El procediment administratiu aplicat a l'àmbit educatiu
MÒDUL 1. El treball amb l'Administració educativa. Prestació i coordinació de serveis
Mòdul 1. El treball amb l’Administració educativa. Prestació i coordinació de serveis
Aquest mòdul està dedicat a reflexionar sobre el treball amb l’Administració educativa, concretament la forma de prestació i coordinació de serveis en aquest àmbit. Per això ens cal conèixer, entendre i valorar el que fonamenta la gestió i el treball vinculats a la gestió educativa a l’Administració local, així com les eines i els instruments de què es disposa per a l’exercici d’aquestes funcions.
Autor:
Joan Anton Bruna Rosich
Coordinador municipal a l’Ajuntament de Sant Joan Despí.
1. Reflexió inicial: Per què cal que el personal tècnic gestor de serveis públics apliqui el procediment administratiu?
Per poder entendre l’Administració com a servei públic que és, ens cal tenir present la necessitat de legalitat, és a dir, disposar de la competència per exercir-la i fer-ho de manera transparent.
La realitat, però, fa que tot sovint aquesta legalitat es tradueixi en un excés de control, en una interpretació estricta i restrictiva de la norma i en una centralització excessiva que fan que les actuacions es puguin veure compromeses per una manca d’agilitat.
Cal saber gestionar aquests processos administratius perquè el projecte acompleixi els objectius en el termini establert i amb els procediments decidits.
L’Administració pública ha de coordinar amb molta cura i una bona gestió totes les actuacions que es duran a terme. A més, s’ha de procurar que aquestes actuacions es facin en un ambient de cooperació interna en el qual intervinguin tots els agents implicats, de manera que s’acompleixin els objectius generals marcats per l’organització.
En primer lloc, l’Administració ha de definir els objectius del projecte, i els tècnics especialitzats de cadascun dels àmbits implicats han de definir els objectius específics de la seva unitat i els han de tenir presents durant tot el projecte. Alhora, cal decidir i dissenyar de manera detallada els procediments d’actuació que s’han de seguir per tal d’assolir-los.
Tots els actors han de tenir molt presents les dificultats que sovint comporta el treball en equip. És necessari compartir procediments per tal que tot avanci i es puguin assolir els objectius establerts.
El personal tècnic implicat en el projecte o en un procediment concret té un rol i unes funcions molt ben definits dins l’organització. Aquest rol, però, està condicionat per diversos factors, entre els quals hi ha:
-
La resta de personal tècnic implicat
-
El personal directiu
-
L’entorn
-
La cultura administrativa
-
El tipus de treball, que està condicionat per:
-
Els objectius (en l’àmbit de l’eficiència i de la política)
-
Els procediments (en l’àmbit de la legalitat i de la garantia)
-
2. L’Administració local i la normativa de referència en educació
La Constitució espanyola (1978) estableix que l’educació és un dret de tots els ciutadans i que la competència en matèria d’educació i ensenyament és compartida entre l’Estat i les comunitats autònomes.
En aquest sentit, hi ha diverses lleis que regulen, també en l’àmbit autonòmic i local, certes competències transferides per l’Estat en matèria d’educació:
-
Llei orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’educació (d’ara endavant LOE) i Llei orgànica 3/2020, de 29 de desembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’educació (d’ara endavant, LOMLOE): situen el nivell competèncial en matèria educativa i determinen les competències exclusives de l’Estat.
-
Estatut d’autonomia de Catalunya (2006): defineix l’educació com a competència exclusiva de la Generalitat en determinats àmbits i compartida amb l’Estat en d’altres.
-
Llei 12/2009, de 10 de juliol, d’educació de Catalunya (d’ara endavant, LEC): defineix la Generalitat com a autoritat educativa de Catalunya, regula i explicita cogestions i corresponsabilitats amb els ens locals i atribueix la condició d’autoritat educativa als ens locals en determinats ensenyaments.
2.1. Les competències dels ens locals
Els ens locals tenen competències delegades en cogestió i competències executives en ensenyaments no obligatoris. En aquest sentit, el món local gestiona l’etapa dels ensenyaments no obligatoris i de règim especial, com ara les escoles bressol municipals, les escoles municipals de música i centres de les arts, les escoles municipals de persones adultes i les escoles municipals d’educació especial.
El món local ha cooperat amb l’Administració educativa aportant solars per a la construcció d’escoles, assumint el manteniment dels edificis educatius municipals,* gestionant serveis com el transport o el menjador d’aquests centres, entre altres tasques indispensables per al bon funcionament de les escoles. Però la seva acció continuada tendeix a la subsidiarietat, la cogestió i la responsabilitat compartida entre la Generalitat, els ajuntaments i els consells comarcals.
Els ajuntaments, a més a més, han creat nous serveis educatius; un exemple és, a l’inici del 2004, la creació de les oficines municipals d’escolarització (OME), amb la delegació de la gestió d’aspectes relacionats amb la matriculació. Cal remarcar la importància creixent d’aquestes oficines pel que fa a garantir l’equitat i la igualtat d’oportunitats en l’accés a l’educació.
També, l’any 2004, l’aprovació de la Llei 5/2004, de 9 de juliol, de creació de llars d’infants de qualitat, va representar el reconeixement d’una xarxa dual de llars d’infants (llars de la Generalitat i llars dels ajuntaments).
—
(*) Cal diferenciar entre els centres:
-
Els que presten serveis de titularitat local, on aquesta prestació és competència municipal.
-
Els que no presten serveis de titularitat local. En aquests casos, l’Ajuntament només té aquesta obligació si té la titularitat demanial de l’edifici i sempre que el centre imparteixi algun dels àmbits educatius esmentats expressament a la normativa. Segons l’article 25 de l’LBRL, el municipi té competència pròpia —i, per tant, també l’obligació— de: «La conservación, mantenimiento y vigilancia de los edificios de titularidad local destinados a centros públicos de educación infantil, de educación primaria o de educación especial».
2.2. El Pacte Nacional per a l’Educació (2006)
El Pacte Nacional per a l’Educació, aprovat el 2006, ja feia referència a la corresponsabilitat dels ajuntaments en matèria educativa, i encetava el camí que, amb l’Estatut del mateix any i la LEC, el 2009, atorgava al món local la categoria d’autoritat educativa per a determinats ensenyaments i serveis.
-
Els ajuntaments participen en aspectes territorials i socials de la programació de la política educativa i assumeixen, majoritàriament la xarxa pública de:
-
la primera etapa de l'educació infantil (0-3)
-
els ensenyaments artístics
-
les escoles de persones adultes (amb aportacions econòmiques mitjançant conveni amb la Generalitat)
-
les escoles d'educació especial
-
altres serveis educatius, com ara els plans d'entorn o els de transició
-
-
Els consells comarcals continuen exercint la gestió delegada del transport i dels menjadors escolars.
Els acords relatius a la corresponsabilitat dels ajuntaments en matèria d’educació són:
2.3. L’Estatut d’autonomia de Catalunya (2006)
L’Estatut d’autonomia de Catalunya aprovat el 2006 defineix l’educació com una competència exclusiva de la Generalitat en alguns aspectes i compartida amb l’Estat en d’altres. Atorga als municipis competències en matèria educativa i estableix:
Títol II. De les institucions
Capítol VI. El govern local
Secció primera. Organització territorial local
Article 84. Competències locals
g) La planificació, l’ordenació i la gestió de l’educació infantil; la participació en el procés de matriculació en els centres públics i concertats del terme municipal; el manteniment i l’aprofitament, fora de l’horari escolar, dels centres públics, i el calendari escolar.»
2.4. La Llei d’educació de Catalunya (2009)
L’article 159 de la LEC cita de forma explícita les competències dels ens locals:
Títol X. De l’administració de l’educació
Capítol II. Competències en matèria d'educació de les diverses administracions
Article 159. Competències dels ens locals
-
Participen en el govern dels centres a través dels consells escolars.
-
Poden crear centres propis a través de convenis amb el Departament.
-
Participen en les funcions que corresponen a la Generalitat en:
a) La determinació de l’oferta educativa.
b) El procés d’admissió en els centres.
c) La coordinació d’activitats extraescolars.
d) La programació de l’FP i la seva coordinació amb l’entorn.
e) La vigilància del compliment de l’escolarització obligatòria.
f) L’aplicació i coneixement dels resultats dels programes d’avaluació.
g) Els programes dirigits a alumnes de famílies immigrants.
h) Els programes de col·laboració amb les AFA.
i) Els programes de qualificació professional inicial.
j) El calendari escolar.
-
Organitzen i gestionen els centres propis.
-
Gestionen l’admissió d’alumnes del primer cicle d’educació infantil.
-
Cooperen amb la Generalitat en la creació, construcció i manteniment dels centres públics.
-
Garanteixen la coordinació dels serveis socials amb els serveis educatius.
-
Vetllen pel compliment de la llei i de la normativa educativa.»
«4. A petició dels ens locals i d’acord amb la programació educativa, es poden delegar competències per crear, organitzar i gestionar centres públics que imparteixin el primer cicle d’educació infantil, ensenyaments artístics o educació d’adults.»
«5. Els consells comarcals poden assumir la gestió dels serveis de transport, dels serveis de menjador escolar i d'altres serveis escolars, d’acord amb el que s’estableixi per reglament.»
2.5. L'educació al món local: estat de la qüestió
Entre la pròpia tradició i les competències que els ha atorgat la normativa, els ens locals de Catalunya han assumit:
-
Les oficines municipals d’escolarització
-
El personal de serveis i de manteniment de les escoles públiques d’educació infantil i primària
-
L’educació infantil de 0 a 3 anys
-
Els plans educatius d’entorn
-
Els programes de formació i inserció
-
Els centres de formació de persones adultes
-
Les escoles municipals de música, dansa i arts
-
Iniciatives diverses de suport i reforç als centres reglats i a l’alumnat
3. La gestió dels serveis públics: concepte i modalitats
Els serveis públics es poden classificar i sintetitzar segons quatre característiques essencials en funció de la cobertura, l’abast, el cost i el finançament, i la forma de prestació, com es detalla a continuació:
La gestió es vincula a l’apartat de la prestació o execució del que és el servei públic. La gestió pressuposa l’obligació, abans de contractar, d’establir el règim jurídic del servei públic, declarar que l’activitat és assumida per l’Administració, concretar les prestacions i regular els aspectes jurídics, econòmics i administratius bàsics.
Gestionar és una tasca que consisteix a organitzar els mitjans materials, personals i econòmics per a la prestació, execució o materialització efectives d’allò en què consisteix el servei públic (transportar, subministrar, atendre persones…).
Amb la nova Llei de contractes, es defineixen i concreten les quatre formes de gestió següents:
A) Gestió directa:
L’Administració, per si mateixa o per persona interposada, presta el servei, normalment amb mitjans propis, assumeix el risc i ventura de l’activitat i exerceix de manera exclusiva tots els poders de decisió i de gestió: articles 41 i 68.1 del Reglament de serveis de les corporacions locals (d’ara endavant, RSCL). La du a terme l’Administració amb mitjans propis, a través de la gestió de:
-
la mateixa Administració pública (entitat local)
-
un organisme autònom (local)
-
una entitat pública empresarial (local)
-
una societat mercantil (local) amb capital de titularitat pública
B) Gestió indirecta:
L’Administració encomana la prestació a un tercer, que aporta tots o part dels mitjans necessaris i trasllada el risc i ventura, així com els poders de decisió sobre el servei, sens perjudici de tenir sempre els poders de policia necessaris per assegurar la bona marxa del servei públic (art. 126.1 i 127.1.2 de l’RSCL). És la que fa un tercer, amb mitjans aliens, a través de:
-
un contracte públic
-
una concessió de serveis, amb risc operacional
-
un contracte de serveis, sense risc operacional
-
fórmules no contractuals (tots els operadors aptes poden prestar-los)
A més, pel que fa a les formes de gestió indirecta (quant a la necessitat o no de seleccionar un prestador), es pot fer també mitjançant:
-
gestió concertada
-
gestió delegada
C) Gestió institucional no contractual: mitjançant una societat d’economia mixta.
D) Gestió conjunta: mitjançant un conveni de prestació conjunta de serveis públics. Aquestes diferents formes de gestió es concreten de manera més acurada en els apartats que segueixen.
3.1. Gestió directa
La gestió directa d’un servei es pot dur a terme amb diferents mitjans i de diferents maneres, en funció de diversos factors que cal tenir en compte.
3.1.1. Gestió directa amb mitjans propis no personificats
És el tipus de gestió directa que efectua la mateixa Administració per mitjà dels seus òrgans administratius i amb mitjans propis.
L’article 30 de la Llei 9/2017, de 8 de novembre, de contractes del sector públic (d’ara endavant, LCSP) ho estableix de manera explícita: «execució directa de prestacions per part de l’Administració pública, amb la col·laboració eventual d’empresaris particulars o amb mitjans propis».
3.1.2. Gestió directa mitjançant entitats personificades
És la gestió que s’efectua per mitjà d’entitats personificades, com un organisme autònom, una entitat pública empresarial o una societat pública.
Cal tenir molt present, però, que l’atribució de la gestió a una entitat, pública o privada, mitjançant un acte o un encàrrec de creació o modificació no constitueix un contracte públic.
(Article 1.6 de la Directiva 2014/24/UE i article 1.4 de la Directiva 2014/23)
3.1.3. L’encàrrec a mitjans propis personificats
En particular, els encàrrecs a societats públiques passen a «encàrrecs a mitjans propis» (art. 32 LCSP).
Els requisits per considerar l’exclusió d’un encàrrec a mitjans propis de l’àmbit d’aplicació de la legislació de contractes són:
-
Que hi hagi vinculació interna. El poder adjudicador exerceix sobre l’operador un control anàleg al que exerceix sobre els seus propis serveis.
-
Que hi hagi vinculació d’activitat. L’operador executa més del 80 % de la seva activitat en encàrrecs encomanats pel poder adjudicador.
-
Que hi hagi vinculació patrimonial. En el cas de societats mercantils, que no hi hagi participació privada en el capital.
Els encàrrecs a mitjans propis tenen les característiques següents:
-
Es formalitzen a través d’un document, no d’un contracte.
-
Són una imposició unilateral d’instruccions i tarifes per part del poder adjudicador.
3.2. Gestió indirecta
La gestió indirecta d’un servei es pot desenvolupar amb diversos mitjans i de diferents maneres en funció de factors que cal tenir en compte.
3.2.1. Gestió indirecta mitjançant un contracte públic
S’ha suprimit l’antic contracte de gestió de serveis públics.
Les noves modalitats de gestió indirecta mitjançant un contracte són:
-
Contracte de concessió de serveis (art. 15): El contracte de concessió de serveis és aquell mitjançant el qual un o diversos poders adjudicadors encomanen, a títol onerós, a una o a diverses persones, físiques o jurídiques, la gestió d’un servei de la seva titularitat o competència i, com a contrapartida, atorguen el dret d’explotació dels serveis objecte del contracte, sol o acompanyat del dret a percebre un preu. El dret d’explotació dels serveis implicarà la transferència al concessionari del risc operacional.
-
Contracte de serveis (art. 17): Són contractes de serveis els que tenen per objecte el desenvolupament d’una activitat orientada a l’obtenció d’un resultat diferent al d’una obra o d’un subministrament. S’hi inclouen també els contractes en què l’adjudicatari assumeix l’obligació d’executar el servei de manera successiva i per preu unitari. No poden ser objecte d’aquests contractes els serveis que impliquin l’exercici de l’autoritat inherent als poders públics.
-
Contracte de serveis que comporti prestacions directes a favor de la ciutadania (art. 312).
EL tret diferencial entre la concessió i el contracte de serveis no és el receptor de la prestació (Administració o usuari), sinó el fet de si es trasllada el risc operacional o no:
«Es considerarà que el concessionari assumeix el risc operacional quan no estigui garantit que, en condicions normals de funcionament, ell mateix pugui recuperar les inversions realitzades ni cobrir els costos en què ha incorregut com a conseqüència de l’explotació de les obres que siguin objecte de la concessió. La part dels riscos transferits al concessionari ha de suposar una exposició real a les incerteses del mercat que impliqui que qualsevol pèrdua potencial estimada en què incorri el concessionari no és merament nominal o insignificant.»
Els aspectes comuns són que la concessió i el contracte de serveis amb prestacions directes a la ciutadania tenen bàsicament el mateix règim jurídic que l’antic contracte de gestió del servei públic suprimit.
-
Utilització de la concessió de serveis: quan es trasllada el risc operacional (art. 15 i 284 LCSP).
-
Utilització del contracte de serveis: quan el servei públic comporta prestacions directes a la ciutadania (art. 312 LCSP).
-
La diferència entre la gestió directa i la gestió indirecta no està en la titularitat dels mitjans, sinó en qui assumeix el risc i ventura i en qui exerceix les potestats de direcció i gestió.
-
En el contracte de serveis amb prestacions directes a la ciutadania, aquestes facultats o càrregues les assumeix l’Administració, que també manté els poders de policia; en cas d’incompliment, pot intervenir el servei —i assumir la seva prestació directa— i té la facultat de resoldre el contracte per la fórmula del rescat de servei públic (art. 312 LCSP).
-
La prestació mitjançant el contracte de serveis amb prestacions directes a la ciutadania és una gestió indirecta del servei públic.
-
3.2.2. Gestió indirecta mitjançant fórmules no contractuals
L’article 11 de l’LCSP estableix que, en determinats casos, les entitats privades poden prestar serveis socials sense necessitat de signar un contracte públic amb l’Administració. Això és possible sempre que es garanteixin els principis de transparència i no discriminació. És a dir, encara que no hi hagi un contracte formal, cal assegurar que el procés sigui obert i just per a tothom.
Un exemple d’aquesta excepció és el torn d’ofici dels advocats o dels pèrits judicials, en què els professionals presten serveis a la ciutadania sense haver passat per un procés de contractació pública tradicional, però actuen sota criteris clars i igualitaris establerts per l’Administració.
Són requisits exigibles als operadors els equivalents a la solvència del licitador, mai els criteris d’adjudicació: tots els que els compleixin han de poder prestar el servei en les condicions reglamentades.
La llei que regula tota aquesta prestació de serveis públics, socials, sanitaris i educatius, és la Llei de contractes del sector públic de prestació de serveis socials i la seva transposició a l’ordenament jurídic de la Directiva del Parlament europeu i del Consell 2014/24/UE: serveis socials, sanitaris i educatius, de 26 de febrer de 2014.
Motiu d’exclusió: el contracte públic exigeix la selecció d’una oferta entre diverses; en cas contrari, queda fora de l’àmbit d’aplicació de la normativa de contractació pública.
Un cop han analitzat les diferents modalitats de prestació i de contractació, els tècnics hauran d’analitzar cada situació concreta i decidir l’opció més idònia en cada cas.
4. Relacions jurídiques amb tercers
En les relacions jurídiques que l’Administració ha d’establir amb tercers, caldrà que seleccioni l’instrument més adequat d’entre els següents:
-
Contractes: estan regulats per la Llei 9/2017, de 8 de novembre, de contractes del sector públic.
-
Convenis: estan regulats per la Llei 40/2015 de règim jurídic del sector públic, d'1 d'octubre, art. 47-53.
-
Subvencions: estan regulades per la Llei 38/2003, de 17 de novembre, general de subvencions.
Característiques dels diferents instruments:
| Contracte | Conveni | Subvenció |
| Acord onerós de voluntats: executar prestació a canvi de preu | Acord de voluntats de les parts per a un fi comú (interadministratiu o entre Administració i particulars) | Disposició gratuïta a favor de tercers per fomentar una activitat d’interès públic |
| Contraposició d’interessos | No hi ha contraposició. Objectius compartits |
Objectiu públic comú |
| Interès patrimonial. Tràfic mercantil | Només interès públic, no patrimonial | Només interès públic, no patrimonial |
| El contractista actua en interès propi amb ànim de lucre. | El beneficiari és la comunitat. | El beneficiari final és la comunitat. |
| Procés de selecció previ | No hi ha procés de selecció. | Concurrència (convocatòria) o concessió directa |
Qualsevol procediment que l’Administració dugui a terme, sigui del tipus que sigui, ha de passar necessàriament per tres grans fases:
4.1. Els convenis
Un conveni és un acord de voluntats per l’assoliment d’un fi comú que té com a objectiu millorar l’eficiència de la gestió pública, facilitar l’ús compartit de mitjans i serveis públics, contribuir a l’exercici d’activitats d’utilitat pública i complir la legislació d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera (Llei de racionalització i sostenibilitat de l’Administració local - LRSAL).
No són convenis els protocols generals d’actuació ni els convenis marc, ja que no contenen compromisos concrets exigibles. Els convenis no poden contenir prestacions pròpies dels contractes ni implicar la cessió de la titularitat de competències pròpies. Tampoc és aplicable la Llei 40/2015 als convenis que instrumenten una subvenció, que s’han de regir per la Llei 38/2003.
Pel que fa a les clàusules, pactes i prescripcions, els convenis han de contenir com a mínim en el seu articulat les matèries següents:
-
Subjectes que subscriuen el conveni i la capacitat jurídica amb què actua cadascuna de les parts.
-
Competència en la qual es fonamenta l’actuació de l’Administració pública, dels organismes públics i les entitats de dret públic que hi estan vinculats o en depenen, i de les universitats públiques.
-
Objecte del conveni i actuacions que ha de dur a terme cada subjecte per al seu compliment, amb indicació, si s’escau, de la titularitat dels resultats obtinguts.
-
Obligacions i compromisos econòmics contrets per cadascuna de les parts, si n’hi ha, amb indicació de la seva distribució temporal per anualitats i la seva imputació concreta al pressupost corresponent d’acord amb el que preveu la legislació pressupostària.
-
Conseqüències aplicables en cas d’incompliment de les obligacions i compromisos assumits per cadascuna de les parts i, si escau, els criteris per determinar la possible indemnització per l’incompliment.
-
Mecanismes de seguiment, vigilància i control de l’execució del conveni i dels compromisos adquirits pels signants. Aquests mecanismes han de permetre resoldre els eventuals conflictes d’interpretació i garantir el compliment del que s’ha acordat.
-
Règim de modificació del conveni. En absència d’una regulació expressa, la modificació del contingut del conveni requereix l’acord unànime dels signants.
-
Termini de vigència del conveni tenint en compte les regles següents:
-
Els convenis han de tenir una durada determinada, que no pot ser superior a quatre anys, llevat que normativament es prevegi un termini superior.
-
En qualsevol moment abans de la finalització del termini previst a l’apartat anterior, les parts signants del conveni en poden acordar unànimement la pròrroga per un període de fins a quatre anys addicionals o la seva extinció (Decret 52/2005, de 5 d’abril, de creació i regulació del Registre de convenis de col·laboració i cooperació de la Generalitat).
-
4.2. Els contractes
Com hem vist, els contractes públics són acords amb efectes jurídics i econòmics que es formalitzen entre una entitat del sector públic i un operador econòmic (empresa o particular), amb la finalitat de prestar serveis o subministrar béns i productes, mitjançant una contraprestació econòmica.
Aquest tipus de contractes es regeixen per principis fonamentals com ara la llibertat d’accés a la licitació, la publicitat i transparència del procediment, la no discriminació i la igualtat de tracte entre els licitadors, així com per l’eficiència en l’ús dels recursos públics.
En qualsevol procés de contractació cal tenir en compte les fases següents:
En els darrers anys, la contractació pública ha experimentat una transformació significativa i s’ha consolidat com una eina estratègica de les administracions públiques per impulsar polítiques públiques orientades a la sostenibilitat ambiental, la igualtat d’oportunitats, la inclusió social i la promoció de la innovació, entre altres objectius d’interès general.
| Objectius clàssics | Objectius estratègics vinculats a la sostenibilitat i la innovació |
| • Anunci previ • Execució pressupostària • Estalvis a curt termini |
• Sostenibilitat • Innovació • Eficiència • Estalvi de recursos • Economia circular • No contaminants • Reducció de gasos • Criteris socials i ètics • Valors: igualtat, condicions laborals dignes, comerç just |
Pel que fa a la contractació socialment responsable, s’estableix una tipologia de clàusules que fan referència als principis de concurrència, llibertat d’accés, publicitat, transparència, no discriminació i igualtat de tracte, els quals constitueixen principis fonamentals de la contractació pública, d’acord amb la normativa de la Unió Europea.
En matèria d’igualtat de tracte i no discriminació, hi poden haver clàusules específiques en relació amb la igualtat de tracte i no discriminació entre les persones, la igualtat de gènere, la igualtat d’oportunitats, la no discriminació del col·lectiu LGTBI, la contractació de persones amb discapacitat i la no discriminació entre les persones per raó de gènere, origen, religió, edat, etc.
A més, en la contractació pública es poden incloure clàusules en matèria de medi ambient i sostenibilitat, eficiència energètica, compres ètiques, contractació de persones en risc d’exclusió social, etc. Cada clàusula dependrà de l’Administració implicada i del tipus de servei o de contracte que s’hagi d’establir entre les parts.
Sabies que…
Cada ens pot disposar de la seva guia de bones pràctiques, i la Diputació de Barcelona ha publicat l’any 2020 la Guia de bones pràctiques per a una contractació pública socialment responsable.
4.2.1. Els contractes menors
Són contractes menors els contractes de valor estimat inferior a les quantitats següents:
-
Contractes d’obres: 40.000 € (abans 50.000 €)
-
Contractes de subministrament: 15.000 € (abans 18.000 €)
A l’expedient administratiu dels contractes menors, l’òrgan de contractació ha de justificar la necessitat del contracte mitjançant un informe que justifiqui que:
-
no s’està alterant l’objecte del contracte per evitar les regles generals de contractació,
-
no es produeix un fraccionament de l’objecte d’un contracte de valor superior per evitar una licitació pública.
Per donar compliment al principi de transparència, cal publicar trimestralment la informació relativa als contractes menors al perfil del contractant de l’entitat, amb l’excepció d’aquells contractes el valor estimat dels quals sigui inferior a 5.000 €.
La publicació ha d’incloure:
-
l’objecte del contracte
-
la durada
-
l’import (IVA inclòs)
-
la identitat de l’adjudicatari
Aquests aspectes s’han d’ordenar segons el criteri d’identitat de l’adjudicatari, és a dir, l’empresa o entitat concreta que ha resultat guanyadora del contracte públic.
La importància d’iniciar bé els procediments ens permetrà:
-
Treballar per objectius
-
Conèixer la normativa (compliment de la norma, interpretació favorable)
-
Cooperar de forma interna i permanent
-
Planificar
Sempre que es pugui, és millor no fer addendes ni incloure annexos i evitar redactar texts refosos i consolidacions.
Els contractes no es poden modificar si no està previst a la documentació de la licitació, i cal:
-
Preveure-ho a l’anunci de licitació o als plecs.
-
Detallar condicions, abast i límits de les modificacions.
-
Definir el percentatge màxim del preu del contracte que es pot modificar.
Es poden incloure modificacions no previstes a la documentació de la licitació en els casos següents:
-
inadequació de la prestació contractada per errors o omissions en el projecte
-
inadequació del projecte o de les especificacions de les prestacions per causes objectives posteriors a l’adjudicació
-
força major o cas fortuït
-
conveniència d’incorporar avenços tècnics que millorin la prestació
-
necessitat d’ajustar la prestació a especificacions tècniques, ambientals, urbanístiques, etc.
Aquestes modificacions no poden alterar les condicions essencials de licitació i adjudicació del contracte.
4.2.2. La contractació en els serveis educatius
En el cas dels serveis educatius, l’LCSP estableix especialitats en la contractació d’aquests serveis i posa l’accent en criteris vinculats a la millor qualitat del servei des de la perspectiva del ciutadà.
Es podrà reservar per a determinades organitzacions el dret a participar en els procediments de licitació (serveis de caràcter social, cultural i de salut), sempre que compleixin unes condicions i la durada no sigui superior a tres anys.
L’LSCP permet que la legislació de les comunitats autònomes articuli instruments no contractuals per a la prestació de serveis públics de caràcter social.
Els criteris d’adjudicació per incloure en els diferents plecs han de complir els requisits següents:
-
Estar vinculats a l'objecte del contracte.
-
Ser formulats de manera objectiva, amb un respecte escrupolós pels principis d'igualtat, no discriminació, transparència i proporcionalitat, i no poden conferir a l‘òrgan de contractació una llibertat de decisió il·limitada.
-
Garantir la possibilitat que les ofertes puguin ser avaluades en condicions de competència efectiva.
Pel que fa a la contractació de personal, segons l’article 308 de l’LCSP, l’Administració no pot contractar personal mitjançant un contracte de serveis, ni tan sols si es tracta d’un contracte menor (és a dir, de poca quantia). Això vol dir que no es pot utilitzar aquest tipus de contracte per incorporar persones que treballin de manera continuada o estructural per a l’Administració.
A més, quan s’acaba un contracte de serveis, la persona que l’ha prestat no pot consolidar el seu lloc de treball dins de l’organització pública. És a dir, no es pot considerar que, pel fet d’haver treballat per a l’Administració a través d’un contracte de serveis, aquesta persona tingui dret a quedar-se com a personal fix o estable.
Pel que fa als contractes de serveis educatius, segons la Disposició addicional 47a. Principis aplicables als contractes de concessió de serveis de l’annex IV i als contractes de serveis de caràcter social, sanitari o educatiu:
A més, a l’hora d’establir els criteris d’adjudicació dels contractes, l’òrgan de contractació es pot referir a aspectes com ara: l’experiència del personal adscrit al contracte en la prestació de serveis dirigits a sectors especialment desafavorits o en la prestació de serveis de naturalesa similar; la reinversió dels beneficis obtinguts en la millora dels serveis que presta; l’establiment de mecanismes de participació, informació i orientació dels usuaris.
MÒDUL 2. Impuls i foment del serveis educatius locals. Les subvencions i els convenis
Mòdul 2. Impuls i foment dels serveis educatius locals. Les subvencions i els convenis
Aquest mòdul està dedicat a reflexionar sobre les funcions d’impuls i foment dels serveis educatius a l’Administració local i sobre les eines més habituals que ens ajuden a contribuir a l’assoliment d’aquestes funcions. Subvencions, convenis, beques, ajuts, bonificacions i exempcions de preus públics i tarifació social són elements que analitzarem en aquest mòdul.
Autor:
Joan Anton Bruna Rosich
Coordinador municipal a l’Ajuntament de Sant Joan Despí
1. Reflexió inicial: contractes o subvencions?
Hi ha tres tipus d’instruments d’execució del pressupost de la despesa a l’abast dels ens que tenen la facultat de transferir fons públics: el contracte, el conveni i la subvenció.
-
El contracte onerós és un acord de voluntats entre dues persones (o parts), mitjançant el qual una s’obliga a acomplir quelcom determinat (una prestació) a canvi d’un preu (onerós).
-
El conveni és l’acte formal que recull la concurrència de voluntats entre dues parts o més per col·laborar en la consecució de finalitats d’interès comú, que s’estableix en condicions d’igualtat entre les parts i es formalitza per escrit.
-
El caràcter de la subvenció s pot entendre com el fet que, si bé l’acte de concessió és un acte unilateral, necessita l’acceptació del beneficiari perquè sigui eficaç; en aquests casos, a través de la subscripció corresponent del conveni instrumental.
Per determinar l’instrument més adequat primer cal definir qui és el promotor de l’activitat i quina és la partida pressupostària a la qual caldrà acudir.
Per definir el promotor de l’activitat, és important identificar els elements diferenciadors que caracteritzen l’activitat de servei públic davant de l’activitat de foment, que és aquella en què l’Administració incentiva una activitat de particulars en la qual el receptor dels fons públics és el promotor de l’activitat incentivada.
Així doncs, serà una activitat de prestació quan l’actuació de l’Administració sigui la de prestar el servei d’una activitat pública i de competència de l’òrgan que la duu a terme, i serà una activitat de foment quan es pretengui estimular activitats que es consideren d’interès públic, però que no són necessàries per al compliment d’una competència pròpia de l’Administració actuant.
-
Si l’Administració actua com a promotora dins l’àmbit de les seves competències i el negoci és de caràcter bilateral, l’expedient s’haurà de tramitar com un contracte.
-
En canvi, si el promotor de l’activitat és l’agent receptor dels fons i no hi ha contraprestació per a l’Administració, cal qualificar el negoci com a subvenció.
Un exemple d’ús inadequat de la figura del conveni és el cas Palma Arena de l’Ajuntament de Madrid, en què es va dictar que:
«Los hechos relacionados con el Palma Arena reflejan que presuntamente se utilizó la figura del convenio cuando debía haber sido un contrato y, además, las actuaciones se llevaron a cabo por entidades no sujetas al control previo de legalidad.»
Si es repassen els fets s’observa el següent:
-
La modalitat contractual mitjançant convenis, aliens al concurs públic previst per la normativa reguladora en matèria de contractes.
-
El fet que tots aquests convenis van ser precedits de reunions i trobades dels responsables polítics, en les quals ja es va verificar l’adjudicació verbal.
-
Les irregularitats que es van produir en la tramitació dels expedients incoats per «vestir el sant».
-
La laxitud amb què es van atorgar aquests negocis pel que fa a la determinació del preu, sense estudis econòmics previs ni justificació de les necessitats que calia satisfer.
-
El descontrol en l’execució, uant a la justificació de les despeses, desproporcionades en relació amb l’objecte de la prestació.
-
El desviament dels ingressos obtinguts per part de l’entitat privada adjudicatària vers paradisos fiscals.
-
El vel d’entitat sense afany de lucre sota el qual actuava l’entitat privada adjudicatària.
2. Les subvencions
2.1. Normativa de subvencions
La normativa aplicable és triple:
| Estatal | Autonòmica | Local |
| • Llei 38/2003, de 17 de novembre, general de subvencions (d’ara endavant, LGS) • Reial decret 887/2006, de 21 de juliol, pel qual s’aprova el Reglament de la Llei 38/2003, de 17 de novembre, general de subvencions (RLGS) |
• Decret legislatiu 3/2002, de 24 de desembre, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei de finances públiques de la Generalitat de Catalunya (TRLFPC, art. 87 i següents) | • Decret legislatiu 2/2003, de 28 d’abril, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya (TRLMRLC, art. 240 i següents) • Decret 179/1995, de 13 de juny, pel qual s’aprova el Reglament d’obres, activitats i serveis dels ens locals (ROAS, art. 118 i següents) |
La subvenció és un mitjà de l’activitat administrativa de promoció o foment.
Segons l’article 2.1 de l’LGS, la subvenció és una disposició dinerària efectuada per una administració pública a favor d’una persona, entitat o empresa que té per objecte el finançament d’una activitat d’interès públic, social, econòmic o humanitari, que ha de complir els requisits següents:
-
Que es destini a una finalitat específica: ha de finançar una activitat determinada establerta per l’Administració.
-
Que no hi hagi una contraprestació directa per part del beneficiari.
-
Que l’activitat tingui una finalitat pública, social, econòmica o humanitària.
-
Que el beneficiari estigui obligat a justificar l’ús correcte dels fons rebuts.
2.2. Tipus de subvencions, característiques i principis reguladors
Les diferents tipologies de subvencions són les següents:
-
Pròpies: suposen una atribució efectiva, dinerària o en espècie, avaluable econòmicament.
-
Impròpies: no impliquen desplaçament o transmissió dinerària o patrimonial, sinó que consisteixen en incentius fiscals, exempcions o bonificacions, avals en operacions de crèdit, bestretes reintegrables, crèdits subvencionats o altres d’anàlegs.
-
Nominatives: amb destinatari concret expressament previst al pressupost.
-
Genèriques: adreçades a una pluralitat de destinataris i sotmeses a concurrència.
-
Específiques: excepcionals per raons d’interès públic o social.
La subvenció és una disposició dinerària voluntària i eventual de caràcter modal i receptícia destinada a promoure fins o activitats d’interès públic. Poden ser les següents:
-
Donació: lliurament «sense contraprestació directa per part dels beneficiaris».
-
Dinerària: l’objecte de la donació és en forma de diners, i no qualsevol altre tipus d’avantatge.
-
Voluntària i eventual: la seva concessió depèn de la decisió de l’Administració i no genera dret a concessions posteriors.
-
De caràcter modal: està subjecta al compliment d’unes determinades finalitats i objectius.
-
Receptícia: cal acceptar-la lliurement, però amb les condicions fixades.
-
Finalista: l’activitat finançada ha de tenir per objecte «el foment d’una activitat d’utilitat pública, d’interès social o la promoció d’una finalitat pública».
En l’àmbit actiu les administracions públiques són les que poden atorgar subvencions (Administració general de l’Estat, Administració de les comunitats autònomes, entitats que integren l’Administració local), i en l’àmbit passiu les persones físiques o jurídiques (públiques o privades) són les qui les reben.
La subvenció ha de ser acceptada pel beneficiari a l’efecte del compliment de les condicions fixades per aplicar-la. A aquest efecte, té la consideració de beneficiari de la subvenció el destinatari dels fons públics, que ha de dur a terme l’activitat que fonamenta el seu atorgament o que es troba en la situació que legitima la concessió.
Els principis reguladors que cal respectar i acomplir són els següents:
-
Legalitat pressupostària: existència de crèdit suficient i sotmetiment a la normativa aplicable en matèria de disposició de fons.
-
Sostenibilitat econòmica i financera: la disposició ha de comportar la quantitat estrictament necessària.
-
Publicitat i transparència: sotmetiment de la concessió de les subvencions a l’establiment previ d’unes bases reguladores, que han de publicar-se necessàriament al BOE, al DOGC o al BOP.
-
Concurrència, objectivitat, igualtat i no discriminació: establiment dels requisits que han de complir els sol·licitants, així com els criteris objectius i valorables per atorgar les subvencions.
-
Eficàcia i eficiència: disseny adequat a les finalitats de promoció que persegueix l’Administració, i assignació i ús racional dels recursos públics per a la seva consecució.
2.3. Procediment de creació de subvencions
En matèria de subvencions, cal seguir un procediment de creació concret:
1. Aprovació d’un pla estratègic de subvencions, que han de formular els òrgans que proposin crear-lo i que ha de contenir els objectius i els efectes que es persegueixen, el termini, els costos previsibles i les seves fonts de finançament.
2. Aprovació i publicació de les bases reguladores de cada tipus de subvenció, amb el contingut mínim següent:
-
L’objecte de la subvenció: a què es destina aquesta subvenció en concret.
-
El termini d’execució: en quin període i dins de quins terminis s’ha de dur a terme l’activitat subvencionada.
-
Els requisits específics de les persones beneficiàries: quins són els requisits que han de complir els destinataris de la subvenció.
-
Els criteris objectius i la ponderació: quins elements inclosos en el projecte o en l’entitat es valoren i amb quin pes.
-
La quantia individualitzada de les subvencions o els criteris per a la seva determinació.
-
Els òrgans competents per a l’ordenació, instrucció i resolució del procediment.
-
El termini i la forma de justificació: quan acaba el termini i quins són els requisits per justificar (factures, proves, etc.).
-
Les mesures de garantia, si escau.
-
La possibilitat de pagaments anticipats o abonaments a compte.
-
Les circumstàncies modificatives de la resolució.
-
La compatibilitat amb altres subvencions.
-
Els criteris per graduar els incompliments.
La tramitació de les bases reguladores es pot dur a terme de diverses maneres:
Opció A: bases d’execució del pressupost + bases reguladores (és una opció amb pocs defensors).
Opció B: ordenança general de subvenció + bases reguladores.
Opció C: ordenança específica de subvencions + bases reguladores.
L’òrgan competent per aprovar les bases de subvencions és el Ple de l’ens local (es pot delegar en la junta de govern local) o l’òrgan superior de l’organisme autònom o un altre. L’òrgan competent per a l’atorgament no queda determinat legalment; per tant, el fixen les bases.
2.4. Procediment d’atorgament de subvencions
2.4.1. Subvencions atorgades mitjançant el procediment de concurrència competitiva
El procediment s’ha d’iniciar mitjançant una convocatòria pública a la qual puguin concórrer lliurement totes les entitats o persones que compleixin els requisits, continuar amb la instrucció, que atorgui una resolució de la convocatòria, i, finalment, la publicació de les subvencions concedides.
-
Indicació de les bases reguladores i del diari oficial en el qual han estat publicades.
-
Crèdits pressupostaris als quals s’imputa la subvenció i quantia total màxima de les subvencions convocades dins dels crèdits disponibles.
-
Objecte, condicions i finalitat de la concessió de la subvenció.
-
Constància expressa que el procediment d’atorgament és el de concurrència competitiva.
-
Requisits exigits per sol·licitar la subvenció i la forma d’acreditar-los.
-
Criteris de valoració de les sol·licituds.
-
Indicació dels òrgans competents per instruir el procediment i resoldre’l.
-
Termini de presentació de les sol·licituds.
-
Mitjà de notificació o publicació.
-
Termini de resolució i notificació.
-
Documents i informacions que han d’acompanyar la petició.
-
Possibilitat de reformulació de les sol·licituds.
-
Indicació de si la resolució posa fi a la via administrativa o, en cas contrari, l’òrgan davant del qual s’ha d’interposar recurs d’alçada.
-
L’existència de crèdit adequat i suficient i l’aprovació de la despesa són requisits indispensables del procediment per atorgar la subvenció.
-
La proposta de concessió de la subvenció la formularà l’instructor, en vista de l’informe de l’òrgan col·legiat, a través d’una proposta de resolució provisional. Contra aquesta proposta provisional es podran formular al·legacions, i un cop resoltes es dictarà la resolució definitiva.
-
L’òrgan competent designat en la convocatòria resoldrà el procediment.
-
Cal publicar la convocatòria, el programa, el crèdit pressupostari, el beneficiari, l’import concedit i la finalitat de la subvenció.
-
En subvencions plurianuals, cal indicar igualment l’import total concedit i la distribució per anualitats.
-
Finalment, s’han de comunicar les dades a la Base de Dades Nacional de Subvencions.
2.4.2. Subvencions atorgades mitjançant el procediment de concessió directa
En les subvencions de concessió directa s’utilitza el conveni com a instrument habitual per canalitzar les subvencions previstes a la normativa.
Els supòsits pel que fa a aquest tipus d’atorgaments són:
-
Les subvencions previstes de forma nominativa als pressupostos generals de l’Estat, de les comunitats autònomes o de les entitats locals.
-
Les previstes en una norma amb rang de llei.
-
Excepcionalment, aquelles en què s’acreditin raons d’interès públic, social, econòmic, humanitari o altres, degudament justificades, que en dificultin la convocatòria pública.
2.5. Justificació i control financer
El procediment de justificació de les despeses fetes pel beneficiari d’una subvenció és un requisit imprescindible per tal que l’Administració faci efectiu el pagament. L’òrgan que concedeix la subvenció ha de comprovar:
-
La justificació adequada de la subvenció
-
L’execució de l’activitat
-
El compliment de la finalitat
La justificació constitueix la base sobre la qual es desenvoluparà el control financer, que verifica si la documentació aportada es correspon amb la realitat, tant pel que fa a les actuacions fetes com als costos associats.
Si la justificació és formalment correcta, es poden donar les situacions següents:
-
Que l’Administració no hagi de fer cap pagament perquè no s’ha justificat l’import de les despeses, ni tampoc s’havia fet cap pagament previ, o bé perquè l’import anticipat ja cobreix la totalitat de la despesa justificada.
-
Que les despeses hagin estat vàlidament justificades i, per tant, l’Administració faci efectiu el pagament de la subvenció atorgada.
-
Que el beneficiari hagi de reintegrar, totalment o parcialment, la subvenció inicialment atorgada per manca de justificació de les despeses. En aquest cas, l’Administració iniciarà d’ofici el procediment de reintegrament.
Sabies que…
Un dels punts habitualment controvertits en la justificació de subvencions és el concepte de justificació adequada, present sovint a les bases reguladores. Es tracta d’un concepte jurídic indeterminat, i l’Administració és qui, en cada cas concret, decideix si la justificació presentada s’ajusta o no als requisits exigits.
2.6. La resolució i el reintegrament
La resolució d’una convocatòria de subvencions ha de contenir:
-
La justificació de la concurrència o, en el cas de concessió directa, dels supòsits que la fonamenten.
-
El termini d’execució de l’activitat.
-
El termini per justificar la subvenció i la forma de justificació.
-
La possibilitat d’efectuar pagaments a compte o anticipats i, si escau, garanties que hauran d’aportar els beneficiaris.
-
La indicació de la seva compatibilitat amb l’obtenció d’altres subvencions o ajudes per a la mateixa finalitat.
El reintegrament d’una subvenció prèviament atorgada es produeix a conseqüència de la seva revocació, motivada per l’incompliment de les condicions establertes en la resolució de concessió.
Les causes que poden motivar el reintegrament d’una subvenció són, entre altres (art. 37 LGS):
-
L’incompliment total o parcial de l’objectiu, de l’activitat o del projecte, o la no adopció del comportament que en fonamenta la concessió.
-
L’incompliment de l’obligació de justificació o la justificació insuficient.
-
La resistència, excusa, obstrucció o negativa a les actuacions de comprovació i control financer, així com l’incompliment de les obligacions comptables, registrals o de conservació de documents.
3. Ordenances de preus públics
Les ordenances són disposicions de caràcter general en matèria d’edificació, industrial, mediambiental, o altres disposicions que regulin matèries de competència local i de bon govern.
El procediment per aprovar-la segueix l’esquema següent:
En la redacció de les ordenances municipals de preus públics, han de constar els aspectes següents:
-
Fonament i naturalesa: d’acord amb la normativa tributària.
-
Concepte: indicació del servei o activitat objecte de retribució. qui està obligat a efectuar el pagament?
-
Obligats al pagament: qui està obligat a efectuar el pagament?
-
Quantia dels preus públics: com es determina l’import?
-
Naixement de l’obligació de pagament: moment i condicions en què es genera l’obligació de satisfer l’import corresponent.
-
Pagament dels preus públics: com i quan s’ha d’efectuar?
-
Establiment i fixació dels preus públics: qui fixa els preus públics? El Ple? La junta de govern local?
-
Serveis i activitats exclosos: quins serveis o activitats no poden ser retribuïts mitjançant preus públics?
-
Beneficis fiscals: bonificacions o exempcions aplicables
-
Annexos de tarifes: quin annexos incorpora l’ordenança?
-
Delegació en la junta de govern: hi ha delegació?
-
Data de vigència i aprovació: des de quan i fins quan és vigent?
El procés pel qual s’aproven les ordenances de preus públics acostuma a ser el següent:
-
Iniciativa: per part dels òrgans de l’ens local o de la ciutadania mitjançant consulta ciutadana.
-
Formació de l’avantprojecte: per mitjà d’una comissió d’estudi.
-
Aprovació inicial: acord del Ple i publicació (mínim 30 dies).
-
Proposta d’aprovació.
-
Aprovació definitiva: al determinar si requereix majoria simple o majoria absoluta.
-
Tramesa: a l’Estat i la Generalitat de Catalunya en un termini màxim de 15 dies.
-
Publicació: al Butlletí Oficial de la Província de Barcelona amb una antelació mínima de 15 dies abans de l’entrada en vigor.
4. La tarifació social. El cas de les escoles bressol
La tarifació social és un sistema de preu públic en què cada família ha de pagar en funció dels seus ingressos, amb l’objectiu d’incrementar la progressivitat del sistema, de tal manera que l’aportació de les famílies al finançament del servei augmenti en funció de la seva renda.
Les dades bàsiques per al càlcul de la tarifa són, d’una banda, el nombre de persones que integren la unitat familiar i, de l’altra, la seva renda.
S’estableixen diferents trams de preus en funció del cost del servei.
Els preus públics per a l’escolarització de l’alumnat i el pagament del servei d’alimentació a les escoles bressol es poden calcular mitjançant la tarifació social en funció de la renda, el nombre de membres de la unitat familiar de l’infant i els llindars de renda establerts.
Exemple de llindars de renda familiar segons el nombre de membres:
Font: Ajuntament de Barcelona
Exemple de trams i quotes mensuals segons tarifació social a les escoles bressol:
Font: Ajuntament de Barcelona
Les quotes mensuals establertes segons els serveis contractats i la tarifa corresponent s’acostumen a pagar durant deu mesos, de setembre a juny.
El mes de juliol no s’emet cap rebut, excepte els serveis consumits per les famílies aliens al període escolar ordinari.
Per a les famílies que opten per no contractar el servei d’alimentació que inclou dinar i berenar durant tot el curs, s’estableix un sistema de preus esporàdics per als dies que els infants es queden a dinar, que també inclou el berenar.
Exemple de trams i imports d’alimentació esporàdics segons la tarifació social:
Font: Ajuntament de Barcelona
La tarifació social es calcula una vegada per curs, segons la informació aportada en el full de matrícula (nombre de persones que formen la unitat familiar, renda d’aquestes, descomptes de renda a famílies nombroses o monoparentals, persones amb discapacitat, germans matriculats al centre, etc.).
La tarifació social implica que la quota variï en funció de la renda familiar. Una família de quatre membres amb una renda bruta inferior a 16.732 euros anuals paga 50 euros mensuals, que es van incrementant en deu trams fins a un màxim de 395 euros quan la renda supera els 75.295 euros.
El cost real del servei és de 720 euros mensuals per infant i, una vegada aplicades les quotes, els ingressos cobreixen el 26 % del cost. L’ajuntament, és a dir, el conjunt dels ciutadans, aporta el 74 % restant, tenint en compte que les escoles bressol ja disposaven de descomptes condicionats a la renda.
La tarifació ha comportat alguns canvis importants:
-
S’han reduït els preus per a les rendes que no eren ni prou baixes per ser bonificades ni prou altes per poder assumir el preu complet (fins a 41.830 euros per a una família de quatre membres).
-
Els preus es determinen actualment únicament en funció de la renda, de manera que les famílies ja no han d’acreditar l’existència de problemes addicionals mitjançant un informe de serveis socials.
-
El preu zero s’ha substituït per una quota mínima, de manera que tothom contribueix, encara que sigui amb una petita quantitat, en funció de les seves possibilitats. Sempre que, com és lògic, els serveis socials puguin assumir la quota dels seus usuaris.
-
Les reduccions de preus es compensen, en una tercera part, amb un increment de l’aportació municipal i, en les dues terceres parts restants, amb un augment dels preus per a les rendes relativament més altes.
Aquest sistema té algunes conseqüències:
-
Famílies addicionals amb una renda inferior a l’índex de suficiència han sol·licitat plaça perquè la garantia de quota mínima sense requerir l’informe de serveis socials els ha encoratjat a sol·licitar-la. Aquest augment de demanda ha comportat la reducció de les desigualtats socials, ja que els impactes educatius de l’educació infantil són més grans per als infants en risc de pobresa.
-
S’ha reduït la demanda entre les famílies que han de pagar una quota igual o superior a la que hi havia abans de la tarifació social. El repte és recuperar la demanda prèvia a la implantació de la tarifació social. La qualitat pedagògica, la millora dels equipaments i la flexibilització dels horaris d’atenció als infants són factors que han de contribuir a aquesta recuperació esperada.
La tarifació social no és un sistema òptim, sinó una possible contribució adreçada a pal·liar les mancances d’un sistema fiscal que genera, de manera poc progressiva, recursos insuficients. Per exemple, a Dinamarca, on els ingressos tributaris dels contribuents arriben al 47 % del PIB, aquesta qüestió no suposa un problema. Aquí, on contribuïm amb el 34 %, cal buscar l’equilibri entre la quantitat (es cobreix poc més del 50 % de la demanda), la qualitat i el preu dels serveis.