Actualització de dret processal penal. La declaració en judicis

L’estudi i l’aplicació de la psicologia del testimoni (en endavant PT) és una disciplina que cada vegada esdevé més important a l’esfera judicial, donada la necessitat de col·laboració interdisciplinària entre l’àmbit jurídic i la psicologia, ja que ambdues disciplines s’ocupen de la conducta humana (De la Fuente, J., 2016a, p. 8). Aquesta recent i estreta col·laboració s’ha materialitzat en la psicologia jurídica, formada bàsicament en les esferes de psicologia policial, psicologia penitenciària, victimologia, criminologia, mediació i psicologia judicial i forense (en la qual hi ha inclosa la PT). Estudis com els de William Stern (1910) van concloure que en mètodes interrogatius els juristes han d’adquirir més coneixements sobre psicologia per tal d’evitar errors en el desenvolupament de la seva tasca professional (Ovejero, A., 209, p. 23-24).

Quan un professional és citat per declarar és perquè manifesti sobre com ha viscut o presenciat uns fets. El cas és que aquesta citació pot arribar molt temps després que hagi transcorregut l’actuació, la qual cosa implica que la part citada hagi oblidat part d’aquesta informació. Com més temps transcorre entre el fet i la seva explicació més fàcil és que la informació sigui oblidada o alterada.

D’aquí es desprèn la importància d’aquestes dues reflexions:

• Per una banda, és molt important que els professionals deixin ben explicats i descrits els elements rellevants del que ha succeït a l’actuació mitjançant les actes de declaració dels testimonis, la minuta policial dels agents actuants i les actes importants que en un moment donat poden actuar com a prova de càrrec (com pot arribar a ser el cas d’una acta de simptomatologia).
• Per altra banda, és molt important que els agents de policia realitzin una lectura exhaustiva de l’atestat policial, i sobretot de la minuta policial, abans d’anar a declarar, i encara més quan ha passat molt temps entre el fet i la declaració en una seu judicial. Mitjançant aquesta lectura, recuperem informació valuosa per a la compareixença i la manifestació davant els diferents operadors judicials.

La memòria té un funcionament complex basat en la codificació, l’emmagatzematge i la recuperació de la informació.

Gràcies als sentits, la informació pot entrar al nostre cervell perquè sigui finalment emmagatzemada, tot i que hi ha una part de la informació que es perd.

Segons apunta Javier de la Fuente (2016a, p. 19), la psicologia científica ha demostrat que la memòria és un procés multifacultatiu i es tracta “d’un conjunt de sistemes que desenvolupen una gran varietat de processos cognitius”.

Primer de tot, hem de distingir que existeixen tres tipus de memòria, que operen en els processos de codificació, emmagatzematge i recuperació (Ibáñez, J., 2009, p. 70) de la informació:

• Memòria sensorial (MS): Opera mitjançant els sentits, bàsicament l’oïda i la vista. Aquesta genera una representació holística de durada breu, la qual cosa duu a terme el procés de selecció dels elements més rellevants quan els estímuls són breus.


• Memòria de treball (MT): És la memòria en la qual la informació que percebem es codifica mitjançant el maneig (processos cognitius complexos) dels continguts seleccionats. Té la funció d’emmagatzemar temporalment la informació i processar de forma simultània les dades mitjançant la transformació, manipulació i recombinació de la informació. Aquest procés s’aconsegueix per l’executiu central basat en l’atenció, que distribueix els recursos abans remarcats. La MT activa i rep els continguts de l’anomenada memòria a llarg termini, que veurem en el punt següent.

• Memòria a llarg termini (MLT): És la memòria en la qual el sistema d’emmagatzematge és més gran. Està formada alhora per uns altres dos tipus de memòries o subsistemes:
• Memòria declarativa (MD): és la que s’entén com a informació que podem expressar de forma verbal amb facilitat, a la qual tenim un accés conscient. Alhora està formada per:
• La memòria semàntica, que respon a aquell coneixement general caracteritzat per conceptes concrets i categòrics que descriuen el món: esquemes, significats, interpretacions, etc. És a dir, no està lligada a informació relativa a criteris espacio-temporals.
• La memòria episòdica, formada per capítols concrets (anècdotes, vivències, situacions) dels quals tenim records; per aquest motiu, aquesta memòria és important per a la disciplina de la PT.

• Memòria no declarativa (MND): és el sistema d’execució relacionat amb habilitats que es desenvolupen de forma automàtica. És l’estratègia cognitiva que passa desapercebuda perquè representa habilitats adquirides de forma gradual amb execució d’assaig-error, per exemple, conduir, anar en bicicleta, nedar, etc. En definitiva, està formada per informació de la qual no tenim gaire consciència i no es pot expressar fàcilment (al contrari de la MD).



Amb aquestes definicions observem que els processos de memòria són complexos i que la memòria esquematitza la informació.

La psicologia científica ha mostrat que:

(…) en la memòria es produeixen contínuament tot un seguit de processos de caràcter constructiu i reconstructiu que fan que la informació que mantenim en la nostra memòria estigui en un procés de transformació contínua (De la Fuente, J., 2016a, p.27).

En definitiva, la memòria es constructiva perquè codifica allò que observem, vivim i experimentem, i és reconstructiva perquè transforma la informació quan és guardada, i també quan és recuperada, fent ús d’analogies reals dels conceptes o bé cercant allò que té similitud amb els conceptes que volem expressar verbalment (De la Fuente, J., 2016a, p. 28). Aquesta bipolaritat de la memòria (és constructiva i alhora reconstructiva) es deu al fet que, quan es codifica la informació, els processos de classificació es veuen sotmesos a:

• Procediments de selecció dels elements més rellevants.
• L’abstracció, mitjançant la qual es tendeix a compilar aspectes més semàntics.
• La interpretació, que simplifica de forma global les dades i omple aquells buits amb esquemes
• La integració de la informació interna i externa per tal de formar representacions úniques.

“El olvido, interessant article d’A. L. Manzanero sobre l’oblit i les teories que expliquen què fa possible la pèrdua o decaïment de la informació en la memòria.

Tal com veurem, un dels elements que els jutges i els tribunals valoren és la credibilitat basada en els requisits de versemblança, incredibilitat subjectiva i persistència en la incriminació. Per aquest motiu, els operadors judicials valoren que la declaració es realitzi amb seguretat i confiança, i no amb actitud dubitativa, desídia i manca d’informació. De fet, en un interessant estudi de Cutler, Penrod i Dexter (1990), es va demostrar, mitjançant un seguit de jurats simulats filmats amb vídeo, que els membres del jurat estaven més influïts per la confiança del testimoni que no pas per l’exactitud.

En efecte, la seguretat o confiança en la declaració és un element important perquè els receptors policials i jurídics valorin la manifestació com a creïble, però no és un predictor absolut d’exactitud. Tal com Carballal fa referència a la teoria de la huella desenvolupada per H. Ebbinhaus, entre les seves conclusions trobem que “la sinceritat subjectiva no garanteix la veritat objectiva” (Carballal, 2009, p.9).

Això és un fet que els estudiosos de la PT reclamen que es tingui en compte i s’abordi amb professionalitat per deixar de banda creences de la psicologia popular:

Cal tenir en compte aquesta idea tan arrelada en el fet que, quan es prepari una declaració en un judici, és necessari tenir en consideració la importància de projectar una manifestació segura als operadors judicials, amb contundència però alhora continguda i amb autocontrol (Martí, P., 2016, p. 34).

A continuació observarem resumidament quins factors incideixen en la credibilitat d’un testimoni des de la perspectiva de la PT.

Tal com hem apuntat anteriorment, l’àmbit judicial està impregnat en certs aspectes de la psicologia popular. Per aquest motiu, les decisions i els judicis, en certa forma, estan influïts pel coneixement de la memòria pròpia (coneguda com a “metamemòria”).

A continuació enumerem els elements o la informació que la comunitat científica té en consideració per avaluar l’exactitud i la credibilitat d’un testimoni, tal com apunta De la Fuente (2016b, p.43):

• Les condicions d’observació: es valora com afecten la il·luminació, la distància, l’ansietat, la grandària de la sala i el temps d’exposició davant el fet.
• La coherència en el relat: designa el grau d’acord entre les diferents informacions del testimoni i les contradiccions, que donen indicis de manca de credibilitat, fins i tot quan es dóna entre els mateixos testimonis. Hem de citar i diferenciar els termes següents:
  • Incoherència: quan existeixen contradiccions entre un mateix testimoni, o entre un o més testimonis.
  • Inconsistència: quan hi ha informació que apareix i desapareix en les declaracions d’un testimoni. És a dir, hi ha informació que s’esmenta en una primera declaració d’un testimoni (per exemple, en la fase d’instrucció del procés penal), però no s’esmenta en la declaració del judici oral.
• Els biaixos de resposta: serien qualssevol dels indicis que facin sospitar als operadors que en les diferents parts de la declaració existeixen altres factors externs als processos pròpiament necessaris per al record. Es pot exemplificar amb un dels requisits marcats per la jurisprudència: que no es percebi en les respostes l’existència de mòbils espuris (enemistat entre qui declara i la persona contra la qual declara).

Un testimoni deshonest està estretament lligat a una voluntat d’enganyar (grau d’intencionalitat). Tal com apunta Paul Ekman (2009, p. 27-30):

Existeixen diverses formes o tècniques per detectar la mentida a través de l’ús de diferents mecanismes, com per exemple el polígraf (no reconegut com a prova en la majoria de països), l’activitat cerebral i la dilatació pupil·lar (difícil de poder valorar en determinats contextos).

A continuació enumerem dos sistemes de detecció mitjançant indicadors:

• Observació dels canvis conductuals no verbals, impulsat principalment per Paul Ekman i que empra l’eina de recerca anomenada Facial Action Coding System (FACS), la qual es basa en un sistema de codificació de l’acció del rostre a partir de variables que denoten l’excés emocional en el subjecte observat (Ekman també observa la possible sobrecàrrega cognitiva als seus estudis). En general, es valoren diferents indicadors, com: durada de l’expressió; coherència entre l’expressió facial i allò manifestat; asimetria facial; moviments involuntaris de la cara (com riure); canvis en la tonalitat de la veu; accions com gratar-se el coll, el nas o l’orella intensament; orientació de la mirada; canvis de ritme en el discurs; esquivament de la mirada; sudoració; sequedat a la gola; parpalleig excessiu, etc.

A continuació es mostra un quadre on es pot observar la interpretació dels moviments oculars segons el patró de Richard Bandler (psicòleg dels Estats Units, cofundador -amb John Grinder- de la tècnica coneguda com la programació neurolingüística, PNL):

• Avaluació de produccions verbals, basat en sistemes d’anàlisi de la validesa en la declaració (Statement validity analysis, SVA⁽²⁾), d’Steller, (1989) i sistemes d’anàlisi de la fiabilitat mitjançant altres sistemes (Criteria-Based Content Analysis, CBCA), d’Steller i Köhnken, per a l’avaluació de les declaracions de menors víctimes d’abusos sexuals. No obstant això, Arce i Fariña (2005) han proposat el Sistema de Evaluación Global (SEG), amb el qual han dissenyat un procediment més acurat per a la detecció de la mentida i l’engany en els processos judicials, basat en els dos sistemes abans esmentats i adaptat al sistema judicial espanyol.

Hem comprovat de forma succinta la complexitat dels processos d’emmagatzematge i recuperació de la informació. Quan la recuperem per donar-li una utilitat, com és el cas de la declaració, és important poder-ne obtenir el contingut complet, perquè a partir d’aquí es podrà preparar amb antelació la manifestació per al dia de la celebració del judici.

S’ha comprovat que en els processos d’emmagatzematge de la informació es perden les dades que no han estat ateses. Per tant, atès que les dades que guardem a la nostra memòria es troben també en procés de transformació quan es recuperen, és necessari que els professionals que han de declarar realitzin un treball de transcripció dels fets, al més aviat possible i com més acurat millor, una vegada hagi finalitzat l’actuació.

La solució professional que el col·lectiu policial té per abordar aquesta incidència de la memòria és el que s’anomena treball de camp, és a dir, la confecció dels documents escrits que es realitzen in situ o posteriorment a l’actuació.

En efecte, aquest treball de camp, basat en l’escriptura i la captació d’imatges, o qualsevol altre element que permeti recaptar informació rellevant de l’actuació, té les següents utilitats concretes:

• Donar fe d’allò que ha passat en un moment donat, en una data i una hora concretes. És la prova que els agents han estat allà, han vist, han escoltat, han observat, han comprovat i han parlat amb determinades persones sobre el fet que motiva la seva presència en un lloc concret.
• Recopilar informació important, d’interès i d’utilitat sobre els fets, de forma que permeti en el temps la continuació de gestions: valorar si el fet és constitutiu d’infracció, fer treball d’investigació, adreçar els fets a altres organismes perquè en tinguin coneixement, etc.
• Ésser el testimoni escrit dels agents, que els permeti recuperar la informació rellevant en un moment posterior, quan aquests la necessitin per declarar sobre els fets, ja sigui com a testimonis, investigats, perits o qualsevol altre rol pel qual hagin estat citats judicialment.

Els documents sobre els quals reflectirem aquest treball de camp i que ens serviran per guardar i recuperar la informació són diversos:

• Minuta policial amb detinguts o sense
• Acta de declaració voluntària de testimonis, perjudicats, víctimes…
• Acta de simptomatologia
• Reportatge fotogràfic
• Acta oberta/genèrica
• Actes de comprovació de danys en vehicles i immobles
• Acta d’inspecció ocular
• Acta de cadena de custòdia d’objectes i mostres
• Acta d’immobilització de vehicle
• Acta de negativa a sotmetre’s a les proves d’alcoholèmia
• Informe tècnic d’accident
• Acta de lliurament de menor
• Comunicat mèdic
• Factures, rebuts i comprovants
• Qualsevol altra acta o document en el qual es pugui reflectir informació important de gestions i que pugui contenir dades perifèriques que en un futur puguin certificar allò que manifestin els agents.

Recuperar la informació probablement oblidada mitjançant la lectura de l’atestat i la minuta policial dels agents permetrà preparar millor la declaració, ja que la informació es podrà recuperar i interioritzar, i per tant, facilitarà un discurs en la declaració més segur i fluïd.

És molt important que abans d’anar a declarar, una vegada citats, fem una còpia de l’atestat, o bé només la còpia de la minuta policial si observem que és suficient per tenir preparada la nostra declaració. L’atestat o la minuta policial s’haurà de llegir amb atenció, i caldrà memoritzar aquelles dades o circumstàncies que es considerin rellevants per realitzar una bona i segura declaració al jutjat.

No es recomana llegir l’atestat o la minuta policial tot just abans de declarar, ja que aquesta circumstància podria atabalar qui declara per la quantitat de dades i detalls per memoritzar en un espai molt curt de temps. Aleshores, és millor llegir les actes amb temps per poder assumir bé les circumstàncies i anticipar-se a les possibles preguntes que ens puguin fer els lletrats o l’autoritat judicial en el procés de la declaració.