Menu

La dansa dels joncs

Mòdul 3. Coherència entre creences, valors i conductes

Mòdul 3. Coherència entre creences, valors i conductes

3.1. Introducció

Robert Dilts (1997), un dels teòrics de la programació neurolingüística, va desenvolupar un model de funcionament de les persones en què incloïa les creences i els valors.

Dilts defensa que podem explicar el nostre pensament i funcionament mitjançant un model que consta de sis àmbits.

El model analitza la relació entre diversos àmbits vitals de la persona: l’entorn on viu, les conductes, les capacitats, les creences i els valors, la identitat i l’espiritualitat.

Quan tots aquests àmbits estan alineats i són coherents, la persona està bé, còmode amb si mateixa. Quan no hi ha coherència o un dels àmbits es contradiu amb l’altre, es genera incomoditat, malestar i estrès. La solució a aquest conflicte és canviar l’àmbit que ens ocasiona la incoherència.

Els canvis d’àmbit són més complexos si comencem per la identitat, i més fàcils si comencem per l’entorn. En altres paraules, és més senzill canviar un entorn que canviar la nostra identitat.

En cada conflicte cal investigar què és el que cal canviar i, sobretot, en quin àmbit disposem de més recursos per canviar. Quan canviem i aconseguim de nou que els àmbits estiguin equilibrats, la nostra vida i el nostre benestar també canvien i milloren.

3.2. Àmbits vitals de la persona

L’entorn

L’entorn fa referència a tot allò que ens envolta, a totes les coses que són fora de nosaltres i que ens influeixen.

L’entorn del l’espai de treball serien els companys i les companyes, el personal auxiliar que hi treballa, les sales o els despatxos, els colors, la llum, els mobles, els patis o jardins i també el barri i la ciutat.

L’entorn són els fonaments de la conducta i del funcionament mental, perquè qualsevol cosa que es faci o es pensi sempre és en un espai.

Les conductes

Les conductes són tot allò que es fa i es diu, i la manera com es fa i es diu.

Cal fixar l’atenció en la mirada, els gestos, els moviments. L’anàlisi de la conducta ha de tenir en compte qualsevol detall verbal i no verbal de la persona: moviment dels ulls, gesticulació, respiració, to de veu, tensió muscular, etc. Les conductes tenen relació amb l’entorn, i es pot canviar o modificar una conducta segons l’entorn.

Les capacitats

Les capacitats són les habilitats que tenim i que ens permeten obtenir resultats.

Podem fer un ús correcte o incorrecte de les nostres capacitats. Cal conèixer quines capacitats tenim i quines podem arribar a tenir. Exemples de capacitats són les habilitats de relació i comunicació, l’habilitat informàtica, la capacitat de gestionar la feina, l’organització del temps, la flexibilitat i la rapidesa en la resolució de conflictes, entre d’altres.

Les creences i els valors

Les creences i els valors són el nucli essencial que defineix qui som com a persones.

Cal destacar que les persones viuen la vida d’acord amb les seves creences, al marge de la veritat d’allò que creuen. Conèixer, mitjançant preguntes, els nostres valors i creences i els d’una altra persona ens permet aprofundir en l’autoconeixement i en el coneixement dels altres. En l’àmbit laboral, i també en el personal, actuem d’acord amb determinades creences sobre la gent, sobre els ciutadans, sobre el dret que tenen de ser atesos, sobre la pròpia organització o sobre el sentit de la nostra feina.

Les creences i els valors són elements motivadors importants en l’àmbit professional i personal. Dins de les creences i els valors hi haurien els valors ètics de cada persona.

La identitat

La identitat és l’àmbit superior que aglutina la resta d’àmbits.

Es defineix amb la resposta a les preguntes següents: Quina mena de persona soc? Què penso de mi mateix? Quina etiqueta em penjo quan em descric? Quines circumstàncies m’han fet ser com soc? Com em descriuria per diferenciar-me dels altres?

Les afirmacions sobre la identitat comencen amb: «Soc una persona…». La identitat està directament relacionada amb els valors i les creences.

L’espiritualitat

L’espiritualitat fa referència a quina és la meva visió del món, quins són els meus objectius.

També fa referència a les altres persones, més enllà de mi mateix, i a quin tipus de relació, dedicació, afecte, altruisme, etc., vull dedicar als altres. En certa manera, és què vull més enllà de mi mateix.

3.3. L’equilibri entre els àmbits

Per aconseguir un benestar emocional i un estat que funcioni basat en emocions com la tranquil·litat, la seguretat i la confiança, cal que hi hagi una coherència entre els sis àmbits anteriors, amb les creences i els valors com a eix fonamental sobre el qual s’equilibren la resta d’àmbits esmentats.

Si la teva conducta no és coherent amb allò que creus, si les teves capacitats no són les que demana l’entorn o si la teva identitat es contradiu amb els teus valors, aleshores es genera una crisi emocional i personal.

La coherència entre els sis àmbits implica la modificació d’algun d’ells per tal d’aconseguir un equilibri.

Si, per exemple, la teva conducta es contradiu amb allò que creus, tens dues alternatives: canviar la conducta o bé canviar la creença, per tal de recuperar la coherència. Sense menystenir els arguments racionals, triaràs modificar una creença en funció de l’estat emocional que es generi amb el canvi.

Si canviant la creença aconsegueixes serenitat i satisfacció, aleshores aquesta serà la teva tria.

Mantenir i defensar unes creences i uns valors determinats està íntimament lligat amb les emocions i els sentiments.

3.4. Exemple de conflicte i de solució entre àmbits

Analitzem la situació emocional del Robert.

El Robert viu en un pis molt cèntric i amb molt de soroll, en un carrer estret i amb poc sol, però creu que és millor viure en un lloc assolellat i tranquil. Treballa a la mateixa feina des de fa deu anys i s’adona que no li fa il·lusió i que tracta el seu cap de manera hipòcrita, perquè no vol dir-li el que realment pensa de la seva manera d’actuar, ja que creu que és un incompetent. Amb els seus amics té una relació de cerveses, sortides, futbol, de tipus superficial, tot i que li agradaria poder tenir una relació més profunda i íntima. No ha millorat en la seva capacitat professional, perquè està convençut que no serveix per a les noves tecnologies. Té parella i potser voldria tenir fills, però no vol renunciar a la llibertat de gestionar el seu temps ni tampoc assumir el compromís de ser pare.

Ens podem imaginar que el Robert passa una etapa d’insatisfacció, de mal humor, de vegades de tristesa i ràbia, potser de melancolia, neguit i tensió.

És evident que té força incoherències, segons el model que hem exposat. Aquestes incoherències fan que no hi hagi harmonia, i això li provoca els estats emocionals que hem comentat. Cal que faci canvis en alguns dels sis àmbits, per tal de recuperar l’equilibri i modificar els seus estats emocionals.

El Robert té moltes possibilitats de modificació. Cal escollir. Proposem diverses alternatives:

  • Comencem per l’àmbit més fàcil de canviar: l’entorn. Cal que canviï de pis i busqui un pis assolellat, o bé cal canviar la creença que és bo viure en un pis amb sol. Qualsevol dels dos canvis li portaria un equilibri, una harmonia.
  • Té un problema entre la conducta a la feina i el seu valor de la sinceritat. Té també alternatives: canviar de feina, modificar la conducta i dir al seu cap el que pensa, o bé modificar el valor sobre la sinceritat. Això també li passa, en l’àmbit conductual, amb la relació amb els amics.
  • El tema de la seva habilitat en les noves tecnologies està relacionat amb la seva creença. Caldria un canvi de creença.
  • Més complex és el tema del desig de tenir fills. Això és un tema d’identitat. Ser pare és una identitat diferent de la persona que no té fills. Canviar d’identitat (ser pare) implica canviar de creences, d’habilitats, de conductes i d’entorn. És a dir, la identitat de ser pare implica, perquè hi hagi harmonia, maneres de pensar, maneres de fer i entorns nous, potser molt diferents dels de la identitat de qui no és pare. Per exemple, cal canviar la conducta horària, com ara perdre nits, llevar-se a qualsevol hora, menjar a l’hora que es vol. Ser pare o mare implica una conducta disciplinada, adaptada a les necessitats horàries rutinàries dels fills. I també implica canvis de creences (sobre, per exemple, el que és un nadó) o canvis d’entorn (per exemple, canviar una habitació de la casa perquè hi dormi el fill o acceptar un pis desordenat, etc.).

És evident que els canvis d’identitat són els més complexos.

Perquè el Robert recuperi un benestar emocional, cal que busqui els diversos equilibris i harmonies entre els àmbits analitzats. Si fa un canvi d’identitat i busca la coherència entre qui vol ser (pare), què creu i quins valors té sobre els fills i els pares, desenvolupa les seves habilitats (fer menjar per a nadons, canviar-los, jugar o explicar contes), modifica la seva conducta i adapta l’entorn (sol, mobles, espais), el Robert viurà estats emocionals agradables i satisfactoris.

Pensa en una situació personal o professional amb la qual no et sentis a gust o en què hi estiguis incòmode i que, per tant, voldries canviar.

L’activitat consisteix a investigar en quin dels àmbits lògics hi ha el conflicte o motiu que et provoca aquest malestar, i que, per tant, caldria modificar. Pots seguir el llistat següent:

  • Espiritualitat
    Qui més?
  • Identitat
    Qui?
  • Creences i valors
    Per què?
  • Capacitats
    Com?
  • Conductes
    Què?
  • Entorn
    On i quan?

Descriu una situació personal o professional amb la qual no et sentis a gust o en què hi estiguis incòmode i que, per tant, voldries canviar.

Exemple:

La Marta treballa en la gestió administrativa d’un organisme públic. Una de les seves tasques habituals és respondre queixes i demandes de la ciutadania, i té la sensació que les respostes que redacta no li agraden i, fins i tot, no les troba justes. Això la fa està incòmoda i té ganes de canviar per tal de no experimentar aquesta sensació. Analitzem en quin àmbit lògic hi ha el conflicte:

Entorn: No, ja que li agrada l’espai, els companys i les companyes, etc. Comportament: Tampoc, perquè fa allò que se li demana, respon amb eficiència i dins dels terminis, compleix la normativa i el procediment administratiu.

Capacitat: Tampoc, perquè coneix el procediment, les normes i les eines informàtiques per fer la seva feina.

Creences i valors: Potser aquí és on hi ha el conflicte, perquè la seva ètica o la seva creença sobre els drets de la ciutadania es contradiuen amb la conducta, que són les respostes que redacta.

Identitat: No, perquè es considera funcionària pública i ho integra a la seva personalitat i identitat.

Espiritualitat: No, perquè troba que té sentit la funció pública i que fa un bé a la ciutadania fent la gestió dels seus interessos.

Per tant, és clar que cal canviar la conducta o les creences per tal de trobar un nou equilibri que no la faci sentir malament: o bé deixa de fer les respostes (conducta) o bé modifica la seva creença que són injustes (valors i creences).

Si vols conservar les teves respostes, copia-les en un altre document (el wiki no les guarda).

3.5. Petites accions per induir al canvi

Potser pensem o tenim la creença limitadora que els canvis costen i que són difícils i complicats. Per modificar aquesta creença, et proposem una llista de petites accions i conductes que ajuden a fer el canvi:

  • Anotar coses que hagis fet bé, independentment de si han sortit bé.
  • Escriure algunes necessitats teves.
  • Donar-te temps (un minut) abans de prendre decisions senzilles.
  • Investigar fora de les teves relacions habituals.
  • Permetre’t un temps per concentrar-te, sense interrupcions, en una tasca que trobis molt enriquidora.
  • Escoltar les teves intuïcions, encara que després no els facis cas.
  • Imitar alguna cosa que fa bé una altra persona.
  • Comunicar tres iniciatives o propostes teves.
  • Escriure idees i sensacions en una llibreta.
  • Reforçar, almenys un cop al dia, alguna acció que consideris positiva de les persones amb qui et relaciones habitualment.
  • Practicar alguna activitat física que t’agradi per estimular el cos.
  • Fer alguna cosa que no facis habitualment almenys un cop a la setmana.
  • Cada cop que et queixis d’alguna cosa, buscar-ne almenys un aspecte positiu.

«No són els més forts ni els més intel·ligents de l’espècie els que sobreviuen; sobreviuen els més flexibles i adaptables als canvis».

Charles Darwin

Redacta una petita acció que realitzaràs d’aquesta sèrie de propostes. Perquè funcioni l’activitat, cal que siguis molt concret i específic a l’hora de redactar l’acció: quan, on, com, amb qui, etc.

Anota coses que hagis fet bé, independentment de si han sortit bé.

Escriu algunes necessitats personals.

Dona’t temps (un minut) abans de prendre decisions senzilles.

Investiga fora de les teves relacions habituals.

Permet-te un temps per concentrar-te, sense interrupcions, en una tasca que trobis molt enriquidora.

Escolta les teves intuïcions, encara que després no els facis cas.

Descriu alguna cosa que fa bé una altra persona.

Escriu tres iniciatives o propostes teves.

Escriu idees i sensacions també en una llibreta.

Reforça, almenys un cop al dia, alguna acció que consideris positiva de les persones amb qui et relaciones habitualment.

Pensa i descriu alguna activitat física que t’agradi per estimular el cos.

Fes alguna cosa que no facis habitualment, almenys un cop a la setmana.

Cada cop que et queixis d’alguna cosa, busca-hi almenys un aspecte positiu.

3.6. El model del mapa i el territori

Existeix un model de coneixement de la realitat que s’anomena model del mapa i el territori i que ens pot ser molt útil en el nostre camí per aconseguir canvis que millorin les nostres relacions i la nostra tasca diària, personal i laboral.

La percepció de la realitat és una força que genera les nostres conductes i decisions. Si creiem que aquesta percepció és la correcta, actuarem d’aquesta manera i no canviarem. Cal adonar-se de si la percepció de la realitat és l’adequada per tal de canviar. El model del mapa i el territori ens dona pistes sobre aquesta qüestió.

Explicació del gràfic:

Mitjançant els sentits, anomenats també canals de percepció (visuals, auditius, cinestèsics —gust, olfacte i emocions—), tenim percepcions del món, és a dir, coneixem els objectes de la realitat, que anomenarem territori.

En el gràfic, el territori seria l’arbre. Això seria la font d’informació que tenim del món exterior, de la realitat.

Aquest informació és processada al nostre cervell i filtrada, és dir, deformada i manipulada per:

  • La nostra personalitat i identitat, influïda pel nostre llenguatge i la nostra cultura i història.
  • Les nostres expectatives, creences i valors.
  • Les nostres experiències vitals i els nostres records.
  • Els mecanismes de distorsió, generalització i omissió.

El significat dels filtres de la personalitat, les creences i els records és intuïtiu. Els mecanismes de distorsió, generalització i omissió funcionen de la manera següent:

  • Distorsió: consisteix en una representació diferent de la realitat respecte a allò percebut a través dels sentits. Es tendeix a canviar dades, a afegir-hi la nostra pròpia interpretació o a no recordar-les amb exactitud. Es falsegen, per tant, les informacions.
  • Generalització: una experiència que ha resultat vàlida en un moment determinat se segueix aplicant de manera indiscriminada en altres situacions noves, de tal manera que no tenim una visió real de les situacions, ja que hi apliquem l’experiència anterior que hem generalitzat.
  • Omissió: procés pel qual eliminem tota aquella informació que no ens és rellevant, que ens passa desapercebuda o que no s’adapta al nostre sistema de creences. De tota una sèrie d’informacions que rebem del món exterior, en seleccionem unes i n’ometem d’altres, d’acord amb les nostres creences.

Després de passar per tots els filtres exposats anteriorment, ens fem una idea de l’arbre, del territori, que, de fet, ja no és pròpiament l’arbre, sinó l’arbre filtrat i manipulat també per la selecció que fem de les dades de les nostres opinions i del nostre estat físic i emocional del moment. El resultat és que hem elaborat un mapa, és a dir, un arbre que no és ben bé el territori, sinó l’arbre tal com el veiem; de fet, per a nosaltres, aquest és l’arbre «real», l’únic arbre que coneixem.

Observa l’acudit següent.

El territori en aquest acudit és el gat. Els filtres del personatge de la noia elaboren un mapa del gat que consisteix en un animal de companyia a casa. El personatge de la dreta, potser un pagès, elabora un mapa del gat com a futur caçador de ratolins. Veiem, doncs, un mateix territori i dos mapes fruit dels filtres sobre la identitat, la cultura, les experiències, els valors, etc., de cada persona.

La nostra capacitat per captar la realitat ens permet construir el nostre propi model d’aquesta realitat amb l’ajuda dels cinc sentits. Aquest model és comparable a un mapa de carreteres, que ens serveix per orientar-nos. Però, de la mateixa manera que un mapa de carreteres no reflecteix de manera exacta una comarca o només ho fa d’una determinada manera, també el model del món és un simple apropament al món real.

No reaccionem davant dels esdeveniments reals del món, sinó davant del mapa que elaborem en el nostre interior d’aquests fets. Els nostres «mapes» poden anar variant. Aquest fet és el que fa possible que es produeixin canvis psíquics. La realitat és com és, però podem canviar els nostres «mapes» amb les tècniques adequades.

Cada persona té un mapa del món, que, per a ella, és l’adequat. Quan dues persones es comuniquen, ho fan mitjançant els seus mapes; és a dir, cadascú explica el món a través del seu mapa. Quan es produeix una bona comunicació, vol dir que els mapes coincideixen, almenys parcialment. Quan dues persones no es comuniquen gens, és que els seus mapes són molt diferents.

Una part molt important de l’origen dels conflictes comunicatius és que les parts implicades només tenen present la pròpia percepció de la realitat. És a dir, confonen el seu mapa amb el territori. Per tant, incrementar la nostra capacitat d’obtenir informació sobre la percepció del conflicte que tenen les altres parts implicades serà un recurs molt útil per afrontar-ne la resolució.

Establir relacions de confiança amb l’interlocutor ajuda a comprendre el punt de vista de l’altre i la concepció que té del problema.

En un equip hi ha tants mapes com persones que el formen. Prendre consciència de les «limitacions» del nostre mapa i entendre que els altres tenen un altre mapa és una actitud que afavoreix la comunicació.

Per tal de generar canvis en les nostres conductes, cal tenir clar que la realitat no és el territori, sinó el nostre mapa, i que podem canviar el mapa si som conscients dels filtres que hi estan intervenint. És difícil canviar si creiem que el nostre mapa és igual al territori i no som flexibles en la creació de mapes nous, que, d’alguna manera, ens acostin més al territori.

Recordem els tres processos bàsics de filtre que modifiquen el nostre mapa del món i que, per tant, l’allunyen del territori, és a dir, de la realitat:

  • Distorsió: consisteix en una representació diferent de la realitat respecte a allò percebut a través dels sentits. Es tendeix a canviar dades, a afegir-hi la nostra pròpia interpretació o a no recordar-les amb exactitud. Es falsegen, per tant, les informacions.
  • Generalització: una experiència que ha resultat vàlida en un moment determinat se segueix aplicant de manera indiscriminada en altres situacions noves, de tal manera que no tenim una visió real de les situacions, ja que hi apliquem l’experiència anterior que hem generalitzat.
  • Omissió: procés pel qual eliminem tota aquella informació que no ens és rellevant, que ens passa desapercebuda o que no s’adapta al nostre sistema de creences. De tota una sèrie d’informacions que rebem del món exterior, en seleccionem unes i n’ometem d’altres, d’acord amb les nostres creences.

En els processos de canvi, aquests filtres dificulten que es puguin dur a terme. Si volem canviar algun aspecte de la nostra conducta, de la nostra vida o de les nostres creences i ens autoenganyem mitjançant la distorsió, l’omissió o la generalització, serà difícil canviar.

L’activitat consisteix a analitzar quins filtres es duen a terme en les situacions següents:

1. Ja poden dir el que vulguin els especialistes, però els procediments sempre tenen problemes. Que m’ho diguin a mi, que ja n’he conegut deu de diferents.

Generalització

2. El meu cap sempre diu que és clau per al bon funcionament del departament complir els terminis, però, de fet, sovint no es compleixen, i el departament funciona igualment.

Omissió

3. L’altre dia, a la reunió, la meva companya i el cap feien cara d’estar molt molestos pels resultats del darrer mes, però segur que estaven molestos o preocupats per coses personals que no els van bé a casa...

Distorsió

3.7. La proactivitat i la reactivitat

En aquest apartat s’explica el model de conducta proactiu i reactiu. És clar que els canvis no sempre venen sols. I, igualment, s’ha comprovat que les persones proactives faciliten i possibiliten els canvis, de la mateixa manera que les persones reactives hi són més resistents i disposen de menys alternatives i possibilitats. La realitat canvia i es mou si una persona (proactiva) l’empeny perquè canviï. I possiblement continuarà tot igual si una persona (reactiva) no fa cap acció.

Els conceptes proactiu i reactiu han estat desenvolupats en el context de la psicologia del treball, encara que inicialment van ser encunyats per Viktor Frankl, un neuròleg i psiquiatre austríac que va sobreviure als camps de concentració nazis. Amb el temps, el món laboral es va apropiar d’aquests principis i actualment són molt populars en aquest àmbit.

Proactiu

Es defineix com a proactiva aquella persona que és capaç de prendre la iniciativa enfront de les dificultats.

L’actitud bàsica de la persona proactiva és la de proposar solucions i assumir la responsabilitat en situacions de dificultat, sense que la convidin a fer-ho o la pressionin. La persona proactiva s’enfoca a l’acció per superar els problemes, que són percebuts com a desafiaments.

Reactiu

La persona reactiva és aquella que, com el seu nom indica, es limita a reaccionar o a respondre només quan es veu comminada a fer-ho o pressionada.

La seva reacció és fonamentalment passiva. No actua si no hi ha necessitat d’actuar. No proposa si res no l’hi obliga. No intenta anar més enllà, sinó que solament respon en cas que hi hagi un estímul que la inciti a fer-ho.

3.7.1. Reactius enfront de proactius

Per assimilar aquests conceptes, vegem com s’expressen en la realitat quotidiana. A continuació et mostrarem els principals trets del perfil d’una persona reactiva i d’una persona amb perfil proactiu.

Com es comporta usualment una persona reactiva:

  • No sol preveure les conseqüències dels seus actes.
  • Reacciona de manera impulsiva enfront dels problemes, gairebé sempre amb agressivitat o sentint-se intimidada.
  • Rebutja l’anàlisi dels seus actes. Pensa que no val la pena, perquè cadascú és com és.
  • Se centra en els factors externs per descobrir les causes dels seus problemes. Sol culpar aquests factors del seu malestar.
  • Pensa molt a canviar d’entorn com a fórmula per resoldre les seves dificultats.

Com es comporta usualment una persona proactiva:

  • Sol ser previnguda. S’avança als fets i emprèn accions perquè les dificultats no la trobin desprevinguda.
  • Pensa abans d’actuar.
  • Treballa amb metes i és perseverant fins a aconseguir-les.
  • Dona importància al coneixement de si mateixa. No tem reconèixer els seus errors ni busca justificacions.
  • Enfront d’un problema, reacciona amb reflexió. Pren la iniciativa per resoldre’l i sovint el converteix en una oportunitat.

3.7.2. Creences que poden impedir ser proactiu

Hi ha tot un conjunt de creences que repetim diàriament i que minen les nostres possibilitats d’evolucionar cap a una actitud proactiva. Són un seguit de pors i inseguretats que ens tenallen i, sobretot, ens paralitzen.

Així, la persona reactiva es guarda l’energia perquè tem que en qualsevol moment puguin atacar-la. Al contrari, la persona de perfil proactiu entén que la millor manera de viure és estar sempre en moviment, tenir impuls.

Les creences més habituals que poden fer-nos reactius són les següents:

  • «No tinc temps». Es tracta d’una justificació. Sempre es pot planificar el temps per realitzar les activitats que ens interessen. El temps és aquí, no pertany a res ni a ningú, som nosaltres qui decidim a què el dediquem.
  • «Ningú no valora el que faig». També és una excusa, generalment per no posar més obstinació en les tasques que es realitzen. La persona atorga més valor a la reacció dels altres que al seu amor propi, que s’expressa fent-ho tot de la millor manera possible.
  • «Prefereixo guardar-me el que penso». Aquesta suposada preferència encobreix una falta de compromís envers les pròpies idees i sentiments. En el fons, el que hi ha és por de desagradar als altres, de ser rebutjat o de posar a prova les pròpies conviccions.
  • «No tinc prou diners». Moltes persones lliguen els seus somnis al factor econòmic. Potser aquests somnis s’estan dissenyant de tal manera que esdevenen impossibles. Se somia només amb el que és impossible de realitzar, i així la persona roman en la seva zona de confort, repetint-se que no hi ha manera d’aconseguir el que desitja.
  • «Ho deixo tot per a l’últim moment, però m’aconsegueix el temps ». L’hàbit de posposar els compromisos i deixar-ho tot per a l’últim moment amaga apatia o falta d’interès. Però no s’aborda aquesta desmotivació, sinó que es justifica dient que al final s’aconsegueix complir.
  • «Prefereixo no cridar massa l’atenció». Cal no confondre una certa introversió o modèstia amb l’actitud de no expressar-se per no comprometre’s amb res. En aquest últim cas, les persones deixen que siguin els altres qui solucionin les coses i simplement «es deixen portar».

3.7.3. La proactivitat en els canvis

Tots tenim tendència a ser proactius o reactius, i això dependrà possiblement del context, la feina, la família, etc., o també del moment personal que es viu. Per afrontar un canvi és més recomanable una actitud proactiva. D’aquesta manera, la persona pot enfocar el canvi en la direcció desitjada.

Quan s’és reactiu en els canvis, pot succeir que vagin per camins no desitjats i, fins i tot, que es girin en contra dels propis interessos.

Ser reactiu enfront d’una situació que no ens agrada i que demana un canvi és una actitud perillosa. El fet de «deixar fer» i de pensar que les coses ja canviaran per sí mateixes és una fantasia, més que una realitat.

La proactivitat és una actitud que facilita la generació de canvis útils i eficients.

Test de proactivitat o reactivitat:

Marca les frases amb les quals t’identifiquis:

Acostumo a fer judicis sobre les persones.

Tracto d’entendre els altres.

Tendeixo a buscar qui té la culpa.

Accepto la meva responsabilitat en els problemes.

Acostumo a dominar les converses en què participo.

Ho reconec quan no en sé i escolto amb atenció.

La meva tendència és parlar més que escoltar.

Actuo per canviar les circumstàncies.

Soc poc flexible i dur de convèncer.

M’adapto ràpid.

Tendeixo a ser individualista.

Tinc empatia amb la majoria de les persones.

La meva raó s’imposa en les meves converses.

Accepto les opinions dels altres.

Jugo a guanyar, encara que uns altres perdin.

Jugo a guanyar, tractant que uns altres també guanyin.

Em molesta molt perdre.

Soc realista.

Soc emocional.

Soc una persona lògica i racional.

Tendeixo a atacar quan algú m’irrita o em fa enutjar.

Soc una persona reflexiva i introspectiva.

Soc de poques paraules.

Quan he de resoldre un problema, considero múltiples opcions.

Tendeixo a escoltar poc.

Escolto per comprendre els altres.

Acostumo a imposar la meva opinió.

M’agrada conèixer diverses propostes.

Acostumo a controlar les converses.

Intento donar direcció i sentit a una conversa.

M’agraden les solucions ràpides.

M’agraden les solucions reflexives.

El meu caràcter és dur.

Soc diplomàtic i escolto les persones.

M’han dit que genero estrès a les persones.

Soc bon conciliador entre les persones.

Acostumo a ser dominant.

Sé mantenir la calma en els conflictes.

Suma de totes les frases marcades:

Suma de totes les frases marcades:

  • Si la columna A suma més punts que la B, ets una persona reactiva.
  • Si la columna B suma més punts que la A, ets una persona proactiva.

Com deus haver notat, els trets de la columna A són propis d’una persona reactiva, mentre que els de la columna B són propis d’una persona proactiva.

3.8. Conclusions del mòdul 3

En el mòdul es proposen tres recursos que ens ajuden a viure bé els canvis: L’equilibri entre els valors i les conductes, el concepte de mapa i territori i les actituds de pro activitat i reactivitat.

En el primer recurs s’analitza la necessitat de que hi hagi una coherència entre l’entorn on vivim, les nostres conductes i habilitats, les creences i valors i la nostra pròpia identitat. S no hi ha coherència, cal canviar algun dels conceptes per retrobar l’equilibri.

El concepte mapa i territori ens obre la nostra mirada l’acceptar que cada persona té un mapa, una visió diferent de la realitat i que cal acceptar aquesta diferència . El model també ens mostra com el nostre mapa del món està determinat per les nostres creences, educació, identitat i per determinades distorsions.

Les conductes proactives i reactives estan relacionades amb els canvis, a partir de la proposta que els canvis, sovint, no venen sols i es poden provocar. La realitat canvia i es mou si alguna persona ( proactiva) l’empeny perquè canviï. I possiblement continua tot igual si una persona ( reactiva) no fa cap acció.

puja a dalt de la pàgina Pujar