Atenció pública a la comunitat sorda catalana
2. Definició i trets principals de la llengua de signes catalana (LSC)
2. Definició i trets principals de la llengua de signes catalana (LSC)
2.1 Una aproximació a l’LSC
I el llenguatge oral? Encara l’estic aprenent i a un ritme més lent. No l’integro amb la mateixa naturalitat que l’LSC. Els missatges orals m’arriben opacs, tèrbols, ombrívols. Encara sort que estic adquirint ràpidament una llengua neta, diàfana i transparent per poder expressar els meus sentiments, per poder accedir a coneixements, per descobrir el món que m’envolta, a través de les converses amb els companys sords, per viure i, en definitiva, tenir un lloc a la societat.
Háblame a los ojos. Cedillo, (2004: 43), traducció pròpia
Exemple: Hi ha signes icònics, en què hi ha una relació entre la forma i el significat, com el cas de CASA (LSC), que té una referència visual amb les teulades de les cases, però també n’hi ha d’arbitraris, en què no hi ha una relació aparent entre la forma i el significat, com ara NOM (LSC). En el cas de CASA, el signe es pot relacionar visualment a l’objecte al qual fa referència, per la forma de la teulada, però NOM, en canvi, és un signe format per unitats lingüístiques que, agrupades, conformen un signe amb significat propi.
Unitats lèxiques en llengües orals i de signes
En funció de si una llengua és oral o de signes, les unitats lèxiques poden ser:
El concepte és el mateix des d’un punt de vista lingüístic: un signe i una paraula són un conjunt de fonemes agrupats que formen una paraula amb sentit complet. Pel que es pot fer servir també el mot paraula per parlar de signe.
Ortogràficament, però, els signes s’escriuen amb glossa, que és la traducció directa a una llengua oral escrita d’un signe, i s’escriu en majúscules o en versaletes. Per tant, la paraula casa fa referència a una unitat lèxica del català escrit, mentre que CASA es refereix al signe de l’LSC.
No sempre hi ha una glossa que defineixi un signe, perquè en LSC hi ha unitats lèxiques que no es poden traduir i s’han d’escriure amb una petita explicació.
Exemple: ENCANTAT-DE-CONÈIXER-TE, que és un sol signe o la metàfora que no es pot traduir en català i se signa com DORMIR, per fer referència a tenir una cosa que no uses mai, com un telèfon mòbil o alguna peça de roba.
Llengües naturals
La recerca més recent en lingüística ha demostrat que les llengües de signes en general, i l’LSC en concret, compleixen tots els requisits per ser considerades llengües naturals: compten amb estructures morfosintàctiques complexes, presenten variació geogràfica o social (dialectes) i evolucionen amb el pas del temps. En concret per a l’LSC, es va publicar l’any 2005 la primera gramàtica bàsica d’aquesta llengua (Quer et al., 2005).
La llengua de signes catalana (LSC) és la llengua natural, actualment minoritària i minoritzada, que usa la comunitat sorda a Catalunya i Menorca.
Característiques bàsiques de les llengües de signes
La llengua de signes catalana comparteix aquestes característiques bàsiques amb totes les altres:
L’LSC té una modalitat visogestual, com succeeix amb totes llengües de signes d’arreu el món, és a dir, s’articula amb les mans i les expressions facials, i es percep per la vista.
Llengua de signes universal
No existeix una llengua de signes universal. Cada llengua de signes s’ha desenvolupat de forma natural dintre de les comunitats, tal com ha succeït amb les comunitats oients i les llengües orals: L’LSC és diferent de la llengua de signes espanyola (LSE), emprada en altres parts de l’Estat espanyol Ambdues són diferents de la llengua de signes francesa (LSF, langue des signes française), de l’americana (ASL, American Sign Language) o la llengua de signes australiana (AUSLAN, Australian Sign Language), entre moltes d’altres.
De fet, les diferents llengües de signes del món no són, en general, mútuament intel·ligibles entre si.
Exemple: Una persona usuària de l’LSC no entendria automàticament la llengua de signes britànica (BSL, British Sign Language), de la mateixa manera que un catalanoparlant no entendria el rus sense haver-lo estudiat. Sí que existeixen, però, els signes internacionals, que s’usen en congressos internacionals i per viatjar si no hi ha una llengua de signes comuna. De fet, hi ha serveis d’interpretació dedicats a interpretar entre diferents llengües de signes i signes internacionals.
A grans trets, és incorrecte referir-se a llenguatge de signes; cal parlar de llengües de signes, tal com es denominen les llengües orals, com ara català en lloc de llenguatge català.
2.2 La llengua de signes catalana: evolució i situació actual
La situació de l'LSC ha anat evolucionant com es descriu a continuació:
Un punt d’inflexió clau d’aquesta llengua va ser el reconeixement legal que va ser possible gràcies al moviment associatiu de les persones sordes.
Després d’anys de reivindicació, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei 17/2010, de la llengua de signes catalana, que reconeix l’LSC com a llengua pròpia de les persones sordes i sordcegues de Catalunya, en regula l’ensenyament, en garanteix la protecció i l’ús a les administracions públiques (Webvisual, 2011).
Aquesta llei també estableix que la Generalitat ha de promoure la difusió de l’LSC i reconeix l’Institut d’Estudis Catalans com l’autoritat lingüística per a aquesta llengua.
Arran d’aquesta llei, s’han creat projectes, com ara el projecte de constitució del Corpus de referència de la llengua de signes catalana (IEC 2025a; Villaécija et al. en premsa). L’estat i resultat d’aquests projectes, però, a causa de la falta de finançament i de la situació sociolingüística de la llengua, encara disten molt dels projectes equivalents en les llengües orals.
Acte de presentació del projecte del corpus de referència de l’LSC (IEC 2025b)
Cada any, el 14 de juny, Dia Nacional de les Llengües de Signes, i el 23 de setembre, Dia Internacional de les Llengües de Signes, s’organitzen actes d’oci i culturals per sensibilitzar i posar de manifest el valor d’aquesta llengua.
2.3 Paràmetres formatius i el concepte de signe
La Llengua de Signes Catalana compta amb tots els trets lingüístics d’una llengua completa i natural:
-
Permet la comunicació entre individus de qualsevol tema, converses quotidianes, continguts tècnics o abstractes
-
Té una gramàtica pròpia
-
Evoluciona amb el pas del temps de forma natural
-
Es transmet de generació en generació dins de la comunitat sorda catalana i a nivell acadèmic
Trets lingüístics principals
Entre els trets lingüístics principals de La Llengua de Signes Catalana, destaquen aquests tres :
L’ús de l’espai tridimensional davant del signant com a part de la gramàtica. L’LSC, com també passa amb altres llengües de signes, usa l’espai per expressar relacions gramaticals; per exemple, per indicar el subjecte i l’objecte d’un verb es poden situar els signes en diferents llocs de l’espai i dirigir el verb d’un punt a un altre.
Exemple: El verb EXPLICAR en LSC és direccional, de forma que la direcció del verb aporta informació gramatical i del subjecte i objecte que fa i rep l’acció (Quer et al., 2005).
Si el verb té un moviment cap endavant respecte al signant, el subjecte és la primera persona gramatical ‘jo’ i l’objecte la segona persona gramatical, ‘tu’, que es glossaria com 1EXPLICAR2 ‘jo t’explico’ (Villaécija et al., 2025).
En canvi, si el verb té el moviment cap al signant, el subjecte és la segona persona gramatical ‘tu’ i l’objecte, la primera persona gramatical ‘jo’, i es glossaria com 2EXPLICAR1 ‘tu m’expliques’ (Villaécija et al., 2025).
Verb direccional EXPLICAR (Villaécija et al., 2025)
Signe TOMÀQUET en LSC i ASL
Paràmetres formatius
En lingüística de les llengües de signes, es denominen paràmetres formatius (o fonològics) els elements bàsics que componen un signe.
Un signe és la unitat mínima amb significat en una llengua de signes, anàloga en certa manera a la paraula (o al morfema) en una llengua oral.
Cada signe es forma mitjançant la combinació simultània de diversos paràmetres formatius, que són característiques visuals distingibles i contrastives. En la majoria de llengües de signes es consideren un total de cinc paràmetres bàsics:
La configuració de la mà es refereix a la disposició dels dits i el palmell de la mà, és a dir, com es col·loquen els dits i el palmell a l’hora de fer un signe.
Exemple: la forma de la mà pot ser oberta, tancada en puny, amb un dit estirat, etc. Cada llengua de signes té un inventari limitat de configuracions possibles. A tall d’exemple, la configuració del signe AJUNTAMENT és dels cinc dits seleccionats i corbats, formant la lletra c.
En concret, en LSC hi ha desenes de configuracions diferents documentades, que es poden consultar a la gramàtica Sign-Hub (2020) mitjançant aquest enllaç
El lloc d’articulació indica on es realitza el signe en relació amb el cos; pot ser a l’espai sígnic, a la part superior del tronc, a la cara, etc.
Exemple: Alguns signes tenen contacte amb el cos, com ara el signe AJUNTAMENT , que té contacte al tors del signant. D’altres, en canvi, es fan a l’espai sígnic sense contacte, com ara el signe SETMANA que s’articula a l’espai sígnic just davant del signant.
El moviment és l’acció que fa la mà durant l’execució del signe. En general, pot ser un moviment recte, circular o repetit, entre d’altres, i pot tenir o no trajectòria en l’espai, tal com hem vist en aquest apartat amb el verb direccional EXPLICAR.
L’orientació de la mà es refereix a la disposició i direcció del palmell de la mà durant l’articulació del signe. La mà pot estar orientada cap amunt, avall, cap al signant o cap enfora, entre d’altres, i pot canviar durant l’execució del signe.
Exemple: l’orientació del signe PARE és cap avall del signant, la part central de l’espai sígnic, i del signe MARE és cap a la part no dominant del signant, que sol ser l’esquerra. Els signes PARE i MARE en LSC únicament es distingeixen per l’orientació, atès que comparteixen la resta de paràmetres.
2.4 L’alfabet dactilològic
L’alfabet dactilològic, també anomenat alfabet manual, és un sistema de comunicació auxiliar que forma part de moltes llengües de signes. Consisteix a representar manualment un alfabet d'una llengua escrita mitjançant configuracions de la mà.
S’utilitza principalment per lletrejar paraules o noms propis per als quals no existeix un signe o bé es vol explicitar la paraula i com s’escriu.
Exemple: per dir un NOM de persona, una ADREÇA , país o vocabulari especialitzat del qual no es conegui el signe.
No es fa servir l’alfabet manual per mantenir converses fluides, ja que és un procés lent i laboriós. Només es recorre a la dactilologia en els casos necessaris, mentre que per a la comunicació normal s’empren els signes propis de la llengua de signes.
Alfabet monomanual
Cada llengua de signes sol tenir el seu propi alfabet dactilològic, sovint influenciat per l’alfabet de la llengua escrita de la comunitat. En el cas de l’LSC, s’utilitza un alfabet monomanual, és a dir, que es fa amb una sola mà.
L’alfabet dactilològic català consta de configuracions relacionades amb l’alfabet bàsic (l’alfabet convencional) i grafies especials (com ara lletres amb dièresi o accents). Moltes d’aquestes lletres tenen certa relació icònica amb la forma de la lletra escrita o amb la posició de la mà.
Exemple: la lletra c del dactilològic s’articula amb els cinc dits seleccionats i corbats, formant una c, i la lletra l es fa estirant el dit polze i l’índex formant visualment una L majúscula, etc.
Es pot consultar l’alfabet dactilològic mitjançant l’enllaç de la Gramàtica bàsica LSC (Quer et al., 2005)
Curiositat
Com a curiositat, es documenta un abecedari dactilològic de principis del segle XVII, del llibre Reducción de las letras y arte para enseñar a hablar a los mudos (1620) de Juan Pablo Bonet Barletserbant, el pioner en l’ensenyament per a docents de persones sordes.
Alfabet dactilològic de Juan Pablo Bonet, segle XVII (Frigola,2010)
L’ús pràctic de l’alfabet dactilològic és complementari a la llengua de signes.
Ús de l’alfabet dactilològic
L'alfabet dactilològic te aplicacions diferents en àmbits diferents:
En l’àmbit educatiu, a les escoles s’ensenya als alumnes sords a conèixer i utilitzar l’alfabet manual per poder llegir i escriure en català o castellà.
Exemple: per aprendre com s’escriu una paraula nova, es pot lletrejar amb l’alfabet dactilològic.
2.5 Per saber-ne més
