[Ciutadania 365] Urbanisme

L’urbanisme és l’activitat que s’ocupa de la planificació i la gestió del territori. Els ajuntaments tenen legalment un paper important en matèria urbanística i és la seva responsabilitat dur a terme l’acció urbanística que li és encomanada. Té dos reptes principals:

1. Definir, impulsar i portar a terme el projecte urbanístic propi, és a dir:
   • Abordar l’urbanisme com un projecte col·lectiu, d’interès general, cercant la màxima continuïtat.
   • Reconèixer i incorporar la perspectiva supralocal.
   • Potenciar la competitivitat del territori preservant els valors naturals, històrics i socials.
   • Potenciar el gaudiment i la preservació dels espais naturals, agraris i forestals.
   • Apostar per la contenció de la nova urbanització.
   • Promoure la complexitat de les actuacions urbanístiques i la seva continuïtat.
   • Promoure la mobilitat saludable.
   • Apostar per la regeneració de les àrees degradades.
   • Promoure la materialització del dret a l’habitatge.
   • Vetllar pel patrimoni històric, artístic, cultural i natural, com a element de la memòria col·lectiva i de la identificació de la població amb el seu territori.
   • Apostar per un model urbanístic sostenible.
2. Exercir activament i íntegrament les competències urbanístiques que els ens locals tenen reconegudes, és a dir:
   • Portar a terme les actuacions urbanístiques obligatòries i desenvolupar les actuacions urbanístiques previstes en el planejament urbanístic o en la legislació.
   • Adequar la regulació pròpia a noves disposicions d’aplicació.
   • Tramitar les actuacions urbanístiques d’iniciativa privada.
   • Exercir la protecció de la legalitat urbanística.
   • Impulsar altres actuacions urbanístiques potestatives.

Els elements de l’urbanisme són:

• El territori (el marc físic de l’acció urbana).
• Les activitats (referides al sòl i als usos que se li donen).
• Els agents que hi intervenen, que són diversos.

En el territori, els elements també són tres:

• Els assentaments urbans on es concentra la població (àrees residencials, industrials, etc.).
• Els espais oberts naturals.
• Les infraestructures de mobilitat que vertebren el territori i permeten el desplaçament i l’accessibilitat de les persones.

Hi ha varietat d’agents implicats en urbanisme, i tot ells hi tenen un paper destacat.

1. La ciutadania, que és el darrer destinatari de l’acció urbanística i que, a més, pot intervenir a títol personal o de forma organitzada.
2. Les administracions públiques en l’exercici de les seves competències urbanístiques, especialment la Generalitat de Catalunya i els ajuntaments.
3. Les administracions públiques en l’exercici de les seves competències sectorials, com diputacions i consells comarcals, la Generalitat de Catalunya, l’Administració General de l’Estat o els Tribunals de Justícia.
4. Els operadors professionals, com ara propietaris, industrials, promotors, professionals, entitats financeres, empreses de serveis, etc.

L’urbanisme d’un municipi és un projecte col·lectiu d’interès general i, per tant:

• Ha de generar consens.
• Ha d’incorporar una perspectiva supralocal.
• Ha de potenciar la competitivitat del territori i preservar-ne els valors, els espais naturals i el paisatge.
• No pot perdre de vista la nova urbanització.
• Ha de promoure una mobilitat saludable.
• Ha de regenerar les àrees degradades.
• Ha de promoure el dret a l’habitatge amb reformes o impulsar un nou parc residencial.
• Ha de conservar el patrimoni històric, natural i cultural, i artístic.
• Ha de treballar per un model urbanístic sostenible.

Per a l’ajuntament suposa dur a terme el projecte urbanístic propi, dins de les obligacions legals que li són pròpies, en concret:

• Fer les actuacions urbanístiques obligatòries i desenvolupar les previstes en el pla urbanístic.
• Adequar els plans a noves lleis o normatives.
• Tramitar les iniciatives urbanístiques privades (com ara noves llicències).
• Protegir la legalitat urbanística (inspeccions, expedients, etc.), entre d’altres.

Els àmbits d’actuació d’urbanisme són tres i estan molt interrelacionats:

• La definició de polítiques i estratègies que responguin a un model propi.
• L’establiment de prioritats i dotació de recursos, concretant-ne els objectius.
• L’aplicació d’instruments urbanístics.

La pràctica de l’urbanisme, per les mateixes característiques i també per la manera en què s’ha desenvolupat en els darrers anys en el nostre entorn proper, conté singularitats que cal conèixer i tenir presents:

• Genera un impacte de llarg abast sobre la realitat —física, econòmica, social—, transformant-la amb vocació de permanència, sovint difícilment reversible; és, per tant, una activitat singularment transcendent.
• Modifica la realitat des del punt de vista físic i jurídic, i la seva regulació (marc normatiu) i la seva implementació (aplicació pràctica) incorporen instruments i processos altament especialitzats; és, per tant, una activitat especialment complexa.
• Afecta directament els drets i deures dels agents que intervenen, amb repercussions importants des del punt de vista econòmic i patrimonial; és, per tant, una activitat potencialment litigiosa.
• Principalment, per la seva naturalesa transcendent, complexa i litigiosa, es desenvolupa en uns terminis extraordinàriament llargs, que aconsella encertar en la presa de decisions i ser molt perseverant en el seu desenvolupament; és, per tant, una activitat notablement perllongada en el temps.
• És una activitat percebuda com a opaca pel conjunt de la població, que desconeix els seus mecanismes de funcionament i el seu marc regulador, i que l’associa sovint amb les males pràctiques que apareixen circumstancialment; és, per tant, una activitat socialment incompresa.

La Constitució espanyola i l’Estatut d’autonomia de Catalunya defineixen en primera instància els àmbits competencials corresponents als diferents nivells administratius, reconeixent a la Generalitat de Catalunya àmplies competències en matèria territorial i d’urbanisme.

A partir d’aquest context general, poden definir-se amb més precisió les competències que corresponen a cada nivell administratiu.

L’Estat no té reconegudes atribucions específiques en urbanisme i ordenació del territori, però sí que té capacitat competencial en àmbits amb incidència en l’activitat urbanística i sobre la base de garantir la igualtat de tots els espanyols. Alguns àmbits en què pot intervenir són:

• La determinació de les condicions bàsiques en l’exercici del dret de propietat.
• El règim jurídic de les administracions públiques (procediment administratiu, l’expropiació forçosa, etc.).
• Les bases de la protecció mediambiental.
• La legislació civil, etc.

L’Estatut d’autonomia de Catalunya reconeix competències en ordenació del territori i del paisatge, del litoral i urbanisme, el que li atorga l’exclusivitat (preservades les competències estatals) de la potestat legislativa i reglamentària. Així, correspon a la Generalitat de Catalunya:

• Definir el marc normatiu a Catalunya mitjançant l’aprovació de lleis (Parlament de Catalunya) i reglaments (departament competent en matèria d’urbanisme i ordenació del territori).
• Tramitar i aprovar el planejament territorial i determinats plans urbanístics d’interès general.
• Aprovar definitivament determinats plans urbanístics desenvolupats per les administracions locals.
• Exercir determinades competències executives (règim sancionador, disciplina urbanística).

Entre els organismes amb atribucions més rellevants adscrits al departament competent en matèria d’urbanisme (actualment, el Departament de Polítiques Digitals i Territori), destaquen:

• La Secretaria d’Agenda Urbana, Urbanisme i Territori, en matèria d’ordenació del territori i d'urbanisme.
• L’Institut Català del Sòl, entitat reconeguda legalment amb àmplies competències en el desenvolupament d’actuacions urbanístiques impulsades des d’aquesta institució.
• Les Comissions d’Urbanisme (òrgans col·legiats encarregats de l’aprovació definitiva de plans d’iniciativa local).

Els ajuntaments exerceixen àmplies competències urbanístiques en el seu territori, d’acord amb el que estableix la legislació urbanística catalana, sota el principi de subjecció al marc regulador (inclosos els planejaments vigents que incideixen en el seu territori) i sota l’empara de l’actuació de la Comissió Territorial d’Urbanisme que correspongui. Tenen competència reglamentària i capacitat executiva en múltiples matèries.

Correspon als ajuntaments:

• Portar a terme les actuacions urbanístiques en aplicació dels planejaments o les disposicions legals preceptives.
• Adequar les regulacions pròpies (planejaments, ordenances, etc.) a les noves disposicions d’aplicació.
• Tramitar i donar curs a les actuacions urbanístiques d’iniciativa privada.
• Exercir les competències pròpies en protecció de la legalitat urbanística i davant l’incompliment del deure de conservació, entre altres actuacions urbanístiques de caràcter potestatiu.

Les competències es reparteixen entre el Ple corporatiu (les de més abast o importància) i l’alcalde (delegables, en determinats supòsits, en Junta de Govern o en algun dels seus membres). Tanmateix, els ens locals poden delegar competències urbanístiques en gerències d’urbanisme, ens instrumentals (organismes autònoms, societats mercantils públiques) o consorcis o mancomunitats (en el marc de les limitacions legals vigents en relació amb la seva creació i funcionament).

Les comarques, a través dels consells comarcals, tenen reconegudes algunes competències, relatives a tramitació i aprovació de planejaments plurimunicipals. Les diputacions provincials no tenen competències urbanístiques legalment reconegudes, però col·laboren amb els municipis i ens locals en assistència jurídica, tècnica i econòmica.

L’organització administrativa del nostre país té una complexitat notable, caracteritzada per múltiples nivells administratius que intervenen sobre els mateixos àmbits físics i temàtics. No obstant això, el marc regulador en matèria urbanística (a diferència d’altres matèries, com ara l’habitatge) té, en termes generals, un marc competencial clarificat.

El marc regulador en matèria urbanística se circumscriu a un nombre reduït de textos legals, que tenen un caràcter estructurant del règim legal d’actuació, i amb vocació de continuïtat i permanència, si bé resulten reiteradament modificats en qüestions concretes. Cal dir que, més enllà de les lleis i els seus reglaments, la legislació reconeix als plans territorials i urbanístics categoria reglamentària, i per això suposen de fet un corpus normatiu addicional que condiciona de manera determinant l’exercici de l’acció urbanística. L’acció urbanística local, més enllà del seu marc regulador específic, interactua amb moltes matèries que disposen d’un marc regulador propi, amb les seves particularitats pel que fa a la regulació normativa i el marc competencial.

El marc normatiu regula el règim competencial i la normativa. Pel que fa a la competència, s’aclareixen les atribucions de les diferents administracions.

És una tasca complexa, ja que la regulació normativa ajuda a precisar els requeriments de l’acció urbanística en tres aspectes diferents: aclareix qui en té la competència; precisa la regulació normativa adequada (marc normatiu en urbanisme i ordenació del territori, marc normatiu sectorial com ara medi ambient, si s’escau, mobilitat, forestal, etc.) o marc normatiu en administració pública.

A l’Estat:

• Texto refundido de la Ley de Suelo y Rehabilitación Urbana (RDL 7/2015), que incorpora continguts de la legislació de sòl i valoracions, amb la nova legislació orientada a la transformació d’àrees urbanes.
• Reglamento de valoraciones de la Ley de Suelo (RD 1492/2011)

A Catalunya:

• Text refós de la Llei d’urbanisme (DL 1/2010) i modificacions posteriors (L 3/2012 - ESP). Té per objecte la regulació de l'urbanisme en el territori de Catalunya.
• Reglament de la Llei d’urbanisme (D 305/2006) i modificacions posteriors.
• Reglament de protecció de la legalitat urbanística (D 64/2014).
• Llei de regularització i millora d’urbanitzacions amb dèficits urbanístics (L 3/2009).
• Llei de política territorial (L 23/1983).

La norma en els ajuntaments són:

• Les ordenances municipals amb continguts urbanístics (intervenció en edificació, rehabilitació, paisatge urbà, patrimoni, barreres arquitectòniques, etc.).
• Els plans urbanístics (valor reglamentari).

Cal dir que l’Avantprojecte de Llei del territori és una nova iniciativa legislativa de 2017 de la Generalitat (en procés de tramitació i aprovació) que vol ser el nou marc regulador de les polítiques territorials a Catalunya. En cas d’aprovar-se, representaria una reformulació global de tot el marc regulador de l’urbanisme i comportaria canvis substancials en l’acció dels ens locals.

Els plans desenvolupats per la Generalitat de Catalunya són el Pla Territorial General de Catalunya (1995) o els plans territorials parcials o els plans territorials sectorials, tant els elaborats des del departament competent en matèria d’ordenació territorial (continguts de mobilitat i ambientals), com aquells altres corresponents a àmbits d’actuació d’altres departaments (equipaments esportius, comercials) o plans directors territorials (Empordà, Alt Penedès i Garrotxa).

Hi ha nombroses normes i textos legals en funció del sector que caldrà considerar en cada cas, segons les característiques del projecte, per exemple en matèria d’habitatge, medi ambient, costes, patrimoni cultural, etc. Algunes d’aquestes són la Llei de l’habitatge (L18/2007- CAT) i la Llei dels espais agraris (L 3/2019), entre d’altres.

Llei del dret a l’habitatge (L 18/2007 - CAT)

Llei d’espais naturals (L 12/1985 - CAT)

Pla d’espais d’interès natural (D 328/1992 - CAT)

Llei de mesures en matèria de medi ambient (L 12/2006 - CAT)

Ley de Evaluación Ambiental (L 21/2013 - ESP)

Llei d’avaluació ambiental de plans i programes (L 6/2009 - CAT)

Llei de simplificació de l’activitat administrativa de l’Administració de la Generalitat i dels governs locals de Catalunya i d’impuls de l’activitat econòmica (L 16/2015 - CAT)

Llei de protecció, gestió i ordenació del paisatge (L 8/2005)

Decret de desenvolupament (D 343/2006 - CAT)

Ley del Patrimonio Natural y de la Biodiversidad (L 42/2007 - ESP)

Llei del canvi climàtic (L 16/2017- CAT)

Ley de Costas (L 22/1988 - ESP)

Llei de protecció i ordenació del litoral (L 8/2020 – CAT)

Ley de protección y uso sostenible del litoral y mod. Ley de Costas (L 2/2013 - ESP)

Llei dels espais agraris (L 3/2019 - CAT)

Llei forestal de Catalunya (L 6/1988 - CAT)

Reglamento del dominio público hidráulico (RD 849/1986 - ESP)

Texto refundido de la Ley de Aguas (RDL 1/2001 - ESP)

Llei del patrimoni cultural català (L 9/1993 - CAT)

Decret legislatiu del Text refós de la Llei de carreteres (DL 2/2009 - CAT)

Llei ferroviària (L 4/2006 - CAT)

Les disposicions de caràcter general que fan referència a l’actuació de les administracions públiques tenen un paper determinant en la manera com les administracions locals desenvolupen les seves competències. Les de més significació són, a tall d’exemple, la Ley Reguladora de las Bases de Régimen Local, la Llei de vegueries, el Reglament d’obres, etc.

Ley Reguladora de las Bases del Régimen Local (L 7/1985 - ESP)

Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya (DL 2/2003 - CAT)

Llei de vegueries (L 30/2010 - CAT)

Text refós de la Llei de l’organització comarcal de Catalunya (DL 4/2003 - CAT)

Ley del Procedimiento Administrativo Común de las Administraciones Públicas (L 39/2015 - ESP)

Ley del Régimen Jurídico del Sector Público (L 40/2015 - ESP)

Reglament d’obres, activitats i serveis dels ens locals (D 179/1995 - CAT)

Llei de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya (L 26/2010 - CAT)

Ley de Contratos del Sector Público (L 9/2017 - ESP)

Els principis generals són un seguit de conceptes recollits a la Llei d’urbanisme entesos com a valors comuns que han de regir i orientar l’acció urbanística local. Aquests principis han d’imbuir l’acció urbanística en la seva globalitat.

La llei recull aquests principis generals:

• Un desenvolupament urbanístic sostenible, basat en la utilització racional del territori i el medi ambient.
• La participació de la comunitat en les plusvàlues generades per l’actuació urbanística.
• El dret de propietat subjecte al principi de la funció social.
• La inexistència del dret a exigir indemnització per l’ordenació urbanística de sòl i les construccions.
• El repartiment equitatiu dels beneficis i les càrregues derivat del planejament urbanístic.
• El dret de publicitat i participació de la ciutadania en els procediments de planejament i gestió urbanístics.
• Les regles d'interpretació del planejament urbanístic.
• La nul·litat de les reserves de dispensació.
• L’acció pública com a dret universal d’exigir el compliment de la normativa en matèria urbanística.
• La jerarquia normativa i la coherència del planejament urbanístic.

Els agents són totes aquelles institucions, col·lectius o persones que, en diferents graus, funcions i competències, degudament regulades, han de promoure, desplegar, participar, intervenir, validar, arbitrar… per una adequada aplicació de l’acció urbanística local. N’hi ha de quatre tipus, a grans trets:

• Els agents públics amb competències urbanístiques directes. Són bàsicament els ajuntaments i la Generalitat de Catalunya, i es reparteixen el gruix de l’acció pública:
  • Els ajuntaments (i de manera minoritària altres administracions locals) impulsen i tramiten el planejament urbanístic general i ostenten les funcions de gestió i execució, així com la protecció de la legalitat urbanística.
  • La Generalitat exerceix la funció d’aprovar en darrera instància el planejament urbanístic general.
• Els agents públics sense competències urbanístiques (intervenen de manera col·legiada en els òrgans establerts pel control del planejament urbanístic, com ara departaments sectorials de la Generalitat, administracions de l’Estat, tribunals de justícia).
• Els agents privats i operadors professionals (propietaris i promotors poden impulsar la redacció i l’execució de planejament derivat, a més de ser part afectada en el seu patrimoni).
• La ciutadania i societat civil organitzada.

El planejament territorial està regulat a Catalunya per la Llei de política territorial de 1983 i és competència autonòmica. Estableix un marc i unes directrius que el planejament urbanístic haurà d’integrar. La llei de política territorial recull diverses figures de planejament:

• El pla territorial general (1995).
• Els plans territorials parcials de totes les matèries i un àmbit territorial.
• Els plans territorials sectorials de tot Catalunya.
• Els plans directors territorials, amb les mateixes competències que el pla territorial parcial, però d’un àmbit més reduït.

El planejament urbanístic és el sistema de concreció en el territori dels principis d’ordenació urbanística. L’administració competent ordena el territori del seu àmbit administratiu mitjançant la redacció d’instruments de planejament urbanístic o plans. (L’instrument urbanístic fonamental en l’ordenació d’un municipi és el Pla d’ordenació urbanística municipal o POUM.)

Té caràcter normatiu amb rang reglamentari i la seva vigència és indefinida fins que no se n’aprovi la revisió. Tradicionalment, es diferencien dos tipus de plans urbanístics:

• El planejament urbanístic general.
• El planejament urbanístic derivat.

La seva relació és jeràrquica, de manera que el pla derivat no pot contenir aspectes contraris a un pla d’ordenació urbanística municipal.

El planejament urbanístic general és l’acció política i administrativa que fixa les directrius bàsiques del municipi pel que fa a la seva configuració física actual i futura, i estableix els paràmetres d’ús que es poden acceptar o promoure en els diferents teixits, urbans o rurals, que configuren el municipi. És un projecte col·lectiu a llarg termini que comporta una elevada complexitat tècnica i documental que, a més, ha d’encaixar-se en un marc legal enormement reglamentat.

S’instrumenta amb els Plans d’ordenació urbanística municipal (POUM), inclòs el Pla d’ordenació urbanística municipal; les normes de planejament urbanístic (NPU) i els Plans d’actuació urbanística municipal (PAUM). Molts municipis mantenen, tanmateix, les figures de planejament general prèvies a la Llei d’urbanisme aprovada l’any 2002, com el Pla general d’ordenació urbana (PGOU), equivalent al POUM, i les normes subsidiàries (NNSS).

El planejament derivat desenvolupa els criteris i les directrius fixades pel planejament urbanístic general, que no pot contradir i ha de respectar (principi de jerarquia). Això no obstant, els plans especials urbanístics poden introduir en l’ordenació del planejament urbanístic general modificacions específiques necessàries per acomplir llurs funcions, pel seu principi d’especificitat. Els instruments de planejament derivat estan integrats per: plans parcials urbanístics (PP), els plans especials urbanístics (PE) i els plans de millora urbana (PMU).

Si bé el planejament urbanístic s’ha desenvolupat tradicionalment a escala municipal, durant la darrera dècada s’han impulsat un seguit de plans de caràcter supramunicipal amb el propòsit d’ordenar unes dinàmiques o uns projectes territorials amb una naturalesa i expressió local que supera àmpliament l’àmbit municipal.

Pel que fa al sistema de planejament urbanístic de caràcter supramunicipal, cal diferenciar dos grans blocs d’instruments: els plans directors urbanístics i els plans d’ordenació urbanística supramunicipal.

En matèria d’execució del planejament derivat (reforma i extensió urbana, canvis d’usos, etc.), els propietaris i promotors privats podran exercir la funció d’impuls dels documents que s’escaiguin, sempre sota el control i intervenció de l’administració pública.

Qualsevol instrument de planejament urbanístic, general o derivat, estarà sotmès al control i intervenció d’òrgans col·legiats, amb participació d’administracions sectorials i de diferents nivells, que vetllaran, durant la seva tramitació, per l’ajust de les propostes a la normativa urbanística i sectorial.

Entenem per gestió urbanística l’activitat d’execució del planejament que comprèn el conjunt de procediments establerts per la llei per a la transformació de l’ús del sòl. S’inclou dins el concepte de gestió urbanística, la urbanització i l'edificació dels solars resultants de les actuacions d'execució.

El procés de transformació i ús del sòl es materialitza mitjançant els projectes de reparcel·lació. És un sistema d’actuació que consisteix a agrupar les finques aportades pels propietaris incloses en una unitat d’actuació, per dividir-les de manera ajustada al planejament urbanístic. S’adjudiquen aquestes finques resultants als respectius propietaris en proporció als drets aportats. Es diferencien tres modalitats de parcel·lació:

• Modalitat de cooperació, iniciativa municipal.
• Modalitat de compensació bàsica, iniciativa privada.
• Modalitat de compensació concertada, iniciativa d’alguns particulars.

L’expropiació és l’adquisició dels sòls per part de l’administració actuant. Es duu a terme gràcies a la potestat que exerceix l’Administració per transferir la propietat o els drets patrimonials d’un particular a l’Administració, per causes d’utilitat pública o interès social, mitjançat la corresponent indemnització.

Per tal d’obtenir els sòls destinats a sistema, un cop aprovat el planejament urbanístic i prèvia a la reparcel·lació, la llei articula l’ocupació directa.

Perquè l’habitatge digne i adequat per a tota la ciutadania és un principi constitucional i, per tant, ha de ser regulat per l’ordenament jurídic i assegurat per totes les administracions. Així, la vinculació entre l’habitatge i el sòl converteix l’urbanisme en un mecanisme necessari per assegurar aquest dret i modular-ne el desplegament en el territori.

La normativa urbanística estableix uns paràmetres bàsics de presència, localització i promoció d’habitatge públic, per assegurar-ne l’accés als col·lectius amb més dificultats. L’acció urbanística local pot explotar un marge molt més gran de promoció de polítiques d’habitatge assequible mitjançant un seguit d’instruments específics:

• Les àrees residencials estratègiques, per generar sòl per destinar-lo a habitatge protegit.
• L’habitatge protegit.
• L’habitatge dotacional, per generar habitatge per emergències socials i acollir temporalment necessitats socials, especialment destinat a joves i gent gran.

Les entitats locals intervenen en els actes d’edificació i ús del sòl i subsòl que els subjectes privats o públics tinguin intenció d’executar. Ho fan mitjançant la llicència urbanística; amb una comunicació prèvia com a control posterior, o amb una declaració responsable com a control posterior (només per a instal·lació d’antenes de telefonia mòbil).

Els ajuntaments han d’ordenar l’execució de les obres necessàries perquè les persones propietàries de tota classe de terrenys, construccions i instal·lacions compleixin el deure legal d’ús, conservació i rehabilitació per mantenir el parc immobiliari del municipi en condicions d’ornament públic, seguretat i salubritat.

Quan una construcció es troba en estat ruïnós, l’administració municipal ho ha de declarar per les causes taxades i específiques que estableix la normativa urbanística, requerint als propietaris la seva rehabilitació o enderrocament segons s’escaigui.

Són accions o omissions que comporten la vulneració de la legislació urbanística o de les ordenances municipals els actes d’edificació i ús del sòl i subsòl que s’executen sense llicència urbanística o comunicació prèvia, o bé que no s’ajusten a la llicència atorgada o a la comunicació prèvia presentada.

La vulneració de la normativa urbanística, per acció o per omissió, comportarà la incoació dels procediments següents:

• La restauració de la realitat física alterada i de l’ordre jurídic vulnerat.
• La sanció.
• El rescabalament dels danys i perjudicis.

Les sancions poden ser per infracció lleu, greu o molt greu i es poden aplicar a tots els agents que intervenen en el procés, tant tècnics com propietaris.

L’acció corporativa de suport als ens locals en matèria urbanística es porta a terme des de la Gerència de Serveis d’Habitatge, Urbanisme i Activitats, a través del Servei d’Urbanisme. Està integrat per un equip amb perfils tècnics diversos: arquitectes, advocats i geògrafs.

L’acció de suport s’emmarca en la contribució a l’assoliment dels dos reptes principals que han d’abordar els ens locals en aquest àmbit:

• L’impuls d’un projecte urbanístic propi.
• L’exercici actiu de les competències urbanístiques.

El suport es desenvolupa en els àmbits temàtics següents: el planejament urbanístic, la gestió urbanística, la protecció de la legalitat urbanística i les agendes urbanes locals. No obstant això, l’ampli abast dels àmbits temàtics, la diversitat de línies de suport i les limitacions en els recursos disponibles, obliguen a establir prioritats en l’oferta de suport als ens locals, valorant, principalment:

• Les necessitats dels ens locals amb menor capacitació.
• La priorització dels recursos de més valor afegit.
• La major eficiència en l’ús dels recursos.

Se sintetitza esquemàticament l’oferta actual de suport amb relació als àmbits temàtics i al tipus de suport i canal:

La Diputació de Barcelona ofereix línies específiques de suport, vehiculades a través dels canals corporatius següents: suport tècnic, per mitjà del Catàleg de serveis; les consultes puntuals (Consultes GSHUA); la formació (Banc d’Accions Formatives (BAF-DIBA) i el banc de recursos amb webs i publicacions.

Pots consultar el glossari del Departament de la Vicepresidència i de Polítiques Digitals i Territori.

Esteban, Juli. 2011. La ordenación urbanística : conceptos, herramientas y prácticas. Iniciativa digital politècnica.

Gifreu, Judith. 2019. Soc regidor d’urbanisme, i ara què? Les principals 150 preguntes. Associació Catalana de Municipis.

Recurs Urbanisme. Servei d'Urbanisme de la Gerència d'Habitatge, Urbanisme i Activitats de la Diputació de Barcelona Any: 2019.

A l’EAPC tenen una wiki feta per la Carmen Alonso i altres, amb una bibliografia més extensa, però de caràcter marcadament jurídic:

• Curs. Urbanisme i ordenació del territori. Bibliografia i webgrafia bàsica.