Dialogar amb l'estrès

Per aclarir-ho, cal parlar de situacions estressants i de respostes d’estrès.

Una resposta d’estrès pot ser positiva o negativa:

• Una situació estressant positiva pot ser començar una nova relació de parella.
• Una situació estressant negativa és acabar aquesta relació. Evidentment, si la resposta d’estrès dura molt de temps, les conseqüències per a la persona són molt negatives.

Les conductes que genera l’estrès poden ser de tres tipus:

• Conductes fisiològiques: l’augment del ritme cardíac, sudoració, tremolor muscular, alteració de la respiració, problemes digestius.
• Conductes motores: qualsevol acció que fem, com ara caminar ràpidament, cridar més, donar un cop de puny, trucar a algú, pitjar l’accelerador de la moto, beure compulsivament.
• Conductes cognitives: els nostres pensaments, creences, sentiments, opinions, idees, imatges, interpretacions.

Hi ha situacions vitals, com un accident greu de cotxe, que són més estressants que d’altres, com ara perdre un llibre.

Pel que fa a l’autocontrol, convé saber controlar l’estrès en les situacions quotidianes, especialment en aquelles en què el nivell de resposta d’estrès és molt superior en relació amb la situació estressant.

L’estudi de l’estrès s’inicia l’any 1926, quan Hans Selye introdueix el concepte entès com a resposta general de l’organisme davant qualsevol estímul o situació estressant. El 1989 Paterson i Neufeld van polir el significat d’estrès considerant-lo un terme genèric que fa referència a una àrea o camp d’estudi.

L’estrès s’ha treballat bàsicament en l’àmbit de les conductes observables, quins factors el determinen i quines respostes genera. Aquest aspecte de les respostes ha estat analitzat especialment per Lazarus i Folkman (1986). A més dels aspectes cognitius, Selye (1956 i 1976) va estudiar amb deteniment els aspectes fisiològics de l’estrès, tant el paper de l’hipotàlem com de tot el sistema endocrí. Els psicòlegs han demostrat que les situacions estressants afecten tota la població.

El 1958 Ellis va publicar per primer cop la seva teràpia racional emotiva i la teoria de l’ABC. També col·laboren en l’anomenada teràpia racional emotiva conductual Dryden (1987) i Wessler (1980, 1984), i el mateix Ellis va revisar la seva teoria el 1994. Des que es va crear, la teoria i la teràpia d’Ellis ha estat un referent indiscutible en l’àmbit de la teràpia cognitivoconductual, sobretot pel seu esforç d’integrar altres teories psicològiques i pel seu bon nivell de resultats.

En l’àmbit de les ciències de la salut és prou demostrada la influència del medi extern sobre l’intern, de manera que l’extern pot ser el causant de múltiples pertorbacions en l’intern. És per això que els organismes més evolucionats estan proveïts d’un complex conjunt de sistemes fisiològics amb l’objectiu d’esmorteir els efectes nocius.

La resposta adaptativa d’aquesta amenaça seria l’estrès, entès com a lluita o com a fugida. Les dificultats es presenten quan la persona no pot afrontar la situació estressant o fugir-ne, o quan no aconsegueix resoldre-la; en aquest moment comencem a parlar dels factors psicològics de l’estrès.

En l’àmbit de la física, estrès vol dir ‘pressió’.

Quan damunt un cos es col·loca un pes, aquest exerceix una pressió sobre aquell. El cos resisteix la pressió si és assequible a la seva capacitat de resistència; si s’augmenta progressivament la pressió, s’observa que comença a resistir-se, de manera que si es continua incrementant el pes, el cos es romprà: el pes haurà estat superior a la capacitat de resistència del cos.

Es podria equiparar pressió a tensió. No podem oblidar que vivim en una societat que pretén que tot sigui fàcil, instantani, sense temps per pensar o decidir. Per tant, sense pressió o tensió que faci qüestionar què passa ni l’estil de vida que duem, no ens plantejaríem cercar noves maneres per abordar les situacions per tal de canviar-les i millorar-les.

L’estrès és una reacció normal, necessària per a la vida; però cal que aprenguem a detectar el grau i el control de l’estrès que ens aporta vitalitat i el grau que ens aboca als símptomes i a la malaltia.

Així doncs, es poden definir dos tipus principals d’estrès:

• Estrès positiu: ens permet desenvolupar les nostres capacitats, aprendre’n de noves i aconseguir les nostres metes.
• Estrès negatiu o distrès: sorgeix sense que hi hagi reptes o bé dura molt de temps després de l’exposició a la situació estressant i/o no ens ajuda a viure millor, sinó que ens perjudica.

Característiques de l’estrès positiu segons els seus efectes:

• Activació adaptativa que condueix a les metes.
• Percepció de repte.
• Tensió necessària.
• Estimula activitat.
• Millora capacitats i habilitats.
• Vida atractiva.
• Percepció plaent.
• Produeix equilibri, benestar i progrés.

Característiques de l’estrès negatiu segons els seus efectes:

• Activació no adaptativa.
• Percepció d’amenaça.
• Desequilibri demanda-recursos.
• Resposta inadequada.
• Impedeix resoldre els conflictes.
• Produeix patologia.
• Les conseqüències poden ser greus.

En la majoria de casos es tracta d’una situació limitada en el temps, per la qual cosa els seus efectes negatius són a penes perceptibles. A vegades, els factors estressants es prolonguen i donen lloc a l’estrès laboral crònic.

Pot ser una evolució de l’estrès laboral episòdic, en la qual el treballador ha anat reduint gradualment la resistència a l’estrès. És una situació més complicada i pot ocasionar conseqüències greus a mitjà i llarg termini.

L’estrès pot tenir les manifestacions següents:

• Cognitives: dificultat per concentrar-se, pensaments relacionats amb una autoestima baixa («no puc», «no serveixo», «no m’ho mereixo»), preocupacions sobre el futur, temors, dificultat per recordar.
• Emocionals: irritabilitat, ansietat, preocupació, tristesa, depressió, estats d’ànim canviants.
• Físiques: tensions musculars, sudoració, tremolors, sensació de boca seca, cansament, pèrdua de la gana, augment de la freqüència urinària, diarrea, mal de cap, problemes per dormir, susceptibilitat més gran a les malalties, ja que l’estrès prolongat disminueix la capacitat de resposta del sistema immunològic.
• Conductuals: augment del consum d’alcohol, de tabac i/o d’altres substàncies tòxiques, impulsivitat, tendència als accidents, plors sense causa, tendència a ajornar les tasques quotidianes.

Tot i que es podria dir que hi ha circumstàncies a la vida que afecten tothom de manera semblant —la mort d’una persona estimada, un divorci o una separació, un canvi de domicili, fins i tot el naixement d’un fill—, també podem afirmar que les persones que disposen de més recursos psicosocials estan més preparades per fer front als reptes i a les complexitats de la vida i per interactuar amb més èxit amb l’entorn social.

L’estrès pot provenir de diverses fonts:

• Entorn sociocultural.
• Característiques individuals de cada persona.
• Etapa de la vida o situació específica del subjecte.
• Tipus d’estímul estressant i les seves característiques.

En aquest mòdul hem definit l’estrès com una determinada conducta, una resposta de l’organisme davant un estímul o un canvi ambiental, mitjançant el qual l’organisme es prepara per respondre davant aquest canvi.

Hem vist que la conducta d’estrès es manifesta amb respostes fisiològiques, motores i cognitives. També hem vist que l’estrès es classifica en estrès positiu i estrès negatiu, anomenat també distrès, i hem exposat els trastorns i canvis que provoca la resposta d’estrès.

Finalment, hem analitzat de manera detallada les fonts d’estrès i les principals causes d’estrès al món laboral.