Les classificacions internacionals, solen incloure els discursos d’incitació a l’odi com a forma de violència masclista digital.
El Codi Penal, inclou l’odi per raó de gènere i per tant és una eina de possible aplicació. Malgrat això, la seva consideració com a «delicte d'odi», està en debat dins dels feminismes, que dubten de si resulta estratègic usar aquesta eina legal anti-discriminatòria “genèrica”, o bé resulta més efectiu potenciar que la legislació de violències masclistes, desenvolupi eines específiques per fer-hi front.
Aquesta ambivalència fa que a la pràctica, existeixin molt poques condemnes per delicte d’incitació a l’odi “misògin” i que els Tribunals acostumin a interpretar que els discursos misògins que es denuncien, constitueixen d’altres delictes de tipus individual, com el delicte contra la integritat moral (denigració), enlloc d’un delicte d’afectació col·lectiva com és el delicte d’incitació a l’odi.
Les violències masclistes, no impacten de la mateixa manera en totes les dones i joves. Factors com l’edat, la situació administrativa, el color de la pell, la identitat o expressió de gènere, o la orientació sexual, entre d’altres, les influeixen i n’agreugen l’impacte.
Aquesta consideració és especialment rellevant en les violències digitals, que cerquen disciplinar i castigar les dones que transgredeixen els rols de gènere i la heteronorma, i que desafien de manera oberta els valors morals conservadors dominants en àmbits com els drets sexuals i reproductius, el racisme estructural, l’exclusió de les persones amb diversitat funcional o psíquica o el treball sexual, entre d’altres.
La visió de que front a les violències masclistes digitals només existeixen dues opcions: no denunciar o denunciar davant dels cossos policials o del Jutjat, invisibilitza d’altres opcions possibles.
En l’àmbit de l’assetjament laboral, existeix la opció de demanar la intervenció dels Sindicats o de fer una queixa davant la Inspecció de Treball.
En l’àmbit de la protecció de dades, es pot fer una queixa davant les respectives autoritats de protecció de dades, estatal o catalana. Aquesta primera, ha habilitat l’anomenat “canal prioritari” per a reportar la divulgació no consentida de continguts sexuals, i no exigeix majoria d’edat per cursar la queixa.
Una altra opció - no excloent de les anteriors- i de vegades la més operativa i ràpida, pot ser la de denunciar/reportar davant la mateixa xarxa social en què s’ha comès la violència. A la hora d’esperar una resposta, però, no podem desconèixer que el compromís de les empreses gestores de les xarxes socials amb els drets de les dones, està sent posat en dubte.
Des d’anys enrere, es ve reivindicant que els mecanismes de denúncia siguin més accessibles, ràpids, transparents i efectius. Atesa la complexitat tècnica de cada xarxa social, el projecte feminista acoso-online, el març del 2020 va publicar una sèrie de consells pràctics de gran utilitat, per a reportar continguts davant cada tipus de xarxa social. Abans de reportar, però, caldrà prendre la precaució de preservar les proves de la violència patida, per si posteriorment es volgués iniciar un procediment legal.
Una darrera opció, que cal tenir en consideració, és la de l’anomenada “denúncia pública”. Les violències digitals permeten que les dones/joves agreujades confrontin directament les persones infractores, a través de les pròpies xarxes socials en què han estat violentades.
Tot i així, abans d’iniciar una campanya de denúncia pública, convé avaluar el risc d’escalament de la violència, pensar en el grau d’exposició que es vol/pot assumir i en si es compta amb pou aliances per a sostenir-la. També caldrà assessorar-se sobre els límits legals a la llibertat d’expressió i d’informació, per evitar acabar sent denunciada per difamació per part de l’infractor.
De la mateixa manera que la “cultura de la violació” i el consentiment sexual estan sent objecte de debat social, aquest encara no ha arribat al terreny del “consentiment digital”. La reflexió sobre la privacitat, pròpia i aliena i l’educació digital, encara no estan prou arrelades en la nostra educació familiar ni escolar.
Rarament s’entén la privacitat com un valor en sí mateix, ni com una condició necessària per a l’exercici d’altres drets i per a la configuració de la pròpia identitat. Tampoc es té en consideració que el gènere i d’altres interseccionalitats modelen el concepte de privacitat i agreugen les conseqüències derivades de la seva pèrdua. Abans de divulgar continguts, propis o aliens, no ens solem plantejar quin impacte tindrà en nosaltres i en d’altres persones, a curt, mig i llarg termini, i quines possibilitats d’èxit tindrem si més endavant volem eliminar-los.
En l’àmbit juvenil, la cerca d’acceptació de l’entorn i l’auto-afirmació identitària, provoquen que les interaccions a les xarxes socials siguin extremes i fins i tot violentes. També existeix molta pressió per a què les joves es conformin amb els rols de gènere, tot sovint hipersexualitzats i impregnats de les dinàmiques tòxiques de l’amor romàntic.
Subvertir les dinàmiques de control, hostilitat, polaritat i càstig, passa per:
La preservació de les proves digitals, és imprescindible si es vol que qualsevol procediment legal de denúncia sigui viable. Contràriament al què es pensa, les “captures de pantalla” no són considerades com una prova suficient en un procediment judicial. Per tant, abans de la denúncia, caldrà optar bé per la certificació digital , o bé per la certificació notarial (les empreses de certificació digital, es troben a Goggle cercant a Google per “empresas de certificación digital prueba judicial”).
El dret a l’oblit s’ha regulat de forma més detallada en la nova Llei Orgànica de Protecció de Dades del 2018.
L’èxit dels procediments legals sobre violències masclistes digitals, és especialment difícil, per causa de factors com la infra-denúncia, l’anonimització dels perfils infractors, la limitada competència territorial dels tribunals, la manca de perspectiva de gènere dels operadors jurídics, les dificultats tècniques en la obtenció de proves, etc.
Per tant, la prevenció es presenta com la via més lenta però més eficaç. Aquesta, hauria d’estar enfocada cap a concebre Internet com un bé comú; en apoderar les dones/joves en l’ús de les TIC i en seguretat digital i en fomentar l’autoinhibició dels homes/joves homes a la hora de coemtre-les.
Una prevenció ben enfocada per part de les institucions, junt amb el suport als col·lectius ciberfeministes per a què teixeixin respostes d’autodefensa, es presenta com la millor fórmula preventiva. La responsabilització i el rebuig social de l’infractor, sol ser el factor més dissuasiu per a què continuï cometent violències masclistes, incloses les digitals.