Actualització de dret processal penal. La declaració en judicis

2. Elements que avaluen la credibilitat en la declaració

L’agent de policia s’ha d’adaptar contínuament a les circumstàncies legals que es desprenen d’un procés judicial del qual pugui formar part. Per aquest motiu, ha de tenir present que els operadors judicials segurament li exigiran molt més quant a la seva conducta que a qualsevol altre ciutadà.

A continuació parlarem dels elements que els professionals del col·lectiu policial han de tenir en compte, ja que els jutges i tribunals els tenen presents per avaluar la credibilitat de qui declara.

2.1. La importància de la presència i la imatge personal

“No andes, Sancho, desceñido y flojo, que el vestido descompuesto da indicios de ánimo desmalazado.”

(Don Quijote de la Mancha, Miguel de Cervantes, 1547-1616)

Els professionals de policia estan normalment sotmesos a una imatge corporativa que unifica els criteris de presència davant qualsevol ciutadà. El motiu és que la ciutadania, i qualsevol altre col·lectiu, ha de poder identificar i localitzar visualment un agent de policia en qualsevol lloc i moment. A més, en la formació bàsica de les acadèmies de policia s’incideix en la cura de la presència física del servidor públic i en el fet que la seva uniformitat unifica la imatge de la policia com un col·lectiu professional i com a servei públic de qualitat adreçat a tota la ciutadania.

Ara bé, quan els professionals han estat citats per comparèixer a declarar en una sala, majoritàriament no assistiran amb la uniformitat reglamentària. Per tant, és imprescindible que a la roba particular de caràcter civil es traslladi també l’exigència d’una bona presència física.

Tal com apunta Martín Agraz (2016, p. 32) “no es pot donar la imatge de deixadesa, abandonament, desídia o indiferència, i més quan un està essent jutjat”. Aquests elements poden influir de forma negativa en la valoració que faci de nosaltres l’operador judicial.

També s’ha de tenir en consideració que avui dia qualsevol persona disposa d’un telèfon mòbil, la qual cosa implica que els professionals, en el desenvolupament de les seves funcions, han de tenir present que els poden fer fotografies o gravacions en vídeo que posteriorment poden ser una prova en un jutjat. Quan existeixen imatges d’un fet, hi ha més probabilitats que esdevinguin judicis mediàtics, creixi l’interès del públic i, amb ell, els prejudicis i les crítiques, que no faran més que generar més tensió i pèrdua de serenitat en les persones implicades quan s’han de confrontar en el judici. Això és una cosa que les parts hauran de tenir present, ja que, com estableix l’article 682 de la Llei d’enjudiciament criminal(3) (la qual ens parla de la publicitat en els debats), la restricció de la presència dels mitjans de comunicació en les sessions del judici podrà -potestativament- acordar-se o no, per la qual cosa s’haurà de preveure la manca d’intimitat en el procés i la necessitat d’estar prèviament preparats per a aquesta situació (Agraz, M., 2016, p. 70-73).

A banda d’això, s’ha de tenir present que en l’àmbit judicial és important mostrar una bona presència física quan una part està implicada en el procés, perquè aquesta comportarà el que es coneix com l’efecte halo(4) que consisteix a generalitzar una bona valoració d’un factor concret, que és extrapolat a altres (Urcola, J. L., 2010, p. 400). Autors com Sigman defineixen aquest efecte com un vici en el sistema de decisió present en tots els àmbits de la vida, inclosa la justícia, perquè ningú pot escapar d’aquest efecte. Com a exemple, explica que davant un conjunt idèntic de condicions, els jutges són més indulgents amb les persones més atractives (Sigman, M., 2015).

En la psicologia social s’han elaborat teories amb relació a la comunicació persuasiva, per tal de comprendre com avalua la credibilitat una persona llega en PT. Aquesta comunicació ha estat estudi d’àmbits relacionats amb la publicitat i el màrqueting (De la Fuente, J., 2016b, p. 55). Alguns estudis han demostrat que la nostra valoració sobre la credibilitat d’un testimoni honest pot haver estat motivada tant per elements evidents i conscients com per elements aliens a la situació.

Tenint en compte les qüestions abans esmentades, facilitem els elements que cal tenir en compte amb relació a la imatge personal en el context d’una declaració judicial:

Vestimenta

  • Es recomana vestir roba neta i de tall clàssic.
  • Cal adaptar la roba a l’actuació o al motiu pel qual s’ha estat denunciat o encausat.
    • Si la citació és com a investigat o encausat per motiu de lesions o abús d’autoritat, es recomana roba ampla i decorosa, mai estreta i que marqui la musculatura.
    • Si per exemple és una reclamació de diners per motiu de divorci, els lletrats aconsellen no portar complements ostentosos o de luxe ni joies.
  • És recomanable portar roba o bé totalment negra o bé totalment blanca en la part superior, ja que amb aquests colors les suors queden més dissimulades. En efecte, hem de procurar que les reaccions fisiològiques, com per exemple la suor, quedin dissimulades, ja que són un indicador d’inseguretat, por o nerviosisme; i si el jutge o lletrat ho detecten, poden interpretar que hi ha una manca de veracitat en la nostra argumentació.
  • No s’han de portar a la sala ulleres de sol que amaguin la mirada, l’estat d’ànim o les emocions.
  • És prohibit assistir a la declaració amb roba molt informal, com pantalons curts, bermudes, xancles, banyador o samarreta amb tirants insinuants, o mostrar tatuatges o pírcings, bosses de platja, joieria vulgar, etc.
  • Cal portar bossa de mà discreta. Mai s’ha d’endreçar a la sala de vistes.
  • S’ha de valorar la conveniència de portar aquells complements que donin més veracitat a la nostra aparença personal(5): ulleres, anell de casat, roba d’estil més clàssic, etc.
  • Cal portar el mòbil silenciat o apagat.

Aparença física

  • Mostrar evidència d’higiene personal.
  • Portar els cabells endreçats.
  • Per a les persones amb tendència a suar molt, es recomana la depilació per evitar sudoració excessiva que es traslladi a la roba (millor que aquesta sigui ampla).

Comportament

  • No mastegar xiclet. Encara que pugui calmar els nervis en aquell moment, dóna mala imatge.
  • Controlar els mecanismes reflexos: es recomana inhibir la tos, els esternuts i els badalls. Si no es poden evitar, s’ha de posar la mà davant la boca (mostra d’educació i maneres).
  • Intentar controlar els tics nerviosos o contraccions nervioses involuntàries, per exemple, parpelleig repetitiu, contraccions ràpides de les cames, gestos, etc.
  • Mostrar relaxació i tranquil·litat, mai inquietud o nervis.
  • Guardar silenci: a la sala segurament se sentiran arguments amb els quals no s’estarà d’acord, a la qual cosa es recomana mantenir-se en silenci i no proferir comentaris, gestos o sons amb la boca que expressin disgust o queixa.

2.2. Recomanacions bàsiques

Les paraules amables poden ser curtes y fàcils de dir, però els seus ecos són realment infinits.

(Mare Teresa de Calcuta)

En aquest punt donarem un seguit d’observacions i consells que el col·lectiu de la policia ha de tenir en consideració quan declara davant una sala o en contextos similars.

Sobre els operadors judicials:

  • Recordem sempre que quan un jutge investiga i posteriorment encausa una persona és perquè observa que existeixen indicis objectius d’infracció penal, i per aquest motiu demanarà que la persona encartada comparegui per esclarir els fets.
  • En un judici qui dirigeix la sala de vistes és l’autoritat judicial, no el lletrat. Per tant, no sempre s’haurà de contestar totes les preguntes d’un advocat, perquè qui determina la conveniència o no de les preguntes és el jutge.

Imaginem que som en una declaració en què l’advocat formula diverses preguntes molt dinàmiques (curtes i ràpides) amb l’objectiu de posar nerviós i desajustar el declarant; el que s’haurà de fer és parar, mirar l’autoritat judicial i preguntar-li, per exemple: “Senyoria, haig de respondre a tot?”.

  • En diverses ponències s’ha pogut desprendre que fer referència al jutge anomenant-lo Il·lustre Senyor (I. Sr.) és una acció que no sempre agrada (això també es pot extrapolar quan instruïm diligències policials i en la confecció de la minuta policial). Es proposa que ens adrecem al jutge com a Vostra Senyoria, o que en fem referència en tercera persona com l’autoritat judicial.
  • Sempre mostrarem més respecte a l’autoritat judicial si responem les preguntes que ens formulen els lletrats dirigint la mirada al jutge.
  • Quan declarem a la sala, és millor declarar en l’idioma en el qual parla el jutge. Recordem que és ell qui hem de convèncer.
  • És aconsellable deixar uns segons abans de contestar una pregunta per si de cas el jutge la considera impertinent.
  • La defensa no busca que el testimoni quedi en ridícul, sinó la seva contradicció.
  • Si anem en qualitat d’investigats o encausats i el nostre advocat inicia una protesta en un moment donat, callarem.
  • Cada vegada hi ha més advocats especialitzats en diferents temàtiques i tipus de demandes. És per aquest motiu que existeixen lletrats ben preparats i qualificats en qüestions relacionades amb l’àmbit antisistema i pel que fa als procediments policials. És factible que en un judici demanin al declarant que expliqui el contingut d’un PNT (procediment normalitzat de treball) en concret.
  • És positiu per als agents que han de declarar que coneguin (amb relació a la trajectòria professional i personal) la persona que dirigirà la sala del jutjat o el tribunal on declararan. No oblidem que les autoritats judicials són persones, i ens ajudarà moltíssim saber les seves particularitats i els seus interessos. Aquesta mateixa acció estratègica és de gran utilitat per a la figura del lletrat, ja que l’ajuda a percebre el tarannà de l’autoritat judicial i li permet preparar de forma més fluida i eficient l’interrogatori .
  • L’autoritat judicial pot demanar que se li faciliti el nom i el cognom quan es comparegui en qualitat d’investigat o encausat.
  • L’autoritat judicial sempre esperarà que les declaracions dels agents de policia siguin més assertives i clares.
  • Generalment, quan la sala és dirigida per una jutgessa i aquesta ha d’escoltar les declaracions d’agents femenines, les expectatives que l’autoritat judicial té envers aquestes agents són més grans, ja que una jutgessa espera generalment que l’agent femenina sigui més professional, conseqüent i assertiva.

Sobre les declaracions múltiples:

  • Encara que en algun cas concret diversos agents vagin a declarar en grup, recordem que sempre hauran de declarar individualment allò que hagin vist o presenciat dels fets que motiven el judici.
  • En els judicis on vagin a declarar diversos agents de policia citats com a testimonis i l’autoritat judicial els permeti entrar lliurement sense un torn preestablert, és recomanable que entri a declarar primer l’agent que millor argumenti i s’expressi, ja que des d’un principi donarà a l’actuació més credibilitat i, per tant, és més probable que a l’interrogatori “s’ofegui” menys els agents que entrin amb posterioritat.

Sobre les declaracions relacionades amb fets concrets:

  • Quan instruïm un fet per una negativa penal, és convenient descriure com la persona ha dut a terme la seva negativa a sotmetre’s a la prova, si per activa/agressiva o bé per passiva. També serà eficient argumentar de forma clara (també que hagi estat correctament especificat a la minuta) que la persona va ser informada del procediment, que s’hi va negar explícitament i que va ser informada de les conseqüències de la negativa i de la reiteració de no sotmetre’s a la prova, en virtut del que descriu l’article 383 del Codi penal i la doctrina respecte a la negativa.
  • Cal tenir present, per exemple en actuacions complexes o en alcoholèmies, que s’han d’esmentar els insults que ens diguin els denunciats, explicar com s’han produït les escomeses si n’hi ha hagut i descriure per què la persona anava beguda.
  • Quan declarem sobre una actuació amb menors, és recomanable sempre plantejar l’actuació amb la perspectiva de protegir-los, tinguin el rol que tinguin, per tal de preservar la seva integritat física i psíquica.
  • En les darreres consultes realitzades en l’àmbit jurídic amb relació a les citacions d’agents per motiu d’un accident de trànsit, concreten que els agents en aquests casos solen ser citats amb el rol de testimoni o perit, ja que a la sala s’ha de declarar segons la categoria amb la qual s’ha estat citat, i d’aquesta forma a l’interrogatori es garanteix que el declarant pugui respondre a les preguntes tenint en compte ambdues categories.
  • En els casos d’accidents en els quals la sala pressuposi que el declarant va presenciar els fets (quan en realitat no va ser així), s’ha d’aclarir des d’un principi que no en va ser testimoni i que va arribar posteriorment al lloc dels fets per tal d’evitar que el jutge desconfiï.
  • Hem de ser respectuosos i evitar emprar argot, nomenclàtors o codificacions pròpies de la policia durant la declaració en una seu judicial, ja que els òrgans que han d’escoltar la declaració no estan familiaritzats amb aquesta terminologia. L’únic que s’aconseguirà és que interrompin per preguntar el seu significat o bé que posteriorment formulin més preguntes.
  • Recordem que els agents de l’autoritat tenen la presumpció de veracitat a nivell administratiu, però no a nivell penal; és per aquest motiu que hem d’anar a declarar als judicis, per tal que amb les nostres argumentacions, mitjans de proves i indicis es demostri la veracitat de la nostra declaració.
  • Els agents, per aquesta condició que tenen, sempre denunciaran atribuint el rol d’investigat als presumptes responsables dels fets que hagin pogut ser constitutius d’un delicte penal. Qui té la veritable capacitat d’encausar una persona per un delicte és el jutge, ja que és aquest qui dicta aquesta condició en l’avenç processal cap al procediment abreujat.
  • Els testimonis, ja siguin agents o ciutadans, per norma general, sempre entraran per separat a declarar per tal de no influir-se els uns als altres en les seves declaracions. Els jutjats demanen que es respecti el silenci en el moment d’encreuament de testimonis i no es comenti el que s’ha explicat en la declaració particular.
  • Cal vigilar si abans d’entrar a declarar anem a fer un cafè al bar que hi sol haver al costat del jutjat. Mai sabem qui pot estar escoltant els nostres comentaris sobre l’actuació i altres dades rellevants sobre els fets: pot ser el jutge que dirigirà el judici, l’advocat defensor, el Ministeri Fiscal, etc.
  • Cal tenir molta habilitat amb les qüestions relatives a les reclamacions per lesions, com per exemple les lesions i baixes esdevingudes per una fuetada. S’han sabut casos en els quals algun jutge ha demanat a la persona afectada que li digui l’hora per tal de comprovar la seva afectació real per la lesió. Aquest tipus d’actuacions es fan per tal de comprovar la veracitat de les declaracions i el grau d’afectació arran de la lesió.
  • Quan a un agent se li pren declaració per unes diligències prèvies (instrucció, no judici), sempre s’ha de llegir el document de declaració abans de signar-lo, ja que a la persona que escriu li pot resultar impossible transcriure literalment tot el que s’ha declarat i, per tant, el resum pot no reflectir la idea o les paraules que en un principi es volien transmetre. Si es detecten errors, cal demanar que es modifiqui el document abans de signar-lo.

Sobre la formulació de preguntes i respostes:

  • En el context d’una actuació en la qual es va intervenir envers una persona que ha estat descrita com a “nerviosa” o “fora de si”, s’ha de tenir present que el lletrat o lletrada ens pot preguntar: “La va voler tranquil·litzar?”. Ara bé, aquí s’haurà de predir que acte seguit amb seguretat preguntaran: “Com?”. S’haurà de tenir molt ben preparada l’argumentació que descrigui l’articulació dels mitjans i recursos que es van intentar aplicar per tranquil·litzar la persona.
  • Cal estar molt atents quan es comencen a formular preguntes per declarar, i cal ser molt àgils amb les preguntes enganyoses que ja pressuposen fets. Un exemple podria ser: “Aleshores, primer el va detenir; en segon lloc, què va fer?”. En aquest cas el lletrat ens està induint a afirmar una forma de procedir que no s’ajusta a com van succeir els fets, i es pressuposa que podem haver portat a terme la detenció sense una motivació clara i sense seguir el procediment d’informació dels drets de la persona detinguda.
  • Si al declarant se li formula una pregunta amb dos enunciats, haurà de contestar cada pregunta per separat i no contestar precipitadament “sí” a totes, ja que es pot donar el cas que només es quedi amb la segona formulació i pot caure en contradicció fàcilment.
  • Mai respondrem a la formulació de preguntes que no entenem. Molt de compte amb les formulacions que comencin amb: “No és més cert que…”.
  • Cal mentalitzar-se que s’ha de deixar d’emprar la resposta de manual, com per exemple “vam usar la força mínima indispensable”, ja que en ser tan emprada resta credibilitat quan l’expressem a la nostra declaració sobre una detenció. És coherent fer-ne ús en alguns textos escrits, però a l’hora de declarar cal ser curosos perquè ens podrien demanar que ho expliquéssim de forma més aclaridora.
  • Les respostes s’han de donar de forma oral durant la declaració d’un judici. No obstant això, l’autoritat judicial pot demanar que se li facilitin determinades dades per escrit quan es tractin punts complicats o difícils de descriure.

2.3. Preparació de l’interrogatori

“Qui de veritat sap de què parla, no troba raons per aixecar la veu.”

(Leonardo da Vinci)

El fet de no preparar curosament un interrogatori, tant en el context d’instrucció del procés com al judici oral, pot comportar conseqüències negatives en el declarant. Cal llegir atentament el contingut de l’atestat per tal de preveure les matèries, les actituds i les argumentacions que s’haurien de dur a terme. La preparació prèvia evita les inconsistències en la declaració i les contradiccions entre les declaracions de les parts citades a declarar. La preparació es materialitza finalment en seguretat i confiança, la qual cosa permet que les argumentacions convencin més eficientment l’autoritat judicial.

2.3.1. Els operadors jurídics

La preparació d’un interrogatori no només és una tasca de l’agent de policia que ha de comparèixer a declarar durant el procés judicial; també és una part del procés que ha de ser preparada per part dels diferents operadors jurídics. A continuació veiem quin rol adopten altres operadors jurídics envers la declaració en aquest procés segons Miguel Ángel Soria Verde (2006, p. 69):

  • El jutge. Adopta un objectiu diferent de l’interrogatori segons en quina fase del procés penal es trobi:
    • El jutge, en la fase d’instrucció, té com a objectiu obtenir al màxim possible de dades sobre el delicte que s’ha comès i que ha motivat l’inici del procés penal, i en funció de les dades que reculli, voldrà obtenir la confessió de la persona investigada (informació valuosa), motiu pel qual el seu rol com a interrogador serà directe i molt actiu.
    • El jutge que enjudicia -jutge de sala- ha de garantir que en el moment del judici hi ha totes les proves que s’han de valorar, ja que ha d’avaluar la culpabilitat (i el seu grau) o la innocència de la persona encausada. La recerca de la confessió de culpabilitat passa a un segon terme, i és un element que es té en compte. La imparcialitat com a jutjador implica que adopti un rol més passiu que el jutge d’instrucció, ja que haurà de fer una valoració final de totes les proves de forma integral.
  • El fiscal. El rol del Ministeri Fiscal és sempre el mateix, tant a la fase d’instrucció com a la del judici oral. Per a aquest operador la confessió del presumpte autor a l’interrogatori policial i judicial és un element essencial que respon al seu rol inherent d’acusació, també a partir de les proves de què es disposa.
  • L’advocat defensor de la part acusada. Durant el judici oral realitzarà un contrainterrogatori al seu client referent a qüestions sobre les quals va ser interrogat prèviament pel fiscal, i també sobre d’altres que haurien de ser tingudes en compte per la sala com a argumentacions per a la seva defensa. És un rol jurídic contraposat al de l’acusació; per aquest motiu, en les seves argumentacions voldrà donar una visió diferent de les proves, dels resultats de l’interrogatori, i desvirtuar aquelles diligències o proves en les quals hagi trobat incoherències perquè l’òrgan jutjador les tingui presents a l’hora de valorar-les conjuntament.

Els condicionants bàsics de l’interrogatori s’observen clarament en la distribució del poder en la sala de vistes: modela i reglamenta la pressió de l’interrogatori, redueix o incrementa el valor atribuït per la prova presentada, introdueix elements discrepants dins d’una testificació homogènia i estableix i aclareix la relació de poder/estàtua respecte als altres professionals presents en el judici. (Soria Verde, 2006, p. 69).

2.3.2. Tipus de preguntes

Per preparar amb eficiència l’interrogatori que els diferents operadors judicials poden formular, cal conèixer primer quins tipus de preguntes poden arribar a fer.

Reconèixer les preguntes és una forma de prevenir respostes que perjudiquin el declarant i pot permetre rectificar en el moment tàctiques del lletrat que tinguin com a objectiu desajustar qui ha de contestar, fer que entri en contradicció i, per tant, provocar que doni una imatge de poca professionalitat.

Per entendre la filosofia d’interrogatori que es pretén en una sala de vistes, s’ha de recordar què ens professen diferents articles de la LeCrim (Ley de enjuiciamiento criminal):

  • L’article 389 estableix que l’objecte de les preguntes ha de ser esbrinar els fets(6) i el grau de participació del processat i de les altres persones implicades. Per tant, exigeix que les preguntes siguin directes, i mai formulades de forma capciosa o suggestiva, o emprant les coaccions o les amenaces.
  • L’article 390 exigeix l’oralitat de les respostes, tot i que en el període d’instrucció el jutge pot sol·licitar en presència de les parts implicades que es faciliti per escrit l’aclariment de punts difícils d’explicar i la consulta d’anotacions.
  • L’article 392 fa referència al fet que el processat refusi contestar o fingeixi estar boig, sord o mut, per la qual cosa el jutge instructor haurà d’advertir el declarant. Tot i això, es continuarà amb la instrucció del procés, encara que les circumstàncies de la suposada patologia seran posteriorment investigades per a la seva verificació.
  • L’article 396 deixa molt clar que en cap cas podrà proferir-se al processat càrrecs ni reconvencions, la qual cosa implica que no se’l podrà castigar per alguna cosa que hagi expressat.
  • L’article 439 expressa que a la figura del testimoni no se li faran preguntes capcioses ni suggestives, ni es podrà emprar la coacció, l’engany, promeses ni artificis per obligar-lo o induir-lo a declarar en un determinat sentit.
  • L’article 709 estableix que qui presideix la sala no permetrà que el testimoni contesti a preguntes capcioses, suggestives o impertinents, de la mateixa manera que podrà adoptar les mesures per evitar que es formulin a la víctima preguntes innecessàries que facin al·lusió a la seva vida privada i que no tinguin rellevància pel fet delictiu enjudiciat, si no és que el jutge o el tribunal consideren el contrari per valorar els fets o la credibilitat de la declaració. Si es donés el cas que es formulessin, la figura que presideix impedirà que siguin contestades, encara que constaran en l’acta. Per norma general, els jutges rebutgen aquestes preguntes quan les perceben. Tot i això, sempre se’n pot passar per alt alguna, per la qual cosa s’haurà d’estar atent a l’interrogatori per detectar-les.

Una vegada observat el que ens diu la norma processal sobre aquesta qüestió, a continuació es descriu el tipus i el significat d’aquestes preguntes tan previstes i “prohibides” en l’àmbit jurídic:

  • Preguntes suggeridores: són aquelles formulacions que suggereixen una resposta perquè sigui donada per l’interrogat. La inducció a la resposta es materialitza perquè la informació és implícita en la mateixa pregunta. No és un tipus de pregunta permesa perquè treu espontaneïtat al discurs i insinua informació. No obstant això, és un recurs emprat pels lletrats de la defensa i l’acusació, i cal reconèixer-les per saber confrontar-les. Exemples: “L’arma era una navalla o un punyal?” o “Vostè continuava agredint la víctima mentre li posava les manilles?”. En aquesta darrera dóna per suposat que en la col·locació de les manilles s’estava agredint la víctima, en comptes de preguntar com es va realitzar la detenció o com es van posar les manilles. Davant aquesta afirmació en forma de pregunta, haurem de dir que en cap moment se la va agredir quan se li van col·locar les manilles.
  • Preguntes capcioses: Tenen com a objectiu confondre i induir a l’error la persona interrogada. Aquest tipus de formulació incorpora informació suposada a l’actuació, ja que la resposta que convida a donar a l’interrogat és aquella que no diria si la pregunta s’hagués fet de forma normal (directa, tal com s’ha vist que exigeix la LeCrim). Exemples: “Quan vostès van agredir el Sr. López a l’interior del bar, quantes persones hi havia al taulell?”. En el moment que contesti el nombre de persones que hi havia al taulell, el declarant estarà admetent la primera part de la formulació: que va agredir el Sr. López.
  • Preguntes impertinents: Són les preguntes que no guarden cap relació amb l’objecte del plet. Estan fora de lloc i la majoria de vegades guarden relació amb qüestions de caràcter personal (tal com hem vist a l’article 709 de la LeCrim). Això no significa que el jutge no pugui preguntar si la persona processada ha estat amb anterioritat investigada, encausada o condemnada per fets diferents, ja que aquesta formulació està permesa en virtut del que estableix l’article 388 de la LeCrim.(7) Un exemple seria que en un judici sobre un delicte contra la seguretat del trànsit es pregunti a l’encausat si alguna vegada s’ha barallat amb la parella.

De la Fuente (2016b, p. 17) apunta que, mitjançant la formulació de preguntes suggeridores o capcioses per part de l’interrogador, es pot induir amb molta facilitat nova informació en la resposta del testimoni, ja que la nova informació està continguda en les mateixes preguntes.

Uns altres tipus de preguntes que són factibles de ser emprades pels operadors jurídics per tal d’obtenir informació són:

  • Preguntes obertes: conviden l’interrogat a fer un discurs lliure sobre allò que se li pregunta i faciliten la proporció d’informació més extensa i espontània. Exemple: “Podria explicar què va passar el dia dels fets?”.
  • Preguntes tancades: conviden a donar una resposta curta, concisa i concreta. Exemple: “És vostè el titular del vehicle accidentat?”.

Les preguntes compostes i especulatives també s’han de saber identificar per tal que no arrosseguin el declarant a respostes que el puguin perjudicar per comissió:

  • Preguntes compostes: són aquelles que contenen dues o més preguntes alhora, la qual cosa pot atabalar l’interrogat. Quan apareixen s’ha de demanar que es formulin separadament, i si s’optés per contestar-les en primera instància, s’ha de deixar molt ben especificat quina part es contesta. Exemple: “Quina formació ha tingut en matèria de trànsit, i quina ha estat la seva formació especialitzada en accidents de trànsit?”.
  • Preguntes especulatives: són aquelles que generen una hipòtesi. Són perilloses perquè poden conduir a respostes arriscades i comprometedores. Exemples: “Si vostè no hagués entrat a l’habitació, la persona no s’hauria suïcidat?”, “Si el SEM hagués arribat abans, viuria la persona?”.

Soria Verde (2006, p. 60) enumera altres tipus de preguntes que també s’han de tenir presents als interrogatoris de sala:

  • Pregunta informativa: té per objectiu obtenir informació especialitzada i obliga l’interrogat a pensar, ja que haurà de parlar sobre coneixements de què disposa, o bé haurà de donar una resposta amb relació a respostes que s’han donat amb anterioritat. És un tipus de pregunta que es formula als perits. Exemple: “Quins elements han impedit que no es pogués obtenir el resultat d’ADN de l’analítica?”.
  • Pregunta generalitzant: és un tipus de pregunta que formula el lletrat al seu client, perquè la funció d’aquest recurs és afavorir la confiança del defensat, alhora que incrementa la confiança dipositada de qui interroga. S’insta a percebre informació no relacionada amb el fet jutjat, la qual cosa comporta saber formular-la en el moment oportú. Exemple: “Quants anys fa que vostè treballa a la unitat de proximitat de la policia?”.
  • Pregunta estimulant: convida a l’interrogat a respondre, motiu pel qual ho haurà de fer amb precaució si, qui la formula, és el lletrat de la part contrària. Exemple: “Una persona amb la seva trajectòria i experiència, ens podrà donar una explicació lògica dels motius pels quals…?”.
  • Pregunta ambígua: que comporta una resposta perjudicial per l’interrogat sigui quina sigui la resposta finalment escollida. Exemple: “Estava distret o no havia pres les mesures de prevenció suficients?”.
  • Pregunta contradictòria: demana a la persona interrogada resoldre una contradicció, real o no, identificada normalment pel lletrat. Exemple: “Com és que ha explicat que… i ara manifesta taxativament que…?”.
  • Pregunta esbiaixada: és el tipus de preguntes que comencen amb l’afegitó “No és més cert que…?”, les quals fan que la resposta segueixi el fil conductor que proposa l’interrogador. Aquest afegitó s’empra molt per formular preguntes capcioses i suggestives. Si no es comprèn la pregunta, s’ha de demanar que l’interrogador la reformuli fins que es comprengui concretament la informació que vol.

Altres tipus de preguntes previstes en la PT per als interrogatoris, classificades segons el nivell de suggeriment d’informació (mostrat a continuació de mínim a màxim grau de suggestió), van ser elaborades per William Stern (De la Fuente, J., 2016b, p. 68) i són:

  • Preguntes determinatives: les que s’inicien amb un pronom interrogatiu. Exemple: “Què va passar?”.
  • Preguntes disjuntives imperfectes: són formulacions en les quals es presenten dues alternatives al declarant sense excloure’n una tercera. Exemple: “Va passar al pati o a la via pública?”. El testimoni pot contestar que va succeir a l’interior de l’aula.
  • Preguntes disjuntives perfectes: són les que forcen el testimoni a triar entre dues opcions concretes. Exemple: “La furgoneta es va saltar el semàfor?”.
  • Preguntes amb expectativa: són les formulacions que impliquen l’expectativa moderada d’una resposta concreta. Exemple: “No us vau sentir intimidats?”.
  • Preguntes implicatives: són les interrogacions que presumeixen algun element que en realitat el testimoni no ha esmentat. Exemple: “Quan us amenaçava, us va mostrar una navalla, oi?”. Quan l’objecte no ha estat esmentat pel testimoni.
  • Preguntes consecutives: són les qüestions que es formulen sobre l’assimilació d’informació suggerida per una pregunta anterior. Exemple: “La navalla era gran?”.

El que queda clar de tot plegat és que, per tal d’abordar totes aquestes qüestions, caldrà que l’interrogat hagi preparat amb profunditat la declaració i, en el cas d’haver estat citat com a investigat, haurà d’haver preparat molt bé amb el lletrat totes aquestes possibles preguntes per saber confrontar-les a la sala.

2.3.3. Categories processals

Una altra qüestió important en la preparació de l’interrogatori és que la persona que hagi de declarar sàpiga en quina qualitat ho ha de fer, és a dir, en quina condició processal haurà de basar la seva declaració i la seva defensa. A continuació mostrem de forma esquemàtica les categories processals per les quals els agents poden ser citats en un judici.

En qualitat d’investigat

Condició modificada per la LO 13/2015, de 5 d’octubre, que modifica l’article 118 de la LeCrim.

  • Pot passar per diferents fases: denunciat, investigat, encausat, acusat o processat.
  • Se li atribueix l’autoria o participació en un delicte.
  • Segons estableix l’article 520.2 de la LeCrim, tindrà dret a:
    • Ser informat immediatament per escrit dels fets concrets que se li imputen.
    • Guardar silenci, no declarar si no ho desitja ni contestar preguntes i limitar-se a declarar davant el jutge. També a l’ius tacendi, és a dir, dret al silenci de la persona investigada sigui la fase processal que sigui, el qual serà positiu o negatiu per a la defensa segons el context.(8)
    • No declarar contra si mateix i no confessar-se culpable.
    • Designar un advocat i ser assistit sense demora injustificada. Se li ha de comunicar per telèfon, o videoconferència en els casos en què la persona hagi estat detinguda. Podrà entrevistar-se reservadament amb el lletrat fins i tot abans de declarar davant la policia. Durant les declaracions, haurà de fer-ho en presència del lletrat.
    • En cas que hagi estat detingut, accedir als elements de les actuacions que siguin indispensables per impugnar la legalitat de la detenció o privació de llibertat.
    • Posar en coneixement d’un familiar o de la persona que desitgi el motiu de la detenció i el lloc de custòdia en el qual es troba privat de llibertat en qualsevol moment. A més, les persones estrangeres poden demanar comunicar-ho a la seva oficina consular.
    • Comunicar-se telefònicament sense dilacions amb una tercera persona de la seva elecció (en presència d’un policia o funcionari designat per l’autoritat judicial).
    • Ser visitat per les autoritats consulars del seu país, a comunicar-s’hi i a mantenir-hi correspondència.
    • Ser assistit gratuïtament per un intèrpret si es tracta d’una persona estrangera que no comprengui ni parli la llengua oficial, o de persones amb discapacitats auditives i dificultats en el llenguatge.
    • Ser reconegut per un metge forense o substitut legal.
    • Rebre assistència jurídica gratuïta.
    • Reconèixer la capacitat del lletrat de poder intervenir en les diligències de declaració del detingut, en les diligències de reconeixement de què sigui objecte i en les diligències de reconstrucció de fets en les quals participi el detingut, en virtut del punt 6.b) de l’article 520.
    • Declarar tantes vegades com vulgui durant el procés de la causa (article 400 de la LeCrim).
    • Tenir la darrera paraula, en virtut a l’article 739 de la LeCrim. Aquest dret s’ha d’emprar amb conseqüència, ja que pot actuar tant en benefici com en contra de la persona que exerceix el dret.
  • Cal recordar que, en virtut d’allò establert a l’article 487 de la LeCrim, la persona investigada que ha estat citada té l’obligació de comparèixer davant l’autoritat per la qual ha estat requerida. Si no compareix sense una causa justificada, es podrà ordenar la seva detenció. Per aquest motiu, s’ha de comunicar formalment i amb antelació la no compareixença.
  • Recomanació: Ha de llegir sempre la declaració que es faci al jutjat abans de signar-la.
En qualitat de testimoni

Les obligacions i drets de la persona com a testimoni estan recollides en el 5è capítol de la LeCrim, el qual es titula “De las declaraciones de los testigos” (articles del 410 al 450).

Pel que fa a les obligacions:

  • Els testimonis tenen l’obligació de comparèixer i declarar sobre les qüestions que se’ls preguntin amb relació als fets, tal com s’estableix a l’article 410 de la LeCrim. No obstant això, segons l’article 416 de la mateixa Llei, les figures amb especial vinculació al testimoni estan dispensades de l’obligació de declarar: els familiars directes del processat, el seu lletrat i els intèrprets de les conversacions mantingudes amb la persona investigada. La incompareixença injustificada, recollida a l’article 420, comporta la imposició d’una sanció econòmica (de 200 a 5.000 euros), i la persistència en la incompareixença pot derivar en un delicte d’obstrucció a la justícia, en virtut de l’article 463.1 del Codi penal. Les mateixes conseqüències comportarà la negativa a declarar. No podran ser obligats a declarar com a testimonis, en referència a l’article 417:
    1. Els eclesiàstics i ministres dels cultes dissidents sobre els fets que els siguin revelats en l'exercici de les funcions del seu ministeri.
    2. Els funcionaris públics, tant civils com militars de qualsevol classe, quan no puguin declarar sense violar el secret que per raó dels seus càrrecs estiguin obligats a guardar o quan, procedint en virtut d'obediència deguda, no siguin autoritzats pel seu superior jeràrquic a prestar la declaració que se'ls demani.
    3. Les persones incapacitades físicament o moralment.
  • L’article 433 estableix que els testimonis majors d'edat penal han de prestar jurament (en nom del Déu amb relació a la religió que practiquin, tal com estableix l’article 434) o promesa (davant la llei) de dir tot el que sàpiguen (la veritat) respecte al que els sigui preguntat, i que el jutge està obligat a informar-los, en un llenguatge clar i comprensible, de l'obligació que tenen de ser veraços i de la possibilitat d'incórrer en un delicte de fals testimoni en causa criminal.
  • Els testimonis estan obligats a dir la veritat (si no, se’ls atribuirà un delicte de fals testimoni).

Amb relació als drets:

  • Cal tenir en compte que el rol de testimoni també pot coincidir amb el rol de denunciant o perjudicat. En el cas que així sigui, serà d’aplicació el que s’estableix als articles 109 i 110, els qual fan referència als oferiments d’accions de la part ofesa: “En l'acte de rebre declaració pel jutge l'ofès que tingui la capacitat legal necessària, el secretari judicial l'ha d'instruir del dret que té de mostrar-se part en el procés i renunciar o no a la restitució de la cosa, reparació del dany i indemnització del perjudici causat pel fet punible. Així mateix, li informarà dels drets recollits en la legislació vigent; pot delegar aquesta funció en personal especialitzat en l'assistència a víctimes”. Les modificacions operades amb la Llei 4/2015 impliquen les diferències entre les accions penals i civils que s’han d’exercir conjuntament o separadament, i les accions comportaran la informació de les reclamacions que podran fer (compensació econòmica pels perjudicis patits): manifestar que s’ha quedat assabentat, manifestar que no es vol reclamar res (renúncia irrevocable), exercir només l’acció penal (preceptius l’advocat i el procurador) i fer reclamacions mitjançant la reserva d’accions civils.
  • En el cas dels agents de l’autoritat com a testimonis en l'exercici de les seves funcions, serà suficient per a la seva identificació el número del seu registre personal (TIP) i la unitat administrativa a la qual estan adscrits, segons el que disposa el 1r paràgraf de l’article 436 de la LeCrim.
  • El testimoni té dret a narrar sense interrupcions els fets pels quals declari (2n paràgraf de l’article 436 de la LeCrim). No obstant això, el jutge podrà formular preguntes que esclareixin els fets.
  • Cal diferenciar:
    1. Testimoni de referència: el que no ha presenciat un fet però n’ha pogut tenir coneixement per altres persones, de les quals haurà de facilitar tota la informació de la notícia (article 710 de la LeCrim).
    2. Testimoni directe: el que presencia els fets.
    3. Testimoni de càrrec: és aquell que pot aportar els elements o requisits jurídics suficients al jutge per justificar la condemna d’una persona.
  • Recomanació: El testimoni ha de llegir sempre la declaració que es faci al jutjat abans de signar-la.
Doble condició
  • Comporta denúncia recíproca entre les parts.
    • Denunciat-denunciant.
    • Perjudicat-investigat.
  • Evidència de la voluntat de constar en el procés com a víctima dels fets.
  • Elements que cal tenir en compte:
    • Si la citació que ens arriba no especifica en qualitat de què se’ns cita, cal demanar-ho al jutjat abans de comparèixer.
    • Si en el mateix moment de l’inici de la celebració del judici es comunica a l’agent de policia (citat prèviament com a denunciant) que també és denunciat perquè la part contrària ha presentat una denúncia en contra seva, s’hauria de demanar la suspensió del judici per tal que es faciliti el trasllat de denúncia i es pugui avaluar si és necessària l’assistència d’un lletrat.
Rol de perit

Figura prevista al capítol VII de la LeCrim sobre l’informe pericial (de l’article 456 al 485).

  • Obligacions:
    • L’article 462 estableix l’obligació de comparèixer davant el manament del jutge, a excepció que s’estigui impedit de forma justificada.
    • En virtut de l’article 420, es preveuen les mateixes conseqüències atribuïdes als testimonis: sanció econòmica i probable persecució per obstrucció a la justícia.
    • L’article 478 estableix que l’informe pericial ha de comprendre, si és possible: la descripció i l’estat de la persona o objecte que examini, la relació detallada de les operacions practicades i les conclusions. En definitiva, obliga a dir la veritat i posicionar-se d’acord amb als seus coneixements i la seva experiència.
    • L’article 483 estableix que el perit ha de contestar i aclarir les preguntes que el jutge estimi pertinents. Les respostes es faran constar a l’informe del perit.
  • Drets
    • L’article 465 estableix el dret del perit a reclamar els honoraris i les indemnitzacions que siguin justos si no té, en concepte de perit, retribució fixa satisfeta per l'Estat, per la província o pel municipi.
  • Consideracions:
    • En les pericials que efectuïn els agents de l’autoritat i en les quals s’intervingui amb cadenes de custòdia, cal que aquestes estiguin ben realitzades i referenciades.
    • Per norma general, en les valoracions finals, el jutge tindrà en consideració tant els continguts dels informes com la forma com els ha exposat el perit; per tant, el concepte del convenciment en aquest cas també pren importància.
    • En les alcoholèmies,(10) cal que practiquin amb meticulositat la prova pericial amb l’etilòmetre, de la qual s’extreuen els tiquets, i també la redacció minuciosa de l’acta de simptomatologia (A21), en virtut del que estableix l’article 379.2.
    • Quant als accidents de trànsit, s’exigeix dels agents que reflecteixin bé quines han estat les causes i variables de l’accident, i també les gestions i proves practicades en la instrucció de l’atestat.
    • En les citacions amb doble condició de testimoni/perit, és un fet usual, ja que citar un professional només per un rol comporta declarar en la condició en la qual s’ha estat citat.

2.4. La sentència i els criteris legals i jurisprudencials que valoren la prova

Quan un jutge o un tribunal ha de prendre una decisió per dictar una sentència, ha de passar per un procés intern de valoració de les diligències i les proves que han estat practicades, amb l’objectiu de reflexionar si aquestes poden convèncer i determinar si s’han d’acceptar o descartar. Aquest raonament mental (Martí, P., 2016, p. 61) és traslladat de forma escrita per l’òrgan jutjador al document de sentència, en la qual ha d’exposar la raó per la qual ha decidit condemnar o absoldre la persona jutjada. La valoració d’allò que un jutge o tribunal observa en la sala, i que després es trasllada a la sentència com una valoració basada en els principis d’immediació -que l’article 741 de la LeCrim descriu-, difícilment serà revisable en fases posteriors. Precisament l’article citat abans invoca en la figura del jutge la lliure valoració de la prova la qual ha de ser raonada i motivada. Fernández León, en al·lusió a J.M. Chozas Alonso, estableix que la LeCrim ofereix mecanismes pràctics per facilitar al Jutge/Tribunal el control de la veracitat o fiabilitat de les declaracions dels testimonis, veiem-ne alguns exemples:

  • Ordenar l’obtenció d’informes pericials de caràcter psicològic per comprovar la fiabilitat d’un testimoni.
  • Les preguntes obligatòries de formulari; lliure exposició dels fets per part del testimoni, i la coherència, absència de la qual permetrà a l’òrgan jutjador formular preguntes per esclarir i depurar els conceptes foscos o poc clars (436 i 708.1 de la LeCrim).
  • El control dels testimonis de referència, en la qual estableix que els testimonis de referència hauran de proporcionar la informació sobre l’origen de la noticia i la persona que els hi va proporcionar la informació (710 de la LeCrim).
  • Valoració de la no comunicació entre els testimonis i altres persones, del la qual es desprèn la necessitat de preservar pur el testimoniatge abans de declarar (article 704 de la LeCrim), i el manteniment d’un ordre en l'entrada a la sala per declarar (705 de la LeCrim), així com de la possibilitat que el president pugui alterar l’ordre del torn de la declaració a instància de part si així determina que s’esclariran els fets o es garantirà el descobriment de la veritat (701 de la LeCrim).
  • Valoració conjunta de totes les proves.

La Llei d’enjudiciament civil (LeC), per exemple, estableix en el seu article 363 la limitació del nombre de testimonis, quant a què les parts podran proposar els testimonis que estimin necessaris, però si excedeixen de tres, les costes corren a càrrec de la part que els hagi presentat. A banda, també es contempla els elements derivats de l'observació directa del testimoni quan declara: Eloqüència en les argumentacions, comunicació verbal i no verbal, autocontrol sobre els estats d'ànim, etc. Segons aquest mateix autor, l’article 376 de la LeC destaca els elements pels quals es guia el precepte rector de la valoració de la prova testifical: la raó de ciència que guarda relació amb que la declaració del testimoni acrediti situacions fàctiques o coneixement dels fets; les circumstàncies concurrents, les quals fan referència a la relació que guarda el testimoni amb les parts i els fets en referència als quals declara, i la formulació de tatxes en relació al testimoni que poden posar en sobreavís al jutge en relació a la parcialitat d’aquest primer. La lectura del conjunt de tots aquests criteris són el punt de partida dels elements valorats per part de l’Autoritat judicial: que els fets manifestats pels testimonis siguin creïbles, veritables i coherents, narrats amb ordre i cronologia perquè nodreixen d’elocució les respostes a l’interrogatori.

Sumat aquest principi d’immediació, s’han de tenir presents els següents criteris, marcats per la jurisprudència i la normativa vigent:

  • Requisits indispensables per valorar la credibilitat d’un testimoni. El Tribunal Suprem admet que la declaració de la part denunciant pot ser suficient per destruir la presumpció d’innocència, però exigeix la concurrència d’una sèrie de requisits, els quals van ser descrits a l’STS del 29 d’abril de 1997(11) d’aquesta forma:
    • La persistència en la declaració/incriminació, la qual s’ha de mantenir sense ambigüitats ni contradiccions. Perquè concorri, han de persistir les mateixes dades o informacions en les diferents declaracions.
    • L'absència d’incredibilitat subjectiva, tenint en compte les relacions prèvies entre l’acusat i la víctima, que permeti excloure l’existència en la segona de mòbils espuris reprotxables d’enemistat, ressentiment o venjança.
    • La versemblança, la qual se sustenta en la constància de les corroboracions perifèriques de caràcter objectiu, és a dir, documents i proves que corroborin la veritat dels fets, com per exemple, un comunicat mèdic de lesions, una acta de simptomatologia, tiquets d’alcoholímetre, comprovació de danys, etc.

  • Sobre la declaració dels agents de l’autoritat:
    • L’STS 383/2010, de 5 de maig, assenyala, en referència al valor d’agents de l’autoritat, que a les sentències del TS 1227/2006, de 15 de desembre, i 767/2009, de 16 de juliol, es recorda que a l’article 717 de la LeCrim les declaracions de les autoritats i els funcionaris de la Policia Judicial tindran el valor de declaracions testificals apreciables segons les regles del criteri racional.
    • L’STS de 2/4/96 estableix que les declaracions testificals en el plenari dels agents de la policia sobre els fets de coneixement propi, en estar prestades amb les garanties processals de l’acte, constitueixen prova de càrrec, apte i suficient, per enervar la presumpció d’innocència.
    • L’STS de 2/12/98 ens diu que la declaració dels agents de policia prestada amb les garanties d’immediatesa, contradicció i publicitat és prova hàbil i suficient per desvirtuar la presumpció d’innocència. La seva valoració, en contrast amb la resta de proves, correspon al tribunal d’instància, ja que la rellevància del judici oral resideix en la possibilitat que té el jutge de percebre directament les proves que es practiquin, que en el cas de la prova testifical pren més importància en poder discernir les condicions del testimoni, l’origen del seu coneixement i la seva capacitat de comprensió de la realitat, la qual cosa, en definitiva, resumeix la força de convicció dels seus testimonis.
  • Respecte al dret fonamental a la presumpció d’innocència, hem de recordar que l’article 24.2 de la Constitució espanyola consagra l’exigència en aquest dret que els pronunciaments condemnatoris s’han d’argumentar basant-se en les proves de càrrec. Es podria donar la circumstància d’absència de prova de càrrec perquè:
    • La prova de càrrec sigui inexistent.
    • La prova existent sigui declarada com a nul·la de ple dret (per exemple perquè vulnera un altre dret).

    D’això es desprèn que s’exigeix una mínima activitat probatòria en l’acta del judici, la qual ha de respondre als criteris racionals de la pròpia consciència i no s’ha de confondre amb el principi d’in dubio pro reo, ja que descriu una circumstància diferent. Aquí sí que existeix prova, però amb l’existència d’un mínim de dubte la persona acusada ha de quedar absolta.

  • La valoració conjunta de la prova seria la forma com es materialitzaria en la sentència dictada pel jutge la valoració conjunta de totes les proves que han estat practicades, és a dir, és una valoració holística del jutge de tots els elements observats en el procés. Aquesta valoració conjunta implica que el jutjador ha de justificar els motius pels quals ha decidit descartar unes proves i acceptar-ne unes altres, que resulten finalment necessàries per a la condemna o absolució de la persona. El jutge no només argumentarà sobre les proves, sinó que també ho haurà de fer sobre les contradiccions entre les manifestacions de les persones o les proves de caràcter personal que hagi detectat i sobre la manca o contradicció d’altres proves. La motivació és preceptiva, ja que, si aquesta manca serà susceptible d’anul·lació en una segona instància o revisió de tribunals superiors (Martí, P., 2016, p. 68).
Pujar