Admès com a prova en el nostre dret, el reportatge fotogràfic proporciona informació objectiva obtinguda en la inspecció ocular i pot ser visualitzat posteriorment per terceres persones, a la vegada que ofereix la possibilitat d’apreciar i analitzar detalls que potser inicialment no han estat observats.
En funció de l’objectiu que persegueixin, les fotografies que es fan en un accident es poden classificar en diversos tipus, entre els quals podem citar:
-
Fotografies panoràmiques.
-
Fotografies de conjunt.
-
Fotografies de detall.
-
Unes altres d’especial interès.
Fotografies panoràmiques
Reflecteixen una vista general de l’escenari de l’accident, i és d’interès la visual dels implicats en aproximar-se al lloc del sinistre.
Fotografies de conjunt
Detallen la posició final de les unitats de trànsit, les petjades, els vestigis…
Fotografies de detall
Mostren detalls d’interès concret per a la investigació, com marques, restes de sang, l’estat dels pneumàtics… Quan mostrin petits detalls, com marques, restes de sang o una cosa similar, és convenient situar una mesura de referència.
Altres d’especial interès
Amb la finalitat de mostrar la dinàmica de l’accident, l’investigador o investigadora, mitjançant la fotografia següent, ofereix una imatge de les parts dels vehicles que van entrar en contacte durant la col·lisió.
Als vehicles accidentats, les fotografies s’han de fer segons els angles indicats, en funció dels desperfectes que presentin els vehicles.
Un model esquematitzat que s’utilitza per definir les parts afectades del vehicle és el que es mostra:
Com sabem, una de les tasques fonamentals en el procés de recerca és la recopilació i el registre de les proves o vestigis que puguin tenir relació amb el fet, ja sigui de forma descriptiva o fotogràfica.
Una tècnica utilitzada pels investigadors per plasmar aquestes proves és la confecció del plànol o croquis fet a escala, en el qual de manera esquematitzada es descriu l’escena de l’accident amb una sèrie de dades d’interès sobre el desenvolupament dels fets.
«[…] el croquis confeccionado, respecto al lugar del accidente y forma en que quedaron los vehículos siniestrados, huellas marcadas, etc., una vez incorporado a las acciones judiciales, constituye un medio probatorio que el juzgador puede tener en cuenta para precisar la forma en que ocurrió la colisión, siempre que sea objeto de contradicción y aclaración por las partes en el juicio oral»
Juntament amb la informació escrita i les fotografies, el plànol de l’accident és un recurs que permet descriure’n gràficament l’escena.
Els mètodes de mesura i representació gràfica que s’indiquen en aquest manual no són els únics possibles, si bé la seva interferència escassa sobre el trànsit en dur-los a la pràctica i el seu grau d’eficàcia demostrat fan que siguin els que s’utilitzen habitualment en el treball de camp.
Mètode de triangulació
El mètode de triangulació es basa a posicionar un punt d’un objecte respecte a dos punts fixos que prendrem com a referència al lloc de l’accident.
Mètode de coordenades
El mètode del sistema de coordenades es basa en el sistema cartesià de coordenades rectangulars, en què cada punt és definit per un conjunt de dues mesures que són les coordenades horitzontal i vertical d’un eix cartesià.
Exemples de mesuraments en un atropellament mitjançant el mètode del sistema de coordenades, a partir d’un punt de referència PR:
Per situar la posició de motocicletes, bicicletes i persones, un dels mètodes per fer-ho consisteix a dur a terme el mesurament respecte al seu centre de gravetat. Respecte a les primeres, un altra opció és prendre les mesures de les rodes fins al punt fix de referència.