, l’Administració local també té sentit que ho faci amb la finalitat de buscar el màxim benestar per a la seva ciutadania, benestar que depèn en bona part de l’accés a l’habitatge, a l’educació, a la salut, a la seguretat, a la cultura o al consum de béns i serveis, tot plegat amb la idea d’assolir uns nivells mínims d’igualtat i cohesió social.

El benestar dels ciutadans depèn en bona part de la capacitat de generar riquesa i ocupació estable i de qualitat al territori en el qual viuen. Tanmateix, aquesta capacitat no sempre està garantida en l’economia de mercat en què ens trobem. Sovint un territori no compta amb prou empreses per ocupar les persones que hi viuen (ja sigui perquè se’n creen poques, o perquè són poc competitives i no tenen capacitat de creixement, o perquè en tanquen moltes).

En altres casos, malgrat que hi hagi suficients llocs de treball, moltes persones tenen dificultats per ser contractades, o bé estan contractades en condicions de precarietat (salaris baixos, temporalitat, etc.) que els dificulten seriosament viure en condicions mínimes de benestar.

Per tant, es justifica que els governs locals dissenyin i implementin polítiques que estimulin el desenvolupament econòmic del seu municipi o la seva comarca i afavoreixin l’activitat econòmica i l’ocupació de qualitat com a ingredients fonamentals del benestar dels seus veïns.

El desenvolupament econòmic local és el conjunt d’actuacions que tenen per objectiu millorar l’ocupació, enfortir el teixit productiu i crear prosperitat en pobles, ciutats i comarques. Si es pensa en una imatge àmplia, és la trajectòria econòmica particular que segueix un territori.

Per assolir aquests objectius, es despleguen polítiques públiques de formació, suport a les persones emprenedores, atracció de talent, dinamització de polígons industrials, comercialització de productes del camp, transferència tecnològica, renovació urbana, etc.

El desenvolupament econòmic local també és un àmbit de coneixement que ha anat agafant gruix des dels anys vuitanta i on es troben disciplines diverses, com l’economia, la geografia, la ciència política, la gestió de recursos humans o la ciència de dades.

El desenvolupament econòmic local és un procés que protagonitzen els agents de cada territori. Hi ha quatre tipus d’agents principals.

• Els ajuntaments tenen un paper orientador, motivador i connector, a més de prestador de serveis, que és el més conegut. Disposen de serveis especialitzats d’ocupació, d’empresa, de turisme…, així com d’oficines de dades i de planificació estratègica. També hi tenen un paper destacat els consells comarcals i els consorcis, que coordinen les actuacions municipals i impulsen projectes específics per àmbits territorials amplis o bé presten assistència directa als pobles més petits.
• Les empreses són la peça més crítica del desenvolupament econòmic local. Generen llocs de treball i ingressos, i proveeixen béns i serveis. Val a dir que sota el nom empresa hi ha realitats molt diverses: microempreses, cooperatives, autònoms, grans empreses amb seu al territori, multinacionals, etc.
• Els centres de recerca i universitats són rellevants, ja que ajuden les empreses a disposar de tecnologies noves, faciliten la innovació, generen nous emprenedors i investiguen la història del territori i com es pot projectar cap al futur a través del patrimoni, el paisatge, etc. El seu rol central és augmentar el coneixement, que avui dia es considera el factor de desenvolupament més decisiu.
• La comunitat local és la gran protagonista. Inclou el conjunt de treballadors i treballadores com a força laboral, les associacions i entitats, els líders d’opinió, les escoles, les comunalitats urbanes, etc. És un conjunt força heterogeni, però com més gran sigui la seva implicació en les múltiples cares del procés de desenvolupament, més gran serà el benestar de la població.

El desenvolupament econòmic local té una sèrie d’elements que el caracteritzen i que en determinen l’essència:

• El caràcter participatiu. Malgrat que el principal impuls i lideratge ha de venir dels ens locals, és imprescindible la participació del conjunt d’actors locals, tant en la definició d’estratègies com en la implantació de les polítiques i els programes que en deriven: associacions empresarials, sindicats, empreses, escoles i instituts, universitats, tercer sector, etc.
• L’existència d’un territori com a unitat d’acció. Això vol dir que cal tenir definit el territori sobre el qual es vol actuar, sigui un municipi, una agrupació de municipis o una comarca.
• L’aprofitament dels recursos endògens del territori com a base del desenvolupament, és a dir, el talent, la cultura emprenedora, el sòl, el paisatge, el patrimoni cultural, el capital social, etc. Això no implica renunciar als recursos externs a través d’inversions per part d’empreses de fora o col·laboracions per a projectes tant públics com privats.
• La recerca del benestar i de la qualitat de vida dels ciutadans més enllà del creixement econòmic. Efectivament, incrementar les rendes dels ciutadans és condició necessària però no suficient per parlar de desenvolupament econòmic local, atès que cal fer-ho juntament amb condicions d’igualtat social i sostenibilitat ambiental.

Un ajuntament pot assumir diferents rols dins del desenvolupament econòmic d’un territori, concretament els següents:

• Planificar les actuacions que han de realitzar els diferents agents per tal que el territori es desenvolupi en una determinada direcció a través de plans estratègics, plans directors, etc.
• Incentivar determinats sectors d’activitat a través de subvencions, bonificacions, etc.
• Regular les condicions amb les quals determinades activitats econòmiques poden operar, a través, per exemple, de les ordenances municipals, la normativa urbanística i fiscal, etc.
• Invertir en infraestructures, equipaments i serveis que, de manera directa o indirecta, afavoreixen l’activitat econòmica.
• Connectar persones i empreses (connectar l’oferta i la demanda de treball, fer que empreses trobin clients o proveïdors, etc.).
• Activar persones per tal que s’incorporin al mercat de treball, facin el pas per crear una empresa, etc.
• Motivar els agents de la quàdruple hèlix (govern, empreses, recerca i veïns) i trobar solucions a les seves necessitats i demandes.

El principal avantatge que suposa dur a terme polítiques de desenvolupament econòmic des del món local és la proximitat que hi ha entre les administracions que dissenyen i implanten les polítiques i els seus destinataris.

En aquest sentit, un dels trets característics del desenvolupament econòmic local és la possibilitat que tenen els actors d’un territori (un municipi, una agrupació de municipis, una comarca, etc.) de participar en la definició dels programes i projectes que els ens locals han de dur a terme i, en molts casos, involucrar-se en la seva execució i avaluació.

El coneixement profund de la realitat sobre la qual es vol actuar permet, amb la seva participació, el disseny de polítiques més ajustades a les necessitats reals del territori i en facilita la implementació si hi ha un determinat consens.

Un dels inconvenients més destacats dels ens locals és que no solen comptar amb recursos ni competències per fer determinades actuacions en matèria de desenvolupament econòmic, competències i recursos que solen estar en mans dels governs regionals, estatals o europeu.

A més, hi ha el problema afegit de l’escala territorial, que implica un cert desajust entre el territori sobre el qual té competència un ens local (el terme municipal, en el cas d’un ajuntament) i el territori que es considera òptim per fer-hi una actuació.

A aquesta dificultat cal afegir-hi que no hi ha una sola escala de gestió, sinó que depèn dels objectius, dels instruments, etc., cosa que dificulta enormement la construcció “d’un sol mapa a nivell català” de les polítiques i institucions de desenvolupament econòmic local.

L’estratègia essencialment serveix per reconèixer la situació actual d’un territori, construir una visió compartida del futur i mobilitzar les palanques de canvi a deu o vint anys vista. Els plans estratègics responen tres preguntes:

• com estem?
• on volem anar?
• com hi anem?

Les persones també reflexionem amb aquesta lògica encadenada en nombroses situacions, per exemple, quan ens trobem davant d’una oferta per canviar de feina o volem anar de vacances. El mateix fan les empreses, que contínuament estudien la competència, fixen objectius a cinc anys i inverteixen, contracten persones, etc.

A la província de Barcelona se n’han fet gairebé 200! Els plans, per tal que siguin veritablement estratègics, han d’incorporar cinc trets característics:

1. Una visió compartida de futur a 10 o 15 anys vista
2. Una mirada holística
3. Unes propostes molt selectives, les veritablement rellevants, i com més territorialitzades millor
4. Un acord entre els actors implicats basat en la participació i el coneixement de causa
5. Un lideratge dels governs locals orientat a donar joc als agents, que faciliti la seva actuació i, evidentment, doni exemple

Els plans estratègics urbans i territorials es fan en diferents fases o etapes. Es comença amb l’observació i anàlisi del territori en els seus aspectes crítics de caire territorial, econòmic, social i institucional. A partir d’aquí s’elabora una diagnosi, que habitualment se sintetitza en forma de quadre DAFO.

Un cop es té la diagnosi, s’entra en la fase de prospectiva, en la qual es construeixen diferents escenaris, que són imatges de futur del territori i que es diferencien entre si perquè impliquen diversos models de desenvolupament.

En qualsevol cas, els escenaris serveixen per definir una visió de futur compartida i incorporada com a pròpia per part dels agents. És el moment llavors de decidir les actuacions que es duran a terme, que s’estructuren en forma de 3 o 4 línies estratègiques, eixos narratius o missions i sempre són un nombre limitat de projectes clau.

Així mateix, és important que els plans siguin participats. D’una banda, per captar el màxim d’opinions i posar-les en relació amb els fets i les dades. De l’altra, perquè el desenvolupament té un component voluntarista i el que acabi passant depèn de la implicació efectiva dels diferents agents.

En definitiva, un bon pla estratègic territorial té tres dimensions, que es corresponen amb cadascuna de les paraules que utilitzem per designar-lo:

• Com a pla, és un document que recull els objectius i mitjans previstos en el temps, el que popularment es coneix com a “full de ruta”.
• A la vegada, però, també és un procés, una dinàmica de generació de confiança entre els actors i de cooperació en l’acció.
• I, finalment, pel que fa al component territorial, implica establir una narrativa del canvi, un patró de transformació que serveixi de guia centrat primordialment en allò que és fonamental.

Els factors de desenvolupament són els elements que expliquen que uns territoris prosperin més que uns altres, tinguin més o menys èxit, s’adaptin a més velocitat…, ja sigui perquè tenen una millor dotació en algun aspecte o bé perquè la forma com es combinen entre si aconsegueix generar efectes multiplicadors. Són diversos i depenen tant de les característiques del territori com dels models de desenvolupament escollits pels agents.

Els factors de desenvolupament es poden classificar de moltes maneres. Des d’un punt de vista temàtic, n’hi ha de:

Avui dia existeixen models molt diferents de desenvolupament. La diversitat de models té a veure sobretot amb l’accent que cada comunitat local posa en els tres grans reptes (en la terminologia ODS, prosperitat, planeta i persones):

• La competitivitat econòmica
• La sostenibilitat ambiental
• La cohesió social

Si bé és cert que habitualment es busca un equilibri o una síntesi d’aquestes tres dimensions, a la realitat apareixen nombrosos dilemes, per exemple, entre fer créixer la ciutat cap enfora o impulsar la regeneració urbana.

Els models ajuden a navegar en aquesta complexitat perquè, d’una banda, es refereixen als grans esquemes del desenvolupament en un indret determinat i, de l’altra, són una representació o imatge que funciona de guia. En els processos oberts de debat públic, els models simplifiquen la realitat, posen en primer pla els elements i les forces fonamentals del desenvolupament i remeten a casos significatius, i d’aquí la seva utilitat.

Al llarg dels anys, tal com es mostra a la figura, els models han evolucionat. Primer se centraven molt en la competitivitat, models en els quals hi ha la condició prèvia de disposar de bones carreteres i de polígons industrials. A partir d’aquí, el que explica el desenvolupament és, sobretot, els sectors d’activitat principals i el coneixement existent en circulació.

Ara bé, els models orientats exclusivament al creixement presenten sovint desigualtats socials, la qual cosa fa que es posin en valor models de caràcter més cooperatiu i arrelats al territori, tant pel tipus d’empresa (en especial quan ens trobem amb entitats de l’economia social) com pels sectors que sovint responen a necessitats locals (agroecologia i alimentació, cultura i creativitat, comerç urbà, cures, etc.).

Sigui com sigui, a la realitat dels municipis sovint trobem combinacions, hibridacions i equilibris entre aquests plantejaments. L’important és l'alineació dels agents i la coherència de les estratègies de desenvolupament.

Entre les competències pròpies del municipi, l’urbanisme hi té un lloc destacat. Intervenir en la dimensió física del desenvolupament atorga una gran capacitat de maniobra als ajuntaments a l’hora de promoure un model econòmic o un altre, ja que els plans d’ordenació urbanística municipal defineixen l’espai destinat a activitat econòmica, zones residencials, equipaments, serveis tècnics o zones verdes. Així, doncs, és a través de l’urbanisme que es concreten opcions “de model” més o menys creixentistes, amb més o menys equilibri entre activitat econòmica i residència, etc.

Els darrers temps s’està fent un esforç notable per tal que els diversos plans siguin concurrents, és a dir, que el que s’hi diu sigui coherent i complementari. Idealment, el pla estratègic serveix per fixar una visió de futur d’una manera més participativa i lliure, amb un traç espacial gruixut, lluny de la pressió derivada del caràcter vinculant de l’urbanisme i dels interessos de “posar la ratlla al mapa”. En canvi, els plans urbanístics tenen el desafiament de concretar aquestes visions i fer-ho amb encert.

Entre les tendències actuals que recomanen acostar al màxim l’urbanisme i la promoció econòmica, hi ha:

• La implantació descentralitzada d’energies renovables
• El reconeixement dels sistemes alimentaris com una peça estructurant del territori
• La cura del paisatge urbà (sobretot el comercial)
• La gestió d’espais oberts d’alta freqüentació i propietat privada
• L’encaix territorial de la nova indústria
• La distribució dels grans equipaments, que segueix sent un aspecte crític per fixar població, crear llocs de treball i combatre la desigualtat.

En un entorn de crisis múltiples, el món local afronta reptes importants. Una manera de respondre-hi és la que es proposa des dels plans, projectes i dispositius de promoció econòmica: contribuir a mitigar l’escalfament, combatre les desigualtats, revertir el despoblament…, a través d’un canvi del model econòmic, és a dir, transformant els sistemes de producció, distribució, consum i recuperació fins on sigui possible i a escala local.

Recollint la trajectòria dels territoris, les aportacions científiques i les millors experiències internacionals, apareixen sis eixos d’activitat que semblen fonamentals per als anys vinents a les comarques de Barcelona:

1. La innovació verda: les energies renovables, l’economia circular, la bioeconomia, les tecnologies per a la sostenibilitat i la producció i el consum responsables.
2. La indústria d’alta tecnologia: inclou la intel·ligència artificial, la Internet de les coses, el big data, la impressió 3D, la servitització tecnològica i la supercomputació. En general, es tracta d’incorporar tecnologies habilitadores o facilitadores al màxim de sectors.
3. L’economia social i solidària: les cooperatives, associacions i fundacions del tercer sector social, les finances ètiques i assegurances, així com les pràctiques vinculades als sectors essencials de l’agroecologia, les comunitats energètiques, els procomuns digitals, les empreses d’inserció i els centres especials de treball.
4. Els paisatges productius: engloben els productes locals (sovint de caràcter alimentari i industrial), els clústers creatius, la renovació urbana i el comerç, l’economia del visitant i el turisme regeneratiu, els serveis ecosistèmics, el patrimoni, les artesanies, l’economia blava, etc.
5. La salut i la vida digna: amb les activitats sanitàries, la farmàcia i la biomedicina, els serveis socials i l’atenció a les persones en un país envellit, així com els hàbits i el menjar saludable com a via més propícia per connectar, d’una banda, ciutat i camp i, de l’altra, les activitats productives i els consumidors.
6. Els territoris creatius: la manufactura creativa (moda, joieria, instruments musicals…), l’arquitectura i el disseny, les indústries culturals (edició, videojocs, món audiovisual, publicitat, cinema…) i la creació artística (música, teatre, dansa, arts plàstiques…).

El mercat de treball és l’àmbit on es produeix la interrelació entre la demanda de feina (les persones que cerquen un lloc de treball) i l’oferta de feina (és a dir, la demanda de les empreses per trobar persones que ocupin els seus llocs de treball). La plena ocupació (quan l’oferta i la demanda s’igualen i, per tant, el mercat de treball està equilibrat i no hi ha atur) i el benestar social són els objectius de tota societat, si bé no sempre s’aconsegueixen.

Les polítiques de mercat de treball sorgeixen amb l’objectiu de reduir les seves disfuncionalitats, millorar-ne l’eficiència, millorar les condicions laborals dels treballadors i estimular l’activitat econòmica i el treball per afavorir les oportunitats i l’ocupabilitat de les persones, de manera que els ajudin a cobrir els llocs de treball existents.

Aquestes polítiques, impulsades per les administracions públiques, es basen en la implantació d’instruments, mesures i programes públics que intervenen, regulen i faciliten el funcionament del mercat de treball per:

• reduir l’atur,
• crear i fomentar ocupació estable i de qualitat,
• millorar l’ocupabilitat de les persones perquè puguin accedir a un lloc de treball,
• cobrir les necessitats de personal segons la demanda de les empreses,
• millorar les competències professionals de les persones,
• afavorir la competitivitat de les empreses i, en general,
• fomentar el desenvolupament econòmic.

El mercat de treball evoluciona constantment (tant des del punt de vista econòmic com tecnològic, social, ocupacional i competencial, entre altres) per adaptar-se a les necessitats de l’economia i la societat. Aquests canvis i aquestes transformacions comporten noves realitats, noves situacions que requereixen tenir els recursos humans preparats per afrontar i minimitzar les incerteses i donar resposta a les demandes i necessitats de les empreses del territori.

Entre aquestes, per exemple, hi ha l’aparició de noves ocupacions, però també la desaparició d’altres o la transformació de les actuals. En aquest context, és fonamental tenir un bon coneixement del funcionament, les característiques, la situació i les tendències del mercat de treball del territori, de les ocupacions sol·licitades i dels sectors que generen ocupació (i de les previsions de la seva evolució) per tal d’oferir i articular unes polítiques públiques d’ocupació adequades a la situació.

En general, els objectius que es persegueixen amb les polítiques d’ocupació són:

• Que les persones trobin feina.
• Que les persones millorin la seva feina.
• Que les empreses trobin persones per ocupar els seus llocs de treball.

I com es fa? Doncs de diferents maneres:

• Promovent l'atenció personalitzada i especialitzada als diferents col·lectius, especialment aquells que presenten més dificultats d’inserció laboral.
• Acompanyant les persones perquè desenvolupin habilitats i capacitats que els permetin millorar la seva situació laboral o professional i la seva ocupabilitat, així com l’autonomia.
• Disposant d'una cartera de serveis adaptada a les característiques i a les necessitats de les persones, dels col·lectius, de les empreses i dels sectors productius, així com del territori, per facilitar la incorporació, la permanència i el progrés de les persones en el mercat de treball i la millora de la competitivitat empresarial.
• Identificant noves ocupacions, potenciant-les i donant-hi suport a partir de l’activitat econòmica i del teixit productiu del territori.
• Fomentant el desenvolupament econòmic i la creació d'ocupació en l’àmbit local i detectant les necessitats de suport.
• Facilitant l'accés de les empreses, i en particular de les petites i mitjanes empreses, als instruments de suport específics per millorar la capacitat de generar ocupació de qualitat i la seva competitivitat.

En el mercat de treball hi participen diferents actors: les persones (les demandants d’ocupació i les que cerquen una millora de l’ocupació), les empreses (que ofereixen ocupació) i altres agents públics i privats (com els diferents nivells de l’Administració pública, els agents socioeconòmics, els centres de formació, les universitats, etc.).

Aquesta configuració, amb una multiplicitat d’agents i tenint en compte totes les particularitats i necessitats, fa que les polítiques de dinamització del mercat de treball hagin de tenir un enfocament ampli i englobar tots aquests actors des d’una perspectiva integral i holística, amb una visió concertada que vinculi totes les parts que tenen un paper en matèria d’ocupació.

Aquest enfocament ha evolucionat cap a polítiques més integrals (i integrades) i/o mixtes que actuen de manera simultània en les diferents vessants del mercat de treball (tant en l’oferta, les empreses, com en la demanda, les persones) i interaccionen amb la resta de les polítiques de desenvolupament econòmic (les que promocionen l’economia i el desenvolupament empresarial i productiu), educatives i de benestar social. A més, implica el desenvolupament d’accions coordinades entre tots els agents que intervenen en l’àmbit de l’ocupació.

De tot el sistema, les administracions locals, a través dels serveis públics locals d’ocupació, esdevenen els agents més propers. L’àmbit local és el primer receptor de les crisis econòmiques i de les problemàtiques laborals i socials que impacten directament sobre la ciutadania i les empreses.

Per la seva proximitat i el seu coneixement sobre les necessitats i característiques específiques de cada territori, és l’àmbit que permet actuar de forma més adequada davant els problemes d’ajust entre l’oferta i la demanda d’ocupació perquè:

• Tenen un coneixement directe i de primera mà de les característiques de les persones que busquen feina o volen millorar-la.
• Tenen un coneixement de les necessitats de les empreses (com poden ser les relacionades amb els perfils professionals, les competències, la formació, etc.).

D’aquesta manera poden identificar millor les necessitats personals i empresarials i les noves oportunitats i ocupacions, articular els programes i les actuacions públiques necessàries per donar resposta a les necessitats i adequar-se a cada col·lectiu.

Malgrat no comptar amb el marc competencial, els governs locals han assumit la funció de promoure i gestionar les polítiques locals d’ocupació i han optat per oferir un conjunt de serveis d’intermediació, assessorament i acompanyament per millorar l’ocupació, l’ocupabilitat de les persones i la competitivitat de les empreses.

Des de l’àmbit local es poden dur a terme actuacions orientades a:

• Millorar l’ocupabilitat de les persones, és a dir, les possibilitats i les oportunitats d’accés a l’ocupació, ja sigui per a les persones que es troben en situació d’atur o per a aquelles que estan treballant i cerquen una millora de la seva ocupació.
• Millorar la competitivitat del teixit empresarial des de l’àmbit dels recursos humans, intermediant en la gestió d’ofertes, donant suport en els processos de selecció i/o identificant i analitzant els llocs de treball i els perfils professionals requerits.

Aquestes polítiques es coneixen amb el nom de polítiques actives d’ocupació i complementen les polítiques destinades a mantenir les rendes de les persones en períodes de desocupació (conegudes com a polítiques passives d’ocupació). Totes aquestes mesures cerquen millorar no només les oportunitats d’accés (i permanència) al mercat de treball (és a dir, l’accés a una feina remunerada), sinó també el benestar general de les persones i les seves condicions de vida.

A grans trets, les polítiques actives d’ocupació es poden agrupar en quatre grups segons els seus objectius:

1. Polítiques d’orientació, assessorament, intermediació i inserció, que busquen millorar la relació entre les persones i el mercat de treball (les empreses) oferint eines, recursos i acompanyament.
2. Polítiques de capacitació, que inclouen actuacions de formació i requalificació professional (upskilling i reskilling) orientades a millorar les capacitats, la qualificació i les competències tècniques i transversals de les persones.
3. Polítiques de promoció i creació d’ocupació, que fomenten la contractació, l’emprenedoria, etc.
4. Polítiques de suport a les empreses, que ajuden a millorar la competitivitat de les empreses a través de la gestió dels seus equips humans.

L’impuls i l’enfocament de les polítiques i actuacions que es desenvolupin en un territori vindran determinats per les seves característiques, i aquest element aporta flexibilitat en el disseny i en la implementació de les polítiques locals d’ocupació, però també estan subjectes a les línies d’actuació definides per les altres administracions supralocals i, sovint, condicionades pel seu finançament.

Tota política local d’ocupació cerca dos objectius:

• Millorar l’ocupabilitat de les persones, sigui quina sigui la seva situació: ocupades o demandants d’ocupació.
• Facilitar la inserció (o canvi) laboral de les persones, especialment de les que formen part de col·lectius vulnerables.

Per aconseguir aquests objectius i afavorir la igualtat d’oportunitats, des de l’àmbit local es poden impulsar un conjunt d’actuacions o iniciatives que poden incloure:

• La informació de serveis, recursos, eines, característiques i tendències del mercat de treball local i del seu entorn empresarial.
• La definició de diagnòstics ocupacionals sobre la situació personal.
• L’orientació, l’acompanyament i l’assessorament personalitzat en la definició d’itineraris d’inserció laboral i/o de l’objectiu professional.
• La intermediació laboral i la gestió d’ofertes de feina.
• La preparació de processos de selecció.
• La pràctica de tècniques de recerca de feina d’acord amb les expectatives i els interessos professionals particulars.
• La realització d’accions formatives per millorar la capacitació i (re)qualificació professional (reskilling, upskilling, professionalitzadora, etc.).
• El suport i l’atenció a col·lectius específics i amb especials dificultats d’accés i manteniment al mercat de treball.
• La creació directa d’ocupació (a través de plans d’ocupació o ajuts a les empreses).

L’altre agent important del mercat de treball són les empreses, generadores d’ocupació i demandants de treballadors. Des de l’àmbit local es dona suport al foment de l’ocupació amb accions que cerquin:

• Detectar i identificar les necessitats presents i futures de personal.
• Definir els perfils professionals més adients a les necessitats, sistematitzant, objectivant i catalogant les seves demandes en un sistema de classificació homogeni.
• Cobrir llocs de treball amb els millors perfils professionals.
• Acompanyar les empreses en el procés de definició i gestió de la formació professionalitzadora que els sigui més adequada.
• Acompanyar les empreses en la implantació de sistemes de gestió de persones basats en competències.

El conjunt de mesures concretes que es poden emprendre és molt ampli. Aquestes poden ser:

• L’aproximació i el coneixement directe del teixit empresarial i les seves necessitats.
• La cerca i selecció de talent, oferint suport als processos de selecció de personal (tant per a la definició de les ofertes de treball i les seves característiques com per a la gestió de la intermediació laboral i la implementació dels processos de selecció basats en competències).
• La definició de perfils professionals (funcions, capacitats i competències).
• La millora de la capacitació dels recursos humans.
• L’orientació per al desenvolupament professional de les persones.
• El foment de pràctiques laborals per facilitar la incorporació de persones en un entorn laboral i productiu real que permeti desenvolupar les habilitats i els coneixements per aprendre i adquirir experiència.
• La col·laboració publicoprivada, fomentant la participació directa en programes i projectes en espais i entorns comuns, conjunts i a mida.

Més enllà de les actuacions destinades a les persones i a les empreses, les polítiques de mercat de treball també han d’incloure altres actuacions de caràcter més general, amb una mirada més àmplia i que tinguin en compte elements com els següents:

• Les estructures i dinàmiques territorials i socioeconòmiques.
• Les aliances estratègiques i la col·laboració publicoprivada i publicopública.
• La identificació de les tendències, evolucions, mancances i necessitats del mercat de treball (com les ocupacions més demandades i les de difícil cobertura, els perfils professionals, l’encaix entre l’oferta formativa i les demandes i necessitats de les empreses, etc.).
• La identificació dels factors que intervenen i impacten en el mercat de treball local i la seva estructura productiva, com ara l’impuls de la digitalització i de la tecnologia.
• La dinamització del territori i la millora de la seva competitivitat.
• Etc.

L’activitat econòmica es desenvolupa en el sistema actual a través d’unitats de negoci que anomenem empreses, que, sota formes jurídiques diverses, organitzen un conjunt de recursos humans i materials per vendre un producte o servei i obtenir-ne una rendibilitat. Aquests negocis els tiren endavant autònoms o societats que necessiten contractar els treballadors per fer front a la demanda de productes i serveis que els seus clients desitgen comprar.

En aquest sentit, les empreses —ja siguin comerços, restaurants, empreses industrials o agroalimentàries, etc.— creen llocs de treball i generen riquesa en els territoris on es localitzen, és a dir, tenen un impacte econòmic a nivell local. Així, el nivell de prosperitat i benestar d’un territori dependrà en bona part del fet que s’hi creïn moltes empreses i que aquestes siguin competitives per seguir contractant persones de manera sostinguda i fins i tot per créixer i incrementar de manera substancial el seu volum de negoci. Si això succeeix, voldrà dir que la majoria de la gent d’un territori es pot guanyar la vida impulsant empreses o essent contractada per elles.

Els ajuntaments poden fer que en el seu municipi es creïn més empreses ajudant a posar en pràctica el seu projecte empresarial aquelles persones que tenen la intenció de crear-les.

Amb aquesta finalitat, molts ajuntaments compten amb personal tècnic que ofereix un conjunt de serveis per donar suport als emprenedors que tenen una idea empresarial i que estan avaluant la possibilitat de posar en marxa el seu negoci. Per fer-ho, el personal tècnic dels ajuntaments assessora els emprenedors per avaluar la viabilitat de la seva idea empresarial a través de diferents eines, com el pla d’empresa, el model Canvas, el Lean Startup, l’SCOPE, etc.

Així mateix, el personal tècnic ofereix informació sobre ajuts i subvencions, tràmits per a la constitució de l’empresa, formes jurídiques, obligacions fiscals i laborals, etc. A més a més, per fer aquesta avaluació de la idea empresarial, alguns ajuntaments compten amb recursos físics i de coneixement (programes informàtics, llibres, revistes, bases de dades, etc.).

A més, des dels ajuntaments també es programen diverses accions formatives adreçades als emprenedors per tal de dotar-los dels coneixements i les habilitats necessaris per poder dur a terme amb èxit el seu projecte empresarial.

Un percentatge força alt de les empreses de recent creació no superen els cinc anys de vida per diferents causes i es veuen obligades a tancar sense arribar a poder consolidar-se al mercat.

Els centres locals de serveis a les empreses desenvolupen programes específics de suport a la consolidació d’empreses de recent creació per evitar-ne el tancament prematur. Aquests programes giren al voltant de l’assessorament i la formació en fidelització de clients i màrqueting, la gestió economicofinancera, les habilitats directives, la internacionalització, la cooperació empresarial, les activitats de networking, etc.

A més, molts CLSE disposen d’espais d’allotjament empresarial, que són espais físics de titularitat municipal destinats, principalment, a l’allotjament temporal de petites empreses de nova creació, a les quals s’acompanya i es presten serveis individualitzats de consultoria i assessorament en els diferents àmbits de la gestió empresarial que permeten tutelar i monitorar les empreses durant els primers anys d’activitat, així com serveis de caràcter grupal, com la formació, i també de foment de les xarxes relacionals. Així mateix, les empreses allotjades reben un seguit de serveis bàsics, vinculats a les infraestructures (sales de reunions, sales polivalents, etc.) i a l’administració (recepció de visites i trucades, serveis ofimàtics, etc.), que permeten reduir les seves despeses d’estructura, a banda que els preus acostumen a ser bonificats.

Un dels punts forts dels espais d’allotjament empresarial és que al seu voltant s’hi desenvolupen moltes activitats de tipus empresarial (cursos, jornades, tallers de networking, lliuraments de premis, trobades empresarials diverses, etc.) que són d’enorme ajuda per a les empreses que comencen, tant pels seus continguts com per l’oportunitat d’establir contactes amb potencials clients, proveïdors, inversors, etc.

Més enllà de la prestació de serveis directes a emprenedors i empreses per al desenvolupament del seu projecte empresarial, ja sigui de creació de la nova empresa, de consolidació o de creixement, els ajuntaments i ens locals en general poden promoure l’activitat empresarial afavorint l’entorn en el qual les empreses porten a terme les seves activitats. Una de les maneres de fer-ho és actuant sobre l’entorn físic, és a dir, les infraestructures, els equipaments i els espais en els quals o mitjançant els quals les empreses operen.

L’impuls i la modernització de Polígons d’Activitat Econòmica és un dels àmbits més destacats en què els ajuntaments actuen, ja sigui en la fase de definició o en la millora del seu condicionament, per fer més competitives les empreses que s’hi ubiquen (fibra òptica, senyalització, gestió de residus, urbanització, mobilitat, centres de serveis de proximitat, etc.).

A més, l’impuls de vivers, centres i hotels d’empreses d’iniciativa local no només suposa l’existència d’espais físics perquè s’hi ubiquin empreses, sinó que també genera al seu voltant un conjunt d’activitats i esdeveniments de tipus empresarial que contribueixen a generar un clima favorable a l’activitat empresarial al municipi. Alguns municipis poden allotjar centres tecnològics o d’innovació que, altre cop, contribueixen al desenvolupament de les empreses del seu voltant, de manera que molts ajuntaments en promouen, juntament amb altres entitats i administracions.

Finalment, els ajuntaments poden actuar sobre els espais on han de dur a terme la seva activitat a través de l’urbanisme, és a dir, planificant els usos del sòl i les activitats concretes que s’hi poden dur a terme. La determinació dels eixos comercials, el sòl industrial, així com la regulació del tipus de naus industrials o el desenvolupament d’instruments de planejament mixt, són diferents maneres de determinar on, com i quin tipus d’activitats econòmiques es volen promoure en un territori.

Els ajuntaments poden dur a terme actuacions diverses en el marc de les seves competències per facilitar les coses a les empreses en el desenvolupament normal de la seva activitat.

Per exemple, des del punt de vista de la seva relació amb l’Administració local a l’hora d’iniciar determinats tràmits (llicències d’activitat, permisos d’obra, obligacions fiscals, etc.), poden crear una Finestreta Única Empresarial, que centralitza tots els tràmits i procediments que una empresa pot arribar a fer amb l’ajuntament. Alguns ajuntaments s’han constituït en Punts d’Atenció a l’Emprenedor, en els quals una empresa es pot donar d’alta per determinades formes jurídiques sense haver de passar per diferents organismes de l’Administració general de l’Estat.

Altres maneres d’ajudar les empreses des dels ajuntaments són les subvencions amb diferents finalitats (per iniciar l’activitat, per fomentar un determinat sector d’activitat, per fomentar la innovació, etc.) o, a través de la fiscalitat, l’aprovació de bonificacions en impostos i taxes municipals.

Totes aquestes actuacions són, d’alguna manera, formes diferents de crear un entorn legal i financer més “amigable” per a les empreses del municipi.

Un dels elements determinants del dinamisme empresarial d’un territori és el seu nivell de cultura emprenedora, és a dir, la propensió que tenen els seus ciutadans de crear una empresa nova, ja siguin joves universitaris, persones en situació d’atur, treballadors d’una empresa que volen crear el seu propi negoci o senzillament persones que en un determinat moment de la seva vida professional veuen una oportunitat de negoci i senten l’impuls de tirar endavant un projecte empresarial.

Molts ajuntaments incorporen a les seves polítiques de suport empresarial accions de foment de la cultura emprenedora per tal d’incrementar el nombre de persones que incorporin el fet d’emprendre com una opció professional plausible. Per fer-ho, solen organitzar seminaris adreçats a diferents col·lectius amb el testimoni de persones que han tingut èxit a l’hora de tirar endavant projectes empresarials, amb exemples de diferents idees, etc., amb l’objectiu de sensibilitzar els assistents en l’àmbit de la creació d’empreses.

D’altra banda, amb l’objectiu de desvetllar vocacions empresarials entre la ciutadania, també s’organitzen:

• Concursos d’idees empresarials.
• Accions de sensibilització a escoles o instituts.
• Campanyes publicitàries.
• Altres accions.

Finalment, també des dels ajuntaments, es fan diverses accions de comunicació amb la finalitat de millorar la imatge de l’empresari com una figura important dins la societat.

Si un territori (ja sigui un municipi, un grup de municipis que treballen conjuntament o una comarca) té establert i consensuat un model de desenvolupament econòmic, és oportú que focalitzi les seves actuacions de suport a les empreses en aquells sectors que hagin estat considerats estratègics per al desenvolupament futur d’aquest territori segons el model establert, ja sigui perquè són sectors molt importants en la seva estructura econòmica o perquè, no sent-ho, es consideri fonamental apostar estratègicament per determinats sectors diferents que puguin crear riquesa i ocupació a llarg termini.

No obstant, un model de desenvolupament territorial pot fer una aposta per sectors de futur (la indústria 4.0, la cultura i les indústries creatives, l’economia verda, etc.) encara que no tinguin una forta implantació al municipi si s’hi donen unes condicions favorables per tal que s’hi creïn empreses noves d’aquests sectors o se n’hi instal·lin d’altres provinents d’altres llocs.

En aquests casos, i sempre que sigui d’acord amb un model de desenvolupament econòmic planificat estratègicament, els ajuntaments posaran l’accent de les seves actuacions en empreses d’uns determinats sectors enfront d’uns altres.

ALBURQUERQUE, F. (2013). Economía del desarrollo y desarrollo territorial

BLAKELY, E.J.; BRADSHAW, T.K. (2003). Planning Local Economic Development. London: Sage Publications.

BLANK, S.; DORF, B. (2012). El manual del emprendedor. Barcelona. Gestión 2000.

BOIXADER SOLÉ, J.; MARIA CANALS MIQUEL, J.; CASADELLÀ ALMAR, A.; FAULÍ MOLAS, C.; NOGUEIRA CUESTA, C.; PLANES SATORRA, S. (2013). Les economies locals a la província de Barcelona. Impacte de la crisi i vocacions productives de futur per als territoris. Oficina Tècnica d’Estratègies per al Desenvolupament Econòmic. Àrea de Desenvolupament Econòmic Local Diputació de Barcelona.

CASELLAS, A. (2014). Desenvolupament local i territori. Del creixement indiscriminat a la viabilitat social i econòmica. Diputació de Barcelona. Àrea de Desenvolupament Econòmic i Ocupació.

CASTELLS, M.; HLEBIK, S.; SERVON, L. (2012). Otra vida es posible. Prácticas económicas alternativas durante la crisis. Barcelona: Ediciones UOC.

DOMÈNECH, Rafael; GARCÍA, Juan R.; MONTÁÑEZ, Miriam; NEUT, Alejandro (2018). ¿Cuán vulnerable es el empleo en España a la revolución digital? BBVA.

ESTELA, O. (2015). “Políticas públicas para economías locales resilientes”, Rivista Internazionale di Cultura Urbanistica, p. 81-94.

GARCIA, M. (2007). La planificación estratégica y el arte del buen gobierno. Granada: Unión Iberoamericana de Municipalistas.

HERNANDO, M. (2007). El desenvolupament local. Barcelona: Ed. Vullsaber.

McCONNELL, C.R.; BRUE, S.L.; McPHERSON, D.A. (2007). Economía laboral. Madrid: McGraw Hill.

PALACIO MORENO, J.L.; ÁLVAREZ TOLEDO, C. (2004). El mercado de trabajo: análisis y políticas. Madrid: Ed. AKAL.

PORTER, M. (1991). Ventaja competitiva de las naciones. Barcelona: Plaza & Janés Editores.

DE LA RICA, S. (2015). Políticas activas de empleo: una panorámica. FEDEA.

RIES, E. (2013). El Método Lean Startup. Barcelona: Ed Deusto.

General

Planificació estratègica

Mercat de treball

Empreses