3. L’experiment d’indefensió apresa

Descripció de l'episodi:

En aquest pòdcast s’explica aquest fenomen, quan una persona experimenta una situació negativa i no compta amb els recursos suficients per gestionar-ho. En conseqüència, comença a pensar que no podrà defensar-se mai davant aquesta mena de situacions. Pot tenir diverses implicacions negatives en la vida diària de les persones, ja que els seus símptomes són: ansietat, depressió, falta de motivació, etc.

Transcripció:

Transcripció literal de l’àudio. Si trobeu cap error agrairem que ho reporteu a ds.formació@diba.cat

Benvinguts a AudioFormació, un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.

LOLA CARRASCO: En aquesta col·lecció de videopòdcast tractarem de donar-vos a conèixer informació, eines i recursos per fer front als reptes diaris. És important saber com ens sentim, pensem o actuem en el nostre dia a dia i desenvolupar aquelles capacitats que ens poden ajudar a fer front a situacions d’estrès de la millor manera. Avui parlem de l’experiment de la indefensió apresa. Podem arribar a bloquejar-nos davant d’una situació límit? Com et sents quan ho has provat tot i no ha servit per a res? Tot això ens ho explicarà en Xavi Savin, psicòleg general sanitari, i una servidora, Lola Carrasco. Tots dos som els encarregats de donar veu a aquestes píndoles formatives. Hola, Xavi.

XAVI SAVIN: Hola, Lola.

LOLA CARRASCO: Avui parlem i expliquem aquest experiment de la indefensió apresa, quin és el motiu que t’ha fet triar aquest experiment i per quina raó es va dur a terme?

XAVI SAVIN: Els motius són dos. Un, que ho dic amb tot els experiments, perquè és un experiment molt interessant, i és un experiment que va donar molta llum a una de les conductes més freqüents a nivell desadaptatiu que és la indefensió apresa. I l’altre és que té una aplicació directa al nostre dia a dia a la feina.

LOLA CARRASCO: Doncs podríem primer explicar què és la indefensió apresa i d’on sorgeix.

XAVI SAVIN: Molt bé. La indefensió apresa és el fenomen que ens passa quan una persona experimenta aquella sensació de “ja res no puc fer”. És el que succeeix quan intentes amb diferents estratègies solucionar un problema o una dificultat, o aconseguir un resultat concret i per més que ho intentes no aconsegueixes tenir èxit. Llavors es dona aquesta indefensió apresa i la conseqüència és que abandones, és a dir, deixes d’intentar-ho.

LOLA CARRASCO: És la frustració, no? De dir: ja ho he provat tot i ja no hi ha res a fer.

XAVI SAVIN: Sí, com diu el seu nom, indefensió apressa és que jo acabo aprenent, acabo convencent-me que no hi ha res que pugui fer per aconseguir aquell resultat o solucionar aquest problema.

LOLA CARRASCO: I aleshores qui va dur a terme aquest experiment i en què va consistir?

XAVI SAVIN: No me’n recordo qui ho va fer.

LOLA CARRASCO: En Martin Sellingman. Que és considerat el pare de la psicologia moderna.

XAVI SAVIN: Bé, per mi no és el pare de la psicologia moderna.

LOLA CARRASCO: Hem de dir que aquest experiment és una mica cruel. Està fet amb animals que pateixen. Explica’ns com va anar.

XAVI SAVIN: Doncs, l’experiment es va dur a terme amb gossos, amb els quals empatitzem una mica més els que tenim o hem tingut gossos. Jo que n’he tingut i tu que en tens. Llavors hi ha una gàbia on el terra s’electrifica i hi ha una palanca amb la qual el gos pot aconseguir donar-li i aturar l’electrificació. Per tant, quan l’investigador electrifica amb pocs volts el terra, el gos primer fa coses a l’atzar fins que per casualitat aconsegueix pitjar la palanca i fa que el terra deixi d’estar electrificat. Llavors, que això ho ha dit Skinner, s’acaba condicionant. El que fa és: jo m’electrifico, vaig allà i ho paro. Després hi ha un altre animal que té la mateixa situació, però la palanca no funciona. El terra s’electrifica i es desactiva a l’atzar. No hi ha res que pugui fer el gos per aturar això. Això em farà aprendre que no tinc influència sobre el que passa al meu entorn. I també hi ha una tercera gàbia on hi ha un terra electrificat, una petita tanca que es pot saltar fàcilment i a l’altra banda hi ha un terra que no està electrificat. Què fa Sellingman? Electrifica el terra i llavors tinc dos animals que no es veuen. Un que té claríssim que el terra està electrificat i, per tant, marxa. Salta la tanca, se’n va a l’altre costat i arriba a un lloc que no està electrificat. I després hi ha un altre que ha après que el que ell fa no té influència sobre el resultat. Llavors, què fa? Doncs seu i no prova de buscar alternatives. Es deprimeix, s’entristeix moltíssim i acaba fet una boleta suportant el terra electrificat. Això és la indefensió apresa. Què tindrà a veure això en la nostra vida, no?

LOLA CARRASCO: Sí, com ho podem portar al nostre dia a dia, a la nostra feina, per exemple.

XAVI SAVIN: Et fas una idea, no? Quan jo intento una cosa i no me’n surto i ho torno a intentar i ho torno a intentar arriba un moment que em rendeixo. Què hauríem d’aprendre? Jo t’he dit que els gossos estaven separats. Perquè inclús amb indefensió apresa si els poses junts i un veu que l’altre salta a l’altre cantó, també ho faria.

LOLA CARRASCO: Ho faria per imitació, oi?

XAVI SAVIN: Sí, perquè jo puc trobar un model. Això és que hauríem de pensar en un primer moment. És veritat que a vegades les persones intentem una vegada i una altra fer determinades coses, no ens en sortim i el que necessitem és el consell d’un expert, és a dir, el modelatge. I aquest modelatge és veure qui és capaç de fer allò com a mi m’agradaria i d’aquesta manera vaig i li demano ajuda.

LOLA CARRASCO: És clar, buscar en el nostre entorn quines persones ens poden ajudar. Perquè potser ho hem provat tot però sempre hauríem d’estar oberts a veure altres perspectives, altres maneres de fer o altres opcions a les quals no hem arribat. A vegades ens quedem bloquejats i no veiem més, però hi ha més.

XAVI SAVIN: Aleshores el primer de tot és que ens hem d’adonar. Amb tots aquests pòdcast tenim un doble objectiu: el primer és que la persona sàpiga quan s’ha d’esforçar o quan ha de demanar ajuda. Com ho sabrem? Perquè hi ha un malestar significatiu; amb això em sento molt frustrat, o amb aquesta tasca en concret de la meva feina se’m fa una muntanya o només de pensar allò sé que em costarà moltíssim o no ho aconseguiré o no ho faré bé. Aquest malestar significatiu és el primer que em posa alerta. A partir d’aquí afortunadament el treball en equip ens ajuda a aconseguir coses que sols no podríem fer. Per exemple, ho he intentat diverses vegades i busco l’ajuda d’un expert o l’utilitzo de model i el copio. I després a vegades som nosaltres qui ens adonem que hi ha un company o una companya que alguna cosa li costa moltíssim.

LOLA CARRASCO: Doncs que no ens sàpiga greu poder acostar-nos i preguntar si necessiten un cop de mà perquè tiri endavant allò, o donar el nostre suport a aquelles persones que veiem que ho necessiten. Sempre està bé preguntar.

XAVI SAVIN: I no caure en aquesta resignació, en aquesta apatia. Recorda que la tristesa o la frustració ens porta a la inacció. I això el que acaba fent és aquesta “profecia autocomplerta” de “no em sortirà”, “no ho aconseguiré”… Llavors el que acaba passant és que no ho intentem amb prou intensitat.

LOLA CARRASCO: I evidentment allò no surt. No sé si es pot fer prevenció d’això. És a dir, si podríem anar modelant la manera de veure la vida, la feina, les nostres activitats d’una altra manera per evitar aquesta frustració. No sé si en persones que tenen més tendència a aquesta frustració, personalitats, maneres de fer…

XAVI SAVIN: Quan parlàvem de la intel·ligència emocional, un dels aspectes a tractar era la resiliència, que és la capacitat d’insistir. Però no hem d’insistir com qui xoca contra una paret. Hem d’insistir canviant d’estratègia. Aleshores el primer que hauríem de fer és entrenar aquest hàbit cognitiu de la resiliència. Agafar i dir: faré el possible per no necessitar constantment l’aprovació i seré capaç de reforçar-me. Per això et deia que un mateix és qui ha d’identificar aquest model. Llavors si hi ha una cosa que jo sé que m’entristeix o em genera frustració o cada vegada em fa més mandra, com puc saber-ho? Són els “deuria”. Saps les tasques que tens a la feina que devies haver fet fa tres mesos? Doncs aquests “deuria” potser tenen una mica d’indefensió apresa. Llavors jo agafaria cadascun d’aquests “deuria”. Per exemple: devia fer l’informe resum de l’any passat, o devia fer la programació de l’any vinent. Llavors em preguntaria per què estic trigant tant? O bé perquè és una cosa que m’ocuparà molt de temps i em fa mandra deixar-ho a mitges i llavors el que faré serà marcar-me objectius més petits, o bé perquè hi ha un punt d’indefensió apresa i crec que quan ho intenti no me’n sortiré. Si és aquest segon punt, el que he de fer és pensar qui faria això molt bé. I depèn del nivell de confiança que tingui li demanaré que em doni un cop de mà, o em plantejaré com faria ell o ella aquest exercici en concret.

LOLA CARRASCO: Estàs parlant de resiliència. El que passa és que a vegades hem d’aprendre a dir: per aquí això no va, deixem-ho córrer. És a dir, la resiliència no és sempre picar pedra. I això a vegades també és part de la intel·ligència emocional.

XAVI SAVIN: Un ha de saber quines són les seves fortaleses i quines són les seves debilitats. Però deixar-ho córrer no és deixar-ho al calaix.

LOLA CARRASCO: No, no. Deixar-ho córrer és delegar-ho a una altra persona, o a un altre equip o departament, demanar ajuda o dir “fins aquí no podem arribar” i delegar-ho a qui pertoqui. Vull dir, no capficar-nos en què ho hem de fer i ha de sortir encara que ens costi la vida. Que a vegades la gent és resilient, però ho hem de ser fins a un punt.

XAVI SAVIN: Ha d’haver-hi una certa progressió.

LOLA CARRASCO: Si et sembla recordem perquè estem fent aquests pòdcasts.

XAVI SAVIN: Doncs fem aquests pòdcasts perquè entendre el funcionament del comportament i del pensament humà ens ajuda a corregir-lo i millorar-lo.

LOLA CARRASCO: I perquè a vegades no tenim les eines o ni tan sols ens hem plantejat que hi ha maneres, estratègies i eines que ens poden facilitar la vida. Molts cops no ens hi posem per mandra o per desconeixement i que, tu ho expliques molt bé, si detectes que alguna cosa no funciona has de saber que potser es pot fer d’una altra manera per intentar canviar-ho i val la pena recordar-ho.

XAVI SAVIN: Doncs en aquest cas ho recordem: l’indicador, com quasi sempre, és el malestar significatiu. L’indicador serà aquesta feina que a mi em genera tanta preocupació, tant de malestar, tanta mandra i que jo vaig posposant constantment o indefinidament. Aquest és l’indicador. L’estratègia serà veure si jo soc capaç de reflexionar i dir: a veure, abans de continuar això hi hauria alguna cosa que podria fer diferent? I potser jo sol soc capaç d’adonar-me i puc canviar d’estratègia. I si no busco un model o demano ajuda. Ens costa molt demanar ajuda.

LOLA CARRASCO: Perquè a vegades es veu com feblesa i no volem ser febles davant dels altres.

XAVI SAVIN: Però aquest és un error cognitiu perquè quan algú em diu: “Xavi saps com podria fer això?” jo agraeixo que la persona tingui confiança en mi. Una alta cosa és si algú demana ajuda constantment per aprofitar-se. Però si és algú que puntualment m’agafa i em diu “Xavi he vist que tu amb això te’n ensurts, dona’m un cop de mà o explica’m com ho podria fer” doncs és fantàstic.

LOLA CARRASCO: S’hauria de veure com una fortalesa, perquè al final és unir sinergies. On tu no hi arribes hi puc arribar jo. I després el dia que tu ho necessitis ho farem al revés.

XAVI SAVIN: Això sí, el dia que jo ho necessiti has d’estar disponible.

LOLA CARRASCO: Doncs si et sembla ho deixem aquí. Recordem que tenim molts més experiments i altres pòdcasts sobre temes vinculats a la psicologia, a la ment humana i que ens poden ajudar a millorar la nostra feina, la nostra tasca i fins i tot la nostra vida. Gràcies, Xavi.

XAVI SAVIN: Fins a la propera.

Heu escoltat un pòdcast de la Direcció de Serveis de Formació de la Diputació de Barcelona.