La regidoria de Salut pública

L'aigua és un bé natural, comú i indispensable per a la vida: és necessària per a la supervivència i bàsica per a la millora de la salut i la qualitat de vida de les persones. És un factor essencial en tots els sectors per al desenvolupament econòmic i social. A més, l’aigua és un bé escàs que no s’ha de malgastar i del qual s’ha de tenir cura per poder garantir-ne la qualitat.

Pot actuar com una font important de difusió de malalties si no arriba al consumidor final amb suficient garantia sanitària (pot ocasionar malalties que, la majoria de vegades, cursen amb diarrea i febre). Hi ha estudis que determinen la relació existent entre els contaminants que es formen quan el tractament de desinfecció de l’aigua per a la seva potabilització no es realitza correctament i els efectes adversos per a la salut que poden ocasionar, com ara les malalties respiratòries o els trastorns reproductius. Durant els períodes de sequera, poden augmentar els riscos per a la salut en augmentar la concentració de contaminants de l’aigua.

Totes les parts implicades en el subministrament d’aigua a la població han de prendre les mesures oportunes per prevenir els riscos associats al seu consum. En aquest context, conflueixen els esforços de les entitats gestores del subministrament (si el servei està externalitzat), dels ajuntaments i de les altres administracions implicades.

Com a responsables del subministrament d’aigua a la població, independentment de si es fa gestió directa o indirecta, han d’assegurar que l’aigua subministrada a través de qualsevol xarxa de distribució, cisterna o dipòsit mòbil en el seu àmbit territorial és apta per al consum humà en el seu punt de lliurament, i vetllar pel compliment de les obligacions dels titulars d’activitats comercials o públiques associades a l’aigua de consum humà.

Els ajuntaments poden aprovar reglaments o ordenances específiques en aquest àmbit i demanar suport a les següents administracions:

• Diputació de Barcelona: el Servei de Salut Pública posa a l'abast dels ens locals de menys de 5.000 habitants recursos que faciliten la prestació dels serveis mínims en relació a la gestió del risc de les aigües de consum humà.
  • Control sanitari de l'aigua de consum humà. Inclou: l’anàlisi de mostres d’aigua i l’assessorament que derivi dels resultats analítics obtinguts; l’elaboració i actualització dels protocols d’autocontrol i de gestió del servei de subministrament d’aigua, i la introducció de dades al SINAC (Sistema de Información Nacional de Agua de Consumo).
  • Suport econòmic per a la millora d’infraestructures de la xarxa d’aigua: adreçat als municipis que reben suport per al control sanitari de l'aigua de consum humà.
• Agència de Salut Pública de Catalunya: per mitjà de les funcions que li atorguen el RD 3/2023, de 10 de gener, a l’article 17 i el Programa de vigilància a l’apartat 10: inspeccions de la xarxa d’abastament d’aigua potable, vigilància sanitària, avaluació dels riscos sanitaris, tractament de no conformitats i gestió de brots associats a l’aigua de consum humà.
• Agència Catalana de l’Aigua (ACA): autorització o concessió de noves captacions.

• Reial decret 3/2023, de 10 de gener, pel qual s'estableixen els criteris tecnicosanitaris de la qualitat de l'aigua de consum i el seu control i subministrament.
• Programa de vigilància i control sanitari de les aigües de consum humà de Catalunya, desembre de 2005. El Programa de vigilància i control sanitari de les aigües de consum humà de Catalunya es manté vigent en tot allò que no contradigui la nova normativa del Reial decret 3/2023. Atesos els nous valors paramètrics que estableix aquest Reial decret, la taula 1 sobre paràmetres addicionals que determinen l’aptitud de l’aigua per al consum ja no és d’aplicació. Actualment s’està treballant per a l’actualització d’aquest Programa de vigilància.

Podeu consultar la normativa i els enllaços d’interès a la web de la Diputació de Barcelona.

Les piscines públiques (de poliesportius, municipals, de cases de colònies, de càmpings, d’hotels, etc.) són instal·lacions per a l’esbarjo o per a l’exercici i han de complir uns requeriments constructius, d’ús i de manteniment. Aquestes indicacions tenen com a objectiu reunir les condicions adequades per a les quals han estat destinades, a la vegada que han de ser llocs segurs i confortables tant per a les persones que hi treballen com per als usuaris i el públic en general.

Les persones usuàries d’aquestes instal·lacions estan exposades a tots els riscos associats, amb l’agreujant que la major part del cos està desprotegit. Per tant, la possible transmissió de les malalties infeccioses i contagioses que poden presentar-se en les instal·lacions comunitàries per a l’ús lúdic o esportiu de l’aigua, com per exemple els típics peus d’atleta, fa necessària una adequada i acurada vigilància d’aquestes instal·lacions.

El control sanitari s’ha de dur a terme amb un seguit d’intervencions que han d’impedir la proliferació dels microorganismes presents en l’aigua, com ara fongs, virus i bacteris, lligats principalment a processos gastrointestinals i problemes oculars i dèrmics. També és important garantir un correcte tractament de l’aigua. Els desinfectants utilitzats són molt reactius en contacte amb la matèria orgànica que hi ha dins la piscina (cabells, suor, etc.) i generen compostos que poden passar a l’aire ràpidament, ser respirats pels banyistes i produir-los problemes respiratoris (per exemple, ofec), així com també altres compostos que poden ser absorbits per la pell durant el bany i que poden provocar, entre altres, irritacions dèrmiques.

Com a gestors del risc per a la salut derivat de les piscines d’ús públic, han d’establir una vigilància d’aquestes instal·lacions per tal de tenir sota control el risc sanitari que poden representar.

Els ajuntaments poden aprovar reglaments o ordenances específiques en aquest àmbit i demanar suport a les següents administracions:

• Diputació de Barcelona: Suport tècnic amb el recurs Control sanitari de piscines d'ús públic per a la realització de la inspecció higienicosanitària de piscines d’ús públic. També es facilita a tots els ajuntaments protocols d’inspecció d’aquestes instal·lacions.
• El recurs Sanitat ambiental ofereix suport econòmic per a la compra de productes de tractament d'aigua del vas i analítiques de piscines per garantir-ne les condicions higienicosanitàries.

• Reial decret 742/2013, de 27 de setembre, pel qual s'estableixen els criteris tecnicosanitaris de les piscines.
• Decret 165/2001, de 12 de juny, de modificació del Decret 95/2000, de 22 de febrer, pel qual s’estableixen les normes sanitàries aplicables a les piscines d’ús públic.
• Decret 95/2000, de 22 de febrer, pel qual s’estableixen les normes sanitàries aplicables a les piscines d’ús públic.

Podeu consultar la normativa i els enllaços d’interès a la web de la Diputació de Barcelona.

El fet que la costa sigui un espai únic, escàs i limitat obliga a procedir amb extrema cura a l’hora de prendre les decisions que l’afecten. La gestió del litoral és un dels eixos principals per als municipis costaners, ja que els suposa una font de riquesa però alhora han de vetllar per la protecció tant del medi ambient com de la salut de les persones usuàries d’aquests espais d’ús públic.

Des del punt de vista de la salut, els riscos relacionats amb l’ús de les platges tenen a veure amb:

• El sol: si l’exposició solar és excessiva, pot comportar insolació, cremades solars, deshidratació, cops de calor, reaccions al·lèrgiques i fins i tot, a llarg termini, càncer de pell.
• L’aigua del mar: pot produir ofegament, talls de digestió o accidents dins de l’aigua. També pot ser font de transmissió de virus, bacteris, fongs o paràsits i produir infeccions com la gastroenteritis, la conjuntivitis o l’otitis.
• Organismes presents a l’aigua: es poden produir picades per meduses, aranyes de mar o eriçons de mar, entre altres.
• La sorra: pot causar ferides o lesions dèrmiques si no està neta.

A Catalunya, degut al seu bon clima i l’extensió de les seves costes, les platges s’utilitzen en temporades cada vegada més llargues i no només a l’estiu.

D’acord amb la Llei 22/1988, de 28 de juliol, de costes, els ajuntaments tenen la responsabilitat de prestar el servei de salvament i socorrisme a les platges. A més, d’acord amb la Llei de salut pública, són també responsables del control d’establiments alimentaris existents a les platges.

El control de les aigües del mar és competència de la Generalitat de Catalunya i el realitza l’Agència Catalana de l’Aigua.

Els ajuntaments poden establir reglaments o ordenances específiques en aquest àmbit i demanar suport a les següents administracions:

• Diputació de Barcelona: el Servei de Salut Pública posa a disposició de tots els ajuntaments de municipis costaners de la demarcació territorial de Barcelona suport econòmic per garantir el servei de salvament i socorrisme; per al lloguer i el manteniment del material sanitari i les infraestructures de vigilància, i per a campanyes d’educació i informació relacionades amb la protecció i la promoció de la salut. També els facilita material informatiu i de sensibilització.
• Àrea Metropolitana de Barcelona: coordina la gestió de les platges al seu àmbit territorial (mobiliari, neteja…), vetlla per la biodiversitat, organitza activitats, promociona punts d’interès i realitza publicacions sobre les platges.
• Agència Catalana de l’Aigua (ACA): controla l’aigua de bany, les meduses i el fitoplàncton nociu i tòxic (microalgues que viuen a l’aigua) i neteja les aigües litorals (recollida de sòlids flotants).

D’àmbit estatal

• RD 876/2014, de 10 d'octubre, pel qual s'aprova el Reglament general de costes.
• Llei 2/2013, de 29 de maig, de protecció i ús sostenible del litoral i de modificació de la Llei 22/1988, de 28 de juliol, de costes.
• RD 1341/2007, d’11 d’octubre, sobre la gestió de la qualitat de les aigües de bany.
• Llei 22/1988, de 28 de juliol, de costes (article 115, apartat d)).
• RD 1471/1989, d’1 de desembre, pel qual s'aprova el Reglament general per al desenvolupament i l'execució de la Llei 22/1988, de 28 de juliol, de costes.
• Ordre de 31 de juliol de 1972: normes per a la seguretat humana en llocs de bany.

D’àmbit autonòmic

• Llei 13/2002, de 21 de juny, de turisme de Catalunya.

Podeu consultar la normativa i els enllaços d’interès a la web de la Diputació de Barcelona.

La prevenció i el control de la legionel·losi és un dels objectius de salut pública dins de l’estratègia de lluita contra les malalties infeccioses.

És una malaltia que afecta les vies respiratòries i que en els casos més greus es presenta com una pneumònia. Depenent de les característiques de la persona pot arribar a ser molt greu i, fins i tot, provocar-li la mort (més freqüent en persones d’edat avançada o persones immunodeprimides).

És un bacteri ambiental i es troba molt estès a la natura, en llacs, rius i estanys. Del medi natural pot passar a colonitzar els sistemes d'aigua calenta i freda dels edificis o altres sistemes que necessiten aigua per funcionar, i si troba les condicions que afavoreixen el seu creixement (temperatura, nutrients en aigua estancada, etc.), comença a multiplicar-se. Si la instal·lació disposa de sistemes productors d’aerosols, aquestes microgotes d'aigua poden contenir legionel·la, convertir-se en focus d’infecció per a les persones que les inhalin i fer que desenvolupin una legionel·losi.

Les competències municipals en matèria de prevenció i control de legionel·losi es poden dividir en dos àmbits:

• Com a titulars d'instal·lacions: en aquest cas tenen les mateixes obligacions que les empreses que tenen instal·lacions de risc.
• Com a administracions competents en les activitats de control: funció inspectora de les instal·lacions i de col·laboració amb el Departament de Salut en cas de brot epidèmic.

Els ajuntaments poden aprovar reglaments o ordenances específiques en aquest àmbit i demanar suport a les següents administracions:

• Diputació de Barcelona:
  • Suport econòmic per a la prevenció i el control de la legionel·losi dins del recurs Sanitat ambiental. També posa a l’abast de tots els ajuntaments els protocols d'inspecció de legionel·losi i ofereix assessorament tècnic.
  • Suport tècnic: acompanyament per a la inspecció i avaluació del risc d’instal·lacions susceptibles de transmetre la legionel·la (aigua calenta sanitària, reg per aspersió en medi urbà, fonts ornamentals i instal·lacions de neteja de vehicles), així com avaluació dels factors de risc de les instal·lacions d'aigua calenta sanitària de titularitat municipal.
• Agència de Salut Pública de Catalunya: realitza inspeccions de control sanitari d’instal·lacions susceptibles de transmetre la legionel·la, duu a terme la vigilància sanitària i gestiona els brots epidèmics al municipi.

• RD 830/2010, de 25 de juny, pel qual s'estableix la normativa reguladora de la capacitació per realitzar tractaments amb biocides. Aquesta norma modifica l'article 13 del RD 865/2003.
• RD 487/2022, de 21 de juny, pel qual s’estableixen els requisits sanitaris per a la prevenció i el control de la legionel·losi.
• Decret 352/2004, de 27 de juliol, pel qual s'estableixen les condicions higienicosanitàries per a la prevenció i el control de la legionel·losi.

Podeu consultar la normativa i els enllaços d’interès a la web de la Diputació de Barcelona.

Es considera una plaga urbana el conjunt dels éssers vius que, en un lloc determinat, per la seva abundància i/o característiques, poden causar molèsties, perjudicis, problemes sanitaris o econòmics a les persones (en són exemples el mosquit tigre, les aus transmissores de malalties, etc.).

Els coloms són animals peridomèstics i cal controlar-ne les poblacions per evitar, o com a mínim reduir, els problemes que ocasionen i vetllar, alhora, pel manteniment d’un equilibri que permeti la convivència amb garanties de salubritat.

Les plagues d’artròpodes i rosegadors també poden ocasionar problemes en la salut de la població, ja que poden transmetre malalties.

La gestió del servei s’ha d’ajustar a la normativa vigent de productes biocides i de prevenció de riscos laborals i a altres normes relacionades amb aquests serveis. El mal ús o ús inadequat dels productes emprats pot esdevenir un risc més alt que la plaga que es vol eliminar o controlar.

Com a gestors del risc per a la salut derivat dels animals peridomèstics i les plagues, han de mantenir la salubritat en els espais públics (via pública, clavegueram, etc.) i en els edificis de titularitat municipal i vetllar perquè en els espais de titularitat privada no es desenvolupi cap plaga que pugui afectar la salubritat del lloc o crear molèsties entre la ciutadania.

Per realitzar les tasques de control de plagues, les empreses han d’estar autoritzades per la Generalitat de Catalunya. De la mateixa manera, també ho han d’estar els ajuntaments si ho fan amb recursos propis.

Els ajuntaments poden establir reglaments o ordenances específiques en aquest àmbit i demanar suport a:

• Diputació de Barcelona:
  • Suport tècnic per a plagues: per identificar plagues desconegudes i aportar propostes de mesures correctores, en conveni amb el Servei de Control de Mosquits del Consell Comarcal del Baix Llobregat (SCM).
  • Suport material per a plagues: Quan a un ajuntament se li comunica un cas d’arbovirosi al seu municipi, la Diputació de Barcelona, en conveni amb l’SCM, fa l’enquesta entomològica en compliment del protocol de vigilància d’arbovirosis (excepte als municipis del Baix Llobregat, que tenen conveni directe amb l’SCM). També es faciliten materials de difusió (vídeos, fullets…).
  • Suport tècnic per a aus urbanes: Pel que fa a les aus urbanes, s’ofereix acompanyament al tècnic municipal per valorar els inconvenients causats per les aus urbanes i proposar mesures correctores. A banda, es disposa de documentació i material de difusió (díptics).
  • Suport econòmic: recurs Sanitat ambiental per al control integral de plagues urbanes (desinsectació, desratització, control de mosquits) i per al control integral d'aus urbanes.

Podeu consultar la normativa i els enllaços d’interès a la web de la Diputació de Barcelona.

Amb les tècniques del tatuatge i del pírcing es produeix una perforació de la pell i, per tant, es trenca la barrera de protecció més externa del cos. Aquestes pràctiques suposen un risc potencial per a la transmissió de malalties a través de la sang (com el virus de l’hepatitis B o C, etc.). També poden causar, entre altres, infeccions per bacteris o fongs si les tintes utilitzades són defectuoses o al·lèrgies si el sistema immunitari de la persona reacciona davant dels materials utilitzats.

Per això és necessari controlar els establiments on, exclusivament o juntament amb altres activitats, es realitzen aquestes pràctiques per garantir que es fan en condicions higienicosanitàries (incloent-hi una formació sanitària per als professionals), amb la finalitat de protegir la salut del personal aplicador i de les persones usuàries d’aquests serveis.

Els ajuntaments tenen la competència per gestionar el risc per a la salut de les activitats de tatuatge, micropigmentació i pírcing.

Els ajuntaments poden establir reglaments o ordenances específiques en aquest àmbit i demanar suport a:

• Diputació de Barcelona:
  • Mitjançant el recurs Control d'establiments de tatuatge i pírcing, es presta suport tècnic als ajuntaments fent inspeccions higienicosanitàries d’establiments de tatuatge, pírcing o micropigmentació.
  • També es posen a l’abast de tots els ajuntaments els protocols per a la inspecció d’aquests establiments.

• Decret 90/2008, de 22 d’abril, pel qual es regulen les pràctiques de tatuatge, micropigmentació i pírcing, així com els requisits higienicosanitaris que han de complir els establiments on es realitzen aquestes pràctiques.

Podeu consultar la normativa i els enllaços d’interès a la web de la Diputació de Barcelona.

La seguretat dels aliments, juntament amb la nutrició, és un tema de vital importància arreu. Les crisis sanitàries relacionades amb els productes alimentaris posen en evidència la complexitat del procés de producció d’aliments i la necessitat d’abordar la seguretat alimentària amb una estratègia global que reculli tots els aspectes de la cadena alimentària, des de la producció primària fins al subministrament final, amb un únic objectiu: la producció d’aliments segurs que garanteixin la protecció de la salut i els interessos de la població.

Els ciutadans d'avui en dia volen estar cada vegada més informats sobre els productes que mengen i beuen i tenen com a expectatives legítimes no solament estar segurs davant els riscos reals, sinó també sentir-se segurs i allunyats de la sospita permanent.

El problema principal en matèria d’innocuïtat alimentària a Catalunya continuen sent els riscos biològics, causants de la pràctica totalitat de les malalties de transmissió alimentària diagnosticades. Es tracta normalment d’afeccions de caràcter lleu amb uns nivells de mortalitat molt baixos.

Cal també recordar que els paràsits presents en alguns peixos (com per exemple l’anisakis) o els productes químics presents en alguns productes alimentaris (com per exemple els metalls pesants, els sulfits o la histamina) poden posar en perill la seguretat d’alguns aliments.

Com a gestors del risc per a la salut derivat dels productes alimentaris, han de controlar les activitats desenvolupades pel comerç minorista, la restauració, la producció d'àmbit local i el transport urbà d'aliments.

Els ajuntaments poden establir ordenances específiques en aquest àmbit i demanar suport a les següents administracions:

• Diputació de Barcelona:
  • Suport tècnic per realitzar la vigilància i el control sanitari dels establiments alimentaris. Estan a disposició de tots els ajuntaments els protocols per al control dels establiments alimentaris minoristes i de restauració col·lectiva comercial i diferents documents com ara guies de pràctiques correctes, fitxes de condicions higièniques, criteris registrals, etc.
  • Suport econòmic mitjançant el recurs Seguretat alimentària.
• Agència de Salut Pública de Catalunya: suport tècnic i assessorament en cas de brots, denúncies, etc.
• Agència Catalana de Seguretat Alimentària (ACSA): suport en la coordinació i gestió del risc en seguretat alimentària.

• Reglament (CE) 178/2002 del Parlament Europeu i del Consell, de 28 de gener de 2002, pel qual s’estableixen els principis i requisits generals de la legislació alimentària, es crea l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària i es fixen els procediments relatius a la seguretat alimentària.
• Reglament (CE) 852/2004 del Parlament Europeu i del Consell, de 29 d’abril de 2004, relatiu a la higiene dels productes alimentaris.
• Reial decret 1086/2020, de 9 de desembre de 2020, pel qual es regulen i flexibilitzen determinades condicions d'aplicació de les disposicions de la Unió Europea en matèria d'higiene en la producció i comercialització dels productes alimentaris i es regulen activitats excloses del seu àmbit d'aplicació.
• Reial decret 1021/2022, de 13 de desembre, pel qual es regulen determinats requisits en matèria d'higiene en la producció i comercialització dels productes alimentaris en establiments de comerç al detall.

Podeu consultar la normativa i els enllaços d’interès a la web de la Diputació de Barcelona.

La detecció de les necessitats de la població a partir dels determinants de la salut prioritza les intervencions en promoció de la salut que s’han de realitzar. Han de contribuir a augmentar el coneixement que tenen els individus sobre la seva salut, reforçar els recursos comunitaris, afavorir la cohesió social, garantir la participació comunitària i crear entorns saludables. En resum, reduir les diferències de salut entre la ciutadania i assegurar la igualtat d’oportunitats a tota la població perquè pugui aconseguir una millor qualitat de vida.

L’efectivitat de la promoció de la salut s'ha de valorar a mitjà i llarg termini, ja que ha de passar un temps per poder detectar l’impacte de les intervencions realitzades en aquest camp.

Els ajuntaments poden desenvolupar activitats en matèria de salut pública més enllà dels serveis mínims descrits en la Llei de salut pública 18/2009 i oferir a la població intervencions que ajudin a incrementar el control sobre la seva salut per obtenir així estils de vida més saludables.

Els ajuntaments poden aprovar reglaments o ordenances específiques en aquest àmbit i demanar suport a:

• Diputació de Barcelona:
  • Suport tècnic: mitjançant el recurs Activitats d’educació per a la salut, s’ofereixen als ajuntaments de fins a 20.000 habitants tallers educatius de promoció d’estils de vida saludables. En l’àmbit de l’autoprotecció, s’ofereixen tallers a tots els municipis de la província. També es posa a l’abast de tots els ajuntaments de la província exposicions i material educatiu en matèria de promoció de la salut.
• Suport econòmic: amb el recurs Promoció de la salut per al desenvolupament de projectes i accions adreçades a la promoció de la salut.

Podeu consultar la normativa i els enllaços d’interès a la web de la Diputació de Barcelona.

Les polítiques de salut pública local han de donar resposta a les necessitats i els problemes de salut d’un municipi amb intervencions enfocades a millorar la salut i el benestar de la comunitat.

Això implica seguir un procés sistematitzat i cíclic que comporta:

• Analitzar la situació de salut a partir de la recollida d’informació de l’entorn sobre els determinants de salut del municipi.
• Prioritzar les necessitats de salut detectades en l’anàlisi.
• Definir els objectius estratègics i les línies d’actuació a seguir.
• Concretar i programar les intervencions en salut més adequades a les necessitats detectades.
• Avaluar els resultats obtinguts.

Es tracta d’adoptar l’enfocament estratègic en la gestió de la salut pública incorporant a nivell local els principis de l’estratègia Salut a totes les polítiques de l’OMS i l’Agenda 2030 i promovent el treball intersectorial i interdisciplinari i la participació activa de tots els actors involucrats: polítics, tècnics, agents municipals, teixit associatiu i ciutadania.

Planificar l’acció local en salut pública permet:

• Comptar amb una base sòlida per a la presa de decisions i l’optimització dels recursos mitjançant l’extracció de la informació rellevant sobre salut de l’entorn.
• Organitzar i preveure les necessitats i eliminar el risc que comporta la improvisació.
• Generar capacitat de control, seguiment i avaluació promovent la transparència, l’aprenentatge i la bona gestió.
• Incentivar la col·laboració, la coordinació i la creació de sinergies entre els diferents departaments dels ajuntaments i altres institucions i entitats.
• Facilitar la implicació de la ciutadania en un procés compartit de millora de la salut.

El resultat del procés de planificació estratègica es materialitza en el Pla local de salut, instrument de referència que recull les intervencions de salut pública que es realitzaran en el municipi durant un període de temps concret. El Pla local de salut és l’eina idònia per incorporar la perspectiva de salut en l’agenda política del municipi i fer del govern local un agent clau de la salut.

Actualment, l’ordenament jurídic vigent a Catalunya no estableix l’obligació dels municipis d’elaborar un Pla local de salut. Per aquest motiu, la decisió d’un ajuntament d’elaborar un Pla local de salut recau en la voluntat de l’equip de govern i en el seu convenciment que dur a terme el procés de planificació contribuirà a fer de la salut un objectiu polític assumible.

Són molts ja els ajuntaments de la província que han considerat una prioritat política l’aprovació d’un Pla local de salut.

• Diputació de Barcelona: El Servei de Salut Pública posa a l’abast dels ens locals suport tècnic i econòmic per a l’elaboració del seus Plans locals de salut.
  • Suport tècnic:
    • Eines metodològiques sobre les fases i els diferents processos associats als Plans locals de salut.
    • El recurs Enquesta d'hàbits relacionats amb la salut a alumnes de 4t d'ESO.
    • Per als municipis de més de 10.000 habitants, el recurs Informes d'indicadors de salut local (ISL) i el quadre de comandament d’indicadors de salut local.
  • Suport econòmic: mitjançant el recurs Plans locals de salut per a l’elaboració, el seguiment, l’avaluació i la comunicació dels Plans locals de salut.