Modalitats de formació i estratègies d’aprenentatge

5. Les modalitats formatives i les estratègies d’aprenentatge

5.1. Conceptualització i factors definitoris

En sentit ampli, descriurem les modalitats formatives i les estratègies d’aprenentatge com aquells mètodes didàctics i d’adquisició i de desenvolupament de competències, que prenen en consideració aspectes estratègics, organitzatius i logístics i que es duen a terme per aconseguir objectius prefixats.

Els factors que les descriuen són els següents:

  • El propòsit predominant que es pretén aconseguir: aprendre conceptes, aprofundir en procediments, canviar actituds, elaborar produccions pròpies, dissenyar projectes, etc.
  • La naturalesa dels continguts: aprenentatge de fets, conceptes, principis, d’habilitats, actituds, de valors o normes.
  • El nombre de persones destinatàries: un sol individu, petits grups, grups molt nombrosos, col·lectius massius.
  • La implicació dels/de les formadors/ores o el grau en què aquests es comprometen en l'activitat i amb els destinataris, és a dir, la freqüència i intensitat de la seva presència en el grup d'aprenentatge.
  • La durada de l'activitat: breu, llarga o molt llarga.
  • El lloc on es desenvolupa: en una institució de formació, en el lloc de treball, a distància, etc.
  • El grau d'autonomia dels destinataris: accions totalment o parcialment dependents de les persones formadores o si podran formar-se de manera absolutament independent.
  • L'horari: durant l'horari laboral, fora de l’horari, alternat en horari laboral i no laboral, etc.
  • El suport contextual o el grau en què les accions formatives consideren les circumstàncies en què es desenvolupa el treball de les persones que reben la formació: els recursos que posseeixen, les restriccions, les possibilitats i limitacions, així com les característiques de l'entorn de la institució en la qual es treballa, etc.
  • El grup d'incidència, que dependrà de si la formació s’adreça a cada persona, individualment, prescindint de les seves circumstàncies laborals personals; a un equip o una unitat organitzativa a la institució; a una gran secció o un departament; a tota la institució; o, fins i tot a una zona territorial o un grup d'institucions.
  • La formalització del currículum considera el grau d'estructuració del programa de formació (fonamentalment dels continguts): continguts ben graduats, complementaris, integrats, enfront de continguts no estructurats, additius, dispersos.

5.2. Contingut de les fitxes descriptives

Amb l’objectiu de sistematitzar la informació que conté cada modalitat formativa o estratègia d’aprenentatge, la informació de cadascuna d’elles es presenta en una fitxa tipus que conté els mateixos camps descriptius.

La fitxa tipus és la següent:

5.3. Aplicabilitat i utilitats

Vèiem i descrivíem en l’apartat introductori els diferents usos i les utilitats que té aquest recurs. Val a dir que totes i cadascuna de les modalitats formatives i les estratègies d’aprenentatge que es descriuen poden partir una estandardització general en la seva aplicació pràctica o, d’altra manera, dissenyar-se de manera específica per atendre casuístiques diferents.

En tot cas, tot i que fem referència indistinta a les modalitats formatives i a les estratègies d’aprenentatge, les tretze fitxes que es presenten tenen connotacions que, en funció de cada organització, poden entendre’s en un sentit (només com a modalitat), en altre (només com a estratègia) o conjunt. Val a dir que la seva elecció té diferents elements, estratègics organitzatius i conceptuals, que cada organització ha d’adaptar en funció de les seves necessitats.

També cal considerar el pòsit corporatiu, de la Diputació de Barcelona, a l’hora de descriure cadascuna de les modalitats i estratègies: el model formatiu impacta definitivament en bona part dels apartats de les fitxes descriptives. Un exemple: en fixar el nombre de destinataris/àries d’una determinada modalitat formativa, s’ha fet analitzant les prop de 700 accions formatives que incorpora el BAF. Altre: en descriure una comunitat de pràctica, s’han atès algunes consideracions específiques de les més de 30 existents a la corporació.

En definitiva, el recurs és una referència que, de ben segur, caldrà que cada organització es faci seu.

Pujar