1. Síndrome de la cabanya

Descripció de l'episodi:

La síndrome de la cabana. Què és? Quins són els símptomes? Com ens afecta? Possibles causes i tractaments. Parlem de síndrome quan una persona després d'una determinada experiència vital experimenta una sèrie de reaccions emocionals, cognitives i motores. En la síndrome de la cabana, aquesta experiència vital es vincula a quan les persones han de viure tancades en un mateix espai durant determinats períodes de temps, sense disposar d'estímuls externs. Com podem utilitzar aquests conceptes a la feina? En aquest pòdcast ho expliquem.

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

Benvinguts a AudioFormació, un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

LOLA CARRASCO: En aquesta col·lecció tractarem de donar-vos a conèixer informació, eines i recursos per fer front als reptes diaris. És important saber com ens sentim, pensem o actuem en el nostre dia a dia i desenvolupar aquelles capacitats que ens poden ajudar a fer front a situacions d’estrès de la millor manera. Avui parlarem de la síndrome de la cabana: què és, quins en són els símptomes, com ens afecta, possibles causes i tractaments, i tot això ens ho explicarà en Xavi Savin, psicòleg general sanitari, i una servidora, Lola Carrasco, comunicadora. Tots dos som els encarregats de donar veu a aquestes píndoles formatives. Hola, Xavi.

XAVI SAVIN: Hola, Lola.

LOLA CARRASCO: Potser podem començar explicant què és o de què es tracta aquesta síndrome de la cabana.

XAVI SAVIN: Hem de dir que parlem de la síndrome de la cabana quan una persona, després d’una determinada experiència vital, experimenta una sèrie de reaccions emocionals cognitives i motores. Així doncs, la síndrome de la cabana és aquesta experiència que es vincula a quan la persona va viure, per exemple, tancada en un mateix espai durant determinats períodes de temps, sense disposar d’estímuls externs que l’ajudessin a distreure’s o a entretenir una mica el seu pensament.

LOLA CARRASCO: Llavors, quins serien aquests símptomes per saber que una persona pateix la síndrome de la cabana? Com es podrien definir o explicar?

XAVI SAVIN: Aquests símptomes serien molt semblants als de qualsevol fòbia o trastorn d’angoixa. Els tenim a nivell cognitiu i a nivell físic. A nivell cognitiu, per exemple, tindran a veure amb pensaments catastrofistes; o sigui que aquesta persona pensarà que, en cas de sortir d’aquesta cabana metafòrica, li poden succeir coses terribles. Tindrà por de tot allò que pugui passar a l’exterior, sentirà la necessitat de controlar-ho absolutament tot per por que, una vegada es trobi exposada a altres tipus d’estímuls, pugui patir mal, i sobretot hi haurà aquest control extern i de les reaccions tant d’un mateix com de la gent que l’envolta.

LOLA CARRASCO: I a nivell físic? Serien totes aquestes respostes vinculades a la por?

XAVI SAVIN: Sí, serien respostes que normalment associem molt a l’angoixa, per exemple, taquicàrdia, ja que el cor estarà accelerat, o sudoració. Ja sabem que la suor serveix per regular a nivell tèrmic el nostre organisme i que, quan ens preparem per fugir o per lluitar, hi ha aquesta reacció. La respiració serà ràpida i superficial, igual que ens passa amb l’angoixa. Hi ha sovint formigueig d’extremitats, a mans i peus. Això té veure també amb l’angoixa, que és la conseqüència de la tensió cognitiva i orgànica davant d’una amenaça. Aquesta persona que pateix l’anomenada síndrome de la cabana està angoixada davant de les amenaces que hi ha fora; per tant, la simptomatologia serà la mateixa. Per què tenim aquest formigueig a mans i peus? Perquè hi ha una gran quantitat de sang que va a les extremitats per preparar-nos per fugir o per lluitar. I una sensació de nerviosisme, de malestar, d’estem activats, estem molt atents, que és generalitzada, o sigui que no poso el focus en una única amenaça, sinó que qualsevol cosa que passa al meu voltant em pot generar aquest ensurt.

LOLA CARRASCO: Es pot donar aquesta síndrome a la feina?

XAVI SAVIN: Sí que es pot donar, no ben bé aquesta síndrome, però semblant. Podem identificar símptomes que hi estan relacionats. Per exemple, una cosa que ha passat i que tenim tots molt fresca és el període del confinament, en el qual algunes persones es van veure recloses durant un període llarg de temps a casa. Això potser va fer que sentissin alguns dels símptomes propis de la síndrome de la cabana, ja que vam estar completament reclosos durant dues setmanes. Després, aquesta reclusió va dependre de cadascuna de les de les feines.

LOLA CARRASCO: Això va passar també quan la gent va haver de sortir de casa, a treballar, per exemple. Durant molt de temps s’havia fet com el seu espai, i haver de sortir altre cop al carrer i agafar el transport públic podia generar tota aquesta angoixa i aquesta mena de sensació de «no controlo i això em supera». Hi ha alguna altra situació en què es pugui donar aquesta síndrome?

XAVI SAVIN: Si ho rebaixem una mica quant a intensitat, s’assembla bastant a això que en diem zona de confort. LOLA CARRASCO: Se’n parla molt, d’aquesta zona de confort. No sé si ha existit tota la vida o això és nou, de fa uns anys.

XAVI SAVIN: Com a terme, és una moda, però com a concepte, com a idea o com a hàbit cognitiu ja existia.

LOLA CARRASCO: En què consisteix aquesta zona de confort?

XAVI SAVIN: Es tracta de la resistència que tenim a tasques, escenaris o relacions que no són els habituals.

LOLA CARRASCO: Seria por? O no hi té res a veure?

XAVI SAVIN: La por és la reacció davant de qualsevol amenaça i, quan una persona està molt habituada a uns estímuls concrets i ha d’explorar altres zones, apareix la por.

LOLA CARRASCO: Llavors això a la feina sí que ens pot passar, quan se’ns adjudica un nou client o una tasca que no hem fet mai, o hem de fer servir unes noves eines per poder treballar, i davant d’aquesta incertesa, de si ho sabrem fer o ho farem malament, tenim aquesta por, d’entrada?

XAVI SAVIN: Els canvis ens estressen, que és el que comentaves, però alhora la monotonia ens avorreix.

LOLA CARRASCO: Sí, som una mica contradictoris.

XAVI SAVIN: Sí, és una mica complicat.

LOLA CARRASCO: Ens queixem si fem sempre el mateix i, quan ens entra una nova tasca, hi posem pegues.

XAVI SAVIN: Sí, si passem molts anys fent exactament la mateixa feina, apareix l’avorriment, i si ens canvien constantment de tasca o de programa informàtic, per exemple, ens estressem, ens angoixem.

LOLA CARRASCO: Llavors, què es podria fer per no caure en això, per evitar que això ens angoixi, ens preocupi o ens faci por?

XAVI SAVIN: El que caldrà fer és el possible per ampliar cada vegada més les situacions on ens trobem segurs. O sigui, que aquesta zona de confort sigui tan gran com sigui possible.

LOLA CARRASCO: Es pot fer?

XAVI SAVIN: Sí, sí que es pot fer. Es pot fer perquè, a més, podem entrenar anar-nos exposant a situacions una miqueta canviants, i també procurarem tenir, dins de la zona de confort, unes coses que són inamovibles i que a mi em permeten descansar, relaxar-me o estar tranquil. Després, jo surto d’aquestes tasques per fer coses que estan al meu abast. Cal tenir en compte que a la feina és necessari anar introduint canvis per adaptar-nos a les noves eines o situacions. Per tant, aquella persona que no surt de la zona de confort, en el moment que el seu entorn, que el seu ambient, que els clients, que les persones que atén o que el tipus de demandes que li fan, canvia, queda obsoleta. Així, el repte serà sortir de la nostra cabana de tant en tant per anar ampliant amb recursos i estratègies nous sense deixar de fer allò que per a nosaltres resultava important i còmode.

LOLA CARRASCO: De cara a la feina, hi ha alguna estratègia que ens pugui permetre adaptar-nos a les novetats o als canvis?

XAVI SAVIN: De fet, del que es tracta és d’estar receptiu i d’estar una miqueta atent als canvis.

LOLA CARRASCO: Per no caure en aquest forat de dir «Si m’ho canvien massa ja m’estresso». Com podem ser proactius en això i fer coses diferents, o activar-nos, o buscar sistemes perquè les coses es puguin fer d’una altra manera?

XAVI SAVIN: Almenys, no hem de resistir-nos al canvi. Quan estem a la feina, ja venen propostes de noves maneres de fer les coses. Si jo em resisteixo molt a aquests canvis, el que estic fent és, primer, entorpir una mica l’organització, però alhora el que estic fent és que la meva capacitat per anar-me adaptant als nous temps cada vegada costi més. Ara ningú s’ho planteja, però al principi de canviar el fax pel correu electrònic hi havia persones que deien que a elles el fax ja els anava bé.

LOLA CARRASCO: Encara hi ha faxos en alguna empresa.

XAVI SAVIN: Però és evident que les organitzacions més modernes envien faxos per correu electrònic. O sigui que el format és el mateix, hi surt l’hora, queda enregistrat. O els telegrames, que ja no es fan com a les antigues pel·lícules del Far West, sinó d’altres maneres. Per tant, el principal seria: si som proactius, fantàstic, però si no ho som, no hem d’anar posant entrebancs, no hem de resistir-nos al canvi. Perquè, si no, la meva zona de confort cada vegada és més petita i el que hi ha fora cada cop em genera més angoixa.

LOLA CARRASCO: Ja per acabar, Xavi, jo no sé si, a vegades, aquesta angoixa ens porta a imaginar-nos en el pitjor escenari. D’entrada, anem amb el no per davant i pensem que ho farem malament, que no ens sortirà.

XAVI SAVIN: Ens va molt bé pensar què és el pitjor que podria passar i com reaccionaria jo davant això. Imagina’t que ens canvien un sistema, el fax pel correu electrònic. Què és el pitjor que podria passar?

LOLA CARRASCO: Que no pugui fer-lo anar?

XAVI SAVIN: Que no arribi al destí. Que jo cregui que l’altra persona està informada i no ho estigui. Què podria fer jo per solucionar això? Puc enviar-ho per correu electrònic.

LOLA CARRASCO: I per fax.

XAVI SAVIN: No, i trucar i preguntar si ho han rebut.

LOLA CARRASCO: Comprovar que realment ha arribat.

XAVI SAVIN: Fent-ho dues vegades ja en tinc prou. I a partir d’aquell moment…

LOLA CARRASCO: A partir d’aquell moment tinc la certesa que això arriba.

XAVI SAVIN: Aleshores, la millor manera de resistir-nos al canvi és pensar què és el pitjor que pot passar amb aquest canvi i com puc fer jo per resoldre-ho. No vol dir que cada vegada que enviï un correu truqui, vol dir que les primeres vegades, o la primera o la segona vegada que faig això, ho comprovo. Sí que hi he invertit una miqueta més de temps, però en el moment que ja ho he fet, ja sé que no cal que ho imprimeixi, m’aixequi, vagi fins al fax, ho passi. Te’n recordes, de tota aquella història? Ens hi estàvem deu minuts.

LOLA CARRASCO: I tampoc tenies la certesa de si arribava o no, o quan arribava.

XAVI SAVIN: De fet, l’única certesa era que tu tenies justificat que ho havies enviat.

LOLA CARRASCO: Sí, més enllà d’això…

XAVI SAVIN: Més enllà d’això, res.

LOLA CARRASCO: Per tant, seria imaginar-nos el pitjor escenari i com reaccionaríem perquè això pogués finalitzar.

XAVI SAVIN: Per minimitzar-ho.

LOLA CARRASCO: Si et sembla, ho deixem aquí. Gràcies, Xavi, per aclarir-nos a nivell psicològic què és la síndrome de la cabana o també la zona de confort, tant a la feina com a l’entorn laboral, i us recomanem la resta del pòdcast, on parlem d’altres síndromes i també de conceptes psicològics que us poden ajudar a millorar el vostre entorn laboral. Heu escoltat un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.