Actualització de dret processal penal. La declaració en judicis

3. Estratègies bàsiques en la preparació d’un judici

“Vull ser a la sala. M’encisen els judicis per assassinat, aquells importants, en els quals hi ha una vida en joc i la pressió és tan enorme que es respira a l’ambient. Quan la sala és plena de gom a gom i es prenen grans mesures de seguretat. On la meitat del públic odia l’acusat i els seus lletrats, i l’altra meitat resa perquè se salvi. […] I aquest és el judici dels judicis.”

(John Grisham, 1955, EUA, polític, advocat i famós autor de thrillers judicials)

La nostra imatge com a professionals de la seguretat pública en el context de les declaracions judicials no només s’acota a la sala on declarem. Aquesta imatge de professionalitat, tal com ja hem esmentat al principi, els agents han de procurar assumir-la en totes les actuacions, en previsió de com es pugui esdevenir finalment el servei: pot acabar en un procés penal.

Segons apunta Francisco José Gómez Macià(12) en algunes de les seves ponències formatives, una premissa que els professionals de la policia han de tenir ben assumida quan hagin de preparar una declaració i posteriorment l’hagin de dur a terme és: “maximizar lo bueno y minimizar lo malo”.

Això es tradueix en el fet que, quan es prepara una declaració, s’analitzen els possibles vídeos en què els implicats han estat gravats durant una actuació. Quan es declara davant el jutge o un tribunal, s’ha de procurar maximitzar les argumentacions de forma positiva i reforçar allò que ens pot beneficar en la nostra declaració; i els detalls que puguin resultar negatius cal minimitzar-los, ja sigui explicant-los de la forma que més ens pugui afavorir o bé obviant-los si no ens demanen citar-los.

En el punt següent, continuant la línia estratègica de Francisco Gómez Macià, es proposa que els professionals que hagin de preparar un judici elaborin i treballin un planning de preparació de la declaració o defensa que s’estructuri seguint tres parts cronològiques diferenciades amb relació a la celebració de la declaració: l’abans, el durant i el després. Aquesta planificació haurà de treballar i potenciar les actituds personals i les habilitats comunicatives del professional i preparar-lo en previsió del que es pugui trobar el dia de la celebració del judici o la declaració en la sala de vistes.

Precisament, aquesta planificació i preparació psicològica comporta també que el professional estigui familiaritzat amb l’espai on es desenvoluparà la celebració del judici. Per aquest motiu s’ha cregut indispensable dedicar una part d’aquest manual a conèixer les diferents sales de vistes on poden ser citats a comparèixer.

3.1. Actituds personals i habilitats comunicatives en la preparació de l’interrogatori

3.1.1. Abans de l’interrogatori

“No podem resoldre problemes pensant de la mateixa forma que quan els vàrem crear.”

(Albert Einstein, 1879-1955)

1. Redactar correctament l’acta policial o minuta

Com ja hem indicat amb anterioritat, la preparació d’un judici comença quan redactem la minuta policial i instruïm la resta d’actes i diligències. Per tant, haurem de tenir present en la instrucció dels fets que en un futur, quan hàgim de preparar l’abans, necessitarem que allò que va quedar redactat ens ajudi a recuperar i recordar tant l’acció com la conducta. L’escrit de la minuta policial ens ha de permetre recordar les dades dels fets correctament, fins i tot després de molts anys. S’ha de reflectir allò que és rellevant per a l’enjudiciament, i és per això que, en les accions formatives relacionades amb l’elaboració de documents policials i la instrucció d’atestats, cal que s’incideixi en la redacció dels continguts, tenint presents els requisits que comporten les infraccions penals, que haurien de ser posteriorment sotmeses a un procés.

2. Llegir l’atestat o minuta policial

Seguint la línia de Fernández León (Fernández León, 2014), es tractaria de planificar la preparació del judici com si estiguessim davant d'un projecte, amb uns objectius ben marcats. La planificació estructurada pròpia dels projectes comporta un millor assoliment dels objectius definits (preparar la línia de defensa i l’interrogatori de les parts) amb plena eficiència, així com la disminució de riscos (inseguretat, nerviosisme i dubtes d’últim moment). Determina que la preparació del judici oral comporta tota una sèrie d’accions, com per exemple l’estudi dels documents rectors del cas, l’anàlisi de l’audiència prèvia, l’examen de la part i els testimonis, així com, fer un retorn o valoració després de la celebració del judici -feedback-, per comprovar si s’han consolidat els objectius marcats. Així mateix i donat que el policia majoritàrimanet declara en qualitat de testimoni o com a part, l'estratègia preparatòria del cas ha de ser realitzada també per aquest professional. Durant la preparació els agents hauran d’assistir a reunions, llegir documents, repassar l’atestat amb antelació suficient, preguntar al lletrat els dubtes i inquietuds i prendre les notes que calguin per repassar els elements essencials dels cas (projecte) que s’estigui configurant. Si l’objectiu del lletrat és intervenir en l’acte del judici amb professionalitat i aconseguir un resultat el més afavoridor possible als interessos de la part que hi representa, l’objectiu de l'agent de policia serà fer una declaració ben preparada, amb actitud de seguretat, que les argumentacions siguin coherents i convincents i vèncer el possible pànic escènic durant el judici oral.

3. Informar-se sobre el jutjat i els operadors judicials

Gomez Macià recomana en les seves exposicions que abans d’assistir a una compareixença en el Jutjat o la celebració d’un judici s’ha de tenir present els següents aspectes:

A.- Saber quines predileccions i particularitats té cada jutge i fiscal pot resultar una òptima estratègia a l’hora de parlar i millorar la capacitat de convenciment. Per al lletrat és indispensable el coneixement del Jutge que dirigirà l’acte del judici oral (Fernández León, 2014), de fet és d’obligat compliment informar-se durant el projecte de preparació del judici, de les múltiples qüestions que caracteritzen al jutge per intuir com es desenvoluparà el judici i, d’aquesta manera, poder reaccionar, dominar el transcurs del judici i auto controlar-se. Aquest coneixement del Jutge -des de les perspectives processals i emocionals - abasta molts aspectes: Si el Jutge sol formular preguntes a les parts i/o testimonis, si sol declarar preguntes com a impertinents, observar la forma de dirigir la sala, permissivitat d’interrogatoris extensos, si dóna explicacions a les parts sobre els aspectes processals, etc. Per aquest motiu, i sobre tot davant els judicis orals de casos complexos o en declaracions de parts amb rol d’encausat, cal que el policia estigui informat i preparat de les particularitats de l’Autoritat Judicial que dirigirà o presidirà la sala.

B.- Cal tenir a mà el telèfon del jutjat que hagi citat per si s’hagués de comunicar un retard a l’hora d’arribar a la declaració (si al professional li ha sorgit un servei urgent en cas d’estar de servei, si es troba amb un accident o una retenció de trànsit de camí als jutjats, etc.).

C.- Així mateix, els autors abans citats, consideren d’obligat compliment visitar les sales o jutjats que no es coneixen, o bé si és la primera vegada que es declara en aquestes. Aquest acte preparatori permetrà declarar amb més tranquil·litat i seguretat.

D.- Cal valorar i estar preparats per al supòsit que hi hagi pressió mediàtica i transcendència del cas, perquè també pot afectar el procés.

4. Contrastar l’actuació

Si és necessari, caldrà contrastar l’actuació amb altres companys de la policia local, del cos de Mossos d’Esquadra i d’altres forces i cossos de seguretat de l’Estat que hagin intervingut en l’actuació.

Això implica que s’hagi de consensuar les argumentacions sobre els continguts. Es recomana que només constin a la minuta policial o atestat els policies que hagin tingut una intervenció activa en el servei que ha motivat el procés penal i no tots els agents del torn, com més persones són citades més probabilitats de contradicció hi ha el dia de la vista oral.

La contrastació de dades es pot extrapolar també a institucions no policials, com ara el SEM, els bombers, assistents socials, agents cívics, etc. Es pretén remarcar que s’ha de fer l’esforç per mantenir una bona relació amb la resta d’institucions, ja que durant la nostra trajectòria professional hi coincidirem contínuament i necessitarem la seva cooperació i coordinació, tal com fa preceptiva diversa legislació vigent. Per aquest motiu, quan s’hagi de declarar en una sala, es recomana donar argumentacions que no perjudiquin la imatge i reputació dels altres col·lectius professionals.

Si anem a declarar per uns fets en què una persona va resultar finada abans que arribessin les dotacions sanitàries al lloc, on presumptament l’ambulància va trigar temps a arribar segons l’al·legació d’altres testimonis, els lletrats ens poden preguntar: “Si l’ambulància hagués trigat menys temps a arribar, la persona estaria ara viva?”. Les respostes que s’han de donar davant aquestes preguntes han de ser curoses, i cal tenir present que no s’ha de perjudicar la imatge i reputació d’altres professionals. Per tant, una resposta coherent que podríem donar davant aquesta circumstància seria: “Això no li ho puc contestar, ja que no tinc coneixements de medicina; aquesta pregunta, en tot cas, la hi hauria de formular a un metge facultatiu”.

Quan anem a declarar diversos agents de policia per un mateix fet, és molt important que el company que vagi a declarar estigui en bones condicions mentals (sense patologies mentals) per declarar correctament. Trobar-se en una circumstància com la citada podria posar en risc la declaració dels agents perquè podrien aparèixer contradiccions o informació no verídica.

Les aptituds que tot bon declarant hauria de tenir són, com a mínim, les que enumerem a continuació:

  • Capacitat de judici ràpid:(13) tenir un pensament ràpid, que permeti contestar ràpidament fins i tot en aquelles preguntes que requereixin una certa improvisació.
  • Absència de patologies cognitives.
  • Seguretat i fermesa en les respostes.
  • Habilitats comunicatives.
  • Capacitat de síntesi.

Normalment, a qui primer entra a declarar se li formulen moltes més preguntes que a la resta; per això mateix interessa que, en la mesura que sigui possible, entri primer a la sala la persona que millor declari.

Hem de tenir present que el procés judicial és un “teatre”, i en la seva escenografia cadascú representa un paper, un rol. Els operadors judicials exerceixen el seu paper en funció dels seus objectius i les seves funcions. Això s’extrapola també als policies, els quals és determinant que hagin quedat correctament identificats i ubicats en el context de l’actuació, és a dir, que hagi estat especificat el seu grau de protagonisme en els fets, per tal de declarar només allò que s’hagi presenciat. Això sobretot és important tenir-ho present en les actuacions en què han actuat diversos agents. Les argumentacions hauran de coincidir només en els moments coincidents amb altres companys presents en l’actuació.

5. Preparar bé la declaració

En el cas que s’estigués citat com a persona investigada o denunciada, caldrà preparar bé la declaració amb la persona lletrada, tenint en compte diversos aspectes:

  • Quan es determina l’assistència d’un advocat perquè representi en un procés la persona investigada, hem de tenir present que si és un bon lletrat sabrà que s’ha de preparar per al dia de la declaració. Un lletrat amb experiència mai dirà que tot està guanyat perquè sap que el dia en què s’hagi de declarar s’ha de convèncer el jutge i demostrar que els fets van passar tal com s’ha preparat prèviament amb el representat.
  • Cal preparar quines podrien ser les preguntes que faci l’acusació i com s’han d’afrontar. Això permetrà anticipar i valorar els problemes o possibles obstacles que poden aparèixer en la defensa de la part contrària (propòsits i preguntes).
  • Treballar prèviament de forma minuciosa el cas és bàsic per a tots dos (advocat i client). En la preparació s’han de preguntar dubtes i donar la informació que l’advocat pugui desconèixer (per exemple, un punt nou que no estigui reflectit en la minuta policial).
  • No s’ha d’amagar cap informació a l’advocat per tal que el dia del judici no hi hagi sorpreses, ja que el lletrat contrari pot tenir coneixement de noves dades i la nostra defensa quedaria desajustada.
  • Cal evitar les improvisacions innecessàries.
  • La desconfiança ha de desaparèixer, s’ha de pensar que es tracta d’un treball en equip i ha d’existir feeling entre el lletrat i el seu defensat.
  • En la relació entre lletrat i client ha d’existir confiança, i no s’haurien d’ometre dades que el lletrat de l’altra part pugui saber per una altra via (com per exemple, els antecedents). S’haurà de comentar a l’advocat tot allò que pugui ser susceptible de ser utilitzat en contra del declarant el dia del judici. Quant als antecedents que es puguin tenir, s’ha de tenir present que és diferent haver estat investigat o encausat que haver estat condemnat per un motiu. Per exemple, si la persona ara encausada té algun antecedent d’antigues faltes penals per fets anteriors, cal tenir present que les antigues faltes no generaven antecedents penals. Per tant, no s’haurà de caure en la trampa de contestar que sí que es tenen; són qüestions diferents. Tots aquests detalls i elements demostren que l’assessorament previ és necessari, i que és més important la feina que l’advocat fa prèviament al despatx que la que exerceix el dia del judici.
  • Preparar bé el cas i anticipar-se als fets implica més prevenció. Per aquest motiu, se li plantejaran preguntes al lletrat:
  • Què em poden preguntar?
  • Quina pot ser la seva actitud?
  • Què he de dir i què no?
  • Coneix el jutjat? ¿Com és?
  • Què va passar en judicis similars?
  • És correcte afirmar que la persona va venir cap a mi…?
  • Si ens pregunten si hem estat imputats anteriorment, he de respondre que…?
  • Si vostè fos l’advocat contrari, què em preguntaria?
  • Cal tenir cura de la nostra primera impressió, basada en l’aspecte personal, i determinar amb el lletrat la roba i l’estil més adients.
6. Tenir precaució en les hores prèvies a la declaració

S’ha de vigilar molt la gent que hi haurà a l’entorn de la seu judicial (cafeteria, porta d’accés, lavabos, sales d’espera, etc.), ja que mai sabem qui pot estar escoltant.

Un cop entrem al jutjat, a la sala d’espera, es procurarà tenir discreció en els comentaris i el comportament i vigilar si les persones de l’entorn escolten les converses.

7. Treballar rigorosament el nivell d’autocontrol

És important saber llegir i interpretar els nostres pensaments, les emocions i les respostes fisiològiques, i també tenir coneixement de quins recursos es tenen per tranquil·litzar-se.

Cal recordar que les esperes al jutjat poden ser llargues. Per tant, es buscaran recursos que permetin a la persona citada a declarar estar tranquil·la durant l’espera (portar un llibre, apunts…).

Abans i en el moment d’entrar a la sala:

  • Procurar tenir pensaments positius: “Tranquil·litat, que ho porto ben preparat”.
  • Saber identificar els pensaments distorsionats que puguin perjudicar l’estabilitat i les emocions.
  • Controlar les respostes fisiològiques (palpitacions, sudoració, moviments repetitius…) amb tècniques de respiració controlada.
  • En el cas que costi autocontrolar-se davant aquest tipus de contextos, es pot aprendre a controlar les respostes fisiològiques amb un treball previ conjuntament amb un psicòleg.
  • No prendre medicació o productes que no s’hagin provat prèviament (antidepressius, valerianes, etc.) abans de declarar.
  • No entrar en provocacions d’advocats o acusats abans d’entrar, ja que ens poden posar nerviosos i donar una mala imatge de la nostra persona.
  • Donar una aparença i una actitud fermes i segures (mai d’entrada ratificar l’atestat, si no és que l’autoritat judicial ens ho pregunta específicament).

Si s’està nerviós/sa abans d’entrar a declarar, cal evitar prendre substàncies excitants com per exemple cafè, begudes amb taurina, alcohol, etc., ja que l’únic que aporten és l’augment del tipus de respostes fisiològiques pròpies del neguit, amb el risc que es passi més malament i es doni finalment una impressió incorrecte davant els operadors jurídics presents en la sala.

8. Controlar els últims detalls abans d’entrar a declarar
  • Desconnectar o silenciar els telèfons mòbils abans d’entrar a declarar a la sala.
  • L’ordre d’entrada dels companys per comparèixer, si és possible, s’ha d’escollir adequadament (primer declararà qui ho faci amb més seguretat), tot i que normalment és l’autoritat judicial qui determina pel TIP l’agent que entrarà primer a declarar.
  • Si se suspèn la vista, cal que se n’esbrini el motiu.

D’uns anys ençà, i cada vegada més, els jutges i fiscals es mostren molt en contra que els agents de l’autoritat que entren a declarar sobre uns fets entrin a la sala i des d’un primer moment manifestin “Em ratifico en els fets”. Una altra cosa és que els operadors jurídics formulin la pregunta sobre si ens ratifiquem en uns fets, perquè aquests posteriorment podran formular alguna pregunta oberta en la qual convidin la persona que declara a parlar sobre què va passar en l’actuació. La pregunta sobre la ratificació es fa per detectar des d’un primer moment si ja existeix alguna mena de desacord entre qui declara i les diligències practicades de l’atestat, és a dir, si existeix contradicció. Formular la pregunta sobre la ratificació també significa moltes vegades que, pel gran volum de casos que s’han d’enjudiciar diàriament, no es pot llegir amb profunditat l’atestat i la minuta policial abans de la celebració del judici (pensem, per exemple, en les antigues faltes penals, en les quals no hi havia temps previ d’instrucció), i es dóna sovint la circumstància que la primera interrogació que formula el jutge és una pregunta oberta. Aquest tipus de pregunta té la seva complexitat, ja que ha de narrar un fil conductor del fet amb concisió, amb la informació justa i necessària.

3.1.2. Durant l’interrogatori

Quatre característiques corresponen al jutge: escoltar amb cortesia, respondre sàviament, ponderar prudentment i decidir imparcialment..”

(Sòcrates, filòsof grec, 470 aC - 399 aC).

1. Declarar i convèncer el jutge i el fiscal
  • Quan el policia accedeixi a la Sala a declarar haurà de saludar l’Autoritat judicial formalment, amb un to tranquil i segur. L’autocontrol del to s’aconsegueix amb respiracions relaxades i coordinades conscientment.
  • S’ha d’emprar un discurs espontani, volum normal (com per exemple en una conversa) i una modulació natural en les argumentacions i respostes que s’expressin durant l’interrogatori. L’espontaneïtat comporta fluïdesa en el discurs la qual cosa es materialitza en una comunicació natural que proporciona una imatge d’autocontrol, d’educació i de serenitat, que també genera confiança als interlocutors. Això no significa que qui hagi de declarar no hagi de preparar el discurs o argumentacions de l’interrogatori, la clau és tenir ben clares les idees que es volen transmetre i no pas en aprendre paraules de memòria.
  • Per manifestar naturalitat, cal evitar paraules molt tècniques, i sobretot els cultismes que puguin donar una imatge pedant de nosaltres, per exemple dir: “El senyor López em va vilipendiar”, en comptes de: “El senyor López em va insultar”.
  • Controlar els gestos propis -aconsellables en ocasions- i impropis -desaconsellables- (Martí, P., 2016, p.33). L’emblema envers la il·lustració.
  • Mostrar que sabem estar a través de la forma de comunicar, la presència, la disposició, la postura, els gestos, les mirades, el to de veu, els silencis, etc.
2. Assumir que l’advocat contrari té un objectiu clar: desequilibrar-nos de moltes formes
  • Cal autocontrolar-se davant els atacs de caire personal (càrrega familiar, sou, etc.), els atacs professionals (com per exemple afirmar que anteriorment el declarant ha tingut actuacions similars, etc.) i els diferents recursos que el lletrat de la part contrària utilitzarà per intentar desajustar al declarant: apujar el volum de la veu, introduir en les preguntes paraules o fets que no s’han dit, parlar amb els companys quan s’està declarant, fer preguntes molt ràpides i seguides sense que hàgim acabat de donar la nostra resposta, fer preguntes no entenedores, tallar en una exposició, repetir preguntes per veure si s’entra en contradicció, fer silencis, buscar incoherències, etc.
  • Cal recordar que la persona declarant s’ha de limitar a respondre sense proferir comentaris, suposicions o negacions.
  • Diferenciar el tipus de preguntes complexes que ens poden formular:
    • Suggestives: que suggereixen o conviden a donar respostes determinades.
    • Capcioses: que indueixen a error o a una resposta inexacta.
    • Impertinents: que no guarden relació amb els fets i estan fora de lloc.
    • Especulatives: les que generen hipòtesis, com “Si hagués fet…”
3. Treballar el discurs de forma holística

L’expressió

  • El llenguatge ha de ser clar, concret i adaptat.
  • El volum i el to de veu han de ser ferms i segurs.
  • La pronunciació ha de ser adequada i fluïda, sense acceleracions.
  • S’ha de fer un resum, si cal, i argumentar.
  • No s’ha de tallar el discurs d’un altre davant un desacord.
  • No s’han de fer pauses en la declaració.
  • Les mirades o moviments intimidatoris manifesten una baixa tolerància a la frustració.
  • Cal mantenir l’expressió facial i la mirada adequades.
  • Cal tenir cura amb els gestos i les postures.
  • Quan es parli, si es mouen les mans per reforçar l’expressió verbal, les palmes han de quedar cap amunt.
  • No s’han de posar les mans a la boca quan es parli.
  • Cal fer una declaració àgil i evitar, en la mesura que sigui possible, les paraules crossa.
  • No s’ha de negar allò que és evident. Per guanyar temps, es pot demanar que es reformuli la pregunta i, posteriorment, repetir-la (parafrasejar).
  • Si es tenen dubtes, és bo demanar que es matisi la pregunta.

L’argumentació

Francesc Gómez Macià apunta que en relació a les argumentacions que s’exposen en el transcurs d’un interrogatori, qui argumenta ha de parlar sobre el seu testimoni, és a dir, ha de centrar el discurs en base a un mateix i a l’experiència viscuda i no explicar allò que hagin viscut els altres (excepte si expliquem fets manifestats per testimonis de referència), ni tampoc valorar a tercers -serveis sanitaris, companys i altres serveis d’emergència- que hagin intervingut a l’actuació. Les argumentacions han d’explicar el què ha passat amb naturalitat i han de donar resposta -de forma clara i concisa- a les preguntes que hagin formulat els operadors judicials i el Jutge. A l’hora s’ha de mostrar seguretat en els continguts que es transmeten a través de les argumentacions, la qual cosa s’aconsegueix plantejant el missatge com una afirmació, i no pas com una suposició o valoració subjectiva. Exemple: “L’home estava ebri, ja que presentava una clara simptomatologia d’estar sota els efectes de begudes alcohòliques: desprenia halitosi alcohòlica i perdia l’equilibri”, en comptes de “Crec que l’home estava borratxo”. En el primer exemple observem una afirmació, la qual queda argumentada amb elements objectius. La segona argumentació es presenta com una suposició alhora que s’empra una terminologia poc adequada (paraula borratxo). Aquest docent, entre d'altres autors, recomana presenciar el judici fins el final ja que permet presenciar les declaracions dels altres declarants i dels companys. Les conclusions que aporten els lletrats a la fase final del judici ens permetrà identificar els elements que aquests utilitzen per argumentar la defensa o l'acusació i les evidències que han identificat en el transcurs de l’interrogatori per desvirtuar les proves i declaracions dels testimonis.

L’emoció

  • Totes les persones tenen emocions (por, pena, ràbia…). Són sentiments naturals i intrínsecs dels éssers humans. Per tant, podem mostrar, quan sigui oportú, un sentiment concret. Si mostrem emocions en un moment donat, podem demostrar veracitat en les nostres argumentacions.
  • No mostrar-se fred. No es pot prescindir de manifestar les emocions, encara que sigui de forma succinta.
  • Cal evitar mostrar sorpresa, ja que pot evidenciar que alguna cosa pot estar desajustant la persona declarant.
  • Cal acceptar l’emoció de la por, però mai la sensació de pànic, ja que la darrera s’associa al caos i a la reacció descontrolada de voler sortir d’un lloc.
  • Les emocions com la ràbia les podem mostrar sempre que siguin controlades (per exemple, si volem expressar impotència).
  • Davant preguntes com: “Una vegada van intervenir (…) la persona va resultar morta, és així?”, hauríem de contestar amb una certa emotivitat. En cas positiu, la resposta s’hauria de donar en aquest ordre:

La gesticulació

La postura que s’haurà d’adoptar durant la declaració ha de mantenir una continuïtat, si no és que s’ha de fer alguna gesticulació il·lustrativa. Les il·lustracions són gestos associats al discurs que elaborem, perquè reprodueixen o il·lustren una manifestació, una idea o una representació (per exemple, quan gesticulem amb les mans per explicar les dimensions d’un objecte).

Quan fem èmfasi amb un gest, sempre serà millor fer-ho en aquest ordre:

Cal evitar els gestos tipus emblema, és a dir, aquells que poden expressar indiferència o mostrar les emocions (aquelles que ens poden arribar a comprometre) i que es poden interpretar com un gest de mala educació, falta de respecte, manca d’autocontrol o insult. Per exemple: bufar, encongir les espatlles quan l’advocat formuli una pregunta impertinent, fer un gest amb la cara donant a entendre que la pregunta formulada és absurda, etc. Per tant, ja en la preparació, s’han de prohibir els emblemes, perquè es podrien arribar a interpretar com un insult. Les persones que declarin no s’hauran de moure del lloc o canviar contínuament de postura, perquè aquest fet desajustarà la persona davant la sala i facilitarà l’aparició d’emblemes en la gesticulació.

Cal evitar les postures següents:

  • Fer amb les cames i la resta del cos el ball de sant Vito. Mostra inseguretat i poc autocontrol.
  • Plegar els braços. Dóna l’aparença d’estar a la defensiva.
  • Deixar els braços caiguts.
  • Posar les mans a la butxaca.
  • Fer cruixir els dits de les mans.
  • Gratar-se els braços o el cap.
  • Aixecar la mandíbula. Proporciona una imatge de desafiament, d’estar a la defensiva, de nerviosisme.
  • Posar els braços darrere. Sempre és millor posar les mans davant, ja que proporciona una imatge de persona de confiança, però si la persona és molt nerviosa i mou molt les mans, millor posar-les darrere.

És important controlar i evitar els indicadors que es puguin interpretar com un engany. L’estudi de la comunicació verbal i no verbal, tal com hem vist, ens ha facilitat recursos per poder reconèixer els indicadors interpretables com a engany (Soria, M. A., 2006, p.68):

  • Tics de la cara. També els associats a moviments musculars compulsius.
  • Humitejament dels llavis amb la llengua.
  • Alteracions de la parla.
  • Caiguda dels reflexos condicionals, és a dir empitjorament de la capacitat de resposta no innata a estímuls que s’han adquirit mitjançant l’aprenentatge.
  • Conformació de la mirada interpersonal (no mantenir el contacte visual).
  • Acceleració de les pulsacions i del ritme respiratori.
  • Moviments involuntaris. Espasmes musculars i tremolors.
  • Retrocés del cos davant una pregunta. Indica que incomoda la pregunta.
  • Elevació dels ulls cap a l’esquerra quan es contesta una pregunta.
  • Repetició d’una pregunta. Per exemple, a la pregunta: “Va sortir de la sala en algun moment?”, respondre: “Que si vaig sortir de la sala…?”.
  • Agudització del to de la veu.
  • Acció de gratar-se el coll.

    Quan una persona menteix, les pauses entre cada paraula augmenten unes dècimes de segon.

  • Acció de gratar-se el nas.
  • Acció d’empassar-se saliva de forma excessiva.
  • Increment de la sudoració.
  • Tartamudeig i titubeig.
  • Acció de tocar-se el coll de la camisa, el polo o la samarreta.
  • Increment dels esforços cognitius i conductuals per controlar una situació.

Tant a les entrevistes personals com a les declaracions que s’hagin de fer asseguts, és recomanable:

  • Recolzar l’esquena a la cadira, perquè mostra una postura més relaxada.
  • Ajuntar les mans, ja que si es formula una pregunta que incomoda, se solen pressionar instintivament les mans. Si estan juntes, podran suportar la pressió sense que l’interlocutor se n’adoni.
4. Gestionar cognitivament l’autocontrol

Sovint una de les sensacions que els professionals senten abans de l’interrogatori és nerviosisme que es materialitza en pensaments negatius o distorsionats . Per tal de gestionar el nerviosisme i reestructurar els pensaments negatius es proposa la següent estratègia:

  1. Identificar l’emoció associada al pensament negatiu. Per exemple, “tinc por”; “sento aquesta sensació de por a la boca de l’estómac”.
  2. Identificar la situació o context que causa l’emoció: Parlar en públic, declarar davant del jutge, les preguntes que em farà el lletrat.
  3. Identificar els pensaments negatius (pensaments distorsionats) que genera el context i l’emoció associada: “no sabré sortir-me’n”, “segur que em faran una pregunta molt complicada”, “no em sortiran les paraules”, “no recordaré els detalls”, “d’aquí surto condemnat”, etc.
  4. Interrompre el pensament distorsionat amb el missatge: “Prou”! (ordre interna contundent).
  5. Substituir immediatament els pensaments distorsionats per pensaments positius, és a dir, per pensaments realistes, constructius i assertius basats en experiències positives anteriors, característiques positives de nosaltres mateixos, i reconeixement del treball preparat. Per exemple: “he llegit bé l’atestat”; “porto ben preparat l’interrogatori”; “en altres ocasions he declarat i ha anat bé, avui també”, “sabré respondre amb argumentacions raonades i coherents”…
  6. Mantenir els pensaments positius i compaginar-los amb altres accions, estratègies i formalitats a l’interior de la sala:
  7. A l’hora de declarar, més val pecar per omissió (defecte) que per comissió (excés).
  8. Si es compareix en qualitat d’investigat o encausat, s’haurà de facilitar a l’autoritat judicial el nom i els cognoms si així ho demana.
  9. Cal evitar moure’s, ja que els operadors judicials poden interpretar que el declarant està nerviós, en detriment de la credibilitat.

Per tal que la mirada dels interrogadors no intimidi el declarant en determinats moments, aquest pot optar per mirar el nus de la corbata o l’anell de la mà del lletrat si és aquest qui l’interroga. Si és el jutge, se li pot mirar el punt anomenat xacra del front, la part central de les ulleres o també el nus de la corbata.

5. Elements per confrontar la declaració davant el lletrat de la part contrària amb eficiència

És molt important mirar l’advocat quan ens pregunta i contestar mirant el jutge perquè:

  • La figura que té encomanat el rol de direcció de la sala és el jutge.
  • A qui s’ha de convèncer és al jutge.
  • És una mostra de respecte a l’autoritat judicial.
  • També permetrà evitar els missatges persuasius del lletrat i que aquest desajusti el declarant amb les interpretacions que pugui transmetre a través de les mirades.

Si després d’haver contestat una pregunta un advocat diu “Perdó?!”, és que aquest vol incidir en el fet que el declarant està equivocat, desacreditar-lo i desajustar-lo. No s’ha de caure en aquesta provocació, ja que així s’aconseguirà l’efecte contrari.

En les informacions relatives a les apreciacions de les distàncies, cal preparar respostes amb mides aproximades, i si són diversos agents els qui han de declarar, amb parers diferents entre ells, cal dir una mida aproximada, com per exemple: “La víctima va caure entre dos i tres metres més endavant després de rebre el cop”. Si en temes de distàncies i mides els agents que declaren proporcionen respostes diferents, no hi ha dubte que els lletrats insistiran amb preguntes sobre aquesta qüestió amb l’objectiu de fer-los caure en contradicció.

En aquests casos, no s’han de fer judicis de valor davant darreres informacions que altres aportin. Per exemple, suposem que el lletrat pregunta: “Acaba d’entrar un veí que manifesta que són quatre metres la distància que hi ha entre…”, a la qual cosa ens reiterarem assertivament: “Senyoria, reitero que el local fa una mida de X metres”.

Un altre recurs òptim per parlar de les distàncies o alçades és a partir de les autoreferències, perquè donen credibilitat i espontaneïtat al discurs. Per exemple: “l’agressor media aproximadament un metre setanta perquè era una mica més alt que jo…”; “la persona va caure uns quatre metres cap endavant perquè era just la distància que hi ha entre el principi i el final del meu vehicle, que estava estacionat al costat”.

Recomanació sobre les respostes que podem donar a la sala de vistes:

  • No s’ha de respondre fins que la pregunta hagi estat totalment formulada. Pot mancar informació de la pregunta i es pot demostrar ansietat.
  • No s’ha de respondre si no s’ha comprès la pregunta. S’haurà de demanar al lletrat que la repeteixi o l’expliqui.
  • No s’ha de respondre a una qüestió respecte a la qual s’ha plantejat una protesta fins que el jutge prengui una decisió: si el jutge denega la protesta, s’ha d’iniciar la resposta; al contrari, s’ha d’esperar una nova qüestió.
  • S’ha de respondre només a la qüestió concreta que plantegi la pregunta i limitar-se al cas pel qual s’enjudicia.
  • No s’ha d’oferir voluntàriament informació que no hagi estat demanada expressament a la pregunta. Recordem que és preferible l’error per omissió que per comissió.
  • S’ha de parlar de forma clara i alta perquè l’argumentació pugui ser escoltada pel jutge, el tribunal o el jurat.
  • Cal utilitzar un llenguatge senzill i que s’entengui, no especialitzat.
  • S’ha de parlar amb seguretat i confiança, però de forma controlada perquè no s’interpreti com arrogància. Mai s’ha de discutir.
  • Cal practicar l’escolta activa quan es formuli una pregunta. No s’ha de demostrar avorriment, ja que s’interpreta com desídia. Declarar s’assembla a actuar en un escenari.
  • L’actitud del declarant ha de ser directa, honrada i modesta. S’ha de dir la veritat. En el cas que no es conegui la resposta a una qüestió, s’ha de manifestar que no se sap. No s’ha d’eludir cap pregunta.
  • S’han de mantenir les opinions dins del que sigui raonable.
  • Si s’aprecia alguna errada en el testimoni, cal corregir-la immediatament.
  • La persona que declara s’ha de mostrar educada i cortesa envers els lletrats.
  • Mai s’ha de subestimar els coneixements dels lletrats en matèria policial. Cada vegada estan més especialitzats.
  • Davant una pujada de to del lletrat, mai s’ha d’entrar en el joc, ja que la seva voluntat és desajustar el declarant.
  • Davant formulacions en les quals es plantegi un argument correcte després d’un argument incorrecte, no s’ha de respondre o s’ha de matisar la resposta.
  • Davant tres preguntes seguides del lletrat que puguin induir a l’error, es preguntarà al jutge: “Senyoria, si no hi ha inconvenient, preferiria contestar una pregunta darrere l’altra”.
  • No s’ha de permetre que el lletrat marqui el ritme. El ritme l’ha de marcar el declarant, i això ho volen impedir (els lletrats) quan ens formulen preguntes seguides i no ens deixen acabar de donar les respostes (dinamisme en les formulacions).
  • Quan no s’entengui una pregunta, s’ha de dir al lletrat perquè la reformuli de forma més clara i entenedora.
  • Cal anar amb compte amb les preguntes:
    • Suggeridores: perquè conviden a facilitar o donar una resposta determinada.
    • Capcioses: l’objectiu de formular aquestes preguntes és induir al declarant a l’error. No manifestarem ni reconeixerem allò que no s’ha vist. En aquests casos, quan ens preguntin alguna cosa que no sigui de la competència del declarant, s’ha de convidar l’advocat a formular la consulta a alguna persona o institució competent en la matèria. Si es donés el cas contrari, podria comportar un malentès entre institucions.
  • Es podran fer vinculacions sempre que se sàpiguen les tendències, els gustos i les formes de procedir del jutge. Per exemple, cal evitar manifestar: “Li vaig fer una reducció que vaig aprendre als COES”, quan en realitat desconeixem si el jutge té predilecció per aquest tipus d’unitats. No s’ha de facilitar informació innecessària amb determinats detalls.
  • Quan un lletrat manifesti que el declarant ha donat una dada diferent de l’expressada anteriorment, com per exemple: “Ha dit ara que eren 7 quan abans havia dit que eren 6…”, no se’l contradirà, es demanarà disculpes al lletrat, i posteriorment al jutge, i es corregirà l’error: “Érem 6 agents al lloc dels fets, Senyoria” (amb la mirada dirigida al jutge). Cal tenir present que cal descriure correctament una proporcionalitat amb relació al nombre d’agents. Aquesta circumstància es dóna per exemple en: “Érem 8 agents per reduir, però érem només 2 agents els que posteriorment el vam mantenir immobilitzat”.
  • Quan un advocat faci un silenci en la formulació de la pregunta, no contestarem fins que aquest finalitzi la pregunta i mirarem el jutge perquè sigui aquest qui corregeixi aquesta pausa en la formulació.
  • No s’han d’emetre judicis de valor, com ara: “La nostra reducció va ser ràpida i proporcional”, ja que la reacció d’un lletrat incisiu podria ser la següent: “Perdó?!” (perquè considera que el declarant s’ha equivocat). S’ha de fer un comentari com: “El concepte de proporcionalitat de la reducció ho determinarà Sa Senyoria…”.
  • Tant a l’atestat (o contingut de la minuta policial) com a l’hora de declarar, si s’ha emprat un adjectiu per a una conducta, també s’haurà de descriure a continuació en què va consistir la conducta, per exemple: “El detingut es va abalançar molt violent (adjectiu), perquè es va dirigir cap als agents actuants molt precipitadament, cridant, amb expressió de fúria, amb el puny alçat, clarament amb la voluntat de colpejar-los” (conducta).

L’advocat no pot induir el seu client perquè manifesti un argument concret. Per tant, no s’ha de manifestar mai en una declaració: “Això m’ho ha fet dir el meu advocat”.

De l'article 190 al 195 de la Llei orgànica 6/1985, d’1 de juliol, del poder judicial (LOPJ), en el seu títol segon, “De la manera de constituir-se els jutjats i tribunals”, capítol I, “De l’audiència pública”, ens parla clarament sobre l’ordre a la sala. Aquest contingut representa clarament les regles del joc del comportament en una sala en el context dels judicis orals.

3.1.3. Després de l’interrogatori

El que s'ha fet no es pot desfer, però es pot evitar que torni a passar..”

(Ana Frank, 1929-1945)

1. Realitzar Feedback sobre el desenvolupament de l’interrogatori

En relació a les respostes que s’han donat a les preguntes formulades pel fiscal, els lletrats i el jutge, s’ha de valorar objectivament i analitzar mitjançant el feedback posterior a la vista oral, tant els elements i les argumentacions expressades correctament, com aquelles que no han ajudat a aconseguir l’objectiu de la declaració. Especialment en el cas d’haver declarat en qualitat d’encausat, fer un feedback exhaustiu permetrà que la persona interrogada millori, reestructuri els recursos psicològics i surti reforçada per què en un futur assumeixi amb més facilitat i flexibilitat situacions similars.

2. Tenir la capacitat d’optimitzar la nostra experiència

Avaluar la conducta mostrada amb el propòsit de poder afrontar nous casos futurs amb garanties d’èxit:

Avaluació a curt termini:

  • Analitzar si allò que he declarat s’ajusta als arguments i continguts que havia preparat prèviament. ¿He argumentat amb naturalitat i seguretat?
  • Quins errors he pogut cometre en el desenvolupament de l’interrogatori?: He dubtat en algun moment? M’he atabalat a l’hora de contestar les preguntes? He explicat els fets seguint una coherència cronològica?.
  • ¿Com ha estat la meva comunicació verbal i no verbal?
  • ¿Quins recursos he utilitzat pel meu autocontrol abans de la vista? M’han funcionat aquests recursos? Quins recursos han utilitzat els meus companys? Poden ser d’utilitat aquest recursos per mi?.
  • Fer un checklist dels elements diferenciats que he detectat en aquest context. Interioritzar allò après en el desenvolupament de l’interrogatori.
  • Fer un checklist de recursos que em poden ajudar a llarg termini a millorar les meves debilitats per transformar-les en oportunitats.

Avaluació a llarg termini:

  • Les oportunitats que s’han descobert de l’anterior experiència, les he pogut transformar en fortaleses?
  • ¿Quins elements en concret sento que ja han estat adaptats i interioritzats (perquè he comprovat que els he posat en pràctica), i a més amb un resultat positiu?
3. L’anàlisi ha de ser interna (pròpia) i també externa (company, lletrat, jutge, fiscal, etc.)

    Gómez Macià recomana fer un feedback des de les següents perspectives:
  • Company. S’ha de ser objectiu i fer crítiques constructives del judici per què els professionals que hagin intervingut aprenguin del desenvolupament de l’interrogatori i poder millorar de cara a futures declaracions. Del que es tracta és d'aprendre de l’experiència i de com ens han percebut els altres. Les crítiques constructives són necessàries perquè reforcen les relacions i ens ajuden a millorar. .
  • Quan s’ha escoltat la declaració d’un company i després s’ha de valorar, cal tenir present fer-ho de la manera següent:

    Aquesta tècnica per valorar la declaració d’un company ens permetrà ser objectius amb ell de forma assertiva.
  • Lletrat. El lletrat és la figura en la qual hem dipositat la nostra confiança per preparar la defensa i el seu propòsit és que s’aconsegueixi l’objectiu: Preparar una bona defensa, que l’interrogatori i la declaració convencin el Jutge. Per aquest motiu hem d’estar oberts a què en finalitzar l’audiència o interrogatori aquest realitzi un retorn o feedback del que ha observat. Les seves observacions han de ser escoltades per poder assumir els errors que s’hagin comès i aprendre d’ells per a futures declaracions..
  • Jutge o fiscal. Els inputs que arriben d’aquests operadors solen ser precisos i objectius perquè estan basats en l'observació i argumentats des del criteri racional, per la qual cosa els hem de tenir en consideració.
Activitat

Activitat en grup:

Primer s’ha de visualitzar el vídeo següent:

Juicio a los mossos d'esquadra acusados de matar a un hombre.

Posteriorment s’hauran de formar grups de quatre o cinc persones per tal d’analitzar fotograma per fotograma el contingut. Després els grups hauran de redactar com es podrien millorar les declaracions formulades per aquests agents de policia imputats en el cas Raval. Finalment, s’analitzaran a classe els diferents elements observats pels grups.

3.2. Les sales de vistes

Conèixer prèviament l’espai on se celebrarà el judici donarà tranquil·litat, sobretot a les sales de vistes més grans, com les de l’audiència provincial i altres tribunals importants. Conèixer el jutjat o tribunal on es declararà reduirà l’estrès i incrementarà la confiança en el declarant, perquè aquest ja estarà familiaritzat amb l’espai i la ubicació de les persones que intervindran.

A continuació, es representen les sales on habitualment es declara per tal que es pugui conèixer on s’ubiquen els diferents operadors judicials.

Pujar