Mòdul 1. El canvi personal
1.1. Introducció
En aquest dossier s’exposen consideracions, reflexions i diverses teories sobre el canvi personal, les seves causes, les resistències per canviar i els seus beneficis, tant en la vida personal com en l’àmbit professional.
No es tracta de canviar per canviar o de ser flexible perquè sí. La qüestió és canviar per millorar, adaptar-se a la realitat i créixer com a persona sense deixar de ser un mateix. D’aquí ve el títol «La dansa dels joncs», perquè els joncs s’adapten al vent i als canvis de la realitat, però continuen sent ells mateixos.
1.2. Consideracions sobre el canvi personal
Quan es produeix un canvi, les persones experimenten una sèrie de sensacions, sentiments i contradiccions al voltant del canvi.
Les consideracions següents ens ajuden a investigar tot allò que s’experimenta durant un canvi:
-
Les persones poden sentir-se incòmodes i observades per altres persones.
-
Les persones acostumen a sentir-se soles, insegures o confuses durant aquest procés.
-
En els canvis, s’acostuma a pensar més en allò que es perd que en allò que es guanya o s’intercanvia.
-
El desig de canvi es reforça si es realitza amb altres persones.
-
La confiança en el líder o la percepció d’un benefici personal faciliten el canvi.
-
L’ambigüitat durant el procés de canvi possibilita l’expressió de la pròpia personalitat.
-
Existeix una percepció de màxim canvi tolerable, que va evolucionant durant el procés.
-
Les persones tenen la percepció que els falten idees o recursos per canviar. El coneixement facilita el canvi.
-
Tot canvi requereix energia, recursos i temps, i aporta aprenentatges.
-
La predisposició personal al canvi és variable.
-
Els canvis provoquen una reacció en cadena, afecten tant altres persones com la situació, i generen una nova realitat.
-
Quan disminueix la pressió, es tendeix a tornar al comportament habitual.
Quina actitud tinc davant dels canvis?
Perquè puguis analitzar la teva actitud davant del canvi, et proposem que et facis les preguntes següents:
- M’adapto fàcilment als canvis que es produeixen en el meu entorn personal/professional?
- Considero que els canvis poden ser més un repte per superar que una cosa per rebutjar?
- Soc una persona oberta al canvi i hi responc de manera positiva i constructiva quan es produeixen en el meu entorn?
- Em considero una persona proactiva per promoure canvis quan considero que són necessaris per millorar la meva feina?
- M’anticipo a les situacions de canvi i puc definir un pla per gestionar-les?
- Tinc facilitat per incorporar-me a un nou equip de treball?
- Tinc facilitat per adaptar-me a noves metodologies i procediments de treball?
- Soc una persona oberta a adquirir nous coneixements, habilitats i competències?
- Quan he de prendre una decisió, sé valorar els pros i els contres?
- Quan tinc un problema, sé que poques vegades hi ha una solució perfecta i poso en marxa la més adequada per a aquella situació?
Escriu aquí el resum de la teva actitud davant dels canvis.
Recorda que el wiki no guarda les respostes.
1.3. Les causes de la resistència al canvi
La resistència al canvi té el seu origen en diverses causes, que es distingiran entre si en funció de dues circumstàncies: si l’individu és qui decideix el canvi, o bé si és qui el sofreix, sense poder-lo evitar.
Un individu que estigui en condicions d’acceptar o de refusar un canvi pot resistir-s’hi per múltiples raons, tal com es veu a la taula següent:
Desig natural de conservar els propis costums o l’statu quo. |
Hom s’hi resisteix encara que la situació actual indiqui una clara inferioritat. |
Temor al fracàs i incertesa dels resultats. |
És preferible, en general, la certesa de la inferioritat a la incertesa relativa de la millora. |
Falta de convicció. |
Carència d’arguments a favor, falta de comprensió sobre la seva naturalesa i el seu funcionament, temor de veure’s superat, cosa que podria hipotecar el seu avenir. |
Por a una disminució de prestigi, estatus o importància. |
Hi pot haver, també, temor de disgustar els altres membres del grup. |
Recel davant d’una ajuda exterior. |
Pot servir com una confirmació de la pròpia incompetència. |
Conflicte entre personalitats. |
Hi ha una oposició entre aquell que es resisteix al canvi i els que són en partidaris. |
Temor de ser criticat o de perdre la bona reputació o el poder. |
Denota una falta de confiança en el canvi i en els seus partidaris. |
L’individu no és qui ha proposat el canvi. |
No ha participat en la seva elaboració, i el moment pot ser inoportú, ja que el canvi potser representa un excés de treball. |
Persona no receptiva. |
Està mal disposada emocionalment o per altres causes. |
Una persona que es vegi directament afectada per un canvi, però que no posseeixi cap poder de decisió, pot oposar-s’hi per motius semblants als citats en la taula anterior, però també per determinades actituds de la direcció, si es preocupa exclusivament pels aspectes tècnics.
1.4. Com es manifesta la resistència al canvi?
Tot grup evoluciona i canvia. Tots ens resistim al canvi, i són nombroses les manifestacions d’aquesta resistència.
Per a moltes persones resulta difícil acostumar-se a viure el present, i habitualment només ho aconsegueixen quan ja ha passat. En el moment en què aparegui a la superfície una nova idea, l’enviaran de nou al fons, sense que deixi cap rastre.
Vegem alguns dels mitjans que utilitzen aquesta mena de persones:
Oposen un silenci mortal a tota proposta. |
D’aquesta manera, desanimen el seu autor, a menys que sigui summament obstinat. |
Endevinen l’aparició d’una proposta. |
Observen la incomoditat i l’ansietat de qui es prepara per manifestar-la. Amb el pretext d’estalviar-li un mal tràngol, canvien de tema o suggereixen un ajornament. |
Tracten amb indiferència les idees dels altres. |
Arrufen el nas i diuen: «No ho deu dir seriosament, oi?» o «és absolutament irrealitzable». Refusen la proposta abans que s’hagi pogut explicar per por que, al final, sembli realitzable. |
Posen en ridícul les idees que sorgeixen. |
Fan servir un humor càustic o cínic que desarma el més audaç o l’obliga a contestar amb violència. En l’interí la idea s’esfuma. |
Elogien els mèrits de la proposta. |
Així, la idea es torna odiosa per a tots, i fins i tot esdevé sospitosa per al seu autor. |
Si es tracta d’una idea veritablement nova, posen en relleu que mai s’ha posat a prova i que, si fos vàlida, ja s’hauria descobert. |
També és possible que hi trobin semblances amb una altra idea ja coneguda, i aleshores el fet que la nova sigui millor passarà inadvertit. |
Destaquen que la idea presentada no concorda amb la política de la institució. |
Com que les polítiques o els objectius solen ser poc coneguts o mal explicats, no corren el risc de ser contradits. |
Parlen del cost de la idea. |
Així, el fet que els resultats previstos siguin més importants perdrà significació. Una proposta que tingui algun cost, segons ells, no val res. |
Es consideren uns experts i afirmen que ja ho han provat. |
Aquesta tàctica és eficaç sobretot quan la idea procedeix d’una persona nova o dèbil: el fa pensar que encara no està «al dia». |
S’erigeixen en guardians de la moral i de la senzillesa. |
«Guardem-nos de tenir massa pretensions». Busquen així la comprensió i el recolzament d’aquells a qui no els agrada fer-se valer o que es troben en conflicte amb el lideratge. |
Troben múltiples raons per les quals la idea no funcionarà. |
Eviten sistemàticament les raons per les quals sí que funcionaria. També és possible que trobin contrapropostes sistemàtiques que bloquegin la idea original. Acorralat per l’opció, al grup li resultarà difícil acceptar la proposta original. |
Modifiquen la proposta fins al punt de desfigurar-la totalment. |
El mètode és elegant. Concedeix a l’autor una falsa impressió de seguretat, ja que aparentment ajuda que la idea prengui cos, efectuant alguns retocs aquí i allà. Quan l’autor s’adona de la maniobra, la seva idea ja ha naufragat. |
Sembren el dubte sobre la paternitat de la idea. |
O bé l’associen —encara que sigui de forma remota— a «l’ovella negra» del grup o al seu membre més influent. Com que a les persones no els agraden les idees que venen de fora, sobretot d’aquells individus que no cauen bé, la proposta tindrà una vida fugaç. |
Manipulen, disseccionen, parcel·len una idea durant tot el temps que calgui. |
Al final només en quedaran unes quantes engrunes, i, de totes maneres, tothom n’estarà cansat i deixaran d’interessar-s’hi. |
Entaulen un atac personal contra el pare de la idea. |
Li pregunten sobre punts totalment insignificants. Mentre es refà, oblidarà la idea en qüestió, i el grup se n’haurà anat per la tangent. |
Intenten sistemàticament deixar per a més endavant la decisió. |
D’ajornament en ajornament, la idea es pansirà i es gastarà. També és possible que animin l’autor, o fins i tot el grup, a buscar una idea millor. Si la primera era bona, això serà difícil, i esdevindrà probablement una feina llarga i desanimadora. |
Demanen sempre que es nomeni un comitè perquè examini el suggeriment. |
Aquest serà el seu últim recurs. |
PARÀBOLA DEL LLENYATAIRE
Et proposem un conte breu per reflexionar sobre les conseqüències de tenir una actitud poc flexible en un tema laboral.
Hi havia una vegada un home que passejava pel bosc. Es va trobar un llenyataire que estava tallant un tronc amb molta energia, i li va preguntar:
—Disculpi senyor, sembla que estigui exhaust… Quant temps ha estat treballant?
—Més de sis hores —va ser la seva resposta.
—No creu que li aniria bé descansar una mica i afilar el xerrac?
L’home li va respondre:
—No… No tinc temps. He de tallar molta llenya.
—Però, si afila la serra, tallarà més ràpid; i si descansa, tindrà forces per tallar-ne més.
L’home es va quedar pensatiu, com si donés la raó a aquell senyor, però va mirar el rellotge, després la llenya, i es va posar a tallar, oblidant-se del consell que l’home li havia donat.
Quina relació hi ha entre el que diu la cançó i el canvi personal?
Escolta la cançó «Com el mar» d’Anna Roig i L’ombre de ton chien:
Respon la pregunta:
Quina relació hi ha entre el que diu la cançó i el canvi personal?
T’adjuntem la lletra per poder facilitar la reflexió sobre la pregunta:
Com el mar
Anna Roig i L’ombre de ton chien
Com el mar, hauré d’acceptar que soc feta d’onades.
Com el mar, hauré d’acceptar que em puc balancejar.
Com el mar, haig de confiar que tornarà la calma.
Com el mar, els dies de més difícil navegar.
Com el mar, puc treure pels ulls gotes d’aigua salada.
Com el mar, i no per això haver-me d’enfonsar.
Com el mar, puc ser serenor o estar ben desbocada.
Com el mar, puc anar variant i no tenir un rumb clar.
Com el mar, crec que haig d’anar assumint que si som inestables
deu ser perquè som fets d’aigua, com el mar.
Com el mar, vull pensar que si avui estic plena de ràbia,
demà puc tornar a la calma, com el mar.
Com el mar, hauré d’acceptar que soc feta d’onades.
Com el mar, hauré d’abraçar el moviment constant.
Com el mar, haig de confiar que tornarà la calma.
Com el mar, quan tot el que visc m’estigui marejant.
Com el mar, crec que haig d’anar assumint que si som inestables
deu ser perquè som fets d’aigua, com el mar.
Com el mar, vull pensar que si avui estic plena de ràbia,
demà puc tornar a la calma, com el mar.
1.5. Les 33 hipòtesis de James O’Toole per les quals la gent es resisteix al canvi
L’especialista en lideratge i gestió empresarial James O’Toole proposa les hipòtesis següents, que expliquen també per què la gent es resisteix al canvi.
1. |
Stare decisis. Presumpció favorable a l’statu quo; la càrrega de la prova recau en el canvi. |
2. |
Inèrcia. Té una importància considerable en el procés de canvi. |
3. |
Satisfacció. A la majoria de les persones els agraden les coses tal com són. |
4. |
Falta de maduresa. Les precondicions per al canvi no s’han aconseguit; no és el moment adequat. |
5. |
Por. A la gent l’espanta allò desconegut. |
6. |
Interessos personals. Els canvis poden ser bons per a algú altre, però no per a nosaltres. |
7. |
Falta d’autoconfiança. Creiem que no estem preparats per a nous reptes. |
8. |
Xoc futur. Atropellats pel canvi, ens arronsem i ens hi resistim. |
9. |
Inutilitat. Veiem els canvis com una cosa superficial, cosmètica i il·lusòria. |
10. |
Falta de coneixement. No sabem com canviar ni què canviar. |
11. |
Naturalesa humana. Els humans som competitius, agressius, cobejosos i egoistes, i no tenim l’altruisme necessari per canviar. |
12. |
Cinisme. Sospitem les causes de l’agent de canvi. |
13. |
Perversitat. El canvi sembla bo, però temem que les conseqüències inintencionades siguin dolentes. |
14. |
Geni individual versus mediocritat del grup. |
Aquells de nosaltres que tenim ments mediocres no podem veure la saviesa del canvi. |
15. |
Ego. Els poderosos no volen admetre que s’han equivocat. |
16. |
Pensar a curt termini. La gent no pot diferir els beneficis del canvi. |
17. |
Miopia. No podem veure que el canvi és, sobretot, per al nostre interès. |
18. |
Somnambulisme. Molts de nosaltres mai no examinem les nostres vides. |
19. |
Ceguesa de l’empresonament. Pensament de grup o conformitat social. |
20. |
Fantasies col·lectives. No aprenem per experiència i ho veiem tot a la llum de nocions preconcebudes. |
21. |
Xovinisme. Nosaltres tenim la raó; aquells que volen que canviem estan equivocats. |
22. |
Fal·làcia de l’excepció (pensar a curt termini). La gent no pot diferir el canvi; pot ser que funcioni en altres llocs, però nosaltres som diferents. |
23. |
Ideologia. Tenim diferents maneres de veure el món. Valors intrínsecs oposats. |
24. |
Institucionalisme. Els individus poden canviar, però els grups no. |
25. |
Natura non facit saltus. La naturalesa no avança a salts. |
26. |
La rectitud dels poderosos. Qui som nosaltres per preguntar als líders que ens han posat en aquest procés? |
27. |
El canvi no té circumscripció. L’interès de la minoria a conservar l’statu quo és més gran que no pas l’interès que té la majoria en el canvi. |
28. |
Determinisme. No hi ha res que es pugui fer per emprendre un canvi determinat. |
29. |
Ciència. Les lliçons d’història són científiques; per tant, no se’n pot aprendre res. |
30. |
Hàbit. |
31. |
El despotisme de les modes. Les idees dels agents de canvi són vistes com un retret a la societat. |
32. |
Falta de consciència humana. |
33. |
Homeòstasi. El canvi no és una condició natural. |
Font: James O’Toole. Leading change: The argument for values-based leadership. Nova York: Ballantine Books, 1996.
1.6. Les set etapes del canvi i les emocions associades
Hi ha una relació directa entre el canvi i les emocions. Tot canvi provoca un seguit d’emocions, que estan associades a les diverses fases del canvi. En l’esquema següent trobem les diverses fases del canvi i les emocions associades. Aquesta consciència ens ajudarà a entendre allò que experimentem durant el canvi.
Fases |
Emocions |
|
Pressentiment |
 |
Preocupació |
Xoc o impacte |
 |
Por |
Resistència |
 |
Enuig, irritació |
Acceptació racional |
 |
Frustració |
Acceptació emocional |
 |
Nostàlgia |
Obertura |
 |
Curiositat, interès |
Integració |
 |
Confiança |
Procés de les fases de canvi i les emocions que s’experimenten, des de la frustració inicial fins al punt final d’adaptació.
Pensa en alguna situació de canvi que hagis viscut fa poc temps. Fes un repàs detallat de tot el que va passar, intenta situar cada fase del procés de canvi d’acord amb l’esquema següent i investiga si vas viure l’emoció que s’hi relaciona.
Exemple:
A la feina es produeix un canvi important tant de responsabilitats com de procediments i habilitats necessàries per fer la nova tasca.
El procés seria:
Pressentiment: hi ha rumors de canvis importants de tasques i responsabilitats, i això et genera… preocupació.
Xoc o impacte: un dia us convoquen a una reunió i us diuen els canvis dràstics, i experimentes… por.
Resistència: d’entrada, dius que no ho veus clar, pels passadissos dius que no ho faràs i que els canvis no són útils, que a tu no et toca, que tot anirà pitjor, i estàs molt enfadada i, per tant, experimentes… enuig, irritació.
Acceptació racional: et donen arguments sobre els beneficis dels canvis, comproves que els resultats són millors i que tenen una lògica interna, i, com que tu hi estaves en contra, experimentes… frustració.
Acceptació emocional: després del procés racional i lògic, t’adones que no té sentit estar enfadada ni tampoc viure sentiments de frustració pel canvi. Però, malgrat tot, encara recordes com estaves abans del canvi i experimentes… nostàlgia.
Obertura: de mica en mica, vas acceptant el canvi que ja has integrat racionalment i també emocionalment, i al cap d’un temps vols saber i conèixer millor els procediments i les tasques, i experimentes… curiositat, interès.
Integració: ara ja has comprovat que els canvis són positius i també has ampliat el teu coneixement i domini de les habilitats noves, i, per tant, ja ho vius amb… confiança.
1.7. La zona de confort
Esquema de la zona de confort.
1.7.1. Què és la zona de confort?
La zona de confort és el conjunt de coses que ens han envoltat durant molt temps i que ens ajuden a evitar la incertesa d’experimentar coses noves.
Com que el que hem fet tota la vida ens funciona, ens hi conformem i deixem d’experimentar, perquè experimentar vol dir assumir el risc que no surti bé, que prenguem mal o que es tirin per terra les nostres creences.
Ser a la zona de confort no és una patologia ni és cap senyal que alguna cosa vagi malament. És una tendència natural. Ens hi estem sense adonar-nos-en, perquè ens hi sentim còmodes. A tothom li passa.
El problema és que la zona de confort es comporta com un cercle que tendeix a fer-se més estret. Cada cop fem menys coses noves i ens quedem amb les de sempre. De mica en mica, algunes de les que fèiem també les deixem de fer, i, quan hi volem tornar, necessitem armar-nos de valentia.
1.7.2. Com s’experimenta la zona de confort?
La manera com cada persona experimenta la zona de confort depèn de molts factors. En destaquem tres tipus:
Culturals
Cultures com la nostra fan que el fracàs es percebi com una tragèdia. A tots ens ha passat: algú ens adverteix que alguna cosa que volem fer sortirà malament i que ens en penedirem. Si acaba sortint malament —cosa que pot passar—, ens «obliga» a abaixar el cap davant la seva capacitat d’endevinar el futur («ja et vaig avisar»). Altres cultures, com l’anglosaxona, converteixen el fracàs en una experiència d’aprenentatge, en un estímul per tornar-ho a intentar evitant certs errors.
D’experiència personal
Les persones que assumeixen riscos amb més facilitat tendeixen a sentir-se més empresonades quan són dins de la zona de confort. Igualment, les persones que s’han arriscat amb èxit és més probable que es tornin a arriscar.
De necessitats temporals
Quan tenim un problema o una necessitat i hem de buscar una solució innovadora, és més fàcil que sortim de la zona de confort.
1.7.3. Motius que ens dificulten sortir de la nostra zona de confort
Aleshores, què ens impedeix explorar fora de la nostra zona de confort?
Doncs, principalment, la por al canvi. Però també hi ha altres motius:
-
Hàbit: som animals de costums i organitzem la nostra vida en funció d’unes rutines, que ens costa molt canviar.
-
Fracàs: tenim por de provar coses noves per temor d’equivocar-nos.
-
Mandra: aquelles coses que requereixen una mica d’esforç ens fan una mandra terrible, perquè estem molt acomodats.
-
Inseguretat: quan hom dubta de si mateix li costa molt fer un pas endavant i córrer riscos, perquè, si li surt malament, suposarà una punxada en la seva ja baixa autoestima.
1.7.4. Beneficis de sortir de la zona de confort
Sortir de la zona de confort ens aporta molts beneficis, tant en l’àmbit personal com en el professional.
A continuació te'n presentem alguns exemples:
-
Estimula el nostre afany de superació: quan aconseguim sortir de la nostra zona de confort i ampliar-la, la satisfacció personal és molt gran i això ens fa avançar i créixer com a persones.
-
Fomenta el creixement personal: adonar-nos que som capaços d’aconseguir allò que ens feia por resulta una aportació molt valuosa a la nostra personalitat. La càrrega d’experiències ens acompanya en el nostre camí per explorar més enllà de la nostra nova zona de confort.
-
Ens permet aprendre a gestionar els imprevistos: diem adeu a l’avorrida seguretat de la zona de confort i incorporem milers d’eines per fer front als imprevistos que puguin sorgir.
-
Augmenta la seguretat en nosaltres mateixos: quan un s’enfronta a un repte i el supera, creu una mica més en si mateix, i això li aporta una injecció de valentia i seguretat per fer el pas següent, i així successivament.
1.8. Set estratègies per sortir de la zona de confort
Article de Berta Conill. Centre SOM.
Imaginem-nos unes sabates velles que ens fan mal o que estan trencades. Saps que quan les portis una estona seguida et faran mal o que, si plou, t’acabaràs mullant els peus… Però, tot i que en tens d’altres, te les segueixes posant. Això és el que seria una metàfora de la zona de confort.
Com podem valorar el que tenim sense renunciar a voler anar més enllà? Quan sabem que ens hem acomodat? L’ésser humà se sent còmode en les rutines, en allò previsible, ja que l’ajuden a disminuir l’estrès que suposa enfrontar-se als canvis i a tot allò que és nou. La zona de confort es basa en allò que coneixem, però ens limita a l’hora d’innovar, de conèixer, de somiar. Posar data de caducitat als teus somnis i dirigir-t’hi és el que es considera sortir de la zona de confort.
Autors com Gregory Cajina o Matti Hemmi descriuen aquest procés aplicat al món empresarial, però es pot aplicar en molts altres àmbits de la vida: quan se segueix en una relació que no satisfà, quan es mantenen amistats tòxiques, quan un no s’arrisca a fer un canvi, etc.
És més difícil saber què volem que descartar allò que no ens agrada. Un cop fet aquest primer pas, moguts per la curiositat, ens podrem aproximar a la nostra zona d’aprenentatge, que és la que ens ajudarà a fer el primer pas. Què més ens pot ajudar realment a sortir de la nostra zona de confort?
• Conèixer les nostres pors
Per passar de la zona de confort a la zona de coratge o de valentia, cal saber quines pors tenim i sentir-nos capaços d’enfrontar-nos-hi. Les pors ens paralitzen i no ens deixen veure-hi més enllà. Por de què diran, que surti malament, de fer el ridícul, d’equivocar-nos… però la sensació de satisfacció serà el doble de gran i se’ns obriran les portes a noves oportunitats, si les aconseguim vèncer.
• Permetre’ns sentir-nos vulnerables
És normal que en certs moment dubtem; sentir-nos exposats a passar-ho malament suposa un risc que no és fàcil córrer. Acceptar que potser les coses no sortiran com esperem forma part d’aquest valent procés. Però, enlloc de pensar «i si em surt malament?», podríem substituir-ho per «i si em surt bé?», ja que ens ajudarà a avançar.
• Quin és el camí fàcil que prendríem normalment? És el que realment ens fa o ens farà més feliços?
La nostra tendència natural és repetir patrons, és a dir, fer el que hem fet sempre. Però això no vol dir que sigui el que ens faci estar bé. Procurar que hi hagi coherència entre el que sentim, pensem i fem ens donarà un punt de vista diferent. Buscar una visió més creativa ens ajudarà a entendre què vull fer i per què val la pena fer-ho. De mica en mica, serem més flexibles i farem les coses de manera diferent.
• Anar pas a pas
Un cop presa la decisió, és fàcil que vulguem canviar coses en diferents àmbits, tot de cop, fet que ens pot desestabilitzar massa. És clau marcar-nos petits objectius i anar caminant, fent feina com una formiga, sense pressa però sense parar. Ens ajudarà a arribar més lluny i a allunyar-nos de la nostra zona de confort.
• Anotar les excuses que ens donarem en veure que no estem fent allò que ens havíem proposat
Ens és molt fàcil justificar el que fem per tal de no canviar. Seguir com sempre és el més còmode, per la qual cosa probablement acabarem buscant excuses per fer les coses igual. Aquí és bàsic anticipar-nos, ser sincers amb nosaltres mateixos i anotar quines són les excuses que ens donem habitualment per no fer l’esforç d’alterar la nostra monotonia.
• Compartir els canvis amb els altres
Aplicar tot això suposa un esforç i, per tant, és positiu sentir-nos-en orgullosos i explicar-ho a qui ens estima. Ens ajudarà a seguir endavant, ja que estarem valorant la feina feta i ens resultarà més difícil fer-nos enrere.
• La il·lusió i la perseverança
Aquí és on la motivació ha de ser més forta que les pors. El camí que fem és per sentir-nos millor, per ser més feliços, així que no podem perdre les ganes de continuar endavant.
De mica en mica, el més probable és que comencin a obrir-se’ns portes que abans no només estaven tancades, sinó que no érem conscients que existien. Coneixerem gent diferent i serem capaços d’establir noves connexions, aprendrem a fer servir habilitats i destreses que no sabíem que teníem, aprendrem dels altres i de nosaltres mateixos, i ens sentirem satisfets d’haver estat valents i d’haver-nos permès gaudir de la vida sent nosaltres mateixos.
Tornant a les sabates de què parlava al principi: arreglar-les, comprar-ne de noves, canviar d’estil… tot plegat ens ajudarà a caminar amb pas més ferm i podrem arribar abans i millor als nostres objectius.
COLL, Berta. 7 estratègies per sortir de la zona de confort. Dins del Blog del Centre SOM: servei d’orientació i mediació. (Consultat el març de 2021)
Visualitza aquest vídeo sobre la zona de confort i respon les preguntes següents.
1.9. Conclusions del mòdul 1
En aquest mòdul hem comprovat com els canvis són naturals en la naturalesa, les persones i la l societat. Malgrat aquesta realitat, mostrem moltes resistències al canvi per la por a perdre el nostre estat actual i la incertesa del futur. Malgrat aquestes resistències, disposem de recursos per poder enfrontar-nos.
S’analitza les emocions que van associades al canvi, que comencen des d’un inici de preocupació i rebuig al canvi, passant per la por, la frustració i la nostàlgia fins a desembocar en un interès i una confiança quan s’accepta el canvi .
La zona de confort és un concepte de psicologia que explica els àmbits de la nostra vida que són coneguts i on ens sentim segurs, encara que puguin ser desagradables. L’aferrament a la zona de confort dificulta l’acceptació dels canvis i l’ampliació de la zona de confort ens permet integrar-los.
