[Ciutadania365] Patrimoni de les administracions públiques

El patrimoni de les administracions públiques està constituït pel conjunt dels seus béns i drets, sigui quina sigui la seva naturalesa i el títol de la seva adquisició o aquell en virtut del qual els hagin estat atribuïts.

Els béns i drets que integren el patrimoni de les administracions públiques poden tenir les següents naturaleses, d’acord amb el règim jurídic a què estan subjectes:

Les situacions patrimonials són les posicions on es troben els béns dins de l'organització. Aquesta posició ens indica si els béns estan disponibles o no.

Les situacions patrimonials són movibles, un determinat actiu pot estar al llarg de la vida en diferents posicions.

Les administracions públiques podran adquirir béns i drets per qualsevol de les maneres previstes en l'ordenament jurídic i, en particular, pels següents:

• Per atribució de la llei.
• A títol onerós, amb exercici o no de la potestat d'expropiació.
• Per herència, llegat o donació.
• Per prescripció.
• Per ocupació.

La utilització dels béns de domini públic pot adoptar les modalitats de:

Els béns patrimonials són els béns propietat d'una administració pública que no estan ni afecten un ús o servei públic, ni tampoc tenen una atribució legal com a tals. En aquest tipus de béns s'enquadrarà, per exemple, un habitatge que un ajuntament rebi en herència d'una persona en morir.

Aquests béns patrimonials han de ser administrats d'acord amb els criteris de màxima rendibilitat, en les condicions usuals de la pràctica civil i mercantil, bé directament per l'ens local o per mitjà dels particulars.

Els ens locals poden valorar motivacions de prestació de serveis socials, promoció i reinserció socials, activitats culturals i esportives, promoció urbanística, foment del turisme, ocupació del temps lliure, o altres anàlogues, que facin prevaler una rendibilitat social per damunt de la rendibilitat econòmica.

Les entitats locals estan obligades a protegir i defensar el seu patrimoni. A aquest efecte els mecanismes de control i protecció, entre d'altres, són els següents:

• Obligació de formar inventari dels béns i drets que integren el seu patrimoni, fent constar, amb el detall suficient, les mencions necessàries per a la seva identificació i les que siguin necessàries per reflectir-ne la naturalesa jurídica i la situació patrimonial.
• Inscripció registral dels béns immobles al Registre de la Propietat i al Cadastre.

Així mateix, les entitats locals per a la defensa del seu patrimoni tenen les facultats i prerrogatives següents:

• Investigar la situació dels béns i els drets que presumiblement pertanyin al seu patrimoni.
• Cal delimitar en via administrativa els immobles de la titularitat.
• Recuperar d’ofici la possessió indegudament perduda sobre els seus béns i drets.
• Desnonar en via administrativa als posseïdors dels immobles demanials, una vegada extingit el títol que emparava la tinença.

Els béns i els drets patrimonials que no siguin necessaris per a l'exercici de les competències i funcions pròpies de l'entitat local poden ser alienats d'acord amb les normes que estableix la llei.

L'alienació dels béns i els drets es pot efectuar en virtut de qualsevol negoci jurídic translatiu, típic o atípic, de caràcter onerós. L'alienació a títol gratuït només és admissible en els casos degudament justificats, d'acord amb les normes establertes a les lleis.

El patrimoni de l’administració local està constituït pel conjunt dels béns i drets que li pertanyin, sigui quina sigui la seva naturalesa i el títol d’adquisició o aquell en virtut del qual els hagin estat atribuïts.

El patrimoni està integrat, entre d'altres, per béns immobles, parcs i jardins, vials urbans, mobles, equips de processos d'informació, vehicles, maquinària i instal·lacions, propietat intel·lectual, propietat industrial, quotes i parts alíquotes de capital a empreses, semovents, drets reals, obligacions, etc.

Els béns i drets que integren el patrimoni dels ens locals poden ser de domini públic o demanials, comunals i de domini privat o patrimonials.

Són béns i drets de domini públic o demanials els que, sent de titularitat pública, estan afectats a l'ús general o al servei públic, així com aquells als quals una llei atorga expressament el caràcter demanial (art. 5.1 LPAP).

Entre els béns i drets de domini públic podem distingir els de servei públic i els d’ús general o públic:

• Són béns de servei públic, els immobles propietat de l'ens local on té la seva seu la corporació i aquells en què s’allotgen els seus òrgans i serveis. També ho són, en general, tots aquells béns directament destinats a la prestació de serveis públics o administratius, com ara els escorxadors, mercats, llotges, hospitals, hospicis, museus, muntanyes catalogades, escoles, cementiris, elements de transport, piscines i camps d’esport, etc.

• Són béns d‘ús general o públic, aquells béns destinats a ser utilitzats directament pels particulars, la conservació i la policia dels quals siguin competència de l'ens local, com ara les carreteres, camins, places, carrers, passeigs, parcs, aigües de fonts i estanys, ponts, i altres obres públiques d’aprofitament o utilització generals.

La gestió i administració dels béns i drets de domini públic o demanials per part de les administracions públiques s’ajusta als següents principis (art. 6 LPAP):

• Inalienabilitat, inembargabilitat i imprescriptibilitat.
• Adequació i suficiència dels béns per servir a l'ús general o al servei públic.
• Aplicació efectiva a l'ús general o al servei públic.
• Dedicació preferent a l'ús comú enfront al seu ús privatiu.
• Exercici diligent de les prerrogatives legals que s’atorguin a les administracions públiques per garantir llur la seva conservació i integritat.
• Identificació i control a través d'inventaris o registres adequats.
• Cooperació i col·laboració entre les administracions públiques en l’exercici de les seves competències sobre el domini públic.

El domini públic natural l’integren els béns no susceptibles d'apropiació privada a conseqüència de les característiques naturals unitàries.

Són béns de domini públic natural, per exemple, les costes, la zona marítimo-terrestre, els rius i les seves lleres, les mines i muntanyes, etc.

Són béns comunals aquells que sent de domini públic, el seu aprofitament correspon al comú dels veïns. Els aprofitaments comunals només es donen en l'esfera municipal. Es tracta d’un aprofitament que es limita als veïns del municipi.

D’aquesta manera, els béns comunals només pertanyen als municipis i a les entitats municipals descentralitzades (art. 6 del Decret 336/1988, de 17 d’octubre, pel qual s’aprova el reglament de patrimoni dels ens locals) però tenen unes facultats sobre aquests béns que són compartides, de manera que correspon al comú dels veïns l’aprofitament, com a dret real administratiu de gaudi, i correspon als ens locals la seva administració i conservació.

Els béns i drets de domini privat o patrimonials són els que, sent de titularitat de les administracions públiques, no tinguin el caràcter de domini públic o demanials (art. 7.1 LPAP).

Els béns del domini privat o patrimonials, poden incloure una àmplia gamma d'actius i propietats, com ara terrenys, edificis, habitatges, vehicles, inversions financeres, béns mobles, entre d'altres. Aquests béns són adquirits i posseïts per persones físiques o jurídiques en exercici dels seus drets de propietat privada.

La gestió i administració dels béns de domini privat o patrimonials per part de les administracions públiques s’ajusta als principis següents (art. 8 LPAP):

• Eficiència i economia en la seva gestió.
• Eficàcia i rendibilitat en la seva explotació.
• Publicitat, transparència, concurrència i objectivitat en l’adquisició, alienació i explotació d’aquests béns.
• Identificació i control a través d'inventaris o registres adequats.
• Col·laboració i coordinació entre administracions públiques per optimitzar la utilització i el rendiment dels seus béns.

A més, a Catalunya l’article 72.3 del Decret 336/1988, de 17 d’octubre, pel qual s’aprova el reglament de patrimoni dels ens locals (DRPEL) prima la rendibilitat social per damunt de la rendibilitat econòmica d’aquests béns, quan els ens locals puguin motivar la concurrència de raons que així ho justifiquin, com ara les següents:

• Prestació de serveis socials.
• Promoció i reinserció socials.
• Activitats culturals i esportives.
• Promoció urbanística.
• Foment del turisme.
• Ocupació del temps lliure.
• Altres anàlogues.

No s'entenen inclosos en el patrimoni de les corporacions locals (art. 3.2. LPAP):

• Els diners, els valors, els crèdits i la resta de recursos financers de la seva hisenda.
• En el cas de les entitats públiques empresarials i entitats anàlogues, els recursos que constitueixen la seva tresoreria.

Les entitats locals poden adquirir i posseir tota classe de béns i drets i exercitar les accions pertinents per a la defensa del seu patrimoni, de conformitat amb el marc jurídic que li és d’aplicació. Poden adquirir béns i drets per qualsevol de les maneres previstes en l'ordenament jurídic i, en particular:

• Per atribució de la llei.
• A títol onerós, amb exercici o no de la potestat d'expropiació.
• Per herència, llegat o donació.
• Per prescripció.
• Per ocupació

Els béns i drets es poden adquirir per qualsevol títol, sigui onerós o lucratiu, de dret públic o privat, d’acord amb el que estableixen les lleis i, en especial, per:

• Expropiació forçosa.
• Cessió de naturalesa urbanística.
• Prescripció adquisitiva.
• Successió administrativa.
• Modificació de termes municipals.

L’adquisició s’ha de realitzar a través del corresponent procediment d’adquisició. Es distingeixen tres procediments:

• Concurs públic
• Subhasta
• Adjudicació directa.

Quan existeix un interès per part de l’administració en l’adquisició de béns, s’ha de confeccionar un expedient administratiu definit com un “conjunt ordenat de documents i actuacions que serveixen d’antecedent i fonament a la resolució administrativa”.

L’expedient es formarà “mitjançant l'agregació ordenada de tots els documents, proves, dictàmens, informes, acords, notificacions i altres diligències que els hagin d'integrar”.

Per a poder formar l’expedient s’ha d’iniciar un procediment administratiu entès «com el conjunt ordenat de tràmits i actuacions formalment executades, segons la via legalment prevista, per dictar un acte administratiu o expressar la voluntat de l'Administració».

L'adquisició de béns i drets patrimonials a títol onerós requereix el compliment de les normes sobre contractació de béns i drets de patrimoni local. En el cas dels béns immobles o de drets sobre aquests béns, se n'exigeix la valoració pericial d'un tècnic o una tècnica local.

Es pot fer l'adquisició directa de béns immobles si ho requereixen les peculiaritats dels béns, les necessitats del servei a satisfer o les limitacions del mercat immobiliari. En aquests casos, es requereix l’informe previ del departament competent en matèria d’administració local si el valor dels béns excedeix els 100.000 euros. L'informe s'ha d'emetre en un termini de 20 dies. També es pot fer l'adquisició directa en supòsits d'extrema urgència, amb l'informe previ del secretari o secretària de l'entitat local, amb l'acreditació d'aquesta situació.

En els altres casos, cal incorporar l’informe previ del secretari o secretària de l’entitat local.

El procediment ordinari per a l’adquisició onerosa de béns immobles i drets sobre aquests béns haurà de ser el concurs públic.

Per concurs públic s’entén, quan les administracions públiques tenen una necessitat de satisfer o dur a terme un procés legal anomenat concurs públic o licitació pública, a través del qual sol·liciten ofertes que puguin cobrir aquesta necessitat, per posteriorment avaluar-les i escollir la que considerin la millor.

L'expedient haurà de contenir, com a mínim, la següent documentació:

• Memòria justificativa.
• Plec de condicions.
• Informe previ de la Secretaria i la Intervenció, preceptiu i no vinculant, en relació amb el plec de condicions.
• Certificació de l’existència de crèdit pressupostari adequat i suficient.
• Documentació comptable d’aprovació de la despesa i fiscalització.
• Acord d’aprovació de l’expedient.
• Anunci publicació.
• Proposicions dels licitadors.
• Informe d'adjudicació.
• Acord d’adjudicació.
• Escriptura (béns immobles).
• Certificar de domini i càrregues.
• Certificat gràfic literal.
• Certificat de l’inventari.

La subhasta no és el procediment ordinari per a l’adquisició de béns. Els concursos públics passen a denominar-se subhastes, quan el plec de clàusules administratives particulars recull un únic criteri d'adjudicació i d'aquesta particularitat se'n deriven diverses conseqüències que és convenient conèixer i que poden ajudar a les administracions públiques a l'hora de defensar les seves posicions.

L'expedient haurà de contenir, com a mínim, la següent documentació:

• Memòria justificativa.
• Plec de condicions.
• Informe previ de la Secretaria i la Intervenció, preceptiu i no vinculant, en relació amb el plec de condicions.
• Certificació de l’existència de crèdit pressupostari adequat i suficient.
• Documentació comptable d’aprovació de la despesa i fiscalització.
• Acord d’aprovació de l’expedient.
• Anunci publicació.
• Proposicions dels licitadors.
• Acta d’adjudicació.
• Acord d’adjudicació.
• Escriptura (béns immobles).
• Certificat de domini i càrregues.
• Certificat gràfic literal.
• Certificat de l’inventari.

L’adjudicació directa s’articula com un procediment excepcional, donat que s’exigeix una especial justificació i la concurrència d’una sèrie de circumstàncies determinades per les lleis.

Existeixen dues causes generals que justifiquen l’adjudicació directa per:

La competència per a l'adquisició de béns immobles i drets subjectes a la legislació patrimonial correspon:

• Als alcaldes o presidents de les entitats locals, quan el seu valor no superi el 10% dels recursos ordinaris del pressupost ni l’import de 3.000.000 euros.
• Al Ple de l’entitat local, quan aquestes competències no siguin atribuïdes a l’alcalde.
• En el cas dels municipis subjectes al règim especial dels municipis de gran població aquestes competències corresponen a la Junta de Govern Local qualsevol que sigui l'import del bé a adquirir.

L'adquisició de béns a títol gratuït fa referència a l'adquisició per herència, llegat o donació.

Aquesta adquisició de béns a títol gratuït està prevista a la https://portaljuridic.gencat.cat/eli/es/l/2003/11/03/33#1876683LPAP (art. 15.c) i no està subjecta a cap restricció.

L'acceptació de l'herència a benefici d'inventari és:

• Un dret de l'hereu que no decau ni tan sols per la prohibició del testador.
• Que aquest benefici s'aconsegueix per així sol·licitar-ho l'hereu i formular-se el corresponent inventari.
• Que aquest benefici suposa una limitació de la responsabilitat de l'hereu, ja que aquest només respon fins on arribin els béns de l'herència.
• No hi ha confusió dels béns de l'herència amb els particulars de l'hereu.

Les particularitats de l'adquisició de béns a títol gratuït per llegat són les següents:

• Quan el legatari no pugui o no vulgui admetre'l, o aquest, per qualsevol causa, no tingui efecte, es refon en la massa de l'herència, fora dels casos de substitució i dret de créixer.
• El legatari no podrà acceptar una part del llegat i repudiar l'altra, si aquesta fos onerosa
• El legatari de dos llegats, dels quals un sigui onerós, no podrà renunciar-hi i acceptar l'altre.
• Si els dos llegats són onerosos o gratuïts, és lliure per acceptar-los tots o repudiar el que vulgui.

Les particularitats de l'adquisició de béns a títol gratuït per llegat són les següents:

• Quan el legatari no pugui o no vulgui admetre'l, o aquest, per qualsevol causa, no tingui efecte, es refon en la massa de l'herència, fora dels casos de substitució i dret de créixer.
• El legatari no podrà acceptar una part del llegat i repudiar l'altra, si aquesta fos onerosa
• El legatari de dos llegats, dels quals un sigui onerós, no podrà renunciar-hi i acceptar l'altre.
• Si els dos llegats són onerosos o gratuïts, és lliure per acceptar-los tots o repudiar el que vulgui.

La donació es perfecciona des que el donant coneix l'acceptació del donatari. No obstant això, la donació no obliga el donant, ni produeix efecte, sinó des de l'acceptació.

La donació es pot revocar a instància del donant, quan el donatari hagi deixat de complir algunes de les condicions que aquell li va imposar.

Perquè sigui vàlida la donació de cosa immoble, s'ha de fer en escriptura pública, i s'hi han d'expressar individualment els béns donats i el valor de les càrregues que hagi de satisfer el donatari. L'acceptació es pot fer a la mateixa escriptura de donació o a una altra separada; però no tindrà efecte si no es fa en vida del donant.

Si els béns s'han adquirit sota condició o modalitat de la seva afectació permanent a determinades destinacions, s'entendrà complerta i consumada quan durant trenta anys hi hagin servit i encara que després deixin d'estar-ho per circumstàncies sobrevingudes d'interès públic.

Els béns de domini públic o demanials poden ser usats tant per la mateixa administració com per qualsevol ciutadà o particular. En tot cas, aquest ús ha de ser conforme o, almenys compatible, amb la finalitat al que estan destinats o afectes aquests béns: a l'ús general o al servei públic. D'aquesta manera, hi ha béns de domini públic que són d'utilització exclusiva de l'Administració, com és el cas de les dependències administratives i dels béns que la integren. Però també hi ha béns de domini públic que són utilitzats pels particulars.

L'ús dels béns de domini públic per particulars ha de garantir la primacia de la finalitat a la qual estan destinats aquests béns. Per aquest motiu, hi ha un règim jurídic i públic peculiar d'aquests béns. S’han de distingir dos tipus de béns, segons aquests es vinculin a l’ús general o públic o al servei públic.

La destinació pròpia dels béns de domini públic és la seva utilització per a l'ús general o per a la prestació de serveis públics. L'ús dels béns de servei públic es regeix pel que disposen les normes sobre serveis dels ens locals.

L'ús dels béns de domini públic destinats al servei públic s'efectua a través de la utilització del mateix servei públic a què el bé està afectat, és a dir, per la utilització que els usuaris fan d’aquest servei (ensenyament, transports públics, sanitat, etc.).

El règim jurídic de l'ús dels béns destinats a un servei públic és, sobretot i de manera preferent, el contingut a les normes del servei de què es tracti. Regeix, per tant, un criteri de prevalença del règim del servei sobre el del domini públic, que fins i tot ha tingut la seva plasmació legal en diferent normativa de règim local (art. 74 Reial decret 1372/1986, de 13 de juny, pel qual s'aprova el Reglament de béns de les entitats locals (RBEL)).

Una característica dels béns de domini públic destinats a l’ús general o públic és la seva utilització amb caràcter immediat o directe per part dels administrats o usuaris.

La utilització dels béns de domini públic pot adoptar les següents modalitats:

• Ús comú (general o especial)
• Ús privatiu

L'ús comú general és l’ús que pot exercir lliurement qualsevol ciutadà d’un bé de domini públic sense que es requereixi una qualificació específica, utilitzant el bé d'acord amb la seva naturalesa, els actes d'afectació i les disposicions generals i les normes de policia que reglamentin el seu ús.

L’ús comú es regeix pel principi d’igualtat, per a tots i de gratuïtat. No necessita llicència ni autorització, ni acte administratiu previ per utilitzar-los.

L'ús comú especial és aquell ús d’un bé de domini públic en el qual, sense excloure l'ús comú general, concorren circumstàncies singulars de perillositat, intensitat d'ús o qualsevol d'altres similars.

Aquestes circumstàncies “especials” requereixen un control més gran per part de l'Administració, que es tradueix en l'exigència prèvia d'una autorització administrativa, que es requereix per dur a terme la utilització específica del domini públic de què es tracti.

L’autorització demanial és el títol que permet als particulars la utilització i ocupació de béns de domini públic que es volen destinar a:

• Usos especials o privatius.
• Usos poc intensos.
• Usos per un curt període de temps.
• Usos amb instal·lacions que no alteren la realitat física del terreny per ser desmuntables.

Com a regla general, les autoritzacions demanials s'atorguen directament, és a dir, sense seguir un procediment especial, a qui ho sol·liciti i reuneixi les condicions requerides, llevat si se'n trobés limitat el nombre, cas en què s'atorguen en règim de concurrència.

Les autoritzacions demanials són atorgades a títol de precari: són revocables, unilateralment, per l'Administració en qualsevol moment, i sense dret a indemnització. Això no obstant, ha de concórrer una raó d'interès públic que la mateixa llei defineix:

• Quan resultin incompatibles amb les condicions generals aprovades amb posterioritat.
• Quan produeixin danys al domini públic.
• Quan impedeixin la seva utilització per a activitats de més interès públic.
• Quan menyscabin l'ús general.

L'ús privatiu del domini públic és el constituït per l'ocupació directa o immediata d'una porció del domini públic, de manera que limiti o exclogui la seva utilització per part d‘altres persones. Una característica de l’ús privatiu del domini públic és l’exclusivitat.

El títol jurídic habilitant de l’ús privatiu del domini públic és la concessió demanial.

Una concessió demanial és un títol jurídic mitjançant el qual l'Administració atorga a un particular un dret real, consistent a usar i aprofitar, de manera excloent, béns de domini públic en benefici de l'activitat del particular i de la col·lectivitat.

La concessió és el títol que habilita per efectuar un ús o aprofitament especial o privatiu amb instal·lacions desmuntables o béns mobles per més de quatre anys, així com un ús privatiu amb obres o instal·lacions fixes sigui quin sigui el termini.

Poden ser titulars d’una concessió demanial tant persones físiques com jurídiques sempre que compleixin els requisits que s'assenyalin a la legislació de patrimoni.

Entre les característiques de la concessió demanial trobem:

• S'atorga, com a regla general, en règim de concurrència. Però es pot atorgar de manera directa en els mateixos supòsits per als quals està prevista l'alienació directa de béns patrimonials.
• S'ha de formalitzar en document administratiu.
• El termini màxim de durada serà de 75 anys, incloses les pròrrogues.
• Podrà ser gratuïta, atorgar-se amb contraprestació o condició, o estar subjectes al pagament de la taxa prevista.

L'extinció de la concessió demanial està prevista a la normativa patrimonial. Destaquen els següents efectes:

• Mort o incapacitat sobrevinguda de l’usuari o concessionari individual o extinció de la personalitat jurídica.
• Manca d’autorització prèvia en els supòsits de transmissió o modificació, per fusió, absorció o escissió, de la personalitat jurídica de l’usuari o concessionari.
• Caducitat per venciment del termini.
• Rescat de la concessió, amb indemnització prèvia, o revocació unilateral de l'autorització.
• Mutu acord.
• Manca de pagament del cànon o qualsevol altre incompliment greu de les obligacions del titular de la concessió, declarats per l'òrgan que va atorgar la concessió o autorització.
• Desaparició del bé o esgotament de l'aprofitament.
• Desafectació del bé, cas en què es procedirà a la liquidació d'acord amb el que preveu l'article 102 de la Llei 33/2003, de 3 de novembre, del patrimoni de les administracions públiques (LPAP).
• Qualsevol altra causa prevista a les condicions generals o particulars per les quals es regeixin.

Els béns patrimonials han de ser administrats d'acord amb el criteri de màxima rendibilitat econòmica, en les condicions usuals de la pràctica civil i mercantil, bé directament per l'ens local o per mitjà dels particulars. L’arrendament o qualsevol altra forma de cessió d’ús s’ha de fer mitjançant el corresponent procediment d’adjudicació, que és el concurs públic.

Junt el criteri de màxima rendibilitat econòmica, la llei preveu que els ens locals poden valorar motivacions que facin prevaler una rendibilitat social per damunt de la rendibilitat econòmica, com ara:

• La prestació de serveis socials,
• la promoció i la reinserció socials,
• les activitats culturals i esportives, de promoció urbanística, de foment del turisme, d’ocupació del temps lliure o altres anàlogues.

L'explotació dels béns o drets patrimonials per part dels ens locals es pot fer a través de qualsevol negoci jurídic, típic o atípic.

Els contractes per a l’explotació dels béns o drets patrimonials no poden tenir una durada superior a 20 anys, incloses les pròrrogues, llevat de causes excepcionals degudament justificades.

Les entitats locals estan obligades a protegir i defensar el seu patrimoni. A aquest efecte els mecanismes de control i protecció, entre d'altres, són els següents:

Les entitats locals estan obligades a conservar i tutelar el seu patrimoni. A aquest efecte els mecanismes de conservació i tutela, entre d'altres, són els següents:

• Obligació de mantenir un inventari dels béns i drets que integren el seu patrimoni, fent constar, amb el detall suficient, les mencions necessàries per a la seva identificació i les que siguin necessàries per reflectir-ne la naturalesa jurídica i la situació patrimonial.
• Inscripció registral dels béns immobles al Registre de la Propietat i al Cadastre.

Les entitats locals estan obligades a conservar i tutelar el seu patrimoni. A aquest efecte els mecanismes de conservació i tutela, entre d'altres, són els següents:

• Obligació de mantenir un inventari dels béns i drets que integren el seu patrimoni, fent constar, amb el detall suficient, les mencions necessàries per a la seva identificació i les que siguin necessàries per reflectir-ne la naturalesa jurídica i la situació patrimonial.
• Inscripció registral dels béns immobles al Registre de la Propietat i al Cadastre.

Les administracions públiques estan obligades a formar inventari dels béns i drets que integren el seu patrimoni, fent constar, amb el detall suficient, les mencions necessàries per a la seva identificació i les que siguin necessàries per reflectir la seva situació jurídica i la destinació o ús a què estan sent dedicats.

Les entitats locals tenen obligació de formar els següents inventaris:

• Inventari de béns i drets que integren el seu patrimoni.
• Els inventaris afectes al seu patrimoni municipal del sòl, si s'escau.
• Els inventaris afectes al patrimoni historicoartístic, si s'escau.
• Els inventaris dels organismes autònoms administratius i dels ens amb personalitat pròpia dependents de l'ens local.
• Els inventaris cedits a altres administracions o a particulars però reveribles a l'ens local.

Tots aquests inventaris formen l'inventari consolidat general de la corresponent entitat local.

A l'administració local la responsabilitat de la formació de l'inventari recau a la Secretaria de cada ens.

Per complir amb l’obligació de formar inventari de tots els béns i drets que integren el patrimoni de cada ens, els responsables han de:

• Demanar als responsables de les diferents Unitats i Serveis de la Corporació, tots els antecedents que tinguin en el seu poder i que hagin d’estar recollits a l’inventari.
• Contrastar les resolucions i acords adoptats per l'entitat amb repercussió a l'inventari.
• Conciliar l'inventari amb la comptabilitat local per tal de garantir la veracitat de les dades.

La normativa catalana estableix que a l'inventari general consolidat dels ens locals, i a cadascun dels inventaris parcials que l'integren, els béns s'han d'anotar per separat, segons la seva naturalesa.

A més, s'han d'agrupar d'acord amb els epígrafs i els subepígrafs següents, sense perjudici d'afegir-hi altres si la corporació ho considera oportú i d'efectuar desglossament o subclassificacions més detallades i d'agrupar, a més, els béns, drets i obligacions per serveis o centres de cost:

La llei imposa la necessària coordinació dels dos instruments: inventari i comptabilitat. Tot acte administratiu que generi l'adquisició, l'alienació, el gravamen o qualsevol mena d'alteració de béns o del planejament urbanístic que pugui repercutir en l'inventari de l’entitat local s'ha d'anotar immediatament en aquest i correlativament en el llibre comptable d'inventaris i balanços.

L'inventari recull les modificacions que permanentment es fan sobre els béns de l’entitat local amb la finalitat de mantenir una imatge fidel permanentment.

L’inventari s'aprova anualment mitjançant la denominada Rectificació. Aquesta s'ha de verificar anualment i s'han de reflectir les incidències de tota mena dels béns i drets ocorregudes durant aquest període.

Per altra banda, sempre que es renova la corporació, s'ha d'efectuar la comprovació respecte als inventaris dels òrgans de govern dels organismes autònoms o dels ens amb personalitat pròpia dependents de l'ens local. El resultat s'ha de consignar al final del document, sens perjudici d'aixecar una acta addicional amb l'objecte d'establir les responsabilitats que es puguin derivar per als membres sortints i, al seu dia, per als entrants.

Correspon al Ple l'aprovació, la rectificació i la comprovació de l'inventari general. Els inventaris dels organismes autònoms i els dels ens locals amb personalitat pròpia dependents de l'ens local han de ser aprovats per les seves assemblees respectives o òrgans de govern i el seu president els ha de trametre al Ple de la corporació per a la seva aprovació definitiva.

L'inventari general l'ha d'autoritzar el secretari de la corporació, amb el vistiplau del president i una còpia d'aquest i de les seves rectificacions s'ha de trametre al Departament corresponent de l’Estat i la comunitat autònoma.

El Registre de la Propietat és una oficina, dependent del Ministeri de Justícia, a través de la Direcció General dels Registres i del Notariat, l'objecte de la qual és la inscripció o anotació dels actes i contractes relatius al domini i altres drets reals sobre béns immobles. És un registre jurídic.

Aquest Registre té caràcter públic per als qui tinguin interès per conèixer l'estat dels béns immobles i els drets reals inscrits.

La inscripció dels béns immobles i drets reals al Registre de la Propietat és un mitjà més, dels previstos a la normativa vigent, per a la protecció del patrimoni local.

La normativa en matèria de patrimoni estableix que les entitats locals hauran d'inscriure al Registre de la Propietat els seus béns immobles i drets reals, sent suficient a aquest efecte la certificació que, amb relació a l'inventari aprovat per la respectiva corporació, expedeixi el secretari, amb el vistiplau de l'alcalde o president i que produirà els mateixos efectes que una escriptura pública.

Les operacions patrimonials són les accions que es realitzen sobre els actius d’una organització i que s’anoten a l’inventari de la corporació. Les operacions patrimonials recullen els requisits necessaris per a una bona gestió del patrimoni. Incorporen a la seva definició tots els elements jurídics, comptables i econòmics necessaris per a un correcte manteniment del patrimoni.

Les operacions patrimonials es divideixen en:

Els béns de domini públic es troben afectes a una finalitat pública, a l'ús o al servei públic. Això implica que es protegeixen d'una manera especial, en garantia de la fi a què es destinen.

Aquesta garantia especial apareix regulada constitucionalment a l'article 132 de la Constitució espanyola (CE). Es recondueix a la idea de la “no comerciabilitat” dels béns de domini públic mentre tinguin aquest caràcter, és a dir, mentre estiguin afectats al servei o a l’ús públic. Els béns de domini públic són béns “extra commercium”.

Aquesta característica fonamental dels béns que integren el domini públic, admet diverses modalitats o manifestacions, destacant-ne tres:

• Inalienabilitat
• Imprescriptibilitat
• Inembargabilitat

Els béns de domini públic no poden ser objecte de transmissió o cessió de la propietat, no són alienables o transmissibles a una altra persona, per conveni o contracte. Aquesta prohibició legal té caràcter absolut i es basa en l'exigència de conservar, de manera completa i íntegra, l'afectació del bé de domini públic o demanial a la seva finalitat pública.

Els béns de domini públic no poden ser gravats per drets reals, no hi caben servituds d’ús, arrendaments, cessions, usdefruits, hipoteques, etc. Aquesta prohibició legal només afecta els drets i les càrregues reals de naturalesa civil, però no inclou i és compatible amb la possibilitat de constituir drets reals administratius com l'autorització o la concessió demanial.

L'alienació d'un bé de domini públic és nul·la i, en conseqüència, és considerat com a acte nul. En aquest cas:

1. L'alienació no es pot solucionar.
2. L'Administració pot recuperar els seus béns en qualsevol moment fent ús d'una de les facultats de què gaudeix l'Administració pública en relació amb aquests béns.
3. La nul·litat pot ser instada no només per l'Administració pública sinó per tercers interessats.
4. No cal oposar davant de l'acte d'alienació la nul·la protecció registral del tercer de bona fe.

Els béns de domini públic o demanials no són susceptibles d'usucapió o prescripció adquisitiva (adquisició de la propietat pel transcurs del temps).

Encara que aquests béns, de fet, es poden veure afectats per una ocupació, com passa amb alguna freqüència (com l’ocupació de part dels camins, de vies pecuàries, de lleres dels rius i, sobretot, de la zona marítima terrestre, etc.) aquests supòsits constitueixen simples casos de possessió de fet il·legítima que no tenen, per això, efectes adquisitius.

Els béns de domini públic tampoc són susceptibles d'embargament ni, en general, són susceptibles de cap classe d'execució o constrenyiment sobre béns d'aquesta naturalesa. La prohibició d'embargament ve donada bàsicament per la necessitat d'evitar el perjudici o el dany que per a l'interès públic significaria la interrupció del servei públic o la desaparició de l'ús públic a què estigui afectat el bé en qüestió.

La protecció dels béns de domini públic comprèn també una sèrie de potestats administratives. Aquestes potestats són poders d’actuació que l’Administració pública pot exercir per si mateixa en règim de prerrogativa. És a dir, l'exercici d'aquests poders no constitueix una facultat sinó un deure.

Les potestats administratives més destacables i que permeten una defensa eficaç i ràpida davant d'usurpacions, pertorbacions i actuacions il·legítimes d'altres subjectes i particulars són les següents:

• Potestat de recuperació administrativa.
• Potestat de delimitació administrativa.
• Potestat de desnonament administratiu.
• Potestat sancionadora.
• Potestat d'investigació.

L'Administració pública està legitimada per efectuar per si mateixa, en via administrativa (d'ofici) i sense necessitat d'acudir als tribunals de justícia, la recuperació de la possessió dels béns de domini públic. Aquesta potestat administrativa no inclou ni assoleix qüestions de propietat, les quals són competència de la jurisdicció civil.

Per dur a terme la potestat de recuperació possessòria, l'Administració pública ha de tramitar un expedient en què ha de demostrar que el bé la possessió del qual tracta de recuperar és de domini públic i que la seva utilització pública es troba obstaculitzada per la persona contra la qual s'exercita la potestat administrativa. En el transcurs de l'expedient de recuperació s'ha de donar tràmit d'audiència al posseïdor o al detentor del bé. La facultat de recuperació d'ofici de la possessió d’un bé no té límit temporal, a causa de la imprescriptibilitat del domini públic.

El procediment per a la recuperació administrativa segueix les fases següents:

Les administracions públiques poden delimitar les parcel·les de domini públic, fixant-ne l'extensió i els límits (superfícies i límits). La potestat de delimitació té per objecte acotar un espai físic i s'haurà de basar en un principi de prova que fonamenti el seu exercici.

Per efectuar la delimitació s'ha de seguir el tràmit d'un expedient administratiu que es pot iniciar d'ofici o a instància dels confrontants, en la instrucció dels quals s'ha de donar audiència als interessats.

L'acte administratiu que aprova la delimitació té caràcter executiu, sense perjudici de la possible impugnació davant de la jurisdicció contenciosa administrativa.

Un cop realitzada la delimitació es procedirà a fitar, és a dir, a fixar materialment sobre el terreny, mitjançant unes fites, la delimitació de l'immoble.

El procediment per a la delimitació administrativa per a l'Administració General de l'Estat i les entitats locals segueix les fases següents (arts. 62 a 67 RGLPAP):

1. Elaboració d’una memòria.
2. Incoació de l’expedient (d'ofici/a instància de part)
3. Notificació i publicació (2 mesos abans estintolament).
4. Audiència als interessats (dins el termini assenyalat a l'acord d’iniciació).
5. Informe jurídic.
6. Fitació (circumstàncies de l'acta).
7. Proposta de resolució: Efectes. Declaratiu de la possessió/propietat
8. Fitació.
9. Inscripció registral, administrativa i cadastral.

Aquesta potestat es fonamenta en la carència pel posseïdor de títol habilitant precís per justificar l’ocupació d’un bé de domini públic. El títol previ habilitant ha perdut la vigència.

A través del desnonament administratiu l'Administració exercita les facultats de recuperació possessòria dels seus béns de domini públic o demanials a l’haver desaparegut el títol legitimador de l'ocupació (autorització, concessió o qualsevol altre títol que l’empara):

• Autoritzacions demanials d’ús (com per exemple, la venda ambulant)
• Concessions demanials (com per exemple, les botigues en mercats públics)
• O qualsevol altre títol que l’empara.

La figura del desnonament administratiu no és d’aplicació als béns patrimonials. És a dir, no pot fer-se ús d'aquesta figura jurídica per a la recuperació possessòria dels béns patrimonials, cas en què caldria exercitar la corresponent acció civil davant els tribunals ordinaris.

Respecte al procediment pel desnonament administratiu s'han de destacar algunes pautes establertes a la Llei de Patrimoni de les Administracions Públiques (LRPAP):

1. És requisit la declaració prèvia d'extinció o caducitat del títol que atorgava el dret d'utilització dels béns de domini públic.
2. Aquesta declaració s'efectuarà en via administrativa, amb la instrucció prèvia del procediment pertinent, en què s'haurà de donar audiència a l'interessat.
3. La resolució és executiva sense perjudici dels recursos que siguin procedents, s'ha de notificar al detentor o tenidor i se'l requerirà perquè desocupi el bé (amb aquesta finalitat se li concedirà un termini no superior a vuit dies perquè sigui procedent).
4. Si el detentor o tenidor no atén el requeriment, es pot sol·licitar per al seu compliment l'auxili de les forces i els cossos de seguretat, o imposar multes coercitives de fins a un cinc per cent del valor dels béns ocupats.
5. Les despeses que ocasioni el desallotjament seran a càrrec del detentor o tenidor i se'n podrà fer efectiu l'import per via de constrenyiment.

La potestat sancionadora és la capacitat que tenen les administracions, dins de les seves competències, d’establir sancions a determinades infraccions, d’acord amb la normativa que és d’aplicació.

Per a l'exercici d'aquesta potestat per part dels ens locals, una llei estatal o de la comunitat autònoma, en l'àmbit de la competència respectiva, ha de contenir:

• En primer lloc, la regulació de les conductes típiques, bé de manera completa o bé assenyalant els criteris mínims d'antijuridicitat d'acord amb els quals cada ajuntament pot establir els tipus d'infraccions. És a dir, ha de contenir els criteris que orientin i condicionin la valoració de cada municipi a l'hora d'establir els tipus d'infracció.

• En segon lloc, la llei reguladora de cada matèria ha d’assenyalar les classes de sancions que poden establir les Ordenances Mucipals. Tampoc s'exigeix l'establiment d'una classe específica de sanció per a cada grup d'il·lícits, però sí una relació de les possibles sancions que cada Ordenança Municipal pot predeterminar en funció de la gravetat dels il·lícits administratius que ella mateixa tipifica.

La potestat d’investigació és la facultat que disposen les administracions públiques d'investigar la situació dels béns i els drets que presumiblement formin part del seu patrimoni, a fi de determinar-ne la titularitat quan aquesta no els consti de manera certa. Es tracta d'una potestat l'objecte de la qual és esbrinar la situació dels béns la titularitat dels quals no consta, però de la qual hi ha indicis que poguessin correspondre a l'entitat local.

La potestat d’investigació suposa un conjunt d'actuacions, encaminades a aclarir, a l'esfera interna de la mateixa administració, l'eventual titularitat pública de determinats béns.

Per exercitar aquesta la potestat cal la necessitat de tramitar el corresponent expedient mitjançant el procediment adequat. Les fases d'aquest procediment són les següents:

1. L'exercici de l'acció investigadora es pot acordar d'ofici o per denúncia dels particulars.
2. L'acord d'iniciació de l'expedient s’ha de publicar al Butlletí Oficial de la província i al del municipi, si n'hi ha, amb indicació de les característiques que permeten identificar el bé o dret investigat.
3. Un exemplar d'aquests butlletins s'ha d’exposar, durant quinze dies, al tauler d'anuncis de la corporació en què radiquin els béns.
4. L'acord d'iniciació de l'expedient es traslladarà a les administracions estatal i autonòmica perquè aquestes, si escau, puguin fer valer els seus drets i al·legar el que sigui procedent.
5. En el termini d'un mes, comptat des de l'endemà que s'hagi de donar per acabada la publicació dels anuncis al tauler de la corporació, les persones afectades per l'expedient de recerca poden al·legar per escrit tot allò que considerin convenient al seu dret.
6. En cas que hi hagi afectats per l'expedient de recerca que resultin coneguts i identificables, han de ser notificats personalment.
7. Transcorregut el termini esmentat s'obre un període de prova.
8. La resolució de l'expedient de recerca correspon a l'òrgan competent de la corporació, amb l'informe previ del secretari.
9. Si la resolució és favorable, es procedeix a la taxació de la finca o dret, a la seva inclusió a l'inventari i a l’adopció de les mesures tendents a l'efectivitat dels drets de la corporació.

Els béns i els drets patrimonials que no siguin necessaris per a l'exercici de les competències i funcions pròpies de l’entitat local poden ser alienats d'acord amb les normes establertes a la legislació patrimonial.

L'alienació dels béns i drets patrimonials de les entitats locals es pot efectuar en virtut de qualsevol negoci jurídic translatiu, típic o atípic, de caràcter onerós. L'alienació a títol gratuït només és admissible en els casos degudament justificats.

L'alienació dels béns mobles i immobles de les entitats locals al igual que passa amb l’adquisició de béns i drets per part d’aquestes, es pot fer mitjançant:

• Concurs públic
• Subhasta
• Adjudicació directa

L’expropiació forçosa actua com a un actiu d’incorporació i com a un actiu de sortida en el patrimoni de les administracions públiques. En el sentit d’actiu de sortida, l'expropiació forçosa és un instrument de dret públic que consisteix en la transferència coactiva de la propietat d'un particular a l'Administració pública, o a un altre de particular, per raó de l'interès públic i amb el pagament previ d'una indemnització.

L'expropiat té dret a una indemnització equivalent al valor de la cosa expropiada, fet que la diferencia d'altres figures, com la confiscació. Per aquest motiu, la Constitució espanyola assenyala la corresponent indemnització, encara que no indica que hagi de ser prèvia a la privació de la propietat.

Per exercitar l’expropiació forçosa cal seguir el procediment adequat. Les fases d'aquest procediment són les següents:

Els béns i els drets patrimonials de l'Administració, l'afectació o l'explotació dels quals no es jutgi previsible, poden ser cedits gratuïtament per a la realització de fins d'utilitat pública o d’interès social de la seva competència, a comunitats autònomes, entitats locals, fundacions públiques o associacions declarades d'utilitat pública.

Els béns i els drets de les administracions públiques poden ser cedits a estats estrangers i organitzacions internacionals, quan la cessió s'efectuï en el marc d'operacions de manteniment de la pau, cooperació policial o ajuda humanitària i per a la realització de fins propis d'aquestes actuacions.

La cessió pot tenir per objecte la propietat del bé o el dret o només el seu ús.

En ambdós casos, la cessió portarà aparellada per al cessionari (l’entitat que rep la cessió del bé o dret) l'obligació de destinar els béns per al fi establert al corresponent acord. Addicionalment, aquesta transmissió es pot subjectar a condició, terme o manera, que es regeixen pel que disposa el Codi Civil.

Quan la cessió tingui per objecte la propietat del bé o dret només poden ser cessionaris les comunitats autònomes, les entitats locals o les fundacions públiques.

Els béns i els drets objecte de la cessió només es poden destinar als fins que la justifiquen i en la forma i amb les condicions que, si s'escau, s'hagin establert en el corresponent acord.

Correspon a l'Administració controlar l'aplicació dels béns i els drets per a la qual van ser cedits, podent adoptar totes les mesures de control que siguin necessàries.

Si els béns o drets cedits no són destinats per part del cessionari a la finalitat o a l’ús previst dins del termini assenyalat a l'acord de cessió o deixessin de ser-ho posteriorment, s'incomplissin les càrregues o condicions imposades, o arribés el terme fixat, es considerarà resolta la cessió i revertiran els béns a l’Administració cedent.

En aquest supòsit, el detriment o el deteriorament sofert pels béns cedits és a compte del cessionari, sense que siguin indemnitzables les despeses en què hagi incorregut per complir les càrregues o condicions imposades.

Una permuta és l'operació patrimonial formalitzada per un contracte pel qual dues parts s'obliguen a intercanviar-se alguna cosa.

En la permuta es pot incloure un complement monetari sempre que la quantitat de diners sigui inferior al preu de la cosa permutada. A més, hi ha la possibilitat de permutar béns i drets presents per cosa futura, sempre que aquesta sigui determinable o susceptible de determinació.

Els béns i drets patrimonials de les entitats locals poden ser permutats quan per raons degudament justificades resulti convenient per a l'interès públic i la diferència de valor entre els béns o drets que es permutin, segons taxació, no sigui superior al 40% del valor més elevat. Si la diferència de valor és més gran, l'expedient es tramitarà com a alienació amb pagament de part del preu en espècie.

Són aplicables a la permuta les normes previstes per a l'alienació de béns i drets, llevat del que es disposa quan hi hagi la necessitat de convocar concurs o subhasta pública per a l'adjudicació de béns i drets.

En tot cas, la selecció de l’adjudicatari es durà a terme a través de la modalitat que millor respongui a la finalitat del contracte (contractació directa, concurs o subhasta) amb la intenció d’obtenir la proposició més avantatjosa per als interessos públics. No obstant això, l'òrgan competent per a la permuta podrà instar la presentació d'ofertes d'immobles o drets per permutar, mitjançant un acte d'invitació al públic al qual es donarà difusió a través del Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) i de qualsevol altre mitjà que es consideri adequat.

En el cas de presentació d'ofertes, la selecció de l'adjudicatari es realitzarà d'acord amb l’establert al plec de condicions prèviament elaborat.

La diferència de valor entre els béns o drets a permutar es pot abonar en metàl·lic o mitjançant el lliurament d'altres béns o drets de naturalesa diferent.

Es produeix una baixa d’un bé quan aquest deixa de considerar-se com a part integrant del patrimoni de l’entitat local, és a dir, quan un bé surt de l’organització per no retornar.

Hi ha diferents tipologies de baixes de béns, en funció del destí que es doni al bé:

Perquè un bé o dret patrimonial sigui baixa del patrimoni d’una entitat local per extinció o per cessió, s’ha de seguir el següent procediment:

1. Sol·licitud de baixa del bé o dret.
2. El Departament de Patrimoni obre expedient i elabora informe de declaració de bé no utilitzable.
3. La Intervenció i Secretaria fan informe conjunt.
4. Elaboració del decret de baixa del bé corresponent.
5. Notificacions als interessats.
6. Mecanització de la baixa al sistema d’inventari.

Perquè un bé o dret patrimonial sigui baixa del patrimoni d’una entitat local per alienació, s’ha de seguir el següent procediment:

1. Sol·licitud de baixa del bé o dret.
2. El Departament de Patrimoni obre expedient i elabora informe de declaració de bé no utilitzable.
3. La Intervenció i Secretaria fan informe conjunt.
4. Elaboració del decret de baixa del bé corresponent.
5. Notificacions als interessats.
6. Mecanització de la baixa al sistema d'inventari.
7. Preparació de la liquidació (import) que s'ha de pagar.
8. Pagament.
9. Entrega dels béns.
10. Anotació a l’inventari.

M. Ballbé. (1945). Concepto de dominio público. Revista Jurídica de Cataluña, núm. 5.

R. Fernández de Velasco. (1921). Naturaleza jurídica del dominio público según Hauriol. Revista de Derecho privado.

F. Garrido Falla. (1962). Sobre el régimen del dominio público, en Problemática de la Ciencia del Derecho. Estudios en homenaje al profesor José María Pi i Suñer. Barcelona. Bosch.

F. Martí Gilabert. (2003). La desamortización española. Madrid. Rialp.

J. I. Morillo Velarde. (1992). Dominio Público. Madrid. Trivium.

R. Parejo Gamir y J. M. Rodríguez Oliver. (1975). Lecciones de dominio público. Madrid, Escuela Nacional de Administración Pública.

J. A. Santamaria Pastor. Objeto y ámbito. La tipología de los bienes públicos y el sistema de competencias. Comentarios LPAP Chinchilla.

M. Serra Vallejo (2005). Los bienes públicos: formación de su régimen jurídico. Anuario de Historia del Derecho Español.

F. Simón Segura. (1973). La desamortización española en el siglo XIX. Madrid. Instituto de Estudios Fiscales.

F. Tomás y Valiente. (1979). El marco político de la desamortización en España. Madrid. Ariel.

J. L. Villar Palasí. (1952). Concesiones administrativas. Nueva Enciclopedia Jurídica. Tomo IV.

LEGISLACIÓ ESTATAL EN MATÈRIA DE PATRIMONI

• Llei de 16 de desembre de 1954 sobre expropiació forçosa.
• Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases del règim local (RBRL) .
• Reial decret legislatiu 781/1986, de 18 d’abril, pel qual s’aprova el text refós de les disposicions legals vigents en matèria de règim local (TRRL).
• Reial decret 2568/1986, de 28 de novembre, pel qual s'aprova el Reglament d'organització, funcionament i règim jurídic de les entitats locals (ROFRJ).
• Llei 29/1994, del 24 de novembre, d'arrendaments urbans.
• Reial decret 1098/2001, de 12 d'octubre, pel qual s'aprova el Reglament general de la Llei de contractes de les administracions públiques.
• Llei 33/2003, de 3 de novembre, del patrimoni de les administracions públiques (en allò que sigui aplicable).
• Llei 57/2003, de 16 de desembre, de mesures per a la modernització del govern local
• Reial decret legislatiu 1/2004, de 5 de març, pel qual s'aprova el text refós de la Llei del cadastre immobiliari.
• Reial decret 1373/2009, del 28 d'agost, pel qual s'aprova el Reglament General de la Llei 33/2003, del 3 de novembre, del Patrimoni de les Administracions Públiques (RGLPAP).
• Llei 39/2015, d'1 d'octubre, del procediment administratiu comú de les administracions públiques.
• Llei 40/2015, d’1 d’octubre, de règim jurídic del sector públic
• Reial decret legislatiu 7/2015, de 30 d'octubre, pel qual s'aprova el text refós de la Llei del sòl i rehabilitació urbana.
• Llei 9/2017, de 8 de novembre, de contractes del sector públic, per la qual es transposen a l’ordenament jurídic espanyol les directives del Parlament Europeu i del Consell 2014/23/UE i 2014/24/UE, de 26 de febrer de 2014 (en aquelles disposicions que afectin la tramitació d'expedients en matèria patrimonial.
• Reial decret 1492/2011, de 24 d’octubre, pel qual s’aprova el Reglament de valoracions de la Llei de sòl.
• Reial decret legislatiu 2/2004, de 5 de març, pel qual s’aprova el text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals.
• Ordre HAP/1781/2013, del 20 de setembre, per la qual s'aprova la Instrucció del model normal de comptabilitat local.
• Pla General de Comptabilitat Pública.

LEGISLACIÓ CATALANA EN MATÈRIA DE PATRIMONI

• Decret legislatiu 2/2003, de 28 d'abril, pel qual s'aprova el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya.
• https://portaljuridic.gencat.cat/eli/es-ct/d/1988/10/17/336Decret 336/1988, de 17 d'octubre, pel qual s'aprova el Reglament del patrimoni dels ens locals de Catalunya (DRPEL).
• Decret 305/2006, de 18 de juliol, pel qual s’aprova el Reglament de la Llei d’urbanisme.
• Decret legislatiu 1/2010, de 3 d’agost, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei d’urbanisme.
• Llei 5/2006, del 10 de maig, del Llibre cinquè del Codi civil de Catalunya, relatiu als drets reals.

La normativa patrimonial que és aplicable a les entitats locals és la que s'indica a continuació:

1. Normativa estatal d'aplicació general i bàsica sobre patrimoni de les administracions públiques.

• Llei 33/2003, de 3 de novembre, del patrimoni de les administracions públiques (LPAP).

Aquells preceptes que, d'acord amb el que disposa la disposició final segona, tinguin atribuït el caràcter de legislació bàsica.

• Reial Decret 1373/2009, del 28 d'agost, pel qual s'aprova el Reglament General de la Llei 33/2003, del 3 de novembre, del Patrimoni de les Administracions Públiques (RGLPAP).

Aquells preceptes que tinguin atribuït el caràcter de legislació bàsica.

2. Normativa estatal bàsica sobre Règim Local.

• Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases del règim local (RBRL).

En matèria de béns són aplicables els articles 47, 79 a 83.

• [https://portaljuridic.gencat.cat/eli/es/rdlg/1986/04/18/781|Reial decret legislatiu 781/1986, de 18 d’abril]], pel qual s’aprova el text refós de les disposicions legals vigents en matèria de règim local (TRRL).

En matèria de béns tenen el caràcter de legislació bàsica els articles 54 i 74 a 87.

3. Normativa autonòmica sobre Règim Local o sobre el règim dels béns locals.

• https://portaljuridic.gencat.cat/eli/es-ct/dlg/2003/04/28/2Decret legislatiu 2/2003, de 28 d'abril, pel qual s'aprova el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya.

Articles 199 a 233.

• Decret 336/1988, de 17 d'octubre, pel qual s'aprova el Reglament del patrimoni dels ens locals de Catalunya (DRPEL).

4. Normativa estatal no bàsica sobre Règim Local o sobre el règim dels béns locals.

• El dret estatal és supletori del dret de les comunitats autònomes.
• Reial decret 1372/1986, de 13 de juny, pel qual s'aprova el Reglament de béns de les entitats locals (RBEL).

Són aplicables els preceptes d'aquest que no contradiguin o s'oposin a la normativa estatal o autonòmiques.

5. Ordenances pròpies de cada Entitat.

• La potestat reglamentària no fa sinó reconèixer aquestes facultats normatives. La seva regulació més precisa està continguda a l'article 55 del TRRL, que determina que aquestes entitats, a l'esfera de les seves competències i amb respecte a les determinacions de la Llei, podran aprovar Ordenances i Reglaments.
• Reial decret legislatiu 781/1986, de 18 d’abril, pel qual s’aprova el text refós de les disposicions legals vigents en matèria de règim local (TRRL).

6. Normativa integrant de l'ordenament jurídic administratiu i civil.

• El tancament del sistema de fonts el proporciona la normativa de l’ordre administratiu i civil. Qualsevol buit normatiu resultant de l'aplicació de les fonts abans esmentades ha de ser completat per les normes de l'ordre esmentat.

Pel que fa a la normativa administrativa:

• Llei 33/2003, de 3 de novembre, del patrimoni de les administracions públiques (LPAP) i el Reial decret 1373/2009, de 28 d'agost, pel qual s'aprova el Reglament general de la Llei 33/2003, de 3 de novembre, del Patrimoni de les administracions (RGLPAP), en aquells dels seus preceptes que no siguin d'aplicació general o tinguin caràcter bàsic.

• Llei 9/2017, de 8 de novembre, de contractes del sector públic i el Reial decret 1098/2001, de 12 d'octubre, pel qual s'aprova el Reglament general de la Llei de contractes de les administracions públiques.

• Llei 39/2015, de 1 d'octubre, del Procediment Administratiu Comú de les Administracions Públiques i la Llei 40/2015, d'1 d'octubre, de Règim Jurídic del Sector Públic

Pel que fa a la normativa civil:

• https://portaljuridic.gencat.cat/eli/es-ct/l/2006/05/10/5Llei 5/2006, de 10 de maig, del llibre cinquè del Codi civil de Catalunya, relatiu als drets reals.

• Supletòriament les previsions contingudes al Codi civil en matèria de béns, Llibre II.