Tradicionalment, la intervenció de les activitats es feia amb caràcter previ a la seva implantació, és a dir, quan un ciutadà volia iniciar una activitat havia de presentar un projecte a l’ajuntament el qual comprovava que complís tots els requisits legalment exigibles i, si era així, atorgava una llicència. Però a més, per iniciar l’activitat, calia que l’ajuntament fes una visita de comprovació que tenia per finalitat verificar que l’establiment s’havia executat d’acord amb el projecte i que complia les mesures correctores imposades. Així doncs, es feien dos controls previs abans de l’inici de l’activitat. Es tractava, per tant, d’un sistema molt garantista, que implicava que des que el titular disposava de l’establiment transcorrien mesos i, en ocasió anys, fins que l’activitat es podia iniciar.
Pel que fa a la incidència ambiental de les activitats, la finalitat de la normativa no era minimitzar la contaminació sinó allunyar-la dels nuclis de població.
Aquest sistema canvia radicalment a partir de la transposició de dues directives europees:
-
Directiva 96/61/CE del Consell de 24 de setembre de 1996 relativa a la prevenció i al control integrats de la contaminació (coneguda com Directiva IPPC). Actualment ha estat substituïda per la Directiva 2010/75/UE del Parlament Europeu i del Consell, de 24 de novembre de 2010 , sobre las emissions industrials (DEI).
-
Directiva 2006/123/CE, de 12 de desembre, relativa als serveis en el mercat interior, coneguda com Directiva de serveis o Directiva Bolkenstein.
Aquesta Directiva va suposar un canvi radical en la regulació dels règims d’intervenció de les activitats més contaminants (activitats industrials i grans explotacions ramaderes).
La finalitat del control administratiu és:
-
Minimitzar la contaminació en origen en lloc d’allunyar els focus de contaminació o de resoldre la contaminació un cop ja produïda. Es considera que els avenços tecnològics permeten utilitzar sistemes per reduir la contaminació i, per això, s’obliga les indústries més contaminants a utilitzar la tècnica més avançada i, en funció d’aquesta tècnica, s’estableixen els límits d’emissió de cada contaminant.
-
El control per separat dels diferents vectors ambientals, aigua, aire, sòl i residus, pot provocar transferència de contaminació d’un medi a un altre. La solució és valorar l’impacte ambiental de les activitats de manera integrada, tenint en compte els quatre vectors.
D’altra banda, es preveu que la relació de les activitats amb l’Administració no finalitza amb l’autorització o amb llicència sinó que s’estableix un sistema de controls periòdics i de revisió de les autoritzacions per adaptar-les als avenços tecnològics i als canvis del medi.
Aquesta Directiva pretén incidir en la creació d’activitat econòmica tot simplificant i reduint al mínim necessari la intervenció administrativa de les activitats.
La transposició d’aquesta directiva ha tingut un gran impacte en la regulació de la intervenció de les activitats que tenen una incidència baixa en el medi ambient i en la seguretat de les persones (es calcula que són el noranta per cent), ja que per iniciar aquestes activitats només cal presentar a l’ajuntament una comunicació o una declaració responsable.
L’activitat es pot iniciar així que s’ha presentat la comunicació o la declaració responsable sense perjudici que l’Administració faci les comprovacions que consideri necessàries per verificar el compliment de la normativa aplicable.
En altres paraules, si abans els ajuntaments comprovaven el compliment de la normativa sobre el projecte abans que s’iniciés l’activitat, actualment, aquesta comprovació es realitza amb posterioritat a l’inici de l’activitat ja que el titular no ha d’esperar cap resposta de l’Administració.
Per generalitzar l’ús de la comunicació i la declaració responsable, la Directiva restringeix la possibilitat de sotmetre a control previ (llicències i autoritzacions) i només ho permet per a aquells casos en què ho justifiqui una “raó imperiosa d’interès general”, raons que defineix el Tribunal de Justícia de la Unió Europea i que són taxades: l’entorn urbà, el medi ambient, la sanitat animal, la protecció del patrimoni històric i artístic, la salut pública, la seguretat pública i la seguretat i la salut dels consumidors com a més rellevants.
La transposició d’aquestes directives és la que ha donat lloc a la normativa estatal i autonòmica que actualment regula la intervenció administrativa de la majoria d’activitats.
Aquestes normes han suposat una reducció dràstica de l’autonomia municipal pel que fa a la possibilitat d’incidir en aquesta regulació sobretot perquè la Llei de bases del règim local disposa que només una norma amb rang de llei pot subjectar activitats econòmiques a règims de llicència o autorització prèvies, cosa que impedeix que es pugui fer per ordenança.
Abans d’exposar quina és la normativa que regula la intervenció municipal de les activitats, cal assenyalar un altre aspecte que ha canviat profundament aquesta potestat dels ens locals, l’Administració electrònica. I és que, no només s’ha agilitat i simplificat l’inici d’activitats amb la generalització de la comunicació prèvia i la declaració responsable, sinó que actualment, en la majoria d’ens locals, es poden presentar via telemàtica.
D’altra banda, ja s’està treballant per tal de fer un pas més en la gestió electrònica amb la finalitat que les diferents administracions que intervinguin en la intervenció d’una activitat comparteixin dades de manera que el promotor només s’hagi de dirigir a l’Administració un cop.
Per acabar aquest apartat, cal recordar que les llicències d’activitats, igual que les urbanístiques, tenen caràcter reglat, de manera que l’ajuntament no té cap marge de discrecionalitat a l’hora d’atorgar-les. Per tant, si l’activitat s’ajusta a la normativa vigent, l’Ajuntament, necessàriament, ha d’atorgar la llicència i, si no la compleix, l’ha de denegar. És per aquesta raó que la competència per atorgar i denegar llicències correspon a l’alcalde o alcalessa tot i que són nombrosos els ajuntaments que tenen delegada aquesta competència a la Junta de Govern.