3. Síndrome de l’impostor

Descripció de l'episodi:

A vegades L’anomenada síndrome del frau és un trastorn psicològic en el qual les persones amb èxit no poden assimilar tot el que han aconseguit, no creuen que sigui fruit del seu talent o esforç. Aquest trastorn és més habitual del que sembla, i set de cada 10 persones l'han sofert alguna vegada en la seva vida. Què és? Quins són els símptomes? Com ens afecta? Possibles causes i tractaments.

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

Benvinguts a AudioFormació, un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

LOLA CARRASCO: En aquesta col·lecció de videopòdcasts tractarem de donar-vos a conèixer informació, eines i recursos per fer front als reptes diaris. És important saber com ens sentim, pensem i actuem en el nostre dia a dia i desenvolupar aquelles capacitats que ens poden ajudar a fer front a situacions d’estrès de la millor manera. Avui parlarem de la síndrome de l’impostor: què és, quins en són els símptomes, com ens afecta, possibles causes i tractaments. I això ho farem amb en Xavi Savin, psicòleg general sanitari i una servidora, Lola Carrasco. Tots dos som els encarregats de donar veu a aquestes píndoles formatives. Hola, Xavi.

XAVI SAVIN: Hola, Lola.

LOLA CARRASCO: Avui parlem d’una síndrome que molta gent pot haver patit al llarg de la seva vida i ni tan sols sap que té un nom, que és la síndrome de l’impostor. Xavi, si et sembla podem començar explicant de què es tracta i per què val la pena parlar-ne.

XAVI SAVIN: Val la pena parlar-ne perquè és freqüent, perquè ens afecta moltíssim a la feina. També ens pot afectar en altres àrees, però possiblement on és més típic és a la feina i es tracta del trastorn psicològic en el qual les persones amb èxit no poden assimilar tot el que han aconseguit. No ho atribueixen al seu esforç o al seu talent. Parlem de persones amb èxit, ens referim a qualsevol. Moltes vegades som capaços de fer coses que són importants i que poden tenir un cert reconeixement entre companys o amb el cap o la cap, o amb qui sigui, i, en canvi, ens apareix aquest complex, aquesta síndrome de l’impostor que ens fa no gaudir-ne del tot.

XAVI SAVIN: El locus de control, sí.

LOLA CARRASCO: Va per aquí la cosa?

XAVI SAVIN: Va per aquí.

LOLA CARRASCO: Fa que no donem valor a aquell talent que tenim, o a aquell esforç, perquè és clar, no només pot ser talent. Pot ser que per aconseguir un lloc de feina, per aconseguir un títol o un premi, hàgim hagut de tenir talent, esforç, treball, hores, dedicació, potser un puntet de sort.

XAVI SAVIN: El locus de control és un tret, en castellà en diem rasgo (los rasgos de personalitat: extraversió, introversió). El locus de control és un tret, que és una cosa que és estable, normalment, durant molt de temps al llarg de la nostra vida. Les persones amb aquesta síndrome de l’impostor són les que, normalment, quan fan una cosa molt ben feta l’atribueixen a la sort. Hi ha persones a qui els passa el contrari. Que és un tret vol dir que hi ha un contínuum i que jo puc estar en un extrem, pel que fa al locus de control intern, però molt a la punteta, o molt a la punteta pel que fa al locus de control extern. Un locus de control intern serà aquella persona que té tendència a pensar que controla completament tot el que li succeeix. Això és bo de cara al rendiment, però si és molt extrem tampoc no seria sa del tot. Per què? Perquè jo soc responsable del que a mi em passa en un 70% o un 80%, però no molt més. El locus de control extern és aquella persona que, fins i tot quan fa les coses ben fetes, pensa que és pels altres, o per la sort, o per l’atzar, o per qualsevol cosa d’aquestes, i això m’impedeix brillar a la feina. Per això és tan important poder treballar el locus de control i la síndrome de l’impostor, tots dos.

LOLA CARRASCO: Detectar-ho, no?

XAVI SAVIN: Detectar-ho.

LOLA CARRASCO: Però és clar, pel que estic escoltant, ha de ser que li passa a gent que precisament té talent.

XAVI SAVIN: És que gairebé tothom té talent.

LOLA CARRASCO: Gent que ha arribat sobretot a llocs o a càrrecs, que li ha costat entrar a una universitat. Vull dir que gent que potser no té aquest talent massa desenvolupat no pateix aquesta síndrome.

XAVI SAVIN: No seria una cosa pensant només en un futbolista o en una persona que toca el piano, no. Qualsevol persona. De fet, no conec a ningú que no tingui algun talent, o que hi hagi coses que faci especialment bé. A la feina, per exemple, hi ha moltes coses que fem molt bé per experiència, i l’experiència i el talent no han d’estar…

LOLA CARRASCO: Hauríem de fer un altre pòdcast per a això, per dir has de descobrir quin és el teu talent i dedicar-t’hi.

XAVI SAVIN: Sí, molt bé. Però a la feina el que sí que ens passa moltes vegades és que hi ha persones que fan coses ben fetes que potser al seu entorn les hi reconeixen, i aquí ens surt el pudor, ens surt el complex.

LOLA CARRASCO: La falsa modèstia.

XAVI SAVIN: O sincera, però una modèstia exagerada. La síndrome de l’impostor és el que m’impedeix reconèixer, o fins i tot, si convé, compartir, tot allò que jo en realitat estic fent bé.

LOLA CARRASCO: I a part del locus de control, quines altres causes poden explicar que a algú li passi això?

XAVI SAVIN: Això és l’ou o la gallina. Pot ser, per exemple, l’autoestima. Una persona amb una baixa autoestima, amb un concepte pobre de si mateix, és molt més fàcil que tingui la síndrome de l’impostor. No sé si té la síndrome perquè té poca autoestima; o si té poca autoestima perquè, cada vegada que fa alguna cosa bé, en comptes de reconèixer-ho, ho atribueix a la sort. Anem perdent confiança. Hi ha una cosa que s’anomenen hàbits cognitius, i els hàbits cognitius és que el meu cervell té tendència a pensar d’una determinada manera: si cada vegada que faig una cosa ben feta l’atribueixo a la sort, i quan la faig mal feta moltes vegades me l’atribueixo a mi, és molt difícil que tingui autoconfiança.

LOLA CARRASCO: Està descompensat.

XAVI SAVIN: Està descompensat.

LOLA CARRASCO: Pot ser que experiències anteriors que no ens han anat gaire bé ens facin dubtar, pensar que potser tornarem a repetir aquells errors?

XAVI SAVIN: Per exemple, aquelles persones que en la infància o en l’adolescència no han sigut bons estudiants. Això no vol dir que jo no pugui ser bo a la feina, però és que durant deu o dotze anys m’han estat destrossant. Les regles, les normes a l’escola són diferents de les regles a la feina. Per exemple, a l’escola se suposa que, com més bona nota treus, millor. A la feina, moltes vegades és com més feina treus, millor. I, curiosament, els mals estudiants molt sovint són capaços de treure molt de rendiment a poques hores. I això, que a l’escola els porta a especular, a la feina moltes vegades els porta a ser capaços d’assumir moltes més responsabilitats.

LOLA CARRASCO: A vegades també a l’escola hi ha unes certes assignatures en què no hem tingut gaire facilitat. Això també ens posa dificultats, ens baixa l’autoestima.

XAVI SAVIN: La falta de reconeixement en la infància i l’adolescència promou aquesta síndrome de l’impostor a l’edat adulta. Nosaltres què hem de fer? Aquí estem parlant per a adults. Per tant, és interessant que un digui que això que no sé d’on surt potser surt d’aquí, o potser a un altre que era un fantàstic estudiant, però un mal esportista, això també l’afecta en determinats aspectes. L’autoestima, l’autoconcepte en la infància i l’adolescència es crea des de fora, però en l’edat adulta, i això és important, nosaltres ens hem de fer responsables de la nostra pròpia cura o de la cura de la nostra autoestima.

LOLA CARRASCO: Potser primer es tractaria d’esbrinar si és possible que estiguem patint aquesta síndrome, saber de què ens ve. Podríem tirar una mica la vista enrere.

XAVI SAVIN: Ho sabem i ens n’oblidem, i comencem a treballar, ja està, ja ho sabem.

LOLA CARRASCO: És el que anava a dir. Llavors, un cop sospitem que podria ser que la patim, què és el que hem de fer? Com ho podem superar?

XAVI SAVIN: Tenim una sèrie de punts. El primer és accepta els teus èxits. No m’ha de fer por, per exemple, compartir amb el meu cap o la meva cap un correu electrònic de felicitació que he rebut. De què rius? Que avui te n’he ensenyat un, oi?

LOLA CARRASCO: Sí.

XAVI SAVIN: Doncs sí, és que no hi ha problema. Per què? Perquè si rebo una crítica també t’ho explico. Si rebo una felicitació i em diuen que això que has fet ens ha agradat, ho compartiré.

LOLA CARRASCO: Hem de promoure això, que la gent estigui orgullosa de compartir amb la resta una cosa que li reconeixen.

XAVI SAVIN: Ens hem dit massa vegades que hem d’amagar el que fem bé, i això acaba afectant la meva autoestima, perquè no m’importa reconèixer el que no sé fer i, en canvi, amago el que sé fer. Doncs no, ho reconec tot.

LOLA CARRASCO: I també ens hem d’alegrar que els altres també tinguin el seu reconeixement.

XAVI SAVIN: I tant.

LOLA CARRASCO: Si a aquest company també li ha anat bé, al final tot és una cadena d’energia positiva.

XAVI SAVIN: És que la majoria de vegades els reconeixements no són personals. La majoria de vegades és…

LOLA CARRASCO: Una feina d’equip.

XAVI SAVIN: De fet, abans t’he dit això ho he fet jo, però això i això no ho he fet jo, i ho hem reenviat perquè també ho puguin veure. Segon punt: aquí ens diu «Evita les comparacions». En això no estic d’acord. No evitarem les comparacions, però les farem bé.

LOLA CARRASCO: A veure, explica això.

XAVI SAVIN: Sí, perquè amb les comparacions el que ens acostuma a passar és que el meu cervell se’n va cap al referent. Tu com cuines?

LOLA CARRASCO: Jo faig cuina de supervivència, bàsica.

XAVI SAVIN: D’acord, però comparat amb qui? Tens amics i amigues. Tots cuinen millor que tu?

LOLA CARRASCO: No, hi ha de tot. Hi ha gent que cuina pitjor i gent que s’ho treballa.

XAVI SAVIN: Però quan et pregunto com cuines, el teu cervell se n’ha anat cap a aquell amic o amiga que cuina…

LOLA CARRASCO: No, se me n’ha anat a tots aquests programes que fan de cuina a la tele o als grans cuiners.

XAVI SAVIN: Ara sembla que tothom sap fer reduccions.

LOLA CARRASCO: Exacte.

XAVI SAVIN: Doncs això és fer una comparació injusta. Per exemple, he de presentar un projecte i em pregunten si el presentaré bé, i el meu cap se me’n va a aquell company o a aquella companya meva que jo sé que parla superbé en públic. Tu has de saber si ho fas bé o malament en funció de tothom, no només d’una única persona. Per tant, que les comparacions siguin justes, perquè no puc no comparar-me, perquè és inevitable, he de saber on soc. A més, l’ideal no és que la meva autoestima sigui exageradament bona, ha d’estar al seu lloc.

LOLA CARRASCO: Ara, escoltant-te, m’ha vingut una cosa al cap que no és al guió, però te la pregunto, a veure què em dius.

XAVI SAVIN: Com tantes altres.

LOLA CARRASCO: Estaria bé, per superar una mica aquesta síndrome, tenir clar quins són els teus punts menys bons i quines són les teves fortaleses, perquè, de cara a presentar una cosa, pensis: jo no tinc gaire facilitat per parlar en públic, però soc molt bo donant dades. Aleshores em centro en allò que jo domino per fer aquesta presentació. Un altre que potser parla molt millor, però que no porta gaire bé els números, se centra a explicar-ho d’una manera molt àgil perquè la gent finalment quedi satisfeta del que ha explicat. Seria una estratègia?

XAVI SAVIN: És una bona estratègia.

LOLA CARRASCO: Molt bé. Em sento feliç.

XAVI SAVIN: La síndrome de l’impostor l’he de desmuntar, però no haig d’anar cap a la síndrome del maníac, o de l’egocèntric, o del narcisista. No, el que haig de fer és agafar i dir això i això ho faig bé, però hem de procurar que aquelles coses en què no tinc facilitat les pugui fer prou bé. No cal que sigui excel·lent. És inevitable anar cap als exemples de l’escola, però en el cas d’un noi que és dolent en matemàtiques i superbo en llengua, el que passa és que pràcticament no fa llengua i s’està tot el dia fent matemàtiques. No, ell ha de fer matemàtiques per al cinc i ha de fer llengua per al deu.

LOLA CARRASCO: Cal potenciar allò en què ets bo.

XAVI SAVIN: Evidentment, ha de saber sumar, multiplicar, dividir, ha de treure el cinc, el sis.

LOLA CARRASCO: Hi ha d’haver uns mínims. A la feina seria el mateix.

XAVI SAVIN: Exactament igual.

LOLA CARRASCO: Haig de donar aquestes dades, perquè finalment això la gent és el que ha de revisar, però potenciem allò que sabem fer millor. Què més? Buscar ajuda, segurament buscar un professional si estem encallats o no podem gestionar-ho correctament. Consultar-ho.

XAVI SAVIN: Sí, però aquí tindrem casos extrems, com que em resulti impossible parlar en públic, o em costi moltíssim anar a treballar, o em bloquegi. El que sí que hem de fer és rodejar-nos de persones que siguin capaces de reconèixer-nos els èxits. El que tu deies: jo compartiré el que faig bé i faré el possible per posar el focus en el que els altres fan bé.

LOLA CARRASCO: Podem ser iniciadors, no, de vegades? Un comença i contagia els altres.

XAVI SAVIN: Hi ha coses ben fàcils, com ara estar en un restaurant i, si el menjar és bo, digues-ho.

LOLA CARRASCO: Dir-ho, exacte.

XAVI SAVIN: I millor si, a més, li demanes al cambrer o a la cambrera que ho comenti a cuina. Nosaltres som responsables de l’autoestima de la gent que ens rodeja, i, per tant, això és fantàstic. Aquí ens diu: «Accepta nous reptes». Està bé. Provar coses, provar coses per si de cas n’hi ha alguna en què tinc molta gràcia, i això ajuda a la meva autoestima.

LOLA CARRASCO: Perdre la por, explorar.

XAVI SAVIN: Allò de la zona de confort. A la feina, la zona de confort és el que fem habitualment, però no és gaire motivadora. És perfecte si hi ha un projecte nou i jo hi puc aportar. Tu deies que normalment les dades les presenta aquesta persona, però si jo puc fer-ho, val la pena per créixer. Hem d’intentar fer coses.

LOLA CARRASCO: O, per exemple, descobrir un nou programa que mostra les dades d’una manera més gràfica o més fluïda. Podem fer d’una altra manera les coses. Fins ara ho hem fet així, però ara canviarem.

XAVI SAVIN: No és el més típic dels psicòlegs estar a la ràdio o fer pòdcasts, però un dia ho proves i t’agrada.

LOLA CARRASCO: Però és molt més agraït que potser llegir-ho en un paper o en una pantalleta.

XAVI SAVIN: Per a mi sí. Però és aquí, a la zona dels nous reptes. Després hi ha una altra cosa importantíssima, que és dedicar temps i compartir aquells talents que tu tens. Fora els complexos i comença a invertir temps en tot allò en què saps que tens una traça especial. Si ets molt bo fent els PowerPoints, doncs fes PowerPoints; no tothom se’n surt.

LOLA CARRASCO: I tant. Per anar acabant, què podem fer, en l’àmbit personal, si en escoltar aquest pòdcast, sentim que estem patint aquesta síndrome?

XAVI SAVIN: Podem fer diverses coses. Una d’elles és rodejar-nos de bon referents, de persones que són capaces de dir-me que això ho faig bé i això ho faig malament. Hi ha persones que vindran i em faran una crítica, i jo no l’he anat a buscar. El que haig de fer és aprendre a acceptar i decidir si a aquesta persona li presto o no la meva autoestima. Li puc prestar el càrrec, em pot dir que, en comptes de fer-ho així, ho faci d’aquesta manera, i jo ho modifico, però decidir si realment això és una informació útil per a mi i que, més enllà del meu entorn laboral, aniré aplicant, això és una decisió pròpia. Aquí li presto la meva autoestima. I el que sí que puc fer és, a més, dir, d’entre els meus companys i les meves companyes, quins són els que normalment em donen un feedback sincer i que em serveix. No vol dir que me n’aniré amb aquella gent que em diu que ho faig tot bé, sinó amb aquella gent que em diu: «Xavi, això i això, molt bé. En això altre, a veure si millores». Tu què em dius? Em dius que prou bé, però sigues més endreçat, no et surtis tant del guió.

LOLA CARRASCO: Has de millorar això.

XAVI SAVIN: Doncs fantàstic, perquè em serveix. Això és una de les coses que hem de fer. L’altra cosa que hem de fer és compartir amb tothom els nostres talents, no ens ha de saber greu. Si veig algú que no se’n surt, li puc dir: «Escolta, jo això ho vaig fer i em va sortir bé. Vols que ho mirem junts?». Per què? Perquè ajudo un company i això em fa sentir bé. Perquè l’ésser humà és bo. Sí, sí. «L’home és un llop per a l’home» és mentida. L’ésser humà és bo per naturalesa; per això quan veiem una persona plorant ens posem tristos. L’ésser humà sa, que som la majoria, que segur que ho són tots els que ens veuen i ens escolten. Aleshores he de poder fer això per compartir-ho, i m’he de reservar temps per desenvolupar els talents que tinc.

LOLA CARRASCO: Per acabar, explica per què és important parlar de la salut mental i, en concret, d’aquesta síndrome.

XAVI SAVIN: Molt bé. Del que estem parlant ja no és tant de salut mental, perquè no estem parlant de patologies com una depressió.

LOLA CARRASCO: Però estem parlant d’una síndrome que ens afecta en el nostre dia a dia.

XAVI SAVIN: Perquè les persones no podem separar el benestar emocional de les relacions laborals, per exemple, ni de les relacions personals, ni de les relacions de parella. Un dels objectius és precisament aquest: promoure el benestar emocional, en aquest cas, a l'organització, i l’ideal o, en aquest cas, a la Diputació de Barcelona, és que després ho puguin posar en pràctica més enllà d’això. Aquest és el primer objectiu. D’altra banda, que no hi hagi persones que, per aquest complex, per aquesta síndrome de l’impostor, no acabin brillant tant com podrien brillar. Freud deia una cosa que era «estimar i treballar». Sentir que a la feina ho faig bé em fa sentir millor, i aquest és un altre dels objectius. Finalment, les dues recomanacions: la primera, faré el possible per tenir a prop els meus Pigmalions positius, que són aquells que em donen un bon feedback. Si escric un correu electrònic i tinc dubtes, no està malament que tingui un company a qui li pugui dir: «T’ho pots llegir abans d’enviar-ho?». La segona, no m’ha de fer pudor, i si em fa pudor ho faig igualment, compartir els meus èxits. Si rebo un correu electrònic amb una felicitació, si ve algú i em diu que ho he fet bé, si he fet un informe del qual estic especialment content, ho comparteixo, perquè als altres els servirà i els serà útil.

LOLA CARRASCO: I tant. Doncs ho deixem aquí, Xavi. Recordeu que hi ha més pòdcasts, que els podeu trobar, i que seguirem parlant de salut mental, de síndromes, d’experiments, que hi ha molta teca per explicar sobre psicologia.

XAVI SAVIN: I que segur que això, en el nostre dia a dia i a la nostra feina, ens serà d’ajuda.

LOLA CARRASCO: Fins una altra.

XAVI SAVIN: Fins una altra.

Heu escoltat un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona