1. Conceptes generals

La paraula “seguretat” s’empra en tantes accepcions que ha perdut una mica el seu significat i cal col·locar un nom o un adjectiu al darrere per concretar a quina seguretat ens referim. Hi ha moltes seguretats, així es parla de seguretat ciutadana i de seguretat pública per diferenciar-la de la seguretat privada, però també sentim sovint a parlar, des del vessant territorial, de la seguretat nacional, local, o de l’estat, i des del punt de vista de la mobilitat, la seguretat pot ser aèria i aeroportuària, marítima i portuària, viària o ferroviària, entre d’altres. En els diferents sectors productius, també fan servir el mot seguretat, i així es diferencia entre seguretat informàtica o ciberseguretat, seguretat lògica, industrial, alimentària, farmacèutica, jurídica, bancària, etc. A més, si s’afegeix l’expressió “de seguretat” com a locatiu, es parla de:

• Un mecanisme que assegura el seu funcionament: cinturó, casc, distància, llum, mesura, mascareta, taps, vàlvula, etc.
• Una administració o funcionari que hi pertany, o d’un cos o d’un agent que hi pertany.

En definitiva, hi ha moltíssimes seguretats i, per tant, cal precisar el terme si no es vol córrer el risc que, mentre unes persones interpreten la seguretat d’una manera, els seus interlocutors entenguin una altra cosa.

Segons la Constitució espanyola, la seguretat és un dret fonamental:

La noció de seguretat a la qual es refereix l’article 17.1 de la CE ha de ser entesa com l’expectativa jurídica que té el ciutadà que els seus drets fonamentals i, de manera especial, la seva llibertat, podran ser exercitats en les condicions materials adequades, la qual cosa constitueix un complement i no una limitació dels drets fonamentals i les llibertats públiques. La seguretat no és un valor en si mateixa ni un dret fonamental, sinó un estat de coses que permet la garantia dels drets, un valor instrumental, en definitiva. Quan la seguretat es considera com una finalitat en si mateixa es converteix justament en el contrari, atès que no hi ha res pitjor que la seguretat que procedeix dels poders públics quan aquests obliden que la seva tasca constitucional és, precisament, assegurar la llibertat. Se cita, amb aquest propòsit, l’informe del Consell General del Poder Judicial a l’Avantprojecte de la LOPSC, de 20 de desembre de 1990, en el qual es recordava que la seguretat regulada a l’avantprojecte no era citada en l’article 17.1 de la CE, sinó la seguretat material col·lectiva, que no és un dret fonamental i que no pot limitar la llibertat individual de la mateixa manera que un dret fonamental en limita un altre.

La Constitució, en tractar la seguretat, es refereix a la missió de les forces i cossos de seguretat sota la dependència del govern, que consisteix a garantir la seguretat ciutadana. Sense seguretat no hi ha llibertat i, en aquesta tasca de garantir la seguretat ciutadana, les forces policials tenen un paper essencial i cabdal.

La protecció de la seguretat ciutadana va ser regulada per primer cop a Espanya per la Llei orgànica 1/1992, de 21 de febrer, de protecció de la seguretat ciutadana; i posteriorment va ser modificada per la Llei orgànica 4/2015, de 30 de març (LOPSC). És una activitat dirigida fonamentalment a la protecció de persones i béns, i al manteniment de la tranquil·litat dels ciutadans. L’article 1, de la LOPSC, afirma que “la seguretat ciutadana és un requisit indispensable per al ple exercici dels drets fonamentals i les llibertats públiques, i la seva salvaguarda, com a bé jurídic de caràcter col·lectiu, és funció de l’Estat, amb subjecció a la Constitució i a les lleis”.

D’acord amb el que disposa la Llei 36/2015 de 28 de setembre, de seguretat nacional, aquesta s'entén com l'acció de l'Estat orientada a protegir la llibertat, els drets i el benestar dels seus ciutadans, garantint la defensa d'Espanya i els seus principis i valors constitucionals, a més de contribuir conjuntament amb els nostres socis i aliats a la seguretat internacional en compliment dels compromisos adquirits. La llei fixa una sèrie d’obligacions per a les administracions públiques —per a totes—, especialment les d’intercanviar informació en relació amb els sistemes de vigilància davant de riscos i amenaces, i determina que cal assegurar la disponibilitat dels serveis essencials i la garantia dels recursos energètics.

Pel que fa a les autoritats locals, remet a la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases del règim local i la resta de normativa que els és d’aplicació.

Segons l’article 25.2 de la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases de règim local, el municipi exerceix una sèrie de competències com a pròpies, en els termes de la legislació de l'Estat i de les comunitats autònomes, i algunes d’aquestes competències estan molt lligades a la seguretat. Se'n poden esmentar, per exemple, les següents:

• Protecció del patrimoni històric.
• Protecció contra la contaminació acústica, lumínica i atmosfèrica en les zones urbanes.
• Policia local, protecció civil, prevenció i extinció d'incendis.
• Trànsit, estacionament de vehicles i mobilitat.
• Protecció de la salubritat pública.
• Vigilància dels edificis de titularitat local destinats a centres públics d'educació infantil, d'educació primària o d'educació especial.
• Actuacions contra la violència de gènere.