1. Conceptes generals

L’urbanisme és l’activitat que s’ocupa de la planificació i la gestió del territori. Els ajuntaments tenen legalment un paper important en matèria urbanística i és la seva responsabilitat dur a terme l’acció urbanística que li és encomanada. Té dos reptes principals:

1. Definir, impulsar i portar a terme el projecte urbanístic propi, és a dir:
   • Abordar l’urbanisme com un projecte col·lectiu, d’interès general, cercant la màxima continuïtat.
   • Reconèixer i incorporar la perspectiva supralocal.
   • Potenciar la competitivitat del territori preservant els valors naturals, històrics i socials.
   • Potenciar el gaudiment i la preservació dels espais naturals, agraris i forestals.
   • Apostar per la contenció de la nova urbanització.
   • Promoure la complexitat de les actuacions urbanístiques i la seva continuïtat.
   • Promoure la mobilitat saludable.
   • Apostar per la regeneració de les àrees degradades.
   • Promoure la materialització del dret a l’habitatge.
   • Vetllar pel patrimoni històric, artístic, cultural i natural, com a element de la memòria col·lectiva i de la identificació de la població amb el seu territori.
   • Apostar per un model urbanístic sostenible.
2. Exercir activament i íntegrament les competències urbanístiques que els ens locals tenen reconegudes, és a dir:
   • Portar a terme les actuacions urbanístiques obligatòries i desenvolupar les actuacions urbanístiques previstes en el planejament urbanístic o en la legislació.
   • Adequar la regulació pròpia a noves disposicions d’aplicació.
   • Tramitar les actuacions urbanístiques d’iniciativa privada.
   • Exercir la protecció de la legalitat urbanística.
   • Impulsar altres actuacions urbanístiques potestatives.

Els elements de l’urbanisme són:

• El territori (el marc físic de l’acció urbana).
• Les activitats (referides al sòl i als usos que se li donen).
• Els agents que hi intervenen, que són diversos.

En el territori, els elements també són tres:

• Els assentaments urbans on es concentra la població (àrees residencials, industrials, etc.).
• Els espais oberts naturals.
• Les infraestructures de mobilitat que vertebren el territori i permeten el desplaçament i l’accessibilitat de les persones.

Hi ha varietat d’agents implicats en urbanisme, i tot ells hi tenen un paper destacat.

1. La ciutadania, que és el darrer destinatari de l’acció urbanística i que, a més, pot intervenir a títol personal o de forma organitzada.
2. Les administracions públiques en l’exercici de les seves competències urbanístiques, especialment la Generalitat de Catalunya i els ajuntaments.
3. Les administracions públiques en l’exercici de les seves competències sectorials, com diputacions i consells comarcals, la Generalitat de Catalunya, l’Administració General de l’Estat o els Tribunals de Justícia.
4. Els operadors professionals, com ara propietaris, industrials, promotors, professionals, entitats financeres, empreses de serveis, etc.

L’urbanisme d’un municipi és un projecte col·lectiu d’interès general i, per tant:

• Ha de generar consens.
• Ha d’incorporar una perspectiva supralocal.
• Ha de potenciar la competitivitat del territori i preservar-ne els valors, els espais naturals i el paisatge.
• No pot perdre de vista la nova urbanització.
• Ha de promoure una mobilitat saludable.
• Ha de regenerar les àrees degradades.
• Ha de promoure el dret a l’habitatge amb reformes o impulsar un nou parc residencial.
• Ha de conservar el patrimoni històric, natural i cultural, i artístic.
• Ha de treballar per un model urbanístic sostenible.

Per a l’ajuntament suposa dur a terme el projecte urbanístic propi, dins de les obligacions legals que li són pròpies, en concret:

• Fer les actuacions urbanístiques obligatòries i desenvolupar les previstes en el pla urbanístic.
• Adequar els plans a noves lleis o normatives.
• Tramitar les iniciatives urbanístiques privades (com ara noves llicències).
• Protegir la legalitat urbanística (inspeccions, expedients, etc.), entre d’altres.

Els àmbits d’actuació d’urbanisme són tres i estan molt interrelacionats:

• La definició de polítiques i estratègies que responguin a un model propi.
• L’establiment de prioritats i dotació de recursos, concretant-ne els objectius.
• L’aplicació d’instruments urbanístics.

La pràctica de l’urbanisme, per les mateixes característiques i també per la manera en què s’ha desenvolupat en els darrers anys en el nostre entorn proper, conté singularitats que cal conèixer i tenir presents:

• Genera un impacte de llarg abast sobre la realitat —física, econòmica, social—, transformant-la amb vocació de permanència, sovint difícilment reversible; és, per tant, una activitat singularment transcendent.
• Modifica la realitat des del punt de vista físic i jurídic, i la seva regulació (marc normatiu) i la seva implementació (aplicació pràctica) incorporen instruments i processos altament especialitzats; és, per tant, una activitat especialment complexa.
• Afecta directament els drets i deures dels agents que intervenen, amb repercussions importants des del punt de vista econòmic i patrimonial; és, per tant, una activitat potencialment litigiosa.
• Principalment, per la seva naturalesa transcendent, complexa i litigiosa, es desenvolupa en uns terminis extraordinàriament llargs, que aconsella encertar en la presa de decisions i ser molt perseverant en el seu desenvolupament; és, per tant, una activitat notablement perllongada en el temps.
• És una activitat percebuda com a opaca pel conjunt de la població, que desconeix els seus mecanismes de funcionament i el seu marc regulador, i que l’associa sovint amb les males pràctiques que apareixen circumstancialment; és, per tant, una activitat socialment incompresa.