Tema 1. El pressupost, l’eina bàsica de la gestió econòmica

Suposa una reserva de crèdit disponible per a una finalitat concreta. No és una fase d’execució obligatòria.

Hi ha tres tipus de retencions, en funció de l’objectiu o finalitat de l’operació:

• Crèdits retinguts per a gastar.
• Crèdits retinguts per a transferències i baixes.
• Crèdits retinguts per acords de no disponibilitat.

Acte mitjançant el qual s’autoritza la realització d’una despesa determinada per una quantia certa o aproximada, reservant la totalitat o una part d’un crèdit pressupostari.

És una expressió de la voluntat de l’entitat i constitueix l’inici del procediment d’execució, encara que no implica relació amb tercers externs. L’autorització podrà fer-se sobre crèdits disponibles o sobre crèdits retinguts.

La competència de l’aprovació dependrà de l’import de la despesa. Les bases d’execució del pressupost recolliran les delegacions o desconcentracions que s’hagin efectuat d’aquesta competència.

Es tracta de l’acte mitjançant el qual s’acorda realitzar una despesa determinada per una certa quantia.

La disposició de la despesa és una fase amb rellevància jurídica davant de tercers. La disposició sempre es farà sobre una autorització prèvia o utilitzant, de manera simultània, les fases A i D.

La competència de l’aprovació de l’autorització dependrà de l’import de la despesa. Les bases d’execució del pressupost recolliran les delegacions o desconcentracions que s’hagin efectuat d’aquesta competència.

Acte mitjançant el qual l’entitat declara l'existència d’un crèdit exigible a favor d’un tercer. Ha de derivar d’una despesa autoritzada i compromesa prèviament o pot aprovar-se simultàniament en les fases A, D i O.

Caldrà acreditar la realització de la prestació per part del tercer, seguint els acords d’autorització i disposició següents:

• Les bases d’execució determinen els documents i requisits acreditatius per al reconeixement de l’obligació.
• Establiran els requisits per als perceptors de subvencions.

La competència del reconeixement de l’obligació correspondrà al president. Les bases d’execució recolliran les delegacions o desconcentracions efectuades respecte a aquesta facultat.

Acte mitjançant el qual l’ordenador de pagaments expedeix ordre de pagament a la tresoreria de l’entitat. La base de l’ordenació del pagament és una obligació reconeguda.

Aquesta és una fase interna, no té efectes fora de l’entitat; suposa el trasllat de les obligacions reconegudes a la tresoreria per gestionar-ne el pagament.

L’òrgan competent per a l’ordenació de pagaments és el president de l’entitat, tot i que es tracta d’una competència que és delegable.

Realització material del pagament de l’entitat cap al tercer corresponent. Aquest pagament material es pot fer de maneres diferents:

• Per l’import total de l’obligació.
• Per un import parcial, al tenir retencions (IRPF, Seguretat Social, compensació de deutes, etc.), generant una sortida de fons d’una part de l’obligació (el descompte quedarà retingut, pendent d’abonar al tercer en nom del qual s’ha fet).
• En formalització amb un deute del mateix tercer, fet que no suposa, en aquest cas, cap sortida de fons de l’entitat.

Els pagaments es realitzen generalment via transferència i en alguns casos amb càrrec als comptes bancaris de l’entitat. Tot i que legalment es poden fer en efectiu o amb altres mitjans de pagament, la majoria d’aquests estan en desús. La utilització de targetes bancàries és molt limitada a causa dels requeriments d’aprovació prèvia de la despesa.

Reintegrament a la tresoreria municipal d’un pagament realitzat per un tercer concret. Aquest pot ser per un import parcial o bé total.

El reintegrament del pagament suposa l’anul·lació de l’expedient de despesa. Els reintegraments reposaran crèdit en l’aplicació de despeses.

Tenen aquesta consideració quan el reconeixement de l’obligació i el pagament material es produeixen en el mateix exercici que el reintegrament. Si es produeixen en un exercici posterior al de l’obligació o del pagament, es comptabilitzen en el pressupost d’ingressos.

El concepte de la bossa de vinculació jurídica agrupa o suma el crèdit pressupostari de les diverses aplicacions o partides que la formen. Així, es defineix el límit legal de la despesa realitzable.

La vinculació jurídica de les aplicacions s’ha de definir i aprovar a les bases d’execució del pressupost. S’establirà en funció de la seva classificació orgànica, de la classificació per programes i de la classificació econòmica, i ho farà als nivells que consideri necessaris. En tot cas, el límit màxim que fixa la normativa vigent és:

• En la classificació per programes, l’àrea de despesa (1 dígit).
• En la classificació econòmica, el capítol (1 dígit).

El concepte de les despeses d’exercicis tancats estan conformades per les obligacions reconegudes el 31 de desembre pendents de pagar.

Les operacions que es poden realitzar amb aquestes operacions pendents de pagament, un cop liquidat l’exercici, són:

• Rectificació de saldos.
• Prescripció de saldos.
• Ordenació de pagament.
• Realització del pagament.

El concepte de les despeses d’exercicis futurs està format pels compromisos de despeses plurianuals. Estenen els efectes econòmics a exercicis posteriors a aquell en què s’autoritzen i comprometen, i se subordinaran al crèdit consignat en cada exercici.

L’execució ha de començar en el mateix exercici i estan limitats als tipus de despeses següents:

• Inversions i transferències de capital.
• Despeses que no puguin ser estipulades o resultin antieconòmiques per un any.
• Arrendament de béns immobles.
• Càrregues financeres de deutes.
• Transferències corrents que es derivin de convenis subscrits.

La fase de compromís d’ingressos és una fase no obligatòria i s’utilitza per recollir el compromís d’ingrés d’un tercer, però encara no existeix el dret al seu cobrament.

És l’acte pel qual es reconeix que existeix el dret, a favor de l’entitat local, de cobrar uns ingressos a un o diferents tercers.

Les característiques més rellevants del reconeixement de drets són que s’inicia el procediment d’execució al pressupost d’ingressos i que suposa el naixement de l’obligació del tercer de pagar a l’entitat.

L’anul·lació o cancel·lació de drets es realitza parcialment o totalment sobre un dret ja reconegut.

En funció del motiu de l’anul·lació o cancel·lació, es parla de:

• Anul·lació de drets: si no estava correctament reconegut.
• Anul·lació de liquidacions prèviament aprovades.
• Anul·lació per ajornament o fraccionament: anul·lació temporal a conseqüència d’un diferiment del venciment d’un dret.
• Cancel·lació de drets: el dret estava correctament reconegut, però no es cobra per altres raons (insolvència, etc.).

La recaptació suposa l’ingrés a la tresoreria de l’entitat de l’ingrés corresponent. Si el cobrament es correspon a un dret prèviament reconegut, és un ingrés de contreta prèvia (i contra un RD previ); si no existia el dret reconegut, encara serà de contreta simultània (RDI directe).

Es pot realitzar:

• Per import total o parcial: amb entrada de fons a la tresoreria de l’entitat.
• En formalització: no suposa entrada de fons (per exemple, en cas de compensacions d’un deute d’un tercer amb un pagament ordenat a favor seu).

Quan s’han de realitzar anul·lacions de liquidacions indegudament practicades, ens podem trobar que el dret ja estigui recaptat. En aquest cas, caldrà fer una devolució d'ingressos per retornar l’import al tercer.

Les devolucions d’ingrés s’aplicaran sempre al pressupost corrent, i minoritzaran la recaptació de la corresponent aplicació pressupostària, independentment del pressupost al qual es va aplicar l’ingrés objecte de la devolució.

Les devolucions d’ingressos suposen el naixement d’una obligació a pagar a favor del tercer a qui se li va practicar la liquidació indeguda.

Aquest concepte d’ingressos està format pels drets reconeguts el 31 de desembre pendents de cobrar.

Les operacions que es poden realitzar amb aquestes operacions pendents de cobrar, un cop liquidat l’exercici, són:

• Rectificació de saldos.
• Anul·lació/cancel·lació de drets.
• Recaptació.

Aquest concepte està format pels compromisos d’ingressos futurs o plurianuals. Estenen els efectes econòmics a exercicis posteriors a aquell en què es comprometen.

La potestat reglamentària de les entitats locals es manifesta en la seva capacitat per aprovar ordenances fiscals.

D’acord amb els articles 20, 22, 47, 49, i 70 de la Llei 7/1985, reguladora de les bases del règim local (LRBRL), es desprèn que en l'aprovació d'ordenances locals s'ha de seguir el procediment següent:

• Dictamen de l'òrgan. La comissió informativa que tingui atribuïda la funció d'estudi, informe o consulta dels assumptes que han de ser sotmesos a la consideració del ple.
• Aprovació inicial pel ple, mitjançant un acord adoptat per majoria simple.
• Tràmit d'informació pública i audiència als interessats, per un termini mínim de 30 dies, per a la presentació de reclamacions i suggeriments.
• Nou dictamen de la comissió informativa que correspongui en relació amb els suggeriments i les reclamacions presentades i el text definitiu de l'ordenança.
• Resolució de totes les reclamacions i els suggeriments presentats dins el termini i l'aprovació definitiva de l'ordenança per part del ple; entenent-se, en cas que no s'hagués presentat cap reclamació o suggeriment, que l'acord fins llavors provisional queda automàticament elevat a definitiu.
• Publicació del text íntegre de l’ordenança.

Les ordenances fiscals regulen, entre d’altres, els coeficients fiscals que cal aplicar als impostos, dins dels marges que atorga la llei, l’import pel qual s’hauran de liquidar les diferents taxes i preus públics.

Com que moltes d’aquestes figures tenen una meritació anual, les ordenances han de ser vigents l’1 de gener de cada exercici, fet pel qual la seva aprovació s’inicia habitualment el mes d’octubre per poder complir amb tots els terminis per a la seva vigència al començament de l’exercici.

Totes les dades i informació dels impostos periòdics figuren en un cens a partir del qual s'elabora el padró o llista recaptadora que s'exposa al públic amb les dades físiques i jurídiques dels subjectes passius, les bases imposables o, si s’escau, les liquidables, i la quota tributària. L'exposició del padró s'entén com a notificació col·lectiva cada any, excepte per a aquells casos en què hi ha hagut alguna modificació o el subjecte passiu figura per primera vegada en l'esmentat padró.