2. La planificació estratègica territorial

L’estratègia essencialment serveix per reconèixer la situació actual d’un territori, construir una visió compartida del futur i mobilitzar les palanques de canvi a deu o vint anys vista. Els plans estratègics responen tres preguntes:

• com estem?
• on volem anar?
• com hi anem?

Les persones també reflexionem amb aquesta lògica encadenada en nombroses situacions, per exemple, quan ens trobem davant d’una oferta per canviar de feina o volem anar de vacances. El mateix fan les empreses, que contínuament estudien la competència, fixen objectius a cinc anys i inverteixen, contracten persones, etc.

A la província de Barcelona se n’han fet gairebé 200! Els plans, per tal que siguin veritablement estratègics, han d’incorporar cinc trets característics:

1. Una visió compartida de futur a 10 o 15 anys vista
2. Una mirada holística
3. Unes propostes molt selectives, les veritablement rellevants, i com més territorialitzades millor
4. Un acord entre els actors implicats basat en la participació i el coneixement de causa
5. Un lideratge dels governs locals orientat a donar joc als agents, que faciliti la seva actuació i, evidentment, doni exemple

Els plans estratègics urbans i territorials es fan en diferents fases o etapes. Es comença amb l’observació i anàlisi del territori en els seus aspectes crítics de caire territorial, econòmic, social i institucional. A partir d’aquí s’elabora una diagnosi, que habitualment se sintetitza en forma de quadre DAFO.

Un cop es té la diagnosi, s’entra en la fase de prospectiva, en la qual es construeixen diferents escenaris, que són imatges de futur del territori i que es diferencien entre si perquè impliquen diversos models de desenvolupament.

En qualsevol cas, els escenaris serveixen per definir una visió de futur compartida i incorporada com a pròpia per part dels agents. És el moment llavors de decidir les actuacions que es duran a terme, que s’estructuren en forma de 3 o 4 línies estratègiques, eixos narratius o missions i sempre són un nombre limitat de projectes clau.

Així mateix, és important que els plans siguin participats. D’una banda, per captar el màxim d’opinions i posar-les en relació amb els fets i les dades. De l’altra, perquè el desenvolupament té un component voluntarista i el que acabi passant depèn de la implicació efectiva dels diferents agents.

En definitiva, un bon pla estratègic territorial té tres dimensions, que es corresponen amb cadascuna de les paraules que utilitzem per designar-lo:

• Com a pla, és un document que recull els objectius i mitjans previstos en el temps, el que popularment es coneix com a “full de ruta”.
• A la vegada, però, també és un procés, una dinàmica de generació de confiança entre els actors i de cooperació en l’acció.
• I, finalment, pel que fa al component territorial, implica establir una narrativa del canvi, un patró de transformació que serveixi de guia centrat primordialment en allò que és fonamental.

Els factors de desenvolupament són els elements que expliquen que uns territoris prosperin més que uns altres, tinguin més o menys èxit, s’adaptin a més velocitat…, ja sigui perquè tenen una millor dotació en algun aspecte o bé perquè la forma com es combinen entre si aconsegueix generar efectes multiplicadors. Són diversos i depenen tant de les característiques del territori com dels models de desenvolupament escollits pels agents.

Els factors de desenvolupament es poden classificar de moltes maneres. Des d’un punt de vista temàtic, n’hi ha de:

Avui dia existeixen models molt diferents de desenvolupament. La diversitat de models té a veure sobretot amb l’accent que cada comunitat local posa en els tres grans reptes (en la terminologia ODS, prosperitat, planeta i persones):

• La competitivitat econòmica
• La sostenibilitat ambiental
• La cohesió social

Si bé és cert que habitualment es busca un equilibri o una síntesi d’aquestes tres dimensions, a la realitat apareixen nombrosos dilemes, per exemple, entre fer créixer la ciutat cap enfora o impulsar la regeneració urbana.

Els models ajuden a navegar en aquesta complexitat perquè, d’una banda, es refereixen als grans esquemes del desenvolupament en un indret determinat i, de l’altra, són una representació o imatge que funciona de guia. En els processos oberts de debat públic, els models simplifiquen la realitat, posen en primer pla els elements i les forces fonamentals del desenvolupament i remeten a casos significatius, i d’aquí la seva utilitat.

Al llarg dels anys, tal com es mostra a la figura, els models han evolucionat. Primer se centraven molt en la competitivitat, models en els quals hi ha la condició prèvia de disposar de bones carreteres i de polígons industrials. A partir d’aquí, el que explica el desenvolupament és, sobretot, els sectors d’activitat principals i el coneixement existent en circulació.

Ara bé, els models orientats exclusivament al creixement presenten sovint desigualtats socials, la qual cosa fa que es posin en valor models de caràcter més cooperatiu i arrelats al territori, tant pel tipus d’empresa (en especial quan ens trobem amb entitats de l’economia social) com pels sectors que sovint responen a necessitats locals (agroecologia i alimentació, cultura i creativitat, comerç urbà, cures, etc.).

Sigui com sigui, a la realitat dels municipis sovint trobem combinacions, hibridacions i equilibris entre aquests plantejaments. L’important és l'alineació dels agents i la coherència de les estratègies de desenvolupament.

Entre les competències pròpies del municipi, l’urbanisme hi té un lloc destacat. Intervenir en la dimensió física del desenvolupament atorga una gran capacitat de maniobra als ajuntaments a l’hora de promoure un model econòmic o un altre, ja que els plans d’ordenació urbanística municipal defineixen l’espai destinat a activitat econòmica, zones residencials, equipaments, serveis tècnics o zones verdes. Així, doncs, és a través de l’urbanisme que es concreten opcions “de model” més o menys creixentistes, amb més o menys equilibri entre activitat econòmica i residència, etc.

Els darrers temps s’està fent un esforç notable per tal que els diversos plans siguin concurrents, és a dir, que el que s’hi diu sigui coherent i complementari. Idealment, el pla estratègic serveix per fixar una visió de futur d’una manera més participativa i lliure, amb un traç espacial gruixut, lluny de la pressió derivada del caràcter vinculant de l’urbanisme i dels interessos de “posar la ratlla al mapa”. En canvi, els plans urbanístics tenen el desafiament de concretar aquestes visions i fer-ho amb encert.

Entre les tendències actuals que recomanen acostar al màxim l’urbanisme i la promoció econòmica, hi ha:

• La implantació descentralitzada d’energies renovables
• El reconeixement dels sistemes alimentaris com una peça estructurant del territori
• La cura del paisatge urbà (sobretot el comercial)
• La gestió d’espais oberts d’alta freqüentació i propietat privada
• L’encaix territorial de la nova indústria
• La distribució dels grans equipaments, que segueix sent un aspecte crític per fixar població, crear llocs de treball i combatre la desigualtat.

En un entorn de crisis múltiples, el món local afronta reptes importants. Una manera de respondre-hi és la que es proposa des dels plans, projectes i dispositius de promoció econòmica: contribuir a mitigar l’escalfament, combatre les desigualtats, revertir el despoblament…, a través d’un canvi del model econòmic, és a dir, transformant els sistemes de producció, distribució, consum i recuperació fins on sigui possible i a escala local.

Recollint la trajectòria dels territoris, les aportacions científiques i les millors experiències internacionals, apareixen sis eixos d’activitat que semblen fonamentals per als anys vinents a les comarques de Barcelona:

1. La innovació verda: les energies renovables, l’economia circular, la bioeconomia, les tecnologies per a la sostenibilitat i la producció i el consum responsables.
2. La indústria d’alta tecnologia: inclou la intel·ligència artificial, la Internet de les coses, el big data, la impressió 3D, la servitització tecnològica i la supercomputació. En general, es tracta d’incorporar tecnologies habilitadores o facilitadores al màxim de sectors.
3. L’economia social i solidària: les cooperatives, associacions i fundacions del tercer sector social, les finances ètiques i assegurances, així com les pràctiques vinculades als sectors essencials de l’agroecologia, les comunitats energètiques, els procomuns digitals, les empreses d’inserció i els centres especials de treball.
4. Els paisatges productius: engloben els productes locals (sovint de caràcter alimentari i industrial), els clústers creatius, la renovació urbana i el comerç, l’economia del visitant i el turisme regeneratiu, els serveis ecosistèmics, el patrimoni, les artesanies, l’economia blava, etc.
5. La salut i la vida digna: amb les activitats sanitàries, la farmàcia i la biomedicina, els serveis socials i l’atenció a les persones en un país envellit, així com els hàbits i el menjar saludable com a via més propícia per connectar, d’una banda, ciutat i camp i, de l’altra, les activitats productives i els consumidors.
6. Els territoris creatius: la manufactura creativa (moda, joieria, instruments musicals…), l’arquitectura i el disseny, les indústries culturals (edició, videojocs, món audiovisual, publicitat, cinema…) i la creació artística (música, teatre, dansa, arts plàstiques…).