1. Des de la infància cal començar a informar-se i comprendre els problemes. És important incloure i empoderar la infància i també l’adolescència. Per exemple, el 88% de les malalties derivades del canvi climàtic impacten en persones menors de cinc anys però aquestes no tenen representació ni espai en la presa de decisions dels seus barris i municipis. Els falta reconeixement com a ciutadans i ciutadanes. Alhora, és important acostar la infància a la natura. Cal donar aquesta sensibilitat a la infància per defensar els seus drets i saber com demandar-los a la justícia.
2. Vivim una emergència climàtica que és una amenaça per al benestar i la salut, especialment de grups com les persones grans i la infància. Però la pitjor crisis no es climàtica o sanitària, és d’esperança. Hem de recuperar l’esperança, l’ecoesperança, que és quelcom propi de totes les generacions. Alhora, cal una ecoesperança basada en accions; l’acció individual no té pes si no transcendeix a allò col·lectiu.
3. En la formulació de polítiques públiques es parla d’infància i adolescència, però la infància i l’adolescència són molt diverses. Hem construït una societat que ha posat en el centre determinats models de desenvolupament però no podem seguir expandint-nos; cal tenir en compte els límits de la natura i posar les persones en el centre en comptes dels interessos econòmics.
4. En la joventut i la infància hi ha una desafecció i desconfiança cap a les institucions públiques i un qüestionament de la democràcia. Cal motivar als i a les joves a buscar una informació veraç i a combatre discursos que neixen a tik tok. Les xarxes són una eina poderosa perquè democratitzen la possibilitat de parlar, però també comporten un risc.
5. L’edat conviu amb altres eixos de desigualtat com la discapacitat. Les persones joves amb discapacitat són invisibles i se’ls neguen drets bàsics com tenir un habitatge, una ocupació que no sigui precària i poder viure dignament.
6. Les xarxes socials poden contribuir a donar visibilitat a la discapacitat. Un dels aspectes positius de les xarxes és el seu abast i que hi ha lloc per a tothom. En aquest sentit, s’hi pot ensenyar elements d’educació per a una inclusió plena, perquè el món no està dissenyat per a les persones amb discapacitat. Més enllà de les barreres físiques, la major barrera és social i ve del desconeixement, la incomprensió i la infantilització. Per això, la solució recau en l’educació. Tothom som iguals, ningú està exempt de viure una discapacitat i hem de ser persones més empàtiques. Des de l’empatia és més fàcil contemplar altres realitats.
7. En 20 anys les persones grans han evolucionat molt, parlen i reclamen els seus drets. Les persones grans són ciutadanes de ple dret, diverses i heterogènies. El repte és aconseguir una societat per a totes les edats i totes les situacions. És a dir, les ciutats han de ser amigables per a tothom. Ens sobren compartiments estancs i ens falten punts de trobada. No existeix un reconeixement social i econòmic de les aportacions de les persones grans.
8. Les persones grans són persones adultes; no es poden tractar amb llenguatge infantilitzador. Alhora, la bretxa digital no es pot convertir en una pedra més a col·locar en la motxilla de les persones grans. Hi ha moltes persones grans que no pateixen bretxa digital i no es dona visibilitat a les persones grans que ensenyen a les joves capacitats digitals.
9. L’envelliment és un fenomen biològic però el com s’és vell és una construcció social i cultural. Hem de canviar la imatge social de l’envelliment per adequar-la a la realitat de les persones grans d’avui. Cal que els municipis contribueixin a aquest canvi social.

1. Hem pogut definir el benestar emocional per poder treballar-lo. El benestar emocional és un estat subjectiu i està relacionat amb la capacitat d’adaptació i afrontament de les adversitats del cicle vital. L’absència d’emocions negatives i de simptomatologia ansiosa no és benestar emocional. Tampoc ho és estar bé tot el dia, perquè deixar de banda les emocions negatives no és tenir benestar emocional.
2. Els factors i variables que influeixen en el benestar emocional són diferents en funció de la persona i en la mateixa persona els factors que augmenten el benestar emocional varien al llarg del cicle vital.
3. Durant l’envelliment es poden veure afectats els ciments del benestar emocional. Un element a considerar és la jubilació, perquè el treball aporta sovint relacions, autoestima, satisfacció i creixement personal. Altres factors a tenir en compte són la pèrdua de salut i d’amistats. També sorgeixen nous rols com ara el de cuidadora de nets i netes o de mares i pares. Moltes persones que estan en aquesta època de la vida afirmen que ja no són el que eren.
4. Un dels aspectes positius de la pandèmia ha estat la presa de consciència de la importància de la salut mental i de la seva relació amb la salut física. S’hauria de fer més èmfasi en l’abordatge del benestar emocional no tant des del punt de vista farmacològic per a la reducció dels símptomes sinó també des de la prevenció.
5. Cal treballar la gestió de les emocions des de l’escola i alhora calen programes per conèixer les emocions, comprendre el procés emocional i aprendre estratègies per gestionar les emocions en la vida quotidiana, construïts a partir de les necessitats i preferències de les persones grans. També s’han de treballar les competències socioemocionals en les organitzacions.
6. Respecte al benestar emocional en els i les joves cal tenir en compte que sovint un o una jove no sap què vol, però ¿toca saber què vols a la vida en aquest moment? Hem de transmetre que és normal no saber tot el que vols a la vida.
7. Cal prevenció, detecció i sensibilització, i promoció del benestar emocional. Cal agafar-se als factors protectors per arribar a un punt en què no necessitis treballar factors de risc. És important acompanyar per a l’autoconeixement.
8. Per tant, hem de treballar des de la prevenció i la generació d’evidències per millorar el benestar emocional, amb programes sostinguts que es pugui demostrar que són útils. És a dir, cal fer sostenibles les polítiques de benestar emocional.
9. Cal acompanyament al desenvolupament socioemocional, en base a les competències de consciència del sentir (com et sents), elecció personal (com et vols sentir) i responsabilitat individual (com ho fem per sentir-nos bé). Cal treballar-ho amb els i les joves. Necessitem moure emocions, necessitem que passi alguna cosa. L’emoció no només està en la ment, també està en el cos.
10. Hem d’introduir un debat honest a la societat sobre si volem que el benestar emocional formi part de tots els àmbits de la nostra vida o és només una moda i fem tallers fragmentats. Això no és un acompanyament a tots els cicles vitals.

1. Persones diverses fem servir l’espai públic de maneres diferents i aquesta diversitat és un eix articulador de l’espai públic. Les necessitats que sorgeixen al llarg dels diferents cicles de vida suposen canvis en la forma de viure els espais públics.
2. Els espais públics des d'una perspectiva de gènere interseccional són tots aquells espais de relació que serveixen com a suport de la vida (producció, reproducció, personal i comunitari) i formen part d'una xarxa quotidiana. Són claus per a la generació de vincles, xarxes de suport mutu i comunitat. Per no reproduir jerarquies i desigualtats hem d’incloure la perspectiva interseccional en el seu disseny.
3. Qualitats que han de tenir els espais públics: proximitat; diversitat (mixtura social, física i funcional); autonomia i percepció de seguretat; vitalitat; representativitat amb reconeixement real i simbòlic de la comunitat de manera que es valori la memòria i el patrimoni, i amb l’oportunitat de generar un vincle entre les generacions més grans i més joves; habitabilitat amb condicions físiques, socials i ambientals que permetin el desenvolupament d’una vida saludable, i dotació d’elements com lavabos.

1. La política pública no és neutre. Cal plantejar-nos els marcs d’intervenció i les desigualtats que estem reproduint i per això cal una perspectiva interseccional. L’aplicació de la interseccionalitat en la política pública permet fer una aproximació més complexa en l’abordatge de les desigualtats. Ajuda a plantejar-nos els marcs d’intervenció i les desigualtats que estem reproduint.
2. La interseccionalitat comença a estar present en el marc legal, de manera que des de l’articulat legal s’insta al fet que quan es treballi l’abordatge de les desigualtats es faci des d’una mirada interseccional i això pot ser un impuls per al desenvolupament de recerca i projectes d’intervenció. El risc és que un concepte de moda es converteixi en una paraula buida sense que tingui implicacions en la manera de treballar o abordar les desigualtats.
3. Cal tenir en compte els mecanismes d’opressió que com a personal tècnic s’exerceixen de manera inconscient. Els eixos de privilegi són presents en el moment que interactuem amb altres persones. Per això cal que ens plantegem qüestionaments quan desenvolupem intervencions socials que contemplin la mirada interseccional. Per exemple: quines dinàmiques de poder i opressió posem en el grup de treball? Qui està parlant? Totes les persones tenen el mateix accés als recursos? Adapto l’espai a la diversitat funcional o els díptics a la diversitat de les famílies? Tinc en compte la resta de departaments per desenvolupar la intervenció social?
4. Els models actuals d’intervenció vers les persones grans han modelat una resposta monofocal i excloent. En contraposició a aquest fet, cal desenvolupar una proposta d’intervenció interseccional amb i vers les persones grans. Calen entorns que no només promoguin seguretat sinó també agència i participació de les persones, i centrar-se en històries de vida. Pensem la interseccionalitat en termes de superposició de desigualtats, però cal pensar en acumulació d’eixos, perquè una persona gran és una biografia. Per això, calen iniciatives compromeses amb la lluita contra la desigualtat i amb la complicitat dels moviments socials.

1. La figura professional és vista com una persona que orienta, acompanya; una guia que ens va il·luminant pel camí i empodera, perquè les joves s’enforteixin i siguin autònomes.
2. Acompanyar té a veure amb l’escolta activa, la informalitat i aprenentatge, l’obertura de possibilitats, i trencar determinismes, en donar possibilitat a realitats diferents, amb la presència (moments, espais diversos però estables en el temps) i el vincle. És el procés (inversió a llarg termini que requereix de paciència i temps), generant un espai segur i de confiança.
3. A vegades confonem assessorar amb acompanyar; acompanyar és una feina d’artesania, cal temps i cada persona és un cas particular.
4. Cal facilitar, no només educar, sinó confiar en la capacitat de les persones joves i en la seva capacitat de decisió.
5. Quan fem acompanyament en grups de joves, cal centrar-se en els seus desitjos i necessitats, facilitant l’experiència, actuant com a referents compartint experiències d’èxits i mostrant diferents opcions.
6. Acompanyar joves organitzats no respon només a un espai físic, també es pot considerar com a projectes a desenvolupar en diferents espais.
7. Hi ha espais i grups que són molt diferents, cada context és un món i, per tant, cal adaptar-se, no hi ha una manera correcta de fer les coses.
8. Quan parlem de joves, es parla d’edats molt diferents, les adolescents tenen característiques molt diferents, i les joves parteixen d’una autonomia diferent, tot i que estiguin precaritzades. Els i les adolescents no tenen aquesta autonomia.
9. Cal diferenciar tipus d’acompanyament individual/grupal i fins i tot comunitari.

1. La identitat és un diàleg, una construcció formada per la tríada:
2. Vincle d’integració espacial: a través de les primeres cures s’inicia un procés de diferenciació. Des del primer any i fins els 3 anys ens sentim persones úniques al món (sentiment d’individuació).
3. Temporalitat: les persones tenim la capacitat d’assumir els canvis vitals sentint que som la mateixa persona malgrat aquests canvis (sentiment de ser un mateix o mateixa).
4. Social: sentiment de pertinença a un grup.
5. En el cas dels infants i adolescents de contextos migratoris, aquesta tercera pota és molt feble. La pertinença és una necessitat pel benestar psicològic i s’està construint fonamentalment per la mirada externa (“com em veuen”), però com que partim de la idea que la identitat està lligada a l’origen, costa entendre que una persona amb fenotip o nom diferent pugui ser d’aquí. Els infants integren aquesta mirada problemàtica, creixen preguntant-se d’on soc o per què em pregunten d’on soc. S’ha de canviar la mirada: soc d’on vaig néixer i de tot el camí que he fet.
6. Quan parlem de la identitat d’infants i adolescents s’ha de tenir en compte la simetria entre el país d’origen i el d’arribada, les experiències de racisme i de discriminació viscudes o també l’alteritat (des d’un aspecte positiu es satura la identitat d’una persona pel seu origen, com si fos només allò). Tota aquesta informació la van integrant els infants i necessiten acompanyament, ajuda a incorporar la mirada que integri: “tots necessitem pertànyer”, “és més ficció la frontera que el cos” i “les arrels són importants, però no som plantes”.
7. Els joves s’enfronten a situacions de discriminació i racisme. El racisme és una construcció social; som una societat racista. No només es mostra de manera radical sinó també amb accions quotidianes (microracismes) i no només afecta de manera individual, sinó que és estructural i ens interpel·la i afecta a totes les persones. Els infants més petits no perceben el racisme, però a l’adolescència els estereotips apareixen amb força i afecten directament a la construcció de la identitat. S’ha de prendre consciència dels discursos i ser valentes de posar els noms d’allò que passa a la societat.
8. S’ha de fer una reflexió també sobre la manca de referents a les escoles per als joves o persones racialitzades en determinats àmbits professionals. A més s’ha de tenir en compte el dol migratori, que no s’està treballant prou, o fins i tot el fet d’incorporar els infants acabats d’arribar ràpidament a aules d’acollida, en un grup diferent a tots els “altres”.
9. Des de les administracions públiques es poden impulsar actuacions per acompanyar infants, adolescents i joves amb una mirada d’igualtat d’oportunitats i interseccional:
10. Formacions antiracistes pels professionals públics, també transversals per a tothom, per a joves, persones grans, etc, per incorporar la mirada inclusiva des de la interseccionalitat.
11. Polítiques socials que realment tinguin en compte les necessitats dels joves i infants, per a diversos perfils de persones. Per exemple, polítiques d’ocupació específiques per a joves que han arribat com a menors no acompanyats.
12. Polítiques macro per evitar la segregació i aplicar polítiques específiques en els barris vulnerables. Cal fer barris dignes, amb mediadors, diàleg, prevenció, perquè els infants se sentin dignes. Cal acompanyar la gent en les serves necessitats específiques i estar al servei.
13. Treball personal pels professionals i equips, no tant formació puntual sinó continuada per treballar sobre un mateix per revisar-se i fer supervisió de casos; no tant per entendre l’altre, sinó pensant què em genera l’altre i prendre consciència dels nostres perjudicis. Els infants aprenen per observació i per això és molt important com actua tot l’entorn i la coherència entre el que es diu i el que es fa. Cal acompanyar els nens i nenes en la creació d’aquesta identitat, prenent consciència i integrant que tots som d’allà on estem.
14. Programes d’acompanyament pre-laboral, especialment quan tens una trajectòria migratòria amb una figura professional per formar i donar suport en els seus itineraris i competències prèvies a la inserció laboral.
15. Selecció dels professionals en domini d’altres llengües.
16. Observatoris del racisme.

1. Els estudis científics mostren que el lleure educatiu té grans beneficis. El lleure inclusiu és essencial, i les polítiques han de tenir-ho en compte per afavorir el benestar emocional i psicològic dels i les joves.
2. Un dels reptes és garantir que els nens i nenes amb diversitat puguin gaudir del lleure. A les associacions que es dediquen al lleure els falta disposar d'eines per donar respostes de qualitat, especialment per als infants amb problemes de salut mental associada.
3. Des de l’Ajuntament de Sant Boi de Llobregat basen el suport i acompanyament en el coneixement profund dels infants, joves i les seves famílies. Això els permet anticipar-se en la planificació i gestió per millorar el seu benestar i desenvolupament.
4. Des de la Federació Catalana de l’Esplai ofereixen a les entitats de lleure programes per treballar valors com la diversitat, migracions o el benestar emocional. Construeixen espais d'aprenentatge inclusius.

- A Catalunya encara ens trobem amb un SAD infància i adolescència que només representa entre el 5-6% de la totalitat dels serveis d’atenció social domiciliària.

1. Es constata la necessitat d’un canvi de paradigma per donar un impuls al SAD infància i adolescència, on es tingui en compte la seva especificitat en relació als perfils professionals necessaris, l’estructura de costos del servei i els diferents contextos rurals i urbans.
2. La millora dels convenis laborals i la supervisió/formació de professionals esdevenen uns dels elements clau a l’hora de donar impuls als serveis, atès que les deficiències en coordinació/comunicació i les casuístiques d’alta rotació del personal no faciliten el vincle professionals-família ni les estructures de coordinació sòlides i fluïdes entre els diferents perfils professionals. Aquests són elements necessaris per assegurar l’èxit de les intervencions en SAD social d’infants i adolescents.
3. Experiències com les de l’Ajuntament de Madrid on l’atenció domiciliària ha incorporat una doble mirada en clau de servei preventiu per facilitar la conciliació familiar i alhora de servei per a la prevenció i intervenció en situacions de risc en la dinàmica familiar, ha permès constatar les possibilitats d’avançar cap a serveis realment preventius i universals si aquests s’acompanyen del finançament necessari.

1. Vivim en una societat amb molts estereotips sobre la vellesa que no es corresponen amb la vida, la capacitat i la creativitat de les persones majors de 65 anys. També tenim una generació de dones que han fet totes les revolucions i ara faran la revolució de les dones grans.
2. Estem davant d’una guerra cultural on hi ha un missatge general del discurs públic sobre l’envelliment que és catastrofista. Però l’envelliment és la conquesta més important de la història de la humanitat: hem duplicat l’esperança de vida i arribem amb millors condicions físiques, intel·lectuals i socials a l’envelliment. Ens diuen que és una catàstrofe perquè posa en risc l’estat del benestar, però amb una economia potent i redistributiva podem viure millor.
3. S’està intentant crear una confrontació intergeneracional. Per exemple, contraposant les pensions als salaris mínims, però no es parla de drets.
4. L’edatisme i els estereotips es combaten alçant la veu i amb una actitud: “estem aquí, estem fent coses, ocupem llocs importants”. L’actual generació de dones revolucionarà el món de l’envelliment. Arribarà a la vellesa amb un estatus que no té a veure amb el de les seves mares: formades, amb aficions, pensant en com es vol envellir. Són generacions que han compatibilitzat la maternitat amb la professió, que han arribat a la universitat, al divorci, a l’avortament, que han triat la maternitat, que són actives al món digital. D’aquí a vint anys continuaran ocupant el món.

1. Vivim una revolució de la longevitat. No hi ha un perfil únic de persones grans, sinó que són molt diverses i conviuen generacions molt diferents.
2. Cal passar del marc de l’envelliment actiu a l’envelliment significatiu (tenint en compte el propòsit de la vida, i fent activitat perquè és significativa). L’envelliment actiu s’ha banalitzat a l’hora de posar-lo en pràctica.
3. Cal un moviment social de lluita contra l’edatisme; cal canviar l’imaginari social del que significa ser gran. Aleshores podrem donar el pas cap a una societat on l’edat no signifiqui res.
4. Vivim tres crisis superposades: climàtica, de cures i de valors. I això passa en un context de longevitat. Com a resposta, cal col·locar les relacions en el centre de les polítiques ja que els vincles i la cohesió comunitària afavoreixen la capacitat de resposta davant d’aquestes crisis. És a dir, cal construir capital social davant la fragmentació de la societat; promoure relacions de reciprocitat i suport mutu que ens donin confiança a escala comunitària en un marc de longevitat.
5. Les infraestructures socials són importants com a condicions físiques necessàries per generar capital social. Calen espais públics generadors de confiança i reciprocitat, i alhora refugis climàtics.
6. Hi ha persones que s’identifiquen amb l’edat social i volen participar d’activitats dirigides a persones grans, mentre que d’altres no volen ser interpel·lades amb el concepte de persona gran. Per això, a curt termini, necessitem modernitzar les polítiques de promoció de les persones grans, i a mitjà termini necessitem deixar de fer polítiques de promoció de persones grans per passar a fer polítiques on es doni resposta a necessitats i aspiracions de persones grans i d’altres grups de població. Hem de passar progressivament d’un enfocament centrat en edat a un altre centrat en aspiracions, interessos, necessitats i capacitats. Cal una estratègia i temps per atendre els processos vitals al llarg del cicle de la vida.
7. El focus de les polítiques públiques no ha de ser la soledat, sinó l’acció comunitària. No s’ha de ser prescriptiu, sinó adaptar les propostes al territori, amb processos comunitaris i relacionals.
8. Cal tenir en compte que projectes de cooperació o de voluntariat tenen major benefici que aquells en què ens impliquem com a persones merament consumidores. Hem d’introduir dins les programacions i la pràctica dels equipaments activitats que permetin desenvolupar-se a les persones en forma de projecte.

1. Es plantegen tres conceptes centrals de la intergeneracionalitat (IG): les bones pràctiques IG basades en vivències compartides, la perspectiva IG centrada en la relacionalitat i la temporalitat, i la interdependència IG amb exemples de programes exitosos que disminueixen vulnerabilitats sociotemporals.
2. Es destaca la importància d'entendre la interdependència per a una nova mirada als serveis socials, analitzar les bones pràctiques IG que transformen les relacions interpersonals, donar visibilitat a les vulnerabilitats sociotemporals i oferir exemples de bones pràctiques IG. També és important la implementació del disseny participatiu, l'avaluació de programes IG i accions contra l'edatisme.

1. L’objectiu d’aquesta taula és compartir tres tipus de casos de conflictes de convivència, amb rerefons intergeneracional que arriben i que atenen els serveis de mediació comunitària/ciutadana.
2. La mediació és una eina poderosa que ens permet abordar i gestionar conflictes de manera pacífica, col·laborativa i constructiva, en el si de les nostres comunitats. Aquesta eina ens permet promoure la convivència harmoniosa, empoderar les persones, facilitar un diàleg obert i respectuós i promoure que les persones participants en aquests processos adquireixin noves eines que els ajudin en futures discrepàncies en què es puguin trobar.
3. Els espais de diàleg entre persones de diferents edats ens permeten construir ponts entre diferents generacions, promovent la comprensió mútua i el respecte. Quan les generacions interactuen i col·laboren, poden compartir sabers, valors i experiències que enriqueixen la vida de tothom. En un món cada vegada més divers i dinàmic, és fonamental adoptar una perspectiva intergeneracional i interseccional per garantir una bona convivència.
4. Des dels serveis municipals de mediació ciutadana s’ha observat un increment dels casos de conflictes en la convivència familiar i intergeneracional des de la pandèmia de la Covid. En aquest context s’ha detectat un increment de problemàtiques en salut mental i de convivència en les llars, especialment en adolescents. Per altra banda, el context actual de precarietat laboral i dificultats d’accés a l’habitatge o les situacions d’emergència habitacional també estan generant dificultats de convivència de persones adultes que estan tornant a conviure amb els progenitors.
5. Una altra tipologia de casos abordats des dels serveis de mediació són aquells conflictes generats per les cures de persones en situació de dependència: qui assumeix les cures, decisions sobre l’habitatge, despeses o mal ús dels recursos, curateles/tuteles, dinàmiques familiars, etc. Per tant, es tracta de generar un espai segur on escoltar i sentir-se escoltat, per analitzar la complexitat i construir acords que posin en el centre el benestar de la persona en situació de dependència.
6. Finalment, s’aborden els conflictes intergeneracionals a l’espai públic que utilitzen metodologies restauratives com la conferència i diàlegs de pau per centrar-se en la reparació de danys i la restauració de les relacions. Concretament, es comparteix una experiència municipal al voltant dels conflictes generacionals causats per activitats excloents o que suposen riscos i malestars veïnals a una plaça de la ciutat.
7. Les tres persones ponents coincideixen en la importància dels espais de treball en xarxa i transversals, la necessitat d’enfortir les xarxes relacionals i la generació i intercanvi de coneixements des dels equips professionals. Es destaquen com a impactes positius de les intervencions en clau intergeneracional: la creació d’espais d’escolta i coneixement mutu; la transformació de la comunicació i la relació a partir d’aprenentatges compartits, i la connexió emocional i empàtica que es pot generar a partir d’entendre i comprendre sense judicis.
8. Es recorda que tota la ciutadania de la província té accés a la mediació en conflictes de convivència de forma gratuïta, tant a través dels serveis de mediació ciutadana municipals i comarcals, com del servei itinerant de mediació ciutadana de la Diputació de Barcelona.

1. Parlem de soledats ja que existeixen molts tipus de soledat; és una experiència subjectiva on intervenen aspectes externs i interns, i també culturals.
2. La societat canvia de forma molt ràpida i vivim una individualització de les relacions socials amb canvis en les estructures demogràfiques, un ampli procés de digitalització i noves pautes de relació social. En aquest context, un 20% de les persones a Espanya senten soledat no desitjada, i en un 67% dels casos es tracta d’una soledat crònica, que perdura des de fa més de dos anys.
3. Cal abordar la soledat no desitjada des d’una mirada de cicle de vida, perquè aquest fenomen té una dimensió longitudinal que s’ha mostrat rellevant en totes les edats, però amb especial impacte entre infants, adolescents, joves i persones grans. En general, les persones joves se senten més soles en les zones rurals i les persones grans en les grans ciutats. La soledat més extrema està associada també a la pobresa i l’exclusió social, la discapacitat, la diversitat sexual i la migració.
4. Les persones que es comuniquen preferentment a través de relacions en línia senten més soledat que les que es connecten més de forma presencial. Les persones han de tenir una rica vida social per no tenir soledat.
5. La soledat no desitjada està present durant la infància i la joventut, i cal donar-li visibilitat. Un dels predictors d’experimentar soledat a partir dels 18 anys és haver-la patit durant la infància. Per això és important prevenir la soledat no desitjada durant la infància.
6. Un estudi del Regne Unit sobre la soledat no desitjada en la infància mostra que aquesta es relaciona amb les transicions en l’escolarització, l’abandonament de l’escola, els problemes de salut mental, les malalties, la discapacitat i les pèrdues significatives. A més, el sentiment de soledat en la infància és major entre les nenes i està molt vinculat a la percepció de les relacions, del suport familiar i les amistats.
7. La soledat en la vellesa està marcada per la transició de la jubilació que afecta al projecte vital, pel contacte amb la malaltia i les pèrdues, la possible manca d’autonomia i necessitat de rebre cures. Tot i així, la soledat és un sentiment comú que acompanya a les persones no sempre provocat per factors externs.
8. Cal tenir en compte les diferències entre la dimensió sociològica, i familiar, comunitària i personal de la soledat no desitjada. Per tant, calen abordatges integrals des de les administracions públiques que comptin amb les entitats vinculades al sector social que poden ser claus per donar una resposta àmplia i social, més enllà de l’acció pública. En definitiva, per combatre la soledat és important tenir una vida amb sentit, que mereixi la pena viure.

1. Un pacte intergeneracional a escala europea podria ajudar a articular les diferents estratègies europees que afecten al cicle de vida i treballar la solidaritat intergeneracional i la lluita contra l’edatisme.
2. Hi ha diferents àrees polítiques que són importants des del punt de vista intergeneracional. Per tant, des del Comitè Europeu Econòmic i Social estan treballant amb equips multigeneracionals que són més efectius que si només comptessin amb grups de persones grans o joves formulant propostes de polítiques. Per exemple, cal pensar en el desenvolupament social i urbà, i en l’habitatge. L’habitatge ha de tenir un enfocament multigeneracional on joves i persones grans puguin viure i ajudar-se. La mobilitat també hauria de ser per a totes les generacions. Un altre exemple són les polítiques climàtiques que afecten als i les joves però també les pateixen les persones grans.
3. Alhora, un pacte intergeneracional ens ha d’ajudar a construir memòria sobre la lluita pels valors democràtics a Europa a partir de les visions de persones joves i grans. Per exemple, estan començant a treballar un projecte amb estudiants d’institut i persones grans per recuperar aquesta memòria europea. La memòria és un element que ens pot ajudar en la lluita per la democràcia. També és important l’aprenentatge i el voluntariat.
4. A escala europea s’han de generar més programes per l’educació, per desenvolupar la democràcia i promoure les relacions entre les persones joves i grans en la dimensió local. Els municipis haurien de desenvolupar una política local que donés a les generacions joves i grans la capacitat d’expressar el que pensen i crear aliances entre consells de persones joves i grans per incidir en les polítiques de proximitat.