La dansa dels joncs

Robert Dilts (1997), un dels teòrics de la programació neurolingüística, va desenvolupar un model de funcionament de les persones en què incloïa les creences i els valors.

Dilts defensa que podem explicar el nostre pensament i funcionament mitjançant un model que consta de sis àmbits.

El model analitza la relació entre diversos àmbits vitals de la persona: l’entorn on viu, les conductes, les capacitats, les creences i els valors, la identitat i l’espiritualitat.

Quan tots aquests àmbits estan alineats i són coherents, la persona està bé, còmode amb si mateixa. Quan no hi ha coherència o un dels àmbits es contradiu amb l’altre, es genera incomoditat, malestar i estrès. La solució a aquest conflicte és canviar l’àmbit que ens ocasiona la incoherència.

Els canvis d’àmbit són més complexos si comencem per la identitat, i més fàcils si comencem per l’entorn. En altres paraules, és més senzill canviar un entorn que canviar la nostra identitat.

La coherència entre els sis àmbits implica la modificació d’algun d’ells per tal d’aconseguir un equilibri.

Si, per exemple, la teva conducta es contradiu amb allò que creus, tens dues alternatives: canviar la conducta o bé canviar la creença, per tal de recuperar la coherència. Sense menystenir els arguments racionals, triaràs modificar una creença en funció de l’estat emocional que es generi amb el canvi.

Si canviant la creença aconsegueixes serenitat i satisfacció, aleshores aquesta serà la teva tria.

Analitzem la situació emocional del Robert.

Ens podem imaginar que el Robert passa una etapa d’insatisfacció, de mal humor, de vegades de tristesa i ràbia, potser de melancolia, neguit i tensió.

És evident que té força incoherències, segons el model que hem exposat. Aquestes incoherències fan que no hi hagi harmonia, i això li provoca els estats emocionals que hem comentat. Cal que faci canvis en alguns dels sis àmbits, per tal de recuperar l’equilibri i modificar els seus estats emocionals.

El Robert té moltes possibilitats de modificació. Cal escollir. Proposem diverses alternatives:

• Comencem per l’àmbit més fàcil de canviar: l’entorn. Cal que canviï de pis i busqui un pis assolellat, o bé cal canviar la creença que és bo viure en un pis amb sol. Qualsevol dels dos canvis li portaria un equilibri, una harmonia.
• Té un problema entre la conducta a la feina i el seu valor de la sinceritat. Té també alternatives: canviar de feina, modificar la conducta i dir al seu cap el que pensa, o bé modificar el valor sobre la sinceritat. Això també li passa, en l’àmbit conductual, amb la relació amb els amics.
• El tema de la seva habilitat en les noves tecnologies està relacionat amb la seva creença. Caldria un canvi de creença.
• Més complex és el tema del desig de tenir fills. Això és un tema d’identitat. Ser pare és una identitat diferent de la persona que no té fills. Canviar d’identitat (ser pare) implica canviar de creences, d’habilitats, de conductes i d’entorn. És a dir, la identitat de ser pare implica, perquè hi hagi harmonia, maneres de pensar, maneres de fer i entorns nous, potser molt diferents dels de la identitat de qui no és pare. Per exemple, cal canviar la conducta horària, com ara perdre nits, llevar-se a qualsevol hora, menjar a l’hora que es vol. Ser pare o mare implica una conducta disciplinada, adaptada a les necessitats horàries rutinàries dels fills. I també implica canvis de creences (sobre, per exemple, el que és un nadó) o canvis d’entorn (per exemple, canviar una habitació de la casa perquè hi dormi el fill o acceptar un pis desordenat, etc.).

Perquè el Robert recuperi un benestar emocional, cal que busqui els diversos equilibris i harmonies entre els àmbits analitzats. Si fa un canvi d’identitat i busca la coherència entre qui vol ser (pare), què creu i quins valors té sobre els fills i els pares, desenvolupa les seves habilitats (fer menjar per a nadons, canviar-los, jugar o explicar contes), modifica la seva conducta i adapta l’entorn (sol, mobles, espais), el Robert viurà estats emocionals agradables i satisfactoris.

Potser pensem o tenim la creença limitadora que els canvis costen i que són difícils i complicats. Per modificar aquesta creença, et proposem una llista de petites accions i conductes que ajuden a fer el canvi:

• Anotar coses que hagis fet bé, independentment de si han sortit bé.
• Escriure algunes necessitats teves.
• Donar-te temps (un minut) abans de prendre decisions senzilles.
• Investigar fora de les teves relacions habituals.
• Permetre’t un temps per concentrar-te, sense interrupcions, en una tasca que trobis molt enriquidora.
• Escoltar les teves intuïcions, encara que després no els facis cas.
• Imitar alguna cosa que fa bé una altra persona.
• Comunicar tres iniciatives o propostes teves.
• Escriure idees i sensacions en una llibreta.
• Reforçar, almenys un cop al dia, alguna acció que consideris positiva de les persones amb qui et relaciones habitualment.
• Practicar alguna activitat física que t’agradi per estimular el cos.
• Fer alguna cosa que no facis habitualment almenys un cop a la setmana.
• Cada cop que et queixis d’alguna cosa, buscar-ne almenys un aspecte positiu.

Existeix un model de coneixement de la realitat que s’anomena model del mapa i el territori i que ens pot ser molt útil en el nostre camí per aconseguir canvis que millorin les nostres relacions i la nostra tasca diària, personal i laboral.

La percepció de la realitat és una força que genera les nostres conductes i decisions. Si creiem que aquesta percepció és la correcta, actuarem d’aquesta manera i no canviarem. Cal adonar-se de si la percepció de la realitat és l’adequada per tal de canviar. El model del mapa i el territori ens dona pistes sobre aquesta qüestió.

Explicació del gràfic:

Mitjançant els sentits, anomenats també canals de percepció (visuals, auditius, cinestèsics —gust, olfacte i emocions—), tenim percepcions del món, és a dir, coneixem els objectes de la realitat, que anomenarem territori.

En el gràfic, el territori seria l’arbre. Això seria la font d’informació que tenim del món exterior, de la realitat.

Aquest informació és processada al nostre cervell i filtrada, és dir, deformada i manipulada per:

• La nostra personalitat i identitat, influïda pel nostre llenguatge i la nostra cultura i història.
• Les nostres expectatives, creences i valors.
• Les nostres experiències vitals i els nostres records.
• Els mecanismes de distorsió, generalització i omissió.

El significat dels filtres de la personalitat, les creences i els records és intuïtiu. Els mecanismes de distorsió, generalització i omissió funcionen de la manera següent:

• Distorsió: consisteix en una representació diferent de la realitat respecte a allò percebut a través dels sentits. Es tendeix a canviar dades, a afegir-hi la nostra pròpia interpretació o a no recordar-les amb exactitud. Es falsegen, per tant, les informacions.
• Generalització: una experiència que ha resultat vàlida en un moment determinat se segueix aplicant de manera indiscriminada en altres situacions noves, de tal manera que no tenim una visió real de les situacions, ja que hi apliquem l’experiència anterior que hem generalitzat.
• Omissió: procés pel qual eliminem tota aquella informació que no ens és rellevant, que ens passa desapercebuda o que no s’adapta al nostre sistema de creences. De tota una sèrie d’informacions que rebem del món exterior, en seleccionem unes i n’ometem d’altres, d’acord amb les nostres creences.

Després de passar per tots els filtres exposats anteriorment, ens fem una idea de l’arbre, del territori, que, de fet, ja no és pròpiament l’arbre, sinó l’arbre filtrat i manipulat també per la selecció que fem de les dades de les nostres opinions i del nostre estat físic i emocional del moment. El resultat és que hem elaborat un mapa, és a dir, un arbre que no és ben bé el territori, sinó l’arbre tal com el veiem; de fet, per a nosaltres, aquest és l’arbre «real», l’únic arbre que coneixem.

La nostra capacitat per captar la realitat ens permet construir el nostre propi model d’aquesta realitat amb l’ajuda dels cinc sentits. Aquest model és comparable a un mapa de carreteres, que ens serveix per orientar-nos. Però, de la mateixa manera que un mapa de carreteres no reflecteix de manera exacta una comarca o només ho fa d’una determinada manera, també el model del món és un simple apropament al món real.

No reaccionem davant dels esdeveniments reals del món, sinó davant del mapa que elaborem en el nostre interior d’aquests fets. Els nostres «mapes» poden anar variant. Aquest fet és el que fa possible que es produeixin canvis psíquics. La realitat és com és, però podem canviar els nostres «mapes» amb les tècniques adequades.

Cada persona té un mapa del món, que, per a ella, és l’adequat. Quan dues persones es comuniquen, ho fan mitjançant els seus mapes; és a dir, cadascú explica el món a través del seu mapa. Quan es produeix una bona comunicació, vol dir que els mapes coincideixen, almenys parcialment. Quan dues persones no es comuniquen gens, és que els seus mapes són molt diferents.

Una part molt important de l’origen dels conflictes comunicatius és que les parts implicades només tenen present la pròpia percepció de la realitat. És a dir, confonen el seu mapa amb el territori. Per tant, incrementar la nostra capacitat d’obtenir informació sobre la percepció del conflicte que tenen les altres parts implicades serà un recurs molt útil per afrontar-ne la resolució.

Establir relacions de confiança amb l’interlocutor ajuda a comprendre el punt de vista de l’altre i la concepció que té del problema.

En un equip hi ha tants mapes com persones que el formen. Prendre consciència de les «limitacions» del nostre mapa i entendre que els altres tenen un altre mapa és una actitud que afavoreix la comunicació.

Per tal de generar canvis en les nostres conductes, cal tenir clar que la realitat no és el territori, sinó el nostre mapa, i que podem canviar el mapa si som conscients dels filtres que hi estan intervenint. És difícil canviar si creiem que el nostre mapa és igual al territori i no som flexibles en la creació de mapes nous, que, d’alguna manera, ens acostin més al territori.

En aquest apartat s’explica el model de conducta proactiu i reactiu. És clar que els canvis no sempre venen sols. I, igualment, s’ha comprovat que les persones proactives faciliten i possibiliten els canvis, de la mateixa manera que les persones reactives hi són més resistents i disposen de menys alternatives i possibilitats. La realitat canvia i es mou si una persona (proactiva) l’empeny perquè canviï. I possiblement continuarà tot igual si una persona (reactiva) no fa cap acció.

Els conceptes proactiu i reactiu han estat desenvolupats en el context de la psicologia del treball, encara que inicialment van ser encunyats per Viktor Frankl, un neuròleg i psiquiatre austríac que va sobreviure als camps de concentració nazis. Amb el temps, el món laboral es va apropiar d’aquests principis i actualment són molt populars en aquest àmbit.

L’actitud bàsica de la persona proactiva és la de proposar solucions i assumir la responsabilitat en situacions de dificultat, sense que la convidin a fer-ho o la pressionin. La persona proactiva s’enfoca a l’acció per superar els problemes, que són percebuts com a desafiaments.

La seva reacció és fonamentalment passiva. No actua si no hi ha necessitat d’actuar. No proposa si res no l’hi obliga. No intenta anar més enllà, sinó que solament respon en cas que hi hagi un estímul que la inciti a fer-ho.

Per assimilar aquests conceptes, vegem com s’expressen en la realitat quotidiana. A continuació et mostrarem els principals trets del perfil d’una persona reactiva i d’una persona amb perfil proactiu.

Com es comporta usualment una persona reactiva:

• No sol preveure les conseqüències dels seus actes.
• Reacciona de manera impulsiva enfront dels problemes, gairebé sempre amb agressivitat o sentint-se intimidada.
• Rebutja l’anàlisi dels seus actes. Pensa que no val la pena, perquè cadascú és com és.
• Se centra en els factors externs per descobrir les causes dels seus problemes. Sol culpar aquests factors del seu malestar.
• Pensa molt a canviar d’entorn com a fórmula per resoldre les seves dificultats.

Com es comporta usualment una persona proactiva:

• Sol ser previnguda. S’avança als fets i emprèn accions perquè les dificultats no la trobin desprevinguda.
• Pensa abans d’actuar.
• Treballa amb metes i és perseverant fins a aconseguir-les.
• Dona importància al coneixement de si mateixa. No tem reconèixer els seus errors ni busca justificacions.
• Enfront d’un problema, reacciona amb reflexió. Pren la iniciativa per resoldre’l i sovint el converteix en una oportunitat.

Hi ha tot un conjunt de creences que repetim diàriament i que minen les nostres possibilitats d’evolucionar cap a una actitud proactiva. Són un seguit de pors i inseguretats que ens tenallen i, sobretot, ens paralitzen.

Així, la persona reactiva es guarda l’energia perquè tem que en qualsevol moment puguin atacar-la. Al contrari, la persona de perfil proactiu entén que la millor manera de viure és estar sempre en moviment, tenir impuls.

Les creences més habituals que poden fer-nos reactius són les següents:

• «No tinc temps». Es tracta d’una justificació. Sempre es pot planificar el temps per realitzar les activitats que ens interessen. El temps és aquí, no pertany a res ni a ningú, som nosaltres qui decidim a què el dediquem.
• «Ningú no valora el que faig». També és una excusa, generalment per no posar més obstinació en les tasques que es realitzen. La persona atorga més valor a la reacció dels altres que al seu amor propi, que s’expressa fent-ho tot de la millor manera possible.
• «Prefereixo guardar-me el que penso». Aquesta suposada preferència encobreix una falta de compromís envers les pròpies idees i sentiments. En el fons, el que hi ha és por de desagradar als altres, de ser rebutjat o de posar a prova les pròpies conviccions.
• «No tinc prou diners». Moltes persones lliguen els seus somnis al factor econòmic. Potser aquests somnis s’estan dissenyant de tal manera que esdevenen impossibles. Se somia només amb el que és impossible de realitzar, i així la persona roman en la seva zona de confort, repetint-se que no hi ha manera d’aconseguir el que desitja.
• «Ho deixo tot per a l’últim moment, però m’aconsegueix el temps ». L’hàbit de posposar els compromisos i deixar-ho tot per a l’últim moment amaga apatia o falta d’interès. Però no s’aborda aquesta desmotivació, sinó que es justifica dient que al final s’aconsegueix complir.
• «Prefereixo no cridar massa l’atenció». Cal no confondre una certa introversió o modèstia amb l’actitud de no expressar-se per no comprometre’s amb res. En aquest últim cas, les persones deixen que siguin els altres qui solucionin les coses i simplement «es deixen portar».

Tots tenim tendència a ser proactius o reactius, i això dependrà possiblement del context, la feina, la família, etc., o també del moment personal que es viu. Per afrontar un canvi és més recomanable una actitud proactiva. D’aquesta manera, la persona pot enfocar el canvi en la direcció desitjada.

Ser reactiu enfront d’una situació que no ens agrada i que demana un canvi és una actitud perillosa. El fet de «deixar fer» i de pensar que les coses ja canviaran per sí mateixes és una fantasia, més que una realitat.

En el mòdul es proposen tres recursos que ens ajuden a viure bé els canvis: L’equilibri entre els valors i les conductes, el concepte de mapa i territori i les actituds de pro activitat i reactivitat.

En el primer recurs s’analitza la necessitat de que hi hagi una coherència entre l’entorn on vivim, les nostres conductes i habilitats, les creences i valors i la nostra pròpia identitat. S no hi ha coherència, cal canviar algun dels conceptes per retrobar l’equilibri.

El concepte mapa i territori ens obre la nostra mirada l’acceptar que cada persona té un mapa, una visió diferent de la realitat i que cal acceptar aquesta diferència . El model també ens mostra com el nostre mapa del món està determinat per les nostres creences, educació, identitat i per determinades distorsions.

Les conductes proactives i reactives estan relacionades amb els canvis, a partir de la proposta que els canvis, sovint, no venen sols i es poden provocar. La realitat canvia i es mou si alguna persona ( proactiva) l’empeny perquè canviï. I possiblement continua tot igual si una persona ( reactiva) no fa cap acció.