Identificació i aplicació d’espècies vegetals al jardí

Un cop som coneixedors del tipus de port natural que presenta l’espècie vegetal triada, el pas següent és ubicar aquesta espècie en el lloc més adient dins l’espai verd o jardí que s’està configurant; si bé no hi ha cap norma escrita, i de vegades trencar els criteris preestablerts pot funcionar.

Tot seguit es donen pautes per tal d’adequar l’espècie vegetal tenint en compte el seu port natural per a l’ús que se’n vol fer.

Per configurar zones de prats o superfícies extensives, a través de les quals tenim visió de la resta de l’espai verd o jardí, el més habitual és fer servir vegetació entapissant, herbàcia o rastrera. Aquesta decisió depèn de si es vol una superfície trepitjable (herbàcia) o una superfície que no serà transitable (rastrera, entapissant).

Entre altres criteris, descrits a l’apartat 4 (“Identificació d’espècies”), un dels punts que cal considerar per a l’elecció és l’altura que es vol aconseguir; així doncs, si es vol obtenir una superfície amb poca altura, l’opció pot ser l’Hedera helix, però si el que es vol aconseguir és moviment, i també visió (recordem que estem parlant de prats), l’opció pot ser la Stipa tenacissima.

De vegades també hi ha parterres al mig d’una zona pavimentada i, per tant, la funció en aquest cas és la d’esponjar la rigidesa del paviment. Quan parlem en aquest manual de parterres, el que es plantarà és vegetació amb port herbaci o també entapissant.

Hi pot haver parterres monocultius —una sola espècie configura la totalitat del parterre— o, contràriament, ens podem trobar que una barreja de diverses espècies amb comportament diferenciat respecte al port, la floració i altres característiques configura el parterre.

En el primer cas, el monocultiu, la repetició d’una espècie pot reforçar la visió de l’espècie triada, mentre que en el segon cas, el policultiu dins del mateix parterre, la visió que es dóna és d’una naturalització més gran, sempre que vagi acompanyada d’un respecte cap al port natural de les espècies plantades.

Aquesta superfície pot estar inclosa dins d’una àrea de gespa o praderia, o bé en una zona pavimentada. A diferència dels parterres, els massissos estan compostos únicament per plantes de port arbustiu.

Aquests massissos reben el nom de massís mixt quan diverses espècies arbustives els conformen.

Per a la creació de tanques vegetals, s’utilitza vegetació de port arbustiu, i, depenent de l’altura i el volum que es vulgui aconseguir, es pot fer la tria tenint en compte el potencial de creixement de cada espècie.

Les tanques vegetals, habitualment, tanquen o delimiten zones dins d’un mateix espai verd, o bé limiten la zona de jardí amb la resta de la xarxa urbana.

És freqüent que la vegetació utilitzada per a les tanques vegetals pateixi fortes retallades i pinçades, per tal d’accentuar la visió de “límit” que es vol crear. Si és així, s’haurà de pensar a triar espècies que suportin bé la retallada, i que cicatritzin correctament el tall.

Si es vol aconseguir un efecte més naturalitzat, és preferible no actuar o actuar de manera menys freqüent sobre aquesta vegetació.

De vegades també es vol obtenir una pantalla acústica, és a dir, un aïllament de la zona determinada de possibles sorolls propers. Un altre objectiu que poden tenir les pantalles vegetals és el de disminuir l’acció del vent. Per a aquest ús, la vegetació que s’utilitza és amb port arbustiu de grans dimensions o bé amb port arbori.

Quan es vulgui fer una pantalla, s’haurà de tenir en compte si la vegetació triada és de fulla perenne o caduca, ja que la visió canviarà al llarg de l’any,

Quan es vol crear una pantalla visual, se sol utilitzar vegetació de port arbori columnar i bé fastigiat, ja que permet plantar les espècies a menys distància entre elles.

Quan es vol crear un punt d’interès en un espai verd o jardí utilitzant un únic individu, aquest ha de presentar unes característiques prou interessants per ser un punt d’atenció.

Habitualment, quan es planta un exemplar individual, sol ser de port arbori, i amb un potencial de creixement important; és a dir, pot assolir unes dimensions prou importants com per ser considerat un exemplar individual.

Per plantar alineacions, habitualment s’utilitza vegetació de port arbori, si bé també es pot trobar vegetació de port arbustiu de dimensions més grans.

Quan es planteja una alineació, s’haurà de tenir en compte el tipus de port arbori escollit, en funció de l’amplada de què es disposi, així com de la proximitat a edificis o estructures existents (fanals, senyalització…), amb una visió a mitjà i llarg termini, tenint en compte les dimensions en estat adult i la velocitat de creixement fins a assolir aquestes dimensions.

La plantació es troba a les teulades dels edificis o sobre cobertes planes; en aquests casos, es disposa de poc gruix de substrat, i per tant la vegetació que es desenvolupa en aquestes condicions ha d’estar molt ben triada, ja que les condicions de plantació són molt específiques.

La vegetació escollida ha de ser de port rastrer, herbaci o entapissant; també hi pot tenir cabuda alguna planta amb port arbustiu de petites dimensions, ja que el poc gruix de substrat de què es disposa limita el creixement del sistema radicular.

Dins d’aquest apartat s’inclou:

• Plantació en jardineres o testos: cada cop són menys freqüents per l’alt cost que tenen en manteniment, però encara se’n poden trobar. Sovint a les jardineres es planta vegetació amb port arbustiu, o bé alguna herbàcia amb poc requeriment hídric, ja que les jardineres i testos no solen disposar de sistema de reg automatitzat.
• Plantació en escocells: es tracta d’una pràctica innovadora que té l’objectiu de disminuir la presència d’herbes espontànies. També afavoreix la fauna auxiliar. La vegetació, en aquests casos, sol ser de port herbaci.