1. Les polítiques d’habitatge a Catalunya

A Catalunya hi ha una creixent distància entre els ingressos de la població i els preus de l’habitatge. Entre les dues primeres dècades dels anys 2000, la renda familiar bruta disponible per habitant s’havia incrementat menys del 40% mentre que el preu mitjà de lloguer, el de compravenda de segona mà i el de compravenda d’obra nova es van duplicar. A conseqüència de tot plegat, s’ha generat una elevada taxa de sobrecàrrega –la proporció de les llars que han de destinar més d’un 40 % dels seus ingressos al pagament de les despeses de l’habitatge–, especialment entre les llars que viuen de lloguer. En paral·lel a aquesta realitat, el nombre de desnonaments dut a terme a Catalunya s’ha mantingut per sobre dels 50.000 anuals des de la gran recessió de 2008.

D’altra banda, el nombre d’habitatges assequibles o de caràcter social a disposició de la ciutadania és baix, per tant, cal augmentar significativament el parc d’habitatge assequible en les seves diverses formes i modalitats, i això implica augmentar també significativament la inversió pública.

Un altre problema que es registra amb el parc d’habitatges té relació amb el consum d’energia i amb l’estat de conservació del parc. Cal abordar amb més decisió i recursos aquesta problemàtica estesa a la majoria de municipis catalans i, en aquest sentit, cal recordar que:

• Gran part del parc residencial és molt antic i l’estat de conservació i l’accessibilitat d’una part significativa d’aquest parc és deficient.
• El desplegament de la inspecció tècnica dels edificis (ITE) és lenta.
• Costa que la població interioritzi la necessitat d’avaluar i certificar energèticament els edificis residencials. (Més del 90 % de certificacions s’emeten en la posada de l’habitatge al mercat de venda o de lloguer, ja que la certificació és obligatòria.)
• La qualificació energètica del parc residencial català és baixa .
• L’atomització de l’estructura de la propietat, les dificultats de bona part de les famílies per assumir les despeses de rehabilitació i millora necessàries al seu edifici i habitatge, i la limitada capacitat de gestió i organització d’una part significativa de les comunitats de propietaris, dificulten l’impuls a la renovació.

Les polítiques locals d’habitatge estan molt condicionades pel marc competencial normatiu, econòmic i financer europeu, estatal i català. I encara ara es troben en fase de maduració (la Llei del dret a l’habitatge de Catalunya és de l’any 2007). Cal recordar que són polítiques que necessiten molt de finançament i, per tant, cal una inversió que va més enllà de l’àmbit local.

Es tracta, a més, de polítiques complexes i que tenen a veure amb un gran nombre de factors com l’accés i la pèrdua de l’habitatge, l’habitatge nou (sòl i promoció) i l’habitatge existent (estat i ús), qüestions físiques (edificis i habitatges) i socials (persones), propietats i accions públiques i privades. Sense oblidar que a, a més de totes les tasques esmentades, hi ha urgències a curt termini que s’han d’abordar i altres d’estructurals. Per tant, aquestes polítiques s’han de planificar molt bé segons cada territori i no es pot improvisar.

Els reptes que els ajuntaments tenen en matèria d’habitatge són majúsculs i es poden sintetitzar i agrupar en tres grans àmbits:

1. Planificar les polítiques locals d’habitatge del municipi establint un full de ruta que:
   • Identifiqui la situació de l’habitatge al municipi.
   • Estableixi els objectius i prioritats municipals.
   • Formuli les estratègies que cal impulsar per al seu assoliment.
   • Identifiqui el ventall d’actuacions i instruments més adients.
   • Determini els recursos de què es disposa o que serien necessaris.
2. Contribuir a augmentar el parc d’habitatge assequible i de qualitat existent al municipi i anar més enllà del tractament de les urgències socials.
3. Organitzar eficaçment i eficientment l’estructura i els serveis tècnics municipals dedicats, totalment o parcial, a qüestions d’habitatge.

D’acord amb les dades obtingudes del Panel de Polítiques Públiques Locals d’Habitatge, la necessitat de planificar la política d’habitatge del municipi recau, entre d’altres, en els tres factors següents:

1. La diversitat de problemàtiques i temes a tractar. Les qüestions següents són considerades el principal objectiu en matèria d’habitatge per una part important dels ajuntaments de més de 10.000 habitants: evitar la pèrdua de l’habitatge, promoure, gestionar i adjudicar habitatges amb protecció oficial (HPO), facilitar l’accés a l’habitatge, mobilitzar el parc buit i garantir proximitat, informació i serveis.
2. La focalització dels esforços en accions reactives, dependents i sobreocupades per les urgències. La pràctica totalitat dels ajuntaments consideren que les polítiques locals d’habitatge depenen de les administracions supralocals. També consideren que, pel que fa al món local, predominen les accions reactives. La immensa majoria dels ajuntaments dediquen la majoria del temps i els recursos en matèria d’habitatge a la gestió d’ajuts o a la informació a la ciutadania.
3. La importància de planificar les polítiques d’habitatge. Una part important dels ajuntaments de més de 10.000 habitants consideren que haurien d’elaborar un PLH o revisar el que ja tenen. Els que no tenen documents de planificació, igualment manifesten la importància de definir objectius i línies estratègiques clares.

La necessitat d’augmentar el parc d’habitatge assequible del municipi recau, entre d’altres, en els factors següents:

1. L’Objectiu de Solidaritat Urbana, que estableix que, quan acabi el desplegament del Pla Territorial Sectorial d’Habitatge de Catalunya (PTSH), els municipis que sigui àrees de demanda residencial forta i acreditada hauran de tenir un 15% del seu parc d’habitatge principal destinat a polítiques socials.
2. La baixa activitat municipal dels darrers anys destinada a la promoció, rehabilitació i mobilització d’habitatge assequible.

Cal dir que són molt pocs els ajuntaments apunten que l’actuació que esmenten la promoció d’habitatges amb protecció oficial, HPO entre les activitats a les que dediquen més temps i recursos. Cap ajuntament diu que dedica una part central del temps i els recursos a programes de foment de la rehabilitació, i són pràcticament residuals els que diuen que l’actuació a què dediquen més temps i recursos és a la mobilització del parc d’habitatges desocupats .

Són diversos els factors que demostren la necessitat d’organitzar l’estructura i els serveis tècnics municipals dedicats, totalment o parcialment, a qüestions d’habitatge de la manera el més eficaç i eficient possible:

1. Estructures tècniques molt petites, poc consolidades i cada vegada menys “tecnificades”, especialment en els municipis de menys de 50.000 habitants.
2. Sobrecàrrega de les estructures tècniques, que estan molt dedicades a la gestió d’ajuts i informació.
3. Necessitat de reforçar la coordinació interadministrativa, especialment en suport als ens locals.