Acte inaugural
A càrrec de:
-
Francisco Vera, jove activista climàtic.
-
Marta Bustos Góngora, creadora de contingut a xarxes socials i conferenciant especialista en superació i inclusió de persones amb discapacitat.
-
Loles Díaz-Aledo, periodista jubilada. Activista pels drets de les persones grans i per al canvi de la seva imatge social. Presidenta de Grandes Amigos.
Modera: Ana Torres Menárguez, periodista, redactora de Joventut de El País. Guanyadora del Premi de Periodisme Digital de l’Injuve.
Idees clau:
-
Des de la infància cal començar a informar-se i comprendre els problemes. És important incloure i empoderar la infància i també l’adolescència. Per exemple, el 88% de les malalties derivades del canvi climàtic impacten en persones menors de cinc anys però aquestes no tenen representació ni espai en la presa de decisions dels seus barris i municipis. Els falta reconeixement com a ciutadans i ciutadanes. Alhora, és important acostar la infància a la natura. Cal donar aquesta sensibilitat a la infància per defensar els seus drets i saber com demandar-los a la justícia.
-
Vivim una emergència climàtica que és una amenaça per al benestar i la salut, especialment de grups com les persones grans i la infància. Però la pitjor crisis no es climàtica o sanitària, és d’esperança. Hem de recuperar l’esperança, l’ecoesperança, que és quelcom propi de totes les generacions. Alhora, cal una ecoesperança basada en accions; l’acció individual no té pes si no transcendeix a allò col·lectiu.
-
En la formulació de polítiques públiques es parla d’infància i adolescència, però la infància i l’adolescència són molt diverses. Hem construït una societat que ha posat en el centre determinats models de desenvolupament però no podem seguir expandint-nos; cal tenir en compte els límits de la natura i posar les persones en el centre en comptes dels interessos econòmics.
-
En la joventut i la infància hi ha una desafecció i desconfiança cap a les institucions públiques i un qüestionament de la democràcia. Cal motivar als i a les joves a buscar una informació veraç i a combatre discursos que neixen a tik tok. Les xarxes són una eina poderosa perquè democratitzen la possibilitat de parlar, però també comporten un risc.
-
L’edat conviu amb altres eixos de desigualtat com la discapacitat. Les persones joves amb discapacitat són invisibles i se’ls neguen drets bàsics com tenir un habitatge, una ocupació que no sigui precària i poder viure dignament.
-
Les xarxes socials poden contribuir a donar visibilitat a la discapacitat. Un dels aspectes positius de les xarxes és el seu abast i que hi ha lloc per a tothom. En aquest sentit, s’hi pot ensenyar elements d’educació per a una inclusió plena, perquè el món no està dissenyat per a les persones amb discapacitat. Més enllà de les barreres físiques, la major barrera és social i ve del desconeixement, la incomprensió i la infantilització. Per això, la solució recau en l’educació. Tothom som iguals, ningú està exempt de viure una discapacitat i hem de ser persones més empàtiques. Des de l’empatia és més fàcil contemplar altres realitats.
-
En 20 anys les persones grans han evolucionat molt, parlen i reclamen els seus drets. Les persones grans són ciutadanes de ple dret, diverses i heterogènies. El repte és aconseguir una societat per a totes les edats i totes les situacions. És a dir, les ciutats han de ser amigables per a tothom. Ens sobren compartiments estancs i ens falten punts de trobada. No existeix un reconeixement social i econòmic de les aportacions de les persones grans.
-
Les persones grans són persones adultes; no es poden tractar amb llenguatge infantilitzador. Alhora, la bretxa digital no es pot convertir en una pedra més a col·locar en la motxilla de les persones grans. Hi ha moltes persones grans que no pateixen bretxa digital i no es dona visibilitat a les persones grans que ensenyen a les joves capacitats digitals.
-
L’envelliment és un fenomen biològic però el com s’és vell és una construcció social i cultural. Hem de canviar la imatge social de l’envelliment per adequar-la a la realitat de les persones grans d’avui. Cal que els municipis contribueixin a aquest canvi social.
Taula rodona
A càrrec de:
-
Marta Combis Alberch, pedagoga. Directora de centres Cívics a la ciutat de Girona i professora associada a la Universitat de Girona i Universitat Oberta de Catalunya. Impulsora del Postgrau de gestió d'equipaments i projectes d'innovació social.
-
Ruben Calvo Sans, cap de joventut de l'Ajuntament de Vilafranca del Penedès.
-
Miriam Oró Albareda, tècnica en Integració Social. Dinamitzadora Comunitària al Casal Cívic la Llar de Gironella.
Modera: Núria de José Gomar, periodista.
Idees clau:
-
Les infraestructures socials són institucions d’acció col·lectiva i, per tant, espais de sociabilitat al llarg de tota la vida, on la ciutadania esdevé motor i protagonista. Cal entendre que les infraestructures socials són un bé fonamental i patrimoni ciutadà.
-
Però quan podem parlar del fet que un equipament és una infraestructura social? Què respon, en clau comunitària, als principis i objectius? Durant la sessió es va oferir un decàleg que pot ser molt útil per determinar el valor en clau comunitària dels equipaments:
-
Territorials: cal pensar en una xarxa d’equipaments interconnectats entre si i que alhora es connecten amb el seu entorn; a més, han de ser propers a la ciutadania.
-
Element de llista de pics Radicalment públics: oberts i accessibles per a tothom, i sostinguts amb finançament i inversió pública, amb independència de la gestió (comunitària, autogestió, públic, etc.).
-
Radicalment transformadors: s’han de proposar transformar la realitat, més enllà d’una construcció física han de ser una construcció comunitària, preveure laboratoris d’innovació, espais de relació i d’intercanvi d’experiències.
-
Flexibles: els equipaments no poden ser rígids en els objectius, les polítiques que desenvolupen i les actuacions, cal que siguin flexibles i que s’adaptin a l’entorn i als canvis.
-
Participatius: des d’una dimensió individual, col·lectiva i comunitària.
-
Inconformistes: per mobilitzar i atreure a aquelles persones que no venen, que no coneixen o reconeixen els equipaments com espais propis, així com promoure processos i accions que no es generen de manera natural.
-
Antiestructurals: generar noves estructures i nous espais que traspassin les organitzacions i vincles habituals; que afavoreixin el trencament dels grups relacionals primaris o cercles habituals i promoguin noves relacions entre diferents, entre persones amb poques probabilitats de trobar-se, si no és en un equipament (per exemple, les relacions intergeneracionals).
-
Saludables: no només per a les persones que històricament s’han considerat més vulnerables sinó també per a totes les persones; i no només amb un enfocament físic (per exemple, com a refugi climàtic), sinó també com a refugi social o comunitari, per trencar dinàmiques com l’aïllament i/o la soledat no volguda.
-
Sostenibles en el temps: construir una infraestructura demana una inversió econòmica, però també cal una sostenibilitat en el temps, fer-lo adaptable a l’entorn, i preveure i evitar-ne el deteriorament.
-
Multifuncional, una característica molt vinculada a la flexibilitat i la sostenibilitat. És important que ja des de l’inici es prevegin diferents usos.
-
-
Es posa de manifest la necessitat que hi hagi equipaments específics per a joves per garantir espais a joves i adolescents on tenen més agència. Els i les joves queden exclosos d’altres espais i necessiten equipaments que no siguin rígids (capacitat d’adaptació al canvi), de qualitat (no infraequipaments), públics, participatius (que siguin escola de participació), visibles i connectats amb els espais públics (permeables, que generin un continu dins/fora), i generadors de projectes i de dinàmiques col·lectives.
-
Hi ha iniciatives que trenquen les estructures que no funcionen en un territori concret. Per exemple, el procés de relectura del casal de persones grans de Gironella que s’està reconvertint per oferir un espai a tota la comunitat per adaptar-se a les necessitats actuals. Es considera important no forçar les relacions intergeneracionals, però sí generar dinàmiques que les potenciïn, apropar l’equipament al carrer i descentralitzar activitats per apropar-les a les persones, treballar amb altres agents comunitaris i coordinar-se entre equipaments per no duplicar-se i integrar la mirada de cicle de vida.
-
El debat actual sobre si ens podem permetre tenir equipaments segregats per edat s’enriqueix amb reflexions al voltant de les reivindicacions, la desigualtat en l’agència de determinats col·lectius, els models de gestió, i la necessitat de planificació i d’una reflexió profunda abans de dissenyar-los, ja que la multifuncionalitat pot suposar conflictes, així com la revisió dels objectius, els usos i els perfils professionals.
Taula rodona
A càrrec de:
-
Enric Bastardas i Bonachi, formador analògic-digital i Master Practitioner en PNL
-
Javi Castillo Rubio, figura del claustre d’Equip SEER. Acompanya equips i professionals en la seva cura i desenvolupament socioemocional
-
Nerea Galdona, doctora en psicologia i investigadora del Instituto Matía
Modera: Meritxell Obiols, membre de la RIEEB. Doctora en Ciències de l'Educació i especialista en Coaching, Intel·ligència Emocional i Lideratge a l'àmbit de les organitzacions.
Idees clau:
-
Hem pogut definir el benestar emocional per poder treballar-lo. El benestar emocional és un estat subjectiu i està relacionat amb la capacitat d’adaptació i afrontament de les adversitats del cicle vital. L’absència d’emocions negatives i de simptomatologia ansiosa no és benestar emocional. Tampoc ho és estar bé tot el dia, perquè deixar de banda les emocions negatives no és tenir benestar emocional.
-
Els factors i variables que influeixen en el benestar emocional són diferents en funció de la persona i en la mateixa persona els factors que augmenten el benestar emocional varien al llarg del cicle vital.
-
Durant l’envelliment es poden veure afectats els ciments del benestar emocional. Un element a considerar és la jubilació, perquè el treball aporta sovint relacions, autoestima, satisfacció i creixement personal. Altres factors a tenir en compte són la pèrdua de salut i d’amistats. També sorgeixen nous rols com ara el de cuidadora de nets i netes o de mares i pares. Moltes persones que estan en aquesta època de la vida afirmen que ja no són el que eren.
-
Un dels aspectes positius de la pandèmia ha estat la presa de consciència de la importància de la salut mental i de la seva relació amb la salut física. S’hauria de fer més èmfasi en l’abordatge del benestar emocional no tant des del punt de vista farmacològic per a la reducció dels símptomes sinó també des de la prevenció.
-
Cal treballar la gestió de les emocions des de l’escola i alhora calen programes per conèixer les emocions, comprendre el procés emocional i aprendre estratègies per gestionar les emocions en la vida quotidiana, construïts a partir de les necessitats i preferències de les persones grans. També s’han de treballar les competències socioemocionals en les organitzacions.
-
Respecte al benestar emocional en els i les joves cal tenir en compte que sovint un o una jove no sap què vol, però ¿toca saber què vols a la vida en aquest moment? Hem de transmetre que és normal no saber tot el que vols a la vida.
-
Cal prevenció, detecció i sensibilització, i promoció del benestar emocional. Cal agafar-se als factors protectors per arribar a un punt en què no necessitis treballar factors de risc. És important acompanyar per a l’autoconeixement.
-
Per tant, hem de treballar des de la prevenció i la generació d’evidències per millorar el benestar emocional, amb programes sostinguts que es pugui demostrar que són útils. És a dir, cal fer sostenibles les polítiques de benestar emocional.
-
Cal acompanyament al desenvolupament socioemocional, en base a les competències de consciència del sentir (com et sents), elecció personal (com et vols sentir) i responsabilitat individual (com ho fem per sentir-nos bé). Cal treballar-ho amb els i les joves. Necessitem moure emocions, necessitem que passi alguna cosa. L’emoció no només està en la ment, també està en el cos.
-
Hem d’introduir un debat honest a la societat sobre si volem que el benestar emocional formi part de tots els àmbits de la nostra vida o és només una moda i fem tallers fragmentats. Això no és un acompanyament a tots els cicles vitals.