1. Introducció a la comunitat sorda

1.1 Què és la comunitat sorda?

«La comunitat sorda es defineix com un grup de persones que comparteixen una identitat cultural i lingüística, que tenen com a eix principal l´ús d´una llengua de signes pròpia»

(Frigola, 2010)


Com ha definit tradicionalment la societat la comunitat sorda? Segons Frigola (2010), l'ha definida des d'un punt de vista patològic, és a dir, entenent les persones que la conformen exclusivament com a persones amb discapacitat; però, amb el temps, la pròpia comunitat ha pres consciència i s'ha agrupat en associacions per reivindicar i sensibilitzar sobre la riquesa lingüística i cultural de la comunitat sorda.

Característiques de la comunitat sorda

La comunitat sorda te els següents trets diferencials:

No és un grup aïllat de la societat, sinó una minoria lingüística i cultural que forma part de la societat en general. Les persones que en formen part es consideren una minoria sociolingüística, que té la seva pròpia cultura i una història compartida.


Exemple: La cultura sorda inclou costums i pràctiques particulars que no formen part del dia a dia de les persones oients.

  • Timbre o despertador lumínic
  • Usar taules rodones per comunicar-se des de qualsevol zona de la taula
  • Usar un signom per referir-se a cada persona


Així mateix, encara que les llengües de signes hagin estat prohibides o marginades històricament, la comunitat sorda ha mantingut viva la seva llengua i la seva cultura mitjançant el contacte i l'ús de la llengua i la creació d'un fort teixit associatiu.

(Frigola, 2010)


1.2 Definició de persona sorda

Hi ha dues perspectives per definir el que és una persona sorda:

La sordesa es classifica segons el grau de pèrdua auditiva (grau lleu, moderat, sever profund o cofòtic) i segons el moment d’adquisició (abans del desenvolupament del llenguatge oral, sordesa prelocutiva, o després d’haver adquirit la parla, sordesa postlocutiva). Aquest enfocament se centra en la discapacitat auditiva com un dèficit sensorial, i sovint es busca mitigar-ho mitjançant dispositius (audiòfons o implants coclears) o bé teràpies de rehabilitació auditiva i oral.

El concepte de persona sorda té un enfocament i un significat molt diferents. L'èmfasi no recau en la “discapacitat” auditiva, sinó en la pertinença a una minoria lingüística i cultural (Frigola, 2010).

A l'àmbit de la comunitat sorda, una persona sorda s'identifica amb la comunitat lingüística i cultural sorda, independentment del grau de pèrdua d'audició; és a dir, una persona pot tenir restes auditives o hipoacúsia i, tanmateix, considerar-se a si mateixa persona sorda si adopta la llengua de signes com a pròpia i participa a la vida social de la comunitat sorda (Frigola, 2010).

De la mateixa manera, moltes persones amb sordesa profunda que usen la llengua de signes com a primera llengua es consideren part d'una comunitat lingüística minoritzada més que no pas pacients amb una patologia.


No totes les persones amb discapacitat o pèrdua auditiva se senten identificades amb la comunitat sorda.


Les persones amb discapacitat o pèrdua auditiva poden tenir preferències diferents a l'hora de comunicar-se:

Algunes opten per utilitzar exclusivament la llengua oral, amb aparells com audiòfons o usant la lectura labial, i potser s'autoidentifiquin com a persones amb discapacitat auditiva o persones amb hipoacúsia en lloc de persones sordes en el sentit cultural.

Altres sí que abasten la identitat sorda i prefereixen comunicar-se en llengua de signes i formar part d'aquesta comunitat lingüística i cultural.

“Viuen una realitat bilingüe, atès que tenen la seva pròpia llengua, la LS, paral·lelament a la del lloc on viuen, i una realitat bicultural, ja que comparteixen uns interessos i tradicions comunes juntament amb la cultura que existeix al seu voltant” (Grosjean, 2010)


També hi ha veus dins de la mateixa comunitat sorda que consideren que aquesta dicotomia en la definició de persona sorda és exclusiva i fomenta la discriminació i conflicte, de manera que hi pot haver una persona que es defineixi sorda sense haver de defensar el sistema en què conviu, ni oralista ni signant (Saura, 2022).


Hi ha la convenció ortogràfica de distingir la paraula sordesa i Sordesa, en minúscula o majúscula, per referir-se a la condició clínica i la identitat cultural, respectivament.


1.3 Sistemes de comunicació

Les persones sordes tenen diferents sistemes de comunicació, com ara la llengua de signes, la lectura labial, els dispositius de suport a l'audició o l'escriptura.

El sistema que utilitzin és una decisió personal i individual que s'ha de respectar y pot variar segons l'entorn familiar, el lloc de naixement, la situació socioeconòmica de l'individu o la situació comunicativa en què es troba en concret.

A continuació es descriuen els tres fonamentals de cada sistema:


La llengua de signes és la llengua pròpia de les persones sordes i sordcegues signants, és una llengua natural, completa i amb gramàtica pròpia (Quer et al., 2005).

Les llengües de signes tenen una modalitat visogestual, de forma que s’usen les mans i l’expressió facial per articular la llengua i la vista per percebre-la, mentre que les llengües orals tenen una modalitat oroauditiva, és a dir, s'articulen amb sons i es perceben amb l’oïda (vegeu el mòdul 2) (Quer et al., 2005).

Exemple: La llengua de signes catalana (amb les sigles LSC), la llengua de signes sspanyola (LSE, Lengua de Signos Española), la llengua de signes americana (ASL, American Sign Language) o la llengua de signes britànica (BSL, British Sign Language).

Barreres de comunicació

Les barreres de comunicació són molt presents al dia a dia de les persones sordes, que perjudiquen o afecten d'alguna manera, entre altres aspectes:

  • L'accés a la informació
  • L'educació
  • El treball
  • Els serveis

Quines són les barreres més comunes?

Les barreres més comunes que hi ha les persones sordes són:


La manca d'accés a la llengua de signes, atès que no totes les institucions tenen intèrprets de llengües de signes o materials accessibles amb la llengua pròpia i quotidiana de les persones sordes.

Dificultats derivades de la lectura labial, perquè molts fonemes no són intel·ligibles amb els llavis o els oients no vocalitzen prou o es giren mentre parlen.


1.4 La comunitat sorda a l’Estat espanyol i Catalunya

La comunitat sorda és molt diversa, està formada per:

  1. Persones sordes
  2. CODA : fills oients de pares sords
  3. Professionals : intèrprets, lingüistes o logopedes
  4. Individus que en defensen els drets i promouen l’ús de la llengua de signes de l’indret.


Aquesta comunitat es basa en la identitat sorda, en què la llengua de signes té un paper clau com a eina de comunicació i expressió cultural.


A Catalunya, la llengua de signes catalana (LSC) està reconeguda oficialment i té una comunitat activa que en promou l’ús i difusió a través de diferents entitats i associacions. Cal destacar que a dia d’avui la llengua de signes catalana encara no té l’estatus de llengua oficial de l’Estat espanyol, sinó que està reconeguda com a llengua pròpia de Catalunya.

El moviment associatiu ha jugat, i juga, un paper clau en aquesta lluita i promou polítiques i serveis que garanteixin la igualtat de drets per a totes les persones sordes. El moviment associatiu de les persones sordes a Catalunya va ser fonamental per al reconeixement legal de la llengua (Frigola, 2010).


La llei que en reconeix l’ús és la Llei 17/2010, del 3 de juny, de la llengua de signes catalana, que es pot consultar aquí

Principals entitats

La principal entitat a nivell espanyol és la Confederación Estatal de Personas Sordas (CNSE), que es va fundar l’any 1935 (CNSE, 2025). Representa les persones sordes de l’Estat espanyol i promou la inclusió i la defensa de les llengües de signes.

Evolució de la comunitat sorda a Catalunya

Dins del context europeu, la comunitat sorda a Catalunya té una història molt rica. La documentació relativa a aquesta comunitat es remunta entre el segle XVIII i inicis del XIX. Durant el segle XIX i bona part del XX, l’educació de les persones sordes va estar influenciada per debats entre partidaris en l’ensenyament en llengua de signes i partidaris de seguir una metodologia oralista, que implica el rebuig i prohibició de la llengua de signes per prioritzar la lectura labial i la llengua oral en l’ensenyament.


1800
Escola Municipal


A Barcelona es va crear l’Escola Municipal, la primera escola per a nens i nenes sords de la ciutat, amb el suport de l’Ajuntament (Frigola, 2010).
1880
Congrés de Milà


A nivell internacional, el Congrés de Milà va imposar l’enfocament oralista, de forma que es va prohibir l’ús de les llengües signes a les escoles. Aquest fet va influir negativament en la transmissió de la llengua de signes durant dècades, però, tot i així, les persones sordes catalanes van continuar emprant l’LSC en l’àmbit domèstic i privat.
1909
Sociedad de Ayuda Mutua de Sordos de Catalunya


A principis del segle XX, la comunitat sorda catalana ja estava prou organitzada per crear grups i associacions de persones sordes. El 1909 es va constituir la Sociedad de Ayuda Mutua de Sordos de Catalunya, una mútua que pretenia oferir cobertura i suport a les persones sordes, atès que en aquella època les companyies d’assegurances convencionals no les admetien com a clients (Frigola, 2010).
s.XX
Diverses entitats i casals


Al llarg del segle XX es van crear diverses entitats i casals de persones sordes a grans ciutats catalanes, com ara el Casal de Sords de Barcelona (1916), la Llar de persones sordes de Lleida (1953) o l’Agrupació de Sords de Vic i Comarca (1972). Des de la seva fundació, aquestes entitats fan les funcions de centre social i cultural per a la comunitat sorda organitzant esdeveniments, teatre en llengua de signes, activitats de lleure i esports, etc.
1979
FESOCA


Es funda la primera federació autonòmica d’Espanya, la Federació de Persones Sordes de Catalunya (FESOCA), la qual es converteix des d’aleshores en la principal entitat de representació de la comunitat sorda a nivell autonòmic.

La sensibilització sobre la situació de la comunitat sorda és fonamental per eliminar barreres de comunicació i fomentar la inclusió d’aquest col·lectiu.


1.5 Per saber-ne més

  • Baker, A. (2016). Sign languages as natural languages. Dins Baker, A. van den Bogaerde, B., Pfau, R. & Schermer, T. (1a ed.). The linguistics of Sign Languages (pàg. 1-25). Amsterdam i Filadèlfia: John Benjamins.
  • Cedillo, P. (2004). Háblame a los ojos. Barcelona: Editorial Octaedro.
  • Cedillo, P. (2010). Mira lo que te digo. Barcelona: Editorial Octaedro.
  • Kyle, J. & Woll, B. (1994). Sign Language: The study of deaf people and their language (1a ed.). Cambridge: Press Syndicate of the University of Cambridge.
  • Martí, J. & Mestres, J. (ed.) (2008). Les llengües de signes com a llengües minoritàries: perspectives lingüístiques, socials i polítiques. Actes del seminari del CUIMPB-CEL 2008. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.
  • Padden, C. & Humphries, T. (2005). Inside deaf culture. Cambridge i Londres: Harvard University Press.
  • Rodríguez, D. (2005). Estudi sobre la identitat cultural a la comunitat sorda. Revista d'Etnologia de Catalunya, 27, 154-157. Disponible en línia a https://www.raco.cat//RevistaEtnologia/article/49472 [Primera consulta: 25 de gener del 2018].
  • Sacks, O. (1991). Veo una voz. Viaje al mundo de los sordos. Madrid: Anaya & Mario Muchnik.
  • Silvestre, N. (coord.) & Cambra, C. (ed.) (2002). L’alumnat sord a les etapes infantil i primària: Criteris i exemples d’intervenció educativa (1a ed.). Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions.
  • Sorda (2025). Espanya.
  • El país de los sordos (1992). França.
  • Más allá del silencio (1996). Alemanya.